Babilònia del 18/12/2014

Bones festes. Bones festes. Estarem aquí a partir del gener, una altra cop, més gordos, però igual de feliços. Eh, escut, cuida-vos molt, Jordi, sisplau. Bon Nadal. Bon Nadal. Moltíssimes gràcies per ser l'altre van de fins... En treu bé el 2015. Exacte, fins l'any que ve. Bona tarda. Avui és l'últim programa de l'any 2014. Són així les coses, però tornem al proper any, eh? Sí. Sí, sí, d'aquí no res. Tornem aviat... Normalment hi ha altres persones que preguntin després que... O quan s'acabarà això, per exemple. No, no, això no s'acaba mai. Home, anirem cascant, anirem cascant i arribarà un moment que no ens quedarà un. Tu ets el bé jove, per cert. No, ets el xesco. Ah, mira! Home, com a mínima guapa... Uns mesos, però bueno, però està més cascat. Bé, bé, no parlem d'intimitats. No. Doncs el que deia, tenim aquí a la Rosa, que tal, com estem? Hola, molt bé, hola. El Jaume... Bona tarda. Hola, i el David... Hola. Tot bé? Sí, en general... Estem aquí, estem bé. Sí, exacte, sobrevivim. Estem aquí, estem bé. Estem a punt de començar el Nadal, vull dir, quan acabem, si sobrevivim, eh? Quan a mínim 3 o 4 quilos més vindrem a jo, eh, amb més ganes i amb més potència. I patiran les cadires, clar, com sempre. Bé, doncs, el que he fet, ja hem començat a parlar de música, ho farem amb la Rosa, que es parlarà de la Vella Díxilen, tot un clàssic de la... No m'agrada molt, la Vella Díxilen. Molt bo, aquest grup sempre és un referent. Compact, per cas. I tant, que sí. El Jaume es parlarà d'una obra que es diu La Marató de Nova York, que diu que hi havia un senyor que no paraven de córrer tota l'estona. No parles, no saps. A la sala Ramon Ramon de Quiracord. Molt bé. Bueno, ara s'ho explicarà. El David ens parla directament de Franco, re, aquí sense concessions. Franco, confidencial amb la Pilar Aire. Sí, sí, sí. Està molt ben escrit al llibre. S'explicarà una cosa molt curiós, una mica escatològica. Intimitats, definitivament. Sí, jo, com que ha de dir, hòstia, ja l'explicaré. Intimitats, definitiva, no? Sí, com era l'home aquest. I directament passarem al cinema i ho farem parlant de Magia Luz de la Luna, l'última del Woody Allen. Pararem de Weeha, una pel·lícula de por. Ah, sí? Sí, jo l'he vist, Weeha. Però fa por, això. Bueno, ja us explicarem el que passa. Cacos que us ho veus cada vegada. No, no, no és per tant. Pararem també de professor Hazard. Avui ve. A l'Azard. A l'Azard. Posviat i canviat l'accent. És que he posat una acte al contes d'una d'Ele. Perfecte, professor Hazard. Hi ha una acte, però després de fer de l'Azard. Vale, vale. Doncs per això he canviat. El David ens acabarà de parlar d'Interestelar, que és la primera qual d'apena. Que va ser molt ràpid. Ni colorista més. No, encara no. Però aquesta caurà, aquesta caurà. Sí, sí, sí. Ara les vacances. I el Tom es perdona pel·lícula, que a mi em fa molta il·lusió que no sé bé que existiu sent-ho. A vegades no puc abarcar tota l'informació mundial, que es diu Tarno Pogue i jo tampoc. Doncs una pel·lícula del Mike Leif, que es diu Tarnor, que va ser la vida del Josef Tarnor, aquest ho diria ara. Un paisatista pitó, del segle IX, magnífic. Lluïtador per l'ascència artística, d'una manera potentíssima, molt interessant. Doncs això ho explicaràs ara. Rosa, parlant de l'Avellàdix, en camí em fa molta gràcia, això de l'Avellà. Ah, bueno, per cert, abans de que m'oblido, que m'oblido, avui tornem ja per rematar, doncs escoltar música de la Marató, la TV3, no? I tindrem com a convidats avui a la Rosana. Ai, a la Rosana. A la Rosario. És que se me n'ha passat a tenir la Rosana. Sí. Sí, cantant, el nen dels teus ulls, en català, eh? En català, una cançó que és ella l'autora. Saps que aquesta noia va protagonitzar una pel·lícula catalana? També. Quina? Es deien tracte. Demaneu que us oferré. No ho sabia. No ho sabia, no ho sabia. Doncs ja ho saps ara, perquè tu dic jo i és cert. Clar que sí, clar que sí. Qualsevol l'hi dic que no, eh? Qualsevol notari. Igual. Palabra de Jaume Sleito. Sí, tracte. Busqueu-la per internet, que la trobareu. Fantàstic. Doncs vinga, Rosa, parles de la via d'Exilandre. Vinga, la via d'Exilandre. Sí. Bé, molt bé. És una arquesta ja molt veterana. Ja està en grande. Sí. Ja veus. Té uns anys. Però fa molt bé. Sí, sí, no, però toca molt bé. És una passada. Són 7 músics. Hi ha la bateria, el bateria contrabaix, el piano, trompeta, trombón, el saxo. I el saxo més clar i més campana. Boja. Hi ha una cantant també, l'Anna. I també hi ha una cantant molt bé, que ha arribat un àngel, el grup. Ahà. Molt bé. Moltes cançons, sobretot jazz, blues, el swing també. Molt bé, molt bé. Moltes cançons d'Eduquelinton, del Pau Cumeya, que és un dels membres també de l'orquestra. El Pau Cumeya toca el saxo, el clarinet i la campana. És allò que fa a tothom. Varies cançons d'ells també. Està molt bé. De fet, jo sé que quan he sentit altres coses, per exemple la Big Mama, també cantar cançons d'aquest senyor. Una miqueta volia recrear l'ambient de Nova Orleans. No, així. M'he fet participar al públic, allà d'anar picant de mans, i ara seguint el ritme. I fins i tot t'ha de deixar alguna cançó a algun moment donat, que ens vam esforçar i vam fer també. Però bé, bé, bé, val la pena. Però la miqueta, el concert és de la Cristmas Swing. És amb la que van acabar el concert. Hi ha una miqueta, doncs, per felicitar el Nadal. Aquesta actuació no és una actuació així solta i ja està. Forma part del contrabass, que és un cicle de... A veure, és un cicle de concerts, però, de fet, és una entitat que aglutina de la gent que li agrada i que vol apostar pel tema de la música, això de Swing, jazz, blues, aquest tipus de música, d'actuacions en directe. I, en principi, feien actuacions amb Molins de Rei, a l'Atasca de Trusca. Després també es van ampliar també a San Feliu, a la Teneu també ho fan. I a Viràdicans també s'han fet concerts, a Sant Joan d'Espí. O sigui que, mica en mica, hi ha més municipis que ja s'han inventat a programar algunes d'aquestes actuacions. La veritat és que tenen... La veritat és que tenen una... I Sant Joan, també falta. Sí, jo ja he dit... Per exemple, el que sí que m'he apuntat són els pròxims concerts que faran, que és a part d'aquest dia 14. El dia 12 va ser a San Feliu. El diumenge següent va ser a Molins també, amb un altre, el de Seixister. Ara, el dia 19, a Viràdicans, el Viel, Ballester, Trio, i el XXI, a Sant Joan d'Espí, l'Escrat, Gospels, Singers. Ara s'ha tancat de moda. Molt bé. Sí, tenen programació mensual. Cada mes fan, almenys, 4, 5, 6 concerts en diferents municipis, i val molt la pena. I ara, precisament aquest any, estan celebrant el 15 aniversari. Molt bé. Val la pena. Sant Vicers també fan coses. Tenen també una programació, no és el contrabaix encara, és independent, és un cop al mes, almenys. Ja busquem les informacions, us ho diré. Són gratuïts o té un cost? Home, té un cost, però no és excessiu. No és gaire excessiu, és preu popular. Sobretot, si ho compres abans... El dia mateix, dia ja, a Guisseta, és una mica més car, però si ho compres amb antel·lació... És raonable, a vegades. Sí, raonable. Mira, aquesta vegada va ser 11 euros. Molt raonable. Aquí ja el mateix dia era 15, però si ho agafaves abans, i més alguna oferta d'aquest del 3C parlant d'aquest estil Nova Orleans, avui llegia el diari, justament, que voldria a l'EN, no sé quin dia, no sé quan exactament fa un concert a Badajoz, amb el seu grup de swing, que fa aquest tipus d'estil. Sí, sí, que l'és el saxo. Sí, el clarinet. I bé, amb dues hores s'ha venut tot. Jo vaig veure una vegada un concert per la tele, no sé on va ser, si a Canal 33 i tal... Jo m'hi entenc, eh, jo. A veure, bé. Però havies sentit crítiques? Sí. Senyor toca el clarinet bé, correctament, però ja està. Exacte. No necessaries que diguis hola, no? Vull dir on te vas. Bé, normal. Són tot molt bé, tot ben atemparat, i ja està. No n'hi ha ningú a la família. Home, era famosa i no anava recullososques per aquell dia. Tocava el clarinet, no sé quin... a què? No, que actuava, diguem que tenia el seu... Sí, tenia actuació de clarinet amb un pub de Nova York. Potser també és una mica d'excusa bastant de tots aquests temes, dels Oscars, no? Parlarem després d'última pel·lícula, eh? Comentarem després. Jaume, la Marató de Nova York. Sí, això és una obra de teatre que ens va representar el patronat de Cordellà de Llobregat aquesta setmana, el diumenge concretament, i no, perdona, el dissabte era. I llavors, bueno, porta en partítol això, la Marató de Nova York, que és una obra dirigida per Juan Carlos Mertel Vallot, i la interpreten dos personatges, dos homes, eh, que són el Joan Negri, i el Albert Triola. Jo no sé si el coneixeu, a mi em van ser bastant familiars, aquest parell. Vull dir, els vaig trobar que no m'hi eren desconeguts. Bé, aquesta és una obra d'aquella minimalista total, o sigui, amb un escenari totalment fosca, vull dir, fosca en quanta decoració, no? Vull dir, amb una mica de llum que els enfoca amb ells. I a partir d'aquí, doncs, són de xicots que comencen, doncs, aquell entrenament que produeixen, o que genera cada setmana per dues vegades, precisament per anar a fer una Marató a Nova York, oi? I llavors, doncs, ells van corrent, i el que sí que parla l'obra, o sigui, el que sí que parla, d'una manera, jo diria, que molt, però molt interessant, és precisament d'aquella manera que, aparentment, aquell que motiva és el que no guanyarà mai res, sinó que és el que serveix per generar l'entusiasme suficient a persones que, d'una manera o altra, són un peu més febles, físicament, moralment, també, o com a rigor, i que necessitarien aquest senyor que els motiva, no? L'obra del que parla, bàsicament, és d'això, i de la manera que això es va desenvolupant. Però, lògicament, com que de converses en tenen, oi? El que es produeix, el vell mig de tot això, també, és aquesta característica, jo diria, psicològica de la major part de persones que ens envolten diàriament, no? Molt interessant, minimalista total, ja veus dues persones corrent fent veure que corren, i al final, com us puc garantir, vull dir, us explico al final, perquè no és el que més importa, doncs, al final, en queda una, que és la que pot motivar precisament per l'altra, que és la seva tasca de motivar una persona que és com una mica repel·lent, fins i tot, té gairebé tots els males, vull dir una cosa molt així. Érem molt poca gent, vull dir, ja ho sabem, que teatre és molt poc exitós en tots els sentits, però, com que ho vaig haver, i aquest dissabte que ve, doncs en tenim una altra, que ara, si tinc aquí, sí, una altra obra de teatre que porta partit al paradís, això serà aquest dissabte, a la set de la tarda, també, allà, a la sala Ramon Rumagosa, això és el mateix carrer que va petar l'Ajuntament i l'Església, doncs, tenim aquesta obra que porta partit al paradís, és una... una producció de la companyia Divines, l'autora és Maurília Sánper, la direcció és de Martí Torres, i la interpretació és de Carla Mora, Irene Ruiz, i de Marta Mora, i estarem situats en plena post-guerra, on dues coreistes que havien format part del paradís, malviuen ara del record d'aquell passat gloriós, i continuen viatjant de poble en poble una nova proposta, en què les tres artistes s'endinsen en la música ièrica i latina de la primera meitat del segle XX, jo penso que és molt bona posició, molt interessant. Doncs ja ho sabeu, el dissabte aquest, el dia 20 i 20, és, oi? 20? Sí, 20. El dia 20 a la set de la tarda, cordellar, sala... Fantàstic. Molt bé. Tenim auditori. Tenim auditori, hi ha un concert d'Estraus, el Caballó de la Rosa. Ahà. Postors d'apuntar, per el dia 7... Sí, ja, com a veure ja... Clar, clar, vull dir que... fantàstic. Molt bé, doncs ara el David es parlarà de Franco. És un especialista de Franco, de Gratis. És clar, ell... Franco i va Montès. Quan va començar l'inconeixement, el David... Va morir, va morir, va morir. Com té la mamufilla, ara? Ja me'n recordo. Que miràvem la teva entreni festa... I va sortir el Carrero Blanco allà, plurós... Ah, el Carrero Blanco, no, pobret, aquest és el bien carregat abans, a l'àrea de Navarro. Si arriba pareja sí que perd que m'acord. Que va fer allò d'Espanyol i s'ha de fer... Si diu que fa un singlot allà... És una imatge típica que tens a la memòria, no? Això ho imita a la ciutat de la futbol, ara, quan se'n va. Sí, sí. És que els homes tan bé ploren. Sí, el carnicerito de Malaga, això i d'allà aquest. No cal dir ben bé. A veure què, avui tenim el Corral des Madrao. Bé, era un personatge mal tractat pel seu pare. Sí, sí, sí. Però que és una biografia o una autobiografia? No, una biografia. Però la autora es diu Pilar Eire. Quan vam fer aquella biografia o aquella pretensió que tenien de crear un altre Hitler amb el Gregor i Peck. Sí, allò de Brassil. Los ninos de Brassil. No, l'altre. No, no, no. Aquí la Pilar Eires ens sembla que és... Potser estem parlant de ficcions. Jo crec que hi ha moments que ficcionen. No, perquè Ramén diu que si hi ha una habitació i està el franco i la dona, qui coi s'ha pogut avantar del que feien aquests dos? Potser sí, no ho sé. Potser sí. Les fonts ja les ignoro. A mi va comentar en el seu moment la Carmen de Polo. Potser sí, no, no, no. Se la veu ben documentada. I contrasta les fonts i les explica. Realment la dona sembla que el llibre està ben documentat. Està molt ben escrit. És molt amè. T'enganxa el que va explicant. Però era un paio que era el segon. El segon de varios germans. I el pare, el pare, el tenia marcat. Tenia marcat, i això no és excusa, òbviament. Però el tenia marcat i el portava... Era mariquita. Sí, per la veu, no? Clar, també això provocava burles. Però a mica en mica ell es veu que... al llarg de la seva infància va anar a mà. A mi no tenia pèls a l'all. Era molt callat, però deia... Hi ha d'haver patir deia... Algun dia es volia afusilar a tots. Sí, sí, es va que ja ho esmentava. Això ja ve de... Saps com aquell identípic de la família Monster? Sí, sí. Perquè que ja el veus, dius, ostres. Sí, sí, fa una mica de por, però era així. Teniu una... Es veu que el que va marcar molt va ser la pèrdua de les colònies a Cuba. Això es va marcar molt, perquè es veu que d'allà a Galícia... va marxar molta gent cap a la guerra de Cuba. Sí. I molts tornaven o no tornaven els pares. Va ser jo un greu... clar, també ho t'ho vén, d'una manera a l'autora. Jo crec que hi ha un cert... un cert patriotisme al llibre. Un cert... encarinyament amb el personatge. Per part d'ella, dius. Que li dona un punt, que dius. Vols dir que és una mica franquistoïda, aquesta senyora? Un punt, un punt. Allò que dius. Ja pot ser. Ja és a l'època. I ella ho reconeix. El llarg del llibre reconeix que el seu pare era militar franquista. Però jo crec que tampoc la desautoritza. No. Pots tenir una visió perfectament. Quants han tingut pares franquistes i els fills han sigut tot el contrari. No, això no la desautoritza. Però... Aquest personatge... Tot aquest fet de tenir un pare violent, que tenia fulanes a punt de pala, que inclús... que inclús havia vist com un pare, com tracometes, violava la seva mare. No és que la violés, però, bueno, tenien, diguem així, una sessió maritals, molt particulars. Ostres. Sí, la dona era molt demissa i clar... Potser així. I el marit l'obligava. Bueno, sí, el que tocava ja està. Fins que el marit també se'n va cansar. Fins que el marit també se'n va cansar. I els va endonar tots i se'n va anar a Madrid amb una altra dona. I això tots els va marcar molt. Ell és un personatge, el protagonista del Fran, com aquest cas, que aquí tenim una visió d'un dictador. Òbviament, ho era, no cal discutir-ho. En cap moment. I ell era però conscient. Ell va cansar a Davi, acceptava que li expliquessin xistes, no de tothom, Òbviament. Si no és algú, potser va... Que s'explica de mi, no? Sí, sí, sí, era... Com deia? Com es diu el Torero, que hi ha el Luis Miguel Dominguin? El Dominguin, sí. Es vol que el Franco li caia molt bé. I era l'únic que... A mi crec que no tenia pas de la llengua. I li explica la xista és... Com era? D'un manicòmic que hi ha un paio, que es diu Franco, que es creu Déu. I el altre director del manicòmic diu, espera, que jo tinc el meu manicòmic, un que diu que tinc el manicòmic a Déu, que es creu que és Franco. I això li feia gràcia, l'home. Però bueno, no, el tarnava molt, sobretot el... el que... ell tenia un cert sentit de l'humor, que el va anar perdent a mesura que es va estar a més anys casat amb la dona, amb la pàjara aquella que estava casada... A la collares. Allò era... bueno, una dona d'aquelles, com es diu, castradores, a part d'aquella venia, diguem-ho així, diguem-ho així, d'alguna manera, allà... en cinista, allò, aquella dona. Ell tenia algunes preferències femenines. Sí, sí, ell tenia algunes preferències femenines. La Juanita Reiner, una d'elles, sobretot la Sarita Montiel, el tenia, l'home esleïnava als ulls, a l'escot que la donava, i aportava un escot d'aquells. La Sarita, en aquella època, sí, sí, sí. La senyora Guapés. Sí, sí, sí. I la collares, tot i que sabia que aquest home, doncs, com tenia Fimosi, i li feia molt de mal, i no es volveu parar mai. Ah, sí? També se sap això. Sí, sí, es vol que va tenir una ferida de guerra, que li va rebaçar un testicle. I va estar a molts anys així, mal curat, allò, de mala manera, i va haver un moment... Era un iuevo, no? Un iuevo després de la guerra civil, no sé. Sí, sí, sí, sí, sí, sí. I llavors es vol que li va... se li va infectar i es va tenir que arreglar. I el metge li diu... diu, què? Si vol, també li arreglem el altre. Hi ha abusats a remenar, i ja no ve d'aquí. Jo va dir, no, el que ha deu m'ha donat, aquí es queda. Home, s'hauria pogut fer una jaqueta, no la millor, tallant allà. I no, l'home, no és la feina. No és la feina. I la reflexió que deia és que per ella, una mica una molèstia, un... Queda com una cosa llexa, potser i no... El que tenia al costat dormint amb ell, potser pensava, hostia, sí, deixem-ho estar, no? No, el llibre està molt bé. Has faltat explicar que era una cosa. Ah, sí? Com estàs? Jo callo. Un detall escatològic és que es vol que la dona del franco li posa als supositoris cada nit, tu. Perquè l'home es va capatir d'estranyiment. Ja. Però el que no s'havia posat sols ells. Es vol que no, tu. Que es posava en pompa i llavors li posava ell. A tant detall, ja no entrem. A tant detall, ja no entrem. La possible dona l'explica. A tant detall, ja no entrem. És que l'estampen pompa allà amb una ousa. No era igual, deixem-ho, deixem-ho. No, el que destaca molt és que tot... I ell ho va mantenir allà de tota la CVM. És que ell es vol que era molt austèr. I tot el boato i la pompa la va portar més a la part de la família del dona i, sobretot, quan la filla es va casar amb els martínez bordiu, aquells van ser els que van començar a arremblar. Perquè ell és el que no... era un home que no gastava, no. A més, era més aviat garrepa, no. Aquest sentit no... És el que es portava unes sabates a cagarra, és el que els envia. I l'home diu que li fotien les llagues a collons. L'home... sabates aquelles, perquè els enviaven gratis. És el que diem, no? El fet de tenir poder no vol dir que sigui. Jo no t'ho he convençut de les seves idees i no, evidentment, ningú li discutia. Una corda d'oladors que apunta a barredera. Això és habitual. I que bé, que era d'una manera superescarada, no? A mi em sona... a una alegria que no es correspon amb res, el que nosaltres coneixem. Clar, clar. No, no, no, no, no, no, no, no, no. Aquí hi ha, o el que diem, una miqueta de... de maquillatge. No, hi havia... No, era una mica com... Passa la França als 1.700, a finals de 1.700, que estaven tancats en el Sumon. Ell estava al part d'on la seva família, i allà només el visitaven els quatre collits, i s'anassavant de tot per les xafarderies. Però ahir, per exemple, l'últim tros relata quan van palar el Julià Grimau, sembla que va ser que el van afusar allà, per ell era un rojo que havia torturat la gent i havia sigut un assassí i tal, i és el que no va ser així. És el dalt, una mica la visió. I ell no va tenir pietat. La gent es veu que havien col·laboradors, que quan ell tenia que signar sentències d'amor, confirmar-les, el vas mediàvem. Hi ha una anèdota que diu, oh, sí, que era tal, però els seus germans eren del nostre bàndol i van morir tots, i la dona només li queda aquest fill. I, bueno, va, ja el va comotar. Però la segona vegada que li van intentar colar la mateixa, va dir, nena i del Paraguai, i va signar la sentència. O sigui, que el Palló, aviam, potser s'ho havien portat, però el tenia ben clar. Bé, doncs, bueno, és un llibre... Interessant. Interessant com a mínim, és el que diem, que se s'ha de conèixer de mica la història, o la intrahistòria. A mi em va fer mandrote, arrancar-lo, però... No, les col·legues m'ho la mena, i ell ens diu, ah, mira, pom, pom, pom, pom, pom. És com aquell que es diu... A més, m'interessa la història, i sobretot aquesta època del... que concorre per un llibre de guirrel magnífico, que és l'ex-marit de l'eduquesa de Alba, que es veu que també... Aquest senyor de tot, eh? El ex-gesuita. El ex-gesuita, es veu que... Bueno, que era un personatge dels aspectes, eh? Sí, sí, sí. Però va ser... Va ser el que li va... Va ser el que li va endreçar... Li va endreçar tota la pina, la pina acoteca, i la va posar com de humana. Exacte. El Palló, amb el cap molt ben centrat. Sí, molt ens ha entrat, però per la visita eren amics, no res més. Perquè hi tenia altres gustos i tal, però bueno, vull dir que això és una cosa que llibre, clar. Però bueno, que per això hi ha altres coses, eh? Molt bé, Jaume, parla'ns de... Hi ha un article que per aquí corre, que ens volies comentar, oi que sí? Sí. Digues. Doncs mira, no, de la Verónica Camps, és una senyora... Ai, perdó, Victòria Camps. És una senyora que em vaig tenir la sort, això el David em deia, que abans de començar, ho sé que està bé, això. M'he d'estar amb ella més enllà d'una conferència que es va fer, que ella la va impartir. Llavors, ella parla de l'educació moral, no és només racional, també és sentimental. O sigui, és lògic, no? La moral s'ha de vestir de diferents elements, no? Emulsions com la indignació o la compassió, són adequades si contribueixen a la convivència i no ho són si tan sols satisfan interessos individuals, oi? Llavors, aquí en un punt, perquè hi ha un escrit bastant més llarg, però per resumir-ho una mica, diu, no trobarem l'equilibri entre el bé individual i el col·lectiu si el pensament racional no va acompanyat de passió per fer les coses com cal. Si el que la raó es senyala com un valor, no és abraçat per un sentiment que se't derege en aquest valor desitjant-lo, el valor es manté com un concepte reconegut amb teoria però inefectiu en la pràctica. Doncs a mi em sembla que és molt interessant reflexionar sobre petites frases d'aquestes, no cal, en tot cas que ho sapigueu, aquest és un recull de diferents escriptors, pensadors, filòsofs, que va sortir, com que avui això és habitual, el poder trobar per internet a la diària ara, del 16 de novembre d'aquest any. El podeu trobar i ara el podeu trobar. Sí, per exemple, el podeu trobar, la Gino, la Maroteca. Molt bé, fantàstic. Nos agafarem ara serà un petit recés i escoltarem una cançoneta de la Marató. Estem escoltant de fons la música de la Marató, que va ser tot en èxit, 8 milions, m'invinc a aguocar, 8.000 mil euros, 9 milions. És el que diem, encara que tal com estem tots de malament, en general, la gent encara és solidària, que això és molt important. L'esforç de fer per aquestes cosetes, que és el que val la pena. Escolta'm a Rosario, cantant en català, que abans de llamar, però com pot ser? No pot ser de Rosario. Va ser un parell de la Rumba Catalana. Exacte, per això. Se lo discutia el Peret. Sí, aquesta lluita i tal, però el Peret era més mediàtic. I aquest home era més separadet, i era molt, però en canvi, es veu que era un crac. Composant i tal era molt bo. Com el fill. Es veu que hi ha dos es cançons de la Rosario, que són del pare i que són molt maques. Digues-hi. Aquesta cançó és el nen dels meus ulls. És una cançó que ha escrit ella mateixa, que era quan estava... Ella ho explica al llibre del CD. Quan estava embarassada o al poc temps de perill, de tenir el seu fill, no sé què t'ha produït de les pors, que a vegades li entren a les mares, pensant que ho saps el meu fill. El cuidaré bé, sabré que el sabré tenir bé en aquest món, i no sé en la mica aquestes pors. Qui s'ha cuidat de tu? Va fer aquesta cançó. ... Ningú t'estima, ningú t'estima, en aquest món, tu estàs tan sol, tu tan sol sempre, amb aquest cor tan petit de vidre. Ningú no et mira, ningú et parla, no et donarà més esperança, ningú s'atura perquè segueix la vida, donar-se la mà amb un somriure. Ai, ai, ai, ai, ai, ai. El nen dels teus ulls, que jo no oblidaré, has portat el clavàs, clavades amb el cor, perquè no vaig fer res. Ai, ai, ai, ai, ai, ai. Parlaven de l'amor, i jo no en sabia res, i porto els teus ulls, clavades ja ho sé, i no puc oblidar-ho. I no puc oblidar-ho. Ai, quina pena, quina pena, aquesta cara, que és tan bonica, tan perduda't, tant escusa't, és pressulat sol, entre buirina. No vull llargar-me, no tinc paraules, no m'esfrador a les entrenyes, segueix cor meu, i no t'ho aturis, dones la mà amb un somriure. Ai, ai, ai, ai, ai. El nen dels teus ulls, que jo no oblidaré, has portat el clavàs, clavades amb el cor, perquè no vaig fer res. Ai, ai, ai, ai, ai. Parlaven de l'amor, i jo no en sabia res, i porto els teus ulls, clavades ja ho sé, i no puc oblidar-ho. Però no han pensat on acabaràs. Ploro per sentir, ai, que junta tu estàs de mi. Ploro perquè ahir, no ho vaig haver de més. Va plorar tot sol al meu cor, al món sense amor. Ai, ai, ai, ai, ai. El nen dels teus ulls, que jo no oblidaré, has portat el clavàs, clavades amb el cor, perquè no vaig fer res. Ai, ai, ai, ai, ai. Parlaven de l'amor, i jo no en sabia res, i porto els teus ulls, clavades ja ho sé, i no puc oblidar-ho. Ai, ai, ai, ai, ai. El nen dels teus ulls, que jo no oblidaré, has portat el clavàs. Doncs és una rumba d'aquelles magnífiques, molt de qualitat. La Rosario es va saber reinventar molt bé, perquè va començar a fer coses horroroses, i des del recolzament del seu germà a l'any 94, ella va començar a tirar i fa aquesta rumbeta tan al·legant i tan correcta. Vaig anar al Palau de la Música, a veure un concert de la Rosario. Jo el vaig anar acompanyant, perquè no, però la meva dona sí que li agrada molt, i ostres, vaig disfrutar. Jo crec que és el que diem, és una de les cantants més completes del programa espanyola. És una dinòtica d'un espectacle que es caumple l'escenari. És la que ha agafat la potència de la flores, aquesta gran espectacularitat. És més en blanc cançó, melòbica, aquestes històries. Últimament es va animar a fer jo el Serendonga, i també agafa aquesta dinar de la rumba, però és que la rosa és molt més fresca. I té més flexibilitat, visita a nivell corporal, l'expressió és magnífica, l'expressió corporal de la rosa. L'Òlita que es dediqui més a fer... Físicament és molt exòtica, amb aquella cara, amb l'artista i el germà. L'artista era el germà. Era el germà. Era que un cantant i compositor magnífic. I l'Òlita potser es dediqui més a actuar, perquè fa molt bé. Un corretes o morir de pena, tu. Va ser quinze dies que va ser l'amor de la mare. Estava eredicta i un malviatge brutal, a randa de la presió que va agafar tan salvatge. El dia sortia la seva germana explicant-lo. L'Òlita, no sé quin programa de televisió, va ser quinze dies de l'amor de la mare. Sí, sí, me'n recordo. S'amor la mare i el cap de quinze dies molt el fill. La mare, conscient de la seva edicció, li va fer la cabanya. Vins a la seva casa del Lerelle, la casa on tenia, li va fer una caseta allà dins, perquè visqués allà dins, per controlar la mare. Perquè no sortís gaire, però encara i així és el que diem. Aconseguir estupafem és fàcil. Amb aquest món, que és mou en ells, la fràndula... Va ser perdre el control de la mare i s'ha acabat. I llavors se'n va anar. Es veu que l'estimava. Era l'amor de la seva vida, és el que deia. És el que li passava al Franco. Ni la filla ni la dona. És el que li passava al Franco amb la seva mare. Per ell només era la mare. I va trobar el institut de la mare amb la dona. Amb aquest cas no va suportar. No és el que diem. La vida porta cadascú japonès i tal. Ara sap una mica greu, perquè he de parlar d'aguija. Però bueno, pararé d'aguija perquè me la carreguen dos minuts. Les contrastos aquí van venent. A la meva línia de carregar-me pel·líquo és que m'agrada molt això de tenen quan diuen, quina pel·lícula més dolenta hi visc? Aquesta és un cas. Bé, guija, ja sabeu que és a taula. Això que es fa allà amb aquelles lletres i aquells números, és un cas que no hi talla la Déu. No he fet mai això d'habit. Ni ho penso fer. A vegades és el típic. És molt fort, perquè és un joc de taula que es vén a les botigues de joguines. Pots comprar allà. Vull dir que pots fer-la... No sé si és només a dient comprar-ho. Sí, que veig que ho has fet. Una vegada vaig intentar-ho amb paparets. Amb uns amics. Allà en planco 3, però res, no es va moure amb un got. D'aquests d'ondurelex. Està allà enradant. Però bé, és el que hi ha, què passa? Doncs aquí es partés de la base sempre d'un grup d'adolescents. Ja estem amb aquesta línia i això. Una primera premissa, que dius, home, doni, Déu comença de pel·lícula. Que bàsicament ho dic perquè això és el minut 1. El primero que se cargan. El típic, no una mica de buscar un altre, és de nit, amb una casa que tens aquesta pinta, que agafa una mica de por i tal. No, no, no, no quiero salir. De cop i volta veus que ella tot va apuntant a trobar-se, que hi ha una paleta, que és el que mou a sobre, que porta una mena com la lupa, com una cunya, una lupa. Un puntet, com un puntet de guitarra. Exacte, com un puntet de guitarra gegant, i al mig en la lupa. A partir d'aquí, a la taula, comença a aparèixer com estava amagada, és una casa antiga, que té una història, i aquesta taula surt d'aquella forma, perquè hi ha tot un element al darrere. I reia el minut 1, i dic, no, no, surt, i tal, veus que ve a volta, troba això, mira per aquesta lupa, veus que a l'ull se li posa així de color blanc, vull dir que perd tota la seva adioncis, se'n va directament cap a... és una casa que té un doble pis, cap a la llum central del que seria el rabador, que és un doble pis, i es penja. Ah, està bé. Pum, ja es penja, dius, que ha passat aquí. I a partir d'aquí, doncs clar, comença a ver-hi tot una sèrie d'elements, una millor amiga, rep com a regalar aquesta taula d'aguija, com a recordatori, els amics, ah, ja vull parlar amb la meva amiga, es munta ja el Cris, que et posi a imaginar, hi ha una història al darrere, i bé, ara veu moment que dius, vale, ja, ja estic cansat. No vull dir, és a dir, comença a veure per on tira, no és sang inolenta, és a sostir jo, d'allò que dius, ah, hi passa una ombra, dius, oh! És una mica xiquito a la casa, d'aquest moment. Vaig a mirar com espantanta, sí que al final hi ha una mena com d'efectes especials, una mena com de personatges, que és una cosa molt típica també d'aquestes pel·lícules, no recordo, ara, no, si la prometo, una d'aquestes, vull dir que obren la boca i treuen aquest fum negre, vull dir, com si fossin enviades del més enllà. Bé, se'ls inva, una miqueta, eh? Sí. Amb aquest estil, perdona, eh? Jo recomano la cabanya en el bosque. Aquesta és la televisió? Mireu-la. Si voleu passar por. Ja ho heu vist. És curiós, és curiós. És curiós, eh? Però fa poc que explica. La cabanya en el bosque, no, perquè... Lo típic diràs, cabanya en el bosque. Que ara van amb nois joves, que van a passar un cap de setmana. Dius, n'és 13, la mateixa set. Comença la pel·lícula com unes oficines, un centre de control. Dius... I a partir d'aquí ni... Això no té massa màgia. I és que li donen un punt més de rosca i és que no sé si explicar-ho, perquè si no per la gràcia se la vull veure. Em sap greu, perquè si no ho espereu està molt bé. La cosa es complica i es lia. És una gran pel·lícula, i molt menys, però... Coll, és interessant. Suprem. Vull dir perquè acaba obert. Ja està. Aquest senyor es diu Style White, que no sé qui és aquest senyor, i és que ni els actors, ni res. Una cosa horrorosa, de pas i a castiguer, ja sé, parla amb vosaltres, magia de la luna, budi Allen. Algú l'hi ha vist? No, què tal? Bueno, a veure, jo, com sempre, aquí som forofos a budi Allen, la major part. Jo les vins totes les pel·lícules a budi Allen, m'encanta budi Allen, i jo estava com a jo, com dient, vull veure la pel·lícula. Em dius, a veure, evidentment és encertat, tot el que fa a budi Allen és magnífic, i en aquest cas, a nivell d'ambientació, és meravellosa de pel·lícula. A més, l'ambient de la Belle Epoque, l'ambient d'Europa, Alemanya, i en aquest cas, en va al sud de França. L'allum és al sud de França, per entendre'ns. Sembla que busca una miqueta, útilament, a Londres, que si a Barcelona, és la Provença, que és la zona baixa, que és molt maca, la part aquesta. I estem movent-se amb això, en els anys 20-30. Per tant, tot el que és el tema de les decoracions, les vestits, és l'època ardeco o magnífic. És d'una gran categoria, d'una gran forma. Això és magnífic. Collin Firth i Emma Stone, que són la noia i el noi. La història de què va? Ell és un prestigiós el Collin Firth Mac, que juga a una personalitat que és ser un Mac xines. Això és molt típic, no?, a l'estil xinoest d'aquella època, lo chinesco, que és bé. Exacte. Doncs això era com una moda, i ho presenta magníficament bé, el senyor Bodialen. A més, posa música de Charleston, estem parlant d'aquella època. Amb la seva categoria, el coneixement... Totes les pel·lícules del Bodialen comencen una música estant de les anys 20-20. Exacte. Però en aquest cas, fot canya, i fot Charleston, cantats, i tal, que té molta gràcia, perquè no se'n va buscar el que seria el swing o el jazz, de Nova Orleans, de principis de segle, sinó que va buscar una línia molt més divertida. Què passa? La pel·lícula en sí, a partir d'aquí, està allà tot a la Provença. Llavors, és Colin Firth, que intenta anar a una zona determinada, per una mica i tal, per intentar carregar-se una possible estafa d'una evidente, d'una noia que és evident, que és aquesta noia. Ja no explico més. Que diuen que és magnífica, i com és Mac, i és el millor Mac, en aquell moment ja el món, vol desmuntar. De construir per aquesta manera l'estafa farsant, no? I si n'hi hagi una història d'amor, ja està. M'he aviat això dir perquè això són els 15 primers minuts, a partir d'aquí, després hi ha tot això. Què passa? Jo crec que la pel·lícula Pekka, per mi, d'uns diàlegs poc interessants. No és ni molt més... Colin Firth és un alter ego de Budi Allen, ni molt menys, ni ella tampoc, és que a vegades juga que noia o noia, són molt histrionics amb aquesta línia. No hi ha cap de les seves ni fòbies, ni ni parla de l'amor, ni dels joveus, és el que ell sempre comenta amb les seves pel·lícules. Si no ho falta, desconstruint-ho a Harry. Exacte. Evidentment, clar. Ei no surt, és una pel·lícula molt blanca. No és que no surti, és igual. No, però és el que diem, que surts per ja donant voltres, encara fa gràcia. Ells estan bé, és la pel·lícula molt correcta, per mi, molt correcta. Per això no em va provocar cap sensació. L'únic que em va cridar va ser l'ambientació. Exclusivament freda. Sí, és que ho fan bé, però no destaca, ni el Colin Fir fa un paperàs, ni el que fa un paperàs, per exemple, a la aquella que feia del rei, com es diu aquella pel·lícula, el discurs del rei, que ja està molt bé, el Colin Fir. És correcte. Sí, però és que és un tio molt correcte, és molt anglès, és molt allò que dius, fa així d'aquella manera. I ella destaca una mica més, però tampoc. La pel·lícula està molt bé, però la pel·lícula està bé. Va la pena. Recordo que hi ha d'acords i desacords. Sí, però aquestes coses... Però hi ha una altra tema. És que és el que diem aquí... Allà ja està més elaborat. Recordeu que hi ha el escorpió en Jade? Sí, sortia la... Anem per aquí. Anem per aquí amb l'especte de... Sí, de l'ofluixot, aquella. Exacte, anem a això. Mira que sortia a Bodial. Doncs anem per aquí. Era l'altra, no és igual. Ja ens recordarem. No, una rosa. Això, la Hemingway era? No, no ho diria. Doncs és això, i llavors ens quedem aquí, amb aquesta línia de pel·lícula correcte, però ja està. A veure, Rosa, parles del professor Hazard. L'Hazard ja no venia. Vinga, ara se'n veu, no la se'n veu. No la se'n veu, no la se'n veu. No la se'n veu, no la se'n veu. S'ha tingut l'ac i no he canviat. Bueno, he tingut la sort de poder recuperar-lo d'aquests dies que l'han fet. Mira, la tele, precisament. I és una grata sorpresa, que facin aquestes pel·lícules que les passin també, amb un mitge així tan massiu. Doncs és una pel·lícula canadenca, a veure si original és en francès, per tant, és Messier Hassard, el títol. És el 2011, o sigui, és molt recent, i la temàtica que toca doncs està aprenament vigent. El autor es diu Philippe Falardeau, no sé si aquí havien vist alguna cosa més d'ell, però, bueno, penso que sí que val la pena, ara una miqueta, de seguir-li també la pista. I, bueno, és la història d'un senyor... És una escola de primària, si us en recordeu, quan també ja està... Jo no me'n recordo d'aquesta pel·lícula. Els nanos estan al pati, llavors, a l'hora de començar l'escola, és un nano que li toca repartir els tetrabrics d'allet, no? Doncs es troba amb nosaltres, es troba amb la mestra, amb la mestra exacte, s'havia penjat, s'havia suscitat, però, com que tenia els nens, s'havia penjat... A part d'aquesta imatge ja està. Però clar, i després, és a partir d'aquest moment, clar que jo sóc clar, que bèstia, que bèstia, aquest assunto amb nanos de primària, nanos de patits... Ja no em vaig arriscar. No, no, sí que val molt la pena. Ja, però nens petits. És que després parlen de més coses, però clar que és que continuem... No, no, no. Però vas compensar bé un nen, i mira, mira. Com expliques amb un nen tan petit? I veig i dic, ostres. I el gran, què passa, papa? No, no, res, res, fora, fora. Sí, sí, sí. No, no, això, mira, aquests disgustos. Però imagina, veus, tu ho vas evitar als teus fills, no? Doncs a la pel·lícula és això, els nanos que sí que han arribat a veure, o no? Sí, un parell de nanos. El nen i la nena, que també són monòmics, que també veuen. I bueno, això és... El professor que ve després ha substituït-la, ell es presenta voluntària. Després, a final de l'endemà, sembla que no té la titulació. És un immigrant... Només que un immigrant és un refugiat polític d'Algèria, que de fet, durant la pel·lícula, ell també veus que també està passant a seu calvari, no? De què va perdre la seva dona i la seva filla. Allà, amb el terrorisme que li van incendiar a casa, li van incendiar a casa, o sigui, van morir crevats. Per un atac així. No terroristes, sinó de les forces de seguretat, o més de saber d'ell. I llavors, durant la pel·lícula, està demanant també l'estil polític, com a refugiat polític. I, clar, per aquesta banda, la situació tan extrema que està passant, en canvi, veus que és tot dulçó, tota comprensió... ensenya molts valors ensenants. Ens ensenya a llegir i a valorar fins i tot la literatura francesa i l'escriptura francesa, que no eren acostumats ni a fer dictats. Clar, perquè era un ensenyament molt modern. Imagineu que a Nadal, és a la vanguarda de les tècniques de meteorologies pedagògiques, no? I és un ambient d'ensenyament en què una miqueta al nen no seria pressionant, que li ha deixat que també la miqueta vagi fent, que el vagi madurant, fins i tot els professors, que no poden tocar els nens, perquè corren el risc de denunciar de seguida. I, clar, dius la mà, el dius professor de Gynàstica, dius que faig el tonto a l'hora de Gynàstica, si faig corre com tonto, per l'àmbit... Clar, no si puc fer saltar el plinto, ni res, perquè com a si fas saltar, sinó si pots ni recolzar la mà per empenyar-nos una miqueta a ajudar-los. I tot això també és un terreny. És molt interessant. Doncs la recuperaré perquè no la recordo gaire aquesta. Jo la vaig començar avui. M'he quedat enganxat, però... Sí, bueno, en un altre moment ja podràs. Molt bé. Doncs, parlant d'això, de recuperar un dels clàssics, vull comentar una cosa, i ara comentem les pel·lícules de tàrner i d'interès tel·lar, perquè fa poc he recuperat J.F.K., un caso abierto, de l'Òlia de Reston. Jo recordo que la vaig veure amb el seu menel cinema per a l'any 93, però és que l'he tornat a recuperar, tranquil·lament, a casa, veient-la, i tal, són 3 hores i mitja de pel·lícula. Però és que és el muntatge, per mi, més espectacular dels últims 20 anys. Sí. Quin muntatge, tant 3 hores i mitja, sense parar ni un moment, de posar-te imatges. És que la pel·lícula és un pel·lícul, com una casa, i a més el que ve en cosa, és que jo aconsegueixo un tio camí per a un costat documental, per a un costat documental i per a un altre drama. Ficció. Ficció, per a entendre'ns, no? És espectacular. Recupereu-la, i veieu la tranquil·litat, és molt de temps, però val la pena. No fa massa la feina, la vaig veure. Sí, sí, meravellosa, si s'hi ha de tornar a recuperar. Ja m'apareix això de Turner, i ara el David ens acabarà parlant d'interès, tel·lar. Sí. No, bé, vull dir, Turner, com sabeu, és aquesta pel·lícula que es diu... Bé, que fa el paper d'aquest pintor. Joseph Turner. Com? Joseph Turner. Joseph Turner. Llavors, la pel·lícula és una bibliografia, fins i tot una formació, ja que has parlat de Franco, també, de la manera que va tenir una relació molt interessant amb el seu pare, i el tipus de relacions que tenia amb la pròpia escola, allà on, en definitiva, es decidia... en sucar també és així, que era art i que no era... Acadèmia. És l'acadèmia oficial. Anglès. Sí, molt bé, la postura que ell tenia, vull dir, pam, hi havia un moment que posa una boia, i ja diu, ah, una taca vermella. Diu, això és un d'allò, i llavors... Diu, ah, és una boia. Diu, em va fer que jo ho tinguin, i ara ja ho he interpel·lat. És que va ser molt modern, Turner, per la seva època, es va levantar. Això estem parlant del 1840... És a dir, 30 anys de l'impresonisme, clar. És que va ser el primer empresonista, tothom estimava a Turner. Per això va ser el primer que va trencar amb tot el que és el paisatge típic. Vinga, va allò que diu. Hi ha coses que es queden abstractes, hi ha una obra que és, totalment dius, què és això? I es diu, monstres, marins, nois, són les zones. I no saps què és, digues-hi, Jama. Això de l'éssimo... Va evolucionar d'una manera... Va relacejar les situacions de guerra també, és un llibre d'anar al mar, i de la manera que captava... que utilitzava tota mena d'elements, de pintura, però a més a més, pinten bous i no sé què, bueno, tal. Aquesta part jo la vaig trobar molt enriquidora, vull dir, això, els que hi entenem més, la història i tal... No, jo la vull veure perquè vull veure com va. És prou llarga, vull dir, un parelló... Magnífic, no cap problema. Llavors, el que també és molt interessant és de la manera que construeix els dos personatges, pare i fill, el pare que va ser cap dalt, i, sobretot, en el moment de l'amor del pare, es produeix un fet molt interessant, és que la mare els havia desestibilitzat a tots dos, i no saben com ho recordava. Això no sabia. El pare era advocat o notari? El pare l'ajudava amb tot, a la feina taula. L'hi diu, és que era d'una intimitat tan... Vale, vale, vale. Ja ho veureu, és molt maco. I, llavors, el que sí que és molt dur és la relació que va tenir amb dues dones, una que no es va moure de costat d'ell, tota la vida, però que la tenia pràcticament desestimada. Va la dir-ho així. I, en canvi, sí que em va conèixer una que l'estimava molt, no? I hi ha un final molt interessant, que això sí que no us ho explicaré, però que té molt a veure, fins i tot, a mi va fer pensar molt amb l'Ingmat Berman, amb una pel·lícula de crits i murmolls, quan aquella noia, després de l'amor de la seva, que ella havia protegit, en menys aquella poma amb aquella tranquil·litat, i per què no dir-ho amb aquella felicitat? Aquí hi ha alguns elements d'aquest, aquí, també. Em va agradar moltíssim, m'ho vaig passar molt bé. Està molt bé fet, amb Mike Newell, com deies tu, és un realista... Mike Lake. Sí, no, no, que aquí... Home, és un realizador potentíssim, eh? Secrets imanciudes... Per canviar aquesta època, i que tingui aquella credibilitat, i que tu t'ho empassis de punta a punta, com un entrepar. És un artista que aquí no és molt conegut, en canvi, a Anglaterra, és molt estimat. Tornar és un dels grans pintors anglèsos, sense cap mena d'adopte, i llavors allà té una estima, més té un museu propi, fins i tot, vull dir, que val la pena, vull dir. Els quadres, suposo, que eren ells, perquè els que van sortir... Sí, clar, clar, imagino, imagino que sí, però vull dir que... Molt bona, un clàssicot com una catalaral, aquí, sí, que... Vull dir, abans de, diguem, de sortir, és un clàssic, el que diem, no? És que hi ha pelicòsties que hi ha aquesta idea, no? Suposo que l'estrenaran ara, aquesta empana. Molt bé, molt bé. Durant aquestes festes, jo penso que és un regal per al pensament, per l'intellecte, en definitiva, no? Com que comparat... No, no, i per la pena, a nivell cultural també, conèixer noves visions, no? Sí, sí, sí. David, rematen-nos a l'interès que s'anà passant el bascadar a mitges? Sí, doncs... Ha estat pensant i hi ha molta gent la comparat amb el 2001. Sí. I pensava, no, si el 2001 no té res a veure amb aquesta pel·lícula, però vas veient, hi ha un element que sí, que és que és curiós, no? El 2001, jo crec que el que feia era un repàs de manera molt mística, dels orígens de l'home fins a l'aire tecnològica d'avui dia, no? I, a més a més, tenint en compte l'any que està fet, que és l'any 68, en què tot el tema de la psicodèlia ens sembla que està molt present en tota la... en tota la màs media cultural, no? Sí, sí, sí. I quedament reflexat a la pel·lícula, no cal dir-ho, no? Però allà era això, no? Hi ha una reflexió sobre d'on venim, cap on anem, no? I, pel mig, doncs, hi ficava l'amens neguitosos, diguem-ho així, com el rinador aquest de la nau, HAL, que embugeix, no? Potser per acció de la presó d'aquesta extraterrestre, no? Com es deia, la... HAL. HAL. HAL, que és una... No ha exigit la casada, que és un HAL. És que al principi es tenia que dir B.M. Però el B.M. va dir, no, i si et fixes... Sí, sí, sí. La H, la A, i la L són les lletres anteriors d'IBM. Ah, vale. Vale, vale, vale, vale, vale. Vale. Vale, molt bé. Però aquesta, l'interest de l'art, és més pragmàtica. El film és més pragmàtic, perquè, d'alguna manera, ja planteja una situació en què la Terra s'està descomposant i que, ja, que fot el cap d'aquí perquè és gaire... amb poques generacions, per no dir gaire bé una, aquí ja no n'hi haurà res per menjar i quedarà tot serà un desert. Un d'una, per dir-hi alguna manera. I, clar, els humans es mobilitzen, digueu, d'alguna manera. Tot i que hi ha una tendència general de nostar tot el tema tecnològic, tot i que es fa servir molt, perquè no estem ambientats avui dia, sinó que al cul d'aquí uns 100 anys o així, no? Sí. Què passa? Que tot és més pragmàtic. En realitat, canvien prèviament a diferents astronautes a sondejar diversos planetes, els quals només accedeixen per un forat de cuc que està a l'alçada de jupiter, o així, que és un viatge d'uns mesos, i, a partir d'aquí, a la quinta és el forat de cul, directament saltes a un altre... No, el temps no. Saltes a un altre... És com si pleguessis a l'espai i saltes a un altre punt de l'abal·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l·l. Diga-ho així, com una... com un... Una dry-bedá. Una dry-bedá. Però instantània. És com si ara obressessis aquesta porta i estiguessis a Saragosa. Però només pases per aquesta porta. Si vas a una altra lloc, has d'anar a fer tot el recorregut. I... Monstres és que ha de ser això. Clar, ells, com el temps se'ls hi acaba, han enviat els que... Els uns astronautes que confirmin quins d'aquests primers astronautes que van anar ha tingut èxit, amb base a les dades, no? I aquí tenim el nostre halt, també, d'alguna manera, perquè hi ha un astronaute que veient que l'estiga li ha tocat... Clar, l'astronauta que hagi anat a patar un planeta hostil, aquell no en diré anar a buscar, perquè no hi ha mitjans ni opcions d'anar-lo a buscar. Aquest pobre que et quedarà sentenciat. I hi ha un molt pícaro, que no té més nassos, que falsitza les dades. Però per un instint de supervivència. Jo crec que també és una mica el que feia, li passava el halt, que era un instint de supervivència i per això emvugeix. I és el que li passa amb aquest, un instint de supervivència, falsitza les dades i el van a buscar. Permet amb una cosa, jo penso que el halt emvugeix perquè ja no dona permés. En canvi, l'home sí que és capaç d'anar més enllà, també. Jo crec que hi és, aquest discurs. Sí, és molt possible. És molt per mi. Sí, sí, sí, pot ser, pot ser perfectament. Sí, és molt correcte, clar, realment també. Sí, anar al punt en què vas a parar i tal. No és que m'hi ha fet pensar precisament el que tu acabes de dir. Sí, sí, aquí d'aquesta manera, clar, aquest astronauta és un punt que és... Saps quan el que s'ofega i arriba el rescatador nadant? Sí. I normal és que s'hi agarra allà com un... Moltes vegades que ha passat, que s'en sorren els dos i s'ho fa que s'acaben. D'alguna manera passa això, que ell s'amarra allà com pot ser. Com pot ser. I ho esperla tot de mala manera. Per aquí jo crec que el film està molt... A veure, els dos estan basats en coneixements astrofísics de l'època. Es nota la diferència. Amb aquests 40 anys i pic i escaig que hi ha de diferència entre aquests dos films... S'han descobert moltes coses noves, no? Per exemple, forats negres, cosa que a l'època del Stanley Kubrick... No s'entenia coneixement, només molt teòric. Forats de cuc. Només s'entén coneixement teòric, avui dient, encara no se n'ha vist cap, però se sap que podria arribar a ser. Però ara estàs assesurats per un físic... En sembla que el Kubrick també es va assurar molt bé. I això es nota el fet. I aquí també, i aquí sobretot amb la relativitat, els efectes del temps respecte a la gravetat, està molt ben fet. No explico més, perquè és que a mi és una escena molt natural, però és impactant. Fantàstic. Molt bé, doncs com dèiem, acabem. El 25 no tenim programa, el dia 1 tampoc. Estem a l'estiu, estem tots celebrant Nadal. El dia 16, després de reis, estem aquí, donant guerra, com sempre, i el que volem fer és acomiadar-nos a la Lluya, aquesta cançó tan maca, també des de la Marató, i desitjar robar un Nadal, no? Companys. Bones festes, en general, bon any. Molt bé, retrobem. Bon Nadal a tothom. Adéu, si ja ho veu. I és per encertar la Lluya, a la Lluya, a la Lluya, a la Lluya, a la Lluya. Noi, jo ja he estat aquí, sempre. Si amb el seu camí vaig viure molt temps sola, sempre tu, jo. Veig el teu nom, el d'art de triomf, però l'amor no és victoriós, és sol d'un pret i un trancat a la Lluya, a la Lluya, a la Lluya, a la Lluya, a la Lluya. Va d'un temps com solies dir, quan jo encertava el teu camí, d'o ara ja no em duus mai o no em duies. Gràcies. Gràcies.