Babilònia del 8/1/2015

Ara escoltes ràdio d'esper. Si tu nites ràdio d'esper. La ràdio de Sant Just. Durant la vuit puntu. Ràdio d'esper. Durant la vuit puntu. Ràdio d'esper. Durant la vuit puntu. Necessità una pel·lícula. Al primer de l'any 2015 he vingut amb moltes forces. Ha anat una pel·lícula. Que parlarem d'aquesta pel·lícula. Aquesta és la discutida. És el que diem. Aquí caldríem, potser, d'aquí un moment una càmera, perquè acabarem tirant-nos del mony, tots, eh? Jo del cabell. No, que és broma. Mai ens barallem aquí al contrari. Si no que farem un intercanvi d'opinions, que hem considerat alguns que és potentíssim, la transversió també és un riquidora. Sí, no seria molt avorrit. Ens avorpíem. Tenim un programa, doncs, com sempre, ple de informació. I el que comencem, curiosament, que és una secció que sempre és la que tractem menys aquesta vegada, és una secció bastant amplia, dedicada al món de l'art. Començarem amb l'exposició que tenim aquí al costat al celler de Can Ginestar, que el nostre company Jaume ha anat a veure i es diu paisatge sense pàtria. I després també ens parlarà d'una exposició de cornellar de la seva pàtria natal. Particular. Particular, bàsicament, que és el grup de pintors de cornellar, doncs, que és el que van exposar. La Rosa ens farà el mateix amb una exposició de dibuixos, serigrafies i llibres del senyor Sempé. Ho dic bé, no? Sí, sí, escrivint. En trobàvem a Francesc i jo ja saps que a Francesc anem malament. No n'heu fet les paus, mica en mica. I també dins d'aquesta secció del món dedicat a l'art parlarem de l'exposició del Manac de Carles Casagemes, un personatge complexa i bé, morir molt jovenet, que és molt interessant. Després de la Rosa, la nostra enviada especial, gairebé a Auditori, perquè és que... I la Lourdes, que venia aviat, ens tornem a trobar, doncs van al dia de Nadal, em vas dir, la nit de Nadal? Bueno, ja vinc, ja vinc. Escolta el cavaller de la Rosa, de Richard Strauss, parlarem també d'un llibre del David Safier, 28 dies, sobre un gueto jubeu a Polònia, en el llibre, el primer drama d'aquest escriptor que fa comèdies, i parlarem de ser. Parlem de Searching for Sugarman, una pel·lícula dedicada a Bob Dylan, ara em diria a dir-ho. Ja us explicaràs tu, Jaume, el que és. Parlem de Jauja. Jaume Rodríguez, us deia. Jaume Rodríguez, sí. Sí, no m'hi confo, m'hi confo en una altra pel·lícula. Jaume, sí, ha sigut jo. Llavors, Jauja, faré una mica d'explicació de dues nissagues, la d'aliens, i la de Pirates del Caribe, guai teu, acció per un tubo, però cadascuna seva línia. No té res a veure amb això, això. No, no, sisplau. I per últim, el Jaume es parlarà d'una TV-Movie, una pel·lícula d'aquestes a televisió, que em sembla que no s'ha estrenat, però que és les veus del Pamano, que tracta sobre la guerra civil. Fantàstic. Avui tenim com a convidat una persona que ens ha deixat a nivell musical, a finals de l'any passat, que és Joy Cocker, i avui tindrem de fons, un dels grans, grans, del rock dels anys 70, i que ens deixava, el que diem, les malalties, és el que hi ha. Comença, Jaume, parlant-nos de l'exposició que tenim aquí al costat, res, aquí a 5 minutets. No us la perdeu fins al dia 28 d'aquest mes, doncs la podeu anar a visitar, i va a dir que són fotografies, però quines fotografies, són unes de les màics d'aquelles que realment et reconcilien amb el món, no? És molt ben pensat, extraordinàriament, pric amb matitzos, de tot un seguit de coses que pots trobar, anant pel planeta, perquè és clar que això no s'ha fet només aquí a Catalunya, sinó que són fotografies d'arreu, amb grans extensions, al mar, al cel, amb els seus núvols, amb aquestes carreteres desertiques, que tantes vegades nosaltres podem trobar amb pel·lícules nord-americanes, i d'altres, evidentment, no fa gaire, que vaig veure també un prometratge, un documental, d'un senyor que va visitar tot el que és el west americà, i va fer un homenatge a tots els grans, i la veritat és que moltes de les fotografies que ell aconsegueix allà, doncs crec que serien fantàstiques per afegir-les aquestes que acabo de veure. El interès més gran, precisament, és la diferència que hi pot haver entre la pintura i la fotografia, i com aconsegueixes que la fotografia tingui aquell resplendor, aquell to artístic, que moltes vegades, i avui, a partir del pel·lícules xauixes, anirà sortint, tot això, i moltes vegades, per molt avorrit, que pugui arribar a ser, doncs la veritat és que, a les ha d'investigar, com ens aclarirà la Rosa, doncs anem sabent coses, ens va motivant, i no ens quedem només amb la pel·lícula i el que ens trobem. Molt bé, jo crec que el més important és això, aquesta és la primera de les propostes, és aquí a casa. Es diu paisatge sense pàtria, el seu creador és en Francesc Fàbregas, l'exposició, com deia, acaba aquest 18 de gener, i, bueno, la inauguració es va produir el 4 de desembre, o sigui, que ha estat... Encara ja tens per veure-ho. Ja tens per veure-ho, exacte. Bé, quan els pintors recorden allà, jo penso que el més destacable és que fa 20 anys de la creació d'aquests grups de pintors. Això vol dir que probablement van néixer 5 o 6, que han anat sumant, no? I han anat creixent, com a col·lectiu, amb una gran maduresa i una enorme vocació de continuïtat. Evidentment, sense això, és difícil una continuïtat. Clar que sí. Llavors, el que em vaig quedar molt perat va ser amb la diferència, qui pot haver entre la concepció de determinats pintors, que és el que domina, i la recreació dels pintors, en definitiva, aquelles particularitats, no? Per exemple, a la fesana d'una casa, agafar-la amb tota la seva esplendor, i l'esplendor no hi ha cap vera de dubte, que el que heu alimentat més són plantes que estiguin molt ben posades allà, no? Sí. Moltes vegades, i això m'ho va ensenyar i aprofito per dir-ho, moltes vegades ens pensem que els pintors el que fan és la imatge, com la fotografia, no? Això, moltes vegades agafen un tros d'aquí, un tros d'allà, un color d'aquí, i un color de més, allà i a vegades, fins i tot, combinació de colors que tenen a veure amb les diferents estacions de l'any. Llavors, això és el que penso que és més interessant d'aquesta mostra de pintors que són aficionats, el que havia a la fi, no tenen aquell nom que puguem posar, doncs, amb un llibre. El que sí que ser és que nosaltres acornem allà, ja molt de respecte per aquesta constància i cada exposició que es fa té el seu llibre, i jo en tinc una pila. I la veritat, és que això és molt important. Home, no oblidem mai que gran part dels pintors del grup impressionista o al grup diferents que hi ha hagut a la història de l'art, s'han reunit a societats pictòriques i gràcies a aquesta força d'aquest grup s'ha pogut presentar una línia determinada o tota una sèrie de... s'ha pogut exposar, perquè és el que diem, és gairebé impossible. Avui en dia hi ha moltes galeries, hi ha moltes espais facent àngel, gairebé impossible, o exposaves amb un lloc determinat que era el lloc on estava l'acadèmia, aquí a la llotja, a Barcelona, o no ho podies exposar, perquè no existia el concepte de galeria, però encara avui en dia, com la situació econòmica i tot això, doncs sé, això s'ha de mantenir, s'ha de tirar endavant, jo crec que és molt important associar-se i presentar obra. En quin espai és això, home? Això el castell. Perfecte, doncs bueno, i també imagino que hi ha temps per veure-la, no? A veure si ho sé, perquè això sí que no me'n recordo de la mateixa, un prova i ho dic. Fantàstic. Doncs Rosa Carinyo, parlant del CMP. Ah, doncs és una xula des deliciosa, és una exposició maquíssima, maquíssima. El CMP és un dibuixant, que és francès, és de París, clar, llavors és París. És aquí per qui deia que forma part de París, igual que ho pot ser, a més, és amic de Brigitte Bardot, de Tati o de Saga, que és l'actual Premi Nobel de Literatura. Bona tarda. Ja hem passat d'any. A veure, el defecte és una persona que no va poder anar a escola, és a dir, que no, d'entrada, partida de la base que no tenia formació, però va començar a dibuixar, va treballar al Parí Maix, per exemple. Ai, no, perdó. No, el Parí Maix va ser... Sí, no, sí, sí, sí que tenia, el Parí Maix. Després, també, el Nobel Observateur, el New Yorker, també, també la van convidar a fer, història sobre Nova York i tal, no? Ell és un descreador, no és un, és el creador del Petit Nicolà. No sé si el coneixeu. No, és que ara això, clar, ara a mi fa molta ràbia. No, sí, clar. Fa molta ràbia, perquè, clar, li diuen amb aquest... Vull dir una paraulota, no per dir-li, no? Aquest que surt a tot arreu, i no sé si té alguna cosa, si algú li ha patejat amb aquest nom, ha pensat en el teu personatge, que és un nen petit, és un nen petit, el Petit Nicolà, que és molt entremaliat, és molt bon vivant, intentes que quejar-se, sí, intentes que quejar-se de l'escola. Mira, avui jo sóc malalt, estic malalt, estic a casa i mira, aquí veient els còmics, que bé, no? O les històries que té a les baralles i bueno, és molt divertit, no? El Sant Péu dibuixa i el Gossini és qui escriu la història. Ah, molt bé. És una col·lecció, n'hi ha moltíssims, i és una delícia, llegir en francès o en castellà, jo el sé llegir en francès alguns anys, i és una delícia, no? El Gossini va fer també els estèrics. Vale, vale, vale. Vull dir que a partir d'aquells van començar a col·laborar, doncs, d'uní d'hora, de coses que han fet conjuntament. I ara, fins i tot, fins i tot també amb el... el Premi Nobel, el francès, Patrick Modiano, també li ha il·lustrat un conte, que és un conte infantil, que es diu Caterin. Caterin s'actitud es diu en francès i en català també s'ha tradut com a Caterin, no? I és la història molt maca aquí. L'he portat perquè són uns dibuixos que són maquíssims. Llàstima, que no tinguem la càmera, no, ara, per ensenyar-los, no? Sí, sí, sí. Però tot arribarà, però jo recordo com a un món la gent que pugui i és una nena que, bueno, que ja vol ser ballarina, però com que porto ulleres i la seva mare també té una escola de dança, doncs clar que el que fa és treure-les ulleres per poder ballar. Llavors, ja quan està sense les ulleres veu un món diferent, però, clar, no veu bé els contors, i és molt més imaginat, no? I després, doncs, quan es posen, es torna a posar les ulleres, les lunetes, doncs torna a veure el món diferent. O sigui, és com si ella visqués entre dos mons, no? És curiós. Ja quan el llegeixi, ja us explicaré, però dic que els dibuixos són de Sant Pé i són una gosada. Ball la pena molt, és una explosió petitona, perquè és una sala petita que té. Això està a la llibreria Haimes de Barcelona, que és la llibreria francesa. Exacte, exacte. La de Barcelona, que és el que rebalencià. Exacte. Que rebalencià a 318 i està fins al 20 de gener. No sé si és fer-la, però fins al 20 de gener és segur. És la tuita. Sí, sí, és la lliure, perquè tu ets a la llibreria, estàs mirant allà, i tens allà la pareta, que s'han penjat les posicions de serigrafies i tal, i després tens tot en una selecció de llibres que ha il·lustrat ell, que ha il·lustrat o que és de vinyetes, que ell l'ha fet, és una xula, te'ls quedaries tots. Te'ls quedaries pels compraries tots, si no és possible. És comprar aquest petitet. Hi havia també una selecció de novel·les. Hi havia una selecció molt amable, que es explica si vols iniciar-te amb el modià. Aquesta compilació de novel·les, i tal, ja tinc lectura. Clar, clar. És que s'ha de descobrir. Sí, és un lloc molt agradable. La llibreria francesa. Molt bé. Tenim la recomanació. El 25 de gener és el final de l'exposició dels pintors de cornellà. De cornellà. Ho tenim present també. Les data i la gent de qui hi ha pintades. Doncs ja que estem parlant de... de dades, no? Doncs el que dèiem, també, jo he pogut anar al Museu Nacional d'Art de Catalunya a veure justament una exposició que es diu que s'ha gemès l'artista sota el mita. S'ha acabat el 22 de febrer, parlant de dades, perquè això ens situem, i així podem anar. Aquesta és una exposició alternativa, que és la col·lecció del Manac, que és immensa. S'entren a la dreta. S'ha dit toneta. Però són tres sales, no és més. A la filla Cap és el que diem. No és la petita que es diu, que se'ls fa exposicions molt determinades, molt ben fetes, molt ben fetes, com tot sigui dit, és tremendament explicatiu, t'enteres absolutament de tot el que li passa a aquest senyor. I el que hem de dir és que el senyor Carles Casagema és molt poc conegut per al... com un mundial de l'art. Doncs era amic personal de Picasso, i clar, és que va morir en 20 anys. És un que tan aviat no estava malalt, no? No, es va suicidar. Va tenir dos intents, un en 16 anys i un altre en 20 anys. Era un problema de la malaltia mental, el que patia. I a partir d'aquí, doncs, és una persona que sempre va ser molt fràgil, molt débil, per el que sempre ens parlava Picasso i ens comenta, i va ser gairebé com una mena de persona que va necessitar des del primer moment tenir una mena com de mantó. I Picasso va ser un d'ells, entre altres, que ara mateix no recordo, però hi havia també altres personatges que es movia. Elles ho mouen per París, per Barcelona, lògicament, perquè ell és a Barcelona, nascut a l'any 80, i mort el 1901. Va morir en plena època de l'impressionisme, en plena època de les avant-guards, quan justament Picasso començava a moure's per tota aquella història que es planteja. I és una persona com a tal que va fer una producció artística molt peculiar. Té molts dibuixos també, Rosalcadell, que és un gran dibuixant, fa un tipus de dibuix que es diu Fregit, que ho explicaré molt senzill, entendreu? És un dibuix fet amb carbonet, amb conte crellón, amb llapis conte, que es diu que és aquest llapis negre, és un paper tipus d'estrassa, és aquest paper atarronjat, no és un paper blanc, i llavors es bernissava. I aquest bernís d'aquella època era un bernís molt fort, i el que feia és una sensació com si estigués Fregit. M'he millor dit com si estigués, com arrugat, com envallit. Era un bernís que amb el temps s'oxidava, se'n robinava i es feia malbé. Llavors d'una sensació com curiosa, una estaca, una cosa, i fa unes... llavors es diu dibuix Fregit, perquè sembla que estigui com Fregit, per entendre's, és aquest el joc. Es va adavantar un moviment que potser és difícil d'explicar-ho per antena, que és el fobisme, és aquesta línia de colors molt salvatges, molt directes, amb siluetes molt marcades, és a dir, deixem davant de l'impressionisme, tothom pensem en monet i tal, i ens hem de buscar uns cossos molt marcats, molt determinats, amb molta caricatura, una influència molt gran de la caricatura francesa, que és una tradició molt gran, d'honor i demiet, d'enrítolos, d'otrec, d'aquesta gent que feia aquelles caricatures molt ràpides i molt espontànies, fa caricatures de la burgesia, entra dins el món del Lumpen, del món de la prostitució, presenta a la dona d'una forma realment, com vull dir, quan se la presenta en una situació de belleza, de belleza, vull dir, se la presenta, i quan se la presenta en una situació de prostitució o de mala situació, se la presenta, i és una persona molt realista, molt clara, davant de la situació, no amaga res. I si el burgés era lleig, el que anava a l'òpera, aquí tenia una peça que li ha sortit per sobre del teatre, tant ell com ella són lleigíssims, tots dos, i són burgesos, vull dir, no idealitzava, és a dir, si ets lleig és lleig, siguis una persona del carrer, un pidular i de siguis clar. No perquè tinguis més diners o més posició social, no? És una exposició, delició, són peces, més aviat petites, hi ha 4 peces que no es coneixien, clar, amb 20 anys, imagineu-vos, el que va pintar durant 5 anys de la seva vida. Per tant, l'obra és molt petita, però el que va deixar és un gran dibuixant i un molt bon pintor a l'oli, per tant, val la pena veure-ho. En definitiva, va deixar una mostra de lloc al que vulguis gustar, la vida, no? Sí, sí, sí, sí. És curiós, això. La desgràcia Picasso, va, hi ha una, el Museu Picasso de Barcelona, és una peça molt coneguda, que es diu, presenta un dibuix de l'època blava, que es veu un personatge amb les mans així. Sí, sí, sí, sí. Exacte, que és una peça... Pico l'expressivitat. Doncs és ell. Sí, sí, sí. És el que s'agema, és que els últims dos anys de la seva vida, bueno, no es comenta exactament quin tipus de malaltia, potser en aquella època jaume no estava codificat, les tipologies, es parlava directament d'això, de la follia, no? No, ja no ho esticaven. Exacte, no? I el que sí que sabem, i això és cert, és que va tenir, va dir, la seva mort, vas de venir després de la mort, de la seva promesa, és a dir, amb un restaurant a París, va tenir un atac de gelos, no sabem si va pensar, va... Es parlava a l'exposició d'una paranoia, d'un moment paranoic, no? I tenia sensació que et perseguien, que sempre estaven a sobre d'ell, no? I va agafar una pistola i va donar un tret a la seva parella i es va matar ell, és a dir, públicament. Per tant... Vull dir, és allò que dius, realment és complex, no? Però bé, la seva... Jo crec que la seva obra parla bastant, parla bastant d'una mica d'aquesta evolució, de la seva malaltia, és que en principi comença a pintar d'una manera, va evolucionant i al final veus que... Creus que es reflecteix per si s'ha venut en el seu estat? Jo crec que sí, eh? Sobretot el dibuix, sobretot quan dibuixa. Em fas estar tranquil, perquè jo segueixo l'evolució d'alguna persona i em veus que és molt harmoniós i que la preocupació és, precisament, l'equilibri. Dius, estem activitats, no? Clar que sí. Bueno, el gran conegut és Vincent van Gogh, eh? Sí. I és això, és un personatge que, com... al cap moment, va rebre cap... Tractament de cap mena, la seva evolució va ser tremendament, i veus que comença a pintar d'una forma realista i acaba posant uns punts, així de gordos, o sigui, gairebé, durant cops contra els gens, no? Aquesta ràbia continguda, aquest descontrol, el que sigui, no és com el que ens canalitzàvem. Digue-me els anys que va viure, perquè jo això no... Qui, en Casegemes? No, el de jo. El van Gogh. El van Gogh. A veure, aquest senyor, jo crec que van morir el 80... no? En 90 i pico, no me'n recordo. Ara t'ho dic ara, t'ho dic ara. Bueno, t'ho dic ara. Sí, sí, sí, sí, sí. Jo estava pensant, quan tu estàs explicant això del Picasso, que era... Sí. Bueno, que era molt amic també, en Casegemes. Un partit dos anys. Ara volia intentar recordar, perquè el Picasso va fer una estada a horta de Sant Joan, que no sé si va ser amb ell. No sé si va ser amb ell. No. És que no me'n recordo. Ara, jo, amb quin pintor va estar allà, era allà de la zona, o que la seva família tenia propietats, o tenia un mas, o així, i van estar allà, vols apintar... Sí, però horta de Sant Joan no va ser, perquè horta de Sant Joan això és 1900 i poc, no? Era això? Sí, però a mi no em sona. Jo em menys en exposició, que jo recordi ara, deixant que ho miri, però a mi no em sona. Que es parla de l'estada d'Aparís en Picasso. Podria ser, però jo crec que és molt jove, per anar-se amb en Picasso, no? No ho sé, no ho sé. Sí, no, no, no, no, no ho sé. Ja recuperarem el nou, que era el que pinto. Molt bé. Doncs, Rosa, parlen quan tinguis un momentet. Ah, sí, sí, sí, sí, sí. Si ja podem parlar del cavallet... Exacte, les traus molt bé. Sí, sí, sí, va ser un concert que es va fer... Bueno, com aquests, com tants concerts que fan a l'auditori. Tenim la sort de tenir de comptar amb aquesta programació estable. Això és una meravella, eh? Doncs expliques, és una passada. Sí, res, no, més que res, una pincel·liada, no? El concert era moltes vegades el dia 20, però, bueno, de fet, els fan dissabte i diuen menjar també. Disabte i de tarda i diuen menjar i de matí, i llavors, bueno, va la pena, eh? En aquesta ocasió, el programa era quatre peces. La primera és de Ricard Lamot de Grinyón, els preludis era una mica absent, aquesta no estava bé. La que més em va agradar va ser el de Carl Nilssen, el concert per a flauta i orchestra. Clar, perquè ve el flotista, ve el solista de flauta que sale Manuel Paut, un noi també molt jove, que, ostres, ho va fer molt bé, molt bé. Molt bé, que és Bones de Ginebra, és Suís, i, bona, ha estat tocat amb les millors orchestres al món. I, bona, és un virtuós, un virtuós de la flauta. Una passada. Després de que el Nilssen també van fer a la DIN, una altra obra, i ja per fi, clar, el Caballet de la Rosa, que és aquests vals del Ricard Straus, que, bueno, tan famós i tan conegut i que tothom sentim el Nadal, no? Després, amb el concert aquest, que fan 19, no? Sí, ja vaig anar a parlar tele aquest any. Vull dir, és que és ja una miqueta el tret de sortida del Nadal, la Júgia Sinegora al Nadal, ja tenim aquests vals, ja tenim aquesta música. I, clar, després ja ens van obsequiar, com ja va acabar aquest concert amb les peces que estaven programades, amb Nadales Tradicionals Catalanes, tocades per l'Orquestra, llavors sonaven superbé, el noi de la mare, el 25 de desembre, tot això amb l'Orquestra, doncs que ara ja és un ambient molt maco, ja de Nadal i de Monsa Festas, i, bé, una miqueta ha gaudit també de la música. De la música i tal. Va molt la pena, hi havia moltíssima gent, també, aquell dia, gent que veus que normalment no hi va, perquè es nota, perquè, clar, comencen a picar de mà, o aplaudir abans d'anar-hi, o perquè tu, o perquè dius, ostres. No s'ho coneixen, no s'ho coneixen. Doncs vol dir que això és molt popular, perquè és la rosa de les traus, perquè és una peça molt popular, no? Fantàstic, doncs molt bé. Doncs mira, escolta'm, recomanable també, ha estat un dia, no fan claves, el dia que hi hagi... No claves aquests dos dies, aquest cap de setmana, però bueno, és igual, és seguir una mica la programació de la OBC, allà, a l'auditori, i mirar d'algun concert que ens vingui d'August, i agafant-la de Genari. Fantàstic. De debò que és una experiència molt maca. És que la música clàssica s'ha de viure, eh? S'han conegut, però s'ha d'escollir. I no vol dir, ah, és que jo no es no entenc, és que jo no que va, que va... S'entén, s'entén perfectament. És que sentir una cosa, una música, sentir aquella meravella, aquelles emocions que transpor senya està. Esclar, jo crec que sí. Això ens arriba tots. Jaume, Vincent van Gogh va viure a 37 anys, des del 1853 fins al 1890. Per tant, no va arribar ni al segle XX. Per això que ens sonava, tiros de quedar per llavors, eh? Per tant. Pensa que és interessant. Sí, sí, sí. Per poder mirar-ho ràpidament. I ho podem fer. Molt bé, abans de passar al cinema, heu escoltat una cançoneta de Joy Cocker, que és el nostre convidat d'avui, que el tenim així de fons, però que s'escoltarem un tema preciós, que es diu You Are So Beautiful. Doncs parlem d'un llibre que es diu 28 Dias d'un tal David Saffir. El senyor David Saffir és un senyor que fa comedies. Fins ara ha fet 4 o 5 llibres, realment molt divertides. Un és Maldito Carme, l'altre és ella... L'altre és ella... Ja sé qui és. Sí, perquè jo tampoc no el coneixia, però ara estic llegint cap llibre encara, però sí que ressenya si tal. És bo que va tenir molt d'èxit. És molt divertit, aquest llibre. És molt agradable. És que llegir una comèdia amb llibre a vegades és complicat. I que tingui gràcia, i que tingui menys llibres. És una cosa que entra fàcil. Jo vaig llegir Jesús Me Quiere, Jesús M'estima. És una paranoia, això. I després una cosa que es diu Mu, que no ho vaig voler parlar aquí, perquè em va semblar ja massa, massa baix, amb el comentari. No, perquè és una història de vaques. Clar, el nom ja ho diu. Exacte. Hi ha unes vaques que és una vaca lechera que ja no dona llet. Ja no dona llet, pobretameva. Sí, i llavors marxa. I, bueno, i clar, perquè diu que ja està bé, perquè ara ja la portaran a picar clar. A picar clar. I ho sap ella, perquè no és tonta, perquè ja sap quan la s'emporten a un lloc determinat. I llavors fots amb una que és molt boja, amb una vaca que és lesbiana, i amb una altra i amb una altra vaca, que li passa l'altra vaca. Ah, no, que és la novia que li tirarà els tirillos al brau que li agrada ella. Oh, l'arribal. Exacte, i és la guapa, la que té bon cos, la que està més prima. És molt divertit, perquè és la similació. I també el brau sempre el planteja com tontet, pobretmeu, és el que diem. Però aquesta simbiósida de humanitzar, clar, i és molt divertit, perquè fan comentaris aplicats el que seria, en aquest cas, a l'humanitat, però clar, amb el món de les vaques i dels braus. Està bé, el bon vacu, no? Està simpàtic, però no. Llavors t'adones d'això, dius, ah, quina por. Però resulta que llegint crítiques, aquest senyor d'hi et ha fet un canvi, diu, ara faré un drama, i llavors fa un llibre que es diu 28 dies. 28 dies va ser el temps que el ghetto de Bersòvia va estar, per dir-ho d'aquesta manera, actiu, present, d'abans de que se'ls emportessin a tots, cap als camps d'Huswits, de Madhouse, i que els matessin, o que se'ls llegin allà com fos. Llavors és la història d'una noia, d'una joveneta de 14 anys, que està amb la resistència, vull dir, que és la que presenta la resistència d'això, d'allà, al ghetto de Bersòvia. És com una resistència polaca. Bé, és una història magnífica, tot sigui dit. Hi ha certs tòpics, que et pots imaginar, dins d'aquest sector no vinculat elògicament, posa-hi el món joveu, amb l'especte de dir que és previsible el que pot passar, de situacions que es donen, però tal com explica aquell espai tancat, inicialment, d'una manera, d'aquesta gent, com mica en mica es va trencant, com s'ha de lluitar, com s'ha de tenir una resistència, com s'ha de morir abans de que et matin. Llavors, la tota aquesta situació està molt ben portada. I això val la pena, és molt ràpid el llibre, és com d'una velocitat magnífica, és molt dinàmica que tothom escrivi, que això és molt maco. No estem parlant de cap literatura d'alçada, però ho fa molt bé. Ho fa molt fàcilment aquest home. És molt rigorós, amb certs temes, de la típica sortida per les clavegueres, quan han de marxar, patiment d'estar fins aquí dalt, de porcaria, com entren els soldats dins de les cases per rematar la gent. És molt evident com cremen, directament. No entren en els camps de concentració, no estem parlant d'algú molt... visualment per entendre'ns. És una casqueta dins d'aquell ghetto, i aquesta lluita entre l'Emanys, Pulax, i els propis jueus, intenta sobreviure. El llibre és magnífic. Jo sobrecomano com una lectura agradable de llegir. Bàsicament que és agradable, amb l'especte d'un llibre, no és agradable perquè és molt cru a vegades. És allà, de qüestions, imagineu-vos, vinculades amb la mort. No ho definim com allò que ens fa sentir molt, molt bé. És una cosa si agradable, és allò que ens proporciona comprensió del que ens envolta. També és la paraula, també és correcte. Exacte. Doncs ara, dos minutets i mig, per escoltar el senyor Jo Cocker i aquesta balada meravellosa que es diu, és una oportunitat. Telefons Down Daita Duand A L'm A No em diuen com Father I don't know what you're doing, don't know what you're doing. Do we, can't you see, you're everything I hope for? You're everything I need. You are so beautiful to me. Such joy and happiness. You bring such joy and happiness. You bring like a dream. You are so beautiful to me. És una de les veus més trencades de la història musical. Ens va deixar el dia 22 de desembre d'aquest any víctima de pulmonar greu, que se li va complicar. Estàvem d'escoltar la mare. La dictadura de la paixera. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria. És una de les pel·lícules que et queda gravada la memòria.