Babilònia del 15/1/2015

Amb la seva pel·lícula soldat Nadal no podria estar més content. Jo no em fan, eh, de Kirchameron? Però m'ha agradat ja que se revolta en la... en la ponfónia d'aquesta manera. Gràcies, fins la setmana que ve, a les puits de vespre dius. Adéu! Doncs bona tarda i benvinguts un dia més, un dijous més, al Babilònia. I, en aquest cas, el primer de l'any 2015. Hem vingut amb moltes ganes, amb moltes forces. I abans de res, doncs, felicitat a tothom. Aquest any que sigui, doncs, potser el millor, no? Podíem dir de les nostres vides, oi que sí, rosa? Sí, home, sí, que sigui molt bo. Sí, un any boníssim. Ja, amb aquest, l'any. Bé, no? A moltes ganes, hem començat a tenir així. Molt bona, sí. Molt bona. És un bon rotllo. Clar que sí, però això és molt bon. Vull en una pel·lícula incumensurable, xauja. Ai, ai, ai, ai, ai. Aleshores, en parlem. Ai, que parlarem d'aquesta pel·lícula. Aquesta és la discutiva. És el que diem, aquí caldria, potser, en aquest moment, una càmera, perquè acabarem tirant-nos del mony, tots, eh? Sí. Jo del cabell. No, que és broma. Mai ens barallem aquí, al contrari. Si no, que farem un intercanvi d'opinions, no? Que hem considerat alguns que és potentíssim. La controversia també és un riquidora. Si no, seria molt avorrit, ens avorriam. Tenim un programa, doncs, com sempre, ple de informació. I el que comencem, curiosament, que és una secció que sempre és la que tractem menys, aquesta vegada, és una secció bastant amplia, dedicada al món de l'art, no? Començarem amb l'exposició que tenim aquí al costat al celler de Can Ginestar, que el nostre company Jaume ha anat a veure i es diu paisatge sense pàtria. I després també ens parlarà d'una exposició de cornellar de la seva pàtria natal. Particular. Particular, bàsicament, no? Que és el grup de pintors d'allà de cornellar, doncs, ens explicarà què és el que van exposar. La Rosa ens farà el mateix amb una exposició de dibuixos, serigrafies i llibres del senyor Sempé. Ho dic, oi, no? Sí, escrivint. Bé, hem trobat amb el francès, i jo ja saps que al francès anem malament. No n'heu fet les paus, mica en mica. Mica en mica, ens hem entenent. I també dins d'aquesta secció del món dedicat a l'art, de l'exposició del Manac de Carles Casagemes, un personatge complexa, i bé, morir molt jovenet, explicaré tot això després, que és molt interessant. Després de la Rosa, la nostra enviada especial, gairebé a Auditori, perquè és que... I la Lourdes, que venen aviat, que ens tornem a trobar, doncs van anar al dia de Nadal. Em vas dir? La nit de Nadal? Bueno, ja vinc, ja vinc. Escolta'l, que vaja de la Rosa, de Richard Strauss, parlarem també d'un llibre, del David Saffer, 28 dies, sobre un gueto jubeu a Polònia, molt interessant, el llibre, el primer drama d'aquest escriptor que fa comèdies, i parlarem de serà, parlarem de Searching for Sugarman, una pel·lícula dedicada a Bob Dylan, ara m'hi ha dit jo. No, sí, m'he confosat a la pel·lícula. Ja us explicaràs tu, Jaume, el que és. Parlem de Jauja. Jaume Rodríguez, us deia. Jaume Rodríguez. I també una altra pel·lícula, jaume, sí, ha sigut jo. Ja llavors, jaoja, després intentarem, fer una mica d'explicació de dues missatges, l'Ad Alliance, i la de Pirates del Caribe, guaiteu, acció per un tubo, però cadascuna a seva línia... No es resold** en això, això. I per últim, el Re Ellie parlin d'una TV Movie, una pel·lícula deazz Barazziiii, que no se sent de implacable, que tracta sobre la guerra civil, no? No m'hi duc. Fantàstic. Avui tenim com a convidat una persona que ens ha deixat a nivell musical, a finals de l'any passat, que és Joy Cocker, i avui ho tindrem de fons, no? I bé, doncs, un dels grans, grans, grans del rock dels anys 70, i que ens deixava, doncs, el que diem, no?, les malalties. És el que hi ha. Bé, comença el Jaume parlant-nos de l'exposició que tenim aquí al costat, res, aquí a 5 minutets. No us la perdeu fins al dia 28 d'aquest mes, doncs la podeu anar a visitar, i va a dir que són fotografies, però quines fotografies, amics, d'aquelles que realment et reconcilien amb el món, no? És molt, molt ben pensat, extraordinàriament rica, amb matinsos, de tot un seguit de coses que pots trobar, anant pel planeta, perquè és clar que això no s'ha fet només aquí, Catalunya, sinó que són fotografies d'arreu, amb grans extensions, el mar, el cel, amb els seus núvols, i també, doncs, aquestes carreteres desertiques, que tantes vegades nosaltres podem trobar, doncs, amb pel·lícules norteamericanes, no?, i d'altres, evidentment, no fa gaire que... vaig veure, també, un prometratge, un documental, d'un senyor que va visitar tot el que és el West americà, i va fer un homenatge, doncs, a tots els grans, i la veritat és que a moltes de les fotografies que ell aconsegueix, allà, doncs, crec que serien fantàstiques per afegir-les, doncs, a aquestes que acabo de veure. El interès més gran, precisament, és la diferència que hi pot haver entre la pintura i la fotografia, i com aconsegueixes que la fotografia tingui, doncs, aquell... aquell resplendor, o sigui, aquell to artístic, no?, que moltes vegades, i avui, a partir de la pel·lícula Xau, s'anirà sortint, tot això, moltes vegades, per molt avorrit que pugui arribar a ser, doncs, la veritat és que, a l'has d'investigar, com ens aclarirà la Rosa, doncs anem sabent coses, doncs, va motivant, i no ens quedem només amb la pel·lícula i el que ens resmet, no? Molt bé, jo crec que el més important és això. Aquesta és la primera de les propostes, és aquí, a casa. Es diu paisatge sense pàtria, per com anem aquí al celler de Can Ginasta, i a les homes parlarà del grup de pintors de Pintòs. El seu creador és en Francesc Fàbrega, l'exposició, com deia, acaba aquest 18 de gener, i, bueno, la inauguració es va produir el 4 de desembre, o sigui, gastat. Encara ja tens per veure-ho. Ja tens per veure-ho, exacte. Bé, en quant als pintors de Cornellà, jo penso que el més destacable és que fa 20 anys de la creació d'aquest grup de pintors, no? Molt bé. Això vol dir que probablement van néixer 5 o 6, i en aquests moments, doncs, han anat sumant, no? I han anat creixent, com a col·lectiu, amb una gran maduresa i una enorme vocació de continuïtat. Evidentment, sense això, és difícil una continuïtat. Clar que sí. Llavors, el que em vaig quedar molt perat va ser amb la diferència que hi pot haver entre la concepció de determinats pintors, que és el que domina, i la recreació d'altres pintors. En definitiva, aquelles particularitats, no? Per exemple, a la fesana d'una casa, agafar-la amb tota la seva esplendor, i l'esplendor, no hi ha cap veritat dubte, que el que hi heu alimentat més, són plantes que estiguin molt ben posades allà, no? Sí. Moltes vegades, i això m'ho va ensenyar i aprofito per dir-ho, moltes vegades ens pensem que els pintors el que fan és la imatge, com la fotografia, no? Doncs no, no és això. Moltes vegades agafen un tros d'aquí, un tros d'allà, un color d'aquí i un color de més. Allà hi ha vegades, fins i tot, combinació de colors que tenen a veure amb les diferents estacions de l'any. Llavors, això és el que penso que és més interessant d'aquesta mostra de pintors que són aficionats, el que havia a la fi. No tenen aquell nom que puguem posar amb un llibre. El que sí que és cert és que nosaltres a Cornellà hi ha molt de respecte per aquesta constància i cada exposició que es fa té el seu llibre, i jo en tinc una pila. I la veritat és que això és molt important, no? Home, no oblidem mai que gran part dels pintors, el grup impressionista o el grup diferent que hi ha hagut a la història de l'art, s'han reunit a societats pictòriques, i gràcies a aquesta força d'aquest grup s'ha pogut presentar una línia determinada o tota una sèrie de... s'ha pogut exposar, perquè és el que diem, és gairebé impossible, avui en dia hi ha moltes galeries, hi ha moltes espais facentàngeres que eren impossible, o exposaves amb un lloc determinat que era el lloc on estava l'acadèmia, aquí a la llotja a Barcelona, o no podies exposar, perquè no existeix el concepte de galeria, però encara avui en dia, com la situació econòmica, i tot això, doncs sé, clar, això s'ha de mantenir, s'ha de tirar endavant, és molt important associar-se i presentar obra. Això és el castell. El castell de... perfecte. I també imagino que hi ha temps per veure-la, no? A veure si ho sé, això, perquè això sí que no me'n recordo, ara mateix, eh? Un prova i ho dic. Fantàstic. Molt bé. Doncs Rosa Carinyo, parlant del CMP. Ah, doncs això, una xulada és deliciosa, és una exposició maquíssima, maquíssima. El CMP és un dibuixant, que és francès, és de París, clar, llavors és París. I per aquí deia que forma part de París, igual que ho pot ser. I, bon dia més, és amic de Brigitte Bardot, d'Artatí, o de Saga, o de Modiriano, que és l'actual premi Nobel de literatura. Ah, molt bé. Bé, doncs 2014, ja, hem passat d'any. A veure, el defecte és una persona que no va poder anar a escola. És a dir, que no, d'entrada, partida de la base, que no tenia formació, però va començar a dibuixar, va fer... va treballar al Parí Maix, per exemple. Ai, no, perdó. No, el Parí Maix va ser... Sí, no, no, sí, sí, sí que tenia, sí que va fer també vinyetes allà al Parí Maix. Després, també, el Nobel Observateur, el New Yorker també, també la van convidar a fer, també, història sobre Nova York i tal, no? Ell és un dels creadors... No és un, és el creador del petit Nicolà. No sé si el coneixeu. No, és que ara això, clar, ara m'hi fa molta ràbia. No, sí, clar. L'hi diuen amb aquest... Vull dir una paraulota, no per dir-li, no? Aquest que surt a tot arreu. No sé si té alguna cosa, si algú que li ha batejat amb aquest nom, ha pensat en aquest personatge, que és un nen petit, és un nen petit, és un nen petit, el petit Nicolà, que és molt entremaliat, és molt bon vivant, és molt... intentes que aquella art se sent, intentes que aquella art se de l'escola, de... Mira, avui jo soc malalt, estic malalt, estic a casa, i mira, aquí veient els còmics, que bé, no? O les històries que té a les baralles, que té amb els seus amics, allà al pati de l'escola, i bueno, és molt divertit, no? El Sant Péu dibuixa i el Gossini, és qui escriu la història. Ah, molt bé. Les històries, és una col·lecció, és moltíssim, i és una delícia, llegir en francès, o amb castellà i jo el sé llegir tant en francès a alguns anys, i és una delícia, no? El Gossini és qui va fer també el... els estèrics. Vale, vale, vale, vale. Sí, sí, sí, sí. Vull dir que a partir d'aquells van començar a col·laborar, doncs, de un i d'hora, de coses que han fet conjuntament. I ara, fins i tot, fins i tot també, amb el Gèlgica, amb el Premi Nobel, el francès, Patrick Modiano, també l'he il·lustrat un conte, que és un conte infantil, que es diu Caterin. Caterin s'actitud es diu en francès i en castellà també s'ha tradut com a Caterin, no? I és la història molt maca aquí. L'he portat perquè són uns dibuixos que són maquíssims. No tinc una càmera, no, ara, per ensenyar-los, no? Tot arribarà. Però tot arribarà, però jo ho recordo com a un món, la gent que pugui. I és una nena que, bueno, que ja vol ser ballarina, però amb què porto ulleres. I la Sevamara també té una escola de dança, doncs clar que el que fa és treure-les ulleres perquè vagi allà. Llavors, ja quan està sense les ulleres, veu un món diferent. Però, clar, no veu bé els contors. Un que és molt més imaginat, no? I després, doncs, quan es posa, es torna a posar les ulleres, les lunetes, doncs torna a veure el món diferent. O sigui, és com si ella visqués entre dos mons, no? És curiós. Ja quan el llegeixi ja us explicaré, però dic, els dibuixos són de Sant Pé i són una gosada. Ball la pena molt, és una explosió petitona, perquè és una sala petita que té. Això és de la llibreria Haimes, de Barcelona, que és la llibreria francesa. Exacte, exacte. De Barcelona, que és el que ha revalenciat. Exacte. Que ha revalenciat 318 i està fins al 20 de gener. No sé si és fer-la, però fins al 20 de gener és segur. Ball la pena si surts per Barcelona i mireu de passar per la llibreria. És gratuïta, no? Sí, sí, clar. És una altra lliure, perquè tu ets a la llibreria, estàs mirant allà, i tens allà la pareta, que s'han penjat les posicions de serigrafies i tal. I després, tu tens tot una selecció de llibres que ha il·lustrat ell, que ha il·lustrat el que ell, de vinyetes, que ell l'ha fet i és una xula. És que te'ls quedaries tots. Sí. Te'ls quedaries, te'ls compraries tots i no és possible. No, és possible. Ja. Ja, ja, ja. Ja. L'hi hagués comprat aquest petit. I després ve hi ha alguns al mudiano també, una selecció de novel·les, clar, hi havia una senyora molt amable que et explica. Vols iniciar-te al mudiano? Doncs, eh, aquesta compilació de novel·les i tal. Ja tinc lectura. Clar, clar, doncs mira, és que és la lliure. Ja ho seguís explicant. Bé, ja està valent la pena descobrir. Sí, sí, és un lloc molt agradable, la llibreria francesa. Molt bé, molt bé, però escolta, mira, tenim la recomanació. de l'exposició dels pintors de Cornellà. De Cornellà. Perfecte. Ho tenim present també. Les data ja, la gent d'aquí ja... Molt bé. Doncs ja que estem parlant de dades, doncs el que dèiem, també, jo he pogut anar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a veure justament una exposició que es diu que s'agema l'artista sota el mita. S'acaba el 22 de febrer, parlant de dades, que anava bé perquè això en situem, i així podem anar. Està és una exposició alternativa, el que és la col·lecció del Manac, que és immensa, s'entrena a la dreta, perquè la gent es... és molt petitoneta, però són tres sales, no és més... Bueno, a la filla Cap és el que diem, no és la petita que es diu, que es fa exposicions molt determinades, molt ben fetes, molt ben fetes, que tot sigui dit, és tremendament explicatiu, t'enteres absolutament de tot el que li passa a aquest senyor. I el que hem de dir és que el senyor Carles Casagemes, que és molt poc conegut per al... d'allons, és per al comú mundial, de l'art, no? Doncs era amic personal de Picasso, de l'època de Picasso a París, i clar, és que va morir en 20 anys. És el que tenia a dir que estava malalt, no? No, es va suicidar. Ah, es va suicidar. Vaig tenir dos intents, un amb 16 anys i un altre amb 20 anys. Era un problema de... de la malaltia mental, que patia. I a partir d'aquí, doncs, és una persona que sempre va ser molt fràgil, molt... molt... molt débil, no?, per el que sempre ens parlava Picasso i ens comenta, i va ser gairebé com una mena de persona que va necessitar des del primer moment sempre el fet de portar una mena com de mantó, no?, i Picasso va ser un d'ells, no?, entre altres, que ara mateix no recordo, però hi havia també altres personatges que es movia. Elles ho mouen per París, per Barcelona, lògicament, els principis, perquè ell és Barcelona, nascut a l'any 80 i mort el 1901. És a dir, va morir en plena època de l'impressionisme, en plena època de les avantguards, no?, quan justament Picasso començava moure's, no?, per tota aquella història, no?, que es planteja. I... és una persona, com a tal, que va fer una producció artística molt peculiar, té molts dibuixos, també, a Rosalcadell, és un gran dibuixant, molt, un gran dibuixant, fa un tipus de dibuix que es diu Fregit, que ho explicaré molt senzill, entendreu? És un dibuix fet amb carbonet, amb conte crellón, amb llapis conte, que es diu que és aquest llapis negre. S'ho haurà un paper tipus d'estrassa, és aquest paper... a taronjat, no és un paper blanc, no?, i llavors es bernissava. I aquest bernís, d'aquella època, era un bernís molt fort, i el que feia és d'una sensació com si estigués fregit. M'he millor dit com si estigués, com arrugat, com... com embellit, no?, era un bernís que amb el temps s'oxidava, ja s'enrobinava i es feia malbé, llavors d'una sensació com curiosa, unes taques, una cosa, i fa... llavors es diu dibuix Fregit, perquè sembla que estigui com Fregit, per entendre's, no?, és aquest el joc. I després, ahir, pràcticament el que feia era presentar una tipologia de... es va adavantar a un moviment que... que potser és una mica difícil d'explicar-ho per antena, que és el fobisme, no?, és aquesta línia de colors molt salvatges, molt directes, amb siluetes molt marcades, no?, és a dir, deixem davant de l'impressionisme, tothom pensem en monet i tal, no?, i ens hem de buscar uns cossos molt marcats, molt determinats, amb molta caricatura, una influència molt gran de la caricatura francesa, justament, que hi ha una tradició molt gran, d'un orer d'Homier, d'Enritulus, d'Otrec, d'aquesta gent que feia aquestes caricatures molt ràpides i molt espontànies, fa caricatures de la burgesia entre dins del món del Lumpen, Barcelona, del món de la prostitució, presenta a la dona d'una forma realment, com vull dir, quan se la presenta amb una situació de belleza, de belleza, vull dir, se la presenta, i quan se la presenta amb una situació de prostitució o de mala situació, doncs també ho presenta, és una persona molt realista, molt clara, davant de la situació, no amaga res. I si el burgés era lleig, el que anava a l'òpera, aquí tenia una peça que li ha sortit, perdó, al teatre, tant ell com ella són lleigíssims, tots dos, i són burgessos, vull dir, no idealitzava, és a dir, si ets lleig és lleig, siguis una persona del carrer, un pidulaire, siguis clar... No perquè tinguis més diners o més posició social, no? És una exposició... A l'exili són peces més aviat petites, hi ha quatre peces que no es coneixien, clar, amb 20 anys, imagineu-vos, el que va pintar, va pintar durant 5 anys de la seva vida, per tant, l'obra és molt petita, però el que va deixar és un gran dibuixant i un molt bon pintor a l'oli, per tant, val la pena veure-ho, no? En definitiva, va deixar una mostra de lloc al que vulguis bustar a bord de la vida, no? Sí, sí, sí, sí. És perillós, això. La desgràcia Picasso, que va passar molt coneguda, que es diu El Foll, presenta un dibuix de l'època blava, que es veu un personatge amb les mans així, exacte, que és una peça... Doncs és ell, és el que s'agema, és que els últims dos anys de la seva vida, bueno, no es comenta exactament quin tipus de malaltia, potser en aquella època jaume no estava codificat les tipologies, es parlava directament d'això, de la follia. Exacte, i el que sí que sabem, això és cert, és que va tenir, va dir, la seva mort, vas de venir després de la mort, de la seva promesa, és a dir, amb un restaurant a París, va tenir un atac de gelos, no sabem si va... pensava... es parlava a l'exposició d'una paranoia, d'un moment paranoic, no? I tenia sensació que et perseguien, que sempre estaven a sobre d'ell, no? I va agafar una pistola i va donar un tret a la seva parella i es mata ell, úblicament, per tant... Vull dir, és allò que dius realment és complex, no? Però bé, la seva... jo crec que la seva obra parla... parla bastant, parla bastant de la... d'una mica d'aquesta evolució, de la seva malaltia, és que en principi comença a pintar d'una manera, va evolucionant i al final veus que... que... que... les seves piruetes van marcar. Jo crec que sí, eh? Sobretot el dibuix, sobretot quan dibuixa. Em fas estar tranquil, perquè jo segueixo... evolució d'alguna persona i... és molt harmoniós i que la preocupació és, precisament, l'equilibri. Dius, estem activitats, no? Bueno, el gran conegut és Vincent van Gogh, eh? Sí. I és això, és un personatge que, com... al cap moment, va rebre cap, tractament de cap mena, la seva evolució va ser tremendament, i veus que va pintar d'una forma realista i acabava posant uns punts així de gordos i cal, vull dir, gairebé, donant cops contra els llents, no? Aquesta ràbia continguda, aquest descontrol, el que sigui... Digue-me'n. Perquè jo això no... Qui, en Casegemas? No, el de jo. El van Gogh. A veure, aquest senyor... jo crec que van morir el 80, no? En 90 i pico, no me'n recordo. Ara t'ho dic ara, t'ho dic ara. Sí, sí, sí, sí. Això que era molt amic, també. Sí, va compartir dos anys. Sí, volia intentar recordar, perquè el Picasso va fer una estada a horta de Sant Joan, que no sé si va ser en vell. No sé si va ser en vell. No me'n recordo, ara jo, en quin pintó va estar allà, era allà, era allà de la zona, o que la seva família tenia propietats, o tenia un mar, o així, i van estar allà per a pintar... Sí, però horta de Sant Joan... No, a Casegemas no va ser, perquè horta de Sant Joan, això és 1900 i poc, no? 1900 i poc, no? Era això? A mi no em sona, jo em menys en l'exposició, que jo recordo, deixant que ho miri, però a mi no em sona. Vull dir que es parla de l'estada d'Aparís en Picasso. Podria ser, però jo crec que és molt jove, per anar-se amb en Picasso, no? No ho sé, no ho sé. Sí, no, no, no, no, no, no ho sé. Ja recuperarem el nou. Ho mirarem. Molt bé. Doncs, Rosa, parlant, quan tinguis un momentet, si ja podem parlar del cavaller de la música clàssica. Sí, sí, va ser un concert, que es va fer, com aquests concerts que fan a l'auditori, tenint la sort de tenir de comptar amb aquesta programació estable, i és una passada preciosa. És una passada, és una passada. Sí, res, no, és que res una pincelada, no? El concert era, moltes vegades, vam anar al dia 20, però de fet el fan disabte i diuen menjar també, i de tarda, i diuen menjar, i de matí. I llavors, bueno, va la pena. En aquesta ocasió, el programa era quatre peces. La primera és de Ricard Lamont de Grinyón, els preludis era una mica absent, que no estava bé. La que més em va agradar era de Calnil Sem, el concert per a flauta i orquestra, clar, perquè ve el flautista, ve el solista de flauta que sale Manuel Paut, un noi també molt jove, que va fer molt bé, molt bé, que és de Ginebra, és Suís, i està tocat amb les millors orquestres al món. I és un virtuós, un virtuós de la flauta, una passada. Després de Calnil Sem també van fer a la DIN, una altra obra, i ja per fi, clar, el Caballet de la Rosa, que és aquests vals, del Ricard Straus, que, bueno, tan famós i tan conegut, i que tothom sentim al Nadal, després amb el concert aquell que fan 19, juntament amb el Nadal. Sí, ja vaig anar per la tele aquest any. Vull dir, és ja una miqueta el tret de sortida del Nadal, la Júgia Sinegora al Nadal, ja tenim aquí els vals, ja tenim aquesta música, i després ja ens van obsequiar, com ja va acabar aquest concert amb les peces que estaven programades, amb Nadales Tradicionals Catalanes, tocades per l'orquestra, llavors sonaven superbé, el noi de la mare, el 25 de desembre, tot això amb l'orquestra, doncs que ara ja és un ambient molt maco allà de Nadal, i de com s'ha festes, i, bé, una miqueta ha gaudit també de la música. Sí, va molt la pena, hi havia moltíssima gent, també, aquell dia, gent que veus que normalment no hi va, perquè es nota, clar, comencen a picar de mà, o aplaudir abans d'anar a dir que hi ha algú, o perquè tu, perquè dius, ostres. No s'ho coneixen, no s'ho coneixen. Doncs vol dir que això és molt popular, perquè és una peça molt popular. Sí, sí, sí. Fantàstic, doncs molt bé. Doncs mira, escolta'm, recomanable també, ha estat un dia, no fan claves, el dia que hi hagi... No, claves aquests dos dies, aquest cap de setmana, però bueno, és igual, he seguit una mica la programació de la OBC allà, a l'auditori, i mirar d'algun concert que ens vingui d'August, i agafant-te d'Agenari. Fantàstic. És una experiència molt maca. La música clàssica s'ha d'aviure, encara que sigui potser no tan conegut, i no val dir, ah, és que jo no entenc, és que jo no que va, que va. S'entén, s'entén perfectament. És que sentir una cosa, una música, sentir aquella meravella, aquelles emocions que transpor senya està. Esclar. Jo crec que sí. Això ens arriba tots. I tant. Jaume, a Vincent van Gogh va viure a 37 anys, des del 1853 fins al 1890. Per tant, no va arribar ni al segle XX. Per això dius que no sonava, tiros de quedar per llavors. Pensa que és interessant. Sí, sí, sí. I tant, per poder mirar-ho ràpidament. Sí, sí, sí. Molt bé, abans de passar al cinema hi heu escoltat una cançoneta de Joy Cocker, que és el nostre convidat d'avui, que el tenim així de fons, però que s'escoltarem a un tema preciós, que es diu You Are So Beautiful. Doncs parlem d'un llibre que es diu 28 Dias d'un tal David Safier. El senyor David Safier és un senyor que fa comèdies. Hi ha molts llibres, molt divertits. Un és Maldito Carme, l'altre és ella... La altra és ella... Ja sé qui és. Sí, perquè jo tampoc no el coneixia, però ara estic llegint cap llibre encara, però sí que res senyes i tal. És molt divertit aquest llibre. És molt agradable de llegir. És clar, és que llegir una comèdia amb llibre a vegades és complicat. I que tingui gràcia, però no estem parlant de cap cosa. És una cosa que entra fàcil. Jo vaig llegir Jesús me quiere y Jesús me estima. És una paranoia, això. I després una cosa que es diu Mu, que no ho vaig voler parlar aquí perquè em va semblar ja massa, massa baix, amb el comentari. No, perquè és una història de vaques. Clar, el nom ja ho diu. Exacte. Hi ha una vaques que és una vaca lechera que ja no dona a gent ja no dona a gent ja no dona a gent pobretameva. Sí, i llavors marxa i bueno, i clar, perquè diu que ja està bé, perquè ara ja la faran, la portaran a picar-la clar, a picar-la clar. I ho sap ella, perquè no és tonta, perquè ja sap quan la s'emporten a un lloc determinat. I llavors futx, amb una que és molt boja, amb una vaca que és lesbiana, i amb una altra i amb una altra vaca que li passa a l'altra vaca. Ah, no, que és la novia que li tirarà els tirillos al brau que li agrada ella. Oh, l'arribal. Exacte, i és la guapa, la que té bon cos, la que està més prima, és molt divertit perquè és la similació. I també el brau sempre el planteja com tontet pobret meu, és el que diem. Però és aquesta simbiosi de humanitzar, clar, i és molt divertit perquè fan comentaris aplicats el que seria, en aquest cas, a l'humanitat, per d'aquesta manera, però clar, amb el món de les vaques i dels braus, però simpàtic. Està simpàtic, però no. Llavors la danda això dius, ah, quina por. Però resulta que, llegint crítiques, aquest senyor ha dit, ha fet un canvi, diu, ara faré un drama, i llavors fa un llibre que es diu 28 dies. 28 dies va ser el temps que el gueto de Bersòvia va estar, per dir-ho d'aquesta manera, actiu, present, abans de que es les emportessin a tots, cap als camps d'Huswits, de Madhouse, i que els mateixin, o que es facin allà com fos. Llavors és la història d'una noia, d'una joveneta de 14 anys, que està amb la resistència, vull dir que és la que presenta la resistència d'això, d'allà, al gueto de Bersòvia. És com la resistència polaca. Bé, és una història magnífica, tot sigui dit. Hi ha certs tòpics que et pots imaginar dins d'aquest sector no vinculat elògicament, posa-hi el món joveu, amb l'especte de dir que és previsible el que pot passar, de situacions que es donen, però tal com explica aquell espai tancat, inicialment, que és l'espai de seguretat, per dir-ho d'aquesta manera, d'aquesta gent, com mica en mica es va trencant, com s'ha de lluitar, com s'ha de tenir una resistència, com s'ha de morir abans de que et matin. Llavors, la tota aquesta situació està molt ben portada. I això val la pena. És molt ràpid el llibre, és com d'una velocitat magnífica, és molt dinàmic aquest home escrivint, que això és molt maco. No estem parlant de cap literatura d'alçada, però ho fa molt bé. No cau en cap moment amb la comèdia, molt fàcilment aquest home. És molt rigorós, amb certs temes, de típica sortida per les clavegueres, quan han de marxar, patiment d'estar fins aquí dalt, de porqueria. Com enten les soldats, dins de les cases, per rematar la gent. És molt evident com cremen, directament. No enten els camps de concentració, no estem parlant d'algú molt... No estem parlant de lista de Shielders, visualment per entendre'ns, sinó que es queda dins d'aquell ghetto, i aquesta lluita entre l'Emanys, Pulax, també, i els propis jueus, amb aquell intent de sobreviure. El llibre és magnífic. Dic jo sobrecomano com una lectura agradable de llegir. Bàsicament que és agradable, amb l'especte d'un llibre, no és agradable perquè és molt cru a vegades. Hi ha una altra sèrie de qüestions, imagineu-vos, vinculades amb la mort. I com a allò que ens fa sentir molt, molt bé. És una cosa si agradable, és allò que ens proporciona comprensió del que ens envolta. També és la paraula, també és correcte. Clar, clar, clar. Exacte. Doncs ara, dos minuts i mig, per escoltar el senyor Joé Cocker i aquesta balada meravellosa amb l'especte d'un llibre. I you are everything I need. You are so beautiful to me. Such joy and happiness. You bring such joy and happiness. You bring like a dream. A guy in love that shines in the night. Heaven's gift to me. You are so beautiful to me. Doncs una de les veus més trancades de la història musical, no? Ens va deixar amb 70 anys, sí, 70 anys, el dia 22 de desembre d'aquest any víctima de pulmonar greu que va complicar i bé. Doncs això... Estàvem escoltant la mare. No ens deixaves parlar, però estàvem escoltant. És que ara mateix estava... Seria tancat el micro i clar. És la dictadura del que està darrere de la paixera. La dictadura de la paixera, li direm això. La dictadura de la paixera, li direm això. No m'he adonat. Hi he tornat botons amb aquestes taules al final. Que caigui, tu. Que no te calles, però val. Jaume, havíem posat musiqueta. Hem parlat de música abans amb la Rosa. Searching for sugarman. La vaig tornar a veure aquest dia a la passada. Va ser una de les escadenes televisives. La veritat és que és d'aquelles pel·lícules que et queda gravada la memòria. Jo crec que és com una mica la vent a foc. És aquell senyor que ell cantava bé. Sabia... Creava... Però ell anava fent la seva feina i... Però resulta que en aquest senyor li va arribar... Es deia Rodríguez. Li va arribar un de les gravacions que ja pots comptar que la devia pagar ell mateix. Segurament. Va arribar a Sud-Àfrica i allà va dir-ho. Això és una meravella. Fins que va aconseguir que n'és allà cantant. Jo el trobo tant bonic, això. L'altre dia, precisament, estava veient una pel·lícula. Hi ha una de les coses que em va passar pel cap. És una cosa molt elemental. Era una pel·lícula, precisament, que parlava del papa... Si no recordo malament, el... Abans, el pau primer... Ho van fer avui TV, això? Sí. Jo vaig anar a un tros per no situar-ho. Bé, jo em vaig veure. És igual que sigui una biografia o no. Això no importa. Però una de les coses que em va quedar present és que escoltar aquell home de la manera que pretenia. Que s'intunitzaria perfectament amb el senyor Francesc, que tenim ara, vull dir, un papa Francesc. Que escoltar aquell home, dius que erà amb tu. Fantàstic si fessis això, no? El següent definitiu, amb altres vegades, les pel·lícules que ens agraden són aquelles, i després hi haurà... Són aquelles que en definitiu ens plantegen el més bonic. Encara que no hagis de canviar res, vull dir que canviïn les persones que ens governen. I que parlin bé i que hi hagi intenció. Vull dir, mentre estava escoltant en aquell senyor, i el que proposava, precisament, en els seus, en els cardenals i tal, vaig dir que morir que seria. Lògicament, aquelles són les pel·lícules que més ens agraden. En canvi, les altres... Ja veurem això després. Sí, sí, sí, són algunes que no. Aquesta pel·lícula que em deies tu, aquesta cap del searching for sugarman, el senyor es diu Sixto Rodríguez, el que va fer la música, és aquest senyor, i el director és Suec, això m'ha sorprès, Malik Benjelul, que no sabia que... Aquesta era una cosa més calenta. Aquesta pel·lícula sí que va ser una ètica. Sí, sí, però precisament, perquè crec que és com una vent de foc. Mira, doncs van guanyar el premi Òscar al millor documental. Clar que sí. I el BAFTA, i tot això vull dir que molt bé. Perquè el documental és, eh? Sí, sí, vaja, per Déu. El director Suec es va suicidar per depressió el 13 de maig de 2014. Vaja, estem avui amb el Suïssa. Sí, no, vaja, acabo de veure que m'ha sorprès. Vull dir que m'he quedat sorprès. Bueno, doncs mira, és el que hi ha. Molt bé, doncs, Rosa... Bueno, eh... Rosa... Ara. Jo em repeteixo, no podem dir el que estava dient. No passa res. És natura. És natural, això. Fes una estura meravellosa introducció de Jauja, Xauxa, no sé com es pot nominar, o la... Sí, en català és Xauxa. Xauxa és com seria... Exacte. Sí, sí, sí. És que l'idea de Xauxa, de Jauja, és això. És aquest... És un territori, que és un territori d'exuberància, no, d'exuberància, de riquesa, de facilitats. I de felicitats. I de felicitats també, no? És que és fàcil aconseguir-ho tot, no? Sí. A veure, de fet, quan es parla, popularment o oralment, es parla de Jauja i vol dir això, no, un lloc ideal o paradisíac. Un lloc o una situació també, eh? Una situació també. Paradisíac o ideal, vale? És que... És un lloc que hi ha molta abundància, riquesa, d'exuberància, és com un paradis. Això és com un ideal, el que t'endim. I això és una pel·lícula que tracta d'això. Tracta d'això. I de fet, físicament o geogràficament, Jauja també és un lloc. És una vall que hi ha a Perú, que... És així, no? Allò és Perú? No, la pel·lícula no està. La pel·lícula està rodada a la Patabònia. La gent xina. Ara ho expliquem. Jo una miqueta per introduir que és el concepte de Jauja. Sí, sí, correcte. Qui és aquest concepte? El director és argentí. El està impregnat d'aquestes coses. I la nostra cultura... La llatina també està impregnada d'aquest concepte. El diu Lissandro Alonso. Era famós. És una vall de Perú, que era famós per la riquesa del seu territori. Llavors aquí hi havia l'ideal que és de Jauja. Allà hi ha un trobaràs tot. Allà hi ha un trobaràs tot. Exacte. És com el del Potosí, no? Valé un Potosí. La mina, la maracta... Exacte. Si tot això es va formar i es va començar... llavors en aquell moment. De fet, també, als països baixos, hi ha també una tradició, una tradició popular flamenca, que també parla dels confins. Meravellós. Allí es diu... A veure si ho produeixo bé. Conllueu-ho un llegeire tal com es diu. L'hilekerland. Vol dir això, el lloc de l'abundància. El lloc de l'abundància. I estem parlant dels països baixos. Els països baixos també hi ha aquesta tradició. Si us en recordeu, hi ha un pintor també flamenc, el Peter Bruegel, el viejo, que també té un quadre que és el País de Jauja. És veritat. És el País de Jauja, clar. Vale, vale una minuta al cap. Vaig veure aquest quadre, i jo de seguida quan vaig veure la pel·lícula, quan es parla del concepte de Jauja, ja me'n recordo d'aquell quadre. I després he vingut a buscar. I també tenen aquesta tradició... Recorda'm el nom, el País de Jauja es diu... El País de Jauja es diu... Peter Briegel el viejo. Sí, el País de Jauja. Jo crec que està la gent allà que ha menjat molt, està ja estirat a terra, allà dormint allà, perquè ja han menjat molt i estan descansant. És ideal. I això té sentit en un país o en una situació molt tan bruna, no? Quan la gent passa a far-la molt malament, pensa en aquest ideal on pots anar i menjar de tot i agafar les coses... Exacte....el menjar dels arbres directament. Els pollastre rustits, que són allà menjant dels arbres. Com si fos impomes. Això és Jauja. Però bé, i de fer la pel·lícula, sí que comença una explicació amb la definició del que és Jauja. És diu Jauja d'un país que no sé que molts intenten arribar-hi i es deixen la vida si cal, però que al final, o no ho aconsegueixis, o no era realment alguna cosa ideal. També valdria el dorado, també. El dorado, també. Exacte. És una altra opció, diríem, una altra paraula que serveix perfectament per aquest concepte. Sí, sí, sí. Més quan és un viatge aïcidós en l'espai, aquest cas, l'espai geogràfic, d'entre continents, d'entre continents, d'un continent a l'altre. I el protagonista és Danès. Vull dir que és que sí que val... Jo penso que sí que val la pena lligar caps. Perquè ell és Danès, el personatge que fa Vigo Mortensen, és un Danès. I parlam Danès. I parlam Danès. I després, quan parlam, que és molt divertit, és el gent tip, quan ell s'ha de parlar perfectament el castellà de la gent tip. Exacte, per la castellà de la gent tip. Parla perfectament, no? Doncs això, aquesta persona ve de... Ell també ve una miqueta per seguir, aquest paradís aquest ideal, aquesta fascinació, per la terra... Ideal en l'estat pur. Doncs sí que és veritat que llavors, el que és el rodatge s'ha fet a la Patagonia, es venen intentant reproduir la Patagonia del segle XIX, de la Patagonia del segle XIX. Bueno, era un espai ideal per les exploracions, per les aventures, i perquè també és bo que l'Esercit argentí també va aniquilar a la població indígena que hi havia. Sí. O sigui, la situació en l'ambient té una sensació de la pel·lícula, és això. Llavors per això dic que la pel·lícula pot funcionar molt bé com a obra històrica, d'aquest punt de vista, i també com a obra abstracta, perquè d'una idea, hi ha coses que comencen a abrir per allà. A més, només en aquest format, així de la pel·lícula Siquadrada, que és un format U2.2, que es diu... Sí, és una cosa rara. Sí, és una pantalla en U2.2. Sí, és U2, o 4.3. Jo he trobat que és això, que es diu així. Hi ha molt de planul fixes, jo també és veritat. Després, els dos estan sentats, el pare i la filla, perquè aquest senyor es fa acompanyar de la seva filla, que això no ho entens, dius que fa una nena, que és una nena, una adolescència, que fa la guerra, és que no quadra. Ja veus que hi ha moltes coses que no quadren. I al final jo penso que no ho podem desvellar, tampoc, no daltot. Però és que igual estan en un país imaginat també. És que jo és el que plantejo, és el plantejament final que arribes. Jo crec que sí. I a mi per això em va semblar molt fàcil. Va semblar molt fàcil, aquell final em va semblar molt senzill, i em va posar encara més nerviós. Estàticament, jo tinc que dir que és meravellós a la pel·lícula. El ritme és absolutament lentíssim. Però més que res, perquè jo crec que des del punt de vista de la trama, de l'enganxar de la pel·lícula en si mateixa, que t'expliqui que el com, encara que sigui més abstracte, com deies, molt vetorrosa, i crec que tinc un punt de vista històric, un punt de vista estètic, en si mateix el que intenta explicar jo ho trobo des del punt de vista crític, caren de l'interès, entre això i com a tal, és absolutament un ritme que crec que no seria necessari des del meu punt de vista, i que realment és el que diem, no és un guió de dos fulls, gairebé com que diu la cosa, tres fulls, a mi se'n va quedar petita dins de la grandesa de aquests paisatges. No sé com explicar-ho, és una sensació... Com una història molt pobra, poca història, i amb tan poca acció. Una acció passant tan poca cosa. I aquí estem acostumats a veure pel·lícules que són lentes i que no passa res. Sí, que d'un moment és una miqueta desesperant. Jo també vaig tenir aquesta sensació, també la vaig tenir, però després, com que ja es va desenvolupar, que amb una altra cosa, ja van començar a passar coses, i bueno, ja et vas entretenir pensant, a veure... Exacte, i potser massa miqueta... Hi ha un punt, un moment llarguet, un moment llarguet, que... Jo quan ell va buscant la filla, i veus la camera quieta, i passa el cavall, torna a agafar un altre punt de referència, torna a passar el cavall, torna a agafar el punt de referència, i dius, no és necessari. És a dir, està bé que tu estiguis tres minuts o dos, veiem passant el cavall, que em sembla perfecte, perquè és una forma de fer cinema, amb el qual tot passa davant de la pantalla, perquè no oblidem mai a la vida que el cinema mut, és que tu deixes la camera quieta i passen coses davant de la camera. I aquest és el que ell planteja molt aquesta línia de cinema mutant quan a concepte, és a dir, i no mou la camera amb alegria, i deixa la camera quieta, planta la camera i que passin davant. M'entens? Moltes coses, que em sembla molt bé aquesta idea. Però... No sé, crec que no és encertat. Fins i tot la vaig considerar és no. És un punt de vista. És una pel·lícula per mi que té uns tocs d'esnovisme, vull dir, vull ser modern, buscant un element clàssic de cinema, i a la vegada preciocista, i dius, oi, oi, que tenim... que hem vist molt cinema aquí tots. I per mi a mi em va semblar fallida i massa mitificada. Va guanyat al final. Exacte, i no sé quals premis. El premi és una certa. Però reconeixo que és una bona pel·lícula. Hi ha una morodi amb aquesta pel·lícula que es dona. Sí, jo penso que ho acabes de dir tot. No reconeixes que és una bona pel·lícula. Sí, però... Reconec que és una bona pel·lícula, però no m'agrada. Jo prefereixo una cosa més dinàmica, amb una modernitat, per exemple, i llavors tu et trobes més bé. A mi em va passar una cosa molt curiosa i que m'ha passat més d'una vegada en el cinema. I avui desballaré aquest petit. Moltes vegades el fet d'anar al cinema no és que vagis molt descansat, almenys a mi no em passa. I llavors em costa d'allò, de no dormir-te, de no desconectar-la. Sí, m'heu tingut els uns sovers. I llavors, aquest dia precisament no va ser exactament això, però sí que estàvem en una situació com així, com aquell que es desperta, d'una manera que se li apilen totes les coses a l'hora. Moltes vegades allò que has de fer, el fet que hagis passat la nit allà, d'allò que has de deixar pendent el dia abans i tal. I llavors el que em va passar i amb una imatge que és aquella que passa precisament, passa molt ràpid, que és gairebé el final, que passa d'un ambient inhòspit, vull dir molt bèstia, i de cop i volta es veu una imatge civilitzada. Exacte. Però no és que entrem en la civilització, és una imatge que queda civilitzada. Això per mi és el pas del temps. Exacte. Sabem mostrar això amb una imatge, només, o amb un canvi de registre. Està molt bé. Va semblar que això és fantàstic. I llavors diu, és el pas dels anys i hem civilitzat fins i tot l'enmost de l'enmostre, l'ambient. Això ho vaig trobar fantàstic. I llavors, arrel d'això, i em va passar una mica com tu dius, dius sí que és cert, que és molt elemental, que el fi al cap, la filla, més si és o no és, quan la perta la va buscant, lògicament un pare que busca la filla, que no feies la broma o no, doncs farà els impossibles per tenir-la. I a més a més, quan li promets, li promet felicitat absoluta i que res, que ja veuràs, el que necessitis. Llavors, clar, vull dir, quan ella s'escapa d'aquest comunís i tot el que passa, tot el que anem veient, és la barbaria també, vull dir, és clar. En el fons, sí, clar. Com està fet és el fet definitiva que pots discutir-ho. Jo em quedo amb ella. Sí, sí, sí. Perquè em quedo amb ella, perquè crec que això, una sola imatge, a vegades, t'aporta més. És cert, exacte. És la pel·lícula de jo, que sí. Sense cap mena de dubte. És el que jo de fet sóc. Bé, tant. Tots hem vist coses positives i crec que jo també hi vaig patir. Vaig patir una estona llargueta que no podia més, que no podia més. Estava allà també, però, bueno, després una mica, intentes veure més coses, i entens més actituds també dels propis personatges. Perquè estan sentats tots dos. El pare mirant d'esquena a la càmera. I la filla mirant cap a la càmera, com si fos aquella que dirà que el xofà us en recordeu. Sí, això torna amb sí. Allò ja et diu molt, també, no? És com si cadascú està mirant cap a una banda de la història, del temps... Sí, com si ésim el somó en cadascú, no? I el discurs que porta el pare, que per a la filla en tota la estona, també és una miqueta ambivalent, no? Definitiva la vida i la responsabilitat, no? Però t'he portat aquí a la guerra. No ho sé, no. Hi ha moltes coses que no quadren, que és que està passant aquí, que no. I ella, en canvi, dient-li que té aquella atracció cap al desert, i que al final es vol quedar allà. Bueno, no sé, és una cosa molt... És curiós. És una pel·lícula que se n'adonitza encara més. Encara hem de profundir més, potser no del que... I hem aprofundit molt, que ha fet un treball d'investigació molt bo. S'ha de veure una segona, també. Ja són les sensacions, no?, que és el que ens provoca, i el que jo crec que ha volgut fer com una mena de... I la festa, i el bai, i el bai que organitzen. Que dius, no podem anar perquè és que hem d'anar al ball. No podem anar a buscar la filla, o no pots anar perquè és que hem d'anar al ball, que dona el ministre de Defensa. Dius, el ministre de Defensa, on?, però si no hi ha ni un campament allà. On faran un ball, no? És que és com si fos un somni, estan tots allà ficats amb un somni, no?, i han decidit tots amb aquests somnis. És una mica surrealista, és cert. Això ho genera, jo fa molt bé. El paisatge ho dona. El surrealisme... Per exemple, el surrealisme, el senyor Boyuel, no hi havia problemes. En canvi, aquest, que ve del somni, o aquella vigília entre somni i realitat... No sabem ben bé on tastar. Exacte. Jo deia que a vegades a mi m'ha passat el cinema, i em descobreix coses al fet d'estar en aquesta situació. Doncs la pel·lícula és això, és tota la pel·lícula, és el que no ho entenc, però no sé què passa. Però estic com aquí, com enganxat. Estic aquí una mica... És el que ens ha fet que la gent vagi a veure Jauja, i, si no, que ens guiqui... Que vagi amb molta paciència, que respiri en fons... Que ens digui allò que ens envinc coses, a qui de ràdio i... Jo penso que amb el que hem parlat, tothom que vulgui descobrir coses, això que ha quedat d'hi, doncs ja sap fer-ho. Jo voldria aprofitar, per re, en un màxim dels minuts, hi ha una crítica de la Iba Merino, que parla, precisament, del convidat quan va sortir... O sigui, quan va anar convidat a casa del Berserla, no? I llavors aprofita per esmentar, precisament, Jauja, també. I ho aprofita perquè diu... Jo penso que moltes vegades diu ella, la Iba Merino, moltes vegades el que insistim és... Aquesta no és una pel·lícula per tothom. I això no fer un capfavor. No, tothom està cap a ser per a la cinema. Tothom que tingui ganes d'anar-ho per una pel·lícula. Ho trobo fatal, això. Insistim en això. En tot cas diu, tu me les recomanes, dic, bueno, a veure, vull dir, és probable que no t'agradi, però que és boníssima, ja t'ho asseguro jo. I penso que ens hem de quedar en aquest espai, vull dir, en aquest punt. És que aquest comentari és classista. De fet, de dir, jo estic amb l'entrenivell, no? Perquè tu arribaràs aquí, i això és terrorífic, perdona. I llavors sembla que jo no el vaig veure en aquest programa. Però sembla ser que el senyor... A l'Albert Tom. A l'Albert Tom insistia en el cinema, que no li agrada ningú el teu cinema, no? Insistia en això, no? És clar, diu, això no va bé, això no és bo. Si fa cinema i li accepten, és perquè agrada, no? Una cosa o una altra, no? I llavors, anomena, xauxa, hi ha una definició que penso que és bo per... Per fer allò. Per posar el filet, finalment. Diuar, l'art és un esdeveniment sensorial. El funcionari és vindicar l'art com a instrument de regeneració corporal davant els abusos del capitalisme. Hola. Ui, això donaria per quatre programes. Una rena l'altra, vull dir que és una mica... Em sembla bé, és una bé comentari, però té a la, eh? Això també... Bueno, farem un parèntesi directament. Per... I tantarem amb quatre minuts, parlar de 8 pel·lícules. No, no, que no estic mee... Vinga, tenta-se com tu! Vull parlar de dues nisagues molt ràpidament, perquè són molt conegudes, però mira, aquest estiu... Aquest de dalt he pogut fer-ho, no sé, es veurà les quatre pel·lícules d'alien, que justament ara es compleix el 35 aniversari de la primera de totes elles, recordem que és alien-1, l'octava de passejero, alien's al regreso, Són l'Àlien 3 i l'Àlien Resol·lecció, que són les quatre pel·lícules. Aviam, és de Ril Descott, la segona de James Cameron, la tercera de David Fincher i la quarta de Jean-Jacques Zanou. I llavors, clar, no tenen res a veure cap ni una. Una amb l'altra, és a dir, en Ril Descott és el clàssic, això tenim molt clar acció, molt ben feta, l'aparició d'aquest monstre del senyor Giger, que és el que va crear aquest ælien, que és una pel·lícula de terror, absolutament. James Cameron és una persona d'acció, llavors va fer una pel·lícula d'acció, és una pel·lícula, per mi, tremendament fallida, perquè està bé, però no té l'ensurt que et provoca la primera. És que jo cada vegada veig més arriscat aquest cinema. Sí, sí, sí, sí. Espectacular, és que dius que pots explicar-te qui és. És el que diem, no? A més, han sigut sempre molt llarg plats, des del 79 fins al 95. Vull dir que han passat 15 anys entre una primera i una quarta pel·lícula. Curiusament, per mi, Alien 3, a David Fincher, és a més terrorífica de totes, és el dolenta. Parlo, és una pel·lícula que no aporta res a la història. Però, en canvi, Alien Resurrecció sí que aporta, aporta aquesta part més, diguem, més maternal, aquesta mena de simbiós i que es produeix entre la teniente replay i Alien, i això em sembla magnífic, aquest punt de referència. I, bueno, Jaan Jacksonó, tu no en coneixem, que té aquesta línia més de cinema, amb una línia més futurista, la ciutat dels nens perduts, recordem, que és aquest director, que és una pel·lícula meravellosa. Per tant, Alien, jo veig una pel·lícula que, si veieu les quatre seguides, veureu aquesta evolució val la pena fer el joc, de veure què és el que passa, què succeix, i realment veureu què és el millor. Per mi, la millor, la primera i la quarta, és curiós. Les del mig, per mi, són més volades. I, per últim, com una nota així, comentari simpàtica, doncs pirates del caribe. Jo a vegades també, jo a vegades també eixo. Per què? Perquè, esclar, tu... Ja s'intens, ja. T'ho deus arribar a casa. Què puc fer, vull dir? Tot a la cine. No, va, clar. Tampoc és això. Això està molt bé. Tampoc és això. No hi ha el temps, sinó aquesta capacitat. Però com m'agrada, quan tu passes bé, és el que dius. Ara estic a l'any 93. Una història del Bronx vaig veure, em va semblar meravellós. No l'he vist mai en una vida. I ràpid, ja acabo. El xaf pel mentiri i el Robert De Niro. Això és molt meravellà. I per últim, pirates del caribe, que l'han fet a la televisió, ens han fet aquí les 3 pel·lícules. Les 3 del Gore Verbinski i les primeres són meravelloses. Ho vaig passar tan bé, perquè tu dius que mai cap ni una sèrie que anava a la història de l'esparro, i tot això, el capità per mi sembla magnífica. Les 3, un dinamisme, una acció, la tercera és... Com un senyor dels anells, però portat al món de la pirateria. És una qualitat, d'una potència, d'un dinamisme magnífic, et creus a Orlando Bloom, et creus a la Caire Nikley, et creus als anècdotes meravellós, no? Tot home, ara la quarta, que és la que surt la pel·lícula de Pecrud, i l'altra que no ho dirigeix, que és el Rob Marshall, jo em vaig tirar dels cabells de tot arreu. Horrorós. No et creus a la pel·lícula de Pecrud per cap costat. La pel·lícula ha acabat l'acció, la gràcia, el dinamisme que tenia és parro, que tenia aquella ironia i tal. I amenaça al 2017, una cinquena part. Us ho dic. A mi m'és igual, a mi no m'ha interessat mai. No he pogut jo amb això. Jo no he vist cap, imagina, ha passat la tira d'anys, i em vaig enganxar, mira quina cosa més tonta, però que simpàtica, i què ben fet, sobretot, i què ben ambientat, és que està molt ben ambientada a la pel·lícula. Clar, clar, clar. Jaume, si en dos minuts en parles de les veus de... Ai... És que se'ls ha tirat el tiempo, com sempre, en cima. No, vull dir les veus de Pamano. De Pamano, sí. És una pel·lícula que a mi em va interessar molt, excessivament llarga, no hi ha dubte. Sí. Perquè penso que és una mica tot el que definitiva tenim en aquests moments sobre la taula, no? És aquesta història que ens han amagat, d'una manera clara. Tots sabem que quan es va acabar la guerra civil, doncs hi va haver uns guanyadors i uns perdadors, i això ens ha anat marcando tota la nostra vida, no? Fins ara, eh? Sí, fins i tot ara, i tant, que sí. I llavors, bé, jo penso que el que parlàvem abans de la pel·lícula de Xauxa, no?, tant de bo, moltes vegades mals que veus que... que apareixen en lloc, que hi ha manera de ventilar-los, no?, vull dir, que són mals que els tenim patrificats, i que insistim, i que duro, i no només és corrupció, eh? Vull dir, ara, per exemple, que està passant a Can Barça també té la marinera. Sí, és que... Van sortint, però te reuen. Surten coses que dius, però què passa aquí? Clar, clar. Si això és així de la mental, doncs no, no és així de la mental. Hi ha guanyadors, hi ha perdadors, i els que van perdre, semblaria que mai podrem guanyar. I això és molt crís. I, a més, amb certes polítiques, amb certs governs, que s'ho volen tancar, volen amagar tot això, perquè són més a fins, no?, aquella línia. I que quedi clar que aquesta és una pel·lícula que no és que pertanyi o que parli de Catalunya, sinó que parla de tot l'estat. Aquí diu molt clar que això és el que la fa més bèlida. La podem recuperar, imagino, que per algun canal, no?, això s'ha fet per televisió, i això és fàcil per internet. Recordeu les veus del Pamano, que és una TV-Movie, que s'ho ha de veure. Hem de marxar. El just de la fusta. Parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anaven a ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella crida notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grups més de casa.