Babilònia del 22/1/2015

Y te mandamos un abrazo gigante, ¿no? Sí, sí, y tantos. Vale, Grexit, el programa... Ah, acá ja t'entenc. No, no te queremos. Vale. Ya otro día hablamos y eso. Muchas gracias, un beso. Gracias. Bustaremos en Wikipedia. Sí, y gracias a vosaltres. Claro. Partot i fins i tot el mal que ve. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Doncs un dijous més estem aquí al Babilònia per començar aquest programa dedicat a la cultura en general. Tenim de tot, com sempre, i tenim la companyia inestimable i sempre magnífica de la Rosa Alcalá, que tal. I a més a més el Jaume. Ah, ah, ah. Com allà? Ara que havia quedat aquí com un senyor. Tot directament, aquí. Heu quedat com dos senyors. Exacte. Ha quedat això com una mica, com diem. Jo quedo d'aquí. Uri, bolitzeva. Home. Pobret, l'ha necessitat que m'han donada. Hola, tothom, bona tarda. Hola, Rosa, què tal? Molt bé. Sí, tant. Sí, molt bona tarda també a tu. I tant, estem aquí tots tres, no? Hi ha mica en mica, seríem 4 o 5. Teníem el David Pobret, el tenim de baixa. Tant de tornar. El don, no. I l'Abrudes també la tenim per ja ocupada, però de seguida ja tornem a ser tots 5, durant guerra. Un d'Ecaramel. I tant, que sí. Doncs, bé, doncs, parlem, com sempre, d'art de literatura i de cinema, i comencem parlant d'una excursió que ens va fer la Rosa per Barquino. I la conversió dels cultes pagants. Sí, senyor. Que sí, és que ja jo no sentia el que es cric. Directament. Molt bé. Parlem també de llibres. Parlem d'un llibre que es diu La Torra Negra, de Luis Vallart, parlem de Neto del Senyor Link, de Philip Claudel, i de... Els homes farà un comentari sobre un tema, una mica, potser, oblidat, no? 1914, el Nadal, ja parlem d'aquest tema. I de cinema tenim novetats, i com estem a prop dels Goya i els Òscars, ja et semblen els lobos d'or, doncs parlem de Birmen, parlem de Xifren enigma, parlem de l'Isla Mínima, també de Kaplan, i clàssics, doncs com a raïces profundes, i una d'aquelles pel·lícules meravelloses d'animació, que és Gru Mibillano Favorito, que veia la Rosa que jo li recordava una mica. Amb algun petit aspecte. Amb el món sentit, amb el món sentit. Perquè és... És grandote, però la vegada és molt dol, si té un cor enorme. Gràcies. M'agrada, adeu, senyor. Ara em posaré vermell. Ara s'estacan les virtuts, ara. Home, i tant, i tant, i tant. Deixem-ho aquí, deixem-ho aquí. No m'heu vist enfadar. Això, sí. Una mica, una mica, sí. Però bueno, se'n passa de seguida. Molt poquet. Me'n val una mica i se'n passa els dos minuts. És com de mentirícia. Sí, exacte. Molt bé, a nivell musical el que farem és escoltar de fons un grup, que és un grup de culte, dels anys 80-90, que es diuen excés. Michael Hutchins va ser un senyor que fa uns anys es va deixar víctima d'un suïcidi. Justament. I era un dels grans gurus de la música Pop Rock, en aquest cas, un grup australia. I també escoltarem una cançó vinculada als vigis, perquè fa 12 anys que es dissolien els vigis. Definitivament després de tants èxits de la música disco i de grans balades, escoltarem una de les balades més maques, que es diu, Too Much Heaven, que tothom, aquí, segur que l'hem ballat, a Los Agarráos de la discoteca, dels anys 80, tu i la resta generació, i tant. I ballava a Agarráos, i jo ballava moltíssim. No m'hi agraeixen les meus favorits. Ja m'ho agraeixen molt. Amb el Carles de la Radio. Amb el Carles de la Radio. Sí, 5 molins, no me'n no. No me'n no. No me'n no. I que m'escollim qui seria d'agafar, però... Però sí, sí, aquí vam tenir uns anys gloriosos per 5 molins, i d'aquí aquest coneixement que tenim de la música discotequera, un lloc que posa una música molt bona. Doncs deixem-nos de recordar més temps que això vol dir que ens fem grans, i la Rosa ens parla de Bárquino i la conversión de los cultos pagados. Guaita, això, que d'això em veu. És el títol, diu molt, eh? Diu molt, i a més, molt apropiat per les altres de Nadal, que acabàvem de passar. Això és una ruta que es va fer per Barcelona el dia 11 de gener, que, bueno, és... ho fa un grup cultural, que es diu Androna Cultura. En concret, el guia no es treu a ser el Marc Giovanni, i ho menciono especialment perquè és molt fantàstic, que aquesta persona és, pof, estupenda. Només té una persona que és igual i que... que és el Xesco. Ah, ja, ja, bueno. Tira, tira milles. I avui ja estic de fantota, eh? Sí, sí, avui. Avui de fantota. Home, que hem fet una ruta que ja l'explicarem també. La setmana que ve. La setmana que ve, eh? Que també val molt la pena. Doncs, bueno, amb aquesta persona, amb aquest guia, i amb aquesta empresa també van fer la visita de guiada a la Teneu. A la Teneu, Barcelona. Sí. Llavors, molt bé, una mica ja estem pendents, a veure quines coses estan fent, eh? Perquè val molt la pena, gent molt preparada, eh? Llavors, aquesta ruta sobre la Barquino, o sigui, Barquino és la, ja sabeu que és el nom de la ciutat de Barcelona en època romana, eh? Doncs, doncs, la conversió dels mites, perdó, dels cultes pagants. És a dir, tot l'origen cultural, tot aquest acervo que tenim en nosaltres, la nostra cultura actual, sabeu que ens prové a nivell positiu, sobretot de religió i de creences, eh? I de cultes. Ve de l'Iran, que era, bueno, l'actual d'Iran abans era Pèrcia. Sí. El que va passar, sobretot, va ser absorbit per... a... a Egipte. Mm-hm. A Egipte, a la seva vegada, els grecs, ja sabeu que amb tot el tema del comerç de la Diterrània, també van absorbir molt la mitologia i els cultes egipsis, i després el romà ens sabeu que absorvien tot, però absolutament tot, allà on passaven, i territori que dominaven també ho absorvien tot, tot els... i, al final, la duraven, ah, bueno, a mil 10, no? I d'aquestes. Doncs, clar, és això que a nosaltres ens ha arribat fins avui dia. A nosaltres ens ha passat pel tamis del que va ser el cristianisme. Mm-hm. Clar, imagineu el que era. A l'època romana hi havia un emperador i hi havia una república. El poble tenia el poder. És la terària ascendent del poder. El poble, i llavors del poble, doncs hi havia el seu serpresentant, senador, no sé què, i després hi havia l'emperador, que és el representant del màxim de la república, no? Mm-hm. Vale. Doncs, clar, la tota la història del cristianisme era tot el contrari. Era la teoria descendent del poder. El poder ve de Déu, si ve de dalt, qui ho dona en el monarca i a l'església, i aquests són els que governen en el poble. I el poble aquí poc ha de dir. Senzillament és així de... Ens ho van explicar, jo estic explicant... Sí, sí, sí, no molt bé per què tenen explicat. Que, a més, comparteixo molt aquesta manera, perquè és que és històricament, cronògicament i políticament és el que va succeir. No era només un tema de religió, era un tema polític. Clar. El cristianisme suposava anar en contra de la república, així de clar. I per això els romans no van ser capaços d'absorbir també el culte a Déu i a tot el que suposava el cristianisme, perquè es crea una oposició enfrontada políticament al sistema. I va ser de fet el començament del desmoronament de l'imperi romà, l'aparició del cristianisme i com anava creixent i com es van implantant en els territoris. I constant va ser el primer que va donar el pas. El primer emparador que va donar el pas al cristianisme i, com tu dius, molt bé, el de Clivi. Sí, sí, sí. Doncs tot això a mi de que es va fer en la ruta, perquè et vas movent per diferents espais de Barcelona, del casc antic, doncs et vas explicant això, hi ha una mica el fil conductor, i et vas explicant, doncs, per exemple, ara que estava al Nadal, doncs el parquet, imagina, fer coincidir tot aquells cultes a tants Déus que n'hi havia. De cop i volta, tot això s'ha de transformar en el culte a un sol Déu. Ostres, això és complicat, no? Sí. Si abans amb un sol Déu, perdona, si amb molts Déus tu li demanaves una cosa, cada cosa diferent, i demanaves amb un Déu, el Déu, la d'Esa, que se n'encarregava, doncs potser tenies probabilitats de convertir en un sol Déu. Però, clar, la gent pensa, ostres, i ara de cop i volta tenim només un sol Déu. A veure, o com es deia... Massa feina, però no sou. Vols convertir realment en el cristianisme, o si no, sempre queda aquell posso, o no, de dir, ui, què es va fer? Una miqueta d'una transposició amb els diferents sants, amb tot el santurat que va sorgir, que és una miqueta, doncs, perquè hi hagués més figures auxiliars, que ajudés una miqueta a l'altre. Dels cultes, aquests pagants, del politeisme, després que pel monoteisme, Déu, si és monoteisme, perquè hi ha tants sants, una miqueta de la raó era aquesta, era la forma d'evolucionar, i que la gent encara no es pogués continuar demanant coses, favors i aquestes històries, o tenir un sant favorit o de la seva predicció, o una santa. Que això no privava, evidentment, que a l'esforç el feia ell en definitiva, aquesta és la qüestió. O sigui, convençut que no només depend del fet de demanar, sinó que jo ho demano perquè m'ajudi, en tot cas. Però, veritablement, jo hi haig de portar la part d'aquesta cosa, que queda completament difuminada, doncs, amb l'altra, que restes completament controlat i sense possibilitat de ser el protagonista de res. Exacte. Si jo ho explico, de forma així, molt resumideta, una miqueta, perquè veieu una miqueta al fil, per on anava, i per on va, que a veure que tot això està documentat, la història, i amb llibres que han tractat aquest tema. Per exemple, també, tot el tema de les forces de la natura, i seguint el fill dels sants, i de les santes, perquè hi ha tants que van parar a la plaça de la Santa Maria del Pi, i llavors et explica, ara què és això de Santa Maria del Pi? O, jo què sé, la Mar de Déu del Rousseu, la Mar de Déu de la font de... No sé, ara no recordo, tots tenim en mente les sants i santes, que són fan referència a rius, a muntanyes, a Montserrat, per exemple, a accidents naturals. I això són les forces telúrgiques, les forces de la natura, que sempre s'han venerat, i sempre s'ha fet culte, i s'ha tingut en consideració. Això de cop i volta no ho pots destruir. Quina és la forma? Hi havia el culte a una font, a un riu, a un arbre, ho transformes en una Mar de Déu, exactament aquesta mesura, i sobretot eren llocs on la gent treballava, llavors el camp. La gent treballava en el pago, això era un espai, un terreny que es treballava, i la gent que vivia ja eren espagans, llavors era això, els cultes pagans venien d'aquí, una mica de transformació que es va anar fent. Això també. Per exemple, quan vam anar a Santa Via del Pí, expliquen això. Quan estem tot això de renca a la plaça que hi ha al costat de la... de la placa de Barcelona, que és la plaça Vila de Madrid, hi ha una necropoli i restes de necropoli. Hi ha restes i una mica de recreació també, que ve a ser, ve a imitar, una de les entrades a Barcelona, per un dels portals, i hi ha una sèrie de tombes, que a l'època romana els cementiris o els enterraments es fèiem fora de la ciutat. I llavors ja vam començar, una miqueta, tot el tema del culte a la mort, tot el que això suposava. I després, la diferència que ja suposava amb els... amb els cristians, que ja van començar una miqueta, en terra, en catacumbes, una miqueta com a Espèria i en Roma, també d'entrada eren una mica les afores, però després ja sí que cada cop veia en terra santa o en terra sagrada. I al tema ara, llavors, ja van proliferar els cementiris a l'Església, al pati de l'Església o en terra més així. Una miqueta, una miqueta a tot això. A veure, és que eren tantes coses, de debò, és que no vull fer tan poc molt llarg ni molt passat, però ve una miqueta l'explicació del Nadal, i nosaltres hem passat Nadal i ens preguntava, i vosaltres què us pensàveu aquí? I jo pensava, home, és que si molta gent, per exemple, el Nadal, hi ha gent que n'hi era de molt en Nadal i així passava molt malament, però si tothom sabéssim d'on prové aquestes idees, ostres, igual, tothom t'ho prendries al Nadal d'una altra manera. Sí, no te la agafaries al peu, la família, no sé què, i no sé quantos els resultats és que no tens tanta família o que t'has barallat o no sé què, doncs no passa res, és que el que se celebra realment és sostici d'hiver, que celebra la festa de Demeter, que era la festa de la naturalesa, de la recicultura, tot això, que ja comença a dormir i es queda mitja part de l'any dormida i l'altra mitja part de l'any ja es desperta o una tercera part de l'any, tot això ens ho van anar explicant, jo ara ho dic així molt ràpid, no? I després, bé, tot el tema del voltant del Nadal és el que avancerien les Saturnàlies, que era l'anonor del Saturn, que llavors el deixaven desgigat en un sant que era el que era la plaça de Sant Jaume, ara, llavors, estava el Temple de Satur i allà, quan arribaven aquestes data, el deixaven anar i ell podia fer el boig, el boig, festa, bogeria, gresca, el que vulguis, no? I fins i tot, tot aquestes festes acabaven, ho tenien al màxim punt, el dia 28 de desembre, mira, però ens coincideixen amb el dia 2900, és clar, la tradició cristiana es fa coincidir una altra festivitat, que era la festa que llavors els soldats o els militares nomenaven com un rei, un rei que podia fer de tot. A la vegada era el rei que es divertia una mena de carnestolta, es divertia i a vegades podíem mufar d'ell, era una miqueta del doble sentit, doncs així continuament, continuament, totes aquestes coses, després també les connotacions a nivell del químia, per exemple, també, de la màgia, dels colors, temes de Roma, el Batica, del Temple d'August, també que vam anar per veure les ruïnes, les que queden del Temple, aquí ens van explicar una miqueta també el tema de l'emperador Constantí, que tu explicaves, és que és historiador, historiador de l'art. És un tema molt interessant i crec que és un tema que podem ampliar, perquè no seguim la setmana que ve, que et sembla. Són historietes molt interessants, és una emperiada molt poc conegut de Barcelona i crec que si anem a córrer cuita, és el que diem i tant. Avui ja per fer una primera menció d'unidad, ja està molt bé. I la setmana que ve, tornem a fer-ho per agafar la pena, i així també la gent el dijous que ve estarà més pendent, perquè la Rosa, quan explica aquestes coses, quedem amb vedelits, clar que sí, que sí, que ho explica molt bé. Molt bé. Doncs jo faré una part de literatura, faré un comentari rapidet d'una obra de teatre. No sé ni què dir, hi ha una novel·la que es diu La Torre Negra. Que no ho saps el que dius, no? No, avui és que avui... Vull anar-me. Avui és un mal dia. Agafa el fill el bo i... Exacte, doncs el que deia. M'has diut La Torre Negra, que no la Torre Oscura, que és una altra història vinculada amb el senyor de les anècdotes, que es diu Louis Ballard. I és un senyor que ens planteja una història molt curiosa. Heu vist, segur que aquí tots, hem vist Vidoc, aquella pel·lícula d'aquella peculiar policia francès del segle XVIII... Perdó, XIX, vull dir que per al París, més medieval, més curiós. És un personatge raro, brut, que fa olor, es diu a la novel·la, no és que sigui així. No es col·lesa el discurs. Amb una tipologia, amb unes formes d'imagineu, és una policia de l'any 1818, doncs de poc seria gaire correcte, ens entenem amb aquest concepte. Llavors, digues, digues. No, que les dutxes de la vida... No, no, no, és que ja m'imagino que entrava dins de la línia que el doctor deia, no et dutxes gaire perquè et posaràs malalt, que era aquest concepte. Que et constipes. Vidoc es converteix en un personatge principal amb aquesta obra, sobretot amb un altre nan, amb un doctor. Llavors, és una història negra, negra, negra, com el que seria el nom de la obra. No podem parlar de novel·la victoriana, ni de res, perquè passa a París, i passava a París amb un període molt curiós, un període molt poc tocat en novel·les, tot el parís que hau posat a finals del XIX, i tal, és el moment entre la tornada de la monarquia, el que es diu la restauració, el que seria el lluis 18, i el que seria aquest moment que després es devindria, de revolucions, burgesses, internes, que faria caure la monarquia, i tornaria a aparèixer una altra monarquia a final de segle XIX, que seria la de Carles de Zé. Per tant, amb aquest impàs, aquí al mig, hi ha tota una picabaralla, i és que, sembla ser, i això és una cosa que, per revís, històricament jo no la coneixia, va haver tota una situació que va haver un possible Carles Noubert, que no va existir mai, i que tenia 10 anys, i per una sèrie de motius, de les diferents cases reials, com es deien, no me'n recordaré ara. Bueno, hi ha una... És una casa real francesa, que no són ni els burbons, són els capetos, els capets, i aquests també van lluitar per aconseguir que et desaparegués una història molt rara. Llavors, aquest nen surt a pareix, d'aquesta manera, amb una història molt ben... bonida, i és un bon nano, una bona persona, que et deixa veure si realment és o no és el possible rei de França, que va ser tancat amb una torre negra, una torre alta, que hi havia l'antic perís medieval, que això s'ho van carregar, justament en aquell moment, després de... s'ho van carregar, després de Napoleó, el Baró Hausman, com aquí al Cerdà, va fer tota una nova... format, diguem, de ciutat, i a partir d'aquí doncs passa una història de por, de thriller, amb assassinats pel mig, està molt ben portada la novel·la. Però bueno, és aquesta línia fosca, i una miqueta bruta d'un perís, d'on s'imagineu-vos d'aquell moment. Bé, recomanable, agradablement, no és gaire llarga, són 300 pàgines, per tant, la torre negra de Louis Ballard. Jaume, parles una mica d'aquesta editorial, i després a Roses parlarà de la neta del senyor Lind. Comentaves un article, que volies comentar-nos. A mi em crida molt l'atenció que acabes d'explicar, precisament, que ho faré lligant, això. És allò de dir, escolta, com s'han comportat al llarg de la història, determinades persones que tenien l'ordre, l'obligació, el deure, digue-li el que vulguis, de governar-nos, com a humans. Llavors, de la manera que lluitaven, precisament perquè no fos un, sinó que fos l'altre, i vés a saber per què ho feien, això. Probablement rivalitzant com un element de poder pur, perquè no hi havia diferència entre uns i altres. A no ser que, per exemple, tu agafis una pel·lícula com aquella d'això, de l'assassinat del emperador, que va fer el senyor Mackevic, que hi havia la diferència entre els que creien amb la república i els que creien amb la dictadura. Aquells moments és quan apareix hi ha una primera aproximació del que en definitiva ens està adormint actualment. Si és que a partir de la base que creiem amb el poble també l'hi agraïm. Sí, sí, el caní amb la rosa. Llavors, és això, no? Vull dir, com nosaltres, com a persones que hem destacat aquí i tu destacaves, que a l'altra era, doncs, això, els pagants, treballava a mi prou, que ens explicàvem qui guardava, vull dir, senzillament, estàvem per la feina. Va la dir que jo seria una d'aquelles persones que algunes vegades hi ha pensat en això. No és que gairebé em sigui igual que hi governi, sinó que el que entenc és que jo el que haig de fer és una feina positiva i belgosa per a tothom. O sigui, la meva petita aportació individual. Això, si tu ho explico això, perquè, veritablement, el que us vaig explicar ara té a veure amb el futbol, però et penso que lliga perfectament amb això. Hi havia tot un seguit de gent que són els que estaven en el front que no governaven, evidentment, de cap manera. I ningú els va anar a fer això. Doncs que un esport emple creixement en aquells moments a la Primera Guerra Mundial, es va convertir en un element més de distenció durant la treva, no oficial, entre els dos vàndols. Jo penso que explicant el que he explicat i entenent això, crec que el futbol és una arma que té un gran inconvenient perquè s'ha massificat a favor dels governants en accés, diria jo, i això te'n refreda, jo m'he refredat més d'una vegada, que el futbol, com a element, com a espectacle, però evidentment que això no li treu el concepte esport. No sé, jo crec que això és el que... Ja queda aquí. Hi ha pel·lícules, com a basió victòria, que parlen del futbol com a forma d'unió, també de separació. I altres elements també que ja no oculten. Clar, el futbol té moltes, una part més d'ajut, també, a nivell d'aportació econòmica per ajudar a alguna gent. Com es diu això? D'onatius? Un partit benèfic. Exacte. És aquest el concepte, que hi ha moltes alternatives. També passa la part contrària. El fet d'arribar a l'amor com va passar no fa gaire allà al riu Manzanares. Són tantes les cares, no? Sí, sí. Ens entenem. La Rosa ens esdecava pagant. Estàvem allà. El poble, la gent del poble, la gent... Un mal treballadora. Sí, al pagès de llavors. Jo penso que això era el poble. És molt important que tinguem present això. No, però potser... El s'havien enviat allà a la guerra i el s'havien enviat allà a combatre, a barallar-se... A guanyar un o l'altre. I ells pobres, la intenció no era aquesta. El 90%... S'entenien bé amb l'altre, que era un poble igual que ell, un poble... És un poble de persona que... Sí, però la desgraciedet pobret que, a final, mira, la vida és la que ha portat, no? Clar, és clar, jo, per exemple, quan vaig començar a tenir coneixement i vaig ser conscient que representava una guerra, és anar a lluitar contra una altra, no? Dèieu, però quina absurditat. Però ja sé que et trobis al llarg de la vida, doncs, en una situació com aquesta, i bé, desapareixes i punt, ja està. S'ha acabat i fora, no? Desapareixerem... Desapareixerem igual, però... Quina diferència no hi ha de la manera que ho portem ara, no? Jo penso que és molt, molt bo. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs Rosa, ara es posem una mica tristots, no? Perquè parlem d'un llibre una mica trist. Sí, melancòlic. Però és un llibre meravellós. És que això és un obra d'art, trobo. I és això, deixa patjada, fins i tot quan ja te l'has acabat de llegir, tens aquell record, perquè... Te'n recordo que tu l'havies llegit, també t'ho havies explicat fa, no sé, fa un temps. Sí, potser a mi ho farà un any. I encara quan t'he comentat, mira, és el llibre. De seguida m'he recordat. Sí, és això el que val amb un llibre, i amb una pel·lícula o amb una obra d'art. Una pel·lícula, un teatre, tot. Malgrat el temps que passa, igual no te'n recordes l'argument del tot, però sí que tens aquella sensació que el record de coses em va impactar i té una cosa que val la pena i que per això sobreviu. I que no només és el contingut, sinó que és la forma d'aquest contingut, de la manera que t'ho van explicar. Clar, és l'art. Com t'ho van revelant, poc a poc, i van deixant que fins i tot siguis tu qui ho descobreixis. A més, ho has llegit en francès. Sí, clar. Que té doble mèrit, vull dir, sobre... És el verse original, per tant, és magnífic. És que sempre que puc... Clar, clar, no, no, magnífic, no, no. És que això jo em vejo totalment... Bueno, l'estic recordant, l'estic recordant. El domini d'un idioma, perquè jo a l'anglès el rasco d'aquella manera. I així aprofito també per afrescar vocabulari i expressions. Sí, bueno, està una mica... Molt bé, molt bé. El menys a nivell llegit, després a nivell parlar ja. Mira, s'he intentat també. Doncs sí, sí, sí, amb versió original sempre val la pena. Igual que les pel·lícules, no? Per poc que puguis, per fer aquesta... Exacte. Aquest esforç, per mi és un disfrutar, per mi és un gaudir, no? Mm-hm. És una miqueta al record de res, breuament. La història comença... A més, és tot molt descriptiu com un quadro. Com un... T'explica l'escena, no? És la... Prova, no, la pop acèdia. O sigui, la part darrere d'un vaixell. Hi ha la silueta d'un senyor. Un senyor ansia, un senyor gran. Grans, sí. Que porta diodors equipatges molts geogés. Un és una petita maleta. Sí, una maleteta, sí. I l'altre és un nadó. Un neonat, que digui. Petitet, també. Molt geogés, també. I un vaixell que s'està allunyant del seu país. O sigui, aquí ja imagineu-vos tot el que comporta, no? Emigració, el parquet, no? Que hi ha hagut una guerra, ha perdut la família, què passa, només és el sobrevivent, el supervivent... Déu n'hi do, no? Tu sentes la figura d'aquest home amb aquesta nena petita i amb aquesta maleteta. I amb un vaixell que el porta cap aquí, cap aquí, el porta cap a França. Sí, s'entén que és a França. Sí, és França, no diu on, però... És suposa que ell ve de tots això, de Vietnam segurament, Cambogia, no sé... Jo crec que més aviat ve de Banyà. No t'acaba de dir, però et queda molt clar. Et queda molt clar de moment, també, i cap a on va. I és una miqueta l'esperit. La peripeixa d'aquest senyor des que desembarca amb un porta a França, pot ser Marsella o pot ser un port d'aquests. Un gran port. Marítim. I també, en un lloc de residència, de refugiats, de casemostatges... La seva primera vivència és amb un pis, amb altres famílies, que sí que són del seu país, però que no s'entenen amb ell. I ja veus que ell va al seu aire, amb la seva neta, i que no, d'això. I després, com coneix un senyor francès, eh? A mi de que ja s'atreveix a sortir a passejar, coneix un senyor que és el seu amic, que es fan amics, que se s'ho farien molt, maca. Que no s'entenen. No, clar, perquè un no parla francès, i l'altre no parla bianamita. Per tant, s'entenen la mar de bé, i tenen assentiments, i s'estan dient moltes coses, no? Perquè la història del senyor francès també és maquíssima. És maquíssima. Ell també s'ha viscut, que ell també va anar a la guerra, i ell va anar, amb un avió, va anar a bombardejar aquell país, també. És que és tan tendre a tot. És tan humà, com això que deies tu, Jaume, de futbol durant la treva d'Ar Nadal. No és això. És aquesta idea, no? Nosaltres som gent del poble, que ens ordenen anar a fer una cosa que no volem, i després t'ampena deixes tota la vida. És una miqueta després, si ja el posen amb una mena de... clar, l'han de canviar de lloc, de residència i tal, i ja no explico més, perquè de debò animo molt a llegir-los. I la sorpresa final és genial. I això és el que et fa, encara, si ja t'ha agradat el llibre, la forma d'explicar-lo, les expressions, com et fa entreveure les coses, fins que al final ja tu ho descobreixes, i dius, ostres, això era el que passava. És impressionant. De debò que és impressionant. És una gisso. És un clàssic. Jo crec que és un clàssic que s'ha fet ja. Una obra petita, petita amb el format, perquè és llibre. Són pocs fulls. Un 30 o 140. Sí, però és igual. És la forma d'escriure. 184. Sí, és la forma d'escriure. A mi a vegades em recorda algun llibre que hi ha hagut, no és el mateix concepte, perquè estem parlant d'un escriptor francès, però té bastant d'escriptor asiàtic, de sensació a vegades, d'aquesta delicadesa, d'aquesta forma en què explica les coses. Aquests silencis que a vegades quan vas llegint, tu pots imaginar si veies una pel·lícula. Té una línia molt determinada, aquest senyor escrivint. M'agradaria descobrir més coses d'aquest bon home, perquè ho faré i no ho fas mai. I segur que tenia aquesta capacitat. Perquè veus que et porta, a mi de què va adaptar, et va portant la història, també s'explica amb un llenguatge molt proper també, molt planer, i et va portant la història. I tu t'ho vas imaginant tot, però al final veus que la història anava cap a una altra banda. T'estàs així com molt descriptiu que t'estàs imaginant perfectament aquella escena. T'estàs imaginant quan està al carrer, quan és al carrer, quan tu estàs imaginant totes les seves imatges. Val molt la pena. La bona literatura és aquesta, i et fa veure allò que t'expliquen. Doncs ara que estem així, t'entendres i tan romanticots i una mica tristos, perquè la llibre, diguem-ne, melenjosos, Rosa, i la llibre, i llavors, exacte, escoltarem re dos minutets d'una cançó. Dèiem que els Vigils, aquell gran classe, aquell grup, que va fer ballar a mitjamont amb aquella pel·lícula febre de 17 nit, que era de la sonora. Doncs va fer, justament estàvem en aquesta pel·lícula, sortir una balada, de les balades típiques que es ballava a la discoteca, que feien l'àromba abans, que es deia Tomats Hevan, de la discoteca. Much love anymore, it's as high as a mountain and harder to climb. Ooh, you and me girl, got a lot of love in store, and it flows through you and it flows through me and I love you so much more. And my love, I can see beyond forever everything we all will never done. Love is such a beautiful thing. Oh, you make my world a summer day. I'm just a dream to fade away. Nobody gets too much heaven no more. It's much harder to come back. I'm waiting in line. Nobody gets too much love anymore. It's as high as a mountain and harder to climb. Ooh, you and me girl, got a highway to the sky. We can turn away from the mighty day and the tears we had to fill. You and I, I can see a new tomorrow, everything we all will never done. Love is such a beautiful thing. When you want to leave me, I can see everything we all will never done. Molt bé, doncs passem al món del cinema. I comencem parlant de Birman. Aquest senyor mai sembla com es diu la nom. És Alejandro González Iñárritu, això. És un nom d'aquests que a vegades costa. Iñárritu encara, però l'altre. Tu has pogut veure Jaume, aquesta de Birman? Sí, me l'he vist. Bé, jo és per a va més. Jo sóc una mica exigent amb el senyor Iñárritu, que ha donat coses magnífiques com Babel, i Amores Perros, i tot aquelles coses magnífiques que va fer. I aquí em trobo una pel·lícula que està molt ben portada, és un Michael Kitton Magnífic, un Michael Kitton d'Òscar. Vaja, li donen segur, és a dir, cau, com sigui, no? Amb una visió de Iñárritu, que sempre ha sigut bastant dramàtic, amb les seves pel·lícules, no hi buscant sempre d'on s'aqüesta ben a més sensible, aquí les segueix buscant, segueix plantejant d'un personatge, que és Michael Kitton, l'antic i famós Batman de la primera època. I, a més a més, el remarcat. Exacte. És utilitzar una realitat. Però ha transfigurat en Birmann, imagino que per temes d'autoria, bueno, per temes imagino de problemàtica, o també per fer un joc també irònic, no? És Batman, sinó que és Birmann, que és l'home ocell, com a tal. I a partir d'aquí hi ha com una mena de... A partir d'aquí sí que et deixo la paraula, aquesta doble visió que hi té de la vida, i de les coses, no? Les veus de la consciència, per dir-ho. Però que no són les veus de la consciència, si ho fem des del punt de vista... Perquè la consciència no té perquè així, ha de ser d'una altra manera la consciència. En tot cas, la consciència que podria ser l'inconscient, si és que ho posem junts, no? Seria allò que t'aconsella, però no passa allò que et castra, allò que et provoca, allò que definitivament desestibilitza. Exacte, i a què esteu inventats aquella genera que pot arribar a moure coses de manera... on gairem la tele, amb el cap, amb la telekinèsia, que es diu, fa així, es mou tot, com un superheroi, gairebé, però aquí hi ha tota una imaginació, un element que està aquí molt potent. Bé, jo penso que és una pel·lícula que la podem agafar des del punt de vista del que representa un trastorn mental, perquè ho és. Exacte. Vull dir, una persona amb problemàtiques mentals, doncs el que es troba és que té una inseguretat molt gran. Exacte. Llavors, aquesta inseguretat, quan el compromís és molt alt, doncs encara augmenta, i llavors, per això, provoca, algunes vegades, doncs, el d'arulls dins de la seva ment, que es transformen en el d'arulls físics i de l'entorn, no? I això, i treballa d'una manera clara, aquest senyor deixa, vaja sense dubtes, això. És una mica aquest concepte de la nina trencada, és a dir, aquesta nina trencada d'un personatge que ha estat molt, molt, molt famós, i que de cop i volta caigut a la mínima, i viu de los laureles, aquesta sensació de, m'entens, a tornar a aquell gran personatge que li va donar fer una cosa com es teatre, no? I es converteix en una cosa que m'agrada molt a mi utilitzar, que és una paraula que és una mica tècnica, que és el metateatre, és a dir, el teatre dins del teatre, és a dir, tota la pel·lícula passa gaire bé per aquells passadissos, per aquella càmera subjectiva que és constant, que el persegueix, i quan no és ella el que es converteix en la càmera, la part de càmera és meravellosa, de part aquesta és fantàstica, i el treball d'actors és molt bo, tot sigui dit. Però encara hi ha així, hi havia moments amb la pel·lícula que pensaves, ah, i et fa una miqueta repetitiva, no? El que es repeteixen massa, crec, jo, des del meu punt de vista, hi ha dos o tres moments que penso, això ja és allargar massa. Potser hauria hagut de reduir per mi un quart d'hora, no? Digues, digues. A mi se m'acut una cosa, tu acabes de dir que aquesta és una persona, en definitiva, una SROBA, que ha tastat la glòria total, ha entrat endavellada i automàticament pateix aquestes conseqüències i li transformen, i el transformen amb una SROBA, la qual doncs vull dir, jo discrepo d'aquesta, sí, perquè jo interpreto que una persona que els té bé, que ho té bé, que ho mena endreçat, que en definitiva, és allò que dius, no és una persona que té doncs un desequilibri producte d'un desajustos que hi ha al cervell, i això ja està controlat, no? Sinó que aquest, en tot cas, producte d'una societat que la critica i molt, al llarg de tot el fil, amb tot el seu funcionament, tot el que som capaços d'inventar a nivell de, ja no només d'informació, sinó de transmetre aquesta informació, no? Vull dir, has aconseguit, amb el Twitter o amb l'altre, has aconseguit el Facebook, o bé, fins i tot, el YouTube, no? 5 milions de tàquita. Clar, això és farotxa contra el sistema. Això és el que em va agradar més, no? Perquè dius... Jo la critica molt, molt potent, davant dels sistemes, lògic. Jo també podem caure en el error que qualsevol persona que està en aquest món, en aquest món, pot desestibilitzar-lo. És a dir, però és molt curiós, perquè a vegades, quan veus certs programes de televisió, que passa això, hi ha un problema concret, perquè se'l salva aquest caballàs, a vegades fan un programa, fan un apartat de retrobar-te amb gent que ha estat famosa o coneguda. I per desgràcia, això és una qüestió de la gent, com sigui, un 80% estan anulats gairebé. No vull dir mentalment, vull dir en general, vull dir, no han sabut baixar d'aquí i arribar aquí, perquè són gent que, a la millor, fins i tot ha arribat a tenir problemes absolutament de droga, dependència, però és veritat que hi ha un percentatge elevat, un exemple. És una percepció. La forma malpaïda, no? Aquest home, però jo crec que la seva vida s'ha convertit en una mena de caos. Jo tinc la sensació, vull dir, estar en un lloc tan controlat i de cop i volta, i ja es veu, el seu camarí és tot desordenat. M'entens? Ha perdut una mica el que seria el control de la seva vida, i això crec que es reflecteix. No és que, durant tota la pel·lícula, tenim un trasbals constant. Sí, és que vas... Que en definitiva és aconseguir un clímax d'obra que no t'hi ha res a veure, ni amb la qualitat de la pròpia obra, ni amb la qualitat dels protagonistes, ni res, sinó que tindrà a veure amb la capacitat, en definitiva, que és allò que hem creat, que hi hagi una sort de coincidències, que ho transformi allò, aquell treball, o digue-li el que vulgui, o aquella disbausa en un punt d'interès per molta gent. Perquè això és el que els interessarà el canvi a la fi. I no pas allò que, per exemple, vam anar a veure nosaltres no fa gaire, no l'està endaurant. És una altra cosa. És un record que tenim, que es va fer una pel·lícula, que això s'ha passat per teatre, i en definitiva recordem coses molt pròpies. Aquí no, aquí estem, amb allò que s'han dit la representació, i allò que moltes vegades té èxit, que tant discutim en el cinema, en definitiva, no és pas el més bo. Però no ho direm, però pensem en el final. El final... Sí, bueno... Clar, és una mica... No ho diem, no ho direm. No ho expliqueu, no ho expliqueu. No, però pensem en el final, perquè el que hem explicat, que té una coherència, és que arriba aquest final. Arriba el final, i llavors dius... Exacte, et torno a discutir. Al final hi ha el principi. El principi també, perquè veiem aquella imatge... És boníssima la imatge. Llavors, és clar, tot això desapareix. Desapareix el tot. I jo em quedo amb tot això. A mi em va realment... Cada vegada se m'està maduren. Exacte, jo en principi em va costar i tal, i em sembla que per mi ha sigut de les més així, de l'Iñarri, tu que no, però és el que dius, tu mica en mica vas veient, veient, veient... I si em parles encara veus més coses. Clar, la noi. T'asseguro que jo el que he dit avui no ho havia pensat encara. A títol personal. M'ha sortit. M'ha sabut estimar-la més, perquè jo veia una miqueta... No me la carrego, però estava com... Bueno, a veure, a m'ho hablar, però no és veritat, que això que dius tens raó. Rosa, cap l'en... Presente, digo... És un cap l'en, no? Què és? Ah, sí, un cap l'en, sí. No, és un cognom. És un cognom. Ebreu, suposo, perquè el protagonista és jueu, és un jueu... La particularitat és Uruguayana, és uruguai. Això està molt bé. I el títol original és Mister Cap l'en. Mister Cap l'en, de fet, és el senyor... És un bell jueu, diu la senyor, pobre. És Jacobo Cap l'en, o sigui, és la comunitat jueva que ja ha establert allà, a Uruguai, no? A gent que va... Vostè va bé de fugir quan la guerra... Són descendents, de la gent que va fugir quan la Segona Guerra Mundial d'Europa. I es van... Molta gent va anar a fugir i es va refugiar a Sud-Amèrica, eh? Sabiu que Argentina, Venezuela, Uruguai, no? Es van anar a parar a Brasil també, van anar a parar molta aquesta gent, i sabeu que no és llegenda, i tot nazis que estan amagats, o que encara estan vivint allà, i d'alguna manera es van transformar en ciutadans de primera... De peu, eh? I estan vivint allà, doncs, com... Aquesta és la idea. Aquesta és la idea. Aquesta és una família jueva a l'avi, que ja està pobre, ja està jubilat, i no sé per què un dia sent una notícia a la tele i el giga... i pensa que un senyor que l'Estebaneta veu amb una platja que va amb unes amigues de l'institut, no sé què, diu, sí, és un senyor que tothom li diu al nazi. Sí, perquè no sé què. I clar, el senyor giga caps, i diu, ja està, que ell deu ser el nazi aquell que va venir de no sé on, i està aquí amagat. Doncs jo ara em posaré com a meta. Ja es cobreu. Anar a descobrir-lo, tu. I ja veus allà, jo, perquè pobre, està allà una mica... que està allà... Amb una edat, ja, en una etapa de la vida, hi ha una miqueta allà, no? I és buscar acompanyar d'un senyor que li volen posar d'això a fer, perquè ell ja no està per tant por ni per conduir, imagineu-vos. I s'allunten tots dos, que l'altre pobre també... Bueno, que seria un desfet humana, pobre. Un bonas, digue-li, un bonas. No, no en aquest aspecte, és que el pobre és una mica... Recometes que el carinyós és una desfeta humana, ara la dona no li parla, els fills tampoc no el veuen. Això és perquè es va assegurar. Bueno, unes històries, que dius, quins parell de dos, que s'allunten aquí. Sí, sí, sí. Vinga, a la casa capturada hi ha una situació, amb un plan de... de reactar-lo, de portar-lo, que el facin el judici, allà a Israel... Bueno, aquestes històries ja et pensen de quina manera, amb el Baixell... Ells dos no saben nedar cap dels dos, però la idea és portar-lo amb el Baixell, no? Sí, sí, sí. Aquest tenen renou, i com s'ho aprenen, la família. Ha d'anar a rent a d'una manera més amable. Sí. Això és ha d'anar a rent. Però d'una manera més amable. Aquesta n'hauré de perdre. Ha d'anar a rent per dir-la, sí? Sí, jo la tinc per veure aquesta... Sí, sí, sí. Va ser la temporada passada i... L'Aixman, quan el van agafar, l'estil, el van portar, i ella va volent allà, estava afincada, i va volent allà, i això li va comportar, en definitiva, la lleugereça del mal, una cosa així ho va batejar, o la incertesa, en definitiva, que el mal no és una cosa que moltes vegades el fa aquell, o sigui, que no es generen a la seva ment, al fet de fer el mal, sinó que és oveïn. Oveïn i tal. Bé, perfecte, doncs, acomenació, per on costa dir per l'altre, tant d'una pel·lícula com de l'altra. És qüestió de veure moltes pel·lícules. Sí, sí, sí. I aquí veiem moltes. Moltes imatges. I una miqueta aquesta, a part d'això, i a part que van intentar que s'ha d'aquest nasi, ara, Pablo, és també la ironia envers els jueus. Envers els jueus, però és clar, bé, des que va néixer, com li van dir, anaven dient allà en el temple, i li posaven el nom, el bateja, no sé què, clar, que ell havia de ser, havia de fer alguna labor gran, una tasca gran en aquest món, i que el seu nom, el seu cognom, doncs romangues, en el món, durant molt de temps, i clar, ell pensa, jo estic ja vestiu jubilat, estic ja a punt de morir en magasi, i és que encara no he fet res. És clar, és clar, és la motivació que ell té, realment, que ells ho transquina rincuresa, no? Doncs això. Molt bé la família, com reacciona, la família d'ell, la família d'altre, bueno, són situacions divertides, però agridolça, no? Sí, té aquest punt que no acaba de ser, ni una comèdia ni no. I després la figura d'aquell nasi, doncs també la sorpresa. Molt bé, doncs a part d'això, doncs que tenen recomanacions, fem recomanacions rapidíssimes, doncs mira, digueu-m'ho a Friky, digueu-m'ho, i llavors, Friky, digueu-m'ho directament. Doncs bé, i he agafat, i en diferents dies, no he fet tot s'enceivis no? Veus que el Peter Jackson va agafar un llibre que és bé, això, són 300 fulls, no? I ha fet 9 hores. I ha fet 9 hores de pel·lícula, molt bé, no? Però vull dir com vols dir la cosa. Una jornada laboral, eh? És clar, és que el senyor Lasaneis són 3 llibres, i se'n tenen que faci una trilogia, i va llargar-la. A mi em costa una sencera. Doncs aquí ho ha fet, he sigut a llargar-lo, clar, ha sigut una mica víctima el Peter Jackson del 3D, buscava aquestes sensacions, aquests elements, i tal, els efectes, la qualitat és la mateixa, que el senyor Lasaneis, una mica inferior. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no vaig a les imatges, perquè no ho veig, perquè per això, val tan immuipia, no veus bé. Però hi ha xifres, i això es pot muntar, i tant. Però, no, en aquest cas, no he fet tipus de UBD, i tal, i això, perquè no, no, no tenc temps de vegades de la vegada del cinema, no? Llavors, que sí que veus el cinema, és l'última, la lucha de los 5 ejércitos, que va ser la presa, ja, el jòbit, un viatge inesperat, el jòbit de la situació de Smoke, i el jòbit, la lucha de los 5 ejércitos, tres pel·lícules, 2012, 2013, 2014. Bé, doncs això, val la pena, és molt divertida, és molt correcte, és el llibre de PAP, ja tens de sobres, i és la preqüela, és a dir, la gent que vulgui veure ha de veure el jòbit primer, i després el senyor de les anells. És a dir, que té 6 pel·lícules, per veure'ls amb una mateixa línia, que això està molt bé, no passa com allò de la Guerra de les Galàxies, que hi ha una part molt correcta, hi ha una altra part que se'ls imatge de pinces, sinó que és realment en palma, perfectament el final de l'última pel·lícula el jòbit amb el principi dels senyors de les anells. Un gran ejecutat cinematogràfic, totalment, totalment. Sí, sí, perquè jo estic veient la Guerra de les Galàxies, ja portem dues, que suposo que són les preqüeles, i... Jo et vaig fer fatesistius, això, vaig veure les 6, amb aquest ordre, tranquil·lament, en diferents dies, i jo em tirava dels cabells de tot arreu, del Mucos. I em va dir que no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Clar, l'any 79, ara ens anem al 2 mili pico, la tecnologia no té res a veure, avui dia jo és bo, però això és tot rir... L'últim, la menaza fantàstima, la terroríficament dolenta, en comparació amb aquella Guerra de les Galàxies, queda molt bona, però en canvi, no arribava al nivell del que seria la, la, la, la que ho diria ara, la... Vaja, els efectes especials, és aquesta diferència. Bueno, altra recomanació, la isla mínima, ja va parlar de Rosa, no vull insistir, meravellós a la pel·lícula, el Gemma també l'ha vist, molt ben ambientada, creus tot, magnífic, bé, eh? Només hi veig un inconvenient, nosaltres som... sabem molt bé que això passava. Clar, exacte. Molt ben ambientada, eh? Molt ben ambientada, passava això, a tot arreu, de tot l'Estat espanyol. Llavors, no és que t'aporti res de gran nou, però està molt ben fet. Molt ben fet. I la característica, jo per mi, està molt ben posat allà. I per mi, la gran pel·lícula de la setmana, i crec que de les grans oblidades dels Òscars, serà Destifrando Enigma, The Limitation Game, eh? És un pel·lículón com la Copa d'un Pino, per mi. Em sembla una pel·lícula meravellosa. A més, una pel·lícula d'un desclassificat d'aquests dels anys de, diguem, de l'època vital, després de 50 anys, treuen aquesta informació, és Alan Turing, el que va deixifrar la famosa màquina enigma en una guerra mundial vinculada amb Hitler, i el que seria tot els seus... les seves estratègies. I no estarà previngat, això vols dir? És que els lobos d'oros han portat res. Anem malament. És que la pel·lícula crec que té una capacitat. És una pel·lícula amb un gust de cinema clàssic meravellós. Dius, ah! Què ve entre això? Què ràpid passa? Quina facilitat de fer cinema? D'aquest senyor, que és un senyor noruec. És que és molt fort. Escolta, si és així el que descobrirem és que les persones deixarà part del que és clàssic, i en definitiu aposta amb el modern. Exacte. Però en aquest cas, a Moderna, aquí no existeix ni en època ni en el format. El format és perfecte. Per mi és que dius, fas un jacèries. El tio es diu Mortentildum, i t'ho juro que sembla un manquievich. És que dius, què ha passat? S'ha transmutat aquest home, no? Benedict Cumberbatch, que és Alan Turing, que és aquest tio, que és el primer creador. Jo crec que és un nano que, per la forma en què actua, té una síndrome d'asperger. Tinc la sensació. Sí, exacte. Però per la forma d'actuar que té, la poca no sap moure's amb la gent. L'heu vist aquesta pel·lícula? No. Ah, passava que l'havia vist. Perdona, jo estava convençut, per això anava ràpid. En refereixo que no sap relacionar-se amb la gent que l'envolta. Per tant, aquí hi ha una problemàtica a nivell efectiu. Per tant, i molta gent, a més una vegada. En refereixo és que el personatge que va descobrir... Sí. Veus que això sí. Això seria potser el que ens ha mancat dia abans. Que una disfunció no vol dir que no funcionis una manera brillant amb una cosa concreta. És un geni, en absolut. Però en canvi, té un problema de relació amb la gent, que no sap compartir, no sap estar, i això seria una cosa molt interessant. Això seria una cosa molt interessant. És com una mena de cert autisme, una deformació, com a tal, i això en aquella època, clar, era una... Era un d'allonsis, no? Però el més meravellós és aquest senyor és l'inventor del primer ordinador. I veus el primer ordinador, i és absolutament increïble, aquella màquina que fa croc, croc, és una cosa meravellosa. Si la posessis a casa, hauries de marxar. Magnífica, magnífica. La Kiran Eyley està molt bé, i a partir d'aquí no diuen res més. És intentat de xifrar aquest aparell, amb una capacitat molt ben feta. Tots molt bé, els diferents. Un clàssic, segur. Raises profundes i gru, el villano, mi villano favorito. Vinga, villano, vinga, va. No, el gru és més mal. Sí, l'altre. No, serà ràpid. Tenim 7 minuts, no es preocupeu. Sí, encara tenim 7 minuts. Gru, mi villano favorito. Que moro de la factoria pizza. Sí, és més maco. Desplicable. Desplicable. Que em pagaràs el tipus de la vergonya. A veure, sí, perquè és que... Després no tenés a veure amb una traducció que es fa, no? El director és el Pierre Coffin, Coffin i el Crisre, no? És un villano. És un dolent, no? O ell va de dolent. Que vol robar la lluna. Però vol robar la lluna a una mica d'instàncies de Samara. Precara Samara. Una paraulota que em sortia. Digues. Samara li fa la punyeta. Això no és paraulota. Però feu la punyeta, saps què és? La punyeta, tu. Ah, sí, jo ho has explicat tu. La punyeta. Veus que hi ha una relació dificultosa, entre mare i fill, que no s'han entès bé, i al fil ha crescut tota la seva vida intentant presentar-se com una persona valuosa de valor davant de la seva mare. I la seva mare mai li ha semblat bé res del que ha fet. I sempre ha tingut com un desgraciat i inútil. Clar, posa el pobre, per això ha crescut d'aquesta manera, i té aquest trauma. I ell vol ser dolent, però per deixar contentar la mare, que vegi que ells és capaç de fer coses molt dolentes. I llavors busca... No me'n saltaria de la guia. El projecte que ara té és anar a robar la lluna. Clar. Imagineu-vos, no? Però resulta que té un ostacle. Hi ha d'altres orfanes que viuen amb un espici i que són encantades. Són germanetes, són les tres germanetes. I desapareix la malaltia. I desapareix la malaltia d'ell. Clar, exacte. En el moment, ell no vol, però en el moment que veu que es pot fer servir, pot utilitzar aquestes nenes per arribar a casa d'un altre senyor que té un aparell que necessita per arribar a la lluna, doncs clar, les treu de l'orfanat, fent creure que ell les vol adoptar i que se les vol quedar i que les estimarà de tot això. És d'utilitzar per robar aquell aparell, no? I clar, és el que tu dius. Li comença a apareixar la lluna més afectosa, més sensible. Veus que són tros d'opa, que va bé ja amb les nenes, que es juga, que es deixa trepitjar, que no sé què un encant de persona. L'altre dia, no sé on t'ho vaig escoltar, però hi havia... Sí, et sembla que va ser amb aquestes sessions i que estava mirant el seu fill i el fill anava remenant els abrics i tal, et sembla subnormal, a qui tria d'una vegada un i cava. Hola. Sí o no, això ara, eh? Sí, sí, sí. Això ara, bé, doncs és el que tu dius, això xistia molt abans, és que no sé què em fotrem de tu, no sé què, tot això ara, ha donat un com... Jo he dit amb aquell menys preu de les criatures, això no es pot fer. Això es fa de mai a la vida. Ui, tant, d'acord? Sí, sí. Molt bé, el grup, molt ben muntat, eh? El Space Cowboy és molt senzill, és que el Clint Eastwood és un senyor gran com ja és, no? Els veïtes profundes. Però que viu... No, com es diu? Ara és embliat. Enrere que és profund. Ah, sí? Ah, vale, vale. Ah, perdona, jo pensava. No, els profundes encara és més elemental, no? Ah, llavors com es diu la pel·lícula que m'ho has comentat? Space Cowboy. Sí, jo volia... Ah, Space Cowboy. Ah, no ho veies. Qualquem parla de tantes coses. Però és que veiem tan cinema que al final serem. Sí, ja ho sabem. Space Cowboy és una pel·lícula que vaig veure ara en fa gaire, i és aquest estil, segurament, és molt clàssic, com tu deies, també és un paio clàssic total. Llavors, ell, el que vol destacar és que en l'actualitat probablement estem perdent moltes coses que veritablement no és que sigui necessàries, però que anaven més bé. Vull dir, amb el gran Torino, doncs el fet que allà hi ha una crisi dels invents i tal, i amb Space Cowboy és allò de l'experiència que has viscut, però el que parlàvem al principi, la dificultat de relació amb aquells que comandaven, que comandaven, en definitiva, que és el que havies de fer, i la resistència que ho posaven determinades persones que acabaven interpretant més bé que calia fer. Llavors aquells, doncs, entraven amb dificultat amb els que comandaven. Tornem altra vegada amb el que deia al principi. Penso que Space Cowboys és un bon exemple del que això representa. En aquest cas té una segona oportunitat i el descobriment que aquells que comandaven van fer moltes trampes i probablement moltes de les coses que es van fer per això. I lligueu amb la història, en Crist i tot. Sí, sí, sí. És el que diem, és que acabem de parlar del director més clàssic que tenim ara avui en dia, Clint Eastwood. És meravellós. És que fa una estona... Sí, sí, està molt bé. Per cert que hi ha una pel·lícula que no hem vist de Clint Eastwood, que es diu Franco Tirador i també els Òscars. Aquesta és l'última manera que està en el darrere. Sí, sí, a Franco Tirador l'hem de veure, perquè és un clar i és un dels clàssics. És que s'atreveja amb tots els temes. Sí, no té manies. No té manies. Tòria de mort, els pons de Madrid... Això sabia que sortiria aquesta pel·lícula. Aquí, aquí, quan estan ballant a la... Fals i forafos, totes. Quan estan a la cuina ballant, a mi se me caían las lágrimas por todo mi cuerpo. I jo no vull oner això. I quan deies, no arranquis el cotxe a l'altra vida. Oi, oi, oi, oi, quin drama, quin drama, quin malament. La meva germana es torna a boja. Amb aquesta pel·lícula, bueno, bueno... És que la prova... És molt bé, carà, i està molt bé. És un clàssic. És que són tan crècoles tot això. Tu creus també, l'Amelie Strip te lo crees todo. És que és magnífic, és meravellós. Bé, ja està. Doncs hem acabat com sempre o com sempre, no. Feia temps que no que hi hagi amb això, Jaume. Que no que hi hagi acabat amb els puentes de Madrid. Molt bé, ens veiem amb els cabells. Ens escoltem i fins després. Adéu, sí, adéu. Gràcies.