Babilònia del 29/1/2015

llibre que ha acabat d'editar a Salamanta. Res, fins dius que bé, Carlos. De vegades, molt bé. I la llibre que ha acabat d'editar a Salamanta. Comencem un dia més al Bavilònia, després d'un ensurt d'aquests musicals. Això passa a vegades que el control, quan sona la música, els convidats... Sí, ara ja hem sabut que passa, ja. I aquí ets que fas un boc. Estàs així, relaxat, escoltant, música celestiala i de cop i volta. S'ha concentrat, fa l'estrat i xef. Això és perquè desperteu. Això és per despertar i explicar els ullens tot allò que sabem. Perquè, si no, haig d'endormir-ho i clar. No. Molt bé. Doncs tenim aquí la Rosa, com sempre, aquest al guapa. Hola, bona tarda. Molt bé. És per aquí. Què hem de fer, no? Aquí he encantat de venir, he encantat de parlar amb els altres, i de parlar amb els ullens, també. Falten confirmar que no hi ha cap incidència important. Potser perquè estem alerta, també. Per tant, avui, que a l'Unyabés, fins a dos quarts de veu, anirem a l'Àl·lec i a l'Àl·lec i a l'Àl·lec i a l'Àl·lec. Clar que sí. És com si ara fos el 25. Sí. Avui una mica m'heu acompanyat, si no m'heu demanat, què em portes als 16 anys i no em trames? És el que dius, el que dius. Però la veritat és que tu creus que em sembla un altre? Aquí ja tinc 16 anys, dic com a... no, que he de dir, no, fiem broma. És que ho serveix a la Marta. I tant, i tant, que sí. Els consellers tothom estan bé, eh, quan l'hosta la que tenim. Vull dir que estem prou correctes. És tan bé que m'havia quedat, això, a mi, al darrere aquest que fa. Bueno, mira, és el que hi ha, no? Això de les evats és que s'entra a un terreny una mica. Sí, sí, és perillós, perillós. Doncs bé, avui el que farem, entrant en terrenys no perillosos, sinó antics, en aquest cas, de record. La Rosa es va deixar l'altre dia, així amb ganes de més, més, una mica jo, aquest tema addictiu de aquesta ruta de bàrquina que va comentar, i aquesta conversió dels cultes pagants, que a Barcelona hi ha aquells espais que la Rosa ens acabarà de comentar. També, el Jaume ens farà un dels seus incerts editorials, amb aquestes aportacions que ens fa. I després, la Rosa ens parlarà també de música, de les ribes del Danubi al riu de la Plata de Unidó, eh? Un viatge maco, eh? Sí, sí, sí, un viatge musical. Jo el faria allà mateix, eh? Ens apuntaríem tots, eh? I tant. I de cinema, bé, com estem molt propets en el que són els Goya i el que són també els Òscars, parlem de pel·lícules, moltes d'elles vinculades als Òscars, com la teoria del todo, d'Estefrando Enigma, Big Eyes, Interest, Large Nightcrawlers... I també, doncs, algunes aportacions, una miqueta, doncs, anteriors, pel·lícules... Ai, t'ha de salar, també, perdonem, eh? Sí, jo l'he vist. I llavors, bé, doncs, perdem d'una integràcia, d'aventura a Pons, una mica de cinema català, perquè també comentava de Rosa, que estem allò apuntada a donar els Premis Gaudí, aquí, a Barcelona, i també... No li donaran, que és una pel·lícula antiga, però també tenien en compte el que són els Premis de l'Acadèmia Catalana, podíem dir-ho així, d'aquesta manera, del cinema, no? Abans de començar, Rosa m'agradaria que així, molt per sota, escoltéssim una cançoneta, abans de començar, que són així, doncs, Grec i tal, perquè ens ha deixat demis russos. Sí, sí, sí. Aquell cantant tan gran, mai millor dit, de totes les aspectes, que us sortíem aquelles túniques, no? La força de veu, i... Exacte, no? La mentalitat, perquè eren cançons molt vitals, molt d'ànim, no? Sí, sí, això és... Era alegria de viure, alegria de viure, aquestes cançons. I era un tio, per l'Ovis, molt perfeccionista. És a dir, una persona que es veu que treballava... que abans del concert provava durant dos o tres hores, no? Volia que tot fos magnífic, no? I bé, va quedar amb aquesta línia de la música clàssica, no va ser molt conegut al set espanyol, a partir dels 170, sobretot 80, no? Doncs una mica el nostre patit humanatge, 69 anys, no? Doncs és el tio, no? Sí. Per tant, tindrem una mica... Ens acompanyarà, de tant en quant, el senyor Demi Russos, i amb aquest tric i tric, que va ser la cançó potser més coneguda, d'acord? Doncs vinga, Rosa, mira, veus? Això era molt conegut a 170, aquesta cançoneta. Era una tornada que es repetia, es repetia, es repetia. És que si no t'aprenies la lletja ja era perquè no t'hi posaves. Exacte. I que hauríem de saber que és tric i tric i no... És a veure, en grec. No, no pensem redolent. Ara que estava a Grècia, tant de moda. Exacte, aquest senyor. No, crec, no, crec. Rosa, deixem el tric i tric i parlem de barquino. I anem a caminar. Sí, exacte. Anem a caminar per Barcelona o per la barquino romana. Sí, tant. Ens en recordeu que estàvem parlant de la transformació dels cultes pagants, que era en època romana, sobretot, que era la que va estar més estona a la península ièrica, i com tot això es va convertir en la creences per religioses cristianes. La transformació, com es va fer tot això. Tot això va ser mitjançant aquesta transformació. Es va veure mitjançant un recorregut que vam fer per Barcelona, per el cas Cantí, per l'arribòtic. I llavors vam explicar una miqueta que havíem començat a la... On hi ha la... la Nécora Polis romana, allà a la plaça Viral de Madrid. I a partir d'aquí ens vam anar... ens vam anar movent, eh? Expliquant, gran dia de l'any, les festes actuals en què coincidien amb les festes d'origen. Per exemple, el mes de maig. La festa que nosaltres celebrem el mes de maig, que aquí es diu... La mare és el mes de Maria, per la religió cristiana. En canvi, doncs, era de fet... És una festa, la festa que es trobàvem al mes de maig, era una festa d'origen celta, i era la festa dels fantasmes, eh? Hem de recordar també que el Papat i els Celtes de Roma, que hi havia un Papat que era d'origen de casa Longoria, era de... procedia també d'origen celta, clar. Llavors, s'havien agafat una miqueta, també, aquesta tradició, i la van transformar, i, bueno, no celebrarem aquesta festa dels fantasmes, no ens acometes una miqueta del que es fa al Halloween, no? Sinó que mira per l'advocat en mes de Maria, no? I ja tenim un mes ocupat, també, amb una celebració, ja, cristiana. Després, continuant així, vam anar també a parar a Santa Maria del Pi, que ja diu que hi ha l'Elisenda, que apareix aquesta àrea de Déu després de l'entrevada dels musulmans. Llavors, aquí comença a explicar tot allò que ho deien l'altre dia, del que era el Telus grec, que ja t'hi era a Gea, que són els espais naturals, la Terra, els rius, els arbres, les fons, els menins, els elements animistes de fet, tot això, que era el culte que sempre s'havia fet, a la Terra, a les forces de la Terra, i, doncs, era transformar-lo en qüestions més cristianes, per Santa Maria del Pi. Llavors era, d'alguna manera, també continuar amb aquest culte, però ara ja, des d'un punt de vista, ja, cristia, amb una mare de Déu, una al·lèrgia. Bueno, coses molt... Vam anar a la plaça de la Catedral, vam estar parlant de la teoria de la compensació, perquè si hi ha el Déu, i aquest monoteisme, un Déu que és molt boi, que ens ho dona tot i que ens protegeix, doncs, clar, a canvi hi ha d'haver una força negativa, una força dolenta, que és el dimoni, i tot el que això comporta. Això, de fet, aquesta teoria de la compensació és d'origen indi, indi de la Índia. Llavors hi ha el bé, hi ha d'haver un altre que es contraposi, llavors, per encara fer-lo, notar més el bé, que està per sobre de l'altre aspecte negatiu, que ja dic en el cas de la regió cristiana, doncs és el diable, és el dimoni. Clar, i aquí vam tornar a revisar que els cristians no feien culte a l'emperador. I aquí és on està que la raó del parquet dels romans no van poder absorbir tot el que era el culte cristian, el parquet amb altres territoris on havien anat i havien conquerit. No podien absorbir, perquè clar, no feien culte. I llavors era aquest enfrontament, que de fet ja no era un tema només religiós, sinó polític, totalment. L'acte ja va començar a veure la pel·lícula Agora, i ja sí que és veritat que també es veu com els cristians, ja, un cop que passa de la primera època de persecució i tal, quan es comencen a fer-se més forts, allà al regne, a l'imperi, es veu que realment sí que són una oposició molt forta. A veure, ja quan anaven a veure la pel·lícula, ja ho comentaré, de fet, a la pel·lícula Agora, es veu molt bé la destrucció de la biblioteca d'Alexandria, que era, bueno, la idea de destruir tota la cultura, totes les coses que se suposaven que eren d'altres tradicions, però que, de fet, era una cultura molt amplia, i era molt rica, que és una pena que es va destruir, per impulsar només ja el culte cristià, amb el que això suposava, de poder manegar i de poder controlar el poble. Aquí l'única creença possible és un únic Déu, i tots hem d'ho haver de dir-lo, perquè el poder bé, de dalt, era la teoria descendent del poder, de Déu, que li dona poder als caps de l'Església, a la monarquia també, al rei, i després així, amb descendent, cap als poc més, perquè poc més tenien la resta. Per exemple, ja m'està comentant que moltes vegades hi havia elements de la màgia, que després també s'incorporaven elements de la màgia o de l'alquímia, que s'incorporaven també després als cultes cristians, com podien ser, per exemple, els colors. A l'alquímia són tres colors bàsics, que són el negre, el vermell i el blanc. I això són colors molt repetitius, després, quan fem qualsevol jo, que es posa un quadre religiós, per exemple, un fons negre, que volia dir per la foscor, el dimoni, la temptació, tot això, després hi havia alguna cosa vermella, que podia ser un sacrifici, un foc, una purificació... I després, alguna cosa blanca, com, per exemple, un sol color, que és blanc, o una maradeu, que és blanca, o una persona que havia estat malalta i era tornar a estar bé, doncs del color blanc, per exemple. Una miqueta, ara ho dic així, molt senzillet, però una miqueta és la idea aquesta, d'incorporar també a la tradició cristiana aquestes coses que provenien d'altres tradicions paganes. Bueno, la destrucció del templar d'August, que sabeu que hi ha el templar d'August, per aquella zona, on hi ha la Federació de Cruz Prescursionista. El carrer Paradís, allà darrere de la Barça en Jaume. Exacte, també és molt interessant de veure que queden les columnes i que la dició estàs com es va arribar a destruir el templar, no? Doncs per això, pel que suposava, perquè era un culte a un emperador, i això no era possible. Això, llavors, sí que era pagar. El que s'havia imposat era el culte a un deu, i, per tant, no es podia fer el culte a un emperador, per tant, fora de la destrucció dels templars, i això va ser Teodosi, entre l'any 380 i 480, que va ordenar la destrucció de totes les temples dedicades, això, o bé a divinitats paganes, o bé a emperadors, o sigui, fora aquests temples, i per això es va destruir, també, aquest temples, i a canvi es posen els sants, en els camps i a tot arreu, a les zones on dominaven abans. Llavors, hi havia un temple, no?, em dedicat a un emperador, el que sigui, doncs ara, doncs no. Ara es comencen a construir els monestis i tot això, però una miqueta, transformar-ho tot ja amb els sants de l'origen de Cristia. Doncs superinteressant, no? Ja us vaig explicar el tema de les seturnàlies, això ja ho vaig explicar també. Doncs, quan s'arriba a l'església de Sant Just i Pastor, no vam poder entrar, perquè en aquell moment ja havia tancat, però és veritat que és una església que també val la pena, no és que tingui així molta cosa, però ens va explicar, sobretot, que ens fixessin amb l'altar de Sant Fèlix, que diu que és propi del sincretisme, que també era una branca també d'alent del paganisme, i que ja constaven uns privilegis que el Gigi Joma I va fer i tal. I aquella plaça, la plaça on hi ha les esglésies de Sant Just i Sant Pastor, va arribar el cementiri de l'època, va arribar, va arribar el cementiri. Bueno, així continuem, i després també vam arribar, ja per acabar el carrer de l'acte de Sant Silvestre, que sabeu que Sant Silvestre és el dia 31 de desembre. Que va ser un papa, va ser el papa Silvestre primer, que també va tenir importància amb tot el tema després de... Vam estar comentant també el tema de la reforma del calendari, pels romans, per què es va posar que el d'inici de l'any era el 25... Allà, pels romans, el d'inici de l'any era el dia 25 de març, en canvi, els cristians es va decidir que millor fos amb aquestes dades, per tota aquesta història. I va, doncs, insisteixo, va molt la pena. Es descobri una persona diferent, vull dir, que la filla cap, i de part d'això, amplia coneixements d'un període que és bastant fos, que és aquest moment entrar a Roma a l'època romana i el paleocrristianisme, perquè és un... els segles 3, 4, 5 són molt convulsos i van la pena. Es diu paleocristia, sí, es diu així. És el període que va exacte. Seria abans del cristianisme, com a tal, el cristianisme s'instaura a partir del segle IV-XV, que l'instaura constantia a Roma, és a dir, a l'emperador constanti, és el que realment instaura aquesta apertura, que després té dosi, i altra gent amb altres punts de l'imperi, que cada vegada és menor, doncs van aplicant l'acceptació de cristianisme, però pensem que els primers cristians estaven a les catacombes, veient les primeres litúrgies amb coves. Sempre quedarem covades, en aquest sentit. I fins i tot encara hi ha algunes lèsies, sobretot del romànic inicial, d'allò del perromànic, per la zona d'aquí de muntanya, que a l'Apsis de l'església és un tros de la muntanya. Imagina't, vull dir, que aquest element no és perquè fos amagat, sinó que arriba al moment que aquest vincle de l'amagatall, com un espai de por, perquè no es podia fer, però això va ser tres o quatre secres de persecució, com explicava la Rosa. Exacte, doncs va quedar com un element, també, és molt curiós. Per tant, és interessantíssim, això. Una anècdota només, sabeu que hi havia una adèsa, que es deia Estrènia? No. Estrènia, igual que hi ha un deu que és Ops, era l'abundància d'aquí, del tema de opulència, del de l'abundància Ops. Estrènia era la adèsa que també de fet era... La adèsa et posava i dels boscos, i així. Però era la adèsa que... Bueno, era la adèsa per fer regals, d'acord? I d'aquí venia el tema d'estrenar. Ah, mira, que curiós. I el costum d'estrenar, per això per la dalt, encara conservem el costum per la dalt, o per cap d'any, o per principi d'any d'estrenar alguna cosa, perquè és la vida nova, l'any nou, i d'aquí també... No és que ara ens ho inventem, sinó que ja venia, de fa segles i segles i segles, aquest costum. Molt bé. Fantàstic. Doncs, Jaume, ara passem al tema d'aquesta ditoria, que m'ho has comentat. Bé, la veritat és que a vegades em costa una mica de peir-los, també, perquè són bastant complexes, no? Però bé, jo penso que aquest és molt interessant. En una de les obres de teatre de Mowat, Seuls, de la qual vam poder gaudir la temporada passada aquí al llibre, el personatge principal, un fill i mig gran livenès, i ben integrat a la societat del que ve, apunt de presentar la seva tesi. Doctora, el pregunta a un pare abscindent de l'escena, què hauria passat, pare, si no haguessin marxat del liven? Què hauria estat de mi? En què m'hauria convertit? Allà parlaria àrab. Avui sóc capaç de dir com comitant, en francès, puc fer encaixar sense problemes, en qualsevol conversa al mot a paria, però sóc fotudament incapàs de dir finestre en ara. Aquesta reflexió en tot el retret filial no apunta només a l'experiència de la pèrdua de la llengua materna, sinó sobretot a la qüestió difícil, complexa i subindolorosa de la identitat. A la pregunta qui sóc jo, ja no es pot respondre a la manera clàssica de Descartes un subjecte pensant. Allò que sóc passa avui, justament per la qüestió de la llengua en què formulo la pregunta, pel problema del gènere en què el respon, que per la coacció de la intuïció en aquesta pregunta és de bé decisiva, per exemple, per aquella que, expropiats del dret a la ciutadania, s'estampen contra les filferrades de les fronteres nationals per no ser qui haurien de ser. En definitiva, qui sóc jo, ja no es pot respondre, d'aquesta manera sóc un subjecte pensant. La identitat és un mita que, de totes maneres, aixisteix i té la seva realitat simbòlica. Pensem amb el respecte per totes les cultures. Aquí parlem d'una globalització, un concepte global que es parla. L'altre dia també comentaven que a Europa hi ha... Arran d'això dels 70 anys, de Charlie Hebdo, d'això i tal que ha vingut a França, que hi ha 42 milions de musulmans a Europa. És a dir, que hi havia un... hi sortia un article també... una miqueta xanofo, fins i tot, que em va donar una miqueta així, que em va trastocar... d'un holandès, un ministre i tal, cadonidó, eh? Vull dir, que va aixistir això, ja ho veig. I és una mica salvatge, aquest comentari. Però bé, és el que diem. Com aquells senyors que van fer això i tal. I l'identitat que diem, no? Vull dir, en aquest cas, el fet de les migracions i els moviments migratoris, és lògic. Vull dir, en països que no es pot subsistir, no? I llavors, l'identitat de què? Una persona, un magrevi de segona generació, que és magrevi o és català o és espanyol, o què és, no? Vull dir, per dir-hi alguna cosa. Com pensa, com actua, quina incidència té en el lloc on estar. Exacte. Vull dir, tot això és important. És per pensar-hi. Clar, clar, clar, és complex. I això que cal és no escloure res. No, no, no, evidentment. A mi em va semblar molt interessant i com anècdota. És que a mi, petites històries m'agrada molt explicar-les, també, no? Clar. O petites preguntes, o cap i a la fi, que aquesta és bona petitona. No ha aprovat la pena. Vull dir, els comentaris, per reflexionar la gent, que la gent va per el dret i diu que per aquí s'ha d'anar, i hi ha múltiples opcions. I això s'ha de tenir en compte. Molt interessant. Rosa. Ah, i un altre cop, jo aquí. Nos vamos al Danubió. Sí, va, derriu, derriu, derriu, va. Passarem del riu d'Europa, el riu de l'Amèrica del Sur, i trobesarem... Però sense sortir de Sant Vicenç dels Orcs. Això sí que és veritat. D'allà no va sortir. No, perquè creus un viatge musical, un viatge sonor. I, a més, el títol està molt encertat. És molt maco, és important posar... El títol ha encertat els concerts i, bueno, hi ha les pel·lícules. Hi ha tot. Perquè te treu. Te treu és una forma d'acridar-te i d'anar-hi. És que, bueno, vam estar a la festa major. Sant Vicenç, perquè és Sant Vicenç, el dia 22 de gener. I aquell dia feia un concert que aquest es va fer a l'Església. A més, té una cústica molt bona. I és un quartet, no per d'un sextet, perquè, clar, són quatre cantants i dos pianistes. Dues pianistes. Hi havia peces que les tocaven a quatre mans. Ostres. Amb el piano. Maquíssim, maquíssim. Es diu, aquest... es diu, quatre per quatre sextet. I són... és un soprano, un amesó soprano, un tenor, baritun... I les dues pianistes, eh? Mm-hm. Llavors, vam tocar la primera part, era tot de Valsus, de Johans Brahms, que per això era l'údela d'arribes del Danubi. Era, ja dic, aquí sí que era el piano a quatre mans. I aquest quartet vocal, que eren els quatre cantants, que anaven cantant una sèrie de cançons tota amb alemany, de Johans Brahms. Són Valsus, amorosos, amb el test de Géor, a veure si ho dic bé, Géor Friedig Daumert. La primera, o sigui, dins d'aquesta primera part, eren 18 cançons, bueno, Valsus, amorosos, i d'això, d'amor, de l'enamorats i tot això, ens ho van explicar, clar, perquè amb alemany no acabàvem d'enganxar molt, la lletra. I després eren també cançons de desamor, que són les noves cançons de desamor, que es deuen néu, li veig llet. També del mateix escriptor del Géor Friedig Daumert, i una, si era del Johan Warf, van Getty, Déu n'hi do. Tot això, aquí també eren 15 cançons d'amor, però crec que seran de desamor, o sigui, de l'amor viscut, del que s'ha patit, l'útil pic de les experiències negatives. Exacte, també en alemany, és clar, de Johans Brams també. I llavors, la segona part, era ja la part d'Argentina, fins al diu de la plata. És un compositor de música clàssica, que es diu Carlos Huastebino, que és argentí, però clar, el que va fer és inspirar-se amb el folklor argentí, amb el folklor de la seva terra, per escriure aquestes composicions clàssiques. La primera era la sonatina Romance del Plata, que és un primer moviment alegret o cantable. Aquest també era el piano a quatre mans, és xulíssim. A més, les dues pianistes, superbé. Una d'elles és japonesa, que es diu Chico Tanaka. La tres Olga l'hi seran, però totes dues molt bé. I la segona part del Carlos Huastebino, eren sis cançons indianes, que es diuen, sí, sis cançons indianes. També hi ha textos d'Arturo Vázquez, i de León Benarós, de Gicce Eisenberg, i de Juan Pérez Davaso. Sis cançons d'això, de temes del folklor etípic argentí, que la música us recordava molt. És un concepte delitiós, la veritat és que sí, molt maco, molt maco, vam morir moltíssim, de descobrir també quan es fan coses aquestes al municipi. Sí, sí, sí. I llavors, si veus que el grup està bé, doncs és qüestió d'anar-lo seguint també. Clar, no és veritat, és el que diem. Els pobles es fan coses molt maques i val la pena. Doncs Nari, a nivell de tot, a nivell cultural, musical de tot, s'ha de aprofitar, no tot és Barcelona. El crim de sort està molt a prop, però aquí fan coses. Esplugues, esplugues, esplugues, despia, acornillades... Sí, que a vegades hem comentat també, acornillades. Aquí intentem, ho detenem quan explica el que es fa. No sé si he portat el programa fins a la primavera, no ho sé. Del teatre. El teatre es fa, bueno, teatre i música, també. Els documentes de casa es prenen a homes o trobes? Sí, sí, no sé si el vaig a parlar. No es vinga, doncs... Passem al món del cinema, que avui va ser bastant carregadet. Va ple. I comencem amb una pel·lícula, entre d'altres, que és la teoria del todo, la teoria del tot. Aquesta pel·lícula del director al James Marsh, i protagonitzada per el més caprobable Òscar d'aquest any, que és el Eddie Redmayne, que és un nano que... És un nano jove que no coneixem gaire, però que, anomenament, que ho veus una vegada, tan regolosa de la vida ja d'ell, per les que espectra seva cara. D'una part de la biografia de l'Estefin Hopkins, del gran físic, i que va... ha treballat tota la vida, que encara és viu de 72 anys, ho dic perquè, a la pel·lícula, quan li diagnostiquen aquesta malaltia que té, és una malaltia degenerativa, i durant dos anys de vida. I tenia 20 i pocs perquè estava estudiant a Cambridge. Per tant, el fet d'haver viscut 50 anys, sota un èxit ja solament, amb el seu estat degeneratiu. Realment, el que fa aquest nano és absolutament espectacular. S'ha de dir que des del minut u et creus que l'Estefin Hopkins. Vaig a buscar fotografies d'Estefin Hopkins de jove, a veure si realment és això. I és perfecte. Hi ha escenes que hi ha fotografies del Hopkins, que és perfectament vinculable a la pel·lícula, en la forma de Basti i tal. La seva companya és de Felicity Jones, que fa molt bé aquesta noia. El James Marsh és un senyor que no és gaire conegut, però que ha fet bastantes pel·lícules en la Terra. I és una pel·lícula anglèsa. Amb això que vull dir que estem parlant d'un biòpic, d'una pel·lícula que és una biografia, però que està molt ben portada, molt ben duta, en aquest cas. La història en si mateix arriba perquè, bueno, l'Estefin Hopkins va tenir dos dones. Té dos dones, ja tinc dos dones, vull dir. I ara no fa gaire, em sembla que va haver una denúncia per maltractaments, per part de la segona dona. No em ve a equivocar. La representació d'aquesta segona dona és una cuidadora que ja se li veu que té guerra, però clar, ara fa poc insisteixo. Fa un any així va sortir aquesta notícia. Però ha viscut durant molts anys amb aquesta segona dona, per tant, no sé si és una qüestió de jo què sé. No sé el motiu, perquè ha sortit aquesta notícia al marcat. La pel·lícula en si mateixa és magnífica. És de generació d'aquesta malaltia. I que ell mateixa, el mateix, el propi actor, és magnífic. És que, de veure com va trontollant, vull dir que cada vegada és més patós, perquè el seu cos no arriba al límit, fins que acabam una cadira de rodes, i com aquesta cadira de rodes a sobre, hi ha aquest procés del seu cos que es va cada vegada. I és que ho fa, i no hi ha cap efecte especial. És espectacular. La pel·lícula està molt bé, aguanta molt bé la pel·lícula. No és avorrida, però és una pel·lícula que fa un tuf, a pel·lícula pensada pels Òscars. Amb una patina clàssica. Jo que diem que és pel·lícules que van passant i dius... Oh, que bé, no? Me la van fotent i no me l'entero. I és una cosa que és una biografia, però que bé, no? Que bé va tot endavant. Molt bé, no puc dir res més. No és una obra d'art. Ja penso que ho has definit molt bé. És una pel·lícula pensada pels Òscars. O fer una pel·lícula com aquesta i no pensar-la pels Òscars... Exacte. Que una mica passa amb la pel·lícula que vols comentar tu. Per mi, des del punt de vista, crec que d'imitation game, de cifrenànicme, una mica passa que el com semblant, no? Que està... Crec que jo... És que és igual, sí. És igual, també a propaganda, que és el que fa a la Terra. És... Jo no te'n vas adonant, però de mica a mica em dic que està bien. Què fa? Què és això? Quina mena de valors defensen, no? Sí, sí. Bé, vull dir, és aquesta habilitat norteamericana per agafar tot el parell que tenen muntat, que és perfecte, perquè utilitzen tots els mitjans. A més, tenen diners per fer el que vulguin, no? Vull dir, investiguen i tal, i aconsegueixen pel·lícules d'una contendència... que, bueno, que a la que no t'espera, que t'atrapa, que no t'espertes fàcilment, no?, i quan l'acabes de veure, hi ha vegades que ho veus de seguida, i altres vegades doncs no t'adones tant, no? Jo penso, per exemple, de la que parlàvem l'altre, dir-me'n és molt diferent, allà sí que hi ha un joc bastant més complex, i llavors tot el lloc sí que té una atracció natural, crec, jo, no? Però tot això, tot això d'altre, no. Allí és aprofundir sobre les desgràcies moltes vegades d'altres. Perquè el senyor... el senyor Tang és, oi?, el... El enturim. El enturim. Doncs és un senyor que en l'època... Allò sí que trobo que està bastant bé. Diu, sí, el metge vaig per caum, em vaig a la presó, o em prengueu unes hormones basculines, precisament per transformar-me en el meu desit, i tal. Allò està molt ben explicat. Allò ho vaig trobar i, com a dir, que això sí que és encertat. Això és tractament ser contra l'homosexualitat d'aquella època, no? Vull dir, el desconeixement, no? No has de descobrir res, suposo que se sap, no?, que de la manera que va morir i tal... Vull dir, té la seva lògica, va dir, quina barbaritat és aquesta, no? Igual com és barbaritat. En fi, que aquí caldria aprofundir sobre... són les argumentacions moltes vegades per què el suïcidi és xistès i qui ho fa, perquè... Bé, molt delicat, tot plegat. Això sí, ho vaig trobar molt bé, però tot l'altre queda com una mica així, no? Jo crec que és una pel·lícula el que dius, que porta un embolcall, no?, en agafat el paquetet, en fet, aixem el llac, i hem dit, escolta, fem una pel·lícula molt ben fet. Crec que ell, que ha estat un home raríssim, el Benedict Cumberlainch, si has dit aquest nano, ho fa de conya. També és molt creïble, el que s'ha d'alenturint, que és aquest primer creador d'un ordinador arrant, del que seria de xifrar la màquina enigma, que és la que utilitzem en els alemanys, a la guerra. Per tant, allò té un interès per aquella gent que li agradi el tema tècnic i maquinari, que li pot fer gràcia veure aquell trasto, que és la primer ordinador de la història, que avui en dia ho tenim aquí, amb una pantalleta i un teclàtiga, i de ver res més, com el que diu la cosa. Jo era una màquina bestial per intentar de xifrar uns números, com una calculadora ja ganarà jo. Però dius que està molt ben pensada aquesta part, i també em passa una mica com amb el tema de la teoria del tot. De la teoria del tot, que és el que dius, vas entrant, entrant, entrant, i dius que m'estàs venent, no és res de l'altre món, està bé, i entra molt bé. Hi ha un punt d'inflexió molt interessant, que és quan descobreixen que allò no és tan complexa, no? Exacte. Clar, això dius, home, que ens estàs portant. O sigui, que aquesta és la capacitat d'investigació que té l'home. Això està bé, vull dir que hi ha d'haver un equip en tot el que allò representa, però de cop i volta, més per on la resolució sempre és menys complexa del que moltes vegades es veu. Allò també ho vaig trobar bastant interessant. Clar, la qüestió és tan que la generalitat prové d'ells mateix, perquè he fixat que no vol tenir una persona que té problemes en relacionar-se amb la gent, li costa. Bé, l'homosexualitat té un pes molt gran. Des del punt de vista, també és una qüestió de caràcter. A part de la seva homosexualitat... Jo crec que això està molt ben refletit l'homosexualitat en una època com aquesta, o eres un privilegiat i la vivies completament estancat en el teu àmbit, o veritablement tu passaves fatal i ell no es tapes en el privilegi com per superar-ho fàcilment. Si em van saber el fan fora del projecte més ràpid, m'agradaria saber aquell projecte perquè feia cap a un investigador. Amb aquella època... A mi el que em fa una mica de... A mi sí que em va trastocar i és cert, és el caràcter que es diu messiànic, aquest concepte de que la tria que es podien fer davant del poder, del poder de xifrar aquell missatge i el que calia o no calia per als alemanys o als anglesos, clar. Jo fa una por... I ara hi ha una altra detall. Perquè jo sóc Déu, i tu cauràs... A mi això em fa una angúnia. I llavors hi ha el darrere hi ha element... Ah, clar. ...que coneix tot el que això representa. I, en definitiva, és el que governa tot... Sí, sí, sí, sí. Fins i tot els governants. Exacte. Això ens cortaria amb aquella pel·lícula del... dels germans Coen, que hi havia aquell mediador, per dir-ho d'una manera, entre dues bandes, com es deia, llavors. No, Barton Fink, no, era molt tancat, era una altra. No me'n recordo, ara, com deia. Era un que ha de posar record a dues bandes, perquè sobrevisquin, però ja res a fer i un es destrueix. Va a dir-ho de molt interessant, això també. Fantàstic. Doncs seguim parlant de més pel·lícules. Creiem, crec que jo, un als Òscars, que és Big Eyes, l'última del Tim Barton. La pel·lícula, l'Òscar, la pel·lícula, l'Òscar, la pel·lícula... Això no té res a parlar. Bueno, no farà res, no farà res. Torna a ser un altre biòpic, és curiós, el que havíem. En aquest cas, anem al món de l'art i aneu a buscar una pintora que americana, que es diu Margaret Yulman, es deia, però que es va a casa amb un senyor, que es deia King, de cognom, Alan King, em sembla que es deia. I llavors, bé, hi ha una qüestió. Ella és una pintora que li agrada pintar una tipologia de cares, a molts ulls grans, Big Eyes o Jocs Grandes. És aquesta la traducció. I llavors, aquesta pintora, que és reconeguda en Amèrica, i actualment té la seva glòria d'art i va vendre moltíssim en la seva època, es va casar amb un galtes, amb un tio que no tenia... que també volia ser pintor. Que també hi havia, per la vida. Aquest volia ser pintor, però la coneixes molt bo perquè la coneix amb una d'aquests mercats de l'art, tipo la plaça del Pi, venent les seves pintures, que diu que ha estat a Pagí, que ha estat a Montmartre, i té unes pintures d'aquelles típiques famoses, tipo impresionisme francès, que em podria fer Monet, o podria fer de gas, o què sigui. I esconeixen, i a partir d'aquí ja comencen una relació. Una relació, evidentment, escasa i tal. I llavors, què passa aquí? Hi ha dues qüestions determinades. Ell es fa càrrec del màrqueting. Això ho dic perquè passa els primers dos minuts. No ho explico res més. I a partir del que és suxeix, al començar a fer-se el màrqueting, comença a córrer i, a més, ella es signava amb el nom del marit, com havia de ser. M'entens? Ella es signa com... Com havia? No, és que hagi de ser... No, no, com havia de ser en aquella època. Esclar, estem parlant dels 160. Les dones la podien tenir una personalitat pròpia, i un fan i ser personatges. I més una dona pintora, dins de la línia més clàssica. I en aquella època hi havia moltes dones pintores, i moltes dones alternatives, però amb la línia més de pintura més normal, és molt diferent que fessis pintura alternativa, o que fessis abstracció, que és més habitual. Bé, qüestió. Llavors, què passa? Aquesta confusió del cognom fa que ella es comença a atribuir tots els mèrits mentre ella està tancada, gairebé com una presonera a casa, fent sèries de nens amb els ulls grans, pam, pam, pam, pam. Però això hi ha una qüestió que no, evidentment, l'explicarem, però tot això porta a una situació límit, no? Que bé, que és importantíssim, digues-t'hi. No és de dibuixos en imatges, no? No, no, no. Imatges reals, no? Totalment reals. Ella és la Amy Adams, que ho fa com vol, i el Christopher Walls, que també ho fan tots dos, i és un canalla d'aquells de molt de parar, i ella es va creixent cada vegada més, no? I bé, és una cosa molt, molt curiosa, no? A nivell artístic és la meva opinió. És una cosa molt quits, és una cosa molt hortareta, ho sento. És a dir, és una pintura que, a més, fins i tot a nivells crítics, sobre el Terence Stam fent de crític dominador dient que això és una porqueria com una casa. Clarament, que això és una bessura, ho dic amb una tendència, però en canvi agrada a un sector determinat de població que aquest tipus diarada, concepte nen, amb ullsos grans, amb cara de tristor i tal, això agrada, a un públic mitjà americà, que no es pot permetre comprar aquella peça a 500.000 dòlars, però sí a les reproduccions. A partir d'aquí hi ha un mercat de reproduccions bestials que la gent compra per un euro i se'l posa a la paret penjada amb un marc. Llavors és el primer gran pintor americà, pintora, perdó americana, amb aquest cas, que agafa i vent com xurros, no? Tot el que fa. La pel·lícula està molt bé. No sembla Tim Burton, com això és ho dic tot. No és un Tim Burton a l'ús, és molt luminosa, és molt normal, la pel·lícula és molt classicota. Com la de xocolata, potser. La pàbrica de xocolata. Però el xocolata encara hi ha una fantasia, una imaginació, el darrere molt desbordant aquí. És una pel·lícula... Sí, saps què passa? Que l'ambient el 60 i el 70 i té aquest regust vintage. Que li agrada el Tim Burton. A Eduardo Manos Tijeras ja ho feia. L'espantinava amb aquests cabells, així. Això, com és l'època, ja està incorporat. Bé, vull dir, la pel·lícula està bé. Hoament és bona, però no farà reals, o els caps de la que hi ha alguna nominació, no farà res de particular. Burton ens prou bo, com per nou. Exacte, exacte. Farem un intermís de novetats i la Rosa ens parlarà d'un any de Gràcia, perdó, d'alventura a Pons, no? Sí. Aquest és el que ara van posar per la TV. És l'única d'aventura a Pons que n'he vist totes, però aquesta no. Ho vaig passar a veure, una comèdia divertida. Mira que a mi Ventura Pons no l'acabo jo de trobar. Però amb aquesta, doncs mira, divertida, una comèdia divertida. Una comèdia divertida amb la Rosa Maria Sardà, que ja es diu Gràcia, és una senyora gran que viu sola, que viu a Gràcia i que viu a Gràcia. Això fa Gràcia. Amb el Joel Joan. No, no, no, no, no, no. És un nano, no sé com és jo que era actor, que no m'he apuntat una noixua, que no sé si ha tornat a fer alguna cosa més. Vale, ara sí, ja em situo, ja em situo. El del Bar és al Santimillan. Això al Santimillan, a l'hi va regeixant una altra. Sí, és al veí de sota, el local és un bar que regenta al Santimillan i ella viu en el primer o segon pis. Sí, perquè el puja en les quantes altres. Sí, perquè tira allà d'aigua, que cada cop ens porten els nens. Sí, sí. Es porten fatal, es porten a parir. Perquè ara ja li molesta que els de baix facin soroll, o la gent surt i entri del Bar, que és un Bar tranquil·let, que tampoc és això. Jo crec que és per fer... Mira, és una senyora que viu sola, i és una mica... està mergadeta i li molesta que els de neus s'ho passin bé, no? Aquí, sí, aquí hi ha una mica allò que diem. És a dir, si no es fa mediació en segons quines problemàtiques d'aquesta categoria, doncs acaba que es converteix en un problemàs com una catedral, no? No és una cosa certa. Però la pel·lícula, el cap i a la fi, que és el que té certa gràcia, és que el cap i a la fi li dona la volta, això. I llavors es barriu. I perquè li doni la volta, hi ha d'haver com a millor que se'n diu. Jo col·laboro i ja està, no? Sí, ja ha passat el trastrèm. Aquesta part, pot ser una mica forçat, no? Sí, jo crec que sí. Arriba una mica la història... d'aquesta senyora amb un noi, que és aquest noi que no sabem ben bé, si després ha fet més coses. M'imagino que tots aquests que fan tarot, tot aquests que fan tarot, són els tipats de la pel·lícula. Sí, és que és això. A Ventura Pons té aquestes coses. Plantelles i situacions que poden ser molt maces, però després no sé per què les desarregles. Sí, no, és que és molt... A la seva carrera és superinestable, aquest home. Hi ha coses meravelloses. A mi hi ha coses... morir o no? Morir o no? És que podria dir que tant de sortia en aquesta lletja. És meravellosa aquella pel·lícula. És a dir, aquesta que va fer Barcelona on Mapa, em va semblar d'una contundència absoluta. Ara fa aquestes cosetes. Demori idiota, que diria jo... Demori idiota, un problema. Això està bé, però si te'n vas al principi, el Vicari D'Olo t'ho tallo i jo era... Tu et cadires. Exacte. A mi em passa el mateix. Jo penso que és perquè jo estic molt poc amb d'acord amb aquest senyor. Ja ho veurà. Actrius, actrius, allò és meravellosa. Ja, ja. Quan sé, jo trobo que he vist coses, no em pagis. Sí, sí, sí. He perdut l'interès. És un problema que és bé. Perquè és el que dius tu, que té coses bones. I doncs no sé, és com aquella persona que no hi estàs d'acord i poses una distància inconscient, perquè tampoc no... I acaba que dius que no el segueixo. Però aquesta també em va fer gràcia. Llavors, quan portàvem una bona estona... La convivència, de l'estudiant que ve del poble, a veure el Serona estudiar, i llavors compartia el pis, perquè així li fa companyia, ajuda a col·laborar amb les tasques de la casa i tal, i ells, així, tenen un ajutjament gratuït. És de bé, la relació entre aquestes dues generacions. I el que veig és que el que planteja força al Ventura Pons, pel que he vist, és aquestes persones que conviuen, però que massa, massa bé no saps què fan, que poc. És com si visquessin així, en un núvol, per dir-ho de manera, no? No profunditza massa les personatges. Sí, exacte. És més curat. És molt curat, i llavors pim-pam, pim-pam, a col·locar en partit. Apareixen per allà, però dius, però... Tinc sentit d'això, i no li acabes de veure. I llavors, clar, la pel·lícula acaba amb una estracnada com una catedral que dius... T'has carregat a Vig, a Barcelona, i a mitja voèmia. És que jo crec que una miqueta, aquest home es va quedar una miqueta... Com et diria? Molt clar, moguda maril·lenya, no? Però amb aquesta línia d'aquest cinema, una miqueta que es posi a les anys 80, senzill, base, que dic jo, del cinema espanyol dels principis, d'aquest sí, del Modó Obert, del primer Troeva, aquella opera prima... Aquesta línia és la que jo veig que no ha quedat de superar. Supera quan fa drames. Quan fa drames, sí. Quan fa drames és profund, que dius, va l'Ella, va l'Ella, m'entens? En canvi, les comèdies són molt xusqueres. I a mi sóc en posa nerviós. El que et dius va maripil·li a xusquero. Jo et tireu una cosa, avui aquest matí també he vist una pel·lícula que es diu Crísica, que n'hi hagi. I llavors, aquí sí que hi veus una novetat. O sigui, hi ha una idea que aquest realitzador és el senyor Manuel Mira. Ah, sí, em sona aquest home. Sí, ha fet alguna altra cosa. Vull dir... Bé, en tot cas, ja ho buscareu. I llavors, aquí sí que hi veus una idea. El que li manca és el saber del senyor Ventura Pons, no? Perquè veritablement les històries les explica molt bé. I no hi ha dubte, vull dir, que eres atrapat, allà on li vas seguint, no? I a canvi, aquí, què és parlar de la crisi? I, a més a més, fent-ho a partir d'aquella crisi només es pot acabar quan, veritablement, hi hagi per part d'uns banaïdes, hi hagi una actitud repressiva, que és el que planteja el director aquest en la pel·lícula de històries, aquesta. I llavors, les conseqüències que té això. Doncs mira, jo d'on trades i els tros que he vingut a veure avui, no? Però després, quan hi ha portat una bona estona de veure-la, dir com, però la idea no és gens dolenta, no?, perquè és clar. Vull dir, si ens enganyen, com molta gent està convençuda que la crisi és una estafa i no pas una crisi, en definitiva, una estafa és allò que manipules i una crisi és allò que no el controles, hi ha aquesta diferència. Llavors, aquest xicota ha tingut la seva, perquè estava allà, eh? Doncs, Jaume, és el primer germatratge que fa, eh? L'altre són curs, des del 2004 ha fet molts curs, algun documental, Toro contra les Cuerdes, Manuel Seba Santiago... Sí, sí, sí. I tal, però la primera pel·lícula del 2013 és Crisis que Crisis. Sí, sí, sí. Bé, vull dir, que tinguem present per posar-lo davant del... Què s'estan fent altres coses, ja, encara hi ha lluts. Sí, bueno, que té el seu interès. Una altra cosa és la qualitat i la resolució de determinats passatges, paratges de la pel·lícula, no? Ja ho dic. I ja que estem parlant del Nightcrawlers, que jo tinc ganes de la pel·lícula. Sí, que és bona, eh? Uf, això és on l'enxip. Saps allò de la violència, allò que s'ha fet amb el... Ai, el cronemberg, oi, i aquest, sí. Tira, tira, tira. Una història de violència. Exacte, una història de violència. Sí, sí, sí, molt bé, eh? I a més, fins i tot allò del Robert De Niro, que no me'n recordo com se diu, allò que va fer als anys 70, també, que va perdut pel món i tal. El Toro Salvaje, eh? No el Toro, no l'altre, l'altre. Ai, no me'n recordo. Tira, tira. Martírez Corsés. Sí, sí, sí, no. Martírez Corsés i ell. El Tachy Driver, això. Ah, el Tachy Driver, sí. Comença més o menys com el Tachy Driver. És un taxista. No és un taxista, però comença amb aquest sentit. A més, és que l'utilitzen per promocionar-lo, que va la vida. Llavors, jo, el que he fet és recollir dues pel·lícules que les tenien fresques a la memòria, que és L'Ull Pública, una pel·lícula de Edward Franklin, de l'any 1992, amb Joé Pessi, com a intèrpret, que és un fotògraf oportunista, que murbós, en definitiva, no?, que va anar a la recerca en els accidents de treure les millors fotografies i les venen en els dies. Aquí és a la televisió, clar, evolucionant, no? I llavors, aquí és on comença hi ha una fotografia molt interessant, de l'actualitat i com funcionen, aquestes coses, i quin tipus de personatges s'ha de ser per crear, vull dir, per crear situacions aquesta i tenir idees com aquesta, perquè aquí hi ha la genialitat, hi ha l'acceptació d'aquesta genialitat, l'utilització del resultat d'aquesta genialitat, i en definitiva, i és tot. És completíssima, eh? Jo, la veritat, és que quan ha passat els dies, la vaig veure com una cosa total, i sí que hi he trobat també un amic, aquest fill, un que parlàvem tant de... No, de Birmen, no, de les dues que hem parlat, eh?, de... és el senyor Gilroy, qui la fa, que és el que ha fet el llegat Born. Ah, vale, vale, vale. És aquesta. De fet, aquesta i un altre, em sembla. Bueno, i aquí dins un taxi-driver del nostre temps. És una manera de promocionar-la. Perfecte. Em va agradar molt, la veritat, i vaig veure coses molt interessants. Sí, perquè és allò de la manualitat del mal. Sabeu què vull dir, no?, allò d'ara, ara, ara. Sí, perquè és clar, nosaltres hi veus, qui és el culpable? El que paga, el que ho fa... No, és que és una combinació d'elements, no? De si es va anava a ser una casualitat. No, no. De si es va preparar 20, 40 anys a vegades, no? I es va crear una mentalitat, una forma, i tal. Doncs aquí l'estem creant d'una manera més abstracta, si vols tu, o més inconscient del que... El de si es va era consient. Una cosa molt evident i molt salatja. Més inconscient, però al cap i a la fi s'està creant tot això. Què consumim a la televisió, què representa el gran hermano, què és el que es paga, la notícia em s'hi va deixar complar, te n'interessa. Què interessa és la imatge de la notícia que realment atrapa. O sigui, que faci angúnia. Hi ha tota aquesta combinació. Molt interessant, la veritat. Avui l'he sentit a parlar molt bé entre els crítics, quan ja està dit... Tothom fa referència. Sí, sí, molt bé. I també hi ha una altra, que es diu Foxcatcher, també, que també és... No, no, això és Nightcrawler. Això és Nightcrawler. M'ha sentit que són... Ai, això és... És a dir, que Nightcrawlers t'ho diré després. Això són... Algú sí com mussols nocturns o alguna cosa així. És aquesta línia. Mussols nocturns o ratpenats nocturns... De mitjans tiros. Sí, sí, és aquesta línia. Molt bé. Molt bé. I llavors hi ha una pel·lícula, també, que és molt, molt gran, molt gran, molt gran, que dura dues hores i tres quarts. Ja s'ha de tenir paciència, que és l'últim al Christopher Nolan, Interestler, que s'ha parlat moltíssim aquests dies, no? Hi ha gent que l'ha tirat pels terres, hi ha gent que l'ha encombrat, hi ha gent que l'hi ha fet de tot. Jo tinc que dir que és una pel·lícula que comença... Petita, petita, i es fa gran, gran, gran, i es fa inabestables. A dir, realment, que dius, ja no llego més. És el que... Ja no controlo. Ja no controles, no vull dir. S'escapa la pel·lícula amb una sensació positiva al final, no? Clar, comença, i no farem cap comentari, com una distopia, és a dir, una situació dramàtica, és a dir, del món, i no direm res més. I a partir d'aquí, hi ha com un moment determinat, que hi ha un canvi, la pel·lícula fa un gir determinat, per una sèrie de qüestions vinculades al personatge principal, un màcio maconegi, que és absolutament... Jo és una persona que odiava profundament, és un acte d'aquests que em donava fins a la tangúnia, pensava que era dels bitxos, t'ho juro, per mi, els bitxos actors de la història, i escolta'm, els últims 4 o 5 anys, és el d'Ales Valerclap, que va fer aquell paper, i em vaig enamorar, vaig dir, això que significa, el tio ha fet un canvi, no sé si s'ha anat a llores de 4 anys a Anglaterra, allà que li ensenyen a fer actor, diguem, com Déu mana, i deixar això de l'actors estudi, que a vegades també és una miqueta desastrosa, això que fan allà a Los Angeles, per a la família, etcètera, etcètera, vinculat amb una termina de la seva vida, per a una persona que està vinculat també amb el món de l'espai, és a dir, família o espai, el món, salva, aquella, que hem de fer, i tal, i aquest canvi, aquesta marxa cap a l'espai interestelar, m'he millor dit, genera durant 2 hores que devia de pel·lícula tota una problemàtica, una situació, uns coneixements científics que se descapan de les mans, vinculats amb la gravetat, l'espai temps, aquesta línia, els forats negres, els cucs, això és una cosa complexa, que potser no importa tant com tot el missatge que hi ha al darrere. I llavors el que fa molt de Christopher Nolan és que tot allò que va passant a mesura que arribes al final, aquest joc amb les dimensions, que ja és moment, ja va fer aquest joc de fer una pel·lícula d'inversa, aquí juga amb les dimensions, fa que... I a origen amb el somni.Exacte. Llavors tot això fa que al final tot quedi bastant encirclat i quedi bastant clar, no? Per mi és una pel·lícula, crec que magnífica. Aquella gent que volia fer similacions en 2001, crec que és una rada. Per mi és una rada, perquè crec que no té res a veure, com es deia, el robot, el Hans, com es deia, el robot... Hall.Exacte. No té res a veure amb els robots que hi ha dins d'aquest moment, que és el trans i l'altre, que són dos. El concepte de robot que hi havia en aquell moment. Però aquell és un robot que té una entitat pròpia i que hi havia una vida pròpia, a 2001, i arriba a convertir-se en una mena d'alament negatiu. Era el terror que s'imprimina a tothom, que podem estar dominant per les màquines, jo me'n recordo. Aquí, quan la gent ha volgut parlar d'aquesta similació, estem parlant del robot controlat per l'home, en tot moment. És a dir...Exacte. I llavors aquí és on justament l'home és el que està perdent el cendèri amb tot el que hi ha al món, i què s'ha de fer, com s'ha de aconseguir fins a zones d'arribar. Hi ha molt jo, que amb el tema del temps, que això és una cosa molt complexa, i llavors aquest temps juga també amb els sentiments de les persones. Home, que aquesta aspiració que tenim les persones, tal com ho planteja la pel·lícula que potser viurem mil anys, doncs amb una pel·lícula com aquesta, parla d'aquesta possibilitat. Aquesta l'has vist, interès, i què tal? A mi em va semblar que té com un component, i també hi ha pat de coses, que si la família, que si el pas, que si torno... Vull dir, tot això és com... Vull dir, amb bafador, ja ho coneixem. Jo crec que el senyor Nolan s'ho ha de prendre presidida, això no cal. Llavors tot el que és la part científica, vull dir, jo vaig trobar interessant. A més, el David em va parlar molt encertadament el dia que la va veure. Jo també li havia agradat si es estava aconseguit. S'entén, però a un moment que dius, potser no importa tant saber què estan dient. Importa, però fins a un límit, perquè tu ja no saps què estan jugant. És a dir, quan estem parlant d'aquí 6, seràs amb una cinquena dimensió i tal, que nosaltres no podem comprendre, perquè tenim 3 dimensis, no tenim 5. Quan s'entrem en aquell món, és un món absolutament que se'ns escapa de les mans. I aquí és on juga ella amb un coneixement molt gran, que nosaltres m'entens. Però crec que jo és un encert meravellós. Aquell extra món on està i col·locat, jo és magnífic. La veritat és que, per exemple, a mi on em va desorientar el novel·le, em va demanar a la meva. Què fas aquí? Jo la tinc atragantada, aquesta pel·lícula. Jo no me la em passo. Em tinc que seure. M'han parat l'en DVD, per què no? Ho origen bé. Vull dir, també trobo que és excess tot. Sí, que és interessant el concepte de sobni, com podem fer, com entrar en el món del somni, com despertar-se. En definitiva, aspiracions que tenim als humans, el canvi de fi, és tot això. I ara deixem-me 30 segons per carrar-me una pel·lícula. Un mes, 30 segons, sí. 30 segons, tinc suficient. I llavors de rosa es parlarà durant 4 minuts de Pere i el llop. Bé, doncs, el ninyó. La gran nominada als Oscar. Els Goya. Sí, és una pel·lícula d'acció. I el Prèvi. Allà hi ha unes lances, allà treballant a l'Estat. Això és una... Això és una... un enganyabobos de les peces que s'ha fet per fer aquest perill. Això és telecinc. Això és telecinc, que s'ha compartit a d'on sigui. En media set va intentar encolar-te pel·lícules, que dius a veure. Els 8 països bàscolars està bé. Però tampoc és per riure. Això del ninyó o acciones, repeteix l'acció constantment. Sempre és el copter. I com es diu allò que corren? La llança. La llança és millor. I vinc al mateix. I vinc ara surto a la surta. Home, si us plau, a veure... Tots estan fatal. La Illamina m'ha millor. Molt millor. A més, que no té comparació. Els actors grans... Sí, les dues les he vist així. Eduard Fernández... Eduard Fernández, el Lluís Tossard... I no tu creus ni a l'A4. Estan millor, els jovenets? Sí, no te crees nada. És absolutament avorrit. És una cosa que dius que estic veient. La música és corrupció en Miami. No, que no li donin res, us plau. És de mínim a tot. I Magical Girl, que diuen que és boníssima. I Relato Salvajes, que diuen que és boníssima. Que són les 4 que estan marcades. Jo no les he vist, però es veu clar. Magical, sí que m'agradaria veure-la. És meravellosa. Passat als Texas, eh? Magical? Sí. 3 minutets per al... Sí, no, breuament. És una pel·lícula que se dibuixen imatges. Crec que de stop motion, perquè són aquells nens que són con de plastelina, i no és que estan filmats. Però tenen moviment, no? Sí, sí, que és bones en Pere i al llop. És una... De fet, és un conte musical. Escrit pel músic Sergei Prokofiev. Ah, sí? Sí, sí. Contemporània. A l'any 1936. O sigui, és molt recent. Donidor. Sí, sí. Ell era... bueno, ja l'he escut a Ucrania. I la seva idea era... Doncs va ser fer aquest... arribar als nens... la música sinfònica, sense que s'aburrissin. Llavors va cercar diferents personatges, i ells va... es va representar per un instrument. Aleshores volia representar aspectes de la societat a través de les diferents protagonistes del conte. Això, per exemple, l'avi. És la història d'un nen que viu amb el seu avi, no? L'avi està... bueno, s'ha representat pel fagot. De fet, l'avi és l'autoritat, no? I clar, això que té el fagot és això. Home, així imponem. Com més greu, no? El violí, que és més segut, és el Pere. És el Pere, que és la reflexió... i la valentia d'anar al país. La pràctica, això. Després són els animals que participen en el conte. És un ocell, per exemple. L'ocell representa la flota travessera, que és l'heroi. L'ocell, a final de compte, és l'hora. L'ajuda a lligar al llop, quan es presenta el llop, i es menja l'Ànec. L'Ànec el representa... el instrument que en toca, que és l'Ànec, és l'Oboi. De fet, volia representar que era el personatge cubard. El cubard, el burgès. El burgès, però que tenia unes connotacions. Estem parlant de l'any 36. A mi em faig pensar en el Pere i el llop, una cançó que hi havia de musical. Clar, és que imaginàvem perquè estiguin, no? És que per aquí va, sí, jo m'agradava. Sí, sí, sí. Molt bé. Sí, a veure, és una obra molt melòdica. Després hi ha el Legat, que és un altre personatge que també surt allà. Perquè, com que el nen viu solet, allà amb l'avi, ell, sense temps, intenta fer amics amb els animals. El Legat és el personatge astut, i és el clarinet. El llop està representat per la trompa, és el malvat i el perbès és l'enemic. I els casadors, que són els que després final també venen, que quan el nen ja ha lligat, ha aconseguit lligar-te el llop. Els casadors estan representats per els timbals. I són, ja, la força del món adult, que encara que està molt ben armat, és força incapaç de fer res pràcticament. No ho sé. No ho sé, és... Ah, vale, vale, no, no, és que... Ens queden 30 segons, 30 segons. És això. Aquesta obra la va crear, la va composar, i és un treball programàtic, diu per a un narrador, perquè és qui va explicar la història, els instruments individuals i també per a l'orquestra. De fet, a l'auditori, quan hem anat algun de les concerts també, també han tocat aquesta obra, i no és molt llargueta. Aquesta tia era gràcia que eren dibuixos animats. Bé, perfecte. Ho recuperarem. A vegades es poden recuperar, la rosa. 30 segons, justos. Sí, sí, acabem. Marxem amb... Comencem amb morir de l'edat de tu amor, una altra dels clàssics, també, de més rossos. Quasi molt bé. Adéu, si ja ho. Impressionant. Tant de bo això serveixi per enfortir els jugadors i no per esporoguir-los, no per espantar-los, perquè avui hi ha jugadors que es poden doctorar aquí, si superen aquesta prova. Sents dubte si l'Espanyol passa avui amb el 3 a 1 de l'anada, davant un ambient com el que hi ha aquí, davant com apretaran, com collaran, com animaran, com cridaran els aficionats.