Babilònia del 5/2/2015

I Jordi, domena... A Padeu, eh? Bàsicament. Adéu, adéu! La Guitituor traveling Abans volia buzzinga que perfilés. i molt bé. Bona tarda, benvinguts un dia més a la Vilònia, i avui doncs estem... bueno, doncs la Rosa, com sempre tenim per aquí, hola. Hola, bona tarda. Què tal? Bon dia. Hola, bona tarda. Bona tarda. I el David. Hola. Hola, que ha tornat després d'una lleugera malaltia, s'ha ingut, eh? Sí. M'ha atacat o d'ed? Estac com lleugera. M'ha deixat bastant impossibilitats, i estava allò per masses ròpies, estic a pujar. Per això hauria de ser lleuger que ningú el toqués, cap per acarorar-te, saps? Ja t'explicaré un dia què em va passar a mi. M'estàs? Què passa? Que corri la pell. Molt bé. Hola, xesco, bona tarda. Hola, què tal? Hola, sí, sí. És que avui tinc molt de problemàtica, una mica així, tecnològica, per aquí donar-me'n voltes, però bé, ja m'aclariré. Però bé, doncs parlarem avui de diferents cosetes, com és el marciano, el David, no és que sigui el marciano ell, eh?, sinó que és un llibre que es diu Marciano. És un corrodor de motos, també, que es diu Marciano. Sí, a baixar, doncs mira, no ho sabia, això. Jo tenia un profe també a GBA de ser té el monitor, que estava amb totes les noies enamorades d'ell. Bueno, eh, no. Perquè era guapo, jo vaig a sobre intel·ligent. Ostres, clar, clar, clar. Comés diu Marciano, eh? Jo ja. Jo ja. Jo ja. Comés diu Marciano, eh? Jo ja. El marciano és veritat, clar. Marciano. Es pot dir marciano. Sí, marciano. Ja em sento petit. Ja no respondré a les expectatives avui. Jo diré en mito. Ah, mito. Mito. Mito, mito. De Marcianito. De Marcianito. Molt bé. Parlarem la cultura? Sí. Sí, sí, exacte. La Rosa ens parlarà d'un conte que es diu Set Blancaneus i un nan, és un joc d'aquest conte, d'una il·lustradora que es diu Norea Nirafejó, i després el Jaume ens parlarà d'un dels seus articles, bioètiques, ens parlaràs, mare de Déu, senyor. Ja veràs. Si és com aquell acudit que diu aquella que turca per telèfon, eh? Ah, no m'esfalteria, això. Ai, després l'explica. Sí, no, no, és una cosa vinculada amb això, no és on estaríem. Doncs parlarà el Jaume de la bioètica, a veure què és això. I després parlarem directament de cinema, avui fem literatura i cinema, mira, avui en triant. I comencem parlant de la gala dels Gaudí, parlarem de 10.000 quilòmetres, estelacadent, parlarem de pel·lícules vinculades als Òscars, que és un guai plaix, maravallosa pel·lícula, David i jo l'hem vist, és espectacular. I, sempre alis, també parlarem d'aquesta pel·lícula de Julien Mour, espectacular també. Parlarem també de Corazones de Ferro i també parlarem... Julien Mour? Sí, Julien Mour. Exacte. Exacte, sí. I llavors també parlarem d'una altra novetat, que és Corazones de Ferro, i dos pel·lícules que ja tenen una mica els últims, però són pel·lícules boníssimes, tan àgora, com a Elabra, que el Jaume també ens ha comentat. Elabra, sí. Doncs això, doncs comencem amb el David i aquest el Marciano, que tal, aquest llibre, perquè jo tinc la gent que ha parlat de llibre, que tu t'has semblat magnífic, t'ha agradat molt. A mi m'ha agradat molt. Aviam, no és una gran literatura, no és el codo de Montecristo, no és Miguel de Líbes, ni molt menys, és science ficció, i science ficció de la senzilla també, diguem-ho així, de manera no és el George R.R. Martin, en joc de trons, ni molt menys, però és un llibre fresc. Molt, com t'ho diria, simplement, us explico la trama i és que tampoc t'hi cap truco. O sigui, era un futur o no, que també podria ser ara perfectament, però bueno, diguem-ho així, és un futur, diguem-ho així, i l'home ja ha arribat a Mart, igual que va arribar a la Lluna, va arribar a Mart, no? I posa la bandera ja. Bueno, ja no sé, no, sí, a part allà, però bueno, doncs, igual que quan va anar a la Lluna, no només va anar una vegada i es van quedar així, va fer una sèrie de missions posteriorment per realitzar coses, per fer coses, posa Mart igual, i això és la tercera o la quarta missió, la tercera, la tercera missió, i en aquestes que ja ho tenen tot, clar, no és allà per estar-se'n dos hores com va passar a la Lluna i aixeca el vol i marxar, no allà, sí, un viatge de vuit mesos fins a Mart i tornar, doncs, és per estar-se'ns quants dies més i muntar una mena de campament per aposentar-se, el que passa és que al cap de dos dies d'estallar, doncs, és el que arriba una tormenta de sorra i han de fotre tot el camp corrents, què passa? Que se'n deixen un, un que es pensa que s'ha mort, quan resulta que no s'ha mort. Ops. I ells agafen, pujan tots a la nau aquesta d'escapament i se'n van, tornen cap a la terra, i el tio desperta, que... marxat, marxat i estàs sol. Com un Robinson Crusoe. I el llibre és tot a la seva odissea, a veure si el poden rescatar o no. I si pots sobreviure, no? Si pots sobreviure. I el teu amic no li hagi agradat perquè el llibre ho descriu molt com un diària de bord, com un diària d'una vitàcola. I va comentar que era com una mena de supervivència. Sí, d'alguna manera sí. És pròscientífic el llibre, perquè aquí no li agraeixo així el tirinrera. I el llibre et va explicant totes les peripècies a Mart, però basat tot en el que vaja gent que té una coherència científica i que té sentit, té sentit. Com l'interesse de l'art, vaja. Sí, d'alguna manera, d'alguna manera, d'alguna manera. Sí, sí, m'interessa també. I ara sé que, per exemple, el Rilis Cota està adaptant el llibre aquest a la pantalla amb el toquet, com es diu, el Matt Damon i la Jessica Chastain. On de? Molt bé, no està cotitzat. Sí, últimament està molt últimament no, i va sempre, però últimament en fa moltes coses. Ja dic, el llibre, jo recomano, perquè no és massa llarg, i és... També sué a interester, a interester l'art Matt Damon, per cert. Sí, sí, sí, sí. És on d'aquesta porta ja ha perdut la muntada d'aquelles galàxies, no? Sí, pobre, munt planeta ja ha perdut que el resuciten, quan ja no tenia cap esperança de que el resuciten. Un film molt interessant, també. Sí, sí, sí, vam parlar de la setmana passada. Sí, sí, vam veure i tal, molt bé, molt bé. A mi em va semblar una pel·lícula, i jo a principi tenia els meus dubtes. És que costa d'entrar una mica. Clar, és com una distupia inicial, que mica en mica va tirant, tirant, tirant, i al principi dius, què passa aquí? Segueix en una distup. Crec jo, un incul·linici, però clar, després converteix en una pel·lícula totalment de l'espàcia, amb el concepte que tenim nosaltres, d'aquesta idea. I clar, ja hi tens tota la història que ve darrere, de tota la paciència. Però rebutx molt tota la magnificència de l'espai, no? Evidentment, evidentment. Patran quan posa alguna imatge d'això, de Saturn, per allà on és la lli d'aquelles, però tampoc es recrea, no? Que es fa una recreació, és molt més intimista, molt més dins del que passa des d'aquella nau, no? I quan surten a l'exterior és com més escenari lunar, però, bé, en aquesta línia només. Molt bé. No, llibre, bàsicament és això, no explica més. Està prou bé, però, bé, en tenc aquí... No, no, clar. No entri a d'aquests... No és narratiu, sinó ser narratiu. Descriu, però molt puntualment, és... Sí, sí, sí. I és la relació, també, quan ell... Bueno, no explico més. Ah, va, gairebé. No, és que és un llibre que, curiosament, mirant per diferents foros i tal, i això veus que és un llibre que la gent... D'una bona nota, vull dir, que és un llibre de nou, de Déu, la gent d'edat... Clar, també hi ha crítiques negatives, no? Però, clar, hi ha més positives que negatives. És sense ficció, però no es podria que tala la taula com a tada, perquè tampoc és algun... Tot el que apareix allà... L'únic que dius... Encara, potser, el fet d'anar a Mart... És una ficció, encara. És una ficció, perquè bàsicament pel tema cost, perquè s'ha desenvolupat un tipus de... Es podria fer, jo crec, un tipus de tecnologia que avui dia... Que seria aplicable. Es podria fer, però no... Per exemple, el motor que impulsa la nau, jo perquè estic suscrit a diferents web que expliquen coses, és un motor teòric. Clar. Però no, encara no està funcionant, no és un motor que funcioni. Que sigui... No és un coet típic en propulsor, perquè... El que sembla... El llibre et planteja que és un coet reutilitzable, d'anar i tornar cada vegada que hi hagi una misió, no? I això implica un motor que no és com els que coneixem el dia, és un motor d'allò... Sí, sí, és un altre muntatge. Clar, però fora d'això, fora d'aquest tipus de tecnologies, la resta és perfectament... Perfectament actual, diguem-ho així. Perdona, tot és qüestió d'acumular prou energia per arribar-hi, o, veritablement, arribar-hi no és el gran problema, si no cal que... No, no, sí, és arribar-hi, arribar-hi, i el pesc li portes. Tot està supercalculat. Tot, tot. I el llibre aquest et fa palès dels detalls, els detalls, lo importants que són en una misió així. Perquè és el que... Viu amb una tenda de campanya, és com una... no, és com una habitàcla grossa, però és com una lona, no? I per culpa d'un petit defecte amb una punta i una lona, clar, allà en les... Allà, diguem-ho així, l'aire és com un buit, la pressió atmosfèria que existeix. Allò s'esquerra, com el sé de bé. Ostres, clar. I, ostres, tonteries d'aquestes. No n'hi do, eh? No, però és interessant, és una mica per saber-ho. Sí. A llegir-lo. El què? Sí, sí, no, i tanca, sí, tanca. I, bueno, com estic entre una cosa i l'altra, del sí i el no, doncs tinc el dubte. I m'estic acabant, perdó, cròniques de la màfia, però ara el que jo vinc és que m'està fent molt farragós. Sí. Molta edad, de molta edad, de molta edad. Ja ens ho comentes. Sí, sí, no sé quan acabaré, però... Clar, això quan em vagis acabant, ens ho comentes com a tal. Bé, una cosa que he neït abans de fons, escoltem el Bon Marley, que avui hagués complert 70 anys. El nostre Bon Marley, doncs... És el que diem, no? Com passa? Doncs va morir, em sembla, que amb 40 hi ha algú. El 80, no sé què, 84. 84 ho hem de ser, no me'n recordo, víctima d'un cancer i tal. I, de més, portant després, així a la part intermitja, doncs una cançó que avui fa 34 anys que va ser número 1, és un tema preciós de John Lennon, que es diu Woman, i que avui fa 34 anys que va ser número 1. Per tant, cançons d'aquelles que anem recordant, i que van ser importantíssimes. Bé, Rosa, parlants d'aquest conte, curiós, no? Sí. A mi em sembla en Caneus i un nan. Sí, el conte al revés. El que deia el David, què veus, ho passaven al nan, amb les setmanes Caneus per diàlegs? De un i dos. I ell, sense bolero, es va trobar ja amb un pregau. Pel mig, no? Sí, sí, de un i dos. Mira, és un conte... Després ho explico perquè vaig arribar a aquest conte, però primer explico, llavors, el conte. Molt bé. El conte l'ha escrit el Carles Cano, no Carlos Cano. No. Ah, home, de Carles Cano. Sí, no, Carles Cano, que és un senyor de València, de Pairó, que va néixer l'any 57, i és un autor de literatura infantil. A més, es compta contes i aquestes coses, no? I amb aquest conte va guanyar un premi, que es diu que és d'aquella zona de València, no ho he buscat, però és un conte que es diu... el premi Carmesina de Narrativa Infantil, que es va guanyar el del 2012. Llavors, res, és divertit. S'ha escrit amb Valencià. S'ha escrit amb Valencià, i això és més... encara és més divertit, no? Perquè et sorprèn la forma de redactar, el vocabular i tot això, no? Eh, bueno, és la història d'un rei, una reina, com no? Que tenen set princeses, valis, tenen set filles, set, eh? Però és que han nascut de parts múltiples. Primer van néixer tres princeses, i després van néixer quatre. Carai. Sí, sí. I clar, però el rei encara volia tenir un ereu masculí. Aquestes coses de la vida, no? No, de la vida, no. I la reina diu que no, perquè llavors el que tocaria, si seguim la progressió matemàtica, serien cinc princeses. I diu, què passa? Que no, no. Llavors, un dia apareix un nan, com si fos un moisés, apareix allà al riu. Un rasputin. Bueno... Apareix que ell ve d'una altra reina, és un comerciant, i pobra, que ja ha tingut un accident amb el vaixell, que ha perdut la vela i el rem, i no sé què. I després apareix per allà, i la reina ja té dium, mira, no volies un ereu, aquí tens un ereu, vinga. Ja veus, i caigut del cel. Però és divertit, perquè comencen a inventar-se una història, perquè el poble no digui, és un senyor, un nan, que hem pescat allà del riu. Pensant en una història així, en pla de la legenda, d'on venia, que la reina havia assumiat, que se la apareixeria i, bueno, aquestes coses. Diuen, no, si el poble sucreurà tot. I, de fet, sembla que sí, que el poble sucreu. Però, bueno, després és la idea, també, la mateixa idea que me'l compta, que la bancaneu la porta al bosc, la intenció de matar-la i tal. Doncs en ell també tampoc se n'ensulta. A la segle bancaneu, serà? No, a ell, en nan. Clar, és que és al revés. D'acord, sí, sí. També hi ha un mirall màgic, que també diu la veritat. Bueno, la veritat, no manteix, no manteix. Això no vol dir que sigui la veritat, tampoc tota l'estona. Està molt bé tot el joc que fa en tots els elements del conte. És molt divertit, és un conte petitet, que és la llei ràpidament. I el que més em va agradar molt són les il·lustracions. Que, de fet, per això ara us ho explico, vaig arribar a aquest conte a partir de l'il·lustradora. Perquè és una il·lustradora de Sant Feliu, que quan van fer... Sí, oi, David? És de Sant Feliu. Sí. Quan van fer la fila de Nadal, allà d'abans de l'Església, tenia una paradeta també, allà amb il·lustracions seves. Molt macos. Fa uns dibuixos preciosos, una il·lustració preciosa. I llavors tenia aquest conte, tenia algun d'exemples de conte, que ella també havia il·lustrat, i és una xulada. Dibuixa molt bé, molt bé, molt bé. Després, mirar com que ens van fer... una mica li vam donar adreces i tal, ens ha enviat també una felicitació de Nadal. És molt maco. No tinc televisió. Aquesta noia té... Aquesta noia és més jove, que a l'escriptor Carles Cano, ella va néixer a l'any 73. Aquí diu que va néixer a Barcelona. Suposo que és com tothom, que neixes a l'hospital a Barcelona, però després resident a Sant Feliu, en aquest cas. I, a més a més, diu que amb els il·lustradors, arquitecte, pastissera, i recentment també fornera. Que a l'hospital. Hi ha un bloc molt xulo, que es diu Núria Feijó, un bloc, clar, un blogspot.com. I de debò que val la pena. Mireu, entreu les il·lustracions que ha fet, tot de compte, l'il·lustració de literatura infantil. És una xulada, és una preciositat. Ha fet, ha treballat per moltíssimes editorials. Mira, editorial Barca Nova, editorial Somos Libros, Noguer, Cadí, Planeta, Averest, Cruïlla, Dalbullén, Dalbullén és aquest llibre que he documentat avui. Que vos Somos Libros, m'agrada molt. Un altre que és Aïs Corri, també, un altre editorial, un altre que és per americana, de debò no sé, la recomano molt, és per la pena, no? Una miqueta reindicada de literatura infantil, i la feina que estan fent, aquests il·lustradors, il·lustradors, eh? Molt bé. Escolta, més genial, és que és magnífic. I a sobre ha resultat que és d'aquí, no? És un plaer, conèixer una persona així, un artista. No fa gaire ha sortit un Don Quijote amb il·lustracions meravelloses, de gravats, i tal. I és absolutament, a veure, a veure que tothom coneixem l'historia del Don Quijote, és el que diem, no? Els llibres il·lustrats són autèntiques, maravella. Sigui compte, sigui el que sigui, o llibres d'aquesta catadura clàssica, no? I és val la pena, m'ha aconseguit, ojalà, gran part dels llibres que llegim, tinguéssim unes il·lustracions, que una mica ens ajudin a la nostra imaginació, a vegades, allò que estàs llegint, no? Sí, sí. Està molt bé. O a dirigir, o a dirigir-la, exacte. No va bé, eh? La imatge fa més de 4 coses. Molt bé. Si ja m'acomenen aquest article de la bioètica. Sí. Bé, avui m'ha semblat que és molt interessant, perquè bé, diu que la bioètica estudia els dilemes ètics que es deriven de les transformacions tecnolcientífiques, i socials del nostre temps. Hem d'aprendre a harmonitzar millor el respecte a la natura, però també a la creativitat humana. O sigui, aquesta és una... No ho sé, vull dir, més que la moral, vull dir, com aprenem d'harmonitzar les dues coses, el respecte per allò que és necessari per poder sobreviure, i, si no, com interessa-la, ja buscarem la vereda fugir, no? I llavors, fins i tot, pot ser més fàcil, que d'allò que introduir com a normal, doncs coses que a l'entrada poden ser complexes. Aquí destaquo un petit, una de les grans diferències entre la vida humana i la biològica, o l'artificial de la autoconsciència reflexiva i les seves capacitats de creació i crítica. No hem de confondre la identitat personal amb la genètica, ni a experiència viscuda amb observació externa de la conducta, amb sensacions enregistrades per ordinador, diu ella. Les neurociències ens expliquen coses noves sobre els circuits cerebrals i la conducta humana, però no copsen la consciència de cadascú en allò que té de vivència singular autoreflexiva. Gràcies al diàleg amb altres i als seus reconeixement. Podrem arribar a una millor comunicació interpersonal. El que jo interpreto i seré molt greu de tot això que acabo d'explicar, és que, com més respecte tinguem per tot allò que és demostrable i una vegada més s'ha macut la pel·lícula inter estelar, que sintonitza amb allò que pot ser i que hi ha coses que estan comprobades. És clar, el que no podem és posar-hi aquest inconvenient. Jo hi precisament parlava d'una cosa sobre les armes i perquè hi ha gent que està tan defensora de portar un arma per defensar-se, quan, veritablement, això pot ser un inconvenient, però hi ha qui té aquesta necessitat. I aquestes persones que tenen aquest convenciment difícilment els faràs entrar en el camp de la complexitat i de tot allò per descobrir el canvi a la filo, perquè penso que els humans encara que hagin descobert moltes coses comunicatives, com la xarxa socials i tal, semblaria que hem de anar descobrint moltes més coses i que d'una manera o alt, això ens posen amb una alerta de dir, a veure, a veure, com jo a vegades he manifestat, diu que ara i tu ara no cal tenir oficis, ja. Perquè, no ho sé, sembla que és molt senzill tenir un ofici. Quan, per exemple, quan jo era molt petitot, llavors era un guà, un gran què aprendre un ofici? Era molt important. Perquè era una forma de vida, guanyar-te la vida i tal. Llavors dius, escolta, i mires això i dius, doncs la veritat, és que aquest paio sí que té capacitat per harmonitzar diferents oficis i treure'n davant. Llavors, això què vol dir? Que hem fet una evolució segur. Sí, sí, sí. M'ha fet pensar, doncs, aquest treball. Ja està. Molt bé, s'ha de reflexionar. Això és importantíssim. Molt bé, doncs el que farem ara tot seguit, si ho sembla, serà fer un petit tall, i escoltem aquesta cançó, que he dit del John Lennon, que sempre ens haurà d'escoltar John Lennon, que és magnífic, i ha dit 34 anys d'aquesta cançoneta i segur que la cançonarà. El David diu que s'identifica més amb aquesta cançó, que amb la que es pot inventar. Tu creus que és normal, això? Jo no sóc normal, també. No, però hi ha un tipus de música pop, que sigui tipo balada, exacte, i tipus pop que als anys 80 i 70 va sonar molt bé, i que ara avui en dia no se'n van fer. Aquest tipus de pop és molt difícil trobar algú que ho faci, i que sigui amb aquestes melodies, aquestes harmonies, tot això, és que això ha arribat un moment que tot és esmecanitza molt més. Imagina't, per exemple. És que John Lennon era molt John Lennon, era el millor. No, és com a allò de l'escoba. El Bomba Carni no està malament, però... El Bomba Carni va tenir una mica correcta, però es va començar als anys 80, i el pipe softies, bona feina de coses, encara s'aguantava, però a final, per l'ascenderi, però bé. Doncs el que diem, els Beatles, doncs és com tot, no? Aquí els rups dels anys 72 ja es van desmuntar, i no van tornar mai més a tocar, perquè això dels egos, de cada un... Jo era molt jovenet. Sí, sí, sí, clar. Van començar el 58, 77, no? 77. Van desaparèixer el 71, em sembla, no? L'últim va ser el Hejú, i tot allò que va intentar, no? Després van començar a separar-se, el Ringo Estar va començar a fer discos per solitari, els Josep Harry són tots per a ser de banda. És del 71? Imagina't. I a l'època aquella recordo que els haves dit, però què és això? Aquesta barbaritat, no? Aquesta música, no? Sí, sí, sí. Clar, clar. És el que diem, va ser l'inici del rock, i el rock va ser un gran trancament, cosa que avui en dia el rock costa molt, de trobar un rock comercial, no? És un rock molt més alternatiu, però jo de que soni, la música rock també està morta. És una música tot molt comercial, i això és el que no és ni pop ni rock, és com una cosa entre discotequeros, no saps ben bé el que sona, no? S'ha integrat en la mentalitat actual conservadora, i no hi ha falta originalitat. Sembla que hi ha coses que surten originals, però costa, costa. Per tant, és el que hi ha. No sé que aquesta generació, quines cançons recordaran, i tindran referències, però que no seran tantes com les nostres. Estic convençut. Tu anaves a la discoteca, i tens uns referents bestials, els 80 i 90, i en canvi ara la música és tan insustancial. A part tecno també... Per això? Hi havia una sèrie de cançons molt bones. Pots comptar que hi ha 30, 40, 50, però en canvi de la música avui en dia, del chaos actual comercial, et quedes en dos o tres. És un punt de vista un més objectiu possible. Ho entens molt més que jo, però no vull dir que hi hagués molta escombreria, com a qualsevol estil, però tònicament la cosa... Ai, anem de parlar de cinema! Que t'agrada molt! I hem de parlar de la Galà dels Gaudí, que jo vaig tenir el plaer i aquí els compis hem vist parts d'aquesta gala, jo vaig dir, m'asseguim a l'Empasso Tota. Jo vaig tancar. Com el David diu, tu te'n passes tot, jo m'ho empasso tot. És veritat, és que és això. I vaig ser a veure què m'expliquen bé. Va començar aquest senyor, com es diu, l'Àngel Jatzer. Bé, a mi és un senyor que el David no el traga. Jo el trago a mitges, però és que... No és que no el tragui, però... T'entenc, eh, t'entenc. Però és que aquests mesos de cerimònies, curiosos, que fan altres paraules de televisió, ho fan bé, i quan són els protagonistes agafen unes afectacions, amb la forma de moure's, de parlar, de dir, no sé què, i molesta, i a mi em vol estar. I, a més, no va ser gran molt protagonista. Va deixar molt el protagonisme la gent que feia les nominacions, que presentava els premis com a tal. Bé, les pel·lícules més nominades eren 3, en què et creien el níño, era 10.000 quilòmetres, és telecadent, és telecadent, perdó, i em sembla que rastres de sandal, venen les 4 més potents que hi havia, no? I llavors, el Palmarés va ser el níño, va ser el 7 premis, tècnics, bàsicament les tècnics, alguna actriu secundària, que és la Barbara Lenny, que és una tia que ho fa molt bé. És una futura gran actriu, crec que jo, bueno, ja ho és, però com a tal. 10.000 quilòmetres, que va guanyar els 4 premis principals, que va ser millor actor, millor actriu, millor director, i millor pel·lícula no catalana, en aquest cas, no fet en català. És telecadent, que també estava nominada la quantitat de coses i no va guanyar res, vestuar-hi solament i direcció artística, i rastres de sandal, que no va guanyar res, solament, curiosament, el gran premi, la millor pel·lícula catalana. Tampoc s'ha agafat per lloc, el concepte, perquè jo et dic una cosa, d'aquestes, les rastres de sandal no l'he vist, perquè no sé si l'han estrenat o... Ah, sí? Ah, no me'n recordo. Tu la vas veure ja amb aquesta? Sí, que la van estrenar, però ara s'ha tornat a rastrejar. Ja no me'n recordava. Doncs jo, d'aquestes 3, per mi, la gran obra mestra és telecadent. És boníssim, aquesta pel·lícula. I ha passat així, que no te n'enteres, no? És el Lluís Minyarro. Ostres, aquest home ha estat productor, i ara fa una pel·lícula. I ara pel tros de pel·lícula. Ja plega? Sí, tancar la productora. On ja? Doncs això és la grama. És un diàleg on clava... Sí, bon... Bon mi, no sé què és, la va produir, però és que aquesta pel·lícula és bestial. És a dir, a veure, per fer una comparativa audiosa, la Maria Antoniet de la Soficòpola, per fer una comparació audiosa. Una pel·lícula que tracta una temàtica com molt intimista d'una relació determinada, i que, sobre, introduce toques de modernitat. Com, per exemple, aquest, un segon. Imagineu, any 1870, i són això. Quan està en un moment en què hi ha... Bueno, jo explicaré després. Aquesta la coneixeràs tu. És francès o la cançó. És clar, és aquest joc de la modernitat i de l'antiguitat. Vale? És com t'ho diré a dir, de la Françoise Harri, que es diu, jo faig una pronunciació, eh? No és clar, crida molt l'atenció en la pel·lícula d'època, de la Madeu de Cebolla, en 1870. Era un rellim portat d'Itàlia. Exacte. Va durar dos anys. Vam dir qui podem buscar. Sí. En un moment en què a sis governs van passar per l'estat espanyol. Imagina't, pobre home, un ri pel·le, absolutament. Ell volia governar, tenia unes idees molt modernes. Era un personatge, exacte. Però és que no podia fer res. La pel·lícula és una autèntica obra mestre. És a dir, són planos absolutament... La pel·lícula plena de decidia. És ell, que no sap què ha de fer. Impotent, no? Impotent, absolutament. Amb voltat, en aquest cas, d'una sèrie de personatges, d'un ajudant de cambra... No sóc reu. Exacte. L'Ola Duenyes, que és la cuinera, una sèrie de personatges al voltant que es mouen amb una línia absolutament paral·lela del que seria aquest món més fosc o més vinculat amb el sexe, amb la vida. És molt evident amb el sexe, també, Lluís Minyarro. Hi ha moments que dius, home, és una imatge bastant feacient, hi ha alguna reacció, fins i tot, per dir alguna cosa. Vull dir que Lluís Minyarro no està allà, plantejant la pel·lícula. En si mateixa, no? I llavors et passa de moments absolutament de decidia, absoluta, moments de gran... No dinamismes, sinó de gran expressivitat. A més, fa una cosa que per això va a la meva direcció artística i és que et planteja cada escena, que dius són quadres del Barroca Espanyol. És a dir, són natures mortes, una qualitat d'imatge, d'il·luminació, que és increïble. Llavors, clar, no entenc per què no aquesta pel·lícula ha anat més enllà. Ell ho fa a l'Àlex Brandenmuller, que es diu Brandenmull, que ho fa catimors. És a dir, ho fa perfectament bé. La història és a dir, són dins d'aquell castell el que passa. No hi ha res més, no? Aquesta evolució està feta amb dos parts. Estella cadente vol dir estrella fugàs. Queda molt clar, per la fugacitat de dos anys d'aquest home. I a partir d'aquí, què fèiem aquestes intimitats? Tinc monedes de la meva primera cançó. I llavors hi ha un parell de moments que juga Lluís Minyarro, com feia la Maria Antoniet, que amb el seu ball posa una cançó de música rap. Posa una cançó d'aquests de cent anys després, doncs imagino que vol trencar tanta serietat i tan concepte. Això per un costat, no? I després, el nen ja l'hem comentat alguna vegada, podem tornar a comentar si voleu. Jo la vaig veure. I què? Què us va semblar? A mi no em va agradar gaire. Jo vaig comentar la passada, oi que sí? La rosa mig mig. Sí, jo mig mig, perquè és una pel·lícula d'acció. Exacte. I com a tal, post de la gràcia que està a l'originalitat, que és allà l'estreta de Gibraltar, a mi em fa por els golles, els golles s'ho poden portar tot, s'ho emporta tot. És que jo crec que l'Eduard Fernàlez s'ha portat el millor paper secundari. I la millor secundari és a l'Eduard Fernàlez. No ho fa malament. No ho fa malament. És que l'Eduard Fernàlez no m'he d'actuar, que sembla que passi per allà. Sí, és com malament. Exacte. Diu que no troba creïble, la figura d'aquests policies. Jo no els trobo creïble. Jo el Lluís Tossard no me'l crec. El Sergi López no me'l crec. L'Eduard Fernàlez ni encara. M'entens? Crec que més els nanos joves, el Jesús Fernàlez, i l'altre com es diu, el Castro, i l'altre es diu, no sé què. Xequillo. Xequillo. Xequillo i tal. També està molt bé. Però a veure què passarà. Et veig una mica impostats. Sí, una mica, veus? D'aquella manera. Sergi López, sobretot. A mi m'agrada Sergi López, però veig... Sí, és que aquí no està bé. No està bé. Mira que és bo, aquest nano. Jo m'he cregut sempre. I el Lluís Tossard per mi ho va estirar. M'encanta, aquest home. Però jo, en canvi, l'he vist molt millor. No es creu paper. No, no està creu paper. Mira que fa... Aquest tio fa per sobre paper, tu creus? Sí, però que sí. Rosa, no sé què fa aquí. Jo crec que molt... El efecte és especial. Exacte. Han tirat paper. Aquests helicòptes, quan van patrullant allà, per l'antig, aquells xifres... Però són efectes molt repetitius. Però és molt repetitius. Si veus que t'ha rodat l'assistència, t'ha atrat per res. Exacte, no? És el que passa amb la petita. Molt d'oparria per abajo. Exacte. No li veig. Bueno, a veure, jo espero que als Goya, a la setmana que veu parlarem, quan gelis la mínima assumereix molt millor, si estem parlant de comparativa, no te'n vas a veure. L'ambientació, tot. Però bé, ja veurem què passarà. A l'Isla Viniva, de tota manera, també té una mica un component aquest, de l'estètica i molt, també. Molt anys 70's busquen aquesta línia, 80's. El primer, 80's. És una exhibició de saber explicar una història. Exacte, però estan molt bé tots dos. És que els actors estan de conya. Tu dius que això és el mínim, clar. Que t'expliquin una història, clar, que sí. Que t'expliquin bé. Clar, ja està. I que sigui increïble. Que hi hagi una direcció d'actors, jo és el que demano. A veure, si tens un bon guió, i tens els actors que van fer allà donant voltes, són en met. Sabia explicar històries. Clar, és té, però te'l sé explicar, i l'explicava de conya. Clar, però jo en fora agafava els seus actors, i els hi fotia a teca, eh. No els hi deixava... Sí, gràcies, guai. Les meves metodes ja no els discutiré. Sí, John Ford era molt exigent. Jo crec que deia que era l'única persona que el John Wayne li tenia por. Clar. És que per aquest motiu, perquè John Wayne, com es desmadre, és també a fer pericules molt dolentotes, el John Wayne. Estava perillà, és una feina mateixa cara. Amb el John Ford li treia, eh. Sí, li treia so. És que, ojo... Bé, i per últim, ja vas de passar... No, deia. Què? No, que s'ha de tornar a repetir, això. No, és que no ho has fet bé. És com l'Almodóvar, no? Com l'Aoy Plash. Sí, oi, oi. Ara anem a l'Aoy Plash. No, no, no. Ara et deixaré de viure que t'esplagis. No, no, tranquil·li. I, llavors, sí que em vull carregar la gran guanyadora, que és 10.000 quilòmetres. L'heu vist alguns 10.000 quilòmetres? No, no. A mi em va sorprendre que guanyés, perquè jo ja sabia... Exacte. ...que no estava agradant massa al públic. Millor actor, millor... L'actriu és una... L'actor és el David Verdaguer, aquest nano que va sortir fent... que feia l'APM, que feia preguntes, i evolucionat, i tal. Exacte, la Facracòbia, i tal. Ella és la Natalia Tenes, una noia que és l'ondineca. Surtilla, ajo i tronós. Exacte, això mateix. I que ho fa molt bé. Sí. I millor director, el Carles Marquès Garcet, es diu aquest home, que té un nom super raro, segon dit, si us plau, Carles Marquès Marcet, que té un nom d'aquests llargíssims i tal, i millor pel·lícula, diguem-no, catalana. Bé, a mi em va avorrir profundament la pel·lícula. Vull dir, estem parlant d'una primera mitja hora, que és un pla següència de casa de tots dos. Surtan solament ells dos, no surt ningú més la pel·lícula. No hi ha cap més actor. A partir d'aquí hi ha una sèrie de qüestions, que ha de marxar ella a Los Angeles, perquè és una fotògrafa, amb un cert pastigi, i ja ja pot fer un projecte, marxen, i llavors és tota la relació que es produeix via ordinador, via càmera. Jo crec que aquest no seria el problema. En tot cas, el problema ha de ser que, realment, aquesta conversa, aquesta comunicació que es tenen entre els dos, no va més enllà d'una comunicació banal i sense sortida. Exacte. A veure, cauen molts clichés. Tu imagines, aquesta relació inicial que hi ha en aquella casa, que hi ha en si mateix. Per què hem de fer-te en silències, per què hem de plantejar aquesta qüestió, quan realment la situació és bona. És una mica jugar... Com us ho explica la vida? Exacte. Queda bé fer silències perquè vull ser un director diferent. No. Sí, no. Però això ho pot permetre a certa gent, no tothom, amb una pel·lícula tan, tan, tan normal de relació de parella, és lògic que hi hagi en silències. És evident, però jo trobo que és més lògic, i el que passa més que pel final, que ja no tenen gaire cosa a cair-se, perquè aquesta distància ha provocat una distància amb la seva relació amorosa. Jo entenc que hi hagi en silències. Però clar, sí, el muntatge està bé. Va plantejant diferents dies. Està molt ben fet el muntatge en paral·lel de casa seva i casa de la noia a Los Angeles. Com veu la pantalla de l'ordinador un i com veu la pantalla de l'ordinador l'altre? Com juga amb la càmera que es queda congelada. Exacte. No està malament, però tota aquesta parafernalia... Però clar, era de veure algun xitxat. Sí, però és que és un guió de dos fulls. No s'aguanta. I un final prediple, absolutament. Perquè una promoció de l'escaip... La gesta molt bé ja venia. Tu una promoció de l'escaip tampoc té massa sentit. No, és que és una cosa que està vista. És que per això veus Open Windows del Nacho Viguelondo. I allò és brutal. De bé, allò què? Allò és boníssim. I constamment veus la pantalla de... Pobre l'hi llavut. Sí, sí, sí. Tu amb la Seixagrey. I no fer res més. Ui, ui, ui, ui. No, però és veritat. Amb aquesta pel·lícula tot és pantalla d'ordinador. El gens del cinema és la pantalla d'ordinador. I finestres tan que empujen. És meravellós. Però en canvi, això és una cosa búrria. Però és una altra història. D'acord. Vinga. A la pel·lícula que hi ha Gran Piano, el guionista és el director de Whiplash. Àndia. No sabia això. Gran Piano estava malament de aquella pel·lícula. I què tal? La pel·lícula. Whiplash. Ui, ui, ui. Sí... David parla. És que em t'aclapara. No, no és que acabarem aquí. La trama, un noi jove de 19 anys, més o menys. És el seu primer any a una acadèmia de música, de jazz, a Nova York, considera la millor acadèmia d'estats Units. I es creua amb un professor, que és el J.K. Simons, el actor que, que ell està practicant al final d'un passadís en una sala, i el mestre que et li es veu cossent i li interrompeix. I... Estàs tocando aquí. Ui, ui, ui. I ja el porta. I clar, el xaval, el pare, i li diu, perquè he esperat, toca. Clar. Resulta. Una cara que em fas d'un convidat. No, no, no, sí, sí, sí, sí. Jo crec que els nostres comentaris no estaran a la sala de la pel·lícula. Ja t'ho dic jo ara. No. No, s'ha de veure. Perquè la pel·lícula... T'engloba, o sigui, t'atrapa. És un nano que toca la bateria. I aquest home dirigeix l'orquestra, diguem-ho així, de l'escola. I clar, ell va guaitant. L'úndem per aquí, l'úndem per allà, i els va captant, no? I, a més a més, el tio... Clar, veus... Només els altres components de l'orquestra, els veus més granabets, que no pas ell. Però tots li tenen un terror aquest mestre. O sigui, la manera que ell entra a les sales posen tots a feu. És estranya. Jo estaria cagat, però això ja és clar. O sigui, el típic terror que pugui poder-te un superior, diguem-ho així, a nivell laboral o nivell acadèmic, està personificat amb aquest individu. O sigui, és una passada, a més, juga. Però al final de la pel·lícula... I què és el que trobes malament, de tot això? No trobo malament. Al final de la pel·lícula veuràs la seva misió, aquell que pretén. Perquè és que els està utilitzant de mala manera. O sigui, utilitza la gent per trobar el meu. O sigui, té 3 bateries i els fa anar... A més, el tio és un perfeccionista. Això no és un perfeccionista. Això no sona bé, això no sona bé. Veiem, canvia't, el de l'altre, vinga, torna a tocar. Ja, vinga, vinga, pam, pam, pam, pam, pam. Veiem, sabeu què? Ens esteu fent perdre temps el tot. Vinga, els demés, tots. Per aquí, aneu a fer un cafè. Ens quedarem els 3 bateries aquí... A la nit. A practicar fins que això surti. I a les 2 de la matinada, encara estan allà. Sagnant les mans. Sagnant les mans. El que busc, que diu... No, no, és que aquí vull trobar el meu Charlie Parker. Ella ha de trobar un geni. Ell busca el geni. Ell busca el geni i fa el que calgui, i trepitja el que calgui, i utilitza la gent que faci falta per trobar-lo. Això és una criva. De tots els que van passant, té l'Orquesta. L'Orquesta, diguem-ho així, és la parada. Jo li serveix de... D'escusa... Sí, d'argument. D'argument, d'argument. Per anar fada... O teador, no? Pensa que hi ha un moment que allò és desmadre, i surt de mare, i... És una mica l'exigència. Bueno, la pel·lícula acaba així. No se sap, però... A veure, la seva exigència és per faccionisme el porta a buscar la generalitat. Però no serà personal, sinó de la persona que hi ha al davant. M'entens? És una cosa com que és exigent, però exigent que per buscar a aquell geni, no? Sí, sí, sí. No per fer un favor bé. Ell és conscient. Clar, ell és conscient que té davant un possible geni, però no vol donar l'oportunitat. El vol machacar per aconseguir el doble de generalitat. Perquè hi ha una anècdota. Charlie Parker va començar a ser un geni el dia que un dels membres de la seva banda li va llançar un plateret de la bateria amb intenció de decapitar-lo. Ell ho fa també. Sí, sí. He tirat també algo. A l'indemà, si no s'ha acabat de passar, va tocar el millor concert del Charlie Parker. I aquí passa que el com... No sé, no és el mateix, però és a posar a certs límits a la gent. Però els límits ja de... I fa una cosa que dius, escolta'm, qui collons està al darrere d'aquesta bateria? Perquè és que allò és il·lumar. El que fa és il·lumar. És allò que dius... Típic una mica, a vegades aquelles pel·lícules musicals, amb aquests finals americans, que dius, pots una miqueta així, però no importa, no importa. I a vegades aquests finals que musicals dius, oh, vinc, va, a moment ja de màxim, pogeo i tal. Però és que... Jo em vaig clar, jo no, en el món de la música és bastant... Un tema dels jazz caravans, això és meravellós o de caravan, és el millor de jazz. Jo pensava que el jazz era més improvisació. Està molt, molt, molt pautat. Ara toca amb tal, ara, això de sonar a tal... Exacte, però ja, clar, hi ha uns ritmes estipulats. Això és evident, però a partir d'aquesta en les jam-sessions, que és dins d'aquests ritmes estipulats, i no van sobre aquests ritmes. És com les variations de la música clàssica, que venen músics clàssics, que hi havia una sèrie de normatives, i a partir d'aquí, durant dos minuts, deixaven llibertat a la invenció segons aquesta línia, doncs això té un nom, té una... La Rosa un dia ens ho explica molt bé. Una final. Exacte. És una improvisació. El fa callar. Les improvisacions de la música clàssica el mateix passen amb el jazz. El fa callar. Ara m'aguantes, a mi. Que li donin 4 o 5 hores per que val la pena. Molt, d'una manera o altra, hauríem de precedir de tanta creativitat, o de tanta genialitat, en benefici d'aquell on es tracti l'inomanament, perquè el que esteu dient. Bueno, és que també hi ha una relació... hi ha una relació de la pendència, per part de l'alumna, envers la mestre, perquè en un moment donat, camina pel carrer i veu que ell actua, el mestre actua en un local, diguem-ho així, i ell no pot estar-se'n d'entrar dintre i anar-la mirant, com toca, i després ell el reconeix, i el convida a una cervesa i tal, i li diu, ah, toco una banda i tal, ho has apuntat, una altra banda. És que dius, dius, ah, i sembla que a final és bona gent, és que molt clar, és que no podem destripar. Ell segueix el mateix. No, ell segueix el mateix. Que no, val la pena, val la pena. El millor que s'ha estrenat. El director és un tal dèmian... Del millor que s'ha estrenat? Sí, per mi sí. Dels Òscars, per mi, el millor. El que va als Òscars, per mi, és el millor. Sí, sí, sí, és que jo he vist un món de les pel·lícules d'Oscars i per mi és de la milloret, per no dir-lo millor, per mi. Demian Chacel, el director, no sé què és. El director és el guionista de... Ah, perdó, això mateix, perdó. I el nano és el... es diu Miles Teller, no ho coneixia de res. Fa una nova pel·lícula dels guantafantàstics. Ah, vale, té una cara molt normaleta, aquest nano. No és jo ni un guaperes. I ell és el J.K. Simons. Exacte. Bueno, a veure què tal. Rosa, Agora, quan està Agora? Ah, ja em toca. Sí, sí, toca tu, toca tu. Bueno, és que aquesta pel·lícula ja... Sí, bueno, però és un pel·lícul. És un pel·lícul, eh. És un pel·lícul, està superbé, és de la Alejandra Menávar. A l'Ipatia. I el que fa és situar el segle IV després de Crist, a Alejandria, la ciutat de l'Escendria, d'allà a Egipte, que estava encara sota el domini de l'imperi romà. I llavors és una miqueta el que ja havia explicat aquestes altres dos dies, per la ruta aquella de Barquino i la conversió dels cultes pagants. Una de les coses que s'havien explicat és que la pel·lícula sí que és veritat, que surt, això és bé, molt bé. La pel·lícula no sé si té un rigor històric, molt... molt acurat, artístic sí, però fa la sensació que sí. Els edificis són bastant bé. Aquell període de la història... Ho trobes també per ser instalaminal. Sí, per això que jo crec que sí, i jo sense conèixer a fons aquest període de la història, però fa la sensació que sí, perquè és la història de l'Ipatia. Però jo l'imperior romà ja s'estava... Clar, era el principi... era un principi allà que estava, i és que això es veu a la pel·lícula. Jo era l'imperior romà d'Orient, aquella era l'Orient. Sí, és quan ja comença una miqueta a sentir-se allà també, perquè es veu que al final ja perden el poder als romans. El precepte és el que és vençut al final pel que hi ha pel bisbe, pel bisbe, que en aquell moment era el cirilo. Era l'època de l'Agustín. El bisbe cirilo que es va ser santificat i tot. L'època de l'Agustín, però que t'estava a Ipona, a la part de Tunícia. A Tunícia. Queda més lluny. Allò ja era imperi romà d'Orient, d'ec d'Occident. D'Occident d'Occident. Perdona, perdona. No, no, no, no, sí. És interessant. És interessant el que estàs explicant. I bueno, és una miqueta la història, una miqueta la protagonista, és l'Ipatia, que era una filòsofa. Clar, llavors la filosofia era englobat a totes les sabers, l'astronomia, la matemàtica, la física, tot el que sabia en aquell moment. Ella dona classes allà, a la biblioteca, a l'acadèmia que tenen allà, a la biblioteca de l'Escendria. Els alumnes són tots nois, curiosament, no? Que són classes, suposo que són de les classes més altes, els matrítics i tot això, que seran després les classes governants. No, a classes no hi havia ni una. Curiós. Per això és molt curiós. Ella sí que està donant classes, ella és professora, però no veus ni una noia d'alumnes, això sí que em va quedar molt l'alumció. Era un tema social, eh? Sí, no sé. Aquella classe va coincidir, però no sé. És com tot molt masculí. Amb aquella perill de les dones. Perquè són tots són homes. Raro, que estigués. Sí, surt alguna esclava més, però les claves estan allà a la casa. Exacte. El director de la aquella escola. Per això, si no, malament res. Són pagants, tots dos són pagants. En canvi, veus com ja comencen a entrar als alumnes que ja n'hi han cristians. Correcte. Entre el seu servei, els seus claus també, ja tenen cristians també. Veus que també hi havia joves. Fundamentalistes, no? Sí, és una passada, eh? Ara, què passa amb el musulman? Amb el musulman? Fundamentalistes de l'estremista. És que, bueno, dius, hosti, els cristians d'unidor, no? Tenien... Havien creat un cos que eren els parabolanos, anaven vestits de negre i així amb caputxes i tal. Que eren els que encarregats a vigilar la, que es complicin els dogmes i el comportament, i la ètica o la moral cristiana, que no fessin festes, Ostres, però una passada. A més, feien por, aquella gent, eh? D'unidor. Bueno, hi era una miqueta la revolta que ja estàvem fent. És que era una qüestió política. Les xifres tristτεchain contra el poder d'alfrits, contra el president index i lavingan guided. I la van enganchar per al mig. Les van enganxar, eh, clar. A أ겠è23-S era avestades professora. Tenia molt de influència amb morestes. �s després el daredads de Rome. Pot ser que es representi de l'imparador allà a la rolling I després, una altra alumna que ella va tenir, que no recordo el nom, una altra alumna, també, que ella era cristian, quan ella donava classes, Va arribar a ser un altre avís, va també. Un altre avís, va també, amb un idò, amb força i influència. Clar, l'enginy era l'elit, era l'elit, ja estava formant l'elit, no? Ja no és l'època en què els cristians estàvem estats perseguits ni molt menys. Estaven agafant molta força, molta força, i era un pols... Era un pols impressionant ja, i aquí es veu l'altre. Però l'oscurantisme també, que això també fa una por, una sessió diòstres, és el que és fundamentalisme, és el sastranyisme, és què dolents són, no? És que l'estúcia del cristianisme, de la jerarquia ecclesiàstica cristiana, va ser, si això no en les estructures romanes es van agafar, es van posar sobre, i quan va desaparèixer l'Imperior Romà, es van quedar a ells en la mateixa forma, el Sumo Pontifici era un càrrec romà, no era un càrrec cristià, era un càrrec romà, i ells el van adoptar com a propi, i totes les festivitats, tot, ho van agafar així. Exacte, és això que vaig estar explicant amb altres programes. Que teniu la seva seua, la vacílica, s'haurà forma de l'església cristiana. No, llavors també surt el teòfil, que era el bisbe que ja havia primer, va ser el teòfil, a veies com predica i va ser qui va ordenar la destrucció de l'irotec. El pedòfil. Ja venia de lluny, no? Les coses que feien també, no? Los romanones. Creien que eren contínuos, la rivalitat era contínua, i veies que si uns se'ls ficàvem amb els altres i es lapidaven, o sigui, els altres després venien a buscar-los, se'ls feien una altra emboscada, o sigui, era una guerra oberta. Sí, sí, exacte. Era una batalla contínua, no? Però ella, en canvi, veus com continua investigant i pensant, i rumien a veure el sistema solar, el cosmos, per què l'hòrbitre de la Terra, per què empenyaven a descobrir, si era l'hòrbitre Rodona, continuament amb continues al·lusions, altres filòsofs, altres... I al final ella ja veus com sí que està descobrint ja el final, perquè després el Kepler, a més tard ja el segle XV, i així va fer la teoria, sí, sí. Per veure-la, per revisar-la, no val la pena. Jo no l'he vist, no l'he vist. I veus que aquests cristians, que eren els més instigadors, els més durs i els més sanguïdents, després els fan... Això són vismes, quan moren, els fan sants, doctores de la Iglesia, martis i de tots, o sigui, els nomenen de tots. Els sants, els sants cristians són els horaris grecs? Clar, i el tema de les dones, com s'ho fa venir, a l'últim, el bisbassirilo, per fer la lectura d'una carta de l'apòstol Sant Pau, on parlava de les paper de les dones, a la llar, a la família i a la societat, que no tenen paper, null, paper, zero. Veieu si el senyor, si el sucris es va fer acompanyar de dones? No, es va fer acompanyar per dotxades sebles, eren homes tots, perquè era la manera de dir com que l'Orestes, el precepte, es guiava molt per les paraules i per l'Ipatia, que de fet vivien junts i tal, que hi ha una forma de carregar-se'l, és deixar aconsellar per una dona, i al final veia l'acusant d'on derruxaria, el típic que s'ha passat també a l'enquisició, s'allà també, l'acusant d'això. Era una forma de vença amb el precepte, i el precepte era a Cristíà, que hi havia. Vull adjudge'n per que l'esfalgui, o ell l'apida abaniau. Jaume, el aveu. 3 minuts, oi? No, encara tenim 7. 7 minuts. Bé, jo estava, ara fa una estona, esmentant tot això que heu esmentat, que la veritat és que em quedo molt concentrat amb tot el que dieu, perquè penso que és com una lliçó d'història, fins i tot, moltes vegades, quan parlem, no? Sí, sí, sí, clar que sí. Que són molt interessants per tothom. En canvi, Laura, que és aquesta pel·lícula que vaig veure abans d'ahir, em sembla que era per la segona cadena, és una pel·lícula del càrrec Aki Kaurismaki, que és un senyor que ara fa 4 dies aquí, fa una setmana va estar per aquí a la filmoteca, va fer tot un seguit de pel·lícules d'ell, i se li va fer un manatge i tal. Jo diria que és tot el contrari de tot això. És d'una rabiosa actualitat, i una actualitat que es pot explicar mil històries diferents, i que el realitzador aquest ho explica d'aquesta, però que podria ser de qualsevol altra mena, no? Resulta que concretament aquí a Laura, és un punt de França que hi ha mar, i tot, no? Sí, és una zona que em sembla del nord nord-est, em sembla que és, no? Doncs arriba uns vaixells amb això, amb aquestes que porten coses a dins, no? I el que hi va... Contenidors d'aquests? Contenidors, exacte. Llavors el que hi va és una família que ve de... vés a saber de on, no? No ho diu, ni tal. Llavors aquesta família ja tenen estructurada una petita estratègia, l'avi, que és el més gran, és el que d'una manera o una altra, com que estem evolucionats, anirà a parar monarillard d'avis, i el nen, el que s'ha de aconseguir, doncs és precisament que s'escapi, i que tingui la sort de poder trobar una vida amb molt poca ajuda, per dir-ho de manera. I això és el que passa, en definitiva s'escapa, i llavors aquí, tot i que tenim muntat, tenim un aparell policial que està a la recerca de que tot això no tingui facilitats, perquè si no, doncs el convenciment és que quedaríem envahits per tot un seguit de gent que ve de països que no hi ha cap mena de sostenibilitat. Llavors aquest aparell el que és curiós és que tot i que està menat i es segueix d'una manera amb l'ordre i tal, i hi ha un munt de gent de la propia societat que protegeix, encara que sigui puntualment, determinades persones que fa viable el fet que hi hagi gent que vigui d'altres punts i que pugui tenir la possibilitat d'aquesta aventura. Per què dic que no té, o que almenys queda molt lluny del que parlàvem fins ara? Perquè veritablement el senyor Cabris Maki, el que sap fer amb la seva manera de narrar, és exposar tots els elements en marxa. Fins i tot parla de miracles i de coses així, vull dir que no ho oblid, sense matitzar, però que estan a l'ordre del dia, no fa gaire que jo també, amb un familiar, em vaig trobar i dius que el portarem en un lloc que diu que allà hi ha millor, que fan que estaran millors i tal. Vull dir, això és el que vull dir, és realment interessantíssim el cinema del senyor Cabris Maki. Però no és un cinema gran, és un cinema petit. No, no, petit, petit, petit. Tan petit com vulguis. És una càmera que hi ha actors que actuen més o menys. Més o menys, perquè no hi ha un estereotip o una qualitat. Exacte, molt bé, molt bé. Molt bé, doncs ens queden dos minuts. Farem una, si em permeteu, molt ràpid, comentar una pel·lícula que val la pena. És sempre al·lis, és una pel·lícula de la Júlia Amur. No, surta Júlia Amur, en aquest cas. Estem parlant del Richard Glover i el Waj Was Morland, que són dos directors que van fer quinceanyera. Aquesta pel·lícula. Aquesta és la que guanyarà. Ella guanyarà segur, el paper i tal. Estem parlant d'un paper, doncs lògicament, ja sabeu de què va el tema, és un paper vinculat amb el Zeimer, amb aquest cas amb el Zeimer Precos. I en aquest cas, que ve de les nacions d'agressió. Perquè diuen com més Precos, més agressius. Sí, exacte, ella és una eminent lingüista. I va veient com ell diu que se li van caient les paraules. Està parlant i se li cauen les paraules davant dels seus ulls. Una persona que ha estudiat les paraules fins i fins a la profunditat. Llavors la pel·lícula, en si mateixa, és una pel·lícula que dius, està molt pensant del que deia. Hi ha una temàtica, això dels ulls, que s'ha d'anar molt al tema de la malaltia, de les situacions límits i tal. Però realment que te n'oblides d'aquesta opció, veus que les persones estan molt bé, surt a l'Àlex Balvin, que fa de parella bastant covarda. Tot sigui dit, ell li fa por d'això. I també vol seguir de ser valent i investigativa. Són gent que està en un nivell universitari. Però bé, és el que hi ha. I la filla és la Kirsten Stewart. Aquesta que va fer Crepusculo, que era molt dolentota i ha fet un canvi. Aquesta nena l'ha agafat i l'ha dit, escolta, tu espallonga. L'evolució de Julià Amor és la lògica i evident. Diguem, des de la seva lucidesa, fins al moment en què queda una miqueta. Al final, els últims minuts és bastant potent, amb aquest aspecte, però imagino que això és una mica el que busca l'acadèmia, posar la típica pel·lícula. I es pot lligar amb la pel·lícula que hi ha del Jani que Amor? No arriba, no arriba Amor. Menys mal que no arriba. Jo crec que Amor és molt més potent, perquè és el Jani que no. I aquí, en aquest cas, ho suavits una miqueta més, però encara hi hagi un límit que dius. Hi ha un parell d'escenes que dius que és el que hi ha. O no recorda... A la vida cimí de l'Isabel Cujet... No, la vida cimí és una altra. L'amor és més proper dins d'aquesta temàtica, però que no... Perquè és la de generació que la patim. Però no arriba uns límit tan poc excessius. Vull dir, saps que el que hi ha hi punt. Exacte, no m'has aconseguit. Ell està molt bé, guanyarà sense que em venen a adoptar. Vull dir que això ho tenim molt clar. Molt bé, doncs ens ha agafat el temps. Fins la setmana que ve. Adéu. Gràcies. Gràcies. Gràcies.