Babilònia del 12/2/2015
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Especial l'Oscar, feu els deures. Bueno, no serà especial, però ja parlem de l'Oscar, no? Carlos Jacomelli. La Ripley diu, bon programa. Gràcies, Ripley. Al goñado d'un gollà Jordi Domena, moltes gràcies. I qui us ha parlat de Xavi Valdán? Gràcies per escoger la radio. Adéu. Bona tarda. Benvinguts un dia més a la Bielònia. I avui doncs estem... La Rosa, com sempre. Tenim per aquí. Hola. Hola, bona tarda. Hola, bona tarda. I el Darí. Hola. Tornat després d'una lleugera malaltia, s'ha vingut. Tant com lleugera, home, me deixaves tan impossibilitats. Estava allò per masses roses. Per això hauria de ser lleugera que ningú el toqués. Com per acarorar-te. Ja t'explicaré un dia què em va passar a mi. Estaps? Què passa? Que corri de benvinguts. Molt bé. Hola, Xesco. Bona tarda. Sí, sí. És que avui tinc una problemàtica una mica així, tecnològica, per aquí donant voltes, però bé, ja m'aclariré. Però bé, doncs parlarem avui de diferents cosetes, com és el Marciano, el David. No és que sigui el Marciano, ell, sinó que és un llibre. No és un corredor de motos, també, que seria el Marciano. Sí, a baixar, doncs mira, no ho sabia, això. Jo tenia un profe, també, a GBA de CET, el mututor, que estava amb totes les noies enamorades d'ell. Bé, bé, bé. Perquè era guapo, jo veia, sobre intel·ligent. Ostres, clar, clar, clar, clar. Jo conec, ho que es diu Marciano, eh? Ja, ja. Has dit Marciano de cognom. Ah, Marciano és veritat, clar, que es pot dir Marciano. Ja em sento petit, ja no respondré a les expectatives d'avui. Ah, mito. Mito, mito, mito. Molt bé. Parlarem la cultura, oi? Sí, sí, exacte. La Rosa ens parlarà d'un conte que es diu CET Blancaneus i un nan, és un joc d'aquest conte, d'una il·lustradora que es diu Norea Nuriafejó, i després el Jaume ens parlarà de, doncs, un dels seus articles, que ara recordarà... Bioètica, tu. Bioètica ens parlaràs, mare de Déu, senyor. Sí, és com aquell acudit que diu aquella que turca per telèfon, eh? Ah, ara ho vas faltar, i això. Ai, després l'explica. Sí, no, no, és una cosa vinculada amb això, no, no és una sanotària. Doncs parlarà el Jaume de la Bioètica, a veure què és això. I després parlarem directament de cinema, avui fem literatura i cinema, mira. Moltes vegades. I comencem parlant de la gala dels Gaudí, parlarem de 10.000 quilòmetres, Estela Cadente, parlarem de pel·lícules vinculades als Òscars, que és un guai plaix, maravallosa pel·lícula, David i jo l'hem vist, és espectacular, i sempre Alice, també parlarem d'aquesta pel·lícula de Juli Amur, espectacular, també. Parlem també de Corazones de Cero i també parlarem... Juli Amur? Sí, sí, Juli Amur. Exacte, exacte. I llavors també parlarem d'una altra novetat, que és Corazones de Cero, i dos pel·lícules que ja tenen una mica els sutells, però són pel·lícules boníssimes, tan àgora, com Elabre, que el Jaume també ens comentava. Laura, sí. Doncs això, doncs comencem amb el David i aquest el Marciano. Què tal, aquesta pel·lícula, aquest llibre, perquè jo tinc la gent que... Sí, ja és el que ja m'ho has contat. Tu t'has semblat magnífic, t'ha agradat molt. A mi m'ha agradat molt, aviam, no és una gran literatura, no és el Cundo de Montecristo, no és... Miguel de Libes, ni molt menys, és science ficció, i science ficció de la senzilla, també, diguem-ho, d'alguna manera, no és el George R.R. Martin, en joc de trons, ni molt menys, però és un llibre fresc, molt... com t'ho diria, simplement, el llibre de trama, i és que tampoc t'hi cap truco. O sigui, era un futur o no, que també podria ser ara perfectament, però, bueno, diguem-ho així, és un futur, diguem-ho així, l'home ja ha arribat a Mart. Igual que l'ha arribat a la Lluna, va arribat a Mart, no? I per la bandera, ja. Bueno, ja no sé, sí, clar, per allà. Doncs, igual que quan va anar a la Lluna, no només van anar una vegada i es van quedar així, no es va fer una sèrie de missions, posteriorment, per realitzar coses, per fer coses, doncs a Mart igual, i això és la tercera, o la quarta missió, la tercera, la tercera missió. I en aquestes que ja ho tenen tot, clar, no és allà per estar-se en dos hores com va passar a la Lluna i aixecar el vol i marxar. No allà, si és un viatge d'en vuit mesos fins a Mart i tornar, doncs per estar-sins quants dies més. I mongar una mena de campament per aposentar-s'hi, no? El que passa és que al cap de dos dies d'estar allà, doncs és el que arriba una tormenta de sorra i han de fotre tot el camp corrents. Què passa? Que se'n deixen un. Un que es pensa en que s'ha mort, quan resulta que no s'ha mort. Ops! I ells gafen, pujant tots a la nau, aquesta d'escapament i se'n va, torna cap a la terra, i el tio desperta que... Merda! En marxat. En marxat ja està sol. Com un Robinson Crusoe. I el llibre és tot a la seva odisea, a veure si el poden rescatar o no. I si pots sobreviure, no? I si pots sobreviure. El que passa és que és possible que el teu amic no li hagi agradat perquè el llibre ho descriu molt com un diari a la bord, com un diari d'una vitàcona. I per comentar que era com un menor de supervivència. D'alguna manera sí. És prou científic el llibre, perquè aquí no li agrada dir que així el tiri enrere. I el llibre et va explicant totes les seves peripècies a marxat, però basat tot en... perquè la gent tot té una coherència científica i que té sentit. Té sentit. Com l'interesse de l'art, vaja. Sí, d'alguna manera. Sí, d'interesse també. I ara sé que, per exemple, hi ha un llibre a la pantalla amb el... com es diu, el Matt Damon i la Jessica Chester. On, no? Sí, sí, últimament està... últimament no, vull dir, sempre, però últimament fa moltes coses. No, no, jo dic... Jo recomano perquè no és massa llarg. També sué a interester, a interester l'art Matt Damon, per cert. Sí, sí, sí, sí. És on aquesta por ja ha perdut, que el recocita, quan ja no tenia cap esperança de que el recocita. Un film molt interessant, també. Sí, sí, sí. Vam parlar de la setmana passada. Aquí, el veu, veu. A mi em va semblar una pel·lícula. Jo, a principi, tenia els meus dubtes. És com una distupia inicial, que a mi que va tirant, tirant, tirant, tirant... A principi dius que passi aquí. Segueix una distup, crec jo, però després converteix en una pel·lícula totalment de l'espàcia, amb el concepte que tenim nosaltres i l'història que ve darrere. Però el rebutge molt, la magnificència de l'espàia. Evidentment, evidentment. La tarant quan posa alguna imatge de... de Saturn, perquè hi ha una història d'aquelles, però tampoc es recreia, que es pot fer una recreció, és com el més intimista, el més dins del que passa des d'aquella nau, i quan surten a l'exterior és com el més escenari lunar, però aquesta línia només... Digues-hi. No, llibre. Bàsicament és això. Està prou bé, qui no entri a d'aquests... No és narratiu, si no és una llibre narratiu, d'escriu molt puntualment. I és la relació també, quan ell no ho explico més. No, és que és un llibre que, curiosament, mirant per diferents foros itàlias, veus que és un llibre que la gent li dona bona nota. Vull dir que és un llibre de nau, de veu, la gent li ha agradat. També hi ha crítiques negatives, però, clar, hi ha més positives que negatives. I és un llibre? Perquè tampoc és... Tot el que apareix allà... L'únic que dius, encara potser, el fet d'anar a Mart... És una ficció, encara. Bàsicament pel tema cost, perquè s'ha desenvolupat un tipus de... Es podria fer, jo crec, un tipus de tecnologia que avui dia... Que seria aplicable. Es podria fer, però no. Per exemple, el motor que impulse la nau, jo perquè estic suscrit a diferents foros... A diferents webs que expliquen coses. És un motor teòric, però no està funcionant, no és un motor que funcioni. No és un coet típic en propulsor, perquè el llibre planteja que és un coet reutilitzable d'anar i tornar cada vegada que hi hagi una misió. I això implica un motor que no és com els que coneixem el dia. És un motor d'allò. És un altre muntatge. Però fora d'això, fora d'aquest tipus de tecnologies, la resta és perfectament actual. Tot és qüestió d'acumular prou energia per arribar-hi, o, veritablement, arribar-hi no és el gran problema. No, no, sí, és arribar-hi. I el pesc hi portes. Tot s'ha supercalculat. I el llibre aquest et fa palès dels detalls, els detalls, els importants que són en una misió així. És bo que viu amb una tenda de campanya, que és com una... No, és com una habitàcla grossa, però és com una lona, no? I per culpa d'un petit defecte amb una punta d'una lona, clar, allà en les... Dic que, així, l'aire és com un buit. La pressió hem de fer que no existeix. Allò s'esquerra, que m'has de fer de bé. Ostres, clar. Ostres, tonteries d'aquestes. No n'hi do, eh? És interessant. És una mica per saber-ho. I tant que sí, tant que sí. Jo t'he de dir-lo i com estic entre una cosa i l'altra, el sí i el no, doncs tinc el dubte. I m'estic acabant, perdó, cròniques de la màfia. Però ara últimament se m'està fent molt farragós. Sí. Molta dada, de molta dada. Ja ens ho comentes. Sí, sí, no sé com acabaré, però... Clar, això quan vagis acabant, ja ens ho comentes com a tal. Bé, una cosa, creït abans, de fons escoltem el Bon Marley, que avui hagués complert 70 anys. El nostre Bon Marley, doncs... Va morir. Doncs va morir, em sembla, que amb 40 hi ha algú. El 80... No sé què, 84. Avui hem de ser, no me'n recordo, víctima d'un càncer i tal. I també es pot dir després, així a la part intermitja, una cançó que avui fa 34 anys que va ser número 1, és un tema preciós de John Lennon, que es diu Woman, i que avui fa 34 anys que va ser número 1. Per tant, cançons d'aquelles que anem recordant i que van ser importantíssimes. Bé, Rosa, parlant d'aquest conte, curiós, 7 blancaneus i un nan. Sí, el conte al revés. El David, què veus, ho passaven al nan, amb les 7 blancaneus per viar algú. Déu-n'hi-do. I ell, sense voler-ho, es va trobar ja amb un regal. Pel mig, no? Sí, sí, Déu-n'hi-do. Després ho explico, perquè vaig arribar a aquest conte, però primer explico, i llavors el conte. Molt bé. El conte l'ha escrit al Carles Cano, no Carlos Cano. No. Sí, no Carlos Cano, que és un senyor de València, de Pairó, que va néixer l'any 57. I és un autor de literatura infantil. A més, es compta contes i aquestes coses. I amb aquest conte va guanyar un premi, que es diu, diu que és d'aquella zona de València, no ho he buscat, però és un conte que és el premi carmesina de narrativa infantil. Va guanyar el del 2012. Llavors, res, és divertit. S'ha escrit amb Valencià. S'ha escrit amb Valencià, i això encara és més... encara és més divertit, perquè et sorprèn la forma de redactar, el vocabular i tot això. És la història d'un rei, una reina, com no, que tenen set princeses, vale, tenen set filles, set, però és que han nascut de parts múltiples. Primer van néixer tres princeses, i després van néixer quatre. Carai. Però el rei encara volia tenir un ereu masculí. Aquestes coses de la vida, no? No, de la vida, no. Sí. I la reina diu que no, perquè ja vol el que tocaria, si seguim la producció matemàtica, serien cinc princeses. I diu, què passa? Que no, no. A llavors, un dia apareix un nan, com si fos un moïcès, apareix allà al riu. Un rasputin. Bueno, apareix que ell ve d'una altra regna, és un comerciant, i pobra, com que ha tingut un accident amb el vaixell, que ha perdut la vela i el rem, i no sé què, doncs apareix per allà, i la regna ja t'ha dit, mira, no volies un ereu, aquí tens un ereu, vinga. Ja veus, hi ha hagut el cel, a més a més. Però és divertit, perquè comencen a inventar-se una història, perquè el poble no digui, és un senyor, un nan, que hem pescat allà del riu, pensant una història així, en pla de la legenda, d'on venia, la regna havia assumiat, que se l'apareixeria, i aquestes coses. No, si el poble sucreurà tot. I de fet, sembla que sí, que el poble sucreu. Però, bueno, després és la idea, també la mateixa idea que me'l compta, que la bancaneu la porta al bosc, la intenció de matar-la i tal, doncs amb ell també, tampoc se n'ensulta. A la cec blancaneu, serà? No, a ell, en nan. Clar, és que és al revés. També hi ha un mirall màgic, que també diu la veritat. Bueno, la veritat, no m'enteix, això no vol dir que sigui la veritat, tampoc tota l'estona. Està molt bé tot el joc que fa, en tots els elements del conte. És molt divertit, és un conte petitet, que és la llei ràpidament, i el que més em va agradar molt són les il·lustracions, que de fet, per això ara us ho explico, vaig arribar a aquest conte a partir de l'il·lustradora, perquè és una il·lustradora de Sant Feliu, que quan van fer Cio i David, és de Sant Feliu. Quan van fer la Fira de Nadal, allà davant de l'Església, teníem una paradeta també, allà amb il·lustracions seves. Molt macos, fa uns dibuixos preciosos, una de les substraccions precioses. I llavors tenia aquest conte, tenia algun d'exemples de conte, que ella també havia il·lustrat, i és una xulada, dibuixa molt bé, molt bé, molt bé, després mirà com que ens vam fer una mica, i vam donar adreces i tal, ens ha enviat una felicitació de Nadal. Aquesta noia té, aquesta noia és més jove, que a l'escriptor Carles Cano, ella va néixer a l'any 73, que va néixer a Barcelona, suposo que com tothom, que va néixer a l'hospital a Barcelona, però després resident a Sant Feliu, en aquest cas. I, a més a més, diu que amb els il·lustradors, arquitecte, pastissera, i recentment també fornera. O sigui que li agrada fer ara pastissos, i que a l'hospital. Té un bloc molt xulo, que es diu Núria Feijó, un bloc, clar, un blogspot.com, i després de bo que val la pena. Mireu, entreu les il·lustracions que ha fet, tot de compte, l'il·lustració de literatura infantil, és una xulada, és una preciositat. Ha fet, ha treballat per moltíssimes editorials, mira, editorials Barca Nova, editorials Somos Libros, Noguer, Cadi, Planeta, Averest, Cruïlla, Dalbullén, Dalbullén és aquest llibre que he comentat avui. Que vos Somos Libros. Una altra que és Ith Corrie, també, una altra editorial, una altra que és para americana, bueno, de debò, no sé, la recomano molt, és per la pena, no? Una miqueta reindicada de literatura infantil, i la feina que estan fent, aquests il·lustradors, il·lustradors, ja sé. Molt bé. Escolta més genial, és que és magnífic. I a sobre resulta que és d'aquí, no que és de Sanfali, vosaltres. És un plaer, conèixer una persona així, un artista. No fa gaire ha sortit un Don Quixote amb il·lustracions meravelloses de gravats, si tal. I és absolutament, a veure, que tothom coneixem l'història de Don Quixote, és el que diem, els llibres il·lustrats són autèntica, meravella. Sigui compte, sigui el que sigui, o llibres, d'aquesta catadura clàssica, i és val la pena, m'ha aconseguit, ojalà, gran part dels llibres que llegim, tinguéssim unes il·lustracions, que una mica ens ajudin a la nostra imaginació, a vegades, allò que estàs llegint. Sí, sí, sí. Molt bé. La imatge fa més de 4 coses. Si ja m'acomenten, és aquest article de la bioètica. Sí. Avui m'ha semblat que és molt interessant, perquè diu que la bioètica estudia els dilemes ètics, que es deriven de les transformacions tecnolcientífiques i socials del nostre temps. Hem d'aprendre a harmonitzar millor el respecte a la natura, però també a la creativitat humana. Aquesta és una... No ho sé, més que la moral. Vull dir, com aprenem harmonitzar les dues coses, el respecte per allò que és necessari per poder sobreviure, i, si no, com interessa-la, ja busquarem la vereda fugir, no? I llavors, fins i tot pot ser més fàcil, que d'allò que... introduir com a normal, coses que d'entrada poden ser complexes. Aquí destaquen una de les grans diferències entre la vida humana i la biològica, o l'artificial de la autoconsciència reflexiva i les seves capacitats de creació i crítica. No hem de confondre l'identitat personal amb la genètica, ni a experiència viscuda amb observació externa de la conducta, amb sensacions enregistrades per ordinador, diu ella. Les neurociències ens expliquen coses noves sobre els circuits cerebrals i la conducta humana. Però no copsen la consciència de cadascú en allò que té de vivència singular autoreflexiva. Gràcies al diàleg amb altres i als seus reconeixement. Podrem arribar a una millor comunicació interpersonal? El que jo interpreto i seré molt breu de tot això que acabo d'explicar és que, com més respecte tinguem per tot allò que és demostrable i una vegada més hem acudit la pel·lícula inter estelar, que sintonitza amb allò que pot ser i que hi ha coses que estan comprobades. És clar, que no podem posar-hi aquest inconvenient. Jo parlava d'una cosa sobre les armes i perquè hi ha gent que està tan defensora de portar un arma per defensar-se, quan, veritablement, això pot ser un inconvenient, però hi ha qui té aquesta necessitat. Aquestes persones que tenen aquest convenciment, difícilment de la complexitat i de tot allò per descobrir el canvi de la filo, perquè penso que els humans encara que hagin descobert moltes coses comunicatives, com les xarxes socials i tal, semblaria que hem d'anar a descobrir moltes més coses i que, d'una manera o alt, això ens posen amb una alerta de dir, a veure, a veure, com jo a vegades he manifestat, diu que ara i tu ara no cal tenir oficis, ja. Perquè, no ho sé, sembla que és molt senzill tenir un ofici. Quan, per exemple, quan jo era molt petitot, llavors era un guà, un gran què aprendre un ofici? Molt important. Perquè era una forma de vida, guanyar-te la vida i tal. Llavors dius, escolta, i mires això i dius, doncs la veritat, és que aquest paio sí que té capacitat per harmonitzar diferents oficis i treure'n davant, no? Llavors, això què vol dir? Que hem fet una evolució segur? Sí, sí, sí. M'ha fet pensar, doncs, aquest treball. Ja està. Escolta, s'ha de reflexionar sobre aquests temes, això és importantíssim. Molt bé, doncs el que farem ara tot seguit, si ho sembla, serà fer un petit tall, i escoltem aquesta cançó que he dit del John Lennon, que sempre ens harà escoltar John Lennon, que és magnífic, i ha dit 34 anys d'aquesta cançoneta i segur que la cançonarà. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Well, well. Doncs digue-li que s'identifica més amb aquesta cançó, que amb la que es pot inventar. Doncs sí. Jo no soc normal, també. No, és que és veritat que hi ha un tipus de... Què? No, però hi ha un tipus de música pop, que sigui tipus balada, exacte, i tipus pop que als anys 80 i 70 va sonar molt bé, i que ara avui en dia no se van fer-ho. Aquest tipus de pop és molt difícil, trobar algú que ho faci, i que sigui amb aquestes melodies, aquestes harmonies, tot això, és que això ha arribat un moment que tots es mecanitza molt més. Imagin, per exemple. És que John Lennon era molt John Lennon, que era el millor. Era el millor, eh? No, és com a allò de l'escoba. El poma càrnyi no està malament, però... Però, bé, el poma càrnyi, va tenir una època una mica correcta, però després ja va començar una mica als 80, i el pipe sofis, bona feina, encara s'aguantava, però... Però a final, a fer el senderi, però bé. Bé, doncs el que diem, els Beatles, doncs és com tot, no? Aquests rups que als anys 72 es van desmuntar, i no van tornar mai més a tocar, perquè això dels egos, no? De cada un. Jo era molt jovenet. Sí, sí, sí. Van començar el 58, 77, no? 77. Van desaparèixer el 71, em sembla, no? L'últim va ser el J.J., i tot allò que van cantar, després van començar a separar-se, el Ringo Estar va començar a fer discos per solitari, i els J.Harry són tots per a ser de banda. És del 71? Imaginat, això. I a l'època aquella recordo que els haves dit, aquesta barbaritat, no? Aquesta música, no? Sí, sí, sí. És el que diem, va ser l'inici del rock, i el rock va ser un gran trancament, cosa que avui en dia el rock costa molt, de trobar un rock comercial, és un rock molt més alternatiu, però jo de que soni, la música rock també està morta, és una música tot molt comercial, i això és el que no és ni pop ni rock, és com una cosa entre discotequeros, no saps ben bé el que sona. S'ha integrat en la mentalitat actual, i hi ha un batibull que no hi ha falta originalitat. Sembla que hi ha coses que surten originals, però costa, costa. Per tant, és el que hi ha. No sé que aquesta generació, quines cançons recordaran, tindran referències, però que no seran tantes com les nostres. Estic convençut. Tu anaves a la discoteca i tens uns referents bestials, les 80 i 90, i en canvi ara la música és tan insustancial. Tota la part tecno també... Hi havia una sèrie de cançons molt bones. Pots comptar que hi ha 30, 40, 50, però en canvi de la música avui en dia, del chaos actual comercial, et quedes en dos o tres. És un punt de vista... un més objectiu possible. T'hi entens molt més que jo, però... M'entens, però no vull dir que hi hagués molta escombreria, com a qualsevol estil, però... Bé, anem de parlar de cinema. Que t'agrada molt. I hem de parlar de la Galà dels Gaudí, que jo vaig tenir el plaer i aquí els compis hem vist parts d'aquesta gala, jo vaig dir, m'assegui, me l'empasso tota. Jo m'has tancat. Com el David diu, tu t'ho empasses tot, jo m'ho empasso tot. És veritat, és que és això. I vaig ser a veure què m'expliquen bé. Va començar aquest senyor, el... com es diu, l'Àngel Jatzer, no? Bé, a mi és un senyor que el David no el traga. Jo el trago a mitges, però és que... No és que no el tragui, però... T'entenc, eh, t'entenc. Però és que aquests mesos de cerimònies, curiosos, en fan altres paraules de televisió, ho fan bé, i quan són els protagonistes agafen unes afectacions, amb la forma de moure's, de parlar, de dir, no sé què, i molesta, i a mi em vol estar. I, a més, no va ser gran, molt protagonista, vull dir, va deixar molt el protagonisme la gent que feia les nominacions, que presentava els premis com a tal. Bé, les pel·lícules més nominades eren 3, en aquest que era el Niño, era 10.000 quilòmetres, és telecadent, és telecadent, perdó, i em sembla que rastres de sandal, venen les 4 més potents que hi havia, no? I llavors, el Palmarés va ser el Niño, va ser els 7 premis, tècnics, bàsicament les tècnics, alguna actriu secundària, que és la Barbara Lenny, que és una tia que ho fa molt bé, és una futura gran actriu, crec que jo, bueno, jo ho és, però com a tal. 10.000 quilòmetres, que va guanyar els 4 premis principals, que va ser millor actor, millor actriu, millor director, i millor pel·lícula no catalana, en aquest cas, no fet en català. És telecadent, que també estava nominada la quantitat de coses, i no va guanyar res, vestuar-hi solament i direcció artística, i rastres de sandal, que no va guanyar res, solament, curiosament, el gran premi, la millor pel·lícula catalana. Tampoc s'ha agafat per lloc, el concepte, perquè jo et dic una cosa, jo d'aquestes, les rastres de sandal no l'he vist perquè no sé si l'han estrenat o... O sí? Ah, no me'n recordo. Tu la vas veure ja amb aquesta? Sí, que la vas estrenar, però has tornat a rastrejar. Ja me'n recordava. Doncs jo d'aquestes tres, per mi, la gran obra mestra és estela cadente. És boníssima, aquesta pel·lícula. I ha passat així, que no tan enteres, no? És el Lluís Minyarro. Ostres, aquest home ha estat productor, i ara fa una pel·lícula. I un tros de pel·lícula. Ja plega? Sí, tancar la productora. O ja, això és una grama. La va produir a l'oncle? Sí. Bomi, no sé què és, la va produir. Però és que aquesta pel·lícula és bestial. És a dir, per fer una comparativa audiosa, la Maria Antoniet de la Soficòpola, per fer una comparació audiosa. Una pel·lícula que tracta una temàtica com molt intimista d'una relació determinada, i que, sobre, introdueix tocs de modernitat. Com, per exemple, aquest, un segon. Imagineu, en 1870, i són això. Quan està, en un moment, en què hi ha... Bueno, jo explicaré després. Aquesta la coneixeràs tu. És francès a la cançó. És aquest joc de la modernitat i de l'antiguitat. Vale? És com t'hi diré a dia de la França d'Esquerra. Jo faig una pronunciació, eh? No és clar, crida molt l'atenció en la pel·lícula d'època. Amadeu de Savolla, en 1870. Que era un rei importat d'Itàlia. Exacte. Va durar dos anys. En un moment que a sis governs van passar per l'estat espanyol. Imagina't, pobre home. Era un rei pel·le, no? Ell volia governar, tenia unes idees molt modernes. Era un personatge. Però és que no podia fer res. La pel·lícula és una autèntica obra mestre. És a dir, són planos absolutament quiets. És una pel·lícula plenada de Sídia. Que no sap què ha de fer. Impotent, no? Impotent, absolutament. Envoltat, en aquest cas, d'una sèrie de personatges. D'un ajudant de cambra. Exacte, no? L'Oleduènyes, que és la cuinera. Jo en una sèrie de personatges al voltant, que es mouen amb una línia absolutament paral·lela, del que seria aquest món més fos, o més vinculat amb el sexe, amb la vida. És molt evident amb el sexe, també, Lluís Minyarro. Hi ha moments que dius, home, que estan fer 100, no? Hi ha alguna reacció, fins i tot, per dir alguna cosa. Vull dir que Lluís Minyarro n'estalla, plantejant la pel·lícula. En si mateixa, no? I llavors et passa de moments absolutament de la Sídia, absoluta, moments de gran... No dinamismes, sinó de gran expressivitat. A més, fa una cosa que per això, a la meva direcció artística, és que et planteja cada escena que dius són quadres del Barroca Espanyol. És a dir, són natures mortes, una qualitat d'imatge, de l'il·luminació, que és increïble. Llavors, clar, no entenc per què no aquesta pel·lícula ha anat més enllà. Ell ho fa a l'Àlex Brandenmuller, que es diu Brandenmull, que ho fa Catimors, que ho fa perfectament bé. La història és a dir, són dins d'aquell castell, el que passa. No hi ha res més. Aquesta evolució està feta amb dos parts. Estelacadente vol dir estrella fugàs. Queda molt clar, per la fugacitat de dos anys d'aquest home. I bé, i a partir d'aquí, què fèiem aquests dies? Ah, bé, això té el seu. I llavors hi ha un parell de moments que juga Lluís Minyarro, com feia la Maria Antoniet, que amb el seu ball posa una cançó de música rap, posa una cançó d'aquests 100 anys després, amb la qual, imagino que vol trencar tanta serietat i tan concepte. Això per un costat. I després, el nen ja l'hem comentat alguna vegada, podem tornar a comentar si voleu. Jo la vaig veure. A mi no em va agradar gaire. Jo ja vaig comentar la passada. La Rosa Mitzvitz. Sí, jo m'hi he dit més perquè és una pel·lícula d'acció. Exacte. I ja està, i com a tal, posar la gràcia que està a l'originalitat, que és allà a l'estrat de Gibraltar. A mi em fa por els golles. Els golles s'ho han portat tot, s'ho han portat tot. A mi no em fa malament. No em fa malament. No em fa malament. És una pel·lícula que no m'he d'actuar, que sembla que passi per allà. Exacte. Diu que no troba creïble. La figura d'aquests policies... Jo no els trobo creïble. Jo el Lluís Tossard no me'l crec. El Sergi López no me'l crec. La Barbara Lenny encara. El Edward Fernández encara. M'entens? Sí. El Sergi López. El Lluís Tossard, com es diu? No sé qui. No sé qui. També està molt bé. Però a veure què passarà. Veig una mica impostats. Sí, una mica. El Sergi López, sobre tot. Mira que és bo, aquest nano. Jo m'he cregut sempre. I el Lluís Tossard, per mi, bastia. Mira què fa aquest tio, fa qualsevol paper, i tu creus? Sí, però què no. Aquesta sí rosa, no sé què fa aquí. Jo crec que hi ha moltes efectes especials. Exacte. Han tirat aquí. Han tirat aquí. Quan van patrullant allà per l'antig. Ah. Però són efectes molt repetitius. Però és molt repetitius. És que es rodueix la resistància. Ai, clar. Exacte, no. És el que passa amb la petita. Exacte. El moto parria per aquí. No li vec. Bueno, a veure, jo espero que als Goya, a la setmana que ho parlarem, m'assumaràs molt millor. Si estem parlant de comparativa, no te res a veure. L'ambientació i tot. Però bé, ja veurem què passarà. Això de parlar... L'Isla Viniva, de tota manera, també té una mica o comproler aquest, de l'estètica i... Molt bé. Molt bé. Molt bé. Vosquen aquesta línia, 80. El primer, 80, això. És una exhibició de saber explicar una història. Exacte, però estan molt bé tots dos. És que els actors estan de conya. Tu dius que això és el mínim. Clar. La història, clar, que sí. Clar, que te l'expliquin bé. Clar, ja està. I que siguin creït més. Que hi hagi alguna direcció d'actors, jo sóc el que demano. A veure, si tens un bon guió i tens els actors que van fer allà donant voltes... Això és un foc. Sabia explicar història. Esclar, és té, però te l'he explicat, i l'explicava de conya. Clar, però Joan Fora agafava els seus actors i els hi fotia teca, eh. No es li deixava... Sí, gràcies, guai. Les mesos mètodes ja no els discutiré. Sí, sí, sí, Joan Fora era molt exigent. Dèiem que era l'única persona que el Joan Wayne li tenia por. Clar. És que per aquest motiu, perquè Joan Wayne, com es desmadre, és també a fer pel·lícules molt dolentot, és el Joan Wayne, que s'ha de fer de la mateixa cara. Amb el Joan Fora li treia, eh. Sí, li treia so. És que, ojo... Bé, i per últim, ja m'has de passar... Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què? Què te疗an? El Carles Marquet Garcet es diu aquest home que té un nom super raro, segon, Carles Marquet Marcet. És que té un nom d'aquests llarguíssims i millor pel·lícula no catalana. A mi em va avorrir profundament la pel·lícula. Estem parlant d'una primera mitja hora, que és un pla de següència de casa de tots dos. Surten solament ells dos. No surt ningú més la pel·lícula, no hi ha cap més actor. A partir d'aquí, jo necessito qüestions que ha de marxar ell a Los Angeles, perquè és una fotògrafa amb un cert estigi i ja ja pot fer un projecte, marxen. I llavors és tot una relació que es produeix via ordinador, via càmera. Jo crec que aquest no seria el problema. En tot cas, el problema ha de ser que realment aquesta conversa, aquesta comunicació que es tenen entre els dos, no va més enllà d'una comunicació banal i sense sortida. A veure, cauen molts clichés. Tu imagines aquesta relació inicial que hi ha en aquella casa que diuen ja en si mateix. Per què hem de fer tan silències? Per què hem de plantejar aquesta qüestió? Quan realment la situació és bona. És una mica jugar... Com us ho explica? Queda bé fer silències perquè vull ser un director diferent? No. Sí, no. Clar que pots fer coses, però això s'ho pot permetre a certa gent, no tothom, amb una pel·lícula tan, tan, tan normal de relació de parella. És lògic que hi hagi silències, és evident, però jo trobo que és més lògic i el que passa més que pel final, que ja no tenen gaire cosa a cair-se per aquesta distància provocatòria, sembla la seva relació amorosa. Jo entenc que hi hagi silències. Però clar, sí, el muntatge està bé. Va plantejant diferents dies. Està molt ben fet el muntatge en paral·lel de casa seva i casa de la noia a Los Angeles. Com veu la pantalla de l'ordinador un i com veu la pantalla de l'ordinador l'altre? Com juga amb la càmera que es queda congelada? Exacte. No està malament, però tota aquesta parafernalia... Però clar, era d'haver algun xitxant. Sí, però és que és un dió de dos fulls. I un final predicle, absolutament. Perquè una promoció de l'escaip... Tu una promoció de l'escaip tampoc té massa sentit. És que és una cosa més nerviosa. És que per això veus Open Windows del Nacho Vigualondo i allò és brutal. Jo què? Allò és boníssim. I constantment veus la pantalla de... Obre l'hi llavut. Sí, sí, tu amb la Seixagrey. I no fer res més. Però és veritat, amb aquesta pel·lícula tot és pantalla d'ordinador. El llens del cinema és la pantalla d'ordinador. I finestres tan que empujen. I allò és meravellós. Perfecte. Però a canvi això és una cosa búrria, però és una altra història. A la pel·lícula que hi ha Gran Piano, el guionista és el director de Whiplash. Àndia, no sabia això. Doncs Gran Piano estava malament, aquella pel·lícula. I què tal, aquesta pel·lícula? Whiplash, oi? Sí... David parla. És que em fa clapara. No, no, és que acabarem aquí. La trama, un noi jove de 19 anys, més o menys, és el seu primer any a una acadèmia de música de jazz, a Nova York, considera la millor acadèmia d'estats Units. I es creua amb un professor, que és el J.K. Simons, el actor que, que ell està practicant el final d'un passadís en una sala, i el mestre aquest l'hi es veu acusant i l'interrompeix. Què estàs tocando aquí? I ja el porta. I clar, el xaval, el pare, i li diu, perquè esperat, toca. Clar. Resulta. És una cara que em fas d'on convites. No, no, no, sí, sí, sí. Jo crec que els nostres comentaris no estaran a la sala de la pel·lícula. Ja t'ho dic jo ara. No, no. Perquè la pel·lícula te'n globa, o sigui, te'n trapa. És un nano que toca la bateria. I aquest home dirigeix l'orquestra, diguem-ho així, de l'escola. I clar, ell va guaitant l'Umna per aquí, l'Umna per allà, i els va captant, no? I a més, a més, el tio... Clar, veus, al moment, els altres components de l'orquestra, els veus més granabets, que no pas ells. Però tots hi tenen un terror, aquest mestre. O sigui, la manera que ell entra a les sales posa en tots els peus. No, no, no. Jo estaria cagat, però així de clar. O sigui, el típic terror que pugui poder-te un superior, diguem-ho així, a nivell laboral o nivell acadèmic, està personificat amb aquest individu. O sigui, és una passada, a més, juga. Però al final de la pel·lícula... I què és el que trobes malament, de tot això? No, no trobo malament. Al final de la pel·lícula, veuràs la seva misió, perquè dius que els està utilitzant de mala manera. O sigui, utilitza la gent per trobar el meu. O sigui, té 3 bateries i els fa anar. A més, el tio és un perfeccionista. Això no és un perfeccionista. Això no sona bé, això no sona bé. Allà, canvia't, el de l'altre, vinga, torna a tocar. Vinga, vinga, pam, pam, pam, pam. Aviam, sabeu què? Ens esteu fent perdre temps el tot. Vinga, els demés, tots. Aneu a fer un cafè. Ens quedarem els 3 bateries aquí... A les 8 de la nit. A practicar fins que això surti. Hi ha les dues de la matinada que l'estan allat. Sagnant les mans. Sagnant les mans. El que busc, que diu... No, no, és que aquí vull trobar el meu Charlie Parker. Ella ha de trobar un geni. Ell busca el geni. I fa el que calgui, i trepitja el que calgui, i utilitza la gent que faci falta per trobar-lo. I fa una criva de tots els que van passant. Té l'Orquesta. L'Orquesta, diguem-ho així, és la parada. Jo li serveix d'escusa... Sí, d'argument. D'argument per anar fada d'oteador, no? Pensa que hi ha un moment callós, desmadre, i surt de mare... És una mica l'exigència. La pel·lícula acaba així. Jo crec que sí, però... La seva exigència és per faccionisme el porta a buscar la generalitat, però no serà personal, sinó de la persona. És una cosa com que és exigent, però exigent per buscar aquell geni. No per fer un favor bé. No per fer un favor bé. Ell és conscient que té davant un possible geni, però no vol donar l'oportunitat. El vol machacar per aconseguir el doble de generalitat. I diu una anècdota. Charlie Parker va començar a ser un geni el dia que un dels membres de la seva banda li va llançar un plateret de la bateria amb intenció de decapitar-lo. Ell ho fa també. Sí, sí. He tirat també algo. A l'indemà, si no s'ha acabat de passar, va tocar el millor concert del Charlie Parker. I aquí passa que el com... No és el mateix, és a posar a certs límits a la gent. Però és el màxim. Fa una cosa que dius, amb qui collons està al darrere d'aquesta bateria? Perquè és que allò és inhumà. És allò que dius. Típic una mica, a vegades en aquestes pel·lícules musicals, amb aquests finals americans, que dius, pots una miqueta així, però no importa. I a vegades aquests finals que musicals dius, oh, vinc, a moment, ja de màxim, a Pogéo i tal. Això és meravellós o de caravan. Això és bastant profant. Però jo pensava que el jazz era més improvisació. I aquí veig que està molt pautat. Ara toca amb tal. Exacte. Hi ha uns ritmes estipulats. Això és evident. A partir d'aquesta en les jam-sessions, que és dins d'aquests ritmes estipulats, no van sobre aquest ritme. És com les variations de la música clàssica. A partir d'aquí, durant dos minuts, deixaven llibertat a la invenció. Segons aquesta línia, això té un nom. Té una rosa, un dia ens ho explica molt bé. És un faella al final. Exacte. És una improvisació. Les improvisacions de la música clàssica el mateix passen amb el jazz. És un faella. Ara m'aguantes, a mi. Que li donin 4 o 5 coses perquè val la pena. Molt d'una manera o altra, hauria de dir de tanta creativitat o de tanta genialitat amb benefici d'aquell on es tracti inhumanament. Perquè és teu diet. Bueno, és que també hi ha una relació... Hi ha una relació de la pendència per part de l'alumne envers la mestre. Perquè en un moment donat, camina pel carrer i veu que ella actua, el mestre actua en un local. Digue-m'ho així. I ell no pot estar-se'n d'entrar dintre i anar-la mirant. Com toca. I el convidé a una cervesa i tal. I li diu a tothom una banda i tal. Vols apuntar-te. És que dius, sembla que al final és bona gent. És molt clar, és que no podem destripar-ho. No podem destripar-ho. Que no val la pena. Val molt la pena. El director és un tal de millor que s'estrenar. Sí. Dels Òscars per mi el millor. I el que va als Òscars per mi és el millor. Sí, sí, sí. És que jo he vist un món de les pel·lícules Òscars i per mi és de la milloret, per no dir-ho millor, per mi. Demian Chacel, el director no sé qui és. El director és el guionista del piano. Ah, perdó, això mateix. I el nano és el Miles Teller, que no coneixia de res. Fa una nova pel·lícula. És que té una cara molt normal, aquest nano. No és jo ni un guaper. I ell és el J.K. Simons. Exacte, a veure què tal. A Gora, quan està a Gora? Ah, ja em toca. Sí, sí, toca a tu. És que aquesta pel·lícula... Sí, però és un pel·lículó. És un pel·lículó, està superbé. És de la Alejandra Menávar. I el que fa és situar el segle IV després de Crist a la ciutat d'Alesandria, d'allà a Egipte, que estava encara sota el domini de l'imperi romà. I llavors és una miqueta el que jo havia explicat aquests altres dos dies per la ruta aquella de Barquino i la conversió dels cultes pagants. Una de les coses que ens havien explicat és que la pel·lícula sí que és veritat, que surteix i es veu molt bé. La pel·lícula no sé si té un rigor històric molt... molt acurat, però... Artístic sí. Sí, però et fa la sensació que sí. Els edificis són bastant bé. Aquell període de la història... Et trobes també per ser inspelementals? Jo crec que sí. Jo sense conèixer a fons aquest període de la història, però fa la sensació que sí, perquè és la història de l'Eipatia. Però el imperi romà ja s'estava... Clar, era el principi... Era el principi allà que estava, i és que això es veu a la pel·lícula. El imperi romà d'Orient, aquella era d'Orient. Sí, és clar, és quan ja comença una miqueta a escindir-se allà també, perquè és quan es veu que al final ja perden el poder als romans. El precepte, el precepte, és el que és vençut al final, pel que hi ha per al visbà. Sí. Aquell moment era l'època de l'Agustin. Era l'època de l'Agustin. L'època de l'Agustin, però que t'estava a Ipona, a la part de Tunísia. Queda més lluny. Allò ja era imperi romà d'Orient. D'Occident. Perdona, perdona. No, no, no, no. És interessant el que estàs explicant. És una miqueta la història, una miqueta la protagonista, és l'Elipàtia, que és una filòsofa. Clar, llavors la filosofia era englobar totes les sabers, l'astronomia, la matemàtica, la física, tot el que sabia en aquell moment. Ella dona classes allà a la biblioteca, a l'acadèmia que tenen allà, a la biblioteca de la Sandria. Els alumnes són tots nois, curiosament, que són classes, suposo que són de les classes més altes, les matrícies i tot això, que seran després les classes, les classes governants. A classe no hi havia ni una. Per això és molt curiós, clar, ella sí que està donant classes, ella és professora, però no veus ni una noia d'alumna, això sí que em va quedar molt la gent. Era un tema social, eh? Sí, no sé, és que en aquella classe va coincidir, però és com tot molt masculí, perquè són tots són homes, però no és clava més, però les claves estan allà a la casa, que estan fent les feines de casa. No es troba, diríem que no estava prohibit, però perquè és filla d'ara. El seu pare era directe de l'escola. Per això, si no, malament res. Són pagants, tots dos són pagants. En canvi, veus com ja comencen a entrar als alumnes, ja n'hi ha en cristians, entre el seu servei i els seus claus també, ja tenen cristians també. Veus que també hi havia joveus. Fundamentalistes, per què sembla? Jo... Ara, què passa amb els musulmans? Amb els gifavistes. Fundamentalistes de l'estremista, és que els cristians de l'Unidó, havien creat un cost que eren per a volar, no, anaven vestits de negre i així amb caputxes i tal, que eren encarregats de vigilar, que es complicin els dogmes i el comportament, i l'hèctica o la moral cristiana, que no fessin festes, però una passada, per a aquella gent de l'Unidó. L'Unidó. I era una miqueta la revolta que ja estàvem fent, és que era una qüestió política, era la revolta que estàvem fent als cristians, contra el poder dels musulmans, contra el perfecte. I la van enganxar pel mig. I la van enganxar, clar, després, perquè a la veritat professora tenia molta influència en molestes, que a l'estès arriba a ser després el precepte de Roma, el representant de l'imperador allà, i després a un altre alumne que ja va tenir, ara me'n recordo el nom, un altre alumne també, que ja era Cristian, quan allà hi donava classes, va arribar a ser un altre visbà també. Un altre visbà també, amb l'Unidó, amb força i influència. Clar, era en general l'elit, i ja estava formant a l'elit. I ja no és la època en què els cristians estàvien estat perseguits molt menys. Estaven agafant molta força, molta força, era un pols impressionant ja, i aquí es veu l'altre. Però els curantisme també, que això també fa una por, una sensació diòstres, que és fundamentalisme als extremistes que, durant què són, no? És que l'estució del cristianisme, de la jerarquia eclesiàstica cristiana, va ser... si això no en les estructures romanes es van agafar, es van posar a sobre. I quan va desaparèixer l'imperi romà, es van quedar ells en la mateixa forma. El sumo que va fer era un càrrec romà. No era un càrrec cristian. Era un càrrec romà. I ells el van adoptar com a propi. Sí. I totes les festivitats, tot, tot ho van agafar així. Exacte. És això que vaig estar explicant amb altres programes. Que teniu la seva seua, la vacílica, pots veure forma de l'església cristiana. No, llavors també surt el teòfil, que era el bisbe que hi havia primera, va ser el teòfil. Veies com predica i tal. I va ser qui va ordenar la destrucció de la biblioteca. El pedòfil. El Jolín. Ja venia de lluny. Les coses que feien també. Los romanones. Creien que seran contínuos. La rivalitat era contínua. Veies que si uns es fiquen amb uns altres i es lapidaven, o sigui, els altres després veien i els altres després venien a buscar l'altre emboscada. Era una guerra oberta. Era una guerra oberta. Exacte. Era una batalla contínua. Però ella, en canvi, veus com continuen investigant i pensant, i rumien a veure el sistema solar, el cos, perquè la órbita de la Terra, perquè hem empenyat a descobrir si era la òrbita Rodona. Continuem amb continues al·lusions d'altres filòsofs, altres... Veus com s'hi està descobrint al final, perquè després el Kepler, a més tard ja el segle XIII, va fer el teoria. Per revisar-lo. No val la pena. No val la pena. Veus que aquests cristians, que eren els més instigadors, els més durs i els més sanguents, després es fan... Això són visbes, quan moren, els sants, doctors de les gràcies, martis i de tots. Els sants, cristians, són els geològics grecs. I el tema de la... I el tema de les dones, com s'ho fa venir, l'últim, al Visbas Sililo, per fer la lectura d'una carta de l'apòstol Sant Pau, on parlava de les paper de les dones, a la llar, a la família i a la societat, que no tenen paper, null, paper, zero. Si veieu, si el Cristian es va fer acompanyar de dones, no, es va fer acompanyar per a tots a les sebles, eren homes tots. Perquè era la manera de dir com que l'Orestes, el precepte, bueno, es guiava molt per les paraules i per l'Ipatia, que, de fet, vivien junts i tal, que era una forma de carregar-se'l. És que ell es deixa aconsellar per una dona. I, al final, veia l'acusant d'on es bruixaria. El tipic que s'ha passat també a la Inquisició, s'ha allà també, l'acusant d'això. Era una forma de devença amb el precepte. O sigui, que el poder rumar... I mira que el precepte era Cristian que havia, ja. Vull dir, jutgem per que l'esfalgui, qualsevol cosa. O ell la pidava, n'hi ha. Sí, sí. Jaume, era bé, o com... 3 minuts, oi? No, no, encara tenim 7. 7 minuts, sí. Bé, jo estava... Ara fa una estona esmentant tot això que heu esmentat, que la veritat és que en quedo molt... molt concentrat, amb tot el que dieu, perquè penso que és com una lliçó d'història, fins i tot, moltes vegades, quan parlem, no? Sí, sí, sí, clar que sí. Que són molt interessants per tothom. En canvi, Laura, que és aquesta pel·lícula que vaig veure abans d'ahir, em sembla que era per la segona cadena, és una pel·lícula del que ara aquí, que haurís maci, que és un senyor que ara fa 4 dies aquí, fa una setmana va estar per aquí a la filmoteca i es va fer tota... tot un seguit de pel·lícules d'ell, i se li va fer un manatge i tal. Jo diria que és tot el contrari de tot això. És d'una rabiosa actualitat, i una actualitat que es pot explicar mil històries diferents i que el realitzador aquest ho explica doncs aquesta, però que podria ser de qualsevol altra mena, no? Resulta que concretament aquí a Laura, que és un... és un punt de França que hi ha a Mart i tot, no? Sí, sí, és una zona que em sembla del nord, nord-oest, em sembla que és, no? Doncs arriba doncs uns vaixells amb això, amb aquestes que porten coses a dins, no? I el que hi va, eh? Contenidors d'aquests. Contenidors, exacte. Llavors el que hi va doncs és una família que ve de... vés a saber de on, no? No ho diu, ni tal. I llavors aquesta família ja tenen estructurada una petita estratègia, a l'avi, que és el més gran, doncs és el que d'una manera o una altra, com que estem evolucionats, anirà a parar amb una allar d'avis, i el nen, el que s'ha de... el que s'ha de aconseguir, doncs és precisament que s'escapi i que tingui la sort de poder trobar una vida amb molt poca ajuda, per dir-ho de manera. I això és el que passa. En definitiva s'escapa i llavors aquí, tot i que tenim muntat doncs aquest parell policial que està a la recerca de que tot això no tingui facilitats perquè si no, doncs el convenciment és que quedaríem en veïts per tot un seguit de gent que ve de països que no hi ha cap mena de sostenibilitat, no? Llavors aquest parell el que és curiós és que tot i que està menat i s'assegueix d'una manera amb l'ordre i tal, amb la gent de la propia societat que protegeix encara que sigui puntualment determinades persones que fa viable el fet que hi hagi gent que vigui d'altres punts i que pugui tenir la possibilitat d'aquesta aventura. Per què dir que no té o que almenys queda molt lluny del que parlàvem fins ara? Perquè veritablement el senyor el senyor Cabrís Maki, el que sap fer amb la seva manera d'anar amb marxa ja fins i tot parla de miracles i de coses així vull dir que no ho heu oblidat sense amatitzar, però que està en l'ordre del dia no fa gaire que jo també amb un familiar em veig trobar que el portarem en un lloc que diu que allà hi ha miracles i tal però no veigis tot això, això és el que vull dir és realment interessantíssim el cinema del senyor Cabrís Maki i que ve vull dir que és... No és un cinema gran, és un cinema petit tan petit com vulguis és una càmera que hi ha actors que actuen més o menys perquè no hi ha un estereotip o una qualitat exacte, molt bé va agradar molt Molt bé, doncs ens queden dos minuts mira bé, per això dic que anem malament si em permeteu molt ràpid comentar una pel·lícula que val la pena és sempre realis, és una pel·lícula de la Júlia Ammour i que surta Júlia Ammour en aquest cas i estem parlant del Richard Glover i el Waj Was Moreland, que són dos directors que van fer quinze any era aquesta pel·lícula ella guanyarà segur, el paper i tal estem parlant d'un paper, doncs lògicament ja sabeu que va al tema de la Júlia Ammour i amb aquest cas que ve de designació i generació més percos i més agressius exacte, ella és una eminent lingüista i va veient com se li van caient les paraules i se li cauen les paraules davant dels seus ulls una persona que ha estudiat les paraules fins a la profunditat llavors la pel·lícula en si mateixa és una pel·lícula que dius està molt pensat en el que deia no anem a buscar una temàtica això dels Òscars agrada molt el tema de la malaltia de les situacions límits però realment que te n'oblides d'aquesta opció veus que les persones estan molt bé surt a l'Àlex Balvin que fa de parella bastant covarda tot sigui dit, ella li fa por això i també vol seguir de la seva línia investigativa són gent que està en un nivell universitari, però bé és el que hi ha i la filla és la Kirsten Stegwart aquesta que va fer Crepusculo que era molt durant tota i ha fet un canvi aquesta nena, l'ha agafat i l'ha escoltat la llengua de la Pañong l'evolució de Julià Amor és la lògica evident des de la seva lucidesa fins al moment en què queda una miqueta, així, al final els últims minuts és bastant potent amb aquest aspecte però imagino que això és una mica d'onça de mel que busca l'acadèmia posar la típica pel·lícula i es pot llegar amb la pel·lícula que hi ha del janeque Amor? No arriba, no arriba Amor menys mal que no arriba perquè Amor és molt més potent encara perquè és mai que el janeque que és el suavits a una miqueta més però encara hi hagi un límit que dius i un parell de senes que dius que és el que hi ha o no recorda, no, la vida simil de la Isabel Cujet no, la vida simil és una altra el de l'Amor és més proper dins d'aquesta temàtica perquè es veu la degeneració exacte, però no arriba uns límit tan poc excessius vull dir, saps que el que hi ha i punt, exacte però bé, la pel·lícula, ella està molt bé guanyarà sense cap mena de dubte i tenim molt clar molt bé, doncs ens ha agafat el temps fins la setmana que ve, adeu!