Babilònia del 19/2/2015

Sí, segurament. La hora de fer les porres. De fet, guanyarà la teva salvages. Sí. I... Què més? Ja està. Ja està. Ens veiem dijous d'anem. 15 segons. Ah, doncs. Podem explicar moltes coses. Podem explicar... Podem explicar moltes coses. Podem explicar qui va guanyar els Òscars. Si algú la va acabar. Sí. Els Òscars, el Goya també. El Goya també. No ho podríem parlar del tema del Barça. El Barça, el Barça, el Madrid i el Tirat. Tots veiem el 98.1. Doncs hem vingut un dijous més. Aquí, a la Vilònia. No sabies quin dia. Sí, sí. Hi ha part de la vida. Sí. Però és que tots comencen a perdir. Exacte. A part de això és que com porto una setmana a Quina de Bòlic també hi ha un moment que ja no sé ni en què n'hi estic. És una cosa de meva. Això segons com és una avantatge. No sé ni per on farem ja. Bueno, esperem que sigui una avantatge. No sé que hi ha una... Et diràs sempre positiu. No sé que una perda de memòria. Ah, sí. No sé. En el cas d'una persona que el parla molt bé. Com que et vols fer una cosa, em comporto molt bé. Fa un desfà on de... Ja veiem pel·lícules, estudiar arts, una persona molt sèrie. Molt bé. Una mala profit. Jo no m'ho crec. Oscar, quina fama. Però si mia la cara, què fa de bona gent? Com he pogut escoltar? Però les maneres. És perquè hem començat per presentar-te a tu. Clar que sí, i com hem pogut comprovar tenim a la Rosa. Hola, Ona Tola. I el Jaume, com sempre que ens acompanya, no són dijous més. Doncs el David, el tenim a l'altor, l'Urde, també el tenim a l'altona. Ocupadament. Sí, exacte. Per les coses són, i exacte, és el que diem. Aquí sempre tenim les portes obertes per qualsevol persona que vulgui venir. Home, si ve algú de Sant Justament encantat de que vingui. Sí. Vull dir, allò, un dia? Sí, sí. Un dia, eh? No, va, no, que és bo, avui. La Cassi, que pot estar a Cassi, sí, avui un dia... Home, crec que està aquí a prop, l'emissora, sóc jo mateix. Exacte, avui vol col·laborar, ja sabem que aquí parlem de cinema, de música, de teatre... De cultura en general. Podem convidar-te en alguna persona que ens faci companyia. Molt bé, doncs avui tenim un... Bueno, serà un programa bitemàtic amb dos temes. Literatura per un costat i una mica també actualitat a nivell d'articles i cinema. Doncs parlarem d'un clàssic rosa, això m'ha fet una il·lusió veure que n'estàs llegint el nada de Carme la Forêt. Sí, ja l'he acabat, l'he acabat, sí, sí. Maravillosa. I també t'he intentat separar de la trilogia del Vaztant, la famosa trilogia de l'Aloé Redondo, que això és una bomba. Tothom ha llegit aquest llibre, val la pena llegir-lo, i a més ja sabem que estan venuts als drets amb una productora, em sembla que la planta és la productora que va fer Milènium, la trilogia de Milènium, i bé, i és normal, eh, que l'haig agafat aquesta companyia perquè hi ha unes connotacions i unes semblacions que parlarem després. Els hem parlat d'Ètica, possiblement, amb un article del Ara, dels diariàres, doncs, sí, es parlem d'Ètica. I les cinema vos farem un recordatori, encara que ja ha passat una setmana i tal, de la cerimònia dels Goya, parlarem d'Imitation Game, parlarem d'una pel·lícula que el Jaume ha deixat una mica preocupat, que es diu Urgull, ja et diré d'acabar la pel·lícula. Sí, ha creat una expectació aquí, eh? Sí, sí, ens hem quedat, com a veure, no? Sí, sí, ens té, ja, aquí, molt clar. I també fem boca de cara, doncs, als Òscars, que també és el dia 22 de febrer, si no m'equivoco, doncs hem dit que parlarem d'Imitation Game, parlarem de Nightcrawler, pararem de Boyhood, i parlarem d'Into Debuts, i també de la Mente Maravillosa, en què es recuperarem un d'aquelles pel·lícules dels anys 2000, i que val la pena recuperar-la, com a tal. Tindrem de fons a un grup musical dels anys 70, que es diu Genesis, on cantava Phil Collins, i que avui compleixen 33 anys, 33, sí, 33 anys, vull dir, no 43, la bestiesa, no, 33, perdó. I jo ja no sé, vull dir que avui no tinc el meu millor dia. No facis memòria, avui. No, exacte, per això. Limítate a dir el que penso. Sí, sí, exacte. No, si em limito a dir el que penso, serà encara més banal. Llavors, no m'ho crec. Llavors, això també m'ho crec. I llavors, escoltarem una cançó, això sí, recordant el Sergio Blanco, Sergio de Estivaliz, que ens ha baixat aquella setmana, i bé, escoltarem una cançoneta perquè és una persona secundària dins del grup Mocedades, en un principi, després amb el duet Sergio de Estivaliz, sempre allui, a més, l'Estivaliz, perquè té una veu meravellosa, i ella era la veu d'acompanyament, però bé, el Sergio era una persona que feia... que tenia molt bon compositor i molt bona gent per la vista. Bé, doncs, després d'això, la Rosa es parlarà de nada. Per tant, ja podem tancar el micròfon i podem marxar. Nada, la nada, lliça. Si vagis, sí, absoluto. És una paraula sola, però que diu moltíssimes coses. I amb aquest llibre ho diu tot, també. No diu nada, diu tot. Bueno, recordem que és la novel·la... De fet, és la primera novel·la de Carmen Laforet, i amb aquesta novel·la va guanyar la primera edició del premi Nadal. Fes senyora. Això, l'any ja ho diré, perquè ho tinc per aquí. L'escola en 44. En 44, sí, sí, ja pot ser. Res, abans d'ahir. T'imagines tu què jo feia, en 44? Ah, ja has escut, ja. Ah, eres un bebito. Era un bebè. 70 anys, no? No, 60. A veure, en 44. 74, en 71. 71 anys, ja. 70, perquè el Nadal es dona el Nadal. Clar. Justament s'acabaria de lliurar, de fer el lliurement. Bé, doncs és una mica... Jo he trobat paral·lelisme amb la vida de la pròpia Carmen Laforet. No és una biografia ni molt menys, però sí que els trets principals de la novel·la sí que tenen molt de paral·lelisme amb la seva pròpia vida. Perquè ella també havia nascut a Barcelona. El que passa és que després... amb la seva família es va traslladar a viure a Canàries. I ella, quan va fer els 18 anys, va tornar a Barcelona, ella sola, a estudiar, a fer la carrera de literatura, d'Hispàniques, així. I crec que és una mica tard que li ha passat la protagonista. Sí. A la hora de... després de viure tots els anys universitari, així va tornar a viure a Madrid. Això sí que és paral·lelisme total. Sí que cert. És molt curiós, perquè clar, és l'època de la postguerra imediata, o sigui, imediata postguerra, amb una societat amb una vida molt fosca, amb molta gana, la gent passava molta gana, això és continu a la novel·la. La gent és que són com fantasmes. Tant ella, la protagonista, com els seus tiets, perquè creia que quan arriba a Barcelona a estudiar, ella va a casa d'uns parents, que són tiets i l'àvia, i veus que és una gent que havia estat bé amb una posició social bé, perquè encara conserven molts mobles macos, a més veuen el carrer d'arribau, en un pis del carrer d'arribau. De l'Eixample. De l'Eixample, amb una zona bé, a Barcelona. A aquella època, sí. Aquella època encara més. Era la florinata, no? Exacte. I llavors veus com encara conserven aquelles restes del que havia estat una família bé, no? Mobles, de categoria, mobles macos, però ja tot això ha pilat-se, ja, que dius, quina decadència, quina pena, que al final una mica ens van venent, però, esclar, és que la gana apremia, però moltíssim. I veus una miqueta la manca d'esperances, ve una mica també per aquí, no? La manca d'esperances, la manca d'el·lusió, la manca de futur, és que no hi ha res. És que no tenen res a n'agafar-se. I han perdut, i han perdut moltes coses. Gràcies, es conyuga la combinació fatídica, no? De que han perdut moltíssimes coses, no només a nivell material, sinó a nivell d'emocional espiritual, d'ideals, de tot, perquè són els versos. Els han buidat de dins. Exacte. Els han buidat. I veus que fins i tot es manifesten com una certa trastor de tipus emocional i mental, fins i tot, perquè veus que els dos tiets no estan bé. O sigui, estan fatal. El que viu a dalt, el pis a dalt. El roman, exacte. És un sàpig amb la gent, no? Amb el sentit que és una persona manipuladora. Perquè li havia estat un músic, així, reconegut. Una mica de buem intelectual, no? Una persona posada en una cultura. Un d'Andi Castell amb aquella... Un d'Andi. Clar, que era que sabia molt... A veure, en Gatoza sabia molt seduir les dones, molt. Perquè la mare de la seva amiga, la mare de l'Aena, resulta que havia estat o havien sortit junts, diguem-ho així. I prou. Després, en canvi, la nena, la filla, la nena que és una universitari ha contat 18, 19 anys, no té més. Potser també s'ha sent atraïda per aquest senyor, no? Però és un manipulador i és una persona que després és molt desputa, també. M'altracta a les persones que arriba a controlar. Aquesta seria la diferència que hi ha entre la igualtat que ha d'ajustir entre dues persones que s'estimen i la no igualtat que et xisteixi entre aquell que supera la realitat. O que es considera que està en un plan superior. Crea dependència, sí, una definitiva. Sí, que és una persona que necessita dominar. Genera una dependència en l'altra i aquella altra... Oh, escolta, es queda mirallat allò. Sí, però l'altra, la dependència que es crea és per la joventut i per la inexperiència. En canvi, veus que la persona ja es fa forta, ja té altres eines personals. Hi ha una altra cosa. Per als peus ja s'ha paturat aquesta relació. I a l'altra, aquest que també viu allà al pis, que està amb una parella, que té un empatit... Són escenes de violència de genera. Però continuament, eh? Que dius, Río, té tu de coses que hi ha avui dia. Això és el problema més antic de la humanitat, també. Però quina relació més malaltissa, de totes maneres. També de dependència, com dius, tu, Jaume, però molt malaltissa. Però, clar, quina sortida tenen, tot. Era el no saber tallar, allò. És que era el dir, m'ha tocat aquest marit per de per vida i és el que hi ha. És que me quiri, me quiri, como me quiri, y después me pide perdón, pues ya está. És un tema educacional, eh? Aquest llibre és ideal per explicar el tema de la violència de genera, els instituts i a tot arreu. És una passada, no? I de figura de l'àvia pobretta, la Gueli, aquella pobretta, que intenta ajudar tots, que ja es priva de moltes coses, al seu menjar, fins i tot, perquè els altres puguin menjar, i que a tots ja vivim a la casa, que una mica són els que li estan xucrant tot, no? A la criada, que encara mantenen una criada. Com pots ser, aquesta senyora aquí? El problema és que no xucran res. No, clar. Per què? És, no sé... La gent pots arribar a transformar-la en vampírica, no? Vull dir que va xucrant, però deuen, no sé, però què, s'acabarà ell? Bueno, suposo que és el tema de la gallina, no? La mama gallina que acuï el seus pujets allà sota les seves ales. Perquè és que no poden volar per si mateixos, és que no tenen futur, no tenen feina. A més, la gent que es dedicava a Puigdemont, aquest altre germà és pintor, que no ven ni un quadro, no? A veure, si la gent no tenia per menjar, que han de comprar... Però d'aquesta gent és el que diem, no? Vull dir, bàsicament, el viu amb un espai, quan a mi n'hem de llit i pot menjar. La serventa potser ja no cobra, pobreta, però té... Suposo que és això, té? On va viure, potser? Exacte, té la seva habitació, i ja potser... Amb una intel·lusia que es trobarà al carrer, o estarà dormint en un pallet, pobreta, no? No ho sé, per diant-ho, eh? Sí, són relacions molt estranyes, molt malaltisses. Després la tieta Angústia, que és la primera que està supercèria, que està supertirant a ella, supermoralista, amb ganes de deportar la neboda per un camí molt recte, molt no sé què, quan ella és la primera, que també té una història amb un anticaf, amb un anticaf, que dius, ostres. Quina... A veure, falsetat, no? Quina... Quina cortina... Aquesta doble moral. Quina doble moral, no? De dir, jo vull ser d'una... M'agradaria viure això, i tant de bo pogués viure-ho, i en canvi, com que ho has negat, perquè tu està negat, no pots viure-ho. Doncs bé, tu la imatge ja no l'escapava fora, els ensenyaments que tu fas és tot el contrari del que tu està sentint, no? Ha de reprimir tot el sentiment, reprimir qualsevol instint, viure, però això, enajenada, alineada totalment. El que està molt bé, molt bé, és el llenguatge, és magnífic, és que comences a llegir i és una passada, és una gosada, vinga, vinga, vinga, un castellà impressionant, amb molts registres diferents, perquè s'ha preproduit perfectament la manera de parlar d'una noia molt sencilleta, com la noia aquesta de la Gròria, que és la dona del Juan, un dels germans, que ve de barris sencillets, molts sencillets, molt deprímits, a parlar a la gent, per exemple, de la Mara de la Enna, que és una persona que està a una societat més poder econòmic, més poder exquisitiu, amb més cultura, més nivell cultural. Com s'ha de reproduir aquesta manera de parlar diferent, amb el llenguatge, com ho retrata molt bé. I també les descripcions. El llenguatge, quan fan les descripcions, quan descriur l'estat d'ànim d'aquesta criatura de la noia, aquesta que ve a viure ja, de cadascun d'ells, de les nits, com es fan de pesades les nits, i les nits, per exemple, les nits estiu, no? I, a més, amb aquella debilitat que agafa, que és la pròpia gana, que li falla com de liris, no sé què, que dius, és que sí, sí, és aquest sent que és molt perduda, i és per això, perquè està passant molta dona, no? Les descripcions, tant de les habitacions, dels espais, de la sensació, del cel, si cau, com una pluja, doncs jo què sé, blau, no sé què, que és com una escuma de... Un vocabulari, bueno, riquíssim, riquíssim, preciós. Com descriuràs persones físicament, també. És que estàs allà mateix, tu estàs imaginant. I és un llibre que no es perdrà, inicialment, perquè és electroobligatòria a l'institut, amb selectes de tercer i tal, allò a Castellana. Per tant, jo crec que és un llibre que es mantindrà, no? I va a la pena, no? Molt bé. Recuperar clàssics a vegades és magnífic, i això és molt important. Molt bé, jo faré un comentari, doncs, també, de... Bueno, no per res, les tres llibres, ni molt menys, perquè no acabaríem ni demà. Perquè, a més, tampoc es pot dir molta cosa, perquè és un llibre que està vinculat amb un thriller, no? Per tant, és un llibre que ha tingut molt d'èxit. Potser és els grans bitcellers, no?, perquè és la manera que hi ha hagut aquest any passat, no? I ara amb el tercer llibre de l'HR Dondo, que és escriptora, és una escriptora navarra, doncs ha tingut un èxit bestial, amb una trilogia, que és la trilogia del Bastant, no?, que és un ball, no?, una ball que ja entra navarra i el país va, que ja la sona aquesta. És preciós, és preciós, això. Podria ser, sí, a mi em sona de parir alguna pel·lícula. Sí, sí, el lliste, aquesta pel·lícula, i no estava molt ben feta, però a mi em va quedar gravat, jo, perquè he votat. Llavors, és un... aquesta doctora va començar a treure llibres a partir del 2012, em sembla, un cada any, no?, en aquest cas, no?, i són tres llibres que han rebut aquest nom de trilogia del Bastant, dedicat a la zona, però que es diuen el guardián invisible, el primer, legado en los huesos, el segon, i ofrenda la tormenta, el tercer. Clar, ens podem trobar, diuen, a veure, és una escriptora que parla d'una inspectora. És a dir, per tant, estem parlant d'una escriptora que, per la seva persona principal, és una dona, és una inspectora que, a més, molt qualificada, qüestió de l'FBI i tal, que és una persona que ve aquí amb uns coneixements magnífics per omicidis, i que, amb aquesta ball, no?, aquesta ball sempre, bueno, històricament, misteriosa, plena de bruixeria, de personatges, com el Bassa Haun, que és una cosa que, bueno, que és un personatge... una mena de... de Bigfoot, no?, com es diu, com una mena de... de monstre, no?, diguem, que corre per als boscos, no?, d'allà, però, en canvi, ajuda la gent. No és malvat, sinó que és una mena com de representació de la natura fet a home, no?, l'enament primitiu, però... Sí, vam fer una pel·lícula exacta. Aquests personatges... I es deia bastant, eh?, que jo... Imaginaris, magnífics, extra-naturals, i així i tot, no? Exacte. Tant típics de Galícia... Ahà. Les pal·les, les pales, tot això. Les bruixes lúmies, les lúmies, tot això, és curiós per tot. És que ja la natura és impressionant, aquests boscos són impressionants. Llavors, et trobes que és una història vinculada amb un thriller, vull dir, hi ha unes series d'assassinats en sèrie, i tot això ho barreja aquesta dona, a part del que seria la part purament policíaca, amb el grup de treball de la Maya Salazar, que és inspectora, amb el seu grup particular de casa, la seva família, el seu marit, que és un escultor estadounident, que es diu James, que és curiós també el canvi que hi ha, la seva tieta, que es diu Engrassi, que està molt vinculada al món talúric de la seva zona, on està, i dones germanes, que tenen també una forma de ser. I a banda, tot el que passa amb aquests boscos, amb aquests boscos, amb aquestes. Per tant, és una barreja de misteri, de costumisme, de com deia la Rosa, del que passa a casa, internament, que això és meravellós, i de tot els misteris que hi ha al voltant d'aquella natura, que envolta aquests assassinats. I és que cada llibre, per dir-ho així, és autoconclusiu, i cada llibre hi ha una sèrie de coses que queda tancat. Són independents, no es poden llegir perfectament. El moviment de la persona, però el segon, amb palma, s'amplia la informació, torna tan caro, però el tercer torna a agafar el primer i el segon. I és un enganxada de llibre, és meravellós. És una cosa que tires, tires, tires. Escriu molt bé aquesta noia. Estem parlant d'una literatura no de gran alçada, però sí de grans coneixements, sobretot, això d'aquests mons misteriosos, desconeguts, per molta gent, sobretot la gent d'aquí, que per la gent del País Vázquina Barra serà més fàcil entendre aquests personatges que apareixen d'una forma secundària i estranya. Ella a vegades té comunament de... El que és el raciocini de la seva feina, com a inspectora i coneixadora d'homicidis, es barreja amb el món misteriós i dels somnis que ella pateix a vegades quan va a la muntanya. I té sensacions com de perdres en un món que no és racional. I ho hem pres també amb les seves investigacions, i és magnífic. Vull dir, de debò, jo he vist una cosa mai tan curiosa com aquesta. No sé qui ho farà el cinema o el que deia, m'espero que ho facin bé, però si ho fan... Ho hem fet i també ho he vist. No crec que fessin aquesta pel·lícula. La primera no crec que l'hagin fet, no l'han fet. Però és possible que hagin fet alguna pel·lícula vinculat amb aquesta mitologia de l'entorn d'allà. L'entorn d'aquesta mitologia. Segur, però en canvi, ara jo estigues per anar a veure què faran. Ho han d'ambientar aquí. No crec que els americans ho ambientin a Daytona. Sí, que la pel·lícula era espanyola, o diríem realitzada allà. Hauria fet per ells això i tant. I em va quedar molt gravat. No em facis dir ni noms. No, no, no, exacte. Home, jo no crec que fos aquesta història, però com tu dius ben bé, està ambientat, que va bé, potser no millor. A veure, jo buscaré, més que res, perquè molta gent, per abans de veure la pel·lícula o llegir-lo, potser li veig per conèixer aquests personatges. La pel·lícula, va. Jo crec que a mi em sona això de bastant. Segur, segur. Home, és que és magnífic, és una mitologia pròpia del nord d'Espanya. I que explica moltes d'aquests incomanients que tenim avui. Exacte. Sobretot quan veus una criatura que diu que tinc pont, però d'aquí tens por. A més, toca uns temes que estan vinculats amb l'adolescència i amb la infantesa. I això és molt fumut. Clar, que els afectats són aquests, i dius, uf, i fa bunya. Fa mà. A més, ella també, ja veureu que no cal d'explicar, però és mare, també, que arriba a ser mare, i llavors pateix, uf. Hi ha tota una situació, buf, la mare, bueno, és que ja veureu. Comenceu a tirar milles, eh? Si hi hagi un llibre, vos ho recomano, no parareu, eh? Sí, sí, sí, sí. Jaume, doncs, parlant d'aquest article de l'ara, que ens deies? Sí, bueno, aquesta vegada és una... És molt senzill, el Santiago López Petit és que diu que les malalties de la normalitat, en definitiva, són aquesta normalitat que ens acompanya tantes vegades, la qual ens hem d'empassar volguis o no. Llavors diu, el nostre cos diu prou, no puc més, i s'escapa. La malalties ja s'està convertint, s'està convertint, en un arma contra aquesta societat injusta. Durant el moviment desbocat del capital, l'única manera de continuar vius és posar-nos malalts. En definitiva, és un punt on ens recuperem, perquè, lògicament, doncs estem com a letargats, per dir-ho d'una manera, no? Aquí he destacat també una altra cosa, viure és no perdre el tren, perquè suposaria caure fora i morir socialment. Viure és treballar la teva pròpia vida. Alhora, acceptar dia a dia que aquesta mateixa vida no val res. Clar, aquesta seria una bona pregunta per allò que parlàvem abans de comptar el programa, en tot cas, ho matitzem. És estrany, doncs, en malaltir si la nostra vida amb moviment s'ha de submetre el moviment d'un capital desbocat, i això ho concentren en capital, perquè podíem centrar-nos en altres paraules. I llavors diu, avui això ja és obvi. El segrés del temps de treball estès a tota l'existència ens introdueix dins d'una presó oberta i autogestionada per nosaltres mateixos. O sigui, però la gestionem moltes vegades, d'agut a la pressió, d'agut a la desqualificació que podem patir, d'una manera, doncs, que en malaltim, no? Jo crec que és... Mira, m'ha semblat que és molt aviat. És que a vegades la malaltia és una via d'escapament. Ni tant. Sense cap mena de dubte, és a dir, el cos de malaltir. És a dir, no pot estar sempre meravellosament bé. Llavors, és curiós que quan tu agafes un encostipat, vull dir, el temps posterior de l'encostipat, tens com una sensació major de pau? És curiós, vull dir. Veneteixes potser una mica el cos, fos del que sigui, i hi ha com una mena d'hiversió de toxines, digui el que vulguis, que el cos és més relaxat. I amb alguna malaltia que et fas guaca, que treu el que dius tu, treu les toxines, una de les coses que serveix per posar-te bé, és precisament treure les toxines del tipus d'alimentació que facis, que no està apropiat de la nostra cosa, per molt que s'hi acostumï. Jo moltes vegades el que penso és en aquells pastors de bontanya, o bé, fins i tot amb mi mateix, quan anàvem així a l'estiu, a l'hivern que feia un fred, que palava, i a l'estiu que feia una calor, i comprava, doncs, allò, la careta de porc o tal, i ara faig uns festivals allà. Escolta, llavors dius... Allà a la brasa, no? A la brasa, allò, la te'n perdis. I arribaves a casa i veurà, m'has passat, oi? Ara, qualsevol esposa que he fet aquí, no és clar. Però el que està clar és que davant del fred, allò... Sí, sí, frenava, eh, vull dir. És necessària, vull dir. Si tens aquest tipus de feina, lògicament, aquelles persones que estan amb un despatx, amb una calefacció, que això també ho miràvem nosaltres. Futaràs una careta de porc per esmorzar, per què? Comin. I acabes... Home, amb el coneixement de 500, oi? Ja veus? De tuccines, oi? Aquí tenia energia per cremar, tot el que era el dia, ja. S'ha acut això com a cosa, diguem, així, una mica bonica, oi? I d'aleges simpàtiques, exacte. Molt bé. Molt bé. Doncs, abans de passar a parlar del món del cinema, parlar dels Goya, el que farem serà re-escoltar, durant un parell de minutets, doncs aquest cantant que ens ha deixat, una mica sempre, amb segona filera, va arribar amb l'Estíbalid, tots dos a participar festival de l'Orovisió. No em veia equivocat, l'any 70, allà... No, 80, no, 80, no, 80, hi ha algú, no. Deixa'm viure amb alegria, la cançó em sembla. No em veia equivocat bé, no n'hi ha igual. Bé, va passar pobres coses... Jo he agafat una dels seus temes, jo crec que més macos, un que es diu Buscamer, no és gaire conegut a l'any 73, però jo sou que, si l'escolteu, més aquests temes que es van arreglar. Ja, amb el duet, us vull dir, amb el duet. Amb el duo de Sergio i l'Estíbalid? Vale, només ells, no la Mocedades. Exacte, Mocedades va ser una història, Sergio i l'Estíbalid ja van tornar a ser... És de l'època, de llavors de la parella. Perquè tant en quan tornaven a Mocedades, però ells feien... I ara era el Consorcios, els feies últims 10 o 15 anys, que, per cert, fa poc també s'han separat, perquè la parella tenia una edat, no? I llavors és com tot, imagino que ja no poden portar el ritme de gires, és normal, perquè em sembla que estem parlant de cantants, que clar, a més, era, no em sembla, que a 78, per tant, imagino que una cosa no és com més complexa, és més difícil. Molt bé, doncs, escoltem aquesta cançó, busca més, Sergio i l'Estíbalid. Donde se cae el mar, donde el amor se puede regalar. Donde vivo se escuche más mal. Sólo tres palabras, pues mi cena de partir. Tres palabras cortas, pero tristes de decir. ¡Adiós! ¡Uh! ¡Te quiero! Yo nací de tierra y en la tierra de guandar. ¿Cómo la cigarra tienes alma de juzgar? Pero tú eres mi guitarra caminar. Y si me quieres encontrar, búscame. Búscame, donde hay un sol, donde se acaba el mar, donde el amor se puede regalar. Donde vivo se escuche más y más. Búscame, donde hay un sol, un fuego junto al mar, donde un azul se sienta en libertad. Donde tú y yo pudiéramos soñar. Yo te he dado techo fuego amor comodidad. Yo te haría un lecho con la arena del amar. Si tú, uh-uh-uh, lo quieres. Vevo el vino de la vida y aún le pido más. Eres como un cántaro imposible de llenar. Pero tú eres mi guitarra caminar. Y si me quieres encontrar, búscame. Doncs per més hi ha un riu encara, la música era de Juan Carlos Calderón. També el tema, la música, la lletra clasca. És una combinació i eren molt bons. Era un grup que se n'anava cada miqueta amb segona filera. Era cançó melòdica. Podíem posar una mica més de força. La alegria de no tenir la cançó no hi ha la lletra. Enganxava una mica més alegria de vida. Tinc aquest ritme així. Aquesta línia era la cançó ligera. Era aquesta mena de pop molt suau. La música espanyola va costar arrancar. No hi havia grans temes. Els acordes són de trompeta. Està molt ben elaborat. Però perquè és Juan Carlos Calderón. Potser hi ha aquella època d'estaquessin. I parlem de l'estaca que parlem ara. És una miqueta molt ràpida. Va ser una sorpresa. La música va deixar prou bé el Dani Rovira. Va guanyar el millor actor. És aquest nano que ha pujat com l'escuma. És un descobriment. És un mala guany que fa riure. Això és un còmic que sigui bo en aquest país. També és complicat trobar-lo. Va ser una cerimònia molt correcta. L'arrencament va ser molt maco. Ho veieu tots. També va veure Marc Vellosanti fire dedicate d'aquell blau. fent mir مث now. Valeniz que sigas una crítica del resistirem. El cinema espanyol i altres cinemes. El risc econòmic de l'any 2014, han estat espléndits. Una bastiesa, i l'altra, una pujant li va cultural, que dius, això és terrible, no? Molt simpàtic, quan li va dir Nacho, al José Nácio Huér, com dient Nacho, ja som uns amiguetes, amb una, d'aquesta forma, i molt bé al Modó Bar, dient que no era amic del Huér, al Modó Bar va fer la presentació, i va dir, estimados compañeros, queridos amigos, señor Huér, por cierto, usted no está en este grupo, cansele muy bien, sé, claro, directa, no? I això em sembla magnífic, i és un personatge, com al Modó Bar, que té aquesta transcendència, està molt bé. Bueno, guanyador absoluta, l'Aïs de mínim... L'Aïs de mínim, home, és clar que sí. És que jo el del níño no l'havia aclarat, i jo, en cap moment, jo es dic, com guanya el níño, em tallo les venes... No podia ser, no podia ser. No podia ser, davant de l'Aïs de mínim, no hi ha cap cosa, de les llistots... I encara hi ha tot i si li han donat el níño... Tres, quatre, com es van dir? Tècnics, que això sí que és l'única cosa, que tampoc jo li dic tant el tècnic, ho sento. Perquè torno a insistir que les imatges d'acció... On el valor és tant. És que no, sí que ho val... Jo crec que una mica som gent que hem vist cinema, bastant cinema a tots plegats, i una mica també te n'adones, però jo crec que no són tan meravelloses aquelles escenes, ho sento. Jo crec que, per mi, des del meu punt de vista personal, jo he vist pel·lícules amb un muntatge molt més salvatge. Potser espanyoles no el millor, eh? I les que es van presentar potser són els millors efectes de so, i els millors efectes, m'entens? No n'agaré. Però, home, no sé... Per exemple, automata, no? És aquelles pel·lícules que va quedar amb un segon pla. Ostres, té una direcció artística, té una història darrere que dius... A veure, pel·lícula no és que sigui meravellosa, eh? En Toni Abanderes, davant d'un món, una altra distòpia, és a dir, un món a punt de destrossar-se, a punt de desaparèixer, a la terra, ha deixat de tenir els milions que som... A part, quedar-se amb... sembla que són 10 milions de persones, solament, arreu d'ot a la terra, i en ciutats molt concretes, i a partir d'aquí apareixen aquests automates, els quals són, com per ajudar l'Humà, però el que no poden fer és passar mai la línia de si humans. I es produeix tota una història al voltant d'això. Però tot el muntatge d'efectes especials, o el muntatge de... És que em sembla molt millor, ho sento, que no pas el nino. És un punt de vista, eh? Ara, és una pel·lícula de ciència ficció. I això és el que diem. Aleshores, de ciència ficció, sempre, amb els festivals, anem malament, com no siguis ítges. M'entens? Això ha passat amb ells. Per això que una mica he explicat aquesta pel·lícula que he pogut veure i pogut rescatar. Antonio Banderas, bueno, està bé, me fa falta, sóc la meva anigrifit, no sembla ella. S'ha tocat tota de la baix, pobreta, i es deformen aquestes cares, no sé per què es toquen, perquè perden els trets facials. I no sembla la meva anigrifit, ho sento. Llavors, clar, també s'ha de comentar aquest tema. Bé, bàsicament deia amb això, que veiem que 8 peïdors bascos va guanyar molt bé els principals, a part de la Clara Lago, que per cert són parella amb el Dani Rovira. Sí, sí que no, que sí, que sí. Sí, sí, sí, sí. Feren cotilles. Que els petons eren molt reals, no? La Carmen Machi, el Carrelle Jalde i el Dani Rovira, perfecte. Vull dir que crec que s'ho mereixien tots 3, crec que els papers secundaris de la Carmen Machi i l'altre és Maraballós. Està genial. El Carre també li va adonar. El Carre li va adonar. Màgic a el Carrell, que no l'han pogut veure encara, però que jo crec que s'ha d'emparar. Sí, sí, sí, sí. Les recenyes parlen molt bé. Un pel·lícul interessant, diferent. Barbara Lenny surt al níño, que és l'inspector a la que està al costat del Justo Sart. Ah, va bé. És ella, és ella. Sí, surt també a Estela Cadente. Heu vist Estela Cadente? No. També està. Ella fa de la dona de la madura Savolla. Una mica així que apareix parella, aquella manera. Un determinat, no? I és un actriu camaleónica, absolutament. I és una gran actriu. Des d'aquelles futures són els actrius. No sé què ha fet a Màgic al Gael, i m'ha jugat a fer-ho una meravella. Diuen que la pel·lícula és magnífica. Però bé, és el que diem. Per tant, crec que els premis van ser ben donats. O almenys el que jo, més o menys, pot tenir a controlat. Digueu-me, digues. A mi m'agrada la cara, no l'hi visc, com vas dir molt bé. Però és com... com la illa mínima... Sí. Però amb extracció. O sigui, no és tan concret, vull dir. No... O sigui, el que prima molt a la illa mínima, i amb això sí que jo estic d'acord, és sobretot un contingut d'una època concreta. Sí. I un espai concret. I un espai concret, evidentment. I una molt bona filmació, sense... Sí. Tant pot ser més cura per al lluïment, que no pas per l'afectivitat, també. I que això, a vegades... Sí, sí. I pot estar més o menys d'acord. I en canvi, màgic, el gel és des de l'abstracció. O sigui, és allò de dir... Escolteu, fixeu-vos a veure tots els detalls que veureu al llarg del metratge, perquè tots et tenen una relació amb una situació concreta. Però bé, tant pot ser aquesta, com la dels anys 80, el que passa és que els anys 80 s'ha de diferent. Perquè de 80 fins ara han passat coses i llavors s'ha de diferent. Aquesta és una altra de les coses bones que cal tenir en plantejat amb el cinema. Molt bé. Llavors hi ha un parell de coses molt ràpides, i ara ja passem a parlar per Imitation Game, que justament té relació amb el cinema femení, vull dir, amb el cinema de directores. Solament el 9% del que es dirigeix arreu d'Espanya ho fan directores. Siguint cuimetratges, seguint pel·lícules com a tal. L'única gran directora que és capaç d'obrir un festival és El Coche. Vull dir que és aquest plantejament, a nivell de la que està millor vista de l'Espanya. Ja més edifici ara a Juliette Vinoix. Això de ser aportiós. Aquesta combinació d'aquestes jugues dones. Jo tinc que respectar una pel·lícula moltíssim d'una tal Beatriz Sanchís, és una nova directora que ha fet totes aquestes muertos. Magnífica pel·lícula, molt curiosa, molt agradable. No és una cosa molt rara, però és una situació molt interessant amb l'Ena Naya, que és el paper principal. No comentaré gaire cosa, perquè estem parlant d'una antiga cantant d'un grup de la moguda madrilenya que viu a una situació de tancament. És a dir, té un accident de cotxe, això és un primer moment amb el seu germà, que era component del grup. I el matar-lo, mort com a tal, el que no es portava als cinturons de seguretat, el nano va sortir disparat. Aquesta era l'Espis. I els cinturons, ella és tanc a casa, i tanca el seu món, i el seu fill és el que intenta obrir-li aquest món. I em sembla una pel·lícula molt rodona, molt ben feta, molt dins de la casa. Doncs això és una nova directora que perfila molt bé. Tots estan muertos. I una altra que són 100% paper femení, és Marsella. Goya Toledo i Maria Leon, amb una nena. És una cosa també perfecta. Pel·lícules petites, no de gran pressupost. És una nena de Rotmovey. És un viatge que fa la Maria Leon, una noia que per X motius havia hagut de deixar la seva filla, amb adopció temporal. No sé com es diu això. Amb una família de cullida. No sóc de paraula, ara. Se'n va a Marsella amb la seva filla, allà trobar el marit, tònicament, i llavors a la seva parella. I llavors, clar, pel mig apareix una altra persona que és de Goya Toledo, no direm per quin motiu, amb el fet de la Maria Leon, d'Andalusia, dona de la vida... No de la vida, amb el sent de la paraula, dona que ha viscut el carrer, que... Una experiència de vida. Exacte, una experiència de vida, però que ha arribat més enllà, fins i tot, amb drogues i tal. Contra, estan amb la Goya Toledo, dona perfecta, matrimoni ideal, no? Exacte, i a partir d'aquí, que estan en el mig, que fa de una mica de bisagra, dintre una i l'altra, però és una cosa també excepcional, petita, però meravellosa. Podem imaginar qui és la Goya Toledo. Totes dues, clar, exacte. Totes dues, clar, i la nena... La mare de cullida. I la nena està acostumada a un tipus de vida determinat. Exacte, ja veus, a partir d'aquí, quan arriben amb la mare autèntica, que és aquesta mare... La mare geològica. Exacte, que té un altre ritme, un altre llenguatge, una forma de ser, és molt més vulgari i tal, clar, hi ha molts enfrontaments, però és una pel·lícula gran, però molt petita. Però, com diem sempre, aquestes pel·lícules queden amb segona filera, en festivals, com aquest, molt com això del Goya, no? Però bé, crec que hauria hagut de tenir més presència. Però, si ets dirigidrectora, ets una... No t'hi enquiem, et dic ara, t'ho dic ara. T'ho busquem ara i t'ho dic. Rosa, l'imiteixo en game, un altre pel·lículon. Vinga. L'imiteixo en game destifrando enigma. Sí, sí, enigma és la màquina. Ja l'he vist, ja l'he vist. La màquina... Alemana, la màquina nazi. Sí. Amb la qual sifraven totes missatges a l'esercit nazi. I era, doncs, mitjans en aquesta màquina, enviaven els missatges de totes les moviments que farien ells a la Segona Guerra Mundial. Era que es van lluitar contra els aliats, contra la terra, sobretot. Com un entrenador quan es posa la mà al davant de la boca per parlar amb els altres. I que els altres no saben el que diuen. I que no li vegin moviments els llavis. És molt important. Clar, però era una nova passada, perquè estaven allà tots els països aliats, intentant des... Amb la màquina, intentant desifrar. A veure quins codis, o com encryptaven els missatges. No hi havia manera. Perquè, a més, era superdifícil. És que els nazis eren molts gestos. A les 12 de la nit de cada dia canviaven el codi. Clar, tu ja vull estar tot el dia treballant les 24 hores. Des de les 12? Des de les 6 del matí, que era quan començava primer missatge. Estaves allà intentant, tot el dia intentant desifrar-ho. És que ni t'aproximaves, i quan ja et trobes tupor per cansat, t'ho anaven a canviar, o s'havia sigut un dia i un altre. I llavors entra en jo, que el protagonista... El... El entúring, és? Sí, el entúring. Sí, que és matemàtic, analista, no? És un matemàtic, no? Que l'incarrega molt. No sé si l'incarrega molt. És present a voluntari, a la fàbrica... Tot això tenen amagat. És una fàbrica de ràdios, clar, perquè és un projecte secret del govern britànic. El fet de tenir ja unes quantes persones, que són matemàtics, especialistes amb criptografia i tot això, fins i tot algun lingüista, intentar desifrar-ho. Doncs ell, el que fa és, de fet, és l'origen dels ordinadors, de les computadores actuals, no? Com els ingeneri, bueno, com podem desifrar aquesta màquina? No és una altra màquina. Que vagi la programem de forma que vagi molt més ràpida que nosaltres. Però, clar, totes les combinacions possibles per cada dia que canviaven el codi es donava milions i milions de combinacions possibles. És que és impossible ni que tinguéssim aquí no sé, 300 milers de persones. I cadascú intentava amb una clau diferent, dius que mai no ho aconseguiríem. Hem de mirar, d'inventar la forma, que sí, amb una màquina, i que la màquina ho faci superràpid, no? I llavors veus com ell ho va construint. Totes les dificultats que es troba, com sempre, no? Sempre hi ha qui és molt incrèdul d'aquestes coses i com que són els que tenen els diners que les demanen, la dificultat ja les tens allà cantades. També està interessant la reacció o l'interacció entre el grup. També és molt interessant perquè aquest senyor té veritat les dificultats de relació. Com li costa, eh? Li costa, li costa. Vas veient també com va fent el Flashback, no? Cap enrere el Flashback que apareixia a Infantesa, no? Quan ell estava a l'escola, el típic aquells col·legis privats britànics, no? Amb aquells campos i aquelles... Un pla Harry Potter. Te'n recordes allà darrere? Ell com té només un amic. Aquella veus una mica la seva condició sexual, no de molt sexualitat, no? Clar, tot això, com els nanos, ells pateix movint per part dels seus companys a l'escola. I això com li ha fet, també. Perquè ell ja és una persona especial. Dius que la mare ja diu que soc un bitxo raro. I el seu amic li diu que aquelles persones que sembla que no faran res són més coses que poden fer a la vida, segurament. I això, ja que aquesta frase sempre la té molt present, i fa això lluita molt. Que no era un show en piscines. Arriba, és una persona molt solidària, molt introvertida, amuntament, prodigiós... Sí, sí, sí. I aquesta màquina que estan fent, què és? El primer ordenador, el primer computador. Clar, que és que té el mèrit d'això. És aquest, i com t'enganxa, veient tot aquest procediment. Exacte, que t'hi procés. I s'ha agradat molt tot el procediment per reclutar, per contractar gent. Com podem agafar gent que tingui aquesta capacitat mental d'analitzar i de descobrir, doncs això, amb un crucigrama. O sigui, no creuat. No es composa l'anunci al diari. Diu que a totes aquelles persones que siguin capaços de fer, de resoldre, aquest han creuat. Els mots han creuat. Amb menys de 10 minuts, sisplau, que ens truquin, que és una oferta de feina. I el paper d'ella també està molt bé. Se sap posar, és un món més masculí, però ella també pot estar. Mira que no la deixarien als seus pares, però ella sola, treballant, fora de casa, amb un altre poble, amb una zona que només n'hi ha homes, no m'ha posat tampoc. I com seràs ingenient per poder solucionar tant d'aquest tema. És la caire nàclei? Sí, que està genial. És que aquesta la poses aquí, la poses allà, i queda bé. És aquella noia que la vas col·locant i dius, és magnífica actriu, també, pim-pam-pim-pam. Fas el que faci, vull dir, que molt bé, molt bé. I que sembla que no fa res, però en canvi portes un pes. Sempre, sempre. Un pes impressionant, i com ella l'hi ajuda, també, a relacionar-se amb els seus companys. És que tant d'apreciar, tant d'estimar, i llavors et reculsaran, i ho necessites, i ho necessites, no pots tu sol. Molt bé, una bona pel·lícula. És curiós, això, de les vents privilegiades i les dificultats d'integració social, també. Si vols parlar de la ment, és meravellosa. Esclar, és que això lliga perfectament amb la ment. Clar, perquè la persecució, que ell després pateix, ja no només pel tema de la homosexualitat, però sobretot és per això, clar, després ell com acaba, perquè després com acaba... Clar, és que la pel·lícula va fent sals en el temps, no? És una mena de pedida biografia. Sí, és un biòpic, sí, és un biòpic. Una pariada, però t'ensenya aquest final. Que dius de l'Ido, també, en Graterra, com estava. Ui, però és que en Graterra... Era terrible, en Graterra és terrorífic. És els pitjors llocs, sembla que no, eh? Molt pitjor que a França i a Alemanya amb aquella... Això té a veure amb la pel·lícula. Amb la pel·lícula que parlaré, Orgull, també. Perquè també estem en aquesta gran Bretanya, no? Que té dificultats per assimilar, doncs, les variants que podem proporcionar les persones en general, val a dir-ho així, no? Orgull, entrem en Orgull o primerament meravellosa, no? Si vols fer les dues, parla de les dues, i és que... Sí, és que fem una. Jo penso que la ment meravellosa liga més amb el de Sifran, no? Perquè és aquesta persona peculiar, no? Que tindrà o no dificultats... Dependrà, dependrà... Integració, vols dir. Integració, vols dir. Integració social, sí, és clar. Qui és el que té dificultats i integració social? Doncs aquella persona que sap molt, que d'una manera o altra, té un plaer enorm, de fer un munt de coses no al·licals, la distracció, ni alternatives que el puc pensar... Sí, ni l'exercici, ni lligar, ni... ...i es compensa sol, i tal, no? Doncs, llavors, amb la ment meravellosa, el problema afegit seria que, precisament, a més a més, té un problema mental. O sigui, ell, el de la ment meravellosa... Sí, clarament, que meravellosa, sí. Esclar, ell té unes visions... Clar. Ell mateix crea uns personatges i tal, i llavors això és la esquizofrenia, això ja ho sabem molts, no? O sigui, fixem-nos, de tota manera, que hi ha una fórmula que estaria amb el decifrant, que és una persona que no té una problemàtica mental, però que sí que la té social, precisament, perquè té una capacitat enorme, i diríem que ell es pot passar tota la vida. Jo amb això m'hi fixo molt, ara. Es pot passar tota la vida decifrant, per dir-ho d'una manera i creant, lògicament, una màquina, que li servirà per decifrar més de pressa, i, lògicament, tenir l'avantatge davant dels altres, perquè, si no, les cifres de pressa... No, clar. És com que no faràs gran cosa, no? Et quedaràs amb els mocs creuats que li hem d'obrir. I en canvi, doncs, això. I llavors, esclar, és això, no? Ha de fer un equip, té compromís amb crear aquest equip, la pròpia noia, com la integra, i llavors allà hi ha de tot, fins i tot espionatge, no? És el que sabem després. I el butxí de torn, però, per a l'Alanant, també, el recolzador. On em podries presindir el butxí de torn? Em podries presindir, tant de bo que no hi fos, no? Però de l'altre, no. Perquè és el granatge essencial que ha de moure tot. Exacte, és la granatge, que és molt interessant aquell personatge, si l'analitzes bé. A mi sempre m'ha apassionat aquest tipus de persona que estan per sobre de justícies, de ordres, de religions i de tot, eh? Vull dir, són una mera de dius, i tal. Llavors, bueno, doncs això, amb la ment meravellosa, el que planteja la pel·lícula és una persona amb unes característiques semblants, de la manera que, clar, entre el camp del predominidonament, que s'inventa unes coses que no es corresponen amb la realitat, automàticament aquella persona queda completament desveguda, no? I orgull que tal, que em deies, una altra pel·lícula que volies comentar, vinculada, no? Exactament, orgull és l'altra pel·lícula, també, que jo penso que lliguem aquest tema i que precisament també és britànica o està ambientada. I és pel·lícula nova, no? És nova, sí. És estrenaràvia, sí. És preestrena, encara aquesta d'aquí poquet, d'aquí una setmana o així la tindrem. Aquí l'orgull es pot agafar per dues direccions. Orgull dels miners per defensar, doncs que ells vivint amb una zona com la que vivien, no recordo ara bé, però crec que és a prop de Liverpool, pot ser. Liverpool pot ser, pot ser, pot ser. Aquella zona d'allà, Manches, de Liverpool, allò s'ho escrit. Bé, doncs l'orgull és dir, com aguanten una vaga, que va tenir una dorada d'un any i que va vencer la pròpia taxa, i després l'orgull homosexual i l'ésbic, que en definitiva va reculsar aquest altre moviment. O sigui, dues coses, no? El recolza, el perquè. Perquè hi ha un personatge, un del moviment gaire, que és el cap dill per dir-ho d'una manera, no?, és el creador que porta el davanter, que diu que ho sé gaire, és com si no té tanta importància com el que vulguis, sinó que el que té sí que importància, és que sóc això, però paral·lelament, m'haig de preocupar perquè el món canvia. Hi ha una sequència al mig de la pel·lícula que troba un amant seu, i li diu que encara estàs per canviar el món, diu que si no, no té sentit res. El activisme seria això, aquesta línia activista va lluitar. Jo crec que és una pel·lícula exagivament llapada, amb tòpics de tota manera, però que és interessant. Però és anglès a la pel·lícula, és direcció anglès i tot això, no? Jo sàpiga, sí. Té aquesta sensació de pel·lícula anglès amb aquesta línia... Feta, ja segur. I estàvem fatotes, ràpid. Allò que dius, potser no inventa, però sí que... Carai, que tira bé. I un parell d'oretes, que la veritat és que és molt interessant. Estarem atents. Vull dir, aquestes pel·lícules, que a vegades va bé. Jo crec que sí, que ho estaria atents. I la pel·lícula porta partítol orgull, fantàstic. Jo faré un comentari molt ràpid de Nightcrawler, i la Rosa acabarà parlant de Boyhood, que és una pel·lícula llarga, complexa. Sí, sí. Jo comento Nightcrawler molt ràpidament, el ja el mai jo sé que l'he vist. Rosa, tu l'has vist? No l'has vist. Estic parlant del Jake Gailer Hall, aquest nano, el de Brock Mcmontein, per aquella gent que no sap qui és i tal. Personatge molt curiós, tot sigui dit. És un personatge en sí mateix curiós. No sé com podíem considerar la seva forma de ser. Era el que estava casat, o l'altre? El Moreno, el Moreno. Ai, el Moreno. No sabem... No, l'altre va morir. L'altre va morir, l'altre va morir. L'altre era el futur Batman, i va quedar amb no res. Sí, sí, sí, sí. Com el de Sifreria. Jo penso que pot ser també una persona... No sé, vull dir que no ens planteja en cap moment com va pujar, de dolacent i tal. Però jo crec que no tenia masses pressiduitats, perquè va parar amb un punt que és gairebé no res, o sigui, la marginalitat, no? I a sobre s'ho creu. No està malament per ell. Àvia no li fa falta. És una persona que tampoc és jo que tampoc sigui ni molt empàtica amb la gent, ni molt menys. Ell va marcar, domina i es crea un món internet, perquè tot el que ho apreno apren per internet, les relacions apren per internet, això és molt fort. I a partir d'aquí ell comença una vida basada en això, amb els reportatges sanguinaris, que és reportatges terrorífics de la nit americana, que no importa arribar als límits gairebé. Hi ha una cosa per mi que és vital. Ell no s'estima massa ell mateix. Lògicament, si no s'estima ell mateix difícilment, s'estima d'altres. Lògicament, en els altres, es tractarà a partir d'allò que se'n diu rendabilitat, segurament. I llavors la rendibilitat és allò que, en definitiva, és que pot durar dillers. Però tu he fixat que ell, quan parla de la seva feina, ho fa d'una forma artificial. No sap com es treballa fins que crea el que crea. Quan vol tenir relació amb la Renée Russo, i tal, per cert, recuperada, és que no sortia meravellosa la Renée Russo. M'adura guapíssima. Vull dir, sura amb una potència. Vull dir que dius que ve una altra vegada que torne aquesta noia, la recuperin, però molt bé. Perquè contrasta la maduresa de la Renée Russo amb aquest jovenet que intenta jugar això. Però quan intenta tirar-li els trastos, la Renée Russo ho fa de forma... perdoneu-me, orthopèdica. De la forma que no sap fer-ho. Està del guany, no passa la relació. Clar. És una relació d'interès. Exacte. Exacte, però és que això, vull dir, però jo et vull tenir a tu, vull ser la teva parella, però vull tenir... Però jo t'estimo, però jo vull tenir un interès amb tu. Vull dir, a veure, nen, aclarat, què vols? I l'altre es posa molt nerviosa, i jo em poso molt nerviosa. Els límits, els marca el que cadascú vol fer, i ell marca un límit terrible. Vull dir que ja no hem de dir-ho, però... Hi ha qui l'ha comparat, fixa'l. Hi ha qui l'ha comparat amb TaxiDraver. Jo crec que és molt millor que TaxiDraver. Jo crec... bueno, és que... Jo no... està bé, la comparació és bona, però és que jo crec que no. Com a ells, Bartabrador. A mi això no és la pel·lícula meravellosa, eh? Com a ells, Bartabrador, TaxiDraver, per mi... No, està bé, com a marginalitat. Exacte, exacte. I a canvi, aquí, és una cosa bastant més. A mi això em recorda a Drive. La pel·lícula Drive és aquesta línia, és aquesta línia nocturna, constantment. I, a més, Nightcrawler és molt terrible la traducció, perquè és el que s'arrossega de nit. És el gossano nocturno. És terrible aquesta traducció. Em sembla boníssima, el comentari. Bueno, una pel·lícula aquesta de veure, Rosa. I aquesta també ha nominat els Òscars, eh? Sí, Boyhood també, va, boníssima, també boníssima. Aquesta s'ha de veure. Pot ser que guanyi, eh? Sí, home, i tant, i tant. A mi no em s'ha d'espantar la durada, eh? Perquè no se't fa pesada, eh? La veritat és que es veu molt bé, molt bé, perquè ja sabeu que és una miqueta de la trajectòria. S'ha durat durant 18 anys? 18 anys. No, 12, 12. 12, 12, perquè n'hi ha 6 anys, i acaba que té 18 anys. Sí. Es va veient una miqueta l'evolució d'aquest nen, al llarg d'aquests 12 anys, amb la seva família, amb la seva germana, i tant, la relació entre ells. I llavors el que fa el director, que és el Link Laker. Richard Link Laker. Link Laker, perdó. Link Laker, sí. És grava, durant una setmana, cada any, grava aquesta... Richard, perdó. Sí, sí, fes, fes, digues-ho. Grava una miqueta amb aquesta família, el protagonista és el nen, però, clar, hi ha el pare, hi ha la mare, hi ha els germans, hi ha tota la gent que li envolta, no? I... o els amics, com a relació amb la resta de gent, i la família de la mare, també, perquè doni tot, també. I totes les històries, totes com va d'això. D'acord, i llavors és superinteressant. És superinteressant, perquè està tot ensamblat, de forma illvenat, sí, sí, que no es nota, no es nota, no saps. És que, dubtes, no? I sòstres, estem encara quan té... Això sí, 6 anys, o ja té 7, o 8, o és que... perquè està tan bé, illvenat, tan bé cosit, que no te n'adones, no te n'adones. I, a més, és superinteressant, perquè veus l'evolució del nen, però, a l'hora, com van evolucionar també, la mare veus com espantina, que s'està tallant el cabell, que s'està diferent, que no sé què, que s'està amb una parella, que s'està amb una altra, que s'hi han de deixar la casa on viuen i canviar fins i tot de poble, canviar de... Això és molt interessant. La relació d'ells amb el seu... amb el seu... amb el pare, no? Si es veu, si no es veu. Superbé. El pare és el... Alefán Hopki. Alefán Hopki, sí. Sí. Sí, sí, sí. I ella és la Patricia Arquet. Perquè és, de fet, ell és el protagonista d'una trilogia que també ha fet aquest director, que també era boníssima, i abans de l'Amanecer, abans de la Tardecer i abans de la Nochecer. També boníssima, no? Aquella era amb els mateixos actors, la mateixa parella, en diferents moments de la seva vida, també, quan es van conèixer de joves, al cap després de 10 anys i després de 20 anys, també, que estaven a trobar, no?, i ja són més grandes i tal. Vull dir que no és la primera vegada que aquest director fa un experiment, o fa una crevació d'aquest estil, no? Sí, sí. I, bueno, interessant i maquíssim, no? Per mi la pel·lícula està bé, però per mi l'avec massa... Vull estar molt bé, però no per tant. No per tant. És la meva opinió. Mira, saps què passa? Hi ha una pel·lícula amb el Sant Blanc, que va interpretar el dicapri o no l'altre, com se diu, sempre els confonga. Que és el Terris Màlic, l'árbitre de la vida. Ah, l'árbitre de la vida, sí. Sí, l'árbitre, exacte. L'árbitre de la vida és... jo penso que és excessivament... O sigui, vol agafar massa... massa volada. Massa volada, i probablement sí que hi ha un seguit de coses que no calia, però jo crec que allà retrata d'una manera, jo diria, imaginativa, creativa, tot el que és la realitat del moment en què vivim, i en canvi, boyhood, el que fa és retratar-ho, com si fos un documental, gairebé. Exacte, fa d'aquesta manera. I aquí és on pots estar, com una mica, en desacord. A mi em crea dubtes, això, no? A mi em crea sensació de repetició. Tu veus la pel·lícula i se'n fa repetitiva. Són dues hores i tres quarts, d'acord? Jo he vist pel·lícules de quatre hores. No tenim problema per això, no? Però és que jo crec que repeteix massa els clichés, però no hi ha una... No és tan important a vegades com perquè ho repeteixi, o perquè, veritablement, allà hi hagi una variant. Potser amb dues hores. És una molt bona pel·lícula. Sí, que sí, que té molt d'amèrit, i té molt d'amèrit. Clar que té les seves cosetes, i en algun moment també se'n pot fer una miqueta. Ostres, ja no toquem aquí dues hores al cine, ja no toquem. Jo crec que... Però et torna a enganxar, et torna a enganxar. Potser descoficient per explicar aquest procés magnífic de fer una pel·lícula amb aquest temps. Sí. Jo trobo que és molt maca la relació dels nens, dels dos germans, que per cert, la nena, que em penso que es diu Samantha a la pel·lícula, és filla del director. Que és la que menys evoluciona, perquè és la nena bona, la nena estudiosa, la que no dona problemes, clar. I, en canvi, el nen potser és una miqueta, el que té més dificultat. M'agrada molt la relació amb el pare, com el pare no està vivint amb ells, però en canvi sempre està ja, i ha marcat que ells es vagin desplaçant pel territori, a diferents estats o poblacions. El pare sempre també es desplaça i també va viure cap allà, per tenir-lo a prop. Sí, que no és el mateix de l'altre, que el pare sempre se'n va i torna i crea un desgarrilla normal. T'en recordes d'això, no? Jo penso que vull... Si és una figura de... La figura de la mare, també, la mare superwoman, que dius... A veure, ella sola amb dues criatures, estudiant, després treballant, no sé què diu. Ostres, no...I casar-se amb dues cases. Hi ha coses que aquí no quadren, hi ha coses que no pots fer. Ella com es lluitadora i de pencona i de penca... Com troba aquests pencos. I a més veus que donen classes i que té molta relació amb els alumnes, una persona molt vàlida, una persona molt sociable... Bueno, te cuses, però real com a la vida, a mi m'agrada. Sí, sí, sí. Els pencos han de ser pels pencos. Exacte, això sí. Doncs es queda un minutet per fer dues apreciacions. Una d'elles, que Marsella és també una directora, Belén Macias, és coneguda, no és coneguda, és una nova, també. I Beatriz Sanchís, tot... No, todos están muertos, ¿vale? Sí. Ens queda aquestes coses per dir que no aneu a veure si voleu. Intodebutz és durantíssima. Ho sento, eh? Vull dir, és un musical que intenta portar marxa de mena d'història raríssima, que la setmana que l'explicarem, però... Però parla... Rau Marshall, anem molt malament. Parla dels estoics. Exacte. I a mi també és com a mestre. Clar, i a mi m'han cantat els musicals, i és un musical. Fet per Stephen Sondheim, que és boníssim, però dius, on te vas? Vull dir, el problema és que està fet per aquest director americà, que és massa americà, i llavors això ho trenca. Bueno, parlant la setmana que ve, res que d'anar tres segons... Sí, ja farem. Adéu-sí. Bé, la setmana. El just a la fusta, parlem de tot el que passa s'enjust. És una cosa molt dura, eh?