Babilònia del 26/2/2015

Escolta, sigui millor o pitjor, és una pel·lícula catalana, tu. Era fallida, però tenia idees, també, no sé. A mi m'agrada. No em sembla una gran pel·lícula, però té una altra cosa. Carlos Giacomelli, moltíssimes gràcies per... Xavi, resulta aquí. Jordi. Jordi! Jordi! Jordi, ja s'ha dormit, ja s'ha tornat a dormir. Que fins la setmana que ve a les 8 del vespre. I ja us multes, gràcies, una abraçada. Adéu. A les contes, ràbia d'Esber, si tu anis ràbia d'Esber, la ràbia de Sant Just, no anem de molt tu i tu. El cas del jutge... Doncs benvinguts a un dijous més, aquí, al Vapilonia, a Río Desvern, i bé, amb la companyia, com sempre, dels nostres companys, de la Rosa. Hola, bona tarda, molt bé. Què tal, Xesco? Molt bé, aquí. Intentant passar aquesta mena d'encostipat, no sabem ben bé el que és, no? I per sistema, i que s'agafa... Que s'agafa el coll. I el Jaume, què tal? Hola, bé, jo m'he agafat també, però no, això no s'ha agafat gaire. No s'ha agafat gaire, no? Perquè deien que eren dues setmanes, la passada i l'altra. Aquesta ja està alliberada. Aquesta ja està alliberada. Fantàstic. A la vacuna ja té àfica. Per això es posem, no? Jo, com que no m'hi he posat, a mi no m'ha fet efecte. Doncs no, no, no. Per això estàs acabat, eh? Sí, imagino, imagino, bueno, molt bé. Cap problema, doncs avui tenim un programa aminament cinematogràfic, bàsicament perquè, com ha estat, fa res, qüestió de 5 o 6 dies enrere als Òscars, i que van ser tant aquest any tan... Per un costat aclamats i per l'altre, estan criticats també, doncs farem un comentari bastant ampli, parlem de novetats, de pel·lícules que hem vist, sobretot hem vist prou-tes pel·lícules de les pel·lícules de no-par-la-anglès, eh? Exacte, sí. Com Tim Bogdur, Lato Salvajes, que també farem un comentari, però parlem del Franco Tirador, i un altre que es diu Foxcatcher, que em sembla que ja comentarem aquesta pel·lícula, que ja he pogut veure i que m'ha semblat una cosa, com a mínim, peculiar. Però abans, la Rosa ens farà una mica d'introducció amb el món del que seria la literatura, amb un llibre que es diu... que té rin certitud... Serbiam... Serbiam... I al final, pararé de tot, pararé grec i tot, no? Aquí un no sirve pa to pa roto pa roto... Sí, com ha estat damunt. Exacte, sí. Jo sé dir un taco amb grec. Oh, sí? És estrany que no sigui una paraula amable. Sí, clar, és que és el que t'ensenyen. Però polis no valen, que jo no. No, no, no, no. És una que es diu Vale Iscòracas. Ah, sí? És l'agosti com vés a parir. Vés a ca. Això, vés a ca. Vull dir, és Vale Iscòracas. Sí, però ja... Home, és clar que teniu vocabular i si vas a Grècia... Sí, sí, com hi hem per defendre't. Sí, és que hi hem d'anar. I també he sentit una altra cosa que em van ensenyar. És turisme, no? També he sentit una altra cosa. És una cosa que es diu Topeus Ace Indiacia. I això vol dir que tingui el penis a la mà dreta. Sí, perquè això... És animal necessària. Que és vital. L'altra no és gaire. Aquesta? Sí, sí, això era un text grec. No es conya, això era un text grec. No ho he pensat, no ho imaginem el context. Doncs mira, és el context que menys es pots imaginar. Era un text que... Tu veus això, què diu? No, jo ho estic sentint. Però en sèrio, això va ser tercer de bup a l'Institut de Sant Just. Ostres. Ah, però que estudiaveu grec molt, eh? Clar, grec. Anticlàssic. Tu saps això de l'arbrut? Eh? Doncs... No, no, no. Això és que tenia profes molt progrès. No, exacte. No crec que sigui encara que ens ho va fer. I va sortir aquesta paraula i a més li va tocar... Ah, sí, van sortir els alumnes. Li va tocar una noia molt així, molt tímida. La traducció era correcta. Això, i clar, i se'ns va quedar. Els nois se'ns va quedar aquesta frase. Exacte, bé. Jo penso que els grecs s'enfadarien molt, que insisteixin sobre... Ostres, i si no és amb la mà dreta, i si per sempre és amb la mà esquerra... És a la mà dreta. Jo sé dir, axia és la dreta. L'esquerra no sé com és amb grec. Bueno, haurem de preguntar. En diccionari, ràpidament. Has de prendre una mica més i saber... La sal d'amplia un cabonari, si no, és veritat molt. Bueno, s'he dit més coses, però callo, eh? Sí. Que pots comptar, que deu ser. No, no, no, no, no. Tu imagines de la primera a la segona quina varietat. No, no, això era més seriós, eh? Això que anàvem a parlar de cinema, sobre això... Imagina't, imagina't. Vaig dir que anem per un camí. És el que diem. Hem de parlar de la pel·lícula Mauritana, i ens hem atagès, ja. Mauritània. Sí, sí, el Tim Buctu, que l'avisa rosa, que parlem d'escrers. Però també parlem de Bapaduk, parlem d'un parell de pel·lícules una miqueta més anteriors, el console de Sodoma i l'últim cop. Però el que farem ara és que... I també recordar-vos que avui, perdó, escoltarem així de fons, a Bruce Springsteen, perquè avui fa 20 anys que estrella el seu primer disc d'èxits, que això era una cosa... Bueno, que fa 20 anys era habitual, però no era tan habitual, que un gran tragués un disc d'èxits. I també farem una cançoneta d'un grup que es deia Wom, que avui fa 30 anys que s'han separat, 30 anys fa que George Michael i Andrew Ridgley, que eren els dos... George Michael va seguir a la carrera musical, i el Ridgley va desaparèixer, com a tal. I sotem una cançó que és molt divertida, que ens recordarà els temps més joves, no? A més de les generacions que tenim 40, hi ha algú? Sí, també. Ja deixem-ho així, no donem més voltes. Bé, Rosa, parles de Caterines de l'Hurtitude. Ja, jo ja. Me lança todo, jo. Bueno, és... bueno, és en francès. No sé si hi ha la traducció amb català, o en castellà. No ho sé, ho desconec, perquè el vaig agafar així, ja en francès, allà a la llibreria francès, a Haimes. Bé, em va ser perquè us recordeu que vaig explicar que hi havia una exposició sobre Sant Pé, que és aquest illustrador francès, que havia estat autodidacte, que no havia anat a l'escola ni a la universitat, i de seguida va començar a publicar, la següent que va posar, dibuixava, tindria molt d'èxit, t'hi va publicar per imatge, el Nobel Océa de Quater, alguns diaris també, fins i tot en New York, alguns diaris també amb anglès. I, bueno, va tenir molt d'èxit. És el dibuixant, que és el mateix d'aquest llibre, és que és el que val molt la pena, tant la història com els dibuixos, és una passada. És el mateix dibuixant que feia el Petit Nicolà, però el d'Alcini, insisteixo. El d'Alcini. L'altre no té res a veure, no? Ni per a somo. I que era una història molt maca, és d'un nen així molt naïf, molt sensible. Doncs aquest veig ser una miqueta per aquesta línia. L'autor de la història és el Patrick Modiano, que és el recent premi Nobel de literatura, que és francès, ha fet moltes novel·les, estic llegint ja no veig tan bé, per a durs, que ja us diré. Aquest llibre, de fet, és per a durs i per a nens. Aquí qualsevol ho pot llegir. Sí, perquè ho acompaginant amb aquestes il·lustracions tan maques, és la història, que sí, us haurem d'avançar. No, jo l'he vist abans i és preciós. És preciós, a més, així amb colors, així unes miniatures, les habitacions, la nena que està vivint amb el seu pare, tots dos porten ulleres, tenen moltes coses en comú. La mare és Vallarina i té una academia de ball a Nova York. En canvi, el pare i la filla estan vivint a París encara, però clar, el pare sí que és francès, la mare és norteamericana. I la nena, a la seva il·lusió, també és arribar a la seva Vallarina. I de moment ja va amb una academia de ball, també. Doncs vinga, mica en mica, no? Llavors, allà el que fa és que es treu les ulleres, i així ja hi ha com si viu un altre món. És un altre món diferent, com que no veus contors, és una mica miòbcle. Pobre, llavors, no veus contors, però està com un altre món. És molt feliç, allà. El món és art, llavors, si no ho veus... És més màgic. Tots els que pinten t'ho diuen, que per cert aprofito per l'exposició de dissabte, no? Sí, dius, dius. Després en parlem, també. Però, a més a més, no, acluca els ulls, perquè si no veus les línies massa, massa poc fines, no? I llavors, acluca els ulls. O acluces o fas un cercle amogit amb gama i mides per un ull, com si et posa jo per un vinocle. Això, jo penso que lliga perfectament, no? Clar, clar. Bé, doncs el que havia de dir és que el dissabte sí us ve bé, el Carrer Marqués de Cornallà, el Carrer Marqués de Cornallà, que veureu una exposició sobre, digue-ho, digue-ho, digue-ho. L'exposició és de pintures. Sí. D'un pintor que es diu Joan Vidal i llargues. L'exposició té partit un rostre si ha estat de la consciència. És molt interessant. I es farà al Club Social Espai3, que està al Carrer Marqués de Cornallà número 15. Vaixos a Cornallà mateix. A les 5 de la tarda. Exacte, és la presentació. I fins a la 20 de maig, no? Sí, la dutada serà... Dos dies a la setmana, cobrirem, perquè... A les 7 de maig. Sí, a la tarda, això mateix. Molt bé. I si és ambores concertades millor, perquè d'aquella manera que si no hi ha d'anar ningú, doncs hi ha moltes altres coses que es poden fer i no estar allà. No, vull dir... Per si de cas, segur que vull trucar amb algun telèfon de contacte. Sí, sí, 59, 96, 10, 16. Jo el sé tant de memòria, aquest que hi ha. Torre a repetir-ho, Jaume. Sí, 59, 96, 10, 16. Molt bé. I trobareu el Jaume Viral, que és el pare del maig de l'artista. Que us acompanyaria, doncs, perquè tinguessiu... Jo suposo que el plaer era veure una exposició. I tant, sí. A més, amb una magnífica pintura. Que des d'aquí... Jo la conec. Em va sorprendre molt agradablement. Jo crec que és molt interessant, per tant... Sí, sí, sí. Amb molt color, també, molta força. Molt potent, molt forta. A molta força, molta força. D'acord. Molt bé. És una lliure molt agradable de llegir, molt, molt. A més, són capítols cortets, que potser anem llegint-nos així. En plan d'història que no suelta, però... Veus que és dedicar al pare, que té un negoci... Junta amb un soci, un negoci d'importació i exportació, que no saps ben bé a veure quins tipus d'objectes, o qualsevol cosa. Penseu que estan pràcticament a la Segona Guerra. Una mica després de Segona Guerra Mundial, igual arriba objectes que havien estat a la guerra. Jo que sé, a partir de totes unes... No ho especifica. No acaba de quedar massa clar. I el soci també és un personatge una miqueta fosc. Sí. Aquest sí és més estirat, és molt fosquet, és molt fosc. Després veus quan van, per exemple, amb una festa d'aniversari d'una companya de l'acadèmia de Valle, de la nena, de la Caterin. Per cert, certitud és el cognom, eh? Ja està, res més. O podíem traduir com certesa, però voles dir que no fos això. És el cognom. I llavors van a la festa d'aniversari d'aquesta companya de l'acadèmia de Valle i de la nena, i veus que vivim amb una mansió supergrana, superluxosa, amb una gent amb uns cotxes que van allà, amb uns cotxes de parcats. I, clar, el pare encantat de la vida de fer, en relacions i de tenir contactes per poder fer més negocis, no? Però que va, després resulta que és tot una mica més fals tan bé tot això. Molt fantasma, no? Molt fantasma, sí, molt fantasma. Però per això és divertit, és un llibre molt simpàtic, que els personatges són així també una miqueta naïf, el bon vibre, la tranquil·litat, que estarà al relax, no? Molt bé, i després ja la idea de tornar, de estar junts, de mirar cap a Nova York, amb la mare també, a viure atencions. Bé, està molt bé, està molt bé. La veritat és que és un balsam. És un llibre amable, de què és llibre. És molt amable, molt, molt. Per en tot el sentit, tant per la història, com per els dibuixos. És curtet, és molt bé, molt bé. Molt bé, doncs una recomanació més. La recomanació és el comantant també a microfons tancats, que és allò a partir de l'altre de la nit, i que serveix per relaxar-te quan amb el ritme que portem, hi hagi hagut tan petit, tan meravellós, una vegades, et dona aquest balsam. A mi m'ha passat alguna nit allò que no estàs dormint molt bé, o que t'has despertat i no sé, amb una mica de neguidol, te l'agafes, llegeixes un capítol i mires els dibuixos, i ja està, et torna una classidessa, que dius, vinga, adormir una altra vegada. Jo, com el tio, em vaig molt amb uns llibres molt salvatges. No, jo m'estic llegint un llibre que hi ha el comentari que es diu, que es diu ònima, que ja voreu, que és una cosa molt original, però dura, dura, dura, jo que dius, però bé, a mi m'agrada canviar, ja sabeu que passo d'una cosa a l'altra, i ja està. Molt bé, doncs el que farem ara és parlar dels Òscars. Encara que aquí no ha tingut el plaer... El que és d'horaris i tampoc ho repeteixen després, abans ho feien a Canal Plus, quan era m'hovert, clar, és molt tard. Si va acabar la 5 de la matinada. Jo què sé, o a les 6 o les 7. Vull dir, va començar les 3 al divendres a la nit, que dius, jo què sé, és un dissabte a la nit, i per internet, o si pagues Canal Plus, això cadascú, s'ho munta com pot, però bé, és el que diem, va ser una cerimònia que va estar en fallida per el presentador, és un tal Neil Patrick Harris, que és una mena de còmic d'aquests que... de nova generació, com el Dani Rovira, a Goya, però a les Goya ho ha fet molt bé. Però això d'aquest nano és molt encursatat, és a dir, portar molt bé al guió, però no improvisava. Exacte, però era jo que dius, tot com molt marcat, molt regeixat. Bé, el comentari és si més genèric, no? Per l'altra banda, s'ha parlat de una cerimònia prou agradable, quan ha contingut, no? Moments emocionants, d'una cançó que es diu Glory, de la pel·lícula Selma, que és de la única que no està estrenada, em sembla, que és una pel·lícula dedicada del període de Martin Luther King, és una pel·lícula ambientada en aquell moment i en aquella situació, i és el que va encantar un cor de Gospel, va cantar aquest tema que és meravellós, i es veu que la gent s'ha posat a plorar i va ser molt emotiu. Això és molt amàrica, jo ho sabem. Qui va guanyar? Doncs va ser molt repartit, aquest any, no? I sembla que tot estava ben útil i donat, no? No haver cap sorpresa. A més, jo crec que a mi no em va sorprendre res de l'altre món. És a dir, comentar-ne així molt per sobre, però el que podíem parlar, per exemple, és des de la fotografia, va guanyar Birman. La pel·lícula d'animació és una cosa que es diu Big Hero 6. Que jo no l'he vist, però que m'agradaria veure, a veure què és el que diuen, però les pel·lícules d'animació que estaven quedant, les Vox Trolls, aquesta, com ha entrenat el dragón 2... Es veu que estan molt bé, aquestes pel·lícules, i han passat una miqueta per aquí. Aquest és el nino aquell que sembla el Michelin, el nino de Michelin, així de color blanc, així tot grassonet, pobra. I llavors, el nano, el protagonista, el vol posar com si fos un robot, si fos el robot cop. Clar, li fa tota l'armadura, li col·loca, així tot, així. Així no, cap allà sense respirar. I és una supera, que a la que respira una mica, ja s'hi desmuntarà tot el robot. I el vol trobar. Això és la... Els Vox Trolls. Els trailers aquests, sí. A veure. Estan més, també, aquestes, sí. Això diuen que estaven molt bé, eren així com d'Eston Motion, algunes d'aquestes pel·lícules, que tiraven bé, però jo intentaré, jo les estic intentant, a veure si les puc organitzar per veure-les, perquè m'agradaria parlar dos o tres d'aquestes, que em faria gràcia. Bueno, ja amb els papers una miqueta de... Ara parlem de la pel·lícula extranjera, perquè hem de parlar d'Aida, que és meravellosa la pel·lícula, no sé si l'he pogut veure, és magnífica, és un tros de pel·lícula petita, petita i meravellosa. Però bé, parlem una mica d'aquest dels papers principals. Actriu secundària, Patricia Arquet, boyhood. Que ho sembla. La gent que l'he vist, que l'he vist. Jo no estic d'acord, ja està. Vull dir, jo crec que com a paper secundari... Jo crec que la Patricia Arquet ha tingut una carrera molt... Molt... com una serra. Exacte, molt aval, molt avall... Mai massa dalt, però... Bueno, no sé. No sé, és una opinió personal meva. Potser és que no m'agrada gaire, en general, tot. El conjunt, vull dir, com actua la forma en què ho fa mai. En cap ni ser més alternativa, que ha fet pel·lícules molt alternatives, ni aquests és una pel·lícula més encursatada, no ho sé. Què opineu? No sé, jo penso que potser és perquè... A veure, per la forma de la pel·lícula, pel format, no? Perquè es va gravar, vam dir que era durant 12 anys, no? 12 anys, correcte. I agafar una setmana de la vida d'aquells actors, que són també personatges, però, de fet, són actors, són persones. Sí. És difícil, és difícil enqueixar-lo tot. I fer... filmar una evolució. Jo penso que per això ja em veia em passava. Així com el nen el veig diferent. O sigui, em va agradar més el nen, perquè sí que veus l'evolució. Hi ha moments que no saps si realment hi ha un tall, i ja han passat un any següent, perquè està tot tan ben ensamblat que no no t'ho sembla, però en canvi, amb la mare sí que es veu més els canvis. També potser per la forma de vestir, pel tall del cabell, perquè que se'l porta més curtet, que si no sé què. I però jo no em veia així que no li vaig trobar com un seguiment, una evolució clara. Potser la meva veritat és que la pel·lícula està molt natural, en general, i llavors sembla que no destaqui gaire. És un paper d'aquests que va evolucionant, a part d'això, amb el temps, amb aquest cas, m'he millor dit. De fet, un adult tampoc no evoluciona tant. Sí, el nen biològicament, físicament, ja està evolucionant molt més, no? Però és que a mi, bo i fut, en general, a mi em va de cegre... Però és una opinió personal, insisteixo. La crítica ja ha quedat molt bé i ha quedat bastant malament. Jo crec que bo i fut és... És que a més li posen... no, perdona. No, digues, digues. No, que li posen també un paper, i li posen que passen moltes coses, no? Li passen moltes coses al llarg de la vida, canvis de parella, maltractament, fins i tot. Absolutament tot. Clar, sí, que dius, sí, en canvi, ja, però en canvi, sí que s'esforça, que estudia, que després es treu una carrera, i això la porta als dos nanos al davant, al davant. Evidentment. Després que sí, amb una lupta, també té una... que també és perfectament possible, clar que sí, no? Però és com una, hi ha un petit burrillo, no? Hi ha una barreja de coses que dius, no sé quin personatge pot creïble. No sé, pot creïble. Una mica com massa... Li hem volgut fer enqueixar tot allà, però... No t'ho acabes de creure, no? Però és que en passen això, en passen amb el nen, en passen amb Alephan Hopkins, i a mi m'agrada molt Alephan Hopkins, o bastant bé, no sé, en general, és una pel·lícula per mi que no... no sé, que per molt que sigui el que és, crec que no... En canvi, jo la trobo però molt interessant, o sigui, puc estar d'acord amb el que tu dius, que hi ha coses que potser no queden prou ben engafades, no? Però penso que és una proposta... Sí, sí. Totalment, s'ho negarem. I precisament això és el que fa... Mira, avui precisament he anat a la manifestació, i m'he trobat... Sí, una xicota, i hem estat parlant de si anirem a dir... Explica'm l'arbre de la vida. Diuen, la gira, quin rotllo li he clavat! Va, va, vostre! Bé, doncs... Esclar, perquè d'una manera o altra, m'ha vingut a dir que no havia enganxat. Dic, no, dic, és que és bastant fàcil. L'he procurat posar així, una mica en bòrbita. I és que és això. Jo vaig veure l'última que vam fer des de la notxacer i tot allò, que no deixa de ser el mateix. El que passa és que he fet en quatre pel·lícules allò. Clar, que és que aquest home és la seva versió de les coses, no? I llavors, a mi em sembla molt interessant, la veritat. Vull dir, és una mica tou, fins i tot a vegades romanticot i una mica blavot, tot plegat, però dius, bé, i qui no s'ha comportat així a algun moment de la seva vida? I jo penso que això és el que és fresc. I si, paral·lelament, veiem l'evolució en tot un seguit d'etics, que segons el realitzador, i aquí hi entreven a la part guió, doncs és aquesta mateixa vida, que també ho trobem en l'arbre de la vida, perquè és el que definitiva li ha dit. Dic, esclar, l'arbre de la vida és començar des de... Sí, des del que era emcentre, de dir, bueno, no, foc, que era... Vull dir, fins a arribar a la porta del seu, per dir-ho d'una manera, hi ha un retrat de la societat i les dificultats de trobar un punt que, francament, generi no només una supervivència, sinó unes vivències vitals des del primer moment que naixem, jo penso que és una gran dificultat trobar això. I jo crec que vull jugar-ho a ti i va, i va per aquí. Una part sí. Llavors ja m'interessa. Sí, sí, sí, sí, que té aquest valor. En la nota global sí que és positiva. Sí, no no positiva, ho veig, però... Bé, seguim amb més, l'actor secundari va ser el JK Simons, amb White Plash, que no l'he vist vosaltres, em sembla, no? Bueno, em sumareix, jo crec que sí. Sabent qui estaven de secundaris, hi fa un paper magnífic, és aquell professor... Sabatxa, Machacón, que et treu el millor, no? Després en parlem, de què? Però em sembla que fa un paper magnífic. Un tirador també ens ha de ser recorrent. Actriu principal, Julià Mur, amb sempre Alice, no? Tu l'has vist, també, Jaume, em sembla, vas veure? No, no l'he vist encara, però... He vist la Julià Mur i m'agrada molt. Paper magnífic, paper fet per ella, vull dir, en cap moment cau amb el tremendrama, que és el tema de l'Alzheimer, però ho fa d'una manera que dius, mare, és supercreïble, perquè la Julià Mur és molt bona. Això és una senyora que sempre... Una... precisament una persona que no costa mostrar massa de cort, a nivell cinematogràfica, deia que no li havia convençut i vaig pensar, avui, que deus ser una mica el que tu acabes de dir, no? Perquè és clar, vull dir, cadascú, i tothom és meditablement qualsevol opinió esvàlida, eh? Però el que sé és que... No sé, em va donar la sensació que anava per aquí. És el que passa, que potser tenir la referència a ella... Amor, per exemple, amor, i aquesta com ho veus, compare-la. És a dir, clar, és clar, és el que passa que Haneke sempre ha buscat tocar més enllà de la ferida. Ell et posa allà dins i et diu, això és el que hi ha, això és la veritat absoluta, i a partir d'aquí aguanta. Jo crec que sí, amb amor, sí. Amb amor, jo em vaig frapar més una vegada, em vaig dir... Uh, prou. Exacte. Aquí no dius prou, no perquè no diguis prou, perquè el punt de vista que s'ha pres és un punt de vista molt elegant, per part del director, i crec que en aquest cas el que ha fet ha sigut extrapolar una persona que a la seva base, com a tal, és una persona tremendament intel·ligenta, que va perdent les paraules, i va perdent els sentiments. Ella diu que li cau en les paraules davant dels ulls, i no sap trobar-les, no sap tornar a posar-les, no? Per tant, imagino que la pròpia coherència a base... de la relació faci que sigui molt mesurada fins al moment de la pèrdua absoluta de la memòria, no? I això fa sense caure... Hi ha moments que dius, sí, però en sa caura potser amb el que diem, no? Película que busca això. És un Òscar que crec que molt ben donat, no? Veiem aquesta línia, però és una opinió. Com també el paper de l'Eddie Redmayne, de la teoria del todo, la vida de l'Estifán Hopkins, aquest nano... Bueno, estava cantat. Estava cantat. És que és ell. En aquest cas és un calc absolutament de com és, això. Un estudi perfecte del personatge i els seus moviments. Tot això és premit. I ho fa, ho fa bé. Dius que l'estàs veient, el poses a una distància determinada, i quan venia amb la cadireta de rodes amb aquella posició que té l'Estifán Hopkins i tal, és que dius, és que és ell. Estic pensat en un gang de polònia. No ho sé, no ho sé, no ho sé, no ho sé, no ho sé, no ho sé, no ho sé. I el dia que et passaràs a la xarxa, oigües, oigües, oigües, oigües, oigües. És que la polònia és molt burrosa, les coses. El dia si que em van fer riure, la teva sentuda. I per últim, millor director, millor pel·lícula, Alejandro González, iñár Ruiz, iñár... Iñár, i tu. I ara, i Berman, bé, doncs, també era cantat, no? El Michael Kinnon, sabeu al que va fer el Michael Kinnon, la van enganxar a la moment que, clar, perquè ell pensava que podia guanyar, que tenia punts, perquè era aquest o aquest, no hi havia molta de full, no? I llavors es veu que quan... Van enganxar la càmera, jo, clar, això és el que m'han explicat, és que va ser un moment trist, no?, perquè ell pensava que li tocaria ell, i tenia el paper a la mà, el paper del discurs, l'havia tret, i llavors, quan va plaudir, va fer així, amb el paper, se'l va posar sota la xella, va plaudir, no?, i de sota ser així. I se'l va posar el que seria a la butxaca interior del smoking, no? Clar, va quedar com molt condient, i això és bo que alguna càmera va captar-ho, i això ha corregut per la xarxa. Aquestes càmeres, també. Sí, clar, és que... És com la Villalobos jugant al Candy Crash, la Villalobos jugant entre el debat de la nació, bé, és el que hi ha. Bé, doncs, com ha entrat això, a partir d'aquí, doncs, podem parlar del que vulgueu, és a dir, hem vist, per un costat de franquerador, que és una altra de les nominades que no s'han portat res. Em sembla que una d'efectes de sò, Jaume, que t'ha semblat a franquerador, que també l'he vist, però parla-t'ho, parla-t'ho. Ho vaig passar molt bé, la veritat és que m'ho vaig passar molt bé. Per dues qüestions bàsiques, una d'elles és que tot el que diu aquí, precisament, que diu que el franqui de dolç, i que no són més que ferracha i enemics, els quals el senyor Quil ha abat-lo implacablement, a trets per imposar una parasític patriotisme cap al qual... Això per què ho diuen? Això és fàcil. Jo he llegit 50 vegades d'això, aquests dies, però són tontos, els crítics, és que no... Si ho hi ha cap patriotisme al contrari... És crític, no?, i llavors la mare ho ha d'escriure. Fins al final. El crínic gut pot ser mil coses, però això no. No, és que no és. S'ha de republicar, però no és patriòtic de mena, és a dir, crítica. Es republicar, estarà a favor de les armes, però el seu cinema és molt bo. Exacte. Els seus temes són punyents, i per això provoquen, doncs, això, enfadaments d'una alçada del campanar. Llavors, a veure, sí que hi pot haver algun punt que pots estar en desacord. Per exemple, un dels punts, el diré ara, és el somriure del franquerador de la part dels irectiants, i aquell petit somriure en el moment de batre amb un soldat, no? Clar. Allò és... no, no caldria allò. Perquè és clar, és el que dona argument a determinades persones que ja hi van directes, i ho diu, això és el que... És una mica el concepte del Dolene Slara pel bo és a l'Amèrica. Aquesta idea tan banal, això és el que... El xoc entre... el paralelisme, que xisteix, perquè la pel·lícula és un muntatge en paralel entre el que passa a la guerra i, en definitiva, les converses que té ella amb la seva pròpia dona, és una cosa que potser hi ha moments que arrasca una mica, però que té moments gloriosos extraordinaris, per exemple, quan, pum, quan estan comunicant-se i tenen la sorpresa que els atacen, que els han enganxat, no? Vull dir, perquè es veu molt bé el que és la guerra, aquesta, però molt, eh? I el patiment, en aquest cas, de la família, de la dona... Sí, sí, sí, molt important. I llavors tenim, doncs, tota la parafernalia, que és el que argumenta tot això, que exactament igual, i això sí que em va venir present, amb la pel·lícula Jardins de Pedra, del senyor Francis Porcòpola, que va passar molt desapercebuda, era el calc. O sigui, el clínisme t'acafà molta cosa d'allà. En definitiva, és una cosa que tu dius, ostres, tu, què és això? Però saps, et quedes com una mica dir-s'hi, però compta, eh? Perquè això, i jo, a més a més, ho fa el Francis Porcòpola, que ha fet apocal·licisme, que tal, igual, i bé, hi ha alguna cosa aquí que se m'escapa, no? Jo crec que és aquí on d'estar la virtut del senyor Clinisboot, que s'ha de fer molt bon cinema, que es posa en temes que són com molt difícils de tractar, i automàticament sempre estan en aquesta línia, que vingui, que vingui, que vagades baixant... Està molt bé, Albert, molt bé. Està molt creïble, mira que tens l'imatge de Resacón en Las Vegas, és el concepte que tens, no? I és un paper dramàtic, molt ben fet, molt contingut, i, a més, molt canviat físicament, perquè porta avui de barba, al cos, també, ha fet molt de gimnàs per estar en forma, dius, i és el Brad Lee Cooper, de vegades tens dubtes, no? Però el Rictus que posa, que està posits sí que posa de la barbeta, sí que posa en fora, dius, mare meva, és que no ho sembla, no? M'he dit molt bé, molt bé. Jo val a dir que el Clinisboot, el que sí que m'agrada, precisament m'agrada perquè jo penso que el que fa és ressaltar tot allò que tantes i tantes pel·lícules, encara que no siguin de guerra, ens venen com a virtuts i que no ho són. Jo crec que hi ha una crítica potentíssima, amb el tema de les seqüeles de la guerra. Això és importantíssim, no? El tros de l'entrenament que podríem anar a parar amb la pel·lícula d'això, de... Si s'entén, us dic, no, l'altre. No, l'altre, la còmica de la hamburguesa... La mecànica, no, la d'això... La xaqueta metàlica, això ara. Exacte, que podríem anar per allà, però, en canvi, ho ventila amb poca cosa i... Clar, no cauen molt bé. Però sí que connecta amb coses fetes, ja... És com que ell ja s'ha cregut que ell ho fa bé, i en definitiva és crític amb la situació i amb la societat. No direm res perquè si no trancarem la pel·lícula... No, no, justament avui... T'he unido al trailer. No, al trailer és... Sí, als nens, a la població, que es veu al nen... Però, bueno, això ja ho veureu... D'això els que anàvem a veure ja ho veureu, perquè té el seu. Clar, una mica... Bueno, ja ho veurem, calla. Ja de tot. Hi ha un dels personatges, no desveiem quin és, tu sabràs quines automàticament, que avui, justament, l'han condemnat. Com això t'ho dic tot. I a Sats Units, justament, a Cadena Perpètua, ja t'ho dic, ja està. Com que va fer l'Inais, no? No. Ja t'ho explico després. No, no podem dir-ho perquè... Perquè, si no, trancarem justament cap al final. Sí, sí, d'acord, d'acord. Doncs, bueno, també hem comentat que hi havia un apartat de pel·lícula extranjera, que ha guanyat Ida. Jo avui he fet un comentari molt ràpid d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula molt petita. És una pel·lícula molt petita. I llavors, doncs, és una pel·lícula polaca. I, a partir d'aquí, doncs, és un personatge d'una monja, que té molts dubtes, una novícia, no? I llavors es mou amb la seva germana, que és absolutament, bueno, no alternativa, però diferent, no? Amb un blanc i negre meravellós. Recorda... Ai, com es diu el director de Dias Irae. Ah, el... Bé, ja sortirà. El teu del Dreyer. El Dreyer, això mateix. Verman en quan estètica, quan fa pel·lícules amb blanc i negre, però sobretot el concepte, aquella tranquil·litat, aquella pau, aquells silencis del Dreyer. Per tant, això és una... bueno, un referent que, insisteixo, molt petita, dura 40... perdó, una hora i 20 minuts, només us es recomano. És absolutament deliciosa i és normal. És un blanc i negre preciós. És complicat dir això. Tito Ida. Ida, estiu. A mi m'agradaria que aquests dubtes, que es mou amb aquesta línia, amb la seva germana, pateixen, també... No em ve equivocada si les jocs fa dos o tres mesos. Algú t'havia vinculat amb la guerra. No és la segona guerra mundial, o la posguerra, i algú per allà, clar, amb aquella polònia, no? En aquell moment que no té res a veure. I llavors, també, dins del que serien les pel·lícules que estaven nominades a la meva prèvia extranjera, teníem relatos salvajes per un costat que volien comentar i Timbuktu, que ens ha clavits de rosa. La cosa a Timbuktu és parlar de relatos salvajes. Sí. Vale, a veure si puc estar una mica. Perdó. Perdó que estaves tossint. Vols que parli d'una altra pel·lícula? Bueno, ho intento. Ho intento. Fem una cosa. Vinga, ho fem el... No preocupis. Farem una cosa. Abans de parlar d'això, de les pel·lícules, jo vull comentar una altra pel·lícula, dedicada als Òscars, que és una que ha passat més a la percebuda. Encara que la crítica americana l'ha deixat molt bon. Molt bé, que és Fox Katcher. No sé si et sona tu jaume, aquesta pel·lícula. De moment, amb Nightcrawlers, han estat les dues pel·lícules, no diran més independents, però més rares, del circuit als Òscars. Sí, això diga amb aquella pel·lícula que vam fer, d'aquells lluitadors, com es deia allò. Exacte. No m'adonec que sí, però sap qui n'avui havia. Ja sé què no vols dir, però no me'n recordo ara. Tampoc no me'n recordo, ara, com m'ha portat. Ja ens hauríem de sortir. Doncs Fox Katcher és una pel·lícula d'un senyor que es diu Benet Miller, que no ha fet gaire cosa, amb l'estif Karel, que és el que va fer aquell de Virgen a los 40, però desconegut, absolutament. L'hem posat una nàpia, ara ho estic demà per què. Amb un hero que es diu Channing Tatum, que és un d'aquests lluitadors, i el Marc Rufalo, que la coneixem més. Oi, que ets boníssim. És molt bo. Va fer una comèdia música amb l'ofe gaire. Sí, exacte. És que sí de patodo, aquest nano. Sí, però molt bé. Aquí és una mena com de troglodita. T'ho dic en sèrio? No, no, no, clar. A veure, són tots dos jugadors, com es diu la paraula. Són esportistes de lluita grecor romana, la típica lluita americana. I és un car real. És a dir, estem parlant... El Club de la Lutxa, es deia aquella. Exacte, Club de la Lutxa. Sí, però això és una línia molt més olímpica, més educada. És una cosa molt més per a Club de la Lutxa. És fascista, això. Això era el Danny Boyle, era molt brut, era molt, molt bèstia. Molt, molt, però... Exacte. Sí, però la línia és aquesta. I aquí estem parlant d'això, la lluita grecor romana, aquesta famosa, molt típica america, tot a les universitats, això que... Exacte. No m'ho cacen. El que deia és que el Marc Rufalo apareix, que camina, que sembla un ximpancer. És una cosa, vull dir, clar, com estan tan forts. I a part d'això, és aquesta cosa d'agafar-se, i que sembla... T'ho juro, caminen tots, que dius, però bé, que els hi passa, però es veu que caminen així, a aquesta gent. Bé, la pel·lícula ens hi mateixa tremendament curiosa. I és que és un car real. I està basant en un llibre. Per tant, és autèntic, no puc dir molta cosa, i ara t'ho dic a tu, no t'ho dic res. No, no, la farem, la farem perda. Simplement, és un senyor, un ric, que és Steve Carell, multimillionari, que vol crear un club, diguem, de lluita, que es diu Foxcatcher, per un motiu determinat, ell és un excèntric de nassos, té diners per parar un carro, i el que fa és portar-se a les seves instal·lacions, al seu gran menció, a l'equip olímpic americà. No per cap intenció, simplement perquè li agrada, perquè és una cosa que ell el supera, perquè ha tingut una mare, va néixer a Red Grave, que ha una mica la mercat, que l'ha comportat amb una mena de personatge estrany. La feminitzat, la gent. Exacte, no acaba d'entendre'ns ben bé per què és així aquest home, i llavors aquest vincle que agafa a un dels germans. No hi ha res estrany, vull dir, és un vincle purament paternal, paternista. No, però que jo pensava, a veure si hi hagués alguna línia, així com filogar, i una cosa d'aquest estat. No, no, no, és un problema de relació, de la manca per part d'aquest i del seu germà de la imatge d'un pare, i veu amb ell una mena de... almenys un dèixer, una mena de pare. I he dit, és una pel·lícula que és molt difícil d'explicar, és molt bàsica el concepte, però els sentiments que es mouen per allà, i per què passen les coses, fa ràbia, perquè no acabes d'entendre, no acabes d'entendre perquè el germà deixa de tenir una relació amb l'altre germà. Quan l'estima moltíssim el germà, com és que agafa aquella mena de dèria per aquest home tan rari i tan excèntric? Fins on arriba aquell home excèntric amb el germà? Vull dir, llenço coses molt així, però que és molt... Hi ha escenes propaculiars, no? Fins i tot a prop del lluitador, el més jove, per entendre'ns, de volímia, és a dir, de la ràbia que tenc continguda, m'entens, justament al mig del torneig es fot una tripada que s'engreixa 5 quilos de cop i volta, i que crema amb 90 mils aquests 5 quilos per poder seguir lluitant. Vull dir, un descontrol, una problemàtica allà al mig, que dius, qui era que me l'expliquen? I és que és molt fomut perquè és molt subtil els sentiments que corren per allà. Sabem què va, això sí. M'entens? Jo sé una mica de què va, això i tant. I el cas del Foxcatcher, del que és aquest, és un cas que m'agradaria que la veguessis, Jaume, perquè diguis... A veure per on tenim, perquè és que no s'agafa per enlloc, o almenys jo no entenc com reacciona i fins on arriba el límit on arriba, que això ja ho veurem. Però molt bé, de pel·lícula. Bé, és que quan es perto una mica al nord i en lloc de fer allò que és necessari, per viure aquesta vida meravellosa, el fas tot el contrari, és una manera de dir-ho, però la veritat és que... És que, esclar, llavors, per és tota noció i és ningú en principal, això, per aquells que en definitiva de l'el·lusió la tenen pràcticament constant. Molt bé. Bé, Rosa, parlem del Timbuk-Tum. Sí, sí. Aquest també era candidata, una pel·lícula de parlant o anglèsa. Però què et va passar? Aquesta és Mauritena. Un anècdota, també, un petit incident que passa, també, que la gent que anem al cinema, a vegades, posen aquestes coses. No vam haver-hi el factidor. Però resulta que a la sala... No sé si que ho feien, si que ho feien en aquella sala. Però aquella, sí. A la secció del mig, la segona secció... Això ho fa molt, ara, sí. La feien en versió original, llavors canviaven de sala. I per a nosaltres, a l'altre aquí, ja es van activar la mateixa sala, en aquella hora feien una altra pel·lícula, que era Timbuk-Tum, que també la volien veure. Mira, però, no? Però això es va suposar que, al final, els 5 primers minuts de la pel·lícula es van despistar, perquè et vas quedar allà... Ui! Això no és el frontirador. Té que començar el que dius. Anem a l'altra sala, canviem de sala, o es quedem aquí, o no sé què. Són aquests 5 primers minuts que estàs així despistat. I penso una miqueta al principi. Però ja de seguida vam veure com que també ens interessava. I veu que està molt bé, molt bé, molt bé. És unes imatges precioses allà al desert. És una passada, a més, hi ha una fotografia del desert, del Vasi, de la Haima, preciosa aquells homes, que són una miqueta... no sé si són tuàrex, o no, però van també vestits amb aquells turbans, amb aquests turbans blaus... Bé bé, bé bé, sí, d'aquestes níes de parllares. Clar, ja dic, però això no ho he pogut situar molt, perquè em falten aquests 5 primers minutets, no? Veus que gent molt tranquil, la gent que està vivint amb la seva tradició, la seva manera de ser, són pobles nòmades, o pobles que viuen en el desert, i després hi ha també el poble, pobles també que estan... tot molt sec, això sí, tot de sort, les cases, aquelles cases que estan construïdes, aquella mina de doble, o jo què sé, no? Sí, és una cosa. La gent tranquil·la, però gent de poble, la gent que fa les seves coses, i de cop i volta veus com han arribat unes persones, uns jihadistes, aquests que arriben armats, amb aquelles pistoles, no sé com es diu aquella pistola, és que és de superactualitat, que les nicops, aquests, sí, és el que tu veus a la tele quan et posen imatges d'aquestes coses, no? Sí, sí. Doncs han arribat aquests homes, a fer la guerra santa, a imposar, a imposar, no?, la suma aquella, els principis més extremistes... Més talivans. Més talivans de l'islam. La gent és l'islamista, i tant. Perquè és el que han viscut tota la vida, i la gent es respecta, i viuen bé, no? Però aquests van en plan de... A més, comencen pel carrer amb aquests megafons, de estar prohibit, es recorda que està prohibit, tocar música i cantar, i reunir-se, i ballar... Bé, no ballar ni bojos, no? Ni pensar-hi. Les dones, les dones. Les dones, les han de tapar. Això han de tapar. Però suposo que no s'han de tapar. Han de portar guants, i han de portar els peus també tapats. El burcam és tota la història. No, el burcam, no. Jo de que al veu que ja es venen tota la cara destapada, porten el mocador aquest, el mocador, però porten la cara, no? Però segons com aquests soldats, que es passegen per allà, i veuen la nena jove, i no sé què et tapen la cara, que això és indecent. El que es veu és com amb aquesta gent, a la gent del poble, tot això també els hi ha vingut de cop, i també estan patint, i són víctimes. Aquests altres, aquests quatre, cinc d'aquesta minoria, que s'estan impulsant per la força. Sota la protecció de què és, d'Islàmia és Déu, i és que hem d'eseguir totes els principis i els preceptes del coràni, perquè m'ho ha deia això. No, no, a veure, hi ha el senyor del poble, suposo que era l'Iman del poble, qui és el que ja s'hi fa cara, i el s'enfronta amb ells, i el s'hi diu tot molt educat, tot sentat, s'allà veus com estan parlamentant, diu, a veure, nosaltres som bons musulmans, som bons creients, som bons practicants, aquí m'ha hi ha hagut cap problema, la gent és bona gent, i tothom ens portem molt bé, entre nosaltres ens ajudem, i en tot el respecte del món, no pensem que la vostra guerra o aquestes tradicions que ens voleu impulsar no són tampoc les més adients, perquè també hem de tenir en compte que el profeta també parlava de perdó, de comprensió, d'altres virtuts també, però aquest no escolten ningú. Ells continuen amb els seus arguments, que això el que fa és més perillós, aquests arguments que, com que està en el coràni, també es diu, i si el profeta diu això, i s'ha de complir, perquè hem d'anar per les virtuts. Som determinat país d'un país... Ai, determinat president d'un país que diu que la Constitució és invillable. És que estem en la mateixa història. Sí, sí. El cap i a la fi, això és la intolerància, que és el que hem de saber viure, perquè és que quan arriba aquesta intolerància, quan determinades persones que ni els hi van i els hi ve, qui pot estar allà pensant o dirigint el país, sinó que estan treballant i tal, precisament quan el van i els hi expliquen que allò que fan encara ho han de fer més bé. Però si això va de conya, és el que t'ho dius, no? Si nosaltres aquí no tenim cap... Clar, sí, ben bé, estem tranquils, hi ha bona convivència, doncs quin problema n'hi ha, no? I que aquesta pròpia praxis el que cal és no aturar-la. Això és el que no sabem fer per ara. És clar, ja ens arriben... És que és complicat, perquè els altres venen armats, venen armes, i són els que manen. Jo dic que em vaig perdre, al principi, no sé si és que venien del govern central de la capital, o que s'havien destinat allà per controlar la zona, i per posar ordre i virtuts. I, a davant d'això, què fas? És que es passeja pel poble amb les armes. I, per exemple, i a la nit, si hi ha algú que està cantant, doncs el persegueixen, i els dos van espiar per les taulades fins que descobreixen qui està cantant. I interrompen a obrir la porta i ara venguen a detenir-los. Però, com es diu, amb azotes... Sí, sí, en cops de fuet. En cops de fuet, sí, sí, sí. Però 20... eren 40. 20 perquè s'ha de traslladar-los. 20 perquè has de fer música, i 20 més perquè sabies que estàveu prohibit. M'agrada Déu, senyor. I ho fa públicament després, no? I una parella adulta era bona adulta, que vivien sense estar casats. Ja veus. A veure, les imatges no són violents. A veure, les imatges no són fortes. Vull dir, no es recreen amb el morbo d'imatges. És el moment just, i és el clar. Però la pilars fins l'amor. Ostres, va ser que el millor... Els enterren, els enterren... Els enterren fins al coll. Amb la sorra, que és molt fàcil. Sí, sí, sí. Els enterren, els fiquen allà, fins al coll. I, clar, només amb el cap a l'aire. I amb pedres, clar. En quatre cops, i ja sóc així. I la llei del talió, no? I un perull, i si tu ho has matat, encara que sigui sense bolet... Doncs la pena és mort també per tu. Si la família del difunt no et perdona, doncs també. No importa que tu tinguis ciutatura, no tinguis ciutatura. No hi ha apietat, no hi ha rebaixat de pena. O sigui, és... Sí, sí. I és la realitat, eh? La tolerància de posar els principis aquells de cura, però l'endemà que ja no... No ho sé. Deixar la gent sense capacitat de protecció, ni de reacció, ni de res. Estan amb mans del destí, amb mans de Déu. Doncs que sigui el destí, si Déu vol així, si ara ho vol així. Crec que has de fer de banda una situació així. És molt fort, no? La pregunta més bona, si la comparem en frac tirador, és com un es transforma, precisament, amb aquell que obligarà a tots els altres, a fer el que per toca, a partir d'un horror. No, i també perquè es veu que és una minoria. És una minoria, però són les que estan controlades, la situació per la força i per les armes. Que la població ho està patint. Vull dir, en una mica la intenció que... que des d'aquí, des del món occidental, tampoc està bé generalitzar i dir és que tot els islamistes... És que no és una minoria. Vam de caure. Però no oblidem que les minories són les que, si tenen molt de poder, el que fan és... Està destruint els seus propis països. Aquí ens estan menant 400 persones de l'Europa, no? Exacte. Vull dir, amb el frac tirador, qui tallava el bacallà, aquests americans que anaven allà a controlar tota aquella Irak, que volia el buix amb aquelles tropes, controlant la població de milions de persones. L'imperialisme, estem parlant d'aquest concepte. Des de diferents punts de vista, però no deixa de ser això. És a dir, Napoleó amb les seves tropes volia tenir tota Europa. Matins, Hitler també volia... És el mateix concepte de sempre. Els espanyols van anar a colonitzar mèdiques. Estem amb el mateix. 4 desgraciats per 20 milions d'índios d'aquella zona. Comenceu a pensar que ens trobarem a la comunitat. És el poder. Clar, és terrorífic, però és així. És una pel·lícula que és en la comunitat. Molt recomanable. El director diu Abderraman Sisako, és el mateix director de Bamako, que en el 2006 també va ser... Sí que em sona amb això. I el títol original és... L'Eixagran de Soso, que seria el dolor, el dolor dels sussells. Ah, molt bé. Mira, té maco el nom. És molt maco el nom en francès com a tal. Sí. I ara fem un canvi radical. Relato salvaje rosa, que també aquesta. Estava nominada millor pel·lícula estrangerà. Jo a mi em feia gràcia que guanyés. Salvatges, salvatges. Però molt bèstia. M'ho han explicat tot. És com si l'hagués vist. Està molt bé, aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. La concepte és genial. Darrer d'estar... La situació a límites. Porta amb diferents extrems. Darrer està el Modóvar, està Pedro i Agustí amb el de C o la Malallet. La Malallet es nota. I, bé, si són diferents històries, posen a límits, amb aquest cas... Quina, quina més més bèstia. Més salvatge, no? No és realista, són perfectament possibles. Sí, sí. Jo les baraclí amb aquell matant-se literalment al mig de la carretera. Aquella era la carretera, és genial. Una carretera de sèrtica solitària, amb aquell riu, amb aquell... És a dir, és la típica pica baralla. Entre dos conductors que arriba als límits... Deixa el sol, deixa el sol. I a veure què passa. Amb unes carreteres de la PAM per Argentina, que jo tampoc passaria 4. Un cada mitja hora, no? Clar, ningú t'enganxarà. I ho rivalitzen. Bé, fins al final... Està... El final és boníssim. Sí, però és volumí. No ho direm, no ho direm. Al final s'ha de veure. Ja és l'últim, el comentari que fa el policia o el bombe. No sé què diu, sí. Un comentari que dius, què? A sobre? Ja és hora. I la primera i la primera. Són quatre o cinc històries. El primer també vol volar de l'avió. Tots els dècades personatges que coincideixen en un vol, però tots tenen una cosa en comú. A veure... Descobreixen ja quan estan ja volant i ja ha despegat l'avió, ja ha despegat. I dius, oh, oh... És agradable, és aquelles pel·lícules que dius... Té la mala bava de... El protagonista Ricardo Darín també està bé. Sí, també li diuen el Bonbita. El Bonbita també, també. Però és que li toquen els nassos. Jo em vaig trobar... Aquesta sí que és una crítica a la burocràcia d'Argentina. Totalment. I de la corrupció entre cometes, que hi ha internament. Jo de la burocràcia excessiva, de la manera que té el govern de recaptar impostos i de la forma salvatge, no? És molt fort, és molt fort. Sí, la desesperació d'un ciutadà de peus. Perquè estem parlant d'un país amb gent molt preparada i molt culte. No estem parlant, és un país que... M'entens que avui dia jo que a vegades dius, la gent no té un nivell determinat, cultural, i se'ls pot explotar amb aquestes corrupteles i tal. No és gent que és intel·ligent, i veus que s'imposa, la gent que s'envolta no es calla tampoc. Perquè busquen els seus drets, perquè saben que tenen espais legals per poder... Però, clar, quan es pot fer res més, s'ha d'arribar al límit final, i el límit és X, no? El bon vita, ja està. Ho deixes córrer perquè veus que no t'hauràs de parlar? Clar. Mira el casament, la història del casament. Oi, l'ol del casament. A veure, amb una situació així, tu com et accionaries? Ui, ui, ui, ui. Jo, al casament, jo estava absolutament aterrat, pensava, mare de Déu, com es... Molt bé, molt bé, està molt ben pensada. Aquest nen es diu Damian Sifron, es diu... Damian Sifron... Jo no sé de l'entret d'aquest tio, però és molt bo. El tornarem a veure, segur. Se l'ha de seguir, perquè segur que farà coses amb més mala... Més mala bava, vull dir, que amb aquesta línia, ojalà, no trenqui aquesta línia perquè està molt bé. És una pel·lícula diferenta del cinema, no? Molt bé. Això és com el crash, però... és com crash, però amb versió... Ui, però amb versió... Ja, més cap enllà, no? Bé, ens queden 8 minutets. Jo, solamente, des d'aquí, vull recomanar, no l'ho vull explicar, una pel·lícula que es diu Babaduc, que ha passat una mica així, d'aquella manera. És una pel·lícula, diuen, de por, però és una mica de la por amb els fantasmes que tenim cadascú, no? Relació mare, relació fill... És dirigida per una dona que es diu Jennifer Kent, que ningú coneix, però era una de les ajudants de... Lars von Trier, quan va fer... Quan va fer... Dogville, imaginem-nos on anem a parar. I, per tant, aquesta sacó, aquesta forma, aquesta potència, la planteja. Amb una mena de fantasma, que és Babaduc, que és un fantasma infantil, però que acaba convertint-se en el fantasma de la mare. I és com la seva mare veu el seu fill, com aquest fill va evolucionant, però perquè és la visió de la mare. És la mare a la que té un problema mental. I veient aquest canvi, i sembla que sigui el nen. I és magnífic, com planteja això. És molt interessant, això. És com una mena de crisàlida, de crisol, no? I llavors dius, però com pot ser, no? És com veu la mare el seu fill, perquè té una problemàtica, de l'amor del seu marit. Com a birman, veu el seu marit. Exacte. Doncs mira, és aquí, però amb aquest cas, vinculació mare i fill. I és dos, i no hi ha ningú. Hi ha gent que es mou algú tant, hi ha diferents satèl·lits, però són els dos, i és d'una cosa que dius, no cal fer molta història, però val la pena. Recomunadíssim a Babaduc, si us plau, a veure la pel·lícula, perquè val la pena. Ens queden set minutets, el cònsul de Sodoma, l'últim cop... Avui és. Os lo tiro. Ja ho me va. Això d'un últim cop. Bueno, igual que aquella de Bruixes, dels dos que se mana a Bruixes, és que té un... Ah, aquell d'amagats a Bruixes, no? Ah, sí, vale, vale. A Amagats a Bruixes la vaig trobar com una mica com franquerador, no? Perquè en definitiva són una organització mafiosa, que tenen un cap, que és el... el Ralfins, per cert, amb un paper molt espectacular, no? El Ralfins o Colin Firth? No, el Ralfins és segur. Ah, sí, perdona, sí, que hi ha que hi ha, sí, sí, perdona. Els altres, el Colin Firth és... No, Colin Firth, no. Farrell, això sí. Aquest sí, és un nen, sí. Aquest és un nen, sí. Aquest és un. Llavors, hi ha... Una de les coses que pretén la pel·lícula és que hi ha codis d'honor de tot arreu. Una mica com els talibans, també. Ah, bé, ja... Ja presenta'm també per qui. No se'n preguntes, aquesta no t'arreu. Llavors, què passa? Aquell, el cap diu, no, tu n'has fet una, que això no tocava, i tu estaràs castigat i fins i tot eliminat, no? Vull dir, o sigui, les màfies funcionen, que són també el tribunal i també els ejecutors, en definitiva, no? I està molt bé la pel·lícula plantejant això, i el que això precisament té, que no és humà. I com que no és humà, hi haurà les resistències a que això prosperi d'una manera clara. Fins el punt d'arribar al final, no sé si la recordeu, que el mateix que està tan convençut d'això, acaba i diu, ja sé, que això és impossible. Està parlant de David Mammet, no, el director? No, l'altre. L'altre. Ah, vale, vale, vale. De Bruixes. Ah, perdó, perdó, perdó. Amb vacants a Bruixes. A vegades a Bruixes, no? Aquest no sé com aquí va dirigir, però... Va, quan l'últim cop és paral·lel, això també, però, a més a més, hi ha una altra cosa, hi ha els dolents i els bons. Els bons són els ejecutors, els que fan les coses, i els dolents són els que dominen. Clar, molt bé. Això també té la seva cosa, no? Sí, és amiga. I llavors... Llavors, esclar, lògicament, els que fan les coses, i que ara que siguin entrecaments i que l'inminem a persones, que en definitiva es poden posar pel mig i tal, però són els bons, són els que fan les coses, en definitiva enriquir-se sense necessitat d'haver de treballar. I ho dic amb aquestes paraules, perquè se m'interpregi amb aquest to. Llavors, imagineu com va això. Jo penso que el tema avui ha estat aquest, no? Sí, sí, sí, bàsicament. Hem tractat molt aquesta temàtica, i molt bé, no? Bé, doncs, l'Òscar, ens queden tres minutets. Encara. Encara, si vols fer algun comentari, o parlem a setmana que ve, com tu vulguis. Bueno, és ràpid, tampoc és una pel·lícula així, massa... Espera't un segon. El poso de fons una cançó molt divertida dels WOM, que hem dit que posaríem, i així l'escoltem de fons, que és aquell tema que segur que es vellat, que es diu... Això ho has vellat, eh, Rosa? Ho hem vellat moltes vegades, eh? A tot arreu, això. A tot arreu, sí. Bueno, doncs, tres minutets, Rosa. Res, no, bueno, que vaig una mica... No la vaig veure en el seu moment, i era rescatant la pel·lícula al console de Sodoma. I, bueno, agrada dirigir el Cic Freed, molt leon, i el protagonista és el Jordi Moya. No sé si l'heu vist o si l'heu escoltat. No l'he vist, em sembla, jo no l'he vist. Jo no l'he vist a la pel·lícula. És aquest poeta... Que vivia, m'agrada, una classe social ben... Alta, sí, sí, sí. A més, amb negocis a la Filipina, el seu pare es tenia el tema de tabacs, de fàbrica de tabacs allà a Filipina. Llavors, ell l'havia de lletxar molt, també, cap allà. A veure, ell dominava perfectament l'anglès. I, bueno, treballava per l'empresso, també, del pare, i passava moltes temps de ser a Filipina, no? I, bé, li agradava molt la... En la persona amb molta cultura, molt culta, i li agradava molt la poesia de fet. Home, no és que has estat... És que tot massa popular no ha estat. No, massa no. No és massa conegut. Saps qui... Saps qui la va utilitzar? L'Eixià em vol llegir en aquella pel·lícula que us vaig comentar, que passava per sabuda, que és un documental sobre els estrangers... O sigui, els que van a treballar fora d'aquí. Ah, sí, sí, sí. Allà... Es recita un poema... Sí, sí, es recita un poema d'aquest senyor. O molt interessant, eh? Sí, sí, sí. Sí, bueno, de fet, es veu amb tota la gent que ell es freqüentava, no? Que era, per exemple, el Can Lesbarral, el Joan Marcet, també. Sí, sí. Molt bona, sí. Colita, la fotògrafa. Ah, sí? També de joves, gràcies a tots així, joves. Quins més, quins més... El personatge de Vimba Bousset també està bé. I la Viquipeña. La Viquipeña fa de la seva mare, eh? I aquí hi ha un entrant en joc, de la seva homosexualitat, com es vivia a l'època, amb totes les dificultats que suposava, que t'hagués d'amagar de tot. En canvi, quan ell estava de viatge filipinet, foscava una llibertat amb una llibertat impressionant. Està parlant dels anys 50. De quina lli estem parlant, anys 50? Ah, anys 50. Sí, sí, sí. Sí, no. Bueno, a veure, és curiós a nivell de posició d'aquest biòpic de la vida d'aquest poeta i tal, no? Però, bueno, no sé, potser... s'han posat a explicar més coses que no el s'ha quedat del Torrudona. Massa rodoneta, no? La pel·lícula no va passar amb gaire força. No, sense pena ni glòries, aquestes pel·lícules que no... Sí que m'interessa, però... És curiós com a document de la època, no? I veure també la situació... La situació que és en aquest moment. I com ha de viure amagantada tot en aquell moment de la teva pròpia... Molt bé. Ens queden re, vint segonets, per dia veu, no? I bon dia, que va de ballar aquesta cançoneta... Vinga, va. Vinga, adeu, vosaltres també.