Babilònia del 5/3/2015

No, probablement no. El dia que em diguis que s'hi inculgui. Els tècnics de so com així. No passen de tot. Exacte. Doncs tens alguna cosa que vulguis fer aquest cap de setmana que vulguis recomanar? Potser torno a veure frausen. Ja ens ho explica la setmana que ve. Moltes gràcies. Fins dijous. Bona tarda. Bona tarda. Benvinguts a un dijous més, el Babilònia. Estem aquí amb la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Com estem? Com estem? I amb el Jaume Vidal. Hola, bona tarda. Què tal, Xesco? No és molt bé. Estem aquí. Com sempre, a la peixera, vosaltres. A la peixera... A la peixera... A la peixera... A la peixera... A la peixera... A la peixera no es diu a la bateria, a la guitarra? Sí, sí. I ara és com si veiéssim una càmera i llavors amb la boca faig així... Com els peixos, eh. Directament. Ho fas molt bé, eh, Xesco. Sí, bueno, gràcies. Sembla que t'has justificat. Tota la meva vida, no? Un que és polifacètic. Una persona que és polifacètic, eh, que sí. Un que té cara de rap, no? Aquelles que ara estan lleiges del rap, que és així. No, no, encara, bueno... No, que va clar. No sóc que lleig. Molt presentat. Té bon gust, oi? Bueno, bueno... Sí, això sí, això sí. Això ser discutible. Em traureu els colors i això no pot ser. Ja tenim una edat tots. I això dels colors va quedar amb 15 anys i ja això ha quedat juny. Molt bé, doncs comencem parlant, mira, justament de rostres, eh, i d'art, no, amb una exposició del Joan Vidal, que hi ha actualment a Cornellà, i que comentarem i que hem estat tots tres i que vam poder gaudir moltíssim d'unes peces tremendament especials i magnífiques, que hem de descobrir. També parlarem de la Miracla Serra, que és l'exposició que tenim aquí al celler de Can Ginestar, que el Joan ha pogut visitar-lo, i que ens farà una crítica al respecte. Després passarem al món de la literatura, i parlarem d'un llibre que es diu Ànima, d'un senyor que es diu Wack de Moa Güet, un senyor que és libanès, que m'haig comentat a la Rosa en privat, de microfon tancat, doncs bé, un llibre tremendament potent, no sé com explicar-lo, i entre explicar-lo d'una forma suau, problemàtic, no, que ens haurà de pensar. I també parlarem d'un article del diari Ara, amb el Joan, que és la malaltia de la normalitat. Les malalties de la normalitat. De la normalitat, Santiago López Petit. Fantàstic, doncs ara el Joan ens ho explicarà, també, i que sempre es fa reflexionar, sobre molts problemàtiques. Aquesta és una bona proposta, sí, estar llegint així una mica. Fantàstic. I avui dins de la part de cinema tenim peculiaritats, vull dir, sempre parlem de cinema-cinema, i avui tenim dos documentals, és curiós, i que és menys vist, i la Rosa s'ha dit que hi ha d'haver documentals, i això és magnífic, perquè s'ha de reivindicar el documental. Sí, un general que és molt interessant. Exacte, que és molt més realista, molt més proper que les pel·lícules, s'ha de fer cap són ficcions, i això t'ensenya. Exacte, és la realitat, és la realitat actual, el que estem pel panc, cada dia. I es parlarà d'una grandíssima cantant sud-americana, Mercedes Sosa, la voz de l'Atina Amèrica, és com es diu el documental, i escoltarem música, avui de Mercedes Sosa, de fons. Parlem després, i ja decidim a més, m'agradaria parlar, perdó, de les mestres de la República, que és un altre documental, més endavant, però pel mig el que farem serà parlar de certes novetats, com Magical Girl, Kingsman, que també és una altra novetat, d'interviu, aquella pel·lícula nord-coreana, i també acabarem amb una d'aquestes pel·lícules, que el Jaume, d'ella no, m'ha acabat d'agradar del tot, de Sant Jaume, que és una mica les portes, que és una pel·lícula que té un referent, que la passaven ahir a la segona vegada. Exacte, i que tenen com per recuperar la primera. No, la primera. Doncs acabarem sempre a cinema, i sempre va bé, doncs no ens tenien compte. Doncs si ho sembla bé, comencem una mica a parlar d'aquesta exposició, rostres i estats de consciència, del Joan Vidal Llerguers, que hem estat l'altre dia, i bé, doncs podem... Jo us colto perquè jo estic completament implicat en tot això, en tot cas, on limitaré la meva activitat i explicar algun aspecte de la seva personalitat. Clar, fantàstic. Rosa. Home, primer hem de situar, no? És una exposició, recordem que s'està fent a Cornellà, en concret és a l'espai social, l'espai 3, que està al carrer Marqués de Cornellà, número 15, ja els baixos. I aquestes exposicions, doncs, podem gaudir d'ella fins al 20 de maig. Millor, fins i tot, si potser hauràs convingut, es comentava el Jaume, que podria gaudir també d'una mica d'explicació, una mica de guia. Aceptuant els dimecres, no hi hem pogut adaptar, però donarem el telèfon també, que és el 6,59, 96, 10, 16. Millor, perquè és clar, si no, és que hi ha una obligació d'estallar tota l'estona i altres coses també tenim. Clar. Amb bores convingudes, doncs, sereu atèsos. Molt bé. Doncs l'exposició porta partito de rostres i estats de consciència. I, de fet, la majoria dels quadres són pintures totes. Són quadres. Alguns veïns de gran format. Sí. I, sobretot, és la imatge d'un rostre. Això es veu una miqueta, és la idea recorrent, o que s'està explorant, o que s'està treballant, la idea del rostre d'una persona, del rostre humà. Rostre que està expressant molt de dolor. La majoria dels quadres és dolor, el que s'està expressant. Exacte. És una forma molt original de pintar, amb molts colors. Això sí que és veritat que ens va impactar molt. El colorido és impressionant. Com treballa la gama de colors, com agafa, per exemple, un quadre, i dius treballar els blaus, des de poses de lli, la blau més fort, blau més cèl, va baixant, ho va pujant a l'intensitat del blau, o per exemple els colors terra, o els ocres, com també treballa amb això, el ros, el vermell, els vers, els blaus, ja ho he dit. Un domina molt bé, és la tècnica del color. I per això li dona una miqueta... A veure, alegria, no sé com dir-ho. Dins del que està expressant, com el fet d'utilitzar els colors, Jaume, a veure tu com ho veus? Sí, pateixo, però estic serà, o fins i tot... un hombre, això ho identifica a ella, ho diu, penseu que és el meu fill, que encara ho hem dit. Sí, és el Joan Pidalis i llarguesa, és el fill del Jaume, ja. Ho identifica així. Diu, bé, però com pots veure, hi ha com una acceptació d'aquest dolor, perquè allò que se'n diu amb problemàtiques mentals, doncs tenir consciència, o sé conscient del que realment tens, i acceptar-ho com a normal. Clar, ell és el que ha seguit un procés, que veritablement el que acaba aconseguint és que, bé, doncs això és el que hem de tractar, i a partir d'aquí jo puc ser una persona que porto tot aquest dolor, o tot aquest patiment a un punt de serenola, que ho plasmaré amb una imatge que serà un rostre. Dita així, seria, eh? Sí, és una bona... És una bona, no? Jo vull donar la pinzallada una miqueta, potser més artística, amb aquesta línia, el que jo em va comportar, amb aquest cas, vull dir, fent un judici plàstic, que és la qüestió més amb aquest cas, que potser em tocaria a mi, amb aquesta línia. Un historiador de l'art, un especialista. Jo, a mi el que em va frapar, sobretot és el tipus com toca la pinzallada. Això és absolutament magnífic. És una línia que, fora del qualsevol pintor realista, acadèmica, vull dir que és la línia més habitual. Entrem en una línia que, evidentment, la gent perquè s'obiqui una miqueta, seria aquell perió final de van Gogh. Vull dir, aquest post-impressionisme, aquesta línia van Gogh, aquesta línia Gogh, aquest tipus de color, aquest domini absolut del color i dels cromatismes, i aquesta pinzallada tan marcada que el que fa és un art d'estats de consciència, però la vegada també el que et fa és un art d'un conjunt de serano i d'armonia. Carai, si t'escoltés, escolta-s'ho. És evident. Escolti la radio, escolti el programa. I crec que hi ha una cosa importantíssima des que la història de l'art és història de l'art, que hi ha des del reneixement, des de l'època romànica, la representació de les cares i de les mans representa els estats d'ànim de les persones. Llavors, ell ha utilitzat la cara amb tot el seu potencial, fins i tot que el que fa, crec, jo, a vegades, és aquesta cara. Li treu el que és la màscara, i llavors busca l'interior. Llavors, aquest cervell, aquests ulls, aquesta... aquesta gairebé visió orgànica de la cara diu moltes coses. I llavors és quan l'artista, en aquest cas, va més enllà i aporta els seus elements vinculats amb la mitologia, amb els deus, amb la serenó, amb l'espós, amb el dolor, i tot això es combina. Hi ha quadres que dius sembla que aquí no hi ha tant. Hi ha... que no hi ha tant de dolor, potser, però aquí sembla que hi ha més misticisme. I això ho vas notant a mesura que vas veient constantment les peces. I crec que és una experiència. A més, són unes imatges que no deixen indiferent, que això és un més important. No és que diguis, ah, a l'altra exposició, que fan uns retrats, no, no, no. És que jo crec que són més aviat de retrats de l'ànima. És que, clar, i no hi ha... Bueno, jo no conec, i mira que n'hi he vist, eh. M'ha marcat la meva vida molt d'art i durant molts segles, no? I amb l'actualitat, jo això no m'he trobat. Per tant, amb mi em vaig xocar amb el seu moment, que ja a casa teva vam parlar, vam dir, què és això? Això s'ha d'exposar, s'ha de veure, i és el que intentem, que no? Que es doni a conèixer en Joan. Des que vosaltres aquell dia que vam visionar-ho, vam valorar-ho, i tal, i això s'ha d'allò. És una tasca que... Jo penso que entre tots, perquè és clar, portar-me un esforç, vull dir, una persona sola per assolir precisament una obertura com la que ha fet el Joan, doncs... Jo crec que necessitava la vostra opinió, la vostra... Sí, que sí, que sí, que jo tal. I ara és clar, vull dir, el que estic observant és això, ja ho he vist. Allà hi havia un xicot que també és pintor. Sí, sí, sí. I tal, va dir, diu, molt bé. Diu, i tot és millorable. Això no hi ha dubte, però molt bé. Però molt bé, la impressió és molt bona. I a més, estem aquí, en Joan, és un poble que estima moltíssim el món de l'art i cornellar-se aquí al costat. És a dir, si aquella gent que tingui problemes, s'envia allà a les aigües, la parada de les aigües, la que és la línia 1, em sembla, i la 2, les dues per allà. Surts allà mateix, creues la carretera de cornellar, em sembla que és allò, i tires recte cap endavant i ho tens allà al costat. Carrer marqués de cornellar 15, no? Sí, exacte. Doncs fantàstic tot. Vam tenir, vam comptar també amb la presència del mateix propi autor, del pintor. Això va ser molt interessant també, l'explicació, una mica de la seva intervenció. I el que tu deies que és cuno, que ell s'explicava que feia anys que havia treballat el tema de les mascares. Li feia gràcia aquest tema, dius que havia pintat moltes mascares, també les ha pintat, no? Moltes. I bueno, tota aquesta... A veure, n'influència aquest gust també per la mitologia, per altres cultures, per llegir, que li agrada moltíssim llegir, és molt àvit de la lectura. Sí, i va passar, va parlar també del budisme, va passar l'induïsme. I això li ha generat un altre coneixement, una cosa molt per ell més complexa, i probablement més correcta. Vull dir, és una definició que ell acostuma a fer. Bé, estaria bé que un dia poguéssim venir aquí, que s'expressés en aquestes paraules. Cap problema, evidentment. Sí, sí, sí, sí. La ciutadania estaria molt bé. Fantàstic. Bueno, seguim amb aquest cas. Tornar-hi el telèfon, Jaume, perquè la gent pugui venir. No, sí, més que res, perquè és una llàstia que millor vol anar allà i estic a la porta atacada, millor que a 14 quins. Sí, 59, 96, 10, 16. Molt bé. Doncs res, això, us ho apunteu, i si qualsevol cosa, doncs truqueu, i una mica ho donarem aquest telèfon. Com si truqueu aquí a Radiusan Just, també us podrà anar a prendre, i jo de seguida... Fantàstic. Molt bé, i ara, ja que estem parlant d'art, doncs parlem de l'exposició que tenim aquí al celler de Can Ginestar, que és l'exposició de Miracla Serra, que el Jaume ha anat a veure. Què tal? Bé, vull dir, ui, molt refinat, vull dir una cosa molt ben presentada. Fantàstic. Francament, vull dir, la sensació que tens a l'entrada, i ho estem parlant de fruites, però després dius, no ben bé, de fruites, però llavors, de les fruites, no? I llavors, la veritat és que, bé, vull dir, hi ha un conjunt de quadres, i fins i tot hi ha un quadre màgic que aglutinaria totes les variants, no? Amb un llum molt ben presentat. La veritat és que la presentació m'ha interessat molt. Llavors, tota persona que tingui, doncs, això, el plaer d'això, de veure de quina manera el nostre planeta tracta el que representen totes aquestes coses que tenen a veure amb el vegetal, doncs ja penso que està molt ben armonitzat. Qui ho fa, això, és la Mercè... Miracla. Miracla Serra. Miracla Serra, perdó, sí. Perdó, el... el Mengem Nuslart, aquest és el títol que porta. Està bé, que sí, que divertit, no? Sí, llavors, la veritat és que... que molt interessant. Bé, jo penso que està en aquesta línia que aquí, aquesta sala d'exposició, doncs acostumes a trobar, no?, en general, una veritat de matinsos a nivell artístic, francament regítica. Si no m'equivoco, em sembla, que a partir de l'abril, a partir de Sant Jordi, crec que sobra una exposició d'autors de Sant Just. I amb el qual es veurà tota una mena de repartori, de tot tipus de pintura, gravat, escultura, de tota la gent coneguda d'aquí, no? I bé, ja ho veurem, perquè és probable que jo faci la presentació. Ah, molt bé, ja ens diràs. Jo voldria també, ara, jo també voldria fer una ampliació, ja que estem amb l'art, que aixaforum hi ha una exposició en aquests moments, no em pregunteu detalls, perquè no els sé, que precisament és l'expressió de persones amb problemàtiques autistes. Ah, no ho sabia, això. Ja ho sabréu, perquè jo hi aniré, esclar, lògicament. Seria que estava això de Pixar, però no ho sabia. No, i això també. També haurem de fer seguiment. Sí, sí, anirem. Bé, avui estem parlant de temes, el que dèiem, no? Realment amb profunditat i seguim, amb aquesta línia, perquè ara ens toca parlar de literatura d'un llibre, que jo encara estic una miqueta afrapat. Aquest missatge he pogut acabar-lo per rics motius i anava al tramvia desesperat. Estava com dient, uf, mare de Déu, senyor. Amb quins jardins em poso, jo, no? Però bé, jo crec que és com tot, no? Jo crec que tot això que fem aquí, per l'any general de totes les arts possibles, és el que diem, que no t'han deixat indiferent. A vegades el fet que una cosa et colpigi no vol dir que sigui sempre meravellós. Pot ser que et deixi tocar i que et baixi una miqueta la moral. És un llibre que es diu ònima. Es diu així. No és que sigui català, és en castellà, però es diu ònima. És un llatí, seria allò. Exacte, però bé, del llatí té un vincle, després, una població de Mèxic, és el de menys, però aquesta paraula ònima diu moltes coses al llibre. Evidentment, és la base llatina. El descriptor és Bagda Moguevet, és un nom revíssim, és un senyor que és el Líban, és el veïrut, jovenet, no és gaire gran, i el planteja primer de tot dir que és un llibre que ha guanyat el premi de la crítica dels llibretes catalans i espanyols. Tornant com l'altre, ha notat el premi. És un llibre en bona base. Què cal per llegir aquest llibre? Doncs en un principi situar-te en una esfera diferent a l'habitual. És a dir, tota la història està narrada fins a un punt determinat al final per animals. És a dir, els animals amb els seus estats propis, és a dir, és una aranya, un gos, un cavall, una errata des de la seva visió, està mirant a un personatge en concret que passa per una mena de rot-movie, cap a una mena de fugida endavant per entendre'ns d'una situació que hauria passat a la vida. Absolutament insuportable. I llavors, a partir d'aquí, la cosa va esdevenint, va passant, va passant, va passant, passa una esfera de qüestions fins que arribi al final, que en aquest cas descobrim tot el que passa, perquè ella està fent aquest viatge, aquesta mena de camí. El fet, és a dir, això passa al minut... Al moment de tant molt ràpid, no hi és aquesta persona, una persona de la seva dona. És una forma absolutament trucolenta, que no crec que sigui només a dir-ne a explicar-la aquí, perquè entraríem dins de la línia, d'allò macabra, no? I llavors, totalment morbós, està involucrat la mare i fins i tot el fill que està a l'úter, amb això he dit tot i no vull seguir, perquè em sembla una borrada. Però bé, ja et deixa absolutament descol·locat, llavors, inicia aquest home la recerca, perquè vol conèixer, perquè sap qui és l'assassí, ens movem en una zona també d'aquestes inhòspites, entre el Québec, les reserves índies de Canadà i dels Estats Units, en una zona on és molt curiós, perquè totes les poblacions es diuen el Cairo, etenes, vull dir. Són les poblacions del nou món que van agafar noms d'Europa, i els van americanitzar. Llavors, quan tens a posar-li etenes, li diuen Athens, que és etenes amb anglès, o no sé, o no m'acordo ara, però tot són poblacions, per exemple, a Nova Madrid, no? Diuen, ostres, vull dir que són noms de ciutats europees, allà que també et descoloca una mica, bé. Doncs aquest home sap qui és l'assassí, però no poden fer res, perquè està protegit per la reserva d'Índia. Per tant, aquest senyor és indí, indí de la... indí o de... de los indíos... Los indíos. Mohawi, no sé com es diu en aquest senyor, no? I llavors, ell va en recerca d'ell, li vol veure la cara, vol saber qui és, no? Per tant, ell el que fa és buscar-li... No el vam matar, vol mirar-lo la cara, i dir-li tu per què has fet això, d'acord? Llavors, amb aquest camí passen moltes coses. Moltes coses, insisteixo, sempre amb aquesta visió. A més, el llibre es complica perquè, com a ell... Vull dir, estem parlant de la zona francòfona del Canadà, però quan es troben amb els personatges anglèsos, parla amb anglès i no hi ha traducció. Per tant, o saps anglès o vas malament, també. Per tant, és un llibre amb una certa erudició. Per tant, ja vas una miqueta, que dius, buf, et va trastucant. Exacte. Ell, insisteixo, està patint una depressió absoluta i total. És a dir, ell, el que està amb el que està... És increïble el que arriba a fer aquest home, aquest nano, per subsistir, dona igual, no li importen certes coses, reacciona a vegades una forma salvatge i tal. I tot això el porta, imagineu-vos, a buscar un vincle, imagina't, en veïrut la problemàtica de la guerra entre... entre cristians i palestins, de l'època de veïrut, parlo de l'any 1900 d'un antipí, que no estem parlant de l'actual problema gase 6 Jordània, exacte, que és la problemàtica que va haver-hi també, que també hi havia problemes i tal. I es veu que allò va ser encara més salvatge que el que passa ara. I llavors apareix un personatge, allà al mig, vinculat amb la seva família, que resulta que feia coses semblants a la que feia l'assassin. I la venjança és absolutament tremenda. La seva pau la aconsegueix fent el que li han fet a la seva dona, fins a una línia, utilitzant aquests animals, que són els testimonis, utilitzant, vull dir, són els testimonis de la mort d'aquesta persona que li fa, com a mínim, quedar-se tranquil. Però, pel mig, passa una setmana de coses, que jo, absolutament, et quedes escarrativat. No us ho recomano, si és excessivament sensible, la persona que ho ha llegit ha de tenir... No us ha de dir en aquella distància. Has de tenir una capacitat de separar-te, perquè jo encara jo sí que jo, ja sabeu que jo, he vist moltes coses, pel·lícules, salvatges, que no sé què, perquè m'agrada canviar i a vegades coses molt romàntiques, doncs jo soc molt canviant amb això i m'ha provocat una sensació potenta. Però bé, molta gent l'està llegint, molta gent, a banda d'això, és un gran llibre, a banda d'això. Però, clar, és el que diem, vull dir, que hi ha unes idees amb aquests detalls, però en canvi, la seva línia mental i argumental té molta lògica. I perquè un llibre sigui gran, hi ha d'haver una combinació per a 70 formes continguts. Exacte, i això ho té. Així que ja diem, no és per a estomacs delicats, vull dir, perquè ens quedem, potser, millor amb aquestes coses, que el millor és allò més baix de la humanitat, però que també hi ha més coses per seguir. Jaume, parles d'aquest article? Sí, avui precisament, la veritat és que amb tota la bona, i l'estimen que en proporcioneu, dedico doncs a persones que puguin tenir, doncs a aquest punt, que dius, fixeu-vos a veure, la fatiga, en definitiva, jo deia, ostres, que malament, no? Diu, el nostre cos diu prou, no puc més, i s'escapa. La malaltia ja s'està convertint en un arma contra aquesta societat injusta. Devant el moviment desbocat del capital, l'única manera de continuar vius és posar-nos malalts. Llavors, aquí hi ha un trosset que diu, viure és no perdre el tren, perquè suposaria caure fora i morir socialment. Viure és treballar la teva pròpia vida, i, alhora, acceptar el dia a dia que aquesta mateixa vida no val res. És estrany, doncs, amb la malaltia, si la nostra vida en moviment s'ha de sotmetre el moviment d'un capital desbocat. Avui això ja és obvi, el segrest del temps de treball, estès a tota l'existència, ens introdueix dins d'una presó oberta i autogestionada per nosaltres mateixos. Bé, jo penso que en n'hi ha prou, i després insisteix més amb el model social en què vivim, aquest capitalisme que en definitiva naturalitza el que en definitiva els homes hem après, que és treballar per en definitiva gaudir del nostre propi esforç, i que això sigui el gaudir d'altres persones per la qual tu treballes, però, esclar, quan això es pervarteix en aquesta societat doncs que ens toca viure, doncs la veritat és que llavors això es torna molt dolent. Com deia, les malalties de la normalitat, i aquesta és una reflexió que ens proposa Santiago López Petit. Molt bé, fantàstic. També haurem una cosa que t'he llegit un petit article que l'ha impassat d'haver un 37% d'absència laboral. És molt, eh? La gent està arribant a límits de pressió, a vegades laboral tan gran que comporta això. Vull dir que comporta que la gent no pugui més, no? Sí. I que peti. O això o m'agafa alguna cosa. Ja llegeixo una petita. Fa dies que la caixera del supermercat torna a costumar a comprar, doncs, la hi és. I l'últim dia que la vaig veure, m'explorava, mentre amb molt d'esforç passava per la màquina el lector al codi de barres dels productes. En què em va dir que no podia tornar a agafar la baixa, que li havien dit que l'acomiadarien, en definitiva. És que amb nou dies es poden acomiadar avui en dia. Avui, precisament, una de les informacions que es donava a nivell televisiu és que allà, al Japó, hi havia les persones que despatxen els superes, els que despatxen els bancs i tal, no seran persones, sinó que seran robots. Fixeu-vos en quin avantatge és aquesta i que generarà tot això. És un tema molt delicat, encara serà de pitjor, perquè encara hi ha gent amb més problemes perquè no podran treballar i això comportarà una pobresa. És un tema molt delicat. És un tema molt delicat, sí. Molt bé, doncs agafarem ara serà començar per el tema del món del cinema, però Rosa, abans, escoltem per presentar la Mercè de Sosa. Sí, vinga. Aquest és l'Hepidadiós, que és un tema meravellós, un clàssic, i a partir d'aquí es parla de Rosa d'aquest documental. Moltes gràcies. ¡Adiós! Bueno, vamos a ganar todos juntos. ¡Todo junto, por favor! Gràcies. Sólo le pido a Dios que en la lana me sé hay diferente que en la reseca muerte no me encuentre vacía y sola sin haber hecho lo suficiente Sólo le pido a Dios que en lo injusto no me sé hay diferente que no me abajo de la otra me quilla después que una guerra me harán el traserte Sólo le pido a Dios que en la guerra no me sé hay diferente es un monstruo grande y quizá fuerte toda la pobre inocencia de la gente es un monstruo grande y quizá fuerte toda la pobre inocencia de la gente Sólo le pido a Dios que en la reseca muerte no me encuentre vacía y sola sin haber hecho lo suficiente es un mensatge impresionante es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande y quizá fuerte es un monstruo grande