Babilònia del 12/3/2015

M'eritaire la música. ... Bona tarda i benvinguts a Un Dijous Més al Babilònia, un programa que ja sabeu dedicat al món de la cultura, de l'espectacle, del cinema, de la literatura, de l'art, de moltes coses. I avui doncs estem amb el David. Bona tarda. Què tal? Tornem a trobar-nos. Sí, home, pobret, que la malaltia t'ha alcegat. Porto una ratxa. El Lodo, que es diu, entre una cosa i l'altra. No, és aquests grips que han caigut aquest... Sí, però llargota. Jo porto un mes, que no agafo la grip, però estic mitjafònic, mal d'acoll, jo tot sé que... Però si no l'agafes no és el mateix. Exacte. Però encara hi ha així dius, fer ràbia, jo és home. És que no marxa mai, no marxa mai. 3 setmanes de... Clar, clar. Bé, professional, que és una mica el mal d'aquest any. A tothom, vull dir, que també és una miqueta, això. Molt bé, Jaume, com estem? Bé. Bé, sí, content. Estic amarat d'exposició, i de qualsevol a dir-ho. Clar que sí, clar que sí. Recordem-ho, no? Si vols. Com viu, sí, bé, vull dir, que ve el dia de la setmana passada, que allà a Cornellàs, on se'n el que remarqués de Cornellà, número 17, número 15, mireu això, més uns baixos, eh? Sí, que fa cantonada, vull dir, que hi ha un... El carrer Narcís Montoriol, doncs bé, vull dir, si us interessa venir, estaré molt encantat d'explicar-us tot el que el Joan, que ell no viu aquí, que és el meu fill, doncs té... L'exposició. Sí, l'exposició, i també el per què, com, i què representa, i tal, vull dir-ho. Es diu, rostres i estats... De consciència. Exacte, doncs molt bé, molt recomanable, l'hem vist d'aquí. Què hem de dir, no? No sé què hem parlat la setmana passada. És que això de la consciència és molt interessant. Avui tinc un treball que també és molt... Ja veureu com això de la infantesa que compleix, ja veureu. Clar que sí, clar que sí. Sí, sí, tot està connectat, eh, vull dir. Avui, perdona, avui sentia llegir una notícia... Sí. ...d'un paio que el van apellissar, allò, no sé per què, i el li van picar, li van fotre cops al cap, i al real d'aquests cops al cap, ha agafat una nova percepció de la realitat en què visualitza les matemàtiques que estan a la natura. Ja, evidentment, explicar-los una cosa, i suposo que imaginar-ho, és una altra molt més llunyant, no? Però, Pallu, ara ell precisament ha deixat de fer el que està fent i està aprenent matemàtiques, va a la facultat de matemàtiques, per entendre els conceptes que ell percep. Perquè ell li hem fet estudis d'així, del cervell i tal. Se li ha excitat, diríem, l'accionament. Diu que, per exemple, el concepte PI, que és allò... Sí, el percep, el veu. Sí, sí, sí, sí, no sap com, però ho veu, ell percep tot això. Per saber línies geomètriques que la resta d'humans no veiem, però ell les percep d'una manera com si per saber es màtics, per saber-ho d'alguna manera. Curiós, dir-ho. Que bo, no? Una altra manera de per saber la realitat, no? Avui també parlarem d'una pel·lícula que es va passar ahir a la cadena aquesta, al migdia de la Barcelona TV, que és sobre Freud i, a més a més, contra el Saul Holmes. Vull dir, però molt interessant, perquè en treuen a l'equip dosi, en treuen totes les pràctiques i averiguacions que va fer que allò. Fem una cosa, parlem una mica del somari, i comencem el que avui parlarem i comencem a donar tralla, vaja. Comencem per la tema de literatura llibres, el David es parlarà de la trilogia del Vaztán, de l'Òscar Dondo, aquí una mica me'n parlarà, però el David ens farà una altra visió, segur que superinteressant. Molt recomanar-hi, m'hi vaig anir. I tant, no, no. Són la que mitja Catalunya és enganxada, no? I després aquest text que ens parlava al Jaume, del diari, ara, la infantesa... Infantesa dislocada, perdó. I de cinema parlarem d'un munt de pel·lícules, dioses i perros, Nightcrawlers, Sherlock Holmes i Freud, que també comentava amb aquesta pel·lícula de gran interès, que van fer a 8TV. Una pel·lícula la que va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula d'animació, el Big Hero 6, que està molt bé, la pel·lícula, està molt, molt curiosa. La Isla Mínima, i també recuperarem pel·lícules, una miqueta més classicòtes, els 90, la Novena Porta, Marie-Chilis Frankenstein i Lady Bird, Lady Bird, d'aquell Loa, que també és contundent com a tal. Tenim també de fons, escoltem a Chris Ria, que és un dels millors cantants de rock, de blues, anglès i tal, que avui compleix 66 anys. Encara estem activos, és un dels grans cantants. I també intentarem, a mig programa, a veure si podem escoltar una de les cançons de l'any 99 fa 16 anys que la cantant Cher, que és una cantant nord-americana, canviava d'estil, canviava de l'ú, canviava de tot, es tornava supermoderna, es tornava a discotequera, i venia al voltant de 20 milions de còpies, d'una cançó que es diu Belif, que la va... Doncs la neumàtica Cher, actriu, no? Actriu que va sonar un trit, rei? Exacte, que va fer. Mermets, sirenes. No, valent. No, no, no, no, no. És la Cher, és la Cher. Ah, la Cher. No, no, la Bjork. És la Cher, sí. No, no, és que va fer sirenes. A mi que tinc la referència i he xifto de l'una. Ah, això. Ah, sirenes amb mi? Sí, que sortia a l'agona Ryder, molt joveneta, i ella, molt que sí, recorda aquesta paraula. Sí, troba solteres, aquesta paraula. Molt bé, doncs, parlem de llibres, David. Tretlogia del Vaztán, el partit anindisible, legado de los huesos, y ofrenda en la tormenta. Dolors redondos, digues. Bé, em va sorprendre, no, jo no soc massa aficionat a les novel·les així, diguem-ho així, negres. Un moment em vaig llegir aquella famosa d'americana, com es deia, aquella dels assassinats aquella, aquella granja. Sí, que a fer famosa el... l'escriptor aquest, el... El Paul Auster, no? No, no, no, no, no, no. M'ho ha sigut aquest escriptor conegut, que ara vam fer el Fils Seymour Hoffman, va fer una pel·lícula d'acertació al... Bueno, ja no recordarem. Ja farem memòria. Bé, no era massa aficionat, jo, no? Em va us recomanar aquesta sèrie de la Dolors redondo, i jo, primer, això, faig rofar el nas. Està molt bé, està molt bé, dir-ho. Començament, vostè diu. A la segona plana ja estava enganxat. Però a la segona, eh, molt bé. O sigui, molt ben escrita, tota la trama està molt... Potser hi ha algun tros que se't fan a mi, que faròs... Però és molt llarg, perquè és molt llarg. Són tres novel·letes, llarges, cadascuna, que parla d'una inspectora d'Homicidis, de la Polícia Foral de Navarra, de la comitat de Navarra, que, bé, que persegueix un assassí en sèrie, sobretot a la primera novel·la. Són tres novel·les i les tres van lligades. Tot i que no tractin el mateix. Hi ha una trama darrere fons... Són el que conclusives, però... Però hi ha una trama que uneix les tres novel·les. Te'ls pots llegir individualment, que jo no faria, òbviament. Hi ha una trama que les lliga a totes tres. I el que em va agradar molt... Moltes vegades penses, està molt bé tota la trama detectivesca, però també està molt bé tota la trama familiar d'ella, perquè, clar, també va lligat amb tota la trama detectivesca. Està molt lligat. Cosa que vas grinyola una mica, que potser amb una situació més real, enviar-la haguessin apartat del cas, per massa relació, per massa implicació directa. I això és el que potser grinyola una mica més. Però, bueno, s'ho fa venir bé i la mantén allà. Clar, evidentment, és l'estar... L'espector estrella, com li diu aquí. Sí, sí, sí. I bé, lliga molt bé el tema de la raó pura i dura, que ha de fer servir tot policia en la resolució dels casos, no? Amb tota la tecnologia que avui dia, la modernitat, diguem, t'ofereix a l'abast. La Mediació Inaforense, totalment de... Però també ho lliga molt bé amb tota la tradició mística de l'entorn que ella va viure de petita, no? Perquè ella realment viu a Pamplona, amb el seu mercat escultor, però té la seva tia, que és la que la va criar, per uns temes de familiars que la Novera no hauria d'esballar aquí. Que és a més molt fort. I que viu a un poblet que és Ualizondo, que existeix de veritat. Sí, sí, és molt maco, per cert. Sí, que està a la Vall de Bastant, que a Bastant és el riu vi de Soa, però que a la part de Navarra es diu Bastant. I més avall, quan comença a entrar allà, guipuzco, es diu vi de Soa. Exacte, aquí és una Vall preciosa. Sí, això dius. I lliga molt en tota la tradició de bruixeria que hi havia a la zona, de misticisme envers la natura, amb l'escaja un. Allà és boníssim. I altres daeses mares que em volten tota la natura d'allà. I al principi, evidentment, el sement analítica de policia ho renega. Però també hi ha una part seva, com a habitant d'allà, que, ostres, que ho ha d'assumir d'una manera. L'hi passen coses. A banda de la raó, quan va a la muntanya, faig coses, es troba amb aquestes visions, aquestes imatges, aquests personatges mítics, tònicament. Queda una mica desligat, al final no acaba de quadrar-me, que allà massa, tot això. Exacte, però sembla que hi ha màquines, aquestes visions. No sé si per una problemàtica esdevinguda, per aquella infantesa brutal, et deixa obert, però ho deixa molt ben obert. No t'ho diu si és per culpa que són els traumes, o que realment les visions són sobrenaturals, no ho saps, no saps per on entrar. Però bueno, queda allà, però està molt bé. Tota la relació amb els companys de feina descriu molt bé els típics policies de la bella escola, els més nous. A la nova escola. A la nova escola està molt bé. El punt d'inflexió d'aquell company que li passa el que li passa. El punt d'inflexió és tremendo. Un moment que diu que ho solucionen, i a partir de llavors té un fidel... Digue-m'ho així, no anava a dir... Subordinat. Un guset, que dic jo. Sí, sí, sí. Però bueno, no tenia que passar allò, no? Està molt bé. Jo recomano molt aquestes tres meles. Tenim pel·lícula a la vista. Sí, això diuen. Em sembla que és la mateixa companyia del milènium, d'aquelles pel·lícules que va fer... No, no, és que el doctor comentaves que et sonaven campanes d'això, però és impossible que hi hagi una pel·lícula perquè és una novel·la l'última és d'ara. Fa dos mesos, i l'altre fa un any o dos, però no hi ha pel·lícula. Ja... No sé si faran la pel·lícula. Sí, m'ho vas dir, però... Un sol llibre? O els tres amb una sola pel·lícula veig molt bèstia? No, no, no, faran tres pel·lícules. Ah, tres pel·lícules, no? A veure, et va puntjar el títol, perquè jo ho buscaré. O jo he escoltat... he escoltat coses. Jo hi hagi d'algú i em sembla que és de... S'està... s'està bastant... En preparació, sí. Bastant, no? Trilogia del bastant. Però jo crec que és això, més aviat, vull dir, que deu ser alguna pel·lícula que tracta tot el tema de la mitologia, d'aquí del nord de la pal·línsula, però que no és exactament aquesta història de la... L'inspector Amaya es diu, Amaya Salazar. A mi, un dels personatges que més em va... em va cautivar, va ser el de la tia. La tia és boníssim. Com es diu, la tia? Engraci. Engraci, engraci, engraci. Dolores redontos. No, la veritat és que és una experiència, és una forma diferent. És per dir-te que vaig acabar els tres, i ara no estic llegint res perquè m'he quedat saturat. Ara que hi ha això, ara que hi ha això. Ara deixo descansar uns dies. A segons quines pel·lícules també em passen. Sí, no passa això. Vull dir, et quedes una mica desencaixat. Es torna a provar altres coses. Sí, no, no, no. Molt bé, doncs la recomanació. Jaume, parlant d'aquest article del diari Ara... La hipantesa dislocada. Aquí el llum és una mica justet, eh? I a vegades això ja comença. Va, aquesta, qui escriu això, és l'Anna Lanfrancorri, que precisament és investigadora de la Universitat de Barcelona. Ella, bueno, és, diguem-ne, que està dins el camp de la filosofia, i llavors el que van fent aquests articles, el que plantegen, és un seguit de reflexió sobre coses, segons el meu criteri, molt serioses, i d'una profunditat francament remarcable, no? Diu el nostre concepte de família neix, segons Filipe, i és el segle XVII, el voltant del redescobriment de la figura del nen, un test com a centre d'una unitat familiar que li ha de procurar atenció i cura, que el considera com alguna cosa estimar, protegir i educar. La infantesa serà un tresor que haurem de deixar enrere, no sense nostàlgia, però també una malaltia de la qual, per sort, tots ens gaurim tard o d'hora, i com més ràpid, millor. Esclar que hi ha qui és tota la vida, un nen, també. Un d'aquí això. Moltes vegades. Aquest nou projecte vindrà com passat pel sorgiment de disciplines i institucions que adoptaran la funció de posar límits, definir-lo, dotar-lo de certes aptituds específics i tasques a complir que diran com ser un bon nen, definitiva l'educació. Llavors, aquí diu que Valter Benjamin, que suposo que el coneixeu, perquè es va fer una pel·lícula d'aquest senyor, el Manel Kosog i Ferrer, considera que el nen, com a últim refugi i el llenguatge i l'escriptura, l'últim dels archius de la història de la facultat mimètica, la capacitat de reconeixer i reproduir semblances als seus jocs, el nen no estrafar exclusivament les relacions humanes en què està inserit, sinó també el món de coses que l'envolta, el nen no només juga fer de botiguer o de vestre, sinó també de molida vent i locomotora, avions i planetes, drones, ambulàncies i dinosaures. I en aquesta assumció del món material, sense distingir entre el que és nou i el que sempre ha estat allà. Successió i ordres geràrquics són matèria d'escola. I ara, per definir tot això, perquè jo no llegiré tot l'article, això està clar, diu que cada infant o cada infància acompleix la seva tasca històrica d'incorporar el món simbòlic el que la generació anterior ha viscut com a novetat, com a trasvals, normalitzant-ho, convertint-ho en el més natural. Què vol dir això? Que en definitiva, tot aquest concepte, crec jo, que moltes vegades s'ha dit que per què ens agrada tenir nens, vull dir-t'ho jo, que són pares, i avis... Jo sóc avi, perdó. Tu ja has fet doble sal, ja. Sí, és com... Ara em quedo el triple, vull dir. És allò de dir... Escolta, a veure, jo vaig plantejar que ho faria d'aquesta manera, que ho tindria aquells resultats. Tu et fas un projecte de vida, com és lògic, a partir d'aquella novetat. I llavors tu, com una mica recapacita, ara que ja sóc avi, com... Com ha quedat allò? En realment quins resultats tinguis, no? I llavors, jo el que veig i la manera d'onar i llegir aquest article, crec que és important, crec que la generació vostra, que és la dels meus fills, doncs en definitiva el que esteu fent és adaptar això. En el que ho vam viure nosaltres amb uns tres vals extraordinaris, perquè precisament era aquell punt d'acabar amb una cosa que semblava impossible, acabar com és la dictadura i entrar en el camp de la demòcrata. El suflet famós, no? Sí, però viure que som una generació. I ara ho hem naturalitzat més. Exacte, però és una generació molt potent, de generació nostra. Vull dir, de les gent dels 40 i algú, que vam entrar en moltes ganes d'estudiar, tothom volia fer coses i tal, però en canvi, la que ve darrere dels 20 anys i la que ve amb una desidi absoluta. També ho podien dir de nosaltres. No, no, però jo crec que no. Abans jo crec que... Des d'un punt de vista, potser jo pot ser antropòleg, però jo crec que la generació postre... Bueno, sí, que hi ha de tot, evidentment. Si no, no hi hauria re, però en general és el que diem. Jo crec que la generació molta gent volia fer moltes coses, però no podia per aquests motius, una manca a la base... Exacte, i era impossible. I la nostra generació vam tenir opció, una situació més devanestada, de poder estudiar, de tirar endavant, i ara aquesta generació posterior, que ha tingut també tot, ha tingut massa, per mi, des del punt de vista. I crec que això ha estat el motiu per ser acomodatíssima, aquesta generació. I clar que hi ha gent que és molt vàlida, si no, que venien malament, però jo crec que hi ha un percentatge molt alt de gent, que, bueno, ja ho veus, vull dir, si jo fa 3 anys estava a la universitat i veia la gent que tenia 20 anys, no? I veia una desidi absoluta. Solament correm allà, la gent que estaven fora del període, com a tal. 3 o 4, 5 o 10, vull dir, els altres tenen gent de 30, 40, 50, 60, 70 anys, vull dir. Jo puc dir-te que jo no vaig estudiar tant com vaig apuntar-me a la UOC. Clar, clar. Ara farà un temps, vaig tenir que deixar, òbviament, per el fet de ser pare, que és impossible fer-ho simultani, però les ganes i la manera d'estudiar, guà. Però si ho fas presencial, qui penca és la mateixa gent. La gent de 20 anys està allà que no se n'entera de res. Hi ha gent que sí, però clar, és com tot, com entenc, vull dir, que és un exemple, però que jo he viscut durant 3 anys i he pensat, mare meva, és a dir, estem parlant d'una cosa d'humanisme, però si estem parlant això de medicina, anem menys servits, eh? No sap el que és un fetge d'un pàncreas, jo et fa una desgràcia. És veritat, ho dic molt bèstia, però home, és que no, no... Jo el que he vist com a... Jo el que crec que hi ha com a gran diferència, que es va generar, diríem, en aquesta generació nostra, és que els pares gobernaven i educaven, però no des de l'exemple, sinó des del compromís, ni de l'exemple, sinó des de l'autoritat, o sigui, és allò que estaves amb l'Ària en definitiva. Llavors, baixant la barqueta, fotint els collons a sobre de la taula, veieu això? Això ho heu adorat. Això és el que va. El dia que es tingueu així... Això no ho vaig veure. Però era simbòlic, tot plegat. Ja ho he entès, ja. El dia que es tingueu així... El dia que es va tocar moltes vegades a vosaltres, això es va acabar. Jo voldria encara insistir en una petita coseta que diu aquí, sense oblidar que el nen viu al seu món com un dictador. Fixaus, aviam, així. Llavors diu, la infantesa podria ser, doncs, una matriu, un límit que, des de la seva singularitat, apunti cap a altres pautes de relacions i reaccions tan reals i tan presents com cada nen que és aquí i ara entre nosaltres. Jugant a construir amb la runa del nostre món, la porta es treta per on sortir de la catàstrofe que les coses continuïn així. Aquí estaríem amb una altra qüestió. La democràcia va ser una gran il·lusió i va ser un munt d'oportunitats, i llavors un cop hem arribat en aquest punt, que la mare diu, sí, però hi ha alguna cosa que se'ns va escapar allà, que això no pida, no pensa. I llavors això torna. No, no, és una tonteria. Veia que una mica ho cuento, però no massa, potser. El Xesco la conegiràs, segurament, una cita del Picasso, que és qui l'hagi d'avui. Quan jo era un nen, pintava com el Rubens. I m'he passat tota la vida aprenent a pintar com un nen. Exacte, si és veritat és cert. Ah, clar, clar, clar, molt bé. Un dictador que et deia que jo faig el que vull. Molt bé, doncs mira, que ho fa magnífica. Jo, per acabar aquest article, és interessantíssim el que diem. Vull dir que a vegades, amb aquestes autoritats... Mirem buscant molts. Hi ha moltes oportunitats. Serà més perfecte la xerrada, no? Home, quan tens fills, veus exemples que dius... I ara què faig? És com l'altre dia, això, a la política, aquesta de la comissió, aquesta que es fa a la Generalitat... Amb el David Fernández, de la CUP, que ha de dir... Escolti, que jo, si vull, si autoritaria, també ho sé fer, eh? No m'agrada gens, però si m'hi poso també ho sé fer, eh? No es porti com un criu, perquè ens haurien de fer... Perquè els nens moltes vegades són jo, som petits dictadors. Avui amb un fill... Em sap greu, però l'he hagut de marrar, per exemple. Estàvem esperant a la sortida del col·le, i he anat amb una nena que són coneguts, i li ha fumat una petada, el petit, eh? No, molt gran, no, ja ho crec. Ja, ja, ja. I dius... I rient, i dius... Però què fas, fill? Això, no pots acceptar alguna cosa. Com fas, això? Dic, no, tot sèries, i dic, mira, ara... Has trencat la línia, ara et privo de la llibertat. Ara malament. Sí, sí, sí. Que t'arribi, et tuuràs dels seus inconvenients naturals, per dir-ho d'una manera i lògicament, s'han de corregir en la manera... Però també jo crec que t'arrenquen una mica de mà dura. No, és marcat límit. Un límit ben marcat, perquè hi ha molts pares que no ho fan, i això veus pel carrer, que passen dels nens, que van amb el mòbil i tal, i estan al seu món, i es van fotent patades de tot cristo, i van emputxant, i van fent, i els pares passen olímpicament, no sempre. No es pot estar mirant el mòbil, però amb un ull allà... Jo més una vegada li he fet una mirada així, com d'ensurta, o amb algun nen per què pari. I llavors el nen, clar, per fer una autoritat, però la mare no la veu, però amb mi ja no, perquè sóc a l'imagino, li faig la mirada rara... Sí, d'algú ets bastant. Però és increïble que la castiga a costat de la persona que ha de cuidar-ho no foti ni cas, perquè està fent una gossa... Òbviament, Òbviament. Però a vegades, jo tenim fills, ho reconeixes. És que hi ha una certa... Sí, no, hi ha un moment que arribes. No està al cap, està més al món, i vas saturat, saturat en un moment que dius, a la mínima que pots, intentes esconnectar. A vegades, amb els teus fills, amb el gossam no pots anar pel carrer. Perquè el nen surt disparat, que amb la carretera i s'envenorris. I llavors, per una tonteria, donat xorrada de... M'he comprat un xersei, el nen li passa alguna manó... Això està clar, està clar. Oh, quina notícia, oi? T'has comprat, oi? No em parles de wassar. Un jutro anem a tema, això. És que ja és avorrit, això de la gossa, també. Sí, no clar, s'ha utilitzat bé, com tot. Per usos i per comunicats correts per anar a dir... He perdut la tapa del voli, no, no, això és plau. Passem al món del cinema, i comencem fors, perquè el David parla de netcrawlers, però jo parlo abans d'una pel·lícula que es diu Diocesi Perros, que vamos por un estilo, no és el mateix, ni molt menys, però és una pel·lícula que va passar així com molt ràpid. És una pel·lícula de 80 minuts, també és molt curta, espanyola, d'un tal David Marqués, un nano que ha fet cosetes, mira, pel·lícula és de per aquí, que jo no el coneixia, i em va sobtar, és el Hugo Silva i la Megan Montaner. A mi, això aparenta meva. Però es diu Megan, és com a oceà. No, no, és una tia que té alguna espècie, aquestes noies que té una xispa, una forma de ser, d'actuar... Hugo Silva és un nano que ha anat aprenent bastant i ha anat fent la cosa. És una pel·lícula que, en un principi, no te la creus gaire, però és una pel·lícula que ha anat aprenent bastant. Comença amb una mena de combat de boxa dins d'un gimnàs. I veus que no és que la diguis, ah, mira, va de boxejadors, no? Ja anem malament, és a dir, la persona que està allà, és un punx, és una persona que li paguen per rebre cops. Clar, és a dir, en comptes de donar-li cops, el boxejador oficial ho esparring, exacte. Això no se li paguen, perquè per la situació econòmica... Es guanya la vida, vaja. I l'altre és un desgraciat, per exemple, perquè també és de full compte que te n'anquen, si s'acapa la la pota i li fot els pebrots, per l'enclà. Que pobre nano sempre arriba... Quan arriba a casa agafa la bossa de pèssules congelada i se la fot aquí o se la fot allà, pobret, no? Clar, és un nano que té una vida molt difícil, perquè has demingut una qüestió familiar, hipertrègic, que haig de dir aquesta pel·lícula, que el germà està... És un significat com es diu. És un dioses i perros. És molt bona aquesta pel·lícula. Comença així de forma que dius... Ai, i a partir d'aquí, va entrant, va entrant, va entrant, fins que t'expliquen què és un dioses i perros. Que tampoc ho explicarem, perquè s'anà l'aliem, perda. Clar, que és l'escena final, perquè s'anà l'aliem. Per tant, clar, ens refereixo que és una mica... Aquest personatge, que és el Hugo Silva, com diu una relació en un principi complicada. Perquè és una persona que és empàtica, però fins a un límit, perquè li ha passat una cosa molt gran a la seva vida. I llavors apareix una noia lluminosa, xerrada... Per què està en aquesta situació, un accident? Sí, un accident de cotxe, que ell conduia i mor en els pares, i el germà se li queda invàl·lit, ja està. I això li comporta una mena d'obsessió per cuidar el seu germà. Per exemple, i en canvi, el seu germà... Jo no sóc... A veure, estic minusvàl·lit, però no sóc tontú. Però sóc inútil, exacte. Vull dir que puc fer la meva vida i tal. I també hi ha pel mig d'un amic, que està molt malament, també. T'he vingut amb el tema de la turra i el tema de l'alcoholisme. És velleca. No estem parlant d'un paratge maco, ni molt menys, però al final et queda aquesta oportunitat. I l'última escena és dir, tens l'oportió de sortir de tota aquesta merda, per l'enclà, i començar una nova vida. És bueno, almenys hem acabat amb això. Per mi és una pel·lícula que no és maca de beure, no és agradable de beure, ni molt menys. No t'agradarà, normalment. Exacte, però jo crec que s'ha de reflexionar un pensament, que s'ajusta molt bé a la societat. És una pel·lícula molt realista, molt com parlem després de l'Edivir, l'Edivir, amb el cas anglès, per això és un cas de... No el tens a veure, però també és aquesta realitat bruta i directa del que passa amb una societat X, i amb una barriada... El que passa és que, com a virtut, el que té és que no pretenc cap tipus de crítica, no la fa. No, no, no. És mostrar una situació amb diferents angles de funcionament. Perquè ell tampoc és infel·lís del tot. Vigila, és a dir, és aquella, no? Exacte, és una persona que és apàtica. Passa per la vida com dient, tinc que fer això per el meu germà, és com que no em parlis gaire, no me tabalis. Bueno, al final sí, al final sí. I tant, també, perquè no la veia encara. Intenta, però costa, costa que això tingui perquè... Està patent de ser un ajut, una crossa, per dir-ho d'una manera que no pas de satisferts. Has d'haver vingut a l'accident, és aquest càrrec de paciència brutal que té del que ha fet. Neixem pecadors, per dir-ho d'una manera. La conversa amb el germà és magnífica. Quan el germà li diu, basta, ja has fet prou, basta, ja. I li diu al germà que el podia odiar perquè l'ha deixat amb aquell estat. És increïble aquest canvi. Una redemció que es consideri que ha de fer. I es compler prou. Deixen viure amb pau, no el deixen. Molt bé, molt bé. Mira, veus, se m'havia oblidat, doncs. Sí que la vaig veure. No havíem parlat d'aquesta pel·lícula. No, no havíem parlat, però la devia veure amb prestrena. I el que dius tu es va estrenar i verrà. Ha passat molt ràpid. David, també. Canvi l'altre. Això és potent. Ja ho veuràs. Això és com... Em va recordar molt quan moltes vegades, no sé si ho heu fet als serveis militars. Jo sí. Que vas a trobar individus que la vida real són... Perdó, escòria humana, sincerament. I, en canvi, troben alguna situació en què jo... És favorable i potencia la... Tothom pot estar a algun punt molt baix, però, clar, pot mantenir un cert... Una certa coherència, un sentit comú. També passa la vida laboral, això. Sí, sí, sí, òbviament, òbviament. I... I en aquest cas és un palló que et troba... Ui, això... Per causar-te'n a la vida és un raterillo de tres al quarto, que ven filferrats i el que troba, i robes rellotges als seguretats de obra. I, a més a més, a la que el tio... Però el tio intenta, és un tio amb una capacitat molt potent, molt potent, per progressar, no? És un palló que no es conforma amb el que on està, sinó que el tio sempre vol tirar un pas endavant i tal. Això sí que és maritori, no? Però, clar, té un problema. Jo crec que aquest palló és un psicòpata, com la Copa-1-P, no? Perquè no té cap mena d'empatia amb el patiment dels demés, ni res de res, no? Perquè quan es fica un objectiu entre cell i cella... que ballava, no? Jo diria fer això una mica d'aquest opinió, m'explico després. Sí, sí. Aquí es poden fer moltes metàfores en aquest film. Moltes. M'acabes de fer, està bé, però com a principi. Però sobretot amb el món empresarial. Perquè el palló és un tauró de tot. És un tauró, no té... És un palló que li posa un tros de carn, que s'acna, és que s'hi llença per... I tant se li en fot. Què representi aquell tros de sang? Si sigui un tros d'algun capitòstia, o d'un treballador subordinat, que no vol dir res, és igual. O el seu company. O de la seva jefa. No té mania. No, no, no, no. És un palló que parla un dia i es troba que... És bo que hi ha gent que es dediquen en càmeres de televisió, que demanen accidents, tenen muntat una misora de la policia, que sintonitza freqüències de la policia, se n'assabenten de quan hi ha accidents i hi van cap allà, i filmen per cadenes de televisió, com es diu en castellà seria, amarillistes d'aquestes, sensacionalistes, que no tenen escruples a l'hora de posar en pantalla... Que no tenen gaire audiència. Que no tenen gaire audiència, ni solte. Han de fer coses que... Estaquin, no? I de bon matí. I llavors ell... I veu això, i començarem, i canvia una bicicleta robada, que és robat ella, evidentment, per una misora, i una càmera de vidri, i en mitjans molt cutres, però li posa un punt d'agusarament, que els demés, potser pel fet que estigui més acomodats, no ho tenen, no? I... I clar, el paio, hòstia... No tens... no tens crúpuls. Clar, no. Aquí la pel·lícula, de alguna manera, vol mostrar que quan tu tens una barrera ètica o moral, davant dels tus ulls, d'alguna manera això et suposa un fred, per segons quines coses. Ell, aquest límit, no el té. És un paio que no té límits. Potser sí, es podria borrejar amb la psicopatia, o un paio que no té límits. La psicopatia és la paraula que em casca una mica. Sí, casca una mica, però és com pa... I no em diràs que la cena final, del pas del troc final, allò o ets... Clar, és que ja no sé com catalogar-ho, no? No ho sé, ja no... Saps quin és el problema de la part final? De la manera que aquells que fan la justícia recriminen el fet. Aquí és on t'està el problema, per mi. Clar, perquè si ho veus tan clar, enganxa el troc, enganxa el troc. Enganxa el troc. Clar, clar, li diu. Amb aquest cas no hi ha cap mena de redemció a contrair segueix. Sí, segueix i prospera el negoci. No sé què diguis, se'l castiga. No hi ha hagut proves. És difícil de demostrar. A més, hi ha l'altra qüestió. És un producte, en definitiva, és un producte que es vent molt bé i que s'hi guanya la vida determinades persones a nivell d'organització. És aquí on hem d'anar per all. Això, que això sigui psicopatia, s'ha parlat moltes vegades, precisament davant de la crisi de l'Amèrica, Canal 2008, El Vobó des Aquest i tal, que tots els que estaven allà eren psicopatres. No, tots, no, tots. No, d'alguna manera, quan va, per exemple, a la Segona Guerra Mundial, hi havia molta gent que va començar a formar part de l'entremat nazi, de l'estructura nazi, que eren en l'època civil, eren mestres, eren funcionaris de 3 al 4, i, en canvi, van assumir, com a pròpia, tota la perversió del sistema nazi. I ho van engreixar bé i ho van potenciar que després van alegar, simplement, que eren un granatge petitor, dintre del muntatge, i això els disculpava. No hòstia, no, però, d'alguna manera, a causa de la seva feina, allò va ser el que va ser. I aquest palló, d'alguna manera, no és un granatge, perquè ell viu en el seu propi món, el seu propi sistema, però ell s'aprofita de tot aquest muntatge. És prou àbil, com per sobreviure, a molt àbil. Però ell diu que és àbil perquè ho aprena internet. Ningú li ensenya. És innat, però ningú li ensenya. No, no, és un autodidacte total. No té amics, no té ningú. És un tio solitari. Ell és conscient de la manca d'empatia, no sé per quin motiu. Ell és conscient que no li importarà matar el seu amic al dia següent. Bueno, no és amic, però n'info una pena aquell individu. Aquest nen ho fa molt bé, el subordinat seu. Aquest nen ho fa molt bé. És que ho fan d'encreïble, tots dos. I ho fa genial. Ell sempre va superat, ja. Va, vull dir. És que una persona com aquesta és impossible. No, no, no. I distants païs en el món laboral, com aquest individu. Que t'identifiques plenament. Com et deixes menjar així, d'aquesta manera, el terreny, tio? Però hi ha més el títol. I no tens croupos quan li dius... Tu em demanes un moment de sou, i et demanes anar a la meitat. Trenquil·la. Si ho arreglaràs ràpid, deixeu-ho. Aquest com a cap o la repressa. Recordem que Nightcrawlers bordia els arrossegats de la nit. La traducció és aquesta. Els arrossegats o els cucs de la nit. Imagineu-vos, és boníssim. Perquè no hi ha una traducció exacta, però m'entens. Has buscat així, perquè jo vaig mirar i dic... Què vol dir això? És boníssim. Nightcrawlers o els arrossegats de la nit. És que s'arrastra amb por la noix. És boníssim. Bueno, doncs un pel·lículum. És un extrato de la societat, que hi ha qui diu que potser és necessari com els escarbats que mengen els cadàvers quan acaben de morir-se. Però dius, hòstia. Però que després ho serveixi quan tu ho lleves. Quina gràcia t'ha de fer. No, ho has dit tu. El tros que ell segueix als assassins, fins a la cafateria aquella, tota aquella trama, allò és d'una tensió. Ja, és molt bé filmat. Molt bé. Aquest senyor, el de la pel·lícula, és un nou. És nou, el director. Una potència.I que hagués novelll. Sí, però aquest nen no n'ha fet res, em sembla. Però té una força. I veus que el tio amb una fredó... Escolta, no, escrivis aquí uns països que estan aquí i em sonen de tal lloc. I el tio té una estructura mental interna, que s'ho fa casar tot perquè després no el puguin tocar la cresta. Hòstia.Molt bé. No els admirem en aquestes coses.No, no, no. Al contrari, ben lluny, ben lluny. Jaume, Chevrolet Holmes i Freud? Sí, això ho vaig veure, oi, això es passava ahir. La veritat és que m'interessa molt sempre. Ja ho sabeu, tot el que són problemàtiques d'aquestes, i d'on venim, i amb Freud, com tots sabem, va ser un revolucionari del que representen els tractaments a nivell de problemàtiques mentals. La veritat és que és molt interessant, el senyor Freud, en aquesta pel·lícula, perquè ell dona una valoració, el realitzador, que no us puc dir el seu realitzador. Jo crec que massa, massa brillant no és, perquè en la pel·lícula hi ha alguns moments que rasca. Doncs el planteja com un investigador, i que de fet massa, massa bé el que fa. El que sí que té molt clar és la manera que ignotitza. Vull dir, és molt fàcil brillar. I allà veus el rellotge aquell, i penses al nord, i entres en el que allà anomena el subconscient. Allà és on tenim el Magatzemat, en definitiva, totes les experiències, i evidentment, com diuen els psychoanalistes, són les experiències negatives que solen, que rebarben en negatiu, i en definitiva el que parla és que aquestes experiències negatives són les que generen tots els nostres mal vicis. O els vicis, vaja. Llavors, la pel·lícula aprofondeix sobre aquesta costa, i a prop, doncs, a una noia absolutament burgesa, que també té com una problemàmica molt gran, i que el que hi ha al darrere és un aprofitament, perquè els vicis només els tenen les persones, i aquí diferentia de la psicopatia, el que són les neurògis, no? Que en definitiva hi ha persones que són això, són psicòpates, en definitiva no mesuren res, viuen la vida absolutament alliberats de tot compromís, i això em té emocional, no, perquè, en tot cas, les emocions són d'una altra característica. Poden emocionar per veure un gosset, o per fer una partida d'escacs i ho perd en tot allà, que per qui va la cosa. És clar, vull dir, fer aquesta diferència entre una noia normaleta que ha viscut en escut i tal, i aquest altre senyor que s'aprofita d'aquesta actualitat per redimir-se les pèrdues que he tingut i tal, a més a més, és d'això, és aristòcrata i tal, no? Vull dir, ho lliga molt bé, la pel·lícula té com una característica molt bona, que crec que ens serveix precisament per trobar aquests discursos, de quina manera lliguem el Holmes. El Holmes és un home també que té una problemàtica, i el Freud li desconeix. Però és el famós investigador?Sí, sí. I el Watson?Sí, sí. Vull dir, lliga, això, no ho sabem, espero venir. Estem parlant de pel·lícula de les anys 80, aproximadament. Jo diria que abans i tot, eh?Jo crec que abans i tot. Però, a més a més, per situar-nos... Es deia que el Holmes era una... Evidentment no existeix el personatge, però el personatge que va imaginar el Arthur Conan Doyle era un cocaïnòmen i... D'això va la cosa. I tenia problemes d'addiccions greus. D'això va la cosa, precisament per què és cocaïnòmen, clar. I aquí és on entra Freud. Hi ha una d'aquestes pel·lícules de Sherlock Holmes que es veu això. No sé quina és ara, però profundés més en aquest tema, més borratxo i més...Vida privada de Sherlock Holmes. Em sembla exacte, sí senyor, és aquesta. La vida, però va ser així. Aquesta que vam fer ara, Jung i Freud, també va estar molt bé. Sí, que s'està bé. Està molt interessant. Tenint la dona psicòloga... El Jung ens sembla que era el Michael Fassbender i el Freud, hòstia, ara no sé qui era l'actu. Però sí, sí, era... Bueno, és que hi va haver una... Un era... el Jung era de xeble del Freud i va haver... Es van distanciar. Molt bé. Molt interessant. A part que el Freud era... era... Era un misogín de cuidar-ho. I avui dia, pel que jo he anat sentint, tota la base que va instaurar... Està molt bé, però hi ha coses que s'han d'agafar així amb pinces, perquè no són vàlids, avui dia. Avui ja no, avui ja no. Avui li preguntava, precisament, amb una doctora, que una institució concreta l'hi il·luminava... Dic, la psiquonàblisi no... Diu, no, més aviat no. És clar, que hi ha els seus grups. Molt interessant. Ja que estem i ens ha deixat d'aquí ciutats per qüestions personals, doncs parlant de la nomena Porta, la nomena Porta que ho has pogut veure també, el Roman Polanski. El Roman Polanski és d'aquelles persones que te'n trauen. És una mica com això de bastant que parlàveu, no? Poses dins de la seva pel·lícula i dic, ja la conec, a mi no m'agrada. Jo li comentava amb la Teresa, que estava allà veient-la, però una mica a mi em va xacar atrapat allà, a base de bé, fins al final. És una mica tramposa, si voleu, no? Ser polanski és bastant. Sí, jo us pot ser aquesta, no? No, però la veritat és que cap al final resulta prou interessant. Sí, jo d'aquí al final era molt correcte. Clar, és aquesta absurditat també, diríem, d'aquestes persones elitistes que viuen en aquest món convençudes que ells pertanyen a una elit superior, que automàticament entren en un camp de màgia, vull dir, i aquesta màgia, en definitiva, una lògia mesònica, no? Es transforma en monzès als individualitzats total, que són capaços de fer intrigues de tota mena. I en aquest sentit està molt bé la pel·lícula, perquè arriba al final, que ha estat plegat, es descobreix... Això mateix, perquè d'origenals de obres n'hi ha una, només. Llavors, aquí apareixen altres coses, contracten amb el Johnny Deep, que és el protagonista, perquè investigui quin és el llibre o el que jo vull, perquè jo sóc el que sigui, ets el que vulguis. Llavors, quin importància tindrà un dibuix que té una cua cap aquí o una cua cap allà, per dir-ho de la manera. I, llavors, sobre aquest tema, es provoca aquí una intriga, que jo la vaig trobar, escolta, francament... La pel·lista basada en un llibre de l'Arturo Pérez-Reverte. Sí. Sí? Sí, sí, sí, el Club d'Umas. És allò. Molt bé. Molt bé, eh? Sí, sí, sí. No, perquè són tan senyores... L'adaptació és que l'Arturo Pérez-Reverte és molt reverte. Ja amb això de l'Arturo Pérez-Reverte, que ho fan per a televisió, també ha d'espotricat aquest arrorífic. El seu Arturo Pérez-Reverte, que és intocable... No va d'espotricar com vam fer la pel·lícula amb el Digo. Quina és la Digo? Ah, no, no, amb la... Sembla que de la cinema no, però la sèrie aquesta és horrorosa. Això no s'aguanta per enlloc, vull dir. Pots per trobar un tema que no l'hem apuntat abans. Doncs deixo. Deixi molt bé, faig la propera setmana que encara no estarem a setmana santa. Encara no, encara no. Encara no. Encara podrem gaudir. Que vagi bé, Jaume. Adeu-siau. Doncs el que farem ara doncs seguirem parlant més de cinema, David. I el que farem serà parlar de la Isla Mínima, si et sembla, que em voleus comentar una miqueta d'aquesta pel·lícula. Sí, la vaig veure molt interessant. Més que res, perquè és un film que està ambientat als anys... 80, en segon principi dels 80. Jo dic que s'han en 80, exactament. Sí, en 80. Amb tot a bé, dos policies... Allò quina zona és? Allò són els marismes. De Guelva. Allò és el Parc de Donyana, aquella zona per allà. Sí, sí, sí. I bé, hi va anar a resoldre un crim. Un crim en què desapareixen noies i les troben mortes, i no se sap exactament. Però està molt bé, perquè el film retrata molt bé... Tot... Els anys 80 no és avui dia. Avui dia la cosa s'ha aglut... Fot, eh, aquesta paraula, però s'ha globalitzat tot bastant. I hi ha més permeabilitat de... de maneres de fer i de ser entre diferents llocs, no? I seria complicat tot i que hi hagi nidiosincracis pròpies de pobles aïllats. És complicat que avui dia la gent estigui molt aïllada. Però aquella època dels anys 80, si farà 30 anys llargs, 35... Sí, era una altra història. Era una altra història, i llocs així estan molt aïllats. El casiquisme encara està molt vigent, fruit de tota la franquisme, que encara, evidentment, allò els va... Els va xacar molt bé. I... I quan hi havia crimes que barrejaven gent poderosa, d'alguna manera, costava molt d'estirar. A més a més, si fem que... Igual que, per exemple, les novel·les de la Dolors Redondo, hi ha la vella escola i la nova escola de policies. En aquest cas són els dos, un és un vella escola. Després veurem rement quin vella escola és. El Xavier Gutiérrez va guanyar el millor Goya, a la millor interpretació, i a Rolare Való, que és el company més modernet. És més modernet, sí, sí, sí. No accent de mala vava, també. No, clar, clar. Avui dia seria un vella escola. Certament sí, clar, clar. La pel·lícula està molt ben ambientada, molt ben, perquè en moltes vegades dius, fa una pel·lícula històrica, i és molt més complex ambientar als anys 80, que no pas ambientar-ho... Ambientar-ho a la mitja, no? Perquè ets més potser, ets més fàcil caure en la desídia, a l'hora d'ambientar, o sigui, un model de rellotge, o sigui... I està molt ben trobat. Clar, que la zona foment, en la zona rural, és més fàcil, no? Però bé, vaig trobar molt ben ambientat i molt... No, la pel·lícula s'ha aguantat molt bé. I el perfil de les policies està molt ben perill, diguem-ho així. Clar, clar. No és una pel·lícula de superacció com el ninyo, però el ninyo em va cansar, em va burrir. Exacte. I llavors, com estava aquesta dicotomia entre els sotals Goya, que si la is a mínim o el ninyo, home, la is a mínim a 50 vegades millor, no? És una pel·lícula petita, vull dir mínima, vull dir no, vull dir petita, no és tan espectacular, però és a dir, aquelles escenes amb un R4, amb un D6, per allà, o amb dos cavalls corrents per aquells marismes, allò és l'acció de la pel·lícula gairebé, dius, home, és curiós, no?, en contra, amb aquells helicòpters, aquesta història, però ho fa molt bé. Ninyo, no, passes clar, el film, que a mi personalment em sobreva molt, és que enganxen el cap de turc i és el que realment paga, i el que l'alma instigador de tot això, perquè com és un todopoderoso, doncs aquests se'n va de recites, no? Però per això era habitual en aquella època. Sí, encara ho és ara, anava a dir, però el tema de la corrupció encara és mou, i no formo un altre internament. I ells ho saben, però no poden fer res. No poden fer res. És una bona pel·lícula, i aquí hem parlat bastant d'aquesta pel·lícula, i crec que val la pena veure visions, perquè és el que diem, ja la tira de plantejaments. Bé, jo el que faré ara serà... Decidem per final veure si podem parlar del Big Hero 6, també l'has vist tu, però... Jo voldria comentar també una tercera. Jo faré un re, un pim-pam d'aquestes dos pel·lícules de l'any 94. Vull començar per la més dramàtica, per Lady Bird, Lady Bird, és la tercera de la trilogia. Era Riff Rath, era Joven de Piedres, i aquesta, no? Jo, Joven de Piedres, la tinc bastant present, és una pel·lícula vinculada amb el tema de la Tur, directament, i el que comportava per un pare que volia que la seva filla fes la comunió com calia amb el vestit i tot el que comporta la problemàtica de robatoris, morts i tal. I amb el cas de Lady Bird, Lady Bird, és el problema de la pèrdua dels nens. La pèrdua, en refereixo, a nivell social, és a dir, de l'assistència social, una mare que ha tingut quatre fills de quatre pares diferents, que això que fa que volgui la seva vida, es diu Chrissy Rock. Això no hi ha rosa, com el que veig cortet. És una d'aquestes actrius que les agafava Ken Loach, que les posa allà, que no tenen molta experiència, però són molt creïbles. Com ell, que es diu Vladimir Cruz, que no l'he vist mai més amb la vida d'aquest home. Ah, és el seu nòvio que és de Maricare. Vladimir Vega, sí, exacte, que és Paraguayà. Sí, sí, sí, sí, recordo. La idea és molt senzilla, es planteja, clar, és que Ken Loach el que té és que és molt clar. És un realisme claríssim, d'aquella època de la Thatcher, d'aquella Anglaterra terrible, també que va passar una gran crisi laboral. I llavors és el que diem, no? Mare amb quatre fills de quatre pares diferents, no? Pares, en aquest cas, té la mala sort d'agafar homes que li peguen, de veritat de gènere, i llavors el por de l'assistència social és dir, a veure, si el nen sortirà malparat, que s'ha de fer és retirar els nens. Però ella no té els nens en custodi. Clar, no, és aquestes problemes. Llavors és una problemàtica, no hi ha matrimoni pel mig. Llavors troba aquesta persona que és un bon nano, però bon nano, té una filla, li treuen, té una altra filla, li treuen, és a dir, és una bestiesa. El que passa a aquesta dona és un fet real, eh? És un més fort, això. Hi ha que arribar un moment que ja està rehabilitada, però no hi ha parinèrcia, vinga, aquí dames la hija. Veus com la senyora social anglèsa és terrorífica, és un conservadorisme brutal. Vull dir, com es planten a casa teva, entren dins, entren a la porta, no et deixen dir, eh, perdona, no, entren en mirant, ah, i veu que l'alcova està rebuelta, perdona, jo faig el temps on la gana, no? Vull dir, coses d'aquest tipus, una pel·lícula és terrorífica, és potentíssima, però bé, jo crec que és una cosa que s'ha de recuperar de tant en tant. I l'altra és el Mari Chilis Frankenstein, que parlàvem en feia un moment de demà, a Frankenstein també, que n'és Branagh, no? I bé, és que n'és Branagh una mica megalòman, no? No, molt desbordat, està molt desbordat. Jo crec que el que n'és Branagh, potent, és el que n'és Branagh, que mola Shakespeare, aquest és... Hamlet, està molt bé, no? Vull dir, aquests perillos que ha de fer un ruïdor i poques, no? Ja són pel·lícules que són encantadores, les amics de Peter, que són altra línia, també. Vull dir, que està bé, però en canvi, a morir, encara, ella la va cagar, per l'encle, aquella que sortia amb la seva dona, amb la Emma Thompson, de llavors, ja a partir d'aquí, bof, ja, tota una mena d'història, com una mica de pel·lícula emulant moltíssim a Hitchcock, amb uns picats i contrapicats, amb la línia que feia ell i tal, una mena de misteri, que tampoc, entredem ara, perquè al final dius, acaba la pel·lícula i t'ha serat el cap, no? No, aquí se li emmana molt, a Frankenstein se li emmana. Aquí, exacte, aquí vol fer un Frankenstein ben ambientat, tot sigui dit, això no negarem, no? Perquè estem parlant del 1700 i escaig, intenta ser bastant fidel, entre cometes, el que és l'original, no? Però et barreja a Frankenstein amb la nòvia de Frankenstein, vull dir, et fa tota una revisió amb la nena Bonham Carter i tal, intenta col·locar-ho allà, que se'n van allà al Polo Norte i tota aquella història que munten. Bueno, a veure, és una visió més, jo què sé, més megalòmana, és que aquest esbranoc tenia aquesta tendència, no? A més, fa un... és una pel·lícula exhibicionista, no? Perquè ell en refereixo com a tal, no? Sí, sí, sí. Vull dir, vinga, em trec la jaqueta i vinga i tal, i una miqueta com que... no sé, vull dir, aquesta línia, és efectiu, que n'hi ha un brànic, i el que fa és que és dinàmic, a mi no em va molestar, però perquè ja me'l coneixo. No, a mi com a director, no, és agradable. És un bon director, però... Enric Cinquè està molt bé. Incluso les últimes que he realitzat, per exemple, Tor, Tor, la va dirigir ell. Hòstia, tenia ritme a la pel·lícula. Sí, està bé. Dius, home, és un subproducte, però dius, coi, ja només pel fet que l'aigui digit ell, vaig pensar, mira això, a veure què tal. Dits dels paràmetres de la Marvel i del que implica. Però no està malament. No és de l'opitjor ni molt menys que pots trobar. Coment-te'ns què em volies dir. Sí, és que hi ha una polèmica, no sé si has vist la sèrie, aquesta que fan part de l'Espanyola, que és el Ministeri del Teatre. No em concibeixo el dia, no. Vaja, ja estic. No, simplement comentar, perquè he sortit a les xarxes, ha sortit un... perquè té un risc... A les televisions això dels xarres va molt renyit. I es veu que les sèries són 8 capítols i està tenint un xarre d'un 12 o una... Jo no estic massa el dia, però vull l'he llegit. Jo n'hi do, està bé, per ser TVE Espanyola. Sí, sí, és el que deien. Estan fonsada. Sí, sí, però es veu que es corre el rumor de que no la volen renovar. Quan és una sèrie que és potser el milloret que ha fet TVE Espanyola. Estan vivint de compte, m'he. Que està al nivell de compte, m'he. És la sèrie de compte, m'he, quan també té un 15 o un 14. Però és jo que... Sí. Què passa? Que hem fet una sèrie ambientada en paradoxes temporals. Ahà. Complicat. Sí, no és complicat. És complicat. I jo el primer dia vaig pensar, dic, ui, n'hi do m'he d'haver, però em vaig posar a veure, oi? Doncs no està del tot mal resolt, tot legat. Ja ho avanço jo des d'aquí. Si no, qui l'hagi vist o qui no l'hagi seguit, veure els anteriors capítols, però no està mal resolt. Inclus, el d'aquesta setmana que parlàvem de... Ho lligàvem molt... És bo que jo no ho sabia, però la visita del... Sabeu que el Himmler... Sí, Himmler. Va visitar Montserrat, perquè li deien que hi havia Montserrat i havia el Sangral. Ah, sí, sí, això em sona. Però és bo que temporalment va coincidir. La visita del Himmler era Montserrat, amb la trobada del Franco i el Hitler, a Endalla. Això sí, vale. Està lligat, era corrobatiu en el temps. Sí, sí, era el mateix moment. I van, s'inventen un capítol, en què lliguen tot això d'alguna manera. Perquè et saps de què va, no? Una mica, però no estic gaire... Es veu que hi ha exist... Es corra el rumor, la llegenda, que a l'època dels reis catòlics, a un jueu que el tenien que expulsar, o a Aguixí d'Espanya, o a Aguixí, els van obligar a convertir-se a catòlics, a cristians, a tots els jueus. I si no els convertien o els expulsaven o els cremaven. I aquest home, a canvi de la seva superdó, a Aguixí, va entregar un secret que era una zona, en què hi havia una sèrie de portes, que comunicaven amb altres èpoques al temps. Una manera de pou, com pou, amb unes galeries, que comunicaven amb altres èpoques al temps. Mai cap al futur, perquè el futur era el temps actual que t'estaves. I a mesura que el temps va progressant, es van creant noves portes, que sempre comuniquen amb el passat. I això, diguem-ho així, l'Estat, el Govern espanyol, el Regne Espanya, que ho va adoptar com una mena de ministeri secret, que es diu el Ministeri del Temps, intenten... intenten que la història no canviï. Això és una mica de grima, no? Això crec que no. Jo crec que temes punyents no els hauran fet. I cada dia, doncs, ells, diguem-ho així... Cada capítol es desenvolupa un tema. El primer capítol, ells, aquest ministeri, capta gent d'altres temps que formen part del ministeri del Temps, a ser funcionaris, hi ha molta conyita així de regna fonts, que està molt ben trobada, no? Un dels captats és el Diego de Velázquez, i és el que es dedica a fer retransrobot de la gent que busquen, no? I clar, gent d'avui dia dius... Carai, si covo... Si té trassa a aquest paio... Com no ha de tenir trassa a la data. Que fort, no? No, és que no. En comentaris curiosos del Velázquez diu... Estos restauradores de hoy día, referència al 2000 y Pico, es que me amarillían las obras. Parece una serie española de hace tiempo. Això t'arrabo, eh? Perquè costuma a tirar cap a un Tom Arronó. Comentaris així. Està molt bé la serie. Mira que jo, tal o jo, espanyola, me la miro, però amb aquest tasc el dic el producte. Em sorprèn, no? Està molt ben perill. Farem alguna ullada, perquè a vegades dius... Està bé, està bé. 30 segons, 45, escoltarem de fons a la Xer, que és aquí fotent crits. Aquesta bona dona va vendre 20 milions de còpies. Va ser el moment del ressorgir, perquè pobra ja no sabia què fer. Feia rock, feia country, pobreta meva, es va operar 50 vegades, i encara segueix com de plàstica aquesta dona. I no sé què fa, perquè avui en dia està desapareguda. Sí, és igual. Perfecte, seguirà amb els seus retocs. Molt bé. Ens escoltem la setmana que ve. ... I can feel something inside me say I really don't think you're strong enough now.