Babilònia del 19/3/2015

i la setmana que ve poso poder-me'n discutir. Moltíssimes gràcies, una abraçada molt forta. Gràcies a tots els que ve. Adeu! Bona tarda i benvinguts a un Dijous Més al Babilònia, un programa que ja sabeu dedicat al món de la cultura, de l'espectacle, del cinema, de la literatura, de l'art, de moltes coses, i avui estem amb el David. Bona tarda. Per això em va dir que no m'ha trobat res. Sí, home, que la malaltia t'ha al·lostagat. Porto una ratxa. El lodo que es diu, entre una cosa i l'altra. És aquestes grips que han caigut aquest. Sí, però llargota. Porto un mes, que no agafo la grip, però estic mitjafònic, mal d'acoll, jo tot sé que... És una mica el mal d'aquest any, també és una mica això. Molt bé, Jaume, com estem? Bé. Bé, sí, content. Estic amadat d'exposició, i de qualsevol a dir-ho. Clar que sí, clar que sí. Recordem-ho, si vols. Com diu, sí, bé, vull dir, que veiem dia de la setmana passada, que allà a Cornellàs, en el carrer Marquès de Cornellà, número 17, número 15, mireu això, més uns baixos, eh? Fa cantonada, eh, vull dir que hi ha un... Sí, fa cantonada amb el carrer Narcís Montoriol. Doncs bé, vull dir, si us interessa venir, estaré molt en cantat d'explicar-vos tot el que el Joan, que ell no viu aquí, que és el meu fill, doncs té la joia, sí, l'exposició, i també el perquè, com, i què representa, i tal, vull dir. Bé, estiu, rostres i estats de consciència. Exacte, doncs molt bé, molt recomanable, l'hem vist d'aquí, què hem de dir, no?, que hem parlat la setmana passada. És que això de la consciència és molt interessant. Avui tinc un treball que també és molt diàvoreu, com això de la infantesa que complereu. Clar que sí, clar que sí. Sí, sí, tot està connectat, eh, vull dir. I tant, i tant. Avui, perdoneu, avui sentia llegir una notícia d'un paio que el van apellissar, allò no sé per què el van apellissar, i el li van apicar, li van fotre cops al cap, i el rell d'aquests cops al cap, ell, ha agafat una nova percepció de la realitat en què visualitza les matemàtiques que estan a la natura, i això és evidentment explicar-los una cosa i suposo que imaginar-ho és una altra molt més llunyana, no? Però, Pallu, ara ell, precisament, ha deixat de fer de tot el que està fent i està aprenent matemàtiques, va a la facultat de matemàtiques, per entendre, per entendre els conceptes que ell percep, perquè ell l'hem fet, l'hem fet estudis d'així, del cervell, i tal. Se li ha excitat, diríem, la funcionament. Diu que, per exemple, el concepte PI, que és allò... Sí, el 3, 2, 3, 6... El percep, el veu, no... Sí, sí, sí, sí, no sap com, però ho veu, ell percep tot això, per exemple, línies geomètriques que la resta d'humans no veiem, però ell les percep d'una manera... Com si per saber es màtics, d'alguna manera. Curiós, dic. Que bo, no? Una altra manera per saber la realitat, no? Avui també parlarem d'una pel·lícula que es va passar ahir a la cadena aquesta, al migdia de la Barcelona TV, que és sobre Freud, i, a més a més, contra el Saulo Holmes, eh? Vull dir, però molt interessant, perquè et treuen l'equip dosi, et treuen totes les pràctiques i averiguacions que va fer aquell home. Fem una cosa, parlarem una mica del somari, i comentem el que avui parlarem i comencem a donar tralla, vaja. Comencem per la tema de literatura llibres, el David es parlarà de la trilogia del Vaztán, de l'Òscar Dondo, aquí una mica me'n parlar, però el David es farà una altra visió. Sí, també, molt recomanar-hi, m'hi vaig a veure. I tant, no, no, ens hem enganxat mitja, sembla que mitja Catalunya és enganxada, no? I, després, aquest text que ens parlava al Jaume, del diari, ara, la infantesa... Infantesa dislocada, perdó. I, de cinema, parlarem d'un munt de pel·lícules, dioses i perros, nightcrawlers, Sherlock Holmes i Freud, que també comentava amb aquesta pel·lícula de l'interès, que vam fer a 8TV. Una pel·lícula que vam guanyar a l'Òscar, la millor pel·lícula d'animació, el Big Hero 6, que està molt bé, la pel·lícula, està molt, molt curiosa. La Isla Mínima, i també recuperarem pel·lícules, una miqueta més classicòtes, els 90, la Novena Porta, Marie-Chillis Frankenstein i Lady Bird, Lady Bird, aquest Loac, que també és contundent com a tal. Tenim també de fons, escoltem a Chris Ria, que és un dels millors cantants de rock, de blues, anglès i tal, que avui compleix 66 anys, encara estem activos, és un dels grans cantants. I també intentarem, a mig programa, a veure si podem escoltar una de les cançons de l'any 99, fa 16 anys, que la cantant Cher, que és una cantant nord-americana, canviava d'estil, canviava de luxe, canviava de tot, tornava supermodernes, tornava a discotequera, i venia al voltant de 20 milions de còpies d'una cançó que es diu Belif, que la va... doncs, la neumàtica Cher, actriu, no? Actriu, que va sonar un trit, que va fer la foscor... O de Mermets, sirenes... No, no, no, no, no, no, és la Cher, és la Cher. Ah, la Cher. No, no, la Björg. Perdona, la Björg. Sí, és la que va fer sirenes, perquè una mica tinguem la referència i et xizo de l'una. Ah, això. I sirenes amb mi, no? Sí, que sortia a l'agona Rider, molt joveneta, i ella, moltíssima, recordava, està pagant. Sí, però va a putere, aquesta pregunta. Molt bé, doncs, parlem de llibres, David. Triturgia del Vaztán. Molt bé. El partit invisible, legado de los huesos, i ofrenda la tormenta. Dóler redondo, digues. Bé, em va sorprendre, no, jo no soc massa aficionat a les novel·les, així, diguem-ho, xinegres. No he... em vaig llegir aquella famosa d'americana, com es deia, aquella dels assassinats d'aquella granja. Sí, que ha fet famós el... el... l'escriptor aquest, el... El Pulauster, però... No, no, no, no, no, no, no. M'ho ha sigut aquest escriptor conegut, que ara vam fer... el film Saint Mulhoff, em va fer una pel·lícula d'aceptació al... Bueno, ja recordarem. Sí, ja farem memòria, no et preocupo. Bé, no era massa aficionat, jo, no? Però em va recomanar aquesta sèrie de la Dolores Redondo, i jo, primer, això faig rufalmas, però... No està molt bé, està molt bé, dir-hi. Començem-hi, vostè diu. A la segona plana ja estava enganxat. Però a la segona, eh? Molt bé, o sigui, molt ben escrita. Tota la trama està molt... Potser hi ha algun tros que se't fa una mica ferró... Sí, bueno, però això és molt llarg. Però és que és molt llarg, són 3 novel·lotes llarges cadascuna, i ens parla res d'una... d'una inspectora d'Homicidis, de la Polícia Foral de Navarra, de la Comunitat de Navarra, que, bé, que persegueix un... Un assassí en sèrie, sobretot la primera novel·la. Són 3 novel·les i les 3 van lligades, tot i que... No tractin-lo mateix. Hi ha una trama darrere fons... Són autoconclusives, però... Sí, però hi ha una trama que uneix les 3 novel·les. Te'ls pots dir individualment, que jo no faria, òbviament. Però hi ha una trama que les lliga de totes 3. I... I el que em va agradar molt... És que penses, està molt bé tota la trama... de Tactivesca, però també està molt bé tota la trama familiar d'ella, perquè, clar, també va lligat amb tota la trama de Tactivesca. Està molt lligat. Cosa que vas grinyola una mica, no? Que, potser amb una situació més real, enviat l'haguessin apartat del cas, no? Per massa relació, per massa implicació directa, no? Això és el que potser grinyola una mica més. Però, bueno, s'ho fa venir bé i la mantenen allà. Bé, clar, evidentment és l'estar... L'estar poli. L'expector estrella, no? Sí, sí, sí. I bé, lliga molt bé el que és el tema de la raó pura i dura, que ha de fer servir tot policia en la resolució dels casos, no? Amb tota la tecnologia que avui dia... la modernitat, diguem-ho, t'ofereix a l'abast. La mediacina forense, eh? Sí, però també ho lliga molt bé amb tota la tradició mística de l'entorn que ella va viure de petita, no? Perquè ella realment viu a Pamplona, amb el seu marit, que és escultor, però té la seva tia, que és la que la va criar, per uns temes de familiars que la Novera no vull desvellar aquí. Aquesta és molt fort, eh? Aquesta és molt fort. I que viu a un poblet que és Igualizondo, que existeix de veritat. Sí, sí, és molt maco, per cert. Sí, que està a la Vall de Bastant, que Bastant és el riu vi de Soa, però que a la part de Navarra es diu Bastant. I més avall, quan comença a entrar allà a Gipuzco, allà es diu vi de Soa. Exacte, allà és una Vall preciosa, eh? Sí, això dius. Jo he estat, he estat. És macíssima, jo. I... i lliga molt en tota la tradició de bruixeria que hi havia a la zona, de... de... de misticisme envers la natura, amb el Bassa Jaun. Allà és boníssim. Sí, està molt bé. I... i altres d'es, mares, que... que... que em volten tota la natura d'allà, no? I, al principi, que, evidentment, el sement analítica de policia ho renega. Però, a mi que... però també hi ha una part seva, que, com a habitant d'allà, que, ostres, que ho ha d'assumir d'una manera, no? Allà li passen coses, vull dir, que abans de la raó, ella, quan va a la muntanya, a fer-hi coses, es troba amb aquestes visions, aquestes imatges, aquests personatges, mític, històricament... Queda una mica desligat. Al final no acaba de quadrar-me, que allà massa, tot això. Exacte, però sembla que ella pari d'aquestes visions. No sabem si per una problemàtica es devinguda, per aquella infantesa brutal... Clar, et deixo obert, però ho deixo molt ben obert. Clar, no t'ho diu si és per culpa de... que són els traumes. Exacte. O que, realment, les visions són, diguem-ho així, sobrenaturals. No ho saps, no saps per on entrar, no? Però, bueno, queda allà. Però està molt bé. Tota la relació amb els companys de feina... Descriu molt bé els típics policies de la bella escola, els més nou. És a la nova escola. Està molt bé. El punt d'inflexió d'aquell company que li passa el que li passa. Sí. Un punt d'inflexió extra mento, és a dir, és pam. Sí, enrere, un moment que diu, bueno, això han de solucionar... Us solucionen, i a partir de llavors, té un fidel d'això, diguem-ho així... No anava a dir... subordinat. Sí, un gosset, que dic jo. Però, bueno, no tenia que passar allò, no? Ja està, està molt bé. Jo recomano molt aquestes tres novel·les. Tenim pel·lícula a la vista, eh? Sí, això diuen. Em sembla que és la mateixa companyia del milènium, eh? D'aquelles pel·lícules que va fer... Però està feta la pel·lícula, ja. No, no, és que el doctor comentava que et sonaven campanes. Però és impossible que hi hagi una pel·lícula, perquè és una novel·la l'última és d'ara. Ha sortit fa dos mesos i l'altre fa un any o dos, però no hi ha pel·lícula, eh? No sé si faran la pel·lícula d'un... Sí, m'ho has dit, m'ho has dit, però... D'un sol llibre, o jo crec que estaré en una sola pel·lícula, veig molt bèstia. No, no, no, faran tres pel·lícules. Ah, tres pel·lícules, no? A veure, em va apuntar el títol, perquè jo ho buscaré, perquè... Però, producte o... O jo he escoltat... he escoltat coses. Jo hi hagi d'algú i em sembla que és de... està... està... S'està amb bastanta. En preparació, sí. Amb bastant, no? Trilogia del bastant. Bastant, amb zeta. Però jo crec que és això, més aviat, eh? Deu ser alguna pel·lícula que tracta tot el tema de la mitologia, d'aquesta, d'aquí del nord, de la perínsula. Ja t'ho dic jo, que sí. Però que no és exactament aquesta història de l'inspector Amaya. Amaya Salazar. A mi, un dels personatges que més em va... em va... que activava ser el de la tia. El de la tia és boníssim. Com es diu la tia? Engràcia. El que es diu? Dolores redondos. Sí. És una experiència, és una forma diferent... És per dir-te que vaig acabar els tres. I ara no estic llegint res perquè m'he quedat saturat. Ara que hi ha això, ara que hi ha això. Sí, ara no tinc... Deixo descansar uns dies. Segons quines pel·lícules a mi em passen. Sí, sí, sí. Vull dir, et quedes una mica desencaixat, però bé. Es torna a provar altres coses. Sí, no, no, no. Una recomanació. Jaume, parles d'aquest article del diari Ara. La infantesa dislocada. Dislocada. Aquí, allò més una mica justet, eh. I a vegades... Vau. Aquesta, qui escriu això, és l'Anna Lanfrancorri, que precisament és investigadora de la Universitat de Barcelona. Ella, bueno, més diguem-ne, que està dins el camp de la filosofia, i llavors el que van fent, aquests articles, el que plantegen, és un seguit de reflexió sobre coses, segons el meu criteri, molt serioses, i d'una profunditat francament remarcable, no? Diu el nostre concepte de família neix segons Filiperiès, el segle XVII, el voltant del redescobriment de la figura del nen. Un test com a centra d'una unitat familiar que li ha de procurar atenció i cura, que el considera com alguna cosa estimar, protegir i educar. La infantesa serà un tresor que haurem de deixar enrere, no sense nostàlgia, però també una malaltia de la qual, per sort, tots ens gaurim tard o d'hora, i com més ràpid, millor. Esclar que ja aquí és tota la vida on neia, també. Tindrem-hi del Peter Pan, no? S'ha dit moltes vegades, no? Aquest nou projecte vindrà com passat pel surgiment de disciplines i institucions que dubtarà la funció de posar límits, definir-lo, dotar-lo de certes, apti a tots els precífiques i tasques a complir que diran com ser un bon nen, definitiva l'educació, no? Llavors aquí diu que Valter Benjamin, que suposo que el coneixeu perquè es va fer una pel·lícula d'aquest senyor, el Manel Cosó, i fa res, considera que el nen, com a últim refugi i el llenguatge i l'escriptura, l'últim dels arxius de la història de la facultat mimètica, la capacitat de reconèixer i reproduir semblances als seus jocs, el nen no estrafa exclusivament les relacions humanes en què està inserit, sinó també el món de coses que l'envolta, el nen no només juga fer de botiguer o de vestre, sinó també demolir de vent i locomotora, avions i planetes, drones, ambulàncies i dinosaures. I en aquesta assumció del món material, sense distingir entre el que és nou i el que sempre ha estat allà. Successió i ordres jeràrquics són matèria d'escola. I ara, per definir tot això, perquè jo li hagi dit tot l'article, això està clar, diu que cada infant o cada infància acompleix la seva tasca històrica d'incorporar al món simbòlic el que la generació anterior ha viscut com a novetat, com a trasvals, normalitzant-ho, convertint-ho en el més natural. Què vol dir això? Que en definitiva, tot aquest concepte, crec jo, que moltes vegades s'ha dit que per què ens agrada tenir nens, vull dir-ho jo, que són pares o no sabem, ja veus? Bé, jo sóc avi, perdó. T'ho faré ja. Ho has fet doble sal, ja. Sí, és com... Ara em queda el triple, oi, vols dir? Escolta. És allò de dir, escolta, a veure, des que jo vaig plantejar que ho faria d'aquesta manera, que ho tindria aquells resultats, esclar, tu et fas un projecte de vida, com és lògic, a partir d'aquella novetat, no? I llavors tu, com una mica recapacita sobre, i més ara que ja sóc avi, no? Com... Com ha quedat, allò? Realment quins resultats tinguis, no? I llavors, jo el que veig, i me n'he adonat, i al llegir aquest article, crec que és important, crec que la generació vostra, eh? Que és la dels meus fills. Doncs, en definitiva, el que esteu fent és adaptar això. Que ho hem viure nosaltres amb uns tres bales extraordinaris, perquè, precisament, era aquell punt d'acabar amb una cosa que semblava impossible acabar com és la dictadura i entrar en el camp de la demografia. No, per paciència. El sofle famós, no? Sí, sí, ho vam viure que som una generació. I ara ho hem naturalitzat més. Exacte, però és una generació molt potent, eh? De generació nostra, vull dir, a les gent dels 40 hi ha algú, que vam entrar moltes ganes d'estudiar, tothom volia fer coses i tal, no? Però, en canvi, l'acabé darrere una dels 20 anys, i la ve amb una desidia absoluta, eh? També ho podien dir de nosaltres, no? Sí, no, no, no, però jo crec que no, eh? Abans, jo crec que, des del punt de vista, potser no puc ser antropòleg, però jo crec que la generació vostra... Ja tot, ja tot. Bueno, sí, crec que hi ha de tot, evidentment. Si no, no hi hauria re, però en general, és el que diem. Jo crec que la generació molta gent volia fer moltes coses, però no podia per rics motius, una manca de base... Exacte, no? I era impossible. I la nostra generació vam tenir opció, una situació més de benestar, de poder estudiar, de poder tirar endavant, de fer moltes coses, i ara aquesta generació posterior, que ha tingut també tot, ha tingut massa, per mi, des del punt de vista. I crec que això ha estat el motiu per ser acomodatíssima, aquesta generació. I clar que hi ha gent que és molt vàlida, si no, que venien malament, però jo crec que hi ha un percentatge molt alt de gent, que, bueno, ja ho veus, vull dir, si... I ara, jo fa 3 anys estava a la universitat, i veia la gent que tenia 20 anys, no? I veia una desídia absoluta. Solament correm allà, la gent que estaven fora del període com a tal. A part de 3 o 4, o 5 o 10, vull dir, els altres eren gent de 30, 40, 50, 60, 70 anys, eh? Jo puc dir-te que jo no vaig estudiar tant, com vaig apuntar-me a la UOC. Clar, clar. Ara farà un temps, ho vaig tenir que deixar, òbviament, per el fet de ser pare, que és impossible fer-ho simultàni. Sí, sí, sí. Però les ganes i la manera d'estudiar, guà. Però si ho fas presencial, qui penca és la mateixa gent. Sí, sí, sí, sí. La gent de 20 anys està allà, que no se n'entera de res. Hi ha gent que sí, però clar, és com tot. Comentem, vull dir, que és un exemple, però que jo he viscut durant 3 anys i he pensat en la meva. És a dir, estem parlant d'una cosa d'humanisme, però si estem parlant això de medicina, anem endavant servits, eh? Perquè si no sap el que és un fetge d'un pàncreas, eh? I et fa una desgràcia, eh? És molt bèstia, però, home, és que no, no... Jo crec que hi ha, com a gran diferència, que es va generar, diríem, en aquesta generació nostra, és que els pares gobernaven i educaven, però no des de l'exemple, sinó des del compromís, ni de l'autoritat, sinó des de l'autoritat, o sigui, és allò que estava establert i, en definitiva, esclar, llavors... Deixàvem la barqueta, fotien els collons a sobre de la taula... I ja veieu això? Això ho heu adorat. Això és el que passa. Heu adorat... El dia que es tingueu així... Això no ho veus veure. Però era simbòlic. Ja ho he entès, ja. El dia que els tingueu així, jo ens menerà algú altre. El dia que us va tocar una vegada a vosaltres, això es va acabar. Què passa aquí? Jo voldria encara insistir en una petita coseta que diu aquí, per oblidar que el nen viu al seu món com un dictador. Fixeu-vos a veure. Llavors diu, la infantesa podria ser, doncs, una matriu. Un límit que, des de la seva singularitat, apunti cap a altres pautes de relacions i reaccions, tan reals i tan presents com cada nen que és aquí i ara entre nosaltres. Jugant a construir, amb la runa del nostre món, la porta estreta per on sortir de la catàstrofe que les coses continuïn així. Aquí estaríem amb una altra qüestió. La democràcia va ser una gran il·lusió i va ser un munt d'oportunitats i, llavors, un cop hem arribat. Amb aquest punt que estem ara, dius, sí, però hi ha alguna cosa que se'ns va escapar allà, eh, que això no pida, no? Jo volia fer... Volia explicar... No, no, és una tonteria. Vé una mica, cuento, però no massa, potser. El Xesco la conegiràs, segurament. Una cita del Picasso. Qui ha llegit avui?Dies-hi. Que deia que, quan jo era un nen, pintava com el Rubén. Ah, sí? I m'he passat tota la vida aprenent-ne a pintar com un nen. Sí, exacte. Sí, és veritat, és cert, és cert. És veritat, sí. Clar, clar, clar, molt bé, no perfecte. No m'ho dic tan bo, que ets definitiu. Molt bé, doncs mira, que ho fa magnífica, jo, per acabar aquest article. Interessantíssim el que diem, no? Sí, moltes imatges, moltes imatges, moltes imatges, moltes imatges. Ja moltes oportunitats d'aquest camp. Saber és perfecte una mica de xerrada, no? Home, i quan tens fills, veus exemples, que dius... I ara què faig?I això, per un tibio llibert. És com l'altre dia, això, a la política aquesta de... a la comissió aquesta que es fa a la Generalitat, amb el David Fernández de la CUP, que deia, escolti, que jo, si vull ser autoritarista, m'heu de fer, eh? No m'agrada gens, però si m'hi poso, també heu de fer, eh? Ja ho sap fer, guàrdia. No es porti com un criu, perquè ens hauríem de fer... Perquè els nens moltes vegades són jo, són petits dictadors. M'havien mou fill, em sap greu, però l'he hagut de amarrar, per exemple. Perquè estàvem esperant a la sortida del col·le, i he anat amb una nena que som coneguts, i li ha fumat una petada... Ja. El petit, eh? Home, no, amb el gran no. Ja, ja, ja, ja. I dius, però... i rient, i dius... Però què fas, fill? No pots acceptar-ho. Dic, no, no, tots sèries, i dius, mira, ara t'has trencat la línia, doncs ara... ara et privo de la llibertat. Ara malament, clar que sí, sí, sí. Que tarígriatures té els seus inconvenients naturals, per mi. Lògicament, s'han de corregir en la manera... Però també jo crec que t'anaran, quan, una mica de mà dura, no vull dir que se'ls tingui. No, és perquè el límit. Exacte, un límit ben marcat per aquí. Hi ha molts pares que no fan, i això veus pel carrer, que passen dels nens, perquè van amb el mòbil i tal, i estan al seu món, i es van fotent patades de tot crís, i van emputxar, i van fent, i els pares passen olímpicament. No, es pot estar mirant el mòbil, però... Jo més d'una vegada li he fet una mirada així, com d'ensurta, o amb algun nen, perquè pari. I llavors el nen, clar, em veu una autoritat, però la mare no la veu, però a mi no s'ha de passar amb l'altra. Però a mi ja no, perquè sóc a l'imagino, li faig la mirada rara... I tal, ho ets, m'estàs? No, no, però és increïble que la castiga costat, la persona, que ha de cuidar-lo, no el foti ni cas, perquè està fent una wassa... Òbviament, Òbviament, no. A vegades, jo tenim fills, ho reconeixes. És que hi ha una certa... Sí, no, hi ha un moment que arribes, estàs, no està al cap. No, està més amunt, i vas saturat. A saturat hi ha un moment que dius, a la mínima que pots, intentes esconnectar, eh? Però, David, jo crec que si vas amb els teus fills, amb el wassa no pots anar pel carrer. Perquè el nen surt disparat, cap a la carretera, i se'n va norris. I llavors, per una tonteria, donat xorrar de... un carrer, el nen li passa a algun home, no. Això està clar, està clar. Oh, quina notícia, oi? T'has comprat, oi? No em parlis de wassa. Un i ho troarem a tem, això. És que ja és avorrit, això. D'acord, com tot mitjà de comunicació. Sí, s'ha utilitzat bé, com tot. Per usos i per comunicats correts per anar a dir, eh, que m'he de doler, he perdut la tapa del voli. No, home, no, això és plau. Doncs passem al món del cinema, i bé, comencem forts, eh? Perquè el David parla de netcrawlers, però jo parlo abans d'una pel·lícula que es diu Diocesi Perros, que vamos por un estilo, no és el mateix, ni molt menys, però... És una pel·lícula que va passar així com molt ràpid, és una pel·lícula de 80 minuts, també és molt curta, espanyola, d'un tal David Marqués, un nano que ha fet coseta, no sé, una pel·lícula que es deia... No és gaire conegut, em sembla que es deia una que es deia en el punto de mira. Pel·lícula és de per aquí. Que jo no el coneixia, i em va subtar, és el Hugo Silva i la Megan Montaner. Ah, mira, això és parenta meva. Però es diu Megan, és com o sea, no? No, no, no. És una tia que té algú especial, aquestes noies que té una xispa, una forma de ser, d'actuar molt correcte. Hugo Silva és un nano que ha anat aprenent bastant i ha anat fent la cosa, no? Bé, és una pel·lícula que, en un principi, no tot el que veus gaire, i comença de forma molt estranya, no? Comença amb una mena de combat de boxa dins d'un gimnàs, no? I veus que, clar, no és que diguis... Ah, doncs mira, va de boxajadors, no? Ja anem malament, és a dir, la persona que està allà, vull dir, és un punx. És una persona que li paga per rebre cops. Clar, és a dir, en comptes de donar-li cops, el boxajador oficial no és parring, exacte. Això no se li paga, perquè per la situació econòmica... Es guanya la vida, vaja. Es guanya la vida d'aquesta manera, clar, i l'altre és un desgraciat, per exemple, i li fot patades, perquè, clar, també és de full-conta, que tenen quan pum, si s'acapa la la pota i li fot els pebrots, per l'enclar. Que pobre nano sempre arriba... Quan arriba a casa agafa la bossa de pèssos, i li fot unes congelades, i se la fot aquí o se la fot allà, pobret, no? Clar, és un nano que té una vida molt difícil, perquè has demingut una qüestió familiar i per treig, que tu li dius de aquesta pel·lícula, que el germà està... Bé, està molt bé. És un significat, com has dit que es diu... Dioces i perros. És molt bona, aquesta pel·lícula. Comença així de forma que dius, ah, i tal, i a partir d'aquí, va entrant, va entrant, va entrant, fins que t'expliquen què és un dióces i perros. Que tampoc ho explicarem. Perquè si no l'hi hem perdat. Clar, que és l'escena final, perquè si no l'hi hem perdat. Per tant, clar, veiem, refereixo que és una mica... aquest personatge, que és el Hugo Silva, com viu una relació... en un principi complicada, no? Perquè és una persona que és poc... és empàtica, però fins a un límit, perquè li ha passat una cosa molt gran, molt gran, a la seva vida, no? I llavors apareix una noia lluminosa, xerraida... Per què està amb aquesta situació, un accident? Sí, un accident de cotxe, que ell se s'ho culpa... Ell conduia i moren les pares, i el germà se li queda imbàlit, ja està. I això li comporta, clar, tota una mena d'obsessió per cuidar el seu germà, per exemple, i en canvi, el seu germà diu, escolta'm, jo no sóc... A veure, estic minusvàlid, però no sóc tonto. Però sóc inútil, exacte. Vull dir que puc fer la meva vida i tal, no? I també hi ha pel mig un amic, que està molt malament, també. T'he vingut amb el tema de la turra i el tema de l'alcoholisme. Vull dir, no estem parlant d'un paratge maco, ni molt menys, però al final et queda aquesta oportunitat. L'última escena és dir, tens l'oportunitat de sortir de tota aquesta merda, parlar en clar, i començar una nova vida. És bueno, almenys hem acabat amb això. Bé, per mi és una pel·lícula que dic no és maca, de veure, no és agradable de veure, ni molt menys. No t'agradarà, normalment. Exacte, però jo crec que és sensibilitat. Però et reflectirà un pensament que es ajusta molt bé a la societat. És una pel·lícula molt realista, molt com parlem després de l'Edivir. Amb el cas anglès, això és un cas que no tens que veure, però que et refereixo, però també és aquesta realitat gruta i directa del que passa amb una societat X, i amb una barriada més enllà. Amb la virtut de les hiperres, el que té és que no pretenc cap tipus de crítica. No la fa. No, no, no. És mostrar una situació amb diferents angles de funcionament. Perquè ell tampoc és infel·lís del tot. Vigila. És aquella noia. Exacte. És una persona que és apàtica. Passa per la vida com dient, tinc que fer això pel meu germà, per no sé què. És com que, saps, no em parli gaire. No em parlo, no em parlo. Bueno, al final sí, al final sí. I tant, tant bé. Sí, no, no, intenta, però costa, costa que això estigui perquè... Està pendent de ser un ajut, una crossa, per dir-ho d'una manera que no pas de satisfec. Això és molt interessant, també. Has d'haver vingut a l'accident, és aquest càrrec de paciència brutal que té del que hi ha fet. Neixem pecadors, per dir-ho d'una manera, i això ho creu... La conversa amb el germà és magnífica. Quan el germà li diu, basta. Ja has fet prou, basta allà. I li diu al germà que el podíeu odiar perquè l'ha deixat amb aquell estat. És increïble aquest canvi. Una redemció que es consideri que ha de fer. Exacte, és com una catar. Les diuen a elles complar prou. Deixen viure amb pau. I no el deixen, vull dir, que molt bé. Mira, veus, se m'havia oblidat, doncs. Aquesta pel·lícula, sí, que la vaig veure. No havíem parlat d'aquesta pel·lícula. No, no, no n'havíem parlat. I el que dius tu es va estrenar i... Sí, perquè ha passat molt ràpid. Clar, aquestes no... David, també... Canvi l'altre, sí. Només la fan en un cinema, ja, eh? Jo les puc veure a final jaume, les puc veure... Ah, va bé, va bé. Això és com... Em va recordar molt, quan moltes vegades... No sé si ho heu fet al sol i militar, vosaltres. No, jo sí. Que vas a trobar individus que la vida real són... Perdó, escòria humana, sincerament. I, en canvi, troben alguna situació... En què allò és favorable i potencia la... Vull dir-ho, tothom pot estar a algun punt molt baix. Sí. Però pot mantenir una certa coherència, un sentit comú. També passa la vida laboral, això, eh? Sí, sí, sí, evidentment. I... I, en aquest cas, és un paio que troba... Ui, això... Per casualitat, la vida és un raterillo de 3 al 4. Totalment. Que ven filferrats i el que troba, i robes rellotges als seguretats... Als seguretes d'obra. I, a més a més, el tio... Però el tio intenta, és un tio amb una capacitat molt potent, molt potent per progressar, no? És un paio que no es conforma amb el que on està, sinó el tio sempre vol tirar un pas endavant i tal, no? Això sí que és maritori, no? Però, clar, té un problema. Jo crec que aquest paio és un psicòpatat, com la Copa-1-P, no? Perquè no té cap mena d'empatia amb el patiment, amb el patiment dels demés, ni res de res, no? És un paio que, quan es fica un objectiu entre cell i cella, que ballava, no? Jo diria fer això una mica, d'aquest opinió, m'explico després. Sí, sí. Aquí es poden fer moltes metàfores en aquest film. Moltes. Moltes, sobretot amb el món empresarial. I la que acabes de fer està bé? Sí, sí, sí. Com a principi. Però sobretot amb el món empresarial. Perquè el paio és un tauró de tot. És un tauró, no té... És un paio que li posa un tros de carn, que s'acna, és que s'illensa... I tant se li en fot. Sí, que representi aquell tros de sang. Si sigui un tros d'algun capitòste o d'un treballador subordinat... Exacte. Que no vol dir res. És igual. O el seu company. O el seu company, o de la seva jefa. És igual. No té manies. A altres crupos, vaja. No, no, no, no. És un paio que para un dia i es troba que... És bo que hi ha gent que es dediquen en càmeres de televisió, filmant accidents, tenen muntat una misora de la policia, que sintonitza freqüències de la policia, se n'assabenten de quan hi ha accidents, i van cap allà, i filmen per cadenes de televisió, com es diuen, amarillistes d'aquestes, sensacionalistes, que no tenen els crúpuls a l'hora de posar en pantalla... Que no tenen gaire audiència. No és l'NBC, ni sol que no els potents. Han de fer coses que estaquin, no? I de bon matí. No s'haig de dir qui s'haig de dir qui s'haig de dir si és el matí. Llavors, ell, que ho veu, això... Ah, començarem, no? I canvia una bicicleta robada, que és robat ella, evidentment. Per una misora, i és a dir que... I una càmera de vidre, i és a dir que amb mitjans molt cutres, però li posa un punt d'agusarament, que els demés, potser pel fet que estiguin més acomodats, no ho tenen, no? I que el paio... Hòstia. No té escrúpols, clar. Aquí, que la pel·lícula, d'alguna manera, et vol mostrar que quan tu tens una barrera ètica o moral, davant dels tus ulls, d'alguna manera, això et suposa un fred, per segons fer... Per segons fer segons quines coses. Ell, aquest límit no el té. És un paio que no té límits. Potser sí, es podria borrejar amb la psicopatia, o un paio que no té límits. Sí, bueno, la psicopatia és la paraula que em rasca una mica. I em rasca una mica, però és com... I no em diràs que... El pas del troc final, allò, o ets... Clar, és que ja no sé com catalogar-ho, no? No ho sé, ja no. Saps quin és el problema de la part final? De la manera que aquells que fan la justícia recriminen el fet. Aquí és on tastar el problema, per mi. Clar, perquè, hòstia, si ho veus tan clar... Enganxo el troc. Enganxo el troc. Clar, clar, li dius. Amb aquest cas no hi ha cap mena de redemció, a contrair segueix. Sí, segueix i prospera el negoci. No sé jo què diguis, se'l castiga. No hi ha hagut proves. És difícil de demostrar. A més, hi ha l'altra qüestió. És un producte. En definitiva, és un producte que es vent molt bé. I que s'hi guanya la vida de determinades persones a nivell d'organització. És aquí on hem d'anar per allò. Això, que això sigui psicopatia, s'ha parlat moltes vegades, precisament davant de la crisi d'Amèrica, català, 2008, el Brudez, aquest i tal, que tots els que estaven allà eren psicopatres, no? No, tots no. No, d'alguna manera és com quan va, per exemple, a la Segona Guerra Mundial, hi havia molta gent que va començar a formar part de l'entremat nazi, de l'estructura nazi, que eren en l'època civil, eren mestres, eren funcionaris de 3 al 4, i, en canvi, van assumir, com a pròpia, tota la perversió del sistema nazi, no? I ho van engreixar bé, i ho van potenciar, que després van alegar, simplement, que eren un simple engranatge petitó, dintre del muntatge, i això els disculpava, no? Hòstia, no? D'alguna manera, a causa de la seva feina, allò va ser el que va ser, no? I aquest palló, d'alguna manera, no és un engranatge, perquè ell viu en el seu propi món, en el seu propi sistema, però ell se n'aprofita de tot aquest muntatge, no? És probable, com per sobreviure, amb un muntatge com aquest. És molt àbil, és molt àbil. I diu que és àbil perquè ho aprena internet. No, és innat. No, és innat, però ningú li ensenya. No, no, és un autodidacte total. Ell no té amics, no té ningú, viu sol, absolutament. És un tio solitari, i des de la base, ell és conscient de la manca d'empatia, no sabem per quin motiu, però ell és conscient que no li importarà matar el seu amic al dia següent. Bueno, no és amic. A mi em fa una pena aquell individu. Sí, ho fa molt bé. El subordinat seu... Aquest nen ho fa molt bé. És que ho fan d'encreïble, tots dos. Sí, sí, sí. Clar, vull dir, a la cara de si deixi una cosa i es rebut... És que una persona com aquest és impossible. No, no, no, i distants païs, a l'almón laboral, com aquest individu. Sí, sí, sí. Que t'identifiques plenament, que dius... Com et deixes menjar així, d'aquesta manera, al terreny, tio? I, a més, el títol, eh? I no tens crupos quan li dius... Tu em demanes un moment de sou, i et demanes anar a la meitat. Tranquil, tranquil. Si ho arreglaràs ràpid, deixeu-t'ho. Aquest com a capó, la rollo... És terrible. Recordem que Nightcrawlers bordia els arrossegats de la nit. La traducció és aquesta. Els arrossegats de la nit, és a dir, imagineu-vos, és boníssim. Perquè no hi ha una traducció exacta, però m'entens? Has buscat així, perquè jo vaig mirar i dic... A veure, què vol dir això? És boníssim, eh? Croller és arrossegat, Ignite... Sí, Nightcrawlers, arrossegats de la nit. És que s'arrastren per la noia, és que és boníssim. Bueno, doncs un pel·lículoni. És un estratus de la societat... És necessari com els escarbats que mengen els cadàvers quan acaben de morir-se, no? Però dius, hòstia... Sí, però que després ho serveixi quan tu ho lleves. Ja em diuen tu, quina gran setmana feia. No, ho has dit tu. El tros que ell segueix els assassins aquells... fins a la cafateria aquella... Tot aquell trama, allò és d'una tensió, va estirar. Va estirar, allò és molt bé filmat. Molt bé, molt bé. Aquest senyor, de la pel·lícula, és un nou. El director. Una potència. Que hagués novelll. Sí, però aquest nen no n'ha fet res, em sembla. No em vinc equivocar, eh. Però té una força. I veus que el tio m'una fredor. Escolta, he vist aquí uns països que estan aquí dintre, i em sonen de tal lloc. I el tio té una estructura mental interna, que s'ho fa caçar tot, perquè després no el puguin tocar la cresta. Hòstia. Molt bé. No els admirem. No, no, no. Encontrar-hi ben lluny, ben lluny. Però homes i Freud? Sí, això ho vaig veure. Oí, això es passava ahir. La veritat és que m'interessa molt sempre. Ja us sabeu tot el que són problemàtiques d'aquestes, i d'on venim, i en Freud, com tots sabem, va ser un revolucionari del que representen els tractaments a nivell de problemàtiques mentals. La veritat és que és molt interessant, el senyor Freud, en aquesta pel·lícula, perquè ell dona una valoració, el realitzador, que no us puc dir el seu realitzador, i jo crec que massa, massa brillant no és, perquè en la pel·lícula hi ha alguns moments que rasca, doncs el planteja com un investigador, i que de fet massa, massa bé el que fa. El que sí que té molt clar és la manera que hipnotitza, no? És molt fàcil, però ell, eh? Mira el rellotge aquell, i pensa al nord, i entres en el que ell anomena el subconscient, clar. I allà és on tenim amagats amat, en definitiva, totes les experiències, i evidentment, com diuen els psychoanalistes, donen les experiències negatives, que són les que rebarren en negatiu, i que en definitiva del que parla és que aquestes experiències negatives són les que generen tots els nostres mal vicis, no? O els vicis, vaja. Llavors la pel·lícula profundeix sobre aquesta costant, i a prop, doncs, una noia absolutament burgesa, que també té com una problemàtica molt gran, i que el que hi ha al darrere, doncs, és un aprofitament, perquè els vicis només els tenen les persones, i aquí diferentia de la psicopatia, el que són les neurògis, no?, o els psicòcis, no? Que en definitiva hi ha persones que, bueno, que són això, són psicòpates, en definitiva, no mesuren res, vull dir, viuen la vida absolutament alliberats de tot compromís, i el que... Això mateix, emocional, no, perquè... En tot cas, les emocions són d'una altra característica. Els poden emocionar per veure un gosset, o per fer una partida d'escacs i ho perden tot allà, que per aquí va la cosa, no? Llavors, esclar, vull dir, fer aquesta diferència entre una noia normaleta que ha viscut en escut i tal, i aquest altre senyor que s'aprofita d'aquesta actualitat per redimir-se de les pèrdues que ha tingut i tal, que, a més a més, és d'això, és aristòcrata i tal, no? Vull dir, ho lliga molt bé. La pel·lícula té com una característica molt bona, que crec que ens serveix precisament per trobar aquests discursos, que és curiós de quina manera lliguem determinades... El Holmes és un home també que té una problemàtica, i el Freud li desconeix. Però que és el famós investigador? Sí, sí, sí. I el Watson, sí, sí. Vull dir, lliga, això, no ho sé, espero venir. Estem parlant de pel·lícula dels anys 80, pròximadament. Jo diria que abans i tot, eh? Jo crec que abans i tot. Bueno, d'acord, anem al primer moment per situar-nos, no? Es deia que el Holmes era una... Evidentment no existeix el personatge, però el personatge que va imaginar el Arthur Conan Doyle era un cocaïnòmen i... D'això va la cosa. I tenia problemes de dediccions greus. D'això va la cosa. Precisament per què és cocaïnòmen, clar. I aquí és on entra Freud. Hi ha una d'aquestes pel·lícules a ser el Holmes, que es veu això. No sé quina és ara, però profundets més amb aquest tema, amb la part íntima d'ell més borratxo i més... Vida privada de ser el Holmes, és ella. Exacte, sí senyor. És aquesta. La vida, però va ser així. Aquest que vam fer ara, Junqu i Freud també, va estar molt bé. Sí, que s'estava bé. Tenint la dona psicòloga... Però de calles... El Junqu ens sembla que era el Michael Fassbender i el Freud... Hòstia, ara no sé qui era l'actor. Però sí, sí, era... Va haver una... Un era... el Junqu era de xeple del Freud i va haver... Es van distanciar, no? Sí, sí, sí. Molt bé, molt interessant. Perquè el Freud era... era... era un misògim de cuidar-ho. I avui dia, perquè jo he anat sentint... tota la base que va... que va instaurar, va bé, està molt bé, però hi ha coses que s'han d'agafar així amb pinces perquè... perquè no són vàlides avui dia. Avui ja no, avui no. Avui li preguntava, precisament, amb una doctora, que una institució concreta, li il·luminava... Dic, la psiconembresi no... No, més aviat no. Sí, esclar, que hi ha els seus grups. Molt interessant. Ja que estem i ens has de deixar d'aquí suportats per qüestions personals, doncs parlen de la nomena Porta, la nomena Porta que ho has pogut veure també, que això també... Roman Polanski. El Roman Polanski és aquelles persones que t'atrau. És una mica com això de bastant que parlà algú, no? Vull dir, et poses dins de la seva pel·lícula i dic... Ui, ja la conec, a mi no m'agrada, això. Jo li comentava amb la Teresa, que estava allà veient-la, però una mica a mi em va... i em vaig quedar atrapat allà, a base de bé fins al final... És una mica tramposa, si voleu, no? Perquè és clar, de la que parles... No se'ls millors, potser, aquesta, no? Jo diria que no, però la veritat és que cap al final resulta prou interessant. Jo crec que el final era molt correcte, això sí. Clar, és aquesta absurditat, també, diríem, d'aquestes persones elitistes que viuen en aquest món, convençudes que ells pertanyen, doncs, a una elit superior, que automàticament entren en un camp de màgia. Vull dir, i aquesta màgia, en definitiva... Una lògia mesònica, no? Sí, els transforma, doncs, en monzeses individualitzats total, que són capaços de fer intrigues de totament. I en aquest sentit està molt bé la pel·lícula, perquè és clar, arriba al final, que tot plegat es descobreix... Consecament a l'escrúpol. Això mateix, perquè, clar, d'origenals de obres n'hi ha una, només. Clar, llavors, aquí apareixen altres coses, contracten en el Johnny Deep, que és el protagonista, perquè investigui quin és el llibre o el que jo vull, perquè jo sóc el que sigui, és el que vulguis. Ja veus, quin importància tindrà un dibuix que té una cua cap aquí o una cua cap allà, per dir-ho de manera. I, llavors, sobre aquest tema, es provoca aquí una intriga, no? Que jo la vaig trobar, escolta, francament, bé. Què passa amb el llibre de l'Aturo Pérez-Reverte? Sí. Sí? Sí, sí, sí, el Club Dumas, és allò. Molt bé. Molt bé, eh? Sí, sí, sí. No, perquè és un cas allà. El Reverte no li va agradar, eh? L'adaptació és que el Reverte és molt Reverte, llavors... Ja, amb això de l'Atrista, que ho fan per a televisió, també ha d'espotricat aquest arrorífic. El seu atrista, que és intocable... No va d'espotricar com vam fer la pel·lícula amb el Vigo, però amb la... Em sembla que del cinema, no? Basta bé, però la sèrie aquesta és horrorosa, això no s'aguanta per enlloc, vull dir, caro... Pots per treure un tema que no l'hem apuntat abans? Clar, molt bé. Doncs... Fale, eh? Ja vagi molt bé, fins a la propera setmana, que encara no estarem a setmana Santa. Encara no, encara no. Encara no. Encara podrem gaudir. Que vagi bé, Jaume. Adeu-siau. Doncs el que farem ara, doncs, seguirem parlant més de cinema, David. I el que farem serà pospar-la de la Isla Mínima, si et sembla, que vulguis comentar una miqueta d'aquesta pel·lícula. Sí, la vaig veure molt interessant. Més que ara, perquè és un film que està enviantat als anys... 80, en segon principi dels 80. Jo diria que s'han en 80, exactament. Sí, en 80. Amb tot a bé, amb dos policies, allò quina zona és? Allò són les marismes. De Guelva. Allò és el Parc de Donyant, aquella zona, per allà. Però són les marismes famoses. Sí, sí, sí, sí. Perquè van a resoldre un crim. Sí, un crim. En què desapareixen noies i les troben mortes i no se sap exactament. I... Però està molt bé perquè el film retrata molt bé. Tot... Clar, als anys 80 no és avui dia. Avui dia la cosa s'ha agafat, eh, aquesta paraula, però s'ha globalitzat tot bastant. I hi ha més permeabilitat de... de maneres de fer i de ser entre diferents llocs, no? I seria complicat tot i que hi hagi nidiós 5 gràcies pròpies de pobles aïllats. És complicat que avui dia la gent estigui molt aïllada. Però aquella època, als anys 80, o sigui, farà 30 anys llargs, 35... Sí, era una altra història. Era una altra història. I llocs així està molt aïllats. El casiquisme encara està molt vigent, fruit de tota la... de tota la franquisme, el casiquisme que encara, evidentment, no hi ha jo, els va... els va xocar molt bé. I... I quan hi havia crimes que barrejaven gent poderosa, d'alguna manera, costava molt d'estirar. Clar. A més a més, si fem que, igual que, per exemple, les novel·les de la Dolors Redondo, hi ha la Bella Escola i la Nova Escola de Policies, en aquest cas són els dos. Exacte. Quina gent, quina Bella Escola és? El Javier Gutiérrez, que va guanyar el millor golla, a la millor interpretació, i a Rolare Való, que és el company més modernet. Sí, més modernet, sí, sí, sí. No xèn de mala bava, també. Avui dia seria una Bella Escola. Sí, certament sí. Clar, clar. La pel·lícula està molt ben ambientada, molt ben, perquè en moltes vegades, dius, va, fem una pel·lícula històrica, i és molt més complexa ambientar als anys 80, que no pas ambientar-ho, ambientar-ho a la mitja, no? Perquè potser és més fàcil caure en la desídia, a l'hora d'ambientar, els sons quins model de rellotge, i està molt ben trobat. Clar, que també la zona, foment, en la zona rural, és més fàcil, no? Però bé, no, vaig trobar molt ben ambientat i molt... No, la pel·lícula s'ha aguantat molt bé. I al perfil de les policies està molt ben pareït, diguem-ho així, d'alguna manera. Clar, clar. No és una pel·lícula de superacció com el ninjo, però a mi el ninjo em va cansar, em va burrir. A mi no em va... No em va dir res. I ja està, ja està, és això. Com estava aquesta dicotomia entre els sotals Goya, que si la és la mínima o el ninjo, la és la mínima 50 vegades millor. És una pel·lícula petita, vull dir mínima, vull dir no, vull dir petita, no és tan espectacular, però és a dir, que ja és escenes amb un R4, amb un diancís, per allà, o amb dos cavalls, corrents per aquells marismes. Allò és l'acció de la pel·lícula. Guairà, bé, dius, home, és curiós, no?, en contrast amb aquells helicòpters i aquesta història, però ho fa molt bé. Sí, ves, sí, no, no. El film cau amb... allò que a mi, personalment, em sobreva molt, no? És que enganxen el cap de turc i és el que realment paga, no? I el que... l'alma instigador de tot això, perquè com és un todo poderoso, doncs aquests... se'n va de recites, no? Però, bueno, això era habitual en aquella època, i encara ho és ara. Sí, encara ho és ara, anava a dir... El tema de la corrupció encara és mou, no? Però, clar, dius, estres. I ells ho saben, però no poden fer res. No poden fer res. Bueno, és una bona pel·lícula, i aquí hem parlat bastant d'aquesta pel·lícula, i crec que val la pena veure visions, perquè és el que diem, ja la tira de plantejaments, no? Bé, jo el que faré ara serà... A veure si podem parlar del Big Hero 6, també l'has vist tu, però... Jo voldria comentar també una tercera pel·lícula. Jo faré un re, un pim-pam d'aquestes dos pel·lícules de l'any 94. Vull començar per la més dramàtica, per Lady Bird, Lady Bird. És la tercera. De la trilogia era Riff Raff, era Joven de Piedres, i aquesta, no? Jo, Joven de Piedres, la tinc bastant present, és una pel·lícula vinculada amb el tema de la Tur, directament, i el que comportava per un pare que volia que la seva filla fes la comunió com calia amb el vestit i tot el que comporta la problemàtica, de robatoris, morts i tal. I amb el cas de Lady Bird, Lady Bird, és el problema de la pèrdua, diguem, dels nens. La pèrdua en refereixo a nivell social, és a dir, de l'assistència social, no? Una mare que ha tingut quatre fills de quatre pares diferents, que això que deixo que faci el que vol que faci la seva vida, es diu Chrissy Rock. Això no hi ha rosa, amb el que vei cortet, no? És un d'aquestes actrius que les agafava a Ken Loach, que les agafa a Ken Loach i les posa allà, que no tenen molta experiència, són molt creïbles, com ell, que es diu Vladimir Cruz, que no l'he vist mai més amb el meu d'aquest home. Ah, és el seu nòvio, que és l'americà. Perdó, Vladimir Vega, sí, exacte, que és Paraguayà, no? Sí, sí, sí, sí, recordo. El tinc molt llunyant. La idea és molt senzilla, vull dir. Es planteja que a Ken Loach el que té és que és molt clar. És un realisme clàssic. D'aquella època de la Thatcher, de, diguem, d'aquella Anglaterra terrible, també que va passar una gran crisi laboral. I llavors és el que diem, no? Hi ha 4 fills de 4 pares diferents, no? Pares, vull dir, en aquest cas té la mala sort d'agafar homes que li peguen, de violència de gènere. I llavors el por de l'assistència social és dir, a veure si el nen sortirà malparat, doncs el que s'ha de fer és retirar els nens. Clar, però ja no té els nens en custodi, ens sembla. Clar, no, és aquest el problema. Llavors és una problemàtica, tampoc, hi ha un matrimoni pel mig. Llavors troba aquesta persona, que és un bon nano, però bon nano, té una filla, li treuen, té una altra filla, li treuen, és una bestiesa, el que passa a aquesta dona, i és un fet real, és un més fort, és això. Hi ha que arribi un moment que ja està rehabilitada. Clar, clar, clar, clar, clar. Però no, no, parinercia, vinga, te quitamos la hija. Veus com la senyora social anglèsa és terrorífica, és un conservadorisme brutal, no? Com es planten a casa teva, entren dins, entren a la porta, no et deixen dir, eh, perdona, no, entren admiran, ah, i veu que l'alcova està rebuelta, perdona, i jo faig la teva dona la gana, no? Vull dir, cosa d'aquest tipus, una pel·lícula és terrorífica, és potentíssima, però bé, jo crec que és una pel·lícula que s'ha recuperada tant quan. I l'altra és el Mari Xilis Frankenstein, que parlàvem fer un moment del tema de Frankenstein, també, que n'és Branagh, no? I bé, bueno, és el que n'és Branagh... Una mica megalòman, no? Sí, ja està molt desbordat, està molt desbordat. Jo crec que el que n'és Branagh, potent, és el que n'és Branagh, que mola Shakespeare, no? Hamlet, està molt bé, no? Vull dir, aquests països que ha de fer un ruïdor i poques nueces, són pel·lícules que són encantadores, les amics de Peter, que són altra línia, també. Però vull dir que ha estat bé, però, en canvi, amb morir, tot de dia, ella la va cagar, per l'enclà. Aquella que sortia amb la seva dona, amb la Emma Thompson, de llavors, no? I a partir d'aquí, bof, hi ha tota una mena d'història, com una mica de pel·lícula amulant moltíssim a Hitchcock, amb uns picats i contrapicats, amb la línia que feia ell i tal, no? Una mena de misteri, que tampoc, entredem ara, perquè al final dius, uf, acaba la pel·lícula, i dius, t'ha serat el cap, no? No, aquí sóc l'Himmana Mololla, a Frankenstein, sóc l'Himmana Mololla. Aquí, exacte, aquí vol fer un Frankenstein ben ambientat, tot sigui dit, això no negarem, perquè estem parlant del 1700 i escaig, intenta ser bastant fidel, entre cometes, el que és l'original, però et barreja a Frankenstein amb la nòvia de Frankenstein, vull dir, et fa tota la revisió amb la nena Bonham Carter i tal, intenta col·locar-ho allà, vull dir, que se'n van allà al Polo Norte i tota aquella història que m'onten. Bueno, a veure, és una visió més... Jo què sé, és més megalòmana, és que al Frankenstein tenia aquesta tendència. A més, fa un... És una pel·lícula exhibicionista, perquè ell en refereixo com a tal. Musculat, allà que dius, vull posar el... Vull dir, vinga, em trec la jaquè, i vinga, i tal, i... Bé, una miqueta com que... No sé, no, vull dir, aquesta línia, però bé, és efectiu, que n'hi ha pràctic, i el que fa és que és dinàmic. A mi no em va molestar, però perquè ja me'l coneixo. Ja veus com ja me'l coneixo. A mi, com a director, no és agradable. Enric Sinquesta, molt bé. Incluso, les últimes que he realitzat, per exemple, Tor... No l'he vist. Tor la va dirigir ell. Hòstia, tenia ritme a la miqueta. Seguanta bé, no? Seguanta bé. Dius, home, és un subproducte, però dius... Cony, ja només pel fet que l'aigui digui a ell, vas pensar, mira això, a veure què tal. Clar. Dits dels parametres de la Marvel i del que implica, no? No estava malament, no era de l'Hopitxoni, i molt menys que pots trobar, però clar. Comentens què em volies dir. No, és que hi ha una polèmica, no sé si has vist la sèrie, que és que fan part de l'Espanyola, que és el Ministeri del Tia. No, no l'he vist. No em concibeix el dia, no pots. Vaja, ja estic. No, no, simplement comentar, perquè he sortit a les xarxes. Sí. Ha sortit un... perquè té un resum... Avui es veu que a les televisions, això dels xares, va molt renyit, no? Ahà. I es veu que les tèries són 8 capítols, i està tenint un xare d'un... 12 o una cosa... Jo no he sortit massa el dia, però avui ho he llegit, no? Jo n'hi do, està bé per la teva Espanola. Sí, sí, és el que deien. Està enfonsada. Es corra el rumor de que no la volen renovar la sèrie. Quan és una sèrie, que és potser de la milloret que ha fet a l'Espanyola... Està molt bé de compte, eh? Sí, fent... Què? Que està al nivell de compte, eh? El nivell de xar de compte, també, quan té un 15 o un 14... Però és jo que... Sí. Què passa? Que hem fet una sèrie ambientada en paradoxes temporals... Ahà. Complicat. Sí, no és complicat. I jo, primer dia, vaig pensar... Ui, n'hi do m'he d'haver, però em vaig posar a veure, hola. És que no està del tot mal resolt, tot legat. Ahà. Ja ho avanço jo des d'aquí. Si no, qui l'hagi vist o qui no l'hagi seguit... Suposo que el pot seguir per televisió a la carta, veure els anteriors capítols... Però no està mal resolt. Inclus, el d'aquesta setmana, que parlaven de... Ho lligaven molt... És el que jo no sabia, però la visita del... Sabeu que... Saps? Sí. Que el Himmler, no? Sí, Himmler. Va visitar Montserrat, perquè li deien que hi havia Montserrat... i hi havia el Sangral. Ah, sí, sí, això em sona. Però és bo que, temporalment, va coincidir. La visita del Himmler a Montserrat, amb la trobada del Franco i el Hitler a Endalla. Ah, això sí, vale. Està lligat, era correlació en el temps. Sí, sí, era el mateix moment. I van, s'inventen un capítol, en què lliguen tot això d'alguna manera. Sí. Perquè et sap que van, a l'altra mà. Una mica, però no estic gaire... És bo que hi ha exist... El rumor... La llegenda que a l'època dels reis catòlics, un jueu que el tenien que exporçava Aguixí d'Espanya o Aguixí, o el tenien que... Els van obligar a convertir-se a catòlics, a cristians, a tots els jueus, no? Sí. I si no els convertien o els exporçava, no els cremava. I aquest home, a canvi de la seva superdó, Aguixí va entregar un secret que era una zona en què hi havia una sèrie de portes que comunicaven amb altres èpoques del temps. Una mena de por, com por, amb unes galeries que comunicaven amb altra època del temps. Mai cap al futur, perquè el futur era el temps actual que s'estaves, no? Sí, sí, sí. I a mesura que el temps va progressant, es van creant noves portes, que sempre comuniquen amb el passat. I això, diguem-ho així, el govern espanyol o el regne espanyia que ho va adoptar com una mena de ministeri secret que es diu el Ministeri del Temps, amb el qual intenten... intenten que la història no canviï. Això és una mica de grima, no? Això que diem, que això crec que no... Jo crec que temes punyents no els hauran tret, no? I cada dia, doncs, ells, diguem-ho així... Cada capítol es desenvolupa un tema. El primer capítol, ells, aquest ministeri, diguem-ho així, capta. La gent d'altres temps que formen part del ministeri del Temps, i es dediquen, doncs, a ser funcionaris... hi ha molta conyita, així, de regna fonts, que està molt ben trobada, no? Si mireu un capítol, la veritat... Un dels captats és el Diego de Velázquez. I és el que es dedica a fer retrats robot... Vale, o sigui... De la gent que busquen, no? Sí, cada dia, sí que... Sí que... Si te traes a aquest paio... Diu com no ha de tenir trasses a Velázquez. A ver, Velázquez, no, dius, home. Que fort, no, no, és que no... Jo sí, en comentaris curiosos del Velázquez, dius... Ostres, estos restauradores de hoy día, referència al 2000 y pico, no? És que me amarillé en las obras. Parece una serie española de hace tiempo. Això t'arrabo, eh? Sí, sí, sí. Perquè costuma a tirar cap a un Tomas Runós... Sí, sí, sí, dius, home. Comentaris així, està molt bé la serie. Jo diria que... Mira que jo, tal i jo, espanyola, me l'amiro, però de 3 o el 4, no? Però, en aquell cas, cal dir que el producte... Oi, em sorprèn, no? Està molt ben perill. Però farem alguna ullada, perquè a vegades dius, mira... Està molt bé, està molt bé. Molt bé, David, per res, ens queden... 30 segons, 45, mira, escoltarem de fons a la xer, eh? La xer que està aquí fotent crits. Doncs aquesta bona dona, amb aquest tema, va vendre 20 milions de còpies, eh? Vull dir, va ser moment del ressorgir, perquè, pobre, ja no sabia què fer. Feia rock, feia country, pobret a meva... Es va operar 50 vegades, no? I encara segueix com de plàstica, aquesta dona. I no sé què fa, perquè avui en dia està de separar un... És igual, no, jo l'he vist a una foto. Perfecte, seguida amb els seus retocs, no? Molt bé. Doncs David, ens escoltem la setmana que ve. Adéu-siau. I can feel something inside me, say I really don't think you're strong enough now. I don't think you're strong enough now.