Babilònia del 26/3/2015

Ja sabeu, dius que ve el condensador de fluzo amb més historietes, més coses, a les 8 del Bispre. Jordi, moltíssimes gràcies, que m'ha dit que agraeixo. Gràcies per ser aquí, gràcies a vosaltres per ser l'altra banda, que passem molt bon cap de setmana, adeu! Estem aquí de nou un dia més a la Vilònia, un dijous més, amb un cap vespre, amb el David Montaner, com estem? Bé, anem-s'hi, ja amb el Jaume Vidal. Hola! Bé, bona tarda! Estem bé, també! Molt bé, fantàstic! I tu no cal ni preguntar-ho! Jo no sé si això aquí dins la meva paixera... Encara que vagi un cançat i tirat, estem aquí, és com a jo, que la ràdio entre les benes... Hem d'haixe escutirem Nemo. Exacte! Aquí és, aquí és! El rei Bamba, tu! El rei Bamba? Sí, el rei! Sí, sí, sí, em sona! D'alguna cosa m'hi em sona també, però no em situo, ara, aquí, ara! Ja ho faré! Ja ho faré! Això amb el Babiloni i el Pensat ja és millor. Bueno, segueix el domini masculí, el programa, perquè l'emplora... I a l'Organisme hi ha altres qüestions, però ben aviat les tindrem aquí, que les fem en falta, i sempre és el que diem. Una bona visió femenina del món de la cultura és magnífica, i perquè tenés-me la costumem, els homes! Perquè ja us parlem de coses que no hem de parlar! Vull que sí, Jaume? Sí! Va a surcar! Molt bé, doncs parlem de coses... Per exemple, de passeolin, i això... Exacte! Exploris, exploris! Quins que hi dic? Ai, d'omb meu! Ai, d'omb meu! On t'acabarem avui? Parlem de dos temes. Serà per un costat de la literatura. Parlem d'un llibre de la Milena Busquets. Un llibre que ha tingut molt d'èxit. No ho entenc, però ho explicaré. No ho ha tingut. Es diu també en això passarà. I el som es parlarà d'un article que es diu l'Ètica de la Indignació. Sembla que serà molt aviat. El llibre es diu la Revolució Ítica. El que parla aquest senyor és de l'Ètica de la Indignació. Definitiva, la Indignació és un aspecte que apareix ara fa un parell d'anys amb els indignats. I llavors ell ja parla... Bé, però a veure. Què més? Una mica anirem més enllà. El que realment és aquest moviment. Volia saber qui era el rei Bamba. Ara ens ho explicarà. Va ser l'últim rei que va donar esplendors bisigots. Ostres. Tu que de petit tenien que ensenyar la Lersta dels Reis Godos. A mi no me la van ensenyar. Per això em sonava poc. De la predecessió del Reces Vinto. Ai, Dios, el Reces Vinto, aquests que em sona. I va viure entre els 600... Va arregnar entre els 672 i els 680. Després de Crist. És de l'època fosca de l'època Maria Val. És aquest període difícilíssim de la situar-te, perquè a vegades és molt complex, molt poc conegut. Veieu que em s'han de fer preguntes perquè avui hem d'això d'Internet i totes aquestes coses. És que va molt bé. A mi m'agrada molt la relíquies del mártir San Antolín. San Antolín, mira. És que jo crec que Internet serveix per això. És a dir, tota la gent jove, que ha de dir que posa això, posa jugar, i no sé què, i entrar per xarxes, que em sembla molt bé el tema de les xarxes socials. Però és que això és important. Quan hi ha un dubte, avui en dia la joventut li capuja i tota la gent que tenim a la base d'Internet ha de ser molt més intel·ligents que abans. Sí, va com va. Es va acabar una conxorxa i el rei va ser enganyat, narcotitzat, i un cop en aquest estat el van tonsurar, el van vestir amb un hàbit de monja, de monjo, de monjo, i el van obligar a renunciar a la corona. Ostres, que fort. Perquè es veu que va convocar el Concili, el Joc Concili de Toledo, de 1675, que es van dictaminar mesures per corregir els abusos i els vicis eclesiàstics. Això no pot ser. Hem de seguir fent les nostres coses. Això encara ha por de rosseguer en mili pico d'anys. Ja connectem. Ja connectem amb allò. Exacte. Ja connectarem després. Que falla una interès. Molt bé. Doncs al món del cinema pararem d'Emitation Game amb el David, parlarem de la pel·lícula Pasolini, David Ferrara, que el Jaume l'ha pogut veure, sola al cinema, però l'ha pogut veure. I també pararem d'una pel·lícula vinculada amb aquest món també de la Guerra, de la Segona Guerra Mundial i de la Pós Guerra, amb el Cas de Pasolini, però de la Guerra Mundial amb les mares del tercer rei, que també d'unidor al que hi ha. Després d'una mica entrem en una cosa una mica així més fracròlica o festiva, terrible. 50 somres de grei. Haurem de fer el comentari masculí d'aquesta pel·lícula, evidentment. Pararem de Green Zone, pararem de la tercera persona d'Exodus, dioses i reyes del Ril d'Escot, que això és d'Exodus, dioses i vodrios, perquè això és una cosa que no es pot aguantar. Bueno, ja, ja, parlarem d'això. Si veus els 10 mandamientos aquí al salt, exacte. Bueno, encara es aguanta. Sí, tot l'entorn, d'us del gran 50, caràcter. David, els 10 mandamientos és una obra mestra, però de màquina, no? I mira que n'hi ha ben efectes especials, i aquí n'hi ha. Si talla, però per què surt? I mira que li agrada el Ril d'Escot. A mi no em desagrada, jo he vist moltes coses, bastant d'escoles d'ell. No saps què han d'estrenar-te el Blendo Ganet? No, faran una segona part, m'han dit a mi. No, no, però ara... Has tornat una altra vegada, mare meva. Ja va tres o quatre vegades. Prometeus ja partem a córrer. Exacte. Prometeus també era... Una bona part de Blendo Ganet. Jo no en té segona part, no. Molt bé, tindrem de fons a Areta Franklin que avui compleix 73 anys. Primera volada. Primera volada. I després escoltarem una cançó pel mig, i tal que més ens servirà. És un tema que tu, David, no diguis res quan el posarem. Li preguntarem el Jaume Sica, que sí, encara estàs per aquí. Sí, no, no, perquè és una pel·lícula. Per ser la música de Passolini. L'he d'encertar. Ja direm llavors qui és, i tal... David som homes, avui no em prenguis res. Ja, ja prenguis. No, no, no. És una pel·lícula. Que acabarem escoltant. Exacte. Si el Jaume ens encerta, perquè el David segur que l'encerta, i bueno... Sí, sí. A més, no t'agrada gaire, però tu dic tot. Vale, vale. Comencem a parlar una miqueta del món de la literatura, i començaré a parlar amb jo mateix. Amb aquest cas d'aquest llibre, també en és tot passarà, la Milena Busquets. És un llibre que a mi... A veure, el vaig agir, va a veure una mena com de... Amb un grup de gent, que tots tenim volvers de gent, va a veure una mena com de Revol, per una secció d'un grup que hi ha gent de Barcelona i tal. Ah, que està molt bé el llibre i tal. Bueno, dic, vaig a mirar-lo, és un llibre petit, és un senyipico de pàgines, i és una història d'un dol. Que dius, la cosa pinta bé, és una noia d'uns 40 anys, més o menys, que està patint el dol de la seva mare. De la mort de la seva mare. Que és l'edat que normalment es pateix. I llavors és un llibre que dius, més o menys, comença a tirar bé, parla d'aquesta llorança, és una noia de Barcelona, d'un cert nivell social, i tal, i llavors la mare és de cada que és. Que també és una zona que ja sabem d'estiu ets bastant pudent, i llavors ha llat una casa i tal, no hi ha unes amigues, una mica peculiar. A més, ella és una persona que ha tingut mala sort amb l'amor, ha tingut tres fills de tres pares diferents, que això evidentment no és cap mena de crítica per ningú, però que ella mateixa li provoca una certa sensació com d'angoixa, per exemple, ha anat triant amb tres pares dels seus fills, i això també és una miqueta més complicat. Llavors el que passa amb el llibre és que comença amb unes bones pretensions, però llavors ella se'n va uns dies a cada que és. I per coincidència, pugen els seus fills, pugen dues amigues seves, i pugen els tres marits, perquè es porta bé amb els exmarits, per entendre'ns. No, és per elles. Exacte, i a vosaltres té allà un altre pretendent, no? Què passa? Això es converteix en una mena de guirigall, una mena de... cosa, no diré... tonta, però fins i tot, pija. Aquest concepte de llibre per senyora... i perdoneu-me, vull dir, ja sabeu que jo sóc, no sóc gens masclista, al contrari. En triomfs urbanes i accessionats, també. Sí, però és un llibre que dius, està pensat per un cert sector de la població femenina, Barcelona-auta, concreta, i m'encanta estiuajar a la platja. És aquest rotllo, i és una sensació que tens aquesta. Per la fugent. Exacte. I llavors, una mica matisant aquella gent que va dir que li feia una mica de gràcia, hi ha una miqueta coincidia amb el perfil. I mira que són amigues meves, me les estic carregant, no, a dos en concret. Que sí que els haurà d'estiuajar això a Tarragona, en aquest cas. Que et refereixo, que saps el que vull dir? Que dius, ja em quadra, en general, quan vas llegint el llibre, de la gent. Bé, a partir d'aquí, el llibre hauria anat molt bé si hagués sigut una ampliació d'aquest dol, i el que comporta, perquè quan parla de la mare ho fa molt bé, però en canvi, quan parla de les relacions que tenen, acaba sent una cosa bastant banal. És com una sèrie que van fer TV3, d'una... Ai, que me'n recordo, d'una que sortia a la... M'actiu que surto al Polònia, molt coneguda. Sí. Sí, bueno, sí. Ja hi ha d'una dona, punt de fos 40, però clar, era un ambient tan pijo. Exacte, és que és això. Tan pijo. Tant adones. Jo crec que no va collar la sèrie, perquè sí, potser va collar de la Diagonal, que és la munt. Exacte. Però és que allò ja és allò, i a mi no es sintonitza per res. Ni problemàtiques absurdes. Aquest llibre parla d'això, però també el que passa és que l'altre és com la progre però que va de marca. És una mica com aquesta història, que dius, què passa. Exacte. Ah, exacte. I la roba que va al dintre. I això per exemple, la parella que té allà, que li encanta perquè va amb les sabatilles d'esparto i tal. Que dius, bueno, vale. Això, un aspecte desalignat. Jo una mica deixat de costat, Exacte. És aquest rotllo. I si pot ser que vella risadet, eh, jo que dius aquesta línia... És veritat, dius? És que anaves allà en el llibre i dius, no pot ser el que estic llegint, no? I home, i el llibre et queda molt fluix, per mi queda molt baix, no? I a mesura que tira el llibre cap endavant, va baixant, va baixant, va baixant, i al final dius, home. I ho acaba per dir ben, que va acabo, no? Cabo, que estic tip. Per tant, bé, jo crec que és un llibre que els senyors no acabarà d'entrar-los, i el llibre, Milena Busquets, també en això passarà... Què passa, ràpid? Ja, home. És molt interessant, perquè penso que lliga precisament amb això de l'ètica de la indignació, no? Ah, pues mira, perfecte. Perquè, bueno, vull dir, és que lliga perfectament. Ara llegia, per exemple, diu el Torralba, que és el seu... el francès Torralba, que és el seu creador, parla de prendre consciència per adquirir el compromís de mobilitzar-se, de deixar de ser espectador i, a l'hora, es devenia actor, no? Critica l'exclusió que la societat ha fet dels seus avis, per exemple, però aquest seria un element més, no? Perden així una font de sevesia i de memòria viva del passat. Això ja hi ha diferents pensadors que ho estan fent, això també, eh? Vull dir, aquest arreconament dels avis, que no compten pràcticament, que la seva experiència és com... probablement també hi ha un component dins el que és els avis, que l'accés d'acúmodament o de passat actor, que probablement ho han estat més al llarg de la vida, espectador, perquè ja no hi ha protagonisme, doncs probablement ells també van una mica en aquest sentit, o creen aquesta valoració. Ara vull fer una acúmica. Sí, sí, és que per això és. És que ara m'ha vingut el cap d'Òs... a l'Àfrica, Àfrica, o sigui, avis, suposo que, o sigui, tenen... se'ls escolta molt més que aquí. O sigui, el que diu, inclús, els pobles, doncs hi ha una mena de consell d'avis, no? Que són els que més o menys maneguen els fills de poble. Potser no són els que manen, però sí que són els que aconsellen. Sí, tenen la seva incidència, per dir-ho prou. Sí, no se'ls anul·la, perquè, clar, dius que aquesta gent és un pou d'experiència. Sí, però això, a moltes societats també, a la japonesa, a la malla, tot aquella zona d'allà, és el que dius tu, és perfecte, però, clar, s'ha de seguir. Clar, tot i tot, i els canvis tecnològics, si m'apures, les assenyes són les mateixes. Ara, que fa 12 anys, la problemàtica pares fills, el fet de sobreviure l'entorn que tant vol, tot això és el mateix, pot en canviar coses, però que hi hagi guerres que no, que vulguis. Perquè també ha vingut el cap una... hi ha una notícia que sortia l'Albert Espinoza, aquest al·luciador de Polseres Vermelles, deia que hi hauria d'haver un dirigent, o un president de país, que fos adolescent. També heu elegit això últimament. Sí, i ho haig pensàdic. I per quin motiu? No ho sé. Ara, l'emparador del senyor Albert Aluci. Sí. I penses... Sí, sí, sí. No, suposo, per l'empenta, per la frescura, per la creativitat. Per la ignorància. Sí, també, que dius, home, sí, pot estar bé, a veure, fins a un cert punt, no? Tot ha d'estar... Jo ho he elegit, això, i m'ha cridat l'atenció. Sí, també he pensàdic. I no hi estic en contra, de veritat. No, tampoc, però tampoc hi estic a favor. Hi ha algo que engrinyola, no sé el què. No he acabat de definar, no? M'he afavorit una miqueta de por. Té un adolescent com a dirigent. Ja fa una mica de nosa. Bueno, callo, no dic res, perquè... Aquí daltre, no fa gaire, vaig veure una pel·lícula, també, i bé, no me'n recordo gaire bé. Bé, no canvia. No sé si mires la sèrie Juego y Tronos. No, no, no. Doncs hi ha un dels reis, que és un adolescent, de totes, totes, li toca la corona més potent dels regnes que s'estan allà discutint, diguem-ho així, i clar, fot una estesa. Què dius? Ara, ara, anem amb els avis que potser... Al final, algú emseny que val, el carregadament. L'experiència és importantíssima, per moltes altes coses, si no, buf, desastre, potser desastre, absolutament tot. No, home, això és com a la Unió Soviètica, que quan pugeu un dirigent jove, com el Gorbachev, ja tenies 50 i pico d'anys, i era jove, no? No, tampoc dic que sigui 50 i pico, però parlo de gent de 30 i pico. Sí, però és aquest i tot això, 40. Però a mi això ja em sembla bé, m'ho sembla de sobres, però en canvi, si veus un pàbul Iglesias, i veus la gent que hi ha al darrere... Encara en Grinyola. A la Rejón i tal, que són gent molt intel·ligent, però, dius, tindrà la capacitat de portar endavant en un suposat país, a més en mi ho dubta. Mira, a mi en Grinyola. Perquè jo, m'entens? Vull dir que no li adoneu un accés de responsabilitat, altra això, hi ha moltes persones que el canvien a la fi. No, que estan al darrere. Sí. És que passa que la meva experiència, veient gent jove, tenint carreres de responsabilitat... No és gaire bona, a mi tampoc. Vescula molt cap a extremismes. Vescula molt. O sigui, no... Falta un punt de... de tenir les coses superades, a dir, d'estar una mica per so... Per me n'has d'estar per so de bé i de mal, una mica, no? A mi això m'ha passat. I veig que, o s'ho agafa amb massa pit, o tot el contrari, i em dius, hòstia... Jo tinc un demà a la sort que em pintes experiència com a empresari, petit empresari... La gent jove... Jo crec que hi ha parics motius i el que sigui, no? Sí. No és perquè hi ha una herència, no? Vull dir, de... Sí, el que sigui. M'entens que sigui? No. No té res a veure amb el que hi havia abans, amb el que hi havia després, no? Vull dir, per la forma de fer, per la manera de descontrol que sigui. I allò, a Renquivell... Però jo, de la meva experiència, el problema és que ha estat un 100% per desgraciat meva. Ah, malament. I a vegades, això ha comportat problemàtiques, vull dir, d'altres nivells, no? Però, bueno, a veure, que ho dic des de l'experiència de l'entrada, no? Sí. Però vull dir, i és veritat, i això passa, però, bueno, que no vol dir, David, que ho dius tu, que sempre sigui així, però esperem que la gent pugi més preparada, perquè la gent ara que té totes les eines per pujar molt preparada amb 50.000 màsters, amb 50.000 estudis al darrere, després en parlarem, quan parlem d'imitació en game, això et surt. Sí, sí, sí. Ja, segueix amb el texte. No, bé, ja s'acaba, senzillament, dir que el Torraula considera que aquesta... aquesta societat, et xisteix sense la veritat, la justícia, la solidaritat i la llibertat, encara que s'emplica, sí, doncs tot això hi ha una mancança molt gran. La injustícia social és la causa del desordre. És que aquí, tot això que deies tu ara, és que hi ha aquestes... jo recordo, quan era petit, que hi estàvem dins el que era el fracàs d'una dinàmica, en definitiva, la victòria d'uns quants. Però el que sí que és cert, és que si més no han determinats punts, encara que hi hagués un accelerament en algun aspecte, el que és cert és que hi havia, doncs, una manera de funcionar. L'AMU era AMU i, esclar, exigia bona entesa. Jo me'n recordo d'un acudit, per exemple, que hi havia un encarregat que l'havien acabat de posar, que l'havia explicat un cinc, una persona això, l'havia acabat de posar, i aquest encarregat diu que és una birria, i l'altre també, i tal. Aquí l'únic que hi havia, que ja és vostè, perquè aquests són els cants de sí. No hi ha més, això és el que és. Què és l'experiència de la vida, no? Diu, és vostè, que s'ha d'adaptar, el que hi ha, precisament, que és el que hem de portar. Amb aquesta arregla de tres, el postfranquisme, diríem, el franquisme com a tal, doncs tenia en cura de posar davant gent, amb una certa... A nivell de carrer i... Has estat tornant així... No, jo l'he estat acudit. No, és que vosaltres ho heu fet pols tot, i això no val. Mira, jo... No, però fixeu-us en una cosa. Vosaltres dieu, pors màsters i tal, i llavors els fots demanar, i, bueno, fas allà. No, no, suposo que jo he vist... Per el que jo he vist, i per el que jo he vist, que hi ha gent que no, que no, que li falta empatia emocional moltes vegades. Empatia i empenta. Empenta per tirar endavant coses, vull dir, per saber. El que no sap és que m'han perduts. Gestió de grups, moltes vegades. I moltes vegades se't penjen a tu, que tu ets un externo, i se't penja en pas que el temi això, i no per endavant de govern, el temi això m'ha passat. Vull dir gent que l'experiència meva, perquè el millor tenia 30 i pico d'anys, però que em tornava un nano de 20, i es perdia, i vos em demanava a mi? M'entens? Vull dir que allà anava bé? Ja estàs parlant dels anys 70, en definitiva el principi de la democràcia, o la transició, o què dius? Sí, que sí, que sí. Jo penso que totes aquestes coses pesen molt. Clar, clar, clar. Jo recordo persones amb els mòbles ben endressats. Sí, no, no, no. En definitiva, no, ni ells acaben la mà, ni pres de tot això. El que passa és que sí que és cert que probablement tenien una característica anticomunista. En l'època això era molt radical, i jugava un paper molt important. Tu eres, i ho defensava fins a rebre, per dir-ho de manera, no? I n'hi havia d'altres que deien... Bé, bé, bé, escolta, deixa, a veure... que hem de conviure, per dir-ho de manera... Sí, perquè n'hi hagi problema. I més això ho hem... ho has vist en moltes pel·lícules. Diuen, escolteu, diuen, amics, res, diuen, tot cas, són els contrincants. Quina era aquella? Hem de conviure altra vegada, eh? Aquella tan coneguda del... del Roman Polanski, de la Sigur Noguiber, que es troba amb el seu butxí, Nasi o Argentiu, el butxí. Molt bé, molt bé. Estava molt bé. El Ramam, del Viento... No, no, no, jo no sé què... Sí, sí, ja sé qui és, sí. Sortia el Benquins a l'Inici. Sí, sí, sí, és el butxí. Exacte, el Benquins a l'Inici. M'havia torturat amb ell. A qui hem d'acabar convivint allò? El traure, jo crec que l'acafarà jo, que amb tot el tirirací. Molt bé, doncs bé, i per posar en vien, una miqueta del que parlarem ara, que la cosa serà... Sí, sí, sí, no serà terrorífica, però serà un tema bastant complexa, David, boca tancada, eh? Sí, jo no sé res. No tanco ni micròfons, vull dir, que, per ho sàpigues, no sé, segur que cauràs, segur que sí, segur que sí, segur que sí. Em sona. Em sona. Sí, més. És un caridó en el cap 180 graus. Exacte. Arriba el cap allà. Sí. I la nena li diu quatre coses. Ben vaques al cap allà. T'esquena és, no? No. És a terror. Aigua tan típico. Aigua tan típico, sí. Tenim molta rebolada, aquesta pel·lícula. La nena li dona voltes al cap. Sí. Una volta de 360 graus. Sí, no? A l'exorcista. Ah, i per això... Esborrat, no? Esborrat element, no? No, és que... Era dolent de soledad. I he fet la conya, no, perquè justament no parla, haver aconseguit, no?, però és que aquesta cançó és Michael Phil, molt coneguda a 170, 180, sobretot, un gran compositor de música, aquest tipus de música. Aquesta no te la treuré. No te la treuré mai, com a exemple, de res. No, no, si no és per la pel·lícula. Perquè et coincidia, com a si és la pel·lícula, dir que haurà de fer-me el joc, però és que ho posava per aquesta cançó, on aquest TDP fa 41 anys. És la mentida com passa el temps. I, a banda d'això, va ser número 1. Té coses millors, també. Però això és un més conegut. Jo tinc l'island del Michael Phil. Clar, ui, però és que això és una altra història. Però, en canvi, tothom... Això és Michael Phil, no? Perquè ho sapiguem. 41 anys d'aquest tema, que la gent dirà, marado, senyor, què ve, i em faig? Vincloc. Jo me'n recordo, quan la van estrenar, aquest film, i era un nen, era molt petit. Però me'n recordo, la reacció que va tenir aquest film, cuzines meves, que eren més grans que jo, havia portat en 10 anys una cuzina meva, i parlava d'aquesta pel·lícula. Quina por, quina por... Serà terrible, això. A les seves rurors. Mira, jo aquesta cançó em recorda a la quadrofonia. Això no sé si us sonarà, és una tonteria. Una quadrofonia és una altra història. És un grup... Sí, és una altra pel·lícula. És una pel·lícula dels de Huital. Però dic la quadrofonia d'aquella època, perquè era una cosa molt cutre, vull dir, l'estereotomia, l'aliment estereotomia... Ah, sí, sí, sí. Quadrofonia quadroltaveus. Van col·locats sobre... Mira, sota una mena de falsos, que es col·locava, que és una cosa molt de 70, a veure si amb aquest color blau recordo que era. I els sense brown i tot allà. Exacte, eren uns equips d'aquells de conya marans, aquells botons, llegants i tal, però sonava, amb uns altaveus, com Déu mana, vieta i tal. I tinc aquest sencer d'estar a casa. Això era a casa del meu cunyat. I llavors, a l'habitació, on vivíem, estava amb el seu germà, posaven aquest tipus de música, posaven Michael Phil, al principi de Queen, posaven... Ai, algun en Fire... Grups d'aquell període. I tinc aquesta imatge de que jo em vaig quedar això, amb 7 o 8 anys, al·lucinat. Com dient què és això, no? I jo recordo aquesta sensació, aquest impacte, de la pel·lícula, eh? Jo penso que... Sensacions de la música. No és el moment de explicar-los la vida, perquè de l'exorcista, però, per exemple, jo que entenc que de treure el diable de la ment o del cos d'una persona, a mi em sembla que això és una botada, com una catedral, no?, perquè... No sé, vull dir, els grans realitzaròs... Sí, el de... A mi m'encantava quan deia, és vist en el que fa la cerda de tu. Aquestes fredes són mítiques d'aquesta pel·lícula. En Sant Anem, no? En Sant Anem, no? Molt bé, vull dir. I quan agafes els picarols al cap allà? Això no me'n recordo. Que fa rascar, i clar, la nena... Fem mala jo, com que sí, cap allà i no els facis ser-la. Perquè la... Aquesta nena, amb la força del diable, potser pitjor... Ai, caio. Que tenim... Sí, silenci. Jo he impulsat la mà seriosa, ara, i tu ja estàs... Jo no, ha sigut el David, que ha parlat de tres coses. Jo he parlat de picarols, he parlat de coses. The imitation game, he parlat de picarols... Sí, puret, puret. Digues, digues. Pobret negoci. Sí, pobre, acaba... Molt bé, és un film... Plena guerra mundial, i els nazis tenen una manera de comunicar-se, que és... A dintre les guerres, a part de... d'aliar-se agarrutades al camp de batalla, al darrere fons sempre hi ha una guerra... Tu m'ho has dit jo... Sotarrada. Sotarrada, en què... A moltes vegades potser és més decisiva que no pas el tirar 13 i canonades. Sí, sí. El frac tirador, per exemple. Ja pot anar tirant bé, que no. Que si l'altre està ben informat, s'aparta i allò falla. Doncs això és el que passava. Els nazis tenien una... una mena de màquina que encryptava els missatges, que amb els coses es comunicaven, i ningú s'entrava d'aquí que passava allà, no? I tots els països van concentrar i van reclutar tota la gent molt intel·ligent, sobretot en les àrees de matemàtica i de joc, sobretot, per trobar bé, com que podien allà... Podem descobrir-ho, no? Molt bé. Va coincidir que a Anglaterra hi havia un dels millors matemàtics que existia al món, que era l'alentúrin, un homosexual encobert, ocult, evidentment, que ho penalitzava, penava... I més a Anglaterra. I on, esclar, tothom tenia que anar... Ara em ve de cap aquella pel·lícula lluny del cel, del Tot Haines, que tenia el marit. Jo també, un paio que tenia... No era penat... per llei, però sí, que era censurable a nivell de societat. El Dennis White. Doncs... Aquí què passava? Ell té la... diu no, no. La primera idea és posar-se tots a decodificar, havíem de fer càbales a nivell... a paper i a mà. Dic, no, aquí no anem enlloc. Així no acabarem mai, perquè les opcions és... Cada dia, jo canviava. I tenies una opció entre 150 bilions, dius collons... Ni que fossim tot el planeta decodificant. Ha de ser una altra màquina que competeixi amb aquesta màquina. I ell la inventa, no? I la pel·lícula, per mi, peca, expliquem-ho una mica més, no? Però el que més em va frapar de la pel·lícula, perquè, curiosament, tots són menys joves, això que parlem abans, són menys joves, lluents, brillants, no? En les seves àrees, molt brillants, molt, com es diu això, molt prepotents, moltes vegades, perquè ell, per exemple, no era un paio que ha fet bons amics, sinó que això li va costar... força, no?, fer-se amb l'equip que tenia ell. I aquells paios que és de tan prepotents que són, que sempre van dintre les veritats per la cara, no? Clar, i això, segons qui, i tot si són militants, doncs no agrada massa. No agrada massa. Tot el que és jeràrquic, no li agrada. Clar. Durant un moment sembla que ells tinguin, que es diu la paella pel mànec, i saben molt bé quantificar les conseqüències dels seus actes, perquè està molt bé el fet quan justament trenquen el codi d'enigma, i, clar, la primera reacció en calent és dir, anem a ensorrar a tot això, no?, anem a descobrir totes les seves comuniques, no, per al carro, perquè se n'adonaran, i ens ho canviaran tot, i dos anys de feina, aprendre pel sac. I, doncs, han d'elaborar un segon, diguem-hi, algoritme, per calcular les actuacions màximes que poden fer amb el codi o sigui, quantes màximes actuacions per dir, o sigui, de desencriptar els missatges i les mínimes. Clar. Perquè, si en passo, els alemanys en poden donar compte i poden canviar-ho tot. En canvi, hem de fer anar jugant, no?, i, doncs, fan tries, però això ja no ho fan ells, ho fa ja, suposo, la intel·ligència militar, la intel·ligència militar. El que em va frapar molt, sobretot, és que ells es pensen que en alguna manera tenen control, no, no senyors. Hi ha un paio que és el de la intel·ligència militar, que potser, evidentment, no és tan intel·ligent com ells, en les seves àrees, o sigui, que és un paio que el té. O sigui, hi ha gent que té... Que serveix per comandar. Sí, no, no, no, ja no et dic això, ja no et dic això. Les grans científics tenen la ment molt enfocada amb un aspecte, però aquest paio veu tot el bosc. Veu tot el bosc i el controla. Està dalt de l'abra. Sí, està dalt, i el tio, a veure. Si tu estàs allà fent la teva feina, però jo controlo tot. És com un bulto que està allà, no? Allà sobretot, per tirar-se sobre. És que jo flipava dit i... No, no és que fins i tot ell propi... ell manipula el propi govern, perquè, clar, si li diuen, no, això ja s'ha trencat el govern que farà vinga, vinga, aprofiteu. No, no, no, això s'ha d'anar... s'ha d'anar dosificant. No ho saben, no ho saben. Ho van dosificant a poc a poc, i, hòstia, amb aquest sentit xapó. Això no és una bona pel·lícula. Sí, és el que diem. El que passa és que ha llenjat massa l'autor que van molt a cara... Sí, als oscars. És una pel·lícula molt ben feta. I com es nota això que va de cara a los oscars? Això és complicat. Jo crec que fa un cinema i ara en tornarem a matar, perquè és una paraula que hi ha repeteixió mòlica, sé que no agrada gaire en general, el món del cinema d'aquí. És una pel·lícula a muntall clàssic. Sí. Oi que sí? És aquest concepte. És una pel·lícula que té un muntatge, una forma de fer... Que l'estàs mirant sense cap mena de novetat. Exacte, sí senyor. És la millor forma de traduir-ho. A veure, és com per una pel·lícula, i te recometes una cosa així de clínicbut. Clínicbut és magnífic. És clac, clac, clac, fas el llacet, tanques... Exacte. Però ho fa molt bé. És el que diem, però això és el que passa. I això m'ha passat... M'ha passat la pel·lícula del... La de l'altre pobre, la de l'Ojorova, la de l'Inventor, la de l'Alcabala que dirà d'arròs. Ah, el todo, sí. Bueno, ja avui estem fatal. El que va tenir l'Òscar la millor actor, no? Sí, exacte. La teoria del todo. La teoria del todo, això mateix. És una pel·lícula molt ben feta. I això entra. Exacte. És una minusvalia. I d'alguna manera, la de l'Antúring, també era com una minusvalia. No pot ser homosexual, òbviament, no pot ser condició sexual, no tenia per què dir com a científic, com a membrillant. Era un palló molt raro. I molt social, i això fa que sigui un palló anormal, d'alguna manera. Doncs la personatge especial al Pasolini, no, Jaume? Sí. Perquè vallà palló, també. Sí, aquest també és... No, no, i ho deixa ben clar el senyor Belveder, que era francament una persona molt punyent, amb una sensibilitat molt especial. El senyor Belveder, de la vida, que en definitiva és mostrar com és la vida, a partir d'uns constants, que en definitiva no és la narrativa, i és pregar història, i és el fer documentals, sinó que ho engloba. Que engloba les coses, no? Jo crec que una de les coses més brillants que té aquesta pel·lícula és precisament de la manera que el senyor Ferrara fa un homenatge poètic, cinematogràficament parlant que és un altre poeta de la imatge, un poeta en general, i, a més a més, tenen una concepció de la imatge. El que passa és que, i aquí estaríem tot el contrari, per exemple, a la trilogia eròtica, doncs el que no va saber el que, malgrat que ell va fer una història, o sigui, que va explicar unes constants culturals, doncs la parell, per dir-ho d'una manera d'estat, aquí estaríem en una altra banda, dels militars, que són els que... Ah, ja ho hem descobert, doncs va, no? Fotuda, no? Doncs, en aquest cas, aquí també, dius, ah, fas això, molt bé, doncs nosaltres li donarem la volta i aquella trilogia es va vendre d'una manera extraordinària, però no era el que ell pretenia. No era ni molt més el que buscava, llavors va dir ara que jo faré una altra cosa. A veure si m'ho veneu donat. I va fer el 120.000... Saló 120 dies a Saloma. Això no es pot vendre. Fuà, fuà, és impossible. Aquesta ha desaparegut del mapa, pràcticament, vull la veure, la busques allà que ells recorden, o sigui, no la passen per la tele. Jo la tinc amb DVD, però en DVD he comprat, vull dir que em diu mana. Sí, això sí, home, clar, però això és la... Però no, però no va ser, va costar sortir aquesta pel·lícula, no vols comprar com... La quantitat de pel·lícules que passen va de dos solitaris, que no té res a veure amb clínics buits. No, no, no, no, és una altra cosa. Llavors els brons són... És horrorós. Pel·lícula feixenda és... Exacte. És d'una buidó tan enorme. Jo penso que és aquí on hem d'anar a parar, no? A veure com... No passen, siné amb l'interessant, últimament, a la televisió. No, era a la dos a la nit. Pots trobar alguna cosa. Pots trobar alguna cosa. Sí, o el cameró. Però el que veiem de petits, per exemple, és que ni tan sols et diré una cosa. Jo de petits veia molts cicles de cinecomic, d'en Blanc i negre, de Xaplín, del Harolloi, de Gordio Flaco, de la Bòtico Estelo. No era un film, no era un cinema de la meva època. Potser ni tan sols de del Jaume, per diàleg o si m'apura. Encara era anterior, no? Jo ho veia i m'ho feia com a propi. I m'encantava. Jo crec que si ho passessin avui, tornaria a enganxar la gent. Sí, seguríssim. La cinefilia, en el moment aquest que tu parles, de quan ets petit, encara tenia com un... Encara era com bastant atractiu. Actualment tot això ja les ha pregut. Tot el que és lentitud, a això. Repel. Si és en Blanc i negre, repel el doble. Jo repassem moltes pel·lícules que pensen aquells dels més buits i dolents que hi ha. Sí, perquè també se'n feia. Això és la paraumon, ara. Exacte. La paraumon i l'altra, també. Aquella, el 13 TV. Però jo és molt faig, jo. No tinc ni sintonitza. Sí, però a part de que sí. Aquesta és l'altre. Allò s'ultra de retot. Allà qualsevol dia et fot en raza. Sí, però no els hi vull donar combo. Home, no fotem. No, home. Si el tió que està mirant allò ja els hi estic donant un xar de pantalla que no em dona la gana de donar els ills. A veure, abans hem parlat que el Dimoni probablement no... Posa allò és el Dimoni. Si nosaltres tenim clar que no, no, no ens ha de fer por. Però pensem que per ells... Sí, ja ho sé, entenc. Però pensem que per ells el Dimoni és TV3. Oju, eh. Sí, clar, clar. Per ells, per el Dimoni... La sexta, una d'aquestes, sí, somars. Però que clar és que qui creu això és TV3. No, no, que sí, que sí. No, no, que sí, que sí, que sí. No, no, que sí, que sí, que sí. Exacte, faig broma. El que està clar és que ells tenen un problema. Està claríssim que viuen en un altre món paral·lel. És no que dic... No baixen de la diagonal ni es llevat res a la manca i estan allà. I busquen un... Clar. Una xorsista per veure com... Que sí, que sí, que sí. No, però això és veritat, el cinema aquest. Que no es fa ara, no. No, no. Estan fent cada vodriaco. Ara parlem de l'exodus. Això és un vodrio insuportable. Ja, home, ja que estem parlant d'aquest tema de Pasolini i de la guerra, parlem de les mares de l'Inferserrex. La Pasolini ha acabat dient que, des de Hannah Arendt, no havia vist més clar... Vull dir-ho clar, si amb la pel·lícula aquesta que has parlat tu de l'inventor del informàtic... De l'imiteixement de l'imiteixement. No, no, no. La pel·lícula de Pasolini ens mostra des d'una silesa, des d'una... Vull dir, aquí ho teníem. Això era així. Estem parlant d'Itàlia, evidentment, i a Itàlia, doncs, pels segons la Guerra Mundial... També, allò era... Allà estàvem pelíssims tothom, i actuàvem d'una manera molt conducta. Ah, ah, ah. I, a més dir, és a Belfarrara, que de sec i aixut, quan vol, que et deixa... Vaig a la família, em vaig quedar, com es diu, però agarrativat amb la pològia. També a l'edició. Em vejo que si hi heu d'anar a veure aquesta pel·lícula, que sigui amb aquella actitud de dir, vaig a veure què m'explica i com m'ho explica, perquè tant important és el que explica com m'ho explica, i llavors, a veure què em trec de tot això, convençuts que entrebreu alguna cosa. Si no, teniu aquestes tres constantes, no hi aneu, perquè hi existiu, no? No hi aneu, perquè hi existiu. Això no aneu a veure, per exemple, el... Sí, sí. Ja, home, et queden a tu cinc minutets? Sí. Parlen de les mares del tercer reiig? Bé, és una mica més del rol llocet, no? Vull dir, en definitiva, els nazis també van... van intentar, esclar, ells estaven... Perdona, em sona el títol aquest, a l'estípic espelisporno dels anys 70. De l'estigressa dels nazis... Sí, sí, d'estigressa, de jo, sí, sí. És veritat. Jo de... Sí, sí, les porteres del tercer reiig. Sí, sí. Però no hi ha gaire que passen les mares, però li en parla, però és veritat, era un títol molt típic de les... molava jo del món, aquest... Exacte, estàs. Digues, ja, home. Jo no n'he decidit, s'ha sabut del David, m'ho explica a ell. Sí, sí. Futura cinematogràfica, perdona. Home, s'ha de veure terror, porno, tot s'ha de veure amb aquesta vida, ja, home. Suposo que queda clar que qualsevol cosa que hi afegiria o espatllaria, doncs tirem endavant. Tu has vist Garganta Profunda, no fotem? No. És un... A banda de ser un... és un clàssic del primeríssim... Això que he dit de la primera volada, abans... Això que he dit de la primera volada, abans... Què que és, àpia juntilles? Poses de recuperar aquestes primeres coses... Transaporta verde. Exacte, que s'apiguem més nosaltres que tu, tio. Del primer porno comercial, perquè va ser comercial, John Holmes. Jo, en principi, allò. Té una gràcia. El que havia vist una mica és l'Espanyol. Això no és porno, això no era porno. Quina? L'Emanuel? No, allò era S. Això és eròtic. Allò és seròtic. És com el Caligua. El Caligua, una exteriors... Què dieu que Manuel és eròtic? És S. Jo tinc eròtic, un concepte molt diferent. Bueno, no, a veure, és un erotisme baratet. Ah, clar, clar. A mi m'ha dit que les ombres no arriben ni a S. Allò que es deia pel·lícules S, i tal. Jo recordo una pel·lícula que es deia Safari eròtic. Diu que en sèrio. En sèrio. Era terrorífic, perquè recordo que un senyor xacava un camió amb una reacció. Tinc aquesta imatge... Hi ha joves, eh? Hi anàvem al poble, eh? Jo ho veia amb S.D.O.Pla, el llore de Sant Boi, els cinemes de Sant Boi de baix del poble. Oig, se'ns va la pinça. A mi em feien dugues i una la colaven així. Sí, i teníem 13 o 14 anys, eh? Sí, tant. El cine ple de nens. Jo me'n recordo, i passaves, eh? I aquestes de les mares? Parla, perquè és que no. No, vull dir... Ah, no, digues, però això no va per aquí. No, molt bé. És aquesta pretensió. Vull dir, hi ha una cosa per exemple. Si comencem amb una pel·lícula com és el Jove Torles. I acabem, per exemple, amb aquesta. A part de tot un munt de pel·lícules que s'han fet i tal. Sofí Skoll, també. Sofí Skoll. També. Jo tampoc, però sé per on va. Esclar, el que veiem és que els alemanys et van muntar un xiringuito per dir-ho d'una manera que tingués un... Per purificar la raça. Sí, sí, vull dir que anava molt en millanys. En millanys darrere. Llavors, bé, vull dir, està bé, que hi hagi pel·lícules que ens vagin explicant que jo, com ho tenien, he organitzat tot això perquè, home, d'aquesta manera tenim una mesura de allò que s'ha viscut i probablement allò que patim, també, no? Doncs molt interessant, molt, molt. I de la manera que una mare no vol ser mare. No vol ser mare. Tu les obligaven, no? Sí, sí, obligaves i tant. T'ho tenies de tal a dalt. Vinga, xaval. Busquem un candidat que reuneixi les condicions i s'amantava. I amb les criatures que feien. No, home, llavors la mare, clar, era la seva filla, vulguis o no. No, però si passava càrrec de l'estat o passava càrrec de la mare. Ja estava al món. Ah. Ah, va, va, va. Perdona, això és com la llei de l'abortament del PP. Això no és com els nens. No, no, per dir. Fins que neixin et fotre en canya, però quan neixin és el teu problema, en Xerrina. Ostres. Sí, sí, sí, sí. Per això dic, d'alguna manera, si per què anava el tema. O sigui, de la manera que jo interpreto, que acaba, és que jo no vull ser mare d'una criatura per molt que jo l'hagi puntat a dins en les meves entanyes, perquè jo no he concebut voluntàriament aquesta la vida. Per tenir un refús per part de la mare. Exacte. Hi ha un refús i llavors... Vull dir, altres coses... Per veure això. Perquè penso que és molt interessant. Per final, molt bé. I tota la pel·lícula, molt bé. Perquè hi ha com una manera de reaccionar davant dels altres. Tots els nazis eren de la SS, que era de la part més exacta. És un tòpic. Llavors tot això també ho deixem prou clar. A mi em va interessar bastant. Molt bé, d'acord. No marxis, que has fet una altra prova de música. Tu calla, David. És una pel·lícula de guerra. Està ambientada cap allà, cap a la zona oriental. I sonava aquesta cançó. Aquesta sí, que vol dir... Aquesta sí? Això és la misió, no? No, perquè parlo de la guerra. De la guerra de Vietnam. No sé de Vietnam o de la Indochina. No recordo ara. Indochina, m'acabes de donar un nom, no? No, no, Indochina no és de pel·lícula. És la guerra de Vietnam. La música de les anys 80... La música sí que em sona molt, però... Els crits del silenci. Els crits del silenci, oi? No, de Camboya. De Camboya, perdó, veus? És que em sonava de que no era Vietnam. De Camboya. Molt bona pel·lícula. I tota la banda sonora era de Michael Phil, d'aquest senyor. També la misió és molt bona. Era de Lenio Morricón, en aquest cas. Però en aquest cas, la música, tota la música, perquè és un clàssic de la música espanyola, en aquest cas. Molt bé, molt bé. Són cares que se'n depèn. Sí, sí, sí. Avui hem posat música curiosa. M'acobiado de tots vosaltres. De vosaltres dos i de tots els dos. En general, en discutem el dissabte que ve. La setmana que ve ens tornem a trobar aquí. Però ens quedem aquí nosaltres. El germà ens deixa, però ens quedem el David i jo, per acabar de parlar de coses. T'ho ha remat el tema. A pujar en verter. Sí, sí. I quan sortir. Ens escoltarà. Molt bé. Seguim parlant de cinema. Ja hem parlat abans del tema del porno-arotisme. Sí. Doncs parlem de les 50 somres de Grey. Això ja és el mega que té mueres. No ho sé. La mandrota va ser llegir el llibre, David. Però el llibre pot ser rancat, més o menys. Sí. I es passa que el llibre... N'hi ha que estic posant ja mal a l'acabo. Però tampoc. És a dir, llasadó a punt de vista. Jo no entenc totes aquestes senyores, dones, nenes. No. No. Que tenen l'obsessió per aquest llibre i la gent que s'ha tirat els tres llibres de cop, sense parar ni respirar, i gent que els ha rellegit. És una cosa tremenda. El llibre és que, en aquest país, les dones. És aquesta la sensació que acabes amb aquesta idea, perquè si hi ha el que passa en aquest llibre els hi agrada, un percentatge elevat de dones d'aquest món, perdoneu-me, però llavors és que m'insisteixo. Jo no he llegit el llibre, intueixo la trama. És una relació de submissió. De sadomaso, no? Amb el cas, però en aquest cas jo crec que molt masclista. A mi em recordarà, bueno, saps? A Pretty Woman, que la fia que no deixa a ser aquest element, però aquesta me n'ha de moldejar a la Júlia Roberts, una prostituta convertida en aquest cas amb una senyora. Molt bodèric amb la... Ai, el jo em diré que amb la bodèric, no? Que hago a mi gusto, no? Doncs aquí anàvem a aquesta línia, però amb un altre format, i és un tio amb molta pasta, una altra vegada mateix que Rick Sarger, és aquesta comparació de dies, un sony amb molt de nivell, que agafa una noia en aquest cas. La queda amb obedeta, no? Amb obedeta, i a partir d'aquí generen tota una sèrie de coses. És un contracte, fins i tot, d'una inroyo, que dius, bueno, i llavors acaba... Com Pretty Woman, no? Sí, sí, sí. També fa un contracte, jo, per una setmana. Exacte, per una setmana. Amb aquest cas, és part d'entrecometes per una relació i fins als límits. Faig el més dolçet, allà és més dolçet. Exacte, però hi ha límits que realment espanten, perquè dius, clar, ella posa els límits, però es parla de físting, fins i tot. I que la gent busqui el diccionari que és un físting, no? Dius, clar, dius, home, sí, sí, que es busqui la vida, però que em refereixo que aquesta tipologia de jocs puguin arribar, que no és el cas, però que puguin provocar sensacions amb un percentatge important de dones d'aquest món. A mi em preocupa, penso que és una cosa que dius. Lo que fa gent entre dos o dos en consentiment. Exacte. I en coses que dius, home, no és el meu gust. No, però jo crec que algú generalitzat jo pensava que era un gust molt més ampli, molt més mesurat. Jo crec que no, jo crec que és el morbu... No, jo crec que és el morbu de l'ho desconegut. Imagino, de no saber el que és. Ah, anem a mirar bé què és això. Però és que l'hi dona via lliure, li fot una pallissa de tia, que la deixa trasposada, al cul. Però home, li fot allò 7 o 8 cops, que dius, home, me'ls foten a mi, me'n xeco, i li cardo l'hòstia, sóc volant. I a veure, et mola que... És igual si no m'adona, no? És veritat, vi. És el moment que dius, de què va això. El llibre ja va per aquí, el que diem, està escrit molt fluixet, i, ojo, no oblidem que l'escriptor és una senyora. Literatura de paper de batter. Exacte, que no és una escritora, que no vol dir que no ho sigui, és una mestressa de casa, que va decidir un dia escriure un llibre, i amb un cert nivell social... Com el Harry Potter, el J.K. Rowling. Això mateix. Aquest relló no sé com es diu aquesta dona, no, ni m'interessa. I a partir d'aquí era repetir esquemes, repetir situacions... A més, ja veies que el llibre era un magnífic guió, és que era un guió de pel·lícula, ja ho veies. I llavors el llibre, la pel·lícula... Això d'oron llibre. Exacte. És la primera de les tres que vindran segur, i llavors a partir d'aquí fa el llibre com a tal. Qui ho fa? Una nena que es diu Dakota Johnson, que és la filla del... del mèdic Griffith i el Don Johnson. I un pavo que es diu Jamie Dornan, que no dona, en cap moment, el llibre te l'expliquen de dalt a baix, tenir com és ell, com és ella. Ell és un tio al fitness, amb el cabell llarguet, i aquest, home és baixet, està fortotet, vols que et digui, i porta el cabell curt. Tampoc faran un torrente per fer aquesta pel·lícula. No, ni molt menys. Però aquesta vegada fa un tio amb més potència. És guapot, però amb més potència. Ella ja va bé, ja queda bé, per escriure el llibre com és ella i tal. Ella fa molt millor que ell, a la pel·lícula. Ella fa millor que ell. Vull dir, ell és molt pal. També cal ser una persona estranya, però una pel·lícula... Potser és una mica passada de voltes, no? Sí, jo crec que la pel·lícula, en sí, està molt pensada, per què agradi... Clar, és que... Clar, és que, a més, el director, jo no sé quin nascor és. Jo no vull fer el Hitchcock, d'agafar llibres així... Sam Taylor Johnson. Aquest director, que no sabem... A més, té una mena de sobrenom, no? Bueno, no sé. Perdona, la gent que agrada el llibre per dalt temps, vull dir, veient la pel·lícula, i encantaria supassar de pipa, la gent que no ens ha agradat, i jo no, clar, tots els fants, no? Però tots ha d'haver-me aquesta vida, no? Sí, suposo que sí. I parlant de Mitzvodrio a Megavodrio, el que dèiem, de l'Exodus, deixarem, al final, una pel·lícula que està molt guai, que podem, potser, comentar més cosetes, és l'Exodus dioses i relles, aquesta comentada abans del ritme de Scott, que és això, però, en aquest cas, han agafat tres punts concrets del que seria la pel·lícula magnífica, de Cecil BD-1000... i ja està. Llavors, surt, de principi, el Moisés és el Christian Veil, nen fatal. No té creix, nada. És que ja surt amb una verbeta de 4 dies, que després va evolucionar, va barba... Sí, vaig ara això, dic, suposo que són germans, un va tot repat a l'estil egípcia, i l'altre va amb verbeta... Però per demarcar ja la diferència d'aquella vinculació de germans. Suposo que els dos s'han cridat, encara ha aconseguit l'origen jueu, molt bé, i suposo que són germans, i reconeu-us pel propi faró com és que un va repat i l'altre no. Però ja t'ho plantifiquen, per diferència, t'ho imagino, perquè jo crec que... i ara, potser vaig a dir una bestia, ara, però jo crec que aquest cinema... bueno, no sé, America, no sé, aquesta línia... Comercialot. Comercialot ha de ser molt clar, perquè jo crec que una certa cultura nord-americana que necessita que repati molt les coses i deixar molt clàssic és. És a dir, és el típic egipci, unes caurasses d'orades, un rimel fins aquí dalt, que es pintaven els ulls, i en canvi l'altre, ja el posen amb vestits negres, amb cinturons, amb barbeta, ja el pinten més jueu, més abreu. Per a mostrar un botón, i saltar un moment temporal, a pel·lícula que vaig veure ahir, tindré l'Aman, del Ron Howard, i a l'actors de la Ració de Krauss, d'en Vux, això d'aquí al Jim Braddock... Aquesta anàlisi, aquesta pel·li? El combat final, que totes aquestes pel·lícules sempre hi ha un combat final, quan és de Vox, és contra el Max Bauer, que era un campió també de l'època. I el film que el presenta, el Max Bauer, és un parit, un assassin, literalment, un assassin killer del quadrilater, un paio que prepotent, violent, una mala bèstia, que en el moment que penses, el que vaig a aquí viu. Però vull dir que vaig a llegir una mica l'aigüiquipèdia, sobre la història del Braddock, no? Llavors hi ha l'entrada que vas posar, Max Bauer, ah, mira, tot el contrari, era un tros de pa ben aït, i dius, hòstia, malparits, quina manipulació em fot tota la fi. Va haver de controvert-se en el món de la Vox, perquè van dir-me, no, que aquest paio no era així, aquest paio era un... era amic, fins i tot, del Jim Braddock, i d'altres púgils, inclús, a un que ell va... Sense voler, va haver un accident que va ser passat en el món de la Vox, va matar a un, va matar a un accident, i ell va necessitar tractament psicològic per recuperar-se, i després li va pagar els estudis dels fills d'aquest puj del que havia mort, va estar cuidant dels... Clar, una miqueta, càrrega de consciència, càrrega de consciència, però vi dius, i per què sempre amb els fills ha d'haver un paio que sigui absolutament negre? És que no ho entenc, sembla que... Sí, sí, és potser ho fan, mira, allò... Doncs amb això igual, no? La història, en si mateixa, és a dir, s'agafa... És molt curiós, perquè durant 3 minuts, és a dir, el faraó i la faraona són el John Turturro, Pobret, que s'ho regeixi amb l'ull cap allà, i la Seguorn i Weber, que no sé per què els agafen, perquè surten 5 minuts, de veritat, de rellotge. A partir d'aquí, què passa? La típica història, el descobriment d'aquell ramcès, que la moïcè és perdó, no és a Egipci... Posa unes ciutats, allò, infogràfiques, que sembla Nova York, dius, escolta'm, perdó. Estem a Memphis, Memphis, Egipta. Sí, no Memphis... No sé on allà, a Estats Units, és allà d'aquella de... Però, clar, lògicament, aquell Memphis amàricà ve del Memphis d'aquí, perquè és aquesta obsessió als americans de posar noms a ciutats europeus. No, era Memphis o teves. Va ser Memphis i teves, segons l'imperi. Sí, sí, sí, sí. Però en aquest cas hem parlat de Memphis, i d'aquí és el que diem, estan cap dos elements principals, les set plagues i la apertura del mar rotx per creuar. És a dir, ja està. Estira dues hores per explicar-te això. I, bueno, i una mica la per final, que de seguida l'envalleixen. El de les taules de la llei és absolutament ridícul. Sí. Perquè l'està fent... Clar, dius, a veure, si us plau, tothom sap, dins de la història bíblica que puja i li dona l'està. Ai, que me'n recordo jo, ara. I llavors li entrega Déu amb una forma alumínica, digue-li com vulgui, que les agafa, però està allà... La farça aquella que crema. Sí, que crema, que també apareix humana determinada, però fora de temps, és un desastre. I, a més, el que diem, no, i vinga, maquillatge... I la, perquè nosaltres també tenim el concepte d'haver vist el film, els deumenaments. Jo crec que també hi havia més d'haver fregat, segurament. Però tenim una percepció... De totes totes, ja t'ho dic jo. Crec que tenim més coneixement de pel·lícules. Què passa és que aquella època, hi havia més coneixement de la història sagrada. Sí, sí, sí. I suposo que també teníem que anar més al tanto, que segons quines coses no colaven. Ja vull dir, hi ha més ignorància en tot aquest tema. Però és molt més fidel a la Bíblia, el que fa els deumenaments... Sí, segurament. A mi m'agrada agafar forma literal. Els efectes especials estan molt bé, però aquí en aquest cas tampoc ajuden gaire, per la història, sincerament. No, no. Jo m'haig d'avorrir com una mona, i mira que és complicat d'avorrir-se amb aquesta historieta. I per últim, una pel·lícula bona, molt bona, recomanable, és Gràcies, Paul Higuis, per tornar a sortir... Higuis o haguis? Higuis. Haguis, perdó, haguis. És que jo que es diu Higuis. El Paul Haguis, que és el que va fer Crash, no m'agrada massa Crash, a mi. En el Valle de l'A va fer... Aquesta està molt bé. Aquesta no l'he pogut veure encara. Aquesta és de Tomi Ligons. Li maten el fill a Irak, i ell investiga què coi ha passat. Exacte. Però em sembla que des d'aquesta pel·lícula no ha fet cap pel·li. Diu que el fill era un... era un assassí. Aquesta gent que a la guerra es trastoca, i va cometre algun assassinat bèstia a Irak. I ell investiga, li ha matat el fill. Està molt bé. Jo aquesta pel·lícula veurà aquesta de la tercera persona. No diré per què es diu la tercera persona, però es pot més o menys esbrinar. A la pel·lícula s'apel·licula tipus com Crash. Recordo que el Crash era una mica curat, que hi havia diferents parelles, sobretot que es movien en una espai determinat. I aquí el que veiem és, per exemple, tenim a la Yamnison, a Kim Basinger, a James Franco, i a Adrián Brody, com els representants de diferents parelles, situacions i tal. No vull explicar molta cosa. És a dir, són històries que tenen no connexions, no es connecten entre elles. Hi ha algunes connexions molt petites, el que fa amb Crash, que connecta molt poc i tal. Yamnison és el fil que argumenta tota la història, passar al voltant de totes aquestes situacions. Història és molt de la vida bastant quotidiana. En comptes de centrar-les com a Crash, a Estats Units, es mou a París, a Roma, a Nova York, es mou una miqueta per diferents Babel. Aquella pel·lícula Babel. Es mouia per diferències, però en aquest cas Babel eren tres històries, per separat. Aquí és un muntatge en paral·lel. Les ajuntes després. Exacte, al final. Però aquí constantment ho va fent. I llavors, al final, hi ha una mena de... Bueno, no direm evidentment al final, passa una setmana de qüestions. Però la pel·lícula evoluciona molt bé. Passen coses amb aquestes relacions matrimonials, extrema-trimonials, els fills són molt importants aquí. Hi ha un joc per aquí de fills, d'enganyifes. Estan tots portats d'una manera molt ben portada, tot sigui dit. I la història en si mateixa es va complicant. És una mica com una taranyina, que es va fent, es va fent, es va fent. I al final, tan adones del per què. Hi ha una sèrie de successió de personatges molt ràpides a un carrer. I llavors, és una pel·lícula líptica. Torna al principi. I llavors, a partir d'aquí, entens el per què el que sents en el minut 30, amb el segon 30. Llavors, què passa aquí? Llavors, ho entens perfectament. Llavors, és una pel·lícula molt ben feta. Però és una pel·lícula, si hem vist crash, no se'n va gaire lluny de crash. Bé, una pel·lícula, si esteu molt conseqüent, molt agradable de veure, i que la filla cap doncs. I bueno, David, ens acomiadem amb islands, eh? Ja, vull dir que amb la qui cantava això era la... Ai, la que feia Coila del... Bueno, avui estem amb els noms. La Bonnie Tyler. La Bonnie Tyler. I que cantava aquella cançó de Bo Trencades. Sí, sí, sí. Això és la cançó principal, eh? L'Islands. És la cançó principal. Però és un diss molt bo, eh? El que deies tu, és un diss molt sencer i tal. A mi, amb vinil, ja passa que no tinc toques discos. És la Tyler, espera. No, ja dic. Sí, sí, que és la Tyler, no? Crec que sí. O una que l'imita molt bé, però jo crec que és la Tyler. Sí, sí, però a veure, és la Bonnie Trencades. Perquè vos estàs mirant el disc i no poses. No poses, avui dit, com és un disc d'es d'exits, no? Ah, clar. No és l'Islands. No és l'Islands. Bé, perfecte, doncs res, queden 30 segons. Ens acomiadem fins la setmana que ve, David. Vinga, ens tornem a trobar. Gràcies. Gràcies.