Babilònia del 2/4/2015

Sintonitzes, ràdio d'esper, la ràdio de Sant Just Durant l'8.1 Ràdio d'esper Durant l'8.1 Ràdio d'esper Durant l'8.1 Ràdio d'esper Durant l'8.1 Bona tarda, benvinguts un dia més a la Babilònia. Avui comencem un programa que ens acompanyarà al llarg de la setmana Santa i també ens acompanyarà a la setmana que ve per motius personals, però que, lògicament, el que farem serà parlar com sempre de cultura, i ho farem parlant de cinema, parlant de llibres, i també ara aquí no estan a vindre el Jaume i ens farà acompanyar per parlar-nos també de les estrenes, que segur que ella visc abans que ningú al nostre programa. Doncs avui estic jo, els escorremos, insisteixo i de quina estarà a vindre el Jaume, però jo us parlaré d'una serie de pel·lícules, sobretot intentarem fer parlar de les pel·lícules una miqueta que han quedat enradarides, vull dir que són els anys 90, aproximadament, i que van ser pel·lícules interessants i determinades. Parlem de Clerks, per exemple, de Kevin Smith, o parlem d'Un Mundo Perfecto. També parlarem d'un llibre, un llibre que m'ha subtat absolutament, i és un llibre que, doncs, que bàsicament ha tingut una presència, doncs, bueno, potser una miqueta lateral al món de les llibreries, però que val la pena, te quiero porque me das de comer. És un títol que, en si mateix, ens crida l'atenció, perquè, bàsicament, sembla com si hagués una mena de submissió per parlar del títol, però és el que intentarem esmentar en qüestió d'uns minuts, i abans presentar-vos, doncs, avui tenim darrere fons a un dels grans cantants i compositors i tocadors de guitarra, és Mallent Eric Clapton, que avui, doncs, compleix 70 anys. És donidor, vull dir, que estem parlant de que són molts anys, però encara ell segueix amb efectiu, segueix tocant, segueix fent composicions noves, i, bé, doncs, tindrem de fons aquest gran, gran artista. I també no l'endonarem la zona d'Anglaterra, perquè tindrem el plaer de recordar un dels números 1 més importants de la música discotequera dels anys 80. Avui es compleixen 32 anys d'un número 1, que és Western Girls, dels Pet Shop Boys, que amb el seu moment, també, doncs, quan fem l'intermig, per entendre'ns, no, l'intermèdi del programa, doncs, escoltarem aquesta cançó que seguríssim que recordareu, i que molts de la generació dels 40 anys heu vellat seguríssim. Molt bé, doncs, com dèiem, el que començarem és a parlar, mentre escoltem aquest tema d'Eric Clapton, que es diu Blue Ice, Blue, doncs... Un llibre, un llibre curiós, si més no. Te quiero porque me das de comer. És un senyor que es diu David Llorenz, és una mena d'aquest escriptor, una mena com d'artista multi-experimental, no? Multicultural, diguem-ho així, ja està, ubicat a Praga, és català, però se'n va allà, i fa, doncs, un teatre vant guardista, és un magnífic dramaturg, també. I el que ha fet és una mena d'experiment en forma de narrativa, una novel·la que, bé, doncs, que ens pot recordar certes coses, però que realment últimament estan apareixent llibres que criden moltíssim l'atenció. No fa gaire us parlar d'un llibre que es deia Ànima, que va ser premiat per al gremi de llibreters d'Espanya, i és que realment va la pena, no? És a dir, són llibres nous, diferents. Amb aquest cas ens suem davant d'un llibre complex, complex de seguir, bàsicament, perquè estem parlant de moltes trames a la vegada. Quan estem parlant de moltes trames a la vegada, hem de tenir en compte el següent, i és que no pots perdre el fil. A més, ell ho fa d'una forma molt a l'estil de José Saramago, no? Recordeu que en Saramago, amb els seus llibres, la balça de Pedra, tots els noms... Doncs el que feia era escriure de tirat, és a dir, de principi fins al final, no hi havia un punt de diferenciació, és a dir, no hi havia diàlegs quan hi ha diàlegs, no? I amb aquest cas, amb el cas d'aquest llibre del David Llorenz, fa que el com semblant l'única... el que ens aporta és una sèrie de trames que s'olapen una darrere de l'altra amb una continuïtat que, bé, arriba un moment que gairebé és impossible, no?, el poder controlar tanta informació. Però és així, vull dir, al final ho aconsegueixes, i hi ha una història, perdó, que és la més important, un personatge que es diu Max Luminària, una mena d'això, de Luminària, mai millor dit, una mena de gran doctor amb cirurgia, no?, una minència, no?, que el que fa és tenir una doble vida, no?, una vida que va sorgint al voltant d'aquest llibre, va movent-se com una serp dins d'aquesta... d'aquesta línia, no?, que ens aportarà ella en una forma constant, i el que crida l'atenció és que ho mou amb una ciutat, una ciutat que es crea Vangel, Madrid, no?, i com allà es desempelloga tota una sèrie de situacions límits, fins i tot, no?, vull dir, que el que passa, no?, vull dir, també toca temes de l'actualitat, d'aquells anys 90, que ell és el que es mou, no?, remou per allà, una època que el mòbil encara no estava imposat, una època en què les relacions entre les persones estaven vinculades amb les drogues, amb altres elements. Per tant, un llibre que no es pot explicar, és un llibre que s'ha de llegir, no podem parlar d'un únic argument, hi ha molts arguments, sí que podem parlar d'un, però no vull despatllar aquest primaríssim argument, sinó que el que vull fer és buscar una mica la intenció per part vostra d'aquest busqueu i que agafeu el llibre, i que s'alleu i que es trobeu amb un llibre que crida molt l'atenció, i aquest és el cas, no?, que és un llibre absolutament apassionant, diferent, trencador, i això és el que imagino que pretenia aquest senyor. Per tant, llibre experimental, llibre amb molta potència, i el que heu de fer és comprar-lo, és el tequiro, perquè m'he d'haver de comer del senyor David Llorenz. I el que faré ara serà... Hi ha una de les cançons del senyor Eric Clapton, per fer una miqueta així, de musiqueta de fons i tal, que ens va acupçar a tots. És una cançó que va dedicar al seu fill. El seu fill va morir d'un accident, em sembla, de casa, d'aquests gasolans, que a vegades no saps què passa, i tens aquesta situació, aquesta tristesa. I és, potser, una de les cançons més tendres que s'ha d'esquit mai a la història de la música pop. És un tema que es diu Tiersingheben, són aquestes llàgrimes que Eric Clapton segur que va darramar pel seu fill i que va anar directament al cel. I the same if I saw you in heaven I must be strong and carry on because I know I don't belong here in heaven Could you hold my hand if I saw you in heaven would you help me stand keep my arms in heaven I'm lying in my way through my ending I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here and have it all. I just can't stay here. La part final és una paradica del simbolisme, un període més misteriós, més esotèric, i hem de dir una cosa, una miqueta, no en contra, sinó una miqueta amb aquesta filosofia, d'aquesta secció que existeix, fa qüestió de 4 o 5 mesos, es va restructurar tota. La part final és la part més fluixeta, no perquè n'hi hagi informació, sinó perquè és la part menys coneguda, però és important que ho posem al modernisme, tot el que vingui abans o després, potser no té tant d'interès. Però és cert que en aquest cas trobem que la part del nou sentisme, aquesta part final, és la més coxa que tampoc s'ha volgut, imagino, des del comissariat d'aquesta secció, s'ha volgut promocionar massa en favor d'aquest modernisme. Bé, per tant, si voleu veure un bon element modernista, si voleu veure una bona pintura del segle XIX, doncs el que heu de fer és passar-vos aquest estiu, aquest estiu paja, la quesa setmana santa, per aquest espai magnífic i realment interessant. Igualment, si teniu dubtes al respecte, o si voleu una mica més d'informació, o voleu que, en aquest cas, usguin, perquè que seria més interessant, hi ha una pàgina, que és barcelonart, amb ART, barcelonart.blogspot, podeu accedir allà, i a partir d'aquí hi ha diferents activitats vinculades amb aquesta secció. En breu el dia 25 farem una promoció i una sortida, en concret, 25 d'abril, aquest dissabte d'aquí 3 o 4 dissabtes, i que llavors això ho teniu tot a punt de tallar, o mirar, orar i tal. Ja veureu que ens ho podem passar molt bé, i que val la pena descobrir-ho. Justament al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que per això el tenim aquí, que és el que havíem, ens anem a Madrid, anem al Museu del Prat, anem a París, anem a veure el Museu del Loubre, que està molt bé, que són meravellosos, però aquí tenim una pintura i una escultura molt bona, de molta qualitat, sobretot del romànic, del gòtic i del modernisme. Coneixer, no solamente mirar, sinó conèixer, estudiar una mica i saber que tenim grans artistes catalans. Per tant, no tot ha de ser italians, francesos, anglesos, o no tenim magnífics artistes catalans que s'han de descobrir, i que sempre es deixem una miqueta que a punt costat. Bé, seguim parlant una mica de cinema, i agafem una pel·lícula de l'any 1994. Tinc a dir que dins del que hem vist, amb aquest programa que hem vist, 50.000 milions de pel·lícules, tota la gent de diferents tipus. Realment hi ha un director que jo no havia vist res mai, però per coincidència, o per intentar vincular una cosa amb l'altra, i és la pel·lícula Clerks. Clerks és una pel·lícula de l'any 1994, un director que es diu Kevin Smith, que va ser una autèntica sensació. Aquest senyor va entrar a l'escena del cinema més radical americà, amb una pel·lícula en blanc i negre. Com és aquesta? Com acostum a fer molts autors. Una pel·lícula que va costar no em va equivocar 27.000 dòlars. És a dir, que s'havia actualment unos 30.000 euros, no arribaria, unos 20.000 euros actuals. Per tant, per una pel·lícula, això és res, són quatre duros. Bàsicament, l'intensió era una època molt de moda, una estètica, com ara estan de moda als hipsters, que porten aquesta barba i aquesta forma de vestir, doncs estava molt de moda el que era la moda grunx. El grunx era una tipologia de personatge, que potser la gent que va viure aquella època, el millor és que, per exemple, recordi la música de Oasis o de Blur, d'aquests grups, que van protagonitzar aquesta escena, potser una mica els cabells més llars, aquesta línia, una miqueta més. Com deia una amiga meva, pobre que em puc descansar, que era com n'ha brut, però net, és a dir, ha n'ha brut, però n'ha, vull dir, sense anar, vull dir, n'ha com tirat, és la millor explicació, però sense fer olor, és a dir, net, vull dir, asseat, com cal, però amb l'estètica, com molt tirada, com molt que vas de trencat, amb unes combinacions de colors una mica impossibles, uns cabells molt llargs, però nets, això és important. Llavors, aquesta línia, que es podia dir, d'aquesta manera, nirvana, és un altre exemple, no curcoven, és una altra mita d'aquest període, va generar un cinema molt concret i molt especial. I aquest cinema especial, bé, doncs, realment, que Vine Smith va saber fer-ho d'una forma molt clara, una pel·lícula en blanc i negre, insisteixo, amb la qual assistim a un venador que està en una mena d'estanc, o en una mena de botigueta americana, en una d'aquells espais, que està, doncs, dirigit per Brian Aldoran, que és el que seria el nom del protagonista, l'artista, vull dir, que en aquest cas, està allà, personatge anodí, bé, cansat de la vida, vull dir, insisteixo, amb aquesta estètica d'aquest tipus de format grunts, amb una sèrie de personatges que passen d'aquesta botiga, que realment són alguns esperpèntics, altres són absolutament problemàtics, altres, fins i tot, veus quina malaltia mental pel darrere, és a dir, hi ha tota una mena de situació absolutament curiosa, no? A partir d'aquí, sí que apareixen dos personatges, que ja serà una miqueta, doncs, bueno, un d'ells, que és un clàssic de les pel·lícules del senyor que ens recordeu, Málrats, Persiguiendo a Amy, Dogma, abans de les pel·lícules que van venir després, d'aquest Clerks, que va ser la primera pel·lícula que va llançar a Kevin Smith, que és un personatge bobel silencioso, que és una mena de personatge també que porta una gran gabardina amb barba, amb una mena de gorra i tal, i que no diu res. Escolta un altre, que no parla de parlar o de l'estona, i això va crear una espinó, una pel·lícula que la Fia Capdons també va generar, no?, de format, no?, vull dir, que tingués això. Bé, per tant, parlant de cinema independent, que és concepte de cinema independent, que a vegades costa una miqueta d'explicar, però que, realment, els anys 90, els primers 90 i finals dels 80, va tenir un munt de pel·lícules amb aquesta línia, des de My Private Eye of Hope, de Leading End, moltíssimes, vull dir, ara mateix, potser no he fet un gestat, però, si comencem a mirar, autèntiques poi són, per exemple, de Tot Haines, autèntiques meravelles, un cinema experimental que, insisteixo, buscava una línia, vull dir, recordo el cinema verdi, que encara ho fan, encara segueixen aquesta línia més independent, més alternativa, buscava una línia molt determinada i molt concreta. Fins i tot hi havia un cinema que es deia... hi havia, encara existeix, l'Alexandra, que era una sala petita, amb la qual allà també es portaven aquest tipus de pel·lícula i altres, que amb el temps han anat sortint, però autèntiques joies, i aquesta clerks va ser una de les que va estar molt de temps, els cinemes d'aquí de Barcelona. Realment, val la pena tenir una referència, a vegades, d'aquest format. Avui deien que estem escoltant d'una forma alternada, temes dels Pet Shop Boys, que feien justament amb aquesta... amb aquesta cançó, volíem dir, el número 1, però que realment van ser número mundial aquell any, i vull que escolteu ara un altre cançó del senyor Eric Clapton, i que, en aquest cas, realment, és un dels clàssics. Un tema no em vull equivocar de l'any 75 o 76, per exemple, dels tiros, que era una de les grans cançons del rock de l'època que es diu Laila, que es diu Eric Clapton. Un cooked que ha de ser broma. Magnífic aquest tema d'Eric Clapton, l'Eila, amb una versió en ple aquest, molt més suau, perquè recordem que la versió original era exotament elèctrica, gairebé. I aquesta famaga té el senyor Eric Clapton, de tocar la guitarra. Sembla que no toca la guitarra, perquè, justament, quan toca, sembla que no estigui tocant res i està fent una autèntica harmonia i una tèntica meravella amb la mà. Per tant, això és el que el destaca, el diferencia. Bé, seguim parlant de cinema. I, a més, és una cosa curiosa, perquè en aquest programa parlem poquet, no perquè no ens agradi, sinó perquè a vegades, mira, doncs, no li fas gaire cas, vull dir, o perquè insisteixo, com hem de veure tantes coses i som tan exigents, no? Doncs hi ha una pel·lícula que va guanyar justament l'Òscar, la millor pel·lícula d'animació, que es diu Big Hero 6. Big Hero 6, que no vol dir que sigui la 6a part de cap pel·lícula, vull dir, de cap pel·lícula d'animació. Doncs és una magnífica pel·lícula de Stop Motion, vull dir, no estem parlant de dibuixos animats a l'ús, sinó d'aquest format que no és el 100% el que entenem com una pel·lícula Disney. Bàsicament el que veiem és una pel·lícula amb un missatge absolutament positiu, no? Estem davant d'una mena de... Com es diu? És que ara tinc el dubte, és un nom que barreja San Francisco i Tòquio, com es diu ara, Frank Tòquio, és una mena com de visió d'una ciutat del futur, no? On es combinen imaginotant les cultures, no? I és veritat que els personatges semblen com una miqueta manga, vull dir, estem situats a Estats Units, però la forma d'ells no té l'estètica d'americanes, potser una estètica més asiàtica, no? Aquesta combinació fa que estem davant d'un moment en què la robòtica ja està amb un grau, molt més enllà del que habitualment poguéssim imaginar amb una pel·lícula d'aquestes connotacions, no? Vigirocics és un personatge, vull dir, és un grup de personatges que sorgeix arran d'una situació determinada i concreta. Estem parlant de dos nois, un jovenet, un preadolescent, que és un geni, és un geni però dels petits robots, és una persona que està qualificada, aquesta generació que no som nosaltres, ens ve darrere nostre o fins i tot l'altre que vindrà, que està acostumada a les tecnologies, amb una velocitat que nosaltres no captarem mai, per molt intel·ligents que siguem, i que realment el que ens provoca és una absoluta sensació de trobar-nos davant d'una donamentada pel·lícula molt original, no? L'evolució d'aquesta... Home, què ha passat aquí? Un segon. Hola, Jaume. Molt bona tarda. Ja tenim aquí, clar que sí. Estava parlant d'una pel·lícula d'animació. Mira, com estava parlant de cosetes. I bé, doncs estava parlant de Vic Jirocics, aquella pel·lícula que va guanyar el millor pel·lícula dels Òscars, no? I res, ho acabo, i ara ens expliques, que he estat parlant d'altres coses, que comentarem el que hi ha. Doncs bé, doncs és una pel·lícula, insisteixo, que té un missatge molt positiu, és un missatge molt valent, perquè justament es produeix per una sèrie de qüestions una mena de tantat terrorista pel mig, i llavors un d'aquests germans mor, i aquest germà que mor amb aquestes connotacions, que és un dels gènis i tal, té una mena de robot, que és un robot sanitari, és curiós, no? I aquest robot sanitari, si aquesta l'has vist ja amb aquesta pel·lícula, doncs fa companyia al que seria aquest nen, no? I llavors tots ells, ells i els seus amics, i un grup de gent i tal, són els que lluitaran contra el mal, contra el mal que vol una mica destrossar, vull dir, acabar amb el món, arran d'un invent que fa el nano i tal, que ho explicarem per que val la pena, no? I llavors es converteix d'una pel·lícula basada en la robòtica i futurista, amb una pel·lícula d'herois, no? I per això són els big hero-six, són els 6 herois, no? Els 6 grans herois que salven a la terra d'un d'aquests bojos, amb l'especte, vull dir, de megalòmanos, volia dir la paraula, no? Ah, s'ha atacat, eh? Exacte, no? Però vull dir, és que realment això de voler controlar el món, de intentar ser un gran emparador mundial, i al final doncs no aconsegueix, lògicament, perquè aquests nanos fan la seva tasca. Vé a una pel·lícula molt maca, que val la pena, i Jaume, què ens expliques? Com a tot? Bé, anar-te'l al cinema, i, bueno, saps d'allò que no et surt res, rodó i... Cap problema, cap problema. He vist això de Provisio, que és pel·lícula. Molt, molt, sí. A veure, aquesta és una pel·lícula que en principi cal aclarir d'una manera taxativa. Taxativa, sí. Això de dir, escolteu, no, eh? No us penseu que perquè jo digui que està molt bé, a vosaltres anireu, i us agradarà igual que a mi, eh? Vull dir, no, és una altra cosa. Aquestes són d'aquelles pel·lícules que passen, doncs, això, amb poc públic, i que moltes vegades, doncs, tants espectadors pregunten si. Perquè l'envalorarà tant, i a cap d'una setmana hi ha l'entret. Doncs bé, nosaltres intentarem explicar... El per què? El per què la valorem tant, i d'allò. A veure, aquesta... Jo no sé si recordeu el senyor Anderson, que és el seu realitzador, no? Ah, el que va fer Magnòlia. Ostres, això és molt bo, el Zoma. És com has dit, Tomas. Tomas no sé què és, Anderson. Sí, senyor, senyor. I també era molt bona, no? Bé, llavors, és clar, tu, quan veus el títol, perquè no sé tu, però jo m'hi faco molt, eh? No, no sé per què passa, no? Sí, vas cap allà. Aquesta és una pel·lícula que es podria tenir una comparació molt fàcil durant el matratge mentre l'hi he estat veient, doncs, a mi m'ha donat com a valoració una comparativa, com moltes vegades, i és allò d'Amohalan Drive, no? Sí, que és la pel·lícula del... David Link, David Link, exacte. Què és Mohalan Drive? Si us recordeu els que ho podeu haver vist, doncs és una pel·lícula que parteix del somni. Sí. Doncs aquí no és ben bé del somni, però estaríem amb una realitat que, exactament igual que el somni, no pertany a la raó, sinó que pertany al domini en aquest cas de substàncies, no? Sí, d'addiccions. I llavors, esclar, a la que portes mitjora o tres quarts o així, dius, ui, això no variarà gaire avui. Llavors, esclar, vas dient, vas veient tots els detalls, vas entrant amb tot el tema, i jo convergiria, em dic que hi ha dues coses almenys per a mi que m'han agradat molt i que, probablement, sempre m'han agradat molt en el cinema, en les pel·lícules que veig, no? I una d'elles és precisament que d'allò no racional doncs acabem mantenent moltes coses de les que ens passen. Precisament perquè tal com deies amb el senyor Giro, sempre hi ha algun tu que has dit d'una manera, jo diria algun psicòpatre, no?, que és una altra cosa, que vol dominar el món i ser el rei. He hagut molts de reis, però n'hi ha que sucreuen, i acaben fent molt de mal. Llavors, esclar, jo crec que és molt interessant, que tot aficionat al gran cinema, el gran cinema no al gran espectacle, sinó al gran cinema, aquest que proporciona tots un seguit d'elements, que el cap i a la fi amb tota la negativitat que té, perquè la té, lògicament, l'addicció genera uns estats d'ànim i de desitji de buidor de parsimònia. Hi ha tot un món de coses, no?, una altra cosa que també proporciona, que el cap i a la fi els humans som humans, i els humans ens bellugarem per contractes, fins i tot. Recordeu, per exemple, perquè té una assemblància, ell no deixa... ell és un inspector privat, que el podríem agafar del famós Can Preivogar amb les pel·lícules més populars, del senyor Marló, oi?, era... Sí, el inspector Marló era, no?, el... Sí, sí, sí. Inspector, no?, en tot cas, és... Bé, un privat, no?, un... diríem que un... És gent privat. Un detectiu, perdó, detectiu privat. Exacte. Llavors, esclar, vull dir, allà hi ha, per exemple, el xinatou, per posar un cas. És tan enrebesada com el xinatou. Què vull dir amb això? Vull dir que el xinatou és molt enrebesada. El que passa és que a la llarga tothom té molt bé aquella pel·lícula. Per què?, doncs perquè en el moment que es va fer xinatou, jo penso que es va evolucionar en quant a narrativa, en quant a estalvi de coses, en quant a anar de cara al gran que hi hagi una lentitud, no?, o sigui, anar de cara a veure vol dir que hi ha coses que tu ja te les imaginaràs, perquè encara que no te les exposin a metge, doncs lliga, no?, i aquesta... aquest estalvi narratiu de coses per suposat fetes, doncs ja no cal posar-les, no?, doncs allà existia això, doncs aquesta també és en comparant, doncs també tindria aquesta qualitat. Aquesta línia, no? Aquesta línia. Aquesta comparativa que feies es diu Paul Thomas Anderson, el director de Magnolia amb la Purificio, que és la que t'ho has anat a veure, i llavors va fer una casella de màster amb el Filipe Seymour Hoffman i el Jackie Fennie, que era molt bona aquesta pel·lícula, va fer Pozos d'Ambició amb el Dani de Lluís, que aquesta va ser una mica més fluixa, que sí, però jo em vaig quedar una mica lluny amb aquesta, i també, i en canvi, el que sí que recordo molt bé és Magnolia, una que es deia Drunking Love Embrygador d'Amor, que això és... Ja està, la vaig veure aquest dia, em va agradar molt, eh? És una pel·lícula que no sembla que... a l'Adam Sandler dius-ho, aquest pago a mi no entra... No, però ho fa molt bé, és l'únic que veu que està bé, l'Adam Sandler. Jo de què es deia Boogie Nights, que m'ha encantat, aquesta de Boogie Nights ho fa molt bé, a Boogie Nights, perquè clar, una miqueta sortia una música, cosa de mi que m'agradava, no?, que era de l'80 i l'80, no?, però era... i bueno, he patlabat d'aquell, del John Holmes, que tenia... que feia pel·lícules porno i tal, no?, per tant, és un tio que sempre ha tocat uns temes que és una miqueta... complexos, eh?, si hem parlat de sexe... I no només això, sinó que, a més a més, és un inventor de narrativa, o sigui, d'estètica, no?, i llavors, és clar, a tota la pel·lícula et quedes com amb Adelit, qui l'interpreta és el... el senyor... No me'n recordaré. El tindrem per aquí, si diries dies. Bueno, doncs, aquest que va fer no fa gaire, també, una pel·lícula molt interessant, ja veuràs. Doncs, escolta, està molt bé, vull dir, és potentíssim, aquest actor... El Joaquim Fènix, això. Ah, vale, vale, vale. És que estic veient una imatge aquí, ara, justament, no?, i, no, a més, és molt curiós, el pòster, eh?, és molt psicodèlic, és a dir, és el que diem, no?, la biologia i aquesta forobi, si que l'heu vinculat amb el LSD, bàsicament, amb les drogues, no?, però que està ambientada als 170, aquesta pel·lícula, vale, doncs, ja m'ho dius tot, amb això, ostres, però això de ser, que a Búgi Nights també es parla molt de... de Béstupe Faens, o d'això, eh?, Sí, sí, sí, que bo. Doncs mira, jo l'altre dia vaig veure, precisament, aquesta embrigada de mort... de mort, i llavors vaig pensar, ostres, dic-ho, quina bona... Vam dominar-ho a tot allò, i quan he anat a aquesta, doncs també, eh?, també l'anirem a veure, i a més, el que dius de Búgi Nights, i d'altres... Sí, sí, d'això, ho feia molt bé. Bé, doncs... un dia complert, avui, no?, ho he vist, una pel·lícula com aquesta... No, és aquest senyor, quan... té una pel·lícula en el que no et deixen diferent, eh?, és com el David Cronenberg, com el David Ling, és que són directors que s'esperen que surti la pel·lícula per veure-la, oguera bé, a l'espera, no?, i això és important. Hi ha un parell, hi ha aquesta del Cronenberg, el Max, el Max Sudestars, també, que és aquesta, i hi ha un altre, d'un altre personatge, no sé qui era ara, molt d'enigual, un altre director d'aquests que deia, ostres, bueno, la setmana passada, que no entraré, no?, vinc a comentar aquella de la tercera persona, del Paul Haggis, del que va fer Crash, que també és un d'aquests que esperàvem que feia 6 anys, que no feia cinema, i d'anar a fer una pel·lícula molt completa, no? Què més ens parla, Jaume? El Pasolini, ja em vaig parlar d'aquesta persona amiqueta. O sigui, que és un altre d'aquestes fites que penso que tot cineasta que s'estimia ell mateix, ho ha de comprovar tot això com va, i llavors, bé, vull dir, a part d'això, doncs, bueno, alguna pel·lícula, una altra, aquesta que has esmentat d'Ambrigado de mort, que em vaig quedar bocavedat, i és el que dius tu, Adam Sandler, que el tens situat. L'únic que me'n recordo gaire de l'argument. Com va anar l'argument? És un venador o algun... Sí, sí, mira, jo que vaig agafar de tot, perquè a mi el que passa, que a vegades has d'esperar que s'adormi el cul. Per estar una mica la guai, no? Per agafar la pel·lícula que realment val. Llavors, el que jo vaig agafar, i perquè ja l'havia vist, aquesta pel·lícula, doncs, és que ell és, bueno, és una persona sense massa... massa brillantó que van aparar a unes dinàmiques, diríem així, molt toves. I crec que aquesta és una de les qüestions bàsiques del senyor Anderson. Què passa? Que coneixen una noia, aquesta noia s'enamora d'ell i comencen a tenir un punt de trobada que és com excels. Llavors, per això em parla d'embriaguesa. Embriaguesa que... Ara vaig recordant. Que voldria dir, en definitiva, que tu tens una feina a fer, per dir-ho d'una manera, però aquesta feina, vull dir, ostres, tu, jo no t'he cap massa lesicients. Et poses molt neguitós davant del fet que tot allò no et motivarà ni ara, ni et motivarà mai el que estàs fent. Llavors, que de cop i volta trobis una coincidència que pot ser embriagadora, en definitiva, emborratxadora. Doncs ja penso que és genial la persona que s'hi pugui trobar i que tingui una situació com aquesta. Llavors, ella, que és la d'això, ahir, de la Meli Watson. La Meli Watson, un exacte que m'encanta, aquesta dona, com la Vinós. Doncs, esclar, no és res més que probablement un producte del seu apropiament, com a punt de trobada ideal i absolut. I llavors, esclar, aquesta coincidència... És allò que arriba un moment d'una aventura d'aquesta romàntica. Fàstic. Va ser una pel·lícula que va... Romàntica no clàssica, diguem-ho clar, també. Exacte, és un romanticisme contemporàndar. No estem parlant d'allò d'ara. No estem parlant del clinisbut. Dins els contes de Madison. Dins els contes de Madison, és una altra cosa. Allà hi ha molta moralitat. Aquí no, és que precisament aquesta és la qüestió. Igual com tampoc hi ha moralitat amb la pel·lícula que dic, que he vist... De purovisió, no? Doncs va ser guanyadora aquesta d'embriagador d'amor i jo director ex àquo al Festival de Cants. Vull dir que també d'unidor. Vull dir que, per a fer-se una pel·lícula, tenia potència. Com per arribar a tenir aquesta situació. En canvi, l'acabat d'anir més èxit és aquesta que has esmentat als pobles d'envisió. Probablement perquè parla d'una cosa més... O sigui, també parla de... de perdre o d'estar... de molts neguits, perquè és clar, amb l'embriagador de mort, igual que amb la pel·lícula aquesta que he vist avui, doncs es perden els extrems. Vull dir, es perdi... Entres en un camp de violència i també de favor. Doncs amb els pobles d'envisió allò tenia com a virtut, crec jo, perquè també l'he vist, aquesta pel·lícula, com a virtut tenia que en definitiva això és el que comprendrem més bé de la reacció humana, que faci tot allò que vulgui, que s'ho proposi precisament perquè el sistema funcioni d'una manera total i absoluta. Ell és un home que comença gairebé amb res, amb el patroli i acaba, doncs, que ho domina tot. Clar, clar, clar. I tot el que això comporta que m'ha descarguit com a vivència. Sí, sí, sí. Però és de les pel·lícules, crec, massa llargues, crec que poc creïble, jo no vaig veure gaire el paper, era com una miqueta encarcarat, massa malavava, poc creïble, però és justament el que és un tio que és molt experimental, que fa coses curioses, que fa un cinema molt creatiu, i era com bastant entre fos, qui tonto, i històric, una cosa rara. No sé què pinta, clar. Jo tinc el referent de Magnòlia, i em va tornar a boig. Aquesta melodia va ser present. Parla de la malaltia, de la mort, de moltes coses. És un gran puzzle. És una petita, a veure si... El problema és que hi ha diferents històries, i aquesta és la qüestió. El que és molt clar és que hi ha una escena molt famosa, aquella escena de la pluja dels Gripaus. Se n'acordes, aquesta escena, que és molt famosa, va quedar com una de les clàssiques. Però a veure si podem trobar una mica d'argumentació, perquè és que, parlava de moltes coses, la pel·lícula, és que sortia un munt de gent conegudíssima. El Tom Cruise, el William H.M.A. Sí, que és un tio molt conegut, que potser és un tio que ha tornat com de tuntet. Pobret meu, no? La Julia Moore, el Philip Seymour Hoffman, qui més? Hi ha molta gent, la Fred Molina, la Felicity Hufman... Sotia molta gent, no? I aquestes són les primeres que va fer, no? Sí, sí, sí. Jo diria que és la segona que va fer. Perquè venia a ser Bogey Knights. I eren nou trames paraleles. És clar, és que m'heu sonat moltíssim, en un avall que es diu la Baida San Fernando, a Los Angeles, on veiem un nen prodigi, el presentador d'un concurs a televisió, un ex nen prodigi, que també és al mig del mirall de l'altre, un moribun, que ja sé que jo ve que és més crua, que es veu aquella situació com el Philip Seymour Hoffman, fa d'informer, fins arribar a la pròpia eutanasia, el fet d'aplicar-li, perquè pel patiment que tenia, que era molt dur, un fill perdut, la dona, i l'informer d'aquest moribun. Són independentes, però tenen una estranya relació, i que acaba amb aquesta pluja de gripaus, que era com una de la simbologia, la qual allà van haver bufes per entendre per què fa això al final, el senyor Anderson. I jo encara no entenc per què ho fa, però en canvi és un final que dius, ostres, d'una potència, no entens ben bé què succeix. I això és el que passa, que aquest punt, a vegades, com Faldeville Link, exacte, surrealista, digue-li com vulguis, no abstracte fins i tot, això és el que m'agrada d'aquest home, i val la pena, val la pena. Hem fet una especial del Paul Thomas Anderson, gairebé, si ens descuidem, no? Com el que diu la cosa, no? Doncs sí, ja m'estava parlant de la pel·lícula que es diu Un Mundo Perfecto, aquesta desvistut, és l'única que em faltava per veure de clínic, tu perdies aquesta única, perquè ja s'hi he vist totes, però aquesta és el que em faltava. Ja penso que és una pel·lícula rodonosa. Sí, d'aquest clasicisme, que tu has matat per la setmana passada, s'ha explicat molt bé les històries i les basteig, que adonacus de veure les floretes, perquè... Clar, jo crec que és el moment, clar, és que la pel·lícula em sembla que la va fer després de les puentes de Madison. No t'hares de veure, no? Però em refereixo que... jo veig que és una pel·lícula que sí, que tota la potència que té, però, a veure, com t'ho explico. A veure, per mi clínic és una època de molta mala bava, que és l'època primera, l'època setentera, que dic jo, de Harry Sussie, que aquesta època es vinga, va, d'estralers, tiren-milles, que és diferent. Però jo crec que té una època als anys 90 que es va endulci una miqueta. Dins del que és el conjunt de tot el que hi ha, són històries molt tendres a la filla Cap. Encara que després no perdoni, perquè no perdona, a Kevin Costner, que jo pensava que perdonaria, però no perdona, i tal. I hi ha una mena d'això, de grans històries internes, en aquest període, en la pel·lícula Virdi, amb aquestes, què dius? Ostres, tu! Aquí ja té molta sensibilitat, i que potser després no és que l'hagi tornat a perdre, però potser per les temàtiques que ha tractat, hi ha hagut coses que... Això, des de les... Te t'ha fet dubtar altra vegada, sí. Exacte, que no vol dir que no les tingui, però potser ho repren, mira, per on, a Gran Torino, dins d'aquesta mala bava, hi ha una tendresa que em remou, no? Però, en canvi, en cartes i guajima, aquestes pel·lícules són pel·lícules contundents, però per què han de ser contundents? Franco Tirador ha de ser contundent. Hi ha concessions, però molt poques, no? I aquí veig una cosa molt maca, en el que Kevin Costner ha dit al nen. Vull dir, hi ha una cosa meravellosa, que s'assorgeix, no? I una... No sé, però és positiu, eh? Sí, com aquella oportunitat que tota persona, probablement, ha de tenir, perquè li surti de dins, que és un acte més interessant. Jo crec que ell no ho defoig mai, eh? No, no, no, no, no. Si tothom els punts de mal i són quan l'esteix en mig, quan la tracta, la justifica total, i absolutament... Totalment, totalment, sí, sí, sí. Aquí hi ha una... Però és aquell realitzador, i això ja queda clar, que en tot cas el tindrem com un gran classí, no? Que ens interessa pel que parla, per la varietat que hi ha, i esperem... Que segueixi, que segueixi. Jo crec que no, que no... Jo crec que aquests directors, com el Bodial, com l'Oliveida, que moriran amb les botes posades, no? Però l'Oliveida és més profund, no? Ja, però l'Oliveida té 100 anys. Per això dic, no? No sé, sí, clar, però no te la sabèu. Jo no conec això era l'Oliveida, no puc opinar gaire, perquè és un d'aquests desconeguts, no? Mira, avui, per exemple, comentava que estic descobrint que vine a Smith, que ja veus que és un director d'aquests... Val. Que tampoc visc gaire cosa. Jo també estic descobrint, ara, sembla que no, però que diem, a vegades... És l'afrescó del moment. Exacte, no? Quan em va sortir, doncs... Ui, sí, no, jo, jo... Exacte. Però, clar, després de mi, s'apaga el llum i no el caig de res. Sí, sí. El que acabes de dir, precisament, del senyor Oliveira, sí, del senyor Oliveira, jo penso que ha estat molt interessant que el posessis al costat d'aquests com a clàssics, no? Sí, sí, clar, evidentment. Però jo penso que una de les coses més interessants que ofereixen com al senyor Arsinc, quan he parlat avui, com al senyor Oliveira, com a molts altres, fins i tot m'atreveixo, jo ho veig així, de clar, als senyors de l'Ei Cúbric, jo penso que són persones que no els avastes amb una pel·lícula. No, no, no, no. Són molt grans, són molt grans. Són tan grans que busques capa de les mans. Clar, clar, clar. Molt interessant, molt. Molt bé, Jaume, doncs... Un minutet, doncs, res per acomiadar-nos. Desitjar que et digueu aquests dies de relaxats i tranquil, que no és tan fàcil. No, no, no. Que el millor depèn d'aquí un moment, el millor és més feina, que no pas potser, al fet de dir, aprofito per fer això, això, això... S'ha acabat els dies, eh? No he fet res, encara. Molt bé. Doncs vinga, doncs, quedem així. Adéu, si ja ho. Adéu, adéu. Què passa si a un cotxe li treus l'herbà? I si li treus el cinturó de seguretat? Què passa si li treus les ajudes al conductor? Què passa si li treus la carroceria? Què passa si a més li treus dues rodes? Recorda.