Babilònia del 9/4/2015

Well, you do enough talk, my little hawk, why do you cry? Tell me what did you learn from the Tillamook burn, or the 4th of July? We're all gonna die. Sitting at the bed with a halo at your head, was it all a disguise like junior high? Bona tarda, benvinguts un dia més a la Babilònia. Avui comencem un programa que ens acompanyarà al llarg de la setmana santa i també ens acompanyarà a la setmana que ve per motius personals, però que lògicament el que farem serà parlar com sempre de cultura, i ho farem parlant de cinema, parlant de llibres, i també ara quina estona vindrà el Jaume i ens farà acompanyar per parlar-nos també de les estrenes, que segur que ell ha vist abans que ningú el nostre programa. Avui estic jo, els escorremos, insisteixo, i de quina estona vindrà el Jaume, però jo us parlaré d'una serie de pel·lícules, sobretot parlar d'unes pel·lícules una miqueta que han quedat enradarides, són els anys 190, aproximadament, i que van ser pel·lícules interessants i determinades. Pararem de Clerks, per exemple, de Kevin Smith, o parlarem d'Un Mundo Perfecto. També parlarem d'un llibre, un llibre que m'ho ha subtat absolutament, i és un llibre que ha tingut una presència, potser una miqueta lateral al món de les llibreries, però que val la pena, te quiero porque me das de comer. És un títol que ens hi mateix, ens crida l'atenció, perquè sembla com si hagués una mena de submissió per part del títol, però és el que intentarem esmentar en qüestió d'uns minuts, i abans presentar-vos, avui tenim darrere fons, un dels grans cantants i compositors i tocadors de guitarra, és Valent-Eric Clapton, que avui compleix 70 anys. És donidor, vull dir, que estem parlant de que són molts anys, però encara ell segueix amb efectiu, segueix tocant, segueix fent composicions noves, i doncs tindrem de fons aquest gran, gran artista. I també no van donarem la zona d'Anglaterra, perquè tindrem el plaer de recordar un dels números 1 més important de la música discotequera dels anys 80. Avui es compleixen 32 anys d'un número 1, que és Western Girls, dels Pet Shop Boys, que amb el seu moment també, quan fem l'intermig, per entendre'ns, l'intermidi del programa, escoltarem aquesta cançó, que seguríssim que recordareu, i que molts de la generació dels 40 anys heu vellat seguríssim. Molt bé, doncs com deien, el que començarem és a parlar, mentre escoltem aquest tema d'Eric Clapton, que es diu Blue Ice Blue, doncs un llibre, un llibre curiós, si més no. Te quiero porque me das de comer, es un señor que es diu David Llorenz, és una mena d'escriptor, una mena com d'artista multi-experimental, multi-cultural, lliguem-ho així, ja està, ubicat a Praga, és català, però s'ha envenellat, fa un teatre van guardista, és un magnífic dramaturg, també, i el que ha fet és una mena d'experiment en forma narrativa, que ens pot recordar certes coses, però que realment últimament estan apareixent llibres que criden moltíssim l'atenció. No fa gaire us parlar d'un llibre que es deia Ànima, que va ser premiat per al gremi de llibreters d'Espanya, i és que realment val la pena, són llibres nous diferents. En aquest cas ens trobem davant d'un llibre complex, complex de seguir, estem parlant de moltes trames a la vegada, quan estem parlant de moltes trames a la vegada hem de tenir en compte el següent, i és que no pots perdre el fil. A més, ell ho fa d'una forma molt a l'estil de José Saramago, recordeu que en Saramago amb els seus llibres, la balsa de pedra, tots els noms, el que feia era escriure de tirat, de principi fins al final, no hi havia un punt de diferenciació, no hi havia diàlegs quan hi ha diàlegs, i en aquest cas, en el cas d'aquest llibre del David Llorenz, fa que el com semblant l'única que ens aporta és una sèrie de trames que s'olapen una darrere de l'altra amb una continuïtat que arriba un moment que gairebé és impossible el poder controlar tanta informació. Però és així, a final ho aconsegueixes, i hi ha una història, perdó, que és la més important, un personatge que es diu Max Luminària, una mena d'això, de Luminària, m'he millor dit, una mena de gran doctor amb cirurgia, una minència, que el que fa és tenir una doble vida, una vida que va sorgint al voltant d'aquest llibre, va movent-se com una serp dins d'aquest llibre, d'aquesta línia que ens aportarà d'una forma constant, i el que crida l'atenció és que ho mou amb una ciutat que es crea Benchel, Madrid, i com allà es desempelloga tota una sèrie de situacions límits, fins i tot, que el que passa. També toca temes de l'actualitat, d'aquells anys 90, que ell és el que es mou, no, remou per allà. Una època que el mòbil encara no estava imposat, una època en què les relacions entre les persones estaven vinculades amb les drogues, amb altres elements. Per tant, un llibre que no es pot explicar, és un llibre que s'ha de llegir. No podem parlar d'un únic argument, hi ha molts arguments, sí que podem parlar d'un, però no vull despatllar aquest primeríssim argument, sinó que el que vull fer és buscar una mica la intenció, per part vostra d'aquest busqueu i que agafeu el llibre, i que es trobeu amb un llibre que crida molt l'atenció, i aquest és el cas. És un llibre absolutament apassionant, diferent, trancador, i això és el que imagino que pretenia aquest senyor. Per tant, llibre experimental, llibre amb molta potència, i el que heu de fer és comprar-lo, és el tequiro, perquè m'he de comer del senyor David Llorenz. I el que farem ara serà... Hi ha una de les cançons del senyor Eric Clapton, per fer una miqueta així, de musiqueta de fons i tal, que ens va acupçar a tots. És una cançó que va dedicar al Sufilla. Sufilla va morir d'un accident, em sembla que un accident de casa, d'aquests casulants, que a vegades no saps què passa, i tens aquesta situació, aquesta tristesa. I és, potser, una de les cançons més tendres que se n'ha escrit mai a la història de la música pop. És un tema que es diu Thier s'inheben, són aquestes llàgrimes que Eric Clapton segur que va darramar pel Sufilla i que van anar directament al cel. I passant in heaven, I'm flying my way, through night and day, cause I know I just can't stay here and here and there and there. Time can bring it up, time can bring it home. No se'l pot evitar a儿 se'n pots noir. Recordant mascareta puta. Segur que etceteraills es mascareta... 那... Beyond the door there's peace that sh Ted Vinga, l' classes... Una de les balades en rock, potser més important, dels anys 1990, gairebé tocat en l'any 2000, i que, realment, Eric Clapton va tocar amb tot el seu cor, és una dedicatòria al fill perdó, i això és importantíssim. I parlant, potser, de fills, mai millor dit, i en aquest cas peculiar, he pogut trobar-me una pel·lícula d'aquelles que tenen quan trobes i que dius vinga, vaig intentar veure-la, perquè a vegades, quan aquí els presents veiem molt de cinema, i ens trobem amb situacions, una miqueta de vegades, de dir, què tries, perquè tenim tant per veure, som tan friquis a vegades, que no sabem què és el que és millor i el que és pitjor, però, realment, hem de fer seleccions. Aquí, al Babilònia, tenim una dèria especial per a Clint Eastwood, ens agrada molt aquest director, que es agrada en altres coses, però és un gran clàssic del cinema dels últims 50 anys, que hem de dir, i repassant la seva filmografia, que repassem tots i una de les pel·lícules, que no sé què dir en un segon plan i molt menys, sinó que tant en quant dius, ah, mira, la veuré i mai la veus, no és una cosa que es diu un mundo perfecto, és una de les pel·lícules que potser no van entratant possiblement perquè ve. Doncs potser és un tema potser més suau dels que habitualment toca el Clint Eastwood. Estem parlant d'una pel·lícula protagonitzada per Kevin Costner, amb el nen que es diu Tigi Louter, un nano que no l'hem perut la pista, el millor va créixer i va canviar molt i no sé em trobar-lo, però, bàsicament, és així. El Clint Eastwood i una Laura Dern, que està molt de moda, als anys 90, amb aquell corazón salvaje i altres pel·lícules que va fer al costat de David Link, un mundo perfecto, és una pel·lícula amb una gran factura, una qualitat absolutament magnífica, que és el que trobem. Bàsicament, el senyor Clint Eastwood intenta refer una història la qual, bàsicament, és una parella de presoners que surten, que s'escapen de la pressió i que, directament, se'n van a fugir. Amb aquesta marxa, en 3Ds no es porten gaire bé, hi ha una mena de situació violenta, perquè un dels personatges en concret és violent de mena i, a partir d'aquí, entra en una casa i provoca una mena de situació una mica complexa. Kevin Costner és un presoner d'aquests més normal dins de la línia, és un senyor que roba, però no és un senyor que mata. És al mateix concepte una cosa amb l'altre, no hem de parlar de diferents tipus de persones que estan a la presó per certes temes o per desgràcia, que es pot plantejar una cosa o l'altra. Bé, el que volem dir és que, quan arriba aquest moment, entre un d'ells intenta violar la dona i de pas dona, una mena de cop amb un nen petit que ja parla dins de la casa, entre Kevin Costner i el que fa és defensar aquesta situació violenta d'aquest home que ja arriba uns límits que són perillosos. Bé, doncs la única manera de poder escapar, perquè la policia ve i tal, és fer agafant de la hosta el que seria un nen petit, un nen petit que fa un paper meravellós, i que fots amb Kevin Costner, amb una mena de fugida endavant, que té tota la pinta d'acabar com m'ha d'acabar, acabarà malament, però bé, és el que espereu de que no sigui així. Doncs aquesta història entre Kevin Costner i el nen és absolutament magnífica, amb l'especte de que hi ha una mena com de síndrome de Stockholm, i d'aquell que raptes el que al final et converteix en el teu millor amic, gairebé, i aquesta situació, aquesta entesa d'un nen que també no hem d'oblidar, viu amb una família que és testimoni de jove, i això comporta tota una problemàtica, també, en les aficions del nen, que no gaudeix gairebé de la vida, perquè hi ha una religió molt bastant implacable que, en volta a aquesta criatura, descobreix la vida. Vull dir, descobreix la vida, i a partir d'aquí et trobes amb una sensació de dir, bé, doncs arribarà tot, no? Vull dir, arribarà tota una mena de bona entesa amb la situació. Bé, amb això queda una mica explicat, veurem que al final no és el que potser esperaríem, vull dir, és un paper una mica més secundari, fa com de xerif, d'usos, vull dir, que era de la feia, que m'ha de dejar-li el suficient, però com ho t'has notjat, o que es diu en castellà, amb aquella filosofia més... bé, doncs més... més baixa, més d'aquella manera, perquè, clar, ella està amb una mena de poble, i a partir d'aquí no té el mateix caliu, un policia de Nova York, que no pas un policia de poble, d'aquests camparols. Per tant, hi ha tota una simbiós i una mena de situacions, una pel·lícula molt agrícola, molt camparola, molt de fora, però que sorprèn, sorprèn agradablement, amb l'aspecte de que... de que, bueno, que és el que hi ha, que és una sorpresa amb aquesta fórmula. Molt bé, doncs, el que farem serà, doncs, abans ho sé dit, que hi havia un grup que es va fer molt famós als anys 80, va seguir triomfant als 90, i encara és tan actiu, era unica... jo crec que una mica van perdre un mica el cendari al final, i no saben ben bé el que volien realitzar o el que volien fer. Però bé, segueixen dins de la línia de la música de dents, de la música de ball, i insisteixo, una de les cançons que va ser número 1 fa 32 anys, que això ballava jo, és aquesta cançó, que es diu Western Girls. I a Western Town, a the Dead End World, the Eastern Boys and Western Girls. In a Western Town, the Dead End World, the Eastern Boys and Western Girls. Western Girls. Too many shadows whispering voices, hey, some persons, too many choices, if, when, why, what, how much have you got? Have you got it together? So how often would you choose a hard or soft option? How hard would you be? In a Western Town, the Dead End World, the Eastern Boys and Western Girls. In a Western Town, the Dead End World, the Eastern Boys and Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Boys. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls. Western Girls.