Babilònia del 16/4/2015
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
de les 8 del vespre ràdio d'Esvern, més cinema, més sèries, més videojocs, més còmics, el que surja. Moltíssimes gràcies. Fins la setmana que ve. Gràcies molt. Adéu. Gràcies. Benvinguts a un dijous més al Babilònia i avui estem a la Plana Maior de la Babilònia, tenim la Rosa Alcalá, com està? Hola, bona tarda. Ben trobats de nou. Com es diu més popularment? El gruix. El gruix. I el Jaume, que no està gruixut. Però... Que és importantíssim, lògicament. Però fa pinya, també. El tenim aquí i el David Montaner. Hola, què tal? Com estem? Bé? Fantàstics, no? Doncs aquí, a més, el que us parla, el Xispor Ramón. I el Xispor Ramón. Aquí ens hem de, com deia el David, a la vida hi ha coses que et fan donar un toc i dius... Ara diré el meu nom. No, que és broma. Fantàstic, doncs comencem un dia més al Babilònia, un dijous més, i el que farem serà parlar, com sempre, de moltes cosetes, i avui tenim gairebé com 10 seccions, moltes seccions, 10 parts de parlar, i parlarem del món de l'art, del museu de la Pell, d'Igualada, el Jaume Bastari, aquesta setmana santa. Jo us parlaré del Cauferrat i del Palau Maricel. Pararem, també, d'un llibre curiós de la Rosa, que es diu, hi ha pràctica per fer fills lectors. Sí, que és l'Higit Joé, no és meu. Bueno, però, escolta, em prefereixo el fet de... És meu, físicament sí, eh? Fantàstic, doncs vinga, l'explicaràs de què tal. Hi ha un pari d'articles, un que ens comentarà el David sobre la democràcia, i un altre sobre l'Ataverna, que el Jaume ens ha deixat una miqueta amb el misteri de quin és el contingut d'aquesta... Què passa a l'Ataverna, m'ho diuen? És el que passa, ho passava més aviat. Exacte. I de cinema tenim unes quantes novetats. Parlem de Calvari, una pel·lícula que no deixen diferent a ningú, parlem de Pride, que tampoc deixen diferent, i el divorci de Vivian Anselam, que el Jaume també ens comentarà. I per rematar el David ens parlarà d'uns documents anomenats documentals, apocalipsis vinculats amb la Primera Guerra Mundial, i a la Rosa també es parlarà d'un cicle molt interessant sobre la pobreza vista amb les ulls de l'infant. El Palau Macaia, que són iniciatives interessantíssimes, que fan aquesta mena de fundació vinculada amb la Caixa. Sí, l'obra social, la Caixa. Molt bé, doncs comencem... Hem de comentar que avui posarem musiqueta de fons de la Madonna. No és perquè sigui res, senyor, perquè justament avui fa 26 anys d'aquell famós like a prior, aquell disc que va a trencar amb tota la línia, recordeu? Quina hora dels primers, eh? Va ser el moment, diguem, del canvi que va fer la Madonna de lo més comercial a la part més d'avall. Quan estava a Gressona, quan ja estava a Gressona. Exacte. Que és aquell famós vídeo, no? Que és aquell Jesús negre que va a l'església i canta en aquella història. Va ser un escàndol tremenda. I també escoltarem una cançó, això, al mig del programa, de la Blondie. La cançó Call Me, una cançó molt famosa. Fa 35 anys que va ser número 1, és que per temps passa. No va cantar una cançó deia Maria. També, també. Això va ser l'any 99. A tu t'agrada Vintaja, eh? Home, clar, aquí estem fent recordatoris... Lucarrinclo. Diguem-ho així. Aquí fem efemèrides, tu. No m'apuntis a les teves tretes. Vintaja és Carinclo. Exacte. Amb una paraula de moda. Home, no, em vaig al 50 i al 60. Encara em podia anar més en juny, encara. I em quedo als 80, eh? Si no, em podia anar al vesprezla i encara pitjor, encara. A més, un recordatoria molt ràpid, l'amor d'Agunt Gras, a l'escriptor, que doncs que ens va deixar grans llibres i pel·lícules, en refereixo després, com el tambor d'Ojalata, o el que seria Pelando la Cebolla, que també és una altra de les dels seus llibres més famosos. Millor a la pel·lícula que la novel·la? Jo crec que millor la novel·la, en aquest cas. La pel·lícula és molt bona, eh? És meravellosa, però el llibre... No ho sé. No res, m'ha fet gràcia el títol. La ceba que pica està plogant. És que estem en un temps ara que vas com una ceba. S'ha d'estendre, a mi. És un terme, és una expressió feta, a vegades, una política. Que aquí són a fatal, tio. És com allò de pantinar el gat, és el mateix, no? Sí. Amb una altra línia, però, clar, pelando la cebolla. Jaume, parles del museu. Del museu de la pell. Hola, vinga. La pell, precisament. Allò que anem descobrit, una mica en mica. Exacte, ja que estem parlant de pelar les coses, jaume, diguem-ne. Doncs, precisament, una de les coses que jo crec que provoca un efecte més seriód, i al mateix temps, interessant, és precisament això, no? Que anem pelant, com deia tu. O sigui, que quan una bèstia, doncs, és mort, o la marta, la pell té tant de valor com l'aliment que pot portar el matral propi cos. Més. I ella, amb algunes bèsties, més. Si llensen el cos i és que no la pinc. Exacte, això ho vaig veure l'altre dia amb un reportatge, precisament, sobre les valenes, que s'eliminen no perquè siguin molt vàlides les valenes, sinó per les aletes, les petites aletes. Els taurons, sí. I els llensen a l'aigua? Sí, sí. I es moren. Hi ha algú dinzant que... Es moren del que no saben. No poden anar d'aclar. Em va culpir molt aquest reportatge. Jo ja he dit això. Estaríem en aquest punt, no? Vull dir, com la pell, i sobretot, a la part d'aigua l'ha hagut de tallar sempre tallers, no? Molt importants, fàbriques, vaja... I esclar, doncs, han fet el museu de la pell, no? I ho expliquen perfectament. A part de la part més... Diríem més folclòrica que és tots els elements que es fan amb la pell, totes les coses que es fan, algunes d'elles sintonitzant, doncs, amb aquests, la pagesia, per exemple, tot el que portaven els animals, o que rossagaven els animals, doncs amb els carros, amb els... per guiar-los, perquè el coll, doncs, tingués una suavitat que la seva força no fos un perjudici per ell, doncs un collant, perquè com es deia, un sota vendre, tot això ha estat fet de pell, no? I llavors, esclar, vull dir, em va resultar molt interessant, perquè esclar, jo hi vaig néixer amb això. I llavors, doncs, dius, caram, que bé, i vaig anar llegint a nivell històric, de la manera que pelaven, com van anar... com van anar a descobrir de la manera que calia xugar el líquid que tenia i tal. O sigui, jo penso que és una... és una molt bona manera de passar un nivell al matí, com de fet va ser la meva manera de passar el nivell al matí, no? Perquè hi ha molt que llegir, hi ha molt a mirar, hi ha molt... Però ja, però us ho expliquen, en refereixo, hi havia un guia que explicava una miqueta la informació? No, perquè el voseu estava tancat, resultat. Llavors, estava tancat, però estava obert una part, que hi havia, doncs, un taller de fer mones, reiem mones, en aquestes rapats, però sí, sí, sí. I llavors, jo veig que ningú em va dir res, que em va dir com jo, que millor que mirar... No faré pas una bona, jo, això, les coses de nens, no? I llavors vaig estar mirant, i sí. Però, bueno, amb les explicacions que hi ha, doncs... Són que sí, em prengüent el procés, no? Exactament, i la història, perquè tot això el ve deia, veus tu, no? Tant tu, i això és molt bé. Recomenable totalment, penso que és una fita cultural d'aquelles que realment el profita és molt, és molt... Doncs és la primera vegada que sento aquest museu. En serio, jo no coneixia, vull dir que no tenia referència. És curiós, perquè hi ha museus molt concrets, no? Que, bueno, que tenen, clar, com tot l'interès amb aquesta vida. És a dir, no importa que sigui... Mira, quan vam anar allà a les aigües de Cornellà, que hi havia aquella part, i va ser interessantíssim, no? Un museu que parli de les aigües, és molt maco, va ser, i m'ho vaig passar en gran, em va sorprendre, gratament, no? Hi ha una sèrie de museus, que molts d'ells són propietats de la diputació de Barcelona, o d'alguna manera, com es diu, gestiona, sobre la tècnica i la ciència, que diuen, no? I un d'aquests és, també, aquest de la perillotada, igual que el de Terrassa, i n'hi ha... Exacte, n'hi ha diferents, o el de la paper... El que tu vols veure... També, exacte. A capellades, el museu del paper, que és un paper, també. A capellades, anant capaigualada, també hi ha de ser molt interessant. Jo aquests aigües vaig estar també al... A capellades voldria anar-hi, eh? Hi ha un castell, també, a la poble de... Ui, com se diu... No, a la poble del Lillet, no. De segur? La poble, no sé què... Ara ja no em surt. Però molt poc abans d'arribar a aigüalada. També que hi ha un castell allà dalt, que també ha de ser interessant, perquè està per viatjar-lo, i que ja... Més endavant, podem fer una perillacapellades. Jo em faria us heu tornat a capellades. M'estiua, ja, bastants estius, quan era adolescent. Anàvem a casa d'una família, amb uns amics, i tal, i això. I tinc uns acords molt macos de capellades. 3 anys o 4, vull dir, estiu, va ser molt xulo. Allà hi ha uns regalims al costat del viu, que són molt interessant. Bé, doncs... Vull dir, feu viatjar amb el tren, i tot això ho veureu. I, a més, el taller que t'estan a la parcèndrica d'aigüalada. Que no cal destrossar-se, que és fàcil arribar-hi. Està molt a prop, també, del museu d'altre ginec. I al museu d'altre ginec, pràcticament al costat. Està al costat, pràcticament. Hi ha un restaurant molt típic, que també és al... També me'l vaig estar mirant. Quedines a dins d'una bota d'aquelles a la fusta. Les taules a dins de la bota, que molt divertits. Doncs, recorrent, vull dir, fracament, és interessant. Com ens hem anat espavilant, i com han definitivament transformat allò més bèstia, jo penso que quan més bèstia som més ara. Vull dir, abans, en tot cas, es matava per menjar, no? Que és una altra d'aquelles coses que avui ho atribuim a les bèsties, i en canvi, els humans ho fem per caprici, mengem coses... El matar per diversió és un element de les classes podients. Però ja no és per diversió sola, ara. Fins i tot a nivell de fàbrica, això que explicàvem de les valenes, no? Ah, i els taurons? Doncs escolta, és un element. És una indústria. I es carregarem tot... A mi, després, aquelles aletes han baixat el preu i se'n van totes llançades, per dir alguna cosa. Som uns depredadors sobre el planeta. Exacte, és llançar un animal o d'aquestes característiques que no es pugui defendre. És igual que, vull dir, per això... Com les fuquetes petitones que maten allà. Exacte, és a dir, per això. Posta en portes el tauró, que dius que és il·legal i incorrecte a tot, però, home, que s'atirà aquesta criatura patint, jo què sé. Ni els mateixos caçadors de bufos a l'oest americà. Els mateixos caçadors de bufos també va ser un accés, tot allò, no? Tot, tot. Perquè ja no s'aprofitava la carn de aquella bèstia, que era rica per nosaltres, no? Esclar que és una cosa que hi ha molta gent que no hi està d'acord, que ens alimentem de les bèsties i ho puc entendre, no? No, més a més, que les eliminem sense cap mena d'aprofit per nosaltres. Però si t'alimentes... O els celefants que es mataven també per aconseguir el... Alibori, clar, és que... Es maten encara. Encara ho fan. Al punt, eh? Sí, sí, l'alimentia és tremenda. Molt bé. Molt bé, doncs seguim més parlant amb aquest cas d'art, però d'un museu que ha estat tancat, em sembla, a quatre anys, on vull equivocar, sempre és un gust tornar-sits, i jo és que tinc alguna cosa especial amb aquesta població, no? Jo crec que sí, eh? Té una llum especial, no? Vull dir, per això mateix, justament, doncs mira, Santiago Rossignola es va enamorar de la llum de sitges, no? I d'aquelles marines, que és el que realment el va fer... De la Blanca Subur, no, eh? I llavors el que va fer és això, crear allà el que era un cau de les arts, el cau ferrat, un cau d'artistes, no? Que va ser un dels primers, juntament, amb els quatre gats, centres modernistes, que hi havia en aquest cas a Catalunya, o a Barcelona, en aquest cas estava la central, que era els quatre gats, i aquesta, que era una miqueta a l'espai, que ell va crear, juntament amb Ramon Casas, que Ramon Casas també era el pintor que també havia creat els quatre gats, per tant, eren gent molt involucrada, amb tot aquest món i aquesta situació, no? Però l'espai del cau ferrat era un espai de Santiago Rossignol, comprat, una masia de pescadors del segle XIV a XV, i, a final, ell va acabar de, diguem, d'ampliar-la, li va demanar un amic seu de l'època modernista, o ara, un arquitecte francès, no recordo ara, doncs, acaba de fer tot l'edifici, i ell va crear dues plantes on ell vivia, i era el seu estudi, el seu espai de vida, el seu espai de, diguem, detaller, i el seu espai de reunió, no? I aquelles dues plantes són absolutament meravelloses, no? Perquè tot el que aquest senyor col·leccionava, a part de pintar, que pintava com volia, era el cau ferrat, perquè col·leccionava ferrats ferros, forjats, era un col·leccionista de forjats, un col·leccionista de ceràmica, i, també, de peces, amb un valor, per exemple, hi ha la font del, com es diu, la font del vimet, que és una font gòtica que té allà dins, no? Per exemple, hi ha diferents elements, que són d'un gran valor artístic, i, com no, dos grecos hi ha allà, que això, vull dir, és tota una mena de cosa única, perquè... Cap privilegis. Clar, perquè a Catalunya hi ha grecos, ja que més que no estiguin allà dins, no? Sí, jo li he vist tot. Ah, potser l'ho miré a un altre, que jo ara no tinc controlat, però és molt probable, eh? Pot ser, pot ser. Ah, sí, senyor, sí, senyor. El Museu Episcopal és, em sembla, què és, allò? Sí, senyor, sí que hi ha un greco allà, tens raó. Però és magnífic, és que, clar, veus allà al mig, entre allà, prou vallès, aclarat, totes les pintures de Santiago Rosseñol, alguns Picasso, que hi ha en porà, iutrillos, grans obres del modernisme, i al mig et trobes, això. T'has organitzat molt bé, pots seguir com hi ha... És una mica la forma del museu del segle XIX. És a dir, no és que sigui com ara tu vas a un museu, veus una peça, una altra peça, i una altra, no? Allà estan totes, vull dir, una peça baix, una dalt, un al mig, un al costat, vull dir, és una mica complicat. I llavors, per diferents àrees, murals, han fet uns... uns... com uns plànuls, no? Que et posa 1, 2, 3, fins al 20 i pico. Llavors, tu vas mirant el número 1, la pintura de Ramon Casas tal, de l'any tal, no? Llavors, vas mirant, i ves tant de temps, vull dir, paret per paret mirant coses que val d'apena, no? A part d'això, hi ha l'extensió del propi... del propi Cauferrat, que era una altra masia del costat, que allà hi ha tota la pintura. Pintura, no? Pintura de tot tipus, és de l'època romànica, perquè hi ha una obra del romànic, hi ha un abscís, que jo em vaig agrair que fa això aquí dins, no? Fins a Iravelse, clavint en pintures del Josep Jussert, no? Fins i tot, vull dir, que en refereixo, i totes les marines meravelloses de l'escola alumnista de Sitges, és clar, és que hi ha unes coses precioses, i s'ha de veure, s'ha de veure, no?, i coses d'escultors, d'en Riquesa Nova... S'ha de veure, val d'apena. Són 10 euros, l'entrada, no és barat, no és que no ho és, però tampoc vull dir més raonable. S'ha puntat dos ultres. Exacte, vull dir, que val d'apena. Si es vol visitar el Palau Maricel, que està al davant, és un cop al mes, un diumenge, i s'ha de demanar-hi cita prèvia. Això també és important perquè... Es pot comprar una entrada combinada d'aquestes? No, perquè ho has de fer per telèfon. Has de reservar, i llavors, al mateix dia, que et dius, mira, tens hora, és una visita guiada, que et fan a les 11, i llavors se s'ho van lletjar per l'altre, però no pots anar allà perquè no hi ha... Jo ben 20 anys, no quedaven entrades, no quedaven... El Palau Maricel, el vaig veure a un estiu, al vespre, que feien la visita guiada, i després acabaves d'anar al terrat, amb una copa de cava, i una música que no m'han reconegut de violí, o de viola... Encara fan el mateix. Val d'apena a aprofitar una cosa d'aquestes? I al terrat diuen que és preciós, al terrat. Sí, de regioletes... Bueno, no ho sabíem, vam pecar, no? Però, bueno, volem tornar per anar fent-ho al Palau Maricel, perquè es va acabar la pena, no? Molt bé, Rosa, doncs passem al món de la literatura, amb aquesta guia pràctica, per fer fills, lectors... Bé, és una miqueta una excusa per comentar una miqueta, si voleu, ja que estem en un programa sobre cultura, literatura i sobre lectures. Doncs això, no? Aquí hi ha pràctica, per fer fills, lectors, fills, alumnes... Molt necessari, molt necessari, m'ho he dit ja. Necessari. I crees una miqueta una reflexió? És una col·lecció, bueno, de la Fundació Bromera, que això va dir tal, Departament de Cultura de la Generalitat, ha caigut a les meves mans, i mira, m'ha fet gràcia de llegir-lo, no?, perquè és així, un cortet i tal, i fa gràcia una miqueta com intenten explicar aquest tema. És una mica una reflexió del perquè volem fer lectors, per exemple, el llibre no és un objecte sagrat, el llibre s'ha de permetre jugar, que el puguin manipular, que el puguin mirar si un dia es trenca, però no passa res, o sigui, trenca en un full, però ja està, no passa... No és un objecte sagrat, no és intocable, sinó tot el contrari. Per exemple, m'agrada molt també la reflexió que fa sobre la lectura crítica, o sigui, fer lectors crítics, i el que t'aporta el fet de tenir aquesta visió diferent, o ser capaç de regir, d'entendre diferents registres, o diferents, no?, diu, per exemple, jo els lectors crítics, diu, fan més preguntes, contrasten afirmacions, són difícils de manipular, fonament en les opinions en evidències, seleccionen els canals d'informació i entreteniment, del·lacionen temes de procedència diversa, mantenen punts de vista propis. Això és interessant, perquè són coses bàsiques, que ara diem... Però que no fa molta gent, que no fan els crios d'avui en dia, digues, digues. Jo només volia fer una mica d'aportació d'entre tots, perquè experiència en tenim tots... i nens, o d'estar en neus, a l'escola... i penso que és molt important, perquè és el que diem ara, perquè la gent mira tant la tele i no té aquest sentit crític, i s'entreté amb qualsevol programa, no?, de la teva escombreria... i en comptes d'estar agafant un llibre amb l'Homaco, què és, no?, i ara últimament... m'agrada molt en les biblioteques, no?, és que són una passada, són una xulada, són com temples, de... de duració dels llibres, que dic jo, però són edificis, magnífics, a més, molt agradables, moltes vegades són edificis, o històrics, o d'un valor arquitectònic, molt agradables. Aquí, per exemple, la biblioteca de Can Genestada, que ara es diu de Joan Margarit...Jo, Joan Margarit, sí. És molt agradable. Aquesta és una de lectura i el cotxe d'aquelles finestres, amb aquells arbres... O el Paramiquel desplugues, que és tremendament moderna. El Paramiquel desplugues també la vista, que és molt bé. La fa poc, és també la de Castell de Fells, també és molt maca, la biblioteca central, i diuen... I una aquella Barcelona, que és al Vapó Vell, que és a la plaça de l'Estebs... Sí, sí, no ha estat, però m'han comentat. També, o la de l'Estebs, és bé que a Barcelona no ha estat, però la plaça de l'Estebs també... Aquesta està oberta aquí, si totes diumenges. Però si tenim un ventall de... Acabes de dir una cosa molt interessant, dius, en temples, no? Sí, són temples de la cultura. El llibre i el fet de llegir, molt important. Però molt agradable, ser molt agradable és estar i de passar alguna estona de llegir, o mirar l'ordinador, el que necessites fer. Clar, clar. Molt interessant. Sí, sí, vull dir, és un espai que molta gent... Fiques el que et diré, és un comentari molt tonto, però molta gent a casa, quan hi ha molta gent al voltant, és l'única manera que pugui anar a estudiar o sortir-se una miqueta. A vegades, el soroll de fons pot provocar, o el fet de que no et deixin en pau, i escolta'm, me'n vaig allà. Però és curiós que jo actualment no visc sol, no? Doncs jo me'n vaig a la biblioteca. Perquè pugui estar a casa perfectament, però a mi el que em provoca la biblioteca no sempre, eh? Però vull dir que quan puc ho faig, vull dir, per fer-te tres o quatre hores allà dins, però que entres en un món que és diferent, entres en una altra línia, també tens més llibres per a la base. I a casa hi ha instantacions. Sí, exacte. Ah, doncs vaig a veure la tele, m'entens que vull dir? Exacte, sí. Però allà no sé què... És una concentració diferent. Per a la boca vas. Això és molt bé, perquè això és la concentració, la fe, el temple. Mira, ara de Castell de Fels va ser molt xulo, perquè estaven commemorant el... que era el dia el dia dos d'avui, l'havia estat el dia internacional del llibre infantil. I llavors hi havia molts racons per la biblioteca, que havíem posat com paradetes o tauletes, així amb llibres infantils, però a més a més són detallets, no? Que si la col del patofet, per a més una col de debò, posava la col del patofet. La clau petitona, la clau de l'edícia del país, era meravelles, o el vered del... com es diu, de les pantosells. Ahà.Coses així, no? L'objecte és amb llibres. I per als prestatges dels adults, també veies allà, de tant en tant, un llibre infantil, així ben posadet, que et quedes la tensió, també. Però això està molt bé, està molt ben pensat. Molt bé, molt bé, molt bé. Potser una miqueta d'això, en aquesta reflexió, em va agradar molt el tema de, per exemple, per regla general, i jo penso que això sí que es compleix. Diu que els nens lectors són bons estudiants. Mostren una major disposició a atendre les explicacions, es concentren més, augmenten la capacitat de retenir i memoritzar, compren enllest i miren amb rapidesa els conceptes nous. Això és veritat, eh? Que el que deia el David, dius que jo és meus fills, no? Està molt bé, no llegir. El patit, no, però si el patit la llegeix, ja va, pretén a córrer, tres anys tu. No sé el primer, però bueno, no la gran sí o la gran sí. La gran sí, la llegeix i tal. I és molt l'actor, si vas, la hem de... De dir, posar o no llegeixes? Que bé, això és més magnífic. Vull dir que volen que ho volguin, això, eh? No, jo ja volia que la meva neboda fes el mateix, eh? Que ella està massa acostumada al món tauleta. Sí, també, també. Però li poses també si enganxes. Sí, però per l'altra costat, però el concepte de concentració que deia a la Rosa i que parlà a mi tal, jo és el que diem, costa cada vegada més veure amb aquests nens que van pujant. Perquè tenen moltes més sortides, no? Perquè no som més a televisió, és el mòbil, és a tablet, que els pares li deixen, el fet que digui a mi agafa la tablet, et posen uns dibuixos en imatges i em deixes en pau, no? I és veritat, i aquesta imatge de raconar el nen amb la tablet allà al seu món és el mínim esforç possible, no? Mira, sobre això fa un... Que no tot m'ho fa, eh? Però no faré això que ja... bueno, que... Ja hi ha gent que ho fa. No, perdona. No, digues, digues, no. No és això que dic, no, deixar el nen amb la tablet i que s'entretenguin amb la tablet, que vas era amb la tele, no?, i encara continua sent amb la tele. Exacte, és el mateix concepte. S'explica una anècdota d'un capítol de la sèrie de dibuixos animats al Simpsons, en què el home i el pare li acusen d'haver intentat abusar d'una noia, no?, el que sigui. I, clar, les cadenes de televisió, la notícia, la difonen exagerant els fets, i no sé què, en el seu plan, no?, de... I, clar, hem d'entendre que comentaris així. I el fill, el Bart, li diu justificat, que fins i tot, clar, la família arriba a creure-se més, el que està veient per la tele, que el pare està dient que jo no he fet res, no? Clar, clar. Li diu al fill, el pare, li diu, ho has d'entendre. Homer, la tele, ha invertit més temps que tu, en la nostra educació. Ah, és veritat, sí, clar. Sí, sí, sí, sí, el comentari està molt bé. El comentari que explica, no? Sí, sí, sí, fantàstic. Doncs és això, no?, dir, animar-nos a llegir... Fantàstic. Molt bé, doncs anem al món dels articles. En David, he de parlar de la democràcia? Sí, mira, vaig... Està fumo de la democràcia? No, no, no, no, no estàctejo. Home, sí. Bueno, sí, d'unidor, eh. No, ens parla el dia a dia ara, l'altre dia, el dia 6 d'abril. 6 d'abril. Doncs va fer un article, fent una comparativa entre la democràcia de la clàssica, de Tennis, i la d'avui dia. Jo, sincerament, aviam, ara ho soc sincer, m'ho he mirat així per sobre, i la part del segle XX, doncs no m'ho he mirat massa. No, posa, anem als clàssics. Sí, no, només... A moda d'anecdotes, cal dir que la famosa democràcia a Tenenca, perquè va néixer allà, va néixer els 509 abans de Crist, i només va durar dos segles. Ah, veus? Perquè el 322 van venir els Macedonis, i se la van carregar amb l'Alexandre Gran, i s'ho van carregar tot. Digue'm, així va ser un experiment. Però d'una idea, i va quedar bastant enfiançada, i moltes polis d'aquí bé política, moltes polis gregues, doncs la van adoptar com a pròpia. Doncs sembla això perquè sort aquest article. Perquè el Museu d'Arquil·logia de Catalunya ha decidit viatjar a la societat a Tenenca del segle XIV abans de Crist, per esbrinar-ho tot, això, no? I fan una exposició que es diu Demos, viure en democràcia. I, bé, fan una exposició, bé, que hi ha objectes i tal, d'exemple, els Ostracons famosos, el Ostracisme, era una manera d'apartar algú de la ciutat. Es votava entre tots els ciutadans ficant uns trossos de terrissa amb el nom ratllat de la persona que es tenia que expulsar, i si sortia majoritari, doncs, era expulsat, era destarrat per un període de temps, no? Curiós, això. Sí, sí, sí, sí. Per posar el trosset aquí, això? Sí, sí, sí. I aquí ve la paraula, molt bé, no? Es vol dir que la democràcia va néixer a partir de les necessitats dels dirigents de la ciutat, doncs, sí, la necessitat de rebre el suport del poble. I a partir d'aquí, clar, això no es fa perquè sí. Tu tens... tu ets rei, tens el poble, tens el poble i el tens tot més, i tu vius la mar de bé, doncs no et fa que... i no fa que falta la gent aquella, doncs, evidentment, no els dones l'oportunitat de compartir el poder. Això surt quan tu, realment, tens una necessitat. Doncs en Clístenes, doncs, he creu una aristòcrata, i és bo que estava a la situació molt magra, va demanar ajud, doncs, als demos, com sigui, al poble. I a partir d'aquí, doncs, es va començar a instaurar la democràcia. Va tenir que llutar molt contra la oligorquia, no sé de què ens sona, això, avui dia. No sabèrem que va ser. Però, bueno, sembla ser que, al final, fins i tot es va tenir que excel·liar, però, finalment, la democràcia es va instaurar, i l'oligorquia, bueno, al final, va tenir més remei que acceptar-lo. Acceptar-lo. Els determinats, per exemple, no tothom, si a la democràcia... No era una cosa que, com avui dia, que, diguem-ho així, és de caire universal, sinó només podien votar els homes grecs, els homes atenencs, que no fossin esclaus, i estaven exclosos les dones i tal. Ah, no, això. Però... Sí, sí. Ho hem arreglat, a principis del segle XX. El sofreix universal, això és una certa història. Òbviament, el fet de ser ciutadà no implicava també uns deures, i era que, per exemple, tenies que defensar la ciutat en cas de guerra. I en cas de fugir a mig de la batalla, doncs et treien la ciutadania durant un temps, o, fins i tot, et podien convidar a mort. Va haver una guerra i tal, que van anar a donar contra els despertants, que van anar a donar molts companys al camp de batalla, i els generals encarregats d'aquella guerra, doncs els van convidar a mort per haver deixat tanta gent allà. Que, en aquell moment, les dones també lluitaven, això sí, eh? No oblidem, que m'haig conegut costat. No, les part de dones. Les part tenien dones lluitadores. I, per exemple, en Goya, els caprichos de Goya apareixen dones lluitant amb el nen, sota el braç, lluitant amb espases i tot. Vull dir, em refereixo a aquestes... No, vull dir, és que les dones... Actualment, també hi ha moltes dones a l'exèrcit. Sense cap mena de dubte, però em refereixo que en aquella època en teoria el que diem, el paper que tenia per desgràcia, no? Doncs és magnífic, com encara que no tenien ni dret a votar, ni ho tenien cap alament, vull dir, per poder estar dins d'aquella societat, en canvi, quan arriava a la guerra, sí que sortien i defenien, eh? Perfectament, al seu territori, al seu espai, i fora de l'espai, també, de casa seva, ojo, eh? Vull dir, això és una cosa molt important, eh? Home, va haver un... Va haver un tot i no tenia ni dret a vot, sinó si recordeu la famosa història de l'Issix Trata, a Grècia, doncs, que les dones estaven en contra de la guerra, i van fer vaga de sexe, i llavors van poder modificar, doncs, el rum de la guerra, i els altres no sucaven amb el indro, doncs no tenia que baixar les llances. I en aquest cas, l'home, que és amb el tema sexual, és més rudimentari i més primitiu, que no tenia això, no van saber controlar aquest element, que és molt important, que amb aquest cas sí que... Aquest element està senyalant el cap, senyora senyora senyora. Exacte, l'enteniment és dret. És cert, l'home és molt primitiu per aquestes coses. És en general, és cert, és més bàsic, clar. És on provoca més engany. Més insentiu, més insintent. Exacte. Que el dic fins i tot bàsic. Genant les cames, ja veig jo aquí. El David, no, que no les giri gaire, es digues. Fins i tot sota l'amenaça... Fins i tot sota l'amenaça dels... dels perses, la famosa batalla de termòpiles, de les termòpiles, en què els gregs, totes les ciutats gregues, estaven amenaçades de la tirania. Bueno, tiraríem aquest cas de Xerxes, que era el rei persa. Es vol que se'ls hi vol ferien a les ciutats una autonomia. Està sota el domini persa i teniu una autonomia. Però no no es van negar, van preferir mantenir la seva llibertat. La seva llibertat. La història antiga és molt complexa. Ens pensem que el món d'avui és complexa. És molt complexa, de veritat. Quan t'hi poses dius, mare de Déu, senyor mi posat. Sempre hem estat... Les reglacions humanes sempre han estat complexes, sempre. Veus una de les coses que... L'úbal del cas el que crea la democràcia allà van assumir com a inerent de la societat, és que tota forma del govern acaba sent corrupta. Clar, això és corrupta. No tot, però una part ha de ser corrupta. I llavors, a partir d'aquí, ho sancionaven. Penes de mort, el que fos. A veure, si ho fan ara amb aquesta democràcia. No, ara... Penar de mort no, però sancionar més. Sí, però jo també penso... També penso que... Perquè és un calc, eh? És el que estem vivint 2.000 anys després. Sí, no, però jo crec que havíem. Òticament no estem a l'època d'Ògrica. No, Òticament no. No estem fregament, només. Teòricament, potser a la democràcia, la ensalcem, la de l'època, perquè és més pura. Igual que puguem ensalçar la societat romana per l'organització que tenien. Però, a ús d'avui dia, si ara ens sumergixi amb les cultures d'aquella època, eren uns autèntics salvatges. Com a clar, clar, no treus a veure. O sigui que, a veure, de fàcil la vida d'aquella època no era gens. I tot i que avui dia, potser a ulls vistes d'aquí, i mil anys, els salvatges serem nosaltres, comparat amb els grics... Cada vegada ho són més, eh? Hi ha menys civisme, i això és el punt per què arriben. Sí, també, però... Cada dia t'has de barallar amb 40 persones, gairebé, no? Sí, però ja abans també. I quan el poble és més petit, les trifulques es devenen enquines. I una enquina és algo que s'enquista. I això és molt difícil de redicar. No, clar, això sí. I en canvi, avui dia, la ciutat, la ciutat grossa, permet l'anonimat, i t'estalvia totes aquestes rangunyes, totes aquestes rangunyes, diguem-ho així, de petites societats. Sí, sí. Diríem que, de les 24 hores al dia, n'hi ha 16 que pràcticament estàs envoltat de persones que desconeixes la seva identitat. Però justament perquè són gent que no coneixes, que poden presentar-se d'una forma més freda, poden fer coses que no faria una persona que et coneixeria. Atenció amb això, vull dir. El tracte, sí, jo... De desalmats no han existit tota la vida. Sí, però de debò, jo fa... Passar tota la meva vida a Barcelona amb un llavall, agafant de tot... De 20 anys ara no té res a veure, eh? No té res a veure. Absolutament. No, no, no. A part d'això... T'ha fet de creuar pel mig del passadís del metro, és a dir, del vagó, tothom te n'has tirat, s'estan assaltant, la gent no s'aparta, la gent no fa res. És a dir, és com estar al menjador de casa seva. És un exemple tonto, però abans això no feia, la gent... Jo crec que sí, jo recordo tota la vida, eh? Igual que abans es fumava el tren, i avui dient no es fuma, i si veus algú que fuma, ja el mires malament, i jo he vist que no té manies a l'hora de denunciar-ho, no? Sí, sí, sí. Fumant-hi d'oci, i tirant-li tot, tot. Una noia pobretta que estava allà, callada i muda. Però has fumat el metro, jo he fumat el metro. Sí, sí, i el tren. Perquè era normal, en aquella època. Clar, està a prop. Vull dir, jo restaurant, i tot arreu. Tirem que ens agafa el temps. Només això, no? I només dir que, per exemple, com a últim exemple, cosa que vull dir, que seria força... força increïble, és que els bons governs, els governs democràtics, s'acrificaven amb beneficia de la societat. Anda. Què dius, ara? Sí, cosa que vull dir, explica-li algú. Per exemple, el rei Agamenton, que va ser el que va iniciar la Guerra de Troia, doncs els líders grecs el van obligar, i ara caga de l'orito, a sacrificar els deus la seva filla, i Figenia, per obtenir bons vents durant la viatge. Oi. I ell ho va fer. I ell ho va fer. Evidentment, això és... Vull dir-ho, que jo, no? Això és una barbaritat, no? Però em llegiré fins a quin punt... Ara explica... No, clar, evidentment. Se'l van les distàncies. Ara digue-li algun polític d'avui dia d'una democràcia qualsevol, algun que, digue-m'ho així, que... Que el Rajoy pel·li la seva filla, vaja. No, no, no t'ha anat com això, no? No estem parlant de... No, estem parlant de millor. Alguna renuncia personal, o una renúncia del seu capital, que és un fals i faci mal. Aquí és un problema que no ho farien. Clar, és que ells el que fan és... Abans prefereixen submetre a tot un poble el que sigui, les penúries que siguin, que ells o la seva casta, i estem parlant d'ells o la seva casta, o la seva classe, a perdre qualsevol privilegi. Exacte, exacte. No és el que passa avui en dia, que són com una mena de curco que estan allà, i encara que estiguin imputats i tot això, no hi ha manera. Segueixen dins del ritme i ja està. Per què s'ha de demostrar? No, ja s'ha de demostrar, però hi ha coses tan demostrades. I segueixen. Mira el rató, tu. Ja està bé el rató. Avui ho insultàvem. Home, és que com a mínim, és que el director de l'FMI, que no tinguin ni fava, que abans que ja va diners... Que la tele és delicat més temps. T'han dit fa una estona, eh? Que jo agafo diaris, que jo agafo tele, que agafo a tot i em poso així de les nervis cada dia. Jaume, parles de la taverna. Canviem una miqueta, algo més suau, no? No, és més suau, però també és molt interessant, que us diré ara. És aquest senyor l'Arnau Puig, que escriu el diari avui, i que parla, diu... Bé, diu que em veig obligat a la logi de la taverna, cosa que, per exemple, fa uns anys, el que era horrorós era la taverna, precisament perquè el que provocava era tot el contrari, no? I llavors diu... Hi ha una cosa que em crida més l'atenció, és, precisament, el que diu tot seguit. Diu, fins i tot, a les Amèriques. Recordo molt bé com els pagesos dels anys de la immediata pos-guerra franquista tenien sempre un familiar, el més cansat, el menys apta per al treball que cada dia anava a la taverna, a passari hores, perquè així la família se sabentava del que subseia realment a l'alcaldia a ciutat, al món, al preu de la llet o del blat, i tot el que fos necessari, la seva fatiga innata, no li impedia córrer a cap a casa quan s'esqueia per informar-los per què estiguéssim a l'aguai i poguéssim actuar en conseqüència. La taverna era el centre d'informació real del país i del que es podia caure sobresoptadament. Aquí deixen una altra cosa, i les barbaries també eren... Igual, però la taverna és un punt de comunicació. Deixa anar més la llengua, amb el vinèrgar. A més, és allò de dir... Vaig a la taverna explicar-ho, i allà hi havia aquell que no li agradava treballar, o no podria, o no en sabia, i podríem agafar-me el transport. El famós Torero, aquest, el Dominguin, es va llitar amb la Abagatner i va anar a acabar de fer el que tenien que fer. Que no ho va acabar del toc. No ho saps. No ho saps. Semblava que ell no s'ho havia dit. Es veu que ell es va xacar i marxava i li diuen, vas, com em vols que ho vagi, explicar-ho. La taverna... Home, home, què és això? Home, és el que diem, no? És el que diem, aquest primitivisme masculí. Sí, sí, que això ho han de saber als altres, home. Clar, clar, és el que diem, clar. Semeja en té d'allò, sí, esclar, ho ha de dir, no? Jo no, tu deixes el pap, tu. No, tu perdis, això, tu no ho sabràs mai, eh? Clar, clar, clar. Ja n'ha acudit sobre això. Diu, avui aquella taverna s'ha substituït per les tertúlias radiofòniques i televisibles, diu. Ah, mira, ho has fet aquí. Sí, ho vaig fer safret. Diu, no totes, perquè n'hi ha unes quantes que són el port amb veus del poder establert. Són l'aparença de la llibertat de paraula i de pensament. No així en altres amisodes i televisions, en què hi ha uns quants despenjats, que per mantenir la publicitat que se'ls exigeix, diuen tot el que saben de real i de fictici, perquè la gent els escolti. Aquell safret es de bé la desbuixada realitat del país. O sigui, fixeu-se com anava. Una cosa, com revia amb informació, com l'utilitzàvem i com hem arribat en el moment que estem. M'ha semblat molt intro. No, sí que ho és, és que ho és. Fantàstic, doncs passem ara al món del cinema. Ens queden 20 minutets i parlarem d'una pel·lícula que hi hem sorprès gratament, que es diu Calverí. Abans, en privat d'ella, els meus companys, què? Jaume, digues que... Tu per què has de ser el primer, oi, que deia aquell? Perquè és el que talla el micro. Clar, clar. Aquí hi ha uns ditets que fan el ciclac, i parlo 20 minuts del gallo. Això que hem parlat de la democràcia, aquí no, eh? Aquí m'ha donat xesco. I aquí la situació de les dones, no ho sé per què. Ara m'explico perquè aquest programa... Aquest programa no parlem mai tots a l'hora, tu. No, clar, clar. I ara que hi ha aquest, ara que hi ha l'altre. Sí, sí, jo l'has d'anar a xesquilònia. Jo s'adavanto, eh? Això va a Vilònia, xesquilònia. Va, Calvari. Això sí, és un calvari. És un calvari. Doncs ho sabem, que és un calvari, eh? M'ho explico. Doncs és una pel·lícula d'un senyor que ja coneixem una pel·lícula de l'any 2012 que es deia l'Irlandès, que jo recordo que el Jaume parla molt bé d'aquesta pel·lícula. És molt bèstia, veig un trosset. I llavors és una pel·lícula molt salvatge d'un tal, John Michael McDonough, que és aquest senyor, i l'actor d'aquesta pel·lícula de l'Irlandès i de Calvari, que es prenden Glason, que és un senyor que jo sincerament no coneixia, i em va sorprendre d'una manera espectacular. És d'aquests, clar, que és una pel·lícula de tall irlandès. Quan parlem de cinema britànic irlandès, ja sabem de què parlem, aquesta estètica, aquest punt de referència, d'aquelles poblacions exactes, perdudes en aquells camps meravellosos irlandèsos, aquells paratges, però, clar, aquells poblats gairebé al dèies, amb els quals tothom es coneix, el que deia amb el David, es coneix tot cristo, millor dit. I amb aquest cas i un personatge que és aquest capellà, un capellà que ha tingut una vida, ha estat casat, ha tingut una filla, i llavors va trobar la fe posteriorment. I a partir d'aquí, doncs, és una persona que ha tingut les seves arrades, és d'alcoholic... Capellà catòlic?Capellà catòlic... Sí, catòlic. Sí, sí, sí, ara estava pensant, però ho és, ho és. No, perquè, clar, perquè no es podia... No podia estar casat. És a dir, es va perdre la seva dona i tal. Bé, qüestió, aquell el que agafa és que inicia aquella vida allà. Amb una sèrie de gent que l'envolta, doncs és aquí més peculiar, hi ha tot, no? El típic nano tímid que no s'atreveix a estar amb les dones, una dona que és molt lleugera, per el que seria aquella societat. Una dona molt lleugera?Sí, sí, sí. A l'època està mentida?No, està metat a l'actualitat. A pujada?Sí, sí, sí. Has vist quina bona noció ha fet de l'home i ara de la dona? L'home, com el domingui, si no vull aplicar-nos amics. No, no, no, no, però és que amb aquest cas no... Que fuma!Que fuma! És que quan veieu la pel·lícula sabreu el motiu. Perdona que fuma, a veure, a veure. Jo no vull entrar-hi. El boicot ja està ben acabat de continuar. Bueno, bueno... És que la pel·lícula és molt dura. Mira, amb això us dic tot. Un cap allà li diuen l'altre. Saps o què és un buca? Jo no explico més. La reeducació o què no?Sí que ho sap. L'explica tot allà. La primera frase és que ja està dins del que seria una al que seria el confessionari i hi ha una veu d'un nano, d'un noi que li diu... Con siete años, pero ve el sabor del semen. Clar, a partir d'aquí dius que és això i l'altre feixi amb el cap, mira i diu... Explica. I a partir d'aquí la pel·lícula és un darrere de l'altre de personatges, de tot tipus, a quin? No diríem més alternatius, sinó... Amb les seves connotacions, tot això genera una situació absolutament complexa. Que no saps ben bé per on acabarà la cosa, si això acabarà... I aquest li diu el minuto, li diu... Tu pagaràs i et mataré. Crec que no ha sigut tu, perquè aquest nano ha tingut uns vincles amb l'església, amb un pedòfil, el qual li va generar durant cinc anys, tot una problemàtica vinculada amb això. I llavors es presenten d'aquestes castes. I llavors tot això genera una història que és absolutament genial i el que fa aquest tio, i el que fa l'actor, i el que fa el director. Per tant... Ja, per mi, hi ha una cosa...És brutal. Aquesta és una pel·lícula que passa molt així, precisament per això. Però perquè és que és contundent, molt potent. Per això he dit que la frase... Jo vaig saber dir on anem a parar, i llavors vaig recuperar l'Irlandès, que també d'un idò. També d'un idò. No la recordo massa, jo. És el paper de policia, també, d'una d'aquestes zones d'Irlanda. Però poca solta, no?És un poca solta. El que apallà tampoc és que sigui un deixador de virtudes. No, és la que no. Per això dic que en refereixo que aquí hi ha un joc, també entre una cosa i l'altra. Els personatges, en si mateixos, estan molt ben representats, cadascun d'ells, no? I els motius del comentari d'altres, té una raó de ser. Què m'has volgut de la corrupció del poder? Sí, bueno, però aquí... Però val la pena, de debò. Rosa, Pride. Aquesta és anglèsa, mira. És orgull, no? Orgull, sí, efectivament. I crea Juga, exacte, amb el tema de l'orgull gay i l'ésbic, i l'orgull dels miners que estaven en vaga. Està basada en fets reals. I la poca afinitat que hi ha d'entrada, oi? M'han dit que és molt bona, aquesta pel·lícula. Jo l'he trobat molt bona, m'ho vaig passar molt bé. És molt divertida, és molt fresca, és bona, xucant. Està bé, està bé, no? T'imagines que al final aquí sortiran gospires? Bueno, quasi, quasi. Està basada en fets reals, eh? És a l'any 1984, que hi ha esvagues de la mineria, de les zones mineres de Gales. La senyora Taxes. Hi ha una pel·lícula que també parla del tema. Tocando el viento. Tocando el viento, jo ho anava comentant. Tocando el viento. És que són tipus de cinema així social, de tipus d'en Loa, que és així, tipus d'Ave Fullmonte, que fa denúncia social, però amb molt sentit de l'humor, i són molt divertides, i llavors arriba al gran públic. Doncs, la postura de farmesa, de, com es diu, de intransigència de la Margarita Taxes, de la presidenta, impressionant. Llavors, resulta que és el dia del Ruggorgay, la manifestació, la gran manifestació que es fan ja a Londres, i els gays, bueno, un grup de gays, els protagonistes, veuen com parla de tele, surten les policies que estan perseguint els miners, i tot això que assisten a pal·lejar. I pensant-hi costes, mira, abans ens perseguien a nosaltres, i, amb raó, ara notàvem que estàvem més tranquils, que s'han anat allà perseguir els altres, i de seguida solidaritzant, no? Que és molt maco aquest missatge, no?, de soliditat, d'unió, d'amistat, vale? I comencen a fer recaptar de diners per ajudar-los, no?, per donar suport. Suport econòmic, no? A partir d'aquí, la idea ja, imagineu-vos, intentar contactar amb algun poble d'allà per poder ajudar-nos, i la reacció d'aquest poble... Hi ha reciprocitat, ho diuen. Efectivament, és que la gràcia està aquí, no?, la gràcia està aquí, això no ho deveu veure, no? El món miner i el món gay és que no... Clar, dintre de nosaltres, com antagonistes, no?, són com que casaràs això, no? Això és un tòpic. No, és un tòpic, però a la filla cap, a part, és un tòpic... El tòpic que fa la pel·lícula, precisament, és... És trencar, aquest tòpic. Exacte, però això és l'avantatge, potser, de la pel·lícula. Aquí està, aquí està, molt graciós. Però, a priori... Tots tios, tancats amb un furat a sota terra, jo no m'hi fico, eh? Home, no... I segur que no hi haurà gays, vull dir, miners, i... I forts com una roca, ara encara n'hi ha, no? Adéu, adéu. És com el món del futbol, que sembla que no hi hagi saps, o dels torns. Són tòpics, són tòpics. Són tòpics, perquè no volen. Estrenca tot això. Però estrenca tot això, per dir-ne que estàs com ells aconsegueixen arribar al poble, i les visites que es fan, els intercanvis, està molt bé. I, a més, les històries també personals, de cadascun d'ells, han bloqueat el suport, si suposa, també de superació, d'acceptació moltes vegades de la seva condició, de demòsexual. Està bé, el tema de les esbilanes, també solten unes dones, que, a més a més, ja es volen fer la seva revolució del feminista, de tenir una exició aquí. Doncs està bé, de debò que sí. Passa molt bona estona, i el tema és molt... molt candent, encara, perquè és un tema molt candent. Però és el que posa anar a la mateixa sala, per dir-ho d'una manera, a la mateixa espai, un responsable, un líder tòmosexual molt responsable, que és el que els porta tots plegats a la dinàmica aquesta, i també anar a la mateixa... O sigui, paral·lelament, també presenta, doncs, un exivisionista, del que representa un homosexual, que és el cavall, i és el que creix que havia estat actò i tallar. Esclar, quan aquests dos elements es mouen a l'escenari... Quan troben un punt de contacte... ...de contacte, però quan no tenen... I de profit, i de profit entre ells. El que és més interessant és la manera de tractar tots dos. Clar, però és a qualsevol col·lectiu té tuples de contacte. Clar, exacte. És la gràcia de buscar-li, no? I persones en aquest moment, en una situació de vulnerabilitat, com llavors sí que són capaços de connectar amb els altres. Rosa, perquè no ens comentes una mica ja que estem al cicle del Paloma Calla? Ah, vale, sí. És un cicle, mira, que començarà jo aquí tota. Començarà aquest divendres dia 17, eh? 17 d'abril. És un cicle que és de cineforum, que es titula La pobresa amb ulls d'infant. El Paloma Calla es fan activitats de l'obra social de Caixa, i fan aquests cicles de conferències, de cineforum, sobretot posem els socials, de medi ambient, d'economia... Aquesta vegada, el que han engegat és aquest, eh? Per exemple, el dia 17... És a dir, d'endemà, d'endemà, de vendres ja, faran el nen de la bicicleta. Són totes les pel·lícules que escuteu vistes on nens o joves, eh? En Andrei Cicleta, que és una pel·lícula francesa, la història també d'un nen amb unes dificultats familiars i tal, que havia de ser el pare. El 30 d'abril faran Tom Boy, que és francesa també, aquest és el Vèlgar, perdó. Aquesta sí que és francesa, Tom Boy, i la història d'una nena, que es fa passar per un nen. És una mica el tema de l'identificació sexual, de les entitats. Després, l'hora del pati, del Manuel Pérez, també de com l'educació i la cultura no ajuda també a una societat millor i el tema de l'escola inclusiva. Aquesta pinta molt bé, també. Després, a ser obert, que és aquesta és francesa, d'un escola amb nens d'escapacitat o física o mental, eh? També aquesta d'estar molt bé. Submarino, això ja anem al 22 de maig. La història també de dos germans, aquesta és francesa, de Dinamarca. Dinamarca, el Tomas Vintemberg. Això és potent, això de ser potent, segur? Vintemberg, sempre. Després també Hermosa Juventud, per exemple, de Jaime Rosales. Aquesta televisió està molt bé, aquesta pel·lícula. I va passar! Sí, volant, volant, allò. Curiosa. No va estar-ho per tu, de la manera que ho va tractar. Exacte, li va faltar una miqueta. Li va faltar alguna cosa. No és de soledat, eh? No, la soledat estava molt bé. És una bona pel·lícula, és una bona pel·lícula. Després anem ja a 5 dies, o 5 dies per ballar, que és Fideis Fortudens. Aquesta és de l'Espanya, és del José Andreu i Rafael Molés. No la coneixes. És una presència d'una parella de ballarins amb un institut que fa trencar una miqueta els roles dels nois i les noies. Perquè tenen 5 dies per muntar com una actuació, no sé què. I llavors estan tots obligats. No me'n recordo de quina manera els obliguen, els involucren, que han de participar, tant nois com noies. És una mica com canvia o com evolucionen tot això. Vol voltant de la dança, com a metàfora, també, de l'educació i de la participació en tot arreu, en tot arreu. I ja l'última seria les vides de Greys, que aquesta és dels Estats Units, en la història d'aquella nena, una noia que treballa com educadora, amb un centre d'acollida d'adolescents vulnerables. Tot és el tema que hem dit de la infància, la pobresa d'aquestes, vista molt de l'enfant. És molt interessant, perquè a les 6 de la tarda es fa primer una petita introducció de 3-5 minuts sobre la pel·lícula que s'ha de veure, que s'ha de veure, i després s'acaba amb un petit cineforum d'un col·loc i de 20-30 minuts. Fantàstic, molt bé. A més, també el Palomacalla, que és un palau modernista, que el va projectar i el va fer el Josep Puigc i el Pal. Senyora Preciós, és Pasez de Gràcia, número... És Pasez de Sant Joan. Ai, Sant Joan, perdó. Sant Joan, número 108. Exacte, molt bé. S'han de fer inscripció prèvia, si voleu dir que hi ha el telèfon, que és el 934005359. Molt bé. Perquè, clar, les places són limitades, és un espai que millor trucaïdi, però, escolta, que vinc al dia i llavors posem la centrada de les invitacions. És totalment gratuït. Fantàstic. Jaume, el divorci de Vivian Anselam, què tal, aquesta pel·lícula? A mi em va agradar moltíssim, perquè parla de coses tan elementals que aquí tenim la certesa que estan superades, no? Com és el fet que un matrimoni pot ser que hi hagi una persona que no li funciona, que està convençuda que no li funciona, però l'altre sí. L'altre està convençut que sí, que ja està bé, sí, que això és el millor que pots esperar. La pel·lícula està situada a Israel, l'estat d'Israel, la qual això ja ens dona una mesura d'aquesta potència i de la prevalència de l'home sobre la dona en tots els conceptes, no? I llavors, la pel·lícula està feta com si fos una obra de teatre i va marcando la pauta de tot un seguit de trobades que tenen davant d'un jurat, que és de revins, eh? O sigui, és religiós. I, de la manera que van mirant de convence aquella dona que es vol separar, que vol el divorci del seu marit, perquè ella ja ha marxat de casa, eh? Això és el que és més correcte per mi, eh? Ella ja ha marxat de casa... És que ella és conseqüent amb la seva decisió. Sí, ella ja se'n va de casa perquè no pot amb aquell home. Diu-li, no, no, i no argumentaré res, i en tot cas, que argumenti ell, perquè no em dona el divorci, no? I llavors, aquí hi ha tot un treball que jo diria que és aquest treball, que això que dèiem abans de la tele, no? En aquest cas seria, des del punt de vista religiós, intencionat, i que treballes a favor del que està establert, però de cap manera, contemples, doncs, cap tipus de reflexió. I llavors, tot això, ho estem veient al llarg de la pel·lícula, de la manera que van argumentant, i que, en definitiva, arriba un punt, que parlen... arriba un punt que es troben ells dos, i li diuen per què, perquè tu ets meva. Ah, ostres. Collin, ja estem. I amb aquella pel·lícula, que es diu Nader i Simín, una separació. Sí, jo també estava pensant, però era molt diferent. Hi ha un film iraníà, que es diu Nader i Simín, una separació. Sí, jo no l'he vist aquesta, però em sembla... Sí, jo sí que la vaig veure, però... No, jo no l'he vist, he sentit per l'altre. Aquest el que passa és que, clar, moltes vegades jo crec que el que és més interessant és la filosofia, sigui religiosa o sigui el que sigui, i aquesta filosofia marca unes pautes, no? I, llavors, tu te les vols superar, aquesta filosofia. Diu, no, perquè aquest home no correspon a tot això. Diu, aquest home, vull dir, o el canvieu... Ja. Però que, per mi, encara que el canvieu, a mi ja no em val. Jo ja sé, perquè hi ha l'experiència, ja la tinc, i he arribat a aquesta conclusió. El més interessant és tot això, tot aquest desenvolupament, que xisteixi de la manera que ell, d'una manera o altra, sí que es va endolcint, però que també, d'una manera molt clara, ell veu que no hi ha res a fer, allà. És una forma de fastidiar-la. Jo he vist el traïdeu de la pel·lícula, i he vist aquella secuència que hi ha diu, no? Li diu el jutge. Diu, no veieu que m'està fastidiant, que és que no em vol deixar marxar. Però que ara tu fas aquesta consideració que has fet, no? Perquè ell considera que és que és seva. I aquí és on t'està tot el fall enorme, no? I és on t'estaria tota la norma... És aquest sentiment de possessió, que és el que es porta a tantíssimes coses. I és una pena que en tantíssimes cultures existeix aquest sentiment de possessió del home cap a la dona. Quantes vegades dius... O cap als fills, o cap a... Es presenta la meva dona, no? Clar, si és meva, és meva. I és per tota la vida, i aquí t'has d'aguantar, i ja està. És la pel·lícula israelí, aquesta pel·lícula. Això és unable, això sí que és... És feta per un director israelí, no? Això que és una visió... És una visió interna... Clar, sí, sí, però l'altre que deia el David també era d'Israel. Però és diferent, és diferent. És una punt de vista molt més obert. Molt més obert, eh? I el si costa, perquè és sempre amb un divorci. Hi ha una discussió, hi ha postures diferents, però arriben amb un acord. I és molt interessant, tota interacció entre els personatges, visita una criada de la dona de fer feines, també que intervèiem una sèrie d'històries. Està molt bé, també. Però és molt curiós aquesta visió d'aquests països, eh? Moltíssim, eh? Són pel·lícules d'aquests que diguem que exenuen. Una pel·lícula més nua de tota distracció d'imatge. Vull dir, són ells, els rostres... Sí, sí, perquè les pel·lícules seces hi ha un treball... Exactament. I així de tots, eh? De tots els actors. Tant el jutge com l'envocat que defensa amb ella, com el poc que defensa amb ella. És un dia, és un dia. És sempre si per d'aquella, molt bé, molt bé. Molt bé, fantàstic. De conya, eh? Bueno, David, s'ha dit el temps a sobre. Faltan dos minutets la setmana que ve. Parlem d'aquests documentals, sobre el tema... Val la pena, parlarem de la primera guerra mundial, i això ens portarà també a parlar una bona estona. Ens quedaran dos minutets, el que farem serà dos. Bona escolta, aquella cançó que hem dit de Blondie, Colmi, és un tema que va ser, ja dic, fa 35 anys, número 1, i ja ens acomiadem, perquè ja ens quedaran dos minutets. Molt bé. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.