Babilònia del 23/4/2015

. Ràdio en baspèrdues. Ràdio en baspèrdues. Ràdio en baspèrdues. Ràdio en baspèrdues. Comencem un dia més una edició del Babilònia. Aquí a Ràdio d'Esvern, com sempre, els nostres companys. La Rosa Alcalà, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Ja estem d'estiu, eh? Primaverat, estiu, sí. Pràcticament anem ja amb línia. Molt bé. El Jaume Vidal. Amb línia de Caló, ja. Amb línia de Caló. Gràcies. I el David, ja traiem foc, no? Bona tarda, sí. Ja fa caló, eh? Que t'arrai tu. Fantàstic. I jo, que estic aquí, dic, els escorremos aquí dins, aquesta peixera, aquí he començat a posar... Sí, que fa caló. Però jo tinc aire condicionat. Ah, té el comandament. Té de power. Jo tinc de power, no? No és l'of, m'heu de veure com és això. No ho sé. Home, no sé, aquí, qui mana, no ho sé. No, no, me'n acabo de trobar, eh? Ni sabia que estava a vegades. Ja, per casualitat, saps? Aquestes coincidències que estava allà, a totes papers. Però potser que aquest, també, o no? Sí, no a distància, eh? Sí. Sí, vols, sí, sí, vols. Sí, vull. Bueno, com us hella, la seva passada, el programa... Allà es diu, ara es diu, ja, xesquilònia. No, bueno, seguim sent la Babilònia, com sempre. I el que farem serà començar, priem, la Rosa, es parlarà d'un llibre de la Montserrat Roig, que es diu Ramona Déu. El Jaume, que està molt teatral. Sí. Que s'ha vist dues obres de teatre. Oh, i tant, ja, un festival de teatre allà igualada, tu. Fantàstic. De setmana ha estat molt bé. Clar que sí, que s'hi aprofita, però de teatre, que s'ha de veure molt de teatre, va veure Momo, del Michael Ender, el mateix que ha de fer la història interminable, i una altra peça que es diu una representació de circ de la companyia Jordi Ividal, que no te'n vas a veure amb la seva família. Jo no ho vaig reconèixer com a família. No ho vas en somàlia. Tu no ets dels meus. Sí, sí, viva el primitivisme, Jordi. No és a veure amb mi. I, bueno, hi ha molt de cinema, el David es parlarà de com Víctor. Jo es parlaré d'una obra magnífica que es diu Mr. Turner, que sé que el Jaume ha pogut veure. L'has vist, Mr. Turner, del Mike Leif, aquella del Pinto. Sí, que sí, que sí. Aquella del comentari, que també l'he pogut veure jo. La Rosa s'ha anat al Palau Preciós, Palau Macaia, amb aquella mena de... És un cicle, sí. Ara ens ho tornem a explicar amb la Rosa, que ens en recordem. És un cicle que s'ha de veure, el nen de la bicicleta. I jo us parlaré, al final, de tres pel·lícules quina més curiosa, si ja t'hem, si no, doncs doné igual. Pararé de Mortadello i Filemón contra Gimilcachondo, de Javier Fésser, que m'ho has passat en gran, veient aquesta pel·lícula, per cert, va ser una de les guanyadores dels Goya, les millors pel·lícules d'animació. Una que es deia fer el Pudo Maldito, si ho sona. Em sona molt el títol, però no em recordo de què anar. L'Andresi Ambalasco i la Victòria Abril... Amb la Victòria Abril... Jo l'he vista, però no en recordo. L'he vista, però no me'n recordo. Exacte. Bueno, sí. El de Maldito no ho sé, però de Falpudo. El perrux Maldit. Sí, sí, és això la filla cap, però és una visió. I també, si dones una pel·lícula molt rara, d'any 94, una pel·lícula experimental que es deia Poison, del Tot Haines, la Eva Obrat i... Totes les coses. Que són tres pel·lícules, dos a les últimes, que si no, al occident ve a temps ho comentem, sinó que no passa res. Molt bé, doncs, en Rosa Ramona, adéu. Adéu i hola, per començar, no? Sí, sí. El títol bon és una de les novel·les que va fer la Montserrat Roig. Aquí està en concret, la va fer durant l'any 1970-72, o sigui, abans del que seria la transició democràtica, no? Ella ja era tota una... Bé, un personatge literari, era molt jove, recordo que ella va morir també molt jove, i les novel·les, tot el que ella va escriure, novel·les i assajos, ho va fer també amb molta joventut. No sé si tenia 20 pocs, 22, 23, 25, i si els 30, 30 pocs que va morir, doncs va fer... O 40 ja algo era ja. Ara és que no he tornat a buscar la dada concreta de la edat. Sembla que era de la Quinta de Jaume, més o menys. Són pel més jove, però... Sí, la Montserrat Roig. Però no molt més, tampoc. 4 o 5 anys més jove. Ara tindria més o menys. Tindria 70 anys, sí. Sí, va molt jove, 82, i en tenia 40, ja algo. Jo sempre l'havia fet bastant més jove. No, bueno, col·lo una mica més, però no massa més. Doncs aquesta novel·la és molt interessant, és la vida de tres... A veure, sobretot, la tècnica narrativa també és molt trencadora per a l'època, no? Perquè era el típic de les novel·les, que es feien en aquella forma literària i de forma narrativa, també, fins i tot a nivell gràfic de com s'escrivia, amb els seus guions, si era un diàleg, per exemple, doncs aquells de posar els teus guions, que quedés molt clar, quan parla a cada personatge, hi ha més ben identificat. Ella no, ella fa una barreja. T'estàs explicant. I, de fet, et costa una miqueta a seguir, fins que t'adones que va seguir una miqueta al principi, al fil de la novel·la, de l'argument que ella està explicant. Sí, de l'entremat. Perquè el que està fent és explicar la història de tres dones. Tres dones, la mateixa família, són tres generacions, la mateixa família, que, a més, totes tres es diuen Ramona. Clar, i llavors, moltes d'elles... El que passa és que agafen el diminutiu de Mundeta. Ah, la seva família, sobretot, si diuen Mundeta, i crea sempre parlant de Mundeta, i a vegades no se'ls ve de quina Mundeta està parlant. La veritat és que sí que agafen... Exacte. Sí, sí, sí, havia mare i filla. La història comença que és la... Suposo que és la... la mare, la que està buscant a la... Bueno, durant alguns es bombardeix Josep Barcelona, durant la guerra civil, està buscant el seu marit, entre les escombraries... Jo sí, sí, sí, a les escombraries. I no... bueno, no el troba. Va recorrent Barcelona, veus com està Barcelona destruïda, vas veient després un hs amb qui es troba. Un senyor molt gran, per exemple, que passa a un hospital, també arribar fins a un hospital a buscar-lo, el seu marit. I es troba, per exemple, un senyor gran, i està parlant amb ell, resulta que és una anarquista, a drafar, és i tal, no? I gent diferent, diversa, no?, gent diferent. I llavors, durant... acaba i comença, i sí. Amb aquesta història deia que ja està buscant el marit, allà, durant aquest bombardeix. I llavors, durant tota la novel·la, el que és, és la història, una miqueta, com un feedback, la història de la seva àvia. Perdona, aquest cas seria la mare, i també van explicar la història de la filla. Veus que l'àvia era una senyora que venia de l'aristocràcia, i tenien diners al seu marit, de dir que va a negocis, i tenien diners, i anaven al liceu, i anaven al dinar al restaurant al Suís, i, bueno, un nivell de vida impressionant. El Bilbao, la sortia, el Bilbao. Sí, també, el Bilbao, vull dir que anaven al liceu, tenien el palco, no?, i tot això. Després ja començaven a anar... És un plàssic. A veure la Raquel Meier i, bueno, aquestes coses. És que és una... Els coblets, o d'això. Esclar, jo van passar d'anar al liceu, de sentir banyer, a sentir la Raquel Meier, i era una taqueta. Aquests canvis són genials, m'agrada molt això. Sí, està molt bé, fa un retrat. Trobo un retrat molt, molt fresc de la Barcelona, de la evolució que anava fent Barcelona, finals del segle. Potser comença a ser final, 1800, finals, i principis, 1901, 1909, i, a veure, aquest canvi de segle. I, bueno, està molt bé. A veure, la relació entre l'àvia i el de l'avi, la relació entre dona i home, entre esposos, també. Com vivien per xevera, perquè no hi havia passió. Sí que se l'enamoraven, era molt poema, molt poema, però la veritat, tu aquí no hi havia passió ni aviat. Sí, sí, això m'ho explica, sí. És com un retrat que li fa, no? Sí, molt, molt odio, però després arriba a la nit anirà a l'habitació, tu hi tanques el llum i un patonet, i gràcies. I apa, no? Com evoluciona, no? Després, la senyora aquesta, la senyora que també diu Mundeta, és diferent, ella ja, no? I ella sí que el seu marit... Al final té una història que se s'acaba suicidant i tal. És un tema. I després, ella sí que té una altra parella. Bé, ja veus una altra evolució, també, no? I veus tot el temps, per exemple, de les transvies, que, com Barcelona, es va modernitzant, també. És un retrat costumista de l'època i de la ciutat de Barcelona. I ja l'última de la saga és la Mundeta, que ja és, això, figura, que és una noia de la edat de la mateixa escriptora. És una noia que hi ha a la universitat, que participa en les assemblees, que és superactiva, que ja té un noi, un xicot, que hi ha el tema de l'amor lliure, totes aquestes històries, que era una diferència amb l'àvia, per exemple. Per exemple, la viva en tot el tema de les vegades estudiantils, quan van tancar... Vam tancar la universitat de Madrid, aquí també tot això, com es va viure aquí a Barcelona, ella, com que estava a la universitat, doncs també ho va viure molt. Va haver un temps que també es va intentar amagar una miqueta, perquè igual també la podíem buscar. I, bueno, una miqueta és això. L'evolució de Barcelona ja veus, també, a l'època ja moderna, això, el 1970, com és tot tan diferent. I, bueno, també, molt, el que sí que trobo, també, és molt la reivindicació del català i del fet d'escriure en català. S'ha arribat una miqueta dels poemes que feia el Francisco, que els feia així en plan gexural, però en plan castellà, encara. I, en canvi, després, ja, la seva mare, quan coneix un altre senyor, un estudiant que s'enamora bé, ja, de fet, arriba, tenia a fer adulteri. I veu com aquest noi ja l'hi escriu en català. Ella ja quan diu que s'adona de la importància de poder expressar-te la teva popya llengua, perquè sona molt diferent i és realment el sentiment, i tan enteres, i realment, d'això, sí que t'arriba. I, bueno, llavors, també recorda una miqueta, el tema de Maramboverí, la novel·la de Maramboverí, de la regenta, una miqueta, el clarín, també... És que són de l'Avarsaló, digues-hi després. No, no, sí, és això, que té una miqueta d'aquesta tradició, de dones, una miqueta revels a la seva època, que no es conformaven amb la situació social i familiar que els havia trucat a viure, però sobretot a nivell social, és que no feien res, portant una vida superavorrida, superavorrida. I, a més, sempre amb la religió, la religió catòlica, amb tota la repressió que això suposa, a nivell moral, a nivell de comportaments, a nivell que no podies fer res, que sempre... no ho sé, i al fet d'haver de preparar-te, a millor que fèiem, com diem les dones, de copent de cosir, a brudar... Bé, s'havia fet totes punts de brudat, eh? Sus lavores, sus lavores. Sí, el Servicio Social, no sé si... O, bueno, abans tenien d'altres noms, fins que va... És el que havies de saber fer, això, per poder trobar un marític... Els bàsics per atendre la llar. Sí, sí, a més, a veure, que entre cometes, t'esperaves per trobar un marític, si no, què fèies a la vida? I, a més, com passessin dels 20 i pico d'anys, ja teves pels vestissants, que es deia jo, no?, a partir dels 30, no?, i era... És el que li deien l'àvia, la mare li diuen amb la jove, que encara que tens 22 anys, i encara no tens ni pensament, ni marit, ni mononimari, ni nòvio, ni idea, i només estàs allà a la universitat, i què passa, que has canviat molt, no? Com Calla Mayor, no, a mi, clar. És que l'esperança de vida era molt més baixa. És un home clar, d'això, i llavors. Els 20 dies de casar, tenir fills, perquè, esclar, l'esperança de vida era menor, no?, que la que tenim, lògicament, ara, Max, i parlem del principi de segle XX, lògicament, no? De l'any 46, és la Montserrat Roig. Del naixement, no?, sí. I va morir el 91, 45 anys. Que jugues amb ells. Molt jove, molt jove, i que havia fet moltíssima cosa, molt interessant, molt interessant. Era una figura capital de la literatura catalana. A mi, ara que acabes de dir això, de parlar en català i tal, he trobat una notícia que diu que el festival Pau Casals reproduirà el concert que el músic va oferir fa 100 anys. Aquell famós concert que va dir que jo sóc d'un petit... No, no fa 100 anys. No, no, no. Això va ser a la ONU, no? A la ONU l'any 66. No tant. Potser no tant. Doncs aquí el que diu diu... L'Israelià. Àmit Pèdel repetirà el concert que Pau Casals va oferir a Valtimort amb el mateix violoncel. El mateix que va utilitzar el senyor... És que va ser a la ONU, que va ser a Nova York. El festival tindrà lloc de l'11 de juliol, el 22 d'agost, i aquí... Jo hi entenc, això, de tota manera, perdona. Posa 100 anys. A lo millor és un altre concert que va fer molt famós. Sí, un altre concert. És un altre concert. Valtimort. Aquí es devien estirar els cabells quan el tio devia soltar això. Mare meva, clar que sí, encara... En ple franquisme, no? Encara que els últims anys, el 70, i algú, la cosa es va una mica flexibilitzant, o d'una forma... Jo vaig anar a l'aeroport. Les poques coses que he fet, vaig anar a l'aeroport, quan va venir el teut, amb les restes de Pau Casals, al 70. Ah, no sabia això. Sí, sí. Amb el col·le, es va organitzar un autocar. Ah, que maco, veus? Perquè les coses no es fan avui en dia, em sembla. Bueno, quan torni les papers de Salamanca. I tant, que sí, ja faré una sortida. Passen a Barcelona, que és molt maco, a Salamanca. Una cosa que no he explicat, és molt tonta. Estem escoltant de fons el Robert Smith, que és el cantant de The Cure. És un grup mític, a mi m'agrada moltíssim. Els anys 80, i aquest senyor, que era la més modern, que ja té 56 anys. No sé si encara portarà aquests cabells crepats, aquelles ungles pintades negres, aquests llavis pintats de vermell que portava. Era molt gòtic, però molt curiós. Exacte, però genial. És que sona molt bé, això. És una línia més fosca, però sona molt bé. Que són molt bons, són molt bons. Són nítids. Sí, sí, és molt ben fet. I després, al mig programet, escoltarem una dona, que sovint serà tothom, que és l'Ina Simone. Ina Simone, que fa 12 anys que ens va deixar, que va morir. I ens cantarà jo del Mavie Vigesquers for me, que és preciós, escoltarem com a meitat. Però ara ja m'esperarà de teatre. Durarà una estoneta per a això del Montmoy, de la representació de Cirque. A veure, la major part de persones ho saben, perquè això ha estat publicitat per tot arreu, doncs, aigualada aquesta última setmana, em sembla que a partir de dijous, fins al triomenge, hi ha hagut un festival de teatre, no? I, llavors, això vol dir que hi havia un munt de companyies que actuaven i també activitats pel carrer, amb vestioles d'aquestes grosses i tal. Tot el que la ciutat estava aixecadíssim, en l'hivenge, quan vaig arribar allà. I, lògicament, vaig dir a veure què puc anar a veure, no? I la veritat és que em va interessar molt, tant una obra com l'altra. La primera és aquesta, que deies tu, del senyor Vidal. Que es veia una representació de Cirque, no? Sí, companyia Jordi, Ella Vidal. Ah, Ella Vidal. Una representació en Opo-Opo-Ops, i, en definitiva, presenta en una obra que té tant de Cirque com d'això de contingut crític. O sigui, en definitiva, l'obra comença amb dos paios amb un sac així de gross de diners, no? I que estan fumant puros i tal, doncs satisfets d'haver aconseguit, ves a saber com, perquè això no sé què em segueix treballant, això t'ho asseguro jo, que no. No, treballant honestament no et fa res, que... I llavors els veus satisfets i... Mira el rato, mira el rato. Digue-m'ho a dir. Estàs desenvolupa amb ells allò que se'n diu la... A veure si puc quedar-me amb l'altre i tot, de les dues bosses, una per cada una, a veure si es pot quedar. I a partir d'aquí, doncs, números de Cirque estan prou ben pensats, perquè pràcticament només disposen d'aquests dos sacs, que són un home inflada, lògicament, no? I llavors, a partir d'aquí, doncs, hi ha moltes més coses, com es van desinflar dels sacs sense donar-se'n. Que s'adonar-se'n. I ha dit que és una... no sé, va ser una obra que la vaig trobar molt interessant i molt divertida. I en qualsevol altre, doncs l'altre és això que deies tu, el Momo, que és aquesta obra, una adaptació a lliure, molt lliure d'això de la novel·la de Michael Endie. Com està presentat? És tan elemental com que tres personatges que viuen en un jardí votant i que van donat, ens esperen per explicar-nos una història, la història de la nena Momo. Momo posa és la meravellosa qualitat de saber escoltar els altres i desitja ajudar-los a humanitzar la seva vida. Sobretot, quan els homes grisos decideixen apoderar-se d'un dels vents més preuats que posa es les persones al seu temps. El que em va agradar és que fossin els homes de gris, no? Sí. És que ja tenia una segona intenció a Michael Endie, amb aquesta peça. Jo vaig dirigir la novel·la, que serien l'Ain-Line, no sé, 85. Que és la novel·la meravellosa. És meravellosa, és deliciosa. És abans que la història intermenable. I, de fet, és que li va donar més coneixement al Michael Endie. I és de debò que és deliciosa, és molt recomanable, que és per relegir, disfrutar i auditar. És petitoneta, no és gaire gruixuda. Sí, és superagradable de llegir. Bé, la qüestió és que la representació teatral, que va la dir que no era pas amb un escenari ni tot, sinó que era, fins i tot, amb un porxo. O sigui, un d'aquests llocs que els han adaptat... que els han adaptat per el festival aquest. I, llavors, al vent mig hi havia, doncs, aquest jardí botànic, per dir-ho d'una manera, no? I tenia diferents sortides i entrades, i els tres personatges, que són els que actuen, que són els bàsics de l'obra, es van trobant amb les diferents... Però, Jaume, era com si fos al carrer, amb una plaça. Era dins un porxo. Ah, dins un porxo. El porxo és aquell lloc on, en les cases paigals i les cases de pagès, si guardava el carru i el burro. Val, és carru i els animals. És començar amb un porxo, diguem, d'una plaça o algú, sinó que era l'interior d'una gran casa. Diguem que seria una gran pàtria o... L'interior d'una gran casa, cap per cert. Ens van dir, és molt fosca, això. Jo deia, ara que fan els darros, hi havia unes llumetes, no era espelma, era que això... I llavors, doncs sí, vam arribar, que no vam veure res, fins al final, llavors sí. Però era autènticament un porxo, o sigui, allà, segur que hi havia hagut carros, segur, segur, segur, segur. I la porta era la mateixa, val, dir-ho? Clar, que aquestes portes, el que tenien, era una porta més petitona. I llavors, per aquesta porta petitona, hi vam entrar fins que ens van situar en el lloc, i tal. L'experiència va ser molt interessant, aquesta novetat, i tal. Jo vam fer molt bé, ho explicaven molt bé. La poètica que utilitzen és, jo penso que es correspon perfectament, a un obra com la que jo... Ui, no era això, però ara ja veus? Sí, sí, sí. Ves a veure una cosa i després t'endriqueixes a partir del dia a la sàpina. Clar, sí, sí, sí. I bé, molt bé, eh? Perfecte. A mi m'agradaria veure aquesta obra de teatre. Ja estem aquí, és una cosa puntual per lliguer. Bé, però potser, si em permets, ja, home. Veig que això ho fan... La producció és de la companyia de teatre Anna Roca. Hi ha una pàgina web que les teus vedobles, AnnaRoca.com. Mira, no sóc la meva, mira. Igual aquí podem mirar una miqueta a qui no tindrà riferà, o quins bolos, o per on poden actuar aquesta gent. Potser, sí, segur que per en bolos. Perquè aquest festival, precisament, per si alguna cosa serveix... És una mostra, no? És una mostra, perquè hagats contracte i esport. I tot això, eh? Vull dir, hi havia una gent... I la llista era interminable d'actuacions que hi havia. Després, l'altra cosa que tinc molt interessant, també és l'exposició d'aquí a Can Genestar, que porta partit el Invaí, i que en definitiva estarà del 16 d'abril, o sigui, va començar el 16 d'abril, i estarà fins al 26 de maig. Bé, és una exposició de diferents autors. A mi hi ha tres o quatre quadres, que em van agradar moltíssim, i llavors hi ha altres coses que ve. Hi ha no tant, oi? Però moltíssim. El vaig trobar d'una finesa extraordinària. Suposo que tu el pots haver vist, aquesta exposició. No he tingut temps perquè em vaig voler, no vaig poder, però ara t'explico una miqueta, digues. I llavors, doncs, el que també és interessant, perquè com que són de molts autors d'aquí, d'aquí és en just, doncs, paral·lelament, doncs hi ha un apartat, que és aquell punt interior, que alguna vegada que hem vist alguna exposició, tu i jo també l'hem detectat. Doncs allà anava fent com una exhibició filmada, en aquest cas, no? De tot un seguit d'obres que ja no només s'exposen aquí, a Can Ginestar, sinó que són les posicions que s'han fet a diferents punts d'aquí, a Sant Josep Verne. Bé, bé. Vull dir, vaig passar ben bé, mitja hora, tres quarts, gaudint de la sensibilitat dels creadors, i també d'aquesta informació tan interessant, encara que sigui fílmica, que em va semblar molt interessant. Igualment, si us heu fixat, quan arribeu per Can Ginestar, per la part principal, hi ha també altres tipus d'esculptures i instal·lacions que estan col·locades per diferents punts del jardí, i encara que s'han de col·locar més coses, unes roques a l'entrada i tal, que això són també... És el que diem, es vol fer una mena d'envai, és a dir, omplir debat a debat el que seria Can Ginestar, i es vol fer justament el dia de Sant Jordi, es vol intentar que demà o quan celebra, que és el que celebra un altre dia, que no és el dia concret, volen omplir Can Ginestar, és una mica aquesta sensació d'art i de persones, no? I aquí col·laboren, evidentment, els professors, gran part dels professors que pertanyen al teatres plàstiques, la Puri, Martín, la Carme Malaret, la Genira, Romero... Hi ha una serie de gent que són, si no m'equivoco, el gran part, i a part d'això, la Dolors o Montserrat, hi ha una serie de gent que treballa amb aquesta línia, per crear aquesta mena d'intensió de donar conèixer a l'art als Sant Justencs, una forma molt més clara i més directa. Bé, a partir d'aquí és el que s'ha d'intentar, és que s'ompli Can Ginestar amb gent, i és aquesta la... I no concretament de Mac, és el dia de Sant Jordi, és el que probablement pot ser. Però em sembla que hi ha un dia això, ja us ho diré bé la setmana que ve, però tinc que preguntar que volen intentar omplir la màxima possible. Era així com Can Ginestar a Bassa o Can Ginestar a això. A veure, l'iniciativa. L'iniciativa com a tal. Molt bé. Farem ara un petit kitkat, i ho escoltarem a la Nina Romero-Nabadià, la Nina Simón. Genida, si m'estàs escoltant, perquè és molt maca. Doncs la Nina Simón, amb aquest tema, que és My Babe Just... My Babe Just Cares For Me. My Babe Just Cares For Me. My Babe Don't Care Who Knows It. My Babe Just Cares For Me. My Babe Just Cares For Me. My Babe Just Cares For Me. My Babe Just Cares For Me. Tinc la Nina Simón, que era peculiàra aquesta senyora. Tenia una veu peculiàra i una persona molt educada, però tenia una veu trancada. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. Aquest grup treballa això. El que passa és que hi ha un conflicte molt gros amb l'establiment de la presó. A partir d'aquí veieu el film. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz. La Nina Simón és una veu peculiàra i no es va marcar la història del blues i del jazz.