Babilònia del 30/4/2015

En la ràdio de Sant Just ve de la vi de tu. Ràdio de Esper durante la vi de tu. Ràdio de Esper ve de la vi de tu. Ràdio de Esper ve de la vi de tu. Ràdio de Esper ve de la vi de tu. Ràdio de Esper ve de la viva de tu. Ràdio de Esper ve de la vi de tu. Ràdio de Esper com sempre els nostres companys, la Rosa Alcalà, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Ja estem d'estiu. Primaverat, estiu, sí, ja pràcticament anem ja amb línia. El Jamo Vidal? Amb línia de Caló, ja. I el David, ja traiem foc, no? Bona tarda, sí, ja fa caloreta. I jo que estic aquí, dic que escorrem-nos aquí dins, aquesta paixera, aquí ja comença la cosa puja, però jo tinc gaire condicionat. Ah, té el comandament, té el comandament. Jo tinc de power, no? Però com és això? Home, no sé a què clima, no ho sé. No, no, no, m'acabo de trobar, no ni sabia que estava. Ja, perquè actualitats, aquestes coincidències, que estava allà, a totes papers... Però pot ser que aquest també, o no? Si no, a distància, eh? Sí. Si vols, sí, si vols. Bueno, com us deia, la seva passada al programa, allà es diu, ara es diu, ja, xesquilònia. No, bueno, seguim sent la Babilònia, com sempre. I el que farem serà començar, primer, amb la Rosa, que es parlarà d'un llibre de la Montserrat Roig, que es diu Ramona Déu. El Jaume, que està molt teatral, que s'ha vist dues obres de teatre. Molt, i tant. Jaume, el festival de teatre, ja, igualada tu, els dos de setmana ha estat molt bé. Clar que sí, que sí, que s'hi aprofita, però la teatre, que s'ha de veure molt de teatre, ha de veure Momo, del Michael Ender, el mateix que ha de fer la història interminable, i una altra peça, que es diu, una representació de Cirque, de la companyia Jordi Ividal, que no te la s'ha de veure amb la seva família. Almenys jo no el vaig reconèixer com a família. Això no ho va reconèixer. No ho va reconèixer. Tu no ets els meus. Sí, sí, viva el primitivisme. No és a veure amb mi. I, bueno, al món del cinema, el David es parlarà de Convicto, es parlarà d'una obra magnífica que es diu Mr. Turner, que sé que el Jaume ha pogut veure. L'has vist, Mr. Turner, sí, del Mike Leif, aquella del Pinto. Que sí, que sí, que sí. Que hi ha la comentari, que també l'he pogut veure jo. La Rosa s'ha anat al Palau, per el preciós, Palau Macaia, amb aquella mena de... És una cicle, sí. Ara ens ho tornem a explicar amb el treball de Rosa, que ens en recordem, que és una cicle que s'ha de veure, el nen de la bicicleta. I jo us parlaré al final de tres pel·lícules quina més curiosa, si ja t'hem si, si no, doncs doné igual. Pararé de Mortadello i Filemon contra Gimil Cachondo, de Javier Fesser, que m'ho has passat en gran, veient aquesta pel·lícula, per cert, va ser una de les guanyadores dels Goya, les millors pel·lícules d'animació, i ha sigut recuperat un parell de pel·lícules d'any 94, una que es deia fer el Pudo Maldito, si us sona. Sí, sí. Em sona molt el títol, però no recordo de què anà. També l'hi he vist, una al·lècia balascoa i la Victòria Abril. Amb la Victòria Abril. Jo l'he vist, però no me'n recordo. L'he vist, però no me'n recordo. L'he vist, però no me'n recordo. Exacte, bueno, sí. El de Maldito no ho sé, però és el Pudo Maldito. Sí, sí, és això de fill a cap. Però, bueno, és una visió. I també s'hi donarà temes parlant d'una pel·lícula molt rara, d'any 94, una pel·lícula experimental que es deia Poison, del Tot Haines, que també l'he recuperat i... Totes tres. Fantàstic. Que són tres pel·lícules dos a set d'últimes, que si no, mira, el occident ve de temes o comentemis, no passa res. Molt bé, doncs, en Rosa Ramona, adéu. Adéu i hola. I per començar, no? Sí, sí. Donido, no? El títol, bueno, és una de les novel·les que va fer la Montserrat Roig. Aquest, en concret, la va fer durant l'any 1970-72, o sigui, abans del que seria la transició democràtica, no? Ella ja era tota una... bueno, tot un personatge literari, era molt jove, recordo que ella va morir també molt jove, i les novel·les, tot el que ella va escriure, novel·les i assajos, ho va fer també amb molta joventut. No sé si tenia 20 pocs, 22, 23, 25, és el 30... 30 pocs que va morir. Doncs va fer... No 40 hi ha alguna cosa. O 40 hi ha alguna cosa, era allà. Ara és que no he tornat a buscar la dada concreta de la edat. Sembla que era de la quinta de la Jaume, més o menys. Sí? Sí, un pel més jove, però... La va? Sí, la Montserrat Roig. Ah, era més jove. Però no molt més, tampoc. Sí. 4 o 5 anys més jove. No, sí, ara tindria més o menys. Tindria 4 anys. Sí, sí, va morir. Sí, va morir. Sí, va morir. I en tenia 40, i algo. Clar. Doncs jo sempre l'havia fet bastant més jove. No, bueno, pot ser una mica més, però no massa. Doncs aquesta novel·la és molt interessant. És la vida de 3... bueno, a veure, sobretot la tècnica narrativa també és molt trencadora per la època, perquè era el típic de les novel·les, que es feien en aquella forma literària, i de forma narrativa també, i tot a nivell gràfic de com s'escrivia amb els seus guions, si era un diàleg, per exemple, doncs hauria de posar els teus guions, que quedés molt clar, quan parla cada personatge ja més ben identificat. Ella no, ella fa una barreja, t'estàs explicant, i de fet et costa una miqueta seguir, fins que t'adones que va seguir una miqueta al principi el fill, el fill de la novel·la, de l'argument que ella està explicant. Sí, de l'entremat. Sí, de l'entremat, perquè el que està fent és explicar la història de 3 dones. 3 dones de la mateixa família són 3 generacions, la mateixa família, que a més totes 3 es diuen Ramona. Clar, i llavors, moltes d'elles, el que passa és que agafen el diminutiu de Mundeta. La seva família, sobretot, s'hi diuen Mundeta, i crea sempre parlant de Mundeta, i a vegades no se'n ve de quina Mundeta està parlant, però, bueno, la veritat és que sí que agafes... Aviamare i filla, o... Exacte, sí, sí, aviamare i filla. La història comença que és la... és la suposa que és la... la mare, la que està buscant a la... bueno, durant alguns dies, bombardejos a Barcelona, durant la Gràcia Civil, està buscant el seu marit, entre les escombraries... Jo sí, sí, sí, a les escombraries. I no, bueno, no et troba. Va recorrent Barcelona, veus com està Barcelona destruïda, vas veient després un Àxis amb qui es troba, no? Un senyor molt gran, per exemple, també, que passa de Téunidó, va a un hospital, també va arribar fins a un hospital, a buscar-lo, al seu marit, i això va, per exemple, a un senyor gran, i s'ha de parlar amb ell, resulta que és una arquista, és i tal, no? I gent diferent, diversa, gent diferent. I llavors, durant... acaba i comença així. Amb aquesta història de que ja està buscant el marit allà, durant aquest bombardeig. I llavors, durant tota la novel·la, el que és, és la història, no?, una miqueta com un feedback, la història de la seva àvia, bueno, perdona, aquest cas seria la mare, i també van explicar la història de la filla. Veus que l'àvia era una senyora que venia de la aristocràcia i tenien diners, el seu marit es dedicava a negocis, i tenien diners, i anaven al liceu, i anaven a dinar al restaurant, al suís, i bueno, un nivell de vida impressionant, tenien serveis. El Bilbao, que sortia al Bilbao. Sí, també, també al Bilbao. Vull dir que anaven al liceu, tenien el pàlco. Es menja molt bé, el Bilbao. Després ja començaven a anar a la polo, també a veure la Raquel Meijer, i bueno, aquestes coses, no? Escoplets, o d'això? Escoplets, clar, i ho van passar d'anar al liceu, de sentir la Raquel Meijer, que m'ha acusat molt bé aquests canvis. Són genials, a mi m'agrada molt això. Sí, no és que està molt bé, fa un retrat, trobo un retrat molt, molt fresc de la Barcelona, de la evolució que anava fent Barcelona, finals del segle, que comença a ser final, 1800 finals, i principis 1901, 1919, en aquest canvi de segle. I, bueno, està molt bé. A més, la relació entre l'àvia i el de l'avi, la relació entre dona i home, entre esposos, també, que no hi havia passió. Sí, que se enamoraban, era molt poema, però la veritat, tu aquí no hi havia passió ni aviat. Sí, sí, això m'ho explica. És com un retrat que li fa, molt, molt odio, però després arriba a la nit anirà allà, a l'habitació, tu hi tanques el llum, i un patonet, i gràcies. I, bueno, és curiós, com evoluciona. Després, la senyora Questa, la segona, que també diu Mondeta, és diferent ella ja. I ella sí que el seu marit... Bueno, al final, té una història que se s'acaba suicidant i tal, amb un tema. I després, ella sí que té un altre parell, ja veus una altra evolució, també, i veus tot el temps, per exemple, les trambies, com Barcelona, es va modernitzant, també. És un retrat costumista de l'època i de la ciutat de Barcelona. I ja l'última de la saga, és la Mondeta, que ja és això figura, que és una noia de la edat de la mateixa escriptora. És una noia que ja va a la universitat, que participa amb les assemblees, que és superactiva, que ja té un noi, un xicot, que és el tema de la mort lliure, totes aquestes històries, que era una diferència amb l'àvia, per exemple. Per exemple, la viva en tot el tema de les drogues estudiantils, quan van tancar la universitat de Madrid, aquí també tot això, com es va viure aquí a Barcelona, ella, com que estava a la universitat, doncs també ho va viure molt. Va haver un temps que també va intentar amagar una miqueta, perquè igual també la podíem buscar. I una miqueta és això. L'evolució de Barcelona ja veus també a l'època ja moderna, això el 1970, com és tot tan diferent. I també molt, el que sí que trobo també és molt la reivindicació del català, i del fet d'escriure en català. S'ha arribat una miqueta dels poemes que feia el Francisco, que els feia així en plan jocs surals, però en plan castellà encara. I en canvi després ja, la seva mare, quan coneix una altra senyor, un estudiant que s'enamora bé, de fet ha arribat i tenia a fer adulteri. I veu com aquest noia li escriu en català. Ella ja quan diu que s'anadona de la importància de poder expressar-te la teva propera llengua, perquè sona molt diferent, i realment té sentiment i tant enteres, i realment d'això sí que t'arriba. I també recorda una miqueta de la novel·la de Marambo Berí, de la regenta, una miqueta de la Clarín, també... És una miqueta d'aquesta tradició, de dones una miqueta revels a la seva època que no es conformaven amb la situació social i familiar que els havia trucat, però sobretot a nivell social, és que no feien res, portaven una vida superavorrida, sempre amb la religió catòlica, amb tota la repressió que això suposa, a nivell de comportaments, a nivell que no podies fer res, i al fet de preparar-te a allò que feien les dones, jo deia que havien d'acusir a brudar. Havia fet totes punts de la brudat. Sos labores, no? Sí, al Servicio Social. O abans tenien d'altres noms, fins que va... És el que havies de saber fer, per poder trobar un marit i casar-te. Els bàsics per atendre la llar? Sí, si no hi ha més... No hi ha més, com passessin dels 20 i pico d'anys, ja et quedes per vestir sants, que es deia jo, a partir dels 30... És el que li deien l'àvia. La mare et diuen amb la jove, que encara que tens 22 anys, encara no tens ni pensament, ni marit, ni nòvio, ni idea, només estàs allà a la universitat, i què passa, que has canviat molt? Exacte, teníem en compte que... És que l'esperança de vida era molt més baixa. Home, clar... Els 20 havies de casar, tenir fills, i ara es pensa de vida era menor, que la que tenim lògicament ara, Max, i parlem del principi de ser claví, lògicament, no? De l'any 46 és la Montserrat Roig. Del naixement, no? Va morir el 91, 45 anys. Sí, jo ho vaig veure. Molt jove. Molt jove, molt jove. I que havia fet moltíssima cosa, molt interessant. Molt interessant. Era una figura capital de la literatura catalana. A mi, ara que acabes de dir això del Parlament català i tal, he trobat una notícia que diu que el Pau Casals reproduirà el concert que el músic va oferir fa cent anys, aquell famós concert, que va dir, jo sóc d'un petit... No, no, no, no. Això va ser a l'Ònus, no? A l'Ònus l'any 66, no tant. Tant cent anys potser no tant. Doncs aquí el que diu, diu, Amid Pedal, repetirà el concert que Pau Casals va oferir a Baltimore, amb el mateix violoncel, al passieren de la sedancia Ricky Ramos. Sí, el inc databases, que de fos d'electrò implementation, que van fer uns transparency. El festival самые, ho veurem molt magazines. De fet, totes s'est水sos estap corazón de exhibitions. Sí. S'ha fet el bon Run. ¿Et portes... Portes un bon ★ i això d'aquest moment. Tenim tota la ignòpiat, que ara s'està tentat d'un festival Emple, franquisme, imagina't. Encara que els últims anys, el 70, i algú, la cosa es va una mica flexibilitzant, o d'una forma... Jo vaig anar a l'aeroport. Però als 60's encara no, eh? De les poques coses que he fet vaig anar a l'aeroport quan va venir el teut en les restes de poques. Ah, no sabia això. Amb el col·leg es va organitzar un autocar i vam anar. Ah, que maco, veus? Aquestes coses no es fan avui en dia, em sembla. No, m'he dit que no. Bueno, quan torni les papers de Salamanca. I tant que sí, faré poner una sortida. Passem a Salamanca, és molt maco Salamanca. Una cosa que no he explicat, és molt tonta. Estem explotant de fons el Robert Smith, que és el cantant de The Cure. És un grup mític, m'agrada moltíssim, dels anys 80, i aquest senyor, que era la més moderna, que ja té 56 anys. No sé si encara portarà aquests cabells crepats, aquelles ungles pintades negres, aquests llavis pintats de vermell que portava. Era molt gòtic, era molt gòtic, però molt curiós d'una forma excelent. Exacte, però genial, és que sona molt bé això. És una línia més fosca, però sona molt bé, són molt bons, són molt bons. Sí, sí, és molt ben fet. I després, al mig programet, escoltarem una dona que sovint serà tothom, que és l'Ina Simone, que fa 12 anys que ens va deixar, que va morir, i ens cantarà jo del Mavie Bejesquers for me, que és preciós. Escoltarem com a meitat. Però ara el Jaume es parlarà de teatre. Durar una estoneta parlant d'això, del Momo i de la representació de Cirque. Sí, com sabeu, la major part de persones ho saben, de la majoritat per tot arreu. Doncs, aigualada aquesta última setmana, em sembla que a partir de dijous, fins al triomenge, hi ha hagut un festival de teatre. I llavors, això vol dir que hi havia un munt de companyies que actuaven, i també activitats pel carrer, amb vestioles d'aquestes grosses, i tal. Tot el que la ciutat estava aixecadíssim, a nivell de quan vaig arribar allà, i doncs lògicament vaig dir a veure què puc anar a veure. I la veritat és que em va interessar molt, tant una obra com l'altra. La primera és aquesta que deies tu, del senyor Vidal, que es veia una representació de Cirque. Sí, companyia Jordi, Ella Vidal. Ah, Ella Vidal. Sí, i a més a més es diu Nopo Oups, i en definitiva presenten una obra que té tant de Cirque com d'això de contingut crític. O sigui, en definitiva l'obra comença amb dos paios amb un sac així de gros de diners, i que estan fumant puros i tal, doncs satisfets d'haver aconseguit, ves a saber com, perquè això no és a què ens segueix treballant, això t'ho asseguro jo, que no. Treballant? Treballant honestament no tant rica. I llavors els veus satisfets, i... Mira el rato, mira el rato. Estàs desenvolupa amb ells allò que se'n diu la... a veure si puc quedar-me amb l'altre i tot, de les dues bosses, una per cada una, a veure si es pot quedar. I a partir d'aquí, doncs números de Cirque estan prou ben pensats, perquè pràcticament només disposen d'aquests dos sacs, que són un goma inflada, lògicament, no? I llavors a partir d'aquí, les coses com es van desinflar dels sacs, sense donar-se. I ha dit que és una... no ho sé, va ser una obra que la vaig trobar molt interessant i molt divertida. I en qualsevol altre, doncs l'altre és això el que deies tu, el Momo, que és aquesta obra, una adaptació a lliure, molt lliure, d'això de la novel·la de Michael Endie. Com està presentat? És tan elemental com que 3 personatges amb un jardí votant i abandonat ens esperen per explicar-nos una història, la història de la nena Momo. Momo poseix la meravellosa qualitat de saber escoltar els altres i desitja ajudar-los a humanitzar la seva vida. Sobretot, quan els homes grisos decideixen apoderar-se d'un dels vents més preuats que poseixen les persones al seu temps. El que em va agradar és que fossin els homes de gris, no? Sí. És una segona intenció a Michael Endie amb aquesta peça. Sí, jo vaig llegir la novel·la, que serien l'any 1985. És una novel·la meravellosa. És meravellosa, és deliciosa. És abans que la història intermenable. Sí, cert, és abans. I, de fet, és qui li va donar més el coneixement al Michael Endie. I és de debò que és deliciosa, és molt recomanable, que és per religiar, disfrutar i auditar. És petitoneta, no és gruixuda. La qüestió és que la representació teatral que va dir que no era pas amb un escenari, sinó que era, fins i tot, amb un porxo, o sigui, un d'aquests llocs que els han adaptat per el festival aquest. I, al vent mig, hi havia aquest jardí botànic. I tenia diferents sortides i entrades, i els tres personatges que són els que actuen, que són els bàsics de l'obra, es van trobar amb les diferents... Però, Jaume, era com si fos el carrer en una plaça. Era dins un porxo. El porxo és aquell lloc on, en les cases paigals i les cases de pagès, si guardava el carru i el burro. És que pensàvem en un porxo, d'una plaça o algú, sinó que era l'interior d'una gran casa. L'interior d'una gran casa. L'interior d'una gran casa. Que per cert ens van dir, és molt fosc, això. I ara què fan els darros? Hi havia unes llumetes, que no era espelma. Era això. I llavors, sí, vam arribar, vam veure res, fins al final, llavors sí. Però era autènticament un porxo, o sigui, allà segur que hi havia hagut carros, segur, segur, segur. I la porta era la mateixa, que aquestes portes, el que tenien, era una porta més petitona. I llavors, per aquesta porta petitona, és per on vam entrar, fins que ens van situant el lloc, i tal. L'esperit ja va ser molt interessant, és aquesta novetat, i tal. I ho vam fer molt bé, ho explicaven molt bé. La poètica que utilitzen és, jo penso que es correspon perfectament, a un obra com la que... Jo ho ignorava això, però ara ja veus, i jo vas a veure una cosa, i després t'endriqueixes a partir de la sàpina, aquestes coses, clar. I bé, molt bé, eh? Perfecte. A mi m'agradaria veure aquesta obra de teatre. Ja estem aquí, és una cosa puntual, per mi. Jo també, però potser... Si em permets ja, home. Veig que això ho fan, la producció és de la companyia de teatre Anna Roca. Hi ha una pàgina web, que les teves vedobles Anna Roca.com, i ara aquí podem mirar una miqueta, que ni tindrà ni faran, o quins bolos, o per on poden actuar aquesta gent. Sí, segur que faran bolos. Aquest festival, precisament, per si alguna cosa serveix, perquè els contracten, i tot això, eh? I la llista era interminable d'acuacions que hi havia. Després, l'altra cosa que tinc molt interessant també és l'exposició d'aquí a Can Ginestar, que porta partit el Invaí, i que en definitiva estarà del 16 d'abril, o sigui, va començar el 16 d'abril, i estarà fins al 26 de maig. Hi ha molt de diferents autors. A mi hi ha tres o quatre quadres que m'agraden moltíssim, i llavors hi ha altres coses que ve. Però moltíssim, el vaig trobar una finestra extraordinària. Suposo que tu el pots haver vist. No he tingut temps perquè em vaig voler, no vaig poder, però ara t'explico una miqueta. I llavors, el que també és interessant, perquè com que són de molts autors d'aquí a Sant Just, paral·lelament hi ha un apartat que és aquell punt interior que alguna vegada que hem vist, alguna exposició tu i jo també, també l'hem detectat. Allà anava fent com una exhibició filmada, en aquest cas, de tot un seguit d'obres que ja no només s'exposen aquí, a Can Ginestar, sinó que són exposicions que s'han fet a diferents punts d'aquí a Sant Just. Bé, bé, vaig passar ben bé, mitja hora, tres quarts, de la sensibilitat dels creadors i també d'aquesta informació tan interessant, encara que sigui fílmica, que em va semblar molt interessant. Igualment, si us heu fixat, quan arribeu per Can Ginestar, per la part principal, hi ha també altres tipus d'esculptures i instal·lacions que estan col·locades per diferents punts del jardí i encara que s'han de col·locar més coses, unes roques a l'entrada i tal, que això també és el que diem, es vol fer una mena d'envall, és a dir, que seria Can Ginestar i es vol fer justament el dia de Sant Jordi. És a dir, es vol intentar que a demà o quan celebra un altre dia, que no és el dia concret, volen omplir Can Ginestar. És una mica aquesta sensació d'art i de persones. I aquí col·laboren, evidentment, els professors, gran part dels professors que pertanyen a la teva dels plàstiques, la Puri, Martín, la Carme Malaret, la Genira, Romero, hi ha una serie de gent que són, si no m'equivoco, a l'entrada, hi ha una serie de gent que treballa amb aquesta línia per crear aquesta mena d'intenció de donar conèixer l'art als enjustents d'una forma molt més cadè, molt més directa. Bé, a partir d'aquí és el que s'ha d'intentar és que s'ompli Can Ginestar amb gent i és aquesta la... I no concretament de mà, que és el dia de Sant Jordi. Exacte, constantment. Però em sembla que hi ha un dia, això ja us ho diré bé la setmana que ve, però tinc que preguntar que volen intentar omplir la màxim possible. No sé si es pot passar o Can Ginestar això. Està bé la iniciativa. Molt bé, doncs farem ara un petit kitkat i escoltarem a la Nina Romero, a la Nina Simón. Genira, si m'estàs escoltant. Perquè és molt maca. Doncs, la Nina Simón, amb aquest tema, que és My Babe, per mi. My baby don't care for shows, my baby don't care for clothes, my baby just cares for me, my baby don't care for cars and races. High tone places, Liz Taylor is not his style, and even Lana Turner's smile, something he can't sing. My baby don't care, who knows it. My baby just cares for me. My baby don't care for shows, and he don't even care for clothes. My baby just cares for me. My baby don't care for cars and races. My baby don't care for cars and races. My baby don't care for he don't care for high tone places. Liz Taylor is not his style, and even Lana Turner's smile, something he can't sing. Something he can't sing. My baby don't care for shows, and he don't even care for cars and races. My baby don't care for shows, and he don't care for cars and races. My baby don't care for me. Tinc una magnífica vocalització, una gran cantant, però tenia una veu peculiar. Una persona molt educada, però tenia una veu trancada. Una persona molt educada, però tenia una veu trancada. I tenia una cantant. I tenia una cantant. I tenia una cantant. I tenia una veu trancada. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.