Babilònia del 7/5/2015

És així, si us només us podeu comprar un còmica al mes, que sigui un Marvel Gold. Amb ells, marxem fins la setmana que ve, ja són les 9. Moltíssimes gràcies per ser aquí. Dijous que ve a les 8 del vespre Radio d'Esber. Serem una altra cop amb vosaltres. Moltes gràcies. Cuideu-vos molt. Adéu. Doncs hem vingut un dia més aquí a la Vilònia, a Radio d'Esber. Estem, com sempre, amb la magnífica companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Què tal, com estem? Moltes gràcies, igualment. I de la magnífica companyia. Fantàsticament. Has dit una veritat com un temple. Clar. I el Jamó Vidal. Sí, clar, però jo ja soc més secundari. Bé, no ho sé. No m'has fet res, som iguals, en mateix rang. Tenim el mateix nivell aquí. M'he dit que no. Tornoy a insistir. Jo soc una sorlea. Jo soc una sorlea. Exacte. Jo la viro amb ella. I després et viro en el Mireia Vino. És el mateix. Ui, si em mires a mi, llavors, jo perlo. Jo no ho sé, a distància. A mi també em passa. Quan jo us miro, llavors em miro ja. Bueno, bueno, bueno. Comencem, va. No he dit de quin sentit, eh? Jo també no sé. Vinga, va. Comencem. Molt bé. Doncs farem el Sumari, amb el permís de tanta floreta, que ens hem tirat aquí tots. Que no tenim àvia, ja. Exacte, mare meva. És això. Doncs parlem una miqueta del món de l'art, dels monuments, de les sortides que fem de tant en quant, i ens anirem a Vallbona de les Montges, a parlar una mica del císter, i també d'una exposició que es fa al Menac, a la sala d'exposicions, a una de les dues sales, que és la fotografia de Gabriel Casas, un fotògraf d'entre guerres, no? Bàsicament, perdó, no? De la guerra, de la guerra... Sí, abans de la guerra civil espanyola, volia dir. Parlem d'un llibre, que es diu No hay cuervos, un nom inquietant, per un llibre. I després, pel·lícules. Farem, realment, parlem de novetats, de no tan novetats, però farem, crec, una selecció molt bona de pel·lícules, perquè, sobretot, la Rosa es parla de Tomboy, una pel·lícula que està dins d'un cicle, i, a més, ens comentarà una altra cicle, perquè la Rosa va de cicle en cicle, que fan les millors pel·lícules, les millors seleccions de pel·lícules que puguin haver-hi a Barcelona o al Bajobragat. Els hem parlat d'una novetat, Gissons d'Amor, amb la seva estimada Juliet Vinoix, que sí, Jaume. Tan cantadora. Molt bé, com sempre. I parlem, també, d'una pel·lícula de Tom Mosch, la mecànica del corazón. Parlem d'unes dos pel·lícules que van quedar una mica en segon pla als Goya, l'Oreac i Musseranyes. Recordarem pel·lícules als anys 90, en aquest cas, en un món perfecte, la llista de Schilder, la llista de gent rica, tant en què la televisió ens dona una bona base. Llos Vinga, apa, parlem de Vallbona de les Montges. Què us va semblar? Aquesta excursió tan màgica. La tercera... Era per completar la ruta del císter, la triangra del císter, perquè són tres monestis, els que tenim aquí Catalunya i tots els situats a Tarragona. Però aquest és de Montges. Exacte, l'altre era Poblet, Santes Creus, i aquest de Vallbona de les Montges, i, a més, és l'habitat. És l'únic dels tres que està habitat. Per Montges. No són de clausura per això, perquè sí que vam veure alguna. Són benedictines. Benedictines, perquè és de l'ordre de Sant Benet. Exacte, jo no ho sé, vam veure alguna. Per això no crec que sigui la clausura. Home, la que estava venent els tiquetes entre les es Montges. Hi ha una altra senyora tan senyora, tan jove, que no viva a sortir un moment i tal. Són austeres, però no són de clausura. No crec que sigui la clausura. Però, bueno, aquesta habitat, a veure, amb la mosaïsada, la hirvècia, que és l'esquitectura d'aquí de la pròpia del císter, de l'ordre del císter, i no el que són les seves habitacions, com pot ser el refectori, que ja fan els sàpats o els dormitoris, les cel·les, tot això, no ho visites. Això es veu allà sobre ben... Perquè és això, perquè està habitat. Ben acabat, i ben d'allò, perquè el que em va sobtar molt és la senzillesa, de com ho tenen tot això. I la pobresa, eh? La pobresa, la mobilitat, la construcció, que l'han trigat 400 anys, i 4 segles han acabat. I de la manera que vam barrejar diferents estils, diferents fórmules... Vaig fer pensar molt amb l'arquitectura, i vaig a dir, de la manera que en definitiva, esclar, qui tenia algun tipus de diner, encara que fos cada segle, una cosa... Però ja tenien pocs diners, és que és això. Ja, però... El que sí que va ser curiós, el que van explicar, que havien de... A veure, per mantenir el... Perquè el monestir encara pogués sobreviure, d'una reforma d'un concili de 30 anys, van explicar. Sí. Llavors era necessari que els monestis estiguessin enclavats amb un municipi, amb un poble, o sigui, amb una població que hi hagués gent, no? I clar, però... El bona estava més juint de la gent, del poble més proper. I llavors el que van fer és ser part de les seves instal·lacions, o de les seves dependències, perquè la gent pogués venir, pogués instal·lar-se allà, i així ja tenien un poble. I va ser per això que es va poder mantenir, el bona, perquè si no és un dels monestis que haurien d'haver hagut d'abandonar. I per què serà això? És curiós, això. És una normativa que havien fet entre ells. Si ara no me'n recordo, si en aquell moment ens van explicar, per ser el guia... Sí, no, no, bé, bé. Això que ho dius tu. Sí, sí, sí. El que no van explicar és que els Istersencs buscaven, al igual que també els monestis romànics, un espai on per sota hi hagués una corrent d'aigües, que hi fos un riu, que fos un pou, això era importantíssim. Era l'espai més vital per aquest element. I després la intencionalitat, si no, anem malament, és a dir. I llavors la intencionalitat per part d'aquestes... Aquestes monges, però, amb el seu moment, sí que sempre parlem del poblet i santes creus, que són monjos, en aquest cas, que tenien, potser, una finalitat, a lo millor, encara més adoctrinadora. Era això. Era un espai perquè, allà, la gent, doncs, tingués... Bueno, doncs, et vull dir, davant de la possible regia, davant de la possible, doncs que poguéssim parlar de cristianisme, per això era important que hi hagués... I si no hi havia un poble al costat, no hi havia la promoció econòmica exacta. I això és la base. La base i Sant Benet de Núrcia, que és el promotor d'aquesta arregla de Sant Benet, buscava, evidentment, aquest cristianisme pur, i aquest apropament a la gent. Per tant, si no hi havia gent al voltant, és normal que no promocionés la pròpia església diners per fer aquest edifici en condicions. Exacte. I una altra cosa clarament interessant, sabeu que una de les màximes, l'ordre de Sant Benet tenia, ens van explicar que tenia 73 normes, però la primera era el hora i la vora. Resa, prega i treballa, no? Això és molt important, també. I, a més, és un altre concepte molt important, que no poden tenir possessions. Ara, això se'n vol dir els monjos, o les monges particularment. Només tenen l'hàbit per vestir-se, el millor en calçat i res, i el millor en creu o una bíblia, que no processen res més. En canvi, exacte, com a col·lectiu, el monestir sí que pot processar post-terres, remats, prats, boscos, tot això sí que ho pot tenir. Molins, molins... Em fa pensar en una filosofia, això, oi? Clar, és que sinó com... I per això també van arribar a subsistir, i van arribar, avui dia, no? El que passa és que els monjos i les monges eren tan bons, que al final es fan molt rics, en parlo de la comunitat. I això va comportar aquesta relaxació que es diu de l'observància de la regla, que és aquesta relaxació, però el que diem, és que van construir aquell braç del claustre amb aquella gòtica esplendorosa, perquè això hi ha un problema de relaxació fins que torna a veure la poresa vinculat amb aquest cas, el concili de tren, tornar a vigilar, però l'altra al costat, en refereixo, els quatre espais que hi havia al que era del segle XV, tornen a contemplar l'austeritat del segle XII. I no la belleza del gòtic flamíger, aquell esplendorós del segle XIV, que això era, com molt més, esclar, vull dir, aixecat en cap a dalt, això no era. Això no era si estar-se'n. Però bé, està molt restaurat. Està molt restaurat. És molt curiós, vull dir, el fet que diu... però ells, individualment, no es podien enriquir, però, en canvi, sí que es podien enriquir col·lectivament. La comunitat, sí. Pensem-hi amb això també, perquè a part que pugui haver-hi els inconvenients que vulguis, vull dir, el que està clar és que... que semblaria que és un concepte que no està... És una mica contradictori, totalment. És contradictori, però jo crec que el que... A veure, és contradictori perquè... perquè parla d'això que dius a la Bora i... A hores de la Bora. Però, esclar, vull dir, sí, com a col·lectiu, hi ha una capacitat d'elaborar d'una manera tan potent, i tu arribes a tenir, doncs, aquesta capacitat per construir, per la col·lectivitat, no? És com si ara... Mira, com que m'ha estalviat, farem un camp de viació, però primer hem de comprar els avions perquè hi ha d'aterri. Per viatjar. És clar, perquè si només fa el camp de viació. Però s'ha de tenir en compte moltes coses, vull dir, perquè, evidentment, si aquesta arregla et diu que no tinguis que ser ni exuberant ni excessiu, encara que la moda sigui aquell gòtic, tu pots fer un gòtic més relaxat. No cal aquells escalats i aquells... Aquells floripons, dius-ne, va dir jo ara. Vull dir que en refereixo que les coses es poden contemplar de diverses maneres, no? D'acord. Molt bé, molt bé. Perquè l'altra cara... Exacte. Vull dir que haguessin pogut fer un mateix claustre de la mateixa alçada, no el doble dalt, utilitzant en comptes dels arcs rodons, l'arca apuntat del gòtic, però ja està, m'entens? Sí, sí. I a partir d'aquí, manteneu? Seria una demostració de la capacitat que tenien per assimilar... Però aquí, en aquest cas, l'abadeça, la persona que... Exacte. És que era per això, no era la barreja... Exacte, la barreja d'estils, perquè va durar quatre segles la construcció del món, i per això va haver-hi aquesta barreja, o aquesta deformació, que era la regla original. Totalment, totalment. I junts, la visita al monestir de Sant Cugat. Ah, molt bé. Perquè també sabeu que és un monestir romani, també és molt maco, també és una part de restaurada i tal. Però si vam estar, també nosaltres... Sí, sí, nosaltres ja el vam veure també, amb el mateix conjuntament. Com que havia estat, això no dissabteva el món de les monges, i d'hi junts res era per un acte de feina, que és que tenen una sala que l'utilitzen al que era una capella, l'utilitzen també per fer activitats en planes tipus jornades, i com vam acabar, ens vam oferir la proposta de fer una petita visita. Molt bé. El claus, el museu. Igualment ens van tornar a explicar aquestes coses. També és de la regla de Sant Benet, perquè igualment és un monestir ben addictit, no és ni molt menys del sistema, però sí que és de la regla de Sant Benet. O sigui, per tant també porten a determinir la ordre de hora i labor, igualment. Ens van tornar a explicar totes aquestes coses. Aquí hi ha els capítols ja tots, sí que eren tots ja més uniformes, i les quatre, les del claustre, perquè sí que es van fer més contemporani, vull dir, més seguits, en el temps. Sí, sí, sí. I sí que hi ha els capítols, sí que estan una miqueta més treballats, amb algunes figures humanes, ja apareixen les sirenes, les cenes bíblices com l'arca de nou i el dilúvia universal. Aquest tipus de capítols es diu historiat, perquè és un terme molt maco i que la gent ho sàpiga també. Ja, perquè explica una història. És molt maco, és molt gràfic. Sí, i ho dic perquè una mica per recordar tothom, que és un monèstic que tenim aquí a l'hora, i que val la pena, que també és molt xulo de veure. És molt maco. I té en el que és el proper claustre, que és així destapat, està al descobert, perquè es vegi, té les restes d'una antiga bacílica, una bacílica paleocristiana. Sí, sí, sí. Això també és molt interessant. És molt interessant de veure, exacte. Però l'unió de les lesia, per ser benedictina, les lesies bestial, aquella rossassa, és de les més grans, que hi ha a Europa. Per tant, el que diem, i és benedictí. Dius, a veure què passa aquí. Bueno, és això, és aquesta una mica la connexió. El sí, però no, però clar... Mira, jo quan estava... En canvi, val bona la rossassa, on ha pràcticament només de resoldre un rudor, era com un ull de bu, pràcticament, sense cap ornamentació, per senzilla. Això per què serà? Perquè és un monèstic femení? No ho deixo aquí, no? Ui, aquí haurem de mirar, en aquest cas, jo crec que hi ha bastant també d'acert. I les dones sempre a tota la història, a tot arreu, a tots els països, sempre ha passat. Sí. No vull dir que amb això, que sigui millor, que hi hagi ostentació... Però no ho heu de xantar. Però sí que és una forma de veure també les coses, no? O potser perquè les dones, o les abadeses que van passar, no es van considerar que... Bueno, potser no... Jo crec que és més una qüestió de societat, i d'estar a tu... I també de poder. I de poder, i les dones mai no podien tenir. Exacte. Sí que ens van explicar, no? La properitat, no. La properitat, no. La violandongria, la violandongria, i amb una filla seva també. La pera tercera, no recordo ara, i la filla... Exacte. Això sí com a dona de rei, sí, però ja està, no? Bueno, val la pena, escolta, amb la ruta dels císters, s'ha de fer, aquí l'han fet nosaltres, en diferents èpoques... I a més la botiga tenia una ceràmica molt maca, que dic jo. Exacte. De xiblanca, pintadeta en blau, molt... Molt bé, fantàstic. Molt bé, doncs el que farem ara s'ha de fer un esment molt ràpid d'una exposició que hi ha a la sala anècsa del Manac, a Barcelona, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, i que, doncs, bueno, vam poder també fer un parell de dissabtes d'aquest visita. És una exposició petita. Barcelona sembla ser que no sé si és per un tema de crisi, no tinc ni idea ja, de la fotografia que al final dius, ja cansa una mica. Però bé, potser és més econòmic, portar aquest tipus de... Si tot l'Ajés i que l'Anx té una exposició allà a l'Ars Libris, allà a Santa Mònica, però fins fa poc hi havia un altre del Salgado, al Caixaforum, és a dir, que en refereixo, que és un repetir. És un senyor que no el coneixia, avui ja coneixia, en sonàvans campanes, un senyor que es diu Gabriel Casas, i que aquest projecte es diu fotografia, informació i modernitat, de l'any 1929 fins a l'any 1939. És un fotògraf de la preguerra i de la guerra, com a tal, que realment a mi el que em va sobtar és que abans de fer les típiques fotografies de Barcelona, de diferents punts de la pobresa, dels nens del carrer, va començar a fer una cosa que era bastant moderna, una mena de format que es deia el llenguatge visual de la nova visió, i és, com amb la càmera fotogràfica, presentar, veure, el món d'una manera concreta, però basant-se en les acumulacions, acumulacions de plats, acumulacions d'ampolles, visions dins d'una torre de ferro, per entendre estic bo com si fos la Torre i Fel, i vista des de sota on s'acumulen les diferents travesses. Clar, és aquesta línia que és la part més artística que aquest senyor tenia, a banda d'aquesta part molt més vós vinculada a aquella Espanya de la preguerra, però també molt a Barcelona. Ell es considera fotoperiodista. Tenia parles d'experiments socials, polítics, esportius, que van... has de venir sota l'exposició universal de Barcelona de 1929. Té fotografies d'aquesta exposició prèvia. Perdona. O sigui, la temporalitat de les fotografies són totes de preguerra o són també de posguerra? És del 29 fins al 39. Jo posguerra, com a tal, no vaig veure. És guerra, com a tal, però que en aquest cas, en aquell moment de la guerra, ell el que es va és vincular més aquest estil de la nova visió. És a dir, potser va deixar de banda aquest fotoperiodisme, potser més clar, per dedicar-se, a lo millor, per fer altres coses. O sigui, o s'ha vinculat a les avantguards que hi havia en Europa en aquella època. Potser no sé si va marxar fora. La vaig veure molt ràpid i no em vaig fixar amb les dates. Però sí que me'n recordo d'aquestes fotografies que tu dius, o sigui d'aquesta acumulació. Exacte. Els plats. A més, són fotografies en blanc i negre. Sí. I clar, volia resaltar molt. El fons negre ja és plats blancs. Jo no recordo imatges de la pobresa posguerra i tot això. No ho trobo. Hi ha més imatges de progres, de cotxes, coses que realment estan evolucionant. Aquí veiem, per exemple. Exacte. És una mica exacte. Una mica l'evolució industrial que està vivint al progrés. Bàsicament que es viu aquí a Barcelona. Però bé, recomanable, interessant. Una exposició que, mira, si pugeu al manac a veure altres posetes, és corteta, la veus amb mitja horeta i tu passàs bé. I també, si molt ràpid, vull comentar, i ara comença a parlar de cinema, d'un llibre que també fa unes setmanetes vaig acabar de llegir. Un llibre inquietant, que es diu No Hay Cuervos. No hi ha corpse, és un títol bastant curiós. És un llibre que es diu John Hart. És un senyor americà. Però, com a escriu, no sembla que sigui tan americà. Últimament, ara ja no, ara he canviat, però últimament he llegit llibres vinculats amb thrillers, una mica amb aquestes línies, una mica de la literatura més fosca. I això és una pel·lícula... Perdó, és una magnífica pel·lícula, però és un llibre tremendament fosc. I a mi hi ha moments que jo et pensava, mare meva, a quins serà us en poso. Per això he canviat. Ara estic llegint un llibre de Barcelona. Que es diu La Lidros Justos del Chufollores, que és meravellós, que parla de la Barcelona modernista, per això he dit que no té res a veure, però que em refereixo que és això. Clar, clar, perquè a vegades dius, ja està bé. És que porto dos o tres entre l'ànima, aquest itàlia amb uf, però dels profuns. Doncs aquest és un llibre, és un nen de 10 anys, no, de 13 anys, aproximadament, el qual es troba amb la perda, amb la desaparició de la seva germana. Desapareix amb un espai, amb una d'aquelles espais recondits, que dic jo dels Estats Units, on impera molt el bosc, on impera molt els espais naturals, que això és molt típic, hi ha moltes ciutats americanes i pobles que estan gairebé enclavades en mitj d'inmensos boscos. I llavors, el que, a plantejar, és la recerca d'aquesta germana. Ell, personalment, la busca, i té 13 anys, però també hi ha un policia que està obsessionat amb la recerca d'aquesta nena, perquè és una cosa personal. Fa un any que ha desaparegut aquesta criatura, i la mare, el que ha fet és agafar una depresió tremenda, i el que ha fet ha sigut prendre pastilles i estar llit. I, a més, barrejar-les amb alcohol. És a dir, és una combinació, que és una persona que no vol viure-hi, no vol la sortir. Exacte, plegat. I, a sobre, té la mala influència que amb la perda de la desaparició de la seva filla i la germana d'aquest nano, el marit, perquè és culpa, no culpa del marit. No la va buscar al col·legi aquell dia, el marit, vull dir, marxa, no. La dona li fa la culpa, i al final marxa desesperat també aquest home. I apareix a la vida d'aquesta gent, una mena de noviete, de la dona, que és encara molt pitjor, que és una mala influència. I és tremendo. I llavors es barreja tot un conjunt de coses, que és aquesta recerca d'aquesta criatura i del pare. I apareixen personatges. Hi ha un personatge tremendo, que és un tal freeman tale, que es diu, que és aquest, el que diu, que no hi ha corps, que és que no sabria, és que m'agradaria que fessin la pel·lícula de Gemma, perquè tu la poguessis veure, quina... quina malaltia mental d'aquest nano, aquest home. No vaig saber extreure-ho. Vull dir, era absolutament... Jo segurament que tampoc hi hauria això. No, però ja me'n refereixo, que en aquest cas, no vull dir, a lo millor tu varies més clar algun punt determinant, perquè per un moment sembla que sigui el prototipus del psicòpata, perquè tothom pensa que és el que ha provocat l'amor d'aquesta nena i d'altres nenes. No, no, exacte, per això, que per un costat juga això, però després no és així. M'entens que vull dir que per això et volia donar... Una cosa és la opinió que es pugui tenir... Exacte. Una problemàtica mental i l'altra és una derivació... Ah, exacte. cap a la maldat. Doncs és que llavors no hi ha maldat amb aquest nano, amb aquesta persona. Després, quan parlem de la llista d'en Chile, en tot cas podem barrejar algunes coses d'aquestes. Llavors, evidentment, no es vellarem al final, perquè és un llibre recent, és un llibre que poso a les llibreries ara i que crec que farà una pel·lícula seguríssima, esperem que sí. I veiem com la cosa es resol i cap on va, la línia, doncs d'això. I no és tan complicat com sembla que sigui tot. És una cosa bastant més banal del que tothom pensa, que apunten cap a aquest frimentail, que és un senyor... És molt fort, perquè és de color, és negre, és molt gran. Sembla ser... Jo crec que té un problema... com una mica de síndrome de Down, una sensació que dona, però a la vegada li volen plantejar com un personatge, com tu dius, amb una línia que no és... m'entens? És una cosa molt curiosa, molt estranya i de debò que jo em feia una miqueta ballar. Però, bueno, intentem a veure si podem veure la pel·lícula, i almenys la referència la podem seguir. Jo crec que la faran. Tu creus? Jo estic convençut, perquè és una gran pel·lícula. És una pel·lícula d'aquella que té l'ànima enganxada. No sé, no sé. No tinc segur, però el títol és magnífic per a una pel·lícula. Podríem... Podríem trobar refedents de qualsevol, perquè és clar, hi ha trompes coses en aquest camp que s'han fet, des del motiu del Caïn, fins a... l'element té meravellosa. Sí, ui, no, clar, buf, és clar. Allà del Cucut. Clar, clar, és que hi ha moltes coses. L'últimament s'han fet unes quantes molt interessants. Sí, sí. A veure si tenim la sort i la podem veure o la podem trobar. Rosa, passem al món del cinema. Sí, sí, sí. Tomboy. Tomboy és l'última pel·lícula que s'ha fet a la segona, de fet. Encara no s'ha acabat els cicles, són 8 pel·lícules. La segona pel·lícula d'aquest cicle que us vaig comentar, que s'està fent a la fundació La Caixa, i en concret amb el centre que tenen el passeig Sant Joan, el Palau Macaia. És aquest cicle de cineforum que es diu la pobresa amb ulls d'infants. No només és situació de pobresa, de pobresa material o econòmica, sinó més aspectes. És pressió de tot temes vistos dels ulls dels infants. Aquesta de Tomboy és una pel·lícula francesa de l'any 2011. La directora es diu Céline Siamma, ella és la directora, ara veuré com si que us sona molt. Va fer la primera pel·lícula que va ser Iris D'Aigua, aquesta de Tomboy és la segona, i la tercera pel·lícula que ha fet és actualment a Cartellera, que es diu Girlhood. En francès és band de filles, banda de noies. Aquesta les veig, també la puc comentar. És de aquesta mateixa directora. És una pel·lícula francesa. Com vas comentar, com una Robin Hood per a la dona? Home, Robin Hood. Però no és una Robin Hood, és una dona. Ja no, però en refereixo. Hood què vol dir? Voscus. Robin Hood vol dir Robin des Boscus. Voscus també poden ser ciutadans. És el que li he parlat pel·lícula. Una dona, el Bosc, que representa la gran urbana, com és situada dins de la colla, dins de la panda. Això és molt bona. He tingut la socialització, però que en canvi troben la pandilla. Sí, sí. I els rons masculistes? Com es poden defensar? Com a noies, definitiva, com s'organitzen? Com a noies, per reiixir amb un gàudic els compensi de tots els infortunis social i, lògicament, tot això ja no només és europeu, és que no hi insisteixen això, però aquesta clau és que això és una cultura importada, que han portat determinades imigracions, que, esclar, vull dir, els constants són aquestes, no?, molt, molt. Doncs sí, sí, és aquesta directora. Doncs Tom Boy, Tom Boy és la que va fer anterior a aquestes del 2011, i parla sobre la construcció de l'identitat de gènere. És la història d'una nena de 10 anys, que ja es fa passar per un nen. De fet, la paraula Tom Boy és una paraula en gruos d'exona, que aquí la teu diríem per Marimacho, que te la no sé com ho diríem, però seria això. És una mena, una mica, ni d'espectiu, ni d'espectiu, és una mena de dir-ho, una noia, que té aficions i es comporta com un noi. És aquesta nena de 10 anys. Què passa, què veus? Com ho situes? És una miqueta, també, com la primera del nen de la bicicleta, la primera del cicle, no a temporal, perquè sí que queda molt clar, però d'una forma molt genèrica, també. Llavors, es plantejar el tema. Com ho fa? Doncs, esclar, els pares, a més, és una família supernormalitzada, però bé, amb un nivell econòmic, bé, que aquí no hi ha pobresa en absolut. Els dos pares, bé, que veus que es porten molt bé amb aquestes dues filles que tenen, que passa que per feines del pare i així, es van... de tant en tant, han de canviar de població, i han de canviar de lloc on viure, i tal. I per això entens que, per això també l'ajuda a la nena a poder comportar-se d'aquesta manera, perquè el que fan és, en sí, mostrar la situació. La pel·lícula comença que ja està aprenent... Bueno, conduir a la falta del pare i està com que va conduint ella, no? Així amb el volant. I ara, cap a la dreta, cap a l'esquerra, és una miqueta com de dir les normes, la nombra de trànsit s'ha de seguir i no pot sortir-te, perquè, gràcies, surts que pot passar. És una miqueta, és molt metafòric, també, que ja t'ho situa molt bé tota la trama, no tota el concepte del que va a la pel·lícula. I veus que ella té una llemana petita, la llemana petita, doncs que ens hi totes banyen juntes, juguen juntes, la petita és la típica, no? De que s'han faldilla, és que és el tutú de ballet, amb el seu trosset rosa de cabell, amb els seus cabells llars, des de Xerrisat, Sotopemona, però molt mac amb molt bon cor. I com entén perfectament aquesta germana, no? En canvi, l'altre, la Laura, vull dir-ho, Laura, Laura, però ella es va passar quan surt el carrer, es fa dir Michael. Clar, és el seu nom. Clar, ella hi juga amb els nois, ella va amb el cabell curt, es va estar com un noi amb la samarreta així, amb el samarreta ampla, maniga curta, espantalons jaques, també... A l'escola no van encara, és l'estiu, és l'estiu, per això. Quan es podés sortir, quan ella... Quan es podés sortir, quan acaben d'emmodar-se en aquesta ciutat, en aquest pis, doncs que ella pot sortir a jugar, i pot sortir a jugar amb els nens. I després també té una amiga, i l'amiga li agrada, i s'agrada mutuament també, perquè ell com a noi i l'altra com a noia. Exacte. És que és molt interessant, és molt interessant. És l'identitat de gènere, amb totes les possibilitats que n'hi ha, noia amb noia, dues noies entre sí, o noies que se senten nois, és una mica... Sí, és una mica aquesta línia. Des del respecte, des que... Després tot això, com ho soluciones, la pandilla, la colla, es pensen són nanos de 10 anys, que encara són una mica... No són tan inocents, perquè veus com es comporten, per exemple, a jugar a futbol, veus com... Nosaltres som la equip d'estorsos nus, i esteu a la samarreta, al final també s'ho treu. No, perquè amb 10 anys encara no té... No té sigles, encara no... Els pitjors encara no hi han crescut, ni tal. I té encara el cos molt masculí, encara no té molt masculí. Clar, tu penses, a mi de què aquesta noia vegi creixent, o sigui, el problema... O ara el problema de la situació, potser anirà bé i hem d'anar d'un altre punt de vista. Però de moment, que ho deix la vida segons el seu... o el que els sentiments que ella té, o el que el seu cos l'indica, ja està senzillament, i com ja es troba gust. I com, per aquest nano, quan estan jugant amb els nus, ja veus que hi ha un que es comporta el major que tu deies, ja un dels crits masclistes, o més masculins, o més masculins millor dit, més masculins de... Allà, escup, no? I allà dius, tu has de veure aquí, en mig del partit, que faci molt una escupinada. És que veus que és molt masculí, això és molt machote. I és nanos, doncs, que estan imitant també el que han vist en els grans. Avui també m'hi he trobat, ara, quan et cap aquí. Sí, són hàbits que es van adquirir. La noia, ja veus que la germana perfectament entén perfectament a la... Sí que li preguntes a mi, per què et fas passar per noi? Perquè la germana ha perdut, sí que ho ha vist. I ha vist com a... I, en canvi, els pares no ho saben. I arriba un moment que els pares ho descobreixen, i la forma que tenen una miqueta d'enfrontar-la, almenys a la seva realitat. No és ni veritat ni no veritat de la seva realitat. Diu clar, demà començarà l'escola, totes nanos, totes els seus amics, es pensen que ets un noi, i tu demà com et presentaràs? Sí. A més, a les llistes, la amiga, de la que estava enamorada, ja li diu, segur que estàs matriculat a quart. Diu, però si jo he vist les llistes i no et veig, no hi ha cap Michael. Clar, clar que no hi ha cap Michael. Clar. Llavors dius, això com se soluciona, no? I la forma que té la mare de solucionar-ho, això després es va discutir molt amb el debat, amb el fòrum, però... Si el portes al fòrum, on saps? Sí, es diu com el teu connexió, Carles Vidal. Ah. Una altra Vidal. Una altra Vidal, això bunda, bunda, bunda. Estan tirats per la llibertat. Em penso que el va dir que era... Em penso que el va dir que era... que és un treball d'avui. No sé si també treballen temes socials, crec que és també treballador social o educador social. Sí, sí, sí. I a més, va ser una introducció molt, molt bona també. Fins i tot va explicar una lectura personal, no? Que dius, mira, amb els... Bueno, no sé si aquí en públic. Però, bueno, una miqueta, el que ens ha passat a molts de nosaltres, o al que ens pot passar, dius, ostres, no? O amb cuinets, amb nebots, amb no sé què, o amb veïns... Bueno, ja, i tu què, ja tens amics, o tens nòvios, o tens nòvies, o... Si és una noia, per exemple, si li dius, ja tens nòvios o nòvies. Clar, sembla que els pares, com que s'ho fenguin, i no, no, tu, és clar, si parles, no? Que això ja nosaltres ja avortarem el tema quan sigui necessari, i això ni parlar-ne, no? Doncs això, no? Sí, sí, molt bé. I, bueno, la mare de l'Andèria, aquesta nena està embarassada. No fa gaire que la vaig veure jo, aquesta, també. És molt curiós, no? És molt bé. Ens va fer tres preguntes, que això és el que m'agrada molt, i sempre me la sapunto per després dir-ho aquí. És que trobo que és una fórmula molt maca de veure la pel·lícula, també ets fixant en coses, no? Una diu, què és per tu ser home o ser una dona? L'altra és dir, com ha estat el meu procés de socialització? O sigui, el parquet. Clar. I l'altra és quin secret li revela la protagonista al bé bé, que està a la panxa de la mare? Arriba un moment que la Laura, la Laura o el Miquel, Miquel, Laura, Laura, Miquel, s'apropa a la mama que està embarassada, a més, amb molt de carinyo, una mama amb ells, i posa una passada, no? I li diu una coseta així, i la mare diu, què li has dit al bé bé? Diu, no, és un secret. I creia, et fa pensar que li ha pogut dir, no? Sí, sí, li ha pogut dir clar. Doncs aquesta vegada, a més d'aquest noi del Carles Vidal, també, i a més les preguntes, les va plantejar una noia, la convidada, que es diu Lídia Casanovas, ella és educadora, educadora social, i treballar a l'associació Fil a la Culla, que es dedica a fer precisament xerrades i tallers sobre gent, identitat de gent i tot això, doncs amb gent jove, instituts, amb famílies, bueno, hi ha un... Fil a la Culla es diu, molt bé, m'agrada molt també la Lídia Casanovas. Fantàstic. Ja està. Sí, escolta, el Tom Boy, i tant. Sí, molt bé, Tom Boy, és per recuperar-lo. Qui són els de Mont? Jaume. Sí, bé, això és més senzill, eh? Sí. Això, el referent seria el club dels poetes morts, eh? Vull dir, per aquí anem, perquè en definitiva és una pel·lícula. Què vols, tens una cosa més? Ens hem deixat, no, explica'l ja. Ara a Rosa ho agafarà, sí, no et preocupis. Tranquil, ja agafem el fill. Bé, aquesta és una pel·lícula d'un realitzador molt típic a Nord-Amèrica, és Alfred Xepsi. No sé si l'heu sigut... El millor, sí, segur, però ara... Ha fet pel·lícules com Roxanne, Plenty, la Casa Rússia... Ah, va, va, va, va, va, va, va, va, va, va. Sí, sí, ja està. Ho dic perquè no és tan necessari fer memòria, perquè em digui a puntat aquí. I d'això. Llavors, bé, ja dic, i fins i tot el mateix comentari... La comentarista, la Marina, doncs parla precisament d'un popi que diu que una imatge va al mil paraules, no? Sí. Llavors, ell, que és el protagonista, el Clive Owen, és el que ensenya les paraules en definitiva i el seu significat, i llavors ell diu que no, que això no és veritat, que les paraules són les que predominen. I a partir d'aquí, com que ella és una noia, ella té una problemàtica física, no el camina gaire bé, té dolor i tal, llavors ella és la que pinta i el que ensenya, doncs, art avançat, que es diu, i l'altra és el de les lletres. Naturalment, el que provoca la pel·lícula d'una manera molt elemental és una confrontació entre els dos professors i les dues concepcions, que lògicament enriqueixerà els alumnes i lògicament també muina molt en els responsables de l'escola, perquè això pot ser tan elemental com entrar amb una rivalitat que més havia d'aigualir del tema. I acaben liant-se. Com és propi, sí, s'estima. Així es veia venir. Esclar, esclar. Però no es traguen i s'estimen. Però això és d'aquelles històries de mort tan senzilles i elementals que lògicament la d'això, la Júlia Minoix, és una noia que moltes vegades ha fet coses molt seriotes. Jo sempre l'he defensat, però que sí que també ha fet coses així, de tendres i suals i tal. Està molt bé. És un divertiment d'aquells que dius, no li pots demanar res, perquè és que penso que ho té gairebé tot, perquè sigui agradable. I la veritat és que a mi també m'ha preocupat una mica que si les paraules, que si les imatges, i aquí trobo que fa una resolució que queden una mena d'empat que està molt bé, que és molt interessant. Jo la vaig hora molt tendre a xocolat, a la Júlia Minoix. Sí, sí. Era tot així com tot molt mal. Jo la Vinoix també. Era una fantasia. Sí. La Vinoix per mi és la insoportable Lleugeresa del C, i Alice i Mari, i Miriam. Aquesta melevisió. Aquesta melevisió. Sí, perquè aquesta també parla, o sigui, Alice i Martin. Alice i Martin, no melevis. El Martin és un xicot que més aviat li manquen garanties socials per suportar la injustícia social, no? No, el manca. O sigui, estaríem parlant d'algun tipus de trastorn, i ella és la protector, en aquest cas, i l'anamorada, paral·lelament. Allà trobo que està impressionant. Jo la melevis més guapa. En canvi, aquella de la copia certificada... A mi no em recordo. Està mirant la pel·lícula que ja no. Jo deia que una dona com la Júlia Minoix no pot estar allà prana, allà a l'altre que es quedi allà. Jo crec que ja es passa. No, no, no. Hi ha unes pel·lícules de la Pinoix. Hem de pensar de quina pel·lícula estem parlant. Està parlant de la pura cultura, absolutament masclista. És clar, no? Llavors, què vols retratar? Hi ha una cosa tipus europeu, no? Jo crec que jo et dic un dels directors que més assemira. No, però ella sí que és una persona que té la seva feina i tot. Sí, sí, però... Hi ha una persona molt oculta... Jo l'haig de tornar a veure aquí. Però que l'has conegut. Jo no vaig a veure, però a mi tampoc em va fer molt el més. Jo tampoc ara t'ho podria fer un gran... És que no, jo ho dic per ella, no? Perquè la Juliet Vinoix allà, aquell paper... A mi no em va agradar aquell paper per ell. Jo crec que el treball més maco de fotografia que li han fet mai a la Juliet Vinoix va ser el Kiflowski a rojo. Ah. Era meravellós, aquelles... com mirava, com sentia. Perquè era tan... Era tan sensible que jo em vaig tornar a dir... Jo crec que una cosa tan elegant i tan... ben parida, per l'enclà. A mi em va subter aquella pel·lícula. Jo vaig veure les tres seguides. Era blau, no? Perdona, perdona, perdona. La primera era blau, blau. Sí, perquè era fora la altra, blau, blau. Senyor i senyor, per un moment determinat... Que acabes demanint la creadora d'una peça musical. Exacte. Però la sensibilitat amb qui escolta les coses. Ella era la que era realment la compositora d'ell. És una delicadesa, a vegades sembla com si estés... És tot tan fràgil, però tan ben parit. Ui, que no es va mos de hora. Sí. És una pel·lícula. Sí, això que estava dient. I la pròxima pel·lícula d'aquell cicle era... L'hora del pati, aquesta de Màlore d'Ivendres. Sí, cada divendres... Sí, aquestes espanyoles són el Màlore Pérez. I aquesta és més recent, aquestes del 2013. El 21 de maig serà sobre Farin de Brut. Sí, el tema de la sang, també, i de les patents. És el tema de com protegir l'accés de medicaments del negoci de les patents farmacèutiques. De un i dos, eh? Sí, sí, sí. Interessar-me i tant això per després. I la quarta allà, que serà el 28 de maig, es diu Cafana, i aquesta és la espanyola. La altra era Índia, la altra era Canavenca i la altra era Espanyola, també. Doncs aquesta última torna és la espanyola. I el que serà des de batalla és, diu, 40 anys, d'Axili Saharawi. Es pot organitzar un sistema de salut en mig del desert? Doncs és això. De un i dos, aquests quatre temes. El cinema és d'Irona, eh? Val molt bé, també, d'aquí. Aquesta és la fundació TMB. Gràcies a Barcelona, mira. Salut, drets, acció. Fantàstic, doncs ho tenim en compte. I gratuïta, a la Girona. 17.30 per la tarda. Exacte, a dos quarts d'avui del vespre. Aquest dissabte ha passat, va passar així, com el que no diu la cosa per aquests informatius, l'amor d'un cantant americà, d'aquests que va tenir una cançó molt, molt, molt, molt famosa, i va quedar una mica oblidat. Encara que Amèrica seguia sent molt conegut. Però aquí, el que és a Catalunya, l'Ània o l'On sigui, va haver-hi un tema més, era la banda principal d'una pel·lícula que es deia allà... Quanta conmigo. Estem veient-hi. Una pel·lícula basada en un conte de Stephen King, i que van fer una pel·lícula que eren 3 nanos, que com descobrien l'amistat, no? Doncs això, una mica molt americana, però bastant ben fet, ja no estava malament a la pel·lícula. Doncs aquest senyor amb aquesta cançó, que és conegudíssim aquestes d'anys, seixant algo, tu, Jaume... Home, que sí, això has vallat tu, quan... A l'època, un cuatequera. Clar, si ho ha vallat jo, imagina't no vull dir... Això són seixantes. Aquest senyor se'ns ha deixat amb 75 anys, 76 anys, em sembla, i tal, d'una malaltia vinculada... I llavors, res, és el que volia fer aquest periodomanatge, d'escoltar aquest tema, mentre seguim parlant de cinema, perquè és el que hi ha. Però tothom que recordem, doncs, es deia Ben, King, Bim i King, estem veient-m'hi, vale? Molt bé. Molt maca, molt maca, és molt maca, preciós, preciós, la cançó d'aquella és un clàssic, és un dels clàssics... Una balada universal. Molt bé, doncs, el que farem serà parlar una miqueta de cinema, jo us faré una mica de les meves resums que jo faig de les meves pel·lícules, novetats de l'any 2014-2015, per entendre'ns així, i començem una pel·lícula que li he recomanat directament a la Rosa, que la Rosa té un punt especial per aquestes pel·lícules d'animació. Una de veritat, una de veritat, sí. I per aquest llibre, que és una delícia, del Mat... Espera, que ja t'ho diré ara, que jo amb el francès anem malament, Matíe Matziu, és que té un nom raríssim, espero que ho siguis malament, perquè és que jo... Matíes Matziu, perdó. És el llibre, i la pel·lícula és Matíes, de Matíes Matziu, i la pel·lícula és Berla, no sé qui és, que són els senyors d'allà. El llibre és un llibre molt petitonet, que són d'il·lustracions, amb una mena d'il·lustració molt... Molt que em recorda una miqueta, guardant les distàncies, a l'estètica d'un Tim Burton, però no tan fosc, un Tim Burton més alagant, diríem. La mecànica del corazon. I llavors la pel·lícula, perquè es comença el llibre de la pel·lícula, arriba una dona, que està en l'estat, amb una casa, d'una mena de senyora curiosa, si més no, vinculada amb el món de la alquímia, i no direm que és una bruixota, però més o menys, llavors arriba el moment de tenir el fill de l'estat. Llavors, quan neix aquest fill, resulta que té el cor congelat, perquè és playver, i arriba. Llavors, la solució és posar-li un rellotge de Cucó, que li vagi marcant el rellotge de la vida, i es genera una mena de pressió, simbolisme, amb el qual li diuen, sobretot, el que no podràs fer mai és enamorar-te, perquè si t'enamores, el ritme cardíac d'aquest rellotge no podràs suportar-ho. I llavors la no es pot enamorar. I es crea tota una història, és una cosa... Quina prova més dur. Sí, però és una mena de... té un punt gòtic, però d'una elegància... És que no se n'amori, no? No, ja veurem, ja veurem. Ja veurem. Jo no puc avançar... Vols dir que hi ha coses que no necessaris enamorar? No, però és que l'enamorament... Ja que considera una cosa... Però és evident que si et diuen no et pots enamorar, passarà alguna cosa. A la pel·lícula, és lògic, i al llibre. I bé, i la història és... Ja la veureu, o ja llegireu la pel·lícula, és per ja Melyes, fins i tot fent un personatge, molt curiós, tot sigui dit. I tota una parafància de personatges que envolten el tema, i tot això està bé, lògicament, cap a un de Sant Jaix, i evidentment no aquí, ja no em callo, però és el que diem, no? És un conte. Havia llegit aquest tema. Doncs, mireu-lo, que la pel·lícula és magníficament feta, la pel·lícula és meravellosa, i el llibre és una delícia, és una coseta petita, que es llegeix en dos dies, i va en la pena, per tant, recomanable. I després, dos pel·lícules que van passar molt ràpid, molt ràpid, per als Goya. Bàsicament perquè no s'havien estrenat, crec jo, una d'elles segur que no, quan es va fer els Goya, i l'altra va passar, però com jo, directament molt ràpid, totalment contraposades. És una pel·lícula, els Goya. Una és l'Oreac, traducció del Basc Flos, és la traducció d'allà. És una pel·lícula que, com veus, no sembla ni basca, ni espanyola, ni res. És una pel·lícula que sembla, no sent. Sí, feta irlanda del nord, per dir alguna cosa. És com, no sé, a Islandia. Té una percepció, recorda una micona, però no, eh? El Jaime Rosales, d'aquesta línia, de silències, situacions, imatges fixes i tal, d'un Bilbao, en aquest cas, prou industrial, prou vinculat a massos de coses, i, simplement, és la primera premissa. Una noia, una dona, amb una edat, que justament és curiós, no, però és el plantejament de que la segona imatge de pel·lícules que li diuen que té una menopàucia, però avançada, per la seva edat, no diuen l'edat, calcules al voltant, no sé, descalculades uns 50 anys, aproximadament, i, no, previa, no sé, li diuen el metge, no, no, no, però no passa res, però, simplement, ella, ella li sobta el fet que li digui el metge això, però no diu l'edat, no és veritat, si hagués dit, t'he posat per la idea. Llavors, ella es troba que en aquell moment es queda sorpresa, i llavors comença a rebre flors, cada setmana, un dia determinat, i no és el marit, i no té cap relació extrema-trimonial, i no sap per on hi venen. Això és com la cançó del ràmito de violetes de la... Exacte, però, no, però el ràmito de violetes de la Cecilia, però, al final, és el marit que li envia. Sí que és el sap, però ella no ho sap. Però no és el cas. El marit és una mica així, una folla, és un marit, que és de flors, i no hi ha filling i tal. I ella, la il·lusió, és anar corrents a casa per rebre aquestes flors, que no saben de qui és. Llavors, es genera tot un procés de qui pot ser, hi ha una història paral·lela, amb el qual deixa entreveure qui és, però no saps qui és, és una cosa absolutament deliciosa, a vegades crua. O sigui, que a ella, si estés en el cas que no es pogués enamorar, ella s'amora d'un ideal. Exacte, és un amor platònic, però no platònic. És un amor platònic i sense saber de qui és. Exacte. Però això no deu fer mal. La sensació de sentir-te enamorada de la vida, de tu mateixa, d'aquesta plenitud, no cal focalitzar-lo amb una persona. Estàs atesa, i lògicament, agraeixes, fixa't, aquella persona que te tendo d'una manera molt especial. Però això amb els homes també passa, no? Ai, tan, evidentment. Però en aquest cas, ella, a una agafar-se, al final s'agafarà una cosa que passarà. I això ja et dic, no us ho dic perquè, si no, entrarem en una altra línia, però hi ha una història paral·lela que t'explica això. I, per tant, us recomano moltíssim que la recupereu a aquesta pel·lícula. Jo penso que en aquestes alçades, el tema, s'escau un realitzador que es diu Alexandre Paj. Vinga, vinga, sí, sí. És tot el contrari. No atina la dona, si no, és a dir, tractar-la d'una manera molt crítica, no? No sé si heu vist la pel·lícula Nebraska. Ah, sí, Nebraska, sí. Sí. És aquella senyora tan... Està parant de Nebraska? Ah, vale. Està parant de l'Adab, vale, vale. De la mateir realitzador. Sí, sí, correcte, correcte. Sí, que té com un enceiment. I ell igualment vol anar a fer un viatge. El retrat que fa de la Cibalonida. Exacte, certament. Sí, sí, sí. Doncs la pel·lícula Propòsit de Smith és exactament igual. Semlaria que aquest senyor té una opinió amb més aviat negativa i, en definitiva, defensa... Defensa que de la societat en què vivim les més avançades, i això no vol dir que no tinguin unes crisis enormes, que és el que destaca ell, doncs la dona tingui... Vaja, que estem vivint amb un matriarcat, no? El que sí que és interessant de Propòsit de Smith, és de la manera que ell després transforma, doncs, allò que no ha viscut durant molts anys amb la seva pròpia dona. I és perquè aquí és on jo voldria destacar, perquè se l'escolta d'una manera extraordinària. Avui la Rosa se l'escolta. Ens fotrà un cop de punja tots aquí. Exacte, ens fotrà un cop de punja tots aquí. Ara quan sortim... Ja veuràs que et revengan aquí. Tot el que és un realitzador que crida molt l'atenció, perquè fa un cinema molt, molt, molt bo, segons el meu criteri, està molt ben fet. Reflecteix totalment i correctament tot allò que es proposen, que ara que puguis d'estar-hi d'acord, no? Però la veritat és que el Propòsit de Smith és una pel·lícula que acaba anant a parar amb un final que és molt, molt interessant, no? Qui són les protagonistes? El Jack Nicholson. El Jack Nicholson, exacte. Doncs no és igual. Ell és l'amor de Cotarro. A tota l'estona està amb l'imatge. Ell és el que se'n va amb aquella camina. Allà amb aquella rolot que té. Tot allò. L'heu vist, aquesta pel·li? La tinc oblidada, l'he vist, però la tinc per a ell. Volia destacar aquesta basant també tan... Això que hi ha realitzadors que han d'anar al·litzant, que han d'anar al·litzant, que han d'anar al·litzant, que han d'anar al·litzant, que han d'anar al·litzant, que segurament si analitzem la societat que vivim, jo no diré tots els homes, però sí moltes persones. És que mai no podem generalitzar. Hi ha persones del gener masculí, del gener femení, i cada persona posteros. La meva dona no va fer la meva dona. No passa a fer un aurinar, aixecat com fem els homes. Jo em feia seure a l'altre. Sí. Sí que m'enrecordo. Jo sempre dic... Com quan algú diu a mi, és que m'han pres el pèl. Jo sempre dic, o te n'has de deixar el pèl. També. És molt fàcil acusar-me un altre. A veure, hi ha coses que fan, i hi ha moltes altres que ens deixem fer. La gent es deixa fer. Sí, sí. Tu em sembla que te'n recordes molt bé de la copia certificada. Tinc com una mica de l'esborrada. No, l'acabo. Sí que hi ha alguna cosa d'aquestes. Has quedat 7 minuts. Tira milles, que te'n parlàveu més coses. No, tenim tu què tens. Jo tinc les musseranyes, però tira, tira. No, bé, vull dir. No, la llista. La llista és bèstia. Jo penso que la llista deixin l'her i el senyor... I el senyor Spielberg. Doncs una de les coses que probablement no s'expliquen mai és que la pel·lícula és absolutament masclota fins a l'última pregunta. Tot i que hi pugui haver alguna finitat per part d'algunes dones que surten al llarg de la pel·lícula. El que sé és que els protagonistes... Però és que per desgràcia és l'època i la situació. És que quedés el problema. La pel·lícula de preguerre o de posguerre, sense tenir aquest to fill, és que és lògic. És que el raro seria la inversa. M'entens que vull dir, depèn de com, en aquest cas, el director com ho pot plantejar, quina visió pot donar, però si està sent realista per desgràcia, en aquella època, és que, clar, no hi ha una altra cosa. Si encara avui en dia hem parlat 50.000 vegades aquí tots plegats, hi ha unes línies masclistes tremendes amb tot el sector laboral, i amb tot. És que, amb aquella època pitjor, encara. Vull destacar, en definitiva, i tal com hem dit fa una estona, que depèn de nosaltres, que hi hagi... Però és una gran pel·lícula. És una pel·lícula meravellosa. És una pel·lícula que no em cansaria de veure mai. És el gran obra mestra, sense dubte d'Estibés Pilbén. Jo també estic molt d'acord amb tot això, i tant que sigui, de la manera que es reflecteix les virtuts i defectes. Vull dir que també, les virtuts capitalistes, perquè els joves són els grans defensors del capitalisme. I un Liam Neeson, que està meravellós. És fantàstic, vull dir. I doncs, preocuparem de no perdre la pistonada. En definitiva, nosaltres farem tot el possible, perquè, amb un cop això s'acabi, que això és una bestiesa, doncs, automàticament sí. Sí, sí, sí. I la cosa realment interessantíssima, la pel·lícula. I llavors, l'altra pel·lícula que també he vist... Un món perfecte. Això, un món perfecte. Bé, aquí estem amb el senyor Kleinisbut. Jo l'he vist fa poc, també. Estem amb el senyor Kleinisbut, que agafen el que vinc cosner com a protagonista. Sí, que dius-ho, i que vinc cosner. Està molt mal doblat en la versió que van donar aquest dia, però fa tal. Però era versió en català. Però sí, crec que sí. Jo vaig... en versió que està allà, i és el Ramon Lluenca, com es diu aquell, que és una veu meravellosa. No és la veu d'estimular. Allò és probablement estar més bé, però en català no va ser bé. Però, caram, el senyor Kleinisbut i les seves contradiccions i les propostes que et fa a nivell argumental. Al moment caravana, veiem si és la meravellosa. La caravana és boníssima. El que passa dins de la caravana, amb la Laura Dern i tot aquest... El nen té un... Sí, quan els passa a la caravana... Clarius, però ara què significa? Perquè hi ha el joc del nen amb el crincòsner, però també el que viuen dins d'aquí. Sí, sí, és que és boníssim. És que és complet. Hi ha unes matinsusses en aquella pel·lícula, excessivament llarga, evidentment, perquè avui que al final no s'acaba mai. Però compta també perquè allà, el que predomina d'una manera molt clara, també és aquesta mirilitat, que jo penso que el que provoca moltes vegades, precisament el clinísbut, és que parla poc de les dificultats de les dones. I quan en parla, per exemple, és el millor del secret, del seu fill, el que li assegresta el fill, i llavors el policia, que és un més tunt, t'ho diré per encara que llocs. A mi el que m'aprovo que ser tangoixa va ser l'escena, quan estan amb aquella parella de color, amb aquells senyors trans, allò és molt interessant i és angoixós. I és quan es produeix la trencada entre ell i el nen. I quan definitiva arribem a un desallàs, probablement inesperat en aquest moment. Clar, és el que dius, clar. Sí, que per on va, no? I com el nen també canvia i canvia. Jo m'ha aprenentat, en un negatiu positiu, però és el que hi ha. Clar, veus això, veus el món perfecte, i veus el frang tirador, que és una comparativa audiosa, però veus com el clinísbut amb 20 anys, no és que m'ha adorat, és que s'ha quedat a les... Vull dir que el món perfecte és una molt bona pel·lícula, és genial, però si compares amb tot el que ha fet els últims anys, allò és suau. Vull dir, m'entens que vull dir, no suau. És suau, però com que... No, no, que és canyero, és canyero. Però té una argumentació de vida... Sí, sí, totalment. Les guerres com han anat, ah, però hi existien aquestes persones. Aquestes persones eren les que provocaven. Clar, clar, clar. Les argumenta, també. No és que les recolzin. No, no, no, que no estic parlant de que sigui una pel·lícula adulcurada, perquè se veu si em perdon també, i és la mateixa època, té molta teca. Allà hi ha de tot. Però jo crec que s'ha tornat molt més a usted, més a concepte, no? Exacte, com molt més taxant. Vaig deixar clar aquestes tipologies, l'altre et deixa obert a la porta, i aquí és... Que això fa això, no? I això, imagino que també és la maduresa, és la bellesa, en aquest cas, d'alguna persona, i el saber fer, i tenir una bestiesa, els allonsis pelats de fer cinema, perquè no es pot dir una altra cosa. Bueno, he dit allonsis. Molt bé. No ho sabem de què. No, aquí no diem tacos. Molt bé. Aquí diem barbarismes. Exacte, perquè això no... Doncs mira, Jaume, això ho has ballat. Això ho he ballat jo també. La Marutzela? Crec que és la Marutzela. Jo ballava, potser no, ja t'ho diré, però escoltàmos i que me n'havia fet un sort. És Marutzela, això. És que no sabia... No distingia, però ho conec clar. És que quan tenia part d'aquests anys que jo estudiava, que parla d'aquests anys, ja t'hi dic, això és... Això rena tocar o son, eh? Per tant, això... Molt bé, ens queden 20 segons per dir, doncs això. Doncs adéu, marxem amb la Marutzela. Aquí sentim una mica...Adéu, si ja ho... Adéu, que és el possible. ... Ara escoltes ràdio d'espern. Sintonitzes ràdio d'espern, la ràdio de Sant Just, la ràdio d'espern.