Babilònia del 11/6/2015

I avui el que farem és parlar-vos de cultura, de música, de art, de tot, que és el que ens dediquem. I per això ve la Rosa, el que la cada dia, cada dia, jo us... Intento venir cada programa. Cada dia de la programació. Exacte. I el David Montaner també, que ens acompanya gairebé sempre. No falla ni bé. Tampoc, tampoc. Ara hem de passar llistes, em sembla, eh? Sí, perquè és temporada que veia. Exacte. I el Jaume, avui no ens acompanya i l'Ordez tampoc, però bé, hi ha la temporada que ve que res, ens queda un programet. I ja està a punt de fer vacances els... Bueno, a mi m'am el calendari escolar, aquí també. Sí, sí, ens anem de vacances, perquè les ràdio ens paguen les vacances a Miami, que ens ha dit, no? Per agraïment no és broma, eh? No, no és broma, és veritat. És veritat, és veritat, i el compromís està. No diguem això, perquè tothom voldrà col·laborar al programa. Aquí ja en què compleixen, què componguen. I tant, que sí. Molt bé, doncs, el que farem és parlar de molt cinema, que això també ja ens agrada també nosaltres, que ja tendim sempre cap a aquesta línia, però abans el David es parlarà d'un llibre, que si entenc la meva lletra de metge és la Segunda Guerra Mundial, contada per escèpticos, de Juan es la va galant. Sí. Que el David diu que és una cosa molt peculiar, que ara ens comentarà. I de cinema, doncs, la veia això, que aquí tenim els dos col·legues que s'ho han passat de conya, i jo tinc unes ganes de veure-la, perquè m'encanta la mirada que t'he descarriada, em fa molta gràcia a mi. Parlem també de dos pel·lícules molt curioses. Si passarem d'una pel·lícula realment amable, a dos pel·lícules potentíssimes vinculades en festivals que ho explicaré després, una que es diu Cautivos de l'Atomegoyan, que és un senyor que ens sona en campanes, i una que es diu Black Bull Thin Eyes, així com Carbó Negra Gel Prim, que ja ho explicarem, i també Hermosa Juventud, que tampoc és una cosa, és bastant seca, bastant xuta, que dic jo, les pel·lícules que la Rosa ens pararà. Seguirem parlant d'ovelles. Les ovejas no pierden el tren, una producció de tres mèdies, que comentarem a Rolareva, a la Inmacuest, està bé, una cosa redable, la vida manxa, tot un classicot ja d'aquests dos mils, d'anar d'un mil o tres, i també un documental, cinc dies per ballar, que també tinc ganes de veure què ens passa, què passa amb aquest tema. Avui escoltarem, de fons, la banda sonora d'una pel·lícula, perquè avui fa 22 anys s'estrenava la pel·lícula Tina, What's Love Got To Do With It, la vida de Tina Turner, interpretada per Angela Bassett, amb una banda sonora magnífica, les cançons de Tina Turner, i tot el període des de l'època que estava amb el seu marit, amb Like Turner, que la sombava, que revia cada pallíses constantment, i que aquest període, que a vegades és molt perfectament la pel·lícula, i com evoluciona, com ella s'allibera, i com es converteix en una gran estrella fora d'aquest personatge, que era... Ja deu tenir, si no et dic, 70, segur, eh? Sí, segur, segur. 70 o 72, ho tenia. Jo ja la veia una senyora gran. Jo no sé si encara actua, vull dir, discos no fa però actua, allò millor, a les vegas. I Margot ja tenia l'edat i dius, oi, que és tot, encara està ferma, eh? Sí, sí, sí, conserva bé, eh? La persona que tenia un físic d'aquests, vull dir... És l'ombrant, eh? També imagino que... Clar, molt de gimnàs, molt de... Abans d'això, molt de darsa, no? Home, això de mantenir, clar. És a dir, encara que sembla que és el que diem, que potser físicament el que seria la genètica també fa molt, hi ha actrius que genèticament ja tenen una potència, i amb el cantants, vull dir, actors, això d'aprendre. I també escoltarem, a la mitja part, una cançó de Ray Charles, perquè avui es compleixen 21 anys, perdó, 11 anys de la seva mort, eh? El rei Charles. Escoltarem Giorgio Mamai, una de les balades més maques del soul, i te n'escoltarem així de fons, eh? Que et sortia cantant una cançó muntiano als Blues Brothers. Els Blues Brothers, senyor? Sí, sí, sí. Molt canyera. Molt canyera. És a dir, que la hit de Jack Rowe era... Sí, crec que sí. Hit de Jack Rowe era així com molt... Sortia el famós Cap Call of Weights, cantant Mini The Musher. Hola, hola, però quina memòria! Admiro la memòria del David Avaladas, eh? Era genial. Aquesta és la pel·lícula que jo tinc bastant oblidada amb el... Que són les millors cançons de banda sonora. Clar, clar, no, però també... Em va frapar aquesta pel·lícula, els Blues Brothers, no la 2000. Aquella ja... Però els Blues Brothers... Ostres, vaig anar amb no 10 anys, a veure, em va portar el meu pare. Això passa, eh? Em va passar això amb què? Amb gris, tio. Va ser el primer musical que vaig veure allò, i em vaig quedar al·lucinat. I jo gris la tinc totalment allò, allò com et dius tu, identificada, i marcada, i és curiós, eh? I clar, perquè vas com... Descobrir el Sidema, no? John Landis, ella? No, jo... Ai, com es diu el... El John Goodman? No, l'altre. Qui? Un era el Danai Croyd, l'altre... John Landis? Sí, John Landis, no? Jo crec que sí. Sí, sí, John Landis. Molt bé. Jo us vinc a David, deixem els Blues Brothers... Sí, de la part de la Segona Guerra Mundial, canvi de terció. Molt bé, és un llibre curiós, perquè són la que estigui fet... A veure, jo prèviament, els antecients, és que jo m'havia llegit... És un tema que m'agrada molt, tot el tema de la Segona Guerra Mundial, la primera, també. Sí, sí. I m'havia llegit el famós historiador que es diu Anton Guibor, que va fer tot un monogràfic respecte, perquè aquest home, el seu tema és un exmilitar, el Anton Guibor, i que s'ha especialitzat en fer novel·les sobre la Segona Guerra Mundial. Moltes vegades, fa novel·les a la Natreduna, de la Batalla de les Ardenes, però... I, normalment, fa novel·les en base de... O sigui, periós molt concrets de la Segona Guerra Mundial. No sé, la Toma de Berlín, o desembarcament d'un d'Ormandia al dia de... Però em va fer un que era la Sona Guerra Mundial, i... Perdó. I la novel·la de l'Anton Guibor és una novel·la molt densa, amb molta informació, molt documentada, i, a més a més, amb la gran virtut de la novel·la és que la... No sé, perdó, vull dir malament. No és una novel·la, és un assaig, però és la novel·la. És un assaig novel·la. I de manera que ho explica, sembla que hi hagi una introducció, un desenvolupament i un final. Evidentment, com va ser la Segona Guerra Mundial. Però li dona aquest caire novel·lesc a la novel·la, i a l'assaig, que te'l fa molt a mi. Però, amb aquesta, amb la que m'acabo d'una gira del galant, diguem-ho així, és com si l'Arturo Pérez-Reverte fes un assaig sobre la Segona Guerra Mundial. Sí. Per dir alguna cosa, amb un llenguatge molt planer, potser per mi excessiu. No és que jo ara m'estic donant aquí un nivell molt alt, però ja m'he llegit bastanta literatures del tema, però és molt amè. I el salva això, i explica detalls, que potser que altres... Anton Weber no entra, no rebaixa explicar-te aquests detalls, però són curiosos. I, com per exemple, el Hitler tenia només un testicle. Ah, clar. Això no sabia. Igual que a Franco també ho sabíeu. Un i huevo? No ho sabia. No ho sabia. No ho sabia. Sí, sí, sí. I el Mussolini també. No, el Mussolini no. Perdó, ja. Mira, com veiem que li falta un testicle, vol dir que és que serà més nasi. El Mussolini era un fogoso amant. El Mussolini era un fogós amant, el qual se n'aprofitava del seu... del seu... A més tu ho veus, o les fotos, o sigui... Potencial, aquí. Tot era molt... parafernalia, eh. En realitat era un individu... Tots aquests tenien problemes. Hi havia problemes de seguretat. Avui dia estarien diagnosticats amb alguna malaltia mental. Jo crec que sí. Tant el Mussolini, el Hitler, com el Franco. O amb algun trastorn de caire obsessiu. O de caire... del que fos, no? Però... per quin irem les tornes, no? Ahà. La novel·la, home, està bé. T'enganxa... t'agafa de principi a final. I comença pel principi de la Guerra Mundial i ja acaba, més o menys, va seguint tota la cronologia dels fets. Sí. I t'ho explica, jo dic... Per aquí, no s'hagi mai cap novel·la d'aquest gènere. I, si vulgui, informen amb mi. Com a introducció, està molt bé. Més que l'Adalanta en Weaver, que allà profondeix molt més i potser et pots merejar en tanta xifra de dades, no? Tant de moviment de dades. Aquí no. A mi em passa que, clar, dius, ara no ens hauria reprodut el tipus de llenguatge que fa servir, però dius... bueno... Que recorda de mi que el Pere Reber, te dius abans, no? Sí, una mica així. A la manera així de narrar, no? Jo el Pere Reber, de Reber, m'havia llegit aquella que es deia Trafalgar. Clar, fer-hi servir un llenguatge barrio-bajero, però d'avui dia, no?, traslladat a l'època de les guerres napoleòniques, clar. En un moment, després de costumes, allò crignola una mica, no? Clar. Jo fa poc i he llegit d'última. Home, és bo, no? Sí, que tal. La ciutadania francesa, aguantant-ho... No, està bé, està bé, s'aguanta molt bé. Dia que la que recordava el Club d'Humes, jo no li trobo a la Sant Lança, era més thriller Club d'Humes, estava molt bé, i aquesta és més la història de dos representants de l'acadèmia espanyola, de lletres, lògicament, definats del XVIII, que van a buscar a París la ciutadania francesa, la ciutadania francesa, i tal, de l'enver i del liderot. Llavors, és una cosa que de cara a l'estat espanyol, d'aquella època tant, tant, tant, amb l'enquisició i tal, era com massa científic, massa... la il·lustració, aquest concepte que no volia les lesia, que en tres, llavors, dins del grup dels propis acadèmics, hi ha una facció més conservadora que no accepta aquesta enciclopèdia, que va ser la gran primera enciclopèdia que va ser a París a marvelosos, amb científics, astronoms, tot això. I, clar, i llavors aquesta gent intenta frenar, aquesta recerca, de qui va anar a buscar, és un viatge, que va dir amb Movie a Carrocats, amb les seves postes i tot això, sense París, exacte, tornar. I llavors hi ha una persona que es diu Reposo, que és boníssim, el cognom, que és el que intenta frenar aquesta, em lamenta pels altres i és un joc. posar-la a la vida, sobre la matrimoni, sobre la política de l'època. Està molt bé, vull dir, es fan dissertacions, no? Bé, està bé, està bé. Per tant, recomano. Es diu Hombres Buenos i s'agafa molt bé el llibre. Doncs el llibre aquest també recomano, la Sengueira Mundial, llibre molt amei, perquè li agrada el tema, òbviament, que no li agrada i la Sengueira Mundial ni faci l'intent de llegir-se'l, no? Clar, clar. Però està bé, parla dels inicis del Hitler una mica. Molt bé. Però ja dic, de manera molt... Sí, després d'aquest es vol llegir de l'entengüir, notarà la diferència. Però per començar, a lo millor, és bo, i a partir d'aquí anar a un nivell més alt que és el Weber, que aquest tio. Hi ha un llibre, que el vaig tornar a la biblioteca, perquè era de la biblioteca, i parlava sobre la primera guerra mundial, però des d'un punt de vista... O sigui, feia un assaig i era un llibre genial, genial! De l'Homgyeu que m'he llegit a nivell qualitatiu, o sigui, era impressionant, ja no la d'habitates, no? Si no era, era un llibre sobre les emocions dels soldats que anaven, sobretot anglesos, perquè era un escritor anglès, no et sabria dir, tinc un company que sí que me pot, sobre les emocions dels soldats anglesos a la primera guerra mundial, i com això es transmetia, per exemple, a la poesia o a la literatura, i fa una pila de cites, perquè tu veig com queda reflectit aquest trasvals que va ser anar a la primera guerra mundial, perquè potser va ser, potser, la primera guerra moderna, i una piguera molt malparida, en aquest sentit, perquè es va avocar allà molta ràbia i molta cosa que no tocava, i com això va afectar, però, inclús, fa un tall transversal a nivell social, i basta des de treballadors, fins a realment gent culta que se'n va anar a la guerra, amb uns ideals molt elevats, i que després allò es va... es va... es va estripar per dalt, i per baix, i com el llibre reflexa, és un llibre genial, a la que pugui, buscaria documentacions, perquè és el millor que hi ha. Fantàstic. Molt bé, doncs, deixem la guerra, la Segona Guerra Mundial, la primera, que és, evidentment, interessant, però és el que diem, que no tan agradable com l'Obeia Xau, de la que ens parlarà la Rosa i el David, que l'han vist tots dos cadascú per a la seva banda. Bueno... Però bé, i molt recomanable per a l'Ovis, que jo tinc ganes de veure-la. Sí, és dels estudis Arman, aquests estudis de la Regne Unit, que havíem fet, també, igual a Sigròmit, si se'n recordeu, són pel·lícules de Destor-Motion, d'ajuda a la pastelina, aquella, no? Sí, exacte, la pastelina... A les tardes a TV3 fan el Timi, el Timi. El Timi, també. El Timi, que és l'Obeieta Petitona, que surt a la pel·lícula. Ah, vale. Si el protagonista és el Timi, que és el petitor. Vale, que són aquests, quan buscàvem més informació, després, per internet, he vist que fèiem una sèrie, potser és això, de televisió, que són capítols de 6 minutets, 6 minutets, no? Sí, sí, fan 2 o 3 següents i... Ah, sí, és això. El Timi, està molt bé, està molt bé. És que és una xula, és una xula. Els dibuixos no estan tan currats a nivell de guió, com pugui ser la pel·lícula. Ah, són dibuixos, el que tu dius. No, no, són... És la sèrie, però també són diners de pastelina. Sí, però no estan tan currats a nivell de guió com la pel·lícula. Però per donar una cosa, hi ha una sèrie, que és l'Obeiaixón, que és el que diu la Rosa, que són de 4 o 5 minuts cada capítolet. Sí, també. Sí, sí, també. Sí, sí, també. Jo el que he vist és això. Sí, sí, té un 6 minutet. A més, m'he tingut a veure un, és la mala història d'una parella d'Ànex, que s'hi roba tots els matalars, ho saps cuixins... Sí, sí, sí, és veritat. Passa que TV3 passa més l'Obeia Timi. Clar, que és una mena com de... És un espinof de l'Obeiaixón. Potser per més crius, que potser l'Obeiaixón... Sí, és més petit, unet, per nens més petit. Ho fan quan fan el mic i jo, que és per nens, com el meu ara de 3 anyets. A mi em van demanar aquesta sèrie i tal, i per això que jo sé que hi ha una sèrie de talls. Sí, sí, la llora ja l'he vist. Però l'Obeiaixón pel·lícula... Jo penso que aquesta li diuen l'Obeiaixón la pel·lícula. La pel·lícula. Però és per totes les edats. Sí. I els adults ho passaran genial. Els adults també. Genial, sí, és genial. Sí, sí, sí. Perquè, a més a més, ens parla de la... Com es diu allò? De quan estàs fart de les coses, quan no valores el que realment tens, i que realment potser ets un privilegiat, i fas coses per intentar canviar-ho, l'únic que fas és esgarrar-ho tot. I no només ho esgarres tu, sinó fas esgarrar-ho els demés. I totes les conseqüències que això comporta. I per poder tornar a arribar al principi, tornar a recuperar el paraís perdut, bueno, has de passar aquí, has de passar unes tribulacions que... que n'has de dir un xino en xina. Sí, sí, sí. I per aquí va el tema. Si avogues, agarra una mica la trama. Una mica va per aquí la cosa. Però és divertida la pel·lícula. Sí, molt divertida. I, a més, s'ha encertit de l'humor. Moltes gags, molt divertits, també. A més, escenaris molt diferents, perquè es comencen a la granja, les ovelles diuen a la granja. El gos, que és el gos... de la Guàrdia, de la Guàrdia. Sí. Van en plan, que seria en plan sergent, en plan amb un horari, clar, una vella... Sí, però les ovelles se'ls rifen. Clar, perquè allò que volen és sortir d'aquesta situació, trancar, volen tenir unes vacances o desconectar d'alguna manera, no? Recorda la mica rebel·lió... Ai, de la granja, no. Chicken round. Chicken round, sí. Evasiona la granja. Sí, però aquella és també de l'Arman. Clar, per això és un amic. L'idea és aquesta dia i marxem aquesta continuïtat de tant un horari marcat, d'obligacions. Va, anem a viure una miqueta al món. A mi m'encanta el personatge del... del granja. Sí, és quan està... Perquè a vosaltres t'interes que ets un ex hippie reconvertida granja, no? Sí, sí, sí. A més, amb els mateixos culs de got, que no sigui per la merda, reconvertida granja. Les situacions a les ciutats són molt divertides. Veu el que veu? A més, hi ha un moment que es veu un postre d'un tio guapo i el tio es mira el mirall. És que és molt miop. És molt miop. Són guinyos contínuos que diran que la gent adulta s'ho passa pipa. Moltes vegades he comentat, que aquí hi ha moltes vegades... A veure, el cinema de dibuixos animats no és només infantil. A través que vegades, a mi, si tot, els nanos ho veuen i no... No li treuen tant de coses com nosaltres. És perruques. Quan enganxa el primer client, que els rapa com una ovella. Exacte, dius, qui és més... A veure, qui és més animal, si qui és més ovella o borrego, no m'has sentit aquest de qui. Els animals o els ssms? O les persones, no? On aconseguessis crear una moda a partir d'una casualitat o d'una... O les cenes catològiques al restaurant. Sí, també de veritat. És el que diem, són gags. La pel·lícula agafa el sentiment dels taigurs, del que seria la sèrie aquesta, i ha fet una pel·lícula una de la altra. La protecció d'animal, no? És una altra cosa. Survellants, que vigilen, que no hi hagi animals a salvatges per la ciutat. És molt bo, molt bo. És que cada personatge... està treballat amb uns tics i uns patrons de conducta. Genials. I sense diàlegs. No es parla res. La pel·lícula no està doblada. No vull dir que no hi ha diàlegs. L'únic que està traduït són algun lletreiro que poguéssim anglès. Sí, que surt directament. Això és que quan vam fer la pel·lícula vam fer una versió en castellà. Ja us ho veu en francès. Totes les rotules estan en castellà. I no, suposo que quan fan la pel·lícula... El mateix fotograma vengarà amb anglès. Sí. Ara s'entén tot. No cal, no cal. És genial. El dia que va ser la primera pel·lícula que el meu fill va anar a veure-la. Va anar al cinema. El petit, el petit. Perquè el Nil és un cinefi. Sí, sí, aquest sí. Que ja està guanyat per la causa. No, el petit és més... Perdona, que expliqui la indiscreció. És un nen molt... Sí. El pare i la mare fèiem de tapa. Cada banda. Doncs es va sentar amb una banda el seu ampolladaiga i l'altra banda els seus crispetes. I va aguantar de no tocar anar a crispeta fins que no va començar la pel·lícula. Ai, quina gràcia. No es va moure ni una cama. Mira allà, anant a menjar en crispet, s'ho va passar a Teta. Comparació... No és per allò, els meus siguin allò... No és per allò que em brincaven. És molt important. És que s'havia d'educar. Perquè estic content amb vosaltres, per l'educació. Jo puc entendre que un dia el nen ha sortit mogut i aquí hi estigui. I munti el pollo, no? Però que no ho és. Però jo soc el primer que agafaré el nen i m'agafaré anar-hi. Però que la mare o el pare estigui allà sentat al costat i te'n panxo, com si... No, l'altre que aquí ha quedat de les seves. I amb el mòbil... Jo he vist... Jo era el vostre pare. No era aquell cop, un altre cop. No, no està. Ens ha de venir a buscar després. Sí, sí. Som-nos, diré, que l'altre dia anàvem a la nebodeta, que anàvem a la park, si tal, que té tres senyets i mig. I vam estar en un lloc amb els pares, els nens juguen a la pilota, al costat dels senyors de la vinguda indústria, que en diferents parcs, allà, que és un carrer de pujar i baixar de cotxes. Els pares, allà amb els mòbils i per l'entris, els nens juguen a la pilota, que surti a cap a la carretera. Directament, i passant de tot. Vull dir, que se n'agafa un cotxe, ja està allà, en buscaran. I vaig veure moltes coses que no em van agradar, sense jo, en aquest cas, en pare, sent, en aquest cas, controlar una criatura a tiet. I al to, en aquell moment d'aquella criatura, amb aquell impàs, jo estava 50 vegades més a sobre, que no és una crítica generalitzada, però que x persones, que evidentment no coneixien ni res, però vaig veure que hi havia una mica de descontrol. Una qüestió eterna de l'educació. Clar, que vaig veure una mica, en aquest cas, una mica aquesta obsessió del telèfon dels pares, aquesta mena de sensació. No vull dir que sigui tothom, eh? Vull dir, David, si us plau, no es capa atacar ningú, eh? No, no, no, és veritat, és veritat. També em feia re, pensava, home, que cal si passar d'aigua escrius, no? Vull dir, pujant per unes xarxes allà de dos metres d'alçada i la criatura de quatre anys per ja pujada. I la mare amb l'altre xerrant, i no sé què, i dius, i dius, escoltem, que se'n torna, nena, no et preocupis, jo pensava, quan sobri el cap, doncs ja està, no? Una altra de repuesto i ja està, un recambi. És una mica bèstia, bueno. Va perigües, genial. Sí, genial. Ens hem quedat hasta l'últim crèdit. Molt bé, sí, nosaltres també. Fins que passen l'espiradora. Sí, sí, sí, sí, està molt bé. I com resolen tota la situació, un cop de tota l'enredo que hi ha allà, com ho resolen, és d'un ingén. Sí, molt bé. Jo ja després d'aquesta apassionada crítica que heu fet, vaig corrents, això, una, i, per tant, i ja us dic jo la bona tinta, que si aquests senyors que tenim aquí, que es saben moltíssim, la Rosa i el David, si estan tan apassionades, és perquè la pel·lícula és bona de cuy. Ui, de allò, si és una cosa i jo, no? Per tant, segur. Vineu i tots per que val la pena. Bueno, jo es parlo de les pel·lícules, en aquest cas, enredim l'ambient, bastant, perquè l'altre dia, buscant informacions i coses que a vegades jo en mi poso, vaig enganxar la pel·lícula guanyadora de la Festival de Berlín de l'any passat. Black Coal, Thin Ice, és a dir, Carbonegra, Gel Prim, no? Gel Thin, sí. Un apricó de xinesa. És un apricó de xinesa d'un senyor que es diu Diao Jinan i ell, el Diao Fan, va guanyar a mi jo actor a Berlín. Clar, jo a vegades penso que la gent dels festivals de Berlín són raros o sóc jo. Vull dir que no arribo, després portem aquí 15 anys o més, veiem cinema i hem vist de tot en aquesta vida. Hi ha una pel·lícula que diu és xinesa, ja saps el que vas a veure, té aquest concepte, és urbana, ell és un policia absolutament atrotinat i brut i deixat i tot això. Un torrentí. Sí, un torrentí. A la xinesa. Es comencen a aparèixer amb una cadena d'aquestes de carbó, que és molt típica a la xina, cadena com una mina. Allà tiren el trens, llavors van agafant camions i van tirant el carbó per fer una selecció, llavors es comencen a aparèixer bosses amb trossos humans. És un thriller. A partir d'aquí, esclar, es comença a veure i és curiós, perquè molts d'ells porten un petit, el peu. Porten el petit, el peu, el petit a la mà. Un petit, un petit. De gel. I és tota la pel·lícula que passa en un ambient gèl·lit, perquè estem parlant de l'hivern, un invert xinesc d'aquests que foten canya. I llavors, com aquest home d'una forma molt determinada comença a investigar, posa això una miqueta. Qui és aquest assassí o assassina? A lo fargo. Exacte, a l'amiga lo fargo, però en aquest cas, en planxí. I amb tota la rareza que comporta el cinema xinesc, dels ambients, dels colors, dels personatges... Una mica també de màfia, no són els jacuzza, perquè no és ja por, però hi ha una mena de sensació estranya, una perió que comença de forma intel·ligible i acaba sent inintel·ligible. Això és molt fort. Al principi em van saber què està passant aquí, m'estic perdent, no sé de què va la cosa, i al final acaba de la forma més tonta que et puguis tirar la cara, no al final obert, és que no és ni final, és com a volta fa pim-pam-pum s'ha acabat, i a més no té sentit. O es simbolugessin, jo m'hi perdo tal, o no arribo. Exacte, perquè tampoc estem parlant d'una cosa. Us ha acabat el pressupost. És que no entenc, és que jo crec que veuríem una mica de massa moderns a vegades. Jo crec que van amb aquesta línia, anem a trencar, però no senten que és a trencar. Vull dir, al igual que aquella pel·li quan es deia Primavera o Toni Oberà, tenia un munt de simbologia. No sé si és de qui era, però era... No recordo. Era japonesa, però estava pregada de símbols, que llavors a mi que investigaves i trobaves, jo aquí no he trobat res, llavors tampoc li trobo el que. Al final acaba tirant uns cuets en una casa avuïda i no sé quantos. No sé, em perd. Però bé, va guanyar un festival, per a algun motiu serà, potser el millor, mira, doncs no veiem. I l'altra és cautivos, ja que he parlat amb les amigues hipaculiars, des Atomegoyan, que n'ha d'anar, però és nascut, em sembla que... No, a Síria no. És d'Arab o de Porai, però viu al Canadà. Armeni? És una mica d'aquesta zona indefinida, que hi ha cap allà. No, Armeni, tens raó, David. Si no, el que és Síri, perdó, és un altre, que és un altre de Julio Temedo Semante. Llavors, aquest senyor, la pel·lícula més coneguda, és una castellà exòtica, no sé si recorda aquesta pel·lícula, que era d'una prostitud, que estava amb un espai, i un senyor que s'enamora d'aquesta noia. És una pel·lícula absolutament, per un costat, com una molt atmosfèrica, però per una altra, molt sensible. I aquí crea... Armeni, Armeni. Armeni, no? És una pel·lícula per aquí. Llavors, aquí el que fa és una pel·lícula molt delicada, amb aspecte de que atenció amb la temàtica. És una línia molt delicada, i ella ho tracta amb una categoria bestial. I, a més, t'introdueix i fa engunyar. Aquesta pel·lícula va estar nominada, no. Va ser presentada el Festival de Cans de 2014, i no va ser seleccionada, que no ho entenc, perquè la pel·lícula és brutal. No es pot dir una altra paraula. La noia que ho fa és una noia que es diu Mirel Enos, ella és el rei en Reynolds, ella sí que és conegut, hi ha un senyor que es diu Scott Spindman, que és horrorós, horrorós vull dir, que fa un paper terrible, i una que es diu Rosario Dawson, que també és coneguda d'aquesta noia, que fa de policia. Una sense té un gust decoratiu que recorda molt el 70. Sempre ho ha fet, amb les pel·lícules, que jo he vist, té aquestes atmosferes amb el gust de l'escai, dels neons, aquesta línia, aquí fa el mateix, en aquest cas, paper pintat. És una habitació amb una noia, amb una adolescent, i un tio superraro. Què passa? I a partir de que es comença a plantejar tota una trama, vull dir, uns pares que han parut de petitoneta, i a partir d'aquí com es comencen a reproxar, que per culpa és a dir, el pare va a comprar un pastís amb un espai, amb una botiga. Estem parlant de la zona del Canadà profunda, vull dir, aquests espais que no estem parlant de la ciutat gran, són zones que en paroles. A més, el treball em sembla que de jardiner, vull dir que no. I llavors va buscar, en un lloc que no hi ha res, veus perfectament com et posa el plànol, el camió que porta ella, la mena aquesta de camió, de xile que porta la bandeja tipus americana, que va anar amb una picapa, i tal, i quan surten elles de filla, li han robat de filla. I llavors, a partir d'aquí, s'estrug, no s'agraeix, i llavors, a partir d'aquí, s'inicia tot un procés de recerca amb una noia especialitzada en temes de pedràstia, una xarxa brutal amb això que sobra, i que realment et posa els cabells de punta sense res, sense fer cap demostració, ni cap cosa, exacte, no cal, no cal. És solamente com treballen els personatges, què veu fan, i quins cercles terribles, concentrics hi ha dins d'aquest món, i la seguretat que tenen ells de que no els enxamparan. I com utilitzen els propis que aquestes criatures que van creixent i que estan segrestades, i que això és una cosa que passa per desgràcia, que moltes criatures desapareixen, que això n'ha de ser pareguda, les utilitzen per captar altres nens obligatoriament. Llavors, entres amb una mena de sommón, que jo no hi hagués una pel·lícula tant per un costat boníssima, potent per l'altra banda, sense necessitat de ser d'entrar rara, ni en coses trucolentes, no cal, però molt ben portada. I això són pel·lícules que dius, una miqueta de paciència, una mica d'estómac, una mica de... No estem veient una cosa amable, però val la pena. Hi ha pel·lícules que no són amables i s'han de veure. És com una pel·lícula. Una mica l'isla mínima. Una miqueta. Sí. Exacte. No en tot, explícitament tampoc. Però d'un i dos, que tu vas veient. No vas molt lluny amb el concepte. Sí, sí. Comencem ja. Però anem per aquí, anem per aquí, eh? Hòbis que hi ha prisioneros. No se n'hi ha menys. El Hugh Jackman i el Jack Guilenga. Sí, sí que la vaig veure. Anem per aquí, però allà és molt més amàrica. Però és bèstia. Allò és més bèstia. Però aquí és més fos. Més sinistre. És més aixut, com et diria. És una cosa que... I a més el personatge que fa que té l'Escote Spidman és una cosa... És que dius... Ja li veus la pinta. Fas una angoona i és festivós. Però la pel·lícula, jo crec que avés aquí es va estrenar, va passar a Sant Pernari Gloria i jo crec que és el pel·lícula recuperable. Sabent el que s'ha de veure. Sí, sí, digues. És una pel·lícula que és meravellosa, però que té una simbologia, la tortuga, el no sé què, i aquí ve coses amb aquesta que no entenc. No hi ha sentit. De pel·lícules especials també i potentetes, Hermosa Juventud Rosa, que també és una pel·lícula. Jo aquesta la vaig veure al Paloma Calla, perquè és en aquests cicles que s'estan fent en un seminari sobre la pobresa vista amb ulls d'infants. La pobresa, amb molts aspectes, és molt sentit, en un nom més econòmic. Home, en aquest cas sí que seria, i ja no sé, ja no només en fan, sinó quan van creixent, d'adolescència o primera juventud, fins i tot. Perquè els protagonistes veien que tenen... Jo, al principi, pensava que eren adolescents, tan jovenets i tan primets i no sé què. Però no, és bo que sí que podien tenir 22 anys. Sí, sí, per allà. Però gent que, bueno, barris marginals... Exacte. Tant podria ser un barri marginal d'una gran ciutat com pot ser Madrid, de la perifèria, com podria ser la perifèria de Barcelona. De la Sevilla, de la Sevilla, o... Bueno, si anem pos a França, però també en quantes pel·lícules hem vist d'aquest tipus de França. Què passa que a França o a París, a la banlie, te pesa el tema de la inmigració? Sí. Té la imigració de... De països francòfons que han anat a viure allà, clàssic. Però, bueno, bàsicament és això. Aquesta gent que no té... És que no té futur. I què els espera, no? Si s'està perdent la joventut. És una altra generació perduda. I en una època de crisi. En una època de crisi, sobretot, exacte. És que és això, no? Que no ha estudiat. És a dir, que a fer, la feina que troba és poràdiques, de manobra, amb una obra de currito, però de currito tirado. Però bàsica, bàsica, di a mi arriba la obra i di a mi aquí una pila de material. Diu que se posa... de xalla de runa, no? Doncs tan sencil com el que han de fer, s'imagina, la fusta aquí, en aquesta pila, i el que sí, en Cascote, en aquest altre monto. És això, tu. O sigui, poc qualificat, poc qualificat. O sigui, totalment. I bueno, però no... No l'hi veus que tingui, tampoc massa futur ni... Perquè no hi ha oportunitats, tampoc. Sense formació. Com surts, d'aquestes situacions. I ella igual, ella tampoc no té estudis, tampoc no troba feina. I bueno, el típic, no desvejo res, i després és que d'embarassar la cara. Però és que a les costa vivint a casa seva. Tampoc no poden independentitzar-se. No tenen diners. Ni tenir un projecte en comú. Ni res, no? Quin present tenen? I sobretot quin futur els espera, no? I això és una mica... de primer ni arribar a... angoixar-te a visitar-te una mica, no? La veritat és que dius. Esperes, dius, espera. Som en un moment sortida ja el servei social, i no sé què. A mi m'és quan ja apareix la criatura. No, no, no. Mira la forma de com surten davant. Però que la sobrevivint, o malvivint, d'alguna manera. Perquè no tenen ingressos cap dels dos. La mare d'ella sí que una miqueta, sí, una miqueta tampoc no la pot mantenir. Ja té un, dos, tres fills vivint a casa. Més la criatura que neix. És que són una situació una mica... A veure què n'hi ha en casos, és veritat. És que això és real com a la vida. És una pel·lícula... El tema de la emigració. De la emigració sí que es planteja. De fet, són aquella parella que alguna vegada havíem comentat, però no sé si ho havíem arribat a veure. Potser ja m'havia vist la pel·lícula. Que arriben a fer cineport, no? Sí. És que és aquella parella. I després, quan ja es planteja, quan es queda embarassada, es planteja tenir criatura, i es planteja emigrar, perquè té una amiga que ja emigra a Alemanya, i diu que ella sí que troba en feina, encara que sigui de cambrera. És que aquí no parla de deixar currícula, perquè no hi ha forma. Allà sí que la veus que reacciona d'una forma com més... A veure, més activa, més positiva, més habitadora de venir endavant. Hi ha una situació que està, i a dins hi havia la colla, de botelló, i sí que més o menys fa les funcions de complir-se amb les funcions de para, però que tampoc la veu molt. Ella es troba més que queda portant davant la criatura de la filla cap. No són coneguts, són com nous, o molts jovenets. Jo no es coneixia. Ella és rosa, i no me'n recordo ara. Sí que és coneguda. No, són coneguts, però no són gaire coneguts. Sí, exacte. A mi m'agradaria dir que tenia intenció de que fossin gaire que fossin gaire que fossin coneguts. Exacte. Quan van agafar el Vallesta per fer el vola, que no era conegut, una anua espontània i tal, aquí són bastant espontanes. Sí, dins d'allà no eren professionals. Jo del Rosales és la pel·lícula que a mi menys m'ha... que és la més normal, perquè Rosales és molt especial, quan va fer la soledat, tirant la cabeza, allò és una altra història. I això és una cosa molt més realista, i no hem documentat fins i tot. I ja saps que no, però vols que podria ser perfectament. Però que està molt bé la pel·lícula, però que no té la originalitat que té el Rosales, amb els seus encuadraments i tal, és molt més natural aquí. Però que està molt bé la pel·lícula. Sí, sí, sí. Aquesta, o les hores del dia, també, que ell va la protagonitzar a la Isfana del Mur. A veure, aquí una miqueta, dins d'aquest seminari, sobre la pobresa en general, hi havia diverses cicles, de dos pel·lícules en dos. I aquesta formava part del cicle de dos pel·lícules, que eren paraules de les malestats vitals. Ah, vale, vale. Clar, ja saps que acabes molt bé. Et deixa el cos que la veig. I, de totes maneres, jo que ell ho intentava explicar des de l'esperança. Que n'hi ha dues com dues postures, davant d'aquesta situació, d'aquesta realitat, d'aquesta crisi, d'aquesta generació, que s'estan posant això, que s'estan perdent, que no... I el difícil que serà remuntar això, i després les criatures, que tindran també, no? La versió d'optimisme, que potser s'ha generat, on no és massa realista, i l'altra posició, que és el pessimisme, que tampoc no et porten lloc. La posició de la feina rosa, jo intento que sigui des de l'esperança. I, una miqueta, parlàvem també fins i tot de la pobresa moral, fins i tot. Perquè el nano, per exemple, arriba, tenia una baralla amb un encuentro sense voler, una trobada allà amb el metro, amb aquests que sempre ho van buscant, baralla, i ara arriba a ferir, no sé què, i després van a judici, amb el temps van a judici, amb que no guanyi el judici, que l'esperava, imagina't, és com qui espera que li toqui la doteria. Espera que amb la judici t'hi digui que és una indemnització guapa, important, i quan veu que no, després l'acció que fa després amb una altra mica, amb el col·leguilla, aquell de l'obra, que se'n van a buscar aquest tio, i no contracten, perquè no paguen res, tampoc porten a dos matons, també, que és el seu favor. És una situació tan degradada allà, és un cercle que diu, ja és tota la mica, és com dius, a veure, surt una mica i t'intenta trencar, ella sí que ho fa, i ja dius, me'n vaig, a fora, i dius, bueno... Bueno, quan arriba allà a Alemanya, té ella també, perquè dius, que tampoc... Exacte, que tampoc... És per l'esperança, el missatge de l'esperança, que volia donar el Jaime Rosales, doncs aquí, no. És un missatge d'esperança a l'inversa, és a dir, esperançador, però amb uns resultats que no són els positius, a dir, esperança de dir, a veure, puc fer això, però no sé, jo no ho veig tampoc, ho veig com ho veus tu, Rosa, vull dir, que jo no ho veig que sigui... Sí, és que la opció que al final veus és que la que salia li queda, i jo se'n va, no, sisplau, ja és que cal, per mi, no era de relació, sinó que la perdó de tot, era de la teva identitat personal, i de tot, si vendrà, ja, totalment, de la forma que estic. Molt desagradable, això. Doncs, bé, ja que estem parlant de cinema espanyol, ens seguirem una mica parlant d'una que es diu les ovejas no pierden el tren, no és la veja xaun ni les altres col·legues, és una pel·lícula molt curiosa, a veure, molt senzilleta, els ho veus com si. Vull dir, no estem parlant ni de Hermosa Juventud, ni estem parlant, sóc de la vida manxa, ja us ho dic. És de l'Alfonso Fernández Armero, aquest senyor, ja és una mica conegut, ara no recordo, sé que aleshores em vaig mirar què és el que havia fet, i fa coses conegudes, però no sé, després, si ho podem mirar, David, ho mirarem, no? Doncs l'Alfonso Fernández Armero, i ja és aquest senyor, i aquí surt gent coneguda, sobre el Raúl Arevalo, la Inmacüesta, la Candela Peña, el Alberto Sanjuan i l'Aquí Timambert, per tant, estem parlant d'un elencó molt bo, molt potent. Què és el que passa? Doncs que és una pel·lícula molt elemental, Raúl Arevalo i Inmacüesta són parella, tenen un fill, no estan casats, i decideixen viure al camp. Per això, una mica, les ovejas no pierden el tren. Sí, el camp és un poble llunyat de la ciutat. Mira, di quina és la fe. És una imatge. El 2006 s'ha de dir pitando, el 2005 un documental sobre l'Àngel Nieto, 12 más uno, el 2004 el Judo de la Verdad, el 2000 el Arte de Morir, el 96 el Arte de Morir, el 94 todo es mentira, i el 92 el columpio. Aquelles pel·lícules van ser bastant conegudes, que van ser bastant aquilleres, que ens sonaven aquestes tres, todo es mentira, i l'Arte de Morir, res em sembla, i nada en la nevera, però jo les recordo com pel·lícules molt senzilletes, molt normales. Aquí torna a passar el mateix. A l'Aberto Sant Juan és el germà d'ell, la cant de la penya és la germana d'ella, llavors hi ha una sèrie de jocs. Va fer un curmatratge que és el columpió, que ho has interpretat per dos actors que en aquell moment eren desconeguts, i en aquell moment el Coquemalla, que és el cantant de Ronaldos. Em sembla que també aquest va fer una temporada d'actor, que ara no són d'estar aquest home, ni canten, ni actú. I llavors et dic que és una pel·lícula molt senzilleta, molt amalqual. Són gent que es moua entre els 30 i 40 anys. Llavors, què els hi passa? La seva vida, les seves formes de moure's, la cant de la penya és una terna casadera, veies molt cases sí o sí, i sempre que li apareix una parella, li fa un comentari i ja pensa que és per casar-se, i jo ho fa molt bé. La cant de la penya està molt simpàtica. La Inma Cuesta doncs no veu la seva parella com una parella potent, perquè és un escriptor, però en canvi no ha rengadat tot bé. I llavors el Rolà de Baró veu que el camp és a seva sortida, vol deixar d'escriure, definitivament es vol dedicar a les tasques del camp, i que això ningú ho entén, perquè la fia que tota aquesta gent es mou en un ambient, de nivell social mitja a mitja, vull dir bé, vull dir que clar, ha de fer ser tu camp parol, i Alberto San Juan està liat amb una noia molt joveneta, i llavors és aquest contracte entre un home de cor en tèpico i una noia de 20 i pocs, i gairebé, llavors és que té una sèrie de sinergis, històries, allà que dius, bueno, està bé, està bé, però que tampoc, estem veient una pel·lícula de culte, ni molt menys, vull dir que això és important. Bueno, és el que hi ha, vull dir que no recomanable, bueno, si volia passar l'estona, bé, tenim un happy end, és ser un final feliç, està molt bé, bueno, pues ja està, pidi una mica coral. Sí, vull dir tanta història que hem vist una mica de la màtica, per recuperar-nos una miqueta en aquesta història. Ens queden dos pel·lícules, però si en permeteu res són tres minutets, escoltarem la cançó promesa, vull dir que tenim això, i a més sempre són luxos a escoltar. Jo ja ho estava pensant, és aquesta música. Sí, no, no, la que fa és que hem tingut una problemàtica amb el disc de la Tina, que no sé per quin motiu, és molt bé. Estem escoltant música de fons, de música soul, també m'està escoltant, i ara escoltarem, lògicament, el gran mestre, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons, de música soul, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons, de música soul, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons, de música soul, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons, de música soul, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons, de música soul, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons, de música soul, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons, de música soul, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons, de música soul, i ara escoltarem la cançó. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant música de fons. M'està escoltant. M'està escoltant.