Babilònia del 22/10/2015

Gràcies, I ja ho veuràs. Benvinguts un dia més al Babilònia. Bé, com sempre, com esteu, Rosa? Hola, molt bé. I Jaume? Hola, què tal? Bé, ara, perfecte, perfecte, molt bé. David? Bé, molt bé. Comencem el programa. Tenim una mica de problemàtica, però intentarem socialment... Tens tu la problemàtica, no? Ja l'enxufo. Doncs vinga, comencem. Comentarem el que farem amb el de curs de dia d'avui. Per un costat parlarem del lucei de foc amb la Rosa, amb el tema musical. Jaume es parla de teatre amb aquests teatres curs, com si fossin aquests curs matratges, que deien, però no hi havia de teatre. Parlem també de literatura, amb un llibre d'Eduard Mendicuti, que ja comentaré que és una cosa molt curiós i molt peculiar. I si anem a tindre, hem de perdre, mandarines, club, moltíssimes obres, les últimes vacaciones d'Escocia, una cosa que es diu G-M-O-M-G, San Andrés i Rationalment. Bé, ja veurem el que és tot això. Ho anirem explicant. Comences a parlar del tema de l'OBC mentre jo arreglo això. Vinga, tu arregla, deixa't tot en condicions. I parlem de l'OBC i del concert que vam fer la setmana passada, el cap de setmana passada, que era molt anant tres peces. De fet, la primera era Shere Sat, que és una peça molt mala, que està basada... De fet, és l'argument central de les milions de nits. És la princesa que li està explicant aquests contes, el rei i el sultan, perquè no la mati. I el deixes sempre allà enganxat, enganxat a la història, a veure com seguirà. El següent és que he de dormir i si ella està salvant una nit més. Doncs imagineu, la música tot és preciosa, del Boris Ravel. Després, la segona peça era de Mozart, l'alt concert però boi i orquestra, amb un solista molt impressionant. Es diu François Lelue. Bueno, molt o menys. De sortir prou bé. Sí, sí. És com a mínim. Sí, sí. No, molt bé, molt bé. Li van fer un bon vis i una passada molt bé. És molt maco. Jo sempre dic que, a veure, quan és tota l'orquestra està molt bé, però quan hi ha un solista i un solista de categoria, la veritat és que val la pena. I la tercera peça ja era la d'Igor Stravinsky, l'Oser de Foc. L'Oser de Foc, de fet, també és un ballet. És un ballet que està basat en el folklorer rus, que és la història d'aquest lucei, és un animal màgic, que tant pot ser una benedicció com pot ser una mala edicció de la persona que el captura. I aquí és això, la història veus que és això, la història del... És important la història perquè la música va en consonància d'acord amb aquesta història. I llavors és la història d'un príncep, un príncep vivant, que ell surt a caçar, i llavors es troba amb un jardí encantat, i ell l'intenta... De fet, el captura, però el deixa lliure perquè l'Oser li demana, llavors li deixa lliure, li deixa marxar. Després n'hi ha unes princeses, també, que estan jugant allà, amb unes pomes, no sé què. I després el... el príncep és també aquí el captura, un maque així dolent, que també el captura amb ell, i llavors el príncep demana l'oxili d'aquest ulcer de Foc, que és qui ve llavors, d'alguna manera, l'actuació del bruxot i a la lliureta, no? Una miqueta, clar, a la creïmena, que ahir abans també l'havia lliurat, no? Ara puc portar-hi demana per mi, no? Això no sortia a fantasia? O era la conservació de la primavera? La conservació de la primavera també és d'ell, també és de l'Estraviski, té diferents obres, també, com per exemple, un altre obra que té és la... Petrusca. Potser té moltes a veure l'Estraviski, és molt prolífic, fa moltíssima... En aquest moment, justament amb aquesta peça, l'Ocell de Foc, és la primera peça de la música contemporània que utilitza una base de jazz. Seria perquè estem aquí amb una base de jazz. Té un moment amb els timbals, l'Estraviski era molt aficionat. Sí, a fer coses així. I es veu que aplica, hi ha un moment, hi ha una mena de ritme, que és com si és ballable, és un pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam. Que dius això, amb la música clàssica, els comparos sempre són una o quatre per quatre. És que era percusió. És magnífic. La percusió és molt bona. De fet, és tota l'orquestra. Acorda, hi ha tots els violins, violes, contrabaixos. Hi ha arpes també. El vent també de unidor, hi ha molt de vent. I la percusió, la percusió, és genial, hi ha els timbals, el bombo, hi ha triangles, molta percusió també. L'Estraviski fa aquest ritme així. És una mica més complex, però val la pena. S'enganxa una mica de la música clàssica. És molt maco. Ja l'havien sentit altres vegades, i val molt la pena. Fantàstic. Hem conversat amb música i amb bona música. Arreglats els temes tècnics. Jaume. Ara podem parlar dels teatres curs. És que hi ha un moment que no sentia res. És que no ho havíem dotat en cap moment, que ho arreglaries. No sentia res. Té cascos, parlo, i després ja ho arreglaré. Jaume, teatres curs? Sí. És un festival que s'ha fet acord allà, aquest cap de setmana. Ell va anar a escoltar música i jo vaig anar a veure el teatre aquest. La veritat és que et va sorprendre amb el favorablement. Això té dues coses que per mi són bàsiques, que és l'elementalitat de la presentació. Tot és una qüestió d'actual. Vull dir que hi hagi un parell o tres actors que siguin convencents, que te'ls creguis. I llavors l'altre és precisament aquesta limitació de espai, de temps. Llavors clar, estaríem amb això. Ja ho has dit bé, abans quan deies diu el rei del colmatratge. Jo estic descobrit que el colmatratge és veritat. Quan ho vaig veure en teatre, jo també ho havia escoltat, que a Barcelona hi ha un teatre que ja fa obres d'aquestes. Quin és l'inconverient en tot cas que jo vaig observar? És clar, el que fan és posar 7 o 8 peces curtes. Llavors això ja no ho vaig veure tan clar. Clar, vull dir, estàs dues hores a dins del teatre i tal. Jo penso que hi ha una fórmula que és com si fos un dels altres que llegeu molt llibres i que llegeixo tant, i això penso que ha quedat molt clar al llarg del temps que fa que nosaltres ens estem. Però sí que llegeixo molts articles, que és allò de 10 minuts un quart, que si són detsos ben compactes i ben escrites, la veritat és que allà agafes una densitat. Doncs aquí, però, em veig aquesta qualitat. Llavors tens un èxit gairebé garantit quan hi ha diferents contes, i això vol dir 2 o 3 per 7. Són 14 persones que si totes les famílies van a veure, les famílies dels sectors, van a veure un pla en la sala. Això està més clar que l'aigua, que és el que allà vaig veure i que d'una manera o altra no pot quedar mai buit, això, no? Tot el contrari, no? És qüestió d'anar estirant tot el família i que vingui aquell dia. Llavors el que cal veure és en quina espai, en quins conceptes que s'han de fer, que s'han de fer, que s'han de fer, que s'han de fer, perquè el que és una de les coses que els conometratges no ens en sortim és que siguin el començament d'una sessió de cinema. No surt. I com que no surt, la veritat és que no d'això. Què? Que teniu algun problema? No, no, no, no. Ai... Perdó, perdó. Ara explicarem-ho. És molt més interessant el que t'ho expliques, Jaume, per suposat. Bé, doncs, de quina manera això es pot arribar a ser una cosa molt bàlida, perquè la veritat és que dues de les quatre històries que jo vaig veure doncs dues d'elles a mi em van semblar molt ben interpretades amb una finesa extraordinària, i és clar, i això és bàsic en el cinema quantes vegades ho hem dit, això, no? I llavors també el tema era molt interessant una parella que no podien tenir criatures, per exemple, aquesta és la que m'agrada més, i que expliquen doncs el procés fins a arribar a l'adopció i quan van arribar a l'adopció, com els hi prenen, també la criatura. Clar, sí, perquè surt el pare... Ah, bé, ara sí. Clar, llavors tot això és molt bé, no? Sí, molt bé. Estan tots professionals, o són... Jo diria que no, però molt... molt ben après. Molt ben après. La gesticulació tot molt bé. Moltes vegades es donen sorpreses i treballen molt bé. Sí, i la decoració, ja veus tu, la mental, no? Minimalista, no? Això mateix, totalment, sí. Això també és important. No, no, no, no. Com pot ser bàlid, això és el que interessa. Jo volia retornar un moment a la cosa que parlava la rosa d'Astra Vinsky, perquè és que m'han recordat d'una anècdota que es veu que Charlie Parker era molt enmillador d'Astra Vinsky. Això guàfeu. I es veu que un cop, sí, un cop, un cop... Sí, perquè era Birt. Birt, sí, sí, sí. Es veu que un cop van anar... Van anar a veure el Charlie Parker a Nova York. Ah, veus? M'estanyaria. I es veu que es va sentar i alguns músics de la banda de Charlie Parker el van reconèixer. Li van dir el Charlie Parker, perquè era el jefe del grup. Li van dir, mira, aquí hi ha... Mira, el Charlie Parker era un admirador fervent, no? Sí. De l'Astra Vinsky, mira, aquí hi ha vingut. Ostres, es veu que no m'amora ni un muscle de la cara. I es veu que va començar a tocar un... Va començar amb unes peces més canyeres que la que ens serveixen per al final del concert. Sí, sí. I al cap d'una estona va començar a tocar unes notes del Pag, al Ocell de Foc. Ah, veus? Sí, sí, sí. I es veu que això encaixava perfectament amb l'estructura de Coco, que era la peça amb la qual havia arrancat el... Amb una improvisació... Sí, diu que a l'Astra Vinsky va fer un bot, un bot al sentir això. I es veu que va quedar completament meravellant. Sí, sí, sí. Jo volia dir que... Això ho comparo, per exemple, també, i aprofito curs de teatre i curs de cinema, també, perquè vam tenir el festival de cinema, tot el... Des de les 12 del migdia, fins a les 6 de la tarda, vam repassar els curs que guanya dos, per dir-ho de manera. Sí. I llavors aquests ara es triaran la especialitat o i tal. I la veritat, sí. Que també, vull dir, va resultar prou interessant, almenys, per mi, que ja vaig... La impressió que em va fer els 300 curs matratge que vaig veure durant l'estiu dels 387 que van arribar a Valadiro, eh? 87 en mancada que no. Doncs la impressió que vaig tenir era que era de no massa qualitat, tot plegant, no? Que em mancava... I en canvi, al veure les que s'han triat o les que jo també he participat de triar-les, doncs, home, aquí la cosa ja funciona molt més bé. O sigui, que de 300 i tantes, pots arribar a fer una selecció de 12 o 16. Però, home, per no liar-nos, per un costat d'anir-lo als teatres curs, que es fa el Teatre de Cornellà, que és un experiment, que encara es fa. Això es va fer. És un festival de micro-teatre. Exacte. I llavors hi ha un festival de curs matratges, que és el que dius tu, que esteu ara en presa selecció. Sí, ara li sap entregaran els premis, eh? Que ja sabem qui són els guanyadors i on es fa, que és aquest... Això el patronat. I sap de les 6 de la tarda. Per no li ha una cosa i no altra. No, però com que és curt i curt, han de fer les dues coses. O sigui, que no hi havia res de llarg, o sigui, que tot m'havia vist molt curt. Bueno, bueno, bueno. Aquest tema que s'haurem d'acostar per ara, perquè n'ha parlat tot seguit d'un llibre que aquesta dona veu tot molt curt, perquè... O veurem. Que veu tot molt curt. Què vol dir això? Passant, passant el tema. La Rosa ha fet una mena de cling. Diu, què m'estàs posant, Cesco, aquí de fons, al jardí improvisador de Sandro Jacoby? La cançó, Déu meu. T'explico el per què. Hi ha un problema meravellós que fan els diumenges a la nit, a la nit a dos, que es diu Catxitos de Hierro y Cromo, que és meravellós. Tenirà una hora. I llavors, cada dia de vica, llavors la teva ser música italiana, no? I vas dir, ostres, perquè no porto un CD que tinc jo magnífica, es diu Belíssima, que és un clàssic de l'any Durante y Pico, amb totes les cançons famoses de la música italiana. És una mica molt de la idea d'agarrar, però és que si et fixes amb la lletra, dius, com deia una mica, per romper-hi la penda. Això mateix. I, com sempre, hi ha aquests lepes que val la pena, que és introbable, aquest CD. Com a tal, no es troba. L'hem posat a fons, i aquí tenim aquestes Janivella, aquesta música romàntica. Va ser una moda, molt potenta, als anys 70. Jo recordo tota la meva germana, les més cosines, enamorades de Janivella, de Sant Jacó, de tots. No me'n recordo, de res. Sí, d'un petotot, sí, no? No, era un petotot, sí. Quina música que tocava aquella... Jo me'n recordo. Jo flipo amb tu, però és que... Tinguis aquesta amòria musical flipant. Sí, és l'època de Camilo Cesto, també el rotllo de la Vivir de 6, Vivir de 6, morir de amor, Miguel Bosé. Sí, amb això me'n recordo. Aquella linda. Això és la mateixa època tota. És que casa meva de música també era molt l'estat. És que a casa tenia tot. Jo a casa tenia la música catalana, fins i tot. Jo tinc de tota casa. Jo tinc de la barresa. Els vascos, aquí. A les mocedades. Sí, ja he posat de monge. Sobretot en sonetes d'aquestes, te n'han quantat. Molt bé, doncs parlant d'això de coses, he agafat un llibre d'aquests que m'han caigut. La teoria no sabia. És un llibre de l'any 1997. No sabia. És verdament dicuti perquè no ho coneixis. És un escriptor molt peculiar. És un escriptor que és una mica el relleu de Terencimoj. En aspecte de... no el relleu, sinó que era bastant quatani. Terencimoj era una miqueta abans. I el igual que Terencimoj té una línia d'escriptura com molt sèria i molt marcada, a sobre del nivell historiogràfic. Això té una línia molt divertida, d'uns llibres que es deien mujercíssimes, com es deia jo, no me'n recordo. Garras d'estracant, una línia molt almodovoria, tot això. Llavors, Eduardo Mandicuti ha agafat la serietat d'escriure amb molta potència, té un bagatge magnífic a l'hora d'escriure, però també té molta malabava. En aspecte de què sempre les temàtiques que entra són temàtiques vinculades amb un Madrid, en aquest cas, que té a veure amb el món gay, amb la sexualitat, amb el món de parelles alternatives, dins del món del que seria habitual. A veure, és lo habitual. I temes d'infidelitat. Llavors, hi ha un llibre que em vaig xocar el que era, que es deia, jo no tengo la culpa de nació tan sexy, i és un transexual operat, com a tal, cada cop i volta per redimir els pecats entre cometes que ha fet el de curs de la seva vida, lògicament del seu canvi de gènere. Se sent culpable, vaja. Sí, per moltes coses, però és una de les més, vol convertir-se en mística. Directament. Que crec que és mística. Mística amb Santa Teresa de Jesús. Es vol convertir en una mena de santa. I llavors, un dia que va a l'església, es troba a un nano jove que també vol ser místic, i llavors es dediquen a recórrer, el llibre són les 7 morades, les 8 morades, per intentar aconseguir que és arribar fins a Déu, però directament. L'habitant. És una collada de propòsits, és que jo em fotia uns fars de riure, que és que no podia ser. La tia, quan veu el jardiner, pensa que és un àngel, i no és un àngel, el jardiner està molt bo, i llavors ja es torna boja, i a partir d'aquí, clar, és d'un divertit amb una mala bava, quan vol. Aquest tio és conegut per aquella pel·lícula que van fer el Fernando Guillen Cuervo que és aquella temàtica vinculada amb Chueca i tal, és un tema que com molt així, però és tan divertida el llibre, que és que... És de Madrid, no? Ves que a vegades es posa profunda, no sempre és tot així, i té un llenguatge molt peculiar, és molt culte quan vol, i quan a vegades vol és molt petard. Molt petard del que es diu. Escolta, ara que dius això, una de les... un dels curs d'obra de teatre, ha de parlar de la sexualitat, sensualitat dels anys, i està molt ben fet, allò que dic, que passes que era una mica irrespetuós, però està molt més bé, a Berge Maria i Sant, Sant Francesc, en sembla, que està molt distanciat, i va, en fi. Tota la... Com es diu això? És que lligue'm el que ell diu. Tot el tema dels sants i les santes. La geografia en penso que és la geografia de la vida dels sants. Això està agafat directament de tots els herois i deus grecs, per a totes totes. Aquí hi ha unes sinèrgies... Però això va bé. Escolta, si és la cosa i d'altres. I si veiem altres mitologies, altres punts del planeta també consideren. És que, com de no sé exactament què va passar a mi, que realment això s'ajunta. Són temes universals. És un llibre divertit, és una comadieta, i a vosaltres en quan un llibre que pugui riure és bo. Però també té una línia que potser hi ha gent que l'ho millor, per la seva irreverència podria molestar, si és una mica vinculat amb el tema religiós. Ella també té aquesta línia, perquè com es diu això, jo no tinc la culpa de nació tan sexi, mentre tant ella s'ha de presentar davant de Déu vestida d'una manera determinada, i clar, hi va vestida que sembla jo, com una mena que vagi de festa en comptes d'anar. Vosaltres d'aquest tipus que estan fora del lloc. Però molt divertit, molt divertit. Molt bé, David, parlen de cinema. A final parlem de perdida. Perdida. És una mujer perdida. Perdida, com aquesta. És perdida. Molt bé, és el David Fincher, el realitzador de Seven, que no fa mà sevem poder veure per la tele. No ha perdut punge. Mira un tros, només. Potser alguna cosa dius. Passa que com a fet pel·lícules posteriorment, de la temàtica similar, potser ja no és tan novatosa, però no, té la seva força. I aquí, ostres, que aquesta pel·lícula és durota, és durota i bestiota, per dir alguna cosa. Fa patir. Sí, perquè bé, ens parla d'un individu que un dia el dematí i la dona li desapareix. No sap on està, no, no, no. Això també ho ha fet el romà amb polants, com que no. Bueno, no ho sé, però com això no crec. Ja ha pregut l'assemblant d'inici. Li desapareix la dona, no és aquella de Harrison Ford. Aquí li desapareix la dona. Ella és més racional. I fins aquí dius, i llavors ella comença el típic, quan et desapareix la dona, una crida a tota la societat per recarcar-la, no? A les mídades. Per aquí, per allà. I la cosa sembla que no acaba de quadrar com en un principi el marit planteja. El marit és el Ben Affleck i la dona és la Rosa Montpaig. Ah, vale, vale. Guapíssima. Molt bé, sí, aquesta dona. S'ha exprimat xat massa pel meu gust, però guapíssima. Quan sortia, orgullo i precuïció, estava fent un pèl més forcideta i estava més macota. A veure, ara sí, ara sí que me quita, tios, com està el Ben Affleck? Eh, està bo, no? No, és que abans de que et senti la llogular... No, no, no, no, no, no, que va ser molt bé. És un calça. És un calça. Què és broma de mi? Hi ha una mica de safareig. Abans d'un exemplar. Només fa un paper la Rosa Montpaig, però de cala amb cala. Ell no fa un paper bo, dius. Però ella no està perdida. Vull dir, surta la pel·lícula o no? Sí, sí, calla, és que la pel·lícula fa uns girs... No ho explicaré pas. No ho explicaré pas, perquè perdrà gràcia. Una cosa, solamente, és un muntatge paral·lel... No. No, el tot, vale, ja està. No, el tot, no. No, en paral·lel no. És primer una versió, després una altra, i després un... Vale, ja està. I, uf... Allò que dius, les mujeres són unes lobes. Però de cala amb cala, eh? Aquesta dona en concret de la pel·lícula. Sí, sí, aquesta, aquesta. Me'n vaig. Ja paguen els botons vosaltres. És una relació... Perquè començar la pel·lícula t'explica... t'explica l'inici de la relació d'Aixlors, no? Una relació molt complexa. Sent molt... complicat, dius... Sortir d'aquí, si tal com comencen, dius... i anar a parar una relació de parella, dius com som fet, perquè mira que era complicat, allò, eh? Una dona molt, molt, molt... després vas veient detalls i... te la menirem. És que em sap greu explicar... Clar, és que... Penseu que a la res... No, com es diu, en el trailer de la pel·lícula ja es veu alguna cosa així. Sí. Ja es veu que hi ha coses fosques. I això ja. És allò que dius que... la gent a vegades actua de formes... absolutament incomprensibles... Sí. pel raonament dels seus propers. I no acabes de dir-ne el per què. Quin... perquè ella és una... el personatge és una persona... doncs estimada. Però a l'hora també ha sigut explotada, perquè era una nena famosa al seu moment. Ah, va, va, va. És una nena molt coneguda, molt famosa. Per pares, doncs, sobretot, el que procuren en un principi és conservar i explotar aquesta faceta, no? Potser no és culpa d'ella. Això, ja, però quan ets adult, tothom té mecanismes de... Sí, bueno... Poses que aquí voreja... aquí voreja... elements... O sigui, la persona d'aquesta... d'aquesta individua voreja elements, ja... Patològics. No ha sortit la paraula, gràcies. I manipuladors. Però amb uns extrems que flipes, o sigui... Però si potser ha viscut sempre així d'aquesta manera, no s'ha fet... no s'ha fet... oi, ser d'una altra manera, no sortir de paraula, no? De pel·lícula comença, sí. És que és un thriller... No, no acaba... Si ho tens tot des d'aquests petits, a partir d'aquí a mesura que vas evolucionant i ho has tingut sempre tot... És un thriller psicològic. És molt bé. I, alhora, s'ha hagut manipular a tot Déu. Ja li ha estrenat la culpa. I, llavors, arriba un punt... O sigui, això, per les circumstàncies, acaba sent... s'acaba, diguem-ho així, portat cap als extrems. Cap als extrems d'una situació ja descontrolada, no? Doncs tot i així, una situació descontrolada, de descontrolar res. Tot està sota control. Tot estava preparat, no? Escolta, escolta al llibre... No, no, hi ha situacions que no es controlen, però, a més a més, hi ha l'habilitat individual d'aquesta... M'estrereixen? Com per reconduir-ho tot i tornar-ho a portar a la... a la... al carril, no?, dius, cuny. Al cun... Ella domina tota la situació. I no tens escapatòria. No n'hi ha per cap mascle de la pel·lícula. La pel·lícula ho acaba de dir. Té escapatòria. S'ha passat teta en la pel·lícula. S'han tots mullats... Ella, que és a la XM, ara, jo. Molt interessant, molt interessant. Es veu que el llibre encara sí supera la pel·lícula, viu, Anna. Supera, vull dir, que està molt bé el llibre, per la vista. Escolta, ara s'escau parlar, no? Vull dir, a l'edet, després del que acaba de dir. Doncs parla, parla. Sí, sí, ja, home, que sí. Tu no la recomano, eh? Vinga, vinga. Si té vincle, el compte és que vull saber de què va, perquè no tinc ni idea, que és pel·lícula... David Fitcher. Molt bé, eh? És potentíssim, aquest paio. Deixen fora de la lloc. Vinc costa molt de paia, aquest realitzador. És com si en manipulés emocionalment d'una manera que no... que no et escapa. Hi ha moments que... juga'm a l'espectador, eh, el director. Potser està de mala manera. Que dius, fiatiu. És el que no m'agrada. Però bé, no deixa que el producte és molt interessant. Que no, que el capgelefi el deia el Bodi Allen, això. És qüestió d'atrapar a l'espectador. Sí, sí, t'atrapa, eh? Però t'enganxa, jo, a base de bé, eh? Bé, doncs... Jo penso que... perquè el senyor Bodi Allen, jo crec que es descobreix com una persona molt curiosa el capgelefi. Curiosa en el sentit que el veus com també amb aquesta constància que diu el David, que més aviat fa el retrat femení. Vull dir, ella acaba exposant tot un seguit de caràcters femenins que tenen, doncs, aquelles limitacions, també. Més que no pas grans virtuts. És curiós. Un parent, sí. És el que fa ell, ja fixa-t'hi tu, ja ho veuràs. Perdó, eh? Torn un momentet. A part d'uda, els personatges principals és, evidentment, la protagonista, la germana del Ben Affleck i la inspectora de policia. I tot gira al voltant d'aquestes tres. I els homes, per ja... I la manda, l'home. Per dut. I els homes van per ja pululant pobresques que van com baletes, ja està. Controlats per les altres. Bé, a veure, Bodi Allen no és que faci això, però sí que el que predominen a les seves pel·lícules és aquesta aquesta preocupació per retratar, diric, la feminitat en general. I llavors, doncs, bueno, és a dir, l'extracte, fins i tot, de petita burgesa caprichosa. Vull dir, en un moment determinat. Llavors, doncs, el que paral·lelament tenim és que l'home no. L'home, en el cas aquest, jo penso que diferents actors recordeu delictes i faltes, per exemple. Recordeu Maxpoint. Maxpoint, sí. Doncs és clar que allà domina. Sí, va per aquí la cosa. Fa un joc entre aquestes dues constants, a base que li donen una variant, però va per aquí, o sigui, l'home sempre és el que pensa, el que li dona un to a la cosa, perquè sigui diferent. Sí, Maxpoint, a baixis. I aquí es mantén, precisament, els filosos més... més... més importants. La soga, també. Heu vist la soga d'aquí. Doncs allò també lliga amb el que allà veieu. També són dos homes allà. En fi, vull dir, jo crec que és interessant la pel·lícula. T'interessa. No hi estaràs d'acord, però t'interessa. D'acord? El Joaquim Fénix l'hem estou, no? Sí, ho fa molt bé, aquest noi. Això és molt bo. Està ambientada a una Londres o a París, o a una vaqueta que és important. Ah, va allò. A vegades fa això de canvi, fa temporades, una traduixia aquí, una allà i tal, que no sigui on t'està ara prestada. Ja escolti, el que et serveix, el que et queda al final, és que ho fa molt bé, el vodial. Molt bé. Com la música, com tot, però t'està... Perdó, ja té una edat per haver pres. No, no. Sí, però... No, el que no en sap, no en sap. Perfecte. Doncs mira, farem una cosa. A l'equador del programa posarem una cançoneta. Una lenta. Doncs mira, justament parlarem d'un cantant actor, que amb una temporada va ser molt conegut, va fer un grup que ara gairebé està desaparegut, que era el Coquemalla. Ah, sí? Tot en la nevera i tal, i això. Exacte, avui compleix 45 anys. Ja no està no bé. Ja està en jovenet. Exacte. I posarem un minutet d'aquell famós adiós papa, que la cançó que va ser molt famosa. I bé, això era molt peculiar cantant, però com a mínim, com a grup, el grup va triomfar moltíssim amb la seva època. M'he assabentat, no sé si és cert, que es dizol de la fe i les flores azules. Sí, és bo que sí. De fet, ja hi ha 3 membres, un va marxar, el de les flores, que quedaven dos i ara el que també hi ha. L'Alena i l'Alena ja no... És ella l'acaben donant, no? Sí, sí. Això és el que diem quan acaben els que pensen i els que composen i generen. És molt maco, molt xulo que em són molt macos. És veritat, és veritat. Jo vaig estar amb un concert, que van fer el parlar de la música, crec que va ser. Genial, molt passat, genial. Molt bé, doncs res, dos minutets i seguim parlant, comencem parlant amb la Rosa, que es parla de mandarines i farem un tetatet. Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Doncs aquí teníem el... Teníem els... Rebell de Snow, a los Ronaldos. I bé, doncs, seguirem parlant de cinema amb la Rosa i què tocava ara, mandarines? O sigui que sí, Rosa, explica'ns una mica de què va la pel·li. Uaf, la història de... És a la guerra? Sí. A la guerra de... Georgia, és prohàcia, allò? Sí, Georgia, no? Bueno, i Rússia, sí. I què sí? A veure, la guerra de la provincia és Georgiana. Exacte. Que és sobre la independència. Llavors hi ha un Estonia, que és un dels protagonistes. Bueno, el defecte és el que es queda viure allà, a la seva casa, que és el Pages, que té el camp de mandarines. És simbòlic, tot el tema de les mandarines, també hi ha un altre veí. A veure, hi ha un veí té les mandarines, i ell es queda allà per fer la cullita, i poder-me vendre-ho i tenir un guai, que és el seu treball, la seva feina. I el veí del costat és qui fa les caixes, les caixes de fusta, per les mandarines, i bueno, de camí també, si es va a Xical, també fa les caixes per enterrar, i el que sí que és la sari. I llavors, és la tota arranca, quan dos soldats queden ferits, dos soldats, clar, en amics, contraincants, i van a parar allà, perquè el defecte de l'enfrontament també ha passat de banda a casa seva. És un georgià i un astunià. Exacte, i ell els acull a casa, i els ha de cuidar, això sí, en habitacions separades, perquè si no es creix, és que es maten. I bueno, és una miqueta, i que si la... Tu també l'has vist per xèrcula. La convivència entre aquests dos, entre aquests tres homes, perquè el veí, el de les mandarines, mira bé de tant en tant. Ell es manté una força al marge d'aquesta història. Ell és un supervivent que intenta allà fer-los a la terra, a la seva manera de viure de sempre. I en canvi, el senyor aquest gran, que és el que acolla amb aquests dos soldats, a més, amb una... A veure, no, no, Fredo, no, jo diria... Jo crec que amb una... Amb una seranó. Exacte, seranó, exacte, sí. Exacte, no vull a casa que us baralleu, no vull que us mateu, si us mateu, es mateu fora, és com... Va condient, no vols que es matin. Aquí no hi ha guerra, aquí és casa meva, aquí tots som persones, aquí ens hem d'entendre, i ens hem de respectar, sobretot respectar. I mira que li diuen, marxa el teu país, eh? Mira, diuen, marxa Estònia, i en canvi, es manté allà, perquè diuen, perquè tinc que marxar, vull dir, jo estic d'aquí, soc d'aquí, soc d'aquí d'espai, no? De fet, totes les veïns han marxat, totes veïns. Exacte, per por. La gent del poble. Clar, perquè és un territori de guerra, llavors estan els soldats, hi ha estancs, hi ha frontaments continuament, i ja es manté allà... Ni en disparts, ni en... I llavors és donar la lliçó, una mica, que és dos homes. I veus com que sí que realment es pot agarribar. Ah, bueno, entendre, a conèixer i a respectar amb un ambient de no guerra, es arriben a respectar, fins i tot arriben a col·laborar entre ells, quan arriben un atac de fora, de vosaltres, una altra menasa que tenen, no? I quan passa el que passa, el primer que reacciona és a l'enemic en teoria, no? Vull dir que li fa... Al final s'anadoren que ja formen part d'un sol bàndul, no? I estem aquí, i nosaltres ja hem format aquí, com una família o com un bàndul, no? Ens ha tocat estar a aquesta part, no? Jo veig que la imatge que estan a la taula és com la gran treva d'una guerra. És la treva final, la pau, aquesta pau que es genera des de res, des d'un punt de vista mínim de tres persones, tenen en compte que això és un enfrontament entre dos grans països, països importants, no? I va crear una sensació com de tendresa, fins i tot de pel·lícula. És una pel·lícula que és freda, perquè el cop visual és petit a la pel·lícula, perquè estem parlant gairebé que una hora de teatre, entre cometes, perquè estan passant 4 o 5 espais, us fixeu. És la casa, és fora, és el taller, i a fer que la teatre és anecdòtic. Per tant, això és una magnífica hora de teatre, sincerament. Sí, perfectament, es pot fer en teatre. I em sembla d'una... no sé, d'una categoria a la pel·lícula, va donar una sensació de dir, a veure què vols, el cinema petit, en la vols ser de la paraula, vull dir. És que no cal fer grans macroproductius, contundència i claritat, no? Bueno, no cal per tu, però per molt més imatges. Ja, clar. Bueno, que això ja parlem de Santa, que és que això mola, que va afectant especials. Una cosa molt maca, com ell es tracta com si fossin els seus fills. Perquè, clar, aquest és el senyor Gran, que ja té experiència de vida, ja ha passat per moltes coses. No ho diu clarament, sobretot al principi de la pel·lícula, és que sí, ja queda clar, perquè ell no ha marxat. A part que és de la seva terra, potser hi ha un altre motiu. Un altre motiu, que és de la seva família. Sí, el cementir. Ell tenia un fill que també ha marxat a la guerra i el seu fill va morir. Sí, sí, sí. I és això, que això ens serveixi de dissoig, d'aprenentatge. Sí, sí, sí. A mi m'agrada molt el concepte, hi ha un símbol, crec, jo, que és el símbol neutral, perquè és que a ell li diuen viejo. No li diuen pel nom. I realment que ell diu, a mi m'agrada la pregunta, diu, no t'interessa saber com em dic. I al final li diuen el nom, però mentre tant és com el que dius tu, el que dius tu, és el punt que pivota un i l'altre. I tot li diuen viejo, viejo, viejo, vols dir com em dic, no? No sé, crec que això és una simbologia, personalament molt clara, que realment potser no importa tant, el fet de saber qui és cadascú, sinó que simplement és el que veia la Rosa, és una comunió de persones que estan allà en recerca d'això, d'intentar arribar amb una pau, encara que sigui a petita escala. És un tema molt universal, perquè és d'ali per a tot, però també és de la guerra. Sí, però molt recomanable, per a tothom, era pel·lícula molt, sí. Hi ha una pel·lícula que es diu La Gran Prova, en Macgarie Cooper com a protagonista, que no són els amics, però molt propers els amics, i llavors allà hi ha la guerra de la sessió, allà en el comèrica i tal, i aquell també és un espai, vull dir, els costa molt a tots plegats, no? Però també és la creació d'un espai, diu, bueno, hi ha guerra, però nosaltres estem aquí, no? I passen, primer passen uns, i després passen els altres, s'emporten tot el que troben i tal, però diguem-ne que ells també, com dius tu, no deixa de ser petita la pel·lícula aquella, però ells aconsegueixen mantenir-se, encara que els hi prenguin tot, mantenir-se en el seu espai, i amb les seves concepcions, no? A mi m'agrada molt, i després la pel·lícula dels amics, allò ja és més del Peter Wade, d'aquella, d'un record, d'un record... Allò ja és una mica més... Així, això mateix, més americainitzat. El director de mandarin es diu perquè per seguir-lo, no sé si és una primera pel·lícula, ets molt raríssim, es diu Zaza Uruxatze, és estoni, és estoni, però per nosaltres vull dir que ens hem de seguir... Sí, sí. I això és com que ja va xarxar a Gabor, i en què trobo així com... No, però que es refereixo, que és aquest director que s'ha de seguir a veure per on tirant. La pel·lícula, de fet, va ser nominada com a biovelícula, de parlar en anglès, tant als Oscas, com als globus d'or dels 2014. Sí, exacte, els Oscas ho sabia. I va guanyar el premi en la millor pel·lícula de barra no anglès, els premis Satellite Awards. Ahà, vale, molt bé. Sí, vull dir que ja estàs bé. És una pel·lícula petita, però no ho és pas. No ho és pas. És una pel·lícula que de presupost, per entendre'ns, no és una pel·lícula de presupost. Vull dir, és que és el que deia, no fa falta aquest element. Però és que és això, és que es fa molt gran, és molt gran la idea, el concepte. Un tema molt gran. Exacte. Un valor universal. Sí, sí, sí. David, les últimes vacaciones en Escòcia. Jo no sé de què va això, explica-m'ho. Mira, és la mateixa actiu que perdides sobre la Rosa Monmay. Vaig perdut amb aquesta pel·lícula. Passa que és una comadieta anglèsa. El vector no em faig dir com es diu, perquè no ho tinc normalitzat, no em recordo. I el director encara menys. Però bé, és una família desestructurada amb tres fills, que ve, diguem-ho així, per anar a celebrar l'aniversari del pare d'ell, que és escossès i que viu a Escòcia, i que no estàs sabentat que el matrimoni ha fet aigües, doncs simulen que encara estan junts. I se'n van a Escòcia a celebrar l'aniversari, que tome que fa 75 anys. Que tome, doncs, és típic avolet així, enralladito, amb el cabell llarg, en cua, una mena de Paula Iglesias amb 75 anys, diguem-ho així. Bé, la pel·lícula... Saps què? No està malament, però és aquell humor, a l'estil... Com es diu? Quatre hores i un funeral? Sí, sí, sí. Aquell humor anglès, que en cop està doblat aquí, perd la meitat de la gràcia. Jo no vaig a recuperar una fagaïda d'aquesta, de l'aqüedor del funeral, i han vagit malament. Sí, sí, molt malament. Tot, saps aquest humor que dius? Que quan està traduït no té cap. Potser amb anglès té la seva gràcia i el seu què, però amb la traducció al castellà, ho perd gairebé tot. Però tot i així, la trama no deixa de tenir el seu punt de gràcia. Diguem-ho així. Que l'avi, com ja s'envolcalla de tots els nens, i que fa que tens que no els veu, se'ls endur la platja. No explico res perquè la pel·lícula... Mentre estan en paral·lel, un fill gran, que és molt manipulador i tal, i el segon fill, que és aquest, que està separat de la dona, que és una mica així, que no fa mai res bé, tot li surt malament. Doncs estan preparant la festa. Però bé, aquí, que quan està la platja amb els nets, l'avi... S'acaba. Molt gràfic, no, molt sonat. Sí, sí, casca. Sí, casca, tal qual. I com a l'avi li agraden molts vikings i tot això, què fan els nens? L'instini és anar a avisar, però arriben a tornar a caminar, perquè hem anat en cotxe, és un tros de galample, arriben a la casa i ningú els hi fot cas, diuen que ens en tornem a la platja, i li mongen un enterro viking, el que és la pel·lícula dels vikings, aquella del Kirt Douglas i el Toni Curtis, doncs igual, si sí, agafen fos totes d'allà de la platja, mongen una balsa amb una vela i tot, imagina així el poder. I calen foc, i l'insini era al mig de la laiga. I clar, quan els adults fan cas, arriben allà, només el cotxe, en tot terreny, s'ha quedat clavat a la sorra, a pujar a la Maria, però de l'avi no queda ni rastre. Ja l'han cremat i s'ha disol per allà laiga, no? Que ens has explicat la pel·lícula. Gairebé. Però tampoc ho sé molt bé. I llavors, clar, què passa? És molt tontona, eh? Ja. I és clar, la TV, la ràdio, tot allà, veiem que uns nens han cremat a l'avi. L'avi sí de la ràdio. Bueno, ja, però l'han cremat, no? És que mirava, realment, els directors es diuen, Andy Hamilton i Guy Jenkins, no sé ni qui són. Aquests d'acabaran d'alguna TV sèrie que han fet una pel·li. Sí, es posa que en la terra deuen ser coneguts, aquí no li... No sé, a veure si hi ha alguna cosa... Ah, està bé, perquè... Perdó, perdó. Mira, veus el que t'he dit, no? L'únic que ha fet sense la televisió. Va. Una que es deia Eleven, Mean Against Eleven, Bedtime, Outnumbered. I llavors, ja, la primera, és una pel·lícula que és aquesta. La primera que ha fet, llavors venen del món sèrie. Sí, sí, sí, sí. Però, bueno, jo la pel·lícula en castellà ha perd el que no està escrit. És una versió original, ja està. Sí, sí, sí. Ho entendre als acudits anglesos, perquè això també és una importància. Sí, però és que... Mira, vaig estar mirant, sí, està bé, però, clar, l'ha vist a mort i es veu que quan estàs mort, hi ha un moment que ho deixes anar tot, no? Els gasos i tot, no? Els nens, i clar, es queden tots així. Sòbren tots dos forats, tia. Hòstia, s'ha fotut un petal, ah, vi, tu? Deu estar viu. Vinga, anem a la despertària. Ja juguem amb el Morbós, també, en aquesta línia. Sí, sí, sí. Es fan el boca a boca. No arriben tant, no? Això és bastant burros, els anglesos, amb aquest tema. Però bé, jo he de dir, passar l'estona, no ho entenc més. Sí, sí, sí. Però, com hem parlat d'una pel·lícula així, durant tota... Vam parlar d'una també, que és durant tota re. Amb dos mil os me la carrego i parlem-vos altres de coses més sèries. Segur que no és això. Li vaig parlar de Sant Andrés. Que és el Sant, aquella. Sí, no, exacte, de Sant Andrés. La parrilla, no? Aquesta és la Lorença. No m'hi lia, no m'hi lia. Sant Andrés és la creu. Sí, això mateix, perdona. Abans de la creu a les dies del tren, i això la creu aquella. Exacte, és la cúlia que ell, no? Aquella forma d'Ix, no sembla que hi és, no? Sí, sí, sí. Doncs el director és el Brett Peyton. No n'hi qual, ell és el Duane Johnson, el de Rock, aquell gatxes, aquell que va fer... La mòmia era jo. La mòmia, el rei escorpió. Ah, això, el rei escorpió, d'això. I llavors el polge meti, que dius, bueno, aquest dia d'unidor, aquest dia està bé, no? I llavors la nena, la noia, que es diu Alexandra Padorio, que no sé qui és aquesta noia, és molt... no ho fa bé, no ho fa bé, és actriu americana. Però la vas conèixer aquest dia. Sí, no l'havia conegut mai, no ho sé, era bé. Sant Andrés, la falla de Sant Andrés, de San Francisco. Allò, doncs, quan es posa en marxa, és a la Norris, tot clar, la famosa terratat de San Francisco, no ho sé, el Mar Gordo 9, no sé quan era i tal, que va caure tot allà, és una mica ara, el segle XXI, què passaria si de nou es mogués aquella falla, tallant en compte totes les edificacions que hi ha a San Francisco, el que envolta al voltant, no? Però ja és una mena com de... terratrèmol total, no? És una cosa com de vinga, va aquí, totes se'n va. Llavors, l'ubó que té la pel·lícula, que la pel·lícula ja pots comptar. El típic, que es demana matrimoni, quan està a punt de caure a l'edifici, que això és que fan, no? Vull dir, i papa, a mi dejaràs que no sé què diré. Com morir, nena, deixa d'unteries, no sortir corrents. Clar, no vull dir. Llavors, el que succeig és això, que bàsicament, a més, el de Rocaquet, el Dwayne Johnson, a sobre és Bomber, és un Bomber així d'aquests, que és un salvador del món, i llavors... Bomber, Bomber. Bomber, Bomber, sí, sí. Però Bomber està vinculat amb l'estat, i és... No sé, jo què sé, és com un salvador, sí. Sí, sí, sí, m'agrada, un Bomber involucrat. Però involucrat, i a més, que té més senxufe que ningú, té helicòpters i té barcos, és una cosa meravellosa. Super Bomber. Sí, i és la separança de la dona, perquè també, per mi també, fui per les papers del divorci. Clar, és allò que dius, m'estic ponent amb un nerviós, no? Però s'ha de dir que, abans d'aquesta història, els efectes són brutals. És les poques pèl·lics, això. Hi ha pèl·lics que et diuen, que vien el tsunami i et tires una hora perquè vingui el tsunami, és com, guarda el tsunami, i ho trenca tot i ho estrossa. Aquí, des del minut número 1, comessen a caure coses, no? I està molt ben perill, eh? No ho podes aconseguir. La pel·lícula no serveix... No, a la tema, te'n vull donar al llit, però els efectes especials durant dos hores et van fotent efectes i pim-pam i et cauen a l'edifici, et tira i no sé què, i se'n desmunti a mig món. I porta per títol...San Andrés. Perdona, treu la Rafaela Carrata. No, no, no, Riqui Póveri. Riqui Póveri, Riqui Póveri. Sí, ho som la Rafaela Carrata. És molt maco.Aquesta és molt chula. La Rafaela Carrata. No, no, no, Riqui Póveri. La sa mare que ve et porta un gran ex ex de Rafaela Carrata, eh? Dins d'aquella cançó que tira la Malena enrere i sembla que es desnuda. Explota, explota, explota. Explota bé, perquè no és el títol. No, no, es diu, per a fer venir de la mort, que venirà al sud. Ah, això. Encara que al nord també ho fem molt bé. Es referia al sud d'Itàlia o sud d'Espanya. Al sud d'Europa. Hi ha moments que el Cesc em fa tronc tu, ja. Per què? Perquè des de que li agraden les pel·lícules, Espanyol dels anys 40, aquest tipus de música, la Rafaela Carrata. No, però... La paquita és rica. És polivalent. És polivalent. Té una riquesa i una mala rama aquí de cultura. Jo m'he posat moltes coses, m'he posat molts martells. És un crisó. Sí, no, no. És perquè m'agrada. Però el nou ventall és més reduït. Però s'ha de descobrir en Pere Argentina, s'ha de descobrir o això és un descobriment, no? Aquella veu aflautada. Tothom tenia, no sé qui s'hi era, les crevacions de l'època, que tots tenia la veu aflautada. Sí, sí, sí. Actualment és l'Esteia Morente o Paseo Venga. M'encanta mi això. És que jo m'agrada molt. És que jo soc molt tonto per la música. Molt fuclòric. En general. No com he vist l'Iceo. Per cert, d'aquí dues setmanes vaig a veure un quadro flamenco. M'han convidat i tal, i una cosa seriosa. Vull dir que ja ho explicaré. Sí, que veus, però... Que me voy a lo profundo, exacte. Un dia els veus dins de Manolo Caracol. Mirem el barret. El rinxolet aquí, no? Teniu dos minuts per parlar. El rinxolet, no, perquè jo no m'arriba. Amb l'entradeta, com no siguis rinxolet d'una altra zona. Bé. És un lloc on tinc rinxols, tio. Això ja és de general. Bé. Home, jo... La melena, la melena, la melena. Rosa i Jaume. A Taneu. Teniu 10 minuts per parlar del club i la parlada Gemé Oomege. Així que... Comences tu o què? Comencem tu o què? Com vulgueu. És ràpid, eh? És un documental. El títol és G.M.O. O.M.G. Que es vol dir organismes modificats genèticament. O sigui, els transgènics. Són els aliments transgènics. Sobretot el Blatamoro. A veure, el director del documental es diu Jeremy Saifert i és nord-americà. Les has estat junts. Aquest documental és del 2013, fa només dos anys. I parla de tot el tema de la producció de transgènics als Estats Units, que és on ell viu. A partir d'aquest va fer la reflexió de que estem menjant realment. Ell té 3 criatures i li preocupa l'alimentació d'aquestes criatures. Perquè del que menges és el que tu seràs. És el que tu patiràs després. I resulta que és una mica un recorregut que fa. No només per als Estats Units, sinó per als tres països també. Mira una miqueta com està la normativa al voltant de tot això. Perquè hi ha 15 anys que s'estan fent servir, que s'estan plantant i que la gent està menjant això. No només és que diguis que aquest blat de moro estrangènic. Això entra a formar part a l'elaboració d'altres aliments. I també hi ha l'alimentació del ramat, del bestiar. És una cadena. És una cadena que te'n vas al supermercat. Comença a mirar ja les etiquetes i al final tot porta OEMG. A organitzar aquests modificats. Són els tres fins a quin punt el que més estem menjant és correcte. No és correcte. Ens pot afectar la salut. No es pot afectar. El medi ambient per suposat que ja està afectant. Per exemple, el blat de moro és que és un nervici del blat de moro mateix, la planta mateixa. Perquè l'han fet de tal manera que ella mateixa matarà. O sigui, no deixarà créixer les mala cerves. Ni deixarà que vinguin els cucs ni els insectes a menjar-se-la. Vull dir, i aquesta planta serà sal menjant. O aquí. I això com afecta l'home? Espanya. És que de moment no hi ha estudis taxatius i tal. Sí que ell ensenya un estudi que han fet a París, uns francèsos, investigadors francèsos, científics, amb ratolins de laboratori. És com que aquelles ratolines provetes aquelles ratolins després d'un temps que està menjant només aquests aliments de tot aquest blat de moro, sí que desenvolupa en tumors. Sí que desenvolupa en tumors. Clar, això encara s'ha de veure. Sí que és veritat que els tumors estan augmentant. També han estat junts per suposat. Però l'establir una relació directa encara han passat pocs anys per fer-ho. I perquè hi ha els interessos de les companyies que estan produint aquests cereals o aquests aliments, és que ho estan impedint les persones que tenen la fonsanto. Monsanto, sí senyor. Ara ho anava a dir. Monsanto és la que intenta anar fins i tot a entrevistar, parlar-me, i no hi ha forma de parlar amb ningú. És un món tancadíssim. Tancadíssim, oscurs. Saps qui feien moltes vegades? Sí, no. Tu eren dos pagersos. Un plantava llavors d'aquestes modificades genèticament i l'altre no. El ben bufava i s'endulla llavors el camp de l'altre. L'altre té llavors que vostè no ha comprat i que són nostres. Era el denunciàvem. I el denunciàvem per... Allò que ella i germinava, vostè ha plantat llavors que són nostres i vostè no ha comprat. Clar, però és perquè havien aconseguit modificar la normativa a la legislació de tal manera que tenien tot el poder del mercat. A més, és que és una llavor que no pots tornar a plantar. No pots crear més llavor per tornar a plantar. Ells són els propietaris de les llavors, també. Només pots plantar, perquè ells et donen cada any. Bueno, et venen cada any. Sí, sí, sí, és bona sencera. El negoci és lo que controlen tot. Però a França està aprovit. A França està aprovit. Sí, a la majoria dels països europeus, els països nòrdics estan aprovits, a França, a Alemanya tot això està aprovit. Però aquí no, aquí no, i aquí s'està plantant ja. I aquí hi ha bona part de la soja, per exemple, que ja és transgèlica. Soja i blat de moro, sobretot. És que no compro blat de moro, per això mateix. No he comprat, però no. I una de les persones, perquè això és allà, en el Palau Macaia, en el cicle aquests que fan de... moltes cineforos. Aquesta vegada, el cicle que ha començat ara, el mes d'octubre, és dir, creixer, creixer sense consumir. S'està parlant una miqueta de tot això, tots els perills i totes les... Pots dir, les pel·lícules que venen ara? Sí, sí, ara ara es diré també, no? I una miqueta d'arquesta, l'arquesta és això, vale? Bueno, les pel·lícules, la següent és plant this movie, és que la majoria són amb anglès, brist, no, espera, best of the sort, suzer will, una d'aquests bikes versus cars, el guastellan, i la transidia electrònica. Havien començat, de fet, amb una que es diu, comprar, tirar, comprar, comprar, llançar i tirar. És una mica aquesta d'això, i aquí una persona que estava en el forum, que després va intervenir, i va dir que aquí el perill més gran serà quan s'aprova la llei d'aquesta, lliure a comerç, aquí a Espanya. Perquè això vol dir, vi a lliure perquè vinguin ja, si estaven aquí, sense cap problema. I ara, per exemple, la etiquetatge no és obligatori, dir que aquell aliment porta transgènics, si no superen, penso que era el 0,01%, i llavors no cal que ho posin, o sigui que segurament sí que podem estar menjant, aliments aquests, però bueno, està molt bé la reflexió. En dos minuts vas parlar del club, o deixem per la setmana que ve, per la setmana que ve, de tota manera, jo penso que és una pel·lícula molt recomanable, una pel·lícula que ens parla, igual que el documental aquest, ens parla d'allò que ens poden fer determinar les persones que ens podem veure perjudicats, i el club, doncs bé, des de la la Sant Cristiana Catòlica, doncs també de la manera que ens podem fer unes quantes preguntes que no tenen contestació, i que la pel·lícula aquesta, que li posa una mica de llum a tot aquest desconcert que tenim nosaltres, a l'entorn del que també, en aquest cas també representa un poder establert, i en definitiva, que té la seva normativa, i que no permet, fins i tot, no permetrar el que explica la pel·lícula que ens puguem posar precisament en les seves dinàmiques, no? Jo crec que és molt interessant, no és exagerada, i, bueno, i que contesta determinades... És una pel·lícula francès, és... És chilena. Ah, vale, vale, vale. T'ha fet la chilena, aquesta pel·lícula. Per motivar-nos a agafar francesa, no he tingut una pel·lícula. No, no, la chilena. I és d'aquest any mateix, 2015, i bé, vull dir, ja sabeu que la estructura religiosa que domina a tot Europa i tal, doncs té, doncs, aquests interrogants i, en aquesta pel·lícula, en trobareu alguns. Jo penso que no d'una manera catagòrica, igual, en tot el contrari del que ha explicat la Rosa, que és catagòric, que representa això i això, i això li dona, encara, per mi, més... més... més volum, més... més... més qualitat, fins i tot. Aneu-la a veure. Jo penso que, en tot cas, veiem... Sí, ampliarem una mica la informació, si sembla bé, i ja ho anem comentant. D'acord. Doncs molt bé, doncs, fins aquí, hem arribat, i... i bé. I bé, hem arribat bé. I hem arribat exacte. Al final hem pogut superar els problemes tècnics, no? I ja hi som. Doncs bé, ens veiem. Molt bé, molt bé. Adéu, si ja ho. Adéu, adéu, adéu. Sí, sí, sí.