Babilònia del 29/10/2015

Doncs un dijous més, comencem aquí al Babilònia, un programa com ja sabeu que és el programa cultural de Radio Desvern, bàsicament, i que tenim sempre un alenco, que es diu en castellà, de grans crítics i de grans coneixedors del món de la cultura, com són la Rosa Alcalá, què tal, com estem? Hola, molt bé, bona tarda. I el Gemma Vidal, i tant, i tant, i tant. I tant, i tant, i tant. A vosaltres dos estic també millorables. Bueno, perquè puguem saltar-hi, hem de baixar el dijistol, si no, no. Exactament, no? I el Gemma Vidal, que és el que diem, que també, que... Bueno, és el que es diu en castellà, és perro viejón esto, eh? Això sí, però sí. És l'experiència, és l'experiència. Però sí, perquè ens veia no saltes, ja no. És una dita, això que està allà, i tal, no? Molt bé, a vosaltres falta el David, i la Lourdes també, que d'aquí s'incorporarà, i el que us parla, el Cespo Ramos, que, com sempre, està aquí al darrere de la paixera, intentant que aquest apareix funcioni el millor possible, i bé, doncs, el que farem serà, com sempre, recordar un format de somari molt ràpid, el que avui, doncs, podeu escoltar. Per un costat parlarem moltíssim, avui, del món de l'arc, que sempre és d'aquests temes que queda una miqueta amb un segon costat, perquè, bueno, perquè a vegades la manca de temps ens deixa, i doncs, veurem, parlarem del Museu de Montserrat, el renovat Museu de Montserrat, que és el que l'han tocat quatre posetes, i parlarem de l'exposició temporal de Ramon Calzina. També ens quedarem aquí a Sant Just, a l'exposició de Can Ginasta, que també ho explicarà el Jaume, i també us parlarem d'una exposició a la nova Fundació Amàfria, antigua Fundació Gòdia, que és el triomf del color, una exposició petita, però sorprenent, gairebé introbable a Barcelona, aquest tipus de quadra. La Rosa es parlarà de música Mozart versus Haydn, aquesta baralla musical, a veure com sortirà aquest assalt, i també parlarem de literatura d'una trilogia molt complexa, que aquí el Jaume pot semblarà de fer un cop demà, que es diu Persona, Trauma i Catarsis. Els títols ja diuen bastant, en si mateix, i per tant és una cosa bastant profunda i complexa. Què dius que jo t'hagi de què? Farem-me un cop demà, que ja sabem que tu és expertíssim, amb temes de salut mental, i aquí entrem a aquest joc, una amigueta amb aquesta línia. Teatre Rosa, Andre i Dorin, el programa, que és una obra que ja ha passat, però que a Rosa es vol comentar, si s'estan fent bols, si s'estan fent girar o millor per a un teatre, val la pena, té molt compte. Molt bé, i de cinema veurem una novetat, escoltarem la novetat, vull dir, del Jaume, Villa Touma, que és això. Es va estrenar aquest divendres. I dos grans pel·lícules amb el de curs d'aquests últims dos anys, que és Viajesils Maria i Herr, que també té molta teca per parlar-te una com l'altra. És un dia profund, em sembla, que avui tocaré mai el cel. Ja estem explicats a l'hivern, amb aquest horari ja que tenim, aquests dies ja. I perquè la cosa no sigui tan així, tenim el Paola Alboran, que l'hem recuperat amb el seu primer disc, perquè això d'aquests dies de Barcelona triomfant, aquest nano és molt... Va haver de repetir concert, fins i tot. Estava previst que... Bueno, primera la gira la va començar aquí a Barcelona, després la va fer tot a Espanya, i l'ha acabat aquí a Barcelona, en dos dies d'actuació, perquè és que amplia l'estat, i s'acaben de sortir de la centrada. És que crec que dels millors... És una descoberta, és una... Els millors cantant s'acanten en directe. És que té un directe, a part de molt boi, jo he vist algun concert, avui, justament aquesta nit, em sembla rosa molt tard, si ho pots gravar o buscar per a ell, després de la voz que fan a Tele5, a les 12 de mitja, fan el concert de Paola Alboran. L'últim que em sembla que va fer a Madrid, o així. És molt interessant. Sí, sí, sí, val molt la pena. No hi hagi estat, però molt explicat, molt explicat. Nosaltres tindrem de fons, escoltarem després alguna cançó neta en concret, a veure què tal, i bé, també escoltarem altres coses per aquí. Molt del·liciós. Fantàstic, Jaume, al Museu de Montserrat, que es veu que ha d'unidor el que hi ha. Doncs el que he vist amb la llista té a veure. Sí, sí, sí, a quadres de... T'hi pots passar un parell d'hores, la mar de tranquil. Una vegada que puja a Montserrat, que acostuma a ser un cop l'any, no dic que algun any, potser no, la veritat és que m'agrada entrar en el món d'alarma. Llavors, des de Picasso, de l'hi, que ara vaig jo, que ara vaig jo, és impressionant. Sí, és magnífic. L'avi pescador, és sol. Quedes així com... Bé, n'hi ha una pila de gas, pisar-lo, suposo que tots els coneixes, conell, russinyol, fins i tot, nils, rortuny... Vaja, vull dir una cosa completa. O sigui, paral·lelament al fet de gaudir de l'art aquell reconegut, aquell que ja saps que t'agradarà i que, lògicament, tens altra vegada ganes, com amb una bona pel·lícula, que també tens ganes de veure, la altra vegada, esclar. Llavors, vas-hi i entres en aquest museu, no? I paral·lelament, doncs sempre hi ha una altra exposició, que no és perquè sigui molt moderna, que he pogut saber que el senyor Calzina, amb el títol de Ramam Bransa, doncs no és precisament que hagi nascut i que visqui, vull dir, va néixer el 1901, i, vaja, vull dir que és un senyor que porta molts anys. A partir de 30 anys, doncs va començar a pintar. Ell va néixer a Barcelona, però va anar a viure molt a prop de Montserrat, amb un poblet de per allà al costat. És Sant Cristóbal, així, que jo tampoc, vull dir, quan ho he llegit... No ho sé, no l'he sentit, no. No sé quin és aquest poblet. Tot el que és un senyor que ha fet coses com de tota mena, vull dir, una cosa, agafes el ventall amb un quadre que tinc aquí davant, i veurem, per exemple, des de blanc i negre, amb una estufa d'aquestes de llenya, des de paral·lelament, tenim també aquí una mena de maquinària que tindrà a veure, perquè són aixetes, això. Doncs no sé, vull dir, fins i tot podries pensar amb el l'atòmic, però no, perquè és clar, l'època no correspon. Sí, no correspon. I llavors tenim aquí aquest avi, que també està ben embolcallat de coses, d'objectes. I paral·lelament, doncs bé, i això estaríem gairebé pensant en Pixar, no? Vull dir, aquesta mena de treball que no és ni molt menys com el dibuix és artesanal, això, tot plegat, no? I després el goig per les cadires, les taules, i també aquests retrats, no? Perquè no sé qui m'ho deia, no fa gaire, diu, es va arribar a tal finesa, en la qüestió d'art, que fins i tot semblava en fotografies, que acabaven fent. I amb Montserrat, això ho podeu gaudir d'una manera total, amb els pintors més clàssics. I llavors la veritat és que va ser tot una joia, un parell d'hores, m'he vestit una de tres, com sabeu molt bé, em va dir, m'has abandonat, vinc, tu m'has abandonat. Això no t'ho podies perdre, això s'ha de venir. Quan es veu Montserrat ja havíem fet la caminada, enbriquir-te de l'art, no? Tenia aquesta petita conversa i va quedar conforma, conforma. Total, que... que molt bé, eh? Gaudiu de Montserrat, quan aneu, no tot és qüestió anar a comprar la rotafia o el que tenen allà. Que no sé qui ho deia, també. Ostres, ara fa que n'he pujat a Montserrat. Jo també, jo deu fer com... psss... 3 o 4 anys, eh? No, tu, amb un expert com tu, anem a gaudir de tota aquesta colla que hi has vantat, i els que queden... Doncs mira, a l'any que ve podem fer una sortida a Montserrat, que s'ha de fer en sortides aquí, nosaltres, fer una sortida a Montserrat, veiem que escoltem la rotafia, i anem a veure el museu. I anem a veure el museu, i estarem tot el dia. M'agrada molt el fortuny, també, molt bé. És que el fortuny és magnífic, el de Maria fortuny és delicios. És que és un descobriment. El mir, també, l'anglada de Camarassa. En diria, ni has vantat a dir uns quants. Perfecte, molt cosa impressionant. És un museu que molta gent... Home, la gent d'aquí ho coneixem, però que molta gent que ve de turista i tal, se'n va a Montserrat a veure, però si les muntanyetes i a veure la història aquesta... Que ja és una obra d'art, no hi ha dubte. I que a nivell natural és el que diem. També la natura es pot considerar, que la propera natura, bona la filla cap, és el que deia Gaudí, amb l'art de les formes de la natura. Per tant, això és una cosa que aprové, no? Però que, bàsicament, molta gent ignora que hi ha aquest museu, o sigui que li fan la promoció per pensar i que és un museu de coses de pintura religiosa. Sí, o sàpiga. Però té un fons de Montserrat que diu Stella, eh? Està reconegut allà i tal, però pots Gaudí, també. Jo també és... El que imagino que no veurem seran nusos. Sí, clar que n'hi ha. Sobretot a nivell d'escultura, tu. A nivell d'escultura és acceptable. Jo vaig quedar amb la nena de la trena, també. No sé si suposo que sí que la coneixes. Sí, això és el llimona. El llimona, oi que sí? El llimona el clararà amb balla, però per què van els tiros? És impressionant, la nena de la trena. Tinc a tornar, no me'n recordo. És que n'hi ha dues, a més a més. És una costat de l'altra i és com... És la pintura, és això, és l'escultura. És l'escultura, eh? Però quina sensació més agradable. I després ja em vaig quedar amb una... que era com Gitanà, però cara i tu. Quina cosa, però no me'n recordo qui la va pintar. No me'n recordo, vull dir, em diria un tira. Però saps a què hi ha cara tan... la nena burgesa total, que està completament identificada amb el seu rol, que veus, per exemple, allà asseguda amb una botaca i que llegeix un llibre, aquella seranol, aquella tranquil·litat. També és que hi és tot. És que és un ventall enorme d'autèntiques, meravelles, creatives, que... En fi, molt bé. Més coses. Per exemple, el que dèiem, d'aquí, no? O agafa la... El que farem una cosa, si et sembla rosa, ara parlarem del triomf del color, aquesta exposició. Però si et sembla bé, comenta'ns-lo de la OVC, Mozart vs. Haydn, que mentre busco el tripti que li he perdut. Bàsicament és això. Ah, vale, les veus buscant. Clar, estic buscant. Llavors, en su comentes, ja la parlarem de ser bé parlar-te. Molt bé, jo mentre comento el concert, que s'ha fet el que ha passat a l'auditori, és l'OVC, l'Orquesta de Barcelona, que és, bueno, ja té la seu a l'auditori. Aquesta vegada hi havia un director convidat, que es diu Jean-Willem Freel, és austríac, vale, i no és la primera vegada que ve. Hi havia hagut alguna altra vegada, i tornarà a venir durant aquesta temporada. Ara tenim de director aquest senyor Japones, però sempre hi ha algun director convidat. El concert es diu Mozart, Vesur Haydn. Sí. És una miqueta, són tres peces de Mozart, la primera part del concert, i l'altra de Hayn. Una miqueta, per veure, les silences o les diferències que poden haver-hi entre tots dos en aquestes peces en concret. La primera era molt curta, la introducció de la d'Òpera a les nostres de Fígaro. Ells havien estat contemporanis, perquè tots dos van coincidir durant uns anys. Penseu que un va morir, el Mozart va morir en 1791, a Viena, i a Haydn també va morir a Viena, a mi potser és nou, o sigui, nou, nou, 18 anys després. O sigui que sí que van coincidir. Jo crec que sí que van coincidir, i segurament es coneixien. Això ja no ho he buscat. Doncs no sé si el Vígaro té molta força. A més, és superconeguda. La tens aquí? No, no, no, no. És que la música no sonava de força. Doncs amb molta força és molt maca. I a més, com que hi ha el tema de que eren unes noces que eren, bueno, m'havien prohibit així, perquè no els havien prohibit que es casessin, veus com el contravaix, per exemple, una miqueta la petulància del tot, tu deus compte, que és que està dient jo a mano aquí, i no deixo que ningú faci la seva voluntat sinó el que jo digui. Doncs aquesta petulància, d'aquest conte, diu que es veuen en les arrogances sensions dels baixos. Ah. Sí, molt bé, molt bé. I després, llavors, l'altre és un concert per a Piano i Orquestra, al número 9, amb mi, Bemoll Major, que és el que li he conegut també com a genom. Sí, jo va home. Sí. Però, de fet, és el cognom d'una pianista que va venir a Salzburg, va passar pel Salzburg, i a 1.777, imagineu-vos, és el genom de la cognom. Ella era molt reconeguda, és una pista molt reconeguda, i llavors, clar, a Mozart li va dedicar aquest concert, que segurament ja el tenia escrit, però li va dedicar expressament, i és a partir d'aquí que es va fer molt famós també aquest concert. És un concert de petita, que sí, no, manó de cambra, perquè hi ha més instruments, però és només corda, només corda, i només són pianos, ah, i perdó. Pianos, clar, hi ha un piano, que és el solista, però n'hi ha els violins, els violonxers, els baixos, els conservaixos, i només hi ha 5 instruments de vent. 5. Sí, dues trompes, dos clarinetes i un faot. El sol és molt suau, és molt melodiós, és molt maco, és molt agradable. El pianista, una passada, es diu Christian Beswidenhaut, és de Sud-Àfrica, és un nano que és molt jove, va néixer a Sud-Àfrica, ha passat per moltíssims, va néixer el 79, el 1979, és jove. Va començar els estudis d'Australia, i després va passar perquè veig aquí a la biografia, actuat per tot arreu, aquí a Europa també s'ha continuat formant i actua per moltes orchestres, a Alemanya, a Fribour, a Cresc, per tot arreu. A París també ha estat, aquí a Barcelona, una delícia, una delícia, aquest pianista. Doncs bé, això és les dues obres que es van interpretar de mod, ja he dit tot molt melodiós, molt harmònic, i després amb Haydn, clar, Haydn ja ha començat tot el ritme, és molt ritme, és com em deia, a mi costat és més cañero, o sigui, tant és més cañero, o si més no, aquesta obra que es va triar, que és la Sinfonia, la número 103, amb mi bemoy majo també, les dues obres i amb mi bemoy majo, aquesta és la pausa de Weaver, les dues obres que es costa una mica, de pronunciar. Amb quatre temps, aquí sí que actua, toca l'orquestra, molta corda, més corda encara, i aquí ja n'hi ha 12 instruments de vent, i ja hi ha una percussió també, que són els timbals, que llavors aquí això té més força, és més vallable, té més ritme. Això explica després una miqueta. Sí, sí, jo ho explico d'aquesta manera. No, que una mica el motiu, el canvi d'estil, que és Haider. Sí, sí. És a dir, que és una música com més vallable, recorda molt el vals, el ritme de vals, i el tercer temps és el minuet, i el minuet és la delícia. I, bàsicament, és això, aquestes dues peces d'aquests dos contemporanes. A veure, mos ara en teoria, vinga, perquè jo tinc una mica en test també. Vull dir que el mos ara serà l'últim grand representant de la música barroca. A partir d'aquí, clar, les seves formes de tocar, les seves maneres, els nous nocturns i tal, no hi ha una sèrie d'elements vinculats, perquè és un geni, i aquest geni es trenquen la seva personalitat d'una manera molt clara. Però eren aquells dobles acords, aquells elements, que quan tu escolta sembla que hi hagi una repetició, uns vibratos, un piripiripiripi, un piano, com molt recarregat, com és el barroc. Però Haydn, encara que vivia aquest període, va entrar en un període, que és el període més del romanticisme, és aquest període musical. A partir d'aquí, les formes no són tan recarregades, i a vegades és necessari ampliar amb vent i amb percusió, perquè depèn de quines sobres de Haydn, ja són molt més espectaculars, perquè aprenentem el romanticisme, la foscor, els sentiments, els estats de l'ànima, tot això, és el romanticisme, llavors l'esclat de tant en quant d'aquests elements, i també, per un altre costat, el que és la profunditat, o el que seria la intimitat, per un altre, és el que Haydn representa. Per el que dius, un manuet delicios, segur o se lo miem equivoco, algun d'aquestes parts serien vibrants, imagino, no? Sí, sí, sí, clar, l'endemte pio, i al final que també és un alegro amb espíritu. I llavors, imagineus, quan aquí sortirien els timbals... Exacte, per això intervé la percusió. Que això no és tan habitual amb Mozart. Hi ha més vent, 12 instruments de vent, que també dona més força. És que Mozart no és tan percusionista. Era més per encarre. És més galant, Mozart. Sí, i també perquè la nom d'oblida que treballava per encarre, la majoria d'obres era per encarre, i llavors les havien de fer seguint el gust de l'època. I el que sabia que t'hi oferia, clar, els seus patrons, li encarregaven les obres d'una determinada manera, no? Fins que hi ha ells, en aquest cas, sobretot Haydn, ja va començar a fer experiments i a anar amb una música més pròpia, més personal. Exacte, un seguidor de Haydn, saps qui era? Els ducs d'Alba, però els ducs d'Alba de l'època. Ah, va bé, va bé. Avui justament estàvem comentant, bueno, aquí a Can Ginasta, no? A la Transen, el que és a d'Alba, que hi ha un quadre, que és sobre el duc d'Alba, que ha recolzat un piano, i ha costat una viola, i halamat una apertura de Haydn. I és una obra de l'any 1795. Per tant, és una persona que ha estat mirant a un músic contemporani. Com ara nosaltres en miràvem a Paola Alboran, per dir-hi aquesta manera, clar. Per tant, era un aristòcrata que era molt modern, perquè estava mirant a un músic contemporani del món de mateixa. No estava agafant un bar, un Beethoven. Exacte. Perquè estem parlant de la cultura del period d'il·lustrat d'aquell period. La cultura actual que sempre és més... té més mèrit, arribar a conèixer el que s'està fent, que s'està fent a la teva feina. Exacte. És que aquell period d'ajustament era un moment del famós d'espotisme il·lustrat. És a dir, es mantenia la línia absolutista, però en canvi estava de moda. Ser culte, Carles III era molt culte. N'oblidem. I estava el Gaspar Melchor de Jovellanos, que era una persona cultíssima. La Maria José Pimentel, per exemple, aquesta dona, que era la primera literata gairebé que va sortir a gran nivell, a nivell de Madrid, que era un escàndol, però ella era diferent. Tot això és molt interessant. I és aquest període on esclata aquest moment del romanticisme, i per això Haydn encabez molt bé, perquè té una altra forma tu has dit. És diferent. Mozart i Haydn senten la mateixa època, oi que sí? És diferent, és una altra cosa, perquè Haydn és més modernet. Sí, era més lletge, havia viatjat també més... Ah, això mateix. Era un magnífic. És com comparar... clar, Mozart és com Beethoven, i és com Bach, són aquests tres que han marcat moltíssim els períodes, però no perquè siguin clàssics, sinó perquè hi van ser amb la seva època trancadors, però en canvi, clar, quan compares amb el que ve després, queda una mica enquilosat. Això és el que passa. És com si compares Haydn, jo què sé, amb Stravinsky. Igual de Maravallós, un que l'altre, és una altra història. Per mi, eh, m'he de buscar un que fa poc que hem parlat, a l'ocell de foc, i això que hem parlat l'altre dia. Bueno, però molt bé, molt bé, si aquesta comparativa és maca, fer un comentari i tal. Molt bé, doncs seguim parlant d'art, i ara sí que he trobat el diptic, perquè va dir perdut, i tal, i això. Ja, Matú, et vull comentar, explica'ns això de Can Ginestar, que has d'haver quedat penjat. És un col·lectiu, aquest col·lectiu es diu Tarlatana, i hi ha noms tan... Suposo que pot ser fins i tot coneguts per a vosaltres, no? La Gina Vidosa, Cristina Pérez, Masiel Escofet, i Aguilós Montse Fink, xanta el Ferrac... Ferrac, sí. La Marta Balada, en fin, en definitiva, un col·lectiu, no els anomeno tots. Bé, la veritat és que hi ha hagut alguna cosa que m'ha agradat molt, molt, precisament, perquè a vegades tenim com a concepte que l'art és allò de dir, vinc a un quadre ben harmonitzat, ben fet, que expressi i tal, però a vegades és senzillament l'espai, i una llum ben posada, que fa lluir l'espai, per dir-ho d'una manera. Sí, sí, exacte. El punt de referència. El punt de presentació, també, com va. O sigui, hi ha hagut algun aspecte que diries que aquí no acabo de veure massa, que és com una mena d'abstracció d'una fórmula la qual en fusta doncs la secció, vull dir, fa com una disacció, i llavors la posen i a veure què et sugereix. Diuen, home, sí, bé. Però no acabo d'entrar. Exacte. Aquest art del segle XX, ens van guardi, ens n'anà més enllà de la van guardia, i que tu t'has de fer la pel·lícula, vull dir. Això mateix. Doncs llavors, de tota manera, jo penso que és molt important. Jo ho segueixo gairebé totes. Clar, clar, no, aquí fan coses, aquí el segle de Can Ginestar fan exposicions magnífiques, que val la pena recuperar-les, i a la feia que veies una exposició que són tres sales, tampoc és una gran sala, i tenim uns artistes magnífics. Vull dir, des de la Carme Navarra Pruna, passant per la propera Carme Malaret, hi ha molta gent, no hi ha qui s'ha esmentat, a la Ciel també, a la Ciel és un dels professors d'aquí també que s'ha apuntat ara, a la talla dels plàstiques. Per tant, tenim una bona base, vull dir. Mira, ja he dit el que, he rebut sensacions d'aquest llum. I allò, que m'he apartat, i llavors dic, ostres, tu com llueges, és com si... Sí, com sempre estessis a mar, no? Sí, sí, sí. Està el llum aquell, el punt. Molt bé, fantàstic, bueno, és genial. Avui hem dit que parlaríem bastant d'art, i a partir d'ara sí que he començat a parlar de teatre, però abans d'arribar al moment central, escoltarem una peça del Palau Alvorant, que es diu Solamente Tu. Ah, i m'agrada això. T'agrada això, Solamente Tu, del Palau Alvorant? M'agrada el que diu. Ah, vale. A vegades et situes així de petit i quan l'esmentava sobre... És del poètic. Clar, clar, clar, no, escolta. És del poètic, avui. Si ens vols llegir alguna cosa, et poso música, i cap problema. Molt bé, doncs el que... Bueno, vull comentar una exposició que és una autèntica joia, és una pareta joia. Abans hem d'explicar el que a persona hi ha un lloc que es diu 250, que és molt famós, que és la Fundació Gòdia. La família Gòdia és una de les col·leccionistes més importants a Barcelona. I bé, doncs hi ha hagut una mena de qüestió, doncs que, bueno, aquest edifici, per a si és edifici, he fet per a Enric Segnia, tot sigui dit, que val la pena veure'l perquè és meravellós. A l'edifici, en si mateix, les sales, quan vas venir als quadres, vas mirant els sostres i dius, mare de Déu senyor, el que hi ha per aquí. No té una barreja. És que el lloc és favorós. És una casa palau, allò, directament. Però bé, la Fundació Gòdia és el que ja s'ha retirat del tema i ho ha venut a la Fundació Màfre. Que la Fundació Màfre, a Madrid, també fa unes posicions per morir-se. Espero que sigui Madrid-Barcelona, que no sigui solamente Madrid. No, a veure si no rogeim i la cosa... A veure com ho ve de tot. Bueno, jo, clar, he emocionat amb aquesta exposició, que està molt bé. Quines de següent penses? Si ens porten jo què sé, una col·lecció de Picasso, una cosa d'aquestes, no, és fotografia. Jo una fotografia estic de miqueta fins aquí a Barcelona, no? És una fotògrafa o fot... Si és fotògraf o japonès, no t'ho sabria dir ara, però és la pròpia. Bueno, llavors, el que han fet la Fundació Màfre per intentar una miqueta enganxar, imagino, el públic, no, és fer una exposició potentíssima. Es diu El Triomf del Col·lo, de Bangkok, a matins col·leccions dels museus d'Orsay i de l'Orangeri, que són els dos museus del que hi ha tot el mimpresonisme més bèstial. I l'Orangeri és també un museu mig privat, mig públic, que ja estem a les jardins d'Orangeri, allà em sembla que és a prop del Louvre, per aquella zona, les tolleries o d'allò. I bé, doncs, allò també hi ha les obres d'Armiàs, però el que hi ha de ser és una meravella. Bueno, realment hi ha, és a dir, són dos pisos, dos sales de baix, hi ha d'aliar en 4 o 5, però és una exposició molt diàfana, hi ha moltes obres, diuen al voltant, si comptem, ja no al voltant de 50 o 60, però que realment diguis, mare de Déu Senyor, n'hi ha 10 o 12. Com sempre, passen aquestes posicions que són importants, però tot el d'altre acompanya molt bé. L'única queixa és que el discurs que ells utilitzen no és el discurs més correcte, perquè hi ha moments que trontollen, perquè dius això, què fa aquí quan hauria d'estar allà? Bueno, aquí és una pàqueta critítica al comissariat, que no ho ha fet del tot, com personalment jo i dos persones més enteses que vam anar-hi, vam dir, no pintava, això. Llavors, comença per al període del puntillisme. Sí que hi ha gent... Sí, perquè és que fa una mica de nosa, perquè quan s'explica una cosa, dius, ara tinc que anar a explicar això al treball de dalt. Hi ha moments que sí, però es comença molt bé amb el tema del puntillisme, que explica tot molt bé, llavors et passa un període més del període no és més colorista, de vangoc i tot això. Llavors, a dalt, se'n van a una cosa i ja ho explicaré amb l'altre dia, que són les navis. El naví vol dir... no sé si és amb abreu, és profeta, són les profetes. Llavors, una vessant religiosa i una vessant més colorista. Llavors, són uns pintors d'aquest període que fa una pintura simbolista, una pintura així, com misteriosa, una mica vinculada amb els misteris de les muses i aquest espai. Sí, una cosa més spiritual, i a partir d'aquí fa unes obres molt curioses. I després, al final hi ha coses de manet, una miqueta així, de vessant, això sí, destacar 3 peces. Un autoratrat de vangoc, un dels que va fer, que és aquest que tenim aquí, que és magnífic. I sobretot, el que hi ha és una peça de polvoguent, que són les dones de Taití, a la platja, i un pol vessant que és una natura morta, que és gerro, sucre i pomes, que són aquestes dues peces molt conegudes també de l'impressonisme i tant. És el que fa, és el que diem. Orcer no deixarà anar tot el que té, ni molt menys, perquè té unes coses meravelloses. És el paradís. Exacte, és el paradís. És una meravella, és preciós. Però com a mínim, tenim algo, perquè a Barcelona està molt mancada. Igual que tenim a Madrid, està el Tissenbornemisa, que té molt impressionisme. Aquí no en tenim, a Barcelona, a Barcelona en cases de fortuny, que és un impressionisme previ, el que diem abans, i de Santiago Rossignol, bàsicament, miers i tal. És una forma de descobrir-ho. L'exposició s'acaba el dia 10 d'octubre, i el 10 de gener. Perdó, és molt curta, encara queda, però en octubre, novembre, són tres mesos, no està malament. I bé, l'únic que són bastant exigents, el tema és de fer-ho per internet, és una cosa molt determinada, grups molt concrets, el fet de l'accés. Jo sol vaig a dalt i no em deixo dalt. Has de fer-ho per internet abans. Has de fer la previsió, exacte, i llavors... Amb aquesta primera exposició em sembla que, si tens espai per poder fer-ho, em sembla que si sense guia no es paga, però després es pagarà, 4 euros. És una cosa d'aquestes, però són 14 persones màxims que entren en una hora determinada i fan la visita i surten. Està tot molt quadriculat i molt marcat. I a dia d'ara està tot bastant ple, ve de bé impossible. Hi ha forats, aquí una persona, el millor un dijous a les 10 del matí, està molt desperdiconat. És el que hi ha. Quants dies que us quedo aquestes exposicions? Fins el teu de gener. Sí, sí, sí. Si no és possible 100% i bé, doncs ja està, aquella persona que realment encara tingui l'opció, i si no, doncs bé... Ens ho muntem, no? Sí, sí, sí, jo monto una al dia 11, ja ho dic de desembre, qui vulgui apuntar-se, mira... Vindrem amb tu. Exacte. Per internet, Barcelona, vull dir que ens busqui per el Facebook o que es busqui per un blog. Barcelona, Barcelona, Barcelona, sí, perquè llavors no hi podem anar nosaltres. Entrenem 14 persones. Estem sempre en sorteig, diuen els 14 primers que truqui. 14 i el guia, que sóc jo, no? O sigui, tots a la bossa i els 14, no em vols dir això. Exacte, exacte. Però que crec que són experiència molt maca, és diferent, i és el que diem, molt bé. Doncs abans de parlar de teatre i de cinema, doncs que també és unidor com estem avui de teatre i de cinema, ah, i també tinc que parlar de literatura, però a la Rosa es parla de teatre, es parla de literatura i després... Què t'ho diguis? Entrarem així. Escolten dos minuts del Pablo Alvoran, com diu mana, de tu. Mango, te lo dó en este mar. Regala, metú estrellas, la que ilumina esta noche, llena de paz y de armonía, y te entregaré mi tira. Haces que mi cielo vuelva a tener ese azul. Pintas de colores, mi mañana solo tú. Navego entre las olas de tu voz y tú y tú y tú, y solamente tú. Haces que mi alma se despierte con tu luz, tú y tú y tú. Enseñe a tu serida, casi la jugarás, que sé para el mundo entero que tu vas guarda un secreto. No menciones tu nombre que en el firmamento se mueren de felo. Tus ojos son destellos, tu garganta es un misterio. Haces que mi cielo vuelva a tener ese azul, pintas de colores, mi mañana solo tú. Navego entre las olas de tu voz y tú y tú y tú, y solamente tú. Haces que mi alma se despierte con tu luz, tú y tú y tú. Y solamente tú. No l'havies volcat d'una altra manera, però és genial. Sí, té també la versió en acústic. Aquest és el disc que està instrumental. És l'altre que fa en acústic. I també està molt bé. És que aquest home ha cantat... Quants anys té aquesta cançó? Aquesta cançó tenia 4 anys. T'ho dic ara, t'ho dic ara. És del 2011, 4 anys. Però és aquest noi, ho tenia 30 anys. Quan era jove ja ho cantaven, això. Sí? Sí, potser no, d'aquesta manera. El millor record del que sabia... Alguna cançó popularíssima, el que me'n recordo. Llavors l'escoltava molt la radio i tant. M'ha fet parxar, però solamente tu es claric. Això deu ser lliure. Aquí tenim per investigar. És una cançó composada per ella, perquè va ser la primera. És compositor. Però saps què passa? Que la música s'ha fet tanta música en aquest segle XX, sobre el 2021, que hi ha coses que sonen. És terrible. Per exemple, a mi em passa això quan veus la festival d'orogició. Digue-m'ho, Ortera, però a mi em fa gràcia. Llavors jo em poso allà... Ortera. Ortera. En poso i he dit... Jo no ho confessaré, perquè si m'heu de dir Ortera no ho dic. I de les 25 cançons hi ha 4 o 5, que el que és la tornada et sona. A tot i més, es queva de les dic la cançó. Aquest any passat hi havia una cançó que sonava a la cançó, la balada de Polís, a l'Ebri Brefiutec, que és meravellosa. O sinó que no posen els acordes. Exacte. Els acords clavats. Començava igual. Tunt, tunt, tunt, una guitarreta, dius. Si això és tal, no que dius tu, no? Era clar. Crec que havíem de estar continuament de demanda, si això no és d'aquesta falscopitat. Quan ets una criatura anant cap adolescent, només et mires a tu. Llavors recordo aquest so, que et marcava aquest punt, i a l'aigua l'escoltava d'adolent sentia... Sí, sí, sí. Com si m'ho deies si n'amig, vaja. Això, amb aquella època... Això ens ha passat a tothom, en aquelles balades, quan et deixava la novieta, o buf, i això era meva. No, a mi això era... Això a mi no. Jo tinc una cançó que la poso i ploro. No, no, de sempre. Un dia us la posaré i a veure com ploro. És automàtic. No me la poden posar, perquè és que amb giro, i automàticament ja em provoca algú. No us diré la cançó perquè me la volem veure. No, perquè me la posaré. Emoció, emoció. Molt bé, Rosa. Parlem una mica de teatre, Andre i Dorin. Sí, són dos personatges. Sí, bueno, va anar a la poliograma, però va la pena... Ho dic perquè van estar al mes de setembre, i va la pena, si estan fent, no ho desconec, però va la pena seguir aquest grup, aquesta companyia, per si estan fent actuacions amb aquests teatres a vegades dels municipis, o si pel que sigui, doncs tornessin a venir a Barcelona, va la pena. És una companyia de teatre, són molt joves, són uns membres molt joves. Es diu Columca Teatre, és del País Basc. Es va crear aquesta companyia al 2010, el Cadi. Sí. El Cadi del País Basc. És poca l'aigua. Sí. Per la redundància. És clar. Els actors es diuen, en garbini, ensausti i hosti, daut. Però també en aquest cas, en aquesta obra, també actua l'Edo Carcamó. Són, malgrat la joventut, són uns artistes molt experimentats, i ja tenen una extensió de trajectòria teatral. Ells van néixer d'una inquietud dels seus integrants, d'experimentar diferents llenguatges escènics. Sí. Sense oblidar també la idea de fer un teatre accessible al públic. És fer un teatre vital, actual, compromès i connectat amb la realitat. Això és com ells es presenten. I, de fet, la obra que està de Andrei Dorín, són els dos protagonistes, i va sobre dos persones grans, que viuen en una casa, ja tenen un petit saló. Com jo. No, que va. No, són més grans. Molt més grans. Potser és que hi ha una joventut enorme. La vida de veure pujar en campanàs. A la baile avui. A les torres. Què va pujar als buits campanàs? A les torres. Que ens guanyava tots. I amb les escales a cargó i tot. I tant. Arriba la tapa. Exacte. Tocava a la punta de la cúpula. I de tant en tant. Exacte. I ja toca la campana. El vigilar amb nosaltres. El fer un reportatge aquí. Digues, digues, però s'ha perdut. No, no, que va ser molt divertit. Per això dic que no. Aquests estan pobres, estan més grans, tan grans. Ja. Hi ha aquests salons amb sent la màquina d'escriure, o les notes d'un bilioncel. És ell que l'havia estat escritor. I encara fa alguna cosa tan carescriu. I ella és una bilioncelista. Però són grans. I llavors és una mica un viatge que es fa a través del record. Diu que recordar qui van ser per no oblidar qui són. I també recordar com han estimat. Diu per seguir estimant. És el sobre el tema de l'Alzheimer. És que és molt clar, vull dir. No t'hi has vist ja en res. De fet, és una obra que ells també el que fan és col·laborar i recolzen a tots els grups d'atenció i suport a emocionar les cuidadors de persones amb l'Alzheimer. És que està molt bé. No parlen amb absolut, no parlen mai, per res. Ells actuen... Són tres sectors, hem dit, un actriu i dos sectors. Actuen amb una màscara, una careta que el xocupa tot el cap. No la cara, no, tot el cap. Envolta tot el cap, d'aquelles així com de goma. Sí. Que segons el personatge tenen una careta o un altre. És més jove. És en aquest cas la inexpressió absoluta. No hi ha expressió. No parlen, però sí que és expressa. Dic que la cara, però la cara no hi ha expressió de la cara. El cos, la groma de reaccionació. Però hi ha la gesticulació. Però això prova angoixa. No, no, en absolut. Ah, per l'actor, home, és una mica oferant. Exacte, exacte. I en refereixo que de cara a la percepció de la gent... És difícil, eh? Clar, però jo diu que es ploren diferents arts sessònics i instruments i mitjans per actuar. Exacte, aquí és on és. És curiós, eh? És que amb els seus gestos, amb la història, com passa amb la interacció entre els transpersonatges, com es canvien de personatge, que es canvien de careta i es canvien de vestir. Et queda mort la història. Qui són actualment aquestes dues persones? Qui havien estat? Des que eren joves que es van conèixer, van començar a sortir, no sé què, no? Ells que es demanen un autògraf amb ella, i després, ah, ja queden. Mira, que torno a casa teva, no sé què. És que s'entén tot. I no parlen, s'entén tot. I els sentiments, també, que és molt important. I els sentiments de dir, ostres, els joves que eren, no? Doncs l'amor. Clar, sí, el sentiment de l'amor. Quan ja són més grans, també, en una miqueta, la descolocació, no? Ostres, què passa ara, aquesta malaltia, que arriba a casa nostra? Ells tenen un fill, també és molt divertit, de les escenes quan entra el fill, perquè les dues, com que li tigien, no? Per favor, sí, perquè el nen els hi faci cas. El nen és un home gran, és un adult, però es veu, també, quan era petit, i, com, les dues, el pare i la mare intenten portar-lo cap al seu terreny, no? Molt bé, molt bé. Sí, sí, està molt bé, és molt tendre. Ho passa encara, i és això? No, ara no, ara no. Havia dit que al menjar el programa no. Què seria a qüestió de mirar? A menjar seren en pàgina web, també. Seria qüestió de mirar, a veure, però on van actuant. Sí, sí. Moltes vegades és això. S'estan a Barcelona, però després... Ara s'hi haurien en acord. Mira, veig que van guanyar dos premis, un va ser a Villanueva, com el millor espectacle estranger 2011, a l'Havana, a Cuba, i un altre també el premi del públic, a la millor, entre Matúrgia, a Virminga, al Regne Unit. Perfecte. Val molt la pena el Columca Teatro. Ens hem de quedar amb aquest nom, i els hem de seguir. I suposo que estan actuant pel tema de l'Alzheimer, que hi ha, no sé si, la Federació de Familiars, o de Cuidadors de Malalts d'Alzheimer, també. Una mica són en contacte, representant aquesta obra, i mirant aquesta sensibilitat que fa la malaltia. Jo ja estic bastant en contacte. Suposo que la perda de memòria, la perda del teu passat, la teva identitat, la perda de totes les coses... Això és terrible. Com va treient els quadres de la paret, les quadres on hi ha les fotografies familiars? A la fotografia de muda, la música... És una representació del que està passant al seu cap, també. Com es despenyen, no? Sí. És molt gràfic quan va al metge, també, quan s'adonen que alguna cosa li està passant a la mare. En aquest cas és la mare la que... Aquella pel·lícula de Juli Amur, que pateix un Alzheimer iniciàtic, com es deia, va guanyar bastant els òscars. Ah, que és recent, no? Jo ho explico molt clarament. Una persona que era una catàdràtica, és que quan em poso a pensar, s'amcauen les paraules, ve com s'amcauen les paraules. És una cosa molt gràfica i molt molt curiosa. Pot ser física i pot ser mental. Aquí hi està una cosa física, és per una qüestió de poca... Bé, que les paraules no surten... No, no surten. Això que va sortir al final, no va sortir en res. Això que va passar a tothom, com es deia això? Ara no me'n recordo de la pel·lícula. Però no és tan la memòria. És a paraules. Exactament. És la capacitat de... de transformar en intel·ligible allò que tens aquí. I ja de sortir a la rica. El pensament. Molt bé. Doncs molt interessant, Rosa. Universal, a més, han anat per molts països. Ha estat a Nova York, Londres, Shanghai, Buenos Aires... Fantàstic. Sí, el gest universal. Evidentment, la gestualitat... És un problema molt de tota la societat. És la mímica. És la mímica, la cia cap, exacte. És el mim, però portat a l'extrema, en aquest cas, d'una qüestió, doncs... Realitat, la realitat, no? Molt bé. Jo faré un països sobre una... bueno, un llibre... curios, una cosa estranya, que m'he caigut a les mans, no? És un llibre... És un llibre que es diu Els Rostres de Victoria Berman. No te res a veure amb... Amíngmar Berman i Amíngrit Berman. És un nom molt típic de Suecia. Però amb els menys tiquis. No, ara potraris, són magnífics, no? I tampoc la Mara Nojara, que ens ha deixat fer poquets. Pobreta meva. I tant, no ha quedat magnífica aquella dona, però, bueno, un moment ens ha deixat. L'home tranquil. Però ja precisament no tant. Ja precisament no tant. La recordo... Bé, la recordo. No, no la recordo, ara. És un actriu que tenim molta presència. Potser que ella amb el grecor i pec, com es deia allò, em sembla que era ella, era el... Capitán Palamà, no. Era una cosa així. El món d'unsos manos. Potser. Allà d'ara sí és d'ella. Ara la Rosa ens agrada. És que allà no, perquè està... Representa un... un personatge massa atrapat per les convencions, i no... Tampoc és el... A mi em va agradar gaire aquesta pel·li. Exacte. A mi no, jo quan la vaig descobrir, que jo no n'havia vist fa 7 o 8 anys enrere, la vaig veure, a mi no em va acabar de matar, tampoc. Està bé, però és un clàssic, però és un actriu que és molt clàssic. Bueno, doncs el que deia, una obra d'un senyor que es diuen Eric Axelsund, que sembla el nom... Estic ensenyant la foto de la Maurine O'Hara. Per roja, ben guapa. Per roja, ben guapa. Sí, bueno, sobretot... Ara estem fent allà un doble. Jo parlo d'una cosa i és parlant d'una altra. Digues, digues. I que va tenir un Òscar d'un orífe. Sí, sí, tot el que va donar. Sí, anava en cabilleta de rodes i tal. Per roja, molt maco, molt maco. Bueno, hi trobarem la pel·lícula aquesta. Molt bé. Doncs aquests senyors que es diuen Eric Axelsund, són dos nois, que estan vinculats al món de la música electrònica i que han vendit a fer una novel·la vinculada amb el... Ah, sí que verà de la mi vall, és aquesta. Amb un thriller que inicialment... Últimament hi ha aquesta mena d'obsessió, i crec que està molt bé perquè ja era hora que les inspectores fossin dones. Perquè sempre la història dels thrillers ha sigut inspectors. Hi ha gent i tal que dius, bueno, sempre és el mateix. Ara hi ha una, però... Porto 3 o 4 llibres que són inspectores. I ara estic llegint un altre, que també és una inspectora. Ah, molt bé. Però molt bé, molt bé, perquè... Jo crec que és una visió molt diferent del concepte d'inspector. És una altra revisió del que és com a tal, el concepte de com portar uns casos no com anar més enllà amb les coses que a vegades, sincerament, i això sí que sempre ho han dit, la sensibilitat, l'espacial sensibilitat que té la dona per anar més enllà, la seva forma més ordenada... No sé com dir la paraula, vull dir. No, no, no, és veritat. Però hi ha una percepció, és cert, una percepció molt diferent amb la dona que amb l'home, amb aquest tipus de... És el desmenuzar les coses. Exacte. Hi ha com un sentit diferent que va més enllà. I aquí passa això. La sensibilitat, sí. I llavors és una obra que era molt pretenciosa. Persona es diu el primer, trauma es diu el segon, i catarsis es diu el tercer. Ara anem amb el tema d'una inspectora que es diu Jeanet, que està portant una sèrie de casos una altra vegada vinculats amb nens. És una cosa de més recorrent, però amb una altra línia. És un cas que no és tan truculent com aquell cibre que va comentar el David de la Metre, o que jo vaig comentar també no fa gaire, però que, bàsicament, sembla una història que es va desenvolupant amb una persona en concret que es diu Sofia, que sembla que tot apunta cap a aquesta persona, però curiosament no, se'n va cap un altre lloc. Però llavors, amb aquest joc que al final sincerament es perd, és a dir, a persona està molt bé a trauma, però catarsis, el tercer cibre ja sobra, és a dir, allargar massa aquestes coses no és bo, i és molt complicat una bona trilogia de llibres, costa molt, no són gaire llargs, són 200, 300 pàgines cada llibre, són 900 pàgines en total, per tant, amb un llibre que s'han pogut tancar, però això de vendre més i trobar més diners per renclar. Aquí hi ha un moment en què les coses dius a veure per on va, llavors tot allò que ens explica és la mentalitat d'una persona. No tot, hi ha unes parts que les dones per suposat que és real, i és tot un trauma que aquesta persona en concret ha patit per culpa d'una sèrie de coses que ha passat a la seva joventut, i a la seva infantesa. Sí, quan el lític. Totalment. I llavors aquí és on t'entrem, i llavors aquí és la part que és una miqueta amb descol·loca, amb el fet de dir aquesta noia ha patit, des de la seva infantesa, una sèrie d'agusos, perquè per aquí van els tiros, ella s'ha creat un altre món paral·lel, però no és un món paral·lel de felicitat, és un món paral·lel d'infelicitat absoluta i de maltractament, i és crear un món paral·lel en què allò que li han fet mal a ella, ella l'està aplicant, però no l'està fent realment. Aquesta mena de desdoblement de la realitat és la que et porta a tu a pensar, aquí és on es deslliga més la persona és una psicòloga. Vol estudiar-se ja mateixa, vull dir, en un gran nivell, mentre s'estudia a persones que tenen problemes vinculats o que poden apadar, té altres qüestions vinculades, o que han patit, però la vegada crea un altre submont. I acabes que dius, què passa aquí? És complicat, és complicat el llibre, i al final et perds, i després ja torno a agafar, però et perds. És un llibre suec, és el que diem, aquella freador sueca també a vegades. Exacte. Vull precisament, he hagut una psicòloga, no que no ho és veritablement, i em deia, a vegades el que també passa en la vida és que aquelles persones que tenen dificultats des de petitots, acaben tenint la seva punt de sortida, i d'enriquiment, fins i tot. O sigui, allò, el que acabes de dir a tu, si allò ho dirigeixen bé, o sigui, si et pateixo, i això s'ha d'arribar a superar, si ho canalitzes, clarament, canalitzes cap a la teva formació, cap a oblidant que el patiment t'acompanyarà tota la vida, oblidant-ho o archivant-ho, per dir-ho d'una manera, doncs aquesta xicota em deia això. Diu, això a vegades és un enriquiment per segons aquí. Ara bé, quan és tot el contrari, o sigui, quan utilitzes aquests termes, sóc la víctima d'una situació que visc o la víctima d'una situació que visc i no surts d'aquí, llavors això es fa que et condiciona i enmarca la vida i no surts. I això són els rostres de Victòria Berman, perquè són les diferents cares, les diferents visions que ja té de la vida o del que està passant al seu voltant, i com reacciona, encara que allà, el llibre es diu d'una altra manera. Per tant, ja es veu que hi ha un canvi de personalitat i de nom per tot el que t'ha passat i, a partir d'aquí, iniciar la nova vida. Però amb aquesta nova vida, posa tots els fantasmes. Ja es va recolocant i està bé, però ja m'he d'esperar. Aquesta clau és clàssic, quan elista es diuen que aquestes coses no se superen fins que no descobreixes tot el mal que t'han fet, per dir-ho d'una manera. O sigui, anar parant el nus de la qüestió. Però tot això avui ja és relativitza. Això és el que deia Freud i i tal. I llavors això és relativitza fins al punt que diu no. Deixa estar això, estar givada. El que cal és activar-lo i deixa que tot és una qüestió de trobar aquells punts que, en definitiva, tu puguis sintonitzar-hi. Vull dir que realment toplin. Com jo mateix. Vull dir, ¿quantes... ¿Avui què m'heu dit vosaltres dos? Avui donava la informació que us he donat i tal, que és que la meva salut en aquests moments ha millorat un bon punt un bon punt molt alt. Doncs, en definitiva, jo estic com una mena de nul en aquests moments, i tu mateix de les mudelles. És perquè diu que la teva actitud, quantes vegades m'ho heu dit? Evidentment, la teva actitud és el pensament, és la... Deus tenir una mica de cada cosa, també. Si la teva actitud és ganes de, evidentment, que et pot passar qualsevol cosa que t'acalli. Però la teva actitud està aquí. Fins l'últim moment. Va cap aquí, va cap a... Ens queden 5 minutets que volem parlar de la Villa Tauma, fem un comentari, i el viatge Sils Maria si podem, o l'iniciem i seguim la setmana que ve, o ja fem el que... La Tauma serà una d'aquelles pel·lícules que ja us en parlaré ara d'una pel·lícula palestina. Per què? Perquè això no és la cara de les galàxies. I està més clar que l'aigua. No, no és igual. És una altra cosa, saps? No parlen ni dels grans poders, ni dels grans revolucions, ni infografies, ni canvis de paraules, que és la República i que és el poder absolut, ho canvien totalment. Ni efectes especials tampoc, no? Ja, tampoc. La Tauma és una villa que ha estat adquirida. Com es diu això? Controlada. Controlada pels jueus. Ells són palestins, evidentment. I els palestins, com molts punts del món, també eren burgesos. I a més a més hi ha un apartat petitó que són cristians, no masses, però són pocs. I aquests miren de conservar tot el que és essencial de la seva vida. Però és clar, la situació de guerra que viu aquest país és enorme. I automàticament hi ha víctimes, no? I els amors, o bé se'n van, cap a nord-amèrica, les estimacions que trenen aquestes tres dones, que són les ties d'una més jove que ha estat amb un... i tronc amb un orfanat. I llavors la treuen allà perquè estiguin amb elles i perquè s'aduqui com elles a unes constants burgèades total. Són dones, s'han de casar i prou. Vull dir, vale. És petit a la pel·lícula, però guaita si és gros, això, no? I de la manera que funcionen i tal. Jo l'he trobat íntima. Això és el que busques, és que això no busques la guerra i això és això. Llavors quan ho trobes dius ara. I la guerra dels Galàxies probablement també la veurem perquè és clar que ens la posaran per tot arreu i a més a més, fins i tot potser farem aquella valoració tan... Aquesta és la millor que s'ha fet de totes. La set, que ja s'han fet ara. I ara em vindran dues més que encara seran millor. Et dic una cosa. Jo sóc el que ets... Digue-m'ho a fer aquí una altra vegada. A veure, és a dir, un dia, un any, és la sis. Des de la primera, que és l'antiga de la 71, la Guerra dels Galàxies, l'Imperio contra Ataca, la Torna del Gedi i a Bors a Menaza Fantasma. I ara ve a la set. I vaig veure la sis. Vaig acabar amb una empanada mental. Vaig dir, però bé, en diferents dies. Però que la dius... No s'ajusta res, allò. És una cosa... Hi ha com alt i baixos. Vaig intentar veure una, la segona ja vaig dir... I acostava la segona. I les noves ja dius, et tornes boig. Ja no sé què faran, si serà la setena, o és una preqüela, perquè la van fer la... Bueno, jo era, clar, que era molt rara veure una pel·lícula a la 79, com l'inici, el comandava allò. No, la Guerra... No, a veure, és a dir, la Menaza Fantasma era la primera, no? És a dir... Les tres clàssiques, la quarta, cinc, i sisena. L'Imperio contra Ataca és la segona. No, sí, però a nivell... Però després, com van fer les tres noves, que van. Era primera, segona, tercera, les més noves, i quarta, quinta, sisena, les tres més antigues, clar. Un grinyolada. Però grinyolada moltíssim, el que són els efectes i tot, perquè veies uns efectes a la 79, veies els fills que veuen penjant, i les altres que són els efectes brutals. Poco molt, per molt que sigui un tema purament tècnic, són pel·lícules molt perilloses. I llavors, clar, o ets un friqui d'aquests absolutament de la Guerra de les Galaxies, entres en aquest joc i tal, que jo no vaig entrar-hi, és com a l'univers trequi, de estar trec, que jo no entro, o no, o no. Perdona, sisena, Maria, que és molt més interessant. Ens queden dos minuts. Jo crec que és una pel·lícula que val la pena, Rosa. Ens parlem una altra. Parlem una setmana que, perquè m'interessa molt, i l'avui he comentat tots tres, que l'hem vist, i crec que s'ha de profunditzar una mica. Va la dir que hi vaig veure el xocolat de la Júlia Vinoj, i no sé si us passa a vosaltres, però jo només veur-la ja. Clar, clar, clar. Ja faig... Avui la Maro no fa. Avui està. Ja dic. A la primera joventut. A veure si amb el Joan Guai no em passa, això, no? A mi tampoc. Què t'anava a dir? A viatjar, si els maria, és que la Júlia Vinoj és molt maca, però justament guapa, és a dir, la tota la belleza que té ella, o i tal, no està guapa, sincerament. No ho dic, que és pel tipus de dona que representa. Exacte, és un símbol de dona. Totalment, hi ha vestida d'una fora molt abres, una persona és una estrella, però la vestida d'una manera exacta. Totalment. Totalment. És una persona normal. Que això m'ha passat també, per exemple, amb Júlia Roberts, a Agosto, que feia de filla, va normal. No ha anat tan, com sempre, la posen de princeset, i això que la posen més arregladeta. I de filla i de filla ressentida. Totalment, no? I a més, em va semblar, allà vaig dir, quin tros d'actriu, perquè ja saps que és una bona actriu, al principi era com una xime, però ja m'havia fet que hi canvi, però amb això de Agosto dius, ara de Déu, senyor. Sí, bé, doncs lo de Agosto és... Bé, exacte, el tema, lògicament, però vull dir que és molt potent, molt potent. A la tele. Sí, la diàleg no ho sé. Aquest dissabte, la nit, mira la carta al... La tele, i jo diria que el dissabte l'has d'obre la nit, a la tele 5. Perfecte, una bona hora per mi. T'entomaràs els anuncis, però ho veig a la tele 5, fotant-ho fins al lavabo i tot, li dic, és increïble. No, però llavors jo passejo, i tot el que he vist fins a aquell moment, és molt bé, reis. Doncs desacomiadem. Vinga, anuncis, no cal que us facin, però... No, no, que no es facin. Bé, doncs s'acomiadem, s'ha acabat la sintonia. Nosso dia. Adéu-siau. Fins ara.