Babilònia del 5/11/2015

La veritat diu que és bé Bé bé bé, bé, bé Doncs un dijous més, comencem aquí a la Vilònia, un programa, com ja sabeu, que és el programa cultural de Radio Desvern, bàsicament, i que tenim sempre un alenco, que es diu en castellà, de grans crítics i de grans coneixadors del món de la cultura, com són la Rosa Alcalá, que tal, com estem? Hola, molt bé, bona tarda. I el Jaume Vidal. Quina pressa. I tant, i tant, i tant. A vosaltres dos estiu també millorables. Bueno, bueno, perquè puguem saltar, hem de baixar el llistol, si no no. Exactament, no? I el Jaume Vidal, que és el que diem, que també, que... Bueno, és el que es diu en castellà, és perro viejo, honesto, eh? Això sí, però és una dita. És l'experiència, és l'experiència. Precisament, perquè ets bé i ja no saltes, ja no. És una dita, això, castellà, i tal. Molt bé, a vosaltres falta el David, i la Lourdes també, que de què havia de s'incorporarà, i el que us parla el Chesco Ramos, que, com sempre, està aquí al darrere de la paixera, intentant que aquest apareix funcioni el millor possible, i el que farem serà, com sempre, recordar un format de sumari molt ràpid, el que avui, doncs, podeu escoltar. Per un costat parlarem moltíssim, avui, del món de l'art, que sempre és d'aquests temes que queda una miqueta a un segon costat, perquè, bueno, perquè a vegades la manca de temps ens deixa, i doncs, veurem... parlem del Museu de Montserrat, el renovat Museu de Montserrat, que es veu que l'han tocat quatre cosetes, i parlem de l'exposició temporal de Ramon Calzina. També ens quedarem aquí a Sant Just, a l'exposició de Can Ginestar, que també us explicarà el Jaume, i també us parlarem d'una exposició a la nova Fundació Màfria, antigua Fundació Gòdia, que és el triomf del color, una exposició petita, però sorprenent, gairebé introbable a Barcelona, aquest tipus de quadra. La Rosa es parlarà de música, Mozart versus Haydn, aquesta baralla musical, a veure com sortirà aquest assalt, i també parlem de literatura d'una trilogia molt complexa, que aquí el Jaume potser haurà de fer un cop de mà, que es diu Persona, Trauma i Catarsis, els títols ja diuen bastant, en si mateix, i per tant és una cosa bastant profunda i complexa. Què dius que jo tinguis de què? Fer-me un cop de mà, que ja sabem que tu és expertíssim, amb temes de salut mental, i aquí entrem a aquest joc, una miqueta amb aquesta línia. Teatre Rosa, Andre i Dorin, el poliorama, que és una obra que ja ha passat, però que la Rosa es vol comentar. Sí, sí, perquè val la pena. Si s'estan fent bolos, si s'estan fent gira, jo, per algun teatre, val la pena tenir-lo a compte. Molt bé, i de cinema veurem una novetat, escoltarem la novetat, vull dir, del Jaume, Villa Touma, que és això. Es va estrenar aquest event. I dos grans pel·lícules amb el de curs d'aquests últims dos anys, que és Viaja Sils Maria i Herr, que també té molta teca per parlar-te una com l'altra, són un dia profund. Em sembla que avui toquarem allò al cel. Ja estem més ficats a l'hivern, amb aquests duraris que tenim, aquests dies ja. I perquè la cosa no sigui tan així, tenim el Paola Alboran, que l'hem recuperat amb el seu primer disc, perquè això d'aquests dies a Barcelona té un fan. Va haver de repetir concert, fins i tot. Estava previst que actua... La gira la va començar aquí a Barcelona, després la va fer per tot Espanya, i l'acabava d'aquí a Barcelona, però amb dos dies d'actuació. És que aquest senyor... És una descoberta. De les millors canten, se canten en directe. És que té un directe, a part de molt bo, jo he vist algun concert. Avui, justament d'aquesta nit, em sembla rosa molt tard, si ho pots gravar o buscar per a ell. Després de la voz que fan a Tele5, a les 12 de mitja, fan el concert de Paola Alboran. L'últim que em sembla que va fer a Madrid o així. Heu dit per què? De ben segur que és interessant. No he estat, però m'ho han explicat. Tindrem de fons. Escoltarem alguna cançó en concret. També escoltarem altres fons per aquí. Fantàstic, Jaume. El Museu de Montserrat. Que es veu cada unidor el que hi ha. El que he vist amb la llista. Sí, sí, sí. T'hi pots passar un parell d'hores, la mar de tranquil. Jo cada vegada que pugi un Montserrat, que costuma ser un cop l'any, pot dir que algun any potser no, però la veritat és que m'agrada entrar en el món de l'art. Llavors, des de Picasso de l'hi, carabatjo. Carabatjo és impressionant. Sí, és magnífic. L'avi pescador. Que et quedes així com d'allò. Bé, n'hi ha una pila de gas, pisarro. Suposo que tots els coneixes. Sí, sí, no i tant. Roussinyol. Són mògrans. Nis, fortuny. Vaja, vull dir una cosa completa. Paral·lelament al fet de gaudir de l'art aquell reconegut, aquell que ja saps que t'agradarà i que, lògicament, tens altra vegada ganes, com amb una bona pel·lícula, que també tens ganes de veure l'altra vegada. Llavors, vas i entres en aquest museu. I, paral·lelament, sempre hi ha una altra exposició, que no és perquè sigui molt moderna, perquè he pogut saber que el senyor Calzina, el títol de Ramam Bransa, doncs no és precisament que hagi nascut i que visqui. Vull dir, va néixer el 1901. I, vaja, vull dir que és un senyor que porta molts anys. A partir de 30 anys va començar a pintar. Ell va néixer a Barcelona, però va anar a viure molt a prop de Montserrat, amb un poblet de per allà al costat. En sembla que és sant Cristóbal o així. No, que jo tampoc, vull dir, quan ho he llegit, no ho sé. No l'he sentit, no. No sé quin és aquest poblet. Tot el que és un senyor que fa ha fet coses com de tota mena, i una cosa, agafes el ventall amb un quadre que tinc aquí davant i veurem, per exemple, des de blanc i negre, amb una estufa d'aquestes de llenya, després, paral·lelament, tenim també aquí una mena de maquinària que tindrà a veure per què són aixetes, això. Doncs no sé, vull dir, fins i tot podries pensar amb l'atòmic, però no, perquè és clar, l'època no correspondria. Sí, no correspondria, no. I llavors tenim aquí aquesta avi, que també està ben embolcallat de coses, de coses d'objectes, no? I paral·lelament, doncs bé, vull dir, això estaríem gairebé pensant en Pixar, no? Vull dir, aquesta mena de treball, que no és ni molt menys com el llibús, és artesanal, això, tot plegant, i després el goig per les cadires, les taules i també aquests retrats, no?, un a la neu, perquè, no sé qui m'ho deia, no fa gaire, diu, es va arribar a tal finesa, amb la qüestió d'arc, que fins i tot semblaven fotografies, no?, el que acabaven fent, i amb un cerrat, això, d'audir d'una manera total, no?, amb els pintors més clàssics, eh?, vull dir, i llavors la veritat és que va ser tota una joia, un parell d'hores, la meva estimada Teresa, com sabeu molt bé, em va dir, m'has abandonat, dic, tu m'has abandonat, això no t'ho podies perdre, això s'ha de donir. Quan es veu un cerrat ja havíem fet la caminada, ara tocava enriquir-te l'alar, no?, tenia aquesta petita conversa i va quedar conforma, conforma. Total, que... que molt bé, eh?, vull dir, gaudiu de Montserrat quan aneu, no tot és qüestió anar a comprar la ratafia, o... o el que tenen allà, que no sé qui ho deia, també. Ostres, ara fa que no he pujat a Montserrat. Jo també, jo heu fet com... psss... 3 o 4 anys, eh?, o el mes, o més o més, o més, o més. Com que tu, amb un expert com tu, anem a gaudir de tota aquesta colla que he esmentat i els que queden. Doncs mira, a l'any que ve, podem fer una sortida a Montserrat, que s'ha de fer un sortida aquí, nosaltres, no?, fer una sortida a Montserrat, veiem, veiem, escoltem a viure-la i comprem la ratafia i anem a veure el museu. I anem a veure el museu. Sí, sí, sí. Estarem tot al dia. Clar, la que sí. M'agrada molt el fortuny, també, molt bé. És que el fortuny és magnífic, el de Maria fortuny és delicios. Sí, sí, sí. És que és un descobriment. Amb mir, també, anglada de camarassa. En dir, anir esmentat així, uns quants. Perfecte, una cosa impressionant. És un museu que molta gent... Home, la gent d'aquí ho coneixem, però que molta gent que ve de turista i tal, se'n va a Montserrat a veure, però és que si les muntanyetes, i a veure la història aquesta... Ja és una obra d'art, no hi ha dubte. Impressiós, no?, vi, que a nivell natural és el que diem, vi, que també la natura també es pot considerar, no?, que la pepe natura, bona la filla cap, és el que veia gaudí, no?, que traiem l'arda de les formes de la natura. Per tant, això és una cosa que aprove, no?, però que, bàsicament, molta gent ignora que hi ha aquest museu, o sigui que li fan la promoció de pensar, i això és un museu de coses de pintura religiosa, és un museu que també sàpiga, però té un fons de Montserrat, que dius, tela, eh?, estar reconegut allà i tal, i però pots gaudir. També jo també és... El que imagino que no veurem seran nusos. Sí, esclar, que n'hi ha. N'hi ha també, és que no me'n recordo. Sobretot a nivell d'escultura, tu. A nivell d'escultura és més acceptable. Si has quedat amb la nena de la trena, també no sé si suposo que sí, que ho coneixes. Vale, això és el llimona. El llimona, oi que sí? Vale, vale, vale. El llimona el clara, ara em balla, però per què van els tiros? Vale, és impressionant, eh?, la nena de la trena. Tinc a tornar, no me'n recordo. És que n'hi ha dues, a més a més, vull dir, que n'hi ha dues, una a costat de l'altra, i és com... és nova pintura, és... És això, és escultura, eh? Escultura, vale. Però, quina sensació més agradable. Potser em vaig quedar amb una... que era com gitana, però cara i tu. Quina cosa, però no me'n recordo qui la va pintar. No me'n recordo, vull dir, diria muntida. Però saps aquella cara tan la nena burgesa total, que està completament identificada amb el seu rol? I la veus, per exemple, allà asseguda amb una butaca i que llegeix un llibre, aquella seranol, aquella tranquil·litat. També, és que hi és tot, és que és un ventall enorme d'autèntiques, meravelles, creatives, que... En fi, molt bé, xinga, més coses. Per exemple, el que dèiem, d'aquí, o agafa la... El que farem una cosa, ara se't sembla rosa, ara parlem del tríum del color, aquesta exposició, però si et sembla bé, comenta'ns-hi la OBC, Moser vs. Haydn, que mentre busco el tripti que li he perdut. Bàsicament és això. Ah, vale, que ja estàs buscant. Clar, estic buscant. Llavors, els comentes, ja la parlarem de... Molt bé, jo comento el concert que s'ha fet el cap de setmana passat a l'auditori, és l'OBC, l'Orquestra de Barcelona, l'Orquestra de Barcelona, que, bueno, ja té la seu a l'auditori. Aquesta vegada hi havia un director convidat que es diu Jean-Willem de Vril, és... Ell és austríac, i no és la primera vegada que ve, ja havia vingut alguna altra vegada i tornarà a venir durant aquesta temporada. Ara tenim de director aquest senyor japonès, però sempre hi ha algun director convidat. Bé, doncs el concert es diu, Moser vs. Haydn. I, bueno, és una miqueta, són tres peces de Moser, la primera part del concert, i l'altra és de Haydn. Una miqueta, per veure les semblances o les diferències que poden haver-hi entre tots dos en aquestes peces en concret. La primera era molt corteta, perquè és la introducció de l'òpera de les nostres de Fígaro. Ells havien estat contemporanis, perquè tots dos van coincidir durant uns anys, penseu que un va morir. El Moser va morir a 1791 a Viena, i a Haydn també va morir a Viena, a mi potser és 9, o sigui, 9, 18 anys després, o sigui, que sí que van coincidir. Jo crec que sí que van coincidir, i segurament es coneixien. Seguríssim. Això ja no ho he buscat. Doncs, bueno, les nostres de Fígaro tenen molta força, a més, és superconeguda, la tens aquí, la tens a la màquina. No, no, no, no, és que la música no sonava de fons, digues-hi. Doncs, amb molta força, és molt maca. I, a més, com que hi ha el tema de que eren unes nostres que eren, bueno, haver-hi prohibit, sí, perquè no els havien prohibit, que es casessin, doncs veus com el contravaix, per exemple, fa una miqueta la petulància del tot poder-los comptar, que és que està dient jo a mano aquí i no deixo que ningú faci la seva voluntat, sinó el que jo digui. Doncs aquesta petulància, d'aquest... d'aquest conte, diu que es veuen a les arrogances sancions als baixos. Ahà. Sí, molt bé, molt bé. I després, llavors, l'altre és un concert per a Piano i Orquestra, el número 9, amb mi, Bemoll Major, que és el que li he conegut també com a genom. Sí, jo va Home. Home, home, sí. Però, de fet, és el cognom d'una pianista que va venir a Salzburg, va passar pel Salzburg, i al 1777, imagineu-vos, és el genom de l'acunom. Ell era molt reconeguda, el rapista, molt reconeguda, i llavors, clar, a Mozart li va dedicar aquest concert, que segurament ja el tenia escrit, però li va dedicar expressament, i és a partir d'aquí que es va fer molt famós també aquest concert. És un concert de petita... que sí, no, mano de cambra, més instruments, però és només corda, només corda, només són pianos, ahir, perdó, pianos, clar, hi ha un piano, que és el solista, però n'hi ha els violins, els violonxers, els baixos, els contrabaixos, i només hi ha 5 instruments de vent, només sí, dues trompes, dos clarinetes i un faot. Per això clar, el sol és molt suau, és molt melodiós, és molt maco, és molt agradable. El pianista, una passada, es diu Christian Beswidenhaut, és de Sud-Àfrica, és un nano que és molt jove, va néixer a Sud-Àfrica, ha passat per moltíssims... Va néixer el 79, el 1979, és jove. Allà va començar els estudis d'Australia, i després va posar, perquè veig aquí a la biografia, actuat per tot arreu, aquí Europa també s'ha continuat formant, actuar per moltes orquestres, és a Alemanya, a Fribourg, classic, per tot arreu. A Baris també ha estat, aquí a Barcelona, una delícia, aquest pianista. Això és les dues obres que es van interpretar de Mozart, ja ha dit tot molt melodiós, molt armonit, i després amb Haydn, clar, Haydn ja ha començat tot el ritme, és com em deia, al meu costat és més canyero, o si més no, aquesta obra que es va triar, que és la Sinfonia, la número 103, en Mívem Hoyt-Majó també, les dues obres són en Mívem Hoyt-Majó, aquesta és la pau que... Aquestes coses costen un mica de pronunciar. Amb quatre temps, aquí sí que actua, a tocar l'orquestra, molta corda, més corda encara, i aquí ja n'hi ha 12 instruments de vent, i ja hi ha una percussió també, que són els timbals, que llavors aquí això té més força, és més vallable, té més ritme, és una miqueta. Jo ho explico d'aquesta manera. Que una mica el motiu, el canvi d'estil, que és Haydn. És una música com més vallable, recorda molt el vals, el ritme de vals, i el tercer temps és el menúet, i el minúet és la delícia, la delícia és preciosa. I, bàsicament, és això, aquestes dues peces que és dos contemporanes. A veure, mos ara en teoria... Vaja, no sé, jo tinc una mica en test també, que mos va ser l'últim grand representant de la música barroca. A partir d'aquí, les seves formes de tocar, les seves maneres, els nocturns i tal, hi ha tota una sèrie d'elements vinculats, que és un geni i la seva personalitat és molt clara. Però eren aquells dobles acords, aquells elements, que quan tu escolta sembla que hi hagi unes repeticions, uns vibratos, un piripiripiripi, un piano, que constantment és com molt recarregat com és el barroc. Però Haydn, encara que vivia aquest període, va entrar en un període més del romanticisme, que és el musical. A partir d'aquí, les formes no són tan recarregades, i a vegades és necessari ampliar amb vent i amb percusió, perquè depèn de quines seves de Haydn ja són molt més espectaculars, perquè aprensem el romanticisme, la foscor, els sentiments, els estats de l'ànima, tot això és el romanticisme. Llavors l'esclat detenen quan, d'aquells elements, i també, per un altre costat, el que és la profunditat o el que seria la intimitat, per un altre, el que havíem... Según o se lo havíem equivocat, algun d'aquestes parts serien vibrants, imagino, no? Sí, sí, clar, l'endemte viu, i al final que també és un alegro amb espíritu. I llavors veus quan aquí sortirien els timbals? Exacte, per això intervé la percusió. Que això no és tan habitual amb Mozart. I amb més vent, 12 anys o més de vent, que també dona més força. És que Mozart no és tan percusionista. Era més perencari. Sí, i també perquè la nom d'oblida que treballaven per encàrrec, la majoria d'obres eren per encàrrec, i llavors les havien de fer seguint el gust de l'època. I el que sabia que triomfaria, clar, els seus patrons, que els encarregaven les obres d'una determinada manera, fins que hi ha ells, en aquest cas, sobretot Haydn, ja va començar a fer experiments i anar amb una música més pròpia, més personal. Exacte, un seguidor de Haydn saps qui era? Els ducs d'Alba, de l'època. Justament perquè avui justament estaven comentant, aquí a Can Ginasta, en la transició d'Alba, que hi ha un quadre, que és sobre el duc d'Alba, que ha recolzat un piano i ha costat una viola, i a la mà té una apertura de Haydn. I és una obra de l'any 1795. Per tant, és una persona que ha estat mirant el músic contemporani. Com ara nosaltres et venen a la Paula Alborant, per dir-hi aquesta manera. Exacte. Per tant, era un aristòcrata que era molt modern, perquè estava mirant un músic contemporani del món. No estava agafant un vaix o un Beethoven. Exacte, perquè estem parlant de la cultura del període il·lustrat d'aquell període. La cultura cultural que sempre és més mèrit, arribar a coneixer el que s'està fent i arribar a valorar el que s'està fent en el teu temps. Exacte. Aquell període, justament, era el moment del famós d'espotisme il·lustrat, és a dir, es mantenia de línia absolutista, però en canvi estava de moda, ser culte. Carles III era molt culte, no l'hi dèiem. I estava el Gaspar Melchor de Jovellano, que era una persona cultíssima. La Maria José Pimentel, per exemple, aquesta dona que era la primera literata gairebé, que va sortir a gran nivell, a nivell de Madrid, que es movia pels cercles literaris de Madrid, que això era com un escàndol, però ella era diferent. Tot això és molt interessant. I és aquest període, un esclata, aquest moment del romanticisme, i per això Haydn, en cabells molt bé, perquè té una altra forma tu has dit, és diferent. Mozart i Haydn senten a la mateixa època, oi que sí? És diferent, és una altra cosa, perquè Haydn és més modernet. Sí, era més viatger, l'havia viatjat també més... Ah, això mateix. Exacte. Mosa era clàssic. Bueno, era un magnífic. És com comparar, és clar, Mozart és com Beethoven i es com Bach. Són aquests tres que han marcat moltíssim els períodes, però no perquè siguin clàssics, que ens hi mateixo, sinó perquè hi van ser amb la seva època trencadors, però en canvi, clar, quan compares amb el que ve després, queda una mica enquil·losat, això és el que passa. És com si compares Haydn, jo què sé, amb Estraviński. Igual de Maravall és un que l'altre, però Estraviński... és una altra història, clar. Per dia, eh? Vull dir, m'he de buscar un que fa poc que hem parlat, l'ocell de foc i això que hem parlat l'altre dia. Sí, sí. Bueno, però molt bé, molt bé, molt bé. La comparativa és maca, té aquest comentari i tal. És molt deliciós que anar a l'editori, ja sentia aquests concerts. Molt bé, doncs seguim parlant d'art, i ara sí que he trobat el díptic, perquè va dir perdut d'Itàlia, això. Jaume, tu volies comentar, expliques això de Can Ginestar, que s'hauria quedat penjat, sí, sí. És fàcil, és un col·lectiu, aquest col·lectiu es diu Tarlatana, i hi ha noms tan... Suposo que pot ser fins i tot coneguts per a vosaltres, no? La Gina Vidosa, Cristina Pérez, Masil Escofet, i llavors Montse Fink, xanta el Ferraxi, l'Enmar Tabalà, en definitiva, un col·lectiu, no els anomeno tots. Bé, la veritat és que hi ha hagut alguna cosa que m'ha agradat molt. Precisament, perquè a vegades tenim com a concepte que l'art és allò de dir, vinga, un quadre ben armonitzat, que exprés i tal, però a vegades és senzillament l'espai i una llum ben posada que fa lluir l'espai, per dir-ho d'una manera. Exacte. El punt de referència. Aquest punt de presentació, també, com va. O sigui, hi ha hagut algun aspecte que diries a qui no acabo de veure massa, com una mena d'abstracció d'una fórmula la qual en fusta la secció, vull dir, fan com una disacció, i llavors la posen i a veure què et sugereix. Diuen, home, sí, bé, però no acabo de... Aquest tema amb aquesta... Aquest art del segle XX, que es diu la Trans-Banguardia, és una més enllà de la Vanguardia, i que tu t'has de fer la pel·lícula. Això mateix. Però de tota manera, jo penso que és molt, molt important. Jo ho segueixo gairebé totes les exposicions d'aquí. Clar, clar, no, no. Aquestes són coses... Aquí, al celler de Can Genestar, fan exposicions magnífiques. Sí, sí, sí, és molt bé. Vull dir, és una exposició que són tres sales. Tampoc és una gran sala, però que són coses... Vull dir, ja s'enjust tenim uns artistes magnífics. Vull dir, des de la Carme Navarra pruna, hi ha gent que s'ha esmentat a la Ciel. A la Ciel és un dels professors d'aquí que s'ha apuntat ara al taller de les plàstiques. Per tant, tenim una bona base. Vull dir... Ja he dit el què. He rebut sensacions. I allò, que m'he apartat i llavors dic... Ostres, tu com llueges, com si... No sé, com sempre estessis a mar, no? Sí, sí, sí. Hi ha una percepció. Molt bé. Fantàstic, molt bé. Doncs genial. Avui hem dit que parlaríem bastant tard. A partir d'ara sí que començarà a parlar de teatre. Però abans d'arribar al moment central, que escoltarem una peça del Palo Alborant, que es diu Solamente Tu. M'agrada això. T'agrada això, Solamente Tu, del Palo Alborant? M'agrada el que diu. De vegades et situes així de petit i quan t'esmentava sol... És de poètic. Esclar, esclar, esclar, esclar. És de poètic. Si ens vols llegir alguna cosa, et poso música. I cap problema. Molt bé, doncs... Vull comentar una exposició que és una autèntica joia. És una pareta joia. Abans d'explicar el que hi ha a Barcelona, hi ha un lloc al carrer Diputació 250, que és molt famós, que és la Fundació Gòdia. La família Gòdia és una de les col·leccionistes més importants de Barcelona. I bé, doncs hi ha hagut una mena de qüestió. Aquest edifici, preciós edifici, he fet per en Tric Sagni, tot sigui dit, que val la pena veure'l, perquè és meravellós. A l'edifici, en si mateix, les sales, quan vas venir als quadres, vas mirant els sostres, i dius, mare de Déu, senyor, el que hi ha per aquí. Té una barra. És que el lloc és favorós. Exacte, és una casa a Palau, allò, directament. Però bé, la Fundació Gòdia es veu que ja s'ha retirat del tema, i ho ha venut a la Fundació Màfre. A Madrid també fan unes posicions per morir-se. Espero que les que sigui Madrid-Barcelona, que no sigui solamente Madrid... A veure si no rellevi la cosa. A veure com allà tot. Jo, clar, he emocionat amb aquesta exposició, que està molt bé. Quines de següent pensaves? A veure si ens porten jo què sé. Una col·lecció de Picasso, o una cosa d'aquestes, no. És fotografia, que jo una fotografia estic de mi, fins aquí a Barcelona. Si és fotògraf o japonès, no t'ho sabria dir ara, però és la propera. Llavors, el que han fet la Fundació Màfre per intentar una miqueta enganxar, imagino, el públic, no és fer una exposició potentíssima. Es diu El Triomf del Colò, de Bangkok, a mateix, col·leccions dels museus d'Orsay i de l'Orangerí, que són els dos museus de l'Orsay. És el que hi ha tot el impressonisme més bèstial. I l'Orangerí és també un museu mig privat, mig públic, que hi ha, jo estic a les jardins de l'Orangerí, allà em sembla que és a prop del Lubre, per aquella zona, d'estans les tuyeries o d'allò, i bé, doncs allò també hi ha en les obres d'Orangerí, però el que hi ha d'Orsay és una meravella. Realment hi ha dos pisos, dos sales avalls, hi ha d'allà en 4 o 5, però és una exposició molt diàfana. És a dir, no hi ha tantes obres, hi ha al voltant de Marci Contem, hi ha al voltant de 50, 60, però que realment diguis mare de Déu Senyor, ni en 10 o 12. Com sempre, passen aquestes posicions que són importants, però tot l'altre acompanya molt bé. L'única queixa és que el discurs que es utilitzen no és el discurs més correcte, perquè hi ha moments que trontolla, perquè dius això, què fa aquí quan la vida està allà? És una petita crítica al comissariat, que no ho ha fet del tot, com personalment jo i dues persones més enteses que vam anar-hi, vam dir, no pintava això bé. Llavors, comença per el període del puntillisme. El Xique ja en tenen. Sí, perquè és que fa una mica de nosa, perquè quan s'explica una cosa, ara t'hi explicarà el treball de la dalt. Hi ha moments que sí, comencem amb el tema del puntillisme, t'explica tot molt bé. Llavors et passa amb un període més colorista, de van Gogh i tot això. Llavors, a dalt, se'n van a una cosa que ja ho explicaré en l'altre dia, que són les navis. El naví vol dir... No sé si em abreu, és profeta. Són les profetes. És molt religiosa, jo anava sent més colorista. Llavors, són uns pintors d'aquest període, que fa una pintura simbolista, una pintura així, com misteriosa, una mica vinculada amb els misteris de les muses. Espiritual. I a partir d'aquí, fa unes obres molt curioses. I després, al final, hi ha coses de Manet, una miqueta així, de Cezanne, això sí. Destaque tres peces. Un autorretrat de van Gogh, un dels que va fer, que és magnífic. Nosaltres el veiem. I sobretot, el que hi ha és una peça de Polboguen, que són les dones de Taití, a la platja, i un pol Cezanne, que és una natura morta, que és gerro, sucre i pomes, que són aquestes peces molt conegudes del impressionisme i tal. Bueno, és el que faré. Creus que diem, Orce no deixarà anar tot el que té? Ni molt menys, perquè té unes coses meravelloses. Exacte, és el preu. És meravellós. Però com a mínim tenim algo, perquè Barcelona està molt mancada. A Madrid hi ha l'altíssim bonemesa, que té molt impressionisme. Aquí no en tenim. A Barcelona hi ha impressionisme, català sí. Tenim coses de Ramon Casas, de... de Fortuny, que és un impressionisme previ, el que veiem abans, no? I de Santiago Rosignol, bàsicament, mires i tal. És una forma de descobrir-ho. L'exposició s'acaba el dia 10 d'octubre, i el 10 de gener. Perdó, és molt curta, realment. Encara queda, però sí. Octubre, novembre, sí, són tres mesos, no està malament. I bé, l'únic que són bastant exigents. El tema, vull dir, has de fer-ho per internet, és una cosa molt determinada, grups molt concrets. Vigilen molt, vull dir, el fet de l'accés. Jo sol vaig allà i no em deixo d'altre. Has de fer-ho d'internet abans. A previsió, exacte. Vaig a vestir bé. Amb aquesta primera exposició, em sembla que si tens espai per poder fer-ho, em sembla que si sense guia no es paga, però després es pagarà, 4 euros. Amb guia sí que es paga, vull dir, és una cosa d'aquestes data. Però són persones, són 14 persones màxim, que entren en una hora determinada i fan la visita i surten. Vull dir, està tot molt quadriculat i molt marcat. I, a dia d'ara, està tot bastant ple. Hi ha furats, aquí una persona, el millor un dijous a les 10 del matí, vull dir que està molt desperdiconat. Bueno, és el que hi ha. Quants dies dius que dura aquesta exposició? Fins el teu de gener. Per tant, recomanable 100% i bé, doncs ja està, aquella persona que realment encara tingui l'opció, i si no... Ens ho contem, no? Jo monto una al dia 11, ja ho dic, de desembre, que vol que apuntar-se. Ens vindrem amb tu. Exacte, vull dir que cap problema. Mira per internet, Barcelonaart, vull dir que ens busqui per el Facebook, o que es busqui per un blog. Barcelonaart, Barcelonaart. Però no us apunteu el seu sent, perquè llavors no hi poden anar nosaltres. Entrenen 14 persones. Això sempre és un sorteig. Els 14 primers que truquen. 14 i el guia, que sóc jo. Si no saps la bossa i els 14, no em vols dir això. Que crec que són experiències molt maques, és diferent i és el que diem. Molt bé. Doncs abans de parlar de teatre i de cinema, que també d'unidor com estem avui de teatre i de cinema, també tinc que parlar de literatura, ja parlem després d'això. A la Rosa es parlarà de teatre, de literatura i després... Què t'ho diguis? Escolten dos minuts de Pablo Alvorán, com Déu mana, con solamente tú. La metra estrella, la que il·lumina esta noche, llena de paz i de armonia i te entregaré mi tira. Haces que mi cielo vuelva a tener ese azul, pintas de color en mi mañana, solo tú, navego entre las olas de tu voz y tú, y tú, y tú, y tú, y tú, y tú, y tú, y tú, y tú, y tú, Haces que mi alma se despierte con tu luz, y tú, y tú, y tú, y tú... Ensenya tu seguirás, así la judarás. Que sepa el mundo entero, que tú recuerda un secreto, menciones tu nombre que en el firmamento se mueren de felo tus ojos son destellos, tu garganta es un misterio haces que mi cielo vuelva a tener ese azul pintas de colores, mi mañana solo tú navego entre las olas de tu voz i tu, i tu, i tu, i solamente tú haces que mi alma se despierte con tu luz tu, i tu, i tu, i tu, i tu, i tu i solamente tú i no l'havien escoltat d'una altra manera. Temple Carles viceple одно УГ Que va, que va. Però és que aquest noi jo tenia 30 anys. Quan era jove ja ho cantaven, això. Sí? Sí, potser no, d'aquesta manera, ni de l'altre. El millor record del que seria... Alguna cançó popularíssima, em recordo. I llavors l'escoltava molt la ràdio i tant. M'ha fet parxar, però jo solamente tu és clar, dic, ui... Això deu ser lliure, bo, a dir... A veure qui teniu per investigar. És una cançó a composar-la per ella, perquè va ser la primera. És compositor, però saps què passa? El que passa és que la música s'ha fet tanta música amb el segle XX, sobretot el XXI, que hi ha coses que sonen. És terrible. Per exemple, a mi em passa això quan veus la Festival d'Orovisión. Digue'm, Ortera, però a mi em fa gràcia. I llavors jo em poso allà... Ortera. Ortera. Em poso i he dit... Jo no ho confessaré, perquè si m'heu de dir Ortera no ho dic. I de les 25 cançons hi ha 4 o 5 que el que és de la tornada et sona. A tot i més, és que a vegades dic la cançó. A aquest any passat hi havia una cançó que sonava a la cançó a la balada de Dépolis, a l'Ebri Brefjotec, que és meravellosa, l'Ebri Brefjotec. O si m'heu de posar en els acordes... Exacte. Els acords clavats. Començava igual. Tinc una guitarra, adiós. Impressionant. El que dius tu, no? Hauríem d'estar continuament de demanda. Quan ets una criatura anant cap adolescent, només et mires a tu. Llavors jo recordo una cançó que et marcava a aquest punt i igual l'escoltava a les al·lents senties. Sí, sí, sí. Doncs si m'ho diguessin a mi, vaja. És que això, amb aquella pucama... Això ens ha passat a tothom, en aquelles balades bascials quan et deixava la novieta o buf, i això m'agrada meva. A mi això no, això a mi no. Jo tinc una cançó que la poso i ploro. No, no, de sempre. Un dia es posaré i a veure com ploro. És automàtic. No me la poden posar, perquè és que em giro que em provoca algun problema. No us digui la cançó, perquè me la vols veure. No, perquè me la posaré. Emoció, emoció. Molt bé, Rosa, parlem una mica de teatre. Andre i Dorin, que ja han passat. Sí, són dos personatges. Sí, bueno, va anar a fer el poliograma, però va la pena... Ho dic perquè van estar al mes de setembre, i va la pena si estan fent, no sé, no ho desconec, però va la pena seguir aquest grup, aquesta companyia, per si estan fent actuacions amb aquests teatres a vegades dels municipis, o si pel que sigui, doncs tornessin a venir a Barcelona. Va la pena. És una companyia de teatre. Són molt joves, són membres molt joves. Es diu Colunca Teatre. És del País Basc. Va crear aquesta companyia al 2010, el Cadi. Sí, el Cadi és el País Basc. És clar que l'aigua. Sí. Valer. És una redundància. Es diuen els sectors, es diuen Garvinye Insausti i Jose Daud. Però també en aquest cas, en aquesta obra, també actua l'Edo Carcamó. Són, malgrat la joventut, són uns artistes molt experimentats, ja tenen una extensió de trajectòria teatral. Es va néixer d'una inquietud dels seus integrants, d'experimentar diferents llenguatges escènics. És molt important. Sense oblidar també la idea de fer un teatre accessible al públic. Es fan un teatre vital, actual, compromès i connectat amb la realitat. Això és com ells es presenten. I, de fet, l'obra, que és de Andrei Dorín, són els dos protagonistes, i va sobre dues persones grans, ja, que viuen a una casa, ja tenen un petit saló. Com jo. No, que són més grans. Tu ets una joventut enorme, Holly. Llavors... La via de veure pujant campanàs a la baile avui. A les torres, a totes les torres, tu. Que va pujar els buits campanàs i jo, però on vas? A les torres, els corres, a les torres. I amb les escales a cargó i tot, eh. I tant, li agrava la tapa. I té fotos, eh. Tocava a la punta de la cúpula, allà, no? I de tant en tant, tanc. Exacte. No, campanàs. El vigilar amb nosaltres, vull dir, que no. Em fa un reportatge aquí. Digues-hi, però s'ha perdut. No, no, que va ser molt divertit. Doncs per això dic que no, aquests estan pobres, estan més tan grans. Ja, i allà aquests salons em sent la màquina d'escriure, o les notes d'un pilonxell. És ell que l'havia estat escritor, i encara fa alguna cosa tan cara escriu, i ell es posa un pilonxellista, vale? Però són grans, i llavors és una mica un viatge que es fa a través del record. Diu que recordar qui van ser per no oblidar qui són. I també recordar com han estimat, per seguir estimant. És el sobre el tema de l'Alzheimer, vale? És que és molt clar, vull dir, no estic esvetjant res. De fet, és una obra que és també el que fan és col·laborar i recolzen a tots els grups d'atenció i suport emocionar les cuidadors de persones amb l'Alzheimer. És que està molt bé. No parlen amb absolut, no parlen mai, per res. Ells actuen... Són tres actors, hem dit, un actriu i dos actors, actuen amb una màscara, però una careta que l'ocupa tot el cap. No la cara, no, tot el cap. Amb molta, tot el cap, d'aquelles així com de goma. Sí. El personatge té una careta o té una altra. És més jove, la careta és jove. És en aquest cas la inexpressió absoluta, no hi ha expressió. No parlen, però sí que és expressa. No dic que la cara, però la cara no hi ha expressió de la cara. No, la cara no hi ha expressió de la cara. El cos no hi ha goma de reaccionar. Però hi ha la gesticulació. Però això prova angoixa. No, no, en absolut. Exacte, exacte. I en refereixo que de cara a la percepció de la gent. És difícil, eh. Això diu que esploren diferents arts escècniques i instruments i mitjans per actuar. Exacte, aquí és on és. És que amb el seu gestos, amb la història com passa, amb la interacció entre els personatges, com es canvien de personatge, que es canvien de careta i es canvien de vestit. Et queda molt clara la història. Qui són actualment aquestes dues persones? Qui havien estat des que eren joves, que es van conèixer, que es van començar a sortir, no sé què, no? El que es demana un autògraf amb ella, i després, ah, ja queden. No heig de casa teva, no sé què. És que s'entén tot. I no parlen, però s'entén tot. És molt important. Hi ha sentiments, de diòstres, els joves que eren, doncs l'amor. I també el sentiment de l'amor. Quan ja són més grans, també en una miqueta, la descolocació, de, ostres, què passa ara, aquesta malaltia que arriba a casa nostra. Ells tenen un fill, també és molt divertit de les escècniques, quan entra el fill, pregres dos, com que li tigien per els famós i per que el nen faci cas. El nen, que ja és un home gran, és un adult, però... Es veu també quan era petit, i com els dos, el pare i la mare, intenten portar-lo cap al seu terreny, no? Molt bé, molt bé. Sí, sí, està molt tendre. Ho passa encara, i és això? No, ara no, ara no. He dit que al menjar el poliograma no. Què seria la qüestió de mirar? A menjar seren en pàgina web, també. Seria la qüestió de mirar, a veure, però on van actuant. Sí, sí, sí, perquè moltes vegades és això. S'estan a Barcelona, però després... Mira, veig que van guanyar dos premis, un va ser a Villanueva, com el millor espectacle extrenger 2011, a La Habana, a Cuba, i un altre també el premi del públic, a la millor drematurge, a Virminga, al Regne Unit. Perfecte. Val molt la pena, el Columca Teatro. Ens hem de quedar amb aquest nom, i penso que els hem de seguir. I suposo que estan actuant per el tema de l'Alseimer, perquè la Federació de Familiars o de Cuidadors de Malalts d'Alseimer també estan en contacte, representant aquesta obra i mirant aquesta sensibilitat cap a la malaltia. Suposo que la perdo de memòria, la perdo del teu passat, la teva identitat, la perdo de tot això... Això és terrible. Com va traient els quadres de la paret? Les quadres, un dia, en les fotografies famílies. La fotografia de Vodal, no sé què... És una representació del que està passant al seu cap, també. Com es despenyen, les... Sí, sí, perquè és molt gràfic quan va al metge, també, quan s'adonen que alguna cosa li està passant a la mare, en aquest cas és la mare que... Aquella pel·lícula de Juli Amur, que apeteix un Alzheimer iniciàtic, com es deia, va guanyar bastant els Òscars. Ah, que està recent, no? Ja ho explica molt clarament. Jo, una persona que era una catàdràtica, és que, quan em poso a pensar, s'amcauen les paraules, ve com s'amcauen les paraules. És una cosa molt gràfica i molt molt curiosa. Pot ser física i pot ser mental. Aquí hi ha una cosa física, és per una qüestió de poca... Bé, molt bé. Que les paraules no surten... Això, que això, i de poder sortir al final, no va sortir en res, això ens passa a tothom. Com es deia això? Ara no me'n recordo de la pel·lícula de lala. No, però no és tant la memòria. És per cançament. Exactament. És la capacitat de... Barbal... ...de transformar en intel·ligible allò que tens aquí, i ha de sortir a la barbina. El pensament. Molt bé. Doncs molt interessant, Rosa. Universal, a més, ha anat per molts països. Ha estat a Nova York, a Londres, a Shanghai, Buenos Aires, Istanbul... Fantàstic, fantàstic. Clar, clar. El gest... Evidentment, la gestualitat... Jo crec que és un problema molt de tota la societat. És la mímica, és la mímica. És la mímica, la filla cap, exacte. És el mim, però portat a l'extrema, en aquest cas, donar qüestió, doncs... Realitat a la veritat, no? Molt bé. Jo faré un petit esment sobre una... bueno, un llibre... ...curiós, una cosa estranya, que m'he caigut a les mans, no? És un llibre... És una trilogia que es diu a les nostres de Victòria Berman. No te res a veure amb... Amingmar Berman i Amingrit Berman. És un nom molt típic de Suecia. Però no amb els menys. Tinguis amb els menys, eh? No, ara potraris, són magnífics, no? I tampoc la mare Nojara que ens ha deixat fa poquets. Pobreta meva. I tant, m'agrada magnífica, aquella dona. Però l'hombre tranquil·la. L'hombre tranquil·la, que ja sé... Però ja precisament no tant. Ja precisament no tant. La recordo... No la recordo, ara. És una actriu que tenim molta presència. Potser que ella amb el grecorei Pec, com es deia allò, em sembla que era ella... Era el... Capitán Palamá, no. Era una cosa així. El món d'unsos manos, em sembla. Potser, ja veuràs si és d'ella. Ara la Rosa m'agrada. Sí, és molt bé. És que allà no, perquè... Representa un personatge massa atrapat per les convencions. Sí, no. A mi no em va agradar gaire aquesta pel·li. Sense agradar-me massa. A mi no, jo quan la vaig descobrir, perquè jo no n'havia vist fa 7 o 8 anys, la vaig veure, a mi no em va acabar de matar, tampoc. Està bé, però és un clàssic. És un clàssic. Doncs el que deia, una obra d'uns senyors que es diuen Eric Axelsund, que sembla el nom... Sí, que ensenya la foto de la Maurine Ojara. Ara entenc, perquè... Vale, vale. Per Roja, ben guapa. Sí, bueno, sobretot... Ara estem fent allò un doble. Jo parlo d'una cosa i es parla d'una altra. Digues, digues. El que va tenir un Òscar, un orífiqui... Sí, sí, te l'hi van donar. Sí, sí, per Roja, molt maco, molt maco. Bueno, i trobarem la pel·lícula que està. Era filmografia. Aquests senyors que es diuen Eric Axelsund són dos, no un. Són dos nois que estan vinculats al món de la música electrònica i que han vendit a fer una novel·la vinculada... Que bé, de la mi vall. Ah, sí, que veré la mi vall. Amb un thriller que inicialment... Últimament hi ha aquesta mena d'obsessió. I crec que està molt bé perquè ja era hora que les inspectores fossin dones. Perquè sempre la història dels thrillers hem estat inspectors. Des del Carbà, jo d'aquesta gent i tal, que dius, bueno, sempre és el mateix. Ara hi ha una, però porto 3 o 4 llibres que són inspectores. I ara estic llegint un altre, que també és una inspectora. Però molt bé, molt bé, perquè jo crec que és una visió molt diferent del concepte d'inspector. És una altra revisió del concepte de com portar uns casos, no com anar més enllà amb les coses que a vegades, sincerament, i això sí que sempre ho han dit, els homes les queden a mig camí. La sensibilitat, l'especial sensibilitat que té la dona per anar més enllà, la seva forma més ordenada, no sé com dir la paraula, vull dir. No, no, no, és veritat, però hi ha una percepció, és cert, una percepció molt diferent amb la dona que amb l'home, amb aquests tipus d'acord. És el desmenuzar les coses que seria fer, però això, un anal·licis minuciós... Hi ha un sentit diferent que va més enllà, serió. I aquí passa això. Sí, sí, sentit, sí. És una obra que era molt pretenciosa. Persona es diu el primer, trauma es diu el segon, i catarsis es diu el tercer. Ara anem amb el tema d'una inspectora que es diu Jeanet, que està portant una sèrie de casos una altra vegada vinculats amb nens. És una cosa de més recorrent, però amb una altra línia. És un cas que no és tan truculent, com aquell cibre que va comentar el David l'altre dia, del la Métri o que jo vaig comentar també no fa gaire, però que, bàsicament, sembla una història que es va desenvolupant amb una persona en concret, que es diu Sofia, que sembla que tot apunta cap a aquesta persona, però, curiosament, no, se'n va cap a un altre lloc. Però, llavors, amb aquest joc que, al final, sincerament, es perd, és a dir, a persona està molt bé, a trauma, però a catarsis, al tercer llibre hi ha sobres, o que diem, allargar massa aquestes coses no és bo, i és molt complicat una bona trilogia de llibres, costa molt. No són gaire llargs, són 200, 300 pàgines cada llibre, són 900 pàgines en total, per tant, amb un llibre que s'han pogut tancar, però això de vendre més i trobar més diners, per exemple. Aquí hi ha un moment en què les coses dius, a veure, per on va? Llavors, tot allò que ens explica és la mentalitat d'una persona. No tot, hi ha unes parts que les dones per suposat que és real, i és tot un trauma que aquesta persona, en concret, ha patit per culpa d'una sèrie de coses que ha passat a la seva joventut, i a la seva infantesa. Sí, conel·lític. Totalment. Llavors, aquí és on t'entrem. Llavors, aquí és la part que ajuda una miqueta amb descol·loca, amb el fet de dir, aquesta noia ha patit des de la seva infantesa una sèrie d'abusos, parlem clar, perquè per aquí van els tiros, ella s'ha creat un altre món paral·lel, però no és un món paral·lel de felicitat, és un món paral·lel d'infelicitat absoluta i de maltractament. És a dir, ella es crea un món paral·lel en què allò que li han fet mal a ella, ella l'està aplicant, però no l'està fent, realment. Llavors, clar, aquesta mena de desduplament de la realitat és la que et porta a tu a pensar. Aquí és on es deslliga, a més, la persona és una psicòloga. Vol estudiar-se ja mateixa, vull dir, amb un gran nivell, mentre s'estudia a persones que tenen problemes vinculats amb el tema de la pederàstia i altres qüestions vinculades, o que han patit, però a la vegada crea un altre submont. Clar, i acaba, és que dius, bo, què passa aquí? Avui, precisament... És complicat, és complicat, el llibre. I a final et perds, i després ja et torno a agafar, però et perds. És un llibre suec, és el que diem, aquella freador sueca, també, a vegades. Exacte, s'ho preocupa molt. Exacte. Avui, precisament, hi he hagut una psicòloga. Sí, una psicòloga, ja entenc molt. Ara em sembla que no, que no ho és veritablement. Sí. I em deia, a vegades, el que també passa en la vida és que aquelles persones que tenen dificultats, doncs, des de petitots, acaben tenint la seva punta sortida i d'enriquiment, fins i tot. O sigui, allò, el que acabes de dir a tu, si allò ho dirigeixen bé, o sigui, si dius, viu, pateixo, i això s'ha d'arribar a superar, no? Si ho canalitzes, clarament, que canalitzes cap a la teva formació, cap a oblidant que el patiment t'acompanyarà tota la vida, oblidant-te o archivant-ho, per dir-ho d'una manera, doncs aquesta xicota em deia això, no? Diu, això, a vegades, és un enriquiment per segons qui. Ara bé, quan és tot el contrari, o sigui, quan utilitzes aquests termes, sóc la víctima d'una situació que ha viscut o la víctima d'una situació que visc, i no surts d'aquí, allò que et condiciona i enmarca la vida, i no surts. I això són els rostres de Victoria Berman, perquè són les diferents cares, les diferents visions que ella té de la vida, o del que està passant al seu voltant, i com reacciona. Encara que allà realment el llibre es diu d'una altra manera. Per tant, ja es veu que hi ha un canvi de personalitat obligada per una sèrie de condicions que li diuen millor canvia de nom per tot el que t'ha passat, i a partir d'aquí, inició de nova vida. Però amb aquesta nova vida posa tots els fantasmes, ja els va recolocant i està bé, però no hem d'esperar. El que està clar és que, sí, quan elista es diuen que aquestes coses no se superen fins que no descobreixes tot el mal que t'han fet, per dir-ho d'una manera, o sigui, anar parant el nus de la qüestió. Però tot això avui ja és relativitza, això és el que deia Freud i tal. I llavors això és relativitza fins al punt que diu no, deixa estar això, estar givada, el que cal és activar-lo, i deixa que tot és una qüestió de trobar aquells punts que, en definitiva, t'ho puguis sintonitzar i que realment toplin. Com jo mateix, avui què m'heu dit vosaltres dos, avui donar la informació que us he donat i tal, que és que la meva salut en aquests moments ha millorat un bon punt molt alt. Doncs, en definitiu, estic com una mena de nul·lo en aquests moments, i tu mateix de les amodeies, i és perquè diu que la teva actitud, quantes vegades m'ho heu dit? Evidentment, la teva actitud és el pensament, és la... Bé, doncs deu ser una mica de cada cosa, també, no? Si la teva actitud és ganes de, evidentment, que et pot passar qualsevol cosa que tu calli, però la teva actitud està aquí fins a l'últim moment. Va cap aquí, va cap a... Sí, sí. Ens queden 5 minuts, què voleu parlar de la Villa Tauma? Fem un comentari, i el viatge, si els maria, doncs si podem fer-ho, l'iniciem i seguim la setmana que ve, o ja fem el que ve. La Tauma serà una d'aquelles pel·lícules que ja us en parlaré ara, i us oblidareu a cap de 5 minuts. És una pel·lícula palestina. Sí, és una pel·lícula palestina. Per què? Perquè això no és la cara dels galàxies, és clar. I és clar que l'aigua, no és igual, és una altra cosa, saps? No parla ni dels grans poders, ni dels grans revolucions, ni infografies, ni res, no? Ni canvis de paraules, que és la República i que és el poder absolut, ho canvien totalment. Ni efectes especials, tampoc, no? Ja, tampoc. No, això ja ho sabem. La Tauma és una vila que ha estat adquirida, com es diu això... Controlada. Controlada per els jueus, no? Ells són palestins, evidentment. I els palestins, com molts punts del món, doncs també eren burgesos, i a més a més hi ha un apartat petitó, que són cristians, no? I no en el masses, però són pocs, eh? Llavors aquests miren de conservar tot el que és essencial de la seva vida. Però és clar, la situació de guerra que viu aquest país és enorme, i automàticament doncs hi ha víctimes, no? I els amors, o bé se'n van cap a Nord-Amèrica, les estimacions que trenen aquestes tres dones, que són les ties d'una més jove que ha estat amb un petitons, amb un orfanat, eh? Llavors la treuen d'allà perquè estiguin amb elles, i perquè s'aduqui com elles a unes constants burgeres total, són dones, s'han de casar i prou, saps? Vull dir, és petit a la pel·lícula, però guaita si és gros, això, no? I de la manera que funcionen i tal. Jo l'he trobat íntima, vull dir, d'aquella... Això és el que busques, és que això no busques la guerra dels Galàxies, busques això, llavors quan ho trobes dius ara, no? I la guerra dels Galàxies probablement també la veurem, perquè és clar, com que ens la posaran per tot arreu, i a més a més, fins i tot potser farem aquella valoració tan... Aquesta és la millor que s'ha fet de totes, la set, que ja s'han fet ara, i ara em vindran dues més que encara seran millor, no? Dic una cosa, jo sóc torna a dir-ho, digue-m'ho a Fric, una altra vegada. No, a veure, és a dir, un dia, un any, un monestiu, vaig veure les 6. Des de la primera, que és l'antiga, de la setanta, una guerra dels Galàxies, l'Imperio contra Ataca, la torna a el Gedi, llavors a Menaza Fantasma... I ara ve a la set. I vaig veure les 6. Vaig acabar amb una empanada mental, vaig dir, però bé, en diferents dies. Però que la dius... És que no s'ajusta res, allò. Hi ha com altivaixos, jo vaig intentar veure una, la segona ja vaig dir... I acostava la segona. La segona ja acostava, i no acabo d'entrar, no? I les noves ja dius, et tornes boig. No sé què faran, si serà la setena, o és una preqüela per fer-la... Jo era, clar, que quedava molt rara veure una pel·lícula a la setanta-nou, com l'iniciel, com era allò. No, la guerra... no, a veure, és a dir, la Menaza Fantasma era la primera, no? És a dir, les tres clàssiques... És la quarta cinquena i sisena. L'imperi contraetaca és la segona. No, sí, però després, com a fer les tres noves, ara van endavant. Sí, abans, abans. És a dir, era primera, segona, tercera, les més noves, i quarta, quinta, sisena, les tres més antigues, clar. Un grinyolada, lògic, és això. Però grinyolada moltíssim el que són els efectes i tot, perquè ja són els efectes de la setanta-nou, que veies els fills gairebé penjant i les altres que són els efectes brutals. Clar, poc o molt, per molt que sigui un tema purament tècnic, són peliques molt perilloses. I llavors, clar, o ets un friqui d'aquests absolutament de la Guerra de les Galàxies, entres en aquest joc i tal, que jo no vaig entrar-hi, és com a l'univers trequi, d'estar trec, que jo no entro, o no, o no, vull dir, no sé. Perdona, si us maria que és molt més interessant. Ens queden dos minuts. Jo crec que és una pel·lícula que val la pena, Rosa. En parlem una altra, Estona. Anem una setmana gai, perquè m'interessa molt, també, i l'heu comentat tots tres, que l'hem vist, i crec que s'ha de profunditzar una mica, perquè hi ha un moment... Va la dir que hi vaig anar al xocolat de la Julián Binoj, i no sé si us passa a vosaltres, però jo només bebre-la ja... Clar, clar, clar. Ja faig bona ració. No, no, avui l'Amaro Nojar, la Jerez Pinó... Ah, avui està, ja et dic. No, la primera, jo l'en tu. Home, el Joan Guai no em passa, això, no. Ah, no, a mi tampoc, a mi tampoc. Què t'anava a dir, però és que... A viatge, si és Maria, és que la Jerez Pinój és molt maca, però justament... Però justament guapa, és a dir, en refereixo, representant-la amb la tota la vallesa que té ella, o i tal, no està guapa, sincerament. A la prògola. Jo crec que és pel tipus de dona que representa. Exacte, exacte, és un símbol de dona. Totalment, i ja ha vestit d'una forma molt... A veure, és una persona, és una estrella, però ha vestit d'una manera... Ha d'haver-te el món intel·ligent, tionfadora... Totalment. És una persona normal. I sí, exacte. Això m'ha passat també, per exemple, amb Julià Roberts, a Agosto, que feia de filla i anava normal. Ostres, sí. No anava tant, com sempre, la posen de princeset, i tot això que la posen més arregladeta. No, i de filla i de filla ressentida. Totalment, no. I, a més, em va semblar... Allà vaig dir, quin tros d'actriu, perquè ja saps que és una bona actriu, al principi era com una ximés niuneta, però ja Mèric Brocovics ja va fer que hi canvi. Però amb això d'Augosto dius, ara de Déu, senyor... M'està endavant la puta. Això és... Bé, tracta el tema, lògicament, però vull dir que és molt potent, molt potent, molt potent. Doncs em sembla que d'aquí poc la fan per la tele. Sí, la veu anunciada. A tele 5, oi que sí, o en... Aquest dissabte, a la nit, mira la carta a la tele, i jo diria que el dissabte l'has doble a la nit, a la tele 5. Perfecte, una bona hora per mi. T'entomaràs els anuncis, però, oi, a la tele 5, foten els anuncis fins per anul·lar-ho i tot, vull dir que és increïble. No, però llavors jo passejo, i tot el que he vist... fins a aquell moment... Reflexió, no me'n papo. I quan acaba, no s'adugi. Ja està, molt bé, reis. Doncs acomiadem-nos, que fan anuncis no cal que us facin, però... No, no, no, que no es facin. Bé, doncs, s'acaba la sintonia, adéu, si ja ho. Fins ara, adéu.