Babilònia del 12/11/2015

Benvinguts un dia més a la Vilònia. Avui estem amb la companyia inconvençorable de la Rosa Alcalà, què tal? Ara, bona tarda. Com estem? Molt bé. I amb la Frapant, també companyia del David. Hola. Montaner, què tal? Molt bé. Aquí vam d'Espet. Exacte, no? Fantàstic, doncs comencem un dia més a la Vilònia, aquest programa que parlem d'art, de moltes coses, i podríem parlar de més coses, però si ens faltaria temps, si fessin dues hores, Rosa, què et sembla? Home, jo crec que igual tindríem prou, no ens quedàvem enganxats. Segur que no. Jo n'hi he fet, prou més de dues hores. Sí, sí, sí. I què tal l'experiència? Són duros. Home, clar. Ens eren de 10 a 12 del vespre. Ostres. Això sí que és fumodillo. És una hora d'aquestes xunges de casa. No, ara ni vull. Ni ho faries, no? Molt bé. Doncs, com us deien, pararem de moltes coses. Parlem, bàsicament, d'un espectacle de llibres, bastants llibres, i hem estat molt lectors aquesta setmana, i parlem de cinema, i parlem de novetats curioses també vinculats amb cineforums, amb cinebaix, que ens ha explicat a la Rosa. Però bé, comencem parlant de flamenco, que no hem parlat mai aquí d'aquest tema. Sí. I ho explicarem bé, perquè és una altra experiència, és una altra concepte surprenent. El bo, el flamenco. Sí senyora, i aquí ho explicarem una miqueta. Parlem de llibres, de l'Ei de los Justos, la vida era això. Tu te vas, tu te quedes. Una cosa molt curiosa que llegir també a la línia de thrillers, últimament, i és curiós, si més no. Cinema, Marte, ens parlarà David, ens parlarà Rosa del cinebaix, del cineforum, en les pel·lícules que ha pogut veure ella, vinculades amb temes aràbics, em sembla, no?, el cinebaix, m'has aguantat. Sí, exacte. Ja ho parlarem. Parlem de sèptimo, una pel·li. Oh, què vol dir? Parlem de l'Hotel Transilmània II, que el David, amb aquesta línia de cinema infantil, que ens agrada molt aquí, que no fem una crítica. Sí, i tant, i tant. No, no, és el que toca. Exacte. I si tenim temps, el recorrem, ja que sí, els Maria, que mai el comentem, però algun dia el comentarem, i és el que hi ha. Fantàstic. Doncs també tindrem per aquí, ens acompanyaran musiquetes, que les acabo de perdre, com sempre, exacte. Parlarem, posem de fons, a un grup que es diu Shack Attack, que fa molts anys, dels anys 80, que es va fer famós perquè era uns músics que feien música, una mica entreges i tal, que sonava als ascensors de la Pomador de Nova York. I va ser famós a partir d'aquí, i aquesta música que ve sona i tal, són els músics d'estudi boníssims, d'estudi. Està bé, eh? No, no, jo vull que em poseu a l'ascensor. Clar, exacte. No, vull dir que és famós perquè sonava molt, amb aquest tipus de música ambient. Sí, sí, sí. I van fer carrera, molta carrera al Japó. Curiosament, aquí van ser famosos amb temes. És uníssim Invitations i tal, una música així, molt de relax. Soltarem de fons i ja veurà com sonar alguna cosa. I també escoltarem un tema de Brian Adams, que avui compleix 56 tacos, i que, bé, doncs, em sembla que d'aquí poc a Barcelona, no em ve equivocat. Ho ha tret nous dies, no ha tret nous dies. Ara, l'altre dia, us ho vaig veure, no? És el gran rockero, no? És el gran jove, jove. Canadeng, la gran competència de Bruce Springsteen, per aquelles zones, però incomparable amb Bruce Springsteen. Ho fa molt bé Brian Adams, però és el que tenim. Bé, doncs, vinga, parlem de Flamenco, una miqueta, i ara ja... Vinguen de fepalmes mentre dono cal. Un zapaté, un zapaté, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi. No. Bé, us explico de què va això. Va ser una... em van convidar a un event, d'una història i tal vinculada amb això. És el teatre principal de Barcelona, on d'on estava i d'on t'he vist, no? Va ser el principal que era el gran teatre de luxe de Barcelona, amb segle XIX i el primer gran teatre de Barcelona, el primer. El de les rambles? El de les rambles, aquesta baix. Exacte. Que es va fer el 1601, per tant, és un teatre exacte de la Santa Creu, perquè la promocionava a l'Hospital de la Santa Creu. No s'ha perdut. És una cosa que molta gent no s'ha promocionat per aquest. És curiós, no? Una obra religiosa? Exacte. Exacte. Bueno, saber també el tipus d'obra que es posava. Bueno, també es feien obres religioses. Autors d'aquestes. Exacte, això mateix, misteris... La passió, aquestes coses, pasturets... I estava una mica el que havíem entrat a aquest espai, i també una mica per al tema de l'estat, doncs van crear aquest teatre, un teatre que va acabar amb decadència, després de la competència que va entrar al Liceu, i al principal, a l'època de l'opera de la meitat del segle XIX, va haver-hi una competència bestial. Era molt millor el que sofria el principal, que no passava al Liceu, que la cosa va canviar. Vam entrar amb desgràcia, com tot, i és un teatre que l'han tancat, l'han obert, l'han fet de tot. Últimament era discoteca, segueixen discoteca, i ara hi ha dos sales, la sala principal, que imagino que jo tindrà un futur, perquè fa poc ha estat restaurat, i faran alguna cosa amb entitat, però han fet una sala baix, creieu en la sala bé, que jo té més perill que una caixa de bombes, però bé, no. Digue'm, ho sé de la paraula, perquè està molt amagat, està molt per dins, ja ha sortida d'emergència, però està molt exacte, està molt cap a dins, que fa una mica d'angúnia, perquè entres per tunnels, i dius, bueno, te'n vaig a parar. I bé, l'espai és molt polivalent, una espai que hi ha en les cadires, que no en sofa, que hi ha uns allotges, i tal, amb unes llums vermelles, una mica burlesc, una mica cabaret, aquesta història, amb un escenari, i llavors fan quadres flamencos. Jo vaig dir, quina por, a les rambles, això. Són aquí, però... Això deu ser, jo sangria, em vas dir una barra a la reda, la sangria paella i flamenco, bueno, ells estan buscant un públic que no sigui aquest, és a dir, s'accepta aquest públic, que tingui a més. Per això dic perquè és una cosa que és seriós. El costat mateix hi ha una cosa que es diu el Cordobés. Ho sona? Sí. És el tabló flamenco més important de Barcelona, que té 50 anys, i entrava als 70 euros. Ostres. No és molt de rayonsis, vull dir. A les que vull, llavors. I llavors es fa un quadro flamenco com Déu mana. I això, tu pagues això, pagues la beguda, vull dir, és un espectacle com Déu mana. Dignar. Dignar, exacte. I llavors, el que ha fet aquesta, ha sigut agafar els senyors que estan al costat, els han fet una mena de contractació, i llavors han portat cap allà. Si has desmuntat el xiringuito. No, no, no. És un complement. És un complement. Hi ha algun acord, imagino. No sé com va les coses aquestes. Això deu ser de gran format. Exacte. I llavors, aquí, clar, jo vaig dir, bueno, a veure què m'he de posar, no? Però, escolta, em va ser espectacular. Jo em va saber que em moria. Es diu Flamenco Barcelona, no és un nom molt graciat, no? I a partir d'aquí, aquí veieu, i els senyors després, l'espai és molt maco, és bastant espectacular. No s'han trencat la closca, no? No, no, no, exacte. I llavors, hi ha... Hi ha dos cantaores, un guitarrista, un percusionista, un del calaixi percusionista, i hi ha dos ballarines de mitges i mitges, una ballarina principal i un ballari principal. El ballari principal i la ballarina principal són brutals. No es pot dir una altra cosa. Te coneixeu, la línia del quadroflamenco i tal. Els cantaors de la cantaora era increïble. Aquella veu sortia del baix ventre directament, però amb una potència, no és solear, és un ostient, és una cosa d'aquestes. I el guitarrista és del farroquito. Té vincles amb el farroquito, per tant, toca com vol. Va ser una experiència, sincerament. Jo em vaig quedar sorprès. Tot en directe, amb una entrega, que llavors diu, és que estan comencem, perquè això no és gaire... no fa gaire que està en marxa, o realment, bueno, és que ja surt de mena, això. I hi havia gent? Sí, sí, sí, hi havia bastanta gent. Hi havia una mica de tot, tot sigui dit. Vull dir, hi havia gent... bé, hi havia gent que en sabia, fins i tot van ser convidats a gent, que estava amb aquest àmbit, que van pujar l'escenari, van fer un espectacle a final espontani, i hi havia turista. Hi havia el borratxo de tor, també. I aquesta combinació estranya, que volen intentar, però clar, estan començant. I aquí tenen els primers raonables. Val 25 euros d'entrada i 50 euros d'entrada. Depèn de com et col·loquis. No és barat o tampoc, amb una consumició i tot això. I llavors, que és una posada de massió estable, no? És estable. Suposo que igual van desenvolupant, van canviant, una miqueta, van... Però són els mateixos, sempre. Però és... En teoria, si ja no sé que hi hagi alguna cosa, no? Digous, divendres, abdesidiumenges, a les vuit, i a les deu. És el que tenen, i és el que fan cada dia el mateix espectacle. A mi el que no m'agrada, és que com se s'ha de polivalent, són cadires. La lenta no és un teatre. Clar, no són les butacas. Clar. I llavors, posen els cadires així, d'aquella manera, i tal, no? Exacte. I en uns sofàs al principi i als costats, també. I clar, i allò després d'endies que es portessin a discutir, que hi ha endies que es portessin, no sé què, el sol és molt bo, clar, tot això. Per a un costat està bé, però bé, és el que... És molt interessant. És molt interessant. Perquè l'únic que veia era quan... Quan venien les actuacions, jo què sé, del Rafael Amargo, que és superbé també, tots els ballarins que porta i els cantaors, cantaores de sonos seccionals també, o jo què sé, Sarabara, gent així, en aquest estil. Però, clar, venien puntualment afestades aquí a Barcelona amb un espectacle. Jo l'únic que és molt interessant, això, és la programació. Exacte. Jo l'únic que veia és que és desangelat, a l'espai. És fred, i feia fred. Desangelat. Falta una mica de decoració, una mica de caliu. Tot és vermell i tal, no és xulo, però és com que, clar, jo pensava que et cantés amb un teatre, no? I entres en un lloc en què les cadires estan col·locades, són còmodes i tal, però es veu una miqueta que li falta caliu, no? No és un espectacle de seure't amb un teatre. Jo pensava que era això, però bé. És el que hi ha, no? Però la qualitat, tot queda allà, clavat, i, vaja, m'he volgut molt. Aquesta principal, que és aquesta senyora, que no sé com es diu, és la que es diu Ibon, no recordo ara, que és magnífica. És una senyora que et dic que no és coneguda, dins del que és l'àmbit nacional, però sí local, prové d'aquest espai, i té una presència, és com la Bernarda Alba, surt amb aquesta presència, amb aquests caminars, amb aquella cosa. Fa molt bé. Bueno, mira. Bueno, recomanació, mira. Jo venava molt en planta d'avui, i això no m'agradarà, i tal. I no, no, i vaig aplaudir, i quan vaig ballar a casa senyora... Et vas aixecar. Em vaig dir bravo, bravo, perquè bravo, bravo. Fins nassos. Les coses es fan bé, es fan bé, eh? Vull dir que no. David, ha dit dels justos. Sí, del xufó Lloren. Mil i pico de pàgines, no? Ual. Sí, sí, sí, però bueno, no... El tren dona molt... Tu ja el vas comentar, aquell llibre. Sí. Què passa? No, però no. Està xulo, no? Sí, sí. Sí, està molt bé. Bé, és el que deia. És una novel·la Río, d'aquelles, no? Mm-hm. Però bé, no és com el... pensava que era com la... Aquella de Quem Foley. Dos pilares de la Tierra. Sí, que ja passa. Saltes de generacions, no? Ja. I quan acaba el llibre, els protagonistes del principi, hi ha morts i enterrats, no? Aquí no. Aquí és la història d'una generació, però al cap d'uns anys. No masses. 4 o 5 anys. Sí, no hi ha morts. Més o menys entre uns succesos i nosaltres, no? El que passa és que els aconteixements, d'un i dos, són molt variats, i va ser una època que es deia el siglo de les Luzes, perquè va ser quan va començar a instal·lar-se la electricitat a Barcelona. I bé, i segons, des d'aquell punt de vista d'aquella època, hi havia molts canvis, molts. Potser si veiessin avui dia tot plegat, se'n farien creus, però aquella època, ostres, no venien de pens... Si calcules el principi del segle XIX, doncs que comences en guerres napoleoniques, deixes gairebé enrere a fer èpoquet, la revolució francesa... Exacte. I acabes el segle gairebé... amb llum d'elèctrica. Havien passat per la llum de gas, d'alguna manera. Ostres, aquell segle va haver-hi molts canvis. Va ser quan Ramena es va implementar tota la indústria que avui dia continua. I que amb aquests aspectes, potser, home, sí que s'ha modernitzat molt, però, realment, potser no tant, en el fons, potser en la forma més, però en el fons fem el mateix, potser és industrial, és un procés industrial. És l'anona barcelona dels prodigis, que també és d'aquests noms, que eren molts inventors que hi havia aquí. Però quedava un negoci, d'alguna manera, que era que aquests sí que feia més temps que es mantenia, i que ja estava a les cavalles. Estava allà, els últims escoletats, que es deia que era l'esclavisme. Exacte. I hi ha molts països ja condemnant l'esclavisme. Espanya també, close, òbviament. És que allò està molt bé, l'esclavisme, m'ho he explicat. Sí, sí, sí. I bé, els protagonistes, bueno, un dels protagonistes, que és el praxe de Ripoll, diguem-ho així, que és un antic... No era indià, perquè no era indià. Era un home que tenia negocis aquí i a més a més a ultramar. Exacte. Però era un home que s'hagués anat a viure allà i hagués tornat aquí forrat de quartos. Tenia un amizari, tenia un representant. Sí, sí, sí. Sí, sí. Era un fill de sa mare. Sí. Tu tenies crúpuls, clar. No, no. Un esclavisme. Un agrero. Un agrero, un agrero. Sí, sí. Pots comptar, no? I llavors, bé... Tots giro el votant d'aquesta família una mica, perquè són una família benestant, burgesa, catalana, no de les més lluents, com pogués ser el Claudi López, i tots aquests, però... Sí, amb possibles. Amb intencions d'arribar a ser com aquests altres, però jo crec que en el fons ja sabíem que no arribaríem mai. I a partir d'aquí el llibre gira el votant de les malvastats que aquesta família provoca amb altres, sobretot en gent més humili i gent treballadora que rota al costat... Exacte. Diguem així, si com un planeta rota el votant d'aquesta família. I aquesta família. Bé, sobretot centrat en la figura del pare, que és aquest home al praxis ripoll, i el fill gran, que és el germà en ripoll, que és un... O sigui, el pare, diguem així, que encara manté una certa coherència, un cert codi d'honor... El fill és un gran apolàs. El fill és el típic que dius, el dia que arribi el negoci se'l polèix. Però ja sóc venir. Però se'l polèix. I em fonça tot. No, no, és un faldiller, però empadreït, bé, un d'ésputa... Bé, no té cap mena de codi moral, vers ningú, ni per la família, ni per ningú. Ni per el pare, no? Més hi ha moments del llibre que el pare li agafa així un amago d'infar i diu, no, si jo vaig anar a xinotxar, no, a buscar el metge. Perquè així, a veure, si el tornar hi havia cascat, no? Perquè està fins i tot de deutes, no? I a veure si... Si rascar algú, no? No, no, si el llibre està molt bé. I s'entra també amb una família més humil, de Caire Obré, en què el fill gran és anarquista i el fill petit, doncs bé, és un noi molt saberut, molt espavilat, però que té un problema, és que s'enamora de la filla d'aquests. I llavors, bé... No ho explico més, perquè... Clar, perquè aquesta és la part més... Sí, però està molt bé. I també m'agrada molt l'autor. Potser no és tan virtuosa escrivint... Exacte. Com el... Però és molt àgil. Com el fafon. Exacte, però és molt àgil, és pimpar. Però és molt àgil, i el llibre passa molt ràpidament. Una cosa que deies tu, clar, jo aquí no tinc el teu coneixement, però la pinta és que el tio domina molt llocs i... llocs, sobretot, emblemàtics de la època. Xiringuito, bars... Està ben documentat. Te pinta que jo no sóc tret de l'amànic. No sóc tret de l'amànic. Està ben documentat i sé qui ha fet la documentació. Ah. Per tant, mal. No sóc tret de l'amànic. Xiringuito, tal en la Barceloneta. Jo crec que allò s'arregurem en va existir. Clar, clar. El bar tal, el bar no sé qual... Hi ha coses que no puc posar la mà al foc. El que sí que és cert, per exemple, era el circ que hi havia al mig de la passada de l'Unya, que era famosa, van fer un reportatge per la tele. S'entrenia el que està molt bé aquell reportatge. El senyor Parmanier es diu... Parmanier, Lluís Parmanier es diu. Curiós que ho lligava amb la famosa botiga de màgia del carrer Pincésar. Que no sé si aquí, això sí que és una llicència de ficció, però podria ser que fos el mateix. No, no seria... No seria baró. No, no, sí, sí, sí, sí. Ben lliure molt recomanable. Jo l'he recomanat tothom, que sé que més o menys està aficionat a la lectura i que tampoc és el llibre, no és de pretensions intel·lectuals, ni molt menys. És un típic llibre que t'enganxa, que per passar a l'estona, i per conèixer una època de la Barcelona, que avui dia no potser no tenim massa per la màgia. Exacte, exacte. Però aquest senyor té dos llibres vinculades amb l'època medieval. Primer, segona part. Ja t'ho dirà la setmana que no me'n recordo ara, però amb aquesta mateixa línia. Potser molt interessant. A veure si ho diem i ho recordem. Molt bé. Molt bé, David Rosa, la vida era això. Què era això? Era això, és el que era. És el que era. Ai, és un llibre de Carmen Amoragas, que va guanyar el premi Nadal del 2014. Bueno, és un llibre que és la història... A veure, a mi m'ha quedat l'atenció, sobretot perquè... perquè utilitzen una mica les tècniques de comunicació actuals, la para del mòbil, la conversa que té per WhatsApp, el grup de WhatsApp en diferents gent i així. A veure, no dic res, no desvello res, i s'explico que tot comença quan el marit ha mort. Sí, ja està. La mica recordes d'incorrecte amb Mario? Ah, vale, vale, vale. No, no té res a veure, eh. Res més lluny. No, comparem, Miguel, David Rosa. No, no, però bueno... No, però bueno, que té gràcia. Perquè dius clar, veus com els actors... Ai, perdona, els autors, novels, novels, també, baixa. Bueno, com utilitzen també les tecnologies, no, les incorporen també les seves novel·les. Sí, no, està clar. Està clar, és això. I, de fet, és... Ja, bueno, el marit ha mort, després un procés d'una malaltia d'aquest edifici, és bon, un càncer, senzillament. I, bueno, com ja és que de vida hi són argentins, que havien vingut a viure aquí a Espanya, perquè tenien, bueno, per temes de feina, si havia sortit una feina i tal, hi havien vingut aquí a viure, no? De fet, era una feina del marit. Clar, era la renúncia que ella li va suposar, també, a nivell professional i tot. Ella va ser la que va deixar la seva feina. I, a més, tenien dos, no, no tenien dues nenes, que, bueno, ja s'ha ocupat més, potser, de quedar-se a casa, cuidar més aquestes nenes, no? I no sortia a treballar. Ara és quan ja ha tornat una altra vegada a buscar feina, a veure, per si ha sortit a casa i tal, no? I, bueno, feia una mica el repàs que ella fa de la seva relació que tenia amb el seu marit, no? Ja dic un. Com ja ho he explicat, per exemple, amb el grup d'oncologia, de l'hospital, de familiars que es coneixen, grups que van teràpia i tal, doncs, i comparteixen una miqueta, no?, tot això, les sentiments, les emocions, l'estat d'ànim, les alegries, també, no?, perquè també hi ha alguna alegria, no?, com a entre ells es van donar nàmnis, no?, doncs això mira normal, que aquesta etapa, doncs, mira, passa, i després, que sigui la negació, que sigui, no?, tot aquestes coses, no? I, bueno, és interessant, no?, i també perquè veus, aquí es barreja en diverses coses, no?, de fet, el procés de la malaltia, els sentiments i la relació de parella, que en un principi, clar, davant de la pèrdua, ella, el troba molt a faltar, era, era, doncs, el marit perfecte, no?, però després, amb el temps, ja veus que no, no?, de clar, quan ja, a mi, que mira que avança la novel·la, ja comencen a aparèixer algunes crítiques, no?, i algunes cosetes, ah, i no?, i la discusió, el típic, no?, les desabinencies, que pot tenir, no?, exacte, no?, però també... Malament, clar, malament, si tot és de color. Exacte, que això és fàcil. Clar, clar, clar. Una cosa amagada. Sí, sí. Que no es fa, evident, no?, que no és una flora. Ai, doncs, em veig també ser així, barreja amb el tema de, clar, el fet d'haver deixat el seu país, i haver vingut a viure en una cultura diferent, no?, aquestes coses de tipus cultural, o d'enyorança de la terra, de... de fer-se aquí un lloc, també, aquí, a la nova patria, al lloc a la terra de Cullida, no?, també fins i tot la relació que amb les nenes, no?, que va sortint una miqueta, no?, les nenes són una miqueta com un argument més, no?, saps què estan allà, i, bueno, de tant en tant van apareixent, però, bueno, com una cosa tranquil·lita, no?, no?, era una miqueta relació, i posia a l'escola, amb els professors, amb les tutores, amb les icòlegues a l'escola, amb els pares també, no?, de l'escola, el típic, no?, i, bueno, és interessant, és interessant, és una mica com deies, tu no és una novel·la així per distreure-les, que està bé?, jo trobo que no tampoc massa, massa pretensiós no ho trobo, per molt que hagi guanyat el Premio Nadal, ja he dit de l'impassat al 2014, bueno, està bé, però tampoc, és per tirar cuets, allò que diem, mira, la natura bona, bona, bona, jo crec que és, sí, jo crec que és una cosa digna també, però, bueno, i això és la novetat, no?, la, aquesta, d'aquestes relacions amb el WhatsApp, ella fins i tot, arribar, ella tenia un WhatsApp també, tenia una conversa amb el seu marit, i, bueno, després, després de morir, què fas? Ostres, continues amb aquella conversa, com ho fas? No ho dic, però, bueno, és una qüestió també curiosa, no?, com ella, que decideix fer, si continua amb aquell WhatsApp, o no continua, bueno, mira, és les noves, jo insisteixo, les noves tecnologies també hi ha a la literatura, molt bé, doncs mira, però està molt bé, perquè això, quan ho apliques tecnologies de la literatura, a vegades, d'aquí 10 anys, ho vinc de desfasat, per WhatsApp al millor d'aquí 20 anys, ja no ho saps, però, bueno, el Facebook, el Facebook, o l'època en què et partimiaven per fax, era com el fax de la modernitat, i clar, ara el fax queda com de segona filera, i el Facebook, que cada cop les vinc en relació amb això, exacte, exacte, això és una cosa que durarà d'un any, s'ha de dir, no?, sí, sí, sí, sí, i faig WhatsApp, o sí, una altra, una altra, sí, sí, sí, recordeu que també hi havia una que era ser com Life, que això va durar molt poquet, sí, exacte, sí, que la gent s'inventava un perfil, i llavors eres una persona dins una realitat virtual, però també ara, per exemple, els chats, famosos d'aquella època, també estan una mica desfasats, la gent ja fa per WhatsApp, ja no xateja, com avança, amb aquests chats, i clar, hi ha una aplicació de chats, o aquella com es deia, que sortia la... Ai, el Tom Hanks, aquella té un e-mail, i l'únic que és ella, clar, els e-mails s'utilitzen per temes de feina, però no per temes de cartajar-se, ja no havien dius molt més ràpid de la missatgeria, però té un perill, té un perill de cada una mica desfasat, el concepte, però bueno, que no passa res, com a mínim, bueno, doncs, això és que t'ha agraït. És aquest rotllo, que és com molt xulo, que vas a l'ascensor i dius, ai, que bé, et donava un rotllo, m'hi dius, sí, no? Música per a ascensors. Sí, és així com... a pianillos, ja... Estaven molt bé. Que no molesta. Sí, i expressament la feien per als ascensors. No, és a dir... Va sortir aquest grup, feien la música, era un grup d'estudi, i algú va pensar que s'onava bé l'ascensor, i llavors van començar a posar de moda, però clar, hi era un grup que actuava i tot, i que tenien els seus... i van ser molt famosos, eh, vull dir. Veiem les ascensors, sí, allà a Nova York. Clar, l'únic aquí no van anar molt... Teníem un bon mercat. Aquí van tenir la seva presència, els anys 87, fins al 1984, fins al 88, així, però bé, s'estan a mica dins del món de la música, això era Radio Club 25, aquesta línia musical més elegant, aquesta música més fànquita, va, aquest rotllo de la vida. Doncs... Abans d'arribar a la mitja part del programa, s'hauríem de parlar una miqueta més de llibres. Bueno, ja us he dit que últimament jo estic com una mica thriller, m'agrada molt, estic allò potser no millor, com tinc al cap 50.000 coses, busco coses que siguin, eh, una mica que em treguin, que m'enganxin i tal. I, bueno, i jo torno a insistir, vull dir, serà mentida que hi hagi una mena com de moda, i no em desagrada aquesta moda, sincerament, que tornem a trobar una inspectora, que es mou amb una altra línia, que és l'espector, és ambientat a Southampton, a Anglaterra, es diu Tu te vas, tu te quedes, és el llibre, el nom del llibre, hi ha una segona part, que es diu ni lo ves ni lo veràs, hi ha una segona part, que acaba el primer i el segon és una altra història, la porta de la Helen Grace, que és la inspectora aquesta, una inspectora molt peculiar, una altra vegada, amb molts fantasmes del passat, i a partir d'aquí, un personatge que és que no puc desbatllar-ho, encara que des de la segona pàgina ho saps que és, ho diré, però perquè ho diu, però perquè ho diu, no, no, no, no, no, no, no, ho diu, perquè ja ho veus venir, perquè el primer assassinat diu això és una assassina en sèrie, però jo no hi dius incresa diferent, amb el concepte assassina en sèrie, no és el dir, ah, assassina en sèrie, hi ha un... Sí, no és tracta de descobrir qui és l'assassinat, perquè ja t'ho estan dient des del principi. No t'ho diu exactament, però a final ho vas intuint, i sorprèn perquè no és la manera de assassinar, això mateix. I és una cosa molt salvatxa, és una cosa molt... és una cosa molt que et posa nerviós. Més que sigui sanguinari, o és, però sanguinari és a dir, és una persona que s'ha de tancar dues persones sense menjar i sense veure, sense res. I deixa una pistola al centre. Això és la base de la pel·lícula S1, no? Perquè van els tiros, i llavors és... Tu te vas, tu te quedes. El que es queda és el mort, i el moment que aquesta persona ja per necessitat, perquè es torna boja, perquè ja ha parut del sentit pel que sigui, mata l'altra persona, perquè es convertim en animals, i això és el més baixos d'aquesta persona, el primitivisme és absolut, no? I llavors, automàticament, aquesta porta sobre i surt a aquesta persona totalment després de 10 dies sense menjar, tota bruta, com un animal. I llavors, aquestes persones tenen les reaccions posteriors, diferents, o suicidi, o clar, és portar el límit a la persona. Amb l'opció de dir, si et tancen en un lloc que et moris de gana i de fred, posat morts, però si tens l'opció de salvar-te, perquè tens timprimari de la supervivència, i és molt fort, això està molt ben parit, i et quedes com dient, i és d'aquesta cosa que dius que fort, i, a més, sorprèn el que diem, i això no ho direm quan saps quin tipus d'assassí en sèrie és, i aquí ho deixo. Clar, perquè ell deu estar espectador, ell, d'alguna manera, és un boller, ja està mirant com no em reaccionen aquestes dues persones, és el plaer el deu treure, per què dic jo, no? Ell o ella. Ah, amigo mío, molt bé, molt bé. Però bé, això és el que diem, que es trenquen uns canons, i aquí ho deixen. I es trenquen molts canons amb el tipus d'assassí en sèrie, això és el que realment xoca, dius, eh, què passa aquí, no? Sí, perquè les dones també les han assastat. Vale, no, ja t'ho explicaré. Jo t'ho explicaré en privat després. No, no, no, per refreixo que clar, ja t'ho explicaré, no és habitual. En privat, sí. Doncs aquesta, i ara estic llegint l'altre, tu com has d'això, com l'he dit, ni l'ho veig, ni l'ho veràs. Bueno, que també és una mica més truculent, però jo l'explicaré. Però ja estic canviant, ja estic fent coses, mira, ja estic a punt d'explicar l'últim del Modena Grande. El tinc previst, els besos del pan, que és una cosa costumista, tranquil·la. Ai, sí, besos al pan. Però és al pan, perdó. Sí, si aquesta està molt bé, pinta molt bé. Veig que ja ha corregut per all aquest llibre, per això dic que... Sí, sí, que estava sortit, de correscència, i tal, que se va a comprar l'altre dia. I, escolta, el mídio, que és boníssim. Sí, té molt bona vida. Que t'enganxa, que guó, que té una encana al llibre, i no passa res, en particular és una cosa costumista, i tal, per això dic que en veurem el xip, perquè ja està bé. Clar, però és el fet del per què la gent gran, que hi feia un petó al pan abans de tallar-lo. Ah, exacte. Ah, jo sí, i jo ho feia. I això la creu, però... La creu i fins i tot ho feia. Però un petó al pan, no? Potser te l'has de menjar. Però era la família, era la família. I la família ni hòstia. Un petó, no morreig, tio. Un petó també. Ja són-lo com jo, no? A distància, a distància, sí. M'has tallat el gelat, no? I llavors, vols? No. Això no ho ben jurat. Molt bé, molt bé. Fantàstic. Doncs, bé, doncs, jo ja me li heu, perquè volia posar... És que estava a buscar una cançó. Vinga, posarem una baladeta, de Brian Adams. Una que es diu Heaven, que és molt maca, molt maca, molt maca. Molt bé. Dos minutets, i ara David es parlarà de Marte. Ens anem en altre lloc. Penso que vaig lliure també. Ah, bé, bé, millor, sí, sí. Has fet un silogisme, que es diu això. M'ha fet un silogisme. M'ha fet un silogisme. M'ha fet un silogisme. M'ha fet un silogisme. M'ha fet un silogisme. M'ha fet un silogisme. Veus escoltant aquesta cançó? M'ha vingut el cap una cosa. Una recomanació d'un programa que fan a la dos. Els diumenges a la nit a les 9.30, que es diu Cachitos de hierro y cromo, us recomano fervientament. És una cosa... A què referia a les cintes de caset? Clar, clar, i de vídeo. Però és que és brutal. Fa una noia de Radio 3, una noia... I llavors són fragments. Fa com un dia toca un tema. Avui parlem de la música disco. Un dia parlem de la música ahí. Va fer la música rock hard rock i heavy. Va ser brutal, és a dir. Però tenen un archiu televisió espanyola increïble d'actuacions en directe. I és en directe, no és enjaunat. Són coses que van... Agafen de l'època de tocata, de l'auçó i coses que és d'una categoria que ja fa molt bé, té molta gràcia. És com aquell programa que feien a l'AU que presentava el Santiago Segura. Sí, és aquesta línia. També estava molt bé, jo. Però allò té més categoria, és una cosa més... Allà era el que més de Cachón de hito. Aquest és com un decoratori, d'èxits... De fragments de programes musicals. Exacte. Molts que feien per cap dany. Agafen un tema, el millor, agafen un tema. Exacte, i vinga, vinga. I busquen música alternativa. És que no sé com és radio 3, agafa música també. Llavors val molt la pena. I ahir justament van fer la secció de les balades rock i tal. I m'ha vingut el cap, que ja va dir que és l'essència de les balades, de la música en general. Les balades rock són les que més potència. Sí, sí, és veritat, tenen una contundència i una exacta escorpió. Aquelles balades que feien, aquest rotllo. En refereixo que és aquesta una miqueta de la línia. I una altra cosa ràpida, no he dit el nom del tu te vas i tu te quedes. És un senyor que es diu M.J. Àlrich. Sí, sí. I llavors aquest senyor et diu que és un tio que comença a fer ara. Estava a la televisió, era guionista de sèries dramàtiques, d'imagino que era de la BBC o de parides anglès. Però el tio va començar i a partir d'aquí de fer guions fa llibres. Va, que ho sàpiguem. David, lleve-nos a Marte. Sí. Volant. Cal dir que fa temps jo em vaig llegir el llibre de Marte, que és el marciano, perdona. No sé per què en Nassos em posa Marte. Es diu Marte, es diu el marciano. I és un... d'un escritor que es diu Andy Wade, crec, no... I és un home que va... Bé, el llibre parla d'això, amb un futur proper. Jo d'aquí... jo crec que d'aquí una generació està ambientat. O sigui, avui tant... Ha passat la... Ha passat la... al mig segle d'aquest... d'aquest segle, no? Crec que a partir de 2050 allò deu estar ambientat. Perquè és aquella barreja entre... entre situació actual, que no canvia massa l'estètica de la gent i... i... i tecnologia que saps que avui dia no... no existeix, no? I per tant, doncs, això, dius, és una... d'aquí uns quants anys, no? I bé, és resultat que l'home ja... ha començat ja a explorar planeta Mart, i d'alguna manera ja... ja ha començat a enviar... diverses missions tripulades. Només ha passat els anys 60 amb la Lluna i 70 que es va començar, i no va ser només unes, sinó va haver diverses missions que... que van aprofitar la esbransida i, suposo, la pasta que tenia la NASA, doncs, per enviar-hi i aprofundir amb l'estudi d'aquest... d'aquest... del satèl·lit i amb aquest cas, ara, del planeta Mart, no? Però, evidentment, ja... clar, la Lluna pots anar i venir, diguem-ho així, en poc temps, però a Mart ja n'hi ha... quan ni vas, la despesa implica ja quedar-s'hi força temps, no? I implica ja, pues, com a moment, 30, 60 o 90 dies. A viure, ja, aquest cas. A viure, sí, sí, tinc gust, tenen una base estable, tot està molt condicionat, està molt... molt ben acondicionat per poder-hi viure, no? Perquè passa que, en real, poc temps de pocs dies d'estallar, doncs, una tormenta de sorra bestial, com no se l'esperaven, els obliga... els obliga a marxar, a marxar, però que m'ajudeu-me d'allà, no? Ja tenen preparats uns vehicles, que, curiosament, aquest vehicle arriba un parell d'anys ja abans de que arribi la tripulació. Des d'aquí s'envia, allò s'aposenta, i allò ja és, diguem-ho així, la... la... O sigui, és la sortida. Ja és com... igual que la nau que va a atarrar l'allun... a allunir-te la lluna, doncs, allò van tornar a sortir, la meitat es va quedar de baix i l'altra va sortir esperant. A la lluna, que li hi ha un petit impuls, és una massa perquè la gravetat de l'allun és molt menor. Sí. A Mart cal una mica més de... de més impuls. Evidentment, no com un coet s'ha tornat cinquè d'aquí a la Terra, perquè la gravetat és molt més potent aquí a la Terra i necessites molta més força, i un coet molt més gros. Llavors, a Mart, la gravetat és menor, i ve el coet. És més petit, però ho necessites igualment per poder-hi marxar, no? I llavors, ells han de sortir, que m'ajudeu-me, i, amb la desgràcia, algun d'ells es queda aquí. Es desenganxa una antena, el pica, i es queda... mig inconscient aquí. Clions. I els altres dubten, no sé en què fer, però, al final, l'han de marxar, perquè, si no, parella tota la misió, no? I la seva vida. I l'han de deixar allà, pensant-se que, evidentment, que el deixen mort. És el Matt Damon? És el Matt Damon. Sí, sí, sí. El llibre, evidentment, a partir d'aquí, ell no és mort, no és cap secret, no xafo res, i a partir d'aquí és la seva paripècia, per sobreviure el mar durant el temps que se suposa que no se sap. A principi, el llibre veus, això m'entén molt la intriga, tu allarga bastant, el fet de que no saps què serà d'ell. I, mica en mica, com ell és biòleg, i és un palló molt... molt espavilat. Digue-m'ho si aquell palló diu que aquest és espavilat. Doncs és així, és un tio espavilat, i sap anar resolent problemes que li van sortir... li van sortir en el pas, no? Sí. I bé, jo he vist el llibre i he vist la pel·lícula. La pel·lícula està molt bé. Si només analitzes la pel·lícula està molt bé, té un tempo molt... molt ben marcat. Diuen que està molt bé, que està pel·lícula. No decauen absolut. Cosa que al llibre hi havia moments que se't feia un pèl llarg, sobretot en les explicacions tècniques, que està molt ben... amb això el llibre està molt ben... molt ben documentat. Ja qui diu... Li he llegit algun fòrum, alguna web d'estrofísica d'aquestes, que realment un palló a l'atmòsfera vivint a març no podria sobreviure en cap de les circumstàncies. O sigui que sobreviviria però amb un percentatge molt elevat de risc de contraure càncer. Per la radiació que el planeta rep de l'espai, la radiació còsmica, incideix molt potent a Mart, perquè crec que a Mart no té un cap magnètic com té la Terra. El cap magnètic que tenim aquí a la Terra, gràcies al nostre núpio de ferro, impedeix que molta radiació... molta radiació còsmica doncs no ens afecti. En canvi, a Mart pots estar-hi un temps, però més ja has d'anar molt al tanto. És com els astronautes que viatgen per l'espai han de protegir molt bé la nau o l'estació especial internacional han de protegir molt bé la nau i molt bé la... en capes de material perquè eliminin totes aquestes radiacions. Clar, clar, clar. Però per la resta, per la resta el llibre està molt ben documentat, i la pel·lícula, evidentment, no pot ser... Però crec que no es deixa res... no es deixa res sencial. Es deixa, evidentment, jo recordava situacions que el llibre no es produeixen. Ai, que el llibre es produeixen i la pel·lícula no. Per tant, poc el tenen substancialment ni molt menys la trama principal. Ho trobo que l'han fet molt bé dels actors, però els trobo molt ben trobats. Tot i que quan jo vaig al llibre no tenia en mente la figura del Matt Damon i el personatge que jo em vaig imaginar doncs era un altre. Però bé, no, no. Després ja això no és important. I trobo que els personatges que han triat estan molt bé. Dona més relació, ai, relació... Digue-m'ho així, el paper del Matt Damon, cosa que per exemple el llibre ho equilibra més entre tots els personatges. Però bé, jo trobo que està el llibre... La pel·lícula està molt bé i la reconeix molt. Doncs vinga, llibre pel·lícula. Sí, sí, sí. I vaig anar en ganes tot i sabem de què anava. Vaig anar a la meva dona i ella no sabia res. I anava així entre quantes... vers a veure la pel·lícula. Però jo que ja sabia la trama i sabia de què anava, m'ho vaig passar molt bé, no... Fantàstic. Sí, sí. Molt bé. Doncs mira, recomanació. Rosli, tu has de fer molta recomanació. Ens has de parlar del cine baix i del cine fòrum. Sí, sí, sempre he de cosetar, però vaig ràpidet i... No, el cine baix, sobretot, és la commemoració dels deu anys ja, des que estan funcionant ja, en planeixi voluntari, recordeu que hi havia la intenció... No hi havia la intenció, es va arribar a tancar el cine, les ciutades han fallit, es va quedar sense cinema. Idealment la comarca, perquè tant cine és que estaven tancant per tot arreu. Aquí no n'hi ha, ni Sant Joan. Aquí ja s'allugues, eh. I continua sent un pol de tracció per de tota la comarca. Ni Sant Joan d'Espi, tampoc. Sant Vicent sí que... Cornellà, sí. Sí, Cornellà en tenen dos, tenen a l'Eroski. No, l'Eroski el van tancar. A l'Esclau, a l'Esclau només. Perquè el Pisa també se t'ho van tancar. Vaja, m'haginat, quin desastre. Sant Vicent, sí, el cinema amb la baïlet. Ah, sí. Són els motissaules d'aquells que estan a la... Sí, a la baïlet. Són tant de la barca també tenen. Però jo crec, em perdó, eh, com el cinema de la qualitat que ja s'enfaliu, no trobes la comarca, i raro, a tot Catalunya, eh. Sí, sí, sí, estan fent pel·lícules, a part de pel·lícules estrena, pel·lícules de qualitat, eh, i els cicres que fan també estan molt bé. Si tothom transmissions de ballet i d'òpera també... Molt bé, molt bé. Jo no he anat per la meva dona, sí que he anat a veure ballet amb directe, i diu que està molt, però que molt bé. Molt bé, molt bé. I tu volen fer un concert del Clapton? Andà. Ostres, sí, que curiós. Va, doncs una miqueta el dia 4 de novembre es va celebrar ja aquest aniversari, va, les va fer una miqueta de festa i així de celebració amb els socis i tota la gent moltes voluntàries, i tota la gent que vol. Està acostum per ell, reobrir-lo. Sí, sí, no va ser fàcil, no? No, no, no, que va, perquè a més el que van aconseguir va ser que l'Ajuntament compres al local. Sí. I llavors, a vostè espera aquest projecte, i després va ser a la gestió, a tota la gent que vostè ha gestionat. Allò deien que volíem posar un supermercat. Ah, no, no. Això es portava al Guinard. Sí, això era del Guinard. El Guinard era el nom comercial. La família Zé a negre. No, no, la família Zé, jo també. Hem fet un llibret, un d'explicar això, una mica, que deus tu, David. Ah, vale, vale, no sabia, veus? Que també tenia la discoteca que havia de cantar d'un pub musical. Sí, que ja anava molt allà, que estava molt bé, en aquell lloc. Però jo ara és una botiga de marroquineria. I que es deia Guinard també, eh? Sí, sí, sí. El cinema portava el pare. Mira, primer, el cine Guinard es va crear el 7 d'agost del 68. Es va inaugurar. I llavors era una sala només, però era la sala més gran de tota la ciutat, perquè a més hi havia més cines. Hi havia l'Iberia. El casino, no? No, hi havia el centre perroquial també. Però jo no soc de Sant Feliu, ho sé, per la posteriori. I no sé si feien cinema. Era més aviat teatre, el centre perroquial. Doncs primer, era només una sala. I després, l'any 88, sí, 20 anys després, va ser quan va fer una reforma de recinta i es divideix amb 3 sales. Era quan ja vos començàvem en aquest fenomen, aquestes moltes sales. A l'any 96, 8 anys després, va fer una altra reforma, i llavors eren ja les 6 sales. És la que... Ara retenen, no? I al 2004 es va tancar. Jo vaig començar l'any 92, juntament amb el Jaume, i la meva gent de Sant Feliu. I vam arribar, vam parlar amb el senyor Negra, en el seu moment, i vam començar a fer un cineforum. Ah, molt bé. Va ser l'embrió una mica, perquè després va ser tot això. Ah, molt bé. I vam estar una colla d'anys, doncs vam estar fins... Però fèieu xerrades, fèieu presentacions de pel·lícules... Sí, sí, sí, sí. I què passava, moltes vegades, aquest home... L'any 93 pot ser, David? Pots ser, sí, 92... Aquí diu que l'any 93, en l'àmbit de la TN, es crea el cineclub La Finestra. Sí, nosaltres. I fan sessions de cineforum, el Centre Perroquial, i el cinema Guinard. Fins l'any 1997. Sí, més o menys. I què passava, que no era el cinema Guinard, sinó quan tu agafes una pel·lícula per projectar-la, no en agafes una. No en agafes un pack de pel·lícules. Què passava, que era comercial, era la que ell projectava. Però les que es tenia que quedar i que no projectava, era la que moltes vegades, en altres, ens interessaven. Ah, clar. Era com més alternatives, més independents, clar. Sí, i en les que moltes vegades, ell no tenia... A més, li ocupava amb una sala que no la feia servir, i... I li venia més gent, perquè fèiem-lo del cineforum, o sigui que... Va bé, va bé. Home, no sempre. Hi havia dies que venien quatre gats, i hi havia dies que... que rebentàvem la sala. D'apena, també, de quin director parlès, si ho fos, per dir, col·lacle, perquè és... Vam començar, mira, amb el dracol del bramestoker. Oh, que guai! D'on hi ve, eh? I ja s'ha d'anar a comercial. Sí, a vegades... Ojo, a vegades hi havia coincidències, eh? O sigui, a vegades coincidia que aprofitava la pel·lícula que ell tenia. La primera sessió... Però perquè ella era bona a la base. Sí, sí, era la bona a la base. Home, si ens interessava, la aprofitàvem. Era un copo, la diusoma, pues. Sí, sí, això. Vaig fer una pila, però una pila, eh? Una pila de pel·lícula. Mira, ja puc dir, ja vaig conèixer la meva dona. Ah, mira, per on? Fantàstic. Que guai, quin recorse. I després d'aquest espitx, ara la Rosa ens seguirà explicant. Que és molt interessant. Home, clar, és que això és molt xulo. Això, que això val la pena. Si estem parlant justament de la reservació del cinebaix, doncs mira, hem tingut en directe... I no, ja em vaig alegre. Es veu que l'home, quan... Queda molt pensit quan es va tancar la sala, no? I no va tenir... No sé si, sincerament, si és viu o no, no ho sé. Perquè ella era un home gran. Però no va tenir esma pobra home de l'humor que estava d'anar a l'inauguració fa 10 anys, quan es va inaugurar el cinebaix. Tot i que ja no era seu, però l'home de l'home s'estima molt el cinema. Tot i que havien tingut els nostres rifi rafes amb ell, perquè ens correga la calafacció, coses de gent d'abans... El negoci. Sí, coses de negoci, perquè era un negoci, però tu es veient d'un altre punt de vista. Clar. I com ara l'escup i convergència, per dir alguna cosa. I d'alguna manera el barquiu tema. Però bé, bé, és que l'home s'estimava el cinema però l'home s'estimava el cinema i el dia que va inaugurar el cinebaix va ser incapàs. No va poder anar. No va poder anar de l'emoció. Jo no sé era si l'home és viu o no. Ja no en sé més. Perquè em sembla que no viu, se'n fa viu. Molt bé. Una devor incomiable, que és viu. Molt bé, molt bé. Tenim aquest cinema molt viu, molt viu. Doncs estan fent ara la mostra de cinema àrab i Latin America. La junta en totes dues les fan coincidir en el temps. I llavors són nou dies de maratonians, de projecció de 22 pel·lícules que estan, estan força bé, molt interessants totes, de diferents països. Alguna destacable que tu creguis de tira, clar. N'hi ha moltes, n'hi ha una xilena, n'hi ha, per exemple, aquesta de los Caballos de Dios, que és el Marroc. Sí. Sobre el tema de com la gent pot arribar a fer aquests atentats. O com es poden transformar. Fins i tot ser un islamista radical. Molt bé. Allò que sé, l'etxellat de Tunis també, Gadi, que és de Palestina. Bé, perfecte. I es va inaugurar, que és la que sí que mencionaré, que és la que jo vaig veure, es va inaugurar el dia 5, o sigui, el dia següent. A la pel·lícula diu, ell em va dir Malala, o ell em va posar Malala, que és la noia aquesta. Ell em va posar Malala, amb 16 anys, que la van disparar als talibans. El cap, perdó, el cap. Sí, sí, sí, perdona. Bé, va estar greu, bastant coma. Què passa, que després la van portar a un hospital a Anglaterra, i allà es va recuperar. I va ser perquè la van... a veure, ella estava col·laborant amb la BBC fent com una mena de diari. És que hi havia una mica de les experiències, del dia a dia, de l'escola, de l'escola escolar, i ja era molt defensora de l'escola excepció de les dones, senzillament. Sabeu que això, per als talibans, està supermal vist. Està prohibit i perseguit. I ella, bueno, és molt important la figura del pare. De fet, ella, pressió de la pel·lícula, si tu l'aixi ell em va dir, o sigui, em va posar Malala, de nom. Com la record, és una persona molt... una persona liberal, molt oberta, que ell sí que la posa en el altre, genealògic. Ell sí que, per primera vegada, posa una dona en el seu arbre genealògic, és la seva filla Malala. I això és molt important. Poso una miqueta la història d'aquesta nena, i després, quan li van arribar el premi Nobel de la Pau, de l'any 2014, està molt bé la idea. El director és el David Guggenheim, que és el que va fer també el documental. Estic parant d'un documental. Una veritat incòmoda de Algor, en aquelles conferències que era un president que anava fent pel món sobre el tema del canvi climàtic i com l'economia i tot això estava... l'economia i la posició política, les estrategies polítiques dels països estaven fent aquest canvi climàtic i com tot això estava afectant a tots, la salut i tot. Sí, sí, sí. Doncs això, ell em va dir Malala. A més, està molt bé que combina l'acció real el present, són personatges reals, i ja quan està vivint a Anglaterra, amb el seu germà, la relació també és molt divertida amb el germà, amb la mare, també hi ha com viu tot això. I ho combina amb dibuixos, amb dibuixos animats, que són... Recordo una miqueta de la pel·lícula Persepolis, una miqueta, una miqueta. Perquè és el passat, tot el que havia passat, com que no tenen ganes de reconstruir-lo trobo que ho resolen molt bé amb aquests dibuixos animats, dibuixos de... tant de la història del perquè ja li van posar també Malala, que era també d'una nena d'Afganistan, que també expressament li havien posat aquest nom, era un adolescent que t'ho va ajudar a animar a les tropes del seu país, als guerres del seu país, a ajudar contra els invasors. Diu més, va viure un dia com un lleó que és 100 anys com es claus. I a partir d'aquesta frase ella també se l'aplica. La relació amb el pare és molt important, tot el que li ha inculcat la idea que li ha inculcat el pare. Això és molt bo, molt interessant. Aquest és el primer documental, la primera pel·lícula, a partir d'aquí estaran fins al dia 14 en pel·lícules que es pot mirar ja inferensuraris, si tal, pel·lícules i altres possibilitats de veure-la. I l'altre és el cineforo que estic anant al Palomaca sobre la caixa sobre el cicre de créixer sense consumir aquesta vegada. I llavors diuen que es passa la pel·lícula que es va projectar és una que es diu Viest of the Sotter Vesties del Viest of the Sotter del sud Salvatges És una fàula. Passar a la Luiciana. A veure, està encaritzada a la Luiciana, però no importa el terreny on siguin. Pot ser qualsevol part del món. Pots ser sud-america, africa, sud dels estats Units, pot ser qualsevol lloc. On hi hagi una comunitat indígena que té la seva forma de viure que és feliç, que el que persegueix a la seva vida no és consumir consumir consumir i tenir més coses, no, el que persegueix és la felicitat, per tant és una vida tranquil, una vida senzilla, d'autobestiment molta cosa. I com es veu amenazada la seva subsistència, la seva supervivència en aquest cas és per una inundació que n'hi ha perquè hi ha un dic. Hi ha un dic que conté les aigües, però crec que hi ha darrere d'aquell dic que és una norma complexa, industrial, que pobra d'ell si toca en aquell dic. Però quan hi ha plou molt clar, si el dic no suelta, no treu aigua no pot baixar al nivell de l'aigua, tot comença a pudrir-se, no hi ha pesca, no hi ha... Hi ha una mica de tot això. I com l'anés a imaginar que el que està passant és el desglas dels pols, com es desglassa en el gel, i llavors per això fa pujar al nivell de l'aigua. És una mica fantàstic en aquest aspecte. No es veu una mica de la realitat amb tot això. Bueno, molt bé, perfecte. És interessant, és interessant. La forma de dir això, hi ha comunitats no només al sud d'africa o a l'africa o a la sud d'amenaçada. Sí, sí, s'hi ofici tot. Si hi ha els Estats Units, hi ha gent que pot estar vivint d'una manera que no per això són ni més pobres, ni més miserables, senzillament és la seva manera. I són feliços, i són feliços així. Fantàstic. Bueno, doncs seguirem desgrannant més, com veiem, no? Exacte, amb consumitant, ni tenir tantes coses. Exacte, exacte, que no. Ni de dependre de tantíssimes coses, amb el mar que això fa el medi ambient. No tastem mal acostumats. Doncs és això, la pròxima pel·lícula de demà a divendres, que és l'exemple d'Espanya, és Bikes vs Cars. O sigui, la contraposició d'utilitzar les bicicletes. En lloc dels cotxes. En les històries d'experiències que hi eren. Van haver-hi algunes països. Doncs va ser interessant també, aquest contrast. Fantàstic. Genial, veiem més cosetes, que la Rosa ens l'hauríem d'explicar en d'aquests documentals tan xulos, que se'ns escapa i se'ns va allà i ho veu. Bé, jo tinc... Queden quatre minutets i tinc... Amb un mon carregó. Una pel·lícula... No, no me la carrego. Del tot. És un sèptimo. Que és aquesta pel·lícula del Ricardo Darín i de la Verenrueda dirigida per al Patsia Mezcua. Mezcua és un senyor basc. Per què no m'imagino? Digue-m'hi, imagino que el punt de base, això és el que han posat tots els trails d'aquesta pel·lícula. Vull dir, estem parlant de Ricardo Darín, que està casant amb la Verenrueda, viuen en un edifici de qualitat, i el pare s'encarrega, que estan a punt de separar-se, tots dos, i el pare diu, bé, m'emporto els nens al col·le, que, bé, en aquest cas, el pare li tocava, i en aquest moment de separació, que hi ha entre la parella, i fan una juguesca que els nens diu, baixem per les escales, aquí arriba abans, tipic, l'ascensor i tal, no fan la broma aquesta. Vull fer-te molts mosfils. Sí, doncs, clar, quan veies la pel·lícula no faràs mai més de mig. Exacte. La pel·lícula és el primer minut de la pau, els nens baixen els peus, els dos nens, els críos de 7, 8 anyets, i tal, fan el col·le, van vestits amb l'uniforme, i llavors puja l'ascensor, i vinga, va, ninyos, no sé què, salit, i no apareixen. No hi són, no han sortit, perquè està baixant el porter, que se n'has fumat dins del propi edifici. I, bueno, i fins aquí puc llegir. A la pel·lícula té un moment... Un tràilet, també. Sí, sí, exacte. No vull molta cosa, perquè, clar, tot passa, o gran part de l'acció passa dins d'aquella edifici, lògicament, no? Clar, vull dir, les busques, què ha passat, vull dir, què ha succeït, no? I les confiances, per part d'ell i d'ella, dels veïns, del porter, hi ha un comissari, clar, és molt típic, ara molt típic, amb el tema de la crisi i el cor de l'ITO, els segrestaments allà, els segrestos de la gent, vull dir, els nens, els diners de la gent en pasta, aquest tio era un advocat important, i ja també és una tia amb una bona posició. Però, bueno, ja veiem qui és l'encarregat d'aquests segrests. Ja està, no dic res més, no? És sorprenent, sorprenent. Però la sorpresa... Sí, però és molt curta, la pel·lícula. És un hori i 20 minuts i tal. Bueno, que està bé, queden poc a falta, que expliquis molta més cosa, però la pel·lícula tampoc donava permés, però, bueno, sorprenent. Per què i com ha passat, això? Està molt bé, però comença a desunflar-se, desunflar-se, desunflar-se, i al final dius, bueno, vale... I llavors no queda molt explicat, jo t'he quedat rotllo i tant, va. Això és una cosa molt determinant, i ja està, i ja es queda un minutet, i, bueno, vinga, va, jo com sóc així de burro, comento una pel·lícula molt ràpid, que es diu la Isla de los Olvidados, que és una de les téles Carhassen, aquestes és Cargard, i tal, i Benjamin Hellsted, que és aquest nano, que és això, una pel·lícula noruega, que va sobre els nens d'aquesta illa, que són un correccional, que hi ha una illa noruega, apartadament del món de l'alruidor, que és el que passa. Amb un correccional, imaginem, pensem, que un concepte pel·lícula escandinava, l'afredor de l'espai, i l'afredor també de com es plantegen les coses, els abusos, que es produeixen per part d'aquests enractors o d'aquests controladors, de Carles Nens, aquesta mena de pel·lícula filogai, que es mou amb aquesta línia perillosa, de qui... És clar, és un espai d'homes, i és el que passa, dins d'aquell espai. Hi ha un petit heroi, hi ha una revolta i una sèrie de coses, i es veu que aquesta aquesta gent que porta aquest correccional és encara molt més corrupte que els propis nanos que han anat per qüestions elementals, per robar quatre coses. Estem parlant d'on és un fet real, és una espai autèntica, que es diu l'Aïsa de los Olvidados, que és Caben Togay, que és un home d'aquests raros, i la pel·lícula està molt bé, està molt bé. És una pel·lícula que va passar fum, no? I a l'any 2010 em sembla que va ser, i jo la recordo, que la vaig hora promocionada, i val la pena, agafar-la per tant, mira, hem fet un comentari ràpid, una dolenta i una de bona. Bueno, ens queden res, 30 segons, doncs ja està, doncs ens acomiadem, molt bé, vinga. I ens escoltem d'aquí 7 dies, el dijous que ve. D'acord? Vinga. Adeu. Adeu. Fins ara. El just de la fusta parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven a ell, que fins ara en votis. 400 pisos per vendre. Si s'ho ha pagat de la seva butxaca, tinc olipotifes. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia.