Babilònia del 19/11/2015

Benvinguts, un guijous més a la Vilònia. Què tal, com estem, Rosa? Hola, bona tarda, molt bé, aquí, ràpida. No tenim càmera, però és que la Rosa ha fet un requiebre, allò m'ha fet una cosa. Estava traient so al mòbil, que és el que s'ha de fer. Estàvem la vista baixa, amb els botons tibils. Tu juro que l'estava traient so al mòbil. Molt bé, Rosa, com veiem... El David el tenim callat, raro, ui, que està molt seriós. M'estava documentant d'una pel·lícula que he vist. És l'altre utilitat del mòbil. Sí, clar. No té el món de WhatsApp, no? No, no, no. Que val la pena, doncs també comentem. Molt bé. Avui tenim un problema. Parlant de cinema, el David eminentment cinematogràfic, perquè parlarem de moltes pel·lícules de Homes Man, que és aquesta so que està mirant el David, seguríssim. No, no és aquesta. Bé, el Pablo Escobar. Que també ens parlarà del Pablo Escobar, El Paraíso Perdido. La Rona es parlarà de la bicicleta verde i de huevos d'euro. Bueno, deixem-ho ahir. I després jo us parlaré d'Ahora o Nunca i una cosa que es diu Pixels, que ja comentarem amb l'Adam Sander. I després intentarem fer una mica de tertulia també amb Viaje Silsmarí. Sí, Silsmarí. Exacte. I que parlem de una miqueta que ens podem comentar. Però abans de tot, com és un programa, insisteixo, eminentment musical, ai, musical, cinematogràfic, parlarem una miqueta d'art. D'acord? Us sembla bé? Sí. I parlarem del Caixa Forum, d'aquesta exposició que es diu Animals i Farons. Ah, ja l'he vist, eh? Sí, sí, sí, està molt bé, molt xula, molt, molt xula. Animals i farons. Sí, ara farem 5 centíms, molt ràpid, a veure què... Bueno, hi ha una percepció que tens quan entres que dius, bé, vull dir, és una exposició que parla, lògicament, de l'art egípci. I són per do peces del lupre, que dius, home, doncs això, la cosa ha de tenir pes i en hundia, que és allà. Però què et trobes? Que realment aquest tipus d'exposicions, a vegades, volen ser massa didàctiques. I és clar, quan parlem d'animals, lògicament, hem de parlar de la cultura egípcia, tots els que serien els grans parts dels deus, doncs amb enofis, jator, d'aquesta gent, posarà en cap de tabaca, de gos i tal. Tota la simbologia dels escarvats, l'acerp, les cobres, tot això té una, les esfinjes, la filla cap, un animal mitològic i tot això. Bé, tot això té molt a veure amb la cultura. Els gossos, també. Els gossos, els gats. És molt curiós. És una part molt interessant, és a dir, que entraria en el que seria el tema de la mumificació, perquè hi ha fins i tot un cocodril mumificat, que és espectacular. I veiem, per exemple, que és molt simpàtic, molt simpàtic, perquè és curiós, no? Els sarcòfags dels gats. En comptes de ser la menofis o la menjotep, o qui sigui, doncs és a la cara d'un gatet, i a dins està la cara, el cos, i dins està el gatet mumificat, no? Vull dir que té la seva gràcia, no? Digues, digues, digues. No, no, que m'he quedat pensat. Hi havia una exposició sobre l'art forerari egipci, el queixaforum de Girona fa un any, també. I sí que és veritat que també hi havia una part d'aquestes coses que comencen, sí que és molt curiós, els gats i les sarcòfags de gats. Exacte. Crida l'atenció, perquè dius, home, a mi les gats estaven molt... La simbologia que tenia, que ara no me'n recordo gaire, però segur que tu ens ho recordes. Aquí els deus representaven cada animal. Bueno, evidentment, hi ha una vinculació amb certes evolucions, no? Hi ha deus que evolucionaven amb les seves formes, no? Però el gat, en concret, era la mateixa funció que tenim ara. Era la funció de... Sí, sí, sí, d'animal de companyia. Al gos, no. Al gos hi ha menys oficials que aquesta gent ja tenia la cara del gos i tal, no? I ara posa un tema vinculat amb el tio de la vigilància, del traspàs, dels morts, no? Diguem, estava sempre a pareixia a costat del que serien les tombes, no? Vull dir, aquesta genera, també, de la lleialtat, que també s'utilitzàvem les tombes cristianes, no? El peu, el peu. El peu del sarcòfac sempre representava lleialtat i fidelitat. La fidelitat, sí senyor, sí senyor. Moltes dones tenien el gosset als peus, no? Però amb la intencionalitat de ser fidel al marit, que això és aquest punt. Hi ha alguns nobles també, que eren fidelxes al rei i a la monarquia. Ah, també. Vull dir que aquí hi ha una doble lectura o triple lectura fins i tot del que és a l'ús del gos en diferents èpoques, no? Molt bé. Però el que era molt curiós és, sobretot, el que eren els avaloris, no? El que utilitzàvem les dones, amb aquella època, no? A les petites peces, no? En forma d'escarbat cobries i era, doncs, per als afeïtes, no? Que es deien, els ungüentos, no? Aquestes històries, no? Per tant, és curiós. Aquesta part està molt bé, la part de momificació està molt bé, i una part d'esteles, que també són molt curiós, però, clar, aquí una miqueta s'ha de dir una base, un coneixement, ho explica molt bé, eh? Vull dir, el xarrolífic de l'alco vol dir-te el lletre, que juntem amb l'altre vol dir no sé què, i això significa, jo què sé, no me'n recordo, jamà, per dir alguno, i això vol dir-te el cos, per tant, però és una cosa d'unament complexa i per curiós de seguir clar. És que jo crec que, si no, li haurà de ser per la pedra de Rosetta. Potser encara estarien intentant d'aixista. La veritat Rosetta era Egipci, Grec i Llatí, no? Vull dir, era l'estrès, no? No, era Egipci, Grec i Arameu. O una llengua d'aquesta, sí. Una llengua d'aquesta, sí, o faníssim, o una cosa d'aquesta, sí. Vull dir, però com que dius tu ara és això, doncs, a partir del Grec, vas a poder, clar, fer l'evolució, no? Sí. I hi ha una part final, que està molt bé, molt bé, molt bé, molt bé, que és la part, diguem, vinculada a les esfinks, això, que està molt... Allò és espectacular. Allò s'ha de dir que ja és la part, però, clar, per un costat dius, has de passar per un procés, no? Vull dir, que és molt didàctic, els nens s'ho passaven de jo més bé, els nens, tot sigui dit, la gent que estem una mica curtits amb el món d'alar i que ha estat el Museu del Lubre, per exemple, jo no he pogut estar d'això a la gala, i veus tota aquella... imensitat, no? No me'n recordo. Sí, sí. Em vaig acabar saturat. Clar, no és que et saturis. Amb un dia et saturis, allò és que has de viure allà, i anar-hi nant, i anar-hi nant, i tant, tant, entrar, avui veuré això. A veure si van recordar ben entrat, haver sortit al migdia, i anar una miqueta i tornar a entrar, perquè, clar, si estàs de viatge, doncs, clar, i tot el dia ja no veuré res. Jo crec que ja vas passant sales així, pim, pim, pim, pim, com qui va pel metro, i una altra. Però, bueno, en si mateixa, l'exposició està molt bé, és a dir, jo la recomano, sense cap mena de dubte, jo recomanaria, en aquest cas, que la gent que anés una miqueta guiada, les guies al queixa form són magnífiques, tot són noies, em sembla, i ho fan molt bé. L'únic, clar, són guies d'una hora, és a dir, que faran una selecció, clar, i allà hi ha milers de peces, per mi, ara. Llavors, clar, jo recomanaria que una explicació genèrica, perquè, exacte, perquè és molt dents, l'art d'Egypti té un coneixement increïble d'aquest dels seus déus, el que deies, i, clar, i com es va explicar, és molt llarg, però val la pena, com a mínim els essencials moure'ls. Jo és curiós, perquè, quan vaig fer Humanitats a la UOC, una de les primeres coses que ens va ensenyar, sobretot amb l'art, amb la cultura d'Egyptia, perquè, primer, el primer que va intentar fer és treure'ns tot l'eurosentrisme que arrosseguem, i que és inerent, perquè vivim aquí i no ho podem evitar. I és perquè, normalment, tota la civilització europea ha admirat les grans altres civilitzacions, entre elles l'Egyptia, i la considerava com un, algú únic que havien escut allà, i és mentida, podrida. O sigui, l'art i tota la part cultural, no? La part cultural d'Egyptia, mama, però bàsicament de cultura africana. No és una cultura que vas néixer allà, a l'arriba del Nil, i perquè sí, no, no, no. O sigui, la majoria de simologia d'econografia egípcia està treta d'econografia africana dels voltants. Però també de la zona de mesopotamia, no? No, no, no, no hi havíem tant d'allà, però hi havíem influència. Però hi havíem molt més de la part africana. No, segur, segur. Que no pas de la part més asiàtica. Sí, sí, sí. Perquè aquella època que hi sona els deserts, allà van bastant, no? Potser que hi havia tot el desert teràbic, i tot això... Digue'm, així que hi havia un desert pel mig, no? Clar, clar. Fins a l'altre imperi mesopotàbic. Sí, sí, sí. I això, home, sí que hi havia nexes de connexió, suposo. I suposo que hi havia filtracions. Però bàsicament va jo d'allà, no? I doncs, però és... Més que res, el punt de vista, no? Clar, clar. Perquè jo, particularment, no m'agrada massa la cultura egípcia. Has comprat revistetes d'aquestes. A mi tampoc és una cosa que és valent, però... I sempre, a cada número, a cada número d'exemple, d'Història de Nacional Geogràfic, t'endinien una de... Perquè és venible. D'Egypte, d'Egypte, perdó. I dius, n'hi ha altres temes. No hi ha història moderna, o... No, sempre d'haver algo d'història clàssica. Perquè és exòtic, és exòtic. Sí, grec, romà o egipci. Clar. Dius, ostres. Perquè això és de l'atenció. Clar, és quan parles d'art, el 480 itàlia, és a dir, ve-la, hi ha coses que són com uns referents, el impressionisme, són coses que pam, pam, pam, pam, que la gent li dius, anem a parlar, jo què sé, de l'art del romanticisme, i se't queden així, on diuen, què sé, això, no? És clar, en refereixo que hi ha una sèrie de parangons, que quan es fan revistes d'aquest tipus, que ja són complicades, que la gent tingui una tirada important, no es van a buscar coses molt, molt venibles, o que siguin més de moda. Però, bueno, és el que hi ha. Bé, doncs feta el comentari, per cert, avui tenim de fons escoltant a l'avió, que ja la veieu per aquí crida fent crits, amb el Dancing in the Dark, Dancing in the Dark, perdó, que avui l'avió complex era en 56, no me'n recordo, sí, 56. No, perdó, 50, 50. 53, 53, 53. Perdoneu, perdoneu, que m'estic liant. Que jo... Mira, que és dos edats. Exacte. Ara estic exagerant una mica, eh? Clar, clar, clar. I després escoltarem una cançoneta a mig programa del Faula Alboran, un disc especial que té el DVD, tot, vull dir, el Terral, l'últim disc que té aquest monoma, perquè realment està venent tot. Sí, està un Plink, és un Plink Estadis, com va estar aquí Barcelona, el Sant Jordi, s'ha un Plink, una barbaritat. Sí, està venent molt. És bastant natural, cantant, fent... com a persona, és una persona que... Sí, molts valors, no? Valors d'això, de honestedat, de senzillesa, de bona persona, joventut, també és guapo, és jove, és espàtica, té el to que així també tímid, una mica, no? És un encant, és un bonet, no seria? No, i a més, el tio té una veu molt maca, trobo que saps també trobar... Sí, molt acollidor a tot, clar, cançoneta així, cançoneta romàntica, a l'amor, amor. Amor així, en general, amor, perquè igual pot ser un home, alguna dona, que a la vida que ha mort, una mica el sentiment que té estar enamorat de tenir ganes de viure... Les males llengües, el que diuen de Paola Alborant. Ai, què diuen, no, no, no. Sí, sí, sí. Sembla que sí. Però bé, això... Hi havia un club de fans i tal, però això típica, xerrar i no sé què, va ser fent la cua i això, no? Es veu que els pros de fans ja ho tenen coll per ball, que això és així. Però bé, perquè saps cançons? És un amor neutre. Exacte. És un amor neutre. La parla d'ella, ni parla d'ell. Per tant, això és peculiar, si més no. I això vinga a tots els públics. Clar, per fer-ho universal, evidentment, no? El concert d'aquests que van fer a Barcelona van anar a les meves nebodes, que per cert, la meva neboda, la que m'ha deixat el CD, la que s'escolta, clar que sí. I van anar amb la meva germana, amb la taula, i a més es parla. I diu que hi havia moltíssima gent, però de totes les edats, això sí que els va cridar l'atenció. Diu que hi havia jaies de no sé quants anys, però gent gran, vull dir, en blanc gran. Diu que hi havia gent jove, amb nens, de totes les edats, i igual la gent cantava i ballava. Sempre hi havia el que no, que hi havia el concert i que es queda allà mirant i ja està. Però que la majoria estaven cantant, i sabien les cançons, les lletres, un èxit amb un públic molt heterogènic. Fantàstic. Doncs mira, ara escoltarem d'aquí una estoneta. Les cançonetes molt així, de la musiqueta que té com moltes influències. Igual té el DJ que hi ha ara. Vull, com es diu, plement, que igual agafa per una rumbilla, o que agafa diferents tonalitats. Hi ha una cançó que a mi em recorda molt una de Chambao. No és per res. I de l'anterior disc, hi havia una que es deia el Besso, que recordava molt a Carlos Cano. Tenia aquesta línia de la vaneda... Sí, està agafant una mica d'influència. De les vaneres de Cádiz, aquesta línia així. Però ho fa bé, és que queda bé. Ara escoltaràs David, una que és més rítmica, que és Passos de Ferro, que és potser una mica més antítesi del que hi fa, però bueno, una mica per trencar. Sí, però bueno, una mica per trencar. També, també, doncs no ens morirem aquí d'aquí. Sí. El primer disc estava molt bé. Jo sí que vaig sentir que el tinc al primer disc, i la veritat és que és molt bé. Doncs ara descobrirem aquest Tarral, aquesta cançó, i el David ens parla abans de de Homes Man. Sí. El hombre de la casa. Sí, Déu de l'honor. Ah, va, ja sé què tens. Doncs no l'he vist, no l'he vist, però... És un western digit pel Tomi Ligons, que després fa... el 2005 ens va... ens va deleitar... era una pel·lícula, una mica... Ah, que surt. Aquella de los tres enterros de Melquià des Estrada, necessita el vist, que és aquell home que diu que se li mora un amic seu mexicà, i el ha de portar a enterrar el poble d'ell. I, clar, que un moment l'home... el viatge és llarg, i l'home es va pudrint. Ostres! Jo no el porto, com el porto. El porta-caball, no és un western, és avui dia, no? Però bueno, no sé per què l'home va a cavall, perquè és paquet, i tal, i el porta-caball... i clar, allò va... em passen moscas, tu. És un moment que li he d'anar traient els cucs, que li van sortint. Jo no me'n recordo gaire. La tinc una mica així, no sé per què, és que no sé exactament la trama, no me'n recordo gaire. Però aquesta és més impactant, encara. Sí, sí, sí. Aquí estem a 10 d'honor, ens parla del mitjans del segle XIX, en plena... Potser l'inici, és que no sé més o menys com va començar, tota la colonització del west americà. Això va ser... L'inici com a tal va ser considerat amb la relació francesa una mica abans, que va a 1.700 i algo. Ja va començar, llavors. I la creació independència va ser al 1.726, em sembla. Sí, però jo parlo de la colonització del west. Ah, no, no, la colonització de l'oest, no, estem parlant de principis del XVIII. Doncs això és de mitjans del XVIII, o sigui, no feia massa. I diguem així, ja hi havia una esmena de... de colonies, això és a Nebraska, però clar, allò que vas diuen veus els percos dels anys 50 i 40 de l'oeste, dels colonitzadors, no era tot el que relocia. I en aquest cas, hi havia gent que l'inava bé, com és la protagonista de la pel·lícula, que és la Hillary Schoonk, però hi havia altres que no s'inava bé, perquè hi havia molta bruna, hi havia passes de gana, i... hi havia... i la gent se li moria en els fills, només néixer, i això que el film parteix d'aquesta premissa, en què hi ha 3 dones d'una comunitat, 3 o 4 dones, no recordo, que bé, que entre... bé. Diferents desgràcies, entre ella, que bàrias sols hi moren els fills, que vaig néixer, que perden la xageta. I avui dia, no sé quin trastorn seria així a nivell psicològic, no et sabria dir, però un xoc d'aquests bestials i que perden al nord, absolutament. Només per dir una escena, que una li acaba de néixer al nadó, en Pleibern, el nen despulladet, el té fora la dona que està... que l'actriu és la mirant de Otto, que és la que va fer... Doncs literalment el nen se'n va a la comuna. O sigui, l'agafa i allà ens a la comuna. Clar, et quedes... I a partir d'aquí la comunitat... Perquè per tu una miqueta ja... és la desesperació... i és total. Ni les ganes de sobreviure. A més a més, que és curiós, perquè això ho sap reflectir molt bé el Tom i les Jons. Les relacions interpersonals a aquella època no eren com un... potser les puguem tenir avui dia. Avui dia, potser hi ha una mena de... un plus de comprensió vers la teva parella. Aquella època, a Casarta, era més aviat un negoci que no pas una relació d'amor. I si, diguem així, la dona sortia entre cometes o l'home, tarada, doncs... tu quedaves una mica com... un negoci que ha fotut, no? La dona sortit tarada, tu. Com comprar un cavall. Sí, sí, una mica era una cosa així, no? Totalment, vull dir que això. Llavors, no hi ha cap mena de... no hi ha cap mena de trauma. La comunitat sí que accepta que aquelles dones no poden estar allà, perquè el clima aquell no, no, i a més que... interfereix en la... en la supervivència de la resta, no? Llavors, encarregant-ne una... una bona veïna, que és l'Ajleri Són, sultarona redomada, però molt efectiva amb els seus negocis que monto, perquè gafi aquestes tres dones amb un carro i se les endugui a l'est, on venen amb una mena... clar, a l'est ja estem parlant de la civilització. Amb un poble doncs són originaris, perquè ja hi ha una dona... d'un... frara d'allà, un reverendo, que diuen ells, que les... les internaran en un lloc, estaran ben adeses, no? Mm-hm. I, doncs, ella, principió accepta, però, diguem-ho així, d'un atzar... de la vida, doncs... el Toni Ligons, que fa un paper d'un... d'un poc apena, li deu un favor amb ella. Vale. I, doncs, la favor ella s'alcobra, que l'ajudi a... aportar aquestes dones amb un carro, un carro ja preparat, tipo gàbia i tal, ben acondicionat... Bueno, els estàndards d'avui dia, diries, jo aquí no estic ni dos minuts, però en si guàrd... Però en aquella època puc... En aquella època, jo era d'una confortabilitat que t'hi desquena, doncs que l'esport final és perquè desingressin. I a partir d'aquí la trama és moguès tenen molt d'ho, molt d'ho, hi ha alguna escena unírica surrealista en què al mig del Renault Res hi ha un caccio hotel impressionant. Un caccio hotel, ja, però de l'ujo, eh, una cosa bestial. I clar, es van... amb una gana i porten diners. Escolteu, donar-los-los a sopar i deixar-los-nos dormir. Ah, no, no, no, està tot el teu ple. Que m'estàs dient, no? Era miratge, aquest hotel era miratge, no? I el que passa a continuació ja no ho explico. Molt bé. Ah, doncs mira, doncs és aquelles pel·lícules? Sí, sí, però aviam, acabes la pel·lícula i se'n queda un mal rot... Ja no explico més, perquè ja... Se'n queda un mal rot i un cos, però de clamp, eh? Bueno, mira, la veurem, és que la tinc por ahí, per donar voltes, perquè dius la veurem o la veurem. Et transportes parts de la pel·lícula i et dius... Hòstia. Clar, és això, no? Hòstia. Vos re la descobrirem i quan la veiem ja farem un comentari. Ah, les dius que la ficció, no, però la realitat sempre ha superat la ficció. Jo m'he explicat aquesta escena de la... que ha acabat de néixer el nadó, que el tient s'ha anat a la comuna. M'ha recordat, quan es explicaven les vivències dels espanyols o dels catalans, que van estar exiliats a Argyalès, a aquest cas, a la Concentació. És bo. Ara a la platja. Exacte, a la platja aquella, no? Hi havia dones, les dones que ho expliquen, que van veure companyes seves, que clar, si tenies la criatura, tu no tenies llet per inventar aquella criatura, que no tingués cap aliment tampoc, que sabies que es moria, o a més agafaven febres de seguida i tal. O sigui, la dona entra a l'aigua, i el nen ho faig. Són situacions extremes, extremes, extremes. És la desesperació aquella. L'estalviu, l'estalviu l'últim. Sí, clar, clar. En fi, vinga, va. Passem a la bicicleta. A la bicicleta verda. Rosa, com ho tenim, això? A la bicicleta verda, molt maca. Canviem una miqueta la línia, no? Sí, can de la vida. A la igualtat i... i a ser persona, ja podem viure com tu vulguis viure. És la primera pel·lícula que ha fet... que ha estat dirigida per una dona a l'Arabia Saudita. És de l'any 2012. La directora es diu Haifa al Mansur. És la història d'una... Al Mansur. Al Mansour. Al Mansour és el Mansor. Sí, suposo que d'oferir també igual per aquí. Sí, sí, sí. Em refereixo que el Mansor es deia... Am Arab es deia al Mansur. No, no, no. Sí, igual sí. Sí, igual és la... Sí, sí. És una història molt maca. És la història d'una nena que no sé què deu tenir uns 12 o 13 anys. Sí, però ara no té més que llevar a l'escola. És clar, és a l'Arabia Saudita. Ja hi ha altres nenes, clar, ja sé que l'educació ja és separada per sexes, no? No, té un altre nom, sí. Ja ho direm. I clar, els ensenyen el coral, els ensenyen tot això, i les matèries queden de fer elles. Però ella era sortida, ella de fet va vestida molt occidentalitzada, va marxar els texans, amb les seves bambes, veus que sempre van les seves bambes les que hi ha de tela, perquè és de roba, no de cuero. I les dues que hi ha al sud, va jugar, té un amic també, té un nano, que juguen, que fan una mica d'edat, alguna competició i tal, i el nano sí que té una bicicleta, i a vegades li deixa, o sigui, ella sap molt de bicicleta. I llavors hi ha una botiga, que té com un batzar, i un dia ja ve una bicicleta, posa això de color verd, que m'encanta. I dius al senyor, dius, guàrdim d'aquesta bicicleta, que ja vindré a buscar. I ella, clar, intenta treure's un diners com sigui. És molt maco, és molt maco. És preciosa, sí senyor. Clar, ja veus que hi ha casa, està amb el seu pare i la mare, i llavors, tot això és per veure la societat, la societat com viuen, i com la situació de la dona amb aquesta societat. Creus que sí que és oberta, que és molt occidentalitzada? Veus que canvia la mare a casa, así que ho tenen tot molt occidentalitzat també, i visteix molt bé i molt maco, però, en canvi, consultarà el carrer que siguis en de posar aquell vell, una mica de tapadetes i tal, però amb unes amigues a centres comercials a comprar roba i tot això. Però encara de cara a fora han d'anar amb aquests vells i aquestes coses. I el pare veus que hi ha molt bona relació amb el pare. Se l'estima molt a la nena i tal. I un dia ja veu com a l'altre genelògic, hi ha tots homes, llavors, ella s'apunta. No me'n recordo del nom, com a successora, i posa el nom. I quina és la seva sorpresa pobra? Que un dia, quan el pare està amb uns amics i tal, quan fan una reunió estan només els homes també. I la dona es limita, servirà el menjar... El menjar que es mengen a restes. I ella s'ho esmenja. Ara me'n recordo de la pel·lícula. No sé com, el pare et va ensenyar amb un d'aquests amics, d'aquests homes que estan allà a reunir, i li va ensenyar, perquè a l'altre genelògic, el taja. Ostres, aquí ja s'ha començat a caure, aquella idea que tenies, que mira, aquest senyor és una mica diferent, o sembla que ja està avançant... No, no, no. Després, quan ho veu, ostres. I després hi ha una altra història, que es veu que ell vol tenir també com un herèu, la masculí. I al final, bueno, l'acaba casant-se amb una altra, ella vol fer la boda, es veu casament, casar amb una altra... Des d'ell, on viuen ella amb la mare, et veus com allà davant, però s'estan veient el casament. Llavors et cauen una mica tot. Però, bueno, la nena, finalment, com aconseguiries les diners per la bicicleta? Doncs amb un... amb un concurs de versos del corany, que hi ha a l'escola. És curiós, perquè ella és molt mala estudiant, i sobretot amb el tema de religió, com que no. I en canvi, quan hi ha aquest concurs, i quan se les aventa del premi, dius, ostres, un present, bueno, s'aplica moltíssima. Per aconseguir la bici. Sí, sí, i al final guanya fins i tot el concurs. És molt divertit, sí, sí. No sé per què... Ah, no, no li donen el... Ah... És que, davant de l'escala, les professores són també molt autòsactes, són molt islàmiques. No, no, tu has d'anar amb el vell, sempre les estan renyant, perquè ja no porta el vell, perquè com es comporta, tot. I per exemple, si n'hi ha homes, ells ja no poden mirar els homes, dius, però ells ens estan mirant, perquè no poden mirar nosaltres. Doncs no, tu cap a classe, no sé què, hosti, les mestres aquelles, no? I llavors quan ja guanya el concurs, i diu que li pregunta, no bueno, i en què invertiràs les diners i tal, dius, allà, davant de tothom, saps allà a l'escola, a l'escola... Xanta inocència. Per comprar la bicicleta, osti, què has dit? Li treuen el premi. Li treuen el premi, pobreta. Això no me'n recordo. No, no sé si diró, no, però bueno, al final, dius, veus, després la complicitat amb la mare, que dius, doncs tu i jo continuarem endavant, i intentarem viure d'aquesta manera com ha de ser dignament, i tentes de ser feliços en aquest món, no? Dissociatat, que evidentment les dones s'ulten perdent, no per decepció, no? En canvi, el personatge del nen és molt maco, perquè el nen té aquesta inocència, veus que són superamics, que ja li diu, bueno, de gran ens casarem, i tal, i jo sí que l'estimo tal com ets, i vull que siguis així, no? És una pel·lícula molt ben feta, i molt propera. La Lourdes també l'havia vist, la Lourdes també la va comentar. Sí, és veritat, és veritat. Potser el millor el diré a vosaltres, veus, ja vaig a veure, potser el millor va coincidir, i el millor, seré el que t'estiu, la paria amb DVD, seguríssim, perquè jo, com vaig a fer, no me'n recordo. Sí, sí, és molt maco. Bé, doncs, seguim parlant de més pel·lícules, ara que n'hi ha una mica del xip, d'aquí les totes escoltarem a Paulo Alvorant, però ara el que farem serà parlar de, ahora o nunca, una pel·lícula de la Maria Ripoll, amb el Dani Rovira, amb la Maria Valverde, amb la Clara Lago, i, bueno, així de coneguts, bueno, hi ha més gent coneguda, però són gent que sobretot ha fet sèries de televisió i tal, amb aquesta línia, no? Bé, la Maria Ripoll és bastant coneguda, ha fet moltes cosetes, no? Però aquí fa una comèdia, una comèdia, doncs, bueno, doncs bastant espuntant, nens del que cap, perquè és bo que una vegada veient justament aquesta pel·lícula, un trailer, doncs el Dani Rovira, que avui en dia és un dels còmics més... molt jovenets, sabeu qui és, el Dani Rovira, i tal, que fa... Els 8 peïllos bascos? Exacte, els 8 peïllos bascos. I ara no sé si he fet avui els 8 peïllos bascos. Sí, sí, sí, exacte. Però vull dir que també fa sèries i tal, és una persona que és molt, molt, que fa això el club de la comèdia, és un tipus còmic de base, llavors, de mena, llavors, a partir d'aquí, això li surt molt bé. I llavors, la Maria Ripoll li va deixar molta... molta teca, molta canxa per fer, no? A ell també surt la Jolanda Ramos, la que és tan bé, deixa-la anar per fer els comentaris, no? I fins i tot hi ha la Melodi, la del Baile del Gorila. Ostres! I l'ha posat per i al mig. A veure, antes muerta que sencilla, no? No, que és la Maria Isabel. Que te confunde, David, que te confunde. Sí, sí. No, que és la del Baile del Gorila. Uu, uu, allò, que... No, no, no, no. Agua s'hi era, no? No, no, ni idea. Però cascuda i, bueno, i molt maca i tal. No era aquella que va ensagrestar aquesta nena? No, no, això és la Melodi. No, era l'altra Melodi. Pobre criatura, no, que era la filla de la cantant d'Òpera. Quimera, que és ella quimera. Ui, para meva, una setmana. Aquesta és de... Era coreana, oi? Aquesta és de Santa Coloma, em sembla. Ara viu a Miami i tal. Tenen ínfoles de granteza, però bé, que no passa res. Bé, doncs el que et dic és una pel·lícula, és una comèdia, una comèdia d'aquestes que, bueno, complicada que s'ho pugui succeir, no? És a dir, el Dani Rovira coneix amb una noia, mentre està fent un... no sé si un Erasmus o està en Londres, d'on s'allà, i es coneixen. Llavors, el temps que estan allà, diuen, escolta, ens casarem, i quan es casem, es fem nòvios, no? Doncs... T'ho escasem i ens fem nòvios? No. Ens fem nòvios, però després, quan tornarem cap a Espanya i tal, ens vindrem a casar aquest poble que ens vam conèixer. Sí. Llavors, clar, passa el temps, es fan més grans, passa el període de nubis, i es casen allà. Llavors, ella ja se'n va cap allà, bona sèrie de coses, i ha de venir el nubi amb tota la seva parentela. D'acord? Llavors, clar, és impossible arribar. Doncs, primer, perquè hi ha una vaga de controladors aeris... Ah, vale, que van a casar-se a Londres. A Londres, i tant. Després hi ha un núvol d'aquests volcànics a Islàndia, però on rellot d'aquests? La qüestió, aquesta de les peripècies, pobres meus, per arribar, sobretot el Dani Rovira amb el seu pare i el seu sogra, que m'onten uns cristos, recalen Amsterdam, i jo passava que moria del riure, eh? Per aconseguir una maleta que perden, fan una mena d'aposta, amb una mena de holandès, perill rojo, d'aquests imbensos, no? Menjant pastís de marihuana. Ah! A veure quina aguanta més, perquè és una mena, bueno, és una aposta que fan, no? I és boníssim, és boníssim. I és que em passava que em moria del riure perquè és molt cachó, perquè és que el Rovira és genial, vull dir. Totalment bufat, no vull dir... Dio de tot, és boníssim, vull dir. Hi ha molt d'espontaneitat, no? Per exemple, quan està l'avió, que diuen... El avió no ho desdiarem a Amsterdam, perquè tenim una nuve que diu que no, que me caso mañana, que me caso mañana, i que ara vols anar a agafar-ho. Que agonbelendi, que agonbelendi, que me tiro, que me... Aquesta espontaneitat, clar, és l'ubó de la pel·lícula, no? En general, s'aguanta, està bé, gairebé és impossible. Però pot passar totes aquestes coses, però tot el que li passarà en 3 dies, pobrets meus, és impossible. A més, ella té un petit... Llavors, mentre va fent comiat a soltera, hi ha un dia que s'emborratxa, li passa una cosa, i llavors es desmonta tot, i està molt bé. Però té gràcia, és molt dinàmica, és molt fresca... Es passa una bona estona, no? Sí, sí, sí. Pateixes perquè dius, coi no arribarà mai, pobret meu, no? Però bueno, està bé. Jo fa unes cares, que es gira, i un gestos. És un tipus molt expressiu, no? I això és molt important. El fet d'arribar a un u a l'ondes és... Sí, no, clar, clar, exacte. Arriba un moment que dius... És la peripècia, no? És la peripècia per arribar-hi, no? Pagafia el cap d'utro, que diem després el que és la... Vull dir que per entendre, hem de buscar desprà la boda. Clar, la boda és un minut. Vull dir que em refereixo que és una cosa que tot és tot el que passa abans d'arribar-hi, no? Que no és 4 bodes i un funeral, no? Perquè també van parcar els tiros, però tampoc és això, no? Però vull dir que està bé la pel·lícula, val la pena. Jo la recomano com a algo divertido, re de cap obra d'art, però per persona estona bé, que ja fa falta tant en quant, tenim això. I ara sí que ens anem amb el Pablo Alvoran, que no es va cantar Pasos de Cero, que està molt bé la cançó. David, eh? Prohibit posar-se que et xondua. Vinga, fins ara. I és que tot s'acaba i termina si dejo de ser el que soc. Déjame, no dudes ni un segundo de mi alma. Alteras mis sentidos, liberas mis alas. No cabe tanto amor en esta cama. Si me dejaras que bueno es sentir que suspiro de nuevo, que tus roces y mi roce juntos forman fuego delicada y amar, que nunca se apagan. Sin ti, yo me pierdo. Sin ti, me vuelvo veneno. No entiendo el despertar sin un beso de nexo, sin tu aliento en mi cuello. Sin ti, yo me pierdo. Sin ti, me vuelvo veneno. No entiendo el despertar sin un beso de nexo, sin tu aliento en mi cuello. Qué futuro más bello, qué plan más perfecto preciento. No tendremos que estar batallando buscando siempre el momento. Poder pasos de cero y un camino zoretero es sueños. Liberamos el llanto vacío que tanto provocan los miedos. Déjame, no dudes ni un segundo de mi alma. Alteras mis sentidos, liberas mis alas. No cabe tanto amor en esta cama. Y me dejarás que bueno es sentir que suspiro el nuevo. Que tu roce y mi roce juntos forman fuego, delicada y amar, que nunca se apagan. Sin ti, yo me pierdo. Sin ti, me vuelvo veneno. No entiendo el despertar sin un beso de nexo, sin tu aliento en mi cuello. Sin ti, yo me pierdo. Sin ti, me vuelvo veneno. No entiendo el despertar sin un beso de nexo, sin tu aliento en mi cuello. Doncs senyors hem de dir que el David no ha entrat al joc. No, si això és el gran èxit de la música espanyola, rz occasionally lo es. A Oll's ha de ser un pública. Yo no Yo no Yo no Yo no Yo no so Yo no Yo no Yo no Yo no No archeo Egingua El primer era una sorpresa, el primer era una sorpresa. Molt bé, no és bueno, doncs deixem el Pablo al Boran i parlem amb el Pablo Escobar. Entre Pablo. He fet aquí, entre Pablo s'han del juego. Home, no, no és el mateix. Aquesta és guanyar la vida un radament, diguem-ho. Pot agradar més o menys, però l'altre no, l'altre... L'altre va arribar a ser l'home més ric del món, no sé si ho sabíem. El Pablo Escobar es va considerar als anys 80 donant algun moment un dels homes més rics del món. No sabia, no sabia. Sí, sí, sí. Que el títol... M'ha fer adonar molt, sí. Clar, clar. El títol porta l'engany, crec jo, perquè el títol es diu Escobar paraíso perdido. Però jo crec que el paraís no és el que tenia l'Escobar a casa seva, que realment ho podia arribar a semblar, perquè hi havia animals, sabia semblar on sològic, hi havia lafans. Allò era impressionant. L'acobartaria d'or. Sí, sí, sí, era espectacular. Era una cosa brutal. No, el paraís no és això. El paraís és el que els dos nois, dos germans, el Nick Brady i el Dylan Brady, troben a la platja de Colòmbia. Troben una platja de paradisia que bergen on ells poden fer surf, perquè els encanta fer surf, i on poden muntar un xiringuito de menjars i a l'hora d'ensenyar surf. I per ells allò és el paradís. El problema, diguem-ho així, d'alguna manera, és que un dels dos germans, el jove, es creua en Maria, que és la neboda del Pablo Escobar. Una noia que el frius Clàudia Traizac, per cert, i que és espanyola, és d'Aleganès, guapíssima més, no puc. Però guapíssima, aquesta noia, marcarà carrera. Jo no ho sé, no ho sé, m'he ensenyat la foto. No, noia, farà carrera. No, semblava que fos una actriu sud-americana i tal. Cal dir que la pel·lícula està dirigida pel Andrea Diestefano, que no tinc notícia perquè és la seva òpera prima. I cal dir que la pel·lícula està... produïda pel mateix Venici del Toro, que fa el paper de Pablo Escobar. El actor protagonista, el germà jove, que és el que s'enamora d'aquesta noia, és el Josh Hutcherson, que devia estar aquí. Han d'amor. Doncs no sé si ho heu vist, els Jogos de l'Ambre, alguna de les tres, és igual. Sí, la primera, la primera. La primera, el noi que va juntament amb la noia de la mateixa zona a fer els Jogos de l'Ambre, és aquell actor. Aquell actor és el que fa de... Ah, sí? Doncs què passa? Que la noia s'enamora. La noia està per allà fent un... No sé si sabíeu que el Pablo Escobar era un paio molt àbil. I a la vegada que s'enriquia part dels seus guanys, i també com a xicolòmpia era un estat fallit en aquells moments, ell d'alguna manera agafava, i no sé si amb quin tipus d'interès, doncs si amb un interès, si amb ganes d'aconseguir un rèdit a darrere, però ell d'alguna manera invertia en obra social. Com ara fa la Caixa, a aquell moment ho feia el Pablo Escobar. I no estic establint comparacions. Doncs sí, creeu hospitals, escoles... Diguem-ho així, que la seva neboda... Sí, la seva neboda d'alguna manera feia de supervisió d'aquestes instal·lacions. Venia ell, ho inaugurava en tota la pompa i el boet, o habitual, amb unes pancartes en la foto del Pablo Escobar, i tal, el patron, ja sé, el patron d'alguna manera. I això d'una altra, de la droga. Clar, però així què feia? Ell s'assegura un clientelisme a tot el país. En tot això, d'alguna manera, s'assegura una base popular que el recusava amb ell. I a la vegada, també, qui arredera de tot això, hi havia policia, exerci, tots untats, Pablo Escobar, d'alguna manera. D'alguna manera, el noi coneix la noia, s'anamora a primera vista, i passa a formar part de... Ella el presenta a la família seva. Perquè d'això, el Pablo Escobar vivia amb una finca, amb una fienta d'aquelles bestials. Però jo era com una cort barcellesca. D'alguna manera, la seva família vivia allà. Treballaven per ell i vivien allà. Si no els cal escopió a casa seva, hi va treballar. I, inclús, ella li aconsegueix una feina a aquest noi. Aquest noi de manteniment, per allà, d'anar a la piscina, d'anar a menjar els animals, els cavalls i tal. I clar, això és com quan entres en una secta. De bon començament, tu és com estar enamorat d'una secta. La gent que entra en una secta es pot dir que s'enamora de la secta. I només veu les virtuts. I de bon començament, tu només veus les virtuts. A mi el Pablo Escobar tenia una persona tan bivalent. Sabia que amalar-se la gent, la sabia enamorar, la sabia fer-se seva. Però per l'altra banda, tenia l'altra faceta, que era la d'un assassí per bestial, brutal. Ells assassinen criatures de nedons, directament. Sí, sí, i es veu. No se n'estan. I clar, amb ells el camela, el Xaval és el camela, d'alguna manera. I el Xaval pot ser accepta, perquè està molt enamorat de la noia. Sí, sí, sí. Però clar, mica en mica, ostres, veu un paio que s'està arreglant. Les cames de sang, no? Dius que què li ha passat, no? I ja és un cicari. Un cicari també corren per allà. Sí, sí, clar. És evident. I el problema de... La pel·lícula mostra, veiem, tindrà els seus defectes, que jo crec que sí que els té. Potser de tempo, que hi ha moments que baixa, que puja, però està molt ben agafada. I et saps transmetre perfectament tot el poder que aquest individu tenia a Colòmbia. Sí. Perquè, diguem així, que les tornes es giren, passa de ser com un fill pel Pablo Escobar a ser una mena de perseguit. I en un moment que se n'adona, en què... en què... El poder que té aquest home, perquè un dels cicaris, com no el troben, pensa, bueno, l'han perdut, se n'aniran. Que carai, tio. No el deixen estar. Allò no es deixa estar, és com la màfia siciliana. Sí, sí, sí. Acabarem en tu? Sí, sí, o sí? No tens alternativa, tio? No, no. I acabo d'una estona, truquen el xerif, i el xerif truca l'exèrcit i mongen un tinglau allà al poble, per només per buscar-lo amb ell. Que et quedes traspedrit, no? Una idea, eh? Sí, sí, sí. És espectacular, és espectacular. Passant llarga la pel·lícula, em sembla, no? Dos oretes. Ah, no, que serà més llarga. Dos oretes. Jo la recomano. Per ser l'obra prima d'aquest realitzador, està prou bé. Aquest home és que faci el que faci... No fa molt bé, és un tio molt de... És que no sé on ha après aquest home, però té una capacitat. Sabeu què és cosi, germà? D'aquí, digues, que em sé que... De la cantant aquesta que... De la cantant que anuncia en Eumàtics? Sí, sí, sí, de la... Hosti, la que surta... Com es diu, l'Adel? No es poden dir marques, no? Duro de pel·là... Sí, aquesta. Aquesta és cantant? Sí, bueno... La... Por favor. Primera notícia, bueno, jo l'he vist que si alguna cosa ha fet amb el Mario aquest, però... No, però és cosina germana del Venici del Toro. Sí, sí, això de l'Esneumàtics, de l'Àorgio, no és igual. Aquesta, tia, és que la cançó aquesta que canten, i no sé què, i tal, duro de pel·làres, és la cançó de l'any 45, Makinorra, perquè està fet una cançó en sa vida. A veure, ha tret un parell de cançons portant totes les màquineses. No va fer endavant, deu tenir el seu públic, i li va vivint d'això. A la discoteca, es va allà, allò, tota de silicona, i va fent, no, i dius, aquestes coses, aquesta línia marina gràfica... Doncs és cosina del Venici del Toro, jo no sabia, vaig, i jo, tia... M'agrada el meu, va. És que jo sabia que un dia vaig sentir que ho vaig dir, i per això no me'n recordava. El Venici on va néixer? És mexicà, no? No, no es porto riqueny. O porto riqueny, sí, sí. El seu pare ja era d'aquí. El seu pare era d'aquí. A veure, t'ho dic, ara, un momentet. Bueno, jo tinc una mira que és cosina de la Lola Lleó. Sí, és tot riqueny. Mira, mira, tots aquí tenim família. Sí, cosina d'aquesta segona, no sé, però han coincidit en festes. És curiós, es diu. El nom complert es diu, Venicio Montserrate Rafael del Toro Sánchez. Home, és Montserrate. Montserrate és una cosa que dius, mala meva, no? Sí, sí, sí. Molt bé, Rosa. Huevos de oro. Vigues l'una. A veure, partem. No, a veure, és que em va fer gràcia, perquè, com que estan fent a la dos, estan fent aquelles repes del millor del cinema, no sé què. És magnífic. Sí, sí, sí. Doncs som passant pel·lícules que, bueno, que està bé, o que si te les perdan el seu dia, doncs mira... I que són difícils de recuperar, eh? Les pel·lícules de vigues l'una, amb huevos de oro, la teta i la lluna, fa poc també que havia vist jamón-jamón, que tampoc no l'havia vist, doncs són d'aquestes pel·lícules que el seu dia em van escapar i... És una trilogia, ho saps. Sí, és jamón-jamón, huevos d'or, i quines són l'altre? La teta i la lluna. La teta i la lluna. La trilogia ièrica, diria allà. Sí, sí, sí, m'agrada. Sí, sí, però és autèntica, també. Exacte, exacte, exacte. Aquestes que és amlegió sincràcia ièrica total, eh? Sí, sí, sí. El marroc, no ho sé. El marroc, sí, sí, el marroc està fent la milia, que és a Blanca, jo què sé què. I ella està ja ajudant, vull dir, quan s'escapa, quan té permís al quartel, però ja comença a ajudar de manobra, amb una peta obra així a fer el ciment, transportar sacs, no sé què, allançar runes, no sé quantos... I crec que això, mira, pot donar de sí. Diu, mira, quan torni a Espanya, a la península jo faré... començaré a construir edificis, i ja veuràs tu, no? I sí, sí, acaben la mili, se'n van cap allà, és que són uns prendes, que són uns dividors, que dius, vull diner ràpid i fàcil, eh, doncs això, i vinc a construir, clar, imagina una persona que no té diners, que no té cap avall, doncs començaràs a construir, què faràs, preguntant en presta del norres, i volia arribar a ser millonari, tenia aquests rellotges d'or, que sempre tenia ganes, no? Doncs, bueno, ja començan a fer estrapitxeu, sus mas y sus menos, a fer el braque trastro també, és casada amb la filla d'un banquet, que és la Maria de Deiros, o sigui, necessita la Maria de Deiros, senyor, que sortia en aquesta pel·lícula. De fet, la seva primera núvia, ja, és la Maribel Verdu, ella havia tingut primer un amor, aquest així que va acabar fatal, allà, en Marroca, amb una noia d'allà, que, bueno, va ser ella, que et va deixar veure'n una mica, imagina. I després, això, quan està a la península, posa la Maribel Verdu, que és una noia, una mica el paper que fa la Maribel Verdu, una mica de noia, una mica perduda, que no té ningú, que no. Però després, clar, ha de fer, ha de aconseguir casar amb la filla del banquet, o sigui, que és la Maria de Deiros, ja vivint allà amb una casa, que molt impressionant, la Maria de Piscina, aquella cosa. I, bueno, és tota una mica la història aquesta de com comencen a construir en materials de baixa qualitat, que ara els mateixos treballadors ja s'adonen, ja ho han dient i que és que això aquí, no estem fent les coses bé, no? I, bueno, finalment, ja veus que no pot acabar de construir perquè no... Bueno, totes les històries que hi ha entre dones, és molt, molt, molt mojarí, és evident, entre dones i tot això. Molt quina. Doncs veus que no acaba molt quina. Veus una persona sense educació, sense cultura, sense... Maribel, bastó. Amb aquest trachot blanc, que porta aquest vestit... I agafant-se el paquet a la mà, no? Sí, i a més que no agrada molt la Juli Iglesias, tota la pel·lícula es passa cantant la cançó aquella de... Ai, quina era? Una cançó amb un senyor? No. Ah, ja ho diré. Ara fa molt, molt, molt... Sí, sí, és que jo la vaig... Ja veig que la van estrenar i la vaig retrobar a fer gaire, però farà... Parlo de la meva fase de 8 anys. Aquesta de sabor que t'ha encantat el Juli Iglesias. El me va, me va, me va. No, no, no, una altra de... També d'un de sabor. De quin any és el huevos d'hior? 90 i alguna cosa. És que va fer aquesta jamón-jamón ahí. Vos dioro? No, 90. 90 dels principis. És jamón-jamón, huevos d'hior i la tétela lluna. Són les 3 que són la trilògica que parlàvem. Que xulo la tétela lluna. És la que més m'agrada el dia, és l'una. I la Juan i també m'agrada bastant. Però la tétela lluna és encantadora, aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. Aquesta mediatelapa que està molt bé. No l'has vist a la tétela lluna? No, jo diria que no. Surt el... Com es diu aquest, el cantador aquest? El Miguel Póveda. Ah, home, que s'ha de veure... Quan era petitonet, aquella xaneta amb maca, que li dona la llet, que li surt. Sí, sí. Aquella era el nen. No, però era el Miguel Póveda el que va viure la llet. No, no, no. Era el nen que feia d'enxaneta. Perdó, perdó, sí senyor. El Miguel Póveda és el que està enamorat de la dona que viu amb aquell artista i té un espectacle de circ que es vas a tirar sapets. Ah, mira! Això no me'n recordo. Doncs mira, rosa, és una pel·lícula molt maca i molt assisadora, eh? És una espectaca... Sí, sí, és una espectaca... El tio s'entrena, està allà a la rota, i el tio s'entrena. Ara entenc el David el concepte de pel·lícula entrenyable, eh? Ha d'anir a la marca, no? No, clar, perquè sóc... Clar, la tia, es desenamora una mica del seu marit i s'enamora l'actriu del Miguel Póveda, que clar, és una mica... de don Juan Romàntica allà, fent-li seguidilles aquelles i canta... Canta junto... Que bien canta Miguel Póveda, no? Home, sí, és un pedazo... És un pedazo, eh? A més, canta el que dona la gana, és el que... Doncs està bé, ja posa la intervenció del Miguel Póveda. Després, ara, Juan i és quan... és la que posa la música aquells que són de la fe. No, no, no, la Juan i... Sí, de la fe i les flores ràpides. Sí, exactament, sí. Que s'ha separat, ho sabeu. Però, en canvi, em sembla que la cançó principal de la Juan i era una cançó... De la fe. Facto de la fe i les flores ràpides. Quan era Facto de la fe. Ah, vale, vale, vale, però no és un rap? Sí, sí, sí, de Facto de la fe. És que jo juraria que hi havia una altra, eh? No, no, no, no. No, sí que són ells, sí que són ells. No, no, sí, sí, em sonava això, però que la cançó... És que em sonava algú de l'Esgolla, però l'Esgolla ho va cantar una altra gent, em sembla, sí, sí, jo miraria. Ara ja no sé això, ja. Molt bé, doncs... Ah, perdona, Rosa. Perdó, perdó. No, no és el paper del Pablo Escóvar, fa de jardiner així, posa això, Cubano, Porto Regueño... Que tinc ganes de veure aquesta... Ahà, que del Bardem, que ara després quan ja cauen desgràcia, ja es queda la roïna més absoluta, llavors enamora d'una altra tia, sempre al mateix perfil així, de dones explosiva i tal, no? I marxa amb ella cap a viure, no sé si... a Miami, a Miami. I clar, llavors veiem una casa, no sé què, doncs, el jardiner salveixió del Toro, i és que és una copa d'ella, com que ell no pot fer mirar. Clar, quan sigui, clar. Està allà on ells munten unes escenes, i tinc ganes de veure... Tinc ganes de veure aquesta que ha estrenat el Venici del Toro, aquesta de Sicario, perquè... I un dia perfecte no l'has vist? Un dia perfecte, no. Aquella que és un dia a la Guerra de Bosnia, que es fan de col·laboradors internacionals, i han de treure un cadàver d'un pou. Aquesta de la Nova, no? Sí, sí, sí, és de la Nova, no?, de l'última que ha fet. Sí, exacte. Perquè aquesta de Sicario, ara ja ha posat-se a entrar, aquesta la dirigeix el Denis Villeneuve, que el Denis Villeneuve ha anat a fer una que protagonitzava el Jack Gilengal i el Café de l'Obez, com es diu, el Hugh Jackman. Ah, Hugh Jackman, sí. Que està molt bé, que es diu Prisioneros. Prisioneros. De recomano que l'ha pogut. Sí, que l'he vist. Sí, que l'he vist. El de la nena. El de la nena que la segueixen. Això és molt bo, eh?, que està periquent. Ah, vale, vale, vale. Aquesta que estan anunciant amb l'Emili Blont i el... que els actors són Emili Blunt, Venici del Toro i Josh Brolin. Vale, vale. Té molt bona pinta. Doncs mira, la recomanem. Però jo abans de marxar vull parlar de Pixels. Ah, doncs vinga. Vull parlar de Pixels. Poc, però parlaré de Pixels, no? A veure, jo anava molt despistat amb aquesta pel·lícula, és una pel·lícula de la Sony Entertainment i he pensat que una cosa d'aquesta és una miqueta entre, no sé, això d'Eston Motion i tal, que també, que també, no dic que no. I clar, i em trobo davant d'una cosa absolutament terrible. I és que és Adam Saldar, evidentment com a personatge principal de tota la història, que en un principi ens ubica als anys 80, amb l'època de los... de los Comet Cocos, de los Asteroids, quan tothom vén descobrir aquelles màquines de jocs, no?, aquelles... màquines de jocs, no?, els jocs on hi eren aquestes màquines i tal, i que anaves allà a les 25 pessetes, recordeu, no?, i jugaves aquelles maquinetes, no? Clar, és un homenatge, aquest tipus de jocs, aquests clàssics que es diuen, perquè clar, avui en dia, amb els jocs que hi ha, amb la PlayStation i aquestes coses, anir a l'intento, allò és una tonteria, jo em dic, mi, mi, mi, mi, que jo no, no tenia gràcia, però encara així, hi ha seleccions, s'han retrobat aquests... aquests jocs, no?, i ara, a l'intento, puc jugar amb aquests també, no?, que serien clàssics games, no? Bueno, llavors, passen els anys, no?, i resulta que clar, que aquest nano, a l'Adam Salder, que són jovenets, són petits, no?, tenen uns anyets, 10 o 12 anys, no?, es converteixen amb experts, no?, d'aquests jocs. A partir d'aquí, què passa? Que llavors passa el temps, i l'amic, a l'Adam Salder, és ni més ni menys el president de les Estats Units, no et dic res més, mira, és com si jo haguessin conegut de petits i el David fos president d'Espanya. Suposem, no?, m'he dit, el David em forma el Mariano Rajoy, m'ho has imaginat. Oh, bé, això no hi ha cap problema. A mateix concepte, dius, i a partir d'aquí resulta que, quan eren més joves, havien fet proves als de la NASA, enviant informació a l'espai d'aquestes maquinetes, de l'Esteroi, del Come Cocos, no?, a veure si era com la modernitat, i a veure si, com a contactar, posar en jocs, en música, en sons, no?, i clar, què va passar, que després, amb els anys, els marcians, després el soviatge interestelar, doncs ataca en la terra, i ataca en forma de Come Cocos, clar, ja te l'ho pierdes, i a partir d'aquí és quan entra tota la infografia del joc i tal, amb les persones, no?, i crida Adam Salder, que és un repartidor pobret meu d'una missatgeria, que és a l'especialista amb aquests jocs, i com poder aturar aquest tipus de guerra, que genera, lògicament, a Washington, a Nova York, i aquests jocs, una guerra, clar, un Come Cocos, que és igual de Gran Cala que la Cinquena Vinguda, que venia ja, ui, que ui, que ui, que ui, i per més, en plan salvatge, ui, crec que es sumenja tot, i llavors, clar, és una cosa absolutament no dina, tuntíssima, no és poc d'una altra cosa, que ho menetxen aquests videojocs dels anys 80, ja està. I a partir d'aquí, doncs, bueno, no hi ha res més que treure, i llavors sí que té una certa espectacularitat, de cara a sobre, t'imagino, a la gent nostàlgica d'aquests jocs, que jo ho sóc una mica, però no fins a aquest límit, i m'agradaven, jo jugava molt amb això, però a mi tampoc em provoca cap reacció, em sembla una tonteria com una casa, la pel·lícula, però, bueno, pensava que anava més amb la línia de qualsevol pel·lícula d'aquestes, que he comentat més d'una vegada, jo què sé, és que he parlat últimament, i és persones amb malaments virtuals, però més aviat persones amb malament virtual. Però, bueno, és el que hi ha, per tant, pel·lícula recomanable fins a un límit, bàsicament, per anar a acompanyar exacte. Una mica de... jo diria que bastant, no? Però, bueno, Rosa, tenim una mal... No és com un insight out, no? No, no, no, no, no, ni molt menys, molt menys. Exacte, jo pensava algo així, una cosa d'aquest tipus, i no, no, no, és una cosa d'aquestes rares. Rosa, saps que tenim tu i jo la maldició de viatge a Cils Maria? Sí, oi? És recurrent, això, eh? Semana que ve, la primera que explica. Exacte, la setmana que ve, de la boca la posarem, perquè... No, ja m'haig de parlar bé, que si podem... Clar, perquè és que... Comentar-la a tres bandes. És que al final es convertirà en un clàssic, com ja es pot considerar de pel·lícula. Jo el continuarà, no? Exacte, i no parlarem d'ella, no? Jo deixo aquí l'expectació. Clar, clar, clar, clar. Sí, farem, farem. Molt bé, doncs res, has d'acomiadar-nos. Molt bé. I ja ens trobem la setmana que ve. Sí, fins la setmana que ve. Perfecte. Vinga, adeu-siau. Adeu-siau. La setmana que ve. La setmana que ve. Ara escoltes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. La ràdio de Sant Just. Durant de l'1. Sintonitzes ràdio d'Esvern.