Babilònia del 26/11/2015

... Doncs, on dius més, comencem el Babilònia, avui estem en quadra, Jaume. Tu i jo, deia l'altre, oi? Sí, sí, vull dir. Tu i jo, jo i tu, no? Això ho dic. No hi estem al Jaume i jo, re, com és que passa, no? No, estem pas contents que això passi. No, no, però bé, no passa res. Però, quan estàs ben acompanyat, les coses van bé, això. Clar que sí, però que amb problema, no? Sí, ho farem. Clar que sí, estem encantats a tots dos, i bé, doncs parlarem moltíssim de cinema, que és el que a mi ens agrada aquí, els presents, i, profitant la vinantesa, doncs, doncs, farem d'aquesta manera. Però abans parlarem una micona del que seria doncs una sortida que vam fer del modernisme, vam veure una miqueta a Barcelona, vam gaudir d'aquests grans edificis que tenim a la ciutat, i farem un petit esment. I després parlarem de cinema, tot bàsicament novetats, no? Déu de Déu honor, Dipan, Ant-men, El Clan, El re-gitan o Jaume. Això és una cosa que ja ho comentarem. Quin desastre. Parlem de Pasolini, bé, de moltes coses que anirem ja sobre la marxa, doncs, eh, serà perquè no tenim res que parlar, no? Sí, no l'altre rei, oi, amb el que ens agrada, oi? Exacte, si no parlem de política i ens carreguem aquí a tot Cristo... No cal, la política deixa-la, sí. Pots parlar, però no que reguis a ningú, que... Jo, m'he fet il·lusió. Sí? Molt bé. Vinga, doncs, el que farem és una miqueta, doncs, comentar, doncs, vam fer el dissabte al matí, vam... aquí el present es dedica a aquestes coses a vegades, i fa sortides, i parla i explica coses del món de les arts, i vam fer, doncs, una magnífica sortida amb gent de Sant Just i gent de Barcelona, 23 persones anaven pels carrers de la ciutat, doncs, veiem... I a mi m'han dit, avui, diuen, vaig veure aquest dissabte. Andà, mira, això, missa a Barcelona. Això passa a vegades, vénem a passar. Te vaig veure que estaves parlant al carrer i, com a clar, és el que es fa, no? És el que em toca. I bé, doncs, vam fer, va ser un recorregut, insisteixo, magnífic, entre el que seria el Palau de la Música fins a arribar a la Padrera, amb el que això comporta, no és fer Palau de la Música, vam passar per als Quatre Gats, vam parlar de la Plaça Catalunya, vam parlar de la Mansana de la Discordia, d'aquella espai en què hi ha aquests tres edificis, i vam acabar a la Padrera, lògicament, com no podia ser d'una altra manera, no? No pot ser d'altra manera, no. Què et va semblar, ja, amb una miqueta al recorregut, i va ser una miqueta, bueno, és una mica, és el que diem, no? Vull dir, quan som tanta gent, no? Vam estar dues hores i mitja, gairebé, donant voltes. Gairebé tres, sí. Però el temps va passar ràpid, no? Sí, sí, sí. No, va a dir que el que ens anava dient que era... Ho feia bé. Ah, vale. Aquell senyor que no sé qui és, no? Ho feia bé. Llavors... Ja la veritat és que... que són coses d'aquelles que, bueno, tu ja el deus haver observat, perquè hem sortit més una vegada, diria que el guia és d'aquelles coses que no hi tinc una predilecció molt gran, no? Però, clar, quan tu, i a més, quan coneixes, quan, com avui, que estarem tota aquesta hora, doncs mirant de deliberar sobre constants que pensem i creiem, doncs la veritat és que des que ens ho has dit que feies això, i que... Sí. Ara ho hem seguit, doncs... La veritat és que em va fer curt, eh? Clar. El que passa és que el cansament, a vegades no... A vegades no és pas el teu, també és dels que t'acompanyen i tal, pot marcar una mica la pauta. Jo una cosa que voldria destacar de tot el trajecte que vam veure va ser l'evidència de tot això que tu ens explicaves, no? Que és, a nivell es demanés, això... Digue-m'ho. L'evolució social, vols dir, de la... I en aquest cas, d'aquesta Barcelona... Barcelona, Borgesa... Així, en aquell moment, no? Aleshores, esclar, tot això ja ho sabies. Jo sempre ho he tingut molt clar des de petitòdic i feia les cases més macros, doncs que teníem molts diners, no? Sí, sí, és això. És que és així de macros. Més voltada de fulla. Llavors dius, amb això ja en tens una mica prou per posicionar-te de manera... Bé, vull dir, com és lògic, i posaran tot aquell saber, que en definitiva és contractar els millors creadors, els millors arquitectes, més tal i qual. Llavors dius, bueno, ho dic, però clar, com que tu no ets ni dels que tens diners ni tal, doncs clar, tot això et queda com així. Llavors dius, oh, que maco tot, no? Que bé, que queda. I un cop explicat, doncs, llavors, sí que és molt interessant tot el que tu deies, dius, eh, és que això podria ser un drac, això podrien ser les omnes, el escalet i tal, clar. Una mica interpretar, no?, que realment podem trobar-nos, no? Que, com deies també, doncs, en definitiva això és de persones enteses, en el tema que acaben traient, bueno, acaben desfent el mus del que allò representa. I de mica en mica, doncs, et va... Modernisme, volia dir, home. Modernisme, sí, sí, sí, no, no, exacte, no. Però que hi ha, amb el que, també, el procés, hem explicat bé, i hem dit que és la sortida del modernisme que vam fer, i a partir d'aquí, és això, no? Llavors, doncs, bueno, la padrera, la veritat, és que no me l'havia mirat mai, també. Clar. Tot i que l'he vist, ja era els dos. Moltes vegades, no?, i... Sí, precisament hi havia una oficina molt propera, la padrera, que hi anava molt sovint, i sempre m'havia cridat molt l'atenció, doncs aquella escúpula estan impressionants que té, no? Sí, sí, sí. I diem que, en aquests moments, doncs, tot i que en puc en pot agafar el principi que et deia, dir, bueno, això, els altres, els altres estan de bo, i tu ho vas marcar cap al final, dius, ja veus, tu amb una padrera com aquesta, quantos pisos podien fer d'una manera tan elemental, i tan senzilla com això. És que una miqueta per la gent que no ho sapigui, hem de recordar que aquests pisos, el que deia, el Jaume ha acobit molt bé, doncs, clar, eren blocs de pisos que eren una a costat de l'altra, molt semblants, en si mateixos, no?, amb unes balconades, amb una porta d'accés, amb cinc plantes, no?, i llavors aquests burgesos, que no és una cosa pejorativa, en aquella època era un nom normal. Havien dit que potser potser més pejoratiu que abans. Avui té el seu inconvenient. Exacte, però en aquella època era normal, el burgesi era el menestral, el burgesi era el treballador, vull dir, el ure, això era una cosa molt habitual, no?, i a partir d'aquí són les que volen desmarcar-se, i no amb la gent d'obre, no?, entreis mateixos, no?, vull dir, a veure qui té més poder, qui té més capacitat, qui contracta el millor arquitecte, per fer-la difícil i més maco, no?, i això genera varietat, que és el que vam estar parlant, dins d'aquest període, on què?, indians, industrials, la borsa, la febrador, que hi ha moltes coses aquí que entren. Sí, que hi havia l'oportunitat de fer molts diners, de cop i volta, i, lògicament, llavors, el que es tracta és d'ocupar-los bé, veritablement, perquè tingués un sentit, tot allò que havies fet per obtenir-los, fins i tot anar a les Amèriques i fer el que es va fer allà, que ja no cal nicole... No, no, no. És clar, sobretot quan vam anar allà, a l'estació aquella, a comprar un quatre cosetes, vull dir, sí, quan vam mirar la part del darrere, que hi havia una part... El servei de estació, no?, que això, servei de estació una..., o sigui, hi havia una casa ben llor, la part del darrere, i després al costat hi havia una casa absolutament normal, per dir-nos d'una manera que a tu te la mires i dius, no té res d'artístic, però penses i quanta gent hi deu haver vingut, hem viscut aquí, perquè és clar, estem parlant de 120 anys, no?, més, més, més. Més de 120 anys. Sí, de 150, ja podem tirar. I llavors dius, estic inutilitat, i aquest cap d'ell se li va passar pel cap posant aquí, doncs res d'especial. I tal, sí. El que feia, la cosa és que Gaudí era molt més, vull dir, feia sempre els abans i els darreres, que dic jo de tot l'edifici, no?, tot, per fora i per dins, no?, els altres, el millor, sí que estaven més pendents per davantera, o potser perquè tenien pressupost arribar fins allà, és el que dic, les coses són com són, i llavors és això. Però bé, tens raó. Vull dir, aquí es veu perfectament, com el fet d'ornamentar, de la decoració, era la base essencial del modernisme, era cobrir la lleigó o la senzillesa, no, lleigó, sinó que era clar, i dius, aquest és la gran diferència del modernisme. Tu que vas dir una cosa molt interessant, potser pot ser l'exterior, però paral·lelament també era l'interior, i quan vam entrar a la casa de allò ho vam veure. Llavors, esclar, vull dir, aquí s'ha macut una cosa tan elemental, diu, si no fos parlar, diríem com les bèsties, quantes vegades ho podrà haver dit a moltes persones. Però jo penso que en d'acord, vull dir, seríem com les bèsties, i el que cal és això. I llavors, allà, ara que et pot interessar molt més, pel que sigui, per exemple, estaria, doncs, amb el Rafal, que va pintar l'Asistina, el Michelangelo, perdó, doncs, que definitiv, ostres, vull dir, allò va ser una evolució molt gran, dins el que representa la llibertat d'expressió, sense deixar en banda, doncs tot el que té de místic, tot això, tot el que té d'espiritual, no? I llavors, esclar, jo, dir que aquí sí, que es va produir un fet molt important, i encara que ho vagi a proporcionar, vagi a ser una institució religiosa, tu pots anar-hi i estar-hi massa d'acord, automàticament entens que allò va ser molt important. A banda de la capaia d'Asistina, una cosa sí molt tonta, tu saps que, diguem això de la modernitat, que va comportar una capella religiosa, aquella quantitat de nusos que hi havia, això és el que vull dir. És el que diem, en un principi, que aquest era el Juli, i no me'n recordo qui era un d'aquests papes, el que va encarregar la capella d'Asistina, no, el Sixta, clar. Doncs després va arribar, els altres van dir, això és massa provocatiu, tapem-ho, tapem les parts de la gent, i llavors era molt curiós perquè aquests pintors que tapaven que feien els tapalls i els curidors els t'hi deien braguetones, que eren hilbraguetone, era els que feien aquestes, que feien les braguetes, que no feien el bé l'obra, però que tapaven, i llavors han tingut la dignitat de netejar amb quan han fet la restauració, treure aquelles peces afegides, perquè és maravillós, ho va fer aquell home allà. Però és el que diem, el món de la resta tan ampli, tan gran, és inabastable, que es diu. És inabastable. Però intentem, com a mínim, des d'aquí explicar el màxim possible, i el que no tenim. Allò que anem expedimentant a partir d'escoltar i mirar, escoltar serveix, precisament, perquè mires més acuradament, o sigui, vas més orientat, molt interessant. Jo penso que ha quedat claríssim, no? Jo comparo, jo no sé el que dic ja, jo arribo un moment que jo començo a xarrar, i ho ordeno, però intento donar el màxim possible. Però bé, això ja n'hi ha un comentant, aquestes sortides. També, si volia alguna més informació, doncs això ja... Hi ha una pàgina meva personal, el Facebook, Chesco Ramos Amics, X-S-C-O Ramos, i allà poso tot el que faig, vull dir que si us vulguis apuntar que sigui, ja ho sabeu, mireu allà, i no mirant a la part superior on poso la sortida que faig. I qui vulgui que vingui, si no, doncs ja està. Perdut això? I feta l'autopromoció. Que calia fer-la? Que calia fer-la. Parlem de cinema. I parlem d'aquesta pel·lícula, que és Déu de Déu Nord, que es deia de Homes Man, que vol dir algo així com l'home de casa. O els homes de casa, perquè de fet... No, perquè és Homes Man. És a dir, man... Si fossin homes, seria men. M-E-N, és M-A-N. Per tant, és que no entenc ben bé el concepte l'home de casa, perquè clar, justament, el Tomi Ligions no és gaire de casa. No. Els tres marits de... Aquests sí que són homes de casa, que potser que no s'hi han entès, les coses se'ls hi han posat com molt difícils, no? Però on estem? En quin món? En quina època? És clar, és que buf. És que aquell espai inhòspit, aquell medi oeste, que és allò, és que jo no és ni l'est, ni l'oeste, és una cosa allà al mig, a Nebraska, que fot una rasca allà... Fret, fret i desgrèdica, oi? És que jo és terrible. Sí, jo destrecaria una cosa molt important, jo penso que és bàsica, que... Al començar la pel·lícula el senyor Tomi Ligions ens posa una sequència molt interessant, com que és al principi, jo crec que no fa res, no hi fa cap mal que l'expliquem, que hi ha la xicota protagonista de la pel·lícula, que... La Hillary Swank. Que convida, doncs, amb un veí seu, doncs, a sopar, i això no era la primera vegada, però aquella era la... la definitiva, per dir-us una manera, no? La que havia... la que havia de dir-se tot el que calia, precisament per evolucionar-la, d'una manera civilitzada, el canvi de la fi. Sí, sí, sí, sí. Perquè ella és el que diu, escolta-t'ho, amb el xou que tenim aquí, aquí, com a noves pavil·li, em quedo la sola que l'una, que ja tenia 30 anys, ja té una edat, clar, ja quedava per vestir sans, no? Sí, sí, sí, en l'època aquella, i tant que sí. I llavors, bé, em volia dir, ella amb tot el seny del món, li diu, mira, jo et vull proposar una cosa tan elemental, com que casem-nos, ajuntem les nostres... eh, les nostres riqueses, en definitiva, doncs, els nostres espais, no?, que governaven, perquè eren seus, perquè no legals, i tal, i automàticament tindrem, doncs, una vida que ens proporcionarà un sentit, perquè de la manera que anem així, individualment, doncs, no, no, no n'hem prou... Encara que lleurem, que és el que es veu, al començar, doncs, el lleurà. No hi ha res a fer. Llavors, la contestació que li provoca l'home, probablement, perquè el masclisme domina d'una manera molt clara, no, jo me'n vaig a l'est de buscar una noia guapa, no?, sense haver calculat, o sigui, aquell tenia la guapesa posada, dins el cervell, i ja no veia... i ara veia res més. Diuen, no, però només faltaria que t'hagués aguantat a la vida amb l'ulletx aquests. I a més a més li diu, no?, vull dir. Clar, clar, que li insinula directament. Ah, això m'ha dit. Però també busquem i una altra oportunitat, no?, perquè a l'ES està desenvolupat, estem parlant d'un territori en cip i en Boston, no?, o sigui, està més a marxa el Chicago, no? I per què està la gràcia? Però després, al final, anirem a parar l'est. Sí, sí, clar. I allà veurem el que hi ha, llavors. Exacte, és una cosa molt... Tothom hi conservador i... Bueno, perquè és lògic, perquè estem parlant d'un territori, doncs, insisteixo, que estem parlant de l'any... Em sembla que vaig mirar per internet 1855. Recordem que la declaració independència americana és de 1796, per tant, estem parlant de 50 anys de vida, encara que hi havia les colònies, però país com a... com a federació, com a entitat, o com a... a Estados Unidos, que per això és la paraula que té. Doncs clar, però és clar, en aquella època, on hi havia tota la gent acumulada, posant un test a ara, vull dir, a l'est, i a l'est, a San Francisco, a Los Angeles i tal, i a la dreta estava a Nova York, Boston, i a tot allò, clar, i al mig no havia res, vull dir, és el famós o l'oest americà, no?, però clar, jo és el clar, és la part... I és el que dius tu, allà, o t'ajuntes, perquè, clar, perquè té una casa aquí, una altra estallar, una altra estallar a l'altra punta, clar. O se't mengen. O se't mengen, exacte, no?, i a més, amb el perill dels indis, serà el que hi ha per allà muntat, clar. És una altra tendència. Hi ha una civilització, com dius tu, molt conservadora, a aquestes zones poblades, no?, però en canvi, amb aquests llocs, és una insibilització, vull dir, ja es veu, clar, aquella solitud, aquella cosa genera problemes mentals, no?, i és el que genera menys genera, i allà, sobre el tracte, vull dir, aquests homes que no tenen la delicadesa, potser el millor, ella és una rara avi, és un personatge, com et diria, civilitzat, dins d'un món de gent que està perduda. Que no ho està. Que no ho està, llavors, és lo raro, i això s'admira, ho admiren, però, clar, ho admira aquí, al cap allà. No admira aquest desrecedet que ve a sopar amb ella, no? Sí, que no acompanyi ella les maigues. Sí, sí, és una miqueta com d'ell, jo ja tinc el meu lloc, jo estigueu palancat, aquesta... Queda-ho una mica així, a més a més, convençut, que em va semblar molt interessant, això. Molt bé, és curiós, el personatge del Toni Dijon és molt curiós, la pel·lícula a mi em sembla que fa un treball magnífic, ell directament, i a mi ella em va convèncer, tu em vas dir que no veies molt clar, però a mi em va desagradar, no em va desagradar, jo me la creia perfectament, no tenia problemes de no creure en malaltia. Bueno, per sé per què m'ha quedat aquella imatge del milió de dolors, sobretot, que per mi és ideal, allà ho fa molt bé. L'esquílar és sonc, és molt bon, en general, és un actriu molt creïble, en general, l'únic en què hi ha coses que llueix més que altres. Si et sembla fer un comentari, és una cosa que sabem als teus minuts, perquè la gent sàpiga acabar la cosa, és a dir, per no barrejar, no? Sí, m'interessa parlar de la bogeria, tal com la planteja la pel·lícula 5. Però el que diem és que estem parlant d'això, d'un joc inhòspit, a Nebraska, imaginaus, 1855, perduts allà, amb els quals hi ha 3 d'aquestes cases, aquestes 3 noies, que han perdut el cender i per xotius, que tampoc no ho comentarem, o... No em profundeixen molt. Exacte, no? Jo crec que sí, que cal fer-ho algun a punt. I llavors expliquem el que passa, simplement, i no expliquem el que passa, simplement el que és, no? El minut 10 de la pel·lícula s'agafa aquesta gent, i llavors es decideix portar-la a l'est per intentar, doncs, que millorin, per atendre-les, i que vull, imagino, amb una mena de senatori molt incipient, amb el qual no hi havia ni molt menys que palament, ni de psiquiatria, ni de psicologia en aquella època, faltaria jo. La dona diu que els hi passa, parlen, eh?, vull dir, quan són acollides, vull dir, aquella senyora, l'únic que fa és ser bona samaritana, res més, no, no fa res més. Vull dir, que llavors creu que amb la religió ho curarà tot, però, bueno, és aquesta la intenció, el millor, no? La mèdia de l'estrip? Exacte, la mèdia de l'estrip. Llavors fan el recorregut des del mitjú fins a l'est, punt, i a partir d'aquí passen moltes coses, que això és tot el que passa de pel·lícula, i ara ja me'n comenten una miqueta a la part. No, això del tractament de la bugeria. Aquesta és una cosa molt interessant, perquè penso que en aquests dents, a l'època que estem, tu com apuntaves fa un moment, diuen, no hi havia ni psiquiatres ni psicòlegs, evidentment, que no. És una cosa més recent. Llavors, ja, o sigui, les tres dones tenen una... una situació amb el diferent. Sí. Perquè una ha perdut fills, eh?, l'altra, doncs, està mal tractada pel marit, i l'altra, és més aviat. És que era com una criatura, eh?, vull dir, bueno, són tres casuístiques. Exacte. Hi ha una que perd els fills, em sembla, per mare per la llifteria, però em sembla que amb tres dies, eh, pobreta? Sí, per malaltia i tal. Llavors, una altra, que el seu marit no la tracta bé, que vol una criatura, i que no, eh?, que abusa d'ella. Abusa fins i tot d'ella, i ja no té cap interès. Ni amb ell, ni amb els fills, i amb res, vull dir, ha perdut el d'allò. I l'altra, no ho recordo ara, però, bueno, vull dir, una cosa semblant, també, no? Vull dir que estaríem en aquesta situació, hi ha una té la nina, que es queda amb la nina, i després hi ha una altra, que es queda com encantada, i l'altra, que no, que fins i tot sintonitzaria, diríem, amb la culpa, d'una manera absoluta, perquè ho estan ben aviat. Hi ha una que diu que és Déu. Sí, sí, bueno, aquesta és la que perta. No. Aquesta no per a unes són les fills, l'altra és la que diu que és Déu, que no vol tenir el fill. Vull dir que ja van per aquí. Que són 3 exemples, diríem de maltractaments o de fixacions, vull dir, fixacions, però producte de maltractaments, encara que quedi com una mica embuïrat de la manera que cadascú de elles es troba. Llavors, el que sí que a mi em va interessar és que no estem parlant del trastorn mental que podem trobar avui, doncs, en els punts civilitzats. No té res a veure amb això. Estem parlant de persones que ha hagut la gran complexitat de vida que els proporciona precisament en aquest espai com dèiem, tan dolent, tan contundent, doncs, lògicament, perden la capacitat d'estar-hi allà. I això és una altra cosa, això és el que, perquè actuar les parlen molt precisament de la influència d'aquesta negativitat que estem patint amb les societats que anem aportant cada vegada més persones a la Turc, i lògicament, doncs, una Turc que malmet tota possibilitat de interpretació que allò que et passa és o temporal, o no t'afecta massa, o tal. Llavors estaríem aquí, vull dir, al menys de tot això. Vull dir que és molt interessant i el que més interessant és que poguessin connectar amb un psicòleg i que poguessis explicar-nos com ho veus tot això. Seria molt bàlic. Bé, doncs, hem donat la nostra opinió, més o menys, i la genera que ho vegi vol recomanar però la pel·lícula. Jo crec que és una pel·lícula que quan la veus, la percepció, és una pel·lícula de diria com a xuta, que és pel·lícula que tampoc no hi ha molta gent que en volti la pel·lícula. Vull dir, són ells. Ja n'has sentit, o hi ha una imatge que em va sorprendre que és aquell hotel, que et trobes al mig del res, que apareix allà com si fos una mena de miratge, allà al mig dius, ostres, què fa aquí aquest hotel? Vull dir, cosa d'aquestes que realment Tomi Ligions ho fa molt bé. A més, ella fa un paper magnífic. No l'he vist mai tant parat i tant amb aquell... És un tio bastant histrionic, a vegades, i aquí està fent un paper de home curtit de l'oeste. Vull dir, que tant se'n fa i la seva vida, ella diu, no, jo estic aquí, marxo d'allà, m'entens que no... És l'home que ja no reona, sinó que senzillament sobreviu, donar-te els inconvenients que se'ls ha anat trobat i com els ha anat salvar, perquè el deute d'honor doncs és precisament això sí, això el fa molt vàlid perquè acaba tenint aquest component, el salve... Molt bé, més coses. Ara parlem de Dipen, Jaume, això l'has vist tu. Sí, aquesta és una pel·lícula molt, però que molt interessant. Aquest realitzador és aquell senyor francès que es diu Audiat, Jacques Audiat. Sí. Aquest havia fet... Ah, de tanto la TIR, mi corazón se ha parado... Sí, el elefante... no sé cuántos... el elefante blanco, també, en sembla que era. Tot el que és un senyor que el que fa, precisament, és posar-te davant de situacions molt contundents, que després, quan parlem del clan, també estem en aquesta situació. Llavors, a veure, Dipen ens posa en contacte, doncs, amb aquesta imigració, en aquest cas, de l'Índia, que tant poden tirar cap a França, cap a Anglaterra, cap a allò, que és el món civilitzat i que, en definitiva, això és molt actual, i més amb totes aquestes... La globalització, que es parla, i tot això que s'ha... I la imigració, i tot això, no? No és poc que estem passant el que s'està passant a tot Europa, precisament, perquè ja aquí ha reaccionat contra la malvastat que s'adifà moltes persones, precisament perquè han de marxar del seu lloc, i quan arriben en el lloc que arriben Diemna amb la... amb la il·lusió, o diau-li, amb el lloc que podria ser correcte, ja que anem en un lloc civilitzat, ens hem de trobar en constants civilitzades, i no és així. No és el cas. Aquesta és la veritat, i aquí és on es generen tot un seguit de... de tapestes, no? Sí, sí, sí, és correcte, la paraula. Com si no xessin, i acabaran que poden ser d'això, d'un diluvi, i això és el que ens parla la pel·lícula. Hi ha aquella pel·lícula, i em fixarem aquesta, perquè és la que em va quedar més present de la Tirmi Corazón Separado, que posava en contacte una persona que tenia una habilitat extraordinària per tocar el Piranú, i en definitiva tenia dos creatives, però que a la seva vida l'havia portat precisament a això, a terroritzar un munt de persones que amb tots els esforços del món havien comprat un pis, o havien... Hi havia uns habitatges, i llavors el que es tractava és que aquestes persones que ja havien quedat completament desplomades que podien haver apilat per dir-ho d'una manera tota la vida, doncs automàticament es tractava de veure quantes enganxàvem amb la mateixa... I llavors el que feien és provocar situacions de fugida d'aquests pisos que eren propietat d'aquestes persones, i lògicament això generava un negoci, en fin, estem parlant d'eclans mafiosos. El contrast entre una vida com aquesta, la qual ell es veu completament involucrat perquè és una dinàmica familiar d'una entorna a la qual ha nascut. I aquesta afició al piano i la connexió amb el món artístic i creatiu fa que la pel·lícula resulti extraordinària en vital, en vital per veure-la, perquè és que... Doncs aquí estem més o menys amb la mateixa història. Què passa és que aquí no hi ha una constant, una constant creativa i imaginativa, per part del... Li falta poesia. Li faltaria aquest punt de connexió. Era molt poètica aquella pel·lícula, eh? Tenia un de buf. Hi havia un... errantitzava vegades el temps, la imatge, donava una sensació com de buf, i això era meravellós. I quan tocava el piano la manera que gaudia i tal. Aquí no. Aquí passem d'una situació quan has arribat en el punt que seria una... Com es diu això? Veu dolent? Veu aquests punts, en definitiva, aquests ghettos que van a parar totes les persones. Ah, vale, van a parar... Sí, que és perfectament... No sé qualsevol francès. Sí, però té un nom, eh? S'ha esmentat últimament. A francès, parlant. A francès, sí. Bé, és igual. La qüestió és que un punt d'aquest que pot ser de qualsevol ciutat d'Europa, això no cal que sigui França, allà, lògicament, hi ha tots i no vull dir... És una ciutat on l'equilibri, diríem, de supervivència és molt just, eh? I llavors, ells són com una mica contemplatius, d'això, no? Sí, sí, sí. Arriben, entren amb una feina, fan una tensió... En fi, una vida així com com Precària, perquè allà, de cop i volta, hi ha tirotexos, hi ha... de lluites entre persones que estan dins uns clans i tal, i llavors, a cop i volta, arribem a un punt que això és insostenible, i a partir d'aquí, doncs ell li sortirà tot el que precisament el va treure d'allà, d'allà, al seu país, quan va marxar, és Rilanca. Rilanca, vale, vale. I llavors, aquí estem en una altra història. Tota manera, amb el contundent, a mi em va impressionar, jo crec que es treuen moltes conclusions, molt interessants, i que tal com hem parlat abans, quan hem començat sobre l'art, dir aquestes coses, el que cal és veure de quina manera es provoca precisament la integració d'un munt de gent que se'n va dels seus països, i que precisament allà en vagin a parar, doncs, que veritablement tinguem la capacitat que hi hagi un equilibri molt més amble que no el que planteja la pel·lícula aquesta. Jo crec que això és el més... Perfecte. Més interessant. Sí, sí. És un rellitzador que s'ha de tenir en compte. Jo crec que s'ha de tornar a aquella gent que no el conegui. Jo no puc parlar solamente d'una pel·lícula, però realment, el que has explicat l'Algeoma és molt interessant, però a sobre, aquesta de tant a tant, la Tirmi Corazón Separado, allò és una autèntica obra d'art. Magnífic. Em sembla que va guanyar 5 césars, en el seu moment, a França. I és que és magnífic. Bueno, seguint parlant, hi ha una pel·lícula de ordre dins la que seria el món del cinema i, a vegades, quan veus pel·lícules d'aquestes són una mica vinculades al món dels còmics o al món fantàstic. Jo sóc molt prudent. És a dir, avui en dia, les pel·lícules d'aquest element vinculades amb els còmics de la Marvel, que són els típics de la Capitán Amèrica, els quatre fantàsticos, els vengadors i tal. La gent que ha seguit aquesta infància vinculada amb aquests còmics, són gent molt experts, sap molt de què van aquests temes, però també Claspidermans, que s'han fet reversions de millors i de pitjors. Tenim uns batmans inicials molt acolorits, per exemple, fets per... com es deia aquell bon home, el Barbatish Roger, el Tim Burton, i després va agafar el Christopher Nolan i va fer la versió més fosca i més... sent la més real, fins i tot, d'aquella vida. El que passa amb el cast de Spiderman, que dura molt de temps amb Raim, va fer una revisió molt determinada i després ha fet una visió molt més atemparada del que seria. Aquí passa una mica semblant. Fins i no fa gaire... perdoneu, eh? Fins i no fa gaire, els quatre fantàstics era una d'aquestes obres que també tenia ja sequeles, fins i tot. Però han tornat, ara han estrenat, perquè aquelles no van agradar i torren des del principi. És un enrenou tan complicat aquest món que sincerament, realment que et perds, no vull dir que si s'agas, ni s'agas, i ara tornem, i preqüeles, i següeles, i tal, és un enrenou. Bé, jo em van recomanar aquesta, que es diu Ant-Man, que és l'home formiga, és aquesta la tradució com el Batman, doncs Ant-Man seria això que dius. I bé, doncs, lògicament, tota aquesta colla, aquestes pel·lícules vinculades amb això, doncs dius, bé, a veure per on tira, què fa i tal, sempre són vinculats amb els grups de poder d'aquesta gent, que són els vengadors, que són 3 o 4, sempre hi ha aquest joc amb aquesta gent. El més curiós és que el director és un tio que es diu Peyton Ritt, que aquest home, s'ha fet molta cosa vinculada amb aquest món de la fantasia i tal, i ho fa molt bé. I llavors et sorprèn, perquè dius, que hi ha una persona que porta el Michael Douglas, i que porta un nano que es diu Paul Rutt, que és el que va fer, és un nano jove, que va fer la boda i el millor amic, que és un nano que té aquelles cares de bon nano, de bona persona, del cinema márica, que sempre és a l'etern, com et diria, no? Vull dir, núbica, ningú vol i tal, aquesta línia, però bé, una mica com el Tobi McGuire, aquesta careta joveneta, bona persona, i això és una història, bueno, molt elemental, estem parlant de Michael Douglas, que és un d'aquests magnífics, investigadors, i genials, que ha creat la possibilitat d'un vestit que te'l poses, i Mimbas, com si fos una formiga. És a dir, tens aquesta mida, la mida d'una formiga, i clar, és una mida com a l'increïblement menguante, per entendre'ns, però amb marxió superheroi, i llavors clar, com ets una formiga, però tens la potència d'un cos de 90 quilos, pots convertir en bala, et pots convertir, tens la potència, tens la força, pots agafar i aixecar, vull dir, directament, una cosa gran, vull dir, tens la opció de fer-te veient i fer-te gran, a la vegada, tocar en un botó, i llavors clar, això pot jugar amb temes de baralles, és una eina molt mortífera, perquè imagina't un excèrcit de milers d'aquests personatges, que ocupen un espai mínim, i que es poden infiltrar per tots els punts d'un cos humà, o fins i tot del que seria d'un tank o de qualsevol cosa, dir destruïdus, clar, és que és molt fàcil, evidentment, que tu estàs dins, tu amb això pots fer-te gran, pots quadratir, és una cosa que és com molt invasiu, clar, és una cosa que sempre tonta, però quan tu poses a pensar, dius, ostres, si fos simpàtics i tinguéssim la potència d'un cos gran el que podríem fer, clar, de l'agència, evidentment, faríem una justícia més correcta. Exacte, vull dir que no, clar, és una cosa que seria gairebé impossible de veure, vull dir que podria entrar aquesta formigueta a la Casablanca, i tal com es fa gran, li fot quatre tiros i aquí no se n'entera, vull dir, ni la bestiesa, però em refereixo que podrien fer-se tants icones terrorífiques, encara no estem parlant de la millor època amb aquest cas, però es planteja aquesta por, estem parlant del dolent de tota la vida, que és el que el mantó, el deixeble del Michael Douglas, que ha creat una empresa al voltant d'això i que ho està venent aquí, doncs els dolents, per entendre-nos el pròctil, ser-lo en formes i tal, i llavors el polruta es converteix amb l'endman, clar, qui li ajuda, les formigues, clar, vull dir, és ella amb les seves formigues, les formigues vermelles, les formigues voladores, i tot això genera un exercit, que l'ajuden a ell per intentar salvar el món la fiacap d'aquesta qüestió. Clar, és una miqueta així que diem, ens hem begut l'anteniment, però està molt ben fet, té una gràcia, té una maneta de fet, els diàlegs dins d'aquest cap són estan bé, hi ha una certa conya, passa molt bé la pel·lícula, bueno, no és mala pel·lícula, les escoles com siguin, que pot ser un podrio, que no són portables, però si algú vol veure una pel·lícula així de la Marvel, doncs escolta'm recomanable, i bueno, endman, d'acord. Tornem a canviar de terç, a parlar del clan, a veure què tenim aquí. Sí, el clan l'he vist aquesta tarda, o sigui que la tinc completament recent. Bé, aquesta parla de la dictadura que es va produir allà, a l'Agentina, i que en definitiva es va acabar aquesta dictadura, quan es van embolicar amb la guerra de les albines, les albines. Sí, això estem parlant dels anys 80. Ah, 80 anys? Sí, finals dels 70, principis dels 80. Diu que la història està basada en un fet policial, que és del clan Pucsio, que va convocionar a l'Agentina, i precisament una de les coses més bones que té aquesta pel·lícula, precisament, és que estem parlant d'una família del tradicional barri de San Isidro, que s'amaga amb un clan dedicat al segrest i assassinat de persones, o sigui, per fer molts diners. I normalment la selecció, i això és el que et fa pensar, sobretot al principi de la pel·lícula, tot i que ja t'anuncien, que jo serà... No acabarà bé, ja t'ho diran. A més, hem fet reals. És com si fosin un Robin Hoods, parlen, o sigui, el que segresten són persones que tenen molts diners, que els han fet ves a saber com, i en definitiva, ells actuen, i el que fan és enriquir-se ells mateixos. El més interessant de la pel·lícula, ja he dit que això ho podeu trobar, com deies tu també, per internet i tal, el més interessant és aquesta contundència que li sap donar al senyor Pablo Trapero. És un realitzador que, sobretot, el que recordo és pel·lícules com Leonera, Caranjo, i també l'elefant blanc, nacido y criado, y también familia Rodante. Quina és la particularitat que té? És que pràcticament és un documentalista, llavors ja s'hauria d'haver... s'hauria d'haver perfecte agafar històries reals, perquè és que realment acaba fent un document sobre aquella realitat, i la veritat és que ho fa, que et fa entrar allà dins amb una potència extraordinària. Aquest és un clan familiar, lògicament és un pare que domina la situació, el masclisme és absolut, les dones i noies queden amb un paper secundari totalment, el papa i ell ho sabran fer tot i tal i qual, i a partir d'aquí, doncs anem descobrint de la manera que viuen aquests joves, aquests fills, una situació com aquesta, i quan aquests fills doncs precisament evolucionen, cap a independitzar-se i de la manera que això pràcticament és impossible, no? Molt, a mi m'agraden molt, perquè està dins a la línia del que dic aquest realitzador, aquesta que he esmentat la Leonera, era precisament, i em sembla que tu te'n recordaràs, que jo no em vaig parlar, que entraven a la presó perquè estaven amb situació de delicte o de defecte, i tenien una criatura i havien de ser mares, i llavors el que planteja la pel·lícula és de la manera que viuen aquesta experiència dins a la presó d'un país com és argentina. Molt, molt, molt contundent, una cosa... No recordo, és possible que no l'hagi vist, és probable, a la millor sí, però ara mateix no la recordaria, són peus que et marquen... El que també és molt interessant és que tant aquesta pel·lícula com les altres, que recordo, del que parlen és moltes vegades la incapacitat d'afrontar una dificultat tan alta com aquesta, i més quan ets molt jove, no? Ara bé, també hi ha... allò que se'n diu, que hi ha un punt que estàs en la frontera, de no poder aguantar, o bé, ja sí que ho podràs aguantar i ho podràs acostumar a les avantatges, com d'allò, per exemple, no? Molt bé, també, eh? Sí, sí, no, és un bon realitzador. Això mateix. A mi em sonava de que era, vull dir, molt clar, de fer cinema molt el que hi ha, no? És el que ens hem trobat avui. Sí, no, no, clar. Bueno, i jo ara una cosa molt de... estic molt defraudat, estic molt trist, perquè m'esperen... Jo sempre he considerat que aquest realitzador és un director que, que bé, doncs que, bàsicament, a Tinguabajo, jo he deixat de fer cinema, o trigatant a fer pel·lícules, encara que fa coses pel mig, com alguna mena de documentar, líquides per allà... Però clar, és que primer que no vaig atendre el pas que va fer entre les seves els primeres pel·lícules i Airbag, per exemple. Jo, com va fer a les de Mariposa i la madre muerta, jo em vaig enamorar directament de... La madre muerta em va agradar molt, sí. Exacte, contra... Sí, sí, era... En el carrer Lehal, de tot allò, tenia una... no sé, tenia una certa poesia, diríem... però com fosca, una mena com de... no sé com dir la paraula de simbolisme, una sensació com de foscor, no? Però hi havia una potència, hi havia un dramatisme, vull dir, molt ben fet, molt ben portat, molt basc, és a dir, molt del cinema basc, que hi ha aquesta cosa, en pel·lícules basques, com Tassio, aquestes pel·lícules que tenen aquesta cosa, que exuden alguna cosa determinada, no? I algun del Montxor Vendari, del Montxor Vendari, exacte, d'aquests pel·lícules, vull dir. I fins i tot una mica aquest cinema que és molt perill al nord, també el cinema Galleg, això que... Aquesta línia és una cosa que m'agrada moltíssim, a mi. Molt vinculat sempre amb les forces de la natura, amb el lloc en volta de la gent, molt bé, molt bé. Però en canvi, clar, va fer airbag, que va ser un èxit, jo és una pel·lícules, ja me la vaig mirar amb una mala cara, però, bueno, vaig entendre que en tenia el Parc, que podia fer Gràcia, el Carlos Arguinyà, allò que deia del Pofesional, i aquelles coses, hi havia aquelles fixes que van quedar. I la història, en si mateixa, era una extra canada, la pel·lícula de la tonteria, com una casa vinculada amb una boda, que se'n passa l'any d'una xorrada. Clar, dius, no? Sí, sí, sí. I llavors, però, com a mínim, era una comèdia que s'aguantava. És una comediata, ja està. Ara, apareix això, reígita, no? Ostres, dius, que l'hi encosta molt bé. Mm-hm. A l'Arturo Valls, que és aquell que fa el programa a l'Horakai, que és una mena de showman, però que també és actor. Mm-hm. Que té molta gràcia. Tenim el Luis Marquinyà. Tenim el Carole Jalde. Tenim la Maria León, que és la germana del Paco León. Tenim la Rosa María Cerdà. La Bardem fa un cameu, i la Pilar Bardem surta un momentet i ja està, que és la mare d'ell. I, clar, i com és a veure la pel·lícula, dius, la premissa, on surt? Clar, és que això és una cosa que surt al minut número 1. Vull dir, expliquem, perquè sapiguem de què va la cosa, no? Simplement és que a l'Arturo Valls fa de gitano, de gitano, vull dir, d'una... d'un clan, ja està. I llavors la mare està morint, que és la Pilar Bardem, no? I llavors, abans de morir, li diu, tu eres el hijo del rei d'Espanya. Per això es diu rei gitano. Es papila't. Tu veus un desto i tal, i a partir d'aquí, també és el joc del moment en què el rei abdica i s'ha de fer la coronació del Felip. Si en què? I a partir d'aquí es crea un despropòsit. Una cosa, una disbaixa. Per un costat, el Marquinyo i el Carrel Ejal, que són com uns inspectors, com us diuen això, uns investigadors d'aquests, però privats, de jo, cutre, però no pot ser més encara, una furgoneta. Ves a veure amb la isla mínima. Això és plau. Van amb uns 600 furgoneta. Això ja no pot ser pitjor encara. La música de fons és insuportable. Una fontes coses. Jo no en traiem aquest debat perquè és una cosa. Agafa un dels millors discos, d'un dels grups més mai m'agrada molt, és com el que es diu Electric Lake Orchestra, que és de 170, és constantment una cançoneta dels 160, i vinga, vinga, vinga, vinga. És d'un cutre, l'estètica, clar. I és que tots estan que dius, què esteu fent? Però si us plau, què esteu fent? És que no és allò que... No fa gràcia en cap moment. El que fan és unes coses entre escatològiques i burdes, que no... És a dir, Àlex de l'Iglésia és que enverro. I ho saps. I et faran unes coses, d'una manera molt gran. Les brugues de Zagarramundi, com es digui allò, jo m'ho crec que encara que és una cosa absolutament increïble, però són bruixes que estan sobrevolant per sobre la taula de menjar, però això no té sentit. Tot el que ve aquí. És que, explica'n la pel·lícula, et diré, no te la sé explicar. O sigui que te la sé explicar, però és una línia d'aquí jo, i l'altra, són barrabassades, que tan poden ser 24 com 48. Clar, i llavors parles de l'Axarolòpez, d'una determinat, què fa perquè l'Axarolòpez? I em sembla que sol la Santiago Segura tot maquillat i canviat. No sé, és lògic, una pel·lícula que no ha tingut cap resonància. Ha passat sense peraniglòria. Sí, però d'aquestes n'hi ha moltes i són bones. Exacte, també és veritat. Però és el que diem, sent una obra de Juan Mabajo jo, a veure si s'estrena una pel·lícula del Ballona o del, com es diu aquell, el de Regresión. El Menábar. El Menábar. I no fas cas. La vaig veure, la regressió. Sí, la vas comentar una mica, una mica fluixa, no? Sí, perquè no acaba de jugar, segons el meu criteri, no juga prou net. Vull dir, parla de coses que jo penso que les havia de clarificar d'una manera més civilitzada, diria jo, i no tan misteriosa. Perquè jo penso que el misteri és el que dius tu, quan jugues a misteri, però quan jugues a una altra cosa s'ha de ser una mica més. Clar, jo és que em fa una mica de mal d'aquesta pel·lícula. Mira que jo, és que jo a la Menábar, en sentenem, en un príncipe en sentenia molt, després hi ha una mica de sentenents. És com el Ballona, em passa el mateix. El Ballona també és que són aquests que estan massa mitificats a lo millor. I si fan espectacle, fan gran cinema. Això. Però, bueno, i clar, nosaltres perquè estem aquí, però són patrios, que es diu, no? Salzar, el cine patrio... Amb gent que, bueno... No pots anar-hi. No, esclar, home, esclar el cinema espanyol, impossible, estic nominada, no sé què han d'allà. Perquè és el que diem, costumats a fer pel·lícula sempre de la Guerra Civil. No, que faig broma. I ara, solamente tema de la Guerra Civil, dius, home, surten quatre, que dius, trenquem esquemes, fem pel·lícules de por, pel·lícules fantàstiques. Home, ja era hora, no?, ja tocaria. Vull dir, anem 20 anys o 30 anys enrere de França, de sats Units, d'Anglaterra. Home, ja tocaria. Però, bueno, què és el que passa, no?, que aquí sembla que... Plutenim així, això. Exacte. Els queden 10 minuts, parlem de Pasolini. Ja, home, que em volies comentar... Sí, a mi, en texta. A mi em passa molt, Pasolini, perquè és de, no sé, d'aquelles persones que per mi tanquen com una mena de misteri, no?, i aquest misteri penso que té molt, molt a veure amb la seva capacitat creativa, però també amb la seva posició a la vida. Vull dir, aquell... aquell saber plantar-se davant del... bueno, d'una cosa que era... en fi, que la vida que li va tocar viure era molt injusta. Nosaltres, en aquells moments, i això ho va dir, jo tinc un treball aquí, el que passa és que llegir, potser, no és més apropiat, faré un petit resum. Sí, faré un resum. És aquella persona que diu, escolta, diu, molt bé, vull dir, hem superat l'incomunient que representava una dictadura com la que va generar la Segona Guerra Mundial que estem parlant dels nazis, una dictadura a la qual s'imposava doncs un criteri, acabaven les llibertats, s'eliminaven amb moltíssimes persones que no quadraven amb la idea que en definitiva van elaborar unes quantes persones, i llavors aquí es genera una situació per abortar qualsevol possibilitat d'èxit d'aquesta... d'aquesta realitat. I automàticament et treuen amb una altra dinàmica, llavors el passabilitiu estem fet trap, va. Vull dir, hem eliminat unes constants, i ara el que volem, el que hem de fer és fer unes... unes constants que tinguin a veure precisament amb la democràcia, amb la tolerància, i tal. Llavors ell té una capacitat poètica que jo la voldria confrontar amb tu, precisament, perquè crec que... i això ho he llegit, i a mi sempre m'ha quedat com una mica fos, no? Aquesta poesia crec que té molt a veure amb les seves sintaxis, no? Però, per a l'element, també crec que és la combinació entre sintaxis, en definitiva, la capacitat narrativa, i la seva concepció ideològica. Jo, sincerament, a veure, jo ara està mirant justament aquí les obres que ha fet, no? Evidentment hi ha una primera part que és molt més salvatge, que és aquella pocil·liga que hi té orem, que hi ha les primeres obres, molt vinculades amb un element social, ja sabem per on anava el senyor Pasolini, no? Aquestes pel·lícules que no anem bé, vull dir, això... Això són trontolles. Es parava molt de la lluita de classes, amb aquelles pel·lícules, i t'endeix que hi ha una línia molt més escarrana, lògicament, perquè és el que ell recerca, no? Però no crec que fos escarrar això, vull dir, jo crec que era una... Patent en compte l'època, estem parlant de 1970, que no estem parlant d'ara, que això és una cosa... Bé, però jo penso que... És clar, si fos escarrar una... A mi, fixeu-vos en una cosa, vull dir, si fos escarranosa només, sí, doncs seria... Militat, no? I, bueno, jo vaig a treballar, perquè tot vagi més bé, i m'apunto a l'esquerra, que he xistit a Europa, d'abans de la Segona Guerra Mundial, però també posterior, no? I llavors, allà, que hagués entrat en contradicció de la manera que ha actuat i tal, però jo crec que ell, a més a més, reivindica l'art, no? Clar, no, això sí, això sí, jo reivindica. El que fa és que jo crec que, a vegades, depèn de quina pel·lícula, quan estem parlant sobre totes les contes del de Càmeron, quan estem parlant de la Medea, i quan estem parlant de les Mil i una Noig, i tot això, les contes de Canterbury, i tal, aquesta poesia que ell planteja, perdó, és una poesia molt... A veure, com diríem, molt realista, molt de la gent del carrer, i agafa la poesia... El llibre. Exacte. I si et fixes, els personatges que agafa, ell no està, és a dir, si estem parlant d'una poesia idealitzada, o una línia superior, no? Estàvem parlant que agafaria Efebos, agafaria joves, que sabem la seva condició sexual del senyor Pasolini, però no agafa Efebos. Agafa gent del carrer, des d'antada, fixat, amb les seves personatges, que físicament no són perfectes. Vull dir, recerca la nuesa clàssica, però la nuesa clàssica, no amb la belleza clàssica, sinó amb la belleza natural, aquest, jo crec que és un... És el punt poètic. És un poeta naturalista, és un poeta que tracta la realitat, i això és molt important. I això ho sap explicar. Exacte. I quan fa, justament, aquests contes, sobretot, marquen moltíssim la seva gran cultura, és una persona que parteix de la base d'aquests grans clàssics, com el de Camerones, contes de càrburi... Escolta, llavors, esclar, això queda perfecte, tal com ho acabes de dir. Llavors, quan ell acaba la triologia, que a la primera ja ho va veure, però va acabar la triologia, és com si Sant Adonès, almenys, històricament s'explica que el que ell havia fet no s'havia interpretat correctament, si més no, des del punt de vista del per què ho va fer, tot això, des de l'intel·lectual que sap el que planteja i el que vol aportar a tots els espectadors. No, els espectadors s'han quedat amb la bàscara. La resa vera amb la realitat que jo... O fins i tot amb l'eròtica. Amb l'eròtica i prou, exacte. La feia cap té tendència a nuar. Però jo crec que aquesta nuesa no és una nuesa, el que diem, eròtica, és una nuesa heroica. És diferent, mira el que et dic. Està naltint aquesta gent del poble, quan tu no ho és, des de l'epua de classe, quan tu no ho és algú, estàs naltint-lo. Quan es representa, per exemple, aquí a Catalunya, al superior, estàs naltint-lo, és un senyor que treballa, que dedica a això. I això és el que vec jo, que encara que sigui una mica xungo i el que dic ara, també hi ha poesia. El que seria a Saló, o els 120 dies. Però aquí, per mi, el que he llegit sempre, i aquí està també un dubte, ara ho aclarim, jo crec que sí, tal com tu ho planteixes, és cert, agafat així. És gent molt jove, vull dir, diríem que els butxins per dir-ho d'una manera, o les persones nefastes, en aquest cas, són també gent que no té res de rellevant, ni estan uniformats, ni això, i llavors, ella qui diu, ara sí que ho entendreu. Mira que et dic, jo una cosa, estem acostumats a entendre com a poesia allò que sublim, és una cosa que sempre costuma ser allò vell, idealitzat, meravellós, és sublim el David de Michelangelo. És sublim una peça clàssica. Però hi ha una cosa que apareix justament al segle XIX, que és la sublimitat terrible. És a dir, és la llegeó. És a dir, pot ser igual de sublim, igual de frappant, allò que és terrible, que és una demostració de poder, i jo crec que aquí a Saló està fent això, està sublimant d'una forma horrorosa, t'està tirant encara, i parlem, clar, tota la merda, i mai millor dit, perquè que està ell sentint davant d'aquests nazis... Sí, et quedaria tocat clar, d'aquests nazis que en quedis són. M'entens que vull dir, jo crec que per aquí... I que guanyar la guerra no saps ben bé com. Exacte. Per dir-ho d'una manera, es fan aquí. Clar, per això jo crec que ell és molt clar fent el seu cinema, des d'un punt de vista, tractant això, des d'un punt de vista natural, d'un punt de vista insisteixo, d'aquesta terribilitat que existeix, com a tal. I jo, a mi per això és una personatge que em frapa. No recordo quina pel·lícula és. Ara, estres, no. No, no, no, no, no. Sí, sí, sí. Els germans tabiani... Sí. Hi ha una pel·lícula, no me'n recordo, que sortia Pasolini, com actor, que està davant d'una catedral, fent una explicació magnífica del que significa l'arquitectura renaixantista. Et demostra el domini que tenia aquest home del que és el coneixement cultural. No me'n recordo quina em vols dir, la pel·lícula, però és això, per tant... És que és l'exemple, és a dir, estem parlant d'un tio que era molt intel·ligent, però que patia, jo crec que això, d'un ser incompress, i, lògicament, estava atitllat del que era. En aquella època, un homosexual no podia tenir la llibertat que ell afrontava. És que és curiós quan ell va morir els anys a tant. Estem parlant de 30 anys després de acabar de la guerra, pràcticament, i, en canvi, va morir precisament a les mans de l'homosexualitat. Clar, clar, va ser assassinat, no m'he equivocat. Sí, el va assassinar. Jo vaig veure la pel·lícula que van fer d'ell, que la va fer el Gerard. No l'he vist jo, aquesta. La va menys tenir molt, però jo la veritat és que em va, com el document, em va interessar molt. És una atralla, és una atralla. És una atralla, és una atralla. Exactament. I llavors va ser víctima, precisament, de lloc que genera la societat més maldestre. O sigui, no ha acceptat, que en definitiva és 30 anys després de l'acabament. Jo crec que ell, jo no m'ho he equivocat, però els últims anys de la seva vida va entrar en una mena de decadència. Però és que no oblidem una altra cosa, que el decadentisme també és una altra forma d'art. I això s'ha de destacar al ferro, ara. Exacte. I llavors, això, jo crec que hi va acabar, justament, com no podia acabar un geni. És a dir, en aquest cas, ja sabem que molts genis acaben amb un suicidi, amb alguna situació trista, mira, de Marilyn Monroe, Michael Jackson, gent que per ximotius hi va morir amb mans de, bueno, de, potser, una situació fora de lloc. Però que mitifica i tothom sap qui és Pasolini. I llavors, això és molt important. Encara que no l'entenguin, sap qui és Pasolini. Potser no passarà la història a l'o millor altres realitzadors, però aquest sí. És a dir, quan parles, digue'm un realitzador italià, els sortiran dos o tres, i es conti Pasolini i Vitoria, sí, que per dir alguna cosa. Aquí els tenim, no hi ha molts més que et quedin amb com a referència, no? No, sí que n'hi ha més. No, no, clar, hi ha molts més. Però que et refereixo que l'o millor de cop i volta o no, potser hi ha gent que queda més marcada, però és veritat que hi ha aquesta qüestió. No, el que passa és que jo teno una cosa. El Celini, sí, que també li ve la memòria gairebé tothom prediu i però aquest jo no l'agafo. No, exacte, no acabo d'entendre'l, no? Sí. O si l'entens jo, si és aquell que porta tot el que hi ha de gent nu allà, els contes de canter, burital, no? Perquè fins i tot, clar, ell fa una evidència del que seria el nu, fins i tot. Hi ha nois que estan erectes, noies que fan l'acte. Ell va més enllà. És a dir, ell crea la naturalitat com a element habitual, i això ens sembla magnífic, que un cinema tan seny i si cal, al moment del decidit... En definitiva, la poètica és com és que no em deixeu fer això. Clar, és exacte. I com és que no ho intentem, exacte. Si meditaplament ens hem alliberat en teoria de allò que ens podria condicionar. Però quan es poetes, han estat no entesos a l'història, però poetes, reïnsadors de cinema, artistes, molta gent. Molt bé, molt bé. Això és que diem, que és una reflexió que hem de fer no crítica, sinó, realment, des del que hi ha. No volem estar sols. No, no, no. Però si estem sols... Clar que sí. Això és el més important. Que vagi molt bé. Ens escoltem la setmana que ve. Demà encara els editorialistes han entès事es en aquestaaries de presudit. Hi ha problemes reals. No va tossar demà. Si veashes enロcs d'allòs, la costa és superglagar la tota la перепagogia, per exemple. o la música electrònica més suau.