Babilònia del 3/12/2015

I can't you see, I fall for you, I fall for you, head on the heat. Yeah. We're about to reach the moon. Gràcies. Comencem un dia més al Babilònia. Hi ha hagut algun ensurt per qui em sembla amb això de la sintonia, de cop i volta. És jaume? Ja que escarem. Que ens hem espantat. Un dia que escarem aquí. És que la sintonia ha començat així d'aquella manera, tant de cop, no? El jaume ja té una edat que no està per aquella edat. És el que hi ha. Rosa, com estem, guapa? Bé, bé, molt bé. David, fantàstic. Avui som 4. Fa 4. La setmana passada era amb dos. No, que és l'home. I bé fa una xerralleta aquí el jaume i jo. Hem estat dosos aquí, xino i xano, no? Molt bé, molt bé. L'has esborrat aquell programa. No, no, no. Aquest es pot recuperar després a... a Raiodesbert a la carta. Sí, sí, sí. S'han crevat allà totes les programes. Raiodesbert.com, a la part del Pòscar, es diu David, això? Podcast. Podcast, perdó. I dient malament... Es va buscar l'història. És especialista, tenim aquí, informàtic del programa. De Rilombrón. De Rilombrón, exacte. Estrevia una empresa que es diu... Empeça el pareig que va per P, no? Sí, vinc a donar-ne més dades. No, home, no, fill, home. És que això és catxet, tio. La fotem, home. I 20 centímetres, també. També, també. És una pel·lícula que sotia el pobre Pujol, que també ensenyava el Samuelet, també. És la gent de Urbana, és la gent de Urbana. Molt bé, doncs avui parlarem, com sempre, a part de sexe, de teatre, de música, parlarem de la vida de Teo, parlarem de música a l'auditori Romí i Julieta, del Prokofiev. M'encanten amb aquests senyors russos d'aquest període. Per com són el nom, no? Sí, sí, sí, mola, mola. No, però són molt bons aquests russos. No sé què és, però si són o de cony. I el valet sona millor. També, també, també. Parlem d'un llibre que es diu Niloves Niloveras, que ja ha explicat de cap a la cosa, i si anem a tenir missió ni impossible en acció secreta, que per no visis una obra de arte... Ara me la torno. De Mestres Amèrica, parlem del fòrum que està veient la Rosa, de creixer sense consumir, Weisland. Parlem d'una pel·lícula de Michael Winterboton, el rostro de l'Àngel, una pastelleria en Tòquio, que això ens ho explica de Rosa, que jo no sé de què va. Sí, ja hem de tenir la vista. Ja també l'hi he vist. I intentarem, per una mica, si tenim temps a Mr. Holmes i aprendint a conduir, dos nometats també, vull dir... Una bona selecció, que crec que tenim de cinema. Avui, i comença el Jaume, a parlar-nos de la vida de teva. Ah, sí, i per cert, una cosa que ens ha portat de Rosa el magnífic dins de la Marató, que tenim aquí, d'aquest any, que l'anirem recuperant. També la setmana que ve. Sí, és magnífic. Hi ha cantants del nivell de macaco, tenim a Nínia Pastori, a Carlos Bauté, cantant en català. Està molt bé, Carlos Bauté. Bauté, Bauté, Bauté, Carlos Bauté. L'Àngel és l'Àuté. No, l'Àuté és l'Àuté, no. És el que van assolar cantant en català. Sí, sí, sí. A més, amb el mateix ritme de salsa bachata, genial, molt bé, molt bé, sí, sí. També recuperarem altres moments. Sí, sí, sí. Aquesta és més marxosa encara. Tenim a Bebé, tenim a Los Secretos, també a Raimon, amb l'Orquesta Sinfònica de Barcelona, que avui pararem justament d'aquesta orquestra, que és la que Rosa ha pogut veure. Doncs, magnífic, avui de Rosa li fa agressionar una cançoneta, posarem qualsevol nit per sortir al sol, i m'encanta aquesta cançó també. La versió del macaco. I mira, i marxarem, potser, amb aquesta cançó de Carlos Bauté, que et sembla, amb ritme. Ok, sí, molt bé. I així marxem. No em poso la sintonia i marxem aquesta cançoneta. Vinga, posa la música i que marxem. Molt bé, fantàstic. Ja està. Hi ha algú que ha de fer el super. No, que el Jaume s'anir més pos a ballar, i no hi ha manera. Llavors, no parlem, no fem res. No hem de penjar el super. Sí, per cert. Però ja està feta, eh? Exacte. Una crida total, per tota Barcelona, que el David ens convida a casa seva. Però com el problema està gravat, quan és a Mèdia. Ja no quedarà a sopar. Ja no quedarà a sopar. Bé, dona, igualment, el dijous a la nit, a casa del David, anem tots a celebrar-ho. El dijous. Exacte. Molt bé. I de debò, que ens convida la teva. Bé, jo vaig estar en l'acte de comemoració del dinar internacional, les persones en discapacitat, aspecte que va canviant de mica en mica, es tracta de diversitat en quant a capacitats. I això es va fer al dia... aquest dissabte passat, el dia 28 de novembre, a les 6 de la tarda, al Centre Cultural, Mercè Rodoreda, d'aquí a Sant Joan d'Espi, no? Llavors, primer hi va haver, doncs, amb actrius de l'Associació Estel, que és una associació que treballa precisament per recuperar materials i tal de tota mena. Jo hi he assistit alguna vegada, estar a l'entrada de Sant Feliu, i va ser molt interessant perquè veiem tot un seguit de persones amb aquestes capacitats que tenen actuant i mostrar-nos pràcticament una obra petita de teatre. Després es va presentar el viatge amb actrius de testidis, que és una altra associació també que està a dins en aquest àmbit i que treballa amb xicots que tenen habilitats diferents. I va estar molt bé perquè és un viatge que fan i de la manera que van imitant tots i tal. És allò de la reiteració de gesticulacions, són 8 o 10 actors que hi ha de l'escenari, i cadascun d'ells ha de fer exactament el que ha fet el primer. I per acabar, vam tenir l'estrena de la vida de teu, una obra de Mílio Corral, que amb l'actuació d'Adolfo Álvarez i Judit, sembla que l'Adolfo Álvarez hem de dir que és una persona que no hi veu, o sigui que no té vista, i llavors sobre l'escenari fa que vagi a veure una persona que de la manera que s'orienta i com la porta veritablement d'una manera extraordinària la Judit Saulà. De tot una mica, això és un espectacle, sobretot aquest últim, és un espectacle no fet per discapacitats, que sí, com veieu, o per capacitats diferents, o sigui que aquest senyor no té vista, però sí que té la capacitat de saber estar sobre l'escenari, ell té un component de travestit, o sigui, es dispressa de diferents formes, i llavors ens va oferir, des de les dificultats del naixement, el moment que va arribar aquí, enamorat de Rafael Carra, i vull dir, tot un programa. Això ha de venir al sud, no? Home, és una icona del 170, però també una icona, un gay, estem parlant d'altrevestisme naturalment. Naturalment. O sigui, però va estar molt bé, s'avantar és que aquesta no és la història del teu, que és ell, no?, sinó que aquesta és la història que l'any que ve, sí que estarà acabada i que tindrà un final diferent. Per què? Doncs perquè es veu que no va tenir temps, o que se li va passar l'arròs del que diuen, i llavors no el tinc capacitat per presentar-ho amb aquesta xicota la Judit sembla que la veritat em va agradar moltíssim, vull dir, una capacitat d'estar amb una diferenciació de personatges i tal. Dia interdencional, onzena mostra, i a la onzena que fan a Sant Joan d'Espí, i la veritat és que va estar molt bé. Quantes d'aquí, que escolta, per dir-me en compte per una altra edició, perquè així imagino que cada any aniran repetint, no?, aniran fent... Sí, acostumo anar-hi, eh? Doncs quan arriba al seu moment a veure si prèviament ho podem promocionar abans perquè val la pena, és el que diem, no? Rosa, parlant de Procofie, fa aquest que em posava com una miqueta xicardíac, no?, pel nom, no? Home, és que ho dius amb molta raó, no? És el concert que vam fer el cap de setmana passat a l'auditori, a l'OBC, a l'Orquestra de Barcelona, i clar, bueno, el concert és d'així, perquè sempre agafen el nom de la peça més important, només coneguda on de més transcendència, no?, que és el valet de Romeo i Julieta de Barcelona. Després us explico les altres llogaces, també, aquesta és la segona part. És un valet en què vam fer una selecció, eh?, d'algunes de les peces, per exemple, van tocar el Montesqu i Capolets, que és quan es troben com una festa i es troben tots dos, llavors hi ha molta gravia, molta... molta jaleona. Després apareix la jove Julieta, que és, també, amb una música molt fresca, molt... molt alegre, molt jovenil, eh?, apareix la noia, que era... De fet, Julieta té 14 anys. Però ho conec a la història, ella té 14 anys i el Romeo té 15, no més, eh? Sí. Després apareix també a la... Era molt joves. Sí, era nen, era nen. No, això jo no ho crec, eh? No. No, és la primera experiència, no vol dir que sigui. Poso que hi ha de tot, no?, hi ha casos que a mi dura tota la vida, però... Sí, està clar, però... Però que això no és real. És estrany, no? Tot això és enàdia. Com riu, com riu. És un provocador. Que no existia. El Romeo i la Julieta existien aquestes famílies, però el Romeo i la Julieta no existien, eh? Clar. Bueno... M'ho han de posar tot això de molt joves, perquè encara no estan contaminats de tot l'ambient que s'està vivint i de les rencilles que hi ha entre les famílies, no? Després, sí, vinga, va, digue-ho, digue-ho, va, va. Perdó, però això posa tots els que són una mica més grans de 30 grans. Directament, no? Aquí no hi ha freno. Ai, mira, des, mira. Digues, digues. Després, una altra escena, apareix el Frara Laurens, aquell frara que el s'ajuda, que és coneixedor després del seu amor i com el s'ajuda fins i tot quan arriben a patrovar-se, o per fer semblar que s'havien mort i tot això, no? Clar, aquí ja és diferent la música d'aquí, trobis aquest senyor, hi ha una altra escena, després hi ha una altra que es diu Madrigal, tot això amb tipus de música, també. Música exacta, no? Molts defensors tenen dances populars, també, i hi ha molt de lirisme. Màscaras, Romi i Julieta, abans de separar-se, tot són escenes, la dança de les noies santillanes, tot això està dient al tipus de música que està sonant. Un altre, el de Romeu, davant la tomba de Julieta, que aquestes bufes són una passada, també. Però és un ballet, això, en cosa. Romi i Julieta és un ballet, és la música del ballet. Sí, sí, és la música del ballet, evidentment... Vale, vale, vale. Sentint aquesta música, reconec que no havia anat a veure mai el ballet de Romi i Julieta, ha vist, per exemple, el Llach del Cisnesí, que és una passada. Doncs aquest, per exemple, estaria molt bé d'anar a veure, no? Segur que disfrutaríem moltíssim, no? Perquè el món és molt distret, és que és molt distret. Sí, jo sé que els cinemats, per exemple, també fan retransmissió de ballet. Sí. I deu parar, sí, que és veritat. Ha estat aconseguir el rock. Doncs és una altra opció. És una altra opció, sí, de la programació, ja n'heu de veure. Clar, clar. Doncs és molt xulo, és molt xulo. De fet, penseu que... El Stravinsky va arribar a dir, el compositor va arribar a dir, que la música, per si sola, és incapaç d'expressar res. En canvi, la reflexió que es fa amb aquest concert, amb aquest ballet, amb el més Julieta... Precisament, potser sí que dubtem de les paraules de la Stravinsky. La música, per si sola, sí que pot també expressar moltes coses, no? Doncs aquesta és la part així més vistosa, més espectacular. Clar, l'auditorista de pre de gom a gom, la gent entusiasma del públic dret, d'entusiasmats, no? Després, bueno, després no ho avanç. Les altres dues peces, que també eren molt maques, de debò que va ser un concert preciós, van ser un concert per a Carinet i Orquestra. És del coplan, d'ara, un coplan. Tot això són autors contemporànics, perquè el coplan, per exemple, va morir en 1990, només. I aquesta obra, aquest concert, el va composar entre el 1947 i el 48. O sigui, que és molt recent. A veure, és música clàssica o música d'aquesta edat? A veure, és música clàssica. El que passa és que té molta... a veure, molta influència de jazz. Pensa que va ser per a Encàrrec. Al Encàrrec li va fer el Benny Goodman. O mai? Sí, llavors, clar, és un intèrpret de jazz. Especialment li va encarregar, no? A veure, és música, és això, amb moltes connotacions jascístiques. Però, de fet, és... és clàssica, eh? El va comprovar quan va estar a Río de Janeiro. Que per això sona una mica de música del sud. Llavors, es va fer... És un concert que és per a clarinet i orchestra. Té dos moviments que estan connectats per una cadència. Una cadència és un solo. I que l'interpreta un solista, un clarinetista, que es diu Víctor de la Rosa, una passada d'aquell nano superjoma. Més és d'aquí, un clarinetista format a l'Esmuk, a l'Escola de Música de Catalunya, d'allà dalt del Torri. Està actuant per tot el món. Per tot el món està tenint molt d'èxit. Està participant també en diverses orquestres i ensembles croixem, per exemple. I, a més, està també fent de professor, on? Ah, és professor també de clarinet i repertori, el conservatori superior de les Illes Balears. I, a més, co-directora artístic de la Mallorca Summer, a l'acadèmia. Va ser molt interessant, perquè... Bueno, vull dir que aquest solo és el que enllaça les dues peces. I llavors és a la segona part, on és, no, també, les influències jascífiques. Les influències, d'escarada ment i expressament. En aquest concert vam fer una hora abans, jo vaig anar a dissabte. Vaig anar amb la Lourdes, per ser-te. Lourdes, a veure si hi ha algun dia ja per aquí. Vam disfrutar molt, amb aquest disconsert moltíssim. Vam fer una pedita entrevista amb aquest solista. Perquè hi ha alguns concerts que, una hora abans, fan com una conferència prèvia. I llavors ens explica una miqueta posca, o bé els instruments, o bé el compositor, o bé, això, en aquest cas, el clarinetista. Vam fer una pedita entrevista. Això està de moda, eh? Va ser molt interessant. Està de moda, això, ara. A l'auditori ja fa temps, ja fa temps que ho fan, potser van ser dels primers. Amb els teatres també se'n cufan, per exemple. Després de l'obra, normalment. A mi m'he quedat amb alguna, que després de l'obra ho han fet. Després de la representació. L'altre dia vaig estar amb un concert de sardanes. Bueno, no eren ben més sardanes, eh? I llavors hi va haver la dinatista, també. Perdó. Aquesta... Una boa, eh? No, no, de... De les sardanes, les coples. No sé com se diu ara, no m'ho recordo, eh? Hi ha un apreny. També va parar un moment, així, a la meitat de l'actuació. I llavors va explicar com funcionava, com sonava... O sigui, que va estar molt bé, també. Diràctic, no? Això, vull dir, que sembla que està de moda, això. Ja està, ja està. Molt bé, que sí. La primera peça era una peça molt corteta, que dura 6 minuts. No 8 minuts, molt corteta. És una de Samuel Barber, que es diu Adagio, per acordes. A principi era un quartet, però hi ha de per si vam veure que era Adagio per cordes, que per cordes tenia prou envergadura, per si mateixa, com per fer una peça única. I és una peça molt coneguda, perquè s'ha utilitzat a la banda sonora de la plícula Platón, no hi ha demés pel·lícules. Com es diu, Adagio Ford? Adagio... Per acordes, ara no sé... Ostres, posa, això és boníssim, eh? Això és el més trist que et puguis tirar l'esquena. És que és el que vius a Platón. Hi ha molts enterrements. Ens ho han explicat per si és la de Greix de Mónaco. És molt habitual posar-ho... Això és molt bèstia. Sí, però molt escorteta, són 8 minuts... Sí, però això és molt trist. I s'ha utilitzat a la banda sonora de moltes pel·lícules. I això d'aquí és? No, Samuel Barber, que també és contemporània. Pensa que aquesta obra la va composar el 1936, que és el mateix any que el Procofies estava composant Romeo i Julieta. Sí, són totes contemporànies. Però això és molt... Són de la mateixa època, però són formes diferents de fer-ho. Com estaven composant a Norteamèrica. Els dos primers són americans, norteaméricans. El Samuel Barber i el Aaron coplen, i en canvi el Procofies és rus, no? Sí, sí. El mateix època que s'estava fent a les dues bandes de l'Atlàntic. Molt bé, un concepte... Fantàstic, és tan possible. Sí, es diu Adagio for Strings. Ah, Strings, sí. Sí que em sona a mi, és que és bestial. Quan comencen ja les primeres acordes... De seguida t'ho recorden. Sí, t'ho heu sentit, però amb més una pel·lícula. Recordo que Platón era recorrent aquesta cançoneta. Sí, sí. Ara mateix no l'ovico, però recordo que vas dir... Posava els peus de punt a mi aquesta cançó. Perdó. Molt bé. Que farem ara una mica d'un llibre. Jo fa un temps us vaig parlar d'una cosa... Una cosa d'un llibre, no em dic una cosa. Un llibre... No, però gairebé així, com el trucolent. Que es deia jo... Ai, que es deia jo. Que es deia... No me'n recordo, és que vull tenir el cap jo. Tu te vas, tu te quedes. Era un senyor que es deia MJ Arlitz, i és un senyor que fa guiós de televisió i s'ha llançat al món de la novel·la. I amb aquesta era aquell thriller tan estrany. Que t'havia agradat tot. M'havia agradat, però era molt trucolent. Perquè era una persona, era una assassina, en sèrie. Una senyora, que ja és raro, amb aquest... Ja tocava, no, també. Sí, perquè sempre en aquest cas és curiós. Puc fer un parèntesi? Sí. A The Geophores Trin, ja que parlem de pel·lícules, he sortit a una pel·lícules de reconstrucció, el 2003. Sí. El Jon Salvatges i Amélie. Amélie i també l'home a la fan. I a Platón, no? Ah, vale, vale, vale. També sonava d'aquí, per això dic que com funciona ara. Sí, sí, sí. I també a Amélie. A Amélie, també. Potser seria un determinat, un detallet o alguna cosa, però no un apunt. El Jon Salvatges és impressionant. Sí, sí, sí. No n'hi do. Llavors, era aquella novel·la, que era la primera part d'aquesta que parlarem. Aquella torna a existir, es deia... Espera'm, es deia... Tu te vas sotequedes i aquestes dius ni lo ves ni lo veràs. Per tant, és una segona part de la mateixa inspectora, que és de Helen Grace, que fa també el seu estudi, al voltant del que pot passar amb una altra opció, d'una altra assassí que apareix. És una mica com una segona part, però que té príncipe final. La primera era una història trucolenta amb el qual aquesta persona, aquesta assassina en sèrie, el que fa és que tanca dues persones en un lloc, les segella, vull dir, literalment l'espai... Ah, sí, ostres, sí. De menjar-ne i de veure, deixa una pistola, i llavors, ella amb càmeres ho controla, i en el moment que un mata l'altre, llavors, obre, llavors, tu te vas, tu te quedes. Vull dir, és aquesta línia del morbo, no? Vull dir, no sé com explicar-ho, però, bàsicament... Una situació límite, és que...Exacte. I amb aquest és...No és com allò de show. Sí, sí, sí, tipo show, exacte. I això, ni lo ves ni lo veràs, estem parlant de, no diríem si és un home o una dona, en aquest cas, per deixar el misteri, lògicament, si és una sessió o una sessió en sèrie, però el que fa és que, en aquest cas, hi ha una sèrie de personatges que surten de nit, a fer unes coses, no ho dic per no descentre allà, perquè és més fàcil entendre-ho, i tal. I a partir d'aquí, molts d'ells no tornen, i es li envia, li arriba a casa d'aquesta persona, una caixa amb el cor d'aquesta persona. Com és l'autora? M-E-J... Al rich... Al rich? I anem per aquí amb aquesta línia. I... bueno, i... La Rosa està cantant la cançoneta. No, es que la posarem, eh. La posarem després, de Carlos Bauté. No es preocupeu que l'escoltarem sencera. Molt bé, molt bé. Si tinguin de fons, el de la Maratora. I és això, no? Simplement, doncs... Va, no, doncs què passa, no? El llibre està molt ben portat, torno a... Quina és la primera part? Tu te vas a tu te quedes? Exacte, a tu te vas a tu te quedes. A veure, llegit al segon, el primer és el que diem, és a dir, que més o menys va per la mateixa estructura, la mateixa fórmula, torna a ser inspectora, el que deia. Els últims serveis que hi hagi a la Frides són inspectores, és genial, perquè és un canvi, sembla, si ho tinc inspectors, i ara porto 7 o 8 llibres que són inspectores. A part cert, està a punt de sortir. Sí, ostres. El tercer, a Irene, com has dit a l'altre, era a l'Àlex Irene i ara és un nom compost. No sé qui, no me'n recordo, però és el... com has dit el Pau, el Camil. El Camil. El Pau. El Pau. No, no, no. Aquí es conec una disenció aquí. El jazz, no ho sé. Però l'entret, perquè no ho sé. No l'entret, no. La paixera, la paixera. Però la ràdio no és per a mi. Me tengo que culturizar y hablar bien, te voy a hablar bien. Avui he vingut amb els estells amb les gallines. Sí, exacte. El llibre està bé, per persona estoneta, però el que diem és recomanable i ja està bé. Entre aquest i el del Pirlametre? No, Pirlametre és una història. Sí. Sí. I s'ha dit un empàquet... M'ho ha oïda. No, no, no. No ho he dit. No ho he dit. No ho he dit. No ho he dit. No ho he dit. No ho he dit. No ho he dit. Vuller la mete. I ara m'ho ha dit bé? Ara, molt bé, David, aquí, aquí. Parlàriam de sexe, que guanyi de mans de començar el programa, directament. No, la metro. La metro. Tot, tot. Si és en francès queda més romàntic. Sí, sí, sí. Però és el mateix. Sí, és el mateix. No, però no sé què tal. Jo, aquesta tarda he donat una classe parlant de tio d'Ox Jéjico, eh, de pintura romàntica francesa i m'he tornat boig amb els noms en francès. Ja no sabia com pronunciar uns noms tan complicats que hi ha de debò, en sèrio, eh? El teu ha fet molt bé, segur que l'ha fet molt bé. És perquè em vaig posar allò per internet una cosa que et diu com es pronuncia, perquè hi ha uns noms impossibles de pronunciar. Hi ha uns connoms que em recordo de translation. Un que es deia Xderuà de Xamoreuse, que no sé ni com es pronuncia. Xamoguàs, no? Xamoguàs. Doncs raríssim. És un dit. Bé, deixem el francès i no fem conyes amb el francès. I li toca el David parlar de missió d'impostil en acción secreta. Ja? Ja. I després posarem la cançoneta després. Vinga. Bé, és aquells pel·lícules que et cauen i la mires i... Et cauen. Sí, la mires. Què et cauen, David, què et cauen? Res, no, és pel·lícules d'acció. M'ho dius, mira, no està mal. Diguem-ho així... Ara em posa la música aquesta que em desconcentre. No el desconcentre. A sobre aquest que t'ambient, tu? No, no. Diguem-ho així, si ara fa poc, no l'he vist. La darrera del James Bond, aquest espectre. No l'hi he vist. Però ja em sembla que ho va pensar. Ostres, no pot ser això, no? Que només hi hagi la saga del James Bond. Anem a treure altres sagues. El missió impossible, que això ja em sembla que era una sèrie, oi? Tu que així que tens una... Sí, sí, sí. Una sèrie així... Estrella, però és de la teva època, em sembla. Sí, però potser... Pot ser renunciable. Jo crec que són 70, eh? Sí, 60, 70, sí. L'horicitat és el de Rimmeligand i l'alarm, no sé què. I això és 70, eh? La versió del tant, tant, tant, tant, original. I... I després va entrar la saga aquesta del Born, també. Ah. I bé, diguem-ho així, que... Em sembla que, diràs, es fan la competència. Però més o menys es complementen, no? Perquè, Gasco, mira de trobar... mira de trobar la seva... la seva... el seu estil particular, no? Si el James Bond és més... És més baronil? És més baronil, més atiumachote, eh? Hi ha una... hi ha una... ara, amb els darrers entregues, hi ha una violència més... més crua, més directa. Sí, perquè el Tom Cruise, machote? No, bé, bueno, és un estil més anglosexor. Home... Sí, més americà, diguem-ho així, el Daniel Craig, doncs no, aquest és més europeu, només el veus. Qui? Sí, amb el Daniel Craig, és més... més fern. Una pinta de boxejador. Exacte, aquest sí. Bé, la saga del Born, doncs bé... Ai, Jaume... Era més rareta, no? El Mad Daymond d'Espia és més raret, no? Jo ja era com més un producte... raro, més de science ficció, gairebé tirant, no? Però jo era un noi... gairebé una màquina, no, jo? Canvia el James Bond i el Tom Cruise, més humans, no? Tot i que fan unes barbaritats a la missió impossible. Que bé, que també els agrada molt... gaudir, o sigui... guarnir-ho tot d'una tecnologia que li dona un llostre allà, que bé, que és la marca de la casa, d'alguna manera. I quina propaganda altamericana. Sí, sí, home, funcionen així. Funcionen així. Ara les arrels entreguen, sembla ser, doncs, que la cosa... el FMI, que és Forças d'Emissió Imposible, que és una mena de... El Fondo Monetario Internacional. Sí! Sí, són igual. El Rato, no? Aquella com a tota, que se m'acaba del rellós suba tot el dia, amb el cabell blanc, com es diu. A la garta. Aquella cobra més. Doncs... bé, diguem-ho així d'alguna manera, que en els arrels entreguers, doncs, estan passant una mica més a la clandestinitat, aquest, això. I amb això juguen una mica. També perquè els he sortit una competència, que es diu el sindicat. Que dius, quina mala llet agafar, i diguem-ho així, el llanc del que són ells, que és el FMI, que són els bons, i li fots el nom del sindicat. El dolent. El dolent és el sindicat. Ja està, no? Dius, hòstia, nois, aquí no l'heu clavat massa, no? I a més a més d'esquerres. Cots com, oi? No, no, no. És com sempre, no? Ui, no se sent massa bé això. És com sempre... Millora d'habit? Sí, és el fet de... Bé, és el típic renegat dels bons, que és l'àngel que he hagut, en definitiva. I que... Bé, doncs la lia grossa, i ens ha de... Bé, va, anem a remengar-nos, posem-nos en feina, i hem de solucionar aquest problema. I bé, la pel·lícula, bé, no té massa més. És que és la cinquena, no em sembla? Sí. Sí que sí. És que jo em vaig quedar la segona, ja, m'has dit, basta. No, ja més. A lo millor, a algun dia es veuré, però el que faig és que ja veig les cagues de cop i vol que veig les cintes, però... És com... Jo crec que ho podrien categoritzar com una sèrie, com les cares tan de moda, tantes sèries, però és una sèrie que dura en perill d'hores. Són, diguem-ho així, perquè és que cap i a la fi és el mateix. El director és el JTJ Abrams, que és el que va fer, segur, segur, perquè vaig mirar-ho, i bueno, aquest tio... Home, li dona més lustre, perquè és el director de... la saga d'Estar Trek, de la nova, i també de les quatre fantàstiques, de la nova generació, o així que... I també de Super 8, per exemple. Exacte. El fet pel·lículeta és una mena de... te'l acometes, eh? Sí, un Steven Spielberg, un George Lucas, d'aquella manera... Però sense l'alluantó d'aquest home, no? Està molt mediatitzat per als efectes especials, aquest, sempre de seguida, per ja les coses que dius, momenters. A veure, ara que hem la nova, i a veure què diu i què fa. Doncs molt bé, doncs ara que... No farà res, home. Clar, ho farà bé, imagino. Jo també m'esperava alguna cosa d'aquella del Prometeus, de l'Escot, dolent... Anàvem d'una paraula a començar per ser, eh? És dolent, més... És que mires una de la flea de l'any dels anys 70, i t'ho passes més feta amb aquella. Que dolenta. I en teoria era una... Mira que és dolenta, això, també. Però allò encara li trobes un sentit. Però tenia que ser una precuela d'àliant, no? Sí. Que dius, s'hauran corrat un guió. És que hi ha un guionista que es diu, ara ja diguem així, es diu Damon Lindelof, que jo és el més dolent que ha parit a la Terra. Ah. Si veieu un cop, una pel·lícula, que guionista Damon Lindelof, hi viu, cames, ajudeu-me. Però i com és que fa guions? No ho sé, és un misteri com encara li paguen aquest ball per fer guions. Perquè hi ha unes incongruències, és que ni ho lliga, això ja està bé. És allò que vinga, estil o torrent, que poses el torrent de fer un guió i te'l fa millor que aquest ball. A l'etbut, com s'ha de dir, a l'etbut. Jo crec que aquell home encara ho vivia. I li donava un llibre a una passió. Això és cert. Aquest, no? Jo crec que els fa com a xurros. Sí, els xurreros protestarà. Clar, bueno, d'on igual. M'estàs no pot estar al xurro? Bueno, qualsevol nit per sortir al sol, Rosa, el macaco, que has fet una versió de 6, té ritmillo? Home, sí. Més estil macaco. És allò més rigui, aquesta cosa. Les cançons que he fet, per exemple, a l'hospital. Va ser un macaco i ell no. No, es fa dir macaco. El nom matístic. No m'has dit això. Però com és que et poses un home així? Un dia ho explicava. Amb una entrevista ho explicava. La seva mare és molt coneguda, una persona així amb cultura. Molt dolenta. Bueno, fem una cosa. Aquest dos, bo, eh? Escoltem la cançó, millor que callem, perquè avui tenim una boca xangle a tots, que em sembla que millor que... Doncs el Jaume, que està molt correcte. Sí, ja m'està molt correcte, com sempre. Ara parlarà de mistres americ, imagino que es desmadrarà ara. Gràcies amb això. No, bueno. Com sempre, evidentment, faltaria. Apa, bon nit per sortir al sol. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit, senyor Quincón. Popell és senyor Estarí. Torai-m'ho i me fa de l'home dels altres i per tu fer. Senyor Charlotte, senyor Berlín. M'agafo, vam a Uali, agafa d'est el braçet. I no m'unxo, que van globos, maco, quilo l'hi sessis. Oh, migèl, li empatinet. Oh, benvinguts, passeu, passeu. Ara ja no falta ningú, o potser sí. No es veiem abans, el ritme de Rigi, això és un Rigi autèntic. Aquesta línia de macaco, com sempre. I bé, en recordant el vis de la Marató, que són 9.95, es pot trobar els kioscos, em sembla. 10 euros, 10 euros. Siguem solidaris, en aquest cas, que és el tema de diabetes i l'obesitat, el tractament, el dient del que es parla, del que s'intenta trobar noves investigacions. Fantàstic. No es vinga, Jaume. Mestres Amèrica. Sí, és curiós, perquè ara parlàvem entre nosaltres, mentre paral·lelament estàvem escoltant aquesta peça que hem de posar, o que acabes de posar tu. Doncs parlàvem precisament de com es pot viure, a vegades, d'això, no sé, de gairebé de fum, o d'una cançó, o de tal. Llavors, la pel·lícula Mestres Amèrica i jo crec que parla d'això. O sigui, és molt interessant. Ens està presentant, en aquesta pel·lícula, una Norte Amèrica, en Manhattan, concretament, que és rica amb ella mateixa, que té, doncs, un l'amor tot d'això. Llavors, això ja no només és l'ambient que viuen les persones, sinó que també són les mateixes persones. I el que ens presenten són dues noies que han de ser germanes. I diràs, hòstia, això no pot ser. Doncs sí, el pare d'ella, el pare d'una d'elles, i la mare d'una d'elles, doncs es volen casar. I llavors han de ser germanes, no? Encara que no siguin reals, oi, germanes polítiques. Germanes polítiques. I llavors, doncs, diem que una d'elles és molt animada i l'altra, més aviat, no ho és tant. Que és la que ha estat sota la cobertura de la mare, és la que no ho és tant, no? Llavors li diu, ah, doncs, per què no ho vas amb la mare? Ja té aquesta preocupació d'ajuntar-se amb aquest senyor, no? O de casar-se, vaja. Llavors, doncs, es troben. Això comença la pel·lícula i és com va. I a partir d'aquí descobrirem moltes coses. Probablement la més interessant de totes és veure com aquests dos caràcters estan diferenciats, en definitiva, acabat tenint una... acabat tenint una... Se sent seduïda per l'altra, que és la més alegre, la més així. Però, en llarg de la pel·lícula, descobrirem que hi ha coses que són prou singulars. En entrada, això no té massa interès, com és lògic, no? I portem un quart de pel·lícula i no ens portarà, perquè això no sembla que evolucioni caïda, no? Senzillament molt contenta una, molt de l'altre, l'altre que el dia a l'altre li diu, oh, que vaga, què és? I llavors, en van entrant en joc, doncs, diferents personatges. Fins i tot el pare no el veiem, només el escoltem. La mare sí que la veiem, la dura d'ell. I anem a parar amb un final a què ens podria explicar que... jo crec que sí que ens ho explica, el realitzador, que va a la dir-ho, jo penso que s'escau que ho digui ara, és en Noah Baubach. I si us ha de sonar, perquè... Si us ha de sonar, també, no sé de què. Sí, us ha de sonar, perquè ha fet ja diferents pel·lícules. I de totes aquestes diferents pel·lícules, ja treballen fets molt rigorosos, que destaquen precisament la vàlua dins el que és la comèdia americana, perquè la pel·lícula no deixa de ser una comèdia, tota estona, no? Jo us explicaré només una situació que es produeix al llarg de la pel·lícula, i sí que fareu una mica d'espoiler, com es diu, però penso que és molt interessant, perquè veieu la volada que té la pel·lícula. Hi ha allò que se'n diu, sabeu? Allò que es diu emprenador. Sí, val. Semblaria que això no és només una cosa, que tenim a casa nostra, sinó que a Nord-Amèrica també... Val. Sí, sí, sí. I una base d'emprenadors importants. Hi ha una base d'emprenadors importants. Hi ha un moment que una li diu a l'altra, li diu, ostres, també, que estaven a l'edat mitjana, que si eren espagies o eren riques, igual. Tenies el teu lloc garantit, per dir-ho d'una manera. Diu, ara, és com que ens hi podem perdre, no? Jo crec que hi ha un component de bipolaritat en la pel·lícula molt interessant, i quan parlem de bipolaritat, vol dir que per una banda tenim una noia, que és molt empregnadora, i per l'altra tenim una altra, molt contempladora, per dir-ho d'una manera, no? I se'ls escapa aquesta frase que acabo de dir jo, no? I llavors hi ha un punt en què nosaltres entendrem que probablement el recolzament que necessitarem, d'una manera o altra, és que algú ens aporti allò que ens podem haver embolicat, o que ja puguem haver fet per despesa, per un pla extraordinari, però que ho deixis estar. Ah, on dius? Veieu la pel·lícula?Surprise, surprise. Us garanteixo que té molt de sentit. Però en canvi té tota comèdia, dius. És una comèdia, vull dir, que no... No calla ni un moment, tio. Una mala llegit que m'he fet aquesta tarda. Però la veritat és que això que us acabo d'explicar, jo crec que és important. Bipolaritat té el que tu demanes, però deixo estar. I el que això genera, eh?Sí, sí, sí. I ho acaba molt bé, la pel·lícula. Fantàstic, m'agrada molt. Una recomanació d'aquelles que potser passen pel·lícules que no passen gaire, perquè jo n'hi he vist la promoció. Insisteixo, que aquest és un realitzador potent, que jo l'he vist molt, molt interessant, tot plegat. Nos recordem, mestres. Per agafar velocitat, l'agafa, però a base de mi. Mestres Amèrica, i la veiem, vaja. I ara canviem una miqueta si de ters. La Rosa la tenim a la Casa Macaia, veient... Cada dijous, allà es passa cada dijous, no? Adéu, adéu, perdó. Acabem ja el cicle de créixer sense consumir. Explica'ns-ho tu. L'última pel·lícula, després... No, però s'ha començat una altra. Ja us informaré quan ens diuen. Clar que sí, clar que sí. Perquè sí, i el diguem des d'això. Aquestes coses, aquestes obligacions. Molt interessant, aquest cicle, també, i la pel·lícula de l'últim divendres, el dia 27 de novembre, es diu Westland, o sigui, la terra al lloc en la ciutat de l'Asascombrari. Des que sí. I és un documental, de fet, una experiència real que es va fer a la ciutat de Rio de Janeiro, amb un advocador que ja és enorme, que és on va anar per a totes les deixes d'aquella ciutat. Imagineu, a l'agranz que té a Rio de Janeiro, que no fan recollir de selectiva. Tot ho porten amb bossa, o com sigui, tot allà amb camions, ja ho avocen tot. I llavors hi ha una sèrie de persones que es diuen... i recollectors, crec que es diuen. Ells es diuen catadors, o així es diuen en portugès, i ells diuen catadors, però es traduïa com a... Sí, com a recollectors. Sí, sí. O són persones, homes, dones, gent més jove, gent... Que treballen allà, eh? Sí, allà. Recullint in situ. Si els camions que arriben, les que es comprarien, trien, exacte. I les dones són més amb el tema d'agafar polles de vidre, polles de plàstic, que són passaments recyclables, que són més informàtiques, d'el·lectrònica, de... O objectes una mica més pesants, una mica més. I llavors és impressionant, és impressionant. L'experiència la fa un artista, un... aquest brasilet, també, que es diu Vic Muniz. Ell, de fet, també provenia d'una família humil, també d'allà de... crec que també la derriu. I va tenir sort en molt d'aquestes coses de la vida, que li van donar uns diners, per causa d'una casualitat, i ell va poder marxar als Estats Units, i a partir d'allà va començar a fer unes fotografies molt xules, va començar a esposar, i va tenir molt d'èxit. Llavors és un artista contemporàniu molt reconegut. I ell va pensar, com que havia vist un dia, també un reportatge a la tele, sobre aquestes persones que treballen allà amb aquests avocadors, va pensar, doncs mira, jo intentaré fer una... entre una exposició, una obra que pesava fer fotografies, però fent-los participar en aquestes persones. Anar allà a insitu, trobar o posar-se d'acord amb algunes d'aquestes persones, primer veure realment com vivien allà i com feien la feina, i per què havien arribat a fer aquella feina. I després els teus d'allà, els porta amb un estudi, així com una nau, una nau industrial, una nau d'aquestes, que ja ha muntat el seu estudi, i llavors, a partir d'unes fotografies, d'ells mateixos, o per exemple, aquella foto del Marat, qui està mort allà a la banyera, els recordeu? L'amor de Marat. L'amor de Marat... S'exluï de bit. Doncs per exemple, un d'ells, el que ha muntat com una mena de sindicat ja, l'associació d'aquesta gent, li fa que segueixi el recolgeixi en la banyera, com si fos la imitació d'aquest quadre. Per exemple, li fa una fotografia, després una senyora que s'encarrega de fer esmenjars amb aquella gent, li fa una altra fotografia, un altre noi que té dos nens petits, i la Vesteix, com si fos la mare de Déu, la Virgemaria, amb els dos nens, així com una mena de túnica blanca i tal, molt bona. Les fotos són precioses, eh? Sí, segur. I després, la idea a partir d'aquesta fotografia, és muntar un mosaica a terra, gerant de dimensions molt grans, amb objectes que han trobat allà, en el saucadors, eh? Sí, igual posen, jo què sé, des d'etats de plàstic per fer un contorn dels ulls, per exemple, que posen aquestes tapes del vàter, per exemple, també, o neumàtics, o tot el material reciclat, o sora, la mateixa sora, la mateixa terra, i queda una xulada. A més, són els mateixos que ho estan fent. Ell, d'una mica, els dirigeix, des de dalt, té una mica d'una sora. És una amiga com una performance i tal, com una instal·lació, més aviat, no? Bueno, sí, així, molt realista. Sí, sí, com molt realista. És fer participes als mateixos personatges, o protagonistes de les fotografies, els mateixos ho estan fent. És donar una oportunitat de fer una cosa diferent. Ja fa una exposició, allà, a Londres, és on porten per fer una sovasta, fins i tot, contacten amb... No, no, és una altra casa de sovasta. Són serveis. No, no, molt recordo del nom. No té més... I llavors, bueno, recordo quants milions de dòlars arriben a pujar per un d'aquests quadres, no? I a partir d'aquí ja fa l'exposició als Estats Units. Genial, genial. Supergrat. I llavors, els propis protagonistes també es conviden anar a l'exposició, a anar a la inauguració. Esclar, imagino tu el que suposa per aquestes persones, d'estar on t'està treballant, i de cop i volta a trobar-se amb aquesta experiència, no? Estàs canviant la vida totalment. I una mica, també, el pensament de dir... I un cop que ja s'hi ha ensenyat que hi ha un altre món possible, que hi ha un altre vida... Ostres, i ara què? Ara què? Que tornaran on t'estan, què faran, què seran les seves hores de la vida, no? Està molt bé, això s'ho fa, no? Però el diu que no està empanadit ni molt menys, i que està molt content d'haver pogut donar aquesta oportunitat amb aquestes persones. Clar, i també és de millors i se n'ha d'aprofitar, no? Això li dona amb ell un renom i una... Evidentment. Aquesta pregunta és la mateixa que un es pot fer. Si no, ets un emprenadó, en definitiva. Llavors, què? I tu diríem que no tens capacitat, poc sigui, no? I li diuen, llavors, què? Li diràs una cosa senzilleta... Que senzillament et permeti viure. Jo no diria sobreviure, viure. Vol dir, doncs, amb un guany suficient, com perquè aquella vida que tu tens, doncs tingui cara i ulls, no? És molt interessant, això, també. Sí, perquè és d'entrada i ara són feliços, a veure si el tema de la felicitat... Estan satisfets, en certa manera, perquè tenen una feina honesta. A veure, hi ha una noia que ho explica, jo hi ha moltes amigues meves o noies de la meva edat, de la favela, diu que s'estan prostituint, diu això no ho vull fer. Jo m'estimo, vaig venir aquí a fer la meva feina, i després puc donar a poder cuidar dels meus nens i poder portar-los endavant. I clar, no t'haig d'agafar. O no, no s'han tingut problemes que es pares, però ja no estan, que han desaparegut els pares i han hagut d'anar a treballar. A mi m'agradaria de dir a Working Man's Death. És el 2005. Això no sona d'alguna cosa. Sí, sí, sí, i va de les feines més dures... Bueno, això és la pel·li que és el 2005, d'un realitzador que es diu... Es diu Michael Glauoguer. I parla de les feines més dures que hi ha al món, no? Una d'elles que parla de dos miners... Uns miners il·legals, diguem-ho així, de la conca de... de la conca de Donets, a Ucraïna. La salva a la terra, per exemple. Sí, per exemple, però aquests van a mines que ja estan tèricament tancades, i que ja no surten rendibles per part d'una companyia minera a explotar-les. No l'he vist, aquesta. I ells van allà, però van, a unes alçades, a la mina, i hi ha unes vetes, que les galeries fan mig metre d'alçada, a molt estirar. Hi ha un moment que ells fan el comentari, estan tot el dia estirats. Quina engoixa. És que estem picant, i jo se deixo 20 centímetres, i ja quedes atrapat allà. Clar, i et moris allà. Una altra grup de gent eren els fantasmes, que eren aquests que potser sí que ho visc, a la fada d'un volcà, i hi ha un volcà que es va desprendent... Sulfur. Sulfur groc. I ells es dediquen a sofre. I ells es dediquen a carregar pedres de sofre, uns cistells enormes, que ja ho pesa 80, 90 quilos cada cistell, i fan unes caminades bestials, des del poble fins allà, a carregar unes pedrotes de sofre, i per baixar-les al poble hi vèndoles. Uns altres diuen llaons, que parla de carnissers, a un mercat a l'aire obert, de Nigèria, i que ja... Aquí es menja aquesta carn, que fan unes cabres allà, les sucarrimen totes, que queden com tisnades, que dius això, es pot menjar des del poble, perquè entre la carn es queda... Tot allà, tot escampat, allò. Com deien. Com deien, abans tinguessis, ja t'ho menjarien. Sí, sí. I uns altres, per exemple, hi ha més, que són el Pakistan. Sembla que és el Pakistan o el Afghanistan. Pakistan en sembla, que té una banda de mar. I la gent... Els països civilitzats, civilitzats, d'alguna manera, ja més ben dit, porten tots els vaixells, que els han de desguassar, els porten allà, els varen a la platja, i són quadrilles com domes, que se'n van fer un nigues, i es dediquen a tallar... a tallar el vaixell, com si fos pernildols, tu, a talls, i el van tallant, i el van desguassant. Clar, però amb unes condicions laborals que pretacorren, que segur que en cada vaixell se'n moren dos o tres. En recomanem-la, no? Home, ja no és tan estrany, molt menys, però aquest film... La podem trobar, imagino. Per internet, per algun lloc, la podem trobar a un mínim, per poder captar-la. Molt bé, es queden 10 minutets. Jo parlo de dos pel·lícules molt ràpidament, que és a Mr. Holmes i el Rostro de l'Àngel. Vull parlar de les dues, perquè són dos pel·lícules que no són molt semblantes, però realment m'han sorprès, gratament, sincerament. I sedient temps parlarem també d'una pel·lícula de la Rosa, una pasteleria, una pasteleria, en Tòquio. Si no, ja ho caem de parlar, i tal, i això. Jo vull parlar de Mr. Holmes, que m'ha sorprès gratament. Estem parlant del director Gasville Condon, que és el que va fer dioses i monstruos, que és a referència. Aquí surarà i en Maquelen, i ja estem parlant d'un Mr. Holmes que té 92 anys. Un Sherlock Holmes, què dic jo? És que és Mr. Holmes, la pel·lícula de l'Àngel. Sí, sí, sí. Hi ha Holmes, li he canviat el nom aquest home. I llavors veus això, no veus un Sherlock Holmes, que lògicament està gran i comença a perdre el cap, no? Normal. I llavors, el que havia estat Sherlock Holmes, amb tota la seva capacitat, la capacitat, clar, jo retien, però lògicament el que passa és que cada vegada més s'ha d'apuntar els cosetes en una llibreta, clar, clar, el que diem, no? És molt tendre. Per un costat, veus aquesta... bona evolució, no és una decadència, que no ha caigut en un drama que és cabelero, sinó que és una cosa molt digna. Li fa el pari per la Laura Finney, com de Cerventa, de casa, que és genial, i un nen que es diu Milo Parker, que és un encant de crios, d'aquests nanos que jo no l'he vist mai, és un nano d'uns preadolescent, o tenir 12 anys, 10 o 12 anys, que és a aquest moment, i és absolutament magnífic. I llavors, es veu com ell, es va movent per allà, al seu gust per la picultura, no? I llavors, a la vegada, està explicant la història d'una mena d'amor impossible que va tenir a la seva joventut, barrejant amb un cert misteri. És un muntatge en paral·lel del que havia estat i el que és. Vull dir, el WhatsApp no apareix mai, apareix d'esquenes, per exemple, no cau amb els debats. Però un flashback, què és? Sí, sí, sí, no, exacte, és un flashback. Va fer un flashback i va fer aquest muntatge, que està molt bé. La pel·lícula en sí, home, és acadèmicament correcta. És una pel·lícula d'Òscar, d'aquestes que dius. Avui un condó. Exacte, això és aquest rotllo, no? Que segur que estarà nominada o alguna cosa li pots caure, i ella està magnífic, ella està magnífic. És un actoràs, aquest home. Però un actoràs o que té mueres. I a sobre és el que diem, clar, és un senyor que tu n'ha anat, però fa de més gran de la seva data, encara. Vull dir que a sobre ha d'haver estat... Caracteritzat. Caracteritzat per ser més gran. És que està molt bé i ho fa molt bé. Són estos tres i ja està, i a part, aquestes imatges. Molt bé, una pel·lícula molt recomanable. No hi ha redacció, no pensem en el Sherlock Holmes de les pel·lícules. No hi ha una pel·lícula per anar a fora. És ella amb la seva vida final. I el carinyo que li agafa aquest nen. És molt important. I després l'altra, que és una que m'ha sorprès gratament, que és el rostro d'un Àngel de Michael Winterbottom. Ja sabem que aquest senyor és molt canviant. Des d'aquells 9 songs, per exemple, que fa una pel·lícula pornogràfica amb una intenció que va escandalitzar moltíssima gent. O altres com Genova. No, a mi no m'ha escandalitzat. És el que hi ha. Aquí he agafat el Daniel Brul, que és genís, Brul? Sí. Daniel Brul, que és boníssim, aquest nano. Aquí és el de la pel·lícula... La de Lenin, no era també? La de Lenin, la de Good Boy Lenin, i l'altra, coi, la del Salvador. La de Puigdantino, també. Això, Puigdantino. La de Puigdantino. Exacte, sí, també. Sí, mal ditos bastards. Sí, sí, perdona, calla, calla. Sí que sorties. I també hi ha la Kate Beckinsale. Clar, dius... Quina barreja. Bon passexual. Què passa aquí? No pinta gaire, no? Llavors el que fa és una miqueta com a Genova, que va agafar Colin Firth, per fer la pel·lícula i tal, que també anava una mena de misteri, de recerca i tal. I bé, aquí es situa Siena. Li agrada molt aquest home, el personal de la Toscana, que és una d'allò. Sí o no? I llavors el que planteja és que un inici és com que aquest senyor, el Daniel Brull, és un director de cinema. I el que vol fer és una pel·lícula, com molts actors fan, d'un fet que està succeint en aquells moments, que ha passat, que és l'assassinat d'una noia. És a dir, una amiga, hem matat una altra amiga, jovenetes, estudiants, a Siena, que és una ciutat universitària. Una que assassina, mira. Sí, exacte, sí, jo vull assassinar. Però és el que diem, no? Això és una cosa, és una excusa, no direm que és un macbufin, no és, fer una mena d'anàlisi, una mena de diagnòstic més millor dit dels fantasmes del propi director. Com a tal, no? Que es mou per una siena medieval, fosca, no? I dir, amb unes... Bueno, amb aquestes... Recordat on it is for our people, que també era del Michael Cointerboton, que parlava de la festa, la diversió, nocturna i dels musicals, o d'això, doncs barreja una mica aquesta línia, amb la línia de Henova, que també em recorda molt això, que fa moments que fa uns muntatges exquisits, aquest home. Té una capacitat, quan vol. Al principi, els 20 minuts primers, és... Pim-pam, pim-pam, pim-pam. Després, la pel·lícula no és que perdi força, sinó que, simplement, el que passa és que va... fent-se instruc introspectiva la pel·lícula cap a dins, no vas veient els vistes que té aquest home, com es mou, apareix per allà... Com es diu que hi ha nena. Bueno, és que és una noia... No, nena, no. És una joveneta que tindràs 16 o 17 anys, que fa l'anunci del topman. Kate té un nom realíssim. Sabignini o Aguixí o... Clóé, Sabignini. Clóé, Clóé, Morets. No, no, no, és un altre. Ja ho diré. És molt coneguda, vull dir. Serà un anunci de televisió, de topman i tal, que apareix és molt significativa que surt allà. Quines pel·lícules ha fet? És que no ha fet gaire cosa. Doncs m'adrego, l'importa. Ja ho diràs el proper dia. Però em refereixo que els personatges que em volen és que ho fan molt bé. Llavors, sents com una mica d'estrany somni a vegades, no sé si és realitat, si és somni, no? És efecte de les drogues, o no? Entre, ho fan molt bé. I al final, la pel·lícula... No, no veiem, al final, ni molt menys, però no és una pel·lícula que vulgui resoldre res. Aquest és el que passa. Aquest és pel·lícules una mica si obertotes, no?, que dius. A veure, però si jo pensava que això anava a desentrar allà exactament amb la seva investigació i amb la seva portació i tal, qui ha estat, qui ha matat aquesta noia, no? I al final això queda amb un segon pla i llavors se'n va cap a un altre lloc, noies mou per aquí, però a mi és el primer que em va captivar, les coses que em siguin, eh? Vull dir, per ser amb la línia del Winterbotton. No és un tio que li agradi, vull dir, i se'n va per aquí, per allà, i torna, i vinc, i ara vaig, i bé, bé. Però fa molt bé, aquestes anades d'olla que dic jo. Bueno, la primetiva és Déu de no, Rosa, perquè hem dit que marxaríem, es queden tres minutets, no? Era una peça. Vull dir, l'estic dient d'oparda. Sí, l'estic dient d'oparda, espera. Anem cap aquí. El Carlos Bauté, que sé que t'agrada, Rosa. Moltes gràcies, tot un detall. Doncs el que fem és una mica de comida d'arnos. Se'n deixa la Déu. I res, no? Doncs escoltem d'aquí una setmana o 15 dies, no? Sí. Adéu-siau. Adeu-siau. I tu, d'envia i d'aprosca de dia. Per què s'apigues i recordis que li t'ho agraïm plegats per sempre? Eh, eh. El regalo meu, el tal meu de sort. El regalo meu, el fins de l'horitzó. La filosofia i la història, la memòria. Eh, eh. El regalo l'amor que et dius per sempre. El regalo la meva bugeria. Tu n'hauré tot el que fa, la mamis. Jo et donaré la vida. Jo vull regalar-te un poco de esperanza. Perquè tinguis pa'l cor i jo et disempre. Jo seré la llum que et guia en el viatge. Tot el que em demanis haiat regalar-te per l'impossible, per què no te'n vagis. Tot ho donaria perquè jo t'estimo. I me moví tu lú. D'ambianta tots cada dia. Per què s'apigues i recordis que jo hi t'aren jo, per sempre? Eh, eh. El regalo l'amor que et dius per sempre. El regalo la meva bugeria. Tu n'hauré tot el que fa, la mamis. Eh, eh. El regalo l'amor que et dius per sempre. El regalo la meva bugeria. Tu n'hauré tot el que fa, la mamis. Ara escoltes la viu d'esper. Si tu n'hi t'esplà viu d'esper. La viu de Sant Lluís. Durant de 8.1. Durant de 8.1. Durant de 8.1. Jo vull ser re. Sé per tu i el cap de l'estat teniu tot bé. Només per ser fills de patat, feia tot bé. M'estàs escolint, m'estàs mutant.