Babilònia del 10/12/2015

Música Música Música Música Doncs comencem un dia més al Babilònia. Hi ha hagut algun ensurt per aquí, em sembla, amb això de la sintonia, no? De cop i volta, aquí. Eh, Jaume? Un dia que escarem, sí. Que ens hem espantat, eh? El David. Un dia que escarem, aquí. És que la sintonia comença així d'aquella manera, tant de cop, no? El Jaume ja té una edat que no està per aquí. És el que hi ha. Rosa, com estem, guapa? Bé, bé, molt bé. Bé, sí? David? Bé, bé. Fantàstica. Bé, bé, bé. Això va sumant. La setmana passada era amb dos. No, que és l'home. Bé, bé, fa una xerralleta aquí, el Jaume i jo. Hem estat dosos aquí, xino i xano, no? Molt bé, molt bé. Això va passar bé. L'has esborrat aquell programa. No, no, no, no, no. Aquest es pot recuperar després a... Clar. ...a Rajoy Desbert a la carta. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. A RajoyDesbert.com, a la part del Pòscar, es diu David això. Pòscar. Pòscar, perdó. I direct malament. Es va buscar l'història. És l'especialista que tenim aquí, informàtic del programa. De Rellumbrón. De Rellumbrón, exacte. Hi ha una empresa que es diu... Empeza el progetge que va per P, no? Sí. Vinga, dones més dades. No és gaire guapo. No, home, no, fill, home. És que això és catxe, tio. No fotem, home. I 20 centímetres, també. També, també. És una pel·lícula que sortia el poble Pujol, que també ensenyava el Samuelet, també. És la gent de Urbana, és la gent de Urbana. Molt bé, doncs avui parlarem com sempre, a part de sexe, de teatre, de música, parlarem de la vida de tio, parlarem de música a l'auditori Romeo i Julieta, del Prokofiev, m'encanten, amb aquests senyors russos d'aquest període. Per com sona el nom, no? Sí, sí, mola, mola. No, però són molt bons aquests russos, eh? No em sona molt bé. No sé què és, però sí que sona de cony. I el valet sona millor. També, també, també. Parlem d'un llibre que es diu Niloves Niloveras, que ja estic anant de cap a la cosa, i si anem a tenir missió i impossibilització en secreta, és una obra de arte. L'altre, ara me la torno. De Mistres Amèrica, parlarem del fòrum que està veient la Rosa, de Creixa Sense Consumir, Weisland, parlarem d'una pel·lícula de Michael Winterbotton, el rostro de l'Àngel, una pastelleria en Tòquio, que això ens ho explica de Rosa, que jo no sé de què va. Sí, el tema també l'ha vist. Jo també l'he vist. I n'entrem per una mica si tenim temps a Mister Holmes i aprendint a conduir, dos nomes tards també, vull dir, bueno, una bona selecció, que crec que tenim de cinema, només el Jaume Pernonos de la Vida de Teo. Ah, sí, i per cert, una cosa que ens ha portat de Rosa el magnífic dins de la Marató, que tenim aquí d'aquest any, que l'anirem recuperant. També la setmana que ve. Sí, sí, és magnífic. Hi ha bonocantans del nivell de macaco, tenim a Nínia Pastori, a Carlos Bauté, cantant en català. Està molt bé, Carlos Bauté. Bauté, Bauté, Bauté, Carlos Bauté. Enxequés a l'Aute. No, no, no. És aquell Venezuela cantant en català. Sí, sí. A més, amb el mateix ritme de salsa bachata, és genial, molt bé, molt bé. Doncs mira, també recuperarem altres moments. La posem si vols. Sí, sí, sí. Aquesta és més marxosa encara. Tenim a Bebe, tenim a los Secretos, tenim a Super3 també, a Raimón, amb l'Orquesta Sinfònica de Barcelona, que avui pararem justament d'aquesta orquestra, que és la que Rosa ha pogut veure. Doncs, bueno, magnífic. Avui la Rosa li fa agressionar una cançoneta, posarem qualsevol nit per sortir al sol, i m'encanta aquesta cançó també. I mira, i marxarem, potser, amb aquesta cançó de Carlos Bauti, que et sembla, amb ritme. I així marxem. No pot sobre la sintonia i marxem aquesta cançoneta. Vinga, posa la música i que marxem. Faltes, que ja està. Perquè hi ha algú que ha de fer el super. No, que el Jaume s'anima i es posa a ballar, i no hi ha manera. Llavors, no parlem, no fem res. No han de menjar el super de peix, avui, tu. Sí, per cert. Doncs ja està feta. Exacte. Una crida total per a tota Barcelona, que el David ens convida a casa seva. Però com el problema està gravat, quan és la mèdica. Ja no ha quedat el super. Ja no ha quedat el super. Ja no ha quedat el super. Bé, dona igualment. Igualment, el dijous a la nit, a casa del David, anem tots a celebrar-ho. El dijous. Exacte. Molt bé. Jaume, la vida de teu. Bé, jo vaig estar en l'acte de comemoració del diní internacional. Les persones han vist capacitat, aspecte que va canviant de mica en mica, es tracta de diversitat en quant a capacitat. I això es va fer el dissabte, el dia... Aquest dissabte ha passat, el dia 28 de novembre, a les 6 de la tarda, al centre cultural Mercè Rodoreda, d'aquí a Sant Joan d'Espi, no? Allà veus bé, primer hi va haver, doncs, un d'enunci amb actòs i actrius de l'associació Estel, que és una associació que treballa precisament per recuperar materials i tal, de tota mena. Jo hi he assistit alguna vegada, estar a l'entrada de Sant Feliu. I va ser molt interessant perquè... Doncs veiem tot un seguit de persones amb aquestes capacitats que tenen, actuant i mostrant-nos pràcticament una obra petita de teatre. Després es va presentar el viatge amb actòs i actrius de testidis, que és una altra associació també que està dins en aquest àmbit, i que treballa amb xicots que tenen habilitats diferents. I va estar molt bé, perquè és un viatge que fan, i de la manera que van imitant tots i tal, és allò de la reiteració de gesticulacions, són 8 o 10 actòs que hi ha de l'escenari, i cadascun d'ells ha de fer exactament el que ha fet el primer. I per acabar, doncs, vam tenir l'estrena de la vida de teu, una obra de Millio Corral, que amb l'actuació d'Adolfo Álvarez i Judit, que és una persona que no hi veu, o sigui que no té vista, i llavors, sobre l'escenari, faig veure una persona que de la manera que s'orienta i com la porta veritablement d'una manera extraordinària a la Judit Saulà. De tot una mica, això és un espectacle, sobretot aquest últim, és un espectacle no fet per discapacitats, que sí, com veieu, o per capacitats diferents, o sigui que aquest senyor no té vista, però sí que té la capacitat de saber estar sobre l'escenari, ell té un component de travestit, es dispreça de diferents formes, i llavors ens va oferir, des de les dificultats del naixement, el moment que va arribar aquí, enamorat de Rafael Carrà, i vull dir, tot un programa. Home, és una icona del 170, però també una icona, un gai, estem parlant del travestisme, naturalment. O sigui, però va estar molt bé, i el que sí que se'ns va assabentar és que aquesta no és la història del teu, que és ell, sinó que aquesta és la història que l'any que ve, així que estarà acabada, i que tindrà un final diferent. Per què? Doncs perquè es veu que no va tenir temps, o bueno, que en fi, que se li va passar l'arròs del que diuen, i llavors no el tinc capacitat per presentar-ho amb aquesta xicota, l'ajudit sembla que la veritat em va agradar moltíssim, vull dir, una capacitat d'estar amb una diferenciació de personatges i tal. Dia internacional, onzena mostra, ja la onzena que fan en Sant Joan d'Espi, i la veritat és que va estar molt bé. Fantàstic, escolta, mireu en compte per una altra edició, perquè això imagino que cada any aniran repetint, aniran fent... Sí, acostumo anar-hi. Quan arriba al seu moment a veure si prèviament ho podem promocionar abans perquè val la pena, és el que diem, no? Rosa, parla ens ara del Procofief, aquest que em posava com una miqueta xicardia, pel nom, no? Home, és que ho dius amb molta raó, no? És el concert que vam fer el cap de setmana passat a l'auditori, amb l'OBC, a l'Orquestra de Barcelona, i clar, el concert és d'així, perquè sempre agafen el nom de la peça més important, només coneguda o de més transcendència, que és el valet de Romeo i Julieta. És magnífic. Després us explico les altres llogaces, també. Aquesta és la segona part. És un valet que van fer una selecció d'algunes de les peces, per exemple, van tocar el Montesqu i Capolets, que és quan es troben com una festa, que es troben tots dos, llavors hi ha molta gravia, molta jaleona. Després apareix la jove Julieta, que és també una música molt fresca, molt alegre, molt jovenil, per tant, la noia, que era... De fet, Julieta té 14 anys, recordo que la història, ella té 14 anys i el Romeo té 15 només. Després apareix també... Era molt joves. No, això jo no ho crec, eh? No, és la primera experiència, no vol dir que sigui. Suposo que hi ha de tot, no? Hi ha casos que la meva dura tota la vida, però... Però que això no és real. Tot això és... Con río, con río. Que no existia el Romeo i la Julieta, existien aquestes famílies, però el Romeo i la Julieta no existien, és inventat. Bueno... M'ho han de posar de totes les molts joves, perquè encara no estan contaminats perquè s'està vivint i de les rencilles que hi ha entre les famílies, no? I després... Vinga, va, digueu-me, digueu, va. Perdó, però això posa tots els que són una mica més grans de 30. Directament, no? Aquí no hi ha freno. Ai, mira, ves. Digues, digues. Vinga, després una altra escena, apareix el Frara Lawrence, aquell frara que el s'ajuda, que és coneixedor després del seu amor, i com el s'ajuda fins i tot quan arriben a... o per fer semblar que s'havien mort i tot això, no? Clar, aquí ja és diferent la música que introduïs aquest senyor. Hi ha una altra escena, després hi ha una altra, que es diu Madrigal, tot això amb tipus de música, també. Música exacta, no? Que moltes frisidors tenen dances populars, també, i hi ha molt de lirisme. Màscars, Romeo i Julieta abans de separar-se, tots són escenes, la dansa de les noies santillanes, tot això, ja està dient el tipus de música... Sí, sí, sí, que va sonant. Un altre, el de Romeo davant la tomba de Julieta, que aquest és buf, és una passada, també. Però és un ballet, això, Rosa. És un ballet. És la música del ballet. Sí, sí, si és la música del ballet, evidentment, vale, vale, vale. Sentint aquesta música, reconec que no havia anat a volar mai al ballet de Romeo i Julieta, ha vist, per exemple, el Jack de la Cisnesí, que és una passada, aquest per exemple estaria molt bé d'anar a volar, no? Segur que disfrutaríem moltíssim, no? Perquè és molt distret, és que és molt distret. Sí, jo sé que els cinevaics per exemple també fan retransmissió de ballet, no? I d'òpera, sí. Ha estat de concerts. És una altra opció. Sí, de la programació, ja n'heu de veure. És molt xulo, és molt xulo. De fet, penseu que el Stravinsky va arribar a dir, el compositor va dir que la música, per si sola, és incapàs d'expressar res. En canvi, la reflexió que es fa amb aquest concert, amb aquest ballet, amb el Julieta, potser sí que dubtem de les paraules de la Stravinsky, la música per si sola sí que pot també expressar moltes coses, no? Doncs aquí està la part així més vistosa, més espectacular, clar, l'auditorista de pre de goma goma, la gent entusiasmada del públic, dret, entusiasmats, no? Després, bueno, després no ho abans, les altres dues peces, que també eren molt maques, de debò que va ser un concert preciós, van ser un concert per a Carinet i Orquestra, del Coplan, d'Aron Coplan, tot això són autors contemporànics, perquè el Coplan, per exemple, va morir en 1990, només. I aquesta obra, aquest concert el va composar entre 1947 i 1948, és molt recent. I estem parlant de música clàssica o música d'aquesta de la de la fòmica? És música clàssica. El que passa és que té molta... a veure, molta influència de jazz. Pensa que va ser per a Encàrrec, a Encàrrec li va fer el Benny Goodman. O mai. Sí, llavors, clar, és un intèrpret de jazz, i expressament li va encarregar, no? Molt bé. A veure, música ens esteixo amb moltes connotes clàssiques, però, de fet, és clàssica, eh? El va comprovar quan va estar a Río de Janeiro, vale? Per això sona també una mica de música del sud. Llavors, es va fer... És un concert que és per a Carinet i Orquestra, té dos moviments que estan connectats per una cadència, una cadència és un solo, i que l'interpreta un solista, un clarinetista, que es diu Víctor de la Rosa, una passada que hi ha en el súper jove. A més, és d'aquí, un clarinetista format a l'ESMUG, a l'escola de música de Catalunya, d'allà de l'Aitori, que està actuant per tot el món, per tot el món que està tenint molt d'èxit, que està participant també en diverses orquestres i ensembles croix, sempre, per exemple, i, a més, el que hem fet de professor a un és professor també de Clarinet i Repartori, el conservatori superior de les Illes Balears, i, a més, el director artístic de la Mallorca Summer, a l'acadèmia. Va ser molt interessant, perquè, bueno, vull dir que aquest solo és el que enllaça les dues peces, i llavors és a la segona part on es noten les influències jascístiques, les influències, descaradament i expressament, vale? En aquest concert vam fer una hora abans, jo vaig analitzar-te, vaig anar amb la Lourdes per set, Lourdes, a veure si hi ha algun dia ja per aquí, vam disfrutar molt, amb aquest concert moltíssim. Doncs vam fer una pedita entrevista amb aquest solista, perquè hi ha alguns concerts que una hora abans fan com una conferència prèvia i llavors ens explica una miqueta posca, que seran, o bé els instruments, o bé el compositor, o bé això, en aquest cas, és clarinetista, no hi vam fer una pedita entrevista, i el voler de dir... Va ser molt interessant. Està de moda, això, ara. A l'auditori ja fa temps, ja fa tres cufants, potser van ser d'espioners. Amb els teatres també sé cufant, per exemple. El teatre segur. Després de l'obra normalment, primer he quedat amb alguna, que després de l'obra ho han fet. O mig, també. L'altre dia vaig estar amb un concert de sardanes, no eren ben més sardanes, sinó que va ser molt bonic. És clarinetista, també. Perdó. Aquesta... No, no, no. El saxo. De les sardanes, les coples. No sé com se diu ara, no me'n recordo. Hi ha un aparell. I també va parar un moment, així, a la meitat de l'actuació, i llavors va explicar com funcionava, com sonava... O sigui, que va estar molt bé, també. Didàctic, no? Això, per això dic que sembla que està de molt, això. Sí, sí. Molt bé, que sí. La primera peça era una peça molt corteta, que dura 6 minuts. No 8 minuts, molt corteta. És una de Samuel Barber, que es diu Adagio, per acordes. En principi era un quartet, però ja de per si vam veure que era Adagio, per acordes tenia prou embargadura, per si mateixa, com per fer una peça única. I és una peça molt coneguda, perquè s'ha utilitzat a la banda sonora de la plícula Platón, i no hi té més pel·lícules. Com es diu, Adagio Ford? Adagio, per acordes, ara no sé... Això és boníssim, eh? Això és el més trist que et puguis tirar a l'esquena. És que és el que vius a Platón, i també amb molts enterrements. Ens ho han explicat per si és la de Greix de Mónaco, i així, o sigui, és molt habitual posar-lo... Això és molt bèstia. Sí, però bueno, és corteta. Són 20 minuts. Sí, però això és molt trist. I s'ha utilitzat, com a banda sonora, a moltes pel·lícules. I això d'aquí és? El Samuel... No, no, Samuel Barber, que també és contemporània. El Samuel Barber pensa que aquesta obra la va composar al 1936, que és el mateix any, també, que el Procofies estava composant Romeo i Julieta. Sí, són totes contemporàries. Són de la mateixa època, però són clar, són formes diferents de fer-ho, com estaven composant a Norteamèrica. Els dos primers són americans. El Samuel Barber i l'Aaron coplen, el coplen, i en canvi, el coprofi és rus, no? Sí, sí, sí. El mateix època, que s'està fent a les dues bandes de l'Atlàntic. Molt bé, un concepte. Fantàstic, escoltant. Quina llàstica, per aquest símptoma que has fet de la samia. Sí, es diu Adagio for Strings. Ah, Strings, sí, això. Sí que amb samia és que és bestial, aquesta sí. El primer s'acordes, el primer s'acordes. De seguida tu recordes. Sí, sí, d'haber-lo sentit, però amb més una pel·lícula. Jo recordo que Platón era recorrent, aquesta cançó neta. Era recorrent. Ara mateix no l'ovico, però recordo que vaig dir, us posava els pels de punt, també, aquesta cançó. Perdó. Molt bé. Doncs el que farem ara és parlar d'un llibre. Jo fa un temps us vaig parlar d'una cosa, d'una cosa d'un llibre, que és molt truculent, que es deia, que es deia, però no me'n recordo, és que avui tinc el cap jo amb un altre lloc. Tu te vas, tu te quedes. Era un senyor que es deia MJ Arlich, és un senyor que fa guiós a televisió i s'ha llançat al món de la novel·la. I amb aquesta era aquell thriller, tan estrany. Que t'havia agradat? No, m'havia agradat, però era molt truculent, perquè era una persona, era una assassina en sèrie, una senyora, que ja és raro, amb aquest aspecte. Sí, perquè és veritat, perquè sempre en aquest cas és curiós. Puc fer un parèntesi? Sí. Ja que parlem de pel·lícules, ha sortit en una pel·lícula de reconstrucció, del 2003, el Joan Salvatges i Amelie. I també l'home a la fan. Hi ha platut, no? A mi sonava d'aquí, per això dic que el millor. Però totes aquestes ha sortit. I també Amelie. No l'havico en cap moment, Amelie. Potser s'havien de determinar. Sí, potser sí. El Joan Salvatges és impressionant. Sí. No n'hi do. Llavors era aquella novel·la, que era la primera part d'aquesta que parlarem. Aquella torna a existir, es deia... Espera, es deia... Tu te'l vas sotèquedes i aquests es diuen, ni l'hi veuràs, ni l'hi veràs. Per tant, és una segona part de la mateixa inspectora, que és de Helen Grace, que ho estudi al voltant del que pot passar amb una altra opció, d'una altra assassí que apareix. És com una segona part, però que té principi final. La primera era una història trucolenta amb el qual aquesta persona, aquesta assassina en sèrie, el que fa és que tanca dues persones en un lloc, les segella, literalment l'espai... No els hi dona ni de menjar ni de veure, deixa una pistola, i llavors ella amb càmeres ho controla, un mat a l'altre, llavors tu te'l vas, tu te'l quedes. Aquesta és la línia d'almorbo, no sé com explicar-ho, però bàsicament... Exacte. I amb aquest... Això és com allò de show. Sí, sí, sí, tipo show, exacte. I això, ni l'hi veuràs ni l'hi veràs, estem parlant de... no diríem si és un home o una dona, per deixar el misteri, lògicament, si és una assassí o una assassina en sèrie, és que en aquest cas hi ha una sèrie de personatges que surten de nit a fer unes coses, no ho dic per no descentralar, perquè és més fàcil entendre-ho, i tal. I a partir d'aquí molts d'ells no tornen i li envia, li arriba a casa d'aquesta persona una caixa amb el cor d'aquesta persona. Com es diu l'autora? Autor, M-J, al rich. Al rich, al rich. I anem per aquí amb aquesta línia, i, bueno, la Rosa està cantant la cançoneta, que després la posarem, la posarem després, de Carlos Bauté, no es preocupeu que l'escoltarem sencera. La tenim de fons, el de la Marató, la tenim de fons. I és això, simplement, què passa, el llibre està molt ben portat, torno a... Qui és la primera part? Tu te vas de quedar. Exacte, tu te vas de quedar. La doble ta rosa. Llegit al segon, el primer és el que diem, va per la mateixa estructura, la mateixa fórmula, torna a ser inspectora, els últims llibres que hi ha hagut, són inspectores, és genial, perquè és un canvi, sembla que és inspectors, i ara porto 7 o 8 llibres que són inspectores. Per cert, està pot de sortir. El tercer, Irene, com es diu l'altre. Bé, era...Àlex. Irene, i ara és un nom compost. Aquí no me'n recordo, però és com es diu el Pabu, el Camil. El Camil, el Camil. No, és que clar... Pabu, el Pabu. No, no, és que és que... És que... No l'entret, perquè no ho sé. No l'entret, no. De la paixera, de la paixera. La ràdio no és per a mi. Me tengo que culturizar, hablar bien, hablar bien. Avui he vingut amb els Estella amb les gallines. Exacte. No, però bé, bé. És això. El llibre està bé per persona estoneta, però el que diem és recomanable, i ja està bé. Entrecati o el del Pirlametre? No, Pirlametre és una història. Sí. M'ho he dit bé. No, no ho he dit bé. Unes risques aquí provocadores. Sí, home, veig una pronunciació. Vuller la mete. Parlaríem de sexe. Bonita, abans de començar el programa, no, directament. La mete. Si ho dius en francès, queda més romàtic. Però és el mateix. No, però no és el mateix. Aquesta tarda he donat una classe parlant de tio d'Ox jihicó de pintura romàntica francesa i m'he tornat boig amb els noms en francès. Ja no sabia com pronunciar uns noms tan complicats que hi ha de debò, en sèrio. Són els que ho has fet molt bé. Això és perquè em vaig posar per internet una cosa que et diu com es pronuncia, perquè hi ha uns noms impossibles de pronunciar. Amb uns cognoms... Un que es deia Xderuà de Xamoreuse, que no sé ni com es pronuncia. Xamoguàs, no? És un dir. Bé, deixem el francès i no fem conyes amb el francès. I li toca el David parlar de missió impossible en acción secreta. Ja? Ja. I després posarem la cançoleta després. Vinga. Bé, és aquests pel·lícules que et cauen i la mires i... Et cauen. Què et cauen, David? Res, no, és pel·lícules d'acció. Mira, no està mal. Diguem-ho així... Ara em poso la música que està desconsent. No el desconsentis. A sobre aquest ambient, tu? No, no. Diguem-ho així, si ara fa poc no l'he vist, la darrera del Gensbond, aquest espectre. No l'he vist. Però ho va pensar. Ostres, no pot ser això, que només hi hagi la saga del Gensbond. Anem a treure altres sagues, a treure aquesta del missió impossible, que això ens sembla que era una sèrie. Tu que així que tens una... Sí, sí, sí. Una sèrie així... Estranya, però és de la teva por que ens sembla. Sí, però la veienta la veienta. Pot ser renunciable. Jo crec que són 70's, eh? Sí, 70's, 70's. La original és el de Rimurigán i la dame, no sé què, i això 70's, eh? La versió del tant, tant, tant, tant... Sí. I després on traia la saga aquesta del Born, també. Ah. I bé, diguem-ho així, que... sembla que es fan la competència, però més o menys es complementen, perquè a Gascú mira de trobar la seva... la seva... el seu estil particular, no? Si el Gensbond és més... És... És més baronil, més atiu machote, de... Hi ha una ara amb els darrers entregues de la violència més crua, més directa. Sí, perquè el té un cruís, machote? No, bé, bueno, un estil més anglosexor. Home. Sí, més americà, diguem-ho així, el Daniel Craig, doncs es nota que és més europeu, només ho veus. Qui? El Tom Cruise. Sí, amb el Daniel Craig és més... Una pinta de boxejador. Exacte. I bé, la saga del Born, era més... Era més rareta, no? El Matt Damon d'Espia és més raret, no? Allà era com més un producte... Raro, més de science ficció, era més irant, no? Però jo era un noi... Era bé una màquina, no, jo? Canvia el Gensbond i el Tom Cruise, uns més humans, no? Tot i que fan unes barbaritats. A mi això no és impossible, que bé, que també els agrada molt gaudir, o sigui, guarnir-ho tot d'una tecnologia que li dona un llostre allà, que... Que bé, que és la marca de la casa, d'alguna manera. I quina propaganda, la nostra maricana. Sí, sí, home, funcionen així. Ara, a les darreres entregues, sembla ser, doncs, que la cosa... el FMI, que és Forças d'Emissió Imposible, que és una mena de... És que a la fonda monetari internacional. Sí. Sí, són igual. Sí, sí, són igual. El Rato, no? Aquella que acaba tota, que se m'acaba del rayó subado tal dia, amb el cabell blanc, com es diu. A la Garta. A la Garta, aquestes. Aquella cobra més. Doncs, bé, diguem-ho així, d'alguna manera, que en les darreres entregues, estan passant una mica més a la clandestinitat, aquest, aquest, això. I amb això juguen una mica. També perquè els he sortit una competència, que es diu el sindicat. Que dius, quina mala llet, agafar, i diguem-ho així, el llanc del que són ells, que és el FMI, que són els bons, va, i li fots el nom del sindicat. A l'altre. El dolent, perquè què dius? Els dolents, el sindicat. Ja està, no? Hòstia, nois, aquí no l'heu clavat massa, no? I a més a més d'esquerres, segons com... No, no, no. És com sempre, no? Ui, no se sent massa bé, això. És com sempre. És el fet de... Bé, és el típic renegat dels bons, que és l'Àngel que he hagut, definitiva. I que, bé, doncs la lia grossa, i ens han de... Ens han de... Bé, va. Anem a remengar-nos, posem-nos en feina, i anem a solucionar aquest problema. I bé, la pel·lícula, bé. No, té massa més. És la cinquena, no em sembla? Sí. Jo em vaig quedar la segona, ja, vas dir, basta. No, ja més. A lo millor, algun dia les veuré, ja veig les lisagues de cop, i volta veig les cinc, però em fa molta mandra. Jo crec que ho podrien categoritzar com una sèrie. Les cares estan de molt de tantes sèries. Hi ha una sèrie que dura un parell d'hores, són, diguem-ho així, perquè és que, a canvi de la fi, és el mateix. El director és el JJ Abrams, que és el que va fer, segur, segur, perquè vaig mirar-ho, i, bé, aquest tio... Home, li dona més lustre, perquè és el director de la saga d'Estar Trek i d'Estar Wars. D'Estar Trek, exacte, de la nova, i també de l'Esquadra Fantàstica, que se'n sembla de la nova generació, o així que... I també de Super 8, per exemple. Exacte. Entre cometes, eh? Sí, un Steven Spielberg, un George Lucas, d'aquella manera... Però sense l'alluantó d'aquest home, no? Està molt mediatitzat pels efectes especials, a l'Abrams, aquest, sempre de seguida. Sí, sí. A veure, a veure, que amb la nova, que estrenarà aquesta d'Estar Wars, a veure què diu i què fa. Doncs molt bé, doncs ara que... Farà bé, home. Sí, clar, ho farà bé, imagino. Algú d'aquella del Prometheus, del Ridley Scott. Dolent. Ara m'ha dit una paraula que comença a parcer, vull dir, que és dolent, més que... Mira, és una de la Fredoran dels anys 70, i tu passes a més amb aquella. Que dolenta. Mira, que és dolent, això, també. Allò encara li trobes un sentit. Però tenia que ser una precuela d'alien, no? Sí, que dius, hauran currat un guionista que es diu, ara ja diguem així, es diu Damon Lindelof, que jo és el més dolent que ha parit a la Terra. Si veieu un cop, una pel·lícula, que guionista Damon Lindelof, hi viu cames de Judeu. I com és que fa guions? No ho sé, és un misteri com encara li paga en aquest palló per fer guions. Perquè hi ha unes inconglurències, és que ni ho lliga, això ja està bé, és allò, vinga, estil o torrent, que poses el torrent de fer un guió i te'l fa millor que aquest palló. Com s'ha deia, et but? Jo crec que aquell home encara ho vivia i li dono una passió. Tines ganes, aquest, no? Jo crec que els fa com... El xorreros protestarà. Clar, bueno, d'un igual. M'estàs no pot estar el xurro? Bueno, qualsevol nit per sortir al sol, rosa, el macaco, aquest cas, fer una versió de cisa. Està bé, està bé la versió, sí. T'he ritmillu? Home, sí. Home, sí, més estil macaco. És una mica més rigui, aquesta cosa. Sí, per les cançons netes que faig, per exemple, també a l'hospital de Nens. Es diu macaco, eh? No, es fa dir macaco. No, macaco és el nom matístic. És fil de una persona no coneguda. És fil de una persona no coneguda. Un dia ho explicava, en una entrevista ho explicava. Sí, no sé per què, però... És fil de una persona molt coneguda, una persona així amb cultura. Molt dolent, ho sento. Bueno, fem una cosa. Ei, escoltem la cançó, millor que callem, perquè avui tenim una boca xangle a tots, que em sembla que millor que... Doncs el Jaume, que està molt correcte. Sí, el Jaume està molt correcte, com sempre. Bueno, ara parlarà de mistres americ, imagino que t'esmadrarà ara. Gràcies amb això. Com sempre, evidentment, faltaria. Apa, unit per sortir al sol. Vinga. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors farem fun. Casa meva, casa vostra, si és que ja casa sou. Fa una nit, clara i tranquil·la, i la lluna ja fa llum. Els comunitats van arribant i van omplint tota la casa. De colors i de perfums. Eus aquí, blanca neu, empolgar-s'hi tu i els tres porquets, el gos milu, i entinti cap i tajà. També a l'Iva va i anull i ve. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors fa la llum. Casa meva, casa vostra, si és que ja casa sou. Hola, Caimito i Doña Urraca, i en Carpan, Tair Barbasul, Fran Castell, i l'Oma York, el Comte Gràcula i en Tarzán. La Monachita la Senyoreta Marietta Mortadelo Filemón el Reis Durient Pola de drag Finijic i caputxeta Pepama, Cagoranga i en Batman. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors fa la llum. Casa vostra, si és que ja casa sou. Bona nit, senyor Quincón, Popei, senyor Estarínis, Toraymón i Mafal, de l'Oma d'Elzà i Patufè, senyor Charlot, senyor Galí. Macaco, va m'aguali, agafar d'ells del braçet, pinotxo, cavangló, quilo lisces, tomi gel i empatinet. Oh, benvinguts, passeu, passeu, ara ja no falta ningú, o potser sí. Doncs veiem abans el ritme de Rigi, això és un Rigi autèntic, amb aquesta línia de Macaco, i bé, en recordant el dies de la Marató, que em sembla que són 9.95, es pot trobar els pioscos, 10 euros, 10 euros. Síguem solidaris, amb aquest cas, que és el tema de diabetes i l'obesitat, el tractament, del que es parla, del que s'intenta trobar noves investigacions. Fantàstic. No es vinga, Jaume. Místres Amèrica. Sí, és curiós, perquè ara parlàvem entre nosaltres, mentre, paral·lelament, estàvem escoltant aquesta peça que hem de posar, o que acabes de posar tu, doncs parlàvem precisament de com es pot viure, a vegades, d'això, de, no sé, de gairebé de fum, o d'una cançó, o de tal. Llavors, la pel·lícula Místres Amèrica, jo crec que parla d'això. O sigui, és molt interessant. Ens està presentant, en aquesta pel·lícula, una Norte Amèrica, a Manhattan, concretament, que és rica amb ella mateixa, que té, doncs, un l'amor, tot això. Llavors, això, ja no només és l'ambient que viuen les persones, sinó que també són les mateixes persones. I el que ens presenten són dues noies que han de ser germanes. I diràs, Jaume, potser. Doncs sí, el pare d'ella, el pare d'una d'elles, i la mare d'una d'elles, doncs es volen casar. I llavors, han de ser germanes. I encara que no siguin reals, oi? Seran germanes polítiques. Germanes polítiques. Exacte. I llavors, doncs, diem que una d'elles és molt animada, i l'altra, més aviat, no ho és tant. Que és la que ha estat sota la cobertura de la mare, és la que no ho és tant. I llavors li diu, ah, doncs, perquè la mare ja té aquesta preocupació d'ajuntar-se amb aquest senyor. O de casar-se, vaja. Doncs es troben. Això comença, la pel·lícula, i és com va. I a partir d'aquí descobrirem moltes coses. Probablement la més interessant de totes és veure com aquests dos caràcters estan diferenciats, en definitiva, un acaba tenint una... acaba tenint una... se sent seduïda per l'altre, que és la més alegre, la més... la més així. I llarg de la pel·lícula descobrirem que hi ha coses que són prou singulars. O sigui, d'entrada, això no té massa interès, com és lògic, no? I portem un quart de pel·lícula i no ens portarà, perquè això no sembla que evolucioni caïda, no? Senzillament molt contenta una, molt bé l'altre, l'altre, que li diu, oh, que va, que és. I tal. I llavors, en van entrant en joc, diferents personatges, fins i tot el pare... El pare no el veiem, només els coltem. La mare sí que la veiem, la dura d'ell. I anem a parar amb un final a la qual ens podria explicar que jo crec que sí, que ens ho explica, el realitzador, que va a la dir-ho, jo penso que s'escau que digui, ara és en Noa Baubach, i sí, eh, si us ha de sonar perquè... Si us ha de sonar també, no sé de què. Si us ha de sonar perquè, a fet, hi ha diferents pel·lícules, eh? I de totes aquestes diferents pel·lícules, hi ha treballats fets molt rigorosos que destaquen precisament la valua dins el que és la comèdia americana, perquè la pel·lícula no deixa de ser una comèdia tota estona, no? Jo us explicaré només una... una situació que es produeix al llarg de la pel·lícula, i sí que fareu una mica d'espoiler com es diu, però penso que és molt interessant perquè veieu la volada que té la pel·lícula. Hi ha allò que se'n diu, sabeu, allò que es diu emprenador. Sí. Val. Això no és només una cosa que tenim a casa nostra, sinó que a Nord-Amèrica també... Val. Sí, sí, sí. I una base d'emplenadors importants. Hi ha una base d'emplenadors importants. Hi ha un moment que una li diu a l'altra, li diu, ostres, també, que estaven a l'edat mitjana, que si eres pagès o eres rica, és igual, que tenies el teu lloc garantit per dir-ho d'una manera. Diu, ara... És com que ens hi podem perdre, no? Jo crec que hi ha un component de bipolaritat en la pel·lícula molt interessant. I quan parlem de bipolaritat vol dir que per una banda tenim una noia, que és molt empregnadora, i per l'altra tenim una altra molt contempladora per dir-ho d'una manera. I se'ls escapa aquesta frase que acabo de dir jo. Llavors hi ha un punt en què nosaltres entendrem que probablement el recolzament que necessitarem d'una manera o altra és que algú ens aporti allò que ens podem haver embolicat o que ja puguem haver fet per despesa, per un pla extraordinari, però que ho deixis estar. Ah. On dius? Veieu la pel·lícula. Us garanteixo que té, doncs, molt de sentit. Però en canvi té tota comèdia, dius. No calla ni un moment, dius. Una mala de llegir que m'he fet aquesta tarda. No ho dic. Però la veritat és que això que us acabo d'explicar, jo crec que és important. Vi per la veritat, té el que tu demanes, però deixo estar. I el que això genera. I ho acaba molt bé, la pel·lícula. Fantàstic, m'agrada molt. Una recomanació d'aquelles que potser passaria, que no passen gaire, perquè jo n'hi he vist la promoció. Insisteixo. Insisteixo que aquest és un realitzador potent, que jo li he vist molt interessant, tot plegat. No recordem mixtres. Per agafar velocitat, l'agafa però a base de mi. No recordem amb mixtres, Amèrica, i la veiem. I ara canviem una miqueta si de ters, la Rosa la tenim a la Casa Macaia, veient... Cada dijous, allà es passa cada dijous. Perdó, ja m'hi liia, tio. Estem acabant el cicle de créixer sense consumir. Explica'ns-ho tu, explica'ns-ho. Sí, sí, sí. La que sí. La última pel·lícula, després no, però s'ha començat una altra. Ja us informaré quan ens diguin. La que sí, clar que sí. Sí, clar que sí, i el digue'ns això. És el digue'ns, tampoc. Aquestes coses, aquestes obligacions. Doncs molt interessant, aquest cicle també, i la pel·lícula de l'últim divendres, el dia 27 de novembre, es diu Westland, o sigui, la terra, el lloc, en la ciutat de les que es comprarien. És clar, eh? Exacte. I és un documental, de fet. És una experiència real que es va fer a la ciutat de Rio de Janeiro. Sí. Amb una... amb un advocador que ja és enorme, que és on va anar per a totes les deixes d'aquella ciutat, t'imagineu, a l'habitants que té Rio de Janeiro, que no fan recollida selectiva. Tot ballar. Tot porten amb bosses, o com sigui, tot allà amb camions, allà ho avocen tot. I llavors hi ha una sèrie de persones que es diuen... i recollectors, crec que es diuen... Ells es diuen catadors, o algo així, es diuen en portugès, en brasileir, es diuen catadors, però es traduïa com a... Sí, com a recollector. Sí, sí. Bueno, són persones, homes, dones, gent més jove, gent, vale? Que treballen allà, eh? Sí, allà, recollint in situ, si hi ha els camions que arriben, les escombraries que ensenien allà, trien, exacte. I en les dones es veu que és el que s'ha fet més amb el tema d'agafar, posant polles de vidre, polles de plàstic, que són passaments restricables, i els homes, per coses més informàtiques, d'el·lectrònica, o objectes una mica ja més pesants, una mica més, no? I llavors és impressionant, és impressionant, vale? L'experiència la fa un artista, un... que és Brasile també, que es diu Vic Muniz, ell, de fet, també provenia d'una família humil, també d'allà de... crec que també la derriu, i va tenir sort amb una d'aquestes coses de la vida, que li van donar uns diners, a causa d'una casualitat, i ell va poder marxar als Estats Units, i a partir d'allà va començar a fer unes fotografies molt xules, va començar a esposar, i va tenir molt d'èxit, llavors és un artista contemporàneo, doncs molt reconegut, no? Un dia també un reportatge a la tele sobre aquestes persones que treballen allà amb aquests avocadors, va pensar, doncs mira, jo intentaré fer una... entre una exposició, una obra que et pensava fer fotografies, però fent-los participar amb aquestes persones, anar allà a insitu, trobar, o posar-se d'acord amb algunes d'aquestes persones, primer veure realment com vivien allà i com feien la feina, i per què havien arribat a fer aquella feina, i després els esteu d'allà, i els porta amb un estudi, així com una nau, una nau industrial, una nau d'aquestes, que ja ha muntat el seu estudi, i llavors, a partir d'unes fotografies, d'ells mateixos, o per exemple, aquella foto del Marat, que és a la mort allà a la banyera, la mort de Marat, la mort de Marat, de l'exluïd David. Doncs per exemple, un d'ells, el que ha muntat com una mena de sindicat, una associació d'aquesta gent, llavors li fa que es seguis, els records així, en la banyera, com si fos la imitació d'aquell quadre, per exemple, li fa una fotografia, després una senyora que és la que s'encarrega de fer esmenjar amb aquella gent, també li fa una altra fotografia, una altra noia que té dos nens petits, doncs també la vestit, com si fos la mare de Déu, la verga Maria, amb els dos nens, així com una mena de túnica blanca i tal, molt bona, les fotos són precioses. I després, la idea a partir d'aquesta fotografia, és muntar un mosaica terra, gerant de dimensions de dimensions molt grans, amb objectes que han trobat allà, en el saucador, igual posen, jo què sé, des d'etapes de plàstic, per fer un contorn dels ulls, per exemple, que posen, però jo aquestes tapes del vàter, per exemple, també, o neumàtics, o tot el material reciclat, el sort de la mateixa sort, la mateixa terra, i que dona xulada. A més, són els mateixos que ho estan fent, ell d'una mica els dirigeix, és una mica una performance i tal, com una instal·lació, és aviat, no? Sí, és molt realista, és fer participes als mateixos personatges, o protagonistes de les fotografies, ells mateixos ho estan fent, es dona una oportunitat de fer una cosa diferent, i després ja fa una exposició allà, a Londres, són on porten a per fer una sovasta, fins i tot, contacten, no és una altra casa de sovastres. Són serveis. No recordo el nom, no té més. Recordo quants milions de dolars arriben a pujar, per un d'aquests quadres, i a partir d'aquí ja fan l'exposició ja als Estats Units, supergrat, els propis protagonistes també es conviden anar a l'exposició, anar a la inauguració, tudo és el que pot ser. I ara, que t'ho publications, imagina't què suposa per aquelles persones, que està on t'està treballant, que et culpa de trobar-se amb aquesta experiència. Has canviat la vida totalment. I una mica també amb el pensament que hi ha un cop que ja s'ha ensenyat que hi ha un altra món possible, que hi ha un altre格i, estàs aquí, que tornarà on t'estan, què faran, que està molt content d'haver pogut donar aquesta oportunitat amb aquestes persones. Clar, ell també és de millors i se n'ha d'aprofitar. Aquesta pregunta és la mateixa que un es pot fer. Si no ets un emprenadó, en definitiva, llavors què? Clar, clar. Tu diríem que no tens capacitat pel que sigui, no? I li dius, llavors què? Li diràs una cosa senzilleta que senzillament et permeti viure. Jo no diria sobreviure, viure. Vol dir, doncs amb un guany suficient, com perquè aquella vida que tu tens, doncs tingui cara i ulls, no? És molt interessant això. Sí, perquè és d'entrada i ara són feliços. A veure, és que el tema de la felicitat... Sí, no, no, clar. Estan satisfets, en certa manera, perquè tenen una feina honesta. A veure, hi ha una noia que ho explica. Hi ha moltes amigues meves o noies de la meva edat, de la favela, diuen que s'estan prostituint, diuen això no ho vull fer. Jo m'estimo, vaig venir aquí a fer la meva feina i després puc donar, poder cuidar els meus nens i poder portar-la endavant, no? I quant de gent. On han tingut problemes que els pares ja no estan, que han desaparegut els pares i han hagut d'anar a treballar. No sé si recordeu un film que es deia Working Man's Death? No l'he vist. No sona que vol parlar una vegada. És el 2005. Això no sona d'alguna cosa. Sí, sí, sí, i va de... Estic llenant amb la mort, no? Les feines més dures... Bueno, això és la pel·li que és el 2005, d'un impregnador que es diu... es diu Michael Glauwer. I parla de les feines més dures que hi ha al món, no? Una d'elles que parla dels miners... uns miners il·legals, diguem-ho així, de la conca de Donets, a Ocarina. La salva a la terra, per exemple. Però aquests van a mines que ja estan tèricament ja tancades i que ja no surten rendibles per part d'una companyia minera a explotar-les. No l'he vist. I ells van allà, però van, a unes alçades a la mina, hi ha unes vetes, les galeries fan mig metre d'alçada, a molt estirar. Hi ha un moment que ells fan el comentari, estan tot el dia estirats, no? Quina engoixa. Diu que estem picant i allò s'adeix 20 centímetres i ja quedes atrapat allà. Clar, clar, i et moris allà. I et moris allà. Mare meva, quina engoixa. Un altre grup de gent eren els fantasmes, que eren aquests que potser sí que ho visc, a la falda d'un volcà, hi ha un volcà que va desprendent... La Manor. Sulfur. Sulfurgroc. I ell es dediquen a sofres. Sofres, sí, sí. I ell es dediquen a uns cistells, a carregar pedres de sofres, uns cistells enormes. Deu pesar 80, 90 quilos cada cistell i fan unes caminades bestials, des del poble fins allà, a carregar unes pedrotes de sofres i per baixar-les al poble i vendre-les. Uns altres diuen llaons, l'altre cormatratge, que parla de carnissers, a un mercat a l'aire obert de Nigèria. I que ja... Aquí es menja aquesta carn. Van unes cabres allà, les sucarrimen totes, que queden com tisnades, que dius, i això es pot menjar des boques, a la carn, però es queda... Tot allà, tot escampat, allò. Vodallant. Però em deia anar bàsic que si se n'hagués de menjar. Sí, sí, sí. I uns altres, per exemple, hi ha més. Surtins que explico que són el Pakistan. Sembla que és el Pakistan o el Afghanistan. Pakistan en sembla, que té una banda de mar. I els països civilitzats, civilitzats, d'alguna manera, més ben dit, porten tots els vaixells que els han de desguassar, els varen a la platja, i són quadrilles com domes, que se'l enfronigues, i es dediquen a tallar el vaixell, com si fos pernil d'ols, a talls. I el van tallant, i el van desguassant. Clar, amb unes condicions laborals que preta córrer. Clar, clar, clar. Segur que en cada vaixell se'n moren dos o tres. En recomanem-la, no? Sí, home, ja no és tan estrany i molt menys, però aquest film... La podem trobar, imagino. Per internet, per algun lloc, la podem trobar. Molt bé, es queden 10 minutets. Jo parlo de dos pel·lícules molt ràpidament. És a Mr Holmes i al Rostro de l'Àngel. Vull parlar de les dues, perquè són dos pel·lícules que no són molt semblantes, però realment m'han sorprès, gratament, sincerament. I si tenim temps, parlem també d'una pel·lícula de la Rosa, sinó que ja ho caem de parlar i tal. Jo vull parlar de Mr Holmes, que m'ha sorprès, gratament. Estem parlant del director Gasville Condon, que és el que va fer Diocesi Monstruos, que és, per què diuen referència, no? I de la Fraser. I de la Mackellen. Aquí surt a la Mackellen, i estem parlant d'un Mr Holmes que té 92 anys. Un Sherlock Holmes. Què dic, jo? És que és Mr Holmes, la pel·lícula de l'Àngel. Sí, sí, sí. Vull dir que hi ha Holmes, ja li he canviat el nom que tome. Vos veus això, no veus un Sherlock Holmes, que lògicament està gran i comença a perdre el cap. Normal. Clar, és una edat, no? I llavors, clar, el que havia estat Sherlock Holmes, amb tota la seva potència, la seva capacitat, jo retien, però lògicament el que passa és que cada vegada més l'ha d'apuntar els cosetes en una llibra teta. Clar, el que diem, no? És molt tendre. Per un costat veus aquesta bona evolució, no és una decadència, no ha caigut en un drama que és cabelero, sinó que és una cosa molt digna, li fa el pari per la Laura Finney, com de Cerventa, de casa, que és genial, i un nen que es diu Milo Parker, que és un encant de crios, d'aquests nanos que jo no l'he vist mai. És un nano d'uns... Sí, és un preadolescent, de tenir 12 anys, 10 o 12 anys que està en aquest moment, i és absolutament magnífic. I llavors, es veu com ell, es va movent, per allà, al seu gust, per l'apicultura. I llavors, a la vegada, està explicant la història d'una mena d'amor impossible que va tenir a la seva joventut, barrejant amb un cert misteri, és un muntatge en paral·lel del que havia estat i el que és. El WhatsApp no apareix mai, apareix d'esquenes, per exemple. No cau amb els treballos. Però un flashback, què és? Sí, sí, sí, és un flashback. Va fer flashbacks i va fer aquest muntatge que està molt bé. La pel·lícula en sí, home, és acadèmicament correcta. És una pel·lícula d'Òscar, d'aquestes que dius... Un condom. Ja és això. Exacte, això és aquest rotllo, no? Que segur que està anomenat alguna cosa li pots caure. Bàsicament. Ella està magnífic. Ella està magnífic. És un actoràs, aquest home. Però un actoràs o que te mueres. I a sobre és el que diem, clar, ell és un senyor que tu n'ha anat, però, clar, fa de més gran de la seva data, encara, no? Vull dir que a sobre s'ha de ser... Caracteritzat. Caracteritzat per ser més gran, no? Vull dir que dius que està molt bé, no? I ho fa molt bé. Bé, et dic... Són estos tres i ja està. Hi ha part d'aquestes, aquestes imatges, no? Molt bé, molt bé. Una pel·lícula molt recomanable. No hi ha redacció. No pensem en el Sherlock Holmes de les pel·lícules. Vull dir, a veure si tu hi ha un misteri i anar fora, això, no? És ella amb la seva vida final, no? I el que hi ha allà. I el carinyo que hi agafa aquest nen, no? Vull dir que és molt important, no? I després l'altra, que és una que em va sorprèn gratament, que és el rostro d'un Àngel, de Michael Winterbott, on ja sabem que aquest senyor és molt canviant, des d'aquell 9 songs, per exemple, agafant una pel·lícula pornogràfica, han d'hauria una intenció que ho va escandalitzar a moltíssima gent, no? O altres com Genova. No, a mi no m'has escandalitzat, no? Perquè dius, és el que hi ha. Doncs és curiós la selecció. És a dir, aquí agafat, agafat el Daniel Brul, que és genís, Brul? Ho dic, sí. Daniel Brul, que és boníssim, aquest nano, ja sé, aquí és el de... Ai, el de la pel·lícula... La de Lenin, no era també? La de Goodbye Lenin, la de Goodbye Lenin, i l'altre... Coi, la del Salvador, la de... La de Puigentín, també. Això, Puigentín, que no surti la paraula ara. Exacte, ja sabeu la pel·lícula, no? La del Tantino. Exacte, sí, també. Tantino. Tantino, no? Sí, i Malditos bastardo. Ah, sí, sí, perdona, calla, calla. Sí, que sorties. Fades soldat la mà. És senyor, és senyor. I també, i amb la Kate Beckins, i el Claudius, qui la barreja. Bon passexual. Claro, claro, dius. Què passa aquí, què passa aquí? No pinta en gaire, no? I llavors el que fa és una miqueta com a Genova, que va agafar Colin Firth per fer la pel·lícula i tal, que també anava una mena de misteri, de recerca i tal. I bé, aquí es situa Siena. Li agrada molt aquest home, el sonar de la Toscana, que és una d'allò. Sí, no, no, per això. Sí, sí, sí. I llavors el que planteja és que un inici és com que aquest senyor, el Daniel Brull, és un director de cinema, i el que vol fer és una pel·lícula com molts actors fan, directors fan d'un fet que està succeint en aquells moments, que ha passat, que és l'assassinat d'una noia. És a dir, una amiga ha matat una altra amiga, jovenetes, estudiants, a Siena, que és una ciutat universitària, encara que... Una altra assassina, mira. Sí, exacte, sí, ja ho vull assassinar. I tal. Però és el que diem, no? Això és una cosa, és una excusa, no direm que és un mac-goofin, no és, però és una excusa per el que fa, mai que algú interboti, és fer una mena d'anàlisi, una mena de diagnòstic més millor dit, de els fantasmes del propi director. Com a tal, no? Que es mou per una siena medieval, fosca, no? A mi dir, amb unes... Bueno, amb aquestes... Recordado en 24 hour people, que també era del mac-goofin interbotón, que parlava de la festa, la diversió, la nocturna i dels musicals, o d'això. Doncs barreja una mica aquesta línia, amb la línia de Genova, que també em recorda molt això. Fa moments que fa uns contatges exquisits, aquest home. Té una capacitat, quan vol. Al principi, els 20 minuts primers, és... Pim-pam, pim-pam, pim-pam. Tu muntes, dius, o que bé. Després, la pel·lícula no és que perdi força, sinó que, simplement, el que passa és que va... fent-se instruc introspectiva la pel·lícula cap a dins, no vas veient els vices que té aquest home, com es mou, apareix per allà... Oi, com es diu que hi ha nena. Bueno, és que és una noia... Una nena. No, no, no. És una joveneta que tindràs 16 o 17 anys, que fa l'anunci del top man. Kate té un nom raríssim. Sabinyini o Aguishio? Chloe Sabinyi. No, Sabinyi... Chloe Greys Chloe Morets. No, no, no, és una altra. Ja ho diré. És molt coneguda. Vull dir, sonar una anunci de televisió, de top man i tal, que apareix, és molt significativa, que surt allà. Quines pel·lícules ha fet? És que no ha fet gaire cosa. Doncs m'agradaria, bueno, l'importa. Ja ho diràs el proper dia, però em refereixo que els personatges que em volten, és que ho fan molt bé. Però ho sentes com d'estrany somni a vegades, si és realitat, si és somni, més efecte de les drogues, o no. Vull dir, ho fan molt bé. I al final, la pel·lícula, no, no veiem el final, ni molt menys, però no és una pel·lícula que vulgui resoldre res. Aquest és el que passa. Aquest és pel·lícules, una mica així, obertotes, que dius, a veure, però si jo pensava que això anava a desentre allà, exactament, amb la seva investigació i amb la seva portació i tal, qui ha matat aquesta noia, no? I al final, això queda amb un segon pla, i llavors se'n va cap a un altre lloc, no hi és mou per aquí, però a mi és el primer que em va captivar, les coses que em siguin, eh? Vull dir, per això amb la línia del Winterbotton, no és un tio que li agradi, vull dir, i se'n va per aquí, per allà, i torna, i vinc, i ara vaig, i bé, bé, però m'ho agafa molt bé, aquestes anades d'olla, que dic jo. Bueno, el primetiu és Déu de no, Rosa, perquè hem dit que marxaríem, es queden tres minutets, no? Era una peça. Ja, és aquesta? L'estic liant d'oparda. Sí, l'estic liant d'oparda, espera, anem cap aquí, ara. Al Carlos Bauté, que sé que t'agrada Rosa. Home, sí, tot un detall, molt detall. Bueno, doncs el que fem és una mica de comida d'arnos, se'n deixa la veu, i res, no, doncs, escoltem d'aquí una setmana, o quinze dies, no? Sí. D'aquí quinze dies, clar que sí. Adéu-siau. Adéu. Adéu-siau. Adéu-siau. El just de la fusta parlem de tot el que passa s'enjust. Hi haurà una premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris.