Babilònia del 17/12/2015

... Doncs benvinguts a un Dijous Més. Aquí, en Vavilònia, Rajoy Desvern, estem amb companyia, com sempre, dels millors crítics del món de les arts d'aquest país, la Rosa Alcalà. Hola, bona tarda. Jo també estic inflant. Ho has de dir d'altra manera, això, home. Bona tarda, hola. El Jaume... Es correspongui, el que ell diu. Clar que sí, sí. Hem de ser esnobs directament, no aquí, som els millors, aquí, a rebentar. El Jaume Vidal, com estem... Hola. El Gusti Padet, tu? A mi no. A veure-ho. Hola. El David està espantat, perquè... I amb un comanar a tot, aquí. Estem amb un cubicle tan calla, avui ja està. Ja està amagant, ja sota la taula, ja. Però no se'n comana, això. No, ell és a l'altra banda del vidre, impossible. Jo estic aquí, cobert, a mi no em passarà res. També és Vidal, al teu costat. Ells han tocat el braç, han tocat la trinxera. Està darrere, darrere la línia de foc. I el David Montaner, que també el tenim aquí a l'esquerra. Directament. Hola. Amb no-look. Ah, vale. Ja estima que no tenim una càmera, però bé. La màgia que n'hi havia, quan ho fèiem directament. Sí, sí, ara aquí no. No sé si encara està. No, em sembla que no. Jo era molt intimidador, no. Ja, no, a mi no m'agrada. La ràdio és la ràdio. Si la gent es vol conèixer que vingui aquí, que ens conegui... La ràdio és oberta per tothom. I si no que no... A més, escoltar la ràdio... Imagini, l'imaginació, també. Està fent altres coses i l'escoltar en la ràdio. A la tele t'obliga a mirar la tele. Està amagant, sí, tot. Tu vas a fer una altra cosa, ara ja. Ah, ja és un home poder. És un home que escapa de totes les coses. La veus que és tot tan planet. Quan escoltes la ràdio, què passa, cap? Llavors, una mica, mitfiques la persona per la seva veu i tal, i després dius, oi, aquesta dona amb aquesta veu, que lleig, que m'ha agirvat, no? Però això no passa aquí. Aquí som tots guapíssims. Aquí tenim tots molt maques i som guapíssims. Vull dir que no... bueno... Tu t'imagines una tertúlia d'aquestes que vaig estimar. T'imagines una tertúlia d'aquestes que vaig estimar, no? Sí, no, no. Vull dir que és més plosa. Hi ha la clavi, que també no tertuleixi, però passa que hi ha anat en tots mitjors ratxos. Clar, i fumats. Però, bueno, també una tertúlia. Ara tots més llexos, eh? Sí, sí. Com unes boèmios, així com... 3 boèmios i no boèmios, que havia anat tot amb aquesta vida. Jo quan tenia 50 anys vaig fer-ho la foto i cada poso. Clar. El davant. I mira, hi havíem 4 pèls més per aquí durant voltes, no? No, jo crec que no, eh? Això va... va retirar de ràpid. Però diu que no, que m'han crescut i tot. Ah, home, clar, és veritat. És la persona que tinc més propera. Sí, sí, sí. És molt probable, eh? Sí, és molt probable. Més guapo no ho diu, eh, però... Tu diem nosaltres. Doncs avui parlarem d'art, de llibres i de cinema. Pararem de diafragma. És molt bé vinculat en cap metge d'alticonceptiu. Estem parlant d'una... D'una exposició. Jo pensava en el múscul de la risa. També, també, també. Exacte. El triomf del color és posició que hi ha a la Fundació Gòdia. Parlem també de llibres. El David ens farà te dare la tierra, del chufo Llorenz, tu te vas tu te quedes, una cosa així, molt curiosa. I cinema tindrem a aprenent de conduir, el puente de los espies, supernovatat que el Jaume ha vist. En primícia, màgica al guerl, que a mi és en pel·lícula, que m'encanta i que ha vist la Rosa. I també el David, una pel·lícula que jo n'he vist, però que el David li encanta. I que realment va la pena. Mai preveït Ai de Hou. Sí, potser parlem de Frozen. Podré cantar la cançó. Sí. Mai preveït Ai de Hou. Ai de Hou, privado. No canto. No canto. Que he rentat el cotxe. Que no canto és que he rentat el cotxe. Ah, sí, clar. Jo cantaré l'Editgo. Una pastisseria a Tòquio. La Rosa acabarà amb aquest tema. Comencem, Jaume. Joan... Sí, jo, com sempre, vull dir... Ramoll i Gemma Gorgas. Quan el llibre ens veig, miro a veure si ja l'he vist o no. Perquè recordar-me si... Digue-me els noms que no els he puntat bé. Sí, és el Joan Ramell, que fa fotografies. I la Gemma Gorgas, que hi posa poemes. Home, la intenció és bona. És a dir, es tracta de fer 10 frasmes. De les fotografies aquestes, no? I llavors, a partir d'aquí, amb què queda, hi ha hagut algunes repeticions a vis, però lògicament, aquesta repetició, que deu ser en diferents fotografies, doncs té uns colors diferents, també. O sigui, que no deixa de ser interessant. I llavors, els poemes al darrere, no he tingut massa tens, he llegit un parell o tres, i el que intenten és captar el que li afragma, en definitiva, capta, com a fotografies, clar. I llavors, a mi m'ha semblat una novetat, sí, la veritat. N'hi ha unes quantes, eh, un punt de ser una cincuantena. I jo crec que tota persona oberta, a les noves impressions, a partir del concepte art, que sempre s'agraixi d'esfregir, doncs ho ha de veure. Però aquestes fotografies d'aquests poemes van vinculats? És a dir, una vinculació a fotografia poem a fotografia poem. És un treball conjunt, no? Sí, i a més a més ho explica l'entrada. Em sap greu que ho haguéssim pogut posar. Ara el paper aquest, a l'entrada, està molt bé d'explicar. Molt bé d'explicar, una mica ho haguéssim pogut fer. Molt bé, molt bé. A mi m'ha semblat que... Jo també la clar, aquí, el senyor de Can Ginasta. A veure si la puc veure jo la setmana que ve, i llavors acabem de ramar-te una mica el comentari. Ah, la setmana que ve, perquè ja estem en festes. Senyors, que ens coincidem amb el 24 i el 31. Clar que sí, vull dir que ja no tornem fins després de reis, gairebé. Per tant, avi ens acomiadarem. Bueno, no n'hi ha igual. Ara que després ja s'ha fet des teva, ens podeu escoltar. Sí, sí, sí, exacte, aquí tenim... Anem repetint programació, i no Tanc, eh? Vull dir, el dia que tanqui reia desvern. Vaja, fem una crema d'infestació, faltaria. No tancar, no tancar, ni molt menys. Rosa, va semblar exposició que es dura l'altriom del color. L'altriom del color. L'antiga fundació, oi? L'altriom és la fundació Mas Frem, que està situada a la casa Garriga i Nogués, el carrer diputació. Ara ho dic, no, una persona que no. Queda val la pena. El carrer diputació 250. La casa Janssí val molt la pena, és una casa... És molt maca. El que és modernista, no? És un modernisme... És una mica una breja d'estils i una mica enió clàssic. Exacte, és en Rics Agné. És el que diem, no? Aquests capitals... Sí, una barreja estranya, però també hi havia una vida... Però hi ha una vida preciosa, preciosa, modernista... Magnífica. És en Rics Agné. És aquest quart en discòrdia dels arquitectes modernistes. Domènec i muntaner, Puigcica de Falco i Gaudí. I és aquest que feia un modernisme legant. Per tant, utilitzava les tècniques, però el que dius tu, t'endia cap al neoclasticisme, però en canvi posava el detall, no modernista o quan calia. Exacte. O el museu del modernisme, també és aquell edifici que l'havia ensenyat ell. Sí senyor. Que sembla un antiganau espial, també amb aquests piràs de ferro. De ferro forjat. Molt maco. És molt curiós, en Rics Agné. Ens el estem amb papà, no? Sí, ara ja estem al dia. No, tenim aquí un guia de luxe. No hi ha com tarífons amics, oi? Clar que sí, home, i gent preparada. Home, és que avui l'hem de fer la pilota, perquè volem que ens doni vacances. Vale, teniu vacances. Ja està, ja vull estar. De tota mena. És una exposició que ve de quadres, de pintura, provenen de París, del Museu d'Orcer, que és el Museu dels Impressionistes, i del Museu també de l'Orangeri. Però, de fet, de fet, poc impressionisme hi havia. És més el posterior, el post-impressionisme, els principis del Covid també, aquella concepció que era, com es deien, els navis, això, els profetes. Els navis també, que eren com els profetes. Vull dir que és una sèrie d'eficitòria, hi havia també una miqueta al principi del surrealisme, també es veu molt a la part Unírica, a la part de Somnis... El puntillisme, recorda, el principi hi havia una miqueta. Exacte, puntillisme, que a mi m'encanta. Jo, pels comentaris que vaig sentir, també la gent és una tècnica que agrada molt, perquè és molt diferent quan tu estàs mirant de prop, que veus tallar tot de punts de punts, a mi de què vas fallonjar, te la s'agafen en perspectiva. Exacte, és molt maco, no? Però és rígid, quan ho veus. Els paisatges queden com encarcarats. Clar, perquè li donen poc moviment. Exacte, no li pots donar la pinzallada que genera moviments, sinó que és els punts que divideixen la línia, i a partir d'aquí et queda com estàtic, no? Exacte. Però és molt maco, aquests colors... Això és la vivesa, la vivesa de colors. Colors que a la millor no ho trobes. És una mica inventat, també. El fet de color, l'impressionisme, el pots impressionisme, era això. Era l'escala de colors. Lògicament. O també aquests quadres, i així en plan de perspectiva plana, allò també va ser molt interessant. És una mica també el principi... Sí, una mica d'influència o de previ al cubisme. Sí, sí, sí, del cubisme de l'extrecció. Era treure el moviment, treure-hi, sí. Perquè abans hi havia colors. Sí, però és el fet de dir que es digui el triomf del color, que és l'exposició, és perquè es trenca amb l'acadèmia. És a dir, amb la forma clàssica de pintar, l'estil barroca, l'estil neoclàssic, saps? És a l'inici, clar, aquí trenca els impressionistes. I aquí anem més enllà de les impressionistes. És una transgresió, la realitat. No estan pintant la realitat, estan pintant una imatge, una imaginació, una interpretació, d'aquí ve després tot el tema del món dels somnis, el puntillisme, el puntillisme, això era... Exacte, per dir que comencem aquí, fins al fobisme que arriba a l'exposició, i que sou al final i tal, però el fobisme ja és a l'esclat màxim. Fobisme? Fobisme, de folia. No, no, de dalt. De ferat. Ah, fobisme. De salvatges, de ferats. Fovisme. Fovisme. I és això, ja veiem que és al final, que en veiem aquell quadre del pont aquell, del pont de Sharon Crows, allà a Londres, que ja és la deformació absoluta, a les taques de color... El tàrner d'entrar-hi aquí. No, el tàrner estaria... El tàrner és realista. Exacte, el tàrner és el pit. És entre romàntic i realista. Aquesta línia és previ, aquest esclat. Encara que tàrner, al final, tens raó quan fa aquelles obres tan embogides, no? Sí, això. Estem parlant d'un tàrner dels anys 1860 i pico, quan ja estem en troncant amb l'impressionisme, gairebé. Però tàrner és un cas, a part. Tàrner és un botx visionari, no? Sí, no? Constaval, que és un altre que està de la mateixa època, que feia paisatges, no arriba mai aquesta concepció. És de la mateixa època, m'entens a què ho vull dir? Això depèn de l'any personatge. O un dia va ser tu qui va posar la comparativa entre tàrner i Constaval? O era el que ho vaig llegir? Jo no recordo, he parlat d'aquí a cap lloc en cap moment. Sí, vaig llegir un article entre... Potser era Constaval, on aquest era un detallista... Total. Total. I tàrner, que comença a ser-ho, i acaben sent una mena de bogeria. Però que expressava molt més la pintura de tàrner, que no passava de l'altra. I era precisament això que es definia com a mar. I molt més modern. És que em pensava que ho havies dit tu, o ho vaig llegir en un lloc. I fer la comparativa, no? Per cert, qui estigui interessat, a partir del dia 11 de gener, vull dir que aquí, a Sant Just, a l'escola d'Arzà Plàstiques, el presente dona un curs de paisatge romàntic que comencem amb tàrrer i Constaval. I de gent que vol que vulgui venir, ja comencem el nou trimestre. Hi ha descontes pels companys de ràdio? Sí. És un molt bon preu. Perquè són 75 euros al trimestre. Per dos sessions. Està molt bé. 25 euros al mes. Per quatre sessions. Ja més cal saber, no té ganes. És un preu molt raonable. Imagino, doncs, promocionat. Per tant, vull dir que qui es vulgui apuntar, potser una canjina està, us apunteu a la recepció i apunteu aquest curs. Rosa, carinyo, que t'he tallat. No, si està superinteressant, està molt bé que estàs explicant. De fet, suposo que queda clar, el guia va ser en Xesco Ramon. Més clar que l'aigua, tu. Home, sí, perquè a més ho portava molt ben preparat. No es va explicar tot fantàsticament, si home. Ho vaig centrar al vostre uïda, no? Sí, home, teníem la guia aquella, la dioguia, portava el dioguia, i el portava al seu micro, i nosaltres la diàvem molt bé, molt formal. No calia mirar-lo, oi? No, no em mirava. No em miràvem a les pintures. No, però també me volíem mirar la cara que es feia. Bueno, n'hi havia, jo què sé, pintors molt diferents. Bueno, molt diferents sí, des d'algun matís, un goguent... Sí, ben va, un matís, goguent... Van Gogh, també hi ha l'otorretrat del Van Gogh. Tulos Lothreg. També hi havia un parell de quadros, que eren interessants. La senyora aquella, la Pallaseta, que ella també pobretes. La Pallaseta, que feia cancant, lluita lliure i cantava, i feia humor. I vestida allà, guàssia i racioneta, pobra allà, amb un tutu que feia col·locadet... A Montitú, que portava sempre el groc i tal. Hi havia molt retrat, també. Sí, és cert. Hi havia molt retrat paisatges. Paisatges de unidó. Aquelles natures, aquells quadres, que, per exemple, que feien mitat a l'estudi i mitat a la natura. Exacte. Jo també era interessant. És que provaven totes les tècniques, que és el seu guia, provaven tot, o aquells colors, també. Aquells colors, així com grisosos, verdosos, que jo això tampoc no és la realitat. No. Però és una cosa que no vaig poder comentar, és que és una població que es deia pontament. És una part, abans de l'arribada d'aquests navis, que és una miqueta de la zona de generació de uns pintors, que ja se'n va en aquesta població de la Bretanya. La zona bretona és molt grisa i molt fosca. M'enteno que vull dir que ja sempre estem parlant del canal de la Mànega. És el Nort, és el Nort. El que deia, tu vas a estudiar, tu vas a veure uns quadres a fer pintura al marroc, i et frapa els grocs i els blaus. Exacte. El Nort, els grisos, els verds... Això no vaig recordar, però la influència de la llum, d'aquests colors tan matis... La llum de l'Anda era una altra, per exemple. Sí, però és més buirosa. Aquest ton que es veu així i tal, que és un altre concepte. Però amb aquest cas seria aquesta l'èdia rosa. Bueno. És un recorregut, no sé si seran 72 peces. Jo crec que n'hi ha més. Jo veig així això. Ho posa aquí, em sembla, però el millor m'equivoco. No, això és el foc. No, no posa aquí la quantitat. Va bé, va bé, passa que ho posava aquí la quantitat de obres. No importa la quantitat. L'important és la caritat. El que sí que són quadres de petit format. Sí, no són grans. No són aquests quadres grans que hi ha al Museo Torcer, per exemple. A la pareta hi ha un quadre de dos metres per tres metres. I ara sí, sí, aquí són quadres. Obres importants. És un presta que ha fet aquests museus. Bueno, no és modesta. Jo trobo que no és modesta. No, no, no, està molt bé. Hi ha moltes significatives. Hi ha aquells bodegons o del polgogant. Aquell pintor que va estar a la Polinesia. A la Polinesia. Que pintar aquelles dones així. Les dones a la platja, que són molt curioses. Jo diria que hi ha com 7 o 8 peces molt importants. Molt importants. 10 o 12 que estan molt bé. I les altres estan bé. Jo no puc dir que cap sigui dolenta. Ni molt menys i que sigui de farciment. Però obres bàsiques, bàsiques... Et dic que podíem comptar amb les mans. Però bueno, però que val la pena. La pena és la producció molt bona. I sobretot la varietat. Clar, clar, clar. Tenim un altre retrat de Van Gogh. No es veu cada dia. Queda molt clar. Refereixo que aquí no en tenim. Veure aquesta peça de dones de Taití és una peça importantíssima. D'agogent. I els bodegons de Cezanne són molt importants. Encara que sembli sencils, són molt importants. La peça que s'ha de tu nosaltres és molt important. Les muses, aquesta que vam veure de Maurice Denis. Aquella peça tan maca, tan gran. Aquella és molt important. Aquella és molt famosa. El talisme, aquella que vam veure a petitoneta. Aquella llum que incidia. També en dels navis, tot això. Aquest element és així. La gent si vol anar a veure la que corri. Perquè s'acaba, em sembla, Rosaldeu de Genet. Sí, sí. No sé si hi haurà entrades. A la Fundació Màfrem. Perquè s'ha d'entrar per rigorosa invitació. Per rigorosa invitació, no pots arribar. Hola, entro perquè això tens el paperet. No entres. Tornaran altres. És una manera de dir que tenen ganes d'anar a París. Que necessita aquests museus. Podíem organitzar una sortida a París. Jo corrient de la París. Molt bé. Doncs exacte. Molt bé, molt bé el guia. D'acord, gràcies. Llibres, David. Te daré la tierra. Jo vull ser un tros de terra encantat de la vida. Tinc cap acompisada. Bueno, no, mira, em vaig llegir la llei de los Justos del Chufo Llorens. Ja em va agradar prou. M'agradava trobar prou bé. Era senzill, de l'escriptura. Agradable. Sí, agradable, fàcil de llegir. Ambient de veure l'època. Sí, sí, sí. Tot el Barcelona dels Baixos Fons i tot això estava bé. I vaig dir, va, m'animaré i em llegiré algun altre més. I em vaig agafar aquest, el Té de la Tierra. Que és el primer... Té una trilogència amb la canó. No, són dos, em sembla. Aquest té la Té de la Tierra i mar de foc. I bé, està ambientat... Bé, a Barcelona l'any mil i pico, mil poc. A l'època de... Armacenda de... Armacenda de... De Carcassona, no? Sí. No, de Moncada, no. No era l'Isenda de Moncada. És el monestir de Pedro Alves. Vam veure la sèrie que vam fer per el Té de la Tierra. Sí, l'Armacenda, que estava prou bé. Sí, no la vaig arribar a veure el tot. Un capítol suelto, però bé, per fer-me una idea... Algunes arrades arquitectòniques i artístiques no hi havia. Sí, sí. Però suposo que també... No és com a castella que hi ha més castells i que no en queden tant. No, com així amb un bon estat. Com per poder fer rodatges amb condicions, no? No va sonar tret, és una miqueta que dius... Sí, però bueno... Bé, es parla d'aquella època, de l'època de l'Armacenda de Carcassona, que era la dona de Ramon... Barangui? No, Ramon Borrell. Ah, Ramon Borrell, sí que hi ha que hi ha que hi ha Ramon Borrell. Sí, sí, sí. I que, bé, en circumstàncies de la vida, la van portar a fer una mica de regència del contacte de Barcelona, que després ho va sedir al seu net Ramon Baranguer I. Vale, aquí comencen els Baranguers. Sí, el fill es va morir per mig, va passar al net. Va viure molts anys aquesta dona, en ser una buitentipica d'anys, en ser una dona d'una vida molt longeva, i va acumular molt de poder, perquè durant uns temps governava contacte de Barcelona, contacte de Girona, que a l'època, diguem així, tothom eren contats, no? I... No sé si a l'època que hi havia... En sembla que ja van deixar de retrobassallatjar els reis francs, en sembla, perquè durant l'època de Carlemany, els contats de Barcelona tenien basallatge... Sí senyor. Però no sé quina guerra va haver, que els reis francs no van acudir a ajudar els contats catalans, i amb això es trencava el basallatge. Si el teu senyor Faldal no t'ajudava, el pacte es trencava, per això tu li rendies basallatge, a canvi d'això, i t'ajudava. I doncs van esdevenir independents, d'alguna manera. I en aquella època, diguem així, a Barcelona era una ciutat... I era punt potent, no? No era un cotxetrila, aquí, un arraval, no, no, ja. No era com a l'època romana, que Tarraco era la gran capital de la zona, en canvi, Barcelona era un poblet més petit. Barcelona era un campament militar, era un castellum. Sí, sí, castro. I aquí, no, Barcelona, ja era una ciutat... Era important. Diguem que aquesta època Tarragona era ja zona musulmana. Sí, senyor. Era dels regnes de Taifes, aquella època era el que li fa d'acord, o ja s'havia disolt, i ara en tot regne de Taifes, que havia tant o més merder que no pas la part cristiana. Estudiar les Taifes és tornar-te boig, eh? Sí, sí, sí. En tota aquesta ambientació, apareix un noi de camp, de província, de més en dintre, que ve a aprovar fortuna, perquè el seu pare li ha deixat en herència un algú que costudia un jueu d'alcalde, un jueu d'alcalde. I a partir d'aquí, bé, el llibre anar-la, l'Auge, d'aquest noi que es diu Martí Barbany, em sembla que es diu així, l'Auge, l'Auge, d'aquest, d'aquest, no dic caiguda, perquè, com a mínim, aquest llibre no ho presenta, l'Auge, bueno, ja han dit gràcies pel mig, també, però bé, és l'Auge. Això li mola, el xofallorell. Sí, sí, sí. I bé, retrata bé el que em va fer gràcia, no? Perquè el que vull dir, evidentment, l'Aeristocràcia ja no et pinta una rava en aquest país, gràcies a Déu o qui sigui. Aquella poca sí, aquella poca l'Aeristocràcia era qui allà el va callar. Evidentment. L'Església i 11 a Barcelona es donava el fet que començava a ressorgir, no, a ressorgir, a sorgir, doncs, el que eren els ciutadans benestants que s'havien enriquit, perquè a Ciutadà de Barcelona no ho era tothom, tenia que tenir padrins i tal per arribar a ser ciutadà. Aquest noi ho aconsegueix, i perquè graixes a la seva habilitat, digueu-hi, Marc Antíl, aconsegueix a ser ciutadà de Barcelona. El llibre... Bé, l'escriptura és molt simple, és molt plana. No, per exemple, jo comparant-ho amb... el conte de Montecris, per exemple, un referent... Hòstia, això és una riquesa, una riquesa... No, no pot ser. Jo no aspiro ni a llegir un francès, perquè evidentment en francès no en sé, però és que el traductor és que allò... Sí, s'allobita, és que és magnífic. Bastià, o sigui... La riquesa de paraules, de gires que donen l'escriptura, és bestial. El xofó de Llorenç, jo no sé escriure el que escriuria ell, ni molt menys. No puc dir-ho. Està ben documentat, però en canvi té un llenguatge molt lleuger, molt pràpid, molt planer, s'entén molt fàcil. És un llenguatge que pot llegir qualsevol persona. M'entens a què vull dir? Des de la persona en un nivell cultural més baix, més intermig, més alt... És a propar-se a un públic genèric, no és elitista. No, no, està molt bé. Jo trobo molt bé perquè té el seu públic. Sí, sí, sí. Però bé, però... Això que dius és veritat, es documenta molt bé, i jo crec que hi ha moltes referències històriques que desconeixem. Clar. Tota l'època, jo crec que s'ha documentat bé, però pots arribar a suposar que és ficció, no? És real. És un període més complicat de contrastar. A l'època modernista, a més fa... A l'època, perdó, a final de segle XIX, ara més fàcil. Sí, perquè hi ha més documentació, aquí no. Tot i que hi ha una visita del... no sé quin personatge d'acord o va així... un... visguir una cosa així, d'acord o va a Barcelona, que es veu que sí, que això va ser real. No ho sé, això. Al final hi ha unes notes aclaratòries al respecte. Passa aquell, ho canvia una mica d'època, per... bueno, per... són concessions de ficció que ve, d'autor... Però bé, una novel·la que està prou bé. La segona part, que és Mar de Foc, segueix amb el mateix personatge, en Mavartí Barbany, però... Has fet un impasse. Però sí, no, no, no, no. Ara he entrat en una altra novel·la, que es diu... T'ho t'hi vas? T'ho t'hi quedes. Vale. Aquesta edat ha acabat. Sí, que sí. No sé què hem ajudat. Que és un realitzador de televisió, un donista de tele. Em sembla que és un adivoco, no? No té el punt de... No té el punt de complexitat que té, per exemple, el Pirlametre. No. És més com el Xufallorens. És més senzill, és planer... La trama és... És molt... Molt previsible, bastant... És trucolent en un principi, però és previsible. La falla que vaig trobar... De què va l'altra, una mica, per sobre? Sí. A un parell de persones, les tanca en un lloc allat, no se sap mai on, i jo els hi deixo una pistola i un mòbil. I el mòbil només té bateries suficient perquè tinguin temps de llegir, que un dels dos només obri a sobre la porta i podràs escapar-se, si un dels dos mata a l'altre. Algú mata a l'altre. Aquest ja vaig llegir jo. Vinc comentar-ho. I llavors, a partir d'aquí... La trama que té el llibre, bàsicament, és que la trama et donen tendre de que passa molt de temps tancats, perquè es mora de gana, de set... Són 15 dies, 15 dies... Però en canvi, de la manera que t'ho explica, no tens aquesta sensació. Sí, és veritat, això és cert. Sembla que hagi passat 5 minuts o un dia, no? I això, per mi, és la gran falla del llibre. No sap... no sap l'autor... Transmetre't aquesta agonia dintre la... Li faria falta un muntatge... Perdó, una narració en paral·lel. I el que fa és que, amb un capítol, es carrega més ràpid el que seria el tema. Llavors, clar, això que passa amb el que dius tu, amb 15 dies, sembla que passa en un moment. Llavors, el millor seria alternar això amb la investigació... Clar, el que passa és que acumula molts segrestos... Això. I el llibre, suposo, es dispararia de pàgines, no? Clar, clar. Perquè és un llibre cortet, no? Sí, sí, no és gaire llarg. No està malament, és entretengudet. És com les novel·les que m'ha vist llegir del Marcial de la Font d'Estefania. Potser és amb versió... amb versió civil policial. Hi ha alguna manera de llegir-te, eh? Ah, d'aquest, no? A l'Emili, sobretot, i amb una imaginària, li quedaves una novel·leta d'aquestes. Dos hores i quedaves liquidada. No estava bé, no? Estava bé. Era tot estereotipat. Però bé, era distra-tot. És el que es viagi. Per tant, seguiràs amb una segona para explicant... Sí, em sembla que va per un mateix. Però és una altra línia. Són altra tipus d'assassinats, una altra tipus de format. Que ja veurem. Fantàstic. El que farem ara serà escoltar dos minutets d'una cançó del CD que ens ha portat de Rosa, que és el Dís de la Marató, que fa poc, fa uns dies, doncs, de TV3, el diumenge en concret passat, doncs el va fer. No, fa quatre dies. I llavors, a partir d'aquí, escoltarem una cançó que jo vaig veure, justament, la Marató, i em va sorprendre veure un cantant que m'agradava moltíssim, que va treure un parell de cançons que es deia Black, un senyor anglès, i recordo l'any 1987. Clar, és el que diuen. Com ho passa el tiempo? I com ho se poden els corpos, no? Aquesta expressió castellana, no? Que dius... Vull dir, aquest senyor és Black, no? Vull dir que és famós amb un tema. Una paraula. Això té un nom. És a dir, els cantants que tenen... Un select es diuen cantants one hit, amb anglès, one hit. Això són les cantants one hit, que té una cançó famosa, i aquesta, que es deia Wonderful Life, doncs la versonat ell mateix en català, amb el nom de viure, és tan meravellós. Doncs escoltem el propi Black, aquest senyor. El seu ahorrit, eh? Tocar sempre a cantar els melos mateixos. Sí, clar, perquè és que no va evolucionar més. Pobre home, no? És la cançó que va treure, i va treure un disc, i potser va treure altres, però no va aconseguir. Escoltem un periodiment, i després el Jaume ens parla de... El Puente de los Espíes, que, bueno, que em sembla que una miqueta... El Jaume està com... No, però... Que no és el que sí veu. Tot el que hem escoltat fins ara, penso que lliguen molt bé. Ara ens ho expliques una miqueta, i així ja ho podem escoltar. ... ... Aquí estic sol davant del mar. El sol segueix els meus ulls. Procegueix el tuetat. Seca podré si em fel costat. Els meus ulls plorarà. Els meus ulls traiem. PLAYING Hello! No vull trobar mai més, perquè pio és tan meravellós, no vull fugir mai més, perquè pio és tan meravellós. Sempre us tindré d'una propa mixta meus, us necessito tant, jo ho ha tenit. Sense els amics o sense els amics res no te ja senti, no em sento só. Mireu-me bé, sent que sóc aquí del tren, en què l'esperarà estar. No vull fugir. Doncs canta molt bé aquest senyor, eh? Sí, home, assajada la te la cançó, eh? Assajada la te, seguríssim, seguríssim, eh? I tant, i tant, que sí, home, serà sap, però ara fent l'esforç de fer-la en català, eh? Clar, clar, clar. Sí, sí, sí. Bueno, mira, una variana, sí. Tu t'imagines que el Rosso Guals hagués fet només el ciutat d'aquells? Clar, no, imagina, no? És això. Bé, tenim perquè una persona que ha arribat a l'estudi... Ei! Tant tenim sense cascos, però després ja presentarem després, ja presentarem després. Tenim el Jose, però bé, que ja ens dirà alguna cosa sobre alguna pel·lícula que hagi vist, eh? Perquè sembla que ha vist una pel·lícula amb la Rosa, que es diu Magica Alguiel, no? Bé, ja parlarem, ja parlarem d'això, ara. Ara el que farem és que els homes parlaran del Puente de los Espíes. Si podem. Tu parla, que jo vaig a buscar uns cascos pel Jose. En una balleta. Jo penso que... O sigui, és curiós a vegades, com les pel·lícules, o allò que veus, es pot situar amb el que has escoltat durant una bona estona, com per exemple, no? Per l'impresionisme, heu parlat del mèrit d'en Cuara Pintura i tot això, amb el mèrit de l'evolució que he tingut i tal, i llavors també el David ens ha posat en allò que tècnicament les coses moltes vegades són molt interessants, no? El senyor Streamer Spielberg és un senyor, com sabeu molt bé, és el director d'aquesta pel·lícula, perquè això ho sap tothom, no? És diferent que fos màgica al gel. Doncs aquest senyor el que té és la trassa, precisament, de saber explicar les històries que es proposa explicar. I ho fa des d'un punt de vista tècnic, però també hi aporten un seguit d'espectes que treuen a veure amb aquesta cultura americana que tant en veïts estem tots plegats, en definitiva és la necessitat dels herois. Llavors el meu criteri és que el senyor Spielberg, el que fa amb aquesta pel·lícula, que també ho fa amb altres, és destacar que aquesta cultura americana, per això m'ha tingut un tant d'èxit, perquè ha tingut precisament aquests petits herois, ho més ben dit, si eren determinats moments s'ha destacat, ho han destacat altres directors, els grans herois, en aquests moments ara ja anem pels més petits rots, aquells que tenen, per això sí, una capacitat per ser més bons que ningú. O reals. Sí, per dir-ho d'una manera, reals. Llavors la pel·lícula està farcida a l'endorn, aquesta valoració moral total. Llavors el que passa és que per mi el problema que hi ha és que ens situa en els anys 50 al principi de la Guerra Freda. I llavors allà, per lògica, per lògica i per mi és el que falla, ell es deixa portar per la necessitat dels americans com bons, però els soviets... Sí, això és clar. I qui diu els soviets, els alemanys, l'est, i tot això és clar, llavors quan entres aquí... Ah, tant tu que tu el veurà a viure. Clar. Es salta tot per l'aire, oi? El peta dir això com pot ser, no? Que altra vegada això, però si ja ho havíem vist, això no serà lliçat, ja ens ho ensalàvem. Però no era veritat? Sí. Bé, el que sí que és interessant és la veritat que planteja les virtuts. No hi ha dubte, jo penso que té una bona capacitat. I això ho veu la superi unitat nord-americana dirigent, però que no pot fer res, i sí que llavors busca un heroi que seria... doncs, va, una mucanda, un gravinet, que defensa amb un soviètic que l'ha negatxat com a espia. La vorer, la vorer i tu rebatrer. Sí, tot. I llavors, en aquest senyor, doncs fa... el dia a dia és el tio bo que tota la moralitat aquesta i encombre que el sabe com els fan els amics i... Amb el soviètic, no? Són només tenien raó, si només tenien raó, moralment. Molt curiós. I els altres són els dolents, crec que ara rips. Clar, la pel·lícula és de l'americà. D'arrega de qualsevol acció que fan, hi ha la desconfiança més gran, no? I llavors, al final, al final, a més a més, un repart. Saps? No calia que ens allessis la imatge quan ja l'has convocat. Ja, és que els americans amb això, i aquest cinema tan preclar, que dic jo, són tan massa, exacte, entre els jovinistes són com dient... A veure, que ja ho entens, no cal que m'ho posis, no, tu torno a posar, perquè és que crec que hi ha una miqueta... Tu m'ha xacant, m'ha xacant. Sí, al nivell hi ha una miqueta de... Tu posa per l'àvia, vés amb imatges, saps? Per això el cinema americà és tan fàcil, a vegades, no? El cinema americà, sobretot als últims 30 anys, és fàcil, perquè és que busquen això, no? Això la culpa té el senyor Lucas. Clar, clar, sí, és en Lluís. Ho acabes, no, sí, i a més a més és que... Abans d'anar a la pel·lícula aquesta, resulta que... que acornarà, i suposo que tot arreu, a les 28 sales passarà la guerra dels galàxies. Clar, a les 28 sales, home. I les altres pel·lícules que... A les altres films? No, no, no. Aquell dia, a la nit. Ah, vale, vale. Després ja faran programació habitual. A les galàxies, a les galàxies World Day. Des de la que hi ha, 15 sales fins a la que l'inga... Però aquesta, què és? La setena part, o serà la preqüela de la preqüela? La setena part. La setena part. La setena part. No m'ha quedat això, no? Seria després el retorn del Gedi. Ah, això mateix. Sí, sí, sí. Tu no saps que aquesta és la setena part, perquè plego, eh? Home, sí, no, no, no és que em faci el tonto. No, no, no, no, és que és un tema caràcter. Un tio que amb 7 anys va anar a veure el Star Wars, potser que no t'hagis enterat, eh? No, jo no la vaig veure. Però tu no en vivies, tio. No, no, no. No la vaig veure, t'ho juro. Que la vivies allà... Amb el rostro. Jo la gaire de les galàxies... No, jo vaig anar a veure Gris. M'agradava més el musical. Ja m'ho has dit tot. I Timurón. Ja m'ho has dit tot. Gris, Timurón, Taranto. A mi m'agrada aquest rotllo. Anàvem entre les coses així, com d'apocalíptiques de bitxos i... I els musicals. Va, ja s'ha quedat poc, clar, i així. Molt bé, molt bé. I caia, no? Directament, que caia. Ai, el mitant. Tio rarito. Desmuntant-ho. Home, com vols que et digui? És el que fien arribar, o aquí hi havia, no? I vaig anar a veure això. Però a les galàxies la vaig veure farà qüestió de 7 o 8 anys. No havies vist? No. Ai, David. No pots. T'ho juro. Ai, David. I aquest estiu passat... No et fan bé, veig. No, no, com d'estar trec. No l'he vist. Un vaig veure alguna vegada. No em sembla molt interessant. Però un segon. Però després, quan jo saps que jo soc molt friki, llavors vaig dir... Se m'ha mat tot el cinema espanyol, l'any 50. Que sí! Però aquí són ricos i coses d'aquesta. Que no m'he deixat acabar, que pate ricos. No entaves? I l'Empere Argentina, no. Però, que en refereixo, no, no. Vull dir que fa dos o tres estius, em vaig empassar les 6 pel·lícules de cop. Les he vist totes. La portada, allà de collar. Clar. I d'estar trec amb un estiu, els vaig veure a les 10. Per això no és normal el meu, perquè jo... Les vaig veure en diferents dies, clar. Si no t'has entrat darrere, tio. Clar que m'he entrat. Això s'ha de cubar. S'ha de baixar. S'ha de baixar. S'ha de baixar. Has vist la primera, has de passar el temps. Però, a veure, vaig començar a Parlament. La fantàstica vaig acabar el retorn del GD. Vaig veure com de humana. No comença amb paraqueres, que és la quarta, i llavors la segona, la cinquena. No, perquè va ser de les tres pitjoles. Perquè el senyor Lucàs... Les altres també, eh? Les altres també. Com de humana. Que va anar amb un cinema, s'haurien passat totes. Sí, no? No, a casa. Bueno, com de humana no. Vale, s'ha acabat la cosa. Jose, agafa el micròfon. Mira, cap aquí. Perquè aquests jo les heu parlat més. Ara parla del Jose i la Rosa. Estan camí croses per la Rosa. Clar, clar, clar. Home, i tant, aquí jo sóc el que mano. No, Rosa, màgic algeal. Ostres, d'un i dos, màgic algeal. Molt bé, molt bé. Durota, és una pel·lícula durota, perquè... És molt crua. És horrible. Té una escena. Qui té qui és això? D'Arcarles Bermut. Molt bé, la pel·lícula és... Sí, no sé si és... Mira, no m'he documentat si era de les primeres, o era primera que sí que és el debut. Tenim un realizador potent en ciernes. Sí, sí, sí. Desitjant que faci algú més. Sí, sí, molt... Molt frapant tot, molt frapant. A veure, no hi ha cap escena escabrosa, no hi ha cap escena horrible... No, no, no cal. Però tu imagines tot, eh? I dius, soc horror. El que no us veu, però tu imagines, no? I... Bueno, no ho sé. Jo crec que és més plan... És una altra història. Mira, fem una mica de sentit del que va la història. A veure, és una... De fet, són dues nenes. És una mica una història prèvia de dues nenes. Una, que és la actual, la que té ara 12 anys, que està malalta de l'Eusèmia. Sí, jo vol dir que li queda poc temps de vida. I que vol la il·lusió que té ella, és una de les il·lusions, és tenir el vestit de la Magical Girl, de la Yukiko. Sí, Yukiko. Que és un vestit, però que és un vestit que era fet un dissenyador de moda i va una pasta, bueno, com 6 milípicos d'euros al vestit, ¿vale? I, paral·lament, hi ha la ta nena, la història de la bàrbara, que és la bàrbara, que és la tio bàrbara Lenny. Em penso que va guanyant. Va guanyant per aquesta, un golla. La pel·lícula té dos o tres golles, almenys, i després té alguna premi també, no? Jo juraria que va ser... Algú en Gaudí també té, sí. I jo juraria, Rosa, que va guanyar el premi al millor director novel·li. No m'hi ha equivocat, eh? Jo diria que sí, perquè la pel·lícula té rosa pel·lícula, eh? Jo li dic després... Et quedes molt... Doncs bé, ella és una altra nena que, de fer la pel·lícula, comença amb una escena quan la bàrbara anava a l'escola i tenia més o menys aquesta edat, i el profe li fa donar un paperet que s'havien passat entre els companys, i mira, li va tocar amb ella, i a final no li va poder donar, perquè el fa desaparèixer. I és una miqueta, una mica de paral·lisme, no? Les dones són duques com duques nenes màgiques, no? Màgiques, però la màgica de Gael, el que vol dir és que són... És un còmic, és un manga d'aquest, així, de japonesos, i són nenes que tenen un poder especial. Tenen un poder especial, que és... Prémi Goya, només la millor actriu. Ahir ja. Fesival sense Sebastián té la concha d'hora, millor pel·lícula i millor director. Per a algú que em sona millor director, Sebastián. Perdó, sí, sí. Fantàstic. Bé, doncs... Ja li dic, la idea és de la màgica de Gael, perquè gran no entens el perquè, el títol, i és això, després en els... Ai, en les cremacions en aquestes posteriors de la màgica de Gael, el director ho explica. La màgica de Gael és la persona d'aquestes nenes que tenen com un poder especial, un poder màgic, de poder transformar-te en la realitat o de poder transformar-te en aquella persona que tu voldries fer, tu voldries fer. De fet, la nena que està malalta, ella el que vol és transformar-se en una altra persona. No li agrada la situació que té, no? I, de fet, amb el diari que té, on posa llibre dels desitjos, clar, dels primers desitjos, és a part del vestit aquest de la màgica de Gael, el segon o tercer desitx, que es diu fer, o sigui, complir els 14 anys. O no, els 13 anys, és el que diu. Imagina't, o sigui. Si tu ets el tipus de persona que és el patiment que pot tenir, la situació també és que està vivint, i com afrontes això amb aquesta edat. El pare d'aquesta nena està al poble de l'estelatur, és un professor de literatura que no té feina, el poble està una mica allà... Ah, de vendre els llibres, en una llibrera d'aquesta edat, vull dir que també està sobrevivint, estan rosant d'un larguer allò que dius, hostis, tant entre... I coincideix... amb la barba l'alènic, coincideix una vegada, bueno, se'n van al llit junts, senzillament, i arrenda això li fa sentatge. O sigui, la situació que està patint la seva filla, amb ell pel tema després de voler aconseguir els diners per comprar aquest vestit, li fa ser de fer un sentallista després. Això li fa fer a la barba l'alènic altres coses per intentar aconseguir aquests diners. O sigui, és tot com una cadena d'altres peces de domino, que clar, jo interactuo amb tu. Cadena de favor, cadena de xantajes. De xantajes, clar. Permet-me una cosa, quan parlaves de submissió, parlaves de relació del marit amb la barba l'alènic. Parlava d'això, és raro. És mutu, és una dependència mutua. És una dependència estranya. Sí, perquè al principi sembla que el marit sempre és psiquiatra. Això també diu molt ja. Ella té una situació mental també. A veure, jo crec que s'ha d'entendre perquè a mi ella té una situació mental. Vull dir que ell no el domina, ella. Ella té una vulnerabilitat. No aprofita la seva capacitat. Probablement. Perquè hi ha un moment que ella es deixa com guiar, es deixa portar, no? Sí, clar. I fins i tot en coses més íntimes, no? Clar, però ella també dependeix. Ella tampoc no vol que marxi, no vol quedar-se sol. És una dependència mutua. Per això ja després no li vol. No és una submissió directament. No li vol, no vol, que és anterior que ha passat. A veure, l'enganya. No li diu que ha passat. I ella ha d'aconseguir aquests diners que li està demanant a l'altre pare de la nena de la manera que ella s'havia imaginat. En el món que abans s'havia arribat a moure. En el món de la prostitució. Que ella podria imaginar exactament. Però d'accesos i d'abusos. I d'entrar en una habitació amb un sobre en blanc que ja poden fer-te de tot. Això és molt fort. És molt dur. Una mica aquesta idea. Si ho veus així en fred, penses que hi deu haver veritat, com és possible, com que no s'entén. Però es veu una mica reflexionant i també veient les comentaris que fa el director. I després el que està molt bé és una crítica que fa un comentari que fa el Gustavo Martín Garzo. És un escriptor. Va fer un comentari que va publicar al país que diu una xica màgica. I ell ho explica en una relació una miqueta amb la literatura i amb els contes. Com aquestes escenes estan bèsties. Quan ella entra en la habitació que està marcada amb aquesta ranta negra. Sí. És... A veure, el que som capaços... No, el que som capaços de fer les persones quan estàs en una situació desesperada. I com aquestes persones més fràgils poden veure's i si no, es veuen amb l'altres personatges més de la realitat. Que poden ser posats poderosos. La gent que té aquesta... Que se suposa que està... Bé, amb una situació de domini i de poder senzillament, en aquest cas són les que tenen els diners, per tant, has de fer el que es digui. I el fet de desfiguració després de la cara, del rosta és el quedar-se sense l'ànima, sense el que tu podries ser. I això és molt dur de viure també amb això. I en relació, per exemple, amb l'home invisible, amb l'home alefant també, que ells també li falten això. El tret d'humanitat, la cara, que és molt de tu. Ho explica molt bé, jo ho recomano molt. No sé si es pot recuperar des del país i des de la pàgina de web, i si no, jo tinc aquí l'article... Mira, mira, mira... Fantàstic. És una pel·lícula. És que es compta com la caparucita roja, la caputxeta... Aquella que li tallen el dit... Aquella de la... No, no li tallen. Sí, no, no li tallen. Ells s'arriba, que es prova la sabata aquella que li ha de ser de la seva mida. Aquella de la ventafox. A veure, l'original, el conte original, és molt bèstia, que passa que nosaltres coneixem versions molt suavitzades, ja, és... El Disney. A veure, l'original, la pròpia, una de les germanastres, la capiga, s'ha arribat allà un dit, perquè li capiga la sabata, perquè ja vol casar-se amb el príncep, sigui com sigui. A veure, això. Sí, sí, no, això sabia jo. És molt una història mental, no?, una història mental de com pots arribar. Clar, una mica... No ho sé, bueno... Primer l'havia vist la pel·lícula, però tu també, tu com ho vas veure tot això? No, no, m'ha coincidit perfectament. L'únic que pot tenir una sensació estranya, quan veia que és la relació amb el marit, amb una mica més clara del que jo, me'n vaig percebre, el millor. Ara tinc una barreja, aquí no són coses de cristal. Sí, ell és el professor... El professor de la Bárbara Lenny, quan tenia això, que és a més o menys 12, 13 anys... I la part final, xucant, també. Això és molt interessant, també. Vostè m'ho estava deixant. La relació també, perquè a la vegada, la Bárbara, ella també fa aquella contra-sí mateixa. El mar se'l fa, ella mateixa. Quan entra en aquella habitació, per mirar de conseguir els diners, li fa, ella mateixa. Però també li fa fer mal a altres persones, que en aquest cas és el José Sacristán, perquè des que es coneixen, des que anava a l'escola, i és bo que durant els anys, ella, com d'alguna manera, li ha absorbit també. I després li fa matar. Sí, exacte. La persona que li estava fent, la persona que em veia, li fa el Santatge. Gran paper de José Saristán. I és José Saristán, la llapistora final, es carrega, fins a la puntal. Exacte, però és magnífica, el paper que fa. Jo no sé com li van donar el golla, perquè estava nominat, però li van donar el final. Aquí sí que hi ha el domini. Aquí sí que hi ha el dominador, la dominadora és ella. Exacte. I ell ho té claríssim, que ell està dominat, per aquesta persona. Ho té claríssim, a més és que ho reconeixen. I quan a cada cop que hi ha el truc, ostres, allà està, eh? Sí, sí, sí. És curiós. I li demana ajuda després del vell, però el manipula també, no? Exacte, no és això. És una pel·lícula de popo, popo, popo, popo. Però és un pel·lículom com una casa, eh? Hi ha més xute, que és pel·lículons que vosaltres, no? Sí, sí, va la pena. Jo faré un comentari ràpid, aprenent de conducir, que ja va comentar la Rosa Malsom, també aquí. És una pel·lícula molt petitoneta, de l'Isabel Coixet, per certar-la amb la nova, no sé com es diu ara, exactament, però és una de les que nomenades el golla, ja sabem el golla, i en la novia, que és aquesta de la... Ah, aquesta s'ha estenat ara. El viatge al Polonot. És la gran guanyadora, la novia, i la Inmacú, és on portarà tot. La gran pel·lícula que s'han d'aquí poc, i que és la gran pel·lícula de sòscars, en les sòscars dels golles, o... Sí, és la sala de bodes de sang de l'Orca. Exacte. No l'he vist, encara tinc moltes ganes de veure-la. Diuen que és un pel·lículom com una copa d'ombra. Això ja comentarem un altre dia, quan estiguem més aviat, i ho dem... No el sapien de conducir, és una pel·lícula de l'Isabel Coixet, amb el que surt el Ben Kinsley, i la Patrícia Clarkson, que és una pel·lícula petitoneta, però maravallosa, encantadora. Clarkson. És Clarkson, no? Clarkson. He dit Clarkson. La Patrícia Mekmek, no? Mekmek. Aprena a conduir. Doncs sí, pobre. És una mica aquesta pel·lícula, que inicialment al final ens ha sumar-hi la beixa, per una altra. És una situació que es deu haver... Doncs cada dia, d'un costat o per una altra, i ella no assimila, és una crítica de... de novel·la, que a una miqueta té un nivell social interessant, important. I llavors, és una mica petarda per això de conduir, doncs la final, pròximament, ha d'aprendre a conduir, i entra en contacte amb Ben Kinsley, que és un hindú... Anglòfil, un hindú que hi ha... Sí, que està vivint allà, en Nova York. Sí, en Nova York, no? Sí, en Nova York, sí. I llavors, a partir d'aquí, com es viu aquests dos móns d'una forma paral·lela, com es casa al Kinsley, no? Una boda... Organitzada, no? Organitzada, sense conèixer. Exacte, no? Però sorgeix en tres dos, una mena de química peculiar, perquè la va amb el seu turban, i les seves coses, i va seriosos, i es mou d'aquella manera. És el de, diguem, de lo bé que ho fa, perquè té una capacitat, és una mena com de Camaleó, aquest home. I ho fa molt bé, no? I és aquests vincles, aquesta relació, tan peculiar que neix, que es reciten mutuament per comentar, per viure, és aquest aprenentatge, la filla Cap, també, al llarg d'aquest procés, entre cometes, de dol que està patint ella, perquè ella ho està patint bastant, el francament. I el marit, sí, el marit la deixa. Exacte. Però ella ho refereix. Ella intenta no patir molt, però, clar, sí que... Però surt el tema. Però bé, la pel·lícula ens esteu, no direm gaire més, perquè tampoc hi ha molta més cosa, però, bàsicament, bueno, tampoc direm una mica de l'altre món. Veieu-la, la pel·lícula encantadora, que té una base, no és la cosa que és dura. Espera en càrrec, que és una pel·lícula d'aquestes per en càrrecs, que li fan a la Isàl·la. Ah, molt bé. Però molt bé, molt digna. Sembla seva. Sí, sí, sí, és la seva. Bé, doncs una mica descobria aquesta pel·lícula, ara veurem la nova, que ja recordarem el nom i tal, aquesta que diu el Jamo del Polo Nord, em sembla que és, no?, i a veure doncs què tal. Ara ha estat aquesta. Ah, vale, doncs jo també estava despistat, jo pensava que no estava estonada. Molt bé. Això, David, els rounders, no, és una pel·lícula que sempre m'ha farpat, perquè, quan la vaig veure, em vaig quedar molt parat, això de que es pogués... És un món... Mira aquestes pel·lícules que... que et descobreixen mons, que en la realitat normal, tu, ni tietances, ni els coneixes de res, m'encuriuseixen, no?, i una pel·li que parla del món dels jugadors de cartes, bé, amb antros de mala manera, però que si no ets jugador de cartes, que es pot dir gaire professional, ni tiacostes, ni els coneixes, evidentment, ha enviat a la nova llar. Doncs em va... em va cridar l'atenció, és com, per exemple, abans de dir el Jaume, el preu de l'Escorcer, ser el color de diner, també diner, perquè hi ha tot un... tot un... un cercle de locals i de... un recorregut, una ruta, de locals, hi ha una cultura, una cultura de jugadors de... i una llegenda, es creen llegendes i tot, no? Doncs aquí, amb això de les cartes, amb això de les cartes, doncs... doncs tres quarts del mateix, no? També... va una mica a l'aparell, a la para, amb aquest film, perquè... moltes vegades, no només és... quan tothom diu, ah, el poker, un joc d'Azhar, no? Aquí, no, no, tu trenquen de l'alvaja. Poker no és un joc d'Azhar. No, no, no. És un joc psicològic, perquè tu pots tenir... pots no tenir... o sigui, pots tenir... molt males cartes, però molt males cartes, les cartes són les que són, no? Però aquí està, en tu, en saber... en saber llegir les cares, saber llegir els moviments, els tics de la gent... El que es diu la puteria. No, la psicologia d'això, no? I llavors, a partir d'aquí, tu, en un joc, pots resallar, dominant tot aquests... aquests pràmetres, tallats al rei del Mambo, no? A més, hi ha una escena que és molt bona, que estan... ella més a més és... és un estudiant de... de dret, no? I es troba... fent un favor a un jutge i es troba, en un moment, d'un despatx, que estan els jutges, tots els jutges, jugant a cartes. Clar, a la primera ja els clitja tots i diu... són tots... són uns pèssims jugadors de cartes. Seran excel·lentíssims jutges, però com... i els... els hi... els hi ha divina que té cadascú a les cartes sense haver-hi res, no? Tots queden tots trots. Que tontos. Sí, sí. No, tontos, no. Ostres, com ho heu fet, aquest pallori? Sí, com ho heu aconseguit. I després ja és tota la trama... d'ella, amb una mica i tal, però... tota la subtrama, aquesta de la ruta, aquesta que hem de recórrer, per aconseguir una quantitat de diners, i com ells van buscant partides amagades per aquí i per allà, per poder... de com... diguem-ho així... No estafar, perquè ell vol jugar de legal, el guanyo, però perquè jo no sé més que tu i s'ha acabat el ròquim, no? Tot aquesta ruta de... de... de timbes. Però hi ha allò que hi ha allò també, no? Bueno, el company seu, que ell li deu un favor, tal, doncs aquell sí, aquell va en plan... en plan putaria, no?, en plan enganyar, i en plan buscar fer trampes, d'alguna manera, a passar que amb una partida de pòlis la venganxen. Doncs... no, no la tenen, no? Pòlis calaven una pallissa el deixen espavilada, no tenen manies. I bé, la pel·lícula, i el missatge de final és... no has nascut per ser advocat, sí que és el que tu realment vols ser, que jugueu de cartes i ja està, deixat de bandanges, no et perdis el temps. Vés el que tu realment vols ser, ja està. Molt bé, doncs mira, escolta'm, el director de qui és d'aquesta pel·lícula? Ron Dal, em sembla. Molt bé, doncs escolta'm, ens queda enrere un minutet, José. És que tenim una persona a l'estudi que no vol parlar. Vinga, vinga, cap aquí, a prop. Digues hola, home. Hola, home. Hola, José, fill meu. Estàvem aquí. Escolta'm, carrer, que ens hem de acomiadar, ja no tornem fins al després del Nadal, i t'ha tocat cantar la Nadala. Directament, com no tenim Nadala, he pensat que la canta és el José. Això ho dic jo per ell, eh? No, bueno, que el que és José, doncs això, José, Rosa, Jaume, David, doncs bon Nadal. Igualment. I a tothom, no? Bones festes, bones festes. Escoltarem després de reis, quan ja tinguem tots molts regals, i estem jugant, el dia següent, justament, quan estem gaudint. I quan hagin passat ja tanta terror, i tanta màtica. Exacte, ens hem agraixat 3 o 4 quilos més. És el que hi ha. Fantàstic, doncs quedem així, bon Nadal, bones festes, i fins aviat, exacte. Adéu, seu. Bon Nadal. THAT'S THE STTONET I now, I now, s'amoca without your houts, shrimp 雞 From seven and hot El just de la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir res. No sempre aquella notícia.