Babilònia del 21/1/2016

Bona tarda, benvinguts, un dia més al Baví. Avui estem amb la companyia gratíssima de la Rosa Alcalá. Hola, Txesco. Igualment com estem. Com hi ha cap dubte? Segur, això. I aquest senyor que ens parla de fons. No, en primera fila. És un estimadíssim amic, que és el Jaume. Com que abans de començar, ja s'ha agafat allò. Fet un comentari que no el direm. Però, bueno, que ha sigut molt simpàtic, que realment és el que... Aquí intentem una mica explicar aquest món de la cultura, aquest món de l'oci, amb aquest sonriure, i que ens ho passem el millor possible. Avui tenim dos temes. Serà un monotema i un petit tema. Parlem de teatre, i encara així no és teatre els empars. Són payassos, que ara la Rosa ens explicarà aquesta iniciativa del teatre lliure, que es diu RUM, que ara ens ho dirà ella. I després, el cinema. Aquests dies, jo crec que tirarem bastant de cinema, perquè jaume tenim els Goya, els Òscar, i jo sé que soc una miqueta amb això, i jo intentaré veure pel·lícules d'Els Goya, i també d'Els Òscar, comentant aquelles que estiguin proramades. Més que també, lògicament, veiem tots plegats. Faltaria. Pararem de novetats tipus com a lixo de saul, pararem d'enacleto, agent secreto... Ah, sí? Sí! Està bé, eh? Està bé. Curiosa. Truman també parlarem una mica més temàtica, una cosa, però bé, pel·lículom, pel·lículom també, no? Sí, sí, sí. L'Academia de les Muses, i després agafarem també 45 anys, no em ve equivocat, jaume, que és una pel·lícula que has vist també, of a Gaire, i una mica estirem una miqueta del que seria de pel·lícules, una miqueta més antigues, no gaire, estem parlant dels anys 90, 2000, que seria regreso a Howard's End, El O Brother, maravillosa, pel·lícula d'Els Coen, i Full Monty, que ja, a causaig de dir, retrobarem aquesta, de l'Hot Stuff. Això és 20 anys, eh? No, és tan 20 anys. Això són els 90, i tal, i 2000. Però són 3 pel·lícules. Sí, 90, la crisi de... Minera... Sí, jo crec que sí. Però l'O Brother és més del 2000, eh? Jo crec que les 3, aquestes que comentarem, han envellit molt bé, i si es pot parlar d'un cinema que en veieu, m'està molt bé, veig, i podem disfrutar bastant. Tindrem de fons el nostre... Bueno, el meu personalment, i de tots, lògicament, però jo soc un amant de David Bowie, que ens va deixar la setmana passada, víctima d'un càncer, ningú sabia res, va ser tot així, tot amagat, de cop i volta, va sorgir el tema. 39 anys, i a partir d'aquí, doncs, bueno, doncs que parlar, no és que parlar de David Bowie és tirar-se mitja hora, i no és el cas, no? És un dels grans, és com el sal de Michael Jackson, que anava pel cantant d'Opera, em penso? Totalment, totalment, ell tenia una veu prodigiosa, l'únic que ell la va modular per fer aquesta veu atiplada que tenia, i tenia un to de veu molt potent, però, insisteix, això anava cap aquí, l'únic que les modes a l'any 70 van ser molt canyeros amb els canvis musicals, el que seria el rock, que ja es va acceptar, com un element ja, Elvis Pres, etc. Va arribar el que es diu el glam, i va arribar un estil que es diu el glam rock, més enllà on va jugar a personatges com Ziggies Tardes, que era una mena de personatge andrógin, amb el qual ell va declarar la seva bissexualitat en aquells moments, i després, evidentment, va atendir cap a una altra línia. Als anys 80 va agafar una posició molt més masculina amb la seva forma de vestit. Una mica com va fer Miguel Bosé? Sí, jo veia vídeos aquests dies, i em recordava molt, o potser exacte, l'estil va seguir una mica en Miguel Bosé, perquè ja està algú sabia. Exacte, aquest trencament, amb talles faldilles que va sortir, no hi va fer una mica abans. La figura era una mica andrógina. Exacte. I als últims 20 anys, saber des que David Bowie era molt difícil escoltar-lo, era complex, era un gran artista, pintura, a partir d'aquí va fer una música molt més avantguardista, fora de les llistes d'èxits, costava molt cantres, i ara justament ens ha deixat, a la setmana passada, sortir el nou disc, que es deia Black Star, que era l'estrella negra, i premonitoriament, el seu vídeo, doncs estava en un hospital, etcètera, és una cosa curiosa, a vegades, aquestes coses que passen, el seu videoclip final, passen a tots. Ella era conscient, no va fer-ho públic mai. Has assubtat a tots, jo com vaig assabentar dir com? A més dius, què li ha passat? D'acord, alguna cosa? Aquella cosa que fa aquell excés de somnífers, i es va quedar amb el viatge, i ja està, però quan va dir això, dic, però és que n'hi té. Bé, és una miqueta el comentari, i ara se'n veiem. Molt del directe, coses de la vida. Sí, sí, sí, realment. Però bé, posem un sonriure a la vida rosa, i parlem dels Pallassos, que sempre ens alegren. És molt divertit. A veure, és un espectacle que han estat aquí al teatre lliure fins al dia d'hora, fins al dia de gent, o sigui, era un mes, però finalment van prorogar una setmana més, perquè la gent, bueno, hi havia molta demanda de les entrades i els hi va anar molt bé. És un espectacle que hi havia estat aquí abans també, feia l'any anterior, i bueno, ha de votar aquest èxit, per això ha tornat. O sigui, que això s'ha de tenir en compte i s'ha de valorar, que és una espectacle molt bo. Aquest espectacle es diu RUM, R-A-U-M, i va estar guardonat amb el premi circòlica de 2014, el millor espectacle de payassos, i realment s'ho mereix. És impressionant, és molt divertit, és molt àgil, molt viu, molt engrescador, de seguida enganxar el públic, bueno, per a totes els públics, perquè aquí hi ha gent diferents registres, que els nens, per exemple, agafen, doncs fins ells, on poden agafar, però agafen d'altres coses, d'altres matis i altres coses, que també són molt divertits. A veure, aquest espectacle, us centrem una miqueta, de fet, és un homenatge a un payassó, un clown, que és el Joan Montañés Monti, el Monti és el motiu que el cognicien, que aquest senyor, bon, aquest payassó ja va morir. El que passa, que es veu que sí, que per un altre aspecte, que li van agravar la veu, tenia diferents frases així gravades, i les aprofiten, les utilitzen, en aquest muntatge, en un moment donat també, eh? Corriginal, i també és... Corriginal. Exacte, sí, és una gravació original. I les aprofiten, en un moment donat, perquè, de fet, és un espectacle, no és que sigui l'últim payassó, ni molt menys, però és un dels payassos, que sí que ha tingut aquí, bueno, pues, pes i molt de renom, no? I llavors, són els payassos, els actors, payassos que hi havia de la seva companyia, era Llu, i companyia, eh?, o Monti i companyia, d'acord? El Martí Torres Mayneris, el Jordi Martínez, el Jordi Martínez és molt conegut a la TV, és un acte de televisió, si sabeu la sèrie que hi ha de policies, de Covala i Manchón, ah, sí, Manchón, sí. Doncs el que feia l'alcalde, no sé quin és els dos, pues aquest és el Jordi Martínez, però s'ho fa el payassos també, eh? Bueno, boníssim, també, és genial. A veure, és la idea típica de l'espectacle, és buserrat, és la idea típica de les payassos, de que hi ha l'August, sabeu el personatge de l'Augusta, que és amb la cara blanca, que és el Seriós. Sí, que portaves, sí. Amb aquell barret, en forma de conglútsos... El Saberut, sí. El Saberut, l'Intel·ligent, el Seriós, el Madú, el Madú, que ells... És la persona de tot, aquí és el que més sap de tot, que ara a vegades és molt tirant, no? Perquè aquest no vol que els altres... És que costumen ser-ho. Tots són tontos, tots són burros, que a més s'ho diuen, burro, burro, i es fa molta gràcia, no? A veure, la idea és que ells clafen molt de temps que no actuen, i de fet l'escenari està tot de, bueno, de caixes, de maletes, de estris d'ells, de música, tots trepats així, en mantes bé i els i tal, però que fa molts anys que no actuen, està tot una mica allà, en por, si tot allà. I de cop i volta són el telèfon, o sigui, una risa quan comença a tornar. Quin riure quan comença a tornar el telèfon. Esclar que no saben ni que és una trucada de telèfons, ja. Clar, jo, eh? Estan desconectes, ja, pobres. Deixem-ho a mi, deixem-ho a mi. Quina por, fins que arriba, allà... I, a més, està com amb una gàbia, el telèfon està com amb una gàbia, i de fusta, clar, encara és més divertit, perquè dius que és com una fera, que passa aquí. I, bueno, és molt així, no? Els contracten, bueno, els contracten per fer un voló, un voló al teatre lliure, és clar. I va cap allà. I, a més, en contrato, eh? En contrato! Mare meva! He divertit barrejant el català, el espectacle, bàsicament, és en català, però que barreja alguna frase, algunes paraules en castellà, que crec que eren molt gracioses, amb anglès també. Clar, llavors queda molt, molt, molt àgil, no? Molt, així, molt poliglota. Vale, llavors, de fet, resulta que l'altre, l'altre teatre, el Room, és també un altre august, que tenien com allà, és com una momia, tenien allà com un mig modificat, i quan apareix allà, la bèstia, que diuen, és la bèstia, la bèstia escènica, la bèstia escènica. Perquè, a més, és que... I clar, apareix aquest, que és el Jordi Martínez, que resulta que és un altre august, i dos augusts, en aquest escenari tan petit, que no hi cabem, eh? Bueno, doncs comencen així, ja... Que fort, no? Bueno, però és molt divertit, fa un duelo a Florete, a Florete, clar, i al final treuen unes flors, però al final sí que fan veure que és un Florete. Bueno, és molt divertit, el duelo a què tal dol, el duelo a què teixi en plan, de espalda con espalda, diu com era, diu culito con culito, manos arriba, vinga, clar, tots fan de conya, una cosa que sembla seriosa, però clar, al final tot és de conya, tot és de broma, no? Bueno, doncs molt bé, també apareix una escena molt divertida, que són un brau, que és un brau de roba, no? Ja, ja, no és de veritat. És molt divertida aquesta escena, la interacció que fan amb el públic també està molt bé, molt bé. No m'ho explico tot, perquè si fan algun voló per all, doncs la gent que ho pugui veure, o si vosaltres ho pugui veure, és una persona molt divertida. Els Swimming Brothers, això ja és bueno, és la, la, la, la, la, la, la conya marinera. Mira, marinera, m'he millor dit. Clar, perquè és Brothers Swimming Brothers, que van a nadar, i a més apareixen amb uns banyadors, això, un vestit de banc. Aquesta era l'època, les ratlles i les coses, no? Bé, més que de l'època en plantriquini, més actual, que no... Ai, ai, ai, ai. Les nens agafen, la part fins a ells poden agafar, però, clar, si les dues vos agafes altra. És això, que per aquí dren botes, no? Sí, mira, doncs sí. Bueno, bueno. Molt bé, fantàstic. Molt bé, molt bé, això passa molt bé. Encara hi és, aquesta... Ja dic, quan proroguen fins al 16 d'ajustament, el 17 ha passat, fins al 16 de gener, o sigui, havíem prorogut una setmana més el que n'hi han previst, però bueno, igual que ara... Vull dir, han recuperat l'espectacle, que havia estat a l'aire anterior, el 2004, el premi és del 2014, ja havia estat el 2014, i l'han recuperat ara un mes i una setmaneta, doncs igual ho ha d'anar a fer, o fan bolos per a teatres de les municipis. Doncs poden contractar nosaltres tu. Exacte, mira, per celebrar alguna cosa de radiovisió, que ja està, a la festa de final. Ara, ara, perquè anava al millor, perquè l'estolt. Si ha guanyat un premi... És molt bo, és molt bo, de debò, que sí, és la idea del circuit de sempre. És qüestió que aquest telèfon, però dins una gàbia deixi de sonar durant 3 mesos. Exacte. Directament. Mira, coses divertides, per exemple, és que, per exemple, quan diuen, que ens anàvem a fer vacacions, diuen, però vacaciones de no treballar. Diuen, de no treballar. O per exemple, posa això al duelo, a Muete. A Muete. Clar, perquè són molt divertits. I la Muete contemporània. O també això és molt divertit, perquè la Muete té més missatge, que és, everybody man's a moon, que hay que mojarse. Hay que mojarse. Ah, està molt bé, això, eh? Sí, sí. Amb música, sobretot, un beig, que és el que s'ha encarregat de tocar. Això feia el Charlie Rivel, no? U, u, u. Sí, sí, sí. És una professió molt important. Charlie Rivel, a mi, per mi era un gènere. No vaig poder veure mai, mai, no vaig poder veure mai. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs això tenim de fons, escoltant el David Pau, que s'ha encarregat d'un embot, és puret meu. I bé, doncs, parlem de cinema. Deixa'm ser un momentet, sescos i etcètera, allò de propa cultura. Ah, sí, clar que sí, clar que sí. Perquè és el que he dit que he deixat amb un segon de... Estan bé. Tant d'ànim, no, no, això és una iniciativa de teatres, de teatres municipals, de teatres de l'Ajuntament. I és que, a prop de la cultura, em penso, no sé si els principis s'haurien d'arribar a sortir gratuït, em penso, o a un preu molt reduït. Molt reduït. I és fan sessions especials per aquelles persones que puguin tenir doncs algun tipus de discapacitat intelectual o física, també per gent gran, o gent que té peu persones que estan en una estatada de privació de llibertat, o d'immigració, i d'inclusió social. També d'infància i adolescència, els centres oberts, escraes, o drogodependències, o altres edicions, o fisitotones, o risc d'exclusió. Això és una iniciativa dels teatres, a l'auditori també està, de teatres centres culturals, al CCB també, que aixafor un fundació, jo em miro moltíssims, a la triomf de Vilà de Can, a l'auditori de Sant Cuga, i les persones puguin gaudir de què és la cultura, perquè la cultura porta a la inclusió social. Si és molt important, si és la cultura, seríem salvatges, sempre ho dic. Ja et fan sensacions, no sé si passes fins i tot especials, a un preu més reduït i millor i tal, i ho estan difundent moltíssim, jo ara hi ha cada cop que hi vaig amb un teatre, o que hi vaig amb una exposició, veig que ho anuncia molt i que hi ha algun grup. Ja l'any passat vaig estar allà a Vilà de Can, promocionant i tal, i llavors això fa difusió, i sempre hi ha grups que s'hi apropen, i lògicament... Apropa cultures, diu el programa, apropa cultura. Molt bé, pel·lícula. Pel·lícula, el hijo de Saúl. Aquesta, vols començar? O 45 anys que tu vulguis. Mira, el que acaba de dir la Rosa, i el hijo de Saúl, res a veure. Res a veure. No lliga. Bé, jo voldria recordar dues pel·lícules, que tothom està molt d'acord, que tot i que parla de la tragèdia, de l'Holocaus Nazi, doncs la veritat és que tothom la troba molt bona. Precisament, perquè crec que és de feta d'una manera molt clàssica, no? Ens triem per serà parlant de la llista així, l'eri probablement el piano, són els dos referents que tinc, potser el piano més bé, però en definitiva, totes dues pel·lícules són punyents d'aquelles que t'arriben, i paral·lelament, estan tan ben fetes que l'espectador supera d'una manera clara l'incomvenient de veure les atrocitats que representa una situació històrica com aquesta. Doncs, això de Saúl, o sigui, el hijo de Saúl, res a veure en tot això. O sigui, aquest és un cinema amb la voluntat veritable de fer una cosa nova, o sigui, d'exposar tota la desgràcia aquesta, que va representar humanament, però de presentar-ho amb tota la seva cruesa i per realment inquietar i deixar descol·locat a l'espectador. La pel·lícula aquesta està orientada estèticament o a nivell de format, exactament igual que el que va fer els germans d'Ardena amb la pel·lícula, el fill, que posava la càmera a l'esquena del protagonista, doncs aquí no s'aparta de l'esquena fins al final, que ja veiem de cara, però tota l'estona, i a més a més tot el que es veu, a més a més, doncs és tot difuminat. Veiem la seva esquena només, i de tant en tant es veu així que n'hi ha uns quants, que són els que ell veu i es relaciona, però tota la pel·lícula té aquesta característica. Allò que et diuen al fora de camp, perquè d'aquesta manera la pel·lícula no és tan agressiva, per dir-ho d'una manera, aquí també es practica això, quan treuen els cossos que els acaben de xixiar, que llavors els porten els cossos, els porten cap al clamador, llavors sí, sí, tot això. Ja no creus que passava, algú s'havia d'encarregar de la part gruta, de la feina. Això ho fan els mateixos jueus, un grup que et deien comandes, o comandes, i llavors doncs, bueno, aquests vivien un temps més, però no gaire, el moment que podrien sospitar, perquè això és el que en definitiva és el fil argumental de la pel·lícula, hi ha com una mena de revolta cap al final, una revolta tracassada i sense possibilitats de res, però al cap i a la fi, revolta organització, amb intenció, prou interessant també. Aquesta és una pel·lícula i jo m'ho esmentava amb la resa quan hem arribat, dir si tu li recomanes com a fill amb el teu pare, que t'enteni, que està, com que jo soc pare, doncs ho sé, això, quan era fill, doncs es diu, si tu dius que això ho vegi, doncs ho veig, perquè el pare t'entendrà i dirà, va, no m'agrada gens, però... Però jo crec que... No em sí que és bona. Però sigui fill o pare o fill, són perillós que s'han de veure, és un tros de la història terrible d'Europa, jo crec que a partir d'aquí d'Europa hi ha molts punts de la pel·lícula. Us en recordeu de la pel·lícula Victòria al final serà un membre aproximadament que era tot un pla de sequència o si més no ho sembla. Vull dir, encara que no ho sigui, ho sembla. I està fet d'una manera que és això, no? I llavors, esclar, aquella pel·lícula, saps què passa? Del que parla és prou dur, també. Però hi ha com una mena de sintonia festiva allà. M'entens? Mediència humana, si vols tu, no? Però d'una manera o altra, festiva, o connectada amb la festa, que és la nit i tot el que els hi passa amb tres o quatre xicots i una noia, no? Per cert, una xicota d'aquí, ahir, que no me'n recordo com s'ho diu ara, una xicota d'aquí, de Catalunya, però que fa de madrilenya, a més a més, a la pel·lícula, o sigui, representa que és una xicota que ha anat a Berlín a la recerca d'una mica de sort, probablement perquè aquí, on tenim tanta feina, oi? Allà ens hem de buscar alternatives. Doncs aquella és una pel·lícula clàssica i jo penso que aquella la pots recomanar. Sí. Perquè hi ha la curiositat aquesta i ha canviat aquesta del fill de Saul jo no m'atreviria a recomanar-la a ningú. Només aquelles persones que van a la recerca d'alguna cosa que veritablement els impacti i estiguin d'acord en què el que millor els impactarà ja no només és el contingut sinó la forma. És el que diem, que la filla que acabem parlant de teòrices imatges fora de camp, que s'havia molt més crua si fos un primeríssim pla i a partir d'aquí, això també genera una angoixa. Perquè clar, no veus el que està passant però t'imagines perfectament. S'utilitza el so, s'utilitza el soroll. I això és molt potent. I pressionant de la manera que s'utilitza els portes que s'obren els crits que estan... Els efectes de so són... S'han pressionant. Això és increïble. Això d'aquí a Europa de la pel·lícula millor de no... de parlar en anglès. Sí, és un graeç de la pel·lícula. Això ho ha fet un xicot que es diu... Sí, que és nou. És la primera que ha fet. És aquest realitzador que diu... Un recital. Sí, direcció és l'Arlo Nims. No, no, és nova. És la primera pel·lícula nova. Hauríem de seguir-lo, veure què tal. El guió també és d'ell. I bé, vull dir, tot el que l'han ajudat, la distribuir també, la distribuir a ella amb l'acompanyar a Balón. I en ballant definitiva és una pel·lícula d'aquelles que et treu fora de tu mateix, no? Vull dir... En tot cas, difícilment la recordarem. Jo probablement sí. Sí que la recordis, no? Sí, perquè m'ha sorprès. Molt agradablement. Recordem, Elijo de Saúl, una alternativa crua, però en aquest cas també és un cinema... No diguem alternatiu, però un cinema a part, amb una altra forma de plantejament. Sí, sacuncessió, espectador. El espectador ha d'anar allà a disposar. Gaudir a partir del patiment que genera una... una proposta estètica com aquesta. Molt bé. Fantàstic. I passant d'una pel·lícula sèrie amb aquesta potència, una estracanada, que es diu, a vegades, de forma més vulgar, i una novetat, a la fi. Hi ha cap que encara dosen els cinemes, perquè han aclarit un agent secreto que pot sonar una cosa que dius que és això, que s'ha ensenyat el cap a l'altre lloc. Va agradar aquesta. El cipi pertès de la base que això ho fa a l'Imalolàries, com a actor principal. I estem parlant d'aquest còmic, de l'editorial Bruguera. No és de la família dels de l'Ivanyes, ni de tota aquesta història del mort de Lli Filemón. És també de la mateixa època, però en refereixo que és un altre dibuixant, semblant, no recordo com vas dir ara. Però bé, en aclaritò agent secreto és un personatge que està en aquesta línia d'aquesta mena de James Bond a l'Espanyola, mai millor dit, que li passen coses. També que sempre que qualsevol vinyeta s'agafes a qualsevol vinyeta, sempre li passen constantment elements d'una mica torpes, una miqueta d'aquella manera. Un personatge simpàtic. No deixa ser un personatge una comèdia en forma de vinyeta. Però aquí li hem donat un toc seriós. És molt curiós. Aquí el personatge que fem a l'Imalolàries és un personatge molt seriós. El que són una miqueta més d'estralers és la gent que l'envolta. I aquí l'ambientació et pots recordar perfectament una pel·lícula, a veure, Marto, m'has donat les distàncies. Com un James Bond, però canyir. És la forma de dir-ho d'aquesta manera. Llavors, ella està bastant creïble perquè l'Imalolàries és un molt bon actor. Encara que s'ha encasallat massa amb això del cuentament, l'Antonio Alcántara, que el veus és el que porta 20 anys fent això, és com la Anaduato, que és molt bonificat triu. Jo recordo el perro de l'Hortelano fent un vafer secundari meravellós. I ara és la Mercè des del cuentament, perquè té a portar 20 anys. Això és el problema de les sèries que després no tenen credibilitat. Però aquí encara ho fa bé, ho fa amb aquesta línia. I té un partener, que és Kim Gutierrez, que ja coneixem tots, que aquest home, aquest nano, és genial, que és el Sofíll. Jo, a partir d'aquí, és el que diem, és Pagès, que fa fues. Clar, perquè no destaqui el que seria, clar, això de... Clar, després quan veus l'agència de seguretat és una cosa cutre, amb la Sílvia Abril, per ja donen voltes, amb unes dents, amb el menú típic, no? Allò, el que fa de jefe de tot el Sarau és l'Emilio Gutierrezcava. Pots comptar, vull dir, tot calvo amb un puro a la boca. Una miqueta es busca, allò grotes, però sense arribar al límit de grotes. És una bona pel·lícula d'acció, passen coses, me'n refereixo, que està bé. Hi ha molts cameos, apareix el Buena Fuente i l'altre, aquest, el de Tapa, el Corbacho. Ah, la pel·lícula Corbacho també la vaig veure. Ah, bueno, ara comentes, ara... Que duren un minut. És quina cara que poso. Ara us ho comentes. Tots dos al cotxe duren un minut. És un camió d'un minut perquè els pelen. Estan parant i que pot dir-te, pum, dos, tres, el cap, i les veus reyes d'all, s'ha acabat. Vull dir una cosa d'aquestes, surt la tonta, ahir la tonta aquesta. És que a mi no cal molt bé la Rossi de Palma, a mi no cal fatal. Fins una comentari, oi, no, jo no la puc. Però és molt dolent, no? Sí, és que es veu que, realment, com a persona... També surt amb el Corbacho, aquesta última. Que és molt bort. Perquè una mica m'ho va dir. Per això deia que la tonta és molt estirada. Molt estirada, molt, molt. Per això deia que et deixes puntant. Llavors la pel·lícula, en sí, arriba bé. Quim Gutierrez fa un paper una miqueta així, més de tontet, allò de que el fil tonto que evoluciona i haurà segon de part. Exactament a l'adopte. Amb un canvi generacional, una sèrie de coses, que ja veurem, no? I crec que hi ha una segona part. I els golles tan nominats, o les temes d'afectes de so, muntatge i tal. La pel·lícula... Has d'entrar en el joc. Sembla que ve, juro, veure pel·lícules... I tu has entrat al jardí. Jo no entro en aquest joc. Jo, qualsevol pel·lícula, jo... És molt dolenta, però tu pots imaginar... Vés a l'Alberto Romero, el del Bonafuente, que fa de germà, de la... I ella, qui és? No me'n recordo. És una nena molt coneguda, però no me'n recordo. I jo, que no em recordo. La setmana que ve per a més pel·lícules del Goya, la Rosa Véspar la Duna, que és truman, que les comentarà, i ja hi ha d'entrar a veure el desconocido, que també és orgullistósar, a canvi d'anar, de pel·lícules... Anem parlant d'això, que el dia 7 de febrer, per la gala. I al final de febrer, bé, els Òscar. Els Òscar, també, hem de començar a veure pel·lícules d'els Òscars. Jo potser el millor són que ve que... Els dicosos 8, del Tarantino... Jo tinc ganes de veure'ls, que jo les he vist totes. El Tarantino. El Quentino, el Quentino. I ja et comentaré, perquè jo he vist totes les seves últimes. A mi Malditos va estar-lo, és on m'agrada, no t'arregueu a veure el tema, però, en canvi, el Django, com es deia? Django Desperado. Desperado era o Desesperado? Django Desatado. Sí, en va semblar. En va semblar un pel·lículon. El Django va semblar boníssima, però, bé, això són percepcions. El que caldria és veure quina manera expliquem, que una no, i l'altre sí, perquè jo penso que una de les coses bones que té el senyor Tarantino és que el cinema el fa perfecte. Sí, o no? Un gran domini? Aleshores, un domini impressionant. Del tempo, d'entretindre, tallar fins a la última pregunta. Que comences a saber què passarà, ja fa mig hora, i encara no passa. Però em agrada que en quin moment explotaràs, en quin moment passarà alguna cosa... Vull dir que saps allà pendent a veure quan li obren el cap o quan m'entens que vull dir aquesta sensació per a aquest home, fora de càmera. Vull dir que és el primer play que esclati tot. Vull dir que és gore. Sí, és el primer. Malditos 8 fa referència que és la pel·lícula buitena, la buitena pel·lícula. Has dit Malditos 8? Sí, sí, sí, perquè és la pel·lícula número 8, la buitena. Sí, però ja ho veuen. Són 8 personatges. Ah, també és això. Els diossos 8. Jo l'hem canviat el nombre. No l'encertàvem. Farem una cosa rosa. La pel·lícula gairebé tot està fet amb minteriors, encara que sembla que no. Vull dir que és tot i a més dura, gairebé 3 hores. Tu l'has vist o no? No. Ah, m'estan comentant. Sí, sí. A veure si l'has vist i dius que no et vols veure, perquè no t'agrada quan t'interantin. Jo no faig tracte. L'altre dia, de tota manera, hi ha persones que existeixen que vegis una cosa i li pots arribar de dir-li que no cal que la vegis, però a mi m'importa massa que em facis. Sí, sí. Però no, molt bé. Rosa, esperarem un segon deten, les parlades de Truman, que m'interessa molt parlar, però abans escoltarem, mira, parlant de cinema, recordem que David Bowie, a banda de ser un magnífic cantant, va ser un actor de cinema, va fer el voltant d'Ambstar, que van dir 35 pel·lícules. Sembla que no. Bona nit, el Mr. Lorenz. Exacte, no? El legend, no aquesta sessió, el anterior legend també era el paper protagonista, que fèiem paper una miqueta així, d'una mena de... Sí, ara n'han estrenat un de les gent, també. Sí, sí, però aquell era un legend més tipus així, com més místic, i més així, més allò, més fantasiós i tal, no? Hi ha unes pel·lícules que dels anys... Jo diria que els anys fins als 90s, que va passar... És aprenent l'hora que es deia... No? Era, es deia, Absolute Beginners, no m'equivoco. No recordo ben bé, jo no la vaig veure a aquesta pel·lícula, però era una pel·lícula urbana, passava a Nova York i tal, i aquesta és la cançó que ell va cantar, doncs serem un tros perquè és molt llarga, no?, i la cançó que la va fer molt famós als 90s diu Absolute Beginners. I absolutely love you. But we're Absolute Beginners. With eyes completely open. But we're Absolute Beginners. To feel all the hard times. To lay down the hard lines. It's absolutely true. But we're Absolute Beginners. But we're Absolute Beginners. Doncs la s'ha acabat de veure i deixem de fons, l'escoltarem constament, però ara la Rosa ens parla de Truman. Què tal la pel·lícula? La pel·lícula... Ho has dit molt convençut, eh? Jo sí, és que pel que he escoltat... Sí, és un personatge amor especial, el personatge del Ricardo Darín, que fa d'aquest senyor que s'està malalt terminal. Ja sap que té una... La seva vida ja té una durada molt curta, ella sap quan més o menys farà això, no? Sí, sí. Ell és allà, viu sol, viu amb el seu gos. Sí que té família, té un fill, té una ex dona també. Resulta que posa un dia pareix el seu amic, que és el Javier Càmera, que és el seu amic sense avisar-lo, i no ho sabia pas. El amic, el Javier Càmera, no me'n recordo com és el seu personatge. És el que té aquests actors que són tan coneguts amb el nom del actor. Bueno, l'està vivint al Canadà, i bueno, hi ha una noia d'allà, té fills també, petit, i tot això, i bueno, una mica vol venir, una miqueta, a veure com està, suposo que t'havia de conviadar-se. A veure, això és el que, en un moment, ell ho vol reconeixer, són aquestes coses que no es diuen. Però ell ho sabia que el seu amic estava malalt. No sabia que era molt malalt, que no era una cosa recuperable. Que era una malaltia recuperable. No, no sé si. A veure, jo ho interpreto més, una miqueta de la relació és l'amistat masculina. És l'amistat en 3-2, vale? Com porten el tema dels sentiments, com porten el tema de fer-se companyia, de dir estic aquí amb tu, sóc aquí amb tu. A la vida hem passat moltes situacions diferents, potser no hem estat els millors amics del món mundial. Hem tingut les nostres coses, perquè el personatge del Ricardo té una barra impressionant, si ara la té, imagina que està amb una situació una mica vulnerable, ni imagineu-vos, la barra hi deu quedar dura i que ha pogut ser, no, durant la vida, no? Esclar. Però malgrat tot hi ha l'amistat, aquesta estima i aquesta amistat, i en aquest moment ja de la vida, aquest moment final de la vida, doncs poder estar junts, una miqueta fer el que l'altre vulgui. Dius, mira, tens... Diu quants indès disposem, mira, tranquil, que no hi ha tan bonis per això, vi a lliure. I a partir d'aquí posa el que vulgui, no des de sopa fora, no sé què, anar a veure fins i tot el fill que està vivint a Amsterdam, està estudiant allà, doncs val és que demà o avui és el seu... demà és el seu aniversari, dius, el podem anar a veure i fer val, dius, bé, vaig a veure els billets d'avió. Diu, com els billets d'avió? Diu, sí, perquè aquesta vivina està a Amsterdam. Però agafa l'avió i en un dia, la miqueta de pagainini, la miqueta de pagainini que s'ha de pagar per fer aquesta... Que dius, Jolín, això és una situació normal, dius, Jolín, quina barra, que com hi haig de prever el pèl, no? Però realment és que veus que és això, l'altre és una mica un vividor, a més és que haig de ser a la gent, no és perquè tingui l'accent, que haig de ser una miqueta això, no? I és la relació entre els dos, entre els dos, després les dones, també una miqueta, també com les relacionen amb les dones, però això jo penso que és una mica... Jo no veig tan... És important, però jo veig més secundari, eh?, la figura de les dones, sí que apareix molt poquet, veus com encara se l'estima, com encara està per... No, no, no, està bé, està bé, encara, les aprecien, s'aprecien. És que no és tan entrenyable, és que a veure, és durot, la història és dura, a veure, se sap el que ha de passar, no? Que passa que està agafat amb un sentit de... No sé si de l'humor, no? A veure, com una comè, dieta, no? És que una cosa... Sí, és agradable de veure, però a veure, no deixa del fons que n'hi ha, dius, a veure, tu amb una situació així, o un amic teu li passa això, tu què faries? Poses acomiadar-se i acompanyar-lo amb les correries, aquelles últimes... Jo crec que hi ha directors que tenen la mà donada per fer relacions entre persones, lògicament, fa pel·lícules que són corals, Cesc Gai ho fa això, a la ciutat i a altres pel·lícules, però... Una pistola en cada mà, no? Era també, és que això són relacions masculines, jo veig molt... Entre homes, entre homes, el col·legal... És un director d'homes, com el Moldova és un director de dones, que tracta molt bé, que tracta el món de la dona des de molts punts de vista i les porta magníficament bé, Cesc Gai tendeix això, tracta la dona tracta bé també, però em refereixo que treballa molt millor aquesta amistat i es dona, i a més amb els seus actors fetits, Eduardo Fernández, en aquest cas, no hi és, imagino, però sempre treu, oi? Sí, una miqueta. Cal també un cameo, també que dius... Quin cràpula ha estat el Ricardo Nadín, eh? Sí, sí, sí. Perquè aquest és un personatge res que surt un momentet, es troba en un restaurant, clar, el portal d'un restaurant supercar, però com que paga l'altre, a la mica... Està nominat s'os dos, eh? I es troba una mica bé, i el que diré serà parable, dius si m'ha vist o no m'ha vist, i si s'ha de dir, és que em sap molt de greu el que et passa, el que et passa, em sap molt de greu, però el que passa és que jo... Però està nominat Xavier Càmera i Ricardo Nadín, i millor pel·lico, la millor director, és la miqueta, és una de les grans nominades, a veure què passa amb el romà. El Xavier Càmera és la paciència en persona, és la... Sí, sí, sí. La mica entregat, la mica amistat, tot per l'amistat. I el Xavier Càmera què? El fill de Saúl, l'amà. Ah, va bé. Parlo d'Esgolla, parlo d'Esgolla. Perquè aquesta de la filla de Saúl, també és denominada als Òscars, vull dir, hi ha denominacions com a Òscars generics, o com a pel·lícula de Parla en anglèsa. Tinc entès que sí, el que passa és que no ho vull dir. Podria ser, podria ser, a mi em sona això. Però hi ha entès que sí. Jaume, l'acadèmia de les mosses. Oi, això també és durot, eh? Però el que passa és que això és com el guirín. És el guirín, això, de José Lluís Guirín? Sí. En construcció... Ah, sí, sí, sí. És un documental? Aquí estem parlant nomes, també. Profesor i diferents dones. Però pel·lícula o documental? O documental ficció? Entre una cosa i una altra. Ah, va bé. I pot haver un joc. Hi ha una cosa que també és molt interessant, era aquesta pel·lícula, que és la qüestió estètica. Com explica la història definitiva? Aquí, com a... el hijo de Saúl, no? Doncs... Aquí tenim, doncs, una recerca de... d'espais. O sigui que el que fa, per exemple, és que això que s'ha vist en moltes pel·lícules, que hi ha els vidres del cotxe, tan pot ser els de l'avant, com el del costat, i estem veient les bulles perquè el sol hi toca i tal, doncs això fa de distància. Fa de... Ja no només el vidre, sinó el d'allò. Llavors, aquí és un professor, això real, eh? És un professor d'italià que ensenyen, doncs... Ai, que no me'n recordaré. Qui és el que va fer la comèdia de la vida? El Dante. I llavors explica... Bé, vull dir, explica Dante. I Dante parla de la masculinitat, també. Moltíssim. I aquest professor, intenta convençar a totes les seves alumnes que elles poden ser com a una gran cosa, les muses d'algú nou. Vale, vale, vale. Sobre això va a la pel·lícula. És... es petarrant, perquè ja... i és tot. Hi ha la... l'elitisme, vull dir això de dir, no posa aquest, què és això? Vull dir, explica, no? Sí, sí, sí. Això ara que esteu aquí ja, les sofregistes per un costat, i l'altre que em deien que és molt interessant, que la podeu anar a veure. I llavors, per altra costat, el que tenim aquí doncs és, doncs, aquest punt d'incradulitat davant del que ell acaba plasmand a partir d'escoltar el professor i les noccions que tenen a les cunadilles. Molt bé, molt bé, molt bé, eh? Vull dir, ara això... Sí, sí, sí, això és cosa vostra. Si l'haureu de veure... Ens entumem, això, i a partir d'aquí ja... Ja és cosa. Vale, vale, vale. I aquest, el 45 anys, que també... És una pel·lícula, la gent que no sap, i es diu així. La Rosa, quan diu... Home, és a de que tenim més o menys tots plegats aquí, no? La Rosa s'ha sortit allà, la neu, tota congelada. Hola! Què veig jo? És que la història és molt curiosa. És molt curiosa. Un matrimoni. Un matrimoni que el Xivà la mar de bé, que s'ha d'apuntar a celebrar els 45 anys... Els 45 anys, aquí, en el món de la pel·lícula. Clar, els 45 anys de matrimoni estan preparant una festa, estan convidats a tothom, estan allà amb els propis preparatius... I diuen una carta. I diuen una carta. Què diu aquesta carta? La seva nòvia. La primera nòvia que va tenir, que va quedar perduda a la muntanya, va quedar congelada, i precisament doncs està com si hagués acabat de morir. I ella, això, tu, que si me l'haig de veure, li agafa un patatós. Oi, oi, oi... Podria haver estat una celebració molt maca i d'una parella estable, i molt dura, no? Sí, que dic clar que això és el començar mateix. Ja, ja, ja. No sé com acaba aquesta pel·lícula. És pel·lícula espanyola, pel·lícula europea, o és la pel·lícula d'afora? No, això és el galló. És britànica. Britànica? Sí, està feta. És la xarrologràplica i el tom... Tom Kurtenei. El coneixes, aquest? No, ella la conec. És la cara tallada del tema de l'ara, el tema de l'ara, el doctor Xivago, que s'ha fet gran. Vale, vale, vale. A veure, aquesta pel·lícula explicada així, tal com hem fet aquesta pel·lícula broma, doncs... Vull dir, és el que diem moltes vegades, diuen, està agafat pels pèls, això, no? Però bé, ho envien, això. Després de pel·lícula creix. La pel·lícula creix. Va creixent, va creixent. El que passa és que jo crec que al final de la pel·lícula, hi ha un punt que penso que és el bo, que és aquell... que ells es proposen, i a veure, deixem això ja, que això no ens pot fer mal 45 anys després de casat, això és la maduresa, no? Clar, clar. Una mora, o una parella, a prova de bomba, i mira la bomba. T'haurà de parar la bomba, no? La bomba congelada, mira. Jo crec que cal que és una pel·lícula que té el seu encant. Malgrat que per mi és sobre la part final, no? I avanço que és quan ells diu... d'una manera o altra, s'acaba plantegant, no? Diuen, escolta-t'ho, que això no ens pot malmetre, no? Vull dir, encara que... Imagina un argument com aquest, que el si pugui fer tronc tu ja, una parella tan estable, que semblava interpretable, i mira. Però entengueu que va madurant i no deixa de tenir el seu sentit, a partir d'un moment determinat, fins que arriben en aquest punt, i llavors aquest punt vol desenvolupar-lo, i per mi ho fa malbé. De tota manera, la sorpresa final, jo crec que té una característica de diferenciació entre el que és l'estimació femenina i la masculina, que crec que és el que la fa també li pot proporcionar. Per això dic que hi ha un pataplom-pum, que no... És diferent... És diferent... Vaja, com estimo una dona, com estimo un home. Jo crec que hi ha diferències, eh? Sí. Ja ho entenc, té cordial, que és el que genera les parelles, però és el que diem, la relació de les amigues i els amics, és diferent, hi ha una concepció diferent. A vegades, des de punt de vista masculí, molt envajable. Vull dir, no... Què vols dir? No, no, no. Matissa, això. No, matissa, vull dir. A vegades, aquesta complicitat que teniu les dones, entre els homes, entre els amics homes, és molt complicat trobar-la. Perquè hi ha una mena de línia, que dius, si passem d'aquesta línia, sembla que siguem una altra cosa. Clar, i és això. Vull dir, home, no passa res, no? Vull dir, coi. És a dir, amb els hosts ens fem petons i ens abracem. Clar. Amb el teu marit. Molta gent pensaria, mira, que és dos. No, home, no. I això, encara, les dones... Jo tens aquest problema. Jo no en absolut. No, no, no, no, no, no, no. Jo tinc aquest problema en absolut. Però que en refereixo, jo crec que en aquest cas, és una cosa que està molt més superada. Depèn de quin àmbit, vull dir, les dones és molt més fàcil, que hi hagi aquesta properitat, no? Sí. Que no, aquest cas. De sempre ha estat més vist. Exacte. Sí, però com que les dones eren tuntetes, se suposa que mai no podies tenir una relació amb una altra dona, llavors eren amigues. Sí, exacte. Però no es pensi que això també... Bueno, jo me'n recordo, clar. Clar, això també... La meva mare pobre es va cridar amb un... Un convent de... Ja, ui, llavors això és una altra història. Bueno, amb dòrfanes. I no podies fer-te molt, amiga de cap noia. Exacte, exacte. No podies fer-te rius, que no veiesin que tenies més amistat amb una que... Clar, però també són àmbits tancats. Sí, ja és una altra història. Però en general és el que diem. Però bueno, perquè una miqueta se suposa que el caràcter femení és com més extrovertit, més espontani. Sí, segur, segur. Nosaltres les dones sempre representen que són posació... La tendresa, l'amor, l'afecte, el carinyo... Els sentiments... A part de la forma femenina. I en canvi, si tu ets una dona, que ets més seriosa... Ostres, aquesta, no? Clar. Oi? Sí, sí, sí. Que un home... Bueno, és que hi ha dones que són... Sí, sí, hi ha de tot, eh? Jo m'incloco que a la feina sóc molt sèria, però molt sèria. A veure, tinc els meus moments, també, de... Vaig fer el computó, però en general sóc molt sèria. Ho hem comprovat, sí, sí. No, sí, no. La realitat és que són els clichés. Clar, clar. Són els tòpics que hi ha que les col·loquen. I no pots sortir d'aquí. Jo penso que... No sé, però jo... Potser això que has dit tu... És que és una mica delicat, això. No, és delicat. És delicat, però... No parlo d'adaptats. Però en general... Sí, jo també. Jo, per exemple, jo tinc molts grups amb la vida de gent, no? Sí, sempre hi ha, i no sé què hi entre vosaltres. Exacte. Sempre hi ha aquesta línia i tal. Senzillament una qüestió, jo crec que és una qüestió educacional. També. I el tema de sentiments. Quan parles d'un tema en profunditat, o quan parles d'una cosa que et passa, és molt més complicat, sobretot... Jo crec que els meus amics són molt tancats. Amb aquest tema, en canvi, parles amb noies i tal que et donen la confiança i obres un ventall immens, jo, amb amigues. Més que vegades que amb amics. És curiós. Que em refereixo que et deixes anar i és... Però no per res, sinó perquè l'antesa és millor, que no sempre, que també hi ha un amic, però és puntualment, cosa que en majors d'anament, clar, i al final acabes tenint més amigues que no pas amics. Senoma. M'entens? És una cosa curiosa, però bueno, m'ha encantat a la vida, eh? Vull dir que jo... Bueno, regreso a Howard's End. Mira, tornem al... Cap a dins, eh? Ara tornem a tancar-nos. Sociedat victoriana, allà no se mueve un pelo sense l'hospitalitat i el confortable. Anglès i aquestes coses, no? Bueno, recordem àgems Aibor i aquest magnífic director. Ai, m'encantava aquest home. No sé què ha passat d'aquest home. És mort, pobret meu, no ho sé. Possiblement. Tenia llocs. Sí. Però aquella retaila de pel·licos, que es va fer de l'habitació en convistes, moris, el regreso a Howard's End, tot allò, allò era meravellós, pel·lícules llibres d'Em Foster, ambientats amb l'època victoria, amb aquest casí, i tota aquella història, amb l'ensembrament Mazomson, amb Anthony Hopkins, aquests personatges sortien per allà, donant voltes, hiucrant, en refereixo, com la Lena Bonham Carter, aquests grans actors, que fan cinema d'època, és delicios, i aquí, una altra història més, del senyor Foster, d'aquest escriptor de l'època de finals, de l'època victoria, i tal, que planteja, doncs, simplement, una història, una història urbana, una pel·lícula que va guanyar molts Òscars, amb aquella època, no sé quants, l'any 94, i que es planteja això, una relació, vull dir. Això és el que a mi em va sorprendre, o dir-me, a nivell històric em sorprèn més, que va tenir molts Òscars. Sí. I en canvi, el cinema que s'ha fet allà, a Nord-Amèrica, en general, els millors actors són els que no tenen Òscars, i aquí és el que li... Ja, però... No, com, què? La parla era... Què vols dir? És... És britànica, la pel·lícula. Gens Aibori és britànic. Llavors vols dir que era... Clar, és a dir, llengua extranjera, però... No, no, no, vas a una pel·lícula, que encara que fos feta, això passa, per exemple, l'última de l'Iñarritula ha impassat, encara que fos una pel·lícula mexicana, que encara m'ho poses més bé, si era britànic i no era americà, no? Perquè crec que... Mira, al llarg de la història, un dels convenciments que ha existit, és que tot el que representen els Òscars són grans espectacles, no amb els grans pel·lícules. Bé, o grans obres. Òltimament no sé qui boca, en gaire, eh? T'estan a punt de vista, eh? Hi ha poques pel·lícules fàstes, eh? Però, home, hi ha pel·lícules meravelloses, no en tinc una, que no estan, evidentment, posades, però és sorprès gratament, de tot cor, perquè li ha seguit molt això, no totes, però hi ha alguns reguits de pel·lícules que han estat molt bé, eh? Que es mereixien perfectament la terèia del todo, per exemple, amb una pel·lícula que està perfecta per guanyar qualsevol cosa, no? No sé, no sé, per ser un biòpic, per exemple, d'aquí, com as d'ella, del Hawkins. És que t'has situat... Tu també t'has situat... Sí, sí, sí. Però ja... M'he perdut aquí, m'he perdut... Perdona, és a dir, jo tinc 35 anys, que més vols dir així... Per això, que et queda clar que és així. Però en un... En una època molt... molt... anterior aquesta, eh?, que estaríem parlant dels anys 80, 70, fins i tot, no? Doncs el cinema marica estava com... No fatal. Sí, que no, no, però estava... No, no tant, com un vídeo, eh? Però... estava... mal... considerat, o mal valorat, perquè... Mal girvat. Sí, perquè preferíem el cinema europeu, perquè teníem molta més gentitat, era... d'allò. Llavors, a veure... Si tu, per exemple, agafes un... Jo que sí, ara, ara... No va passar-hi, ara parla. No, a veure, que entenc el que vols dir. És a dir, em van agafar moltes pel·lícules europees, que tenia... És que quan t'has d'explicar massa, t'hi pots dir. Hauries d'esrobar quatre paraules. Entenc, no? Quan es va ofer el tema dels Òscars, molta pel·lícula americana no tenia la capacitat d'arribar, i es agafava moltes pel·lícules britàniques, recordo, amb aquella època, i llavors passaven cap allà, i hauríem de mirar, els anys 80, com tu ve dius, els 90, quantes pel·lícules americanes van aconseguir, quan fossin un clínisbut, o fos una cosa determinada, un espílider de guia espectacular, tot d'un altre va ser pel·lícula de molt d'afora. Hi havia alguna? No guanyava mai. No guanyava, però estava per denominada. Bodi Allen, Xermans Cohen... Jo què sé, n'hi ha molts altres. Llavors, que passa que això s'ha barrejat molt. Sí, s'ha barrejat molt. I últimament ja no saps ben bé que les pel·lícules, si són d'aquí, són d'allà. Els Òscars ja no mira tant, Amèrica. A veure, aquest any, això de l'Ijo de Saúl pot ser denominat, fora del que seria la pel·lícula, si val la pena i considera una oportunitat, ho fan. O han fet alguna pel·lícula xinesa, també ho han fet això. Això és una mica pràctica habitual. Amable con ella, em sembla que va ser denominada fora de l'apartat de pel·lícula no espanyola. Vull dir que està molt bé aquesta pel·lícula. Doncs, que es queda de 5 minuts. Això del regreso Hogwarts End és una pel·lícula que es parla d'aquests sentiments, victoriants, tancats... Aquesta en Mazzomson, que ja hi puc anar solterona, ja té una edat, i resulta que, finalment, acaba enamorant-se d'Anthony Hopkins. Vull dir que té una relació, però se separa i tal, i llavors s'ajunten. I és una mena de lluita, de poder, per aquest Hogwarts End, que seria una mena de finca rústica, que els fills no volen deixar de banda, perquè... no, perdona, mor, mor, mor la dona. És impossible que s'aparin. Mor la dona d'ell i s'ajunten tots dos. A partir d'aquí, a Genera, hi ha una història... Perdó, de... de tires i fluixes, no? Ah, clar, això, amb una... una madrastra, però d'aquesta manera, que no saps ben bé què pinta amb aquells nois que estan tots acostumats a viure com a reis, no? Perquè ell és un putentat, no? La germana, que és una miqueta, clar, més el que diem, clar, amb això, una escàndola, amb aquelles novel·les, no? Una mica més procat, eh? Un matrimoni, oh, clar, i llavors l'amaguen. És una obra, però és amb l'estil de James Ivorri, molt elegant, molt ben ambientada, amb uns diàlegs molt... molt a l'essència, no? Bueno, la veritat és que a mi m'agrada. No l'he vist mai, és que és perillós, m'he d'escapat sempre, la vaig a veure, perquè he vist tot el James Ivorri, que a mi m'agrada, i em va semblar bé. Jo tinc altres perferides, eh? M'agradaria que fèiem com vistes. Em sembla molt millor que no aquesta, però és el que hi ha. Sí, les Bostonianes també ho ha fet. Exacte. La Rosa, tenim 4 minuts a parlar de l'O Broder. Com ho veus? Van a recordar-lo una mica. Sí, sí, és una pel·lícula de l'any 2000. Sí, bueno, es creen un hit pareit de l'època, eh? Soltar tota la ràdia per tota la ràdio. Bueno, és impressionant la gent que la que segueix veient aquest ritme, no? Del country. Del country, de tot. Sí, sí, sí, una mica, com avui veiem, també l'espais, el más espais, també. La invitació que li feia el Bruno Oro al Mas, al president Mas. Sí. Aquesta pel·lícula us recordo que la va protagonitzar el George Clooney, John Turturro i la Holly Hunter, vale? Aquella famosa del piano. M'encanta Holly Hunter. S'ho va genial. És una pel·lícula dirigida pel Sergi Germans Cohen, vale? De fet, està basada a l'Audícia d'Omer. Has dit tant. La idea és quan Ulises el mitja, el heroe, m'hi ha dit, marxa de la seva d'Itaqa, de la seva patria, és el rei d'Itaqa, marxa, feia moltes històries. I quan el viatge de Tornada és l'Audícia. I, de fet, és això, és el viatge de Tornada. El George Clooney és John Turturro i l'altre no me'n recordo, no he apuntat el nom. Són tres prisioners que estan condenats a treball fortsats. Estan de picant pedra i posant les vies del tren. Els reis del tren allà amb un estat d'aquells perduts. I llavors es capen tots tres. És l'aventura d'ells que intenten tornar dos cap a casa, cadascú d'ells. Perquè, a més, ell sap el George Clooney, que la seva dona es vol casa amb un altre. Perquè té un altre pretendent. Clar, és una mica el paral·lelisme, també. Fins i tot arribar a passar la cena de les sirenes. Igual que l'Audícia, que hi ha unes sirenes, passen per un riu, en aquest cas és un riu. I n'hi ha tres noies que estan allà cantant de forma molt seductora. Ara me'n recordo, me'n recordo, i senyora. En cançons així diuen que és una passada. Està molt bé. Però a més, tot després, amb un humor, impressionant, un humor elegant, molt fin. Quan acaben l'escena i que un d'ells queda només allà sobre les pedres, que hi ha el gust del riu, que només el vestit. Vull dir, els pantalons, la camisa, que dius, ostres, dius que l'ha convertit en una granota. Jo estic la convertit en una granota. És molt divertit. I després, també, la escena del Cucus Clan, està molt bé. Com per seguirixent amb un noi negre que han conegut també, i com el volen l'inxar, el volen anar a la forca. I no hi ha aquella broma que el George Clooney fa. Sí, es posa un bigoti i simula. I no fan la broma de que sembla que el Gable o això em sembla a mi d'algú. A mi no sé de què. Actuant, tenen molt d'èxit amb aquesta cançó, perquè la formen un grup de música, i molt bé. Molt divertida, val molt la pena. Estàticament és preciosa. És molt maca. És una metàtica de fotografies preciosa. És que el saben molt. Juga molt amb això. És una granja. Ells es refugien a casa del Ferrer, perquè els tenen les manilles. Les peus venen allà amb manillats. Val la pena recuperar-la. Ja l'havia vist al seu dia i ara haig de recuperar-la. I la banda sonora, meravellosa. És increïble. Per la televisió em passen forces vegades. Sí, exacte. Val la pena recuperar-les. Molt bé, es queden 5 segons. Fins ara. Fins ara. Adeu-siau. Fins ara.