Babilònia del 11/2/2016
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Un, i una, i un, i un, i un, i un. Bona tarda, benvinguts a un vi Jous més, aquí al Vapilonia, estem al Jaume. Hola, què tal, bona tarda. Com estem, i al present, al Cesc, aquí estem solets. Com estaríem més bé, eh, acompanyat. Bueno, però tant en quany hi va haver dissertat, no? Jo... Un tetetet, no? Si no va bé, va la ver, eh? Clar, clar, clar. Mirarem de treure tot allò més bo que piquem per aquí dins, eh? Però mira, l'altre dia amb la Rosa comentava que estava a meia i jo sols. Dèiem, és que quan estem sols sembla que ens falti encara més el temps, que quan estem tots quatre o tots cinc, no? És curiós, no? Comés a parlar, parlar, i llavors vas una mica amb el temps més tranquil, i li vas comentant cosetes, no? Doncs avui que farem ser això, com sempre a Vapilonia, parlarem de cultura, i avui farem una menció inicial, amb una exposició molt interessant, i després parlarem de cinema. Primer parlarem del Joan Vidal, a la il·loteca de Marta Mata d'aquí de Cornellà. El meu propi fill va a l'arriba, eh? Exacte, és el que diem, no? Vull dir, aquí és com tots, i en aquest país tothom ha posat a fills ja pares a tot arreu, aquí nosaltres també parlarem dels nostres fills, que estem orgullosos. Especulacions al voltant del rostro, una exposició que ara, tot seguit, aquí en un estoneta, el Joan ens comentarà. També parlarem de cinema, parlarem de, sobretot, pel·lícules vinculades als Òscars, que ja estan allò, a punt d'arribar-hi, que són... el 28, em sembla, d'aquest mes, quan es fa la cerimònia, si no m'equivoco, parlarem del Puente de l'Ocespies, parlarem de la Txica de Neça, de Mad Max, Furia en la carretera, i com estem en una temporada, evidentment, de molts premis, també farem un comentari dels Goya, de la cerimònia dels Goya, dels guanyadors, una miqueta, com ara, jo la vaig seguir, la vaig llorar de Peapa, i la vaig quedar per veure-ho. I també parlem d'una de les pel·lícules d'aquests, en concret, que també he pogut repassar aquests dies, que és un dia perfecto del Fernando León de Renó, que també parlarem, que també ha estat nominada als Goya, i d'altres coses que evidentment aniran sortint. Els Òscars, no, per això, aquesta. Els Òscars, no. No, no, no. Ja seria massa. Bé, seria molt, això. Massa, massa. Tindrem, mira, de fons, ja estem a Cabilar Rosa, no ha vingut, però imagino que és com tot, com a això, aquest programa també, repeteix, recordem els dissabtes, doncs tenim un... Li he portat la sinfonia número 1 de Mahler, vull dir que ella l'altre dia va anar una audició, a un concert, volia dir, a l'auditori d'aquí de Barcelona, i pensat que hi portaré, bueno, escoltarem de fons, que ens servirà, doncs, també, per ambientar aquesta primera notícia, que el Jaume ens comenta del Joan Vidal, del seu fill, Pinto, que ha estat en exposició a Gakurneya. Jaume, comenten-nos. Bé, doncs, aquestes especulacions al voltant del rostre, la veritat és que jo les... o sigui, m'alimenten d'una manera molt especial, no?, perquè, lògicament, vull dir, quan és el teu propi fill, i, vull dir, arriba, doncs, a un aprofundiment, com el que aconsegueix ell, a partir d'especulacions, com diu molt bé, doncs, que li genera, doncs, aquells estats moltes vegades una mica complexes, altres vegades més bonics, o... o no tan potents, no?, doncs, tot això l'ha portat a experimentar sobre els mateixos deus de l'olnium, eh?, fins a... fins a, bueno, a coses de patiments, no?, vull dir, de persones que tenen, doncs, certes desestabilitzacions, i aquestes desestabilitzacions també corresponen a unes imatges que ell mira de trobar i de reflectir, i això mai està renyit amb tot allò que una persona ha viscut, i en aquest cas ell mateix, no?, perquè ell mateix havia dit, escoltar-hi, hi ha una cosa que em preguntaven aquest dia, que hi ha quadres, que ell els deixa els ulls ben oberts, no?, i en canvi hi ha d'altres que practiquen ben els ulls, o estan tancats o diries que fins i tot no xisteixen, no?, i llavors ell, d'una manera molt mental, deia, dius senzillament, els ulls que no es veuen és que s'estan mirant cap a l'interior, en definitiva, estant a la recerca d'aquesta equilibri d'interior, diuen, en canvi, els que estan menys oberts senten una curiositat molt gran per tot el que és exterior, no?, partint d'aquí, podem fer mil docobracions, per exemple, el Déu Cronos, no?, diu Déu Cronos, va ser molt potent, no?, i llavors la seva imatge ell la veu d'una manera absolutament que et fa una fictà norma, clar, aquest mira a l'exterior no hi ha cap mena de dubte. El Déu Cronos, no?, que és una revisió després del Déu Saturn, que es menjava als seus fills, no?, perquè pensaven que li traurien el temps, diguem el que seria la intemporalitat, el fet de ser per sempre una persona viva, i llavors sempre que tenia un fill amb alguna desa, llavors l'endrapava, és aquesta por, aquestes por, no?, i aquesta magnificència que sempre s'ha presentat del Déu Cronos, doncs té una presència plàstica molt forta, no?, doncs que hauria esperat el quadre, perquè són anècdotes, però, per exemple, hi havia una senyora que estava per allà, mentre jo estava posant els quadres per preparar l'exposició, diu, aquest sí que m'agrada, i els altres, jo... Era aquest, no? Vull dir, no sabia si, no sabia ben bé el que era, però... I després, seus també, no?, vull dir, i a partir d'aquí tenim unes variants, un patiment en un principi, i anem a parar, doncs, fins i tot, amb investigacions sobre l'existència de Crist, i, en definitiva, fa un rostre, també, que voldria apropar-se, doncs, en aquesta constància. Jo penso que aquesta amplitud de mires, no?, vull dir, aquest intentar estar, doncs, tot el que ve, fins i tot ara, escoltant-lo, precisament em deia que vols saber que s'han trobat escrets de temps immemorials, que estaven absolutament amagats a la revisió de les persones en general i tal, i que aquests escrets, el que estan destacant, és, precisament, doncs, aspectes que es donen per molt bons actualment, i, en canvi, allà, el que diuen, que no, que tot això no... O sigui, de la manera fins i tot que... O sigui, la preocupació també va a parar amb allò, amb aquella manera, en definitiva, que s'ha anat portant cap a un tipus de constants culturals que veritablement estan com manipulades, segur és l'interès de determinades estructures que han governat, al món, no? No sé, jo crec que això dona per molt, oi? És un clar, és el que diem, no?, vull dir, jo vaig tenir el plaer d'anar a una exposició que vas fer, recorda'm allà cornellat, també, a l'Espai 3, que, en aquest cas, l'exposició que està actualment a la vista, a la biblioteca Marta Mata, de cornellà, perquè la gent que vulgui pot anar-hi, no?, a un horari en concret, Jaume? Sí, a les tardes d'un moment, i als llimars i dissabtes, al matí. El matí, també, fantàstic. El matí, el dissabte a la tarda, no?, eh?, al matí. L'adreça la tens per segurs? Sí, el Rovillors 148. Rovillors? No, 184. 184. No ho dic perquè és una experiència, jo, realment, vaig trobar una pintura diferent, el que jo habitualment estic acostumat a veure. Pensem que, en aquest cas, no és per tirar-me flors, però jo sóc historiador de l'art, no?, i he vist moltes coses, he anat a molts llocs, no?, i jo tinc encara la imatge, ho dic perquè, en aquest cas, que recordo que, un dia, anant a casa del Jaume, vaig passar pel seu passadís, no?, i vaig trobar que tenia un munt d'aquests quadres amb aquests rostres, i a mi m'ha impactat moltíssim, no?, bàsicament m'ha impactat perquè em va semblar d'una transcendència, és a dir, d'un misticisme, que això és una mica el que tu parlaves, aquest element vinculat amb els deus, sigui amb els deus pagants com amb el Déu Únic, que és el Déu, com a tal, però sobretot una percepció orgànica, és a dir, la forma en què jo vaig veure aquests rostres que van per aquí, aquesta línia... No se llunya dels pràcics. No, exacte, però a la vegada té una potència de color, de... com et diria, és com si surgís la pintura del propi llens, que això és una cosa molt complexa, és a dir, a l'hora d'entendre, no?, perquè són uns primaríssims plans d'unes cares, com tu, molt bé d'elles, que miren cap en fora i miren cap a dins, no?, i és aquesta mena d'estudi, de l'interior, del conscient i del inconscient i del subconscient. Aquí hi ha un treball lògic, no?, provocat per la pròpia línia de l'artista, del pintor, en aquest cas, per a ser de forma de ser, per a ser de forma d'actuar, que realment això fa que sorgeixi. I aquesta, per un costat, variació amb les formes, però una continuïtat amb el mateix format que ell no vol canviar, ara per ara, genera, per mi, una gran genialitat, és a dir. Si hem de fer una comparativa, mira que et dic, odiosa, és a dir, amb el concepte visual, la percepció dels colors a vegades i com es llença d'aquesta manera a vegades, perquè la gent ho entengui, estic fent una comparativa odiosa, torno a insistir, però és la pinzallada de Van Gogh, hi ha certa pinzallada de Van Gogh, que no vol dir assimilació de conceptes ni de formes, m'entens el que vull dir? No vol dir això. Però vull perquè la gent ho sàpigui, vull dir què és el que es trobarà, es trobarà retrats amb una pinzallada molt a l'estil de Van Gogh, amb la idea, però amb una profunditat psicològica, amb una cosa que a mi, realment, jo no estic cansat de veure coses, i em va xucar, em va cubse, i això és molt important que l'art et copsi, que et provoqui a algú, per tant, jo recomanaré que aneu a veure aquesta exposició, i a partir d'aquí, evidentment, doncs, doncs, bueno, si hi ha alguna peça i tal, això ja ho podeu parlar lògicament amb l'artista i amb la persona. Sí, aquell quadre més grand, en record, i tal, l'ha retocat, i jo crec que li ha donat, si aquella sensació que et va donar, penso que és d'aquest que parlo de l'altre. Sí, sí, recordo un cas, que em va recordar una imatge de Déu Pare. Era blanquinós, groc, recordo... Diguem que tens a casa, vull dir, que... No, està allà. I em va subtar i vaig dir, ostres, quina presència, quins ulls, no com et miren aquesta forma de mirar-te al teu interior, t'estan mirant a tu, t'estan analitzant. Esclar, les diferents cultures, per exemple, l'induísma és un dels punts més potents que ell té, hi ha un tal senyor eurovindo, que ell té una vocació absoluta, i és el que li proporciona comprensió de tot el que ens mou en l'entorn, i tenint en compte i present tot allò, tot l'evolució que hem fet. Però quan estem parlant d'administració, parlem de mantra. És a dir, estem parlant de totes les línies que tenen a veure amb un concepte de religió, i de religió no és la religió única, la religió són moltes religions, insisteixo, i fins i tot el paganisme. Fins i tot la deesa femenina, eh? Clar que sí, la dona, evidentment, és importantíssima, amb aquest aspecte. Molt aspecte, molt quadre, que es mira així i dius... Clar, clar, molt bé. Bé, doncs... es tractava d'això, no? De fer quatre pins allades, segons el meu criteri, i tu, com a persona entès en Bart, lògicament, com historiador, doncs que fessis aquesta reflexió, em penso que és el que calia paradigmar qualsevol persona interessada. Que acabagin i que no se'l perdin, perquè insisteixo. Sortiran, vull dir, no s'avorriran. Que dius, a vegades, ahir vaig a exposició i tot és amb... A veure, cada cara té un món, cada percepció és diferent. I hi ha una profe... I, a més, el més curiós és que la paleta que utilitza, vull dir, és molt acolorida, però s'ha barrejat perfectament els colors en cada un dels quadres. Vull dir, vaig a fer tots els colors del món, no, no, no. Té una estona d'editats vermelloses, estona d'editats grugenques, verdoses, no? A vegades barreja més, però és perfecte, eh? És perfecte, perfecte. Molt bé. Bé, doncs tiren cap endavant, i això és el que hem de fer, ja parlem de cinema, eh? Que ja deien que avui parlem molt dels Òscars, i parlem també una mica dels Goya. Comencem a parlar una miqueta de les hoses, que és una cosa que tenim previst, i una pel·lícula que jo sé que el Jaume l'ha vist, i cada vegada va dir, bueno, això és com bé. I jo, dic el mateix, bueno... Bé, bé, bé, el puente de los espies. Sí. Estic ben espilbert, que jo tenia molta il·lusió, però, molt últimament, és que, quan ve que és espilbert, ja una mica m'agafa un mal rotllo, eh? Com a aquell que es vol escapar, eh? Sí, sí. Perquè la veritat és que sí, que és interessant, com explica, ho diré, és un narrador imbèl·lit, eh? I bo, la part final està bé, tot allò del pont, i com fan coincidir, tot allò, oi? Però clar, vull dir, és que no surts d'aquella... d'aquella constant, com si... Deixa vi, o com vulguis, com si ja ho hagués vist. Sí, sí, sí, sí, sí, com que ja ho hagués vist. A veure, jo crec que el que intenta espilbert és intentar fer una altra lista de Schilder. Mira què et dic, en quant a concepte, visual, en quant a temàtic, evidentment, no? I no aconsegueix. Jo estic intentant, en diverses pel·lícules últimament, no aquella del cavall, també intentava ser una miqueta i tal. Aquesta és, potser, la que més ho intenta. Estem parlant d'uns anys 50, diguem aquesta lluita de la Guerra Freda entre els Estats Units i Rússia. I bé, i el fet de, bueno, això és d'un primer moment, un espia rus, que en teoria el capten i tal, i a partir d'aquí es produeix una negociació, una mena de negociador i tal, i com es veu el món americà, la justícia americana, com es veu aquell Berlín, que és... El que més em va agradar va ser el... Vull dir que és una cosa que no s'ha vist mai al cinema, que és Berlín, i com es comença a construir el terrible mur de la vergonya. Vull dir que això és molt interessant, dius, ostres, que ben fet és això, no? Però em refereixo que el tema, en sí, té un cert interès fins que deixa tenir interès. Vull dir, em dona moltes voltes el que diem. S'ha de fer una pel·lícula que duri dues hores i pico per portar-la als Òscars i tal, són dues hores i 20 minuts, que dius, a veure, quan estem parlant d'un tema, el que van estar dient que té un guió bastant curt, molt ben portat als diàlegs, la ambientació és perfecta, el que vulguis, però encara hi ha així, excessivament llarga, i excessivament aburrida, que és el problema. Té punts, com aquest de la muralla del mur, el pont com a tal, que està molt ben fet. Previsible, previsible. Totalment, no? Hi ha una muralina al final, també, quan hi va amb el tren, hi veu allò, vull dir que m'entens, com diuen, a veure si acabarem fent el mateix aquí, a Estats Units, que no allà, vull dir... Hi ha una sèrie de coses que dius... Que sí, que ho fem. Que sí, no, clar. Per això, per això. Clar, vull dir, però amb aquest cas amb els immigrants. Queda més pitjor. Però què és això que dius? No li acabo jo de veure el que li falta en paquet. És aquesta sessió de dir una pel·lícula contundent, que tingui una... Saps què dir? Oh, que bé. No, no. Vull dir, bé per aquí, però per l'altre, dius, no m'acabarà de redar. Ja que, avui, aquestes setmanes s'ha estrenat això d'aquesta pel·lícula Carro, no? Carro, sí. La pel·lícula és una pel·lícula de Tor Hynes. Tor Hynes és un realitzador que ens ha agradat. Vull dir que ets sí que l'irona. Com va? L'irona ha sentit les coses que fa que toca. És molt claret, aquest. Aquest sí que et deixa... Llavors, clar, la pel·lícula... Jo preferiria anar a veure aquesta, la xica d'anesa, que després t'he seguit en parlo. Sí, sí, m'endrem. Perquè n'he sentit a parlar i és curiós. I com que sé que està nominada pels Òscars, he sabut que el seu realitzador és el senyor que va fer el discurs del rei, que va agradar, ni tal. Però és curiós com s'assembla amb molts aspectes, no? I veritablement, si té aquesta semblança, se'n parla de gramàtica, o sigui, de capacitat narrativa, no? I, llavors, si aquella va tenir un èxit clamorós, aquí estem parlant de la mateixa història. Exacte. Definitius de posar una... O sigui, una pastanaga, a partir d'una manera, a començar la pel·lícula, que hi ha un xicot que descobreix que no està bé dins el cos d'un home, tot i que té un cas a casat i que viu perfectament amb una xicota que s'adonen tots dos i que tenen, doncs, un gaudi realment remarcapable, doncs, paral·lela, paral·lelament, descobreix en el seu interior aquell desig que en definitiva el fa anar. Això és una història real, sobre... Novelada, evidentment, s'ha inspirat amb una novel·la, no? És sobre els anys 90, ahir, sobre els anys 20, i llavors estem parlant de les primeres petxades que es van fer, que es van fer a l'entorn del que avui no és que sigui molt habitual, però persones que descobreixin un sentit dins el seu interior de no estar bé. El que es diu el transgènera, no? El canvi directament, no en aquest cas, la transsexualitat, com a element de canvi, és un concepte de que és un home que és dona o a l'inversa, que el seu pensament, la seva consciència, el seu cos no es no l'admet. A mi el que m'ha assoptat de la pel·lícula probablement que és el més agradable que té, i això és el que crec que provoca que hi hagi tant, si més no, els crítics no, però les persones que van a veure ho és en general, el que més agrada, i jo crec, és precisament aquesta descoberta, aquest saber... O sigui, més enllà de la transsexualitat, com dius-t'ho molt bé, no? És que jo tinc un sentiment, que ve que em trobo vestit així, oi, que d'allò... I llavors, a més a més, la seva pròpia dona l'acaba pintant i, veritablement, aquestes obres, sembla-sí, que van tenir molt d'aix. Però, finalment, canvia de sexe? Bé, bueno, això ja, imagino que s'ho s'ho entén, no? Si més no ho intenta. No, diguem, expliquem el final, perquè sí... Sí, de fet, la pastanaga que deies aquesta és arribar al final, amb el canvi, però... Això imagino que, a veure, que per molt no es estriba i s'imagina, perquè s'està parlant, ja es veu començar. És la primera persona que ho tenim clar que arribarà fins a aquest límit. A mi el que, veritablement, em va interessant, que probablement, igual que el discurs del gir, del rei, doncs és aquell aprenentatge que es produeix amb una persona, amb un rei tortamunt, el que havia a la fi, no? I el treball que fa una altra, per que ho convença, oi, com ho aconsegueix i tot això, és precisament de la manera que ells dos, marit i muller, doncs van vivint aquesta experiència. I aquí, tot i que ella a la llarga, es fa com una mica pesat, en quant arròs, a maneres de mirar i somriures, que són com masses repetitius i masses vegades, que és com el discurs del rei. Per altra costat, aquesta també és com si fos una... Com t'ho diria jo? Una petita frase que es va suczeir en el llarg de la pel·lícula, que seria, doncs, una seqüència, no?, i que aquesta seqüència és com si les desitjessis, per comprovar obvi, perquè se't faci agradable la pel·lícula, a partir d'aquest sonriure i d'aquest aprofundiment o aquest patiment, potser el patiment l'exigera massa, no?, però, a canvi, el que és la gria o la satisfacció o el contacte amb altres, doncs aquest, aquell, l'oestre, avui, oi? Bé, estic descobrint res gairebé, perquè en definitiva és molt semblant i ja ho veureu tota persona que li vagi a agradar el discurs del rei, i jo crec que ha d'anar a veure aquesta pel·lícula, perquè és com una mentalitat pròpia del realitzador, no?, i llavors queda molt ben reflectida al llarg de tota la pel·lícula. Molt bé, molt bé, fantàstic. Si no estimo, és que ha d'anar al tema dels Goya per parlar després, però no, avies i ja està, escolti-ho. Doncs no, ja està, ja. Vull dir, jo penso que queda autoritzada la crítica més aviat estat crítica, en negatiu, no? Bueno, però diuen que s'ho emporta aquest nano, el, diguem, a l'Òscar. Ah, segur. És el que va fer l'any passat aquesta pel·lícula de l'Estifén Hopkins, Tom Hopper, no? Això és el director, Tom Hopper. Però l'actuador... Exacte, que aquest nano és el que va fer la teoria del todo, que era el que va fer l'any passat, que va fer-ho perfecte, molt diferent. Sí, clar, però el paper que va fer va fer... Ja, però és molt diferent. Allà fa l'homosexual, sí, però... Però qui de diferència? És que jo crec que és on està la gràcia. Vull dir, tot aquest... O sigui, exercici interpretatiu, no? No, ens estem liat, la pel·lícula, no. Aquest va fer la teoria del todo, el que va fer l'Estifén Hopkins. Ah, va bé. L'altre és l'altre que deies tu, que és de la matemàtica aquell, no? Sí. Sí, sí. No, per això dic que ara jo estava adoptant el mateix, però crec que també hi ha dos bibliografies, per això ens en confós. D'acord, d'acord. Però, igualment, el paper que va fer l'Estifén Hopkins era magnífic. Era és que tu creies, és que la veig és una mare de Déu Senyor. Molt diferent. Però, bueno, a veure si es converteix en un d'aquests actors, que es especialitza en fer personatges totalment complexos, no? I també hi ha actors que, clar, que això no és tan fàcil de fer, no? Que insisteixo una vegada més, ja ho he dit abans, que probablement en la pel·lícula aquesta, sí que hi ha una reiteració excessiva dels registres, aquests més bonics, per dir-ho de més agradable. Potser una mica, també, d'ols, no? Hi ha una mica a adulcurar. Seria la pel·lícula, si me'n deixo. Molt bé, doncs seguim parlant de més pel·lícules, en aquest cas, pel·lícula també dels Òscars. Bueno, una pel·lícula sorprenentment, nominada Déu Òscars, a la millor pel·lícula, el millor director, que és Mad Max IV, furia en la carretera, a la carretera. Jo, que vols que et digui... Mira, jo no fa gaire saber que jo tenen quan faig aquestes coses, que jo em veig les trilogies i les dues pel·lícules, i quatre, em veig de cop, no? I aquest estiu, justament, em vaig veure les 3 del Mad Max, l'1, la 2 i la 3, no? La Mad Max I, la Mad Max II, i l'altre és d'ella Mad Max III, no sé què, en la cúpula del Trueno, que sortia a la Tina Turner, per allà donant voltes, no? Clar, és a dir, estem parlant de George Miller, un director que solament ha fet aquests tipus de pel·lícules, no ha fet cap pel·lícula més que jo recordi, no ha fet cap altra cosa, vull dir, viu de les mels d'aquesta pel·lícula, potser ha fet alguna cosa en televisió o alguna cosa, però a nivell de cinema, jo diria que no ha fet res més, o si no ha quedat molt en segona línia, i és clar, veure les 3 primeres, i és bueno, la primera té sentit, el que diem de les sequeles, la segona ja no s'aguanta, la tercera no s'aguanta enlloc, perquè la Tina Turner encara surt per allà donant voltes, és bona, encara. A veure, l'altre, oi? Exacte, la cúpula de la Tina Turner no ha sortit, és aquesta història, bé. Clar, estem parlant d'un Mel Gibson, molt jovenet, amb una presència increïble, amb un gran dinamisme, amb un George Miller que utilitza una tipologia de cotxes i de situacions molt vinculades als anys 80, per tant, és una pel·lícula que tenia molt sentit, però de cop i volta, ara ha fet aquesta quarta, perquè és allò l'evolució del Max, del Mad Max, que és el nom que té. En comptes de Mel Gibson, clar, que pobret meu, ja t'ho n'ha anat, no el vec jo, correm per a ell, amb aquestes coses. Llavors ha de fer el Tom Hardy, que és un altre nano, que també és bastant conegut, de fet, no me'n recordo per fer pel·lícules, també és un dels coneguts, també del cinema americà, d'aquests nanos així de 30 i pico d'anys, que ja mantenint renom, amb la Charlize Theron, que un cop més, me la canvien i me la posen de dona, molt masculina, que li he repat, li he faltat un braç, una cosa i tal. Bueno, què és el que... Jo crec on rau el que seria el fet d'estar nominada aquesta pel·lícula. Jo crec que és una pel·lícula feia falta posar una pel·lícula amb uns efectes especials brutals, per que hi hagi... Des de l'època dels senyors de les anells, que es va posar de moda una miqueta, posar aquella pel·lícula que tingui uns efectes, una infografia determinada, doncs això és el mateix. Llavors és veure una altra vegada el Mad Max, el mateix, però pensat, per veure'ns en tres dimensions, que també hi ha aquesta opció, imagino, del cinema, perquè jo l'he recuperat amb DVD, no l'he pogut veure perquè ja no està estrenada, vull dir, ja està estrenada al seu moment i ja està retirada. I llavors, a partir d'aquí, és una mena de... són dues hores de persecució. A mi, a mi saps que... És això. Què em fa pensar una pel·lícula com aquesta? I és que tu amb el... amb el discurs que acabes de fer-ho has dit, no? Els productors diuen, mira, aquí busquem, no sé què, i tal, l'èu, i el que dius tu, efectes especials i tot això, tot ben harmonitzat i tirem endavant. I llavors, bueno, esclar, acaben fent un producte com que no estalvien ni un duro, perquè aquesta és la clau, no? De l'èxit, la major part de vegades, més capacitat d'enllobar-ne, que no pas de fer pensar, automàticament, doncs, esclar, la cosa surt. I és el que dius tu, dius hosti, però què vols que et digui? En canvi, el que sí que és cert és que hi ha persones, per exemple, jo en conec un xicot, que és molt aficionat al Mad Max, que diuen, ui, que m'agradaria que guanyés, perquè això voldria dir que em farien més. Clar, no, sí, però clar. No, bufis, però és que aquesta és la realitat, no? Ja, però què es pot fer més? Com la guerra amb les galàxies, tu. Ja, però et pots inventar tribus d'aquelles de part lladal... Però és que aquí no et pots inventar res. És un desert amb el qual hi ha una sèrie de gent que lluita per el feli, per l'aigua, per l'existència, per la vida, i per un tros de vegetació, un terreny que es diu en castellà, per intentar plantar quatre coses. Castellà, no, amb això, en galet. En galet, com sigui això. I llavors, però això ho hem vist a les tres pel·lícules, que no hi ha més invenció. Això que és, torno a existir el mateix, però clar, agafant uns efectes brutals, un domini absolut del dinamisme... Que t'assolva així, no? Però encara i així, i et dic jo, que em vaig avorrir, però com una mala cosa, eh? Vull dir que no, que dius, és una cosa tremenda. És que no, no, no, no, no, no, no, ja et dic, no... És terrible. Però a veure, és com tot. Vull dir, el cinema és acció. Quan es vol fer pel·lícula d'acció, no? Però és que, ostres, no hi ha manera, no hi ha manera de fer una pel·lícula d'acció, que diguis que sigui digna, o que tingui un... És que, clar, aquí és, repetir, i repetir, i repetir. I llavors dius, a veure, quan es... Una mica relaxen i parlen, i diuen alguna cosa, sí, parlaven, però era com un no parar, era un no parar. Puf, jo em vaig atabalar molt. Em vaig atabalar moltíssim. No, no, no, no sé. Tu has dit alguna de les Mad Max, si has vist alguna d'elles, no? Sí, les he vist totes. Aquesta última, no, a veure a dir, que em vaig quedar així, una mica fora. Però, bueno, segur que la veuré. Saps què passa? El mateix que passa, tu, ja... Vull dir, suposo que és qüestió de la data, això, que el que costumo és veure allò que em realment m'interessa, no? Vull dir, les pel·lícules autors i realitzadors que, veritablement, tenen un interès per mi. És que, si no, ja em quedo així una mica fora, no? Clar, clar, clar. Com avui, per exemple, amb aquesta xica d'anesa, no? Vull dir, com a curiositat, i com a què? Vull dir, sé que agrada molt, i que té molt d'èxit, i tal. Llavors, he volgut captar on tastar. Una miqueta, clar. On tastar aquest punt, no? Molt bé. A mi el que m'agradaria... No sé si has vist l'última guerra de les galàxies, suposo que sí. No, no l'he vist. No, és que jo no sóc molt car de les galàxies. No, és que és molt normal que no ho siguis, però vull jo perquè... És que és més del mateix, i això és igual, eh? Clar, clar. És tota aquesta parafertàlia que es munta, no? Clar. En definitiva, aquesta capacitat per vendre un producte és això, no? Vull dir, perquè... Sí, és que en teoria és el que diem, no? Vull dir, qualsevol cosa estàs gotada. És lògic, no? Vull dir, intentes per vendre, per tenir més recaptació, perquè els estudis guanyin de cop i volta una millonada. Però és que vols que et digui, tu. És que jo... Mira, també vaig fer el que jo t'he dit. No vull dir, amb això de les galàxies, és clar, ja sabeu que les 4, 5, 6, n'estan les primeres, i les primeres són les terceres, són les últimes que van fer. Jo vaig veure-les, em vas dir, verano, 1, 2, 3, 4, 5 o 6. Mm-hm. Ostres, jo és que t'ho dic en sèrio. Jo anava embogit, pensava, digui, quina quantitat de coses... de personatges. Personatges de coses friquis. A vegades sí, vull dir, potser la guerra és la més com a tal. La que és la quarta, que era la primera, tenia un pes, però és que això dius, m'agrada Déu senyor, no? No se aguanta ni la de 4, no? Escolta, jo, ja que estem a 8 als dos, aquí, tu i jo, així de allò, m'he trobat un treballot d'aquests que costumo fer així de tant en tant. M'hi dedico. Sobre... Sobre el senyor Tarantino, tu. Ah, dius. I què dius? Bueno, hi ha una cosa que a mi em sembla que és molt interessant, no? Vull dir, després de... després... O sigui, comença d'una manera molt elemental, que tots sabem, no? Si no, vaig arrat. Els anys propers, gran part del cinema occidental, tindrà diàlegs a l'estil Tarantino, cartes, borratxos, i fermeres corruptes utilitzaran motges i accions properes a les constants de l'actual gran realitzador nord-americà. Però cal no enganyar, es garifar-se, perquè el fenomen només traduirà l'esforç d'un home per assolir aquesta moda, l'estil de Pedro Almodóvar, que no és res més que un cinema de gènere, ple d'estravagància. Ostres, a mi he quedat així. He quedat així, una mica lleument paròdic, encaixa tant a fans de Mickey, com als autors d'ateixis sobre Mickey i la cultura popular americana, perquè és ben bé cert que Tarantino agrada, a públics molt diferents i exigents. No és molt important que exactament, igual que Almodóvar, als recurs, moltes vegades siguin actituds i acudits per segrestar l'interès de l'especte de Tarantino, es diu, és original. Després de la llista de virtuts, és el primer cineastes, al qual les seves úniques referències és el cinema i la cultura pop. I, naturalment, fa un cinema port. Inverteix sense esperar-ho als arquetips, per llonga tensions de fugint, els clàssics moments climàtics i, sobretot, remou les mateixes arrels del gènere policia i mitjançant, una estètica de les mèscles i de les cites. Bé, per dir una cosa, hi ha molta més cosa. Jo això estic totalment d'acord. A mi el Tarantino m'hi ha un frapa. Hi ha alguna cosa que potser una capa... De mal dits a les tardes no vaig acabar d'entrar-hi, per exemple, això de los odiosos ocho, ho tinc previst, tinc ganes, però allò mateix, que ara mateix ja no tinc temps, m'agradaria molt veure-la amb tranquil·litat. Però jo, el com renova, sobretot el tema policia, en Palfiction, en Jackie Brown, amb aquelles pel·lícules que va fer un homenatge tan salvatge al cinema del 70, el homenat Blacksplotation, aquelles pel·lícules d'actors negres del 70, policiaques que tenien tanta... Tot això que s'escapa una mica, perquè és un cinema molt d'allà, molt americà, i que aquí nosaltres això no vam veure, perquè el 70 potser veiem el brusli com una gran novetat, però aquí ja estàvem tomant-nos les pel·lícules d'Andrés Pajares i el Alfredo Esteso, que per cert, ara parlarem dels Goya, i el Mariano Zores van donar el Premi d'Honor, que gràcies a ell, pel·lícules com Los Vingueros i aquestes coses, i Epipito Piscina es van ser un èxit. També és una altra opció. Però que ens refereixo, però clar, és aquesta influència tan gran del cinema americà, que aquí, en aquest cas, té molta potència. Llavors, jo, Trentino i jo, estem casats jo, l'Odequilville, que me l'oponguen 20 vegades. És magnífic. Sí, t'encanta. Estic de cor, una altra cosa és que sigui molt interessant. No, no, no, però clar. És la manera que fa. És molt clar. Parlem dels Goya una miqueta, Jaume, i he pogut aconseguir, buscant-lo, buscant que estava amb aquest element, buscant-les una mica el Palmarés, com entrem perigües que tu has vist, jo que no he vist algunes, altres també, però de fora molt ràpida. Jo, abans de tot buir, tu vas veure la cerimònia, de la vas veure. Tu necessites cerimònies, no? No. Tampoc dels Òscars, quan la feien a Múbert, al canal Plus, tampoc ells el resum. Jaume, això sí que ho sóc una miqueta friqui, vull dir. Friqui, no? Friqui, no. Jo sóc una mica estrany. Jo tinc que reconèixer que el dels que heu dit va ser desestrós. L'arròssi de Palmar va ser horrible. El dia següent les crítiques van anar a la xarxa socials que treien foc. Però què sé, això què significa? Inintel·ligible, avorrit, tonto, absurd, no sé quina pretensió performancista o moderna o contemporània volíem plantejar millor, però terrible. En canvi, als Goya, últimament, fa dos anys, com està fent el Dani Rovira, el de los 8.2 Vascos, aquest nano. I catalans. I catalans, clar, també. Jo crec que aquest nano és un encert. Jo crec que trobar un còmic que sigui fresc, que sigui dinàmic, que ho faci amb un... que sembla que no estigui llegint un guió, que sigui un tio capaç de ballar, cantar, riure, ser àcit... Molt poca gent. Rosa Maria Sardà, podien trobar, com exemple, vull dir, de quan era més jove, una sèrie d'una fuente que té en aquesta capacitat, aquesta cosa, doncs aquest ho té. I, a més, té la gràcia aquesta, que dic jo en delusa, que sobretot té aquesta mena de desperpajo, que també li dona aquesta potència. Per tant, la cerimònia va ser magnífica, far-s'hi de comentaris contra lògicament Montoro, qui faci falta, el Rajoy i tal. Vaig fer un comentari molt opa, que estaven tots quatre futuribles presidents d'Espanya. Que no és el cas, vull dir. A Pedro Sánchez, a l'Iglesias, a el Ribera, i el nano de, com es diu, Alberto Garzón, el de... bueno... El discreta Unida, que, en aquest cas, no? Aquesta mena?Sí, sí, que estava tots quatre. I llavors va fer una broma molt bona. Vaig sentir la broma, em diuen que podíem fer una cosa. Ja que estic aquí tots els quatre, podíem fer el pacte de les golles. Vull dir, per intentar que aquí, els golles, quan acabem la cerimònia, arribi a ser un acord per aconseguir president per aquest país. Diu, però, bueno, hem deixat una sala que tenim aquí al costat, perquè vosaltres quatre se lleu i parleu, i un plasma. Clar, perquè no estava el Rajoy. Llavors va ser molt bo, és a dir, amb tota la mala llet del món. És a dir, el Rajoy va declinar l'invitació a venir els golles, i com una altra vegada no dona la cara, perquè té por que li trin la cavalleria sobre, doncs el que potser li posarem un pla. Vull dir, la conya aquesta, per tant, ja va molt més enllà. Per tant, això crec que té molta mala bava, però és magnífic, fa falta, aquestes coses. Vull dir, deixar entreveure que la cultura és una cosa essencial per un país, sí que el país que sigui. O, per exemple, el detall de Pablo Iglesias, que s'ha posat a Smoking, perquè va dir que l'ocasió ho mereix, la cultura. I, en canvi, va veure el rei i vam taxants. Em sembla de conya, el comentari. És que, clar, vull dir, fa falta, o sigui, és una postura política, no ho sé, però fa falta polítics consciències amb la cultura. És essencial, això. És una postura segur, però em defineix molt bé de quina manera suposa, o quant suposa i quant, no. Exacte. Un candidat a la presidència que agafa la guitarra i canta en un programa de televisió, home, doncs, algú vol dir, és un tio sensible davant de la música, i jo crec que és una persona que, si pugués, hauria de fer el possible part radio i va cultural i aquestes coses. És un comentari. Jo crec que va ser una cerèmonia molt encertada, que va tenir els guanyadors de sempre. Millor pel·lícula europea, Mustang. Aquesta l'has vist? Francesa? No, aquesta no. És una pel·lícula que diu que se senta gent jove, que és molt fresca i que val la pena agafar. Aquesta sí que l'has vist. La millor pel·lícula iber-americana, el Clan. Aquesta l'has vist. És molt cruda, diuen. És una pel·lícula argentina o xilena, no? Sí, sí, és molt bona aquesta guitarra. Aquesta, a part de la vista, té una potència, no?, es veu que... És una variant del feixisme organitzat i les conseqüències de tal organització com a rosseg, com a rosseg, a més enllà de l'oportunitat, si és que hem de parlar de l'oportunitat de la seva existència. Oportunitat sí, perquè és clar, el feixisme, doncs enganya, la seva votat i tot, no? Vull dir, llavors, tant aquí com allà, allà, la part d'aquella de ximple, no? Perquè allà el que va ser va ser un cop d'estat, oi? Sí, és veritat. No, molt bé que... També la tinc prevista per fer una ullada, perquè val la pena. La millor pel·lícula d'animació atrapa la bandera. Tó aquesta l'has vist, no? És que aquesta no l'he vist, no l'he pogut veure. Però, bueno, què, no? Val la pena o no? La bandera que va... que va entrepitjar, o sigui... A la lluna, no? Uns americans a la lluna, sí. Fan una broma en el sentit d'aquest, que això no va ser real, que va ser un muntatge, i com que això ja s'ho creu, més o menjant del públic... Jo crec que era miqueta, perquè... Doncs agafat d'això i tal, i llavors és un... Bé, un... Un rebeïble norteamericà total fet aquí a casa, això. Clar, clar. I acaba sortint... És d'aquelles pel·lícules que anaven amb els meus nets. Precisament és de les més interessants de parlar, posterior, d'haver-la vist, perquè mentre la veus, no es pot parlar, lògicament. Però, com sursi, és rebent-ho. Clar, estem parlant d'una pel·lícula del mateix equip que va fer les aventures de Tadeo Jones, que deia que va guanyar un Goya, i que també estan molt progressats per Mediaset. Mediaset, el grup de Tele5 i 4. Doncs clar, ha estat darrere, i això són grus molt forts, no? El que fan és que les altres pel·lícules no recordo ara, però tampoc tenien el nivell de trep a la bandera. Era en pel·lícules d'una miqueta. Tadeo Jones, un entreteniment petit o re. Però és que és això. Tu has esmentat fa una estona, això de l'esteso i de l'autor. Ara parlem una miqueta d'aquell bon home. Sí, sí, sí. Bueno, seguim una miqueta... Mejor millors efectes especials a Necleto, agent de secreto de televisió. Sí, sí, sí. M'ho vas divertir molt. A veure, és una pel·lícula que t'has tancat a la base. Però, clar, una cosa que no sabia, a l'Hermanolària és que ja té un edat, aquest bon home, i no va tenir dobles, va fer tot ell. Tots els vots que foten i tot això, i tal, és ell. Segons van dir que es va dedicar, es va preparar, va fer fons, i tal, i això. I a quim Gutiérrez està, com sempre, creïble, amb una pel·lícula que dius no pot ser, no? Vull dir, una tira de la... no és de l'Ivany, és un altre, no recordo ara. No sé com es diu ara, el dibuixant, però és de la casa Bruguera, de allò que quan eren petits, o a menys jo recordo que varien aquells totxos de Bruguera que eren diferents en la cleto gente secreto, i, bueno, també estava... no recordo el Cipizàpe, i tota aquesta gent que estava en el Sacarino... Jo, de petit, tot ho havia seguit bastant, això, sí. Després me'n vaig a donar, que això no... Però, bé, això... No és una cleto seriosa, eh? No és una cleto caxonduca. Si li cauen les coses i tot surt malament i tal, com és típic, amb aquestes tires de morta de les fil·lemonites. Aquesta situació sempre hi vol, no? Sí, exacte. I és una mena de James Bond Castizo, eh? A Permets i Porovicio. Porovicio. I inspiració, també. Sí. És el millor que em posa molt nerviós. Quan sento la paraula Porovicio, és com que dius, com o què? Ja es posa la vida. No vaig entrar en res amb aquest... Mira que jo soc una manda del Tomas... Com es diu Tomas Anderson, no? M'encanta tot el que he fet, però per raro, però això no és que sigui raro. Però què has fet? Què t'has pres abans? Jo tinc la sensació que... jo què sé, no? Que va ser una pel·lícula que la va fer... Jo crec que sota els efectes d'alguna cosa, d'una estupa feina. Jo no acabo de comprar. Però, bueno... El millor so va ser per una pel·lícula que m'ha encantat, que aquesta l'has de veure, que es diu El Desconocido. És una pel·lícula del Dani de la Torre, que és un director novell, que també estava nominat això, protagonitzant el Lluís Tossard, maravillós, amb el Javier Gutiérrez, perquè a Begoña l'hem passat per la Isa Mínima. I és una pel·lícula... El Desconocido. Magnífica, amb un trapidant, vull dir, amb una cosa, amb una angoixa que et provoca i tal, a vegades claustrofòbia. És el que està de portar... No, no, no, no. Aquesta és una cosa que passa dins d'un cotxe, tot. O gran part passa dins d'un cotxe. I té a veure amb una cosa que ha passat últimament amb el món de la societat espanyola. A les preferents, mira, que et dic. I genera una problemàtica, una situació que genera... És que no vull dir-ho per no trencar-ho, però una angoixa, i una mena de persecució, i una cosa al Lluís Tossard, en família. I és d'una primera pel·lícula, com pot ser, com m'han fet una pel·lícula d'acció amb aquesta capacitat i el Tossard, que es torna a reinventar. És una cosa que amb la mateixa cara, el mateix pentinat, la mateixa geta que té i tal. No poden ser més així que sembla... Més poblasa, sí. Exacte, vull dir. No és una cosa que diguis en canvi, i tal. És una cosa molt bé. Una pel·lícula que tinc moltes ganes de veure i que no crec que t'ho hagis pogut veure encara, és aquesta Nadie Kira en la Noix, d'Esabel Cochet. Però no he sentit a parlar, sí. Aquesta millor vestuari, millor perruqueria, més coses. Vull dir, ara una millor direcció de producció, em sembla que millor fotografia. Vull dir, una pel·lícula que jo tinc moltes ganes, però diuen que és un pel·lículon com la Copa d'un Pino. És una cosa d'aquestes, no? No diuen que és tan bona, com sembla. És que la van deixar... La van deixar bé, aquest dia. Però el dia següent vaig mirar una crítica que va sortir a Ren d'Aixó i diu que és una pel·lícula... A veure, que sigui molt contemplativa, és molt de... Vull dir, la Cochet més minimalista, allà dalt, s'acuda, no? Sí, sí. Aquesta és la qüestió, no? La Cochet més minimalista. Amb la Vinoggi, a la recerca del seu marit, per la Ciberi, el Fret, les congelacions i tot això. Saps què passa? Jo sempre li he dit molt que una mica va dir el Fret, no? I de vegades, probablement, aquestes pel·lícules, com això del Ren d'Aixido, que encara no han estrenat ara... Un dia li ha dit... No, fa una mica de mandra, no? A mi em fa mandra, eh? Sí, a mi em fa com una mica... Perquè és com... Vull dir, no és només el Fret, no? És aquesta... Imatge tan blanca. Sí, Jean-Jacques Anou i el seu Bosch... Ah, ja és veritat. Tenim una potència enorme en aquest sentit, eh? Sí, tampoc sou molt amant de les pel·lícules... Doncs mira, parlant justament de Neu, pel Meres en la Nieve, i que també va guanyar la millor direcció artística, a mi fa una pinta de ser una pel·lícula lluny, això. I no sé, és com entre memòries d'Àfrica i no sé. Vull dir, aquesta cosa i una cosa... A mi em faltava que sonés la música aquella, que et dic jo del cafè, i ara n'hi ha... És que jo no l'he vist, però el Trailer, que hi visc, dius una cosa, amb el Mario Casas per allà, com que guapo sóc i que vén-lo, ah, bé. No sé... Tots són guàpuls amb aquesta pel·lícula, no? I tot així, com molt exòtic, no? I dius, no sé, no sé... Jo voldria destacar una pel·lícula de... No, dels Goya, sinó dels Gaudí, de l'altre dia, que és aquest llarg camí... de tornar a casa. Ah, jo que no tinc ganes de veure, no n'he pogut veure? Sí, no és que sigui una meravella, però jo el que... Aquí moltes vegades anem parlant d'això, és allò que a vegades costa una mica d'agafar o d'aprendre, de fer-t'ho teu, no? I és que hi ha pel·lícula que té una estètica realment remarcable. O sigui, que tota la pel·lícula és com si fos una unitat estètica, no? Una capacitat extraordinària. Per plasmar una petita història a vegades, a vegades més complexa, no? I en el cas d'aquesta pel·lícula, doncs sí, és un xicot que representa, ja ho sabem al final, gairebé, per això, però que explica tot el que li passa... D'una manera tan virtuosa, concebeixo, que la veritat la volia destacar, precisament per això, perquè penso que aclareix tot el que ha de dir, d'una manera, la qual el que domina d'una manera extraordinàriament vàlida, és precisament tot el discurs que el fa, com ho domina. Jo no sóc lliure que em queda l'atenció, perquè tinc ganes de veure-la i a veure què tal. L'altre que queda molt l'atenció, jo pensava que guanyaria més coses, i al final no m'ha guanyat tant, però com a millor actriu de repartor, la Luisa Carassa, que és una clàssica d'aquestes d'una senyora madureta, que quan la veus és qui és, però jo sempre apareixo amb pel·lícules. I després una cosa que estic mirant l'altra, i una altra que és la millor direcció de fotografia, és la nòvia. Aquesta pel·lícula diuen que és una pel·lícula absolutament magnífica amb la fotografia i la muntatge, però no ha acabat, perquè en aquesta llibertat no es van portar res, que a tothom pensava que se'n portava ella, i al final se'n va portar una altra noia, que va fer una pel·lícula que es diu la Irene... Ah, no, qui se'n va portar? No me'n recordo, ara. Jo tampoc. Digues, digues, no. No ho he digit, no. El que dius tu de la nòvia? Natalia de Molina. El millor actriu de la Luisa per téig i comida. La única que se'n va portar, amb un paper d'aquests dramàtics, de la crisi, de la pobresa absoluta... Doncs ella es veu que fa un paper lazó, que és per quedar-se trasbalsat, ara. I ha estat a punt d'anar a veure-ho. Però imagino que és el que passa en el text, ara. Ah, vale, vale. El text se recuperen les pel·lícules... Les pel·lícules que no han passat allò i tal, no? I a més, vull un preu, és molt bo, i tot i avui he estat com allò, però dic que aniré a veure això alta, a veure aquesta de la xicolta d'en Nés amb la fotografia. Ah, te'n fa gràcia aquesta, no? És curiós, ara ja que has parlat d'aquesta pel·lícula, no? També les sofregistes van dir que ha estat molt, eh? Sí, diuen que ha estat aquesta pel·lícula. M'han dit que molt bé, a més a més, però molt, eh? I em sembla que té alguna nominació a l'Òscar. Alguna en parell, així com radicals, de vostès. Però saps què passa? Que és una pel·lícula com que dius, bueno, ja sé de què va això, ja sé quina és la història i tal, però no, no, no. Es veu que és això, no?, que es veu que aquí la dirigeix... Però són pel·lícules com... Quan vas recordar aquella pel·lícula del Mickey Rourg, el boxeador, dius, una pel·lícula del boxeador, és? Que pel·lícul on? Ja m'has tornat on tu, veient aquella pel·lícula. És home, diu, però... No, no, però és que veuràs el que diuen, que a vegades el títol no ens hem de quedar amb aquest títol, que dius tu, anem una mica més enllà, allò millor. Hi ha més informació, no? Mickey Rourg, per allà, la dirigeix... Sí, sí, molt directe, no recordo ara, però era un tros director. Hi ha una pel·lícula sorprenent que jo... i no és que poca gent l'hagin vist, va passar una miqueta d'aquella manera, va triomfar amb el seu, que és, a canvi, de nada. És una pel·lícula de Daniel Guzmán, que és aquest actor que va passar, i ja va guanyar el premi al millor director revelació, i el millor actor, també revelació, que és el Miguel Erran, que és el nano que fa aquest paper, i és una pel·lícula que torna a aparèixer el lliustre. És que està fins a sopa, aquest home. I tal, un paper més petit, també de pare. Exacte, sí, és el mateix concepte. Aquest cinema que passa així, els de l'Obespa cada dia, vaja, avui dia... Sí, la segona, jo estaré a la nostra fina, sí, sí. És que sempre hi ha... Sempre, sempre. I els clàssics de sempre, eh? Clar, clar. Doncs aquesta de canvi de nada és una pel·lícula que està molt bé, que parla, una mica, de la decidia d'aquesta joventut, d'aquests ninis que en teoria ja van evolucionant, no? I que, bé, això, a canvi... No demanes res a canvi d'un amistat, no? I és aquesta inocència, també, d'aquesta criatureta, d'aquest noi, de barri, que té un altre amic, també. Llavors, es va posant a m'envolar, els que dic jo, que gairebé arriba a parar, gairebé amb el que seria amb un judici, però de menors, tot per ajudar a gent que no és sana, que no és bona gent. La gent que l'envolta no és del tot correcte. Però la mirada, la forma de treballar, és una nena que el dinar de Guzmán va agafar al carrer. L'hi va veure a la cara i li va dir, escolta, amb tu, no sé què dir. I ell, quan va agrair el premi, va dir... És que, clar, és que jo, quan em vas trobar pel carrer, el dinar de Guzmán diu que era un nen que no tenia il·lusió per res, ni per estudiar, ni per viure, ni per res, i m'has donat una il·lusió, que és la interpretació, que això és molt important, és un acte també magnífic, no? I això es veu i es veu aquesta frescó. I això és el que el cinema necessita, tant en quant. No tan agafar els grans actors, però a vegades la frescó d'un actor nou d'aquests, que dius, ostres, i és un nen que tindrà futur, espero. És com una mica com el Juan José Vallesta. És aquest rotllo de nano de barri fresc que agafen, i a partir d'aquí evoluciona, esperem que sí. I per últim, tenim aquesta de Techo Comida, que hem comentat abans, però sobretot la gran... Tenim per aquí el millor guion adaptado, un dia perfecto, però aquesta pel·lícula a mi no m'ha interessat gens, de Fernando Leondarano, i mira que m'agrada. Leondarano acaba a fer allò de família, va fer allò, com es diu aquella pel·lícula tan meravellosa, soles, no? És d'ells soles, no? No, no, no. Barri... No, és el Sambrano. El Sambrano que allà és vellado jo. Barri era la dalt... Barri potser sí. Dalt l'altre sí. Però sempre s'ha fet un cinema molt costumista, molt així, molt d'ab... I això és un intent d'anar més enllà. Amb la policia del Tor i tal... Quin rotllo. Això de les aigües a los balcanes i los pozos i la... No m'interessa res. En absolut, eh? A més, l'estereotip del Tim Robbins, el típic d'ajudar en cooperatiu que va amb la música rock tota l'estona, amb la furgoneta, que és molt xolillo, que és molt arriscat, que no sé què... No li trobo el que. Ho sento, sé que la Rosa li va agradar, però jo... No he pogut contrastar-la, a la setmana que ho comentarem. Però quin rotllo. I Truman, que s'ho van portar tot. S'ho van portar millor director, millor acto secundari... El Ricardo Darín, millor guió original, millor pel·lícula, millor direcció... Original, sí. Sí, guió original, eh? Sí. Sí, sí, sí. No és adaptat. Adaptat va ser el dia perfecto, que és l'únic que es van portar. Però m'assumareix, no, Truman? Sí. No l'has vist? No. Jo crec que... Jo no he vist la nòvia. La nòvia se'n portaria més. La gent que l'ha vist diu que és una pel·lícula absolutament... Amb una estètica així, molt més fosca, molt més... És un lorca. I com a lorca, evidentment, imagino que és com tot, no, exacte, no? Des de la cosa fosca, és a dir, lògicament, no? I dramàtica, això és el que es porta. Però el Truman, que també és molt dramàtica, no negarem... Jo la veig una pel·lícula que dius, bueno, és el Cesgai, és el que hi ha, no? Cesgai és una persona, jo, una pistola en cada mano, en la ciutat... Vull dir, estem parlant d'un director molt bo, un director d'Homas. Que això és una cosa rara, perquè se'n va parlant del modo de ver com el director de mujeres. Però un director d'Homas és fumut. Vull dir, el trobar una persona que sàpigui portar dels sentiments masculins, que són complexes, però els homes també són complicats de nassos. Vull dir que no es queden darreres, vull dir que... Jo hi hauria alguna persona que et diria que els homes són com una mica més... No, no, no. Com una mica més lliços, no? L'únic que fem és aquesta imatge, però per dins portem... Sí, probablement, és el que dius, sí. Són menys de representar els sentiments, o no millor, però... Sí, que ho hem escoltat alguna vegada, això, que els plecs, o no... I tal. És veritat, jo penso que sí. A vegades en la simplicitat, precisament, és on t'està la dificultat, també, oi? Clar, perquè si tants plecs, doncs mira, sempre en s'ho pegaràs algun, que es reflecteix en allò que tu pretens, oi? Això és clar. No sé, s'ha macut que pot ser d'aquesta manera, això. Doncs aquesta truman és una pel·lícula que partes d'una premissa, clar, que no és agradable, no? És una persona que li queda poc temps de vida, però poquet. Vull dir que no és allò, no? Però, clar, te n'oblides d'aquesta premissa. És curiós, tant en quan apareix, no? No és com a mama, que és un... Mama és molt més dramàtica, molt més constant, molt més escèptica de l'altre dia, no? Un cúlio, a més, és com un cirujà, no? I et fa dos ras, i et digui... Per què em fas això, ara, no? Amb el que es truman... Vull dir, és allò d'aquest Ricardo Darín, no? Doncs no la senti, que serveix com a tal, que avió a Madrid, que s'ha quedat a viure a Madrid, i té una mica de càmera que havia a Montreal, i tal, i clar, sap que el seu amic, de tota la vida, i ve a fer-li uns dies de companyia, no acompanyar-lo a l'amor, per l'enclàs, si no és aquesta companyia. I a partir d'aquí, doncs, bueno, el Darín està, bé, ho diem, estic a les últimes, amb totes les aspectes econòmicament, doncs, dona igual, però que tinc que estar amb aquesta vida, doncs, m'hi pixo, per l'enclàs. I llavors l'altre, doncs, és una persona que té la vida presentada, és una persona que té futur, que té diners... I li diu aquest... I li diu que vens tu aquí, que diu una cosa tranquil, qualsevol cosa que vulguis, si vostè és algun capricho modiu... Sufreix, en cos, ànima i econòmicament, a sofrer ja... El que seria...Aquí demà anem, que vulguis. Acabull que et recometes, no? Però, bueno, a veure, per un costat, és el que diem, no? Una persona que està en aquesta situació, és lògic que tinguis reaccions al límit, no? És a dir, com més passives, com més de dir... Bueno, això no m'importa, clar, clar, clar... Això és cert. No sé què, però també hi reconeix que és molt egoista. El primer malalt, l'Àrica Roderín, diu, jo soc molt egoista. A part d'això, de la malaltia que et pugui provocar, unes formes d'actuar davant de la situació inminent, ell ho és de mena. Per tant, a partir d'aquí, hi reconeix. Llavors, el Javier Cameron té una paciència de santo. Llavors, és un paper mesurat... Mira que el Cameron és una mica histrionic, quan vol, mesurat perfectament regulador del que passa al seu voltant, i el Darín és una mica el contrari. Una mica desesperat, és lògic, que estigui desesperat. Per ell mateix, i per el gos, per Truman, per deixar-lo amb algú que sigui de confiança, perquè això li preocupa, no? Llavors, es crea al voltant una mena d'història, d'amistat, d'interessos, de relacions, d'amor, de moltes coses, no?, que... però mai cau amb el dramatisme absolut. Hi ha algun moment que perd la paciència, el Darín, que arriba i tal, però no et fa treure la llàgrima. Vull dir, que això és molt important. Per tant, la pel·lícula es manté molt bé, saps el que hi ha als rebafons, no?, però arriben que te n'oblides. No hi saps veient la relació d'ells dos, no?, i de la poca gent que l'envolta, i de la seva forma de pensar, i també quan surten els fantasmes, lògicament, que han d'apareixer. Cosa que mama, no, mama jo per 4 o 5 cops, a més hem de escapar. Quan apareixen els fantasmes, dius? Sí, sí, sí. De la mort, evidentment. Quan apareixen, de tant en tant, està fent coses i pensa, però si és que no... saps? No arribaré, no tindré... Vull dir, no tindré més temps per fer això. Llavors, clar, aquestes coses són les que va portant, però, insisteixo, està molt ben portat, i això és el que a mi m'agrada. En canvi, insisteixo, mama... Julio, m'he d'emcau massa amb aquest dramatisme, com a tal. Però, bueno, vull dir... És el que hi ha. Jo crec que va ser unes pel·lícules prou correctes, no és potser el millor goya per mi, els millors goya. Jo he vist els millors pel·lícules, l'any passat era molt millor. El Màxica Algué, tot allò era meravellós, era increïble, innovador, l'aís de mínim... Tot això era genial. Aquí, bueno, falta una miqueta de generitat, però ja està. Molt bé. Doncs hem fet aquest anàlisi dels goya, de les pel·lícules. No tots quatre, eh?, i parlem de més novetats, d'acord? Vinga, ens veiem. Adéu, si ja ho... Adéu. Va. Fins que arribi l'últim dia, jo...