Babilònia del 25/2/2016

La teva escola. Fares totes, ràdio, d'esper. Ràdio, d'esper. Durant de 8.1. Ràdio, d'esper. Durant de 8.1. Ràdio, d'esper. Durant de 8.1. Ràdio, d'esper. Durant de 8.1. Ràdio, d'esper. Durant de 8.1. Ràdio, d'esper. Durant de 8.1. Durant de 8.1. Durant de 8.1. Durant de 8.1. Durant de 8.1. Durant d'8.2. Ràdio, d'esper. Un altre personal. Avui parlem de cinema. Parlem d'Edith Puhl. Però ja m'explicaré, vull dir. Perfecte, perfecte. Parlem també de Spotlight, parlarem de ABCSAR i parlarem també de los odiosos 8 del Quentin Tarantino, que també és l'Anna. Aquest gran revisador de cinema. Bueno, però també hi ha al final els clichés, es repeteix una miqueta i també farem una miqueta de la Harper Lee. El Jaume ens farà un bon recordatori, que tenim aquí un retall un retall del diari, que una mica ens farà 5 cèntims d'aquesta actriu tan famosa del cinema clàssic Amèrica i també parlarem d'Unberto Eco. Tindrem una mica de referència d'aquesta història de balaart, scriptor, personatge, dels curiós necessari per entendre la filosofia del final del segle XX. Doncs David, parlant del James Bond, de l'espectre, del Daniel Craig. David Craig, no? Bé, és... És un... A mi em crec que aquesta saga, aquesta darrera fase de la saga, està arribant a la seva fi, no una sensació. És crepuscular, oi? Sí, a més, jo crec que la pel·lícula al final del film ja t'ho deixava entreveure. Que no... No, que com si el James Bond es volgués retirar d'alguna forma, no? Perquè... No ho sabies, això tu. No, no, no, no dic que sigui així, però és la sensació que m'ha donat a mi. És la última, en teoria? No, no, no ho sé, no ho sé. Segons la trama, igual que l'anterior, que era Skyfall, que sortia al Bardem, ja es veia que jo continuava, perquè moria a l'AM, i la cosa semblava una mica... quedava tota una mica obert, no? Tot i que moria al Dolén i tal, tot semblava una mica obert. I aquesta sembla una mica un compèndi de les anteriors. Digue-m'ho així, estan com una mica al cercle. I... per mi s'ho han fet venir una mica així. Bé, però un pèl forçat, tot clar, no? Perquè en cap moment, en les anteriors pel·lícules, que jo recordi, tots els brillants, digue-m'ho així, no semblava pas que tinguessin un... un cap superior, no? I aquí... tu ho diu clarament. No, no, sí, que ells eren soordinats meus. Ja. Què vols dir, no? No me n'havia donat, no? O potser sí, o no... potser no l'espésculem, en aquest sentit. Bé, el film, en definitiva, està en l'atònica de tots els anys bons. Potser remamorat més la part més del primer, que era el Sean Connery, ballo així, masclot, i que... bé, sense cap... Atractiu per les dones. Sí, perquè... tampoc era un tio guapot, guapot, com pogués ser més endavant, el Piers Brosnan, o alguna altra, no? No recordo d'alguna altra més. El Roger Mur. A mi m'agradava, el Roger Mur. Sí, a mi també. Però era una època dels gens bons de conya. De allò que sortíem feien plan conya. Sí, sí, sí, era... Era un tio seductor, sí, però... I ficava molt d'humor anglès. Sí, era poferes. Era com, no ho sé, no li veia... són com li diuen, és un masclot, el Daniel Craig, cony, també. Quio macho, sí. Però el Roger Mur ja li veies, era canalla, dius feia gràcia, no? Però en canvi, el Piers Brosnan, que hem de dir que també, ni com actor, ni com a referent, ni... Va quedar molt fluixet. Era una cosa molt tonta, no? Amb aquest actor van potenciar la saga, magnífica, que si no és real, ja se'ls hi van allà, a totes les... Sí, sí, però molt bé que si no és real, és magnífica, aquesta magnífica. La millor que he vist jo de sempre, de sempre. Mira, la segona. No, la primera de la saga. La primera de Daniel Craig, sí. Sí, senyor, això tens raó. I després ja la cosa ja va anar fluixant, i aquí... bé, és que és una mica... és un copiar i pegar, que es diu, de... de senes, i on... El que et podria donar semblar que... A mi la sensació, aviam, l'aparença, quan jo vaig veure el trailer, abans de veure el film, era que... Ostres, això pinta com, per exemple, tota la trama... fosca de Ice-Guai-Shat, no? És el que que dius. Sí, sí, sí. És quan ell sembla a la casa aquella... aquella orgia bestial, i que no sents realment perradera qui merega els fills, no? I només dona... o sigui, ell rep uns tocs, uns avisos. És que el que ens explica és que al darrere no hi ha ningú. És part d'una normalitat total. Ja, però hi ha algú. Què em vaig avorrir amb aquesta pel·lícula? No, jo no. Oh, vaig avorritat. Però aquí, la sensació de Montginsbon, d'alguna manera, tot va semblant, no? Sembla que la trama, aquesta espectra, que sembla que la venguin, com si fos allò... Sí, sí. Bé, l'acabosa... l'acabosa de les intrigues, sí, potser en un principi sí, però l'acabosa es desfà com un sucret al cafè. I dius... I dius, per tant... Què ha passat? I acaba com qualsevol dels villanos que ell... ell comandava, no? I doncs, encara potser pitjor, que el que li va anar de més guerra potser va ser el... sortir el nom, el actor espanyol, el... El Bardema. El Bardema, Javier Bardema. Va saber molt a poc, però molt a poc. I totes les escenes, potser així, del senyor Bon, d'acció i tal, estan molt per sota del que jo anteriorment he vist. No, no, i no diguem, diguem així, la saga Born, que ara ens hem acabat volant tornar a revisar, amb el Matt Damon, dius, ostres, si això és el que ha d'haver, doncs... Doncs anem bé, ni el Born, vols dir, que ja... No sé si potser ja s'acaba amb aquest actor i em buscaran un altre, no ho sé. El que sí és cert, eh, vull dir. El Roger Moore, per exemple, va fer de gens Bon bastant més gran, que no pas el... Sí. El que hi ha ara, el Daniel Creig. Ja tenia 50 ben llargs, eh. Però és que el Daniel Creig és un tio que, bueno, ha estat cuidat físicament, no hi refereixo, que no és una persona que diguis, és que clar, ja té 50 i pico 60, i que diguis, clar, per això vull dir, que jo, que físicament i de cara, no és un tio que hagi envellit malament, podria seguir dos i tres... No sé, que segueix, eh, però no ho sé. I tant tal com s'ha desenvolupat la trama, és que dius, bueno, sinta la cabeza, d'alguna manera. És que ara posar-se a pensar qui podia fer, o seguir-la, diguem-ne, un altre gens Bon, haver-hi tota la gent que puja ara, que hi ha molta gent jove, hi ha tios gansos, i gent que dius, bueno, a lo millor és que volen buscar un tio que sigui atractiu, que sigui fort, que sigui que tingui... No sé, és que això dependrà moltíssim del que vulguin fer, però jo crec que és un encert, Daniel Creig, eh, per mi és un encert. Sí, per mi sí. Bueno, perfecte. Bueno, què passa? Passa alguna cosa? Ah, vale, vale, vale. Estava pensant que precisament, tu i jo, hi ha dues pel·lícules que topem d'una manera gairebé, diríem, violenta, no? Sí, sí, sí. Ells WhatsApp i el Provisio, no? Diues pel·lícules que tu sempre marques com una fita impossible de país, no? Vaja, vull dir que no. A veure, jo he de dir una cosa, a la WhatsApp tinc que tornar a veure-la, faré l'esforç i ho veuré una altra vegada. Ho faré. L'he vist una vegada, amb el seu moment... El Provisio no cal, de moment. No, perquè és que jo... Però ja, home, amb aquesta pel·lícula tu què vas sentir amb Provisio? Sí, és Provisio. El som a Sanderson, el de Magnòlia, que ha fet el que és l'última pel·lícula, que és una cosa psicotròpica i psicodèlica. Jo no vaig entrar en cap moment, és que em va semblar un despropòsit fora del lloc i fora de línia, de ritme. L'únic que em va agradar, tu dius que en sèrio, és la posada en escena. Mira, aquí hi ha la tonteria, la decoració, això mola un pebrot, i la música mola un pebrot, però el que és el concepte, l'ambolicat és magnífic. Ara, la història dius, que és la més gran imatge d'aquesta paranoia. Que bé que ho dius. És que és això. Jo penso que l'Aguassat era... aquest avançar és aquest... L'Aguassat és una altra cosa, això. És una percepció. Un embolcall realment genial, sobre una manera de contemplar o de mirar les persones amb aspectes tan naturals com pot ser la seva relació i la seva dificultat, evidentment. Que no vull que sigui dolenta, però és una pel·lícula important. Que el cobri que és impossible, no? No hi ha res que sigui dolent entre cometes, però no va a transmetre. Llavors són pel·lícules que no... I amb el puro bífio, tira que munta. Tira que munta. És algo que com semblen. Un embolcall més lletxot, però molt ben ambientada. És una pel·lícula amb una ambientació perfecta. És a dir, com a fer la Florida de los años 70, amb una capacitat però increïble d'una imaginació bestial, i el tema, amb aquest cas el tema, i el com es desenvolupa em sembla totalment fora de lloc. És que el tema ja l'havia representat massa bé a Humphrey Bogers, i llavors és que és com difícil de superar aquell lliç total el que va deixar aquell senyor en aquell moment. Jo crec que aquesta és la realitat. Però bé, ja... No, no, m'ha agradat resaltar-ho perquè... No, perquè són pel·lícules que dius que fa ràbia que no puguis entrar, quan hagués pogut entrar, directament, ja m'alto amb el Thomas Anderson, aquest, mira que ha fet pel·lícules raras de pebrots, he parlat clar, i ha entrat. I ha entrat bé. I encantat de la vida. La penúltima, aquella de... dels patroles, el patroli... O calla, aquesta me l'havies callat. Potser dirà molt ràpid. Jo parlo del Bogey Knights, del Magnòlia... Si ara me'n recordo, m'has diu. La que surta, la que fa també el Daniel Day-Louis... Submarino, no. No, no, aquella, no. Això és del Vintembert. No, no, no. Vintembert, no. No, Submarino sí. Jo no refeixo aquesta. Jo refeixo la que... Ara no em sortirà. Va, ja la trobaràs. Aquesta patroleta no és de l'Ars Buentriès. No, ara t'ho explico. Patroleta, no. És una patafona patrolífera, no? No. Els que van començar a explotar el patroli a Estats Units. Sí, però no és pas. No, això era... Ganks of New York. There will be blood. I aquí es va traduir... Ostres, és que no em sona aquesta pel·lícula de res. A veure, ja hi ha... 2007, Pous d'Ambició. Sí. Pous d'Ambició, és a l'Anderson... Ho diu aquí també? Sí, sí. Ostres, vale, vale, vale. No, aquesta pel·lícula és una pel·lícula normal. És a dir, que no entren en els mons de l'Anderson, que se li va... No, no, està clar, està clar. És una pel·lícula històrica, segueix una línia... Fans d'Anglov, per exemple. Genial per mi. Però és que és genial, més això. Vale. Acabat jo penso que has posat aquí un senyor que el podem utilitzar com a referència, que evidentment ens posa el límit de les nostres possibilitats. O sigui, el que tu dius. Dolenta, no, però no hi entro. Això vol dir que hi ha alguna cosa que falla, no? Sí, és el llenguatge, crec que jo, amb aquest cas cinematogràfic, que no ha sabut transmetre, o per mi no s'ha sabut transmetre, perquè... I crec que és una pel·lícula que va passar així. Tot i la magnífica ambientació i tot el que... I el bon i l'actor, que és, recordo, que s'ha quedat trencat, l'he morit, però que, general, vull dir que són... És genial. A canvi, permeteu una llicència més, perquè jo... El Joaquim Fèlix. Sí, estipularia... O sigui, el senyor... El que parlàvem amb el telecobric. La diferència, per exemple, que jo veig amb la pel·lícula aquesta i aquella altra de la tronja mecànica, és que, per mi, la tronja mecànica és una cosa que no anava massa allà. Sí, que avui n'hi anava, però no hi anava i, en canvi, ho heu etsat jo la trobo, i a més, superrelativa, no? Perquè... Jo penso que fa una evolució molt gran dins el món dels cinemes. Jo crec que la tronja mecànica era provocativa. A l'època buscava provocació. Ja és guaiixut, és una provocació prelegan. No em diguis el per què. És una percepció d'una cosa que dius, mira que ve molt a la càmera. Allò és físic, perdona, i això és... Exacte, i mira que és canyera, que diu el que diu, eh, ja és guaiixut, però dius, bueno, però és una cosa, que és magnífica, que té una estètica irrepetible, que la veus ara i dius, ostres, mare de Déu Senyor, com es podia fer, era políticament incorrecte fins a molir-te, i, en canvi, això és una cosa que tu deixes anar, però és molt correcte. Jo, per mi, és correcte. Dins del que seria el discurs. No hi ha estudiència. Això és el que dius, bueno, està bé això. Perfecte, sí senyor. No hi ha altra, però veig que està ben entrat. Sí, sí, ja la veurem, a veure si tinc temps i farem un estudi més en profunditat. I tant, perfecte, doncs, escolta, anem per les pel·lícules actuals, després ja parlarem de les persones que ens han deixat. Exacte. Heu dit una cosa que fa una estoneta de l'amor de Harper Lee, però jo el que llegeixo aquí és que és l'autora de la novel·la, matar un rossinyol. És l'autora. Vale, vale, vale, vale. No, la trio. És l'autora. Això és que a mi m'ha semblat... Sí, sí, sí. En tot cas, ho fem quan toca. I ara anem a... De què parlem, primer? Com vulguis? Si de cas comença pel German's Coen, ja parlaré del Spotlight i farem una miqueta de pel·lícules que són així més... Probables guanyadores d'algú. Jo crec que no, aquesta dol d'allò, no. De l'ABCSR? No, aquesta no està nominada. Això no ho poden nominar, això. Perquè és una comèdia. És una manera... Un grafòlibut, va. Ui, ui, però una cosa... Explica, explica. Això de l'ABCSR, de German's Coen. Estem també situats en els anys... No ho sabria dir, però els anys 70 o... 50. 50 fins i tot, oi? Sí, jo crec que sí. Ara no. M'ha quedat en Gladiator i ja està. Gladiator, no, però això sí que... Això sí que es copsa, que ho fa anterior. Escolta, el que vaig trobar molt interessant va ser el actor aquest, el Joss Brolin. Ah, sí? És molt competèria, aquest paio, no? Dona una textura... Aquest sortia sicario, per exemple. Sí? I bordava... Sí, sí, ho he vist avui també. T'ho rota aquesta? Bé, doncs... Aquesta ja em vas parlar l'altre dia, molt bé, no? Doncs, a llavors, el German's Coen... Doncs jo penso que fan el mateix de sempre. Jo crec que s'assembla i força amb el mort entre les flors. Perquè hi ha un senyor que és el mediador, que probablement a vegades els mediadors podrien arribar a ser les persones més... O sigui, més emblemàtiques del que representa la conservació de l'establiment, més emblemàtiques, vol dir, més responsables... Exacte. I llavors, del que parlen aquí és d'aquesta responsabilitat, eh? És que és curiós, perquè a la pel·lícula Morte Entre les Flors, la recordeu, eh? Dues bandes així que estan rivalitzant i n'hi ha un pel mig, que és el que mira d'aquell que no se'n vagi a l'aire, vull dir, perquè el canvi de l'aire és clar, llavors que estem conservant aquí si fas aquesta feina, no? Que no hi hagi morts que, en definitiva, són persones que estan atrapades i penso que ho podem dir en tota la llicència moral del món, no? Que estan atrapades dins unes dinàmiques que, veritablement, és difícil que puguin estar orgullosos d'anar a l'escola. Sí, però fa molt de temps, fa anys o així. Aleshores, aquella pel·lícula m'hi ha fet pensar molt, el paper que té aquell senyor, doncs agafeu aquell senyor al mig de les màfies i poseu-lo al Hollywood. El Gabriel Bayern, no? Sí. Aleshores, el poseu a Hollywood en aquests anys 50 amb els peplos que representen els trossos de pel·lícula que, d'allò, molt bé, eh? Quina meravella! Fins i tot un western i fins i tot l'arradi d'un western. Que no és que et puguis identificar amb el John Wayne, però amb algú. L'artesania del cinema. Sí, sí, sí. Era l'artesania del cinema. I de la manera que, per exemple, un senyor que fa un western i que és un gran actor que és espavilat, però el cap de la fi resulta perquè a tothom agrada i tot això, que es permeten el luxe de posar-lo en contacte amb una xicota que, com ell, també té aquesta virtu que cau bé i els dirigeixen bé. Quan va per amants d'un, suposat diria jo... quin realitzador d'aquesta època, Billy Wilder, per exemple, el gent negol·lesco, a les costures, llavors. Ah, sí, llavors ja... Llavors ja... Què passa amb aquest paio? Això no va tan bé. I una cosa és que el productor marit, que vingui i tal, doncs mira i diu, ara com va aquesta frase? Doncs veiem com per la pacient. És una comèdia, com a tele. No té res a veure d'un nou país per a viejos, eh? Tot i que, curiosament... Un altre pel·lícula que no vaig conbregar? No. No vaig conbregar perquè no em vaig creure el Javier Bardem. És que s'està tornant un increïent. Totalment. És que no vaig comolgar per el paper de Javier Bardem. Molt forçat, aquest paper. Exacte. La història és magnífica. El tempo és magnífic. Deus, jo, en canvi, estic començut que no em farà mai més cap de tampoc. Potser posi'm així. És que no m'ho vaig creure, no em diguis el per què. I crec que Bardem el crec bastant, eh? Però no... Vaig avançar que, per exemple, va semblar una feia de conya. És que era creïble el 100%. I aquí, en canvi, amb aquell pentinarit i aquella cosa... És que no... No va ser molt encertat. I ja va grinyolar. El disseny no funcionava. No, no, no. I de forma en què parlava i de forma en què moltes coses no em va acabar de conversar. Veus, amb aquesta pel·lícula el que tenim també és aquell punt, no? Aquell punt de dir escolta, la societat que tenim és aquesta. I aquí també, o que teníem, en el fòlig, o en aquell, no? Sí, sí. I llavors diu, i com que és aquesta, qualsevol que surti... O sigui, que vulgui fer-se l'espabilat i sortir del que és la normalitat. I intenti no sé quina mena d'aprofitreure, no sé quina mena de situació, no, eh? No. Les situacions estan controlades, sempre, eh? I no vindrà el Javier Bardem, no? Vull dir, què és el que et diu? Últimament el Justo Sar, també, que ho ha arreglat tot. El Justo Sar, la base d'hòstia... Va bé, ja n'hi ha una altra que no és el Javier Bardem, allà també, que és com un figura, també, d'aquesta mediació, per dir-ho d'una manera, no? Clar, clar, sí, sí. Perquè esclar, aquí estem parlant del mediador, també, que és aquells que són els rics més rics de tots, no? Perquè trafiquen amb el que trafiquen. I llavors diu, eh, tu escolta, ens ha desapregut aquesta quantitat, recupera-la, no? Amb el risc de trobar-se amb un Bardem que supera les pròpies franquícies que tenen establertes, per dir-ho d'una manera, no? Sí, sí, sí. És el que permita una validesa, aquella pel·lícula. Però ja també sortia el Joss Brolin. També sortia, ja? Sí. Era el que rebia pobret. El que dispara i tal. Era l'antagonista del... A l'antiaroi, no, a l'antiaroi, no, a l'antiaroi, no. Sí, sí, sí. Bueno, que rivalitza l'escomafactivitat. Dela, també, això, no? Bé, estem descobrint els germans coin, no? S'han posat amb el món del cinema, això no agrada. Perquè el senyam, el tenim, mitificat. Podem o no? Tu, d'una manera i jo, d'una altra. Sí, clar. I que, escolta, que ens el rebaixin, no sé què, això, no? M'estic una paquita rica o... Una cosa. Una imperia argentina, mola i tant. Ah, calla l'altre dia. M'ho iràs de mi. D'arriba-ne. El recordo que hem de compartir cotxe, últimament. Ah, sí? Potser no arribes a que no. No, que no. A partir d'ara, que anem a viure al mateix poble. Ah, tu sí. Serem veïns, serem veïns. Tracte-ho bé, ara, si no estàs perdut. Des del balcó li diré, veci, no? Bé, doncs suposo que queda presentada. Vull dir, amb això ja us podeu fer una idea, tot molt ben fet. Vull dir, realment, una recrècia exquisita dels troços que presenta, tant musicals. Estic en musical més porig, no el feien aquella època. Ells aquí ho magnifiquen. Però també està bé, no? Esclar. Jo tinc ganes d'un musical. Però qui tu, escolta, guà. Jo sóc de musicals. I l'escarlet jo, que et són. Què? Que surta. Explosiva, no? Com que hi ha una mica beva, ha repretat. Com que surt massa poc, vull dir poquíssim, a més a més, no? Destaca, jo. Però tu, una cosa. Una cosa més. Jo penso que quan una... No massa, eh? Aquest és el que dius de mi, que referies això de carrera abans... En tot cas, quan ha fets no mostrats, però... Quan la puguem veure, no, és tota una qüestió moral, també, eh? De moralitat n'hi ha molta, en les pel·lícules dels germans Coen. No ho dubtem. Sí, perquè en... Diguem-nosos i tal, no són gent d'anuar la gent, eh? Els Coen, no és interès, aquest tema. A la següida et despullen algú, et fa una escena de sexe. Els Coen és, en plan, com... no sé... És una altra línia. Sí, és una altra línia. Molt bé. Jo vaig a parlar d'una pel·lícula que es diu Spotlight, una pel·lícula... Si fixes, a les pel·lícules del Tarantino, tampoc s'ha urgent d'espullar. I és un irreverent. És veritat. Perquè busca potser una línia molt més... Què li vols? No, no, no, no, avui... S'ha d'hi irreverent, potser. Els Coen es poden... Ah, passen un fred. Això... Però si fixes, alguna escena pot haver sortit... Jo què estic recordant, eh? A Jaqui Brown... Sí, perquè era un blaxplotation. Sí, però ja està. Tant quan havia de sortir alguna cosa. Però ja està. Però no és veritat. La mala xicota que fa de protagonista en aquella pel·lícula és... És potentíssima. Físicament, potser va curta i va senyida, però... Una britxa et fonda, també, que se la beneficia al... al d'això, com es diu, al Robert de Niro. O tampoc surre, no surre. No, no. És veritat, hòstia. Fondida en negro. Ja ve suficient, eh? No hem d'anar més enllà, no? Parlem després de l'Ossovio Sosocho, que ja comentrem una miqueta, però abans vull parlar de l'Espòlide, que és una pel·lícula sencera, íntegra, i que a part d'això... Dilectalitat. Sí, exacte. Jo que tenia estic molt... Molt les animes, no. Jo hi he hagut anys que he vist els desplegats els Òscars, i tal, oh, que bé, que tal, no? Vull dir, que xules, aquestes pel·lícules. No. Mira que he vist, ja vam parlar del Mad Max, que vam comentar, i tal, amb el seu moment, el Puente de los Espíes, he vist la Gran Apuesta, ara he vist Spotlight, totes les nominades a les millors pel·lícules, no? Has renacido, les vistes? A veure si no puc parlar la setmana que ve. Però en refereixo a aquestes quatre, que són quatre referents, i tal, i això... fill meu. Aquesta de Spotlight és la que més s'aguanta, en general. Però jo no sé si els americans necessiten nous directors, perquè tant el director de la Gran Apuesta, com el director de Spotlight, són directors, absolutament, vull dir, el Thomas McCarthy de la Gran Apuesta és un director que se m'ha dirigit a Will Ferrell. Ha fet comediotes, que es diuen d'aquestes americanes, i ha fet una pel·lícula, això de la història aquesta, de l'Emman Broder, que m'ha explicat la setmana passada, que és una cosa que dius, a veure m'interessa fins a un límit, és com si envies a Amèrica aquesta pel·lícula del Várcenas, no? A veure, té un interès profissional d'indició. Diuen que està molt bé. Diu que el tio està genial. Però que aquí pot interessar, però que nosaltres, aquest tema que ja el sabem, s'assemblan perquè és un tema més per desgràcia, més universal. I últimament, més actual. I més actual, exacte, i terrible. A més, l'estat espanyol ha passat unes quantes, a los de Ginerios de Cristo, per llevar a l'Europa. Una miqueta d'aquesta línia, però bé, és una pel·lícula correctíssima. És una pel·lícula correctíssima. També el director, que no me'n recordo ara, em sembla que es diu Macadams, també és un director que no ha fet gaire coses. Són pel·lícules així, una miqueta d'aquella manera, i tothom ha parat d'aquesta pel·lícula com una gran obra d'art. És una pel·lícula terriblement correcta. És una pel·lícula Òscar. De manual, no? De manual. És una pel·lícula perfecta, impecable. No li falta ni res. Vull dir, és genial. Ni sobra, tampoc. Ni sobra. Tenim a un gran, que és a Michael Keaton, que porta aquest grup, que explica una mica de què va això del Spotlight, que ho diuen al primer minut, no parles més. I llavors hi ha dos, que és el Marc Rufalo, de l'Àdam, Macadams, i tal, que s'han nominat tots dos, a mi jo acto de repartiment, que no guanyaran. Ja us ho dic, no guanyaran, no perquè ho facin malament, sinó perquè tenen aquest Winslet fent allò de les tipjops, i el de repartiment, no sé qui havia, m'ho van dir l'altre dia, no em recordo, però em refereixo, que no crec que siguin aquests i tal. Quins dies són els Òscars per cert? El 28, jo us l'hi menja que bé, o així. Diu-me'n. Doncs és una pel·lícula que tracta sobre els abusos sexuals de l'Església, però ho focalitzen a Boston. Sí, sí, sí, molt. Es focalitza la pel·lícula, s'inicia, amb un petit Flashback a l'any 76, una escena molt determinada, molt concreta, que es veu que hi ha un intent de cobrir aquests abusos que es donen i salta la informació a l'any 2000, l'1 d'octubre, abans de 70 anys de setembre, que també surten per allà. I bueno, i a partir d'aquí hi ha un equip dins del Boston Globe, que es diuen l'equip de Spotlight, que és un equip d'investigació. Això és sobre els més 3 minuts, que dirigeix Michael Kitton i que tenen 3 curritos, 3 periodistes, el Mar Rufaro, la Rachel McAdams, una altra, i per sobre hi ha un equip d'investigació, que és el Leavesh Raver, que és el marit de l'Anna McGuartz, però no ho sé, ho vaig mirar però no vaig recordar de veure les pel·lícules i vaig dir que és el marit de l'Anna McGuartz, però una mica de referent. I bé, i la pel·lícula en sí, insisteixo, està molt bé, però és aquesta línia de pel·lícula que passa al 70% dins del que seria la redacció. Sí, Xarran, totes les sobres del president, el que deia amb aquesta línia, que està molt bé, no et dic que no. Sí, tot dia, tornem una altra vegada aquesta estètica, que torna, que una mica veu de la gran apuesta amb un altre concepte, però és aquesta cosa que dius, ostres, això jo he vist una altra vegada, que està molt ben fet, que està molt guai, que està molt ben posat als actors, però s'haurà de dir una cosa, i és que quan els testimonis parlen, hauria pogut ser, potser, més punyents. No vull dir més clars, més punyents, s'haurà d'explicar. S'han avançurat o què? Jo crec que han posat una mica de filtres. Sí que es parla, però no s'ha pogut ser massa gràcia, perquè és un tema molt delicat, quan les informacions que corren són brutals, dins d'ells propis mateixos. Llavors, quan treu els personatges per comentar, és a dir, no cauen perquè és el dramatisme, ni amb l'accés, una cosa trucolenta, ni molt menys, però crec que li faltaria un punx, un cop que diguis, ostres, que et descoloki, una miqueta que et doni, que diguis, que fort, perquè és molt fort el tema, però sigues més transparent. Tinguis un parell de nassos, i tira cap endavant, i deixa ben clar el que feien aquesta gentusa. No el que feien, no per morbos, sinó per deixar clar això. I és un jo crec que patint una miqueta ho intenta un parell de vegades, però quan ja s'utilitza certes terminiologies, boom, dius, tira endavant, tira, si ja anaves bé, si ja anaves bé, però de volta a volta s'acaba la sena, frena, me'n vaig, surto, dius, home, no. Perquè cada vegada, però cada vegada és més és més vàlid el fet de no condemnar. Sí, és el tema potser de l'elip, el fet de dir que ja s'ha d'anar aparentès, però el cinema, jo crec que ha d'haver un moment que ha de ser també realista. Jo crec que sí. I aquest realisme ha desaparegut. Sí. I això, el realisme italià crea molt clar, doncs perquè no tornem a fer una mica de realisme social. Això ho trobaràs amb la pel·lícula que ja la vaig comentar, que ja la vaig veure, no farà ni mig any, que és el Club, una pel·lícula xilet. Exacte, no l'he vist, però ja m'ho has comentat exacte. Aquella sí, aquella va, el que tu dius, va la jugular, o sigui, s'ha acabat. I també és amb una qualitat argumental extraordinària, perquè en definitiva el que va anar a demostrar és que, bueno, que ens pensem que com és que no feien res quan aquestes coses passaven, i si que feien, el que passa és que era tremendament difícil actuar d'una manera coherent amb els interessos de la pròpia institució que representen i com els portaven amb tota aquesta colla que en definitiva havien sortit de norma, no? En aquesta pel·lícula, jo el que he llegit és una crítica d'un periodista que m'ha agradat molt. I aquest periodista el que destaca és que la virtut d'aquest film és precisament el posicionament no moral, sinó tot el contrari, sinó el posicionament periodístic. I la pel·lícula és un raci tal en aquest sentit. La clau és, eh? El periodístic és brutal. Això és el que destaca un periodista com s'investiga. És a dir, com investigues una notícia fins als últims conseqüències ho tens perfectament posat aquí. I això és un valor en si mateix. Evidentment, la pel·lícula en si és magnífica. Jo ho negaré. I penso que és el que hem de saber també nosaltres desbacar, no? Exacte. Però que en refereixo que amb aquesta part això està claríssim. És un periodista impecable, al principi de tot. Però quan entrem en la temàtica, és a dir, que la temàtica sigui més complicada. A un principi dius que es va movent, el final els suposats 10 són 90. Caperllans o senadors que han fet això amb aquell espai d'un 6% dels capellans de Boston amb el que comporta de milers de víctimes. Clar, quan et diuen això No parlis de víctimes. Aquest és el que l'altre gran problema. És parlant de víctimes. Per això utilitza aquest terme. No hi ha dubto, però si nosaltres utilitzem un terme en què el feta, o sigui el mot víctima, ho posa el pròpig que t'escolti sense necessitat d'aquest olí a portis... No, no, no, clar, evidentment. És que aquí és on el que vaig llegint. Sí, sí, sí, no, no, però aquí el que tracta el que sí que és una cosa molt... clar, és que això és molt delicat, no sé com plantejar-ho. No, plantegem l'element que aquests afectats, o diguem la paraula que vulgueu, no sé, que han patit aquests abusos... Poco molt, han hagut de passar per un procés psicològic, un dol, que bàsicament l'ha portat a unes certes addiccions. I jo aquí no estic d'algú, no és que estigui d'acord, sembla com molt arquetípic, m'entens que vull dir? És a dir, el fet d'haver passat per una situació terrible com és aquesta, comporta que entri en el món de les drogues. Com? Això... m'entens que vull dir... deixa molt clar aquestes línies, o drogues, o alcohol, o no sé... A veure, és complicat superar, potser això, no? Però m'entens que vull dir, no té per què. És un cliché que a mi no m'agrada de la pel·lícula, però en canvi el general com tu dius és una exercici paradístic brutal. L'altre dia el nostre amic de cornellar Joan Tardàs va trobar amb una situació molt complexa, perquè ell avui està a prop del senyor Tegui, que sortirà ara de la presó, després de la condemna, que és definitiva. El senyor que li va tocar, que això també m'ha estrenyat, i ja veurem, perquè això s'escriurà, el van fer anar amb una cadena televisiva, que tampoc sé quina és, però el que sí que lligit és un article sobre la manera que el va anar martiritzant en aquest sentit. I això és el que m'hi ha fet pensar, o sigui, tu aniràs allà, on t'estreniràs demà, aniràs allà i trobaràs a un senyor, que amb la seva organització hi ha hagut persones que han estat mortes i tal. Per això dic que el que hi havia i provocava aquesta situació era molt mala persona, crec jo. Perquè estava marcando una palta i fins i tot amb una condemna, jo diria, a una persona que, en tot cas, si hi ha alguna afinitat, que és el que sempre ens va provocar durant forces anys, quan teníem instal·lat el terrorisme paraules. Sí, sí, sí. El terrorisme dins de l'estat espanyol ens costava molt saber diferenciar si allò era o no era just o jo, d'acord? Sí, sí, sí. Aquesta és una d'aquelles coses que, precisament, allò més delicat probablement és el que més difícil és detractar i d'on ens hi hem d'esforçar més, precisament per no caure en el fet, i avui també ho comentava, en el fet de no apassionar la gent, sinó de fer-la repassionar, que és molt diferent, que és l'altre punt. Però val la pena, eh? La neve a veure i una miqueta d'on sabeu, d'on escopineu, el respecte. Però és una pel·lícula molt completa, no sé, val la pena. D'acord. Jaume, parlant del dit-pull, aquest. Aquesta sí que és passió total. Sí, això és... De fet, és un poc de vergonya, tinc entès. Sí, sí, aquest és un poc de vergonya. És un superaroi poc de vergonya, o què és això? Sí, sí, és un superaroi poc de vergonya que dins el món de la Marvel, no? Sí. Pel que hi vaig interpretar, és un irrebedent, o sigui... Però en el fons no deixa de ser, i això ho vaig trobar interessant, no deixa de ser un incrèdum, un tot. Vull dir, ho capdia a la fi, aquesta vida... Escolta, què coll és tota aquesta pretensió de moralitat i del que està bé o el que està malament, no, tirar milles i tal. Bé, el capdia a la fi es contradiu, això. Això, quan comença la pel·lícula, el tenim en aquesta textura, però després es contradiu, perquè coneixem una noia... I se li acaben tots els arguments, en definitiva, ja no seguirà creient el mateix, però no deixa de ser una gran contradicció. I aquí vaig veure un valor molt interessant, segons el meu criteri, no? Perquè tot el que fa és irrebedent total, que és el que dius tu, no? És un secundari de l'univers Marvel, pel que jo interpreto, i jo desconec això, estem parlant dels superes ois definitives, aquelles persones que han adquirit com sigui, doncs uns superpoders, i les lluites entre ells són, bueno, no veig ni res, no? I llavors, aquí, el que passa és que aquí, i crec que aquest és un punt interessant, resulta que ella acaba que és malalt, té un tumor com una catadral, i ja està fent empaditència per dir-ho d'una manera, no? I de cop i volta li apareix un personatge que li ofereix, que, bueno, que sigui un tractament, que això li permetrà, doncs tenim, vull dir, guarir-li, guarir-se del tumor que té, i, paral·lelament, tindrà uns supers poders que trauris, clar, tot això no pot ser d'altra cosa que un... On és la trampa? Sí, no, que vull dir que una trampa, no? Vull dir, però trobo que deu n'hi do, de la manera que abasteixen el personatge aquest. Ara bé, la segona part és... Però què fa per ser reverent? I reverent, insulta, sempre es treu, sí, vull dir, és molt poc amable amb ningú, vull dir, entre... Torrente. Perdó, Marvel. Bueno, però un torrente amb versió, en tot cas, còmic, en tot cas, còmic, no? No còmica, còmic, vull dir, de crear tot generat dins del que és el còmic, no? I, llavors, això sempre està present, vull dir, sempre hi ha una exageració molt gran, no? Així com el torrente intenta ser creïble o intenta ser un referent d'aquesta societat, veu, vull dir, i amb el seu caràcter, pel poc que he vist, el torrente, però bueno, tampoc cal veure, a vegades, segons què, perquè ja saps de què va, no? Però tal com ha vestit sembla com un espidermen, no té un aire, no? Sí, sí, va d'espidermen perquè és un neix, també, reneix de los cendres i... Ah, vale, vale, vale. Jo els va dir, vaig veure per la tele, vaig veure per el metro, un cartell que vec al dit pul aquest, que potser ha dit pul, i se'l veu d'esquenes tocant-se el col·legi. Sí, sí. Què és això? Sí, sí. Com tu cants el col·leg amb una posició molt femenina, dius, això és un superheroi, clar, però això et pot dir una altra, si què passa amb aquest tio, perquè és que no estava perdudíssim, no? Ni què és, ni d'on venies, jo, no? Sí, sí, sí, bueno, doncs... Ja ho sabeu, no? Però és divertida, està ben feta. Curiosa, bueno, jo no... Jo no faria un pas per veure això, però a vegades tens algú que diu... Ah, que exacte! Diu-me'n, escolta, jo deixo entrar, diu, no, no. Jo no... Comença a mi. Aquí ha complit... És curiós, això, no? Perquè els dents, jo penso que són com una mica valentinal, oi, jo ja vaig a la meva i tal, no? En aquest cas encara no ha arribat a la por, aquest. Ja, ja. Però, bueno, canviar la fiesta es veia en cinema, què vol dir, això? Vol dir que tant ell com jo, i aquesta va ser una de les coses que vaig veure, que ell s'havia posat, la distància de tota la violència que hi era, perquè és extremament dur, no es moren mai aquests, no sé, el 3 del cap. S'ha acabat el bronqui, és com clavar l'estaca... El vampir, no? Sí, sí, sí. S'ha acabat, ja. Ràpid, va, ja, ràpid, eficient. Amb un recital que intenta una, i explica'l, i tal, i... Sí, sí, directament, m'agrada meva. Bé, vull dir, una exageració, jo no m'hi havia vist, en sembla res, de tot això, i he quedat ben... El superheroi sempre són seriosos, fan coses, vull dir, salven el món, i no sé, no? Sí, sí, hi ha una pel·lícula que sortia... Bé, no és per dir-me'n. Sí, però n'hi havia una, que deia fer uns quants anyets, no, només el 2010 o 2007. És l'internader, eh? No, que sortia... Ai... M'agrada sortir al començar una xapeta, allò, del ácid. Ah, sí, de l'àcid. A l'esmaim. Sí, sí, començar per allà, que sortia el professor Manhattan. Al Sin City, no, no. No, ara buscaré. Ja ho trobarem, ja ho comentarem. Mentre estic fent... un recordatori ràpid, pim-pam-pum, de Los Adiosos 8, del senyor Tarantino, que ja sé que jo soc forofó de Tarantino, jo m'he atragat tot, imagino que molta gent ho hem fet. Són 8 pel·lícules, tampoc són tantes. Una és doble, perquè el Kilville em sembla que són dues versions, dues parts. Sí, dues parts, sí. I, bueno, la veritat és que jo m'agrada molt el Tarantino, però els últims Tarantinos és com que dius, és bueno, vale, no? Al igual que ha fet molts humanatges, ja ho deia, abans, el Jackie Brown amb el Black Splotation, en aquelles pel·lícules de, diguem, del 170, de la gent de color, digues... Watchmen. Això si l'heu vist? No. Bé, oi? És del milloret que hem fet de còmic. De còmic, és a dir, ser còmic. No és de Marvel, aquesta. Però hi ha un moment que potser es fa un pel massa llarg. Ahà. Però és que a Chonda o és seriosa? No, no, és un estil sinciti, per dir-ho. Ah, vale. Però potser més sèria, encara. Més sèria. Però hi ha un moment que dius, és la part més... potser més rara, més fric de... És on no l'he vist, Watchmen. Mira que van parlar bé d'aquella. Jo recordo que van parlar bé de Watchmen. No sé per quin motiu, si era un director o algo interessant, però no tinc mal recordar del que veien. El director és... Molt bé. Doncs el que veien, el Tarantino, no és el que tenim referents com Pelfixio, tenim referents com la primera Reservoir Dogs, que és genial, no? I d'altres perigues, qui el viu, que a mi em sembla, un prodigi del del·lecció, de, bueno, evidentment, un homenatge a l'estatrament, que també és un homenatge al western, d'aquelles pel·lícules d'acció de l'Ars Marcials i aquesta història amb una llum a zurman que em sembla magnífica. Un dels meus papers que he fet amb sa vida. Però és que a mi de volta va començar la cosa, evolucionar. A mi el dels malditos bastardos, i a mi em va... És una altra història. A mi no em va agradar massa del tot. Jo vaig veure aquí, i és una mica racionalitzant la seva manera de fer. A mi m'encanta la capacitat que tenia Tarantino de cop i volta, donar-te, vull dir, un cop de sorpresa, vull dir que et deixava bastavellat, vull dir. Jo què sé, pel fiction, el cotxe va emparren a cop i volta a punt, li fot un tret i bum, vull dir, aquell servei d'aquell pobre home, anava tot el cotxe, va anar a acabar tots, fets un crist, vull dir, aquests cops, vull dir, a mi és el que m'agradava de Tarantino, aquesta sorpresa. Però per dir alguna cosa, és un exemple salvatge, però és així. En canvi, les últimes tres pel·licues, el Django de Sencadenado, aquesta dels malditos bastardos, i aquesta de la Sidosa Socho, ha baixat el ritme d'una manera, agafat com a refrena Sergio León, que està molt bé. A menys amb aquesta última, no parlo de l'anterior, que no és el mateix, però anem per aquí. Aquí agafat, és a dir, el ritme més lent possible que pogués trobar, que hi ha Sergio León, i era lent, agafat, tenia molt ricó, li ha fet davant de sonora, evidentment, agafat unes lletres que recorden moltíssim a l'espagueti western del 70 d'aquest bon home, i agafat avui personatges que van sumant-se a mesura, vull dir, que van passant coses, ho separen diversos blocs, vull dir, bloc número 1, no sé què, bloc número 2 de Merceria, no sé què hi ha, i a partir d'aquí es van coneixent ells, i sí, hi ha uns vincles, hi ha un xerri, hi ha... i ningú es fia entre... Hi ha una desconfiança, no? I hi ha una mena com de cosa que, a més dins d'un espai sempre congelat, vull dir, el mitjú és, però el mitjú és nevat, és a dir, de la baix, no vull dir, que és el que deia, com no es poden noar, vull dir, clar, amb una gent i ferge i són lleis, i jo actriu secundària, i que... no sé per què, jo encara em preocupa, perquè no deixa de ser el sac, perdoneu, ojo, ja saps, aquí no són masclistes, el sac d'hòsties del carràsel. Ja. Quan es passa, li trenca el nas, perquè és una buscada que acabarà la forca, és una d'aquestes, és un cazarrecompenses, i aquesta és la maltracta, com si fos un animalot, i clar, dius, ostres, aquí sí que és potser el Tarantino més salvatge, però és que tot l'altre, vull dir, el Samuel L. Jackson, és que és molt lenta, no hi ha una... es parlen de coses, però molt banals, vull dir, ostres, tu eres el general tal, jo estuve, no sé, contigo, i parlen durant 2 minuts de la guerra, saps, americana. Però això t'hauria el Tarantino, eh. Sí. Ens et va un tema trivial i absurd, i s'hi recreava, va ser bé. Exacte. Els McDonald's i les hamburgueses, i... Exacte, però això que feia Reservar Dóxia pel Fiction, aquella escena que estan d'esquena, que es vol saber del Clatell, que es tira ja mitja hora, aquell parlant, recordes aquella imatge, que sona al Institut Géder, una cançó que m'encanta, del Green, tu constantment, amb un cimfin, dius, tio, que estàs fent, però després... passaven coses, aquí no passa res. Per Fiction hi havia situacions de l'absurt. I quan tens una botiga i resulta que hi ha uns tios, que agafen, t'assegueixen, et porten a baix, i abusen de tu sexualment... Exacte, exacte. Aquest que està passant, no? Però això és el que mola el Tarantino. A més a més, s'equivoquen, perquè va i violen el cap d'una mafia. El cap d'una mafia, dius. És una bestiesa, vull dir. Són coses així, sí, sí, sí. O l'home zurman, quan agafa... que la tia agafa la soledosa, i agafa i li claven, allà la tia fot aquell cop, i dius, què passa, o qui el viu? Qui el viu és un món de sorpreses, de sorpreses brutals, vull dir. Sí, però aquí ja no era tan sorprà sol, que el que et mostrava, ja era més... Ja te'l esperaves, esperaves alguna cosa? No, lògicament. Passarà, però és que era un... per mi era un detxado, que es diuen castellada, de maltractament. Sí, sí, de tot. De com arribar al límit de la violència, vull dir, d'una forma... bueno, passarà de volta. És un llibre impecable. És d'una qualitat, el muntatge. Jo és que qui el viu, per mi, és la meva preferida, ho sento, eh, digue-me bèstia, però em sembla aquest tipus de ficció, i em quedo amb aquestes dues. Gràcies, però és que... no sé, no sé, és un plantejament. Sí, a mi no m'arriba massa, el senyor Tarantino, el conec que és un senyor que monta molt bé, narrativement. És un senyor que domina la gramàtica cinematogràfica, totalment, sense conèixer la jo de PAP, no m'atreveria pas a fer una lliçó, d'això, o a fer-la... No, no es li treuen els mèrits. Però té molt de mèrit. Però, esclar, llavors dius, bueno, per exemple, amb aquesta, que dius, que de les dues últimes, el bastardos i el jango. Clar, dius, hòstia, tu, què vols que et digui, tot això, no? O no em porten. Exacte, és que no em porten jo. I aquesta última no porten jo. Aquesta és la que no porten jo. Les altres encara hi havia una... El Pulfic Xicomi et fa un retrat d'un món que encara que tu no hi estiguis, saps que existeix i que és un món evidentment molt exagerat per part d'ell, però que dius, ostres, hi ha algun element quan toca la realitat pel PAP la d'avui dia és quan potser el Tarantino és més interessant. Clar. I quan se'n va en entorns pretèrits, és quan potser per mi falta grinyola, tant amb els nazis com amb això dels westerns. Sí. Aquí no, és que n'hi ha el muntatge. És que tinc alguna gràcia que... No, és que no té gràcia en cap lloc. És com si jo ho hagués viviscut, ell vingués d'aquests mons sordits que et mostra. En canvi, quan hi ha un western, no és clar. I aquí dius... És una manacha, és una mica... A l'altre dia parlava, jo no l'he vist encara, però això de regresió. És un magnífic exercici higgockia... Però és una pel·lícula buida. Sí. És una merda, de pel·lícula, però ara com a fer una pel·lícula? Estilo higgock, perfecte. Per exemple, a Jango hi havia entrets que recordaven a Pulp Fiction, que era el Major Dom, que era el Samuel L. Jackson, era per mi potser de l'Omillo de la pel·lícula. L'Omillo? L'Omillo de la pel·lícula, el malparit aquell, que es creia, es pot dir que ell es creia un blanc, d'alguna manera, i tractava l'agent de color als negres, com si fos una terrassa diferent amb ell. Clar, clar. Diu-us-d'hi. No és una altra mena de ciutadans, però negres ho sabem, però... I quan se sent allà, amb el copot de cunyac, xerrant de tu a tu amb el seu amo, que resuda que és el que ell és esclau d'ell, dius, aquí hi ha algú que no em diga, no? Però ho trobaves, ho trobaves, hòstia, veus aquí? Clar, és xucant, però en canvi, aquí no hi ha res que diguis. A banda de tant en quant, que li foto un copa aquella, dius, home, és que tampoc és qüestió de... Quan la veiem ja... D'acord. Bueno, parlem d'altres coses. Hi ha un moment de parlar de dos situacions, l'amor de la pictora del Batallón Roussenyor. Sí, home, Batallón Roussenyor, és una pel·lícula d'aquelles que... Quina meravella, no? La veritat és difícil de fer... No me'n vaig començar a llegir la novel·la. Quan era adolescent, fa molts anys. Ah, ja no, jo no hi heu llegit la pel·lícula dos vegades. No hi he llegit, però... Recordo més la pel·lícula que no passa la novel·la. Clar, perquè la pel·lícula trascendit. La pel·lícula trascendit. Aquí sí que estaríem parlant, que en tot cas d'igual a igual, no? Sí. Perquè jo penso que ho en supeguen tot allà. Tot el que el pobre que se la pot carregar i que no se la carrega, estem parlant de grossisme de la manera... El Gregor Ipec, de la manera... És que el Gregor Ipec és el mediador, veus? Avui ens ha sortit... És el que omple. No, és que sembla un paper s'hi ha escrit per ell. Sí, però el Gregor Ipec no t'ho perdis quan fa m'ho oblidir, que és tot el contrari. I veig aquí quins registres va ser capaç de fer. A mi m'agradava molt el Gregor Ipec. També. Vull dir amb la pel·lícula, que fa aquell paper del paio que arriba de l'est i s'embala a l'est, que hi ha els altons gestos per allà. Sí. Avui ja m'ho està. I la gent Simons. Estàvem a la pel·lícula. Estòria s'agrada dir-ho. El pare que fa justícia allà, no? El seu propi fill i tot allò, no? Sí. Aquella pel·lícula és boníssima, també, de la manera que planteja la resolució dels temes, no precisament a partir de la violència, que els westerns ja veus, no? Els westerns i tantes i altres coses. Jo recordo, perdona, matar un rei senyor, perquè quan la vaig veure el primer cop, potser tenia l'edat de la nena que sortia al film. I era la calidesa del film, que versos d'eslamirà d'un nano, eh? Saps en a qui no s'assembla de la nit del caçador, també, del xalde. Ostres, sí, us. Però s'hi assembla molt. Sí, el ritme. Aquella capacitat que té, que cada plaga, i de bé és un element que aporta. Això es diu cinema clàssic. Sí. Ja està. Ha aprofitat. Ha aprofitat la versió. Aquest tipus de muntatge, aquest ritme, això és el cinema clàssic americà, és que és una fórmula, que és meravellosa. És el que vol anar a mular, aquestes pel·lícules de Sosca. És una pel·lícula que està correctament... Aquella del nen aquell que em bellia. No que rejuvenia, també, de per si. Avenger Invató. Però és que tot això és aquesta tècnica que existeix, que és el que busquen els directors americans. Sí, sí. Bé. Tenim 5 minuts. 5 minuts tenim encara. Partim de l'Eco. De l'Eco. Sí, ja marxem. Sí. Va morir un sabi, no? Sí, sí, no, evidentment. És un sabi, és un geni, és un filòsof, és un historià de l'art, és un dels més grans. Sembla que no, però és un pàbo que sàpiga. És un sabi. És un sabi, però no. És un sabi, però és un llibre molt d'estr laying. És un collaborate. És a dir, és un món que es troba per la història de la belleza i la fealdat, que jo és meravellós. És magnífic, la pena. Però a banda d'això, dins la que seria la historiografia, la part densa, del que seria quan estudies historià de l'art, que és el meu cas, té llibres com la definició de l'art. pàgines amb la qual la primera línia que viu, el pobre amb aquella noies, però que em vaig en recordar tota la parentela, és l'art, és allò que cadascú considera que és art. Sota aquesta premissa et fa un assaig del 400 pàgines, l'imagina, jo és que em tornava a boig, és a dir, tot superbent documentat el que vulguis, però clar, és una premissa que dius mare, adéu senyor, per on comencem, no? I molt bé, molt bé, molt bé, és un tio que s'havia molt d'estètica, que s'havia molt d'una sèrie d'aliments, i llavors un gran escriptor, i en guatxa exacta, semiòtica, era un lletreferit, era un humanista, aquest home, i llavors no ve a l'esclà, va transcendir el nom de la Rosa, com a gran llibre, però hi ha por a llibres que realment, a vegades també era molt densos, vaudolí, no, una sèrie d'obres que tractava en temes tan punyents com la unificació italiana, que dius, ostres, una cosa que no ens toca a nosaltres, no, el 100% i que és una cosa molt localitzada, no? Ja qui diu que, per exemple, el pèndo de focolt, després l'han reescrit a tractors com el Dan Brown per fer totes les pel·lícules, i després s'ha fet tota la saga aquesta de... Exacte, de l'Arda de Vinc, el com es diu? El Código de Vinc, i totes d'aquestes, perquè... per qui anava, no?, el pèndo de focolt, però era... era dents, com la mare del Tano. El pèndo de focolt, i el nom de la Rosa era molt més lleuger, perquè també hi havia... recorda que hi havia una mica... Ai, que he trobat això, que he trobat l'altre, no era tan exacte. I no te'l traduïa, ja te penyaves. No, no, no, exacte. Sí, sí, te penyaves. Aquest home en sabia molt, vull dir, el llatí grec era com escriure amb anglès, eh, vull dir, o amb italià, vull dir, que el teníem molt clar. Escolta, el nom de la Rosa parla de les lògies. No. No són les lògies, no? No era una lògia. Jo crec que no, eh, perquè estem parlant d'un element religiós. I si ser religiós, lògia... Era la censura, era... Era la por al gaudi de la vida. Però dins aquell monestir, hi ha diferents representants de diferents tendències religioses. Sí, però no són saglars, vull dir, que es farà això que són tot mons, per tant no podem parlar de lògies, podem parlar de la millor diferència d'ordes que puguin templar i no templar. No, no, eren dominics, i els altres eren franciscans. Però dins d'aquesta línia sí que hi ha una línia, potser, més conservadora. Som nics, potser, més ortodox, i els franciscans eren de Podemos. Sí. Era el vot de pobresa. Que sí, home, que sí. El fals vot de pobresa, perquè tu te'n vas després, o en principi... Home, està molt bé, ja el llibre... La pel·lícula del llibre va en difere una mica, no? Però les grans disputes dialectals dels franciscans vers la riquesa, no? I l'hostentació de l'església. Exacte. Allò era el llibre de Polín, Japó, no? Sí, sí, deia que no, però després, quan es feien els seus convents, eren uns convents de quatre paris de nassos, eh? Ojo, eres prou... El comento franciscà no de Puigardà, per exemple, té cagues. Però no costava diners, allò ho feia amb voluntaris. Bueno, donacions... Bé, bueno, deixem-ho així. Fins el dijous que ve. Adeu-siau. El just de la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Sóc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Compenat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcil, sí que hem de fer, eh? També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços, eh? És una història de mort molt meca. Indudablement, la presència d'aficionats és d'un culte de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer, no? És el temps, no si pot ser res, però ho podem canviar. Justa la fusta. Vivim...