Babilònia del 3/3/2016

Benvinguts, un dia més, a la Babilònia, i avui comencem, com sempre, a programa d'homes, perquè això al final serà territori masculí, mira bé. Estic pensant en una persona que conec molt bé i que seria molt interessant que s'hi apuntés. Ja us ho començava. Perfecte, perfecte. Tant de bo ho escolti perquè sé que segueix amb molta atenció a aquest programa. O sigui que fem-ho bé, això. Hem de fer-ho a consciència, no? Això mateix. Hem de fer-ho com cal. Avui parlarem, bàsicament, de cinema, perquè mira, ens ha educat. Hi ha vegades que parlem més, que parlem menys, no? I parlarem d'espectre, de l'última pel·lícula del James Bond. Parlem de la maldevit d'aquest tema. Parlem també d'edit-pull, d'aquesta pel·lícula curiosa, si més no, el Jaume Jaerriu. S'ho ha passat bé, sense que em véna de dubte. Que em barrota. Va ser més interessant el que me'n voltava que la pel·lícula, però ja m'explicaré, no? Sí, molt bé. Perfecte, perfecte. Parlem també de Spotlight, parlarem de ABCSAR, i parlarem també de los odiosos 8 del Quentin Tarantino, que també he de ser l'anar. Aquest gran reuitzador de cinema. Bueno, sí, però també, al final, les clichés. Repeteixeu una miqueta. I també farem una miqueta de la Harper Lee. El Jaume ens farà un bon recordatori, que tenim aquí un retall del diari, que una mica ens farà 5 cèntims d'aquest actriu tan famosa del cinema clàssic americà. I també parlarem d'Unberto Eco. Una miqueta, tindrem una mica de referència d'aquesta història de l'art, escriptor, personatge, doncs, curios i necessari, per entendre la filosofia del final del segle XX. Bueno, doncs, David, parlant del James Bond, de l'espectre, del Daniel Craig. David Craig, no? David o Daniel? Daniel, Daniel, Daniel. Bé, és un... A mi em crec que aquesta saga, aquesta darrera fase de la saga, està arribant a la seva fi, em dona una sensació. És crepuscular, oi? Que diuen? Sí, a més, jo crec que a la pel·lícula, al final del film, ja t'ho deixava entreveure. Que no? No, no, que com si el James Bond es volgués retirar d'alguna forma, no? Perquè... No ho sabies, això, tu? No, no, no, no dic que sigui així, però és la sensació que m'ha donat a mi. Però és la última, en teoria? No, no, no ho sé, no ho sé, però la... Segons la trama, igual que l'anterior, que era Skyfall, que sortia al Berdem, ja es veia que jo continuava, no? Perquè moria a l'AM, i la cosa semblava una mica... quedava tot una mica obert, no? Tot i que moria al Dolén i tal, tot semblava una mica obert. I aquesta sembla una mica un compèndi de les anteriors. Aquí, diguem-ho així, estan amb una mica al cercle. I per mi s'ho han fet venir una mica així. Bé, però amb pèl forçat, tot clar, no? Perquè en cap moment, en les anteriors pel·lícules, que jo recordi, tots els brillants, diguem-ho així, no semblava pas que tinguessin un cap superior, no? I aquí, tu ho diu clarament. No, no, si ells eren soordinats meus. No m'hauria donat, no? No m'hauria donat, no? O potser sí, o no, potser no l'espèsc una, en aquest sentit. Bé, el film, en definitiva, està en l'atònica de tots els anys bons, potser remamorat més la part més del primer, que era el Sean Connery, que va allò així, masclot, i que... Bé, sense cap... Sí, perquè tampoc era un tio guapot, guapot, com pogués ser més endavant el Piers Brosnan, o algun altre, que no recordo algun altre més. El Roger Moore. A mi m'agradava el Roger Moore. Sí, a mi també. Però era una època de gens bons de conya. Tot el que sortíem feien plan conya. Sí, era un tio seductor, sí, però... I ficava molt d'humor anglès. El Piers Brosnan em semblava tou. Sí, era poferes. Era com, no ho sé, no li veia... Són com li veus un masclot, el Daniel Craig, cony també. I un macho, sí. Però el Roger Moore ja li veia... Era canalla, dius, feia gràcia. Però en canvi, el Piers Brosnan, que a tothom deia que també, ni com actor, ni com a referent, ni... Va quedar molt fluixet. Sí, va quedar una miqueta fluixet. Era una cosa molt tonta. Amb aquest actor van potenciar la saga, ja sols hi van allà, tot a la... Molt bé que no es rotlla, és magnífica. És la millor que he vist jo de sempre. De sempre. Mira, la segona. La primera de la saga. Daniel Craig, sí. Per mi la millor de sempre. Sí, senyor, això tens raó. I després ja la cosa ja va anar fluixant. I aquí... Bé, és que és una mica un... un copiar i pegar, que es diu, de scènes i on... El que et podria donar a semblar, que a mi la sensació... Aviam, l'aparença quan jo vaig veure el trailer, abans de veure el film, era que... Ostres, això pinta com, per exemple, tota la trama fosca de Ice-Guai-Shat, no? És que que dius, sí, sí, sí. És quan ell se'n va a la casa aquella... aquella orgia, estial... Sí. I que no sents realment perradera qui m'arega els fills, no? I només dona... O sigui, ell rep uns tocs, uns erisos, no? És que al cobrir que el que ens explica és que al darrere no hi ha ningú. És part d'una normalitat total. Ja, però hi ha algú. Què em va xavorrir amb aquesta pel·lícula? No, no, jo no. Oh, va xavorritat. Però aquí, la sensació del Manjins Bon, d'alguna manera, tot va semblant, no? Sembla que la trama, aquesta espectra, que sembla que la venguin com si fos allò... Sí, sí. El acabó ser... El acabó ser de les intrigues, doncs sí, potser en un principi sí, però després es desfala com un sucret al cafè. I dius, adéu, adéu, per tant, no? Què ha passat? I acaba com qualsevol dels villanos que ell comandava, no? I doncs, encara potser pitjor, que l'Ibano de la Més Guerra potser va ser el... sortir el nom, el actor espanyol, el... El Bardem. El Bardem, el Javier Bardem. Va saber molt a poc, però molt a poc. Totes les escenes, potser així, que és el que es valora més, avui dia, del senyor Bon, d'acció i tal, estan molt per sota el que jo anteriorment he vist. No, no, i no diguem, diguem així, la Sagaborn, que ara ens hem acabat volent tornar a revisar, amb el Matt Damon. Dius, ostres, si això és el que ha d'haver, doncs... No ha d'anar bé, ni el Horn, vols dir, que ja... No sé si potser ja s'acaba amb aquest actor i em buscaran un altre, no ho sé. Que sí, és cert, eh, vull dir. Home, perdó, el Roger Muld, per exemple, va fer de Gens Bon bastant més gran, que no pas el... el que hi ha ara, el Daniel Craig, que tenia 50 ben llargs. Però és que el Daniel Craig és un tio que, bueno, home, està cuidat físicament. Refereixo que no és una persona que diguis que, clar, ja té 50, pico, 60, i que diguis, clar, per això, vull dir, que jo, que físicament i de cara, no és un tio que ja hem vallit malament. Vull dir, podria seguir dos i tres Gens Bon. No ho sé, no ho sé, però no ho sé. No puc quedar clar. La pinta, tal com s'ha desenvolupat la trama, és que dius, bueno, sinta la cabeza, d'alguna manera. És que ara posar-se a pensar qui podia fer, o seguir-la, diguem, un altre Gens Bon, haver-hi tota la gent que puja ara, que hi ha molta gent jove, hi ha tios gansos i gent que dius, bueno, a mi jo sí que volen buscar un tio que sigui atractiu, que sigui fort, que sigui que tingui, que sigui canall... No ho sé, és que això ha d'aprendre moltíssim del que vulguin fer, però... Sí, per mi sí. Sí, sí, per mi sí. Bé, perfecte. Bueno, què passa? Passa alguna cosa? Estava pensant que, precisament, tu i jo hi ha dues pel·lícules que tupem d'una manera gairebé... i amb violenta, no? Ells WhatsApp i el Provisio, no? Dues pel·lícules que tu sempre marques com una fita impossible de país, no? Vaja, vull dir que no. Vaja, vull dir que no. A veure, jo he de dir una cosa. A la WhatsApp tinc que tornar a veure-la. Faré l'esforç i ho veuré una altra vegada. Ho faré. L'he vist una vegada, amb el seu moment... El Provisio no cal, de moment. No, perquè és que jo... Però ja, home, tu aquesta pel·lícula tu què vas sentir en Provisio? Sí, és Provisio. Alsomes Sanderson, el de Magnòlia, que ha fet l'última pel·lícula, que és una cosa psicotròpica i psicodèlica. Jo no vaig entrar en cap moment. És que em va semblar un despropòsit fora de lloc i fora de línia, de ritme. L'únic que em va agradar, t'ho dic en sèrio, és la posada en escena. Mira, aquí hi ha la tonteria, el que se n'hi ha a la decoració. Vaig dir, això mola un pebrot i la música mola un pebrot. Però el que és el concepte, el que és l'embolicat, és magnífic. Helga, que enteniu molt? Ho dius, sí. És un altre concepte. Aquí hi haott shredded, aggregate, armada, 700.000.000€. És la llanguana de mirar poc poc grups. És una pel·lícula important. Però el cobrir, que és impossible, no? No hi ha res, que sigui dolent, entre cometes. Però no vaig a entrar, no va a transmetre. De vegades són pel·lícules que no... I amb el puro bici, tira que monto. Tira que monto, és una cosa que com semblen. Un embolcall més lletxot, però molt ben ambientada. És una pel·lícula amb una ambientació perfecta. És a dir, com a fer la Florida de los años 70 amb una capacitat però increïble d'una imaginació bestial, però, en canvi, el tema, amb aquest cas, el tema, i el com es desenvolupa, em sembla totalment fora de allò. És que el tema ja l'havia representat massa bé a Humphrey Bogers, i, aleshores, és que és com difícil de superar aquell lliç total que va deixar aquell senyor en aquell moment. Jo crec que aquesta és la realitat. Però bé, ja... No, no, sí, sí, sí, sí. M'ha agradat resaltar-ho perquè... No, perquè són pel·lícules que dius que fa ràbia que no puguis entrar quan hagués pogut entrar directament amb el Thomas Sanderson aquest, però mira que ha fet pel·lícules raras de pebrots, he parlat clar, i ha entrat. I ha entrat bé. I ha encantat de la vida. La penúltima, aquella dels patroles, el patroli... O calla, aquesta no l'he vist, calla. Potser diria molt ràpid. Jo parlo del Boogie Nights, del Magnòlia... Si ara me'n recordo el que es diu, la que fa també el Daniel Day-Louis... Submarina, no. No, no, aquella, no, és ells. Això és del Vintembert. No, no, no, no. Vintembert, no. No, submarino no és... No, submarino, sí. Jo no refeixo aquesta, jo refeixo la que ara no em sortirà. Ja la trobaràs, va, que com vull. Aquesta patrolet no és la d'Ars Buentri, eh? No, ara t'he explicat. Patrolet, no. Com es deia, aquesta? És una pataforna patronífera, no? No. Ah, vale. La dels que van començar a explotar el patroli a Estats Units. Sí, però no és pastora. No, això era el Gangs of New York. There will be blood. I aquí es va traduir... Ostres, és que no em sona aquesta pel·lícula de res. A veure, ja... És el 2007, Pous d'Ambició. Sí. Ah! Pous d'Ambició, és a l'Anderson... Ho diu aquí, també? Sí, sí. A Daniel Day-Louis, aquelles... Ostres, vale, vale, vale. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula normal, és a dir, que no entra en els mons del Thunderstone, que s'alima... No, no, està clar, està clar. És una pel·lícula històrica, que segueix una química... Fans d'Angloff, per exemple. Exacte, exacte. Genial per mi. Genial. Però és que és genial, més això. Acabat, jo penso que ets posat aquí un senyor que el podem utilitzar com a referència, que evidentment ens posa el límit de les nostres possibilitats. O sigui, el que tu dius, dolenta, no, però no hi entro. I llavors això vol dir que hi ha alguna cosa que falla, no? Si més no, per tu. És el llenguatge, crec que jo, amb aquest cas cinematogràfic, que no ha sabut transmetre, o per mi no ha sabut transmetre, perquè... i crec que és una pel·lícula que va passar així... Tot i la magnífica ambientació i tot el temps. I el bon... i l'actor, que és, recordo, ara que s'ha quedat trencat, l'he porint-ho, com es diu ara, però, bueno, que, general, vull dir que són... és genial. A canvi, permeteu una llicència més, que és la que jo... El Joaquim Fénix. Sí, estipularia el... el d'això. O sigui, el senyor... el que parlàvem amb el Estadé Cúbric. La diferència, per exemple, que jo veig amb la pel·lícula aquesta i aquella altra de la tronja mecànica, és que, per mi, la tronja mecànica és una cosa que no anava massa enllà. Sí, que avui n'hi anava, però no hi anava i, en canvi, l'any passat jo la trobo, doncs, bueno, superlativa, no? Perquè penso que fa una evolució molt gran dins el món del cinema. Jo crec que la tronja mecànica era provocativa. A l'època buscava provocació. Ja és guai xut, és una provocació prelegant. No em diguis el per què. És una percepció d'una cosa que dius, mira que ve molt a la cama. Allò és físic, perdona, i això és... Exacte, i mira que és canyera, que diu el que diu, eh? Ja és guai xut, però dius, bueno, però és una cosa... una bogeria de joventut, eh? Que és magnífica, que té una estètica irrepetible, que la veus ara i dius, hostes, m'agrada Déu Senyor, com es podia fer, era políticament incorrecte fins a molir-te, i, en canvi, això és una cosa que et deixen anar, però és molt correcte, per mi és correcte. Vull dir, no, dins del que seria el discurs. No hi ha escobidències. Això és el que dius, bueno, està bé això. Perfecte, sí senyor. No hi ha entreprovells que està ben entrat. Sí, sí, sí. Ja la veurem, a veure si tinc temps. I farem un estudi més en profunditat. I tant, perfecte. Doncs, escolta, anem per les pel·lícules actuals, després ja parlarem de les persones que ens han deixat. Exacte. Heu dit una cosa que fa una estoneta de la mort de Harper Rhee, però jo el que llegeixo aquí és que és l'autora de la novel·la Matà, un rossinyol. És l'autora. Ah, vale, vale, vale, vale. No la trio. Calla, calla. És l'autora. Vale, vale, però aquí ens han crevat. Això és que a mi m'ha semblat escolar. Bé, en tot cas ho fem quan toca. I ara anem a... De què parlem, primer? El germà escoent o de...? Com vulguis. Si de cas comença pel germà escoent, i després jo parlaré de l'espot light, i farem una miqueta així de pel·lícules que són així més... Probables guanyadores d'algú. No ho sé, no ho sé. Jo crec que no, eh, aquesta dol d'allò, no. De l'ABCSR? No, aquesta no està nominada, no, perdona. No, que va, això no ho poden, no ho poden nominar, això. Perquè és una comèdia. Va, va, va, va, és una manera... Un clafòlibut, va. Ui, ui, però una cosa... Explica, explica. Això del ABCSR, no? El germà escoent. Estem també situats en els anys... No ho sabria dir, però els anys 70 o... 50 anys. 50 fins i tot, oi? A mi hi ha els pèplums i tot allò. Sí, jo crec que sí. No, ara no. M'ha quedat gladiator i ja està. Gladiator, no, però això sí que... Això sí que es copsa, que ho fa anterior. Escolta, el que vaig trobar molt interessant... Va ser el actor aquest, el Joss Brolin. Ah, sí? És molt competent, aquest paio, no? Dono una textura... Sí, sí, sí. Aquest sortia sicario, per exemple. Sí. I bordava... Sí, sí, sí, ho he vist avui, també. T'ho rota, aquesta. Bé, doncs, aquesta ja m'ha esperat l'altre dia, molt bé, no? Doncs, llavors, els germans coent... Doncs jo penso que fan el mateix, de sempre. Jo crec que s'assembla i força amb el mort entre les flors. Perquè hi ha un senyor que és el mediador, que probablement, a vegades, els mediadors... podrien arribar a ser les persones... A més, o sigui, més emblemàtiques del que representa la conservació de l'establiment, més emblemàtiques, vol dir, més responsables... Exacte. Exacte. I llavors, del que parlen aquí és d'aquesta responsabilitat, eh? És que és curiós, perquè a la pel·lícula Morte Entre les Flors... La recordeu bé, oi? No l'aire, però bueno... Dues bandes així que estan rivalitzant i n'hi ha un pel mig, eh? És el que mira d'aquell... No se'n vagi a l'aire, vull dir, perquè el canvi de l'aire és clar, llavors, que estem conservant aquí, si fas aquesta feina, no? Que no hi hagi morts que, en definitiva, són persones que estan atrapades, i em penso que ho podem dir en tota la llicència moral del món, no? Que estan atrapades dins unes dinàmiques, que, veritablement, és difícil que puguin estar orgullosos, o no sé, que siguin els que em matin més... No l'has vist, està mort d'entre l'escola. Sí, però fa molt de temps. Vaig veure fa un any, jo o així. Llavors, aquella pel·lícula m'hi ha fet pensar molt, el paper que té aquell senyor, doncs agafeu aquell senyor al mig de les màfies i poseu-lo al Hollywood. El Gabriel Bayern, no? Em sembla que era? Sí. Sí, Gabriel, sí. Llavors, el poseu a Hollywood, en aquests anys 50, amb els peplums i tot el que representarà els musicals. Per cert, l'ambientació de tot el que representen els trossos de pel·lícula, que d'allò, molt bé, eh? Musicals. Ai, quina meravella, fins i tot un western i fins i tot l'heroi d'un western. Que no és que et puguis identificar amb el John Wayne, però amb algú. L'artesania del cinema. Sí, sí, sí. I de la manera que, per exemple, un senyor que fa un western i que és un gran actor i que no mà s'espavilat, però canvia la fi, eh? Resulta perquè a tothom agrada i tot això, que es permeten el luxe de posar-lo en contacte amb una xicota, que, com ell, també té aquesta virtut, que cau bé i els dirigeixen bé. Quan va per amants d'un suposat, diria jo... Què et diré? Quin realitzador d'aquesta època? Billy Wilder, per exemple. O bé el gent negol·lesco. A les costures, llavors. Ah, sí, llavors ja... Llavors ja el diuen. Què passa amb aquest paio? Això no va tan bé. I una cosa és que el productor m'ha dit que vingui i tal. Doncs mira, ara, com va aquesta frase? No es veien com per la pacient. És una comèdia, com a temps. És una comèdia. No té res a veure, no és país para viejos, eh? Tot i que, curiosament... Un altre pel·lícula que no vaig compregar. No. No vaig compregar perquè no em vaig creure el Javier Bardem. S'està tornant un increïent. Totalment. No, és que no vaig comulgar per el paper de Javier Bardem. Molt forçat, aquest paper. Exacte. La història és magnífica, el tempo és magnífic. Deus, jo en canvi, estic començó, que no em farà mai més cap de tan bo. Potser posi'm així. A mi, és que no m'ho vaig creure. No, no em diguis el per què. I mira que perdem el crec bastant, eh? Però no... Vaig veure amb l'Antestà Canotxets, que, per exemple, va semblar una feia de conya. És que era creïble el 100%. I aquí, en canvi, amb aquell pentinarit i aquella cosa... És que no va estar molt encertat. I ja hi va grinyolar. El disseny no funcionava, vaig. No, no, no, i de forma en què parlava, i de forma en què moltes coses no em va acabar d'acumetxar. Veus, amb aquesta pel·lícula el que tenim també és aquell punt, no? Aquell punt de dir... Escolta, la societat que tenim és aquesta. I aquí també, o que teníem. En el Holy Ghost aquell, no? I llavors diu, i com que és aquesta, qualsevol que surti... O sigui, que vulgui fer-se l'espabilat i sortir del que és la normalitat. I intenti no sé quina mena de profit treure, de no sé quina mena de situació, no, eh? Les situacions estan controlades, sempre. Evidentment que no. I el Javier Bardem, no? Vull dir, què és el que et dius? Últimament el Gusto Sart, també, que ho ha arreglat tot. El Gusto Sart, a base d'hòstia... Hi ha un altre que no és el Javier Bardem, allà, que és com un figura, també, d'aquesta mediació, per dir-ho d'una manera, no? Clar, clar, sí, sí. Perquè és clar, aquí estem parlant del mediador, també, que és aquells que són els rics més rics de tots, no? Perquè trafiquen amb el que trafiquen. I llavors diu, eh, tu, escolta, ens ha desapregut aquesta quantitat, recupera-la, no? Amb el risc de trobar-se amb un Bardem que supera les pròpies franquícies que tenen, establertes, per dir-ho d'una manera, no? Que és el que permeteu una validesa, aquella pel·lícula. Però ja també sortia el Xos Brolin. També sortia, ja. Sí, era el que rebia pobret. Ah, el que dispara i tal. Era l'antagonista del... Sí, l'antiaroi. No, l'antiaroi, l'antiaroi, l'antagonista. Sí, sí, sí, bueno, que rivalitza la seva efectivitat. Tela, també, això, no? Bé, estem descobrint els germans coin, no? S'han posat amb el món del cinema, això no agrada. Perquè el senyam, el tenim mitificat. Podem o no? Tu, d'una manera i jo, d'una altra. Sí, clar. I que, escolta, que ens el rebaixin, no sé què, això, no? Clar, clar. No estic una paquita rica o una cosa... Un perió argentina, molt, molt, i tant. Acalla l'altre dia. Molt iràs, de mi. D'arriba. El recordo que hem de compartir cotxe, últimament. Ah, sí? Ah, sí? Potser no arribes a que no. No, que no hi he cabet. No, que no. A partir d'ara, que anem a veure el mateix poble... Ah, tu sí, l'enveïns. Sí, l'enveïns. Tracte el bé, ara, perquè si no estàs perdut. Des del balcó li diré, veci, no? Bé, doncs suposo que queda presentada, eh? Amb això ja us podeu fer una idea tot molt ben fet. Vull dir, realment, una recrèccia exquisita dels troços que presenta. Tant musicals. Estic amb musical més porig, no el feia en aquella època. Ells aquí ho magnifiquen, això. Però també està bé, no? Esclar. Jo tinc ganes d'un musical, eh? Però qui tu? Escolta, guà. Jo sóc de musicals. I les carles jocs et són. Què? Que surti. Ja la voreu. Explosiva, no? Jo, que dius... A més, que surti. Que surti massa poc, que vull dir poquíssim, a més a més, no? D'estaca, jo. Però tu, una cosa. Jo penso que quan una... no massa, eh? No, avall, pensava que dius que referies això de carrera abans. En tot cas, en quant a fets no mostrats, però... Ja. Quan la puguem veure, no, és tota una qüestió moral, també, eh? De moralitat n'hi ha molta, en les pel·lícules dels germans Coen. No ho dotem. Sí, perquè, diguem-nosos i tal, no són gent d'anual·lar gent, eh? Els Coen no es interessa aquest tema. Jo crec que en directors que de seguida et despullen algú, et fa una sena de sexe. És una altra línia. Sí, és una altra línia. Molt bé, molt bé. Jo vaig a parlar d'una pel·lícula que es diu Spotlight. Perdona, si fixes, a les pel·lícules del Tarantino tampoc surgen d'espullada. Jo soc irreverent. És veritat, és cert. Perquè hi busca potser una línia molt més... Que li vols condicionar... No, però a mi també... A los 8 no es poden... Això... No, no, però, si fixes... Alguna escena pot haver sortit... Jo què sé, recordi, no? A Jackie Brown. Sí, però perquè era un blaxplotation d'aquells... Sí, però ja està. Però no és veritat. El mala xicota que fa de protagonista en aquella pel·lícula és... És potentíssima. Clar, però físicament potser va curta i va senyida, però no... I la Bridget Fonda, també, que... És la beneficia, el... El d'això, com es diu, el Robert De Niro. O tampoc sorrent. És veritat, hostia. Fondido en negro. Ja ve suficient, no? No hem d'anar més enllà, no? Parlem després de l'Odiosos 8. Que ja comentrem una miqueta. Però abans vull parlar de les pel·lícules sencera i íntegra, que és nominadíssima als Oscars i tal. I, a part d'això... Jo què tenia? Sí, exacte. Molt, molt, molt... No ho has enunciat. Hi ha hagut anys que he vist els espícoles als Oscars i tal. Que bé, que tal, no? Vull dir, que xules, aquestes pel·lícules. No. Mira que he vist, ja vam parlar del Mad Max, que vam comentar, l'hi tal, amb el seu moment, el Puente de los Espíes, he vist la Gran Apuesta, ara he vist Spotlight, totes les nominades a les meves pel·lícules. I el Renacido, les viste? No, no, no. Ja ho veuré, ja ho veuré. Però en refereixo a aquestes quatre, que són quatre referents i tal, fill meu. Aquesta de Spotlight és la que més s'aguanta, en general. Però jo no sé si els americans volen... Necessiten nous directors, perquè tant el director de la Gran Apuesta, com el director de Spotlight, són directors absolutament... Vull dir, el Thomas McCarthy de la Gran Apuesta, és un director que se m'ha dirigit a Will Ferrell. Ha fet comediotes, que es diuen d'aquests americanes, i he fet una pel·lícula, pum, això de la història aquesta, de l'Embert Roder, que va explicar la setmana passada, que és una cosa que dius, a veure m'interessa fins a un límit, és com si envies a Amèrica aquesta pel·lícula del Várcenas. A veure. Té un interès, però fins a una línia, clar. Diuen que està molt bé. Diu que el tio és genial. Però que aquí pot interessar, però que nosaltres, aquest tema que ja el sabem, i aquí passa, no semblant perquè és un tema més per desgràcia, més universal. I últimament és actual. A més, a l'Estat d'Espanya l'ha passat unes quantes, a los de Gineris de Cristo. Sí, sí. Una miqueta d'aquesta línia, però bé, és una pel·lícula correctíssima. També el director, que no me'n recordo ara, em sembla que es diu Macàdam, també és un director que no ha fet gaire cosa. Són pel·lícules d'aquella manera, i tothom ha parat d'aquesta pel·lícula com una gran obra d'art. És una pel·lícula terriblement correcta. És una pel·lícula d'Oscar. És una pel·lícula perfecta, impecable. No li falta ni res, vull dir, és genial. Ni sobra, tampoc. Tenim un gran que és a Michael Keaton, que porta aquest grup, que m'he explicat de què va això de l'espotlite, que ho diuen al primer minut, no parles més. I llavors hi ha dos, que és el Marc Rufalo, i el que és l'haurat el rei Txell Adams. Macadams, o Adams, i tal. Macadams, és el que es diu. I tal, que estan nominats tots dos, el millor actor de repartiment que no guanyaran. Ja us ho dic. No perquè ho facin malament, sinó perquè tenen aquest windslat fent allò de les tifs jocs. I el de repartiment no sé qui havia... M'ho van dir l'altre dia. Ara me'n recordo, però em refereixo, que no crec que siguin aquests i tal. Quins dies són els Òscars, per cert? A 28. Jo us l'hi menja que ve, o així. Llavors, què passa? És una pel·lícula que tracta sobre els abusos sexuals de l'església, però ho focalitzen a Boston. Per tant... Sí, sí, sí, molt, eh? Es focalitza la pel·lícula sinissí amb un petit flashback a l'any 76, una escena molt determinada, molt concreta, que es veu que hi ha un intent de... de cobrir el que seria aquests maltractants... Aquests abusos, que es donen, i salta la informació a l'any 2000. 2001, em sembla que és, abans dels 70 anys de l'11 de setembre, que també surten per allà. I, bueno, i a partir d'aquí hi ha un equip dins el Boston Globe, que es diuen l'equip de Spotlight, que és un equip d'investigació. Això és sobre els més 3 minuts, no? Que dirigeix Michael Kitton i que tenen 3 curritos, molt 3 periodistes, que és el Marc Rufaro, la Rachel McAdams, un altre que, no tal? I per sobre hi ha un director, que es diu, que és el Liv Shriver, aquest que és el marit de l'Anàmig Watts. Però no ho quede això, no va... No, no, no, ho dic perquè... No vaig mirar, però no vaig en recordar de veure les pel·lícules, i vaig dir que és el marit de l'Anàmig Watts. Però, bueno, una mica de referent. I bé, i la pel·lícula en sí, insisteixo, està molt bé. Però és aquesta línia de pel·lícula que passa al 70% dins del que seria la redacció. Tots els somres del president... Sí, Xarran, tots els somres del president, el que dèiem, aquesta línia. Que està molt bé, no et dic que no. Zodiac. Sí, zodiac. És una veritat estètica, que una mica veu de la gran apuesta, amb un altre concepte, però és aquesta cosa que dius... Ostres, això jo he vist una altra vegada, que està molt ben fet, que està molt guai, que està molt ben posat als actors. Però s'haurà de dir una cosa, i és que quan els testimonis parlen... A veure, haguéssim pogut ser, potser, més punyents. No vull dir més clars, més punyents, s'haurà d'explicar. Són altos ensurats o què? Jo crec que han posat una mica de filtres. Jo crec que es parla, però no s'ha pogut ser massa gràcia, perquè és un tema molt delicat. Quan les informacions que corren són brutals. Dins d'ells propis mateixos. Llavors, quan treu els personatges per comentar, és a dir, no cauen amb l'accés del dramatisme, ni amb l'accés de una cosa trucolenta, ni molt menys, però crec que li faltaria un punx, un cop que diguis... Ostres, que et descoloqui, una miqueta, que et doni que diguis que fort. Perquè és molt fort el tema, però sigues més transparent. Tinguis un parell de nassos i tira cap endavant i deixa ben clar el que feien aquesta gentusa. No el que feien, no per morbos, sinó per d'aixeclar. Llavors, aquí és on jo crec que patina una miqueta, ho intenta un parell de vegades, però quan ja s'utilitza certes terminiologies... Bum, dius, tira endavant, tira, si ja anaves bé, si ja anaves bé, però tothom s'acaba l'escena, frena, me'n vaig, surto, dius, home, no. Perquè cada vegada... Però cada vegada és més... És més vàlid el fet de no condemnar. Sí, és el tema, potser, de l'Elipsi, famosa cinematogràfica, el fet d'allà ja s'ha de donar parentès, però el cinema jo crec que ha d'arribar un moment que ha de ser també realista. I aquest realisme ha desaparegut. I això, el ritme italià crea molt clar. Per què no tornem a fer una mica de realisme social? Això ho trobaràs amb la pel·lícula que ja la vaig comentar. No farà ni mig any que és el Club, una pel·lícula xileja. Exacte, no l'he vist, però ja m'ho has comentat. Aquella, sí, aquella va, el que tu dius, va la jugular. O sigui, s'ha acabat. I, a més, amb una qualitat argumental extraordinària, perquè, en definitiva, el que va anar a demostrar que ens pensem com és que no feien res quan aquestes coses passaven, i si que feien, el que passa és que era tremendament difícil actuar d'una manera coherent amb els interessos de la pròpia institució que representen i com els portaven amb tota aquesta colla que, en definitiva, havien sortit de norma. En aquesta pel·lícula, jo el que he llegit és una crítica d'un periodista que m'ha agradat molt. I aquest periodista el que destaca és que la virtut d'aquest film és, precisament, el posicionament no moral, sinó tot el contrari, sinó el posicionament periodístic. I la pel·lícula és un programa cital en aquest sentit. Clar, ho és, eh? El periodístic és brutal. Doncs això és el que destaca un periodista d'aquí, eh? És a dir, com investigues una notícia fins a les últimes conseqüències, ho tens perfectament posat d'aquí. I això és un valor en símptomes. La pel·lícula en sí és magnífica, jo ho negaré. I penso que és el que hem de saber, també, nosaltres, l'especà. Exacte. Però que me'n refereixo amb aquesta part, això està claríssim, és un pel·lícula impecable. Però quan entrem amb la temàtica, és a dir, que la temàtica sigui un fil argumental que et porti a un límit, a presentar. Clar, en un principi dius, vale, es va movent, es va movent, al final, els suposats 10 són 90. Vull dir, que el capellans o els senadors que han fet això, amb aquell espai, amb un és un 6% dels capellans de Boston, amb el que això comporta de milers de víctimes, clar. Quan et diuen això... No parlis de víctimes. Aquest és el gran problema. És parlant de víctimes, eh? Ja, ja. Per això he utilitzat aquest terme. Aquí sí que no hi ha dubte, oi? Clar, clar, no, exacte. Però si nosaltres utilitzem un terme, la qual el fet... O sigui, el mort víctima ho posa el pròpia que t'escolta, sense necessitat d'aquest olíaport... No, no, no, clar, evidentment. És que aquí és on... El que vaig llegint, eh? Sí, sí, no, no, però aquí el que tracta, el que sí que és una cosa com molt... Clar, és que això és molt delicat. No sé com plantejar-ho. Ho és molt delicat. Plantegem l'alament de que... Aquests afectats, o diguem, la paraula que vulgueu, no sé, que han patit aquests abusos... Poco molt... Han hagut de passar per un procés psicològic, vale? Molt. Lògic, un dol, que bàsicament l'ha portat a unes certes ediccions. I aquí no estic dalt. No és que estigui d'acord, sembla com molt arquetípic. M'entens a què vull dir? El fet d'haver passat per una situació terrible com aquesta, comporta que ens hi ha al món de les drogues. Això... M'entens a què vull dir? Deixa molt clar aquestes línies, o drogues, o alcohol... A veure, és complicat superar, potser, això, no? M'entens a què vull dir? No té per què? L'altre dia... És un cliché que a mi no m'agrada de la pel·lícula, però, en canvi, el general, com tu dius, és un exercici paradístic brutal. Brutal. L'altre dia, el nostre amic de cornellatge, en Tardàs, va trobar amb una situació molt complexa, perquè ell avui està a prop del senyor Tegui, que sortirà ara de la presó, després de la connena. Sí, ho sé. És de cornellatge, que tothom. No ho sabia jo. I som molt amics. Ho conec molt bé. Llavors, aquest senyor que li va tocar, que això també m'ha estrenyat i ja veurem, perquè això s'escriurà... Doncs el van fer anar amb una cadena televisiva, que tampoc sé quina és, però el que sí que llegir és un article sobre de la manera que el van anar... que el van anar martiritzant en aquest sentit. I això és el que m'hi ha fet pensar. O sigui, tu aniràs allà. Moltes li aniràs demà. I trobaràs a un senyor que, amb la seva organització, hi ha hagut persones que han estat mortes i han estat tal i qual. Per això dic que el que hi havia i provocava aquesta situació era molt mala persona, crec que jo. Perquè estava marcando una pauta, que fins i tot una condemna, jo diria, a una persona que, en tot cas, si hi ha alguna afinitat, que és el que sempre ens va provocar durant forces anys, quan teníem instal·lat el terrorisme paraules. Sí, sí, sí. No ho trec ni poso, paraules. El terrorisme dins l'estat espanyol ens costava molt saber diferenciar si allò era o no era just o lloc clar. D'acord? Sí, sí, sí. I aquesta és una d'aquelles coses que, precisament allò més delicat, probablement, és el que més difícil és de tractar i d'on ens hi hem d'esforçar més. Precisament per no caure en el fet, i avui també ho comentava, en el fet de no apassionar la gent, sinó de fer-la reflexionar, que és molt diferent. Sí, sí. Però val la pena, eh? I una miqueta d'on sabeu? Però la pel·lícula molt completa... No ho sé, val la pena. Jaume, parles del dit-pull, aquest. Aquesta sí que és passió total. Sí, això és... Un poc de vergonya, tinc entès. Sí, sí, aquest és un poc de vergonya. És un superaròid poc de vergonya, o què és això? Sí, sí, és un superaròid poc de vergonya, que dins el món de la Marvel, no? Sí. Pel que hi vaig interpretar, no m'havia d'agradar, o sigui... Però en el fons no deixa de ser, i això ho vaig trobar interessant, no deixa de ser un incrèdulo en tot. Vull dir, al capdia de la fi, aquesta vida... Escolta, què coll és, tota aquesta pretensió de moralitat, i del que està bé, el que està malament, a menjar o tirar milles, i tal. Bé, al capdia de la fi es contradiu, això. Això, quan comença la pel·lícula, el tenim en aquesta textura, però després es contradiu, perquè coneixem una noia... I se li acaben tots els arguments, en definitiva, ja no seguirà creient el mateix, però no deixa de ser una gran contradicció. I aquí vaig veure un valor molt interessant, segons el meu criteri, no? Perquè tot el que fa és irreverent total, que és el que dius tu, no? És un secundari de l'univers Marvel, pel que jo interpreto, i jo desconec això. Estan parlant dels superes ois, en definitiva, aquelles persones que han adquirit, com sigui, doncs uns superpoders, no? I les lluites entre ells són... Bueno, no veig ni res, no? I llavors, aquí, el que passa és que aquí, i crec que aquest és un punt interessant, resulta que ell acaba que és malalt, té un tumor com una catadral, i ja està fent empaditència per dir-ho d'una manera, no? I de cop i volta, se li apareix un personatge que li ofereix que, bueno, que sigui un tractament, que això li permetrà, doncs, tenir, vull dir, guarir-lo, guarir-se del tumor que té, i, paral·lelament, tindrà uns supers poders que talguis. Clar, tot això no pot ser d'altra cosa que un... On és la trampa? Sí, no, que vull dir que una trampa, no? Vull dir, però trobo que té un ideó de la manera que basteixen el personatge aquest. Ara bé, la segona part és... Però què fa per ser irreverent? Irreverent, insulta, sempre l'entreu, sí. Vull dir, és molt poc amable amb ningú. Vull dir, entre...Torrente? Sí. Bueno, exacte, un torrente amb versió, en tot cas, còmic, en tot cas, còmic, no? Vull dir, no còmica, còmic. Vull dir, creat o generat dins del que és el còmic, no? I, llavors, això sempre està present. Vull dir, sempre hi ha una exageració molt gran, no? Així com el torrent intenta ser creïble, o intenta ser un referent d'aquesta societat. Vull dir, i amb el seu caràcter, pel poc que he vist. El torrent té, bueno, tampoc cal veure, a vegades, segons què, perquè ja saps de què va, no? Però tal com ha bastit, sembla que un espidermen. No té un aire, no? Sí, va d'espidermen, que és un neix, també, reneix, dels cèndoles i tot el nou... Vale, vale, vale. Vaig veure per la tele, vaig veure per el metro, un cartell que ve el dit pul aquest, que potser ha dit pul, i se'l veu d'esquenes, tocant-se el cul així. Sí, sí. I la dius, què és això? Com tocant-se el cul amb una posició molt femenina, dius, això és un superheroi, clar. I això et pot dir una anantat si què passa amb aquest tio, perquè és que no estava perdudíssim, no? I no sé ni qui és, ni d'on venia, això, no? Sí, sí, sí. Bueno, doncs... Ja ho sabeu, no? Però és que la tida està ben feta, té això. Curiosa, bueno, aquí jo no. Jo no faria un pas per veure això, però clar, que a vegades tens algú que diu... No, aquí ho veuràs. Bueno, però això... Escolta, jo et deixo entrar, diu, no, no. Jo no et vull. És curiós, això, no? Perquè els dents, jo penso que són com una mica valentia. No, jo ja vaig a la meva i tal, no? En aquest cas encara no ha arribat a l'alpura aquest. Ja, ja. Però, bueno, el canvi de la fiesta es veia en cinema. Què vol dir, això? Que tant ell com jo, i aquesta va ser una de les coses que vaig veure que ell s'havia posat, la distància de tota la violència que hi era, perquè és tremendo, no es moren mai aquests. No sé, el 3 del cap, però sí. S'ha acabat el bronqui. És com clavar l'estaca al vampir. Al vampir, igual. S'ha acabat, ja. Ràpid, vaja, ràpid, eficient. Amb un recital que intenta una d'Oi explicar-li, i tal, ja... Ja m'entens. Sí, sí, directament. Mare meva. Vull dir, una exageració que jo no havia vist, et sembla res de tot això, i ell n'ha quedat ben servit. El superoroi sempre són seriosos, fan coses, vull dir, salven el món, i no sé, no? Sí, sí, que hi ha pel·lícula que sortia... Bé, on és, per dir-me'n? Sí, però n'hi havia una, que deia fer uns quants anyets. No, a més, del 2010 o 2007, ara no sé... A l'internader? No, que sortia... Ai... Mare meva, sortia al començar una xapeta, jo, de l'acid. Ah, sí, de l'acid, a la Smile. Sí, sí, sí, començava per allà. Que sortia el professor Manhattan. Al CinCity, no, ja no. No, ara buscaré. Ja ho trobarem, ja ho comentarem. Mentre estant, faré un recordatori ràpid, a Jo Pim-Pam-Pum, de los audiosos 8, del senyor Tarantino, que, bueno, ja sé que jo soc forofó de Tarantino, jo m'he atregat tot, imagino que molta gent ho hem fet. Són 8 pel·lícules, tampoc són tantes. Una és doble, perquè el Kilville em sembla que són dos versions, dos parts, no? La veritat és que jo m'agraden molt el Tarantino, però els últims Tarantinos és com que dices, bueno, vale. A mi em sembla que ha fet molts homenatges, no? Ja ho deia Masal Jack i Brown amb el Blacksplotation, en aquelles pel·lícules de, diguem, de 170, de 100 de color... Watchmen. A Watchmen, no sé si l'heu vist. Bé, oi? És d'un milloret que hem fet, de... Còmic. De còmic. No és de Marvel, aquesta. Però hi ha un moment que potser es fa un pel massa a massa. Però és que xonda o és seriosa? No, no, no. És un estil sinciti, per dir alguna cosa. Ah, vale, vale. Però potser més sèria, encara. Més sèria. Però hi ha un moment que dius... La part més... potser més rara, més fric dels... És on no l'he vist, Watchmen. Mira que van parlar bé d'aquella... Jo recordo que van parlar bé de Watchmen. No sé per quin motiu, si era un director o algo interessant, però no tinc mal recordar del que veien. El director és... Molt bé. Doncs el que deia, en el Tarantino, no és el que tenim referents com Palfixio, tenim referents com la primera Reservoir Dogs, que és genial, i d'altres perigües com Kilville, que a mi en Kilville em sembla, un prodigi de l'acció, de, evidentment, un homenatge a Tremendu, que també hi ha una mica d'homenatge a l'Alwester. No n'agarrem, dins de Kilville, però sobretot aquelles pel·lícules d'acció d'arts marcials i aquesta història amb una lluma zurman que em sembla magnífica, que és un dels millors papers que ha fet amb sa vida. Però és que a mi a volta va començar la cosa a evolucionar, no? A mi i a los malditos bastardos, i a mi em va... És una altra història, veiem ment. A mi no em va agradar massa del tot. Jo vaig veure aquí com si estigués una mica racionalitzant la seva manera de fer. A mi m'encanta la capacitat que tenia Tarantino de cop i volta, donar-te, vull dir, un cop de sorpresa, no? Vull dir que et deixava bastavellat. Vull dir, jo què sé, pel fiction, el cotxe va en parla, i a punt li fot un tret i bum, vull dir, aquell servei d'aquell pobre home, anava tot el cotxe, van acabar tots, fets un cristo. Vull dir, aquests cops, no? Vull dir, a mi és el que m'agradava de Tarantino, aquesta sorpresa. Però bueno, per dir alguna cosa, és un exemple selvatge, però és així. En canvi, les últimes tres pel·lícules, el Django de Sencadenado, que aquesta de les meves bastards i aquesta de les seves 8, ha baixat el ritme d'una manera, agafat com a referèndum a Sergio León, que està molt bé, a menys amb aquesta última, no parlo de l'anterior, que no és el mateix, però anem per aquí, no? Aquí ha agafat, és a dir, el més, el ritme més lent possible que puguis trobar, que hi ha Sergio León i era lent, agafat en Guillem Morricón, li ha fet davant de Sonora, evidentment, agafat unes lletres que recorden moltíssim que van ser del western del 70, d'aquest bon home, i agafat avui personatges que van sumant-se a mesura, que van passant coses, ho separen diversos blocs, un bloc número 1, no sé què, la merceria, no sé què, va canviant, i a partir d'aquí es van coneixent ells, i si hi ha unos vincles, hi ha un xèrids, i ningú es fia entre ells, hi ha una desconfiència, no? I hi ha una mena com de cosa, que no a més dins d'un espai sempre congelat, vull dir, el mitjú és nevat, és a dir, de la baix, no vull dir que, com que veiem, no es poden noar, clar, amb una gent i fer-li són lleis, que la nomineta millor actriu secundària, i que no sé per què, jo encara em preocupa perquè no deixa de ser el sac... perdoneu, oi, ja saps qui no són masclistes, el sac d'hòsties del carràsel. Quan es passa, li fa un buf, li trenca el nas, perquè és una buscada que acabarà la forca, és una d'aquestes, és un cazarrecompenses, i aquesta és la maltracta, com si fos un animalot, i clar, dius, ostres, aquí sí que és potser quan és un alterantí només salvatge, però és que tot el d'un altre, vull dir, el Samuel L. Jackson, és que és molt lenta, no hi ha una... es parlen de coses, però molt banals, vull dir, ostres, tu eres el general tal, jo estuve, no sé, contigo, i parlen durant 2 minuts de la guerra, saps, americana... Però això tenia un alterantí, no, eh? Sí! Que ens atava un tema trivial i absurd, i s'hi recreava, va ser bé. Clar, i això pel fiction hi ha aquella... Si els macdonals i les hamburgueses... Exacte. Però això que feia el reservardocs i pel fiction, aquella escena que estan d'esquena, el clatell que es tira ja mitja hora, aquell parlant, recordes aquella imatge, no? Sí, sí, sí. Que sona l'Institut Guèder, una cançó que m'encanta del Grín, tu constantment, amb un cimfin, dius, tio, què estàs fent? Però després... passaven coses, aquí no passa res. Per el fiction hi havia situacions de l'absurt. Clar, sí. Estàs barallant, entres en una botiga i resulta que hi ha uns tios que agafen, te'n segresten, porten a baix, i abusen de tu. Exacte, exacte. A veure, d'on de bas, això? Però això és el que mola la tarantina. I encima, a més a més, s'equivoquen, perquè hi violen el cap o d'una màfia. El cap o d'una màfia, dius. És una bestiesa, vull dir. Són coses així, sí, sí, sí. O l'home zurman quan agafa que la tia agafa la soledosa i agafa i li claven allà la tia fot aquell cop. Per exemple? És hostia. Vull dir, què passa aquí? O aquí el Vil, aquí el Vil és un món de sorpreses, de sorpreses brutals, no vull dir. Per mi aquí ja no era tan sorpreso el que et mostrava, ja era més... Ja te'ls esperaves, esperaves alguna cosa. Lògicament. Però és que era un... per mi era un detxado que es diu en castellà de maltractament. Sí, sí, de tot, vull dir. De com arribar al límit de la violència, vull dir, d'una forma, bueno, passada de volta, és un muntatge impecable. És d'una qualitat al muntatge. Jo és que aquí el Vil per mi és la meva preferida, ho sento, vull dir. Com a bèstia, però em sembla aquest tipus de ficció en què d'aquestes dues. I Reservoir Dogs també em fa una felicitació, però és que no sé, no sé, és un plantejament. Sí, a mi no m'arriba massa el senyor Tarantino, no? El conec que és un senyor que monta molt bé, doncs molt directivament, és un senyor que domina la gramàtica cinematogràfica totalment, sense conèixer la jo de fer a pa, no m'atreveria pas a fer una lliçó d'això, o a fer-la... No m'agradaria dir-te en els mèrits, no m'agradaria dir-te en els mèrits. Però, esclar, llavors dius, bé, aviam, per exemple, amb aquesta, que dius, que de les dues últimes, el bastardos i el jango. Clar, dius, hòstia, tu, què vols que et digui, tot això, no? O no em porten. Exacte, és que no porten jo. No em dius, no m'estàs dient res, que m'hi puc interessar. I aquesta última no porten jo. Aquesta és que no porten jo. Nosaltres encara hi havia una... Fixa-hi com, a mi et fa un retrat d'un món, encara que tu no hi estiguis, saps que existeix. Exacte. I que, bé, és un món, evidentment, molt exagerat per part d'ell, però que dius, hòstia, hi ha un element, quan toca la realitat pel paper d'avui dia, és quan potser el talentera és més interessant. Quan se'n va en entorns, pretèrits, pretèrits, és quan potser, per mi, hi falta grinyola, tant amb els nazis com amb això dels westerns. Aquí no, és que hi ha ni el muntatge, és que hi ha alguna gràcia que... No, és que no té gràcia, en cap lloc. És com si jo ho hagués viviscut, és com si ell vingués d'aquests mons sordits, que et mostra. En canvi, quan hi ha un western, és el que ell ha vist pels films. Clar, clar, clar, ha vist molt. I aquí dius, uf! Clar, i es fa un homenatge, és l'únic que et preocupa. A l'altre dia parlava, jo no l'he vist encara, però això de regressió. Clar, en Dian és un magnífic exercici... Un moment. Qui hi ha, bueno, de Hitchcock. Però és una pel·lícula buida. És una merda, de pel·lícula, però ara com a fer una pel·lícula? Estilo Hitchcock, perfecte. Per exemple, a Django hi havia trets que et recordaven a Pulp Fiction. Com a mi, per exemple, els diàlegs que tenia el major d'OM, que era el Samuel L. Jackson, eren, per mi, potser de l'Omillo de la pel·lícula. L'Omillo de la pel·lícula. Amb el perit aquell, que es pot dir que ell es creia un blanc, d'alguna manera, i tractava a la gent de color als negres, com si fos una terrassa diferent amb ell. Clar, clar, clar. A més, era una altra mena de ciutadans. Sí, sí, sí. I quan se sent allà amb el copot de cunyac, xerrant de tu a tu amb el seu amo, que resuda que és el que... Ell és esclav d'ell, dius que hi ha algú que no em diga, tu trobaves, hòstia, veus, aquí, aquí. És xucant, però en canvi, aquí no hi ha res que diguis. A banda de tant en tant, que li foto un copa aquella, dius, home, és que tampoc, és qüestió de... Quan la veiem ja... Bueno, parlem d'altres coses. Hi ha un moment de parlar de dos situacions, l'amor de la victora, no? Sí, home, matar un rossinyol és una pel·lícula d'aquelles que... Més magnífica. Quina meravella, no? La veritat, és difícil fer... Quan era adolescent, fa molts anys. Ah, jo no hi era. És la pel·lícula dos vegades, però... És que no... Recordo més la pel·lícula que no passa la novel·la. La pel·lícula trascendit. La pel·lícula trascendit. Aquí sí que estaríem parlant, que en tot cas d'igual a igual, no? Perquè jo penso que ho ens ho peguen tot allà. Tot el que... El pobre que se la pot carregar i que no se la carrega, estem parlant del grossisme, del Gregor Ipec, de la manera... És que el Gregor Ipec és el mediador, veus? Avui ens ha sortit... És el que omple. És que sembla un paper... S'hi ha escrit per ell. Sí, però el Gregor Ipec, no t'ho perdis quan fa m'obridir, que és tot el contrari. I veus aquí? Quins registres va ser capaç de fer? A mi m'agradava molt el Gregor Ipec, eh? També. Vull dir, amb la pel·lícula, és un desagrandeixer que fa aquell paper, del paio que arriba de l'est, com per allà d'això. Sí, calla, avui allò busca... I la gent Simons. La història s'agrada, tio. El pare que fa justícia allà, el seu propi fill i tot allò, no? Sí, sí. Aquella pel·lícula és boníssima, també, de la manera que planteja la resolució dels temes, no precisament a partir de la violència, que en els westerns ja veus, no? Els westerns i tantes i altres coses. Jo recordo, perdó, un rossenyor, perquè quan la vaig veure al primer cop, potser tenia l'edat de la nena que sortia al film. I era la calidesa del film, que verso des de la mirada d'un nano, eh? Saps en aquí no s'assembla de la nit del que s'ha d'anar també, del xaltre. Ostres, sí. Però s'assembla molt. Sí, el ritme. Aquella capacitat que té, que cada plaga, i de bé és un element que aporta. Sí. Ja està. Ha aprofitat, ha aprofitat. Aquest tipus de muntatge, aquest ritme, això és el cinema clàssic americà, és que és una fórmula, que és meravellosa. És un cinema que vol enamorar aquestes pel·lícules de sòscars, que jo intento dir, és una pel·lícula que ha estat correctament. Aquella del nen aquell que em ballia. No que rejuvenia, també. A Benge i en Bató. Però és que tot això és aquesta tècnica que emsisteixo, que és el que busquen els directors americans. Bé, tenim 5 minuts. Parlem de l'Eco. De l'Eco. Sí, ja marxem. Sí, va morir un sabi. Sí, sí, no, evidentment, és un sabi, és un gènic, és un filòsof, és un historià de l'art, és un dels més grans. Sembla que no, però és un pàbo. És que abans que era història de la belleza, i de la feldat, que jo és meravellós. Jo tinc aquest llibre. Doncs és magnífic, vull dir, val la pena. Però abans d'això, dins la que seria la historiografia, la part d'ensa, del que seria quan estudies historià de l'art, que és en el meu cas, té llibres com la definició de l'art, i coses que dius, ostres, tu aprofundeixes tant que realment que et tornes boig. Una definició de l'art. És que va escriure un llibre de 400 pàgines, amb la qual la primera línia que viu, el pobre home que ja no hi és, però que em vaig en recordar tot a la parentela, que és l'art, és allò, que cadascú considera que és art. Sota aquesta premissa et fa un assaig dels 400 pàgines. Jo és que em tornava boig. Tots superbent documentat el que vulguis, però és una premissa que dius, mare, adeu senyor. Per on comencem? Molt bé, molt bé. És un tio que seria molt d'estètica, que seria molt d'una sèrie d'elements, i llavors un gran escriptor, llenguatge exacta, semiòtica, era un lletre ferit, era un humanista, i el nom de la Rosa, com a gran llibre, però hi ha llibres que realment, a vegades també eren molt dentsos, vaudolí, una sèrie d'obres que tractaven temes tan punyents, com la unificació italiana, que dius, ostres, una cosa que no ens toca a nosaltres, el 100% i que és una cosa molt localitzada. Hi ha qui diu que, per exemple, el penula focolt, després l'han reescrit a tractors com el d'en Braun per fer totes les pel·lícules i fer aquesta de... Exacte, de l'Arda de Vinc, el com es diu? El Código de Vinc, perquè per qui anava, el penula focolt era dents, com la mare del Tano. El penula focolt, i el nom de Rosa era molt més lleuger, perquè també hi havia... recorda que hi havia... i no t'os traduïa, ja t'apanyaves. Exacte. El lletí grec era com escriure amb anglès, com a italià. El nom de Rosa parla de les lògies. No. No són les lògies, no? No era una lògia. Jo crec que no, perquè estem parlant d'un element religiós. I la religiós... Era la censura, era... Era la por al gaudi de la vida. Però dins aquell... dins aquell monestir, hi ha diferents representants de diferents tendències, però no són saglars, perquè es farà això que són tots monjos, per tant, no podem parlar de lògies. Podem parlar de la millor diferència. Ordes, eh? Que puguin templar-hi... No, no, eren dominics, i els altres eren franciscans. Però dins d'aquesta línia sigui una línia potser més conservadora, o més ortodox, i els franciscans eren de Podemos. Sí. Era el vot de pobreza. El fals vot de pobreza, perquè tu te'n vas després, en principi, o... Està molt bé. La pel·lícula del llibre va en diferent, però les grans disputes dialectals dels franciscans vers la riquesa, i l'hostentació de l'església. Exacte. Jo era de Polín, xapó, no? Sí, però després, quan es feien els seus convents, eren uns convents de 4 pares de nassos. Però el comento franciscà, no de Puigardà, per exemple, té cagues. Però no costava diners, allò ho feien voluntaris. Donacions... Deixem-ho així. Fins al dijous que ve. Fins al dijous que... Per les voltes, previ un estel. El just de la fusta. Parlem de tot el que passa Sant Just. Soc una urbanita. Sí, jo també soc una urbanita. Una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Són molt delíçons.