Babilònia del 7/4/2016

Benvinguts un dia més al Babilònia. Avui estem gairebé tots, com sempre. Tenim la Rosa, què tal? Hola, bona tarda. Molt bé, quina potència, eh? Home, aquí preparada, ja. És que ve de... Sí. Ah, que bé. I això és important, d'allà on ve. Ah, vale, vale. Ja ens ho explicarà. Sí, ara, després de desigir que em donis pas. Molt bé. El Jaume, fantàstic, com sempre, amb la seva veu, eh? Vull dir que aquí no hi ha manera, eh? Això no, això se't té una i prou. I el David, també, que el David ja es posa a raviós, ja es posa ja d'això, eh? Va, també, la veu, és una altra de la Rosa, a peu, eh? El que no sabeu és que acaba de... acaba de fer... Quants anys? Ah, pocs. Bé, no. Els que faràs tu aviat. Sí? Exacte, exacte. És que abans de que digui, ja m'ho ha dit perquè se'm tallo, oi? Està intel·ligent, eh? Estem a la meitat de la visa, però, ximadament, allò que deia... Ja saps quant t'has de morir. La primera volada. Home, crec que ja són la segona, eh? La meitat de la visa. Com a mínim, estem bonorros, no? Això com a mínim, això és el que ens queda, no? Bé, sí, bonorros. Està molt bon veure. Potser, si no, estem bonorros. Per allò que corre, per ahí, no? Té el mosquidet aquí. Jo, a vegades, em miro bé. Això no ho digui, això no ho digui. Si tindries cuas, tindries cuas. Sí, sí, sí. Per córrer. Per la direcció contrària. Doncs bé, comencem parlant del David i la Bar. No vol dir que el David sigui a Bar, no és veritat, no? Puc ser altres coses, però a Bar em sembla que no. Durem testimoni. A més, la Bar és un defecte que fins i tot pot arribar a ser una visa. És una exageració, això. Jo crec que sí. I tothom en segons què és a Bar. Potser molt generós, en molts aspectes. I amb altres, és veritat. Sí, però amb totes les aspectes. També de forma sentimentada. El que està clar és que sí, amb tots els aspectes, és molt complicat. És exacte de no ser a Bar. Les sentiments, això, llavors... És una altra història. A mi, la fase anal. Sí, sí, sí. Quan ets petit, hi ha la fase genital, que és la més... Ah, vale. La fase anal és la retentiva. És que dius que ara no faig caca, i no caca, i estan allà. I tots pares, preocupats. O es caguen al revés, no ho deixen anar a tu. Són expulsius, no? Doncs en aquest cas, el protagonista d'aquesta obra de teatre no és expulsiu, és retentiu. Retentiu. Però t'ho guarda. Està molt bé, el personatge. Sí, sí, tu als altres ho explicaràs perfectament. També ens explicarà què és un estrapon. No, fem una broma, perquè això d'estrapo és una tècnica que explicarà que és un llibre del Martí Gironell, que també comentarem tot seguit. Que m'he de dir el mateix, no? No, no, el llibre és un llibre. És una cosa culta, i el David ha fet una cosa guarrinchonga. És que ara... Ens posen evidències, sempre. Clar, clar, clar. No en sabem prou. Això. També es parlarà del Bé Victus, el David, que ha llegit la segona part d'aquell llibre que jo no vaig acabar de compregar del tot, però bé, que el David es farà un comentari. Exposicions a Rosa ha estat molt artística, aquest que ha passat mana, i ha vist l'explosió del modernista Xavier Guser, del que seria el cartellista, no? L'estrador, el cartellista, sí. I també parlem d'això, una mica, el dueto de la col·lecció Philips, que està al queixa fòrum, que jo per un costat em sembla molt interessa, però per l'altre, tinc que fer crítiques, eh? El respecte. Els homes parlà de cinema, com sempre, 100 anys de perdó, Hitchcock i Trufó, el David, diguem. I crec que dic que jo no sé fer crítiques com tu les ventes. Ah, no m'ha quedat el que sigui? No m'ha quedat el que sigui, però són crítiques amables. Ell no s'ho carrega, ell sempre troba alguna per positiu. Però pots carregar les coses, quan són dolentes són dolentes. Això és el que s'ha de buscar. Hi ha una virtut que es tregui les coses positives. Clar, però al final hi ha coses que... No, el que passa és que no sé si és crític, jo no n'hi ha pres. Però l'altre dia 4 feien tormentajedon, tio. Això no es podrà cap per positiva d'aquesta pel·lícula. Charnando, ho he vist, Charnando. Pots imaginar, no? Per això dic que hi ha coses que dius, per molt que miris, dius... No, no, no hi ha sortida. Parlem de Carol i, si tenim temps, parlem de Techo i Comid, que és molt trista, molt trista. I la teva quina és? Vaig menjar Superman. Perdoneu, perdoneu. Molt bona, oi? Ah, potser ho comenc. Molt bé. A la mitja part comentarem tot seguit que xus l'empriàve. Doncs a la 6a tarda, doncs, a mort, no? Mítica... actriu secundari a Galmogober. Recordo, pel diàleg amb la rossi de palma, a la flor de mi secreto. Què és allò? Allò del bitxí? Això me'n recordo, ara. He trobat el vint del YouTube i me'l minaré quan tingui temps. Era increïble. Jo també l'image de la famosa xus l'empriàve, dient que no puc mentir-s'ho i testiga. Aquesta concepta que era la portera, que sempre hauria tot, li preguntava una via d'explicar, però com era testiga de Jehovà, això és genial, és un full, absolutament. Mujeres a bord, exacte. Nosaltres estem mirant això avui dilluns, que és quan s'ha produït l'Efecte Lobby. Sí senyor. I que vosaltres esteu escoltant aquest espai, el propè de Joves. Exacte. Aquesta precessió que està molt bé, i que també fa, amb aquest cas, 3 dies, ara que fem aquest comentari, també ens ha deixat Mandolotena, que és un dels grans del pop espanyol, posarem una cançó neta després, una cançó divertida. Això és la música del piano. La banda sona de Michael Nyman del piano. La tenim de fons i tal, sí. Apassionant, eh? Sí, és magnífica. I per aquí també hi ha una cosa de Berlioz, de sinfonia fantàstica, que posarem també de fons, i també Mandolotena, que escoltarem amb una cançó... Ja ho explicarem, quan posem el tema. Però comencem per la barra del David de Molière, d'un teatre. Sí, molt bé. El senyor a la barra aquest, que és el seu nom artístic, és Arpagon. Arpagon, és el nom del personatge. Doncs és un esse retentiu. Però això pot ser cadascú, pot ser retentiu, o sigui, que no deixes anar res. Absolutament. No ha qüestió de diners, de més. Bueno, sí, diguem-ho així, no només qüestió de diners. Tot i gis... Diguem-ho així, que aquella època, el 1600 i picó, el que és la part psicològica, encara no és una ciència desenvolupada. Llavors, estem en una època pré-capitalista, en què tot això ja s'intueix. Recordem que a l'edat mitja la usura estava penalitzada, i només la podien executar els usueus, els catòlics no podien exercir la usura, perquè estava provida. Doncs tot el que és un afany d'acumulació de diners, és el punt de vista cristià, no està massa ben vist. I tothom que ho fa, doncs, en aquest cas, el senyor Jean-Baptiste Pau Kélim Molière, doncs ho ridiculitza. Igual que com es deia aquell film, el malalt... Imaginar-hi. Imaginar-hi, que de més d'ell. Doncs i d'altres, no? Jo crec que aquest home era un gran observador de la naturalesa humana, i que... És com per dia avui dia, no sé, per exemple, un kimonsó que s'han fet retrats perfectes de molta situació. Hi ha no de naturales humanes, sinó de moltes circumstàncies. És aquest home igual. I va fer un retrat perfecte. Jo ho sabia traslladar perfectament al teatre. Un teatre que crec que m'han tingut la força i la potència de tres segles gairebé, tres i pico. Inclus, de totes maneres, ets a dir que, potser amb l'època d'aquest tema avui dia, en què tota la informació que se'ns dona és ràpida, és llampagant, una obra com aquesta, potser se'ns pot fer una mica llarga, a algun punt, fins i tot una mica lenta. No sé per què a mi se'n fes lenta, però sí que tant a dones, perquè a un ja, com diu, és que tenim una edat. Ja hem vist, no tant com el Jama, però ja hem vist moltes coses. Hòstia! Dos tasques aquí, un i dos. Això no vol dir que hagi viscut i que veguis més que tu. Bueno, jo no ho sé. Ho dono per suposat. Doncs fa que ja hagis vist que avui dia, aquest tipus de trama, hi ha punts que el desenvolupament dels personatges es fa un pèl farragós. Que no es correspon amb la realitat que vivim. Després ho compensa amb tot el desenvolupament del final, no? Però bé, el personatge és molt estirotípic. És un paio que no deixa res, guarda tots els treals a casa seva, que no se'n refia ni dels bancs, els fills són objectes de manera de descambi, a l'hora de negociar en qui casa, qui no... Si hi ha un moment que fins i tot diu... Com que, clar, té una filla i un fill, i com d'aquella època de la filla es tenia que pagar d'ot si la casaves, és la casa amb el primer que no li demana d'ot. Clar, coses aquestes. És clar, dins la seva línia. Sí, sí, no, no, és una coherència brutal, no. Això sí, hi ha un moment que se'n va parlar tant gent que és que s'enamora. I, malauradament, s'ha enamorada la mateixa noia que s'ha enamorat el seu fill. Tot el qual, per la qualsega, no hi ha, evidentment, correspon el fill, no a un avi de crepit, com és ell. L'Iabar. Però està bé, és una comèdia així de situacions xocants i de personatges potents, no? I bé, i a cap dia, amb els actors ho fan molt bé. A mi el que s'ha macut quan hi ha una obra d'aquestes que representa, clarament, que té tants anys, no? És precisament el que no passa en el cinema, no? El cinema sembla que estem com condemnats, per dir-ho d'una manera. Aquelles obres que s'han fet, en els anys que s'han fet, quedaran com a tal, tal com es van fent aquell moment. En canvi, el teatre té l'avantatge de la... Encara que hi hagi això que dius tu, que si es va pesadeta, que s'hi deu, però s'actualitza. I jo penso fins i tot que, segons quin autor, o sigui, representa aquella obra d'abans i ho fa d'una manera molt correcta, a nivell creatiu, supera qualsevol retrat que s'hagi fet per inhibir-lo en la realitat que estem. Vull dir, encara que sigui així. O sigui, es pot, en aquests moments, ser a Bar, seria apilar, apilar, apilar i connectar-nos amb les isles, les illes, aquestes... Sí, que està d'actualitat. Això, això que està d'actualitat, precisament avui. D'alguna manera, sí. Aviam, sí, sí, bàsicament sí, perquè moltes vegades, i jo he vist qui més diners té, no és perquè guanyi més, sinó perquè més menys gasta. No, però si no guanyi, ens donem la pila a les gaires grossa. Bueno, partim d'una matrícula de esos ingressos. Sí, sí, però en aquest cas és tot, no? Aquesta barca, les dues facetes, no? Guanya molt, però tampoc gasta poc, no? I llavors, aquí, ho atesora tot, no? Aquest home, el Joan Pera fa un paper, bé, molt... Un paper dramàtic, no? Per mi no és... Diu que ella, aquí, amb el presbuque aquest, que ens dona l'entrada, no? Sí, el teu drama. Això és un... És els somnis de tot actor, fer un paper així... Això estic d'acord, eh? Sí, sí, clar. És ell, és l'Àrui, que és el que els altres volen. Home, hi ha un detall que és que, mira, casualment aquest dia, el paper de Frosina, que és una... com una mena de... Com es diu això, el cabota? El cabota. Una celestina, oi? Sí, el cabota, sí. El feia l'Anna Barrachina. L'altra vegada era un actriu... El que he vist aquí és un actriu que jo no conec. No la tinc coneguda. Aquesta la Barrachina és bona. Tieté està de fer cegada de mort. Exacte, té presència. Sí, sí, sí. I bé, bé, molt bé, passa que el seu paper també és petit. Que tampoc entendria que deu ser la substituta. Sí, sí, imagino. He de dir a on cridar, eh, vine cap aquí, que l'Aquesta s'ha posat malalta o el que sigui. Perfecte. Però bé, molt interessant. Molt bé, doncs vinga. Teatre Goya. El teatre Goya, eh? Molt bé. Això t'hi aguanta. Sí, sí. Parlem de llibres. Jo faré un comentari ràpid d'un llibre molt petit de 180 pàgines del Martí Gironell, que és un escriptor novel, també, que no ha fet gaire cosa fins ara. El llibre s'aguanta molt bé, es diu Estrapo. I... David. Sí. S'ha quedat sèrio. Ara estava sèrio. No vull buscar-ho. No, no. El Estrapo és la tècnica d'extracció de les pintures murals del romànic, qualsevol tipologia. Exacte, el que es va fer, eh? Llavors, en aquest cas, el que ens presenta és un passatge d'aquesta pintura romànica, en concret, l'Expoly de Santa Maria del Mur, que és una eslècia, evidentment, que tenia unes pintures que estaven amagades darrere del retaula barró que hi havia a l'eslècia, que estaven com oblidades, no? I en un moment, que és al principi del segle XX, en concret, de l'any 1919, quan encara no hi ha una llei de patrimoni català, de l'arc català, de l'estratègia nacional, que jo no era una cosa que tampoc estava massa clar, hi ha una sèrie de senyors, el senyor Lluís Pladiulla, perdó, que es dedica a, bueno, és un marxant, que té a casa seva una mena de gran museu, té picassos, té de tot, però també té obra que avui en dia estaria comprovidíssima, com a escultura lènica i escultura clàssica, tot això no es pot tenir. I llavors, clar, en aquell moment, no hi ha aquest control, aquesta gent que tenia diners, era el món de l'art, tenia autèntiques, a cadascú autèntics museus, i a sobre aquest es dedica amb l'ajut d'una persona... bueno, que tenia igual, que en aquest cas és un polac, i tal, a fer marxant d'art, però cap a Estats Units, que és molt demandat aquest mercat, perquè és com no tenen re, ni del gòting del romànic, el que fan és expolir altres països i emportar-se a vegades castells, pedra a pedra, esglésies i també pintures, o escultures. I llavors, justament allà, arriba un moment que es planteja una sala d'allà, no sé si és el Crist i és l'altra, no sé quina és, a les dues, no? Allà, a Nova York, la venda d'aquestes pintures murals, clar, quan baixen, quan treuen l'all en sol, crida molt l'atenció, perquè és la única pintura mural del romànic català que té el color turquesa, com a base, i és preciós. És real, és real, és real, com a la vida visma. És que si no, no ho sabia. Clar, clar. I llavors, a partir d'aquí, és quan el senyor Folquitorres inicia el procés de... Escolta'm, no podem fer això, perquè s'emportaran totes les pintures de la veu d'avui. Aquesta és la veu d'aquesta, el Museu de Boston, el Museu de Fine Arts, de Belles Arts de Boston. I, bueno, ja no et dic el que hi ha als Cloisters de Nova York, que també hi ha coses catalanes i espanyoles i de diferents llocs, i franceses i italianes, hi ha molta cosa, hi ha un moment d'exfoli molt ràpid, l'únic que de seguida m'han reaccionat. I llavors, a l'Estefanoni, que és el que portava aquest cafè i a l'Estrapo, que estrella aquestes peces per portar-les amb rotllos i després recolocar-les amb el seu lloc, com una tècnica no explicarem que és molt llarg, i tal, doncs el que fa és comprar el Folquitorres aquests italians per qui ho facin, però com a patrimoni, s'ha de fer a Catalunya. I un dels palaus que hi havia a l'antiga part de la ciutadella, el Palau de Belles Arts, es convertirà en el primer museo d'art modern, després el Parlament actual i després el Manac, que tenim a l'alt moment. Per què no s'ha mantingut els llocs originals, tot aquest tipus de pintura? Perquè hi havia un procés terrible de destrucció, s'estaven fent malbé totes. Ah, per l'entorn. Clar, per l'entorn, lògicament, tu pensa que total que no hi ha... Si n'ha aguantat gairebé 1.000 anys i ara els 100 últims anys... No, no, no, és que no estaven aguantant. Tot amb assenclement de taull i falta totes les pares zaterals i tot. Això s'ha perdut. Eren les dades pintades de de la baix. El sostre no, eh, totes les zaterals, s'entamaria de taull... És aquesta més sencera, però falten troços, però s'enclement estava igual. No hi ha clar, no sabem com és, perquè serà perdent. I quan es va començar a fer l'estudi a principis del segle, és un procés d'humitats, la llora calç. La calç encara que estigués pintada, amb una pintura que tenia un bon aglutinant... Si es torna a remullar, és que és el que diem, com fa aquesta tècnica. Aquesta tècnica es fa remullant i torna a col·locar, però si ho remulles malament i deixes que constantment vagi remullant, el pigment es va... És el que passava, clar. Recordo que llavors quedem a Santa Maria de Barbera del Vallès, que us vaig portar aquella església, que us vaig dir... Que estava en situ. Hi havia una esquerda. Recordeu, per tot, això, amb 10 anys no queda cap... Això comença a treure aigua, ni dos anys durant les pintures. Per un costat no és bo emportar-se del lloc original, però per un altre, allà estan, saps que no es moure, no li passarà res, que els ajuts estan sempre allà, no té cap problema, la estructura. Un llibre molt interessant és una cosa molt determinada, molt concreta, però és molt amable i és tot bastant real, a part de la parnomalada, que això és lògic. Bueno, David, bye, Victus. No t'explicis aquí un superconyazo, eh? No, no, no. Ho dic més carrer perquè a mi és un senyor que em posa nervió. El llibre és curte. Sí, m'agradava el que feia abans, no el que feia amb el Victus. La pell freda, tot això. Sí, és que està superbé, la Pellfreda, la Pellfreda, una passada. Però a mi el Victus... Tengo... bueno, bueno, pero bueno... A mi m'agrada molt, molt. Victus, mira. Això és sincer, no està ni... Els que no us agrada Victus, aquest, evidentment, no us agrada gens. Doncs està a parla, parla dels fets posteriors, el missatge és 14. Doncs la repressió, però molt des del punt de vista del personatge principal, que és el Fubiria. Sí, el Fubiria. Però, per exemple, per mi se'n va una mica... per no fer res d'oblida, a l'Albert Sánchez Pinyol. Perquè, en seguida, la situació, l'acció estresllada a Estats Units, perquè ell fugi de Barcelona com sigui, se'n va amb un vaixell que es pensa que el portarà... sembla que a Itàlia o així, i se l'endú. Allò és un... ja li diuen. Quan està allà d'alt, ja està, ja es va botolitxat. Cap a Estats Units, no? Les americanes d'Estats Units, no? I, se'n va, no sé si és a Carolina del Sud, i en les primeres guerres dels colons amb els Índies. I ell s'integra molt amb una tribu Índia. Sí, i a partir d'aquí els ajuda... els ajuda a la guerra, aquesta, no? Perquè ell fa la seva feina, que és ser enginyer, enginyer militar, i igual que el primer llibre explicava com es forma un enginyer, i com arriaven a ser una mena de secte, o una mena de lògia, per dir-ho més, més afinats. Perquè, fins i tot, al final del llibre de Baia Victus, contacta ella amb una lògia anglèsa, una lògia mesònica, i, clar, quan es remanga la màniga i mostra que és un nou punt, que era una mena de graduació dels enginyers, i nou punts era la màxima puntuació. Això sortia al llibre.Sí, sí. El llibre encara no era un nou punt, però en aquell moment, si ell arriba a ser un nou punt, i, clar, es queden tots... Anglaterra no hi havia cap nou punts. Els nous nou punts que hi havia eren el Marquès de Bovan, que era el que ensenyava tot aquest art, i ell. I per ells és el mestre, clar, perquè el mestre... O sigui, per ells, la lògia mesònica és el cartabó, el... el compàs, no sé què més. Sí, sí.Clar. I l'enginyeria es passa amb això. Cap a ells és un deu gaire bé, no? Sí, sí, sí. És que després es s'ha d'adonar en compte, i cauen més absolut, perquè el tio és un camà endolana, i cauen més absolut dels ridicos. Però bé, el llibre, en aquest sentit, hi ha trossos que està bé, però per mi, què passa? Un 40% de l'Història se l'endult trossa a Estat Units. Uf! Però una mica de màndre, això.D'ha passat, potser. I després t'explica que, en realitat, el personatge passa per mil llocs. Hòstia, radueixo més, fes-ho més variat. No entenc. És allò que dius, per què tan rotllo estan aquí, tio? No ho acabo d'entendre. No se'n fa difícil. I què passa? Que aquest tram es fa molt farragós de llegir, i, en canvi, els altres passen més volant i estan molt més... L'altre, la resta... O sigui, comença bé. La part del mig és més pesadota i el tros finalet, que sembla que això dona per més, ja t'enllesteix el llibre ràpidament. Aquí no... És com si dius, no t'hagués calgut aquest llibre, xato. Per fer-ho així, no t'hagués calgut. Molta gent se l'ha carregat. El Victus podria agradar-te molt o no? M'agrada molt. M'agrada molt. La primera part, diguem, dels enginyers, ha bastant interessantíssim, però quan comença el procés i tal... I la sal de Barcelona em va encantar. Sí, però hi ha coses que a mi no em van acabar de... Sí, que no està bé, però no m'ha acabat. A mi em va passar com tu, si és que sí. La primera part també em va agradar molt, em va entusiasmar, tota la part que s'ha d'enginyeria. Però després hi ha un moment que ja comença a anar a apropar-se a Barcelona, i ja aquí... Hi ha una part mitja de Victus que també s'ha d'anar a parlar. La part de Matarot, d'això... Sí, s'ha d'anar a parlar molt. Però després, quan és la sal final, allò és genial. La sal final està molt bé. Reprem una altra vegada, no? Sí, sí, sí. Així que la situació de com a aquella gent estava desesperada, i ja era un o tot o res, i ja sabien que seria un res, però tot i així s'hi ficaven. No abandonaven. Fins l'últim moment, fins a les 3 de la tarda. Perquè la gent va donar aquella batalla a Sabent, que perdria. Sí, la gent que feia forada per sota, que siguin els cucs, i per arreventar les trinxeres de l'enemic vins al Sampfut, encarregues per sota... I ho sòstia, era una lluita desesperada. Però ja saben que estàs embolcallat. Una mica com si se'ns recordeu aquella de... és Starship Troopers. Ah, sí. Que estan embolcallats d'insectes, que dius... No és un ni la puta, no? És una situació igual, no? Això no estic dient que els bourbons fosin insectes, eh? N'hi ha ningú amb mala noia. Això no. Bueno, som bona gent. Ni papar res, tampoc. No, només que són elefants. El que faci falta. Rosa, el Xavier José. Aquest no era cap papar. Aquest era molt al·legant, era preciós. Que era un català universal. Explica'l, explica'l. Jo poneixo molt poc, jo no tinc gaire referència. Va morir molt jove, morir de tuberculosi, no sé si amb 37 anys, em penso, que era... Bueno, el típic també de l'època, era la malaltia dels tespintors. Era una mica bohèmia. S'ha molt de fred, no? Clar, és que vivien la situació precària. Vaig anar a París, en principi hi havia una habitació de qualsevol manera. Fins que després... No me'n recordo, aquí li va fer una mica de... de les masenes, i li passava una... Un tiet, em penso, que va ser un tiet. Un tiet, sí. Una pensió, no, ni el espanyol. El mínim, no? Amb aquella època això no es feia. I al final, com que li passava aquesta pensió mensual, llavors sí que va poder tallar-se un pis, una mica millor i tal. I després ja el mateix, ja de per si mateix, es va guanyar la vida. Perquè va ser un il·lustrador cartellista. Al principi va començar amb tot el tema de la vel època. Ell feia il·lustracions per moltes revistes. Revistes, doncs, des de còmics, revistes de l'època, no? I fins que va arribar... Perquè dius que va molt bé el cos humà, les vestimentes... I llavors es va dedicar a ser després, però això va ser el il·lustrador de l'alta costura, de l'autocutiu, diuen, dels francesos. I llavors tota aquella modalitat de París, l'aparicient, que li deien, era l'il·lustrador. I l'exposició està molt bé, perquè és una selecció... Hi ha el que és el boceto que es prepara primer, no? El original millor dit. I després hi ha la reproducció amb revistes, o amb cartells. Llavors és molt xulo, no de veure com és. Ja es veu una miqueta d'influència, també, de... penso que era dels usos. Influència, també, una mica de cubista, també, perdó, no eren els usos, inspiració persa, perdó, jo sabia que eren valets russos, també, una miqueta. Però també una miqueta, el cubisme, que era també, el que ja s'estava fent, Picasso, però ja començava a fer, també. Estem parlant de l'il·lustrador del 1920 o 15, por ahí, no? És la cosa. Sí, a veure, el 16 va ser quan ell va morir. Ah, vale, doncs per tant, estem parlant de primera. Sí, exacte, la primera. De què ara els feliços anys 20, que era començava. A veure, aquest de fet encara no havien arribat els anys 20, però ell era, va ser un precursor. És que mires els seus dibuixos i dius, Collin, és que tal qual és el que va ser després dels anys 20, tant en moda com els cotxes, els veïcres, que hi ha les ciutats a l'ambient de la ciutat de París, és tal qual, era un precursor. És un període molt maco i bastant descunt. A veure, visualment molt conegut, però molt desconegut a l'hora d'estudiar-lo, eh? És una cosa d'aquestes que dius, que acaben amb la Bel-Epoc i ja està. Hi ha moltes coses pel mig, molt xules, que a unes modes, molt influents en la miqueta d'Egypte, una cosa que dius, ostres, que és una llàstima, que no es podia profundir sobre la Bel-Epoc, no les influències de la Bel-Epoc, que són moltes. Sí, moltes. Després que va venir la primera gran guerra... La primera guerra. La primera guerra mundial, que ell va tornar cap a Barcelona, que és la seva padria. I aquí després es va crear... Bueno, no només ell com a il·lustrador, sinó també gent de l'alta costura, que es van venir aquí a Barcelona, i van continuar treballant aquí a Barcelona. De fet, hi havia unes senyores també fent la visita, i ho explicaven, que aquí a Barcelona, a Catalunya, es va guanyar molt a la primera guerra, perquè clar, com que érem neutrals, doncs es va poder fer molt de negoci, no? Doncs sí. I aquí es va continuar aquesta escola, tant d'alta costura com de... de les grans cases de modistes francesos, de parís, i també aquí, clar, al seguir la tradició, després, quan ja va passar la gran guerra, i va tornar... La casa l'envam, per exemple, ho he explicat l'envent. L'envent, per exemple, em van aprendre amb gent d'aquí de Barcelona. O sigui, van venir després aquí a aprendre, una altra vegada, i tornar... Sí, sí, a fora allà. És molt interessant, com sempre hem estat implicats en França, sobretot... Estem parlant d'art o senzillament d'il·lustració? O és igual, això? És que jo crec que l'il·lustració... La cartelleria... Sí, sí, sí, no, no, però està ben pensat. Perquè a vegades considera que la cartelleria, les il·lustracions... És un art menor, però és que... Si estem donant com... Si estem donant com a art major, qualsevol cartell de Ramon Casas, Danís Delmono, posa'm el cas, això és art. Per tant, està clar. O els famosos retrats de la Sara Bernard, que és típic, de l'alfons muja pressiós, que es feia a la Sara Bernard per allà... Això és art, absolutament. I art de primera categoria. L'únic que és una època, que fins que la cartelleria... No es considera... És una cosa del segle XX. Perquè fins al segle XX la cartelleria gairebé no existia. Sí que hi havia finals del XIX, però és una cosa que era nova. I a partir d'aquí, ja feia que van dir Warhol, feia cartells, bàsicament. Era la seva base artística. O es basava en la cartelleria. Però vull dir que molt bé la pregunta, però aquest home és genial. És magnífic. L'havia estudiat a l'escola de la Llotja, a Barcelona, i havia coincidit en gent com Torres Garcia, Nunell... Bo. Toma Castanyes, clar. I de fet va fer la seva primera exposició a les quatre gats. Però aquests no eren il·lustradors, tot i que ells havien contactat. Moltes comencem primer amb les tècniques del dibuix. Clar, Nunell era dibuixant. Era molt bon dibuixant. És que hi ha sentit de parlar d'això. Per això he fet la pregunta com l'he fet. És clar que sigui art important. Torres Garcia també va fer alguna cosa de cartelleria, després va ser una mica més especial. I el mir, no. El mir va anar directament pel paisatxisme, alguna cosa també de retrat, però va ser paisatxista el 100%, que el mir, per cert, quan estava a Mallorca, va perdre l'ascenderi. Vull dir, tan pintat, volia arribar tant, tant, tant, el que seria la representació de la natura, que és increïble com passa amb 3 o 4 anys, entre 1906 i 1903, d'un procés de fer unes obres realistes, de fer unes obres plenes de color, absolutament fora de la línia, de qualsevol pintura del moment, i ell mateix es va donar de que estava perdent el sentit, i es va auto-ingressar a l'Institut Peramata de Reus. És el seguit 3 anys. Què hem estat? Que em refereixo, que ella es va donar de que estava, que no estava... És que no donar-se d'això és un problema, esclar. El que se n'adona és el que sàpiga. Això ja és el kit. De donar-se en ja és... Sí, sí, sí. És la sabiesa, és clar. Doncs res, que és una recopilació o una revisió d'obres que n'hi ha o d'altres venen d'altre, d'alguna altra col·lecció particular, però moltes d'elles venen d'un museu d'art... No, del museu d'art Jaume Moreira de Lleida. De Lleida? Doncs mira, per on? Doncs mira, si no jo tampoc. Perquè aquesta exposició... Lleida, Lleida. Lleida va al Menac, que passa que acabava... acabava... al 20 de març, però la van produgar dues setmanes més, llavors la vaig poder anar a veure, però ja està, ja, el dia 3. Com a mínim que puguin aquesta col·lecció, hi ha aquest espai de Lleida, que es pot mirar, i d'aquestes obres. S'han allasposades permanentment. Seguim parlant de Rosa, col·lecció a Philips, del Caixa Forum, una mica aquí, donaré un recolzament. Tu explica'ns-ho, perquè no me'n recordo, però vull dir que... No, bueno, és de la col·lec... de la Philips Col·lecció, és un senyor... un nord-americà, ara us diré el nom... L'Azumbeta. L'Azumbeta. Està il·luminat, està il·luminat. El Duncan Philips, ja el Duncan Philips para, i després hi ha el fill, no? Que, bueno, són persones... Bé, són multimilionaris, no? De Washington, si no m'equivoco. És de Washington. No, més que més senes... Són col·leccionistes en algun moment. No, són col·leccionistes de... Més que eren col·leccionistes, era de l'art. Fren intercanvi. Intenten comprar, però les peces més significatives són més representatives de cada autor contemporani. O més o menys dels segles... Bueno, ja hi havia una mica de trot, no? Però, prouament, en l'època, ell comprava el pare, ja comprava coses cuatànies, i tenia l'ull de agafar obres com el de Cunning, i jo decidia de gent que... Un rotco que ningú l'hagués comprat en aquella època i va dir, com és un rotco? Té uns quants rotcos, aquest home. Aquest em penso que en té molts, perquè després em penso que va ser el pintor que ell va apostar molt per ell, i té, no sé si, tot una sala, perquè al principi el museu va fer a casa seva mateixa. Bueno, clar, és una col·lecció, a casa teva, en cada sala posaves penjant esquadres i obres, no? Però després va arribar a fer... Sí, no, el preu d'aquestes... Va arribar a fer tota una sala, i va arribar a fer tota una sala dedicada a aquest senyor. A més, és molt divertit, no? Molt divertit, les obres més modernes. Hi ha gent mirant-s'ho i dius... Jo que sé tronja i un punt blanc, dius... Sí, sí, és que rotco és molt rotco, no? És que és molt repetitiu. I això, aquí, per emplenar un aperitiu... Però, bueno, hi ha una mica de representació des del cubisme. Hi ha dos o tres obres a Picasso. És a dir, hi ha un rapàs, de, diguem, a si, per sobre, i ara que vas tu, rosa de planta... No, no, perquè jo d'aquesta me'n recordo. És un moment, tu, és a dir... Jo, que és tan heterogènia aquí, hi ha una mica de tots. Clar, és que hi ha una mica de tots, però... Però això no ho trobes un fil, no? Exacte. Intenta haver-hi un fil que no l'aconsegueix, que és anar des d'ingrés, aquest home, des del que seria una miqueta, la part del romanticisme, fins a modernitat, això de rotco, que és una cosa de l'1.970, això i tal, no? Llavors, clar, vol intentar passar per diferents llocs, però, clar, com no és la col·lecció sencera, que és un trosset, no s'emportaran el millor. Llavors, hi ha coses que dius, home, sí, està bé, hi ha un 6 anys, hi ha una sèrie de coses, hi ha matís i tal, però... Can Dinsky també és molt mal. És un procés entre el segle XIX i el segle XX, no és aquesta intencionalitat, que busca, la petita banyista de l'ingrés que hi ha que és un principi, jo és meravellós, per exemple, i l'altre que també hi ha a modernitat, hi ha alguna cosa de Picasso que val la pena, l'habitació vermella o blava, la blava és el que és... I tal, que té coses de nivell, coses molt bones, una autorratrat de 6 anys, és molt complicat tenir-lo, i és inigualable, és impossible, pagar diners per jo, és una fortuna. Però ja en 60 obres, ens quedem en 4 o 5 o 6, els dos Picasso's que n'hi hem semblat, que val la pena, aquest de la senyora aquesta. La senyora dona amb barret verd, que ella és el principi del cubisme, també de Picasso. Jo em quedaria amb 10, eh? Permet en una petita d'allò, li preguntaré a la Davidi, que et sembla tu, la Marta, m'acompra un quadre d'aquests? No, no, absolut. De cap manera, no? No, no, és el diner pel diner i ja està. Diner, però, vull dir, no hi ha... L'art queda completament. Si no es casta el diner, els diners n'hi hem menjat, el ballo. Per això. Però, bueno, recomanable... És fins al 19 de juny, que és a més temps, és al peixaforum. El peixaforum. És el que diem. A mi m'ho sento. A mi em tenien cosetes del període dels segles del dinpressionisme. Estava aquí, així, tant. A l'aixó de Petroalves. A Petroalves, sí. Ja fa... Però era una part de l'exposició, de la obra, i ja es va muntar tot. Es va acabar d'ampliar l'edifici i tal. Però hi havia una part, eh? Sí, jo l'havia vist. Hi havia bengocs, això, i una meravella. Tenim altres coses. Però el problema és que aquí no tenim un pressionisme francès. I quan arriba algú així, hi ha molta expectació. Com va passar amb la col·lecció que hi ha de... que anem a veure la Fundació Gòdia. Fundació Màfre, el Triomf del Col·lo, clar. Hi ha bengocs, hi ha uns goguemts, i la gent es va tirar com boja. És que això... Quan has vist, jo sempre ho dic, el Museu d'Orcer. Clar. Qualsevol altra cosa que vegi... És impossible. Aquest no hi vaig anar. Doncs aquest és xulíssim. Doncs el Orcer és... Si us vaig estar a l'escata, pumbes. Jo també. Tu també. 450 milions d'amors, no? Això és a Roma, o a París? A París, a París, a París. A Cullunans. Vaig veure jo de les creus, que feien amb els caps i tal. I el negre de la taula no ho vas veure. Vaig veure el negre de la taula, el que jo vaig cridar... Ho vas cridar com una loca. Estava allà... Un xus blanc, si jo. Ho sap, que està la cantonada, com és fosc. I és negre. És a casa del terror, això. Això està al costat de la presó de la Santé. On va estar el Lluís Companys encerronat. Això ja, fins aquí no arribava. Encerronat. Encerronat. Acafat, allà. Farem un reu un kitcat rapidíssim, d'un minutet i mig, per escoltar aquesta cançó de Manolotena. I el Jaume ens parlarà dos pel·lis. Un pel·li i un documental, una estona, que tinc ganes que m'expliqui això de 10 anys, perdó. I escoltarem a Manolotena tocando una cançó que es diu Tocar Madera, que és una peça que he habitualment... Feia un pop una miqueta molt suau, molt tranquil. A Manolotena, mira aquest. T'heu viat d'ara. Jo no sé qui és. De seguida que sentis la cançó... Potser sí, però... A veure, si t'agrada el pop espanyol... A l'embre veu molt trencada. Aquesta és una cançó diferent. Si queda la movida Madrileña, si queda la movida... Si queda molts, però aquest no. Després va evolucionar molt i va fer cançons, una miqueta molt més conegudes i tal, les 180 va ser molts, però el que tomava va acabar amb les addiccions. I se'n va anar a Miami, va acabar de tot, i ara ha deixat per culpa d'un càncer. Però també estava molt tocadet. En general, jo vaig veure un programa que vam fer a la sexta, que es deia a mi manera, que es sortia amb uns cantants i tal, i ja estava tocat, però tocat de tot. Havia perdut físicament, el Velles, que no estava bé, i havia patit fins i tot algun problema, algun ictus, una cosa vinculada amb els accessos, i estava com... bueno... No era ell, no? Una persona que era molt agradable. Doncs escoltem aquest tocar-me d'ara, un minutet, i tornem de seguida amb el Jaume, que ens parla de... 100 anys, eh? Perdona. Si es noche de luna llena, tijeras abiertas en la mesa. Si se cruza un gato negro o se te rompeo el espejo, si no es por supersticio, puede ser por precaución, pero de todas maneras. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Con la escalera y el 3D, mejor no tientes a la suerte. Si alguien viste de amarillo, cruza los dedos, sabes cómo te digo, si no es por supersticio, puede ser por precaución, pero de todas maneras. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara, tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara. Tocar-me d'ara.