Babilònia del 14/4/2016

El programa talismà de la ràdio. Disapta, busquem la Victòria de l'Envol, que se la juga, si vol aconseguir la permanència. Aquest Disapta, a partir de 2.44 de la tarda, busquem la permanència, busquem seguir sent el talismà de la ràdio. Comencem un dijous més a la Vilònia, avui estem amb la grata companyia de la Rosa Alcalà. Hola, molt bona tarda. Molt bona tarda, com estem? Molt bé, sí, fantàstic. Aquí encantada. I del Jaume Vidal? Em pensava que te'l vas dir un no tan agradable, però bueno, no, que era bé. Anava a dir, honorable, prou i enjels inorables, jo crec que estàs en aquest cas. I com es passi per aquí, veuràs. Molt bona tarda. Molt bona tarda, d'autor. Us parla Chescor Ramos. Vull dir que el que sempre està aquí darrere de la paixera, que ningú l'estima, no, clar. No, no, no. No. Això com el Calimero. Sí, m'estima. Sí, ja saps que sí. Tu diem sempre, i per antena també, tu diem. Moltes gràcies. Avui tenim un programa dedicat a bàsicament a la literatura, i en concret, a la poesia, cosa estranya, perquè se n'ha parlat de novel·les, i que sí, rosa, i avui ens hem tornat... La poesia no ens dic gaire, i és molt maco, eh? És molt maco, tant que sí. Parlarem de la poesia, parlarem de Miquel Martí i Pol, una miqueta pujat de to... Una miqueta, no, però amb molta sensibilitat, no, és molt delicat molt delicat. Tant estic per re, ho farem així. Els hem parlat de llegir dos articles molt interessants, que ens ha dit que els té per aquí sobre. El Jaume i els seus papers, ens hem ajudat els papers de Panamà, que està molt... Exactament. Jo no té res a veure amb la cultura, eh? No tens contes a Panamà, Jaume? M'ho vaig a mirar, que... Ara ho dirà aquí, ara ho dirà aquí, en públic. Ara, com que estigui, o què? Estan els dissents de la gent, si el tributari és tan important. Ja em sembla que de paper no estic ni a casa. Exacte, a tot cas, som papers d'una altra mena, no? En paper sí que en té, sempre. Això sí. Tenim factures, tenim moltes coses que apagar. Això sí, bàsicament, vull dir, hipoteques... Si diguéssim papers a Panamà, no tindríem hipoteques. I cores d'aquestes rares, eh? Això està claríssim. Jo sí que és la veritat, hipoteques... Estaríem en paperats. No, no, no. És que aquesta dalt, si tens hipoteques, ho pots plegar, eh? Perdona, jo plego el 70, hipoteca, calla, eh? Vull dir que... Però jo tinc més de 70. Bueno, tu tens menys de 70. Tu tens menys de 70. Tu tens menys, Jaume. El 2070. No t'hi posis anys, home, que això no s'ha de fer. Molt bé. Parlem de cinema. Molt de cinema. Parlem de pel·lícules que sobretot han estat vinculades als Òscars. També als Goya, i encara i tal. El Renací, Donàvia, Qui era la Noig. El viatge de Silmaría, una pel·lícula que sembla que és malaïda, perquè hem pogut comentar-la moltes vegades, i mai l'hem pogut comentar, avui la comentarem. Portem mig any per intentar comentar aquesta pel·lícula. Vaig a veure-la, sí, que vaig a fer algun comentari, però més aviat... Sí, exacte. A veure si la veiem tots, no la comentem. Parlem també del dit pul, que sé que el Jaume s'ho va passar a Pipa. Jo sí que m'ho vaig passar a Pipa, veient dit pul. I una cosa que es diu Ace & Stain en Guajanuato, que ja explicarem, que és el Peter Dineau. Dic que és una cosa, però dic que m'ho ha sigut de la paraula. Jo t'haig de dir la veritat. Jo, el Dineau, he sempre m'ha semblat una gigeració tan gran, tot. Sí, sí, sí. Que fins i tot em treia. És un malparit, per l'enclà. Escolta, són com són, sí. És un mal educat, és un transgressor, i ara donen explicacions a respecte. Com el dit pul, oi? Sí, exacte. Per això li he unificat dit pul amb Peter Dineau, i això pot ser com que anem avantant. Queda clar que m'ho fas per això. I també, si tenim temps de res, ens parlarà de hair, que és un classicote. I el Jaume ens ho parlarà de la vaquilla, em sembla. Sí, perquè és una pel·lícula. A mi em va sorprendre, hi ha coses a dir d'aquesta pel·lícula. Doncs mira, viatjarem als 70s, 80s, amb aquestes pel·lícules que val la pena. I si hi ha temps, perdem d'8 països catalanes, deigis i comida, i això ja ho deixarem per la setmana que ve, però amb aquestes coses que és el que diem, no? És una pel·lícula. Que no passen de moda. Sí, segona part dels països catalanes. Sí, ja hem fet uns. Si ha tingut el seu èxit, a mi m'agrada més la catalana, és que era de los vascos, em va fer les gràcies, sí. S'haurà de sorar a Rosa Maria Salvat i Alberto Romero, i, bueno, tenen la seva gràcia. T'has d'arribar a tu mateix, aquestes coses, de la situació, i tal, ja ho explico una miqueta sense donar temps, i també de Rosa es parlarà una cosa de la filmoteca, que és una cosa així, com Gaudí de l'art. No sé com ho he vist, això. Per amor a l'art. Molt bé, Rosa, parlants de poesia estimada, Marta. Començo jo. Vinga, vinga, sí, sí. És un llibre, que és el títol que li han posat aquest llibre de poemes de Miquel Martí Pol, estimada Marta de Fetxon. És un recull de tres grups de poemes, un que es diu a l'aniversari. Es diu Set poemes d'aniversari. De fet, són set poemes. Un altre, que és Cap Fuguer, i l'altre, que és estimada Marta. Són tres reculls de poemes, que són de diferents etapes de la vida i de la obra de Miquel Martí Pol, que estan molt lligades a l'evolució, tant a la seva situació personal, i a l'evolució de la malaltia. Ell tenia un esclerosi múltiple i li van diagnosticar. I amb això va ser determinant, per suposat, a la seva vida i a la seva obra. Totalment. Aquell tancament, aquell no poder valdres per tu mateix. I haver de començar a dependre. Com ell diu, és que d'un dia per l'altre, et canvia la vida totalment, i totes les expectatives que tu podies tenir, o totes les projectes que tu podies tenir, és fer taula nova. Desborre tot i començar, com si començessis de nou. Amb una gran lucidessa, això sí, perquè sempre ha estat molt, molt, molt lucid. I agafar-se de les coses que encara sí que podia fer, en comptes de lamentar-se de les dificultats i de les impossibilitats que se li presentaven, agafant-les tota la per positiva, les qualitats que encara podia desenvolupar. Com podia ser el llenguatge, la poesia, tot això que ell sí que ho podia fer. Escriure, sobretot. Tot això confinat allà a la casa, que tampoc podia sortir gaire. Ell diu que hi ha un moment... Volies dir alguna cosa, Jaume? Sí, però primer tu, no. Vull veure com ho fas per aprendre. No, encara no. És que volem llegir algun poem. Sí, sí. Però s'interessen el prolec, perquè ell mateix... Bueno, hi ha un altre autor que li fa una mica de prolec, i és una persona que crec que és professor de llengua i literatura, perquè fa una mica de prolec d'explicació, i després fa com unes pautes a nivell didàctic, per com treballar aquest poeta, s'estudia al batxillerat, no sé si és a la S o al batxillerat, s'estudia. Clar, ell explica una miqueta el que és si tenen rimes i no tenen rimes. Una mica la part més d'estudi del poem, sí. Aquest senyor diu... Mira, val la pena. Més semblulós. Però després, quan ja comença el recull d'aquests poemes, el propi Martí Pol fa també el seu prolec. Això sí que també és interessant, perquè és quan ell explica, llavors, aquestes divències personals, i com fa aquesta comparació o aquesta similitud entre la situació de tancament que ell patia i també a nivell sociopolític el que s'estava vivint a Espanya, perquè eren els anys 70, que era encara tot el tancament de l'època franquista i tal. Llavors és una miqueta com una paralelisme, seria. I llavors, la primera recull, que és 7 poemes aniversaris, són 7 poemes, tots ells tenen, per ara dic, una mica de memòria, el mateix número de versos, i cap d'ells tenen té rimes, però en canvi, tenen una sonoritat molt maca. A mi, els lleis són per exemple dos d'ells, que són molt curtes, però llavors veieu quina sensibilitat que té el Martí Pol. Un es diu, el número dos es diu, 7 primaveres sense flors ni ocells. Així també pot escriure-les la història. No desertar el silenci deu ser l'única manera d'assumir-lo i enriquir-lo, i ara no hi ha desordres ni sorpreses. Els mots flueixen lentament i clara, i el bosc és dents i acollido com sempre. Els en els punts pots percodilar-hi una, per exemple, aquest. O un altre, que és també d'aquesta part. El quart diu, no te'n noeguis amb records. 7 claus barren 7 portes. Saps prou bé què hi ha darrere a cadascuna per tornar-hi amb el pretès d'enyors on es giren negligencies. No s'esmena la vida ja viscuda. I aquest fet que puc clare balaïs desvella, no vas veure'ls que volneren tots els límits. Guarda la trista vorra dels secrets. Recorda qualsevol butxaca, que no t'esclogi el vent dels seus combats ni de mar dels seus posis. Per col·lar-te de nou la pell hauràs d'obrir finestres. No sentis massa apietat de tu. Gensa les claus i aprenta més encara. Bueno, està molt bé. No tinguis pena, no tinguis ni de tu mateix, ni de la llorança. Mira sempre cap endavant, mira cap al futur. El segon recull es diu... Espera un segon, cap fuguer, d'aquest us llegiré un, que també és una miqueta el que a mi m'ha agradat més. Sempre passa, no saps per què? N'hi ha algú que on seu t'identifiques més, o pel que sigui, doncs mira, el veus que t'ha... Aquest diu, atrenc de pell i atrenc d'ongles. I dins retruïn-la a veu. Sense dir res, suspeso la densitat dels mods, la consistència. No n'escriuré ni un que no em complagi profundament. Els mods són el relleu d'aquest paisatge estricte que dibuixo. Hi han de ser plens, sugeridors, compactes. Cal que si mai algú s'hi aventura, com ara jo, no es perdi per camins massa intrincats ni el venci de l'esesma. No confegeixo signes, displicent. En cada mod m'hi jugo la existència. La profunditat i la... És molt maco, eh? Ens en servirà tot el programa, avui, això. Perquè això té moltes connotacions i tant. I després hi ha... Estima de Marta, ja són poemes, ell ja comença a dir-ho, jo puc, què puc fer, puc sentir, em queda el llenguatge, em queda el desig, també. Quan hi ha una mica... Hi creen totes les faces d'acceptació, no d'acceptació, d'adaptació a la malaltia, no? Adaptació és millor, sí. Adaptar-se a allò que et toca o que et toca és el que cal. Exacte. I els sentiments o les emocions que encara pot sentir, doncs, bueno, explorar-les, que és el que ell feia. Jo no sé si era una experiència real, realment era la imatge de la dona, que en aquest cas és Marta. El nom de la Marta, de la dona, que ell ho posa, surt a tots els poemes. I és com una relació amorosa, eròtica, també, amb aquesta persona, i llavors fa una descripció, però jo trobo que és molt delicada i molt elegant. I una miqueta, doncs, totes les fases de la gesta o de la relació amorosa. Amb el seu cap, però que perfectament pot ser una relació. Experients que he viscut, no? Jo, clar, com que ell s'adreça com una dona, jo li deia el jaume que et sembla si la llei se'ls tupre, clar, amb un avió de dona que ell també pot quedar molt bé. O de la plícula Carol, no? Però pot ser que, com que ell, igual de jaume, fa més de partit pol. Per exemple, el segon, i a partir d'aquí, si tu vols dir alguna cosa més. Diu, aquests profun silències plens de tu, aquests silències clàssicament, tan plena de tu que ja tot i és sobre, aquesta solitud, sense després que compartim fins a esgotar-me, fins a esgotar-me els sons, ara. Aquesta quiatut que vulnarem apenas amb els ulls, o bé amb les mans, és un projecte i un acompliment, Marta. L'embruix de tu, tant són més, que ja ni em dol la vida que no visc i em perdo amb tu per llocs inco... Com diu, aquí, inconeguts exacte. I no hi ha espai entre el teu cos i el meu. Arribarem al cor de l'espiral, pons a través, sense temor del vent, març a través, esperonats pel foc, boja com jo, m'escoltes i somrius. Tots els camins són bons per fer camí. És curiós, re, quina manera és maco, eh? A la veritat, molt a la gana, eh? Molt a la gana, molt a la gana. Quan ho dius vulguis o no, ho dirigeixes a algú, no? Clar, clar, evidentment. Algú que vulgui escoltar, potser. Bueno, això exacte, evidentment. És un missatge, possiblement, evidentment, amb el cas d'avadreçat, evidentment, a aquesta Marta, però... Aquesta figura, no sabem si és platònica, si és real... Exacte. Jo fins aquí no he investigat. Però és que no trobo que sigui rellevant tampoc. És el sentiment que en aquell moment tenia... Exacte. Com podia expressar-ho, expressar aquest desitge. Estic viu, sóc viu, puc desitjar, puc estimar, puc... Que maco. Puc comiar, puc escriure, puc fer valdre la paraula, els mots. Però jo deia aquells vers que jo llegit aquest poema, com acaba, no, en cada mot m'hi jugo l'existència. Molt bé, molt bé. Quan recites un poema, gairebé a cada mot, també t'hi jugues l'existència. I és tot un art, eh, poder... M'ho hem fet una mica així d'improvització, no? Sí, sí, sí. Molt bé, és que la veritat és que el llum... És un trapsor d'aquí fantàstic. No, però el llum, si no, que és... Si vull, és més bé. Passa que aquell llum no hi no... a mi no m'arriba. És molt una mica... Molt bé. Estimada Marta, estimada Rosa? Sí, sí, sí. Per què no? Evidentment, és que jo estic estimada. És universal, és a dir, encara que estigui adreçat a qualsevol persona, aquest poema el pots... Les famoses poemes d'amor, que sempre ha escrit algú, i llavors tu li desitges la teva estimada, o aquí sigui i tal. A partir d'aquí agafen un altre significat, un altre contingut, o una cançó, també, que la fiekap no deixa de ser un poema cantat, amb el fons, no? Però amb les cançons, a vegades, saps què em passa a mi, una música que no passa a la lletra. La lletra, és curiós. La lletra és meravellosa, sí. Esclar, però vull dir que jo sempre que... s'ha massoblimat per dir-ho d'una manera, alguna cançó, és més el ritme que no passa a la lletra. També, no, clar, perquè potser depèn. No prenen lletres que són meravelloses, no? Vull dir, estàs alcerrat, o al pal alborant, fins i tot, no? Hi ha temes, no? És bueno, no? Jo recordo cançons d'un grup que es diu A Presunto Simplicados, que tenen les malades meravelloses, és una cançó que es deia... Quan do quiero sol... A mi me'n recordaré. És a dir, estàs aquí quan do quiero sol, no? Vull dir, és a dir, a moment que tu vols tenir una mica d'escalfor, és que aparegui aquesta persona que estigui al teu costat, em sembla preciosa el concepte, no?, de quan do quiero un sol, creo que se se ha envilado, no?, perquè em dones escalfor. És genial. Era una cançó molt poètic. Exacte, molt poètic i era una cançó una balada preciosa i a sobre poètic, i jo sóc tres. Si era l'època de Sol i Jiménez, com a canta, com a solista. Exacte, senyor. A mi els anys 90 i pico, no? A mi sí. A mi sí em permeteu amb la llarga experiència de viure amb una persona estimada, no?, i tal. Vull dir, el que és cert és que amb el temps van canviant, no?, vull dir, per exemple, si agafo aquest poema, arribo a casa i li llegejo... Adéu, adéu. T'hauria passat aquest ara. Com és, com és? Ja, ja, ja, la intenció, però ara... A mi no. Allí, a mi no. Sí, però... Jo crec que neixim flors a cada instant. Podem llegir un poema. No hi vindiques, això? Podem, a una flor, una galanteria... Provem-ho... Per a les uges par-se, ara sembla-ho tu, això. Jo us puc assegurar que segons quines coses, segons quines alçades, et mira així molt a dir que... Tens les opcions o que digui... Ai, mira, o que digui... Jaume, véns a acabar la sopa. A sopa, a taula... Vinga, va. Hi ha un dit que diu... No, tu et caries, no? El primer crit. Tu et caries, potser no, però jo sé que m'estimes, jo també t'estimo. Però, esclar, jo per tota la gràcia, no? Cal dir-ho, no? Jo crec que sí. Això que descompo sobre caràcters... Sobre caràcters, ja. Que marxem per los cerros... Jaume, parles... Sí, sinó i tant. Parles d'aquests articles que... Aquests dos articles, sí. És que vols dir que toca això... No ho sé, com vulguis. Després del que estem parlant... No em va fer gràcia, perquè hi ha una cosa que... que a mi em va sobtar molt, i és veritat, quan es va fer la pel·lícula Terminator, la veritat és que em va sorprendre molt favorablement, en aquella pel·lícula, perquè és clar... La primera? Sí, vull dir, les altres no tan. Perquè ja ho saps. Sí, no és que no estigui bé. Jo estava parlant, ara, de la sorpresa, de posar allò del viatge en el temps, i en definitiva, canviar la història, no? I, esclar, doncs això ja ho va fer... Qui era aquell? El Forcòpola, no? Era, sí. El Forcòpola ja ho va fer. El viatge és el futur? No, no. El viatge en el temps ja ho va fer. El que passa és que no anava amb cotxe, ni... ni havia un cotxe que... Que travessava el temps, a darrere del temps. Si no, que era una xicota, que era aquella... el Carlin, i, com s'ha de dir, que era una noia bona, una que ja té molts anys, ara. I bé, era una noia que agafava una dimensió, i en definitiva es trobava a l'època que els seus pares s'han de conèixer, no? Ahà. I llavors, d'una manera o altra, va parar... quan els seus pares es coneixen, però no se venien massa, i el que volia era que veus, i no n'ajudé jo ara aquí. Ai, però intenta d'alguna manera... Bueno, arreglar-ho, no? Sí, això és el copo, per això. Això, el copo, la crec jo. Bueno, ja... De tota manera ja la buscarem. I... Aquella pel·lícula ja parlava d'això. Però és clar, agafa un terminator. Tota aquesta violència que hi ha, no? I tal. I llavors, doncs, escolta, a mi em va quedar una impressió molt forta, i dir, carai, si això fos possible, moltes coses farien, per exemple, si hi hem votat algun partit, i guanya, com per exemple els nazis, suposo que em van votar a Hitler, i tal. Doncs esclar, vull dir, cadascú, dels que l'ha votat potser, s'ho pensarien actualment, perquè la desfeta que va provocar. O sigui, en aquest sentit, ho volia dir, no? A veure si pots intervenir des del present, a veure si pots... Això és el passat, intervenir d'alguna manera. Perquè repercuteixen... Però ja només em beneficiteu, què és el que passava amb aquella pel·lícula. No, ja com a bé comú, de l'humanitat. En definitiu, aquí també parla en aquest bé comú. I llavors, esclar, em va sobtar molt perquè vaig llegir, vaig dir, hosti, parla de terminator, això, cinema. I vaig agafar l'article, que és del Joan Rueda, i diu, terminator, ja és aquí. I el que fa aquest senyor és posar-nos en contacte amb terminator, com un element que en definitiva pot arreglar coses, que si tu ho fas personalment, doncs corres un risc enorme, no? Per exemple, un avió com... Què et diré, jo? Com el d'Altala i Cobrí, quan va anar a tirar la bomba tòmica, no? Vull dir, l'avió que... No l'agueï. Això.A l'avió que va així. Exacte, llavors això mateix. Llavors, esclar, el terminator ja és un element que es dirigeix, com els cotxes teledirigits i tot això, es dirigeix des de qualsevol punt, no?, mentre hi hagi un apropament tal. I llavors el que diu aquesta avantatge, que són els drones, en definitiva, és que l'any 2009 en mort més de 3.000 persones, des de l'any 2009, no? Què vol dir? Això vol dir que els drones, aquesta capacitat d'anar... No en el futur ni en el passat, sinó fins i tot en el present, el que acaba dient és que això resol moltes d'aquestes constants que dins de la guerra es poden utilitzar, sense risc que les teves files es vegin... Sí, sí, sí, sí. Vull dir allò, allò. I em va sobtar de la manera coberrègic com combinen elements. Això no deixa de ser poesia, també. Esclar, fer-te pensar en una cosa, en una pel·lícula, que tu allò t'ho passes bé, com el dipol, que després ja en parlareu, i llavors realitzes què és dipol i dius, a veure, oi? Sí. Anem a parar amb el dipol, ara ja que... Vols que parlem de dit punt? Perquè és que després això... Jo sí que vols tant jasso, però ara li hem espart de dir que no. Bé, doncs, el dipol és una pel·lícula d'un senyor que diu Tim Miller, que és la primera que fa una pel·lícula, tot sigui dit, que és una pel·lícula nova, i es presenta un d'aquests personatges de la Marvel, un dels personatges que... S'havia de secundari, oi? Sí, van fer els seus còmics, l'únic clar, hi ha tants personatges de la Marvel que, al final, queda fora dels quatre fantàstics, que seria una mica aquesta línia més potent, i aquest és un personatge... Bé, doncs, és l'enti heroi, entre cometes, és una persona que pateix per un costat una sèrie de qüestions per convertir-se en un superheroi, per un costat, vull dir, perquè... Resulta que li diuen que és una nois joves, que li diagnostiquen un càncer terminal, se li fa una sèrie de pro, de històries, una mena de mutacions vinculades amb aquestes persones que estan al límit de la seva vida, i a partir d'aquí, doncs, es converteixen en una mena d'ésser amb unes capacitats, no? Però, clar, ella, de principi, ja era una persona malparlada, em vull dir, com protestona, i llavors no sap els límits del que seria un heroi, un superheroi. Per tant, aquests límits del superheroi es converteixen en el personatge contrari, no?, des del punt de vista, perquè, de tot, vull dir, de ditacos, de... de, bueno, el que et puguis imaginar i més, no?, vull dir, una persona desagradable amb l'especte de que li està dient a la gent que mati en comptes de salvar-los, per exemple, el del taxi, l'indú aquell, li diu, sí, sí, m'ha tal, no sé què dir, diu, no, no, que juga com a dues bessans, no? Bueno, és un personatge que crec que s'hauria d'anaritzar, i amb aquest casi, dins dels diversos superherois, com Batman, Superman i tal, que més o menys ja els coneixem, aquest, jo crec que té una problemàtica... Aquesta és tan escultre, dius. Ja hi era, però ha acabat de néixer, no? Exacte, ha acabat de néixer, però segueix sent tan irreverent, tan, bueno, com seria una persona, bueno, responsable fins a un límit, però, ella abans d'arribar aquesta línia amb la seva dona, eren com bastant clars, parlant i dient les coses i comentant, i per tant, ell no canvia el seu caràcter. I a partir d'aquí, doncs, bueno, com ha sortit a té poders, doncs, bueno, que la capacitat de que no el maten, és inmortal. Saps què passa? No, jo crec que... Que li pot anar fent les mil i una, que no li passarà res amb ell. És a dir, si es talla una mà, és com una serdantana, li surt la mà nova, una maneta. És regenera, una regenera. O sigui, fan un tret i tal, doncs també. És com un terminator, sí. Val, a mi el que em va sotar, diríem, d'aquesta pel·lícula és amb la frescó que tracten aquesta manera de parlar malament amb la intenció de fer, molt de gràcia. I llavors diu, és un tio molt simpàtic. No, jo crec que és un poc a vergonya. Un poc a vergonya, clar que ho és. Llavors, si aclarim matins d'aquests, a mi em sembla molt bé que es vagin aquestes coses. Però no, és que a mi em cau molt bé, per exemple. A mi em cau bé perquè jo sóc una mica canalla, amb aquest aspecte. Clar, jo... No, no, no. Però no, ja ho m'entenc, vull dir. A mi, és a dir, jo era un altre de super, en un altre de bat, m'han fet 500, em sembla molt bé. És que sí, potser. No, no, no, però és serió, però és serió. No, però és serió, perquè a mi aquest tipus de personatges a mi em molen. Com se't digui, em dona una sensació... És bo de bon rotllo, no? Sí, no, no es podria o si vagi per la vida d'aquesta manera, perquè vaig tot al contrari. Però em refereixo que una miqueta veus una... És a dir, és un heroi diferent. I aquesta diferència a mi m'agrada. És com ja parlarem després de Peter Greenew. És un director diferent. És un director que t'insulta, que et diu coses, que t'està gairebé i a mi m'agrada. A mi considero, però no per què sigui massoca, ni molt menys. No, per la provocació. Puc ser per l'element d'originalitat. Però a tothom ens agrada una mica de provocació. Hi ha límits, evidentment. Això t'estàs passant 4 pobres premers, per a mi em sembla que el dit pur és molt divertit. Ara és un poca vergonya i és un... Vol dir gaire de paraula que vulguis. I ja parlarem de Peter Greenew. Que també té molta mala vava. Ja ho he lligut, també. Jo vaig lligant aquí, al final, bueno... El Peter Greenew i el coneixem. És un home que és un gran... Per mi és un gran director, a part de la conya. És un home que es vincula sempre amb la British Council i amb la BBC, perquè fa obres, s'han considerat obres d'art, les seves pel·lícules, encara que veiem que està dins de la línia de les obres d'art de la BBC. I perquè té moltes coses, a banda del que t'està explicant. Va tenir una època, crec jo, molt, molt matemàtica. Aquest home és matemàtic, no oblidem mai. És un home que és perfeccionista, amb el que serien els encadrements, és simètric, és minimalista quan vol, i és superrecarregat quan vol. És una persona que domina el món de les arts perfectament. El cocinador de la drona i la manta i la seva mujer és una constant natura morta. És un homenatge a les atures mortes del barroc. Aquest home ha fet, abans d'aquesta, que parlarem ara, que és Ace & Stain & Guanajuato. És que no és complicat. Què és Guanajuato? Perdó, si no... Ara ho explicarem. És un poble de Mèxic. Ara ho explicarem aquí. És molt maco, perquè les imatges és molt colorit. És un poble que sigui com el meu. No és el que ser, no és el que ser. El va buscar i el va buscar, suposo. No, però perquè té que veure Ace & Stain amb el que seria el directe de la cinem, amb Sergi X, l'estain adecorafada o potent, qui va estar allà, no és que ell s'inventi. És una història real, això, el que ell explica, però amb la seva línia. Però, insisteixo, i és una persona que no fa gaire ha fet una trilogia dedicada a Rembrandt. Directament ha fet la Ronda de Notxe, que és un quadre de Rembrandt, han fet... No me'n recordo, ara. El peliquenó, no sé què, el peliquenó goal, sí, qui no sé què més, i l'altra era també un altre de Rembrandt. I ha fet una trilogia increïble, absolutament densa i complexa, però amb una capacitat de crear-te quadres amb el cinema, meravellosa. Ara és el que diem, però és provocador. Això s'ha estrenat? És que s'ha estrenat de forma molt concreta. Jocs molt determinats i algunes no tenen ja... Aquesta és l'última del peliquenó goal, sí que tal. Jo l'he vist amb l'anglès, no l'he vist amb castellà. Ni en català, ni en cap manera. És que, a més, ni amb traducció, ni amb subtítols. Però, bueno, l'última proposta d'aquest bon home ha tornat una miqueta a la normalitat, entre cometes, perquè també va fer una trilogia molt complexa, que es deia les maletes a Tulce Lúper, que jo era... Vull dir, que no sé per on agafar-lo, era d'abstracció, era... Jo crec que dins d'una temàtica determinada, et saltàvem el temps amb l'espai, amb tot, no? I era complicadíssim, digues. Deixem proposar-te un punt, la qual segur que hi ha una divergència. Però, per exemple, en canvi, províció, que, per mi, també és una autèntica abstracció sobre una cosa concreta, sobre allò conegut probablement, i el que estàs parlant no que no és conegut, o... O sí? Sí, sí, sí. És això, no, suposo? Jo sé que províció no és una abstracció, és una pel·lícula etèria. A mi se m'escapa. Jo crec que una mica va intentar això, el Thomas Anderson. És una pel·lícula que té molt a veure amb el món d'aquella època, les addiccions i tal. Jo crec que juga i aconsegueix que la pel·lícula floti. Vull dir, suri. Jo crec que és una pel·lícula tan etèria que se m'escapa. I no dic amb una intenció. Ho dic que el millor que té és la intencionalitat. En canvi, el selló aquest, no, que no se t'escapa. El Grinewey, no, el Grinewey és molt complex quan ell vol. Però és molt complex, però no... No, no, no, no, en absolut. No et pot escapar-se. És que no et deixin diferent. És un home que no té cap vergonya amb noar a la gent, en presentar-te-la en primer pla uns genitals, de cop i volta agafar i tirar-se un pet. És a dir, sí, això és art. Home, és una provocatiu. És la provocació de l'art de finals del segle XX. A mi això no em fa mal. A mi això no em deixa fora una pel·lícula. Ja, molt menys. Però és una pel·lícula que certa gent no entraria en aquest joc. I hi entra amb el joc de la naturalitat de totes les aspectes, tan cinematogràfic, com físic, com de tot. I llavors és un tio que et torna a boig a vegades, no? I això, el que ha presentat ara, és una pel·lícula que es diu Aysenstein, Serguei Aysenstein, que és el cineasta d'Agorazador Potent, Quinguel Galloctubre. El que es diu que va inventar el pla contra Pau, o el que ve darrere d'un pla. Exacte, i és un gran muntador. Unes muntatges, que era com no parar. Em sembla que hi ha 200 i pico d'imatges amb un minut, em sembla, o dos minuts, de l'Agorazador Potent. I si diu que deia, és que jo ja ho feia així, però no en ets conscient. No, no, exacte. Jo ho buscava, jo ho buscava. I llavors, quan arriba el moment que acaba de fer aquesta trilogia famosa, que és l'Octubre de l'Agorazador Potent, Quinguel Galloctubre, que són la Iguelga, que són les tres, les tres, exacte. És d'una potència i d'una claretat, que diràs també d'un i dos. Home, que era una mena de personatge molt excèntric, que tenia... Bueno, que no sabia que era homosexual, però després descobreixem la sexualitat justament a Mèxic. I tal, doncs, quan arriba allà, va fer una pel·lícula que es diu Viva México. Va trobar la seva mitja tranja, per dir-ho d'alguna manera. Exacte, sí, va trobar un senyor. Sí, bueno, sí. Doncs... No m'hauria dit per què és a Mèxic. Clar, clar, clar, és el que hi ha. Molt bé, l'arrexió. Amb el voltíssima gent, cap tot. Exacte, exacte. I treus les punxes i això. Ja, ja, ja. Vec el punx a l'altre, però ara callaré, no seguirem. Però bueno, no. Llavors agafa i s'envalla a fer una pel·lícula que es diu Viva México, que és una pel·lícula que es va estrenar, però retocada per una altra gent. I volia fer una pel·lícula d'aquestes connotacions que passen quan arriba allà s'enamora d'un noi, que es diu Palomí, no me'n recordo, però es deia així, que estava casat amb fills i tal, però comença una relació peculiar. Tots dos, i ja està un any allà. I grava, no sé, quantes cens d'hores de pel·lícula, però, bàsicament, perquè s'enamora i es queda allà amb ell. Llavors el que fa és allargar-se, allargar-se el tema. I, bueno, i és el que ell viu, el que ell sent. Va a filmar bé. Sí, sí, va a filmar. És aquella època que ens fa la vida. Ja està prudífic, molt prudífic. I llavors està ple d'incertos, de les pel·lícules, que crea el mateix muntatge que ell genera, a la vegada, la seva relació amb aquesta persona. És una pel·lícula... Quan vols, és agradable, si cal vomitar, vomita. És a dir, que em refereixo a això, que és una persona que tracta amb una claretat al cinema, que dius, tio, és que, d'un idò, és a dir, que és això. I a la vegada és curós amb la càmera, gira molt perfectament, et tanquedra perfectament el llit, amb les cortines... On el vista va, ja. Exacte. És una cosa que, jo crec que se'ns escapa moltes vegades, algú en lligüe, segur, ho vull dir, se'ns escapa. Però jo crec que és un director diferent, i aquesta diferència, per mi, és el que m'interessa. M'agrada, aquesta. Molt bé. Ha quedat clar, oi? Sí, Rosa, parlant d'art, parlant de la filmoteca. Espera, oh, sí, cert, cert, cert. Farem una mica de canç, potser. Doncs mira, posem una cançó re o dos minutets, perquè no és gaire llarga, però també no la deixarem molt més de xavella Vargas, la llorona. L'he agafat aquesta cançó perquè no fa gaire ens ha deixat xos d'en preàve, que és una de les mítiques que a les pel·liques del Modóvar, i ja sabeu que el Modóvar estimava xavella amb estima, xavella Vargas, l'última pel·lícula... I la posava alguna, sí, alguna. Exacte, va posar molt bé, i tal, la llorona, i ara em sembla que per aquesta última Julieta, que jo no crec que l'he pogut veure, també utilitza xavella Vargas amb la banda sonora. Jo crec que és que aquesta dona... S'ha de veure, les crítiques ja són molt bones. Sí, no, no, s'ha exagat mena de dutza, jo crec que... És que és de les millors pel·lícules de... És que després de los amantes pasajeros, també... Aquí va ser una punxada. Allà va acabar, el meu fill. Volia fer una comediota, però comediota, eh, vull dir, mai millor dit. Molt bé, s'escoltem el que el que digui, home. No cal buscar paraules suaves. No, no, no, no, exacte. Al igual que ha fet obres d'art, ha fet coses. Vull dir, en aquest cas, és una obra fallida, però... Com també el Budi Allen, eh, amb això de racionalment, que la vaig veure a l'altre dia, ja parlarem. De racionalment... Com busca, eh, com busca el guió per arreglar-ho, eh. Jo estava una mica desesperat, pensava, ja està bé, eh. No hi ha tantes coincidències, ets Budi Allen, tio. Saps molt bé el que fas. I com ramat al final, i em posa molt nerviós, vaig dir, pim-pam, pum, acabo, no. Estic emprenyat amb Budi Allen. Estic emprenyat, però bueno, escoltem la llora en l'estoneta, ara l'esperarà a la filmoteca i d'aquest por amor a l'art, eh. Todos me dicen en el negro llorona, negro, pero cariñoso. Todos me dicen en el negro llorona, negro, pero cariñoso. Yo soy como el chile verde, llorona picante, pero sabroso. Yo soy como el chile verde, llorona picante, pero sabroso. Ay, de mi llorona, llorona tu eres mi siunca. Ay, de mi llorona, llorona tu eres mi siunca. Me quitan de quererte, llorona, pero de olvidarte nunca. Salias del templo un día, llorona cuando al pasar yo te vi. Salias del templo un día, llorona cuando al pasar yo te vi. Es que ja em veus que tenen algú especial, eh. Vull dir, aquesta veu desgarrada i trencada de la Xabela. Comunicava tant, era una cosa, doncs després de punta. Volia fer-ho de la manera que volia, no tenia cap problema. Exacte, exacte, i és que... Jo ara quan veig el Lluís allà, que allà... Sí, fa una mica de nosa, i que sí. Més que nosa, no, suposo que se'l posaran posades perquè del seu bali. Però no... Però canta, va bé, va bé. És el que has de fer, cantar amb aquella veu que tens. Et trobes com desubicat, no? Jo veig una altra faceta. És una altra faceta de la persona. Com el Cesco, per exemple, que té moltes facetes. Jo crec que sí, eh. Descubring una altra faceta, la faceta de professor. Aviam, que té moltes facetes, aviam. T'ho juro, digues com dient jo. El banc d'Espanya, s'ha d'anar a canviar el banc d'Espanya. No va a l'enapa, no va. Va bé, va bé, va bé. A la catalana o a l'espanyola que tu vulguis, però ha contribuït. Digue-li els registres, que ho entendran més bé. Degistres, té moltes registres. No, està fent de professor de l'art, aquí s'han fet jo. Ahir es perdó a Sant Just també, a Can Genestar. Ara actualment està fent... Ho dic perquè és que jo m'hi apuntaria com a alumna, eh. Sí, sí, ara ja t'ho duré. És una molt bona opció. No, no, d'aboc, val la pena. Jo ho sabeu, que jo les col·leccions també no les dic, senzillament me'n vaig a callo i ja està. Però si val la pena, sí que s'ha de dir. No, a més, és molt didàctic, és molt amè. Tota l'estona molt pràctic, també. Però se passen diapositives, analitzant obres, ara, per exemple, amb el reneixement, no? Amb l'honor de Vinci... Després ho farem Rafael, ferrem Miguel Àngel. Home, és impressionant, no?, al reneixement. Val la pena, eh, val la pena. És una cita cada dilluns. Quines són, en tot això, eh. Si sé que fa més classes a més llocs, però aquí Sant Just és això. Els dilluns a Can Genestar a la tarda, que és una hora i que està molt bé, a més. Clar, clar. Ara me'n vaig a donar una classe, és veritat. És cert que s'han trobat. Sí, perquè el veiem sempre aquí darrere de la peixera, i de sort que també surt de la peixera. Jo faig més coses que no surto de la peixera. A part d'anar d'alla, no n'he... Es posa davant del públic, com si... Clar, clar. Si hi ha els alumnes, hi ha entregats, allà... Ja va vejant, allà va vejant. Estic controlats, i controlades, clar. No hi ha gent molt educada, també. Molt, i participatiu. A mi m'agrada s'ho passen bé, i tant. Sí, van preguntant. Al sigla de que aclaréssim les coses. Ara que has dit això de ben educades, és molt interessant, també. I sobretot no hi ha exàmens. Sí, sí, és el que diem. Que no és que s'espatin allò que hi hagi un descontrol, ni molt menys. Vull dir que d'aquestes contes... Aquí sí que hi ha moral·lars, també. No, evidentment que sí, evidentment que sí. Però mira, és el que diem. Estem aquí i ja ho sabeu. Potser portem dues sessions, però al setembre comencem i comencem amb impressionisme. Ja us ho davantuc, ja segur que comencem amb Eduard Manet, amb Clot Monet, això. Renoir, de gas, que també és una cosa molt maca. Per tant, que ja ho teniu, ja ho teniu... Sí, sí, que són xulíssimes, les impressionistes. Clar, clar. Que la gent s'apunti, a més, no és gens car, perquè és que la trimesta són 75 euros, són 25 euros al mes. I és com... La cultura no té preus. I són com quatre conferències de la mitja. Són molt raonables. Amb molt de material, sí. Moltes gràcies, Rosa. Ja està? Vinga, va. Chope Carmona. Chope Carmona, oi? Que no paga un projecte aquí, perquè... Has portat un camió de xopet i què fem amb el xopet, que dius? Jo m'estimo més un ibéric, no és per res. També, també. Com has dit, el ibéric Tomasito, no com has dit aquell? Però hi ha un nom que és molt famós. Bueno, ja em surtirà la paraula. A la paraula, sí. Ah, sí? No saps què està donant. O des de la manca, igual. Estaven parlant de per amor a l'art. Tot això ha sortit pel tema de que a la filmoteca també tenen molt amor. A l'art, evidentment. I li han posat aquest títol amb una música de cinema i pintura. Que ja fa, ja fa des d'octubre que va començar. Però ara que hi ha hagut les meves mans, i dic com va la pena, perquè encara queden 3 o 6 sessions encara. I, bueno, és interessant, no? És cada dimarts a la 5 de la tarda. Hi ha pel·lícules que, per exemple, hi ha una evita accelerata, déjà como vatiato. És sobre la vida de Cellini. La seva relació entre arte i ciclèsia. Això és del reneixement, també, per al reneixement. Era escultor, joie, pintor i música. També era polític i soldat. Clar, era l'home del reneixement, la polifacètica. Exacte, exacte. Fa set o resistres. Sí, després, per exemple, el dia 19 faran una títola arena a Can Orman Parkinson. Jeremidele, també. A veure, parlant de la fotografia. Ah. A partir d'un fotògraf que va treure uns models de l'estudi. Que hem de reivindicar la fotografia. Hem de reivindicar la fotografia com una nova art. Estic cansat de dir-ho, que val la pena. O la pel·lícula, per exemple, la següent era de Fritz Lang. La pel·lícula Les tres luces. El Dermis de tot. Aquest sí que és bo, eh? Sobre l'expressionisme. La següent era Il de Camerón, de Pa Solini. Bueno, això. Per parlar de Giotto. Per parlar de Giotto, del pintor. El senyor del Pa Solini. L'express era una pel·lícula d'Alguno Wallheim, David Hockney. A Bezier Pictures. L'expressió tècnica i personal del pintor que abandona a Califòrnia. Sí, a l'hiperrealista, aquest senyor, que és hiperrealista. I després, sí, sí. Després, una altra que diu, sé que més jo em vi. L'expressió és sobre l'ensenyament de l'art. Ah. Diu, i el caràcter irreductible de les interpretacions a partir d'aquí i al seu punt de vista. L'ensenyament de l'art. Això és molt interessant. Aquest serà el dia 17 de maig. Però és en francès o hi ha traducció? Vale, vale. No, la filmoteca ho fan subtitulat. No és l'institut francès, és la filmoteca. La filmoteca. I una altra sobre Clim. Dios. Una del director Simon Curtis i es diu Woman in Gold. Ah, sí, aquesta l'he vist. La dama d'Oro, sí. Aquesta l'he vist jo. Però sobretot sobre Clim, però també sobre el robatori de l'obra. La robatori de l'obra és exacta. És una pel·lícula meravellosa. Aquesta pel·lícula coopereu-la amb DVD. Jo no sé si la vaig comentar aquí o no. Però és una pel·lícula meravellosa. Molt ben votada. És d'una família no em via equivocar. Em sembla que està a la zona del Berlín-Nuest, que es jueva, evidentment. És una família amb uns diners que té una de les obres més interessants de Clim, que es diu la dama d'Oro. I llavors, quan arriba a l'espoli, llavors, evidentment, els n'emporten. Llavors, parla de l'espoli n'esi, parla de Clim. No parla. És a dir, d'obra en si mateixa, no? Però com a tal, i a més, és una peça que té a veure amb la persona que és un retrat, que va fer Clim, amb aquesta dona, que era jueva, però... Tota aquesta història, no? És una obra, jo crec que és una pel·lícula... tremendament correcta. Vull dir jo que és una pel·lícula molt ben feta, i que val la pena, que la veiem. No, com dit pol, vaig. No, dit pol no és correcte. Deixem-me que una mica segueixi, que jo... Sí, no. No, a Faré... Jo sé que el Jaume no li agraden les pel·lícules, que hi hagi molt de gel. I ara li donaré dos en ve d'una. Pararem del renacido i de Nadie, que era la noche. Jo de Faré no vull. És gel, és gel, és gel. Fa molt de fred amb aquestes pel·lícules. Ho heu vist al rebenant? Heu vist el renacido, algú de vosaltres? No.Va la pena. Fa una mica de mandra, adiós. M'agradaria fer una mica d'encúnia també, no? No, i després que reviu, vull que no sé què hi ha amb les ferides. És el que diem, no? L'os, que se'l menja. L'odalós és... Com ho ha fet això? Com ha fet això a l'Iñarri, tu? T'ho juro, vaja, és que dius, et faré un fill de debò. Amb el bé que ho has fet, de debò, és una bestesa que vull dir. Però és que és tan meravellós... No matitzem, ara. No, però és que de debò, com ha fet l'odalós? Vull que m'ho ensenyi, que m'ho expliquin. És un os de debò? És que és impossible... Igual és animació per a un dinador, coses d'aquesta, no? Coi, doncs jo han arribat a la perfecció. Imagines un os de debò, tallant-se... A dir caprio, és, no? A dir caprio, mira que jo he vist els senyors dels anells, he vist quantitat de coses amb una qualitat... Bueno, això no ho sé. He vist coses amb un nivell altíssim d'efectes especials, no? Per a Vítor i Jackson va tocar l'imba dels efectes amb els senyors dels anells, no? I altres pel·lícules. Però com ha aconseguit aquesta properitat, aquesta, és que és increïble. És un plantejament. Estem parlant d'aquella zona incerta, que dic, jo entre Canadà i Amèrica, en una època que encara hi ha els campaments i dels indis, no? Estem parlant de la meitat del segle XIX, però... Els campaments vols dir la reserva? La reserva, es volia dir, perdó, més correctes a paraula. Jo crec que hi ha una per aquí, encara quan, evidentment, s'estava, vull dir, que ja era un país, com a tal, però encara hi havia zones com bastant descontrolades. Estem parlant d'aquesta zona dels llacs, no? Dins del punt de vista dels imperialistes, evidentment, dels propis... Que encara les volien esplorar més. Exacte, exacte. I llavors, clar, lògicament, els indis amb les seves diverses races es barallen entre ells, i es barallen contra el blanc, evidentment, és aquesta la intenció, aconseguir mantenir el seu territori i el seu espai. Que és el que fan aquests senyors, són caçadors de pells, d'animals, i es queden les pells a partir d'aquí a gener, a partir de plantejaments, dins del grup dels blancs, hi ha un que és dolent, com el diable, directament, no? I a partir d'aquí arriba un moment que, al dret de Caprio, l'escena inicial de la lluita entre els indis i ells és meravellosa. És una cosa meravellosa, és molt crua, eh? Però és innari tu, no ho diem mai, d'aquí estem parlant. Realista, vols dir, que és molt realista. Molt ben feta, també. És una magnífica, és una dansa de batalla, que dic jo, d'aquestes batalles d'enseires, que dic jo, amb un domini, amb un control de la càmera de tot, no sé com ho ha fet, això també, és magnífic. Llavors, quan la cosa sembla que està més tranquil·la i tal, ell pateix l'atac i llavors se l'abandona. Ja no dic res més, se l'abandona, dona forma a una altra amb unes intencions, amb una qüestió determinada, i ell reneix, realment, aquest procés i tal. Clar, perquè el donen per mort, no? Clar, i després es consigo, és que això genera aquestes conseqüències, però la pel·lícula no es fa ni pesada, ni avorrida, són dues hores i mitja, pròximadament, a mi no se'n va fer en absolut. Hi ha algun moment que dius, tampoc hi ha tant de gel, ja ho mai, en un principi, ja ho menc després, el gel desapareix bastant, però, bueno, vull dir, no, no. Però la pel·lícula és molt correcta i entenc l'Òscar del senyor Leonardo de Caprio. És contenció, és dolor, és patiment, és ràbia, és venjança, és de tot. Bueno, sumar així, sumar així. Aquí queda el truc molt bé. I llavors l'altre, i així, part de retruc, ara parlarem del viatge sismaria, perquè això no parlarem del viatge sismaria rosa, la maldició que tenim... No, avui no me'n fem d'aquí, fes-ho. Es queden encara 11 minuts, jo faig un comentari de 2 minuts o 3, i tot d'un altre part del viatge a sismaria. Nadia, què era la noig? Esabel Cochet. I tenim la Joguette Vinoche, que va ser nominada als Goya, que no s'ho van portar. S'ho van portar la xicota a la taula de Molina, té xoc i comida, que per re una setmana que ve, que ara no ens dona temps. I l'una esquimal que es diu Rinko Kikuchi, i el Gabriel Bayern, que fa un paper inicial. Estem parlant de la Josefin Peri, que és la dona del Robert Peri, que va ser el primer americà que va arribar al pol nord, al centre exactament del pol nord. I, doncs, aquest senyor, és un expedicionari, no? Un expedicionari, no? Es diu en català, i se'n va cap a... Ara i sempre. Perdó, no volia dir que es diu així. Vull dir que està passant el que diria després. No, no, no. I es va pensant en quatre coses a la vegada. I llavors, la seva dona va buscar-lo. Va buscar-lo, perquè li ve d'agost i tal. I a partir d'aquí, ella vol anar més enllà, i vol arribar com a mínim al primer campament. No té molt segon, no recordo ara. I te l'hi clau, i es va endinsant, endinsant, endinsant, no? Dins d'aquella mena de pol, que de bé, ella està al pol nord, tocant el Canadà gairebé entrenant amb aquella línia, no? Amb aquest impasse, ja aquest senyor, Gabriel Bayern, no, però ella és meravellosa, perquè el Juliè et vinoix a part de que ho és per sistema. Esclar, l'has de veure amb aquesta part de la 1908, em sembla que és, vestida de tota d'època, per mig de la neu. Clar, dius, amb el barret, amb els manquitos, amb la roba, clar, dius. Què fas tu aquí? Vull dir, és que és molt meravellós, no? Això és fàcil, ara, dius. És com un congelador, però un gran. Clar, sí, sí. Exacte. I llavors, és el que diem. A partir d'aquí, ella, el que fa és, clar, la seva tenda de campanya, els seus vestits de bons per posar-se'ls, no? La seva música, tot, ella va, com si anés, jo sé, de vacances, però s'enva, el polca. Llavors, li intenten dir que és molt dur i allà no tira. Perquè llavors, dins dels esquimals, hi ha una gent que l'acompanya, que són les guies, amb els gossos, hi ha realment que arriba en aquest campament. I aquest campament, per una sèrie de qüestions, finalment marxen un d'ells... Bueno, li passa una cosa, no n'hi ha igual, i a partir d'aquí, ella, cap arruda, es vol quedar allà. I es vol quedar allà, es vol quedar allà, i li diuen, a l'hivern, al polo, és molt fumut, perquè és nit, tota la nit, clar, i llavors no hi ha el sol escalfo, una mica i com a mínim t'ajuda a viure, però és que quan la nit, la nit mata. La nit directament et mata, no? Llavors es queda a ella una esquimala, aquesta esquimala, no? Per un motiu, que no... que és una de les grans sorpreses, la teva dius, hola, vull dir, que es queda allà a ella, i llavors és aquesta convivència classista, perquè va jugar aquesta classisme entre ella i l'altra, al final arriba una mena de feedback, no? Una sèrie de qüestions, no? Però és que, com grava l'Esabel Cochet, les escenes nocturnes, gelades, no? Ja en la tira, no? Vull dir, és una mínima llum, genera absolutament tota una escena meravellosa, no? Vull dir, és d'una canya. Vull dir, com les cares gelades, no? És meravellós. Estàs manifestant avui d'una manera total i absoluta, per l'admiració que s'ells per l'aposta en escena, eh? I tant, la misa en escena, no? És en francès. Sí, sí, sí. M'agrada molt, m'agrada molt aquesta excusa. A part del contingut, que ho és, que és molt important, però l'estètica, vull dir. Això va ser gravat a Bulgaria, no va ser gravat al Polo Norte, amb la zona de l'escarpatós i tal, però d'unidor, eh? Si allò és una d'escarpatós, que serà el Polo Norte. Vaig dir, vas una mica així, espantant. Rosa, 7 minuts, viatges a Silmaría. El viatge a Silsmarí. Ui, jo m'heigut aquí ja un lío. Sí, bueno, és aquella pel·lícula que parla per la Juliette Vinoix, però ja fa d'actriu una mica més gran, més madura, eh? Que la repesquen per fer un paper. Ella havia fet, ara, la seva juventut, un paper de jove, amb una pel·lícula que va tenir... Sí, molt d'èxit, sí. Ella feia de jove, que feia... A veure, d'alguna manera... Que s'amorava d'un senyor més gran, no? D'una senyora. Era una senyora, no? A veure. No era una senyora? D'això parla? No, jo crec que no. O ara m'hi confoço, jo, ara. Aquí, a veure. O és la man. Digues, tira, tira, tira. El tema més interessant està precisament en què ella, fins aquell moment, o molt poc temps abans, interpretava el paper... Sí, sí. Interpretava el paper d'una noia jove amb un obre. Exacte. La que feia la protagonista, d'alguna manera li feia... Fasió s'amorava d'un senyor, bueno. I ara, ella la repesca de madura, per tornar a fer el paper, però ara hi ha de la persona adulta. I contacta amb una noia jove, una actriu que pràcticament no és coneguda, una actriu que, a més, és molt rebel, i és molt iconocrasta. És molt bona, eh? Per fer aquest paper. A més, és una noia que és molt irreverent, i és molt provocadora. Ella és molt desafiant, també. Ja, fora del plató, ja, i comença a fer el seu paper. Sí, exacte. És conscient que ara és l'actriu de moda, que ara marca en aquest territori, i marca en l'estil, i l'altre, ja, comença a sentir-se una mica malament. D'incostres, no? D'una manera o altra, com bé. I comença una crisi per ella. Sí, sí, comença una crisi. Perquè probablement s'adona que el que fa la companya és el que havia fet... Jo era així, jo era així. Era tan natural i tan normal, i que mira que ho feia jo, no? Que em vaig aconseguir molt l'èxit. I ara veu que la nova generació també la desplaçen amb ella, amb unes maneres que potser no són les més honestes, no? A mi el que m'agrada moltíssim és tot el que és la conversa. La relació amb la seva ajudant, no? Bon, ajudant secretari, amiga, confessora, de tot. De tot, de tot. En definitiva són aquestes persones que aquestes actrius, per dir-ho d'una manera que tenen tant d'èxit, probablement necessiten, per en definitiva... Vull dir, com si fos una psicòloga, per dir-ho d'una manera, no? Sí, es recolsa molt amb aquesta persona. Això és molt bé, eh? A mi em va agradar molt aquesta pedra. Perquè és acompanyant, és tot confident, és tot, no? Aquests passejos que fan... Bueno, la natura és una miqueta l'acompanyant, no? Ara que dius de la posta en els sena, no? Exacte. És el lloc que els envolta la magnitud, la grandiositat... La magniositat d'aquelles muntanyes. I el Sigmaria, la idea de... Bueno, que expliquen de la serpent, la serp... Sí, una serp en forma de núvol. És un núvol que quan passa a les muntanyes, quan puja a les muntanyes, quan el sobre passa, després cau com si fos una serp, no? I és com un fenomen atmosfèric, podríem dir, no? Que ja és molt esperat i és molt valorat, no? I passa a posar tant en tant, no? I quan, si tens la sort de veure-ho, has vist... Bé, una autèntica meravella. Jo penso que la Julia Vinonx és una senyora que, si li vas veient tots els seus registres, a nivell interpretatiu, que probablement no és pas el que més m'interessaria, no? Si no, el que sí que veig jo és que és una persona que jo crec que sempre ha fet el que ha volgut. O sigui, que no l'han enganyat. No l'han enganyat amb anar al dia a dia. Que ha pogut triar, que ha pogut triar. I això és molt agraït, perquè això... És creïble. A qualsevol pel·lícula que faci, té una credibilitat i es coneguda. A vegades, quan està coneguda algú, dius no, tu creus, no? Amb aquesta d'enver del Nadir Creira de Noig, és que està creïble. És que és meravellós. Jo què sé, la veus a Azul, per exemple. La primera de la primera. I és meravellosa. I la veus això col·lat i també tu creus, no? Ho he dit que dius, estàs tu, però és que clar... La col·lat és la que més em petja, però, per exemple... Però ella està creïble. La lleugeresa del C, sí, és que ella va impressionar. El senyor Encaume, en aquell algú. I la copia. La copia que ella quina és, la de la copia, també. Aquella que era, sí, que jo a mi no em va agrair. No per a ella, sinó per a el paper i coses, una dona així, no? Aquesta no l'he vist jo, que estava la copia no l'he vist. Copio culte, sí. Sí, una altra cosa. Sí, era molt... Sí, era per a ella que passava a una ciutat d'aquesta, sí. Amb molta art, antic. Jo què sé, posromà, grec o i tal. I la copia certificada. Ah, sí? Sí, la he vist, sí, que la he vist a aquesta pel·lícula. Si no està certificada, no va, oi? Ella està separada de la parella. Això no és la costa, ha après una cosa d'aquestas? No, costa graves, no. És un cabriscà, un machi... Una cosa, ah, sí, sí, d'aquests, sí, d'aquests. Sí, va bé. Aquí sí que fa un paper d'això, de la dona dominada o fins i tot maltractada. I que encara vol tornar a vell i que no s'ha sap de Sant Pallagano d'aquella relació. Si que dius, no pot ser ella, encara aquí enganxada aquesta relació. I acabes que diuen... I fem veure com si estiguessin coneixent de nou, com si estiguessin lligant de nou. Sí, sí, sí, ara ve la memòria també. I això són les inseguretats també, no? Que a viatges i al mar hi ha sí que surt molt la inseguretat d'ella. Allà ho la veus al principi, tan segura de si mateixa, amb tot l'èxit que té i del reconeixement. En canvi apareix aquesta noieta, i ella ha de fer l'altra paper. Ui, si li estan desmoronant tot, s'ha de desmontar tot. I apareixen totes les inseguretats. Està a punt de deixar el paper i de deixar de fer-ho també. Molt bé. Nos res quedan 30 segons o just per... Per això es perdia Déu, no? Sí, la setmana que ve. La setmana que ve a menar suam a Bé César. Oh! A veure si l'arrosa... A veure si es desperta. A veure si es desperta i ja veurà. No, no, no, la vull veure. No, encara no l'he vist. Tinc ganes, ara sí. A veure si es vol dormir veient aquesta pel·lícula. A veure què li traiem. Aquestes coses passen, són un moment... Li traurem, li traurem. Una mica més de dos. Sí, no? No es quedem així. Fins i jo us. Fins i jo us. Fins i jo us.