Babilònia del 21/4/2016

I don't have to wait for home. Doncs hem vingut un dia i ja us més al Babilònia. Avui estem amb la grata companyia dels nostres companys, la Rosa, què tal? Hola, molt bé. Bona tarda. Com estem? Bé, fantàstic. El Jaume... Hola, bona tarda. I el que us parla el Xesco. Avui no diem cognoms, o sigui, es diem els cognoms. No cal, avui ja som molt coneguts nosaltres, ja. Ah, falten dies, exacte, ja. Totalment. I part de Barcelona. Com als hobbits, no? De la comarca, no? Sí, però ja sortim, ja s'animem a sortir també. Jo una mica joves... Hem explorat arraïnt. Jo una mica joves sí que sóc, perquè tinc pèls als peus. Oh, jo no. Això no n'agraeixo. Jo en tenia, eh. Clar, clar. És veritat. Un dia em fa un estudi. Comencem avui. Amb l'edat, per què els cabells dels peus... I les pantorrilles es van caient. És una cosa que a mi em preocupa. Home, no és necessari, no? És la teoria de la supervivencia. El que és necessari per sobreviure. Això et preocupa per... Cal, el que no cau. És que no és necessari, fora peus. Sé que hi ha coses que dius. Perquè no hi ha... Home, m'has entès. No n'hi ha igual, deixem-ho. No hi ha caminada. Exacte, exacte. Doncs parlem, justament avui de peus, pararem pocs al contrari. Pararem de coses de nivell, eh, del festival Gershin, que a la Rosa va anar al veu a l'auditori de Barcelona. Parlem de l'exposició que tenim aquí a Can Ginasta, del Jordi Rosés, el Déjà-Bi, aquesta barreja de poesia, no? Sí. Parlem d'un llibre que ens pot sobtar, però que, bueno, una sorpresa és Majúscula, que és enreçat per Miguel Ángel, de Cristian Galvez, aquest del de Passapalabra, diria, home, aquest què fa? Doncs fa bons llibres, no són malament, la veritat. I de cinema parlem de la modista, de la nòvia, de iOrigins, de ABCSAR, de Scoop, i a veure si podem parlar de Teixe Comida, que me la teniu batada. És com el cas del viatge de Silmarí. És la de la corrent, no? Sí, exacte, la forma. No, d'acord, és el mateix. Però parlem, farem un forat, encara que sigui, per comentar aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula petita, però absolutament tremenda, vull dir, que s'ha de comentar. Vale, Rosa, parlem de... Geri, si en tindrem, bueno, de fons, a Vela Bartóc, amb el que sabia amb Carajan, no t'he diut nada, perquè s'ha sinfonat. La filarmònica de Berlín, tampoc et diu que sinada, amb música per corda, per cosió, i és a l'esta. És aquesta... llena de la ment de corda. Es diuen correctament a l'esta, amb catalans, i la que som zeta. I concert per orquestra. Tindrem de fons, escoltarem les diferents parts, endantes, alegro, i tal, i bé. I ara, si tenim per qui temps, hi posarem alguna peça que ja trobarem. Rosa, parlem de música clàssica. Geri, si n'estaríem la línia, ja del... Sí, sí, música clàssica, música moderna, música culta, és una miqueta aquesta concepció, no? Una mica de blues, també? Sí, també. Clar, és que ell, de fet, se defineix una mica com un cóctel. Sí, perquè és aquella... És com la bebuda que hi posa diferents elements i diferents ingredients, i és això la gràcia que té després del resultat. Sí, perquè ell té una combinació, i mira, entrenya en matèria, una combinació de diferents... ingredients, no? Els jazz, com tu ben deies, com la música francesa impressionista, el potsromanticisme de Rostrak Maninov, l'abanguarda nord-americana de compositors, com Edgar Berés, Charles Yves, o Enrico Güell. També l'ambient de la comèdia musical, el que era la Light Opera, surts a les Estats Units, gràcies a la migració, diu de músics europeus, i de forma acusada i especial, la improvisació i la intuïció. Era un músic molt intuitiu. Ell va morir molt jove, als 39 anys. O sigui, ja va fer moltes peces, i va ser una miqueta com un revolucionari de la música, de la música del moment, de finals del segle XIX, principis del XX, ell va morir el 1937, ja et dic amb 39 anys només. De fet va ser contemporani del Maurice Ravel. Sí, i bueno, hi ha una inauguració si realment va existir algun tipus de relació entre tots dos. A veure, el Gershwin era molt... A veure, molt senzill, a aquest punt de vista, mira que estava triomfant moltíssim, i guanyava molt diners, tenia molt d'exili, les seves composicions. Però sempre volia ser deceble de diferents músics, del Ravel mateix i d'altres, però... Bueno, mira, no és que mirava a veure de quins, ara després ja em surt, ja vindrà. I bueno, perquè era massa... modest. Volia prendre, volia prendre de tots, però realment ell va ser un geni de la seva època, era... era música. D'una persona que s'havia fet, sí mateix, pràcticament. Les peces que es van tocar la setmana passada a l'auditori, era un festival que són tres dies, era Divendres i Septidimenge, o sigui, els dies 15, 16 i 17. Era, doncs, la apertura de WhatsApp d'Estorey. Sí. Perdó, aquest és el de l'Eloi Alvesti. Mira, comença precisament de la que acompanyava. Els George Swingers el concert per a piano i orquesta en fa major. Un altre que és I Got Read Rhythm. I Got Read'em. I Got Read'em. I Got Music. És que m'encanta aquesta cançó, sempre. Sí, sí, sí. Amb un solista, un pianista, un xeibolòdin, molt bé també, el pianista, molt bé, molt bé. I l'adaptació que va fer per a orquestra d'una americà a París. També aquesta xulíssima també. Que guai això. Molt maco. Després, el tres dies, va tocar la Rhapsodia in Blue. Vale. I una apertura cubana i una segona Rhapsodia, un diferent dies. No era ben bé exactament el mateix programa als tres dies. Doncs, molt maco, molt maco, és preciós. De fet, és això, no? Que diu que aquest concert va ser un dels moments, constitui uns dels moments més intensos i fascinants de la temporada de la OVT. Ah. Jo abans us comentava que li havia demanat de fer classes amb molta gent, fins i tot Amígor Stravinsky. Ah, vale. I, clar, però aquests grans músics, quan se'n s'aventava, no ho sentien, aquest comentari em agradaria que em donés gràcies a mi, perquè mira si ell és famós i jo en canvi puc ser molt fama, però... Clar. Doncs molt maco, ja et dic que és molt apena. El director era un director convidat, l'Andriu Grams, que va ser una mica un nen prodigí, perquè els 8 anys ja tocava el violí. No va començar a estudiar el violí, ja. Vanda. En 8 anys, després ja ha fet totes les estudis de director d'orquestra, a part que és un gran violí. I el solista era el pianista Alexei Volodin, que també, doncs, molt genial, genial. Un concert molt maco, la veritat és que sí, és molt apena. Molt bé. Ara ja l'OBC, l'Orquesta de Barcelona, ja té la programació, per la pròxima temporada. I com pinta això, Rosalm? Molt bé, també. Molt bé, molt bé, molt bé, sí que ja. No veiem, també, no veiem begonament. Molt bé, el meu apunto a algú, eh? Sí, vinga, però ja passarem el programa. Sí, sí, passa la programa, perquè tinc ganes de veure un concert fa temps. Entre la que seria, coses exposicions, i tal, que més vaig per aquesta línia, cinema i tal, em deixo el tema música sempre amb una segona línia, eh? Però alguna cosa, això de Gershin m'hagués encantat, directament, eh? Sóc un forofo i ja estima, perquè si no, t'hauria escolt. Sí, va ser fascinant, sí. Molt bé, molt xulo. A veure si trobo després un tema de Gershin, que estiguin a ell, i a veure si tenim suport. Sí, sí, sí. Ja, home, parles del Déjà-vu, o Déjà-vu, o no sé com dir això? Sí, Déjà-vu. Déjà-vu, Déjà-vu. Això vol dir que ja ho coneixes, no? O sigui, que és com familiar. Exacte, que has tingut com una sensació que això has viscut, o que ho has viscut. Doncs, ni més ni mai, jo penso que el títol està molt ben trobat, perquè, veritablement, tot el que es diu en els poemes és, bàsicament, es poesia. Sí. Per cert, jo diria que em prou ben presentat, no? Vull dir, amb quadres i tal, i amb un fons de paper... Bé, m'ha semblat original, per dir-ho d'una manera i jo, d'originalitat, i entenc molt poc, però, diguem-ne, que això ho he trobat així. La veritat és que tots els poemes són com molts sabuts, et repeteix, aquelles constants, per exemple, que li podríem que la setmana passada, quan parlàvem de la Rosa, que va estar entusiasmada, que digués el poema de Martipol, doncs aprofites per destacar que en definitiva, si el Martipol ja estava d'acord, doncs jo també, o fins i tot tu també et vas manifestar en aquesta línia, no? Doncs, llavors, avui, la veritat és que... No sé si és perquè vosaltres estàveu a sobre, no? Estàveu a la classe, encara, i jo me la sigo, i ara podria... A aprofitar, a veure les posicions... A veure les posicions... Home, si t'hagués pogut pujar també, eh? Puc pujar, oi? Com una conferència, vens a dalt, home, qualsevol dia que tu vulguis, t'has convidat, ja ho saps. Doncs un dia que arribi d'hora... Clar, clar que sí. Oh, l'exclusió, que em fa jo. Que no ho diguis. Clar que sí, tu passaràs molt bé. Clar que m'has convidat com ja està. Serà que no ho conec amb aquest. Jo també, eh? Ah, molt bé. I això no ho hem preparat. Això ens has donat bé. Això és espontaneitat, aquí, ja. Jo sóc gosvet. Perro viejo que es diu en castellà. Molt bé. Paral·lelament també hi ha un parell d'estructures que podries ser arquitectura, però pròpia m'està bé, també, perquè, bueno, vull dir, l'home té la seva presència, doncs amb dues posicions, que podria ser contemplant la lluna, i l'altra no recordo bé, però podria... podria, no sé, situar-ho, en què li ha interessat tot plegat, perquè està en el mig de la sala, i això no deixa de ser... No és interessant. En definitiva, un muntatge que segur, que 20 anys en res no seria que hagués passat poca per ningú, i que això de... de les exposicions i els seus muntatges, jo crec que va evolucionant d'una manera, que, si més no, encara que sigui deixa buir, la veritat és que... que doncs... doncs... d'interessa, vull dir, el muntatge també és prou interessant. Bueno, es... Amor, fraternitat, totes aquestes coses, tan conegudes, tan entrenyables, en definitiva. Fantàstic, no? Jo n'he pogut dir-la encara, però, bueno, el Jordi Rosés és un... és que és conegut, una persona que jo conec... bueno, d'una forma indirecta, però perquè és el germà d'una amiga meva, que va anar a mi amb el col·legi, i de sempre, eh?, ens coneixem i tal, és una persona que va tenir sempre aquesta capacitat, i va destacar, sobretot, per aquest domini, la posició. Senyors tenim uns quants poetes, de ser renom, i de ser nivell, a banda de lògicament del senyor Margarit, que el coneix tothom. Hi ha por allum per ell més, eh?, el Jordi Rosés, i jo ser un amic meu també, en Joan Boixeda, que també ha escrit un parell de llibres, no sé crec un parell, el millor ara m'hi he perdut, però he guanyat diferents premis, en la poesia, no?, i... Caldó oblidar-los i anar-ho... No, esclar, esclar, l'únic que li he parut de pista, aquest, també, amic meu de tota la vida, però, bueno, aquelles coses que passen, que cadascú fa la seva línia, però, bé, per tant, també tenim uns quants, aquí ja s'enjust. Bé, no seguim amb la poesia, seguim amb el que seria la literatura, i, bueno, una cosa sorprenent, ja ens va sorprendre el senyor Cristian Gálvez, que ja sabeu que és aquesta persona que fa el passar-palabra, Tele5, que és aquest nano que, bueno, cantauria... Tu la coneixes, ja, home. És un programa que fa... Té uns 5, 4... Ja, bueno, hi ha coses que... És un programa que és així cultural i a ell m'agrada la part d'aquesta peda del Rosco, que diuen que això és el que m'agrada, perquè fan preguntes, està molt bé. I, llavors, és un nano que, bueno, que inicialment, bueno, el serveu, amb una cultura essencial, bé, correcte, una persona totalment... Un presentador de televisió que dius, fins aquí arriba, fins aquí no arriba. Està molt de moda això de que els presentadors i tot això facin llibres. L'Àngeles Casom, al seu moment també, era presentadora i, mira, s'ha convertit en escriptora definitivament. Però, bueno, no era tan habitual, i ara tothom, hasta la verena Esteban, fa llibre, està bé, fa un llibre. Aquesta sí que... I, bueno, i la Sandra Barneda, que també és una noia catalana, que surt avui a TV, però també a Tele5, tothom està fent llibres a aprofitar en la vinentesa. Però, en aquest cas, és sorprenent. Aquest nano va fer un qüestió d'un any o any i mig, un que es deia Matar Leonardo da Vinci, que era un llibre que, bueno, jo vaig agir-lo per gust. I em vaig adonar que era un llibre que estava tremendament documentat. Perquè és un tema que jo domin, en aquest cas, per la meva condició d'estrès de l'art, doncs, clar, dius, a veure quines fosces posa aquest nano. Doncs no. Va fer un estudi biogràfic excel·lent de Leonardo da Vinci, va novel·lar allò que calia, va fer coses que diuen, ah, això ja és una cosa que no ha passat, no? Per exemple, quan salva a Lorenzo de Medici de la Conjura dels Patsi, surten volant per la cúpula del Duomo de Florencia amb un artilúgim matat per Leonardo, això és impossible. Funcionava en aquests artilugis, però això no està documentat. Però és aquest joc que fa ell, no? I ara fa poc ha escrit un altre llibre que és el Rezat por Miguel Ángel. Per tant, està fent una trilogia del reneixement. Clar, jo penso el tercer, que serà algo de Rafael, perquè clar, ens faltaria aquest, els tres importants serien aquests, però, bueno, no ho sé, no entenc el meu dubte. L'únic amb aquest, que és el Rezat por Miguel Ángel, que comentarem ara, no és tan... Al igual que matar a Miguel Ángel, ah, matar a Leonardo de Vinci era un llibre molt de Leonardo, aquest ha volgut abastir més. Llavors, no solamente ha quedat en Michelangelo, que l'ha tractat fins a un límit, no aprofundit tant, sinó que s'ha mogut per altres punts, com per exemple l'Espanya de Carles I o la França d'aquella època, és a dir, la França II. Es mou per altres punts que no solamente és Florencia o Roma sinó que és Carnaix Antista. Llavors, jo crec que ha obert masses fronts, des del punt de vista, i és un llibre que a la part documental a vegades es fa una mica xafugosa, una miqueta recarregada, diu veritats com punts, hi ha moments que... hi ha coses que no li importen tant, és a dir, per exemple, quan parla del Moisés, de Michelangelo, el famós Moisés de Michelangelo, doncs no li fa la importància que té. En canvi, quan parla de la capella Sixtina, és un llibre que s'ha de vendre. Però encara hi ha així, em preocupa perquè insisteixo, parla de molta gent, és a dir, ha agafat tanta documentació, ha fet un llibre de 600 pàgines, que crec que el que era Jaugé a l'Ordre de Vinci, amb aquest rezar el Promig de l'Àngel, l'ha fet més condensat, més complex. I la gent que no té un nivell, al igual que amb l'altre llibre, amb el matí, era fàcil agafar-li el que, aquí crec que li costarà més. És més sec, més aixut. Li falta més la ventoretta, que podies sonar novel·la, perquè no estem parlant d'un assaig. Exacte. Hi ha moments que fan trobades entre Rafael, Leonardo i Michelangelo. Està molt bé. Sabem que hi ha unes possibles connexions, que hi ha moments que sí que coincideixen, altres que s'ho diuen, i això sí que ho juga. Però... No ho sé. Hi ha coses, hi ha una cosa tremenda, que he vist rups, que a mi això em trontolla, però ja està. És el que diem, és un llibre per passar l'estona, és molt conegut, i a partir d'aquí tira milles. Ara, el tercer, si no és Rafael, un altre pintor conegut, amb gran potència, costarà. Tots ja no tenen la força que té un Rafael, un Michelangelo i un Leonardo. Està claríssim. Ja veurem què passa. Jo el llegiré perquè hi hagi els dos primers, una trilogia, a veure què ens sorprèn. Suposo que has de tenir molt de coneixement de l'època per atrevir-te, o per ni marcar escriure un llibre. De l'època de l'art. És que saps què? No sé si no de la manera de viure. Jo he pogut esbrinar. A mi em sorprenia. Per saber-ho, aquest nano és historiador de l'art, que és una opció. O a partir d'aquí aquest nano ha hagut d'investigar. I es veu que durant anys o durant el temps, què feia? El passapel·làbre aquest es grava. I al gravar-se es grava un dia, potser gravar 5 programes. O amb dos dies. Llavors té tota la setmana lliure aquest nano. Llavors a partir d'aquí s'anava a Florencia. Això sí que ho sé. Va 4 dies a Florencia, tornava a gravar, marxava a Florencia i era la seva vida. La documentació és molt bona. Això no n'agaré. Però hi ha coses que jo em perdo. I jo soc historiador de l'art, vull dir que jo penso on te vas tan aprofundint, amb tants noms. No te passes. Hi ha un moment que diu que els 15 noms exacte. Dels que va denunciar i diu tots els noms de la base dius home, no siguem d'aquesta manera. Llavors clar, aquest nano és el que diem. Ha passat anys, i una vegada ho ha explicat la tele. Vam fer l'entrevista d'anterior llibre. Va dir no, la vida era fer el programa, ir a casa i anar a la Toscana. I així era. Li dius home, ja m'agradaria a mi. M'ho va cobrar aquesta gent a la tele. I només ha de fer la presentació. Ni tan sols preparar ni guion. Ni te la sapent la pel·lícula. Però li posen el pròter aquell. El telepròter aquell. I ja està. I a partir d'aquí van tirant, i són programes que són 3 quarts d'hora. No arriba. És mitja hora de programa. Mitja hora de programa. 5 programes te'ls fas amb un matí. I llavors tens tot el dia lliure, com el que diu la cosa, tota la setmana lliure. I he aprofitat aquest moment per dir que em serà molt bé. Me'n vaig a casa de Palencarme. Me'n vaig a investigar. I un tema molt interessant, com és aquest. Em sembla magnífica. És l'enquietud cultural. Molt bé, molt bé. A veure, és que avui ho fa molt bé. No ho escriu a conya. Però crec que aquesta vegada ha pecat de massa científic massa massa informació. Exacte, no calia tant. Molt bé. És probable que el primer va agrair molt per algú i li va dir que hi va agrair moltes coses. No vota munt. Sí, perquè el primer era més curtet. No va agrair res aquí. I ara no sé com per on sortirà el final. Perquè parla molt de Rafael, el segon llibre. Si has de parlar de Rafael el tercer, què passa aquí? Llavors no ho sé ben bé què passarà. Per això dic que no sé què pot passar. És una sorpresa. Jaume, que ens vols llegir alguna cosa? Que et ve com un paper a la mà. Sí, no, jo penso. Jo penso que tenim un parell de pel·lícules però molt interessants. En tot cas, hi ha una cosa, voldria fer... Esmentar, que no ho he vist encara. Però per exemple, la pel·lícula que hem fet sobre el cant infles, i llavors també... A Malòs Carhaenada. Això mateix, sí. Llavors també el Frankenstein. Hem fet una altra Frankenstein, no? Sí, i bé, tot i... Sí, en aquest cas en pau m'ha guijant. Guijant, sí. I la interpretació és d'en Daniel precisament el... el nostre amic, el... com se diu, el... el Radcliffe, no és? Radcliffe, o sigui, el que fa aquestes pel·lícules de... com se diu, en Rosa. Que... A veure si tinc jo memòria. I tant, memòria, i tant. Això dels fantasmes i les lluites dels poders i tal, no? Vull dir, com se diu, ara aquest paio... Ara sent-me enganxat. Ara ho direm, ara ho direm. El Daniel Radcliffe, Daniel Radcliffe, és aquest paio, no? És el que fa aquestes pel·lícules. Veig que no ho recordem, doncs ja... Bé, doncs en aquest cas la veritat és que la pel·lícula se llunya del que, per exemple, doncs va... va destacar, o sigui, diu la nova visita a l'obra de Selly que era lluny, molt lluny, de la magnificència dramàtica d'aquell frankenstein del 1931 fundacional del senyor Wall que ens van fer, doncs, tot un seguit de pel·lícules. Saps ja, de què va això, ara? Aquest victor frankenstein aventuré i em fa tabini. Fet amb... amb voluntat de crispetes, esclar. Aquesta és la... Aquesta és el principal problema. I quina diferència no hi ha, per exemple, entre això que es mantén del senyor Wall, i, en definitiva, doncs un frankenstein que hi ha el mateix comentarista, en aquest cas, Salvador Llopar, que, bueno, per menjar crispetes mentre estrenen en veïn, no? Però la veritat, eh? Sí, sí. Clar, vull dir, això fa malbé qualsevol altra proposta que es pugui haver fet a nivell cinematogràfic, com s'ha fet, oi? Diem aquest frankenstein que va enamorar precisament perquè el frankenstein tirava al llac en aquella noia perquè veia que les flors lluïen d'una manera especial i, llavors, ella també lluïdia, especialment, el que no podia saber és que s'ho facaria, no? Te'n recordes? Sí, l'escena aquella és fantàstica, no? Fantàstica. Doncs molt bé, doncs... Si anem amb l'enquí negre, encara. En aquell avui, tant. I després hi ha una de les... una de les pel·lícules que he vist, també, si no recordo malament, el portava a partir tot el remando el viento i també... També era... i també era sobre el d'allò de de frankenstein, de la novel·la de la senyora... Sí, hi havia una part de de Marie Xili. Bueno, jo recordo... Aquesta no recordo si algú hi havia... No em vull equivocar, el que sí que hi havia era la que va fer el Kenneth Branagh amb un frankenstein, el Kenneth Branagh. Maravillós. Ah, sí. Sí, sí, sí, sí. Segur va fer un frankenstein d'aquest cel estil, emparant una mica extrion i amb aquestes coses, no? No, la veritat és que no me'n recordo d'aquest. Total, que no deixa de cridar l'atenció, com podeu entendre, i a partir de la valoració ja no només nostre, precisament perquè la valoració no la podem fer perquè no l'hem vist encara, és que... que no, que és molt fluixota, que és per passar l'estona, ens ho tipem de crispetes, com dèiem, no? I llavors tenim, doncs, aquesta altra pel·lícula que es mentava que és, bueno, a part del llibre de la Selva, que és la pel·lícula d'en Cantinflas. El senyor Haynada, doncs, és el seu protagonista i la veritat és que se'n fa entrenyable i és una proposta que, si més no, comptarem la meva presència i un dia a la sala de cinema per veure un film com aquest, perquè el senyor Cantinflas va ser un senyor que, si més no, ens feia passar algunes estones interessants i jo fins i tot, no fa gaire els dies, ho comparava amb els mateixos germans Macs, no? El que passa és que amb el germà Macs segurament hi havia ualbà, cavà, venti, una cosa de Xavier també, però que ja ho coneixies i tal, i el Cantinflas també, però d'una manera més igual, de diria jo, no? Vull dir, la profundiment sobre la manera de demostrar aquesta societat que vivim i som, doncs crec que amb el Cantinflas era gairebé insultant, amb segons quins moments. En canvi, els germans Macs afinaven molt la característica i era abans, esclar, això no hi ha dubte. Bé, doncs, que creguin aquí aquestes dues estrelles i llavors ja podem parlar de Sport Like i de la Movista, que són de les dues pel·lícules que he vist. Les has vist? No, encara no. Però tenen bona pinta, no? El nostre amic. Sport Like estava buscant, què vol dir? El nostre rei és el Xesco. El Xesco, sí. És que estava buscant una cosa. Dies, dies, dies, perdona. No, Sport Like és una de les pel·lícules que la seva atracció precisament està per la seva perfecció. No val la lliure. Les interpretacions són correctíssimes, hi ha una mesura i una direcció d'actors dins del que és la concepció norteamericana en el cinema, potser no tan autoral, però sí com a professionalitat. I llavors, esclar, com que el tema que tracta és allò que podríem valorar com a misteri, allò que s'ha callat últimament sí que ha sortit en definitiva la corrupció en quan ha buscat de nens per part de les estructures religioses. Llavors, la veritat és que és una pel·lícula que descobreix, o sigui, que acaba descobrint com un misteri, no? I ho fa de la millor manera. Vull dir que els americans d'això sempre, crec jo, han estat molt orgullosos de la manera que mostren els seus propis pecats, els seus propis defectes. Però més enllà d'això, és el que deia el Cesco, probablement no hi ha res més que una cosa que, encara que nosaltres no en tinguéssim la certesa, ja em poso en el punt del que és el comentarista, en aquest cas públic, vull dir un públic avantatjat, perquè vol parlar-ne després de tot el que veu, el que sí que ser és que te porta poca cosa de nou. En tot cas, la estructura sí que és bona, sí que és nova, i recordo que tu esmentaves això. Però clar, quan acaba la pel·lícula, dius que això ja ho sabia. Vull dir, el cap ja la fi, encara que no, encara que ho amaguin, encara que hi hagi la privatització. Hi ha tot un seguit de constants ètiques i professionals d'estructura social que estan molt ben mostrades, no hi ha cap ben deducte, però la veritat és que ja ho sospita. Probablement, i això sí que seria i ho volia destacar, perquè allò que diuen molts, diuen tu, i el periodisme que es fa amb molts aspectes, que no és el que defensen aquí, és allò de dir tu, mou-ho, riu, i algun atac a fotar-les aquí. En definitiva ens ho creiem, i és clar, aquí el que defensa la pel·lícula aquesta és tot el contrari, d'això diuen, home, no, és molt interessant de corroborar les coses. I la corroboració més bona és el que coneixia veritablement, que veritablement periodisme i elements de poder i de persones que saben realment el que passa, doncs no són tantes. Després el que cal és anar per amb elles, anar a escorcollar, anar arrascant fins que acabes trobant. El trobo que és molt interessant, a mi em destrecava una persona i dius, és clar, dius això, es va produir, perquè això és cert, que s'ha produït, es pot laing, és real, diu és precisament perquè canvien el dirigent del grup. O sigui, n'hi ha un que plega i n'hi ha una altra que es fa càrrec, que a més a més és un actor que jo la veritat sempre l'he trobat molt interessant. És el que, com a si, es diu Liv Scraver, és un paio molt de lloc, s'ha fet gran, ara ja, però... És el que porta el bigoti? Sí, la Barbara també. Ah, vale, sí, és aquí. I els altres són el Marc Rufalo, molt bé. Molt bé. No sembla ell? No, no, la veritat. A costum d'altres coses del Marc Rufalo? A més, vull dir, és un personatge bastant complexa, sobretot la per final, quan mostra un d'allò, dius, per què? Per què aquesta mostra? Pots arribar a sospitar, encara que no ho aclaregin, que veritable va ser una d'aquestes víctimes. Sí, sí, sí. I després el Michael Kitton, aquest és l'autèntic director de la pel·lícula. Però és que el Kitton fa el que vol. Oh, que bé. És creïble. És creïble fent allò del Bert, allò de Berman, recordes? Sí, sí, sí. Fora de línia, i és creïble fent aquí de cap de redacció. Sí, sí, però molt bé. I, a més, és el que porta les cartes amagades, paral·lelament, diuen, no, això ja sé com s'ha de fer. I precisament ho sap, perquè va tenir una oportunitat i no la va tirar endavant. Ens hem perdut molt de Michael Kitton, que va tenir una època fosca, una època que no va llui, que va oblidar per Hollywood i qui ara torna a venir i està venint amb una potència increïble, una maduresa genial. Se l'ha comparat d'un trauma que havia tingut. Això és el que es diu. Molt bé, doncs pel·lícula a l'estil nord-americà, i per guanyar l'Òscar, que va guanyar, això no hi ha cap dubte. Molt ben fet, jo pimpam, fas un llacet i dius, que bé, no? Que vengatxes pel tele, saps de què va i te l'empaixes a punta a punta sense cap mena de problema. Doncs parla de la modista, si vols. O fem una cosa, fem una cosa, mira, i això ho explico després en privat. I puc t'aconseguir la banda sonora de la nòvia, nana del caballo grande. Qui la canta? La Carmen Paris, aquesta noia que fer les jotes allà a Saragossa i que té una veu, que és una cosa increïble. Espero que funcioni. Moment. Nosaltres sí que ho esperem, eh? Sí, jo crec que sí. Em pensava. El control. Sí, sí que són això. Doncs res, 3 minutets, escoltem la peça i a partir d'aquí tornem, ja vas parlar de la nòvia, que és un pel·lícul on, com a la copa d'un pino. O parlem. Que no quiso el agua. Que no quiso el agua. El agua era negra. El agua era negra. El agua era negra. El agua era negra. El agua era negra. Aquesta noia és una Saragossa. Una fússia més popera. Aquí una miqueta, jo crec que hi ha un joc. Aquesta força que posen aquí el coll. És una pel·lícula absolutament arrabatadora. Està gravada entre els Montegros, cosa curiosa, i les muntanyes de Cappadocia, d'Auquixar, aquelles muntanyes típiques, que tenen aquelles formes marosionades, o sigui, teniu aquesta imatge, com són que posen Turquies, posen aquelles. Sí, de Cappadocia. Una pel·lícula que insisteixo va ser dels Goya, que no va guanyar gaire cosa, va guanyar la millor actriu secundària, i va ser una pel·lícula basada en bodes de sangre de Federico García Lorca. Amb això ja ho diem tot. Podria ser una versió modernitzada. Podria ser una revisió com vulgueu. És una cosa... És a dir, no estem parlant. És una sensació d'estar amb un altre temps, amb un altre espai. Imagina't pels Montegros, i pels Montegros de Cappadocia. És estar com a Marte. És estar amb un altre món. L'agrest té moltes articles. Exacte. Hi ha certes elements de modernitat que es barregen amb allò antic. El fet que estar en una època incert, jo crec que estan els anys 70 o 80, però la vegada, com estar en una zona rural, tot allò és antic. És com si no haguessin passat 50 o 60 anys. I a partir d'aquí, un treball d'actors absolutament espectacular. L'Aïmma Cuesta, ja, que no es pot dir una altra cosa. A partir d'aquí té la seva sogra, que és la... No recordaré mai com es diu senyora, la Luisa Gavassa, que és un caràcter agri, que hi ha cosa, no? I després hi ha els parteners, que és a la Sierra Echèndia i a l'Àlex Garcia, que són les guapitos, que dic jo, que són les de les dues famílies, l'enfrontament famós de Boles de Sangre, que molta gent que hi hagi llegit. I al final, aquest dubte, de la Núvia, que és l'Aïmma Cuesta, davant de la Tria, i aquesta boda, que, que passa, el que passa, és que no estic desvallant res, perquè és que... Són tres amics, que es coneixen des de petits. I senyora. La vida el porta cap a un, però inicialment, ella sent passió i foc per l'altra. Perquè és... ho fan molt ben fet, perquè el personatge s'ha de casar, és molt nano, és molt simpaticot, porten els ulleres, i en canvi, a l'altra, de l'altra família, el que li provoca... Tota la passió. Tota la passió és un cavall desbocat, aquest nano porta el cabell llarg, la barba, va al cavall, no puja... Es veu, no? Aquesta cosa que... Saps aquella cosa que traspua, que dius? Que bien lo han hecho. Quina saps, vull dir, aquesta... Totalment, no física, i tot el conjunt. A vegades, el temps satura, amb una meravellosa capacitat... A vegades tens la sensació d'estar veient... Mira que et diré, ara diré que m'hi he tornat boig. Una pel·lícula, una pel·lícula mexicana. Tens la sensació de veure una pel·lícula del Cuarón. Cuarón es diu? Alfonso Cuarón és? No em diuen ara. Aquesta sensació... Saps aquella pel·lícula que va fer la... Marissa Paredes, que va fer una pel·lícula del Gibrà... El Ripstein, no? Perdó, això volia dir. El tror Ripstein. El Coronel no té... És el Coronel. És el Coronel. He fet una barreja, he dit el Cuarón... El Coronel no té qui l'escriva. De Vargas Llosa. No, de García Márquez. No, i ara això ha dirigit per Ripstein. És un Ripstein. És aquesta línia, no? És una pel·lícula, veieu-la ja. I és que la Rosa li encanta fer-hi com a García Lorca. Sí, sí, és que aquesta no l'he pogut veure... per a les circumstàncies, però mira, m'he apuntat ja per aquest cap de setmana. Doncs la busc consigui. Traspua, eh, jo què dius? Sí, sí, he sentit parlar molt bé, i totes les crítiques, totes les recènies, molt bé. És magnífic, vull dir com... És que Lorca és Lorca amb majúscules. Mira que jo quasi sempre que han fet alguna adaptació, alguna cosa, sempre de Lorca m'han sorprès. Perquè ho fa gent que li agrada realment, i ho sap defensar bé, i s'ha de reinventar, perquè són temes molt actuals. Mira, tu, Xesco, quan comentaves, els dos pretendents, o els dos possibles, és la dualitat, també, que Lorca sempre explica, no? Una cosa és la aparència, l'amor tranquil, l'amor sossegat, i una altra cosa és la passió, el que tu pots sentir realment, que era la lluita que el mateix tenia, en el seu interior, i en botes de sang, es veu fantàsticament. És increïble. Aquí, a més, es nota. Vull dir com parlen ells. El público també, ja ho vaig comentar quan vaig anar a veure l'obra de teatre. També és això, no? Tampoc, que amb la mètrica, tan... és García Lorca, s'està parafrasejant, evidentment, el que és ell, no? Però no parlen envers. No és envers, el 100%. És més portable, però hi ha moments en què aquest verse es converteix en foc. I sobretot la sogra, la mare, de la sogra, increïble, com deixa anar per la boca els versos de García Lorca. Jo no he sentit mai una potència, al igual que quan parlen ells es nota més així, va, pim, pam, pim, pum, això és molt de teca, veieu-nos, espectacular, amb tot en fotografia, amb imatge, amb tot, eh? Rosa, hi ha orígens. Uaf, aquesta també és una... és... és... és xulíssima, eh? De fet, és de... no sé si va estar el Festival de Sitges, el cinema fantàstic de Sitges. No ho sé, però és una pel·lícula fantàstica. Jo la vaig veure amb un d'aquests cicles del Paloma Calla, que aquesta encara no l'havia comentat, perquè... bueno, no va dur un moment, no? A veure, és una pel·lícula... crec que és molt interessant, no?, perquè s'estudiava dins d'aquests cicles, de com la... la tecnologia doncs ens pot ajudar, no?, amb llorar, no?, a la nostra societat i a la nostra... comoditats, no?, i fins i tot, a l'hora, en vegi. En vegi i en ve baix. Sí, sí, perquè després una altra pel·lícula és Her, que ja l'he comentat. Bueno, que aquí ja l'heu vist també, perquè hi ha molt de suc, no?, per treure. Doncs I Origins és una pel·lícula del Mike Cahill. Sí. A veure, mira, els protagonistes són el Michael Pitt, que és el productor, també, i un actriu molt jove que té 29 anys, es diu Astrid Vergés Frisbey, que és de Barcelona. Anda. És de Barcelona, el que passa que és de pare molt espanyol. No, a veure, el pare és espanyol, sí, i la mare és franco-americana, de Quiro de Vergés i Frisbey, està. És una noia... Bé, és molt enigmàtica a la pel·lícula. Una miqueta el que es volia reflexionar en aquest cicle de pel·lícula era què hi ha darrere a la mort. Sí. I també quins són els límits del coneixement científic i les possibilitats de la biometrica. Biometria, perdó. A veure, el tema està en què el protagonista és un investigador mèdic de biologia i tal, en un laboratori que està estudiant el que és l'UIL, l'Iris de l'UIL. I té una teoria, té un ajudant, una dona també, és força jove de que tots tenim el UIL, és únic, que hi ha una bona identitat. Això és que em sonen a mi campanes. Sí. Està estudiant això. Està fent fotografies amb els UILs. I una miqueta estudiant analogies amb l'Albert El Parquet. Uilitza l'UIL com a càmera fotogràfica, no? No, no, no, és fotografia. Fer fotografies d'UILs, perquè ja et dic tots són diferents. Llavors considera que cada persona té un UIL. No hi ha dos UILs iguals en tot el planeta. Això és molt fort. Doncs un dia coneixem una noia que és l'actiu aquesta que us dic jo, l'estitverges, és la noia. Una noia així molt enigmàtica i tal. Després, ja he passat una història amb un ascensor i tal, i la perd. I llavors, després, ell continua buscant fins que, en una sèrie de coincidències, que ja us dic que sínema fantàstic també, va buscant amb un anunci que era vist, un anunci d'una marca, em penso que era una curta cosmètica, no sé què, no? No me'n recordarà molt de què era l'anunci, saps aquestes balles folicitàries? I llavors veu uns UILs. Clar, i ell s'adona que aquells UILs és com les d'aquella noia. Comença a buscar en l'arxiu que ell té de fotografies d'UILs i, ostres, és que pràcticament els que coincideixen és que són els mateixos UILs. I comença a buscar-la, a veure qui pot ser aquesta noia, perquè clar, l'altra ja no és, però pot ser, no? I és superinteressant, no?, perquè és una miqueta la idea que els UILs, si són de la mateixa persona, ja comença una mica el tema de la reencarnació, fins i tot. Encara que, o sigui, el que seria l'ànima, no la persona, la nova persona, no és conscient de que abans ha pogut tenir una altra vida, i ara tornes aquí, aquest esperit, i el que vol intentar demostrar o intentar comprovar, a veure si les coses bàsiques és molt interessant i quan trobarà la persona que té aquells UILs, és una nena, de fet, és una nena jove, que mira la edat que fa que l'altre noia ja no és, que també és. Que són una setmana de coincidències que et mantenen allà amb la tensió continua. Misteriós, sí, bé. Sí, sí, sí, i veus, realment, que aquella personeta posa, a lo millor, sí que no ella, sinó el seu esperit, i no recordava moltes coses, però sí que aquella escena, sí que veus que ja li fa por el tema de l'ascensor, no dius, uf, aquí hi ha alguna cosa, potser sí que realment és això. Bueno, una miqueta, jo deixo aquí també, és una pel·lícula interessant. Sí, no ho veuràs, val la pena. És molt interessant, tot com està plantejada és interessant. Sí, sí, sí. Perfecte. La modista, no? No és parlar de modista. Sí, sí, millor, millor. De vegades, ara ja ho comentarem ara. Bé, la modista és una de... ja us ho he comentat a vosaltres, doncs ara ja ho comentem per qui ens escolta des de casa seva, des del cotxe, des de tot arreu, oi, avui? Llavors, la modista és d'aquelles pel·lícules que se'ns pot fer absolutament atractiva, precisament, perquè parteix de la base que en un temps ahir va haver una injustícia i en definitiva, aquesta injustícia doncs serà compensada per una actitud de vegança, no? Llavors, això pot generar allò que tantes vegades hem dit, allà on no arriba la justícia, doncs probablement cal una... una actuació doncs a nivell individualitzat quan tantes vegades doncs, eh? El Gran Torino Exactament, doncs podria... Sí, però el Gran Torino és una pel·lícula que ofereix una posició per part de la persona que en definitiva és com si fos l'única solució al tema, no? I en canvi, aquí no, aquí és la mateixa protagonista que torna en aquest poble estem parlant d'Austràlia un poble així, amb un racó de Ramon doncs bastant sí molt perdut, va, la dius Llavors, és una pel·lícula que ens pot fer pensar amb la cinta blanca ens pot fer pensar amb el bosc amb la cinta blanca amb la cinta blanca, també, de Can i que... Un polon por diós doncs t'hi pot fer, sí, allò és genial i en canvi, aquí no pot amb ella, eh? No, no, és una cosa... això, però és una cosa... Doncs per aquí va la qüestió el que passa és que la cinta blanca és una pel·lícula com dius tu i probablement per això és un pel·lículot que ho deixeu obert, que et plegat i en canvi, aquí ho tanca aquí tanca la constant i... i fins i tot aclareix tot un seguit de lageses que es poden generar amb espais tancats, diríem o sigui, que no respiren doncs a altres cultures que no respiren doncs allò que tantes vegades s'has mantat que per... si no hi ha cultura no hi ha... no hi ha millora, no? I llavors la pel·lícula està en aquesta constant. A mi el que em va... em va agradar moltíssim d'aquesta pel·lícula és precisament tot el que representa un retrat nefast de la nova regeneració, o sigui, que un cop la dinàmica s'ha produït difícilment doncs hi pot haver camí de tornada i automàticament allò va directe a l'autodestrucció, no? Llavors, que l'autodestrucció pot ser també una destrucció provocada precisament per alguna víctima d'acord, sempre una víctima perquè el que també aclareix molt bé és que les persones precisament que s'han viciat d'aquesta constant doncs, difícilment, podran tornar enrere, no? Llavors, això, doncs, lògicament, és la... diguem-ne l'autodestrucció que acabarà patint... Ja, probablement... el que cal destacar és el que he destacat en un principi, compta amb creure en torinos i coses d'aquestes, que això és... i quan ho parla el clínic boot aquí ho hem qüestionat més una vegada, que sigui molt, molt negatiu ho he qüestionat precisament perquè sí que... moltes vegades sí que t'hi fa pensar i la última que va fer del franquerador aquell i sobretot amb aquell enterrament tan extraordinari estil norteamericà i me'n recordo molt bé que t'ho destacava això no, això de micàfeg i de micàfeg... Clar, és un moment que dius... Massa americà, que hi ha aquest concepte... Doncs estremem aquestes conceptes no, això com a mínim... Això està molt bé, això també pesa... Llavors aquí tenim aquest Bluislent Home... que està d'una variesa... És una acturassa, com una casa... És una acturassa... Ella és la movista, oi? Ella és la movista, sí, és la que ve. Ella és rebutxada del poble m'entens? En un moment determinat... El trailer, el que es veu és que ja quan torna el poble s'ha fet vestit molt xulos i com si transforma la persona, no? I ja s'ha format com a movista. Més que transformar és que això també té la seva gràcia. Amb el vestit, amb el traje, amb la roba que li fa... Exactament. Home, jo ara que vaig pel carrer i veig que la moda, precisament, és que la caçadora sigui curta i que la camisa sortir pel darrere o per davant és igual. Vull dir, és una mala que dius. Què és això, no? Jo vaig amb la camisa així, la lletra més curta. Crida l'atenció, no? A mi també. A mi em crida l'atenció, la veritat, no? Perquè tu és de la època de portar la camisa per dins. No, no, no. Jo en canvi, quan veig... Mira, a mi la meva àvia, que era morciana amb ella. Amb ella, Francisco, no lleves los jardares por fuera. Claro, los jardares, es sonar las robas por fuera. Jo recordo de petit, que era... Los jardares. O sigui, ja estic comparat amb la teva àvia. No, home, no. No, però a nosaltres també els passa. No ho sé, jo, per exemple, amb aquestes xarxes porten les malles o com entre els leggings... És que ja no són ni leggings, són com unes... Tant senyits, que es veu tot... Però senyits supersenyits, que dius, jo un pantaló, que es vegi pantaló de justa d'et, però tan així, finet, d'aquesta manera, jo ho veig també estrany, perquè jo ja no soc una moda. Sí, perquè les modes van més enllà, sempre. A Clarida, que la moda és una cosa... Sempre s'etal·licen un pas més. A Clarida, el pas que la moda és una cosa de joves, i no passa gran, i em sembla que acabem molt clar. A Clarida això, el que està clar és que el que no es pot dubtar és que nosaltres tenim unes característiques, com a humans, i el que la movista provoca és precisament que surin aquestes característiques. Sobretot amb les dones, oi? I llavors, amb els homes, els hi preparo una altra. És una altra cosa. Però amb les dones, sí, les fa lluir, les fa presumir, les fa sentir la mar de bé. I tota aquesta part, té un interès, prou interessant. És una perigua, a mi em fa il·lusió veure-la, tinc ganes de veure-la. La direcció, saps qui és o tens aquí apuntat al paper? M'ha semblat que era una persona interessant, com a director, no? Ah, doncs no. Estic confós. Aquesta pel·lícula parlava d'una altra. Bueno, no podrem parlar de teixe comida. Parlem una setmana que ve. Però parlem de la B.C. Ah, uf. Sí, aquesta s'ha d'anar a parlar. Doncs la B.C. Sara és una pel·lícula dels hermanos Coven. Va, parleu. A veure, la pel·lícula en si vaig veure-la amb molts bons ulls. A veure, si la Rosa s'ha dormit... No, ja ho he entès. Perdoneu, perdoneu, s'ho ha escapat. No, però ja ho he dit jo. No, jo feia esforços, ja em despertava a dir, ara sí que enganxarem la pel·lícula. Igual jo estava cansada aquell dia. Mira, jo vaig veure-la un dia a la tarda, un diumenge a la tarda, a partir de les 4. És allò que dius que estàs després de dinar. Vaig a fer la prova rosa sobre si m'adormo i tal. Vaig a fer així com dient, eh, te saps adormint. Vull dir, perquè... A veure, sí, no. Sí, bueno, també. És un imitador. Et comento. És una pel·lícula que parla del Hollywood dels anys 50, podem parlar d'aquest cinema, que són el de Peplum, el del Country, el de Escola de Sirenes i els musicals, són aquests 4 punts que tracta de forma determinada. Però d'ara està mal deixa vi, eh. Sí, però aquí està molt clar una cosa, és a dir, aquests punts quan tracta aquestes pel·lícules i ensenya les escenes i, com ho planteja, ho fa d'una forma molt peculiar. A mi m'encanta el moment de l'escola de Sirenes, com fan les vistes i tal. Allò està molt ben fet. Però una cosa és el que parlàvem, l'altre dia amb el Jaume Arugadella, una cosa és el tema escènic, la direcció artística i l'altre és el contingut. A partir d'aquí, aquell bon home, que és el Joss Brolin, que és el que... és el senyor que controla la capítol films, la mainadera, eh. Exacte, totalment, d'aquests actors, que al final el Joss Clooney li fot davant tallots, perquè dius, desperta. Si et despertes ja. En si mateix dius, bueno, una molt bona ambientació, s'ha de vigilar aquesta gent, la famosa, aquell llibre famós del Hollywood Babylonia, que t'explica aquelles històries dels artistes, es lleven entre ells i tal, que alguns eren tontos i tenien la veu incorrecta, com el cas del... del... del que fa... Western. I llavors, aquell punt meravellós, això sí que està molt bé, del tema comunista, quan és, eh, vull dir, aquest tema, dius, ostres, això té un punt molt guai, no? Vull dir, abans de la... de la lista... Macàrcia és d'ella, o... Macàrcia. Macàrcia i tal i això. Però encara hi ha així tot el conjunt, vull dir, que dius, vale, està bé? Sí, saps on està la diferència? Tu tots recordem el crepuscladors deus, que és la pel·lícula que retrata el Hollywood de l'època i tal. Jo és de l'època. És de l'època i retrata, això no és de l'època. Això, que és de l'època, només és... Les pel·lícules que agafa, el que s'acaba de dir-t'ho. Tot i l'altre, és com un repàs d'aquesta època. Però és una gambarredeta de l'escoent. És la típica gambarrada que fa les teves pel·lícules. A l'igualt i en pel·lícules com Fargo, que no deixen ser coses una miqueta marcianes, que dic jo, però tenen un encant, i una cosa aquí no ha aconseguit l'encant. És una cosa marciana que dic jo, i quan surt la Tilda Swinson per llarg, dius que és aquesta, i surt l'altre, que és la germana. I la pel·lícula, és prescindible la pel·lícula, perquè no hi ha una moralina. Jo crec que ens està enganyant. És un mac-guffin raro al conjunt del que està fent. Però on vols arribar anar? On te vas? Respir-ho tranquil·la, perquè se'n va a quedar una sensació. No. És que dic, on vols anar? I no van res? I dius, s'ha acabat? I dius... Què passa aquí? En canvi, s'ha de dir que la part visual és una meravella, però ja està. Ja està. A mi em va deixar buit. En canvi, el germà sí que... No, és que jo deixo la imprenta. Això sí que anem a d'autor. Punt. És d'acord, que no sigui bo. No l'hi ha sortit bé, crec jo. O que no l'hi ha sortit bé, però si anem a d'autor. Està bé, ja hi ha una intenció. En definitiva, reflectir una època que ja ha estat reflectida, com deia, que el que busca el Déu i d'altres. I llavors, els germans coses diuen, no, nosaltres som això. I farem això. Que no l'hi ha sortit bé, que tal. Vull dir, això és que ens donarà peu a tot això. El germà en coll no ho podem donar. És com tot. M'agraden molt. M'agraden molt. I la vaig anar a veure amb molta expectació, amb moltes ganes, però no vaig entrar. Però hi ha pel·lícules que no tenen l'encant que haurien de tenir dels cuinats. A veure, un Barton Fink, que et quedes trasposat, o un Fargo, que a mi m'ha encantat, que és pel·lícules que veus... I O Broder. O Broder. Jo el gran la Bosqui. El gran la Bosqui. Però en canvi, a gran salt... Això és això. Com on te la passes? I llavors, amb el temps, dius... Jo, gran la Bosqui, vaig veure un punt... Això és americans amb un punt. Jo, gran la Bosqui, el dec un punt terriguíliam. Mira que et dic. Mira que un punt d'allà, que dius... Has copiat una miqueta el terriguíliam. Però és una opinió mirada. Aquí està la qualitat cultural d'aquest germà. Són molt bons com autors. Ara, que m'estàs explicant, que dius que Grinyola, que explica. Però, bueno... Rosa, tinc una sorpresa per a tu. Ah, sí? Tinc una carta. Una cançó, una música. La gravació de la primera gravació de la Egot Riedem, que va ser molt a mi, de George Gershin, que va gravar amb la Ethel Waters, que és la primeríssima que va fer la gravació. I amb això ens acomiadem, perquè ens queden un minutet. Sí, que és una sorpresa. Ens acomiadem i escoltem aquesta senyora que no a mi o a nosaltres, que ja estic cansat. No vagi bé. ... ... ... ... ... ... ...