Babilònia del 28/4/2016
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
... Benvinguts a un dijous més al Babilònia. Avui és un problema aminemment masculí. Sí, no? Estem al David Montaner. Bona tarda. I a Cospar les xescorramos, no hi ha ningú més. Avui ens han fet el sal. Jo el vaig fer les dues setmanes anteriors. Bueno, aquí anem a intercanviar. Per temes de primer necessitat. Clar, però res. La cosa és que tot va bé i això és important. Una miqueta ens tornem a retrobar, com sempre, per parlar de cultura, per parlar de moltes coses. I per què no hem tingut temps el dijous passat de comentar la notícia de l'amor de Prins? David ens ha deixat aquest amb 57 anys, que comentàvem que era un personatge realment peculiar. I aquest temps escoltem un trosset d'aquesta peça meravellosa d'apart del rei que ens comentàvem. Bueno, era un personatge que es va fer molt famós als 80, sobretot amb temes com aquest i amb quins i d'altres. Ho comentàvem abans, que era... Estava en Michael Jackson, com el gran rei del pop, i es feia dir el príncep de Mineapolis. Era aquesta mena de, potser, conya, d'una mica l'eternosegundón, entre cometes, dels anys 80. Qui era un cop? Tinc una anècdota amb un concert de Prins que estava al Michael Jackson, amb un dels seus productors. No em faria així si era el Quince Jones o un de què? Segur que sí, perquè era el que més portava sempre a sobre. I li va dir, mira i aprende. Sí, sí, sí. Jo crec que el seu estil Michael Jackson era insuperable. Però Michael Jackson no composava. No composava. Clar, ni feia la música. Era un magnífic intèrprete, era un gran showman, era un magnífic ballerí, i Prins no balla tant, però és un músic compositor. No calia, també, cançons com No Cinko Perstoyú, de Sinato Conor, que és una de les cançons més emblemàtiques. A partir de cas amor, no sabia que era d'ell. Ho han dit un dia i ho dic. Hi ha una cançó de la Madonna, que no és tan coneguda, que es diu Love Song, que també és d'ell. Refereixo que ha fet moltes cançons. La Madonna és la millor Roy Orbison, que també composava per tot Déu. Ostres, no pot ser així. Sí, clar, tothom ha agraït, està agraït, i és el teu composat per una pila de gent. És el que diem, són gent molt famosa, perquè han tingut transèxits, però també han generat èxits per altra gent. I a vegades, quan estaven en moments una miqueta de capa que hi aguda, el que feien era agafar aquests temes tan coneguts i reversonar-los el seu estil. És molt habitual, amb aquests compositors, quan baixen una miqueta de la fama. I localitzant-lo més que Catalunya, com es diu aquest cantant, en ser el seu nom artístic, el que al meu toc era el xaval de la peca. El xaval de la peca, sí. Que també és compositor i fa que ens composa per tot Déu. Sí, sí, sí. O Marc Parrot, això. Exacte, sí, sí, dius-t'ho. No, que va tenir l'èxit amb aquelles versions... Que va clavar-ho. A la llibre i tal. Però va fer una carrera en català que alguna cosa ha transcendit, però no gaire cosa. Vull dir, no... Vull dir, estem parlant d'una música... Perdó, una música, no. Un àmbit lògicament més concret. Però encara hi ha així tampoc ha transcendit gaire. Vull dir, els seus discurs a nivell Catalunya. Però, bé, és una etapa. Sí, sí, sí. Però, bé, el que farem serà... El que fem, essencialment, perquè és el que hem vist. No hem tingut temps de fer més coses. Ens hem regalat molts llibres, a mi particularment. Però no he tingut, evidentment, de Sant Jordi en Sant. Clar, clar. Estic iniciant dos, a veure si es puc. Un que es diu Micro, que és el darrer llibre de Michael Crichton, que no ho va acabar d'escriure, va tenir que re-escriure una altra persona. Però no... res. I l'altra, i l'altra, ara me'n recordo. L'altra. Ai, se m'ha passat una vegada. Comencem després. Jo només estic amb dos llibres. Estic amb el de Mario Vargas Llosa, amb els 5 esquines. Ja ho comentarem. I també amb un llibre, que és un senyor que es diu Carles Sisi. No té res a veure amb la Sisi Imperatiu. I tant és un nom artístic, és el seu nom. És un llibre que es diu Alma, que és una mena en què és l'arrancar nazi de Stephen King. És un llibre realment que et poses que veig de punta. És una cosa molt curiosa, que ja comentarem. Estic jo amb aquestes dos cosetes aquí durant moltes, però són llibres alguns una miqueta llars, l'altra no tant. Però, bueno, el Vargas Llosa, això és allò que dius... Va, hi ha un moment que dius... o et retires, o... O no siguis tan crític. Jo, com conec la ideologia d'un personatge, reconec i aplico un filtre. I llavors, quan em vaig entrar, la ideologia, per exemple, d'algun fellow torrent a Ballester, doncs no vaig poder evitar-ho i vaig esprendre els seus llibres. Mira, ap aquí i dic... Mira, no puc, no puc. O el Sánchez Trago, aquesta gent que dius, ostres. I fins i tot tenia un del Pió Mo, allò. Ostres, nen. Mira, no he girat mai cap llibre, aquells setmanes llançats. Directament, directament. Sí, eren uns quants d'aquests que... Un dia farem un especial de... t'escriptors... Ja no és quants, eh? I d'aquests que fan Bercel·les tan bé és que dius, ostres. Vaya pájaro. No diré el nom, però aquest també, vaya pájaro, eh? Que es diu Vidal, no dic res més. Ho deixo així. És un pájaro. Bé, doncs, mira, farem una cosa, David. Escoltarem res, dos minuts, aquesta magnífic sol de guitarra del senyor Prims. Ho cava, eh? Sí, clar. Ho cava la guitarra, i sobretot era un guitarrero i tal. Tenia el seu aquí, però en general tocava. No pot tocar-ho tot, a l'hora. Un minutet descansem i hem parlat molt i comencem a parlar de cinema. Gràcies, Vidal. Doncs bé, doncs hem sentit ja, el primer nostre pitomenatge, el senyor Prims. Acabarem d'escoltar en Quis, que és l'altre gran cançó dels 80s, la gran cançó coneguda d'aquest bon home. I amb això farem el nostre comet especial. Tenia més... Sí, digues. L'altre príncep, com es deia el David Bogui, tenia més èxits. Sí, aquella era el Duc, les que tenien cadascun les seves. La discocràstia aquí de... El rei del pop, el príncep i el Duc. Pensa que el Duc era el Duc blanc. Era el Duc que seria justament per sota del príncep. És el més alt de tots. I per sota del rei. No sé com va això, però anem per ressonar molt alt. A nivell ja primer és el Marquès. Això és el Marquès. El Duc que està per sota. El Marquès, ja ja. No quiseria, no? Ho tenim molt clar. Comencem a parlar de pel·lícules. Parlem de pel·lícules d'ara i fa un any i fa uns anys. Un altre que vaig veure. El sargento de hierro. Mira, vostè és això. Comença per aquí. Aquesta pel·lícula ja la coneixem, no? Home, és de l'any 86. 86, 86. No vas malament. M'estava fent el sopar. L'hi havia vist algun trosset allà? Vinga, la vaig a veure. Ostres, no ha perdut. Aquestes pel·lícules que es mantenen bé. No, no, no, no ha perdut. És aquelles pel·lícules, com t'ho diria, masclotes. Del senyor Clinisbut. Aquí, evidentment, és el portotip d'un supermacho. Hermacho Verco. En Maric, americano. Un tomcat, em sembla que es diu. Tomcat és mascle, un esclot. És el que se'ls diu. Un gatot, però un masclot. No ho sabia. És el que es representa, en aquest cas. És un soldat conflictiu, perquè no té cap mena de respecte per la jerarquia. Només valen els mèrits. Si et podes pensar, que és la veritat. Algú que vingui, no, no. Perquè tinc quatre ratlles més, sóc més que tu. Què has fet aquesta vida, xaval? Jo, com no prego amb això. No, bueno... Evidentment, és un absurd. Però bé, hi ha gent... Jo he fet el soldat militar i hi ha gent que estava allà dintre. Sobretot, evidentment, a nivell d'oficials. I deus, què fa aquest paio aquí dintre? Si caça menys, que jo què sé, és que no lliga en tot el muntatge. Però estaven allà, jo què sé si per inerci familiar, o s'havien trobat allà dintre, figats, i no saps mai... que pintaven, no? Aquest home, dius... Suposo, ho vivia, no? El film ell és un soldat de pura sepa, és un sergent. I no s'han dit en l'escalfor militar, per la seva insubordinació, i perquè és un paio que té el seu llink i el seu llang. Igual que és un perfecte soldat, també és un caràfola i és un borratxo, i monta uns citrats de calample, i clar, això no està ben vist, i no el puja de grau. Però clar, li mires totes les condecoracions que porta la pitrera, i ni que fos un general, no? I la dius, però en un sergent, amb aquella condecoració tothom es queda... Clar. La pel·lícula aquí, en el seu moment, va causar una mica de rebombori, perquè feia servir un llenguatge molt obsè, molt, però molt obsè, no? Jo crec que avui dia, inclús, que la tendència en el cinema s'ha tornat un pèl més puritana, que no pas als anys 80, a vegades sortia en nous i sortia tot, i avui dia la cosa està més... més purita nota, no? Doncs el film, aquest, destrossava, o sigui, és que... Què dius? Paraulotes... El tracte, sí, sí, sí. Sí, era una humiliació constant, per part d'ell, cap als seus soldats, no? I en tots els gènere's, no? I inclús, què sé, en un moment d'una guerra, no té cap reparo en rematar un paio aquella terra, no? Sí, sí, sí. Però com que està fumant-se un puro... Però ja està, s'ha acabat, no? Ostres, clar, això ho veus i avui dia hi ha films més salvatges, potser, si m'apures. Però a nivell lingüístic i a nivell... del tracte interhumà, el film se l'exporta, se l'exporta. El que passa és que, bueno, notes que el film, diguem-ho així, entre cometes, a aquella època es feien films, potser, de més volada, a nivell pressupostari, no? Era un film una mica de baratillo. Tot i que apareix un portaavions, els de la pesca, però... No notes que dius les tres, no? A les 80's es feien aquelles pel·lícules, no? Sí, o d'autres no riscos. Això de dir una mica més carregada. Sí, era carn de videoclub. Això és una mica més aixut, només allò que dius, és de passar políticament... El film, si l'hi trobes, si l'exprimeixes una mica, destila una feixanderia de tres pares al Nasus. Sí, però bastant. No va ser sempre tan crític com a vegades, no? Vols pretendre? Té diferents setes, no? Està vist el famós discurs que va fer... No sé quin entreguer dels Òscars, el Michael... El Michael J.Fox? No, el de Bowling for Columbine. Ostres, oi? Sí, vale, sí. El director del... Michael Moore. Michael Moore. L'hi va dir... A mi no em faràs el que li vas fer el Charlton Heston. Perquè et fotré quatre tiros, directament. Perquè va ser molt miserable. En el seu moment molta gent ho va aplaudir, però anar a casa teva i humiliar-te d'aquella manera, per molt, fes-ho amb una altra lloc, però no a casa teva, i més amb una persona anciana i gran. A mi, en inferioritat de condicions. No ho trobo correcte. No, però el tema és molt delicat. Sí, el tema és molt delicat, obviament. Això ho fes a fora, i fes una entrevista al carrer, i a partir d'aquí el tens acorralat. No et trobes que no pots fer cap aprecio, perquè el Charlton Heston era el primer que s'havia trencat les banyes, per defensar drets humans i drets racials, i drets de la dona, i era un palló avançat al seu temps. L'única, en aquest cas, el tema... Tenia una ideologia, a nivell momentístic, per defensar-les, per tradició, o el que sigui. Això és una mica... Jo estic plenament en contra, no? Perquè és la nostra visió des d'aquí, però hi ha molta gent que se tenia en comptes com a veure els braus. Exacte, hi ha gent que depèn de quina edat ho veu com una cosa natural, i la gent que som més cap aquí ho veiem d'una forma com un home. Tenim altres plantejaments, però jo el Mouavi, d'acceptament segur, plantejar-li que Barcelona no es faria mai més braus, per ell seria el millor un drama absolut, una catombe. Com que dius, però s'ha sigut sempre la distracció de tota la vida que hem tingut nosaltres. Era com si tanquessin els cinemes. És un dia, una bestia, és una comparativa audiosa, era una forma d'oci que també hi havia aquella època, una tradició. És el que hi ha i fora. Doncs mira, escolta, em recuperem aquestes pel·lícules que van de la... Oixenteres, que m'hoolen. Ja parlem de oixenteres, perquè jo tinc una oixentera a comentar. Però abans vull comentar un parell de pel·lícules així de més actuals, espanyoles, una d'elles guanyadora del Goya. Vull fer un esment molt ràpid, perquè tampoc la pel·lícula dona per més, perquè la filla que va ser molt petita, molt senzilla, que va guanyar a la millor actriu, que és en Atàlia de Molina, per Techo i Comida. Aquesta pel·lícula no ha anat més enllà del que seria dins del Goya aquesta mansió, però és que la pel·lícula et posa els cabells de punta. És una pel·lícula tan... És a dir, és la realitat d'una barriada, qualsevol poble de qualsevol ciutat de l'estat espanyol. El que ha vinculat amb aquesta crisi, sobretot més aviat és una visió molt més del sud. És a dir, on hi ha un índex més elevat de Tur. Perquè per temps de la base de què està situada, em sembla que és a Jair de la Frontera, i ho diu en el lloc on hi ha més índex de Tur, que és un 35%. Llavors, allà veus aquesta mare de família soltera, que, clar, amb un nen que ja té 8 o 9 anyets, sí, perquè donar-ho 10 o un màxim, tampoc és una mica així que no saps ben bé, i que, clar, ha de tirar endavant. És una dona que no té una cultura, una noia que treballa del que sigui, del que faci falta, i es troba amb això, amb un barri, amb una gent, que alguns tenen menys sort, altres menys sort, i les vergonyes d'haver de menjar de manera pública, perquè no arriba amb aquests d'aliments, i es troba amb l'amiga del col·le que hi amaga d'aquest element. Doncs això, com es troba que no té res per donar-li el seu fill? Vull dir, com la il·lusió d'un xec de menjar de 100 euros. Vull dir, és com si fos una gran festa, i aquest dia es menja una hamburguesa feta per ells, i és com menjar-se una llagosta. És un manjar exquisito. Se li cau per aquí tot, no? Vull dir, és tan feliç amb això. La tristeza, aquesta de dir, ostres. I, a més, la furtó del nen. La nena es diu Jaime López, no recordo ara, la criatura, que es diu Jaime López, és un nano d'aquests que té proyecció, com el Bola, el nano que va tirant davant. I el nano és que li fa la comparsa d'una manera i a vegades que l'entén, i a vegades que no entén la situació. Bàsicament no ho entén la situació, però hi ha moments que el nen també rebenta, no solamente ella. És ell, també, el que peta, el que diu és que ja està bé i tal. I l'única il·lusió és tenir unes bambes per jugar a futbol, d'aquelles de puntes, com es diu això, de tax. I, bueno, és aquest el joc, no? Amb una situació, ella no hi ha manera de que surti, és una noia que té una edicció correcta i fa d'andalusa, amb una tranquil·litat, amb una facilitat, es converteix, a vegades la càmera la persegueix constantment, la té com a sobre, aquesta càmera subjetiva, que et persegueix, no? I, a més, és un director, és un director també que és un director, a perdó, és el novel·l que es diu Paula Ortiz i que realment dius... És que no n'hi ha redemció, que és el problema. No hi ha esperança. Esperança que d'oberta, però és que la pel·lícula és... Téig i comida. Sí, clar, l'umini ja. Hi ha una cultura, no? Téig i comida. Tornem al neolític. El drama està quan no hi ha ni sostre ni menjar. A partir d'aquí, ja et dic jo el que pot arribar a succeir. Tot això que aquesta sacrosanta constitució garanteix... Exacte. I aquí suposa pel forro. Però, bueno, hi ha una pel·lícula fumuda, l'has de veure, pateix. Jo crec que molta gent l'hauria de veure, molts polítics d'aquest país. Crec que sí, perquè insisteixo en aquest país... Espada bògica. Exacte. Creia un 22% de tur, en aquest país, que això n'ha rebentat perquè hi ha molta cosa per allà amagada, per escoles, per l'enclap. I tothom a qui està removent aquest país n'ha rebentat, perquè hi ha molta economia submergida, les escoles com són, perquè si no haguéssim rebentat. Perdó, eh, però és per desempolsegar les guillotines i plantar-les a les places. És que cada dia... Jo arribo a casa cap a les... A vegades depèn de quin dia, cap a les tres quarts de dues, i acostumo a posar, però per morbullar, el rojo vivo, a la sexta. Perquè estan fent les especiales papers de panama. Cada dia hi ha noves persones. Això em supera, a mi, no puc. Jo és que ho veig per morbull, és a dir, per gust de veure. I avui ha arribat, i un expresentador a TVE, la dona del cap de prisa, el José Luis Tevriandios. Ah, sí? T'ho he llegit avui. Vam sortir cada dia. És com si hagués sigut el gran secret. Jo me'n recordo. Però tothom. Vam un moment als anys 90, principis dels 90, que es va posar de moda entre el poble a pla, jugar... Sí, és normal, la gent... Jugar a la borsa. I hi va haver gent que va guanyar quartos, jo entre ells. Però jo vaig pensar, dic, cui, i no és perquè jo sigui més espavilat que ningú. I molt menys, però vaig pensar, dic, no, aquí no... No anem bé, no anem bé. I la meva parella va voler seguir invertit i vaig dir, no, jo em planto. Trassa de vigilar. No va perdre diners, però va costar recuperar el que havia acusat. Clar, clar. I vam dir, no, això ja s'ha acabat. I ara sembla que tot això de les empreses offshore, que serveixen... Aviam, diuen que no es capi legalitat, evidentment. Però, clar, que tu no pots anar pregonant uns codis de conducta morals, i després tu, per sota mà, l'entens uns altres, no? Però s'estalvien molts diners. I dius, tio, què esteu fent? Algú hauria de calcular tota la quantitat de diners que aquesta gent ha deixat de pagar els impostos... Aquest és el problema. Perquè això és que van prejudici de tota la gent. Menys sanitat, menys educació, menys el que tu vulguis. Aquests milers de milions, els que siguin i tal... Això n'ha passat pel fisc de l'Estat, i a partir d'aquí... Per molt legal que siguin, no? És que molta gent va amb aquesta puteria, per l'enclam, amb la paraula... Si no són duguin, no és que sí, són duguin. Tot allò dels cicaps i tot allò que era per tributar molt menys... Doncs que així serveix... Aquesta tributació te'n baixa perquè si no no són duguin. Si tu permets que són duguin, enganxa'ls-hi i els hi requises tot. Però qui pot accedir a aquestes cicaps? Sí, això és a partir de dos o tres milions. Exacte. La narrosa quintana de TV5 té una cicap, i segueix fent programada televisió. I tant, el món rota. A tu t'estan tributant el 15, el 16, el 20, el que sigui. I llavors, per exemple, aquesta tipa... És avorrit el punt que té de litisme, de clasisme, de com maltracta a Podemos, i com diu coses de gent... A tothom és una tia que solament té ulls pel PP, té ulls per la... És una gent que està molt mitja de comunicació, que en teoria serà com sigui TV5, que tindrà més o menys modernitat o menys el que sigui. No ho veig per veure les motos. I cada cop menys perquè no em faig gaire bé. Jo vaig mirant coses per la meva feina, i estic en publicitat de Tincastal dia, que això veig TV1 a tenen qualsevol demà de Déu senyor. Però clar, a part d'això, mica en mica et vas entrenant amb notícies vinculades a la televisió, que van de bloc a veus a la tele, el que llegeixes, i et tires dels pèls, que dius, home, dius, sou-us absolutament fora de la línia, milionaris... El Jorge Verbaz, que és aquest, ha de cobrar 3.000... Quan és? Espera, ara miliat... No sé quants, quan és... 3 milions d'euros l'any. 3 milions d'euros l'any? L'any. Hòstia. És que estem parlant de cada mestre, 100.000 euros. Sí, sí, sí. Això són 50 milions d'antigues passetes. El control normal de mitja per guanyar en 10 anys o guanyar ell cada mes. Però, de base, és a dir, això és el contracte. A partir d'aquí, si fan extras, no sé què, i fan publicitat i tot això, és a dir, no obliden mai, és a dir, jo que estic amb un publicitari, quan qualsevol d'aquests presentadors fan allò del colxon, no sé què, el no sé què, no sé quantos... És que s'estan emportant 3.000 i 4.000 euros per mansió. Això no sé ara com està, perquè fa temps que no em faig. Però jo recordo, la Teresa Campos cobrava 5.000 euros per un minut de dir... El colxon, la monaco i tal, no sé què, no sé quantos... 5.000 euros. I si el dia feia 4, 20.000 euros. Més en un dia. Més el que ella cobra mensualment. És el que es interessa, perquè creus que es barallen per sortir tots a fer publicitat? Més a banda, contractes publicitaris... És que el que facturen aquesta gent és una bestia. No s'ha escrit. És indignat. El 40% ja està. Més guanyes, més pagues, tio. Aquesta tipa el que fa és muntar-nos-hi cap. I molta d'aquesta gent... És el problema d'un gorbent de dretes que favoreix... Posa eines, perquè la gent privilegiada pugui escacallar. Què ha fet Bertín Osborne? Ha triomfat amb un programa a TVE, de la casa és la tuya, i tal com va començar el programa va triomfar Panamà. Va obrir una empresa Panamà, perquè va començar a guanyar molts diners, i vinga, et trobo d'imposts que van fora, són els teus piques, cabreja... I, ojo, la fauna que s'ha endut d'una televisió pública ara s'ha endut d'una privada. I això de la privada, benvenida a TV5. Tio, ets un xuris, sóc el que vols que et digui. Ojo, amb això, és que és una caresca. No, sincerament, jo tinc dos anys de veure aquests problemes. Jo no veig. Veig quatre notícies i les pel·lis o una sèrie. A costum a veure ficció, notícies i ficció. Jo no gaire. Alguna vegada sí que ve que és això del salve, i te'l vaig canviar. I hermanos, ni salve més, ni porqueries d'aquestes. Una bestiesa, David, però seguim. Parlem de catalans, 8 països catalanes. Aquesta pel·li... A mi no em va desagradar tant. La primera em va fer gràcia. I aquesta segona pensàdic ja ho veuràs. Però què vols que et digui? És l'únic. És que em va fer gràcia. Ells repeteixen clichés, evidentment. El Carly Lehalde... Ja està exagerat. La Carmen Machi... És molt bon actiu, la Carmen Machi. Sí, no, no. La primera pel·lícula la vaig trobar molt bé. La part més graciosa del fill. Però aquí no tenia cap... Estava ficada així, en calçador. El Dani Rovira més perdut que jo què sé. I la seva parella, com es diu... La cara de l'ago, tres quarts del mateix. El Dani Rovira necessita haver-hi un nano que està començant. També amb el món de la teva pel·lícula. Però és un nano que crec que amb el temps guanyarà... Està rodant o rodarà? Superlopet. Què dius, ara? El fa a la gran pantalla. Pots li pega, eh? Imaginant el que és el teu. Aquesta cara és una miqueta característica. I no és com molt expressat. D'aquí era el dibuixant del Superlopet. A l'Ivanyes? Qui era? Ai, ho t'ho dic. Ja ho mirem. M'imagino que molta gent l'ha vist. No ha estat tan vista. Però és el que diem. Això és una parella de basca i català. Ell és un hipster, és genial. És boníssim, concepte hipster. Molt amunt de com planteja la història. I amb una possible població que és una república catalana. A partir d'aquí, com que seria dins d'aquest espai. Plantajant una independència directament de Catalunya. I tot el que pot estar venint. El dibuixant del Superlopet és d'ella, Jan. Jan? Ah, pues veus? No ho sabia. No ho sabia. Déu ser algun sobrenom. Imagino que es posaria o algú, aquest personatge. Sí, no ho sé. Una comèdia, evidentment, seguia la línia. És el que deia el David, que sempre és sobreactuat. Que sempre té una miqueta de passar-se massa. O de massa gamberro o de massa, com sigui. I a partir d'aquí, la pel·lícula, jo crec que té... És amable. Tu la pots veure a la pel·lícula. La vas veient i et vas entomant el que t'expliquen. Els comentaris d'Alberto Romero, que són d'un... Això, d'un... com una paraula d'una snop que tira d'esquenes. O genial, la Rosmaría Sardà. És el millor. Aquesta dona està, últimament, no se la deu massa. Jo no sé si no està gaire fineta, aquesta dona. Jo crec que té una malaltia o alguna cosa. Perquè no va venir tampoc ni als Goya. Algú va ser convidat o als Gaudí, no sé què era. I no ho va venir als Goya. No ho sé si ens estan amagant alguna coseta, que no estigui bé per alguna cosa. No ho sé, m'equivoco, però raro, perquè sempre s'apuntava que era el bombardeo. I més als Goya, que ha sigut un dels referents. Exactament, n'ha d'adopta. Però, bueno, és això. El Goya, per això, repeteix clichés i deixa la porta oberta, que a una tercera, jo ja no ho sé. Jo no la aguanto, ja. Perquè ara s'han 8 peïdors, que ara agones, i ara els manys, ballant jotes... Madrileños, 8 peïdors. No ho sé, jo crec que aquí ha acabat la niçaga aquesta. No ho sé, el millor sí, però... Home, si fan és, funcionaria. Ara, seria una cosa molt repetida. Bueno, dita la pel·lícula comentada endavant. Woody Allen. Vicky Cristina Barcelona. Sí. Abans de que la comentis, regeixem 30 segons, perquè ja vaig veure no fa poc l'última, i reaccionalment, que ja la vaig comentar aquí, a mi no m'agrada. Jo aquí en Fènix, no? No m'agrada. Jo aquí en Fènix, i l'A, i l'A, i l'A... Estón. Estón, exacte. I tal, la pel·lícula... Comença bastant bé. És una persona de filosofia, bona universitat. És un tio... Aparentment no atractiu, però té algú. Vull dir que... Raret. Però té panxolina, i no... Refereixo que sigui un tio que sigui... Jo aquí en Fènix té... Aquesta cosa que no... Vull dir que sí... Però té algú que crida l'atenció. Però és una persona que està absolutament tocada. Està amb una superdepressió, però amb un tio que no direm, per no tocar la moral, i comença una relació. Això és una cosa que passa els dos minuts. Vull dir, amb l'Hemmastor, i a partir d'aquí, genera una situació determinada, i es converteix en una mena de thriller, que... Intenta lligar, voldria, d'una forma o una altra. Vull dir que a vegades dius, escolta, amb això del guió, estàs intentant que coincideixi si o sí, perquè te n'assabentis de la informació. És allò de què... Ai, per cert, es troba amb una... Li explicarà això, que és impossible que, jo, com a persona, caigués amb explicar-li en aquest moment, anar lligant per arribar a una conclusió determinada i tal. I, al final, és allò de pim-pam-pum. Vinga, va, hem d'acabar. Ja arribem a l'hora i mitja, que és el meu temps, que són 90 minuts, que sempre són 90 més a les de crèdit, i s'ha d'acabar. I Di Fàdios, que és això. I, a més, malacabat. És que... per a noia, ni vinculat amb l'amor, ni amb els jueus, seràs una mica els seus clichés que utilitza... A Desconstruir Pinjarri allà ho ha abordat. Ah, jo ho ha abordat, no? Maravallós. I el primer que dius a l'últim, el matchpoint, també ho ha abordat. Exacte, però és que... Ho ha abordat, perdó. Aquesta l'ha abordat, no? Exacte. I aquesta és un... Intenta jugar, jo una mica... No el menys, però té aquesta vinculació, però no és el mateix. I la viquet Cristina Barzana m'ho comentes tu, perquè és en pericula que se'n va també... Se'n va a travessar....a tragantar aquí el coi. A veure, jo... És que havia sentit tant, tant, tant... És fatal, no sé què, no sé quantos... Que la vas veure bé. I jo et dic... Home, no, bé, bé, bé, tan poc, no? Però em va passar ràpid, allò, oi, mira... A veure, és com tu diries, un fulletí, és... Sí. És una cosa molt superficial, que si és el que vull comentar a un company de feina, que també és molt aficionat al cinema, i em diu, si no sàpigues és que és del Bodialen, t'entraria bé. És això. Però a més que saps que és el Bodialen... I demanes, que ho lleixes. Però dius, no és del Bodialen, és un palló que comença i dius... Ah, mira que bé ho ha fet, aquest noi. No, no, la pel·lícula discorreix amb una naturalitat. Clar, que també... Ell juga molt amb l'entorn. Ja creia, això és un... un public reportatge, no, tampoc. Ell és tan lluornat per l'entorn, això es nota. Però li va de perles per muntar una situació que jo crec que ell s'hi hagués apuntat, fàcilment. Jo el veig en el paper del Javier Bardem. De Javier Bardem, sí. Sí, és potser el més semblant, evidentment. És un campéon, o un primer esparce, no? És un palló que pintó, boemi, amb una ciutat en què les turistes campen a sus anxes, que allò és un coto de casera, però absolut, absolut. I allò només el que va fer és tirar la canya indiscriminadament. És el típic masclot que dius, bueno, vinga, va. Sí, però tampoc va de supermatxo. Va com de matxo sensible. Sí, matxo sensible, i clar. I la que sembla que és més fàcil, per circumstàncies biològiques, diguem-ho així, se li trenca el rotllo, que després els rependrà i resulta que casa la peça més difícil, que és l'altra, la noia, la Viqui, la Morena. Per cert, guapíssima, aquesta noia. No sé si la recordes. No sé si era guapa, però no me'n recordo. Em palideix a la Carles Johansson. Però qui és la penel·la? És que no la conec, ara. No, la Penelopec no. No és la Penelopec, clar. La Penelopec fa d'anamanyàni, aquí, aquest fil. Sí, sí, sí. Si tu vas a l'anamanyàni, per exemple, el secret de Sant Evitòria, i és la penel·la per això d'aquest fil. És molt italiana, aquí, està molt en plana jo. Sí, sí, sí. Jo imagino que busca això, també. Sí, sembla que la pel·lícula l'han rodat a Barcelona, però l'han rodat a la Toscana, italiana, i hi hagués tot el mateix. És aquest ambient, així, mediterrani, bucòlic, que molts americans... Quedem els pavallons huellos. Nadie queda en els pavallons huellos. Sí, allà dalt de tot, no? Pots quedar a la padrera. Exacte, perquè és una entrada gaudiniana. Em sembla molt bé, però ningú queda allà. Per la gent que estem aquí, grinyola moltes coses. Això que dius, tu queda a la padrera, a la casa... Com has notat, aquí? Que ho ve de la ciutat. Per fer-hi de pare, és allò que dius. Ha jugat a fer, però també ho fa París, ha fet a Londres, que sembla que això de racionalment és Anglaterra, és Anglaterra, perquè l'anterior és la riviera francesa. Va canviant també d'espais, aquesta que va fer... Però molt bé. Però aviam, s'ha guanyat el pa aquest home. No, clar. Però és que ha fet coses molt bones. Ara et trobes davant d'això que dius, en pel·lícules... Jo em vinc i va ser la primera que em vaig descontrolar. Llavors va venir a les mans i dius, vale, però llavors escup, i allò que ha vingut després... Jo reconec que el vaig començar tard i el vaig acabar fa un temps. L'última que vaig veure va ser Matchpoint. Va ser l'última que vaig poder veure, perquè després ja vaig tenir fills, i és el que impedeix poder veure cinema moltes vegades. I vaig començar amb bala sobre Broadway. Home, però és que ja és meravellós. Abans no havia vist gaire bé res del Budià. No hi he vist tot. No ens repelia ni molt menys, però no s'intunitzava. Però és que tampoc havia vist res, o sigui que eren aquelles coses que no acabes d'entendre. Fins que vaig començar a veure aquesta, i, ostres, hem sortit dos. I des d'aquell moment, fins a Matchpoint, perquè hi ha persistències forçoses, no ens perdíem cap estrena. I abans no has vist res davant de la sobre Broadway? No has vist res d'abans, d'això? No has vist ni Hanna i sus germanes... Sí, perdó, i visc Hanna i sus germanes, la he vista... No, no la he vista, ni Miseriosa s'ha assenat amb Hanna tan poc. I què més? No s'ha proposat si l'has vist, imagino... Sí, però m'agrada, tio. I un balaig troba passada... Però passada, a més, no pugué. Ara ja era un dia la tele que la feien. Clar, clar, clar. El que grinyola moltíssim és allò de... de bananas, allò, és una cosa, em despropòsit, no? Però era seva gràcia, eh? Jo, com a gil del sexe, no m'agrada. O l'última no, no et volis bruixent, oi? Però això té gràcia. Fotió ens fas de riure, perquè és que no pot ser més... més kitsch, més el que vol, quan vol, és que és molt bo. I clar, era jove. Entenem, no vull dir la persona que anava, que tenia més vitalitat. Però hi ha quines aquelles... Ostres, another woman, otra mujer... Ostres, tu, quina cosa més... Bergman, meravellós... És que aquest home ha tingut èpoques. A l'època, Bergman, que va fer aquesta i no sé quina l'altra, va fer una altra, també, quina cosa més meravellosa. Quina tranquil·litat, quina reposo, no vull dir. I després, llavors, les pujaries des muntant de Harry... Allò és Budi Allen. Des muntant de Harry és Budi Allen. M'ha semblat meravellós. És un diàleg rapidíssim, endiablat... A més, es va atrevi a innovar amb el muntatge. Te'n recordes, que tallava d'aquella manera que semblava que, quan entrava una persona a una casa, com si eren gent sals de record, tio. Tots protagonitzant els mateixos protagonistes, que, al principi, descol·locava, però era el mateix, no sé, l'Alanalda, que us cortia les primeres cenes, i després aquell mateix paper li interpretava un altre actor. Estic aquí, que passa aquí, i està molt bé. Aquella és com quan surt el Robin Williams, que el veu desenfocat. Jo és genial. Està desenfocat, perquè et veu desenfocat constantment, perquè no ets feliç, és genial. D'autentic mestra. L'última que em va agradar, no per meravellosa, però sí per ambientació i per ser una cosa elegant, va ser Minda i Tim Paris. M'han dit que aquesta ja... És una altra història. És raro perquè sura el Clive Owen, que dius... Em vol dir el Clive Owen, per favor. Clive Owen, no estiguem bé, malament. No, Clive Owen. Sí, no és el Clive Owen. És el Ros, aquest que últimament fa comèdies, i que va fer això d'Alzulan i tal, que feies morritos i tal, al costat d'Aven Steeler. I aquest pavo, que dius, com pot ser? Posa-ho a fer de conya, tu. Està mesurat, està controlat. I m'han dit que estava també molt bé la que feia en aquest blanquet. No li he vist que fa d'una burgesa que es queda arruïnada. Ostres, sí. No sé com es diu, però és molt bona aquesta pel·lícula. Està molt bé, també. Sí, sí, clar, clar. No he comentat a final. T'ho parlava tots, però aquesta no. Bé, va, ja. Quan vaig veure el verdendic, un campéon. Un paio que... A més, a més, és la manera que se la sanga tu salti. Sí, sí, sí, com salas. No, no, jo no penso... I ja està l'avió, en cap aviodó. El que passa és que la comedeta, després, tronto, el paper de la Patrícia Clarkson... Què pinta, allà? És que jo ve que hi ha incoherents. Sí, sí, sí. Un actriu d'aquesta volada, li dones aquest paper tan ruïnós. No li ha algo més, no? Hòstia, la poso al cas. Però a mi se'n va a fer raro, començar la pel·lícula a veure l'aeroport de Barcelona. Això és el que debo dir, a l'imperdó. No és de Ventura Pons. És veritat, això és cert. No pot ser de Ventura Pons, però... Però clar, és molt dur. Sí, no hi tenim... Dependent de les pel·lícules veges, em refereixo que dius... Hi ha pel·lícules com morir o no, que dius... No, no, és molt potent. A mi m'encanta, a Nita no pierde el tren. Sí, està molt bé, aquesta pel·lícula. Però aquesta no va ser de l'escap més... Vaig flipar. A mi no em va dir... Sí, sí, sí. Coronado dius nio, chapó. Sí, sí, però és que no... La sardalla, el coronado, jo que dius... Caçava allò, però... Però com la pizza, el formatge... Una cosa... Bueno, doncs, pel·lícula de cis, no? Per dir-hi alguna cosa. Sí, no, vaig acabar de veure-lo i vaig dir... No, no està malament, del tot. Doncs ara ja ho saps de tant quant que veig pel·lícules rars de les meves. No rars, sinó vaig veure la pel·lícula que va destrossar l'economia de Francis Fordcòpola. Agafat. I ara entrem als 80, que és a parlar de Rocky, per això he entrat per aquí. Corazonada. És una pel·lícula que, justament després d'Apocalipsenau, imagina't, va ser la que va venir després. Crec que ha d'haver-la vist, però en un moment... Vaig avorrir-me com un host. Però avorrir-te's poc. Els primers padrinos, Apocalipsenau, clar, estava amb el més alt. Vull dir, multimilionari. I va decidir fer una cosa. No, no, no. És la Torrigar, una rosa dels 80. Terrigar. I la Frederic Forres, és una persona, és un pobo. El veu segur que són molt buitanteros. Aquests actors dels 80s, que van passar per allà, el Raül Júlia, i l'Anatecha Kinski, també el Harry de Nes Tenton, que surt per allà també de Comparsa. És una pel·lícula que inicialment va invertir tot allò que havia guanyat per fer la pel·lícula aquesta. I va ser allò de... terrible. Va ser una pel·lícula ochentera, ochentera. Vull dir, tot ple de neons, de colors, de vermells, de blaus, de verds, allò que ha dit que fa mal a la vista. Vosaltres l'època dels dals, de l'època de fama, que ha dit jo, amb aquelles coses. I llavors és una història de mor impossible entre dues persones, que l'equal que dius tu, la química que hi havia entre Coronado i Rosa Sardà, allà és zero. Aquesta pava, a dos molts respectes, no té cap... Ja és un actriu d'aquestes que dius, ja amb l'època dius, i ell tampoc és que viïn, no hi ha qui... Tocar la loteria fent la pel·lícula aquesta amb el còpola. Exacte, llavors el còpola va dir, vinga, vaig a fer una pel·lícula que hi ha, en si mateixa, et grinyola per una cosa, tots són interiors, encara que siguin exteriors. Què passa, quan ha de fer una imatge d'exterior, es nota que és un decorat lluviu, i acaba la pel·lícula amb un taló. Intentava fer una cosa alternativa dels 80, no ho sé. Però no té solta ni volta, ni piscinament independent, ni molt menys, això és un xurro com una casa. Bueno, dues hores de pel·lícula, de que ara jo estic amb tu, no t'aguanta, no t'equiero, no sé què, ara te la deman preno, ara em barallo, trobo un nòvio que és el Raul Júlia, una nòvia que es neteixa a 15, qui me li conesta una mica l'altra, tu et vas a buscar, et persegueixo, i és una cosa terrible. A tant en quan vol ser comèdia? A tant en quan vol ser drama? A tant en quan vol ser musical? I, a més, la música de Tom Wates? Comor? Està molt bé la música de Tom Wates, però no sé. Tom Wates t'enganxa amb jimjarmos, clar, exacte, això sí. Clar, clar, això és genial. Però no amb una pel·lícula o en tots els nens de color rosa. Clar, terrorífica, el que dius tu és poc. No té cap xitxar. No me'n recordo de res. M'ho subconsident la va rebutjar. Encara que sí per veure algun dia per gust, i ara fa gent a la tele, jo parlo amb un xanel que dius, a veure, fa un corafonada, vinc, que vaig veure com comença, i ja està, l'estètica és terrible. Ostres, què volia fer aquí? Però, bueno, Rocky tampoc es queda al darrere, David. No, però el Rocky no és el 70. Bé, el 70. Aceptem el 70. A més, a més, està... Allò que comentava jo amb un company, dic que deixant davant del que és la trama de la boxa, et fa un retrat dels suburbis de l'època, no sé si era de Philadelphia, ostres, molt clavat, o sigui, molt xulo. Veus com es malaguanyava la vida de la gent. Em plorien perquè ell... La boxa era una feina més. Feia de matoncillo de barri, descarregava coses, allò de pañitos per anar tirant. La boxa, igual que li va sortir bé, perquè va tenir cop de sort que el van triar amb ell, perquè el buxejador estrella de la ciutat, que era la polocrid, se li va lesionar, o no sé què va passar, amb el seu contrincant, i me'n diuen... No trobava ningú. Donem l'oportunitat d'un d'aquests que no farà res mai a la vida. Casualitat, veu tocat amb ell. Però igual que això, podia haver acabat la pel·lícula, sinó un desgraciat igual, anar guanyant quatre diners i malvivint d'aquella manera. I ja està, una mena de Jim Braddock. No l'he vist aquesta? Aquell fin del buxejador que va fer el Russell Crowe. No l'he vist, no l'he vist. No recordo com es diu la pel·lícula. Sí, ja sé que no vols dir, però no... Sí, sin dere laman. Però passa aquest, diguem-ho així, està en una època que, bueno, que la boxa tenia més seguida. L'Azlan 70 també tenia molt de seguida. Amb aquella època. Avui dia és un esport més aviat. A les 70s, Ars Marcials i boxa. I com es deia jo, el que jo feia en Cames i Peus, el... Caraté, tot allà. Caraté no, era el kickboxing. Estava molt de moda, aquestes coses de contacte que fos. I avui dia la boxa és un esport molt, molt minoritari. Però, bé, en aquest cas, el film, bàsicament, és això. I li va sortir el Rocky, que va ser el guionista, per cert, el Sebastel Estalón. Li va sortir fent un rodonet i... El primer està bé. Jo no l'he revisat, però... Jo he vist la darrera. Aquesta em vas comentar, però més... Bé, està... Ja no ho he dit. Crec que no hi dirigeix ell. Ja és un paper més secundari. El principal serà el fill de la Polocrid. I ella fa, d'entrenador, del que feia el... Com es diu, l'entrenador del Rocky... Ai, Jeremy, no sé què... És que no, no... Doncs ara fa el mateix paper. Doncs digue-m'ho així. Primer vol, després vinga, va, t'entreno i tal... Estem parlant que seria com una quarta o quinta part, perquè de Rocky és en tres o quatre. La sisena, com la sisena part. Però ja, evidentment, ja no fa boxa. Ja fa d'entrenador. Ja està absolutament retirat. El pobre que sufega pujant les escales. Sí, literal, aquelles escales de Filadel feia i pujava. Les puja pobret. També cal dir que, bueno, unes circumstàncies determinades. Però... Ja està tot absolutament... Ell és una pepona, és la mare. Sí, gairebé, sí, gairebé. Però ja hem pogut posar la mare d'extra. Home, pel volum del cos, sí, però... Clar, clar. Jo riu a la dona i deu estar morta, em sembla. No ho sé, però un dia va sortir... Va ser gairebé 70 anys. Possiblement sí, però no sé quan potser farà... 5 o 6 anys, no recordo una foto de tots dos. Escolta'm, qui és la mare que és el fill? Evidentment ho saps, s'han fet la mateixa cara. Sí, l'Atàlia Scheier és un actriu que després la vam poder veure als padrinos. Ostres, no sé qui és. Qui és? Sí. No sé si la conec. La dàlia Scheier fa de la germana de la família Corleone. Que és la que el padrino 3 es carrega... Ai, com es deia aquell... A la boleta amb el parit, amb les pastes d'aquelles dolces... O si en Marina la plena operà, i al veget, aquella és l'Atàlia Scheier. Un actriu, però com la copa d'un pino. I aquí hi fa un paper de noia timidota i tal, i després, evidentment... Sí, perquè el padrino amb la Sofia Còpola, que és un paper de merda, va fer, parlem clar. És que aquell paper està reservat per la Winona Raider. Ostres, no sé què ha passat, que no va poder ser. És que jo dic, què fa aquí la filla del Còpola? És que ha fet un paper horrorós. Puc ser sincer, a mi no em va desgradar d'altre. No, a mi em va grinyolar però d'altre. Em va semblar que no, clar, era la primera pel·lícula que feia. Sí, jo dic que ho fes bé, però vaig trobar que... Sí, potser una forma inocent de plantejar el paper. Bueno, és italiana, és un paper d'italiana. Havia posat una ballesa com la Winona Raider al seu moment, que a aquell moment era irradiava, guapura, però per tots els poros... M'ha millor, per la meva vista, però pitjor, per la trama. Encaixava més en el paper d'una noia italiana normal, perquè la Sofia Còpola és una noia normal, i crec que ja està, però no... Evidentment, si et dius a nivell de perfecció actual, la noia no en sap, saps dirigir més que no passa. I així està, que no he fet magàs amb gaire clar. I a mi dirigir a vegades em posa una mica nerviós, perquè porta un tempo que dius... Hi ha coses que sí que... Jo tampoc. És que sé que l'últim que va fer no ho vaig veureu. I qui dius, les Verges Suicides? Aquesta està bé. La Maria Antoniet. La Maria Antoniet, que ja m'ha posat una mica nerviós. Sí, amb aquells canvis, aquestes històries... que està basat en el llibre de l'Estefans Beik, Maria Antonieta. Que ho recomano fórburosament. Qui vull dir és que aquest llibre està genial. És la història de la Maria Antonieta. Està genial. Va fer allò de Tokyo... Sí, amb la Scarlett Johansson. L'Ostin Translation. L'Ostin Translation, amb el Murray. Jo és una pel·lícula que t'ho juro que la vaig sintonitzar. És el que dius tu. Jo sóc el raro, perquè el meu soci li va encantar. M'agrada. Altra gent que no, també. Però és més la gent que sí que no. Jo em va posar molt nerviós a mi, aquesta pel·lícula. M'agrada. Jo la vec una mica snop. Crec que vol dir que hi ha màgia. Amb espais no hi ha màgia, és un problema. Si el coixet s'ha de fer, s'ha de fer màgia. Amb aquesta última de Nadie, qui era la noig. La vaig comentar l'altre dia. Que és una bestiesa. És una burrada el que ha fet aquesta tia. No sé com ha pogut gravar tot allò. I ho fa amb una alegoria. La de la Juliette Binoj. Que està immensa. I les condicions són tremendes. I et coles perfectament. Que és a la cercle polària i a la vulgària. Perquè això és seu. Vaig mirar. I la pel·lícula està totes nit i tot és blanc. És a dir, és neu o és nit. És una cosa. Si això et recordarà, recomano. Minimalista quan vol. Tinc moltes pendents. Jo les he vist i tinc la sort de anar a veure-les totes. M'hi he vist un parell. La de l'Àndrius McCarthy. Una de les primeres que va rodar. Sí. I l'altra era l'Àndrius Tomlin. L'Àndrius Tomlin? No, l'Àndrius Tomlin no. Ja es apareixerà. I després la de la... La de la que està a la plataforma de la petrolífera. Havia de ser aquestes paraules. M'agrada molt. És que en general... L'actriu aquesta és gent. Hi ha una que fa... M'he dit de cimí, també. Aquesta és molt potent. Aquesta que fa... Ja he fet una de fa poc de perencàrrec, que es diu aparentment de conduir amb el Benkinsley. I la Patricia, clar, que són creixers, és una coseta petita, una cosa d'estar per casa, però a mi em va fer una gràcia aquesta pel·lícula. I després veus això, que és una cosa potent. Com a Benkinsley i la Penelope Cruz. Sí, això es deia... Té una paraula, Pam. Ell és un professor que te l'ho veja a unes alumnes. Sí, una mica està... Però tampoc m'ha tancat. Ens queden 7 o 8 minutets. El que farem serà... Parlem de smoke, si et sembla així, i tanquem el Wayne Wang. La vaig veure amb l'anys 90. És deliciosa, aquesta pel·lícula. És aquest Brooklyn. El que està allà amb la seva companyia tabaquera, que és un estanc, allà a la cantonada de Brooklyn, tota la gent que entra amb aquella botiga, tota la fauna, que passa per allà. Va ser el boom del Harvey Keite, en aquella època. Aquesta, el piano. El teniu corrupto. El teniu corrupto, Pulp Fiction. Sí, Pulp Fiction, era el logo. I abans el Reservor Docs també. Ah, també, clar. M'agrada, perquè és un tio que no li posaries la fila de cinema, independent i canyero, i queda de conya des d'aquest espel·lic. William Hart està molt bé, també. I et dic, en aquest cas, ja en secundaris, com és el Forrest Whittaker, per exemple, que surt per allà, durant voltes, fent un paper. La primera smoke és més a banda del que passa dins del que seria l'espai del tabac. Sobretot, són aquestes històries paraleles, el que passa a William Hart amb el nano de color, amb el xerrit i tal, i això, una mica de situació, i el vincle que passa per aquí, el que li passa a ell amb la seva relació de parella... I l'escena, quan està revisant els àlbums, que hi fa una foto que troba la dona, que és l'última foto que hi va fer. Clar, perquè cada dia de la sèrie, dels últims quatre anys, a mateix lloc. Si passa gent, si plou, és una cosa totalment minimalista. Això és art minimalista. Molts artistes han fet això. Hi ha tags de coses que han repetit constament durant anys, o postals que han enviat cada dia amb un lloc determinat, i això és conforme a una obra d'art. Per tant, de col·laix o de hop, en un dia li convolguis. Però és aquesta la història. És tot com molt original, és tot com molt marcat. I sobretot això, el muntatge, el que és la música de fons. I llavors hi ha una segona part, que és Blue in the face, que és el mateix any. I allà vaig descobrir el Tom Waits, perquè és l'última cançó que explica aquella història de Nadal. És genial, és genial. Aquest moment de l'estòria final del Nadal em sembla espectacular, és una meravella. Tant com ho explica Harvey Keitel quan després es desenvolupa la escena. Sí, perquè per mi és la història, i després t'explica la veus. Els d'acrèdit posa els títols, i a partir d'aquí, Pam t'explica la història. Tant com ho explica la història, que és el moment que t'has de quedar fins a l'últim moment. És molt Tom Waits. Tom Waits queda molt bé amb aquestes pel·lícules. Té una pel·li de Jim Jarmusch, que queda cofi en cigarrets, per exemple, i va s'escoltant i allà veu, trencada. Se l'ha fumado todo. I se l'ha aviat todo. I Blue in the face, la més petita, són 80 minutets de pel·lícula, i és més el que passa dins del que seria l'estanc. Ja l'ha mirat sortint. Sí, a principi de tot. Que li roben el bolso. La recordo molt, així, molt precàtament. I llavors, el Harvick és un nano petit. Jo de 12 anys, que li roba el bolso, el Harvick va agafar-lo, l'enxampa, el porta, no? I li diu, té, el bolso, no? I li diu, i ara el denuncies, el nen. D'aquí dos dies agafarà la pistola i matarà. I el nen de color, així, que mira cap a dalt, no? I quan se'l cansa el Harvick, li diu, ja està bé. El denuncies, o no? I li agafa el bolso i li dona el nen i diu, surt corrent. I l'altre, però, per què? I surt corrents, a mi de sort, no? T'està dient que el denunciés perquè et aprengui, perquè no es converteix en un lladre més al barri, que n'hi ha molts. I l'altre, com... Ai, clar, que no, que no. I ja han cantat de cameos. L'has lillut, el Lurrit, la Mira Sorvina, com tu deies, la Rosa en Bar, quan amés estàvem a la plena època. La Rosan, exacte. El Jim Jarmusch, el Tom Waits, també surt un moment determinat. I el Lurrit, sobretot el Lurrit, és genial. El Lurrit i el Jim Jarmusch són boníssims, clar. Aquelles pintes i tal allà col·locats, explicar unes paranolles del tabà, qui no sé què. Bueno, té un encant més de... Es nota encara el tuf més independent amb aquesta pel·lícula, no? Què ha fet el Wayne Wang? No ha fet gaire cosa, eh? No ha fet gaire cosa. No, jo és una altra. Ara m'he confós. No, no, és l'anglí. Però aquest Pavo és un tio molt raro, físicament. No sé com és. No vaig mirar la seva filmografia, però no creguis. Bueno, David, el que farem, ens queden tres minutets, posar justament la cançó d'aquí i ens anem. D'aquesta manera ens acomiadem, si et sembla. Alguna cosa més que tinguis que comentar del mundo de les artes. Semana que ho esperem. I tant, que sí, ja més tindrem, ja més quorum. I com sempre patarem la xerrebeta. Doncs vinga, ens escoltem d'aquí una setmana. Deu, deu, deu. I, deu, deu, deu, deu. I, deu, deu, deu, deu. I, deu, deu, deu, deu. I, deu, deu, deu, deu, deu. I, deu, deu, deu, deu. I, deu, deu, deu.