Babilònia del 5/5/2016

Doncs comencem un dijous més a la Babilònia, aquí, amb la companyia de Nou Masculina. Què passa últimament amb les nostres dones? Clar, la Babilònia, Jaume. Jo no estic buscant ja... Estic buscant ja... Relleu? Sí. No, relleu, no, però n'hi hagi més, no? Clar, clar, és clar. No, relleu, no, clar. Ja sabem que la Rosa a l'Urde són insustituibles, vull dir que això està claríssim. I la setmana que ve, és el que tenim per aquí, la Rosa. I ja està, doncs el que fem és un altre dia més, començar amb el món de l'art, de la cultura, amb el David Montaner, què tal? Bones. El Jaume, que ja l'hem sentit. Sí. El Jaume Vidal. Ja que us parla el Xesco Ramos, darrere de la paixera, com sempre, ha partit del món, en Planca Limeró, i el que hem de fer és parlar, començar a parlar, a veure què és el que farem avui, parlarem per un costat d'un article, que el Jaume ens va presentar realment curiós. Vull dir que una cosa que ens queden condient... Ostres, això és que no controlem gaire, però crec que després d'això controlem molt, que és això com Simón Güell i la Revolució Espiritual de França. És un tema pujant. I després parlarem de cinema, i el que farem serà una mica barrejar pel·lícules antigues, amb actuals, amb una sèrie que el David ens comentarà, que es diu Nit i Dia, que es veu que és una cosa... Especular. Especular, o curiós, i més o més. No l'amor, perdona, ja n'he dit, això. Ah, bueno. Ja s'escap. Està bé, llavors, no? Sí, està bé. Llavors no li dic que sigui espectacular. Està bé, no cal que diguis res. I pel·lícules, tenim una supernovatat, perquè això del cas Fritz Bauer, Jaume, això és com que no està ni estrenat, com el que diu la cosa, o sí? Sí, sí. Ah, va bé, va bé. És novetat allò de... Ara, per estrenes, estic una mica... Apretat, i no... No m'escapo de l'apretada, jo. Un avi trivolat. Doncs, per exemple, m'he d'esperar. Un avi, si no, per altres qüestions, també. T'escanya, per totes vegades. Doncs parlarem també de Spotlight, i també de clàssics dels anys d'horant, amb aquest cas, es mourem amb Hit, amb Underground, amb Ice-White Shoot, i amb el Puente, per tant, aquí tenim... Hit, també. És una de les que no havia comulgat amb el seu moment, quan la vaig veure, i ha vist una segona vegada, i comulgat. Sí, Val Kilmer també surt per allà, i surt un altre, no me'n recordo. Ara. Sí, l'alt patxino i la verdadera també, i surt un altre, també bastant coneguts, però també ara mateix no... El que ha sortit amb Reservar D'Ox... ¿Farby Kitchen? No, l'altre. A l'altre, si més guapot, així més... No me'n recordo. Sí, Marcent, sí, sí, el John Marcent senyor. M'ha quedat marxant, m'ha quedat marxant. M'ha quedat marxant, m'ha quedat marxant, m'ha quedat marxant. M'ha quedat marxant, m'ha quedat marxant. M'ha quedat marxant, m'ha quedat marxant. M'ha quedat marxant, m'ha quedat marxant. M'ha quedat aquesta senyora, que es diu Simon Veil, i la revolució, com deies tu, espiritual de França. És clar, jo vull confessar primer de tot que no soc ni malament un esperte, ni una història, ni res, però m'ha cridat molt l'atenció. Ara ha tret un llibre, l'edició Edicions de 1984, que porta per títol l'arrellament, una història del malestar europeu, i una proposta per renovar la vida laboral i política comuna, en definitiva. Estem parlant d'una època que, per tant, abans de la Segona Guerra Mundial, vull dir, no és que sigui precisament la victòria de la Primera Guerra Mundial i la possibilitat de humilitat alemanya, van acabar emborratxant, o sigui, van acabar d'emborratxar França, que ja posaria tota l'Àfrica Occidental, Indutxina, i part de la Polinesia. Simon Veil, que havia nascut l'any 1909 en aquesta França tan superba, en una família jove que havia fugit del Sàssia, l'Orena, quan l'havien accionat els alemanys al 1874, el seu pare era metge de París, i la seva mare ho havia volgut ser, la filla, acumulada per la mort familiar tan culte i tan burgès, que això també compta, va resultar un dels pensadors més lucids i originals del segle XX, de qui no podien deslligar pensament i biografia, perquè Veil sempre creava basança en el que anava vivint, o sigui, que estava a ser una senyora molt experimentada, precisament després de llicenciar-se en filosofia a la Sorbona, a l'any 1931, va destinar-la a fer classes en un liceu femení d'Oxitania, i aquí va combinar la feina i l'institut amb les visites dels cèrcles obrés que en aquell moment patien, vestialment, la crisi del XXIX, i que va ser sempre l'est de les seves reflexions, perquè veia els esclavos del seu segle, en definitiva, o sigui, clar, la filosofia jo crec que a menys jo la concebeixo d'aquesta manera, l'esclavitud probablement ha xistit sempre, fins i tot ara, i cada vegada més. I ella, doncs, ho assimilava. Va la dir que aquesta senyora va ser una inspiradora molt, molt, molt potent de persones que posteriorment, doncs, han tingut un pes en la història, de filosofia, de portar elements que ens facin més comprensible com són les coses, i probablement, si se'ns fa més comprensible, això vol dir que som capaços de saber diferenciar aquest vei, aquest mal, en definitiva, i quan la nostra decisió pot ser la lluita, doncs, de la manera que ens apuntem, doncs, en el van del més correcte, i, a més, a més, molt més ben assabentats. Anna Arend, que precisament amb la famosa pel·lícula de... No fa gaire es va estrenar, i que aquí em parlava bastament, perquè a mi em va impressionar moltíssim. Aquesta senyora, precisament, i després parlarem del mateix cas, aquesta senyora, precisament, va assistir, va ser una convidada d'un ordre en el procés que es va fer, doncs, en el senyor Adolf Reichmann, que aquell senyor que el van agafar, doncs, a Sud-Amèrica, i el van portar, precisament, a Israel. I, llavors, la senyora Anna Arend, doncs, van allà. I el que va treure, precisament, d'aquell judici, és que, en definitiva, el mal és... és banal. O sigui, la característica és la banalitat, no? I per què ho va dir això? Doncs perquè, clar, la persona transformada en el braç ejecutor, d'un ordre superior, sense ni conèixer-lo i sense qüestionar-lo, diu, no, no, no és persona. És sicari, és engranatge, és, en tot cas, vull dir, és, bueno, el braç que ejecuta. I, llavors, jo crec que va ser molt interessant, no? Aquí, o sigui, el que tinc aquí... Això és perillós, eh, perquè has d'afirmació. Clar, que ho és, vull, i a les queixes que vaig generar, sí. Clar, doncs... No t'ho perdis. Estàs, diguem-ho així, d'alguna forma, no respotzebilitzant totes les actors. Vos calen fer aquesta gent perquè agafi la fi com eren una engranatge, és només esmoviant perquè algú els movia. Llavors, no hi havia cap mena de... Acabes de dir una cosa que jo penso que és interessantíssima. Una de les qüestions, per exemple, a nivell d'equilibri mental, és precisament la vulnerabilitat de moltes persones davant del fet de decidir. Però quan hi ha una persona que decideix per ells, per bèstia que sigui allò que li proposen, doncs ho poden fer. Llavors, aquesta senyora, el que feia... O sigui, el que va a l'estacar és això. Va dir, ara, aquest senyor, no vaig veure res més que un fanàtic total, i absolut, d'una agressió constant contra una rassa però que podia ser contra tot el món. Després ja parlarem d'una pel·lícula que he vist avui, aquesta tarda, que és el cas del senyor Bartler i Fritz Bauer, que va ser un jutge, jo, també, que va marxar de la banya, lògicament, quan hi va haver l'esclat d'un nazisme, i quan ja va acabar la Segona Guerra Mundial va tornar allà. Llavors, el senyor de Nauer el va posar de jutge principal. Tot... eh? Un casco per dir-ho. Era una estratègia política. Llavors, aquest senyor, i això és molt important, aquest senyor va fer un paper bàsic, precisament per agafar el senyor Eichmann, que anar a la pel·lícula de l'Alfandre, no en parla d'això, oi? Bé, doncs, seguim el discurs. Sí, sí, sí, sí. I llavors, tu apuntes aquesta data que jo tinc d'acord, perquè és clar, a mi em va sobtar molt quan vaig veure aquesta pel·lícula, i després he llegit alguns treballs i tal, no? Molt bé, doncs, ella, o sigui, aquesta senyora Güell, experimentada dins el camp del que era la revolució espiritual, curiosament, per què voldria dir espiritual? Aquesta és una altra de les preguntes que jo també em faig, no? Espiritual vol dir que tingui una sintonia, precisament, amb el que podria ser superat tots aquells inconvenients que ens dominen i ens fan pols. Podria ser això. Podria ser, és problema. Podria estar parlant d'esprit, a llavors, en definitiva, d'un esprit que ens mou cap a la recerca d'una justícia, no? O d'una superació, també, de les participacions. Molt bé, no? Un al·lè, exacte, com més interior, i a partir d'aquí, aplicar-lo amb aquesta societat que es mou, és que, ojo, és que això té moltes idees. El que no podem confondre mai és amb el tema espiritualista, és a dir, el concepte que ha de veure amb altres mons, o sigui, això no, amb altres submons, o sigui, això que no pot... Una persona es proposa anar a la recerca d'en el seu propi interior, dir, trobar allà una sintonia que, realment, ho conformi a títol individual, doncs, un benefici espiritual, el cap i a la fi, doncs, jo penso que seria la clau, o el principi, o el llavor, per una espiritualitat a aconseguir el cap i a la fi entre tots plegats. Jo penso que això és veritat. És la vida buscant aquest element espiritual. A nivell individual. I, llavors, probablement arribaran a la conclusió que així hauria de ser per part de tothom. Bé, doncs, diguem a les altres persones que aquesta senyora Vuelva va tenir influència, com hem dit, el de Hannah Arendt seria una, i llavors també tenim aquí Insert Borg, en Backman, també. Ella es va veure influenciada, precisament, per aquesta senyora, que també buscava el dolor i anava a fons de les coses. Els ulls de Backman, Vuel era una mística que escrivia parell de mateixa. Creu que Vuel sempre posava el focus en l'etsència de Déu i en el patiment perquè només la derrota ens ofereix un estat d'anipòptim per competir el món i perquè només des de la derrota pot donar-se testimoni. És una conferència que va fer sobre ella. Backman explicava que Vuel havia sentit compassió pels jueus perseguits. Això és fals. I és un dels punts més foscos i incomprensibles de Simon Vuel. Com va passar amb bona part de l'esquerra occidental. Veia en els jueus la imatge del Burgers, el fet de morir l'any 1943, quan tot just es començaven a saber detalls dels camps de concentració. És determinant, precisament, va morir abans, no? Però Vuel coneixia les lleis que els privaven els jueus i l'accés, precisament, en els llocs públics. D'ella mateixa va haver de fugir de França i no va... i no valse mai la veu, o sigui, en definitiva, va haver de marxar. Llavors hi ha una senyora que es diu Maria Sembrano. Aquesta és d'aquí, o sigui, és de l'estat espanyol, coneguda. I a part del seu compromís polític i de la seva vida en el txili compartien un gran interès per la tradició mística, especialment per Sant Joan de la Creu. Totes dues van tenir la mateixa intuïció. Creien que calia girar els ulls cap a Orient, com a punt de referència, que és curiós tot això, eh? Sí, es cadiró. Va ser aquell Vespalov, que un ànima molt pròxima a Simon Veil va ser també aquesta senyora, que va néixer al 1895 i va morir el 49. La filòsofa d'origen ucrainès, crescuda entre Ginebra i París, Juveva, com Veil, també va axiliar-se a Nova York, que va publicar la seva obra principal de la il·lia de Vespalov. Havia anat treballant al poema umèric quan se m'acaba a la Provença. En definitiva, que n'hem descobrit persones d'una qualitat... Sí, sí, és el que diem. I dones d'aquella època que estaven sorgint amb aquest aspecte, dins d'un món que el món de les lletres era com encara seguia a ser molt masculí, i estem parlant d'això, de finals del XIX, principis del XX, l'esclat, realment, d'aquelles primeres octores. És més bàsic d'estar a casa d'una manera molt bèstia. És l'època de la Wilkie Collins, de la Genaustin, d'aquesta gent que encara que es mugués amb una línia, potser una miqueta més georgiana i més victòriana i tot això, però és l'esclat d'aquestes dones que comencen a plantejar unes inquietuds, i quan les dones s'accepten dins dels àmbits, encara que hi havia unes sentidors que sí, però que realment, quan esclata, és això, finals del XIX, i tiren cap al XX, les sofregistes. Aquesta pel·lícula... Sí, l'he vist, l'he vist. La fa gaire que la vam veure, per ser molt interessant. Molt bé la pel·lícula, hi havia cosetes que vam comentar... Ja lligaven en tot això que estem explicant. Molt bé, molt bé. Doncs bé, el Casplice Bauer, i llavors tanquem aquest tema, doncs és precisament un jutge, també, alemany, que va arribar, va ser el fiscal general Bauer, que va rebre la prova fonamental, sobre el puno on es trobava el senyor Adolf Beixman, i llavors, ell va maniobrar, de manera que aquest senyor, doncs, pels agafats presoners, i en definitiva, fos jutjat. El que pretenia el senyor Bauer era precisament portar-lo a Alemanya, tal com va ser el procés de Nuremek, portar-lo allà, i realment pronunciar-se a tot el poble alemany, en contra del que va representar aquesta època. Però això, el que planteja la pel·lícula... Però això, igual que el decadèiem abans, a l'Adolf Beixman, era això, era un engranatge dins de tota la maquinaria nazi, no? Per això ho he lligat amb els càmeres, que és la que va descobrir, que va, no, això... Llavors, el que es va trobar va ser que va haver de fer trampa, per dir-ho d'una manera, a nivell legal, però a nivell legal, de, per exemple, amb aquest abat que tenim ara entre Catalunya i Espanya, també, no? Vull dir, però com que ara hi es pot arribar, anul·lar, una llei que s'ha aprovat en el Parlament català i el Parlament català té la seva legalitat. M'entens, eh? Sí, sí, sí. Doncs ell va haver de traicionar, i diríem aquesta legalitat, que és el que en aquests moments semblaria que sintonitzaria el poble català amb els seus representants, traicionar aquests regleaments precisament pertirant davant, doncs un valor que millorarà tot plegat. Ell el que va dir, va dir, un estat injust que comet de forma diària 12 hores de milers d'assassinats, d'una dreta qualsevol a la defensa pròpia. Això qui va dir-ho, per exemple? L'Aziz Bauer. Si l'Estat s'està agredint, per molt que sigui un estat, tu tens de t'ha de defensar. I per això van ser rehabilitats tots els que van intentar atentar contra el Hitler. Aquest va ser un dels que es va rehabilitar. Aquest va tuar a favor de... Està premissa en dir-ho, no, això no pot ser. Aquesta gent no... Vol dir que fos un estat injust, que era un estat d'assassinat, en aquesta gent estava fent el correcte. I llavors, bueno, la història és explicar tots els mecanismes que va haver d'utilitzar aquest senyor, precisament perquè hi havia interessos de dins a Alemanya que no... que ja no, que ja els havien... Ja els havien donat, exacte. No toquem, que encara arribarem nosaltres. És bo que la mort, la seva mort també va ser bastant polèmica. Sí. Va ser curiosa, perquè van trobar mort a la banyera. No, doncs això és el que no... Això és el que jo tinc aquí, la notícia. No, però això és el que no passa. Precisament el que es veu al comencement de la pel·lícula. Sí. I això ho salven. Ah, no sé, que aquella mort... Podria ser que llavors expliquen la seva mort. El van trobar mort a la banyera de la seva vivenda a l'1 de juliol del 1968. Tenia aquella bronquitis i una presència de somnífers, però no va haver indicit que l'haguessin assassinat ni res de res. Simplement el que passa és que casualment es veu que... Que no fos un suicidi. Què?Que no fos un suicidi. Tampoc és bo que no. Perquè no hi havia 13 suicides. O sigui que no hi ha d'haver 13 suicides. Ell mateix, quan li diuen, diu a la mare que tinc una pistola que vols que et digui. Clar, sí. Acabo abans, no? Sí. El que diuen és que es veu que la instrucció, el seu substitut va solicitar una obducció, que no sé què és, però la van ignorar, la Fiscalia Frankfurt, i pel que no se sap, van donar el cadàver perquè en seguida s'incinarés. Ell era de tradició jove, tot i que no era creient, i ell desitjava que era com la incinaressin, que és el que està prohibit. Digue'm que això és el que tenim, al començar la pel·lícula, tot allà de la pel·lícula és un desmentiment, que això fos ni un suïcidi ni la pròpia mort. I al final de la pel·lícula, el que tenim és precisament una actitud. O sigui, ell guanya, però el mateix temps el guanyen. Llavors l'actitud hi ha ajudat per a una altra, l'actitud és dir, seguirem lluitant amb les armes que puguem, però que en definitiva lluitarem perquè la banya quedi lliure de tota aquesta història. Aquest em renou. Ja ho hem deixat. Molt bé, molt bé. Doncs seguim parlant amb aquest cas d'una sèrie, i el David es parla de nit i dia, que és la sèrie que han fet a TV3, l'estan fent encara? No, ja s'ha acabat la setmana. Jo no l'he pogut seguir, però sí. O la pots seguir, si mires el TV3 a la carta, des d'allà pots enganxar-la i veur-la. Jo l'he anat seguint així, perquè vaig començar a veure-la, que ja havíem passat 4 o 5 capítols, i la vaig enganxar tot el passat. I tinc un reproductor per poder gravar sèries, però amb aquella franja horària també m'agrada una altra, que és el Ministeri del Tiempo. I a la vegada no puc gravar dues. Com això de la carta va molt bé, eh? Sí, sí, molt bé. És un invent, perquè potser va veure tot. Això del TV1 i TV3, que són les setatals, en canvi TV5 i això no ho fa. Fins i tot els nostres programes, per veure-ho escoltar... Per veure gravar el salve i tot això. Això que jo ja m'has cert, a rayodesber.com, a la part del podcast, que es diu Alena Cast, allà entraréu i a Babilònia, busqueu Babilònia com a programa o qualsevol programa de rayodesbern, i busqueu la data. I ara em sembla que l'últim es va posar amb la capaçal de la setmana passada. Anem cada setmana, anem amb... I podem sonar a qualsevol aparell de ràdio 24 hores al dia. Exacte. I a qualsevol punt del món. D'acord? Poden seguir-se de Sud-Àfrica, no? Quipiràgua. Jo sí que és fort. On hi hagi una connexió d'SL... Arribem. Ai, David. La sèrie està bé. Si veus els crèdits de l'inici de la sèrie, dóna a pensar segons que després realment no es plasma. Li volen donar, a nivell de presentació, una morbositat que no la té, la sèrie. No s'acentra tant amb el morbo que puguin despertar els assassinats que es cometen. Com tipo CSI. No les he vist, però més o menys crec que sé de què van. I tot això, si no... La sèrie, perdó, s'acentra més en les trames personals i relacions inter-humanes dels personatges. La trama que s'ha suposa principal, que és la d'un senyor, una persona, un individu, que es dedica a assassinar iaies, que li diuen el Matallalles, doncs, bé, sí, és l'Eix Bertabredó, però el que realment vesteix tot això és les relacions entre els personatges. I és aquí on la Clara segura, per mi, és un actriu de raça. Sí. Perdó, és un thriller, no? Estem parlant d'un thriller, no? Sí, es podria vestir com un thriller. Però no... Jo crec que la sèrie té la característica de sèrie. Sí, sí, no, no. El thriller, si està bé. La sèrie entre... Tot la trama de principi a final, doncs, és la recerca de qui caries aquestes sí que matar a les iaies, no? Però llavors hi ha un punt policiac, també, imagino. Amb aquestes trames, sí. I ella, l'actriu protagonista, és una metge forense, no? Vale. El principi de la sèrie està molt bé perquè et mostra... Tu em dius, metge forense i penses, està tot el dia rajamors, no? No, no, no, realment no. La feina no és fèltòpsies, sinó, moltes vegades, és reconeixement mèdic. A gent que, malauradament, dones que han patit. Exacte. Que la parella l'ha atunyïnat, o accidents de trànsit, que has de valuar si que ell parli... Potser, jo, jo que sé... Allò el... La serricada o els cervicals... Moltes vegades passen consulta, però com un metge de capçalera normal. També per... És el metge forense i és el que ha d'establir... O sigui, aquella persona té un part de lesions, han d'establir part de lesions... Per assegurances, no es puguin cobrar... Jo m'agrada molt, perquè era una faceta d'aquesta posició. Això sí que ho sabia jo. Em pensava que el típic de les pel·lícules, el metge forense, és el cobramors, ja està. I no. A part d'això també hi ha un psiquiatre forense que també estableix, doncs això, si un paio està dintre dels seus... El seu racionalitat, com cal, o està fora de la realitat. Clar, és que el forense és el que fa això. Però aquest no és metge, aquest és psiquiatre, o psicòleg. Ara no ho seria dir. A part d'això, la sèrie... Bé, vol talvol tant d'això. Hi ha diferents personatges secundaris. I... I es basa en això. Quina pega li veig? La trama enganxa... Bé, jo em va agradar força. Sí. Però si vas analitzant la sèrie, té una càrrega moral molt bèstia. Molt bèstia. Tots els personatges que fan melifetes acaben pagant els... Les melifetes. Les melifetes. Si ningú se'n va de rosetes. No hi ha redemció. No, no, no, no. Inclus la protagonista que té actituds reprobables a nivell moral, diguem-ho així, doncs també té el seu viacrucis particular. Evidentment no rec castanyo com reben la sessida allà, ja és perdida d'alguna manera. Això és molt típic, eh? De les últims llibres policia exital hi ha la tira amb el qual el propi viacrucis de la persona, de l'investigador, del policia o de la policia, exacte. Sí, per exemple. Però també la Redondo, diguem-la, com es deia aquella, de la trilogia del Bastant, també ella de portar un toli-tuli per dins, a dia, que et deixa anar, eh? Doncs permeteu-me que digui una cosa. Precisament la pel·lícula aquesta, el senyor Báubert, és tot el contrari, eh? No, ja està bé. Aquí hi ha temptacions que vulguis anar, doncs... Ja està molt bé, això. M'estic llegint un llibre que, quan l'acabi, ho comentarem. És un llibre de la Juliana Barro, que es diu Historia de un Canalla. És una cosa molt peculiar, eh? Per la forma de ser d'aquesta persona, del sol interior, i com el fa reaccionar de forma social, això és molt potent, eh? És que jo el destaco, precisament, perquè, malgrat tenia aquests punts foscos, com tu acabes d'esmantar, doncs ells tenen una característica de persones vàlides, precisament per millorar tot el que és. Això és el que planteja també el film, no? Clar. Ara ja ho podem desallallar, perquè la sèrie ja ha acabat, no? Però el personatge l'assassi d'alguna manera, té un ofici de reconeixement, és bombè, i fins i tot surt per les notícies... Com un heroi, no? Sí, com un heroi rescatant a una iaia. El que no diuen és que després de la amiga de la iaia se la carrega, evidentment, no? Però... però sí, sí, sí. També mostra, doncs, d'alguna manera... Perquè sé que ho fa d'una manera molt... Veus, suposo que aquí el... el film que has vist tu, el... el Fritz Bauer, mostra la justícia com un element... amb una plomb i unes... amb unes bases sòlides, no? Sí, però... No té la disbauxa nazi, no? D'alguna manera? Vale. Però no, no, que ells mateixos tenen una derivació no catalogada com a normal, i, conseqüentment, amb possibilitat de càstig, també, com tu l'acabes de dir. Aquí què passa? Aquí hi ha un jutge, diguem-ho així, que és un... ha sigut un jutge trepa, diguem-ho d'alguna manera, no? I sempre ha basat la seva vida a sobre de fonaments... En empujant, sí. Potser sí que té el seu mèrit, però la base principal és tot un muntatge fals, no?, d'alguna forma. I hi ha un moment que es troba ensarronat i actua de la manera més baixa que pròpia dels delinqüents que els quals ell jutge, no? I llavors això fa que, a la llarga, doncs... els guionistes de la sèrie el passen per la picota, no? Indiscrimiadament. Però és que ho fan d'una manera que no hi ha... És que això... No, però això també encara és doblement reprobable. O sigui... Coi, si un jutge la fa, també la paga. No li donuis una sortida, aerosa, o com a mi... No aerosa, però sí... Mira, tu no t'enganxeràs, tu. És com aquells que els deien. Quan el Hitler va empresonar el... M'ho vas dir a Eric Bohm, que era el cap de la CCA, que era l'antagonista de la CCS, no el va justiciar. Simplement van entrar a l'escela i li van deixar una pistola a un tauret, i li van dir, bé, ja saps el que has de fer, ja tu. Posa'm aquells jutges i li fan alguna manera el mateix. No li fan el mateix, però ell s'ho faci mateix. Els guionistes li presgliplen en una quartada perquè s'acabi ell mateix, no? Diu-no, tio, no? Jutge'l i humilia el comú com el que ell feia amb els delinqüents, que ell jutjava. No humiliar-lo, però sí passar pel mateix procediment, que és el que realment la societat demana. Estàs dient que el suïcidés una llibertament, eh? Amb aquest cas, sí. Compte. No, no, no, no, no, no llibertament. Si no dic que els guionistes li donen una via onrosa per acabar amb tot el seu patiment... És una sèrie, és una pel·lícula. És una sèrie. Has de llargar, has de provocar situacions límits... Clar, és el que jo deia. Per instance, entre la sèrie i la pel·lícula, és que la pel·lícula no et dona elements addictius. Clar. La sèrie sí que et dona, perquè d'un capítol a l'altre, tu puguis anar enganxant i enganxis, no? Jo puc reconèixer, m'hi va enganxar la sèrie, i l'anava veient, així que podia la veia. La sensació crítica crida molt l'atenció, que és límit, que dius... Però després ho vas pensant i dius, estic... Heu fotut trampa, tio. Clar, clar, clar. Tot i que si fan una segona temporada, la s'agriba, veiem, perquè m'agrada, perquè vist el panorama que la fan per la televisió, així públic, doncs és de l'humiliure que està. Doncs el pas enganyarem. Sí, és veritat. No, la sèrie és que destaquen, no? Però per què no es cada cosa? Jo seguia una, que es deia d'Exter, i que la premia era molt forta, que era una matola, que era un especialista amb sang, dins de la Miami i tal, no? El tiró era una persona que no tenia empatia, perquè havia patit una cosa de petit molt gran i molt forta, i intentava formar una família i tal, i llavors ja el que feia era... Exacte, tenia un perfil molt peculiar, amb el qual t'enganxava, perquè aquesta persona matava aquella gent que la justícia no havia justiciat. És un justiciero, però amb unes connotacions... Sí, sí. Unes connotacions, no sé dir la paraula, però possiblement, perquè mata d'una forma determinada i, concreta, té un protocol, i que de seguir, i que el superantenia, fins i tot, imagina't, perquè sap el que ha passat. És una cosa que dius, a veure... Estava molt informat. O sigui, quan agecuta és que és culpa. Clar, mai que s'acutarà per gust, ho fa per un motiu determinat, però quan ho fa, ho fa amb senya i plaer. És a dir, ho fa com dient, fora. Fem-ho. No, sí, sí, sí. No em plaer. No, no, però... No, no, però exacte. El que provoca és una sensació com de tranquil·litat interna, quan fa això. Perquè aquest personatge no està bé, home. És una infantesa molt determinada i molt concreta. Que la fia que pots arribar no entendre, però és molt fort el que diré ara, però pots comulgar amb aquesta justícia totalment seca. Això sí, sí. És molt fort. No, no, no, no. Aquest paradigma de la venjança està molt arrelat a Estats Units, perquè la justícia, d'alguna manera, és un lliure marcat que qui té més diners és qui rep una justícia més bona. Llavors, els que han patit una justícia injusta, diguem-ho així, d'una forma, i els agrada veure aquest tipus de sèries, no? Perquè clar, això els... Ah, mira, bueno, però... No, a veure, però que en refereixo... Tu t'has de distància, és com com és una pel·lícula de por. Sí, clar. No vol dir que jo... Ostres, com mola això que vagi per la vida carregant-me la gent que s'ha portat malament amb mi. Això és diferent entre ser un nen i un senador. Però que en refereixo que és això, que tu el que veus allà et està provocant una reacció. Digue-li com vulguis, però quantes vegades veus, home, dius, home, has pensat un personatge que surt per a tele, que ha, jo què sé, matat això a molta gent, no necessitem sèrie, o una persona que ha violat el violador de l'eixample, no és que pensis. Però, a vegades, ostres, doncs mira, si el maten, dona igual. Sí, però és... Jo crec que tothom, alguna vegada de la nostra vida, hem pensat si tal... te'n se'n faria. Jo què en referia això? És que ho trobava injust. Trobava injust que no passés pel mateix procés que la resta d'enquüents, perquè ell també ho era. I ja està. A més, si et jutja i ets defensor d'aquest mètode, que t'hi vagi atracida. Bueno, repassarem aquesta sèrie. Bueno, val la pena. TV3 a la carta, nit i dia, primera temporada, doncs ho podeu mirar i tal, i això. Farem una cosa. Jo ara us parlarem d'una pel·lícula, que podem parlar tots, perquè us en paliva aquesta una mica de temps, i us en poso a una cançó i a veure si encerteu la pel·lícula del que parlarem després. Però abans, jo crec que és una pel·lícula d'estar molt vista, que és Hit, i aquesta pel·lícula que potser no té tant de tant com la que parlarem després, comentar que és una pel·lícula de Michael Mann de l'any 1995, que té els protagonistes absoluts del Petxí, i de Robert De Niro. Hòstia, fa 20 anys, 21 anys. 21 anys, ja se'n va que no. I jo recordo que quan la vaig veure, no l'he vist solament aquella vegada, que ens n'has d'estrenar, i ara, imagina'm, no l'he vist, he vist trossos que fem per la tele, però no l'he vist mai sencera. La vull tornar a veure, són pel·lícules que tinc un record, que em vaig avorrir una mica, però vista una altra vegada, la pel·lícula han vellit molt bé, que això és molt important, i aquesta lluita de titans entre el Petxí i Robert De Niro, que diuen que fins i tot una escena famosa... No van coincidir. No van coincidir. La escena famosa que es veu ell, el Claterll, ell la cara, el Claterll, que ara vull dir que és aquell joc, aquell pla no contra pla. Això no és Robert De Niro, el que està davant d'ell. Que em sembla que la primera pel·lícula que coincidien en un repartiment. Sí, perquè estaven només altos dos. Eren estrellaços, però d'aquells que et podies quedar trastosat. Clar, però és que si aquella escena, tu juro, no estan tots dos parlant... Aquella època... El Robert De Niro estava bé, el Petxí no estava sobreactuat. Està molt sobreactuat, i aquí és sobreactuat. Aquí té un paper... No, amb aquesta, amb aquesta, què dius tu? El Robert De Niro està prou bé. El Robert De Niro està molt tranquil·let. En les últimes que falles, per dir nen, baixant la parciana... No, no, no. Totes les coses terribles. Jo coincides amb la nòvia de mi madre. Però aquí estava bé, però el Petxí no estava molt exagerat. És que el Petxí no, quan sobreactua, és terrorífic. Però quan actua bé és un monstre, ho fa de conya. Us digue'm en una que no serà tu. No, a veure... L'últimament... No li veig. A mi no em va molestar. A mi no em molesta quan surti ell. El Petxí no té algun moment que dius... No, però perquè també... Tots de tant en quant se'ls va amb la mà a la olla. Però menys amb el Marlon Brando, que tenia aquella cosa... De dir, hola, hola... Però això no els tinc tan a dalt de tot. A mi el Petxí no no em mata. Però considero que dins del que cap és un bon actor, o dins del que seria. Ha passat si coincideix amb un paper que té tendències histròniques... Aquella descència de mujer. Aquella, per exemple, fa de sec... Però, en aquest cas, no ho fotis cap... Mala llet. És el seu punt. Refereixo que no és meravellós. Però aquí sí que està una mica histrònic. Va com una mica de bòlit per enganxar aquell, que no l'enganxa mai. També té una vida personal una mica xunga. Té molta mala bava. De seguida et reacciona i fot davant allò de tot Déu. És una persona que no té paciència. És aquesta nia, però de pel·lícula ens hi mateixa. Que és un grup de saltabancos i tal. Diderat per Robert Deiro. Insisteixo, com diu el David, molt atamparat, molt distant, amb el... En general, vull dir... Una persona amb un edat, i no ha tingut mai una relació definitiva de parella. Troba una persona en aquell moment i li vol donar tot i li exigeix. Diu, vine amb mi, li obliga gairebé. Quan et troba una persona, pensa que és també com una possessió d'ell. Llavors, a partir d'aquí, hi ha una setmana de reaccions. La pel·lícula, jo en principi em vaig a burrir molt, però, quan l'he vist una segona vegada, tinc que assegurar que la pel·lícula en sí té molt més. Té molta potència. Té uns bons... Bueno, dinamisme, que és lo important, no? Hi ha una setmana de tiros al carrer, que és molt bèstia. Sí, que està molt ben feta. Que vista després està molt ben perida, la cosa, i dius, bueno, és una guerrilla, jo he de sotar, però molt ben perida. I bé, i és una pel·lícula, insisteixo, que molta gent potser la ha deixat indiferent en el seu moment. Jo tinc gent que no va entrar en aquesta pel·lícula, però jo crec que revisada una segona vegada lo millor, sí que entraríem, no? Sí, jo crec que és una pel·lícula que planteja molt bé la gran dificultat d'aquella persona que es posa contra la llei, en definitiva, contra l'ordre establert, a partir d'una estratègia extraordinàriament refinadíssima, per arribar a fer els atracaments que fan, no? Llavors, això, que amb altres pel·lícules, sobretot Westerns, i quan estem parlant dels Westerns americans i tal, que planificaven... Bueno, n'hi havia, que eren molts sofisticats, també. Doncs jo crec que el que hi havia, aquella famosa frase, a mi sempre m'ha quedat, diu, home, però amb els diners que ens prenen, volíem pagar, doncs, a un bon policia, per dius d'una manera, i llavors, el policia, quan el veus des de l'altra banda, dius, home, dius, amb els diners que treu per dèiem, podríeu pagar molt més bé, no? Perquè és clar, vull dir, compensem... O sigui, mireu, no troba aquest punt d'estar libre. Aquesta de Vincles, unió, no? Sí, clar, vull dir, la lògica de la vida és aquesta, també, no? Llavors, doncs, que això també surta amb aquella de... del Robert Refort i el Paul Níuman, no? Que també són dos atracadors. El Golpe, que allà. Dos atracadors, més que els altres. Ah, el Golpe, no, un altre, un altre. Un altre, que són ells dos, també, que... El Westeros. Aquell Westeros, dos hombres i un destí, no? Aquesta, no em sembla? Ah, exacte, exacte, sí, sí. Doncs allà també, també xisteis, tu imagines? Només que ens uneixin la quarta part del que prenem... I com acaben, eh? Amb aquella camera lenta, pom, pom, pom... Llavors, allà, totalment, allò... Allò és l'exta, la violència. Exacte, exacte. I de la manera que participi, per això, que dèiem de la banalitat, també vull dir, connecta, totalment, això, no? Allà és un... bueno, som una pila de gent... i hem anat a una xèxit, no? I ha disparat tots aquí igual. Imagina la quantitat de bales que t'hi denerarà per a unes persones. I tant, i tant. Molt, molt interessant, això. Ara es fa una juguerca, que segur que la captareu. No sé la millor, no? Ja. Aquí, si sona. Que no sóc el sonar. Ara. Què us sona, això? Sí que em sona, però... Què? No? És una escena que es veu una noia, que s'ha de posar en sona arrecada davant d'un mirall, que se li ve un pit. Ah, sí, mai és guai, això. És aquell moment, en concret, reedurar un minutet. És fantàstica. Aquesta cançoleta... La pel·lícula en què he vist més guapa. A partir d'aquí hi ha mena de baixa. No de baixa, no, de botox. Que es va fotre fins a dalt. Aquesta va magnificar físicament, no? Sí. I té un cruís també, des del que cap, que venia de fer unes pel·lícules... Sobretot més centrat que li he vist. Sí, però bé, una vida és que... Amb aquest aspecte no ho negarem. Jo vull fer una petita introducció. Comenteu, comenteu. És una d'aquelles pel·lícules que vull recuperar, perquè amb el Jaume he sentit una miqueta de... De comentaris sobre aquesta, no? No, és aquelles pel·lícules que jo sé que el Jaume li fa gràcia. Té molta... Té molta molla per parlar. Quan la vaig veure torno a insistir a l'any 99, em va deixar indiferent. Jo venia de... de preciar una estanda i cúbric. En general, jo el considerava... Ostres, jo he vist tota la filmografia d'estanda i cúbric. I això va ser l'últim, que realment... Doncs vaig veure. I, amb mi, acostumat a veure tota la potència que havia fet el senyor Estanley, com totes les pel·lícules, el resplandor, passant per la tronxa mecànica, tot això... Em va semblar que volia provocar... Mira, que et dic... Aquesta passada és la que jo vaig tenir al seu moment i que no li va sortir bé. Després hi ha més temes, lògicament, però l'element provocatiu, trencador, que va ser la tronxa mecànica o pel·lícules, que ell m'entens aquí, jo crec que no li va sortir bé. La vaig notar flonja. Mira, que et dic, sobretot, a la part... Tova. Tova, exacte. Hi ha moments que dius, ostres, jo crec que no l'ha quedat rudor. Li falta el llacet, aquesta pel·lícula, no? Bueno, a partir d'aquí... Comenteu vosaltres i anem a entrar en sobre matèria, si voleu. Però jo, per mi, sí, hi ha escenes que pretenen ser escandaloses, el tema de l'orgia, no sé què i tal... Però jo crec que no sé... Home, ja... General, sincerament, Estanley i cúbric... Estanley i cúbric... Són els millors directors, però també pensem que, des del punt d'estat d'avui dia, és un director dels clàssics. Jo crec que en determinat tipus de violència no te la mostraria mai. A la pantalla, no. Ell crec que és una persona més tòtica, electrònica, mecànica, cosa que, per exemple, a mi no em va anar de gens. No hi vaig entrar, amb aquest film. A la resta sí, inclús aquest haig baixat, aquí trobo que fa una coreografia de la naturalesa humana... No, això sí, això ho té, això ho té. I no li veig la necessitat de trencar. No crec que ni s'ha de trencar aquí. Primer perquè jo crec que el film també... Crec que ell era conscient que jo era l'últim que feia, no? No sé per què, però em donava la sensació que era l'últim. Tot i que era un paio que ja tenien ment, altres coses i tal. Ell volia fer allò que va fer l'Espilbert, després, home. Un terreny artificial, sí. Però m'ho veiem... És com l'escriptor del joc de trons, no? Que per escriure un llibre al Pallos ja està 3 anys, tu, o 4 o 5. I per fer una pel·lícula, clar, això em va fer tan poquetes, no? Perquè les volia fer tan perfectes, segons els seus punts de vista, que clar, jo era un perfeccionisme gairebé malaltís, no? I acabava... Bueno, acaba... No acabava mai, d'alguna manera. Però hi ha algú de... Jo crec que hi ha algú de testament final, no, aquest film? No sé. A veure, la meva impressió és que gairebé totes les altres pel·lícules que va fer, diem gairebé, perquè aquella altra menja mecànica em sembla que hi ha moltes coses fora de cap. Vull dir que tampoc s'esplayava amb la... No, no. Sí que esclar que sí que t'arriben, perquè en fora de cap és un paper d'allò. Llavors, jo el que entenc és que, per exemple, la tanja mecànica és... és dir, escolta, el futur que ens espera és aquest, perquè el que estem fent allà parla d'educació, crec jo, no? Sí, sí, totalment, sí. La formació de determinats joves, i de la manera que van pujant, en definitiva, no estava d'acord en què hi hagués una contemplació de que facin el que vulguis, facis el que vulguis, i, a partir d'aquí, ja trobaràs la fórmula de moralment... doncs, formar-te, no? Vull dir, ell deia, no, moltes idees, això ens porta aquí, per dir-ho d'una manera, no? Llavors, en Barry Lindon, jo penso que fa una recreció històrica extraordinària... Sí. Barry Lindon és, bueno, la seva gran obra històrica, per entendre'm, no? Històrica, sí. Jo crec que fa un plantejament... la més preusista, i a la vegada clàssica en el concepte de cinema, dins del que ell fa, dels seus moviments de càmera, les seves situacions... Això és el que a mi em trontolla. Però, amb aquesta, jo tinc la sensació de veure una pel·lícula noventera, oixentera, diria fins i tot. Saps el que vull dir? Que expliques, que dius... Sí, pretenen tenir suc, però no arriben més enllà. Encara que tinguin que dir una cosa, que tinguin que reconèixer, que he vist, una segona vegada, l'atemàtica, el concepte, el que expliquen, el que parlen, en va arribar més, en va entre més. Però l'estètica, a mi em va mancar una miqueta. Jo crec que sempre ha tingut alguna cosa especial estar en l'hi cover per crear un món en les seves pel·lícules. Aquí crec que aquest món, en el moment de l'orgia, sí que potser hi ha una mica de món, hi ha una mica d'espai, però tot i l'altre és com molt... Nova York, una visió com que he vist en moltes pel·lícules. Jo crec que hagués pogut fer alguna cosa més... fins i tot més claustrofòbic, com és... agobiant, si vols dir la paraula... No ho sé, a vegades jo crec que es perdia per mi. Tu l'ha agafat, sí, agafat el personatge del Tom Cruise i de la manera que va desenvolupant-se al llarg de la pel·lícula. Sí, sí, sí. És un testal que això, la claustrofòbia... Sí, evidentment, tot ell, clar. Perquè és clar, és una persona que s'ha educat, s'ha format, i tornem a parlar de l'locació també. I automàticament ell va seguir en la seva vida, el té de conya, tot li va de bé, vull dir... Clar, clar. En un món que... En un món que és tot el contrari, no? Aquest món, veritablement... Jo crec que xisteja en aquest eixit social que vivim. Sí, exactament igual que el seu. Segur, segur. Hi hauria d'avui, segur que a dèries païs, no amb aquests, però... Jo crec que... Ell crec que es creu que es forma part d'una hèl·lit, i se n'adona que no, que no és una hèl·lit, que està al punt. Això sí que és veritat. Que, realment, per sobre, encara ja... Que definitiva és la burgésia, és clar. El que passa aquí, no? Exacte. Jo pensava... Sí, sí, sí, sí. Ja l'ha vist, el que ha fet l'altre paper, com has dit. El cinipòleg. I l'endestàs ficant, eh? I l'altre... Tampoc és per tant, no? És que jo és una mica l'hèl·litisme i també l'exquisitesa de tot allò que em vol. És a dir, no solamente... Clar, són gent que segons, que amb el seu nivell, perquè aquests són els burgersos, i és la línia que toca cap a dalt, no? Són gent que deu menjar i viure cada dia amb un altíssim nivell. Per tant, quan és el sexe, també ha de ser exquisit. Ha de haver un ritual, ha d'haver-hi algú, com és el cas, que planteja aquest element, no? Connectar amb els oncets. Exacte. Sí, sí, sí, de fia que pesa això, eh? Vull dir, és magnificar-lo. Estaves en una novel·la, eh? Sí, sí, sí. En una novel·la de l'Arctor Schnitzler... Perdó. Schnitzler, que es diu Traum Nobel. Traum Nobel. Traum Nobel. Jo crec que una de les coses més interessants que planteja el WhatsApp és, precisament, la culpabilitat a partir del no realitzar. Però que, en definitiva, condiciona la teva pròpia persona, perquè hi ha com una mena de coses segons, jo crec que el públic sempre en parla, hi ha una escala de valors i dret, que tenim tots, i que ja hem experimentat, precisament, pel que tu dius tu, hi ha persona que ho experimenta sense canviar de problema, amb tota la tranquil·litat moral, i no hi ha... Bueno, tot va de conya, però hi ha un munt de gent que això no... Clar. Ni toca bores. No entra exacte, ni entra. Quan parles d'aquest tema, dius, vull, ja està. Llavors, realment, jo crec que el senyor Kubrick reflecteix això. No, ahir entra, ahir entra. Però jo crec que l'hegués fet falta més frescor. Vull dir, a vegades s'encurseta massa, no? I intenta provocar però la vegada no ensenyar i cobrir fer... Home, més llibertat. Allà, a la casa de disfresses, allà aquell tros, probablement es produeix el que tu dius allà. Queda com una mica... I al final, quan parla amb el cine i por, una mica... jo crec que no cal, és a dir, ja s'entén perfectament per on van els tiros, i fa com una mica explicatiu, perquè, clar, és allò que, a vegades, dic jo, quan és una pel·lícula que t'endeix, que a punt cinema americada s'ha de ser molt explicatiu, i la gent no es perdi. No caldria. No caldria. Però pensa una cosa, avui dient definitivament, que està fent amb l'explicació del senyor Cini Pòleg, és dir, escolta-t'ho. No, no, sí. Aquest sabat, que això és natural per ells, eh? Clar, clar. Jo crec que, des del punt de vista suficient, dient que jo estava allà present, és aquest al vincle de línia, però no després el cop de moralitat final, és el que dius, ai, ai, ai, ai, sigues una miqueta més arriscat com està, amb altres pel·lícules, que ha sigut molt més agressiu en aquest aspecte. Jo crec que li falta una miqueta com de fuelle, però no vol dir que sigui una pel·lícula dolenta. He vist una segona vegada, sincerament, vull dir, la pel·lícula més perfecta, s'aguanta perfectament a dia d'avui, i és una pel·lícula molt bona, una pel·lícula, potser per mi no de Déu, però sí una pel·lícula d'avui, no? Sí, hem de metre que existeix el closetisme. Li demana que aquesta està a dins, però... Sí, segurament a l'opta, no? Molt bé. Bueno, Jaume, parles una mica de l'espot light. Espot light és aquesta pel·lícula que va tenir premis a... Sí, va guanyar la millor pel·lícula. No millor director, eh?, millor pel·lícula. Millor pel·lícula. No ja estic d'acord, però bé... Jo tampoc. Jo crec que és una pel·lícula molt americana, molt plàstica. Molt plàstica també dins el que és aquest cinema americà, que entra de puntetes en tot un seguit de coses, acaba gairebé esbombant que tots plegats tenen un trauma, però sembla com si els que formen part de l'equip aquest de... Espot light és com si haguessin anat tots a l'escola aquesta que hi havia tot aquest que en definitiva es produïen els abusos. Sí, sí, sí. Sí, perquè de la manera que... No, perquè com ho expliquen i tal ho senten. És una cosa molt personal. Crec que això ho havien d'haver tret. Tampoc hem de ser tant d'allò. Total, que és una pel·lícula que es ressalta molt i molt el fet. Primer, que hi ha un nou cap de responsabilitat dins aquest grup d'espot light, aquest nou cap de responsabilitat és una persona que vol fer una feina ben feta, probablement perquè és la seva aportació en el lloc que tindrà. I aquí... que és Michael Kitton, que recordem que és aquest bon home. Sí, però n'hi ha una altra a sobre. Ah, vale, perdona, sí, sí. És aquella altra que entra de nou. El Kitton ja hi és, no? Perdona, sí, sí, sí. I, llavors, aquest... es diu scraver, em sembla. Sí, sí, sí, perdona, és que era una mica un fos. Però és scraver. Llavors, el que és... És interessant que es destaqui, precisament, que el fet que hi hagi una persona nova, doncs les coses es posin en un to més al·li, lògicament, de fer un periodisme com cal, que el que queda clar en la pel·lícula és que 20 anys en realitat ja es va produir aquest fet. O sigui, la mirada es brinar què passava, no? I llavors el que destaca la pel·lícula és que... i destaca a partir dels mateixos que ja hi eren en aquest equip, o estaven propers, doncs, en definitiva, aquests senyors, vam passar aquella oportunitat i ara la tornem a recuperar, i ara sí que ho farem bé i fan una investigació molt interessant. I això es pot atribuir a diferents qüestions. Primer, perquè t'has quedat molt dolgut per tot el que t'ha passat. Evidentment, com a mínim, un parell d'ells és extraordinàriament explícit el fet que ells em van ser víctimes. I llavors, paral·lelament, el fet d'anar renovant els equips, i això els americans ja estan molt d'acord, i això és el que provoca aquests dos elements, perquè tot vagi cap a bé. Però quan Josep fan els seus testimonis, és molt fàcil caure en què aquests testimonis fossin encara més punyents. I aquí s'agraï que Spotlight ho fa de forma molt educada. És a dir, quan el límit que dius això ja seria massa escabrós, frenen, t'ho dic, tallen. No tallen, sinó que diuen ja entenem... Ho difuminem, ho difuminem. És una pel·lícula molt educada, perquè ella és una putada, el que t'han fet a la vida, vull dir per l'enclà, vull dir que és el que hi ha. Per tant, això és el que a mi realment m'agrada, que és una pel·lícula molt atemparada, i per això aquestes connotacions que diem de cinema com molt clàssicot, amb aquesta línia molt ben fet, jo crec que és allò molt correcte, és una pel·lícula molt agradable, dins del que seria el visionat, no és una pel·lícula que estiguis allò tota l'estona, no? I també jo crec que el treball dels personatges són molt correctes, estan tots molt gens sobreactuats, mira que Michael Kitton té la capacitat de tornar-se a boig, però ho fa d'una forma magnífica, planera. I bueno, és que és una pel·lícula que recorda una miqueta el que dèiem, aquells... És un exercici de com fer periodisme d'investigació dins d'un diari, vull dir, això és aquest element, i que una mica jo hem vist això a Zodiac, o hem vist una miqueta a tots els sobres del president, que és aquesta línia, però, insisteixo, molt més atemparada, no tan patidora, com a Zodiac i tal, que no para a bandar, que jo Zodiac és una priva que encara no entenc, que et tires 3 hores i mig de pel·lícula, diries, però què passa? On vols arribar? I no arribem enlloc? També vol destacar que a la pel·lícula, la llargada, la dificultat i el temps que van trigant a enganxar... Però 3 hores i mig cal. I és David Fincher, que dius, hosti, tio, a veure... Fincher, oi que sí? No m'he liat jo ara, oi que sí? Vull dir que és una persona que té dinamisme, quan va fer 7... Ostres, és coi, què m'has fet aquí? Vull dir que ha quedat com un clàssic d'aquestes pel·lícules, no? Bueno, digues, digues. Em sembla que també és bo destacar el fet que, bueno, que l'equip, en el seu conjunt, doncs acaba tenint unes grans dificultats, oi? Però de la manera que porten la investigació per arribar a aquell punt de dir, sí, però necessitem un comprovant més. Això també passa amb la pel·lícula del Barler, eh? Vull dir, sí, hi ha el tinc a punt. Diu, serà la banda d'ells. La banda, esclar. La banda investigada, no? Allò també em va semblar molt interessant, no? Hi haurà persona que és capaç de passar-se tota una vida sense dir el que és. Saps? Però si el poses davant de la realitat i en la realitat és fer justícia, en aquest cas, fer ser just, doncs automàticament s'hi posa i ho fa. Esclar. No, i que va bé també treure el lloc. Exacte, el lloc. Que surtin, perquè si no, el cos realment que no aguanta això. El lloc fa creïble la pel·lícula, també. I així, si us sembla, que fa falta cimotes per últim, parlem d'una pel·lícula que va guanyar el festival de Berlín en l'any 1995, de Berlín, ho dic bé? Sí, festival de Berlín. Que és Underground, a l'Èmir Costurica. El coneixem aquest home, amb aquesta bogeria que envolta. I això és una pel·lícula... Jo he vist unes quantes, un parell, i aquesta sí que realment dius... Ostres, això és una pel·lícula com... Són moltes bogerrades. Anem al que anava dient, bogerrades. El taller que havia vist, dius, tio. Sí, amb aquesta, en concret, comença a formar moltes bogerrades, però estem parlant d'una història de l'antiga llogoslàvia. Des del que seria la Segona Guerra Mundial, el que seria el moment de la pujada de Titus, i moltes estan vinculades amb tota la part de sèrie, tot això. I per últim, la Guerra dels Balcans, de l'any 1992. Vull dir, passen aquestes tres guerres. Són com tres parts, la pel·lícula dura tres hores, si pico, com sembla. I al voltant de dos personatges, de dos col·legues, o de la vida, no veig xeto. Sí, exacte, exacte. Sí senyor. Però el film has dit què es diu? Underground. Underground. Té a veure, perquè durant un temps la pel·lícula passa dins d'un soterrani, essencialment, amb el qual un dels amics enganya a l'altre, dirien que estan en guerra, perquè li interessa que segueixi fent armes per vendre el mercat negre. I el té tancat al seu col·lega durant 15 anys amb el Sofí allà baix. És una cosa increïble. Hi ha molts elements simbòlics. La pel·lícula és molt curiós, perquè hi ha una mena com d'altres que hi ha mort, reneixen, i llavors es posen a ballar amb una de les seves festes, amb aquella orquestra que sempre els acompanyen, que trombon, pimpon, pimpon, pimpon, pimpon, pimpon, pimpon, pimpon. I no parla música. L'estava buscant, però no l'he trobat. Exacte, senyor. Aquesta línia, i almenys els presentadors, actors que tenen uns noms... no m'acordo mai. Sí, sí, sí. És aquesta línia, aquest rotllo i tal. I a partir d'aquí, clar, en aquest cas, el paper d'un poeta patriòtic és el Marco, que és un d'ells, i l'altre és el Negro, que li diuen, que és una mena de capital militar que també ha portat endavant. Aquests dos es mouen per diferents situacions. I al final és molt bo perquè hi ha una simbologia de la separació definitiva d'aquesta llogoslàvia. Hi ha una persona que gira a càmera i diu, estem assistint a la desaparició d'un país, i es veu com es talla allò al terra i pum, com es mouen, que és el moment de la degradació de la llogoslàvia. I el apareix com a país, i es converteix en sèrbia, Montenegro, amb les diferents punts. El fet d'aquell que sigui serri no hi fica ideologia. No, clar, que hi posa molt tant. No ho sé, no ho sé, no ho sé. Hi posa, hi posa. Hi ha un moment que barreja la realitat en ficció, perquè s'agrada una pel·lícula amb la vida d'ells, no sé si realment és pel·lícula o ficció, hi ha un moment que no sé si és tan morso o vius. És una cosa absolutament que dius, m'agrada Déu, senyor. Necessito 40 ulls per mirar la pel·lícula, perquè et te'n vas. I les reaccions d'ells, clar. I el que vull dir és que si, per exemple, els WhatsApp que hem parlat hi ha temps de pensar, hi ha temps d'interpreter el personatge, veus que tot és un relaxament, vull dir, l'amen és important, perquè arribem a conclusions. Aquí no hi ha possibilitat d'això. Aquest senyor el que fa sempre és... es belluguen, és com si estessin de festes sempre, no? És com un teatre constant, és una para... És com un teatre constant, és una para... Sí, això. Unes moviments de càmera increïbles, una cosa molt peculiar... És un petit gènie, eh? El que vols és un fin del Maradona, també, aquest. On dia? Doncs no ho sé ara. Podria ser, eh? I no fa gaire, això. Sí, no fa massa, és un fin del Maradona. És veritat, també això em sona. L'únic que he vist, el gato blanco-gato negro, no sé què més, i a l'underground, però no me'n recordo. Hi ha una pel·lícula que no fa gaire, que sortia al Maradona com una mena de símbol, perquè recordava si hi ha... No, però no és això, em sembla. No, és clar que hi ha una pel·lícula sud-americana. Aquesta que dius de Maradona, i que sí, és chilena, opera i uruguai, sí, sí, sí, sí, sí. És una icona de Maradona, sí. Sí, que em sona. Sí, però no és el costòric, això. Igualment, ens queden 30 segons. Ja, ja, ja, ja. Ja ho quedem pendent. Doncs vinga, ens quedem així. Fins la setmana que ve. Adéu, adéu. És que jo diria que sí, eh.