I don't stop that you're proud in the sky I don't stop that you're proud in the sky Bona tarda! Comencem avui un nou programa que per cohesió i per ganes hem posat com a nom Babilònia I d'alguna manera per què hem posat Babilònia a aquest programa? I entrem així una mica explicant el per què O a quants presentem també, no? Sí Doncs bé, doncs se'ns acompanya la Lourdes Valla Hola, què tal? Bona tarda El David Montaner Hola I el Jaume Vidal Gràcies, bona tarda Bona tarda I jo soc el Francesc Ramós I falta la Rosa Exacte Que ens hauria estat impossible La felicitem I tant, el seu aniversari Per molts anys, per molts anys No puc venir per veure uns obvies Molt bé, fantàstic Doncs bé, jo crec que és una aventura nova que comencem cada dissabte de set a vuit de la tarda, tard a nit, aquest cap vespre aquest horari peculiar i estarà ple de cultura d'informació parlarem de cinema, parlarem d'art, parlarem de literatura, de dansa, de teatre i també parlarem de l'actualitat I de música I de música, esclar Això que no falti, no? Sempre ens acompanyarà, per cert ja que ho comentem David ens acompanyarà sempre de fons una banda sonora o unes peces clàssiques, o potser ja, o no sé qualsevol cosa que ens agradi i que entre dins de la línia I tant, que remenarem, si no serà per música mare meva Això sí, no? Doncs bé, va a Vilònia Per què va a Vilònia? Mira que li hem donat voltes al centre No sé per què, en el món occidental es veu a Vilònia una ciutat com una altra, de l'època antiga Però sempre s'entén com un fons de cultures, de idiomes de parlar la famosa Torra de Vilònia que segons alguns del teu bíblic va fer confondre la gent perquè havien usat aixecar una Torra que intentés arribar als confins del cel Alguna vella, en té rellos Llavors els va castigar, els va confondre, els va diversificar la llengua i no es van poder entendre i així no van poder seguir edificant Esclar Evidentment això és una llegenda, un mita bíblic Crec que és bíblic Sí, sí que ho és Però bueno, nosaltres li volem donar el punt aquest de diversitat Venim tots plegats d'un punt, d'un art, només molt concreta, com és el cinema i potser volíem exigenar-nos una mica volíem una mica el nostre reflexió Som inquietes, i a partir d'aquí som gent de teatre som gent d'art, som gent d'anar a diferents llocs i jo crec que això sempre és important Bé, el que deies tu perfectament, buscar aquesta babilònia de segle XVIII abans de Cris, on aquestes es barrejaven també les primeres cultures, les primeres religions És que va ser una ciutat que va durar molt de temps Va ser molt llarga Va ser on va estar captiu el poble joeu i que diuen que és quan es va redactar la Bíblia Va arribar fins al període, no m'hi ha equivocat l'anístic Estem parlant del segle XV, va ser un lloc de glòria potser la més important abans de l'Axandria i altres que tindrien importància a l'antiguitat però potser va ser la primera gran ciutat on es va fer aquesta conjuació lògicament la Torra de Babil que hem d'explicar i una de les 7 meravelles de l'antiguitat que per desgraciat no s'ha pogut mantenir hi ha alguna resta, i era espectacular doncs imagineu-vos com seria Sí, perquè la ciutat que va conquerir l'Axandre va ser Per Sépolis, em sembla i no Babilònia. Babilònia no sé si havia passat a un segon term aquella època Sí, hi havia una competència de ciutats en aquell moment i tampoc han d'oblidar la maratrio de Babilònia que és una part també bíblica amb aquest aspecte A veure, jo crec que el toc potser és una miqueta més fora de to però jo crec que a vegades ens sortirem de to i hem de fer-ho per intentar ser per on costat seriosos, però per altra banda també perquè hem de ser divertits i segur que ens ho passarem d'allò més bé Ja ens ho passem molt bé Només passa el fet d'haver decidit de fer-ho Seguríssim Jo crec que aquesta explicació que heu donat també es penso que a vegades s'arrodoneix aquells dubtes que pots tenir i al llarg del temps que podem fer un espai com aquest exactament igual com hem fet el del cinema ens ha de proporcionar perquè ho fem i hem trobat el nom i ara li posarem un contingut i jo crec que jo també és molt important vas creant a tu mateix i vas donant forma a la teva manera de concebre les coses Jo crec que ja podem demanar disculpes per anticipar-te una mica per aquesta falta d'entrenament en tocar uns temes més diferents els que fins ara estàvem abasats Però jo era que la Fia Cap hem fet durant molts anys crítica cinematogràfica i ara podem fer crítica i ho desarreglava moltes vegades del cinema i ho passava moltes vegades i jo crec que hem parlat de teatre i quan he pogut sempre he anat cap a l'art i cap a la música i una mica desviat cap al que ens ha d'haver de tothom i jo crec que serà això Recordem que serà una hora de programa i una per final que dediquarem a fer un tema d'actualitat i tot allò que una mica cobsa la realitat que és el que s'ha succeïn i fer una altra visió en aquest cas social de l'actualitat Comencem directament avui tenim cinema, teatre, literatura, art i un tema final que tindrà a veure amb el tema d'actualitat, que és la independència de Catalunya i una mica de la vinculació amb la crisi i la relació amb el govern espanyol i el que està succeint. Comencem amb cinema i comencem amb l'Urdes, que ha vist una pel·lícula que es diu El Café Flore? Sí, l'hem vist jo i el Jaume i de fet potser del que hi havia a l'estiu era una de les bones pel·lícules si llegies l'argument el que passava. Penso que és una pel·lícula interessant és la història de dues persones que una a la situació és el 1930 i l'altra amb una persona que ara estem al 2012 està molt més bé la evolució que ha tingut el teixit social i les vivències són ara molt més acomodades fins i tot esmenten aspectes com dir escotenia tot i en canvi se'n va embolicar la vida. De fet la pel·lícula comença així amb una persona que té tota la vida i es pregunta realment si és feliç. Té a veure també amb la reincarnació per les persones que estiguin en el tema perquè la relació que hi ha entre les dues persones és una pel·lícula. Vaig trobar que era una pel·lícula en la que l'actriu que ara no recordo un nom que feia molt temps que no recordo un nom de l'actriu surt amb un nen amb una deficència de fet comença la pel·lícula en un aeroport i es veuen tots de nens amb trissomia 21 i llavors tot el paper d'aquesta dona com lluita amb el seu fill i que la pel·lícula tampoc va d'això. La va lligant al final, no l'explicarem però penso que una pel·lícula així és molt sensible i que té un final per mi que no era gens esperat. A mi el que em va agradar més de tot és posar qui posi elements com tu has dit molt bé qui posi elements que pot tombar a més de 4. En mi cas el menjar al final això és el millor. Però a la mateixa manera queㅋ ara scratches racionis no és d'ia Bros. Hi va ser una pel·lícula mésaufta Vull dir, jo trobo que ho tracta molt bé i ho deixa sobretot molt obert, no? Vull dir, molt obert, respetuós amb el tema, en definitiva, el tema que aquest possible lligam, qui pot haver des de... Vés a saber quan, des de Babilònia, potser, no? Sí, des de Molampadera, no? I que veu que alguna incidència hi pot haver. Crec que no és el més important, sinó que el més important, en tot cas, és deixar obert tot un seguit de punts que t'ho conviden a la reflexió i que segur que qualsevol que vegi la pel·lícula en traurà aprofit desqualificant-hi i requalificant determinats aspectes. Molt bé. Quina més has vist? Bé, vam estar comandant també una pel·lícula així bastant amable, jo li diria, que és la delicadesa, no?, en la que surt l'actriu de Amelie, no? Per cert, me la va recomanar a tu. A Audrey Tató. Molt bé. No senta tu això de la taula. No, és una altra. A veure, la pel·lícula és una pel·lícula, jo penso, senzilla, però molt tendra, molt ben feta, no?, la història d'una persona que ha perdut el marit, no?, i d'estar amb un procés de dalt, no?, i després, doncs, conèixer una persona, totalment... Senzilla... Bueno, que la fa riure, no s'ajusta massa el que ella voldria, i una miqueta, a part diries, és molt senzill, no, una miqueta també la reflexió sobre ella, està veient que potser podria tenir una altra parella, però encara no acaba de deixar del tot tot el procés de dalt del marit, no? De fet, la pel·lícula és el procés de dalt que ella viu, i pel mig, doncs, tenim aquests suecs, no?, perquè, definitivament, ell és d'allà. I bé, jo vull dir, l'atractiu físic és mínim, llavors, això i jugar a un paper important i la fan molt amable. Jo penso que és una pel·lícula... bé, vull dir, no hi ha trampa ni cartró, tot és molt elemental, oi? És així una mica linear, però, bueno, és una pel·lícula agradable de veure. Molt bé. Més coses. Teníem el Prometeus? Oh, sí. Doncs ja puc anar anticipant, que és una enganyifa, sí, de la... No val la pena, no? No l'anem a veure. A veure, eh... Ja, tornem a estar com a la Batar, famós, no? Aquí encara, mira, encara abans fèiem més quorets i vam fer el famós mit... oi, el mita no, ja, la història de la Pocahontas, no? Sí. Però bé, estava ben adaptat, el guió que tenia a Batar estava ben lligat, tancava bé, i els efectes especials acompanyaven, i, evidentment, eren innovadors, no? Aquí els efectes especials estan bé, sí, innovadors, no, no ho són pas. Estan espectaculars, jo sí, però el guió, el guió. El guió és... és horrorós, o sigui... És allò de dir-ho, es passa a mitja hora fent una construcció dels personatges... Es cuida separat de tot. No, mira, hi ha una crítica a una web que es diu Jotdown, que la... Ja, també, jo t'haig de reconèixer que el qui és criu, li fum uns cops de destral del guionista i el director, el guionista per... per inútil integral i el director per senil. Quina combinació! Sí, sí, sí, sí, perquè el guionista és el directe, el guionista de Perdidos, de la sèrie aquesta que jo no he tingut la desgràcia de veure. Jo tampoc l'he seguit, no? I pel que es veu, acabava allò, si prometia molt, prometia molt, prometia molt, prometia molt, i tot ho deixava pel capítol final, el capítol final ho deixava tot desligat. Tots aquells sí que saben molt i que no t'ho han d'apoltar tu, perquè llavors ells no s'hauria entrat. Doncs el film aquest és així, no? Hi ha una barreja de molts símbols, molts elements, tal, que no entens res, no entens res, i després... S'acaba la pel·lícula i allà no t'ha explicat res, no? Això sí, eh, deixa el filet perquè tu s'hagi estirat per una segona part, no? Que tampoc t'explicarà res. Perquè t'han calut que és obert, no? Si vols explicar-me que pots deixar la vida d'escapament cap a la segona part i, a partir d'aquí, donar-me... No, evidentment... O sigui, no concebeixes que va fer després ell mateix, doncs no és... No, no, perquè hi ha elements absurds i tontos, flecos d'aquells que... Un ésser que surt allà com una serpota, que no té cap mena de volta ni solta, i un és com una mena de... Semblen bastos canopes d'art d'egypsi, que supuren un suc negre que tampoc se sent de què ve, allò, no? Ens hi estaríem massa estona comentant... Jo us remeto aquesta web, perquè la destripa molt escarnissadament, però algo de regoite. És que hi havia... Hi ha hagut una mena com d'avantada de pel·lícules que han volgut jugar amb el tema de tornar a agafar els mites i jugar amb ells, perquè la gent jova s'acostumi a aquests mites, i ho estem fent fatal, perquè no recordo ara, però hi ha una altra pel·lícula d'aquest caire, que passi el mateix, que no té cap sentit de pel·lícula, perquè és que n'hi ha aquests mites, són realment els clàssics, que són els que coneixem, tot aquella gent que és molt interessat, o la gent que més o menys coneixem bàsicament, i els transformen en el calcom actual i fan una desgràcia, llavors es pitjo encara, i aquests joves tampoc els interessa, potser busquen l'acció. I ara l'anom i repàs, per que ho fa força bé, hi ha alguna escena d'aviat de l'avortament que dius, per favor, ja no sóc raoní ni ningú, no? És pitjor que el descargalament de la guaneta de la Indiana Jones, que no sóc que hi ha ningú. Aquest escriu és l'Arson, la que va fer totes les trilogies... Sí, sí, molt competents. que estava molt bé, l'Arson. L'Axam i Ferron, desaprofitada, i el que fa un paper molt singular i molt encertat, és el Michael Fassbender, que fa d'Android. És el personatge més... Al final també desbarre tot, aquell film. Sí, sí, et recomano, Sheim, l'Orders? Sí. Ja t'ho diré per mi en un altre moment. Sí, sí. Per altres qüestions, que el David acaba de dir ara mateix. Però a partir d'aquí... La pel·lícula està bé, Sheim. Sí, o no, no m'ho crec. És la pel·lícula independent. I farem més propera, no val la pena. Passem al cinema d'animació, que aquí tindrà el seu espai lògicament, el Tadeu Jons i el Brave. Aquí em sembla que ho... Bé, no l'hi visc. Els senyors han vist el Tadeu Jons i el Brave. Un per els nens i l'altre pels fills. Exacte, per això per això. No, el Brave no, que no l'hi visc jo. Però sí que l'hi visc del Tadeu. Bé, el Tadeu és l'Igniana Jons. A més, a més, vull dir... Espanyolitzat, no? Jo em dic Jons, però si és d'aquí... Però és divertida. Bé... O tampoc, perquè, si no... És curiós, sí, no, us segueixes bé. A veure, jo... Ja feia dies, ara, que no havia vist una pel·lícula així, de dibuixó, de dibuix d'animat. I la veritat és que va acabar la pel·lícula i va dir... No, no. Però sí, en quan... en el moment que estàs vivint, no sigui. Allò que es proposa, en definitiva, és que visquis l'aventura, doncs, amb aquests com indiana Jons, no? Doncs mira, mentre això va, doncs funciona i està molt ben fet. Això no hi ha dubte, va? No diré que estigui com la Pixar, o bé... A la Drift Works, oi? Drift Works, sí. Però resulta, o sigui, que no... No se't fa bident, un defecte. Drift Works, no. I acaba i dius, bé, bé... El que és horrible, això sí que penso, que pot arribar a molestar molta gent, és l'aparició del Santiago Segura. Ops! Això és patètic, jo penso, que sobretot l'identificació espanyola, en general, se sentirà amb el molest. No sé com ho pot haver aprovat, com ho pot haver acceptat un paper com aquest, perquè és que no... Vull dir, és que el que destaca amb aquest paper és la... aquesta frivolitat en què viu l'Espanya, no? És el... Perdona, no, què dic? No és el Mota, o un d'aquests... Què dic jo, ara? Perdoneu, ara ja m'has semanalat una pel·lícula amb l'altra. Perdoneu, com si no ho hagués dit, això, del Segura, eh? Bé, bé. Que veieu aquesta pel·lícula, no, és una altra, que no té res a veure. Sí, sí, sí. Mireu-la, jo penso que sí. És una història d'aquí, fet per aquí, i ha participat tota la... tot el que representa producció espanyola en general, no? Telefínco, bàsicament. Telefínco, bàsicament, sí. D'hivern i t'hi vaig llegir per allà. Sí, sí, sí. I bé, els podeu imaginar també ideològicament, eh? Oh, sí, sí. I ara, amb els tiros per aquí. I Braif, què? Braif, bé. És un producte de Pixar, no és els més deslumbrants. Diuen que no, eh? No, perquè per mi és el Wally i el Toy Story 3. Sí. A veure, sembla que hi ha un... Sembla que en la trajectòria d'aquest film, a l'hora de rodar, van fer fora la directora que hi havia inicial i van posar-ne una altra. I el film això es nota, per trempera. O sigui, arreu un moment... El té un inici fantàstic. O sigui, que el cinema està esclat a riure i tot, no? Per estones, de l'ho ben trobat, una dinàmica... Ostres, no para, no? Però un moment que es trenca i perna una mica tota la... tota la... les hàncies amb què començava i les ganes de veure què passava allà, no? Perquè és... Sí, el... Jo perd una mica de força, no? Bastanta. És com si t'expliquessin potser allò que hi ha una mica saps, no? Sí, però tot el joc que poden arribar a donar uns personatges sembla que s'esgoti els primers 20 minuts. I després la cosa ja es dilueixi, no? O sigui, l'ambientació... l'ambientació és... és... està molt bé. I els dibuixos estan molt ben definits. I, bueno, uns boscos, ara, que et donen ganes d'anar-hi, no? Però... Però la trama per tot i que, per exemple, la... el missatge que el film... intenta soar per allà al mig... està prou bé, està prou bé. Tot i la reconciliació final familiar, diguem-ho així, que ja sabeu, les grapes de la Disney pel mig. El principi és la rebel·lió d'una noia... a calar, diguem-ho així, li muntin la vida, no? D'alguna manera, la volguin casar amb uns taquirots de ereus d'altres plants, escocesos, no? I bé, i la noia, doncs, és rebel·les, no? No hi ha molt indomable, ja ho diu el nom, brave. Sí. I a partir d'aquí, bé, hi ha una trama i... No explico més, però és recomanable per anar amb nens, i si els pares han d'acompanyar els nens, diuen que els efectes eren magnífics, que els cabells d'ella, que eren treballats gairebé... És un pel rotx impossible. Impossible, però per això... Es veu que quantitat de cabell, que es veu cabell de cabell milions. Sí, sí, això és impossible. És molt ben elaborat, molt bé. No en el que tingui aquell cabell, és que, bueno, allò és... És al·lucinant. És al·lucinant. Molt bé. Doncs abans de passar a la part de teatre, jo vaig fer un esment molt petit d'un clàssic, de tant en quant, però jo no he vist mai la Força del Carinyo, és un clàssic del James Elbrooks, de Dere Winger, i la Sherry Maclenn, que està meravellosa, i el senyor De Nicholson també surt per ja el Dani de Vito, i el John Lightwell, i tal. I bé, és una pel·lícula pensada pels Oscars, evidentment m'ha guanyat 5 Oscars l'any 83, i justament és una d'aquelles pel·lícules que... Sí, 83, sí, sí. I que realment té una línia, a mi m'agrada moltíssim, el to de comèdia, i sí a la comèdia, no, de drama sense accessos fins que arriba el drama final, que és l'amor d'ella per un cancer de la pit, no? Però realment és que és aquesta bona conjugació, de la part dramàtica i de la part mossè, doncs més... Jack Nicholson surt, també. Sí, fa el paper d'astronauta, Vahí, de la Sherry Maclenn, que és molt especial, no? Té aquesta relació d'amor infinita, la seva filla, per la vegada cert odi, cert de... Sí, m'estivem tot allà. Ella no és jove, no vull dir, una mica, doncs, aquestes estirelles ronses que estan molt ben portades, i que jo crec que és una pel·lícula que és molt important, vull dir, que jo sempre... Jo crec que no et va d'apena. Jo sí que t'hagi de dir la veritat, per exemple, en el cas aquest, com més a la farmatat d'aquesta xicota, hi ha aquella pel·lícula de l'estifing Hopkins, eh? De l'estifing Hopkins. Més romàntic, sí. És que és la mateixa... O sigui, ella també és una persona que ha caigut molt alta, i llavors, doncs, el Hopkins, doncs és aquell senyor que la tindrà cura d'ell, i tant... I aquesta és més complerta. Més complerta, potser, no millor, no? Més complerta de personatges, i el que dius tu, tenen la virtut de mostrar-nos, doncs, un teixit social. Aquesta té un punt, un petit punt llonllo, molt pensat, per concepte Òscar, eh? Ja va buscar el drama a vegades, no? Però bé, però a mi la pel·lícula s'aguanta bé. L'altra és no tan llonya, potser, però al mateix temps, doncs, és com si t'arribés més. És allò de l'entrega, no hi ha la família pel mig, que la que t'enganxeda, i és una altra qüestió. És molt interessant. Bueno, posem... Recorrem que avui estem escoltant la banda sonora del piano. Sí. És evident el piano magnífic de Michael Neyman, i que per aquest que més endavant, doncs una miqueta, doncs, pensin la banda sonora, perdó, quina és la sintonia del programa, doncs dir que és del piano, justament, i que és el tema here to there, i ho sabem per si ho vull buscar-la i escoltar-la tranquil·lament a casa. Michael Neyman. Sí, Michael Neyman. Sí senyor, el gran compositor de Peter Greenaway, de les altres pel·lícules, no? I, bé, doncs, en aquest cas, es va barallar amb el senyor Greenaway i va fer magnífiques coses com aquestes, no? Del dèpia, no? Doncs Lourdes, el dubte, passem al teatre. Ah, sí, passem al teatre. A l'obra de teatre, el dubte, que han fet aquest estiu dins del marc del grec, l'han fet el poliorama, ha estat tot el juliol, em va quedar molt atenció, perquè gairebé tots hem vist la pel·lícula, que ens serveix del 2008, en què sortia la Meryl Estri... No l'he vist, però sí que n'hi ha. I ajudeu-me, el Filipe Seymour Hoffman, que m'encanta aquest sector. I un que és el millor actor que hi ha ara. A mi m'encanta. Ara fa de màster, per cert. Ah, sí? Sí, sí, sí. El polto més aniversari. Doncs aquesta em crida molt l'atenció. Tenim a la Silvia Munt amb aquesta ola de teatre com a directora, sortir al Ramon Madaula, que fa de Capallà. Molt bé, el senyor Madaula. La Rosa Maria Sardà, que feia molt de temps que no veiem teatre, al mateix paper de la Meryl Estrip, i després la Nora Naves, que ho fa superbé. Ja sé quina pel·lícula és. La Marull de Molins. Sí, el que passa és que ara he anat apuntant, i potser sortia una altra noia i no recordava el nom. Una aguda per la sèrie aquesta de Ben del Plans. Sí, no l'he vista. Ara m'ha vingut el cap, la pel·lícula és magnífica, la pel·lícula. A veure, la pel·lícula del dubte, com diu el nom, va, doncs, de la Monge, aquesta que fa la Rosa Maria Sardà, que als anys 60, més o menys, per estar en situats en el Bronx, i està en una escola, no? Llavors, és tot el... acusa, o sospita, del museu, doncs, que abusa d'un noi que acaba d'arribar a l'escola, i per acabar d'adobar, doncs, d'un noi negre, no? Llavors, l'obra de... jo, com havia vist la pel·lícula, vaig pensar a veure l'obra, no?, l'obra molt ben feta. Ens porta sempre el que diu el mateix nom, el dubte, no?, a quantes cares té la veritat. En realitat, s'acaba l'obra de teatre sense saber realment si aquesta persona ha fet això, no?, i està molt bé perquè tota l'obra, no?, et va fent com una sèrie d'interrogants, que, a més a més, no tenen resposta, no?, perquè, clar, parla el cap allà, en aquest cas, el Ramon Madaula, et fa una sèrie d'arguments de que allò no és, surt la Rosa Maria Sardà, i penso que és una obra molt ben feta. Jo l'habitar a la Sardà no és una de les triomfes que m'encanti, la vaig trobar molt bé, no exagerant, no?, el paper, perquè podia donar per exagerar, no?, i, veia, una obra que, llàstima, que a vegades fan obres del grec i les tornen a repetir durant l'any i no ho han fet, però per mi molt ben aconseguida, i penso que també fa reflexionar sobre la culpa, no?, la idea de la culpabilitat, de, jo, he hagut una sèrie de prejudicis que tinc, en aquest cas, la Monja, arribo a culpart-te o a dir-te que potser has fet una cosa que no sabem si has fet, i vull dir que pots estar reflexionant sobre tots els prejudicis que tenim, no?, de un nen nou que arriba a l'escola, el cap allà que està molt estona amb ell, tant palès que la Monja és una persona super... Podríem dir, ara, en aquest món quadrada, no?, estricte, tota la paraquesta de relació, potser té una miqueta reprimida exacte, i llavors penso que és una obra, bueno, igual que la pel·lícula, perquè per mi la pel·lícula va ser genial, també, no?, en la que et fa pensar en tot aquestes coses, i clar, s'acaba l'obra amb una paraula de la sardaca, aquest cap allà acaba centres d'edat, no?, en un altre lloc, no?, i la sardà diu, li diu amb ell, vaig trucar a la peròquia que estaves abans, i m'han dit que vas tenir el mateix problema, i després la Nora anaves, si no recordo malament, quan parles amb la sardà li diu, realment, va fer això, diu, no, jo no vaig trucar, però jo penso, o sigui, et deixa, evidentment, amb el dubte, no?, de l'enganxa. Sí, però té a veure molt amb tot els perjudicis, que té la persona, aquesta, la sardà, respecte a la relació. Perquè tot va amb base d'una sospita. Tot va amb base d'una sospita, no es pot demostrar res. És demostre que aquest nen, perdó, està molt... molt a prop del cap allà, que sempre el busca, que és un nen una miqueta deixat de la mà de Déu, perquè la mare viu sola. Que és, no? Ara ha quedat malament, això. Està molt a prop, sí. Però vull dir que és una mare soltera, representa, llavors ella diu, home, si el cap allà se'n cuida i jo estic, doncs no puc estar per ell, i és una obra per mi recomanable. I si algú vol recuperar la pel·lícula, tampoc aniria malament. La pel·lícula és bonica, s'ha de tornar a veure. Sí, no, és que jo recordant la pel·lícula és allò de dir, escolta, probablement, en aquest cap allà sí, que tenia el mateix problema que vas entenent, perquè és una persona que estimen els dents. Però això no vol dir de cap manera que això pugui ser interpretable desqualificativament, sinó que senzillament els estimen, que no vol dir aprofitar-se d'ells, ni posar-los en una problemàtica. Jo crec que és molt important, això. D'aquesta obra, el que penso que és més important és la part genèrica. Com, a vegades, sospitem de x-coses, o el posem a etiquetes, a persones, o que sigui, amb una base que té a veure amb la nostra manera de ser, amb la nostra estructura mental, i rumors, que sabem que els rumors, doncs, també... Difama, que algo queda, no? Exacte. Vull dir que penso que és una obra ben trobada en aquest sentit. Sí, però hi ha una altra cosa, també. A vegades el que jo penso és que la mateixa monja interpretada en aquest cas, allà per la Mèria de l'Estrevi, ella tampoc n'és conscient del mal que fa, tampoc, i aquí hi està també una altra de les coses... No, clar, perquè aquí potser... Jo no l'he vist, però el que em sembla, entronca directament amb prejudicis seus, i en complexes seus, i en represions seves. Clar, i sobretot ve un cap allà, que és allò... Jo sóc la Ola, com la de la cançó de la Rufió Curado, aquesta, que el tio d'allà, amb un carisma i una simpatia, que els has endut 12 carrer, l'altre... No, amb el cas d'aquí a tocar-me la pera, no? En el cas de la pel·lícula, l'Estrevi és una persona marisca, austera, sèria... Fixeu-se que... Una línia, potser, més ortodoxa, de la part del vincle cristian, vull dir, d'Adrina Cristiana, vull dir, que... Hi ha un principi d'obra en el qual representa que la Rosa Maria Sardà, on està, no és normal que el cap allà vagi allà a prendre alguna cosa, per dir-hi alguna cosa, no? Vull dir, que hi ha aquella cosa com de... Les relacions entre cap allans i monges, se'n podrien escriure llibres, eh? Això seria molt complicat. Però, evidentment, no ho sé, no sé quina són els protocols que us costo. El moment on s'ho ha dit, oi? Farem un estudi de diferents convents de monges i de monges que havien passadissos, a Salamanca hi ha un percent. Bé, et passem a la part literària i farem re... Havia vist una obra de teatre, que es deia Incèndiz? Sí, però no me'n recorda. És una obra que vam fer el Romea, que la vam fer a principis d'estiu. Per cert, aquesta sí que la tornaran a repetir. Ah, la d'Incèndiz. Em recordo de la Noia, que és la Clara Segura, per mi un actriu genial, però no me'n recordo del nom del Noi que sortia, que avui en dia és el director del Romea. Bueno, no n'hi ha igual, tampoc. Però una obra molt recomanable i que sí que he vist que tornaràs tan cartellera. Ja en parlarem un dia. Sí, quan hi anem a Itàlia, això. La part de literatura m'agradaria començar a fer una simbiós i de nou amb el cinema. Potser de formem, eh, perquè ens agrada molt a tots. Jo crec que això pot passar als primers programes. Mica a mica ja. Evidentment, som lliures de fer el que volem tots. Llavors, lliubis una pel·lícula que és Balzac i la jove acusidora cinesa, que evidentment és un llibre. Per això he volgut fer-ho, i és que el llibre de l'any 2000 i la pel·lícula del 2002 està escrit i dirigit per la mateixa persona. Per on tal, d'Ai Sighie. Sighie, perdó. És peculiar que el mateix escriptor faci la pel·lícula. No se l'inverse, no vol dir que hagi estat un guió apostrera de la pel·lícula. No, no, no. El que és peculiar és que justament, sent el mateix director, sent el mateix escriptor, la pel·lícula sigui molt diferent al llibre. És el que diem. La sensació cinematogràfica s'emporta, el que seria, en aquest cas, la prestància literària o la forma d'escriure. És una història... No sé si ho veus a la pel·lícula. La pel·lícula està molt bé. És una pel·lícula, potser diríem que a vegades fallida, a vegades no, però són dos nois cinesos a l'època de Mautse Tung, amb aquesta reeducació que es feia, aquest ensenyament a les aldees. És a dir, a la ciutat anaven allà a buscar una mica la pureza, o l'inici, o allò atàbic, no?, per començar a tenir el sentiment comunista del senyor Maut. I realment és una història que succeix allà, com aquest nois. Era de revolució cultural. Exacte. A l'any 1968, el que és l'escriptor de la pel·lícula. I allà, amb aquells magnífics paratges i tal, hi ha una acusidora, la filla del cosidor, que és curiós, perquè el cosidor és el sastre, per entendre'ns. És que hi ha d'haver com un deu. És portat a les cases, és curiós, perquè allà és com un almexa. El sastre era fer allà els vestits, i això tenia molta importància. I és magnífic, en el llibre, com a la pel·lícula, com va ell, ha segut el port amb aquelles muntanyes a la cadira, una cadira de tron, com a tal, i darrere va el noi amb la màquina d'acusia rossagant, no?, per dir-ho una cosa. Exacte. És que és això, no? És l'aurea de civilització. I llavors, aquí entra dins d'un joc, que la pel·lícula ho deixa molt clar, però que el llibre, en aquest cas, que és el que hem de parlar, en aquest cas, estem parlant de literatura amb aquesta línia, és una literatura que planteja una forma d'escriure molt clara, molt senzilla, molt xinesa, molt oriental, que això és el que intenta a vegades fer la literatura. Si hi hagués coses de Naruki Murakami o altres escriptors d'aquella zona, veuré que és una literatura molt clara, molt directa, a vegades massa copçadora, fins i tot, per la seva cruesa, i, en el cas aquest, és una mica, potser, més vocòlica, més marcada en un espai dins d'entrar el que és la peristòrica, la peridílica i la perromàntica, que té molt de romanticisme. Es planteja el tema de l'avortament i es realitza l'avortament, per exemple, com a tema que potser és una mica del que és la línia del llibre, perquè es produeix una relació sexual entre un d'aquests joves i la noia, per exemple, i això comporta que no s'accepti i es busqui aquesta sortida. Però bé, pel·lícula llibre, jo sóc volia comentar això, vull dir que sent el mateix director, el mateix escriptor, resulta que la pel·lícula varia moltíssim, fins i tot fa flashbacks cosa que no fa en el llibre, per dir alguna cosa, però bé, recomanable una cosa i l'altra. A mi la veritat és que sempre m'entusiasma, d'aquella persona que s'ha d'explicar ja, aquí perquè hi ha molta diferència, que tu acabes de dir, entre el que diu o cap i a la fi, el final de la història i tal, però la diferència entre literatura i cinema, no? Aquesta és molt clara, eh? És molt clara, molt clar. És a dir, no és que sigui fallida, és a dir, si és el llibre, la pel·lícula sembla una mica fallida, i si ja és la pel·lícula, el llibre es queda curt. Llavors, clar, jo vaig fer aquesta experiència, vaig acabar el llibre, vaig anar a la pel·lícula, a partir d'aquí... Allavors aquell fet que diuen que en el cinema no cal imaginació, que és constatació, interpretació d'imatge i tal, i en cinema sí que corre la imaginació, perquè tu vas seguint l'explicació i automàticament et fas l'ambient, et situes el personatge, el fas, tu mateix, no? O sigui, el que acabes de dir, jo penso que té molt d'interès, per qualsevol persona. Per això, que a vegades es vol comparar aquest llenguatge, això és l'Homaco, no? Molt bé, molt bé. La caiguda del David Lín, em sembla, David. El llenguatge de l'escriptor Anton Weaver, que és antic militar, i, perdona, el tio Pallos, sap de què parla. No sé quina mena de formació cada mica té, a part de ser militar, em sembla que evidentment en té, però ja n'he llegit uns quants llibres d'aquest home, la guerra civil espanyola, el desembarcament de Normandia, i ara aquest, que és la caiguda de Berlín, en té d'altres, en té l'Estalingrat, CKT, la batalla de Creta, el tio abarca molt, sobretot, la zona de Guerra Mundial, que és un camp que som la que domina, però bé, i és un Pallos que potser no és dels més erudits, sí que per mi sí que ho és, però sí que el té un estil molt novel·lesc, a l'hora d'explicar i d'anarrar tots aquests fets. Coses acabades, és molt d'agrair, perquè sobretot amb aquest tema, la caiguda de Berlín, hi ha molts noms, molts noms, molts noms, molts noms, de comandaments militars, tan alemanys, com soviètics, bàsicament, perquè la caiguda de Berlín la van protagonitzar aquests dos vànduls, els americans no van prendre Berlín, perquè, estratègicament, jo crec que va ser... donar-me així un error de la Senghauer, el fet de no anar cap allà, perquè no van considerar una plaça vital a l'hora d'arrocar el règim nazi. I, llavors, aquest home, bé, comença arrant, o sigui, alterna fets històrics importants amb petits detalls que manitzen i humanitzen la trama de... clar, aquí t'explicava, el regiment va fer això, va fer el altre, va fer... sobretot sobre els estrells de la guerra que implica... i, a més a més, a aquest cas, la caiguda de Berlín va implicar... bàsicament una venjança, una venjança brutal, però brutal per part de les tropes soviètiques, cap a la població i l'exèrcit alemany, no? Perquè pensem que l'exèrcit i la població russa o soviètica, amb aquella època, va ser qui van patir més baixes en tota la guerra mundial, que era bé la meitat, no? Per dir-hi alguna cosa. Si 25 milions de persones van morir, tant d'exèrcit com de producció civil, i els soldats soviètics anaven... anaven en calents motivats, a l'hora d'entrar sang i foc a Alemanya. I a la presa de Berlín va haver, no cal dir, violacions massives, però així temàtiques de tota la població femenina de sota Berlín, i per ja ho van anar entrant, no? Tota l'antiga prússia, tota la zona aquella, fins arribar a Berlín, i per sota també, no m'ho conec cartogràficament a Alemanya, però bé. I el novel·lista, perquè diguem-ho així, novel·lista sagista, diguem-ho així, s'ha d'explicar-te casos concrets, però no s'hi aprofunditza donant-te dades fredes, sinó s'hi aprofunditza donant-te dades emotives, inclús de com ho patia aquella gent, no? I això és el que li dona un... Ostres, un dinamisme al llibre, que tot i així hi ha moments que se't fa una mica pesat, que li donen... Sí, sí, sí. I per també arribes a entendre, clar, que aquella gent, els soviètics estaven bojos, no?, bojos per entrar allà, assaqui i destruir allò que no... de cap de les maneres, no? Hi ha molt... Es perceble, l'E, diem-ho, l'E, controlador de tota la parella, aquell soviètic, bàsicament, pel seu líder, l'Estalin, i un dels seus madretes, que era el Bèria, que era la mà que controlava tot el servei secrets d'això, no?, de l'exèrcit i el part polític soviètic. En un nivell més efectiu i més no tan... controladors estaven els generals de Zucov i el Konev, que jo recordi així, que bàsicament eren els que es van endur les medalles, i després ja van patir i estrells per part del servei secrets, però després ja es van venjar pel seu compte. Jo, aquí li agrada aquest tema, òbviament, jo reconec que és una filla personal meva, però qui li agrada aquest tema és un dels autors molt bons per introduir-se amb aquest... Però és un tema molt interessant, eh? Sí, sí, sí, sí. És apassionant el segle XX, la part d'entre guerres, guerres i tal, en un moment que hi ha molts bons llibres, com tu ben dius, històricament és, potser, el període amb més documentació, de les més documentades del segle XX. Sí, perquè hi ha detalls... Hi ha detalls de soldats concrets... Sí, sí, sí, sí. A mi et explica un trosset d'un soldat d'un anècdote que li va passar, no t'explica el final i te la remeta cap d'una estona a l'hora del llibre, però, veus, aquest paio s'ha de tancar els temes, i et clau el llibre a vento que ha tancat tot. No només la història general, que la podem obtenir d'altres fons, sinó també les petites històries que t'està explicant. Insisteixo, com et vas fent la pròpia idea de com pot ser això. Doncs, parlant de guerres... No tenim... Bàsicament... Podem parlar, si voleu, un minutet del temps entre... Entre costures. A veure, entre costures. No, no, no, no. Aquell llibre és una novel·la, comencem al principi, que ha escrit per la Maria Duenys, és una escritora que és professora actualment de la Universitat de Múrcia. Se la llegim molta gent. Jo, quan el vaig agafar, vaig pensar, a no veure, realment penso que es llegeix bé. Explica la història d'una persona, la Cira Quiroga, el que la seva mare és modista, que abans de la Guerra Civil, molt poquet abans de Casclat i la Guerra Civil, doncs per motius així de la parella que té, se'n va a tatuant, no? Llavors, està molt bé perquè ens explica com viu la Guerra Civil una persona que està fora, tenint en compte que el Marroc és on va començar tota la moguda, no? Sí, on va sortir tot l'exèrcit. Tot l'exèrcit. I el fet de tenir persones en allà, que en aquest cas la seva mare es queda aquí, quina relació té amb la mare, què li explica la mare? És un llibre que, a part de la història d'ella, no? A nivell humà, també va fent pal·lès tot el que va anar passant durant la Guerra Civil, les dificultats que tenia la gent aquí, i després una vegada que va de la Guerra Civil, el més dur, que és la postguerra, no? Què passava aquí a Espanya amb el sentit dels anglesos i els alemans que s'estaven entre cometes preparant una miqueta per la següent, no? I narra molt bé les diferències després a la postguerra de la gent, que vivia molt malament, i aquesta classe social, militar, o diguem-li el nom que vulguem, que es movia entre els rits i totes aquestes... Eres els guanyadors. El paper d'ella a la postguerra canvia totalment, no l'explico per si algú no vol dir, però passa de ser una persona que es guanya la vida amb les mans, perquè quan arriba tatuant, doncs l'únic que sap fer és cosir i muntar, doncs, un lloc, no?, i per començar a fer vestits i tal, com, a través dels patrons, pot fer una altra feina molt més important dins de la postguerra, que no té res a veure amb fer vestits, no? A veure, és una novel·la. Jo visc ara a l'autoràtric, un altre, ha sigut molt mediàtica, però és una novel·la que val la pena llegir, perquè hi ha tota la part històrica, fa paral·lela a la seva vida, després surten personatges reals, com pot ser el ministre d'Esteriors de Franco, la seva man, la Rosalind, etcètera. De fer l'autorà al final del llibre explica d'una tret molta informació, vull dir que està basada, doncs... Això és molt important, eh?, que tinguin la part bibliogràfica, o la part documental, això és interessantíssim. A veure, és una novel·la. Però explica molt bé donar tret tota la informació a nivell polític, evidentment els personatges són fictícies, hi ha unes sort en personatges que han existit realment, penso en una novel·la interessant. Repeteix l'autora, que no... Sí, és Maria Duenyes. Maria Duenyes, vale. És el que té el doctor en filologia anglèsa, o sigui que té aquesta part... Ara consta com a... com a professor a la Universitat d'Amórcia. Molt bé, doncs respirem 10 segons i venim amb la independència de Catalunya. La independència de Catalunya sembla mentida, oi? Sí, sí. Que ho diguem així de clar, així de fàcil, no? Sí, sí. Bé, els que vam anar a la manifestació ahir quedava bastant palès, no? Jo no vaig poder per qüestions personals, però vaig anar el dia anterior a la que feien aquelles pluges, que era una marxa amb torxes per la independència. Va ser molt maco. El que diem era 1.000 persones, però tothom portava la seva torxa i tal, i quedaven les carrers independents, i lògicament. Va ser una mica la prèvia, el que seria la manifestació posterior. Això es fa amb diferents pobles, ciutats, i coordenallat, també. Són fàcils, va fer-ho també, no? Allà també van fer-ho. Era molt maco, perquè era de nit, i dins d'una sessió com realment no? És molt important. Un dels comentaris, ja penso que com a persona més gran, esclar l'evolució que s'ha produït des que vaig deixar fins ara, és com per cada vegada, és brutal. Llavors, recordes aquell temps, dic jo quan tenia la teva edat, li deia, en el meu net, que té ara 9 anys, no? Li deia, jo estava cantant encara el sol, i la ve... la ve regina, no? Llavors, esclar, li dic, quan fas aquest canvi, fas aquesta... Eh? O sigui, aquest canvi d'època dius que ara m'ho pugui creure, que realment això... pot arribar a ser, pot arribar a ser, i vaja, vull dir, tota la sensació és que serà, no? Doncs la veritat és que, francament, és per entúcies massa. Jo penso que és per entúcies massa, i agafar, doncs, aquell... aquell ríptus, i aprofito una pel·lícula que vaig veure aquest dia, que es diu Invictus, que no havia entès mai gaire per què l'havia fet el senyor Kleinisput, i aquest tio ho vaig entendre. Cap i a la fi, és un ideal que presenta aquell senyor allà. Exacte. El senyor que va ser, francament, una icona irrepetible... Jo me'l he vist del llibre, no he vist la pel·lícula. En tots els efectes que vulguis, però una icona irrepetible. Veig que hem de començar a tenir confiança. La mateixa desconfiança que teníem ens tot així anava. Home, jo crec que situació més bèstia que tenien a suràfrica aquella època, que, evidentment, allà hi havia un apartheid bestial, ja és qui era de discriminació total, no? Vers les persones de color. Aquest tenim a Madrid, l'apartheid. Sí, sí, però ja era més cotidià, a més del dia a dia. Allà la gent de color, no... És que anaven... estaven segregats, no podien fer res. Estaven machacats vilment, passaven aquells... Quan hi havia revoltes a Soweto i passaven aquells camionots blindats amb els soldats a dalt, i desallà, còmodament, diguem-ho així, abatien els manifestants, no? Afortunadament, la situació nostra no és aquesta, només faltaria, no? Els que l'habateu a dalt ja ho ha viscut situacions semblants, no? Això és el que penso jo, que ens ha de fer tenir aquesta confiança, que tot és possible. Llavors, a partir d'aquí... Ostres, no sé, jo crec que és un toc de vis, no? És dir, eh, que som uns quants, eh? I... Crec que evidentment la part, diguem, bèl·lica, no arribarem, no? Sempre s'ha aturat, eh? Sempre s'ha aturat a Barcelona mitjançant la llarga història, eh? Vull dir, no hem de donar a Barcelona i a Catalunya. I ha de dir que a la part bèl·lica no s'ha d'arribar mai i que la part bèl·lica no va la pena. No va la pena aconseguir el que volem aconseguir mitjançant la força... De diplomà. La força som nosaltres, que, per exemple, som qui hem patit la derrota. Que això ho digui un victoriós, no té massa mèrit. Jo crec que això té mèrit, qui ho diu un que ha patit la derrota, per la força, que em va ser a Catalunya. I que això digui que no, no, la independència no es va a una gota de sang. Evidentment, això ja... D'alguna manera, perdona, que ho digui, ja t'has guanyat el sed. Sí, exacte. Jo crec que en aquest cas, el clam del poble és evident, és clar, falteria. Estem parlant de que no tothom té les prestigios ideals, el periódico, com tothom hem vist a la premsa, ha tret un estudi i tal, 49,5% de força i independència, 48 que no, i gent que estava indecisa. Però el que jo veig és que l'actitud del dirigent de Catalunya, en aquests moments, ha estat molt, molt valeta. Vull dir, ja sé que és un tema institucional, és un tema purament diplomàtic. Ara el dia 20 ha de veure amb el senyor Rajoy, el senyor Mas, però jo no l'hi he vist mai per la labor. Ahir el vaig veure per la labor. Ja avui l'hi he vist per la labor. Em refereixo, en el cas de dir, sembla que una miqueta vol demanar, està demanant una sèrie de qüestions, però que a partir d'aquí aquesta demanda tornarem a trobar-nos amb una giravolta política. És a dir, no oblidem i, ojo, no vull dir que sempre faci això, Convergència i Unió, ni vull entrar amb els Convergents, però és evident que Convergència, a Madrid, ha jugat sempre al costat del poder. Bueno, la que ho deien, la puto i la Ramoneta. Jo penso que el senyor Mas, o parlant del dirigent Pontex, se li ha passat una petata calenta, que ell deia, bé, fem la manifestació i jo no vindré, va donar-ne ser motius. Jo vaig veure la Capselera i hi havia molta gent de Convergència, però que ara, d'agut el context, o igual la Monata, el context de crisi que tenim, a Madrid no està per la labor. No ha fet cas avui. Però com s'ha de vehicular, com s'ha de vehicular això, per tal que puguem tenir un full de ruta que es diu, i dir, bé, amb mica en mica, nosaltres anirem demanant, anirem construint... Ha de ser l'estat espanyol, que ja ha de donar el preu de partida. Com es menja això? Catalunya està enviant, perdoneu, 20.000 en servei, s'ho tinguin ben entès, 20.000 milions... Jo dic entès, 40.000 milions mensuals amb un trem blindat. Sí, sí, això... Vull dir, s'hauria de canviar molt. Una cosa molt ràpida, ja la veritat deixa la paraula. Vull dir, està clar que actualment, i això he dit per un economista, l'altre dia, per televisió, és un dia que em dona molta confiança, sí, el govern català, per entendre'ns. Però és un exemple d'aquests que, a vegades, demagogics, o com puguis dir-li, fos independent i hagués de complir, o diguem, el que seria pagar les pensions als jubilats, prejubilats, ajuts i les vídues, en aquest cas, per exemple, ajuts, també, que s'ha entret i tal, encara tindríem un superàvit de 200 milions d'euros. Actualment, cosa que abans teníem 2.000 milions d'euros. Simplement pel fet de no enviar aquest tren cap a Madrid. És a dir, i això és un exemple, és que és un exemple que estem parlant de 2.000 milions, que a partir d'aquí tot això seria viable per sanitat, per dalt. Per tant, és a dir, la part que si marxem d'Espanya i hi haurà una crisi interna, pitjor que la que tenim, segur que no, que Europa ens acceptarà, ja veureu com sí, que hi va sortir un Belga equivocant-se i avui ha rectificat. Per tant, perquè sap el que hi ha al darrere, perquè Catalunya està dins de l'euro i és inerent el fet d'estar dins de l'euro, estar dins d'Europa. I no podem anar a la cua i anar a sota la Cosovo, esperant que ens dinin el que... No, no és per clar. Això és un problema, però, clar, ets a donar el vestit blau al vot espanyol, que ha de votar la majoria absoluta perquè entri un país sent membre. Esclar, Espanya dirà que no. Perquè està perdent un vestit importantíssim, com és Catalunya, a nivell econòmic i a nivell de tots molts nivells. Jo el vull el que, clavidament, les... Viem, ara vull fer un aclaratori, és que estem parlant d'avui, tot i que el programa s'està rellant en dissabte, però tinc en compte que l'estem gravant. Però bé, com hem fotut la gamba, jo crec que teníem que anar a l'explicació. Aquesta és la gravació. Ja mirarem la simulada després que ho fem realment en dissabte. Però som sincers i dissabtes, no podem, perquè ens anem a sopar. Clar. Llavors, a partir d'aquí, avui, he vist comentaris, evidentment, des del negacionisme absolut de mitjans, que inclús públics, com la televisió espanyola, que no posaven a primera notícia cosa que altres mitjans estrangers s'hi bufeien, altres comentaris més... Potser més comprensius, però potser més punyaderots, fins i tot. Perquè... I avui ho discutia jo amb companys de feina, que no tenen cap... Bueno, com a mínim, es mouen en el dubte on la scepticisme de la independència, no? I era... Ah, sí, molt bé, però aviam, fui la ruta. Tenim un fui la ruta. Quins són tots els passos que s'ha d'establir per arribar a... Però, d'alguna manera, notava una mena de... Com de dir, bé, sí, però és com el nen que s'independitza. I el pare diu, eh, ja ve, si te n'en sortiràs, tu, tot solet. Clar, que ho veien abans. Ja ho tens tot claret, tot això. Sí, però ara no, ara ja no diuen això. No, no, sí, però d'alguna manera es percebia aquest to de recometes burleta, que potser els adults... Aquí està la diferència. Els adults fem amb els nens, d'alguna manera. I, a veure, alguna manera, algú tenia raó dient... Bé, ara cal establir, convocar eleccions, i que qui es presenti, vista aquest recolzament massiu, que els ha deixat tots els col·locats, que el partit que no es presenti amb un diari independentista, eh... Ara estan tots acollonits, perquè si convolten eleccions i no es presenten amb un diari independentista, què passarà amb aquests dos milions de votants que et van anar a la manifestació? Més l'ex de persones que... Que sense anar-hi. Que sense anar-hi, com a un cas, doncs podem estar al darrere de tot això, no? Ja sé que la gent, un cop, s'hagi refredat tota aquesta esbrevada, no?, d'alguna manera. I a l'hora d'anar a votar, hi ha gent... Hi ha molta gent que està en contra del PP, o està en contra dels polítics del PP, però quan venen eleccions, pata, va, amb el vota. I sentit comentaris dient, no, no és que jo es voto, perquè no guanyi una socialista, es van fer fatal, no? Però això és més bàsic que, bueno, que és molt bàsic, aquest element. Del vot de càstig, això és antic, avorrit, i... Hi ha gent que segueix així. I em perdonareu, si algú ha fet, que ens ho sigui escoltant, em semblada de no tenir massa cap. És a dir, jo crec que es poden desviar vots, es poden fer altres accions, però no reculsar com ens està passant un poder gaire absolutista per no dictatorial que estaven-hi des de Madrid per fer-te desviar. Des de més enllà. Amb una majoria absoluta que estem patint, el que estem patint és que no pot respirar ningú, per estar en contra de lleis tan salvatges, com la de l'avortament, com la de tot. De tot, és que de tot, el matrimoni homosexual, qualsevol qüestió que es plantegi, els retalls, retallades, tot això és una vergonya. Estem en una situació crítica, i jo crec que... Estan acabant la tumba.Totalment. Tota la dreta i l'altre dreta, perquè... Avui ho comentàvem. A altres països d'Europa, quan la dreta està molt fragmentada, com passa a França, per exemple, molta gent vota l'altre dreta. Sí, la Maria Llepen i aquesta penya. Però aquí l'altre dreta està marcada dins d'un sol partit. Tot això està erosionant aquest partit. L'abranca Gallardón. Òbviament, alhora els erosiona a tots plegats. O sigui, no pot haver un altre dreta que brolli d'aquí. Ja veurem David, si el Gallardón, a les properes eleccions, no fa el seu partit. Perquè ha demostrat la seva extrema ultradre dreta. Sí, quan semblava més liberal. Sí, quan semblava més liberal de tots. I ja ha sortit més conservador. I ja estima que no són amics amb l'esperança. Resoniat ja teníem el binomi, perquè també d'un idò. Hi ha un patin, una autèntica vergonya política, i un radicalisme d'extrema dreta que ha solapat. I que estem enpassant-nos amb roba. És que és una bestia. Hem d'acabar amb això, s'ha d'acabar. La diferència que podem trobar amb el... en fa 300 anys... en fa 300 anys és que aquella època els arguments tot es demostraven un camp de batalla, no? Van hauradament, avui dia, el camp de batalla són els més mèdia i els mitjans de comunicació. I els partits polítics i la democràcia i les urnes i tot això. I els que els hi paguen per anar aquests debats. És una bestiesa. Però ja hem de combatre idees. Ja no hem de combatre fusells ni bombes ni tot això. El magnífic reportatge que vam fer per TV3, d'alguna manera ens ho mostra tot i cales... Crec que les potències extregeres ja estan ficats amb tot això, igual que aquella època no, en què es barallaven líders i els alemanys amb els anglesos i tot això. Però avui dia, van hauradament, tot i que és més complexa d'eslliorar-te'n, és més enganxifós tot plegat, perquè quan era una guerra és una guerra, doncs tenim el que hem fet, no? Segur. Què penseu, independència o no? Sí, i l'ordre és jaume. I no re el de la crisi que hi ha ara, eh? No, ja ho pensava abans. Evidentment, eh? No és bé? Hem fet el primer programa al Babilònia. Jo crec que sí. La propera setmana encara serà millor, seguríssim, eh? I estarà a la Rosa, també, i ja la coneixereu, i la coneixeu a les obres, eh? Coneguda internacionalment. Doncs el que deia, ens veiem la propera setmana... i igual. Fins a la propera. M'estic llegint clautat les al llibre. Ah, molt bé. Però ens explicarà. Faran la pel·lícula al febrer. Molt bé, fantàstic. Fem una informació. Adeu-siau. A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, a més dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Molt bona nit. Em plau moltíssim tornar-nos a retrobar. Esperava, ja, aquest dia, de veritat. Hem fet les vacances molt caloroses, però ens retrobem amb el caliu de la ràdio, amb aquesta hora que compartim vosaltres i un asservidor i el marc a les vies de sol. I, com sempre, per no perdre la costum, continuarem el nostre programa, com sempre, començant amb la beu del poeta, d'en Joan Marguerit. Càlcul de estructures. Ara, aquesta ciutat...
