Babilònia del 19/5/2016

Bé, benvinguts a un Dijous Més a la Vilònia. Avui estem amb l'agrat acompanyia de la Rosa. Hola, Chesco. Què tal, com estem? Bé, molt bé. Tot bé? Sí, ben tornada. I ja està. Amb la Rosa ja està. I amb el Chesco. I amb el Chesco. Estem aquí tots dos. Som-hi. Aquí fem un vis a vis. Havíem abandonat els homes, el David i el Jaume. El Jaume ha deixat aquí. Els homes tenen altres compromissos, com es diria, periodístics, no? Sí, sí. Periodístics, sí. És clar. Hi ha companys que ja estan pujant de nivell, estan ja les teles. Exacte. Són de l'importants. I ja estan fent bolos increïblement. Que entén a fer-li, no? Sí, sí. És el que hi ha, no? A veure si tu i jo fem el programa aquí. Exacte, exacte. En la intimitat. Dignament. Dignament. Doncs tenim un programa, mira, que és molt femení, per un costat, perquè tot el que m'has comentat a la Rosa i no ha estat coincidència, té que veure amb el món de la dona. Sí, sí. I espera, i jo em sembla que és el... No, no, no. Jo tinc un parell de coses... S'ho compensaràs? Jo compensaré. Si tinc una cosa que és molt masculina, i l'altra és una barreja, són pel·lícules algunes curals i tal, però bueno, que ho comentarem. Començarem parlant de teatre amb la dansa d'agost a la biblioteca de Catalunya, que la Rosa ha pogut veure recentment, i d'un llibre que es diu la modista i altres dones, el que deia ja, no? Sí, molt vinculat també amb el món de la dona, Carme Vila Sala, que és la escriptora, no? Sí, molt bé. Carme Vila. Via, perdó, Carme Vila Sala. I després, si anem, atentem tots gairebé novetats. Bueno, sí, totes són del 2015, 2016, 2014, com a màxim, no? I tenim el rei de l'Havana, una d'aquelles pel·lícules dels Goya, que ha quedat una miqueta amb segona filla de l'Augustí Villaronga, eh? Tinguem en compte, eh? Vull dir que és una pel·lícula que ha passat una mica així, però, clar, recordem Panegra, recordem el Marc, clar, és que és un senyor molt important. Parlem també de Boun Tomahawk, que parlàvem d'aquesta pel·lícula crua, aquest western, que jo és que em vaig quedar, a vegades estava com que trasbalçava i tot. Està burnit, no? Està burnit, exacte. Muster, una pel·lícula que l'han deixat molt bé, que va guanyar, no sé si va guanyar els Alorsca, la videopel·lícula... Ha guanyat diferents premis, sí. La millor pel·lícula extranjera, no? Sí. L'Òscar, crec que estava anomenada... El nom d'Alorsca. Ara t'ho diré. A veure. A veure si el Goya o els Òscars, unes altres... A l'Òscar era anomenada com a millor pel·lícula de parla en anglès, però era com que té moltes altres premis. Però sembla que va guanyar els Goya. I la Semi, si a Valladolid també ha guanyat diferents premis, ara ja ho comento, sí, molt bé. La pel·lícula va molt a peu. Vinc ganes de veure aquesta pel·lícula, allò que tinc. Una altra que ha passat una mica així de la percebuda, tenint en compte que és del José Corbache o del Juan Cruz, que en teoria amb tapes ho va patar. Sí, amb una tapes. I amb incidències, que és la pel·lícula que és aquesta, m'ha passat una mica així i té motiu, de que hagi passat per sobre, perquè ja ho explicarem. Per rentar-me de la nòvia, que jo vaig comentar una mica, però vull veure la visió de la Rosa, a manda de Federico García Lorca. Vull dir, tu faràs una visió molt millor que la meva. Segur que s'hi comptava de momentant. I una cosa curiosa d'acció, que es diu non stop sin escales, que vaig veure l'altre i em va fer molta gràcia, i vaig dir, mira, jo no sóc molt de pel·lícula d'acció. I vaig veure com comença, i vaig dir, això no sembla malament, i al final estava donant vots per la casa. Vull dir que a més de la tele, en aquest cas, ja em va agradar la pel·lícula, perquè és una pel·lícula d'acció com Déu mana. Però bé, és la que tenim. Comencem per dansa d'agost. I, bueno, posant davant, Rosa. Doncs molt bé. Mira, dansa d'agost és una d'altres descobertes i de les joies i de les perles que fan a la biblioteca de Catalunya, aquest teatre que relativament restem, que fa tan poc que hi ha tants anys que estan funcionant. A veure, és un muntatge de la Perla 29. És aquest grup de gent que estan fent muntatges molt moderns, molt atrevits, també. I, a més, amb un entorn impressionant, perquè les obres les representen a la biblioteca de Catalunya, que és aquell edifici gòtic. És una preciositat amb aquelles bovedes, amb aquells arcs o rivals. Allà, amb el decorat, és que tot és presta molt, molt. Me'n recordo d'haver vist allà, Luz de Boimet, també, amb el seu dia, o el Cirano de Bergerac, i crec que és una passada. És ideal per a l'època. He vist la biblioteca per dins, i la de la biblioteca treballant, però no he vist mai cap obra de teatre. És molt xulo, ja estan preparant més coses. Aquesta de dansa d'agost, de fet, ja s'acabava, però han pogut prorrogar una setmana més. D'entrada ja han acabat, ja va ser l'última funció, l'última representació, però no sé si faran gira o faran volos per als teatres municipals. I el dia de la pena està pendent, perquè està molt bé. És que tracta molts temes, tracta molts temes. El autor és el Brian Freel, que és sirlandès, i de fet, la història passa o comença l'any 1936. M'hi he dit, a veure, és posterior, és a l'actualitat. És un noi jove, un Michael, que visita la casa de la família. Allà, en el poble, on vivia la casa de sempre, una casa típica irlandesa, humil, deixem-me'n veure el terra de fusta i tal. I ell recorda quan ell era petit, a l'any 1936, i vivia amb aquesta casa, amb la seva mare, amb les quatre germanes de la mare. Tot el dia amb quatre teatres. Cinc dones, cinc germanes, per això dic que era clar que és molt femení. I sí que es fa menció d'aquest l'any 1936, perquè el que era el seu pare volia marxar a Espanya a lluitar, com a brigada d'internacional. Sí que es fa menció, i després més endavant, després també es fa menció, que és quan acaba pràcticament... que després de mi comença la contienda, la guerra europea, la guerra mundial. És una miqueta la història d'aquestes cinc dones, com serà a Espanya per viure, amb poca formació. Una d'elles sí que és mestra, la gran, la gran sí que és mestra. Les altres, mira, treballen cuzinguans, per exemple. Allà hi ha mà, que les fan elles, i en dues que treballen amb això. I les altres dues es dediquen més a les tasques de la casa, o a cuidar dels animals, si tenen quatre gallines i tal. I és molt la condició d'elles, amb les ganes de viure, amb les ganes de sortir, encara que ja estan una miqueta entre dits en anys que sí. Sí, sí, sí. Perquè, a més, elles ho reconeixen, quan arriba a la festa del poble, totes volen baixar a ballar, volen anar al poble. És igual, encara que riguin de nosaltres, i que tots són molt joves. És igual, però volem anar al final. Bueno, no s'explico tampoc molta cosa, perquè si es pot veure val la pena. Però vull dir, amb aquestes ganes de viure, encara. Hi ha una d'elles, que és la Maggie, la nom de la Maggie, però l'actriu és la Marta Marco, i ho fa molt bé, és la més... ho fa molt bé totes. Vull dir que el seu personatge és més vital, és optimista, riu continuament, una miqueta treu el ferro de les situacions, i fins i tot comença a ballar. Hi ha una escena molt xula, que comença a ballar a ballar la polca aquella irlandesa, així, poc a poc, amb aquests pencops amb els peus a terra. Vaig ser un reportatge d'aquesta obra de teatre. És que és això el que posa entre la tele... TV3 i era meravellós. Quina bona i no me'n recordava de la... Aquest troncet està molt bé, dança de gos. Sí senyora, és un tros de obra de teatre. Vull dir quina cosa més maca que hem fet, això. I em vaig quedar d'enganes, mira, ràbia, fa ràbia això. Bueno, ja et dic, igual sí que fan alguna... Està bé, està bé, sí, perquè val la pena. Les actrius també estan molt bé. Una d'elles, ja et dic, és la Marta Marcos. Sí, la Marta Marcos és més coneguda, sembla. De les més corregudes, però també està la Nora Navas, que també té un ideal seu personatge, és molt xulo. Després hi ha una altra noia que fa de Rous, la Marcia Cisteró. La Rous ve a tenir una mica de discapacitat, és una mica de retard, és una persona... Però per això també està bé, dius meus, també. L'altre que té també una mica de... És com diferent, és la diferent. I un altre, la Carlota Olsina, que esta noia és molt coneguda també, perquè ha actuat molt a la tele, a sèries de televisió, a telenoveles i així. I la Mónica López, que és la que fa de Kate, la gran, la que treballa de mestre. La Mónica López també, eh. Ha fet molt de teatre també, eh. És una dona que mai ha acabat de despuntar. Amb l'utros de Matriu, que és aquesta noia, que ha tingut un paper... Ha tingut papers principals, però sempre ha estat una mica com una eterna secundària, que dic jo, del cinema català, no tant, perquè aquí han tingut més projecció, però el cinema espanyol mai ha tingut la projecció que ha de tenir aquesta noia, i és una dona que a mi m'ha agradat sempre, és una dama d'aquestes que dic jo, de l'escenari, dius, sura amb una presència, és senyor de gran, més alta, no és una noia molt... Sí, alta amb l'aspecte d'alta, perquè és jove, és també jove. A tota segura que tenen entre 30 i 35 anys. La Mónica ha de tenir 30 i 40, realment. Però no vull dir, parlo d'aquesta presència escènica, que té aquesta noia, no? Sí, que està grandesa, no? Sí, sí, és veritat. Doncs està molt bé, perquè ja dic, clar, veus que és un gen humil, que és guanyar la vida, la mestra, clar, ella és la més estricta, també. Primer perquè la gran és la que té una feina de responsabilitat, és que és mestra a l'escola parroquial. Això vol dir que ha de portar una vida molt exempla, també. I ella és la primera que ha de donar exempla, i a l'intentar que a casa seva... Doncs, clar, tot allà més sent totes dones, no? Tots que intentin anar rectes, no? Li costa una mica això. Li costa una mica. És una miqueta estirada, amb aquest aspecte, no? I, a més, és... No surt en cap moment, quan hi ha a l'escola, sempre tota la escena és a casa, a casa o al pati, no? Però sempre hi ha el voltant d'aquella casa. I tenen un germà, clar, que parlen del germà... Fran, sí, Fran, del pare Fran. No sabies que és el seu pare, no? És que és un sacerdot. És un germà d'elles, que és sacerdot. Andà. Clar. Sí, sí, sí. Sí, crec que és germà. Tiet, no, era germà. Era germà, perquè per l'edat, sí, crec que sí, el pare. Bueno, és de la família. Exacte. Però, clar, era sacerdot, també. I d'Andà ja sabem d'ot, no? La desecatòlica és la que predomina, no? Però era stata uganda, és molt divertit, però ara el torna cap aquí, no saps, perquè l'han dissenciat i t'han tornat a casa seva. Que ha estat uganda, però ha passat allà molts anys, sempre parlava en sua gili. Crec que deu ser llavors el Tiet, sí. Sí, sí, per l'edat, sí, el Tiet. I, clar, després, quan es pot s'explicar la manera de viure allà, crea ell allà a missa com que... poca missa deia, no? Era, a mi, la relació en plena ci tribal, no? I com s'organitzaven a nivell de família, no? Amb la poligàmia i tal, no? I, clar, això amb una societat religiosa, com la irlandesa, i catòlica, i apostòlica, com que no, no? I això té conseqüències, clar, perquè al final la povera germana gran la deixen pis i tot sense feina a l'escola, perquè, clar, ha de donar... Sí. Doncs està molt bé, eh? I una d'elles que té un fill, la mare d'aquest noi, que amb el temps és qui fa el recordatori, i no cap a què va passar aquells anys, és mare sortera, per exemple, també, no? Bé, doncs és tota una sèrie de... de veure com era la condició de la dona en aquells moments. Aquella polca era alguna cosa així? Molt semblant, sí. Sí? Sí, sí, molt semblant. Mira, que bé. No, no, dic perquè... Amb més marxa, eh? Amb més marxeta, Daniela. Amb més marxeta, sí, sí. És que estic buscant polques irlandeses i una pareguda, queiri polca, i, bueno, doncs mira. L'endictió és una cosa d'aquest tipus, no? Potser més marxeta, però, bueno, el que diem. Sí, sí, una mica més de ritme. Però sí, per aquest estil, sempre en irlandeses. Sí, sí, molt bé, molt bé. Passes una estona molt maca, el decorat és molt xulo. Molt xulo, clar, és que allà la biblioteca de Catalunya, com que et col·loquen el públic, et col·loquen a banda de l'escenari, tu tens a l'escenari al mig, i fins i tot per anar a col·locar-te el teu serieng, has de passar per l'escenari. I que llavors veus de prop, veus tot els estris que tenen allà, com és la taula, els estris que tenen a sobre, la planxa, la planxa d'aquelles antigues de fer-ho, saps? La teta era, jo què sé, un escalfador, tot, tot. La cuina, ja amb aquelles cortinetes de roba, saps? Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé, sí, molt bé. I a més, tot d'eure, que recorda, clar, això, l'islam és tot molt verd, no? I la zona que fa que és el pati, doncs té com una catifa i xiverda, i tot de la paret, tot això d'eure, que va... i està molt ben recread, és que a més és un ambient que així que van tancant els jums, o van reduint la intensitat de la llum, és tot molt íntim, saps? Van molt bé, has d'anar a veure aquest teatre. Vaig veure el resum i... S'haurem pendents de la pròxima obra, i mirem la cara. Sí, sí, sí, mirem-la, que t'enquessin, t'enquessin. Molt bé, i la propera també, dins d'aquest món femení, que dieu que la Rosa ens porta avui, i tant, no, no, no. És interessantíssim, com sempre. La modista i altres dones, hi ha l'Armavia Sala, la novel·la. Sí, sí, que casualment, diem, hi ha aquella pel·lícula que el Xama la va estar comentant el dia que la modista, que es veu que també està basada en una novel·la. No sé d'aquí, però... Jo crec que aquella era... o nord-americana, no? Potser, potser. La pel·lícula, sí, la pel·lícula era la novel·la, això no ho sé, no ho sé. Sí, però em penso que era, no, on estava... bueno, passava la pel·lícula, sí que és als... Jo em sembla que és en la Terra, no? Sí, crec que sí. Perquè sempre l'Europa són més estrets, per aquestes coses. Com jo la vull veure, jo la comentaré a mi. Sí, jo també m'agradaria veure-la, sí. Doncs aquesta coincidència també, es diu la modista i altres dones, però és coincidència, senzillament, però tot té una explicació. Mira, aquesta, l'autora, l'Armavia Sala, és una autora que és de San Vicens. Molt bé, molt bé. Amb tot l'orgull. Fantàstic, fantàstic. Que a San Vicens tenim coses molt bones. I tant. Aquesta senyora s'ha presentat, és la primera novel·la que fa, que es criu, i ha guanyat el Premi Delta. El Premi Delta és un Premi de la Rativa per dones, que l'organitza en ajuntaments d'Alba i Jovegat. No ho sabia. Hi ha uns quants ajuntaments, sí. Estan, mira, us diré, perquè hi ha Vegas, Castell de Fells, El Prat, Esplugues, Samboy, San Juan de Espí, San Vicens i Viladecans. Jo ho estava mirant i de moment no l'he vist. S'ha d'apuntar també a San Just, aquí. Exacte, doncs hem de reivindicar que s'apunti, perquè s'han just. Home, en teoria és el poble de Catalunya que més hi hageix. Que ho sapiguem, perquè també té a veure que va sortir un rànquing, i era un dels pobles que tenia l'índex més alt. No sé com va fer aquest estudi, però... Crec que complia una funció molt maca, que és animar, en aquest cas, les dones, perquè l'organitzen des d'als d'apartaments d'igualtat, d'aquests ajuntaments. Una mica per fomentar que les dones facin altres activitats, que no sigui el tipi que s'ha fet, fins i tot molts anys, de d'estar a casa i tal, sinó que s'atreveixin a explorar altres vessants i altres capacitats que poden tenir. I bueno, està molt bé, perquè fins i tot fa un taller d'escriptura i tal. I aquesta senyora, amb una vegada, perquè ella és molt bona rapsoda, i ella havia explicat una història de la seva mare, que la seva mare també era modista. I la van animar, la van animar a diverses persones, una escritació una mica més ampli, i al final no s'ha fet aquesta novel·la. Clar, la història és la història d'una modista. És una modista. I les dones que van passant, pel seu taller, que venen a encarregar-vos un vestit, un traje de no sé què, una faldi, mil coses, perquè sap così molt, la vestit de núvia també, ho sap fer tot, les modistes ho sabien fer tot. I és una amiguilla molt discreta, però a vegades és clar confident de totes elles. Des de la que el seu marit diu, no, és que jo que se porto les ulleres, dius que què passa que t'ha pegat, per exemple. Això també és bé una miqueta. Però bueno, la resta són, que si la dona del metge, que si la maestra, la maestra que està cuidant d'un nen que s'ha quedat sense família, ja s'ha quedat ella, la està educant ella, i la està cuidant com si fos seu. Una miqueta aquesta és la història. Quan arriba la festa major, al poble que volen sortir, quan arriba també la fàbrica, i la gent comença a treballar a la fàbrica, les veus que estan molt joves i ja estan treballant a la fàbrica, que si hi ha algun accident, que si... Bueno, una miqueta té, home, jo veig que té algunes influències. Crec que sí, no? I ella també, quan van fer la presentació, ja diu que li agrada molt la Mercè Rodoreda. Oh, home. Però que té molt de mèrit, la númera, jo trobo que està ben escrita, està ben escrita, és molt agradable de llegir, molt agradable, és original, perquè la presentació és molt maca, i de fet vam anar, clar, a la presentació de la númera, la van fer allà a San Vicenç, al Forn Romà, que tenim una resta romanes molt xules, i per fer aquests actes, la veritat és que són entrenyables, donant un punt i jo d'encant. I la presentació li va fer, la van fer una noia en planes i representacions teatral, com troba una maleta, figura que acompanya una amiga, que li agrada l'arqueologia, li agrada les antiguitats i tal, i llavors ella troba una maleta, i aquella maleta estava plena de retalls de roba, amb fills, amb bovines aquelles de fill, i amb patrons, amb patrons de les diferents clientes. I llavors comença a pensar, ostres, la història, la gent que ha passat per aquí, la història, que coneix aquesta senyora, la de persona, la de dones que han passat, per les seves mans i la de creacions que ha fet, la de... I a partir d'aquí ja comença a pensar, vaig explicar una miqueta, va al poble, parla amb la mestre, que ja està jovirada, ja està gran, i li explica la història d'aquesta modista, i llavors ella la va escrivint. És original. I com acaba, també està... està molt xulo. Penso que va la pena, i llavors li va fer la presentació, ja he dit perquè ha guanyat aquest premi, una altra dona que havia guanyat, penso que va ser la primera edició dels premis, que era l'Isabel Prescoli, també és de San Vicens, que realment ja n'hi ha hagut dues persones, dues dones de San Vicens que ja l'han guanyat. Ara ja aquest any mai l'havien organitzat des de San Vicens, però aquest any ja ens toca. Ara ja estan les companyes d'igualtat, d'aquella dos anys ja hi ha preparat tot això. És una feinada, sembla que no és una feinada. Doncs va estar molt mal que la presentació, perquè aquesta altra escriptora explicava com es confecciona una novel·la, fent un paral·lelisme a com es confecciona un vestit. I li va quedar superbé, tot això està gravat, jo ho estàvem gravant, i això va la pena, explicant des que tu tens la idea quan et ve la clienta i li prens mides, igual com comences amb la novel·la. Després quan fas la primera prova, i tu, mira, m'ha quedat així la novel·la, no sé què fer, si detallar per aquí si modificar això, ho fem tot en paral·lel, i li va quedar una cosa molt xula, molt rodona, molt original. Sí, sí, sí. De debò que vam passar una estona molt maca, si us haguem unes ganes molt grans de la novel·la, perquè llavors clar te la regalen, i a més te la dediquen també, i llavors la llegeixes amb molta il·lusió, perquè saps que llegir una obra que hagi fet una persona que tu coneixes, la veritat és que no té preu. Clar. No té preu. I abans del que dic, jo sempre que les primeres novel·les, molta gent diu, és que la primera novel·la sempre és com... no és que sigui dolenta o no dolenta, sinó que no té... és que la frescó d'una primera novel·la és meravellós, i més novel·listes i tal. I té molt de mèrit, i té molt d'esforç, també, molt d'esforç. Sí, sí, sí. Amb aquest cas tampoc tens les ajuts que pot tenir un escriptor que per molt que es digui, els altres escriptors, a vegades, quan s'esgamen les idees, tenen una caterba de negres. M'hi heu dit, no? Clar, després ja viuen de l'acusit. Escoltem que no sé què, i un li dona idees, l'altre no sé què, i la gent que comença de ser ella sola amb la seva por davant del paper blanc, que dic jo, i començar a crear, a muntar una història, i això és molt complicat. I com deia ella, hi ha un cop que has fet la novel·la, i que ja s'ha impresió, ja no és teva. Ja és de la gent, ja és els actors, ja és el públic. Això és molt important, pensar en aquest públic, lògicament, i d'onals, i encara que, evidentment, sigui una cosa de forma metafòrica. Jo és una de les contes pendents, si t'ho dic. Ah, però escriure també? És una cosa que m'hagués fet molta il·lusió de la vida escriure un llibre. Ah, doncs això és començar, eh? Sí, sí. El faltaria el fill, però bé, aquell és tard. A l'arbre li ha plantat... Bueno, l'arbre ja està plantat. Això sí, el faltaria el llibre, però el fill... Bueno, el fill ja... Els he tingut putatius, m'he millor dit, eh? Exacte, ja està. La vida m'ha demostrat molt, però això mai no ho sabem. Com el que diu la cosa, he tingut dos que han estat gaire bé, no fills, però gaire bé, perquè he tingut dia a dia durant 15 anys a casa meva, per tant... Exacte. Està clar. Són de roce. No són del... Que ho he dit del Màlich, però són de roce. Exacte, sí, sí. Bueno, comencem la part de cinema, i, bueno, tenim aquí una coseta que és un meravellós aparell que últimament hem utilitzat i hem anat descobrint, que és que ens troben les cançons, les músiques que ens poden acompanyar, vull dir, fins i tot, a màxim, perquè... I el que estem escoltant de fons és la banda sona del rei de la Bana. És d'un senyor que es diu Joan Valent, no sé exactament qui és, no el conec gaire, però, en aquest cas, doncs té una persona postvinculada amb això. Joan Valent, perquè estem parlant d'una pel·lícula de Gustí Villaronga, lògicament un director català que, un cop més, ha fet un gir amb la seva carrera i després de deixar-nos impactats en pel·lícules com, per exemple, El Mar, que va ser una pel·lícula tremenda, aquella pel·lícula sobre que feia el Roger Coma, Roger Coma, si el Roger Coma, que parlava sobre aquests hospitals, diguem-ne, de la Tuberculosi, temps enrere, doncs després va fer aquell panegre maravallós que es van portar tots els golles amb aquella edició, estupenda pel·lícula adaptada del llibre, no recordo ara de Joaquim Teixidó, és d'ella, o Joan Teixidó, em sembla, que era el llibre, sí, per aquí van les tiros. I ara, doncs, ha fet aquesta història, s'ha anat a Cuba, i amb aquesta línia, no sé com dir-la, de cadentista, que utilitza, potser panegre no tant, però el que seria el mar, el concepte de cadentista, no com a element, evidentment, de pobreza, sinó de de cadentisme, com a concepte general, com a element art... Home, és que a l'Havana sí que resta totalment, és que és ideal, és el lloc ideal, per parlar de la decadència. Exacte, que encara que sigui un palau d'una persona, tenen sícums de decadència, com si l'hi faltés una capa d'estuc, i aquí... Sí, com descuidat. Sí, com descuidat. Exacte. De nosaltres no tenen temps, no tenen ganes, no tenen diners per tu, és una combinació de una mica de tot. Però a la vegada hi ha una sensació de viure, que és totalment diferent a la nostra, una manera de ser, una reacció, que en sèrio, vull dir, que una mica et subten, fins i tot. La història està vinculada al rei de l'Havana, prové del nom del nano, que es diu Reinaldo, llavors li diuen rei. És un jovenet que a la pel·lícula comença amb una premissa que no explicarem, amb el qual, en qüestió d'un minut, t'adones d'on pot arribar el drama. És a dir, és allò que en un minut passen dues o tres coses, que et quedes cupsat. I a partir d'aquí, és aquest nano, aquest jovenet, aquest nen, que doncs creix, però creix els carrers de l'Havana. I a partir d'aquí, com vol més o menys tenir una vida, com fer una vida al voltant de la feina, al voltant d'una mica de la gent que l'envolta. És un nano que no sap llegir, és una persona que va sempre bruta, i que té una mica l'ajut d'aquelles veïnes, que més o menys l'han pogut conèixer, però sobretot es produeix, i això és una cosa anecdòtica, i una mica vinculada curiosament amb les pel·lícules d'Austí Villaronga, potser per la seva ojo, vaig a fer un comentari que no sembla homòfob, perquè és molt menys, però per la condició del propi director, no té cap problema amb noar persones en aquest cas. Hi ha cas anois, i amb aquest ofà, i al mar també, amb el Roger Coma, i en aquest cas la premissa és que ell és el rei perquè és un nano que és dotat. I a partir d'aquí, i a partir d'aquí, li diu així, que hi ha un joc inicialment, després això ja canvia, però inicialment la premissa és plantejar-te, ensenyar-te evidentment què passa, dius, home, doncs el nano d'unidor, i a partir d'aquí com comença una relació amb una veïna, no sé què, i tal, que queda subtada per això, i ja saps com són allà, que són... Oh! Ah! Diu-ho, bueno... I a partir d'aquí, hi ha tot una setma de coses que estan vinculades amb aquestes relacions, que el que és un principi és un joc que va ser una relació autèntica, apareix per allà, un transsexual, que també posa jovenet, que també l'enamora, i hi estem entre dos vies, el desconeixement d'aquesta joventut, el límit d'aquesta joventut, fins i tot es pot arribar, com el tracten, és que tu no eres sombre per a mi, és una noia de 30 anys, de la cultura caribenya, i ell, que és una persona que més o menys va fer, va ser una persona, doncs, agressiva, una persona que arrossega un carrer de consciència bestial. Bé, hi ha una sèrie de coses, dins d'un panorama absolutament decadent, jo n'he vist parets més brutes, espais més abandonats, deixats, és increïble, hi ha un moment que literalment se'ls hi cau a la casa a sobre. És que és això que dius, així vull dir, no em refereixo com a situació classista, sinó com no es pot, no sé com dir-t'ho, és a dir, és una sensació del conjunt d'aquesta vida, és a dir, la repressió de la revolució, la forma exacta, quan surts al carrer, què és el que passa al carrer, què passa dins de les cases, com reaccionen aquells veïns, aquells palaus que es converteixen en habitacions i cases, és que és absolutament una pel·lícula increïble, una ambientació bestial, no es pot dir una altra cosa. Realista, però realista, realista. Sí, sí, sí, vaja, jo crec que sí, sinó on n'hi ha sus entre allò, perquè és que crec que necessari fer-ho allà. Però és que tu creus tot tan bé, a més, el llenguatge és el llenguatge d'ells, parlen en cubà, i són artistes cubans d'allà, la única coneguda és la Lia Chapman, que és la més coneguda de totes, però essencialment ho porten dos persones, o tres, que és el Michael David, és com es diu Michael, en M-A-I-K-O-L-N-M-I-K-L, és escrita així, és típic dels noms... Sí, el llenguatge no literalment... Sí, sí, sí, aquesta forma. La companya, que és una noia d'uns 30 i pico d'anys, que físicament està molt bé, però de carn és molt agraciada, que és la Jordana Cariosa i el jove, que fa de travesti, que és el Héctor Medina Valdez. I llavors tots tres fan... és tan espontani, no són coneguts, és una pel·lícula absolutament... arrebatadora, que et posa un moment determinat al riure, i el dia següent et posa l'esplós. I crec que té una de les escenes finals, és a dir, l'escena final, simplement quan s'enva la càmera, no dic res més, més tètriques, que m'he tirat a la cara, els últims anys, i dius, m'agrada meva, com ha fet aquesta escena. Com ha arribat? Com tot arriba a un límit determinat, que dius, ostres, la pel·lícula està molt bé. Ja tenia referències, però com a mínim és això. Vull mirar, l'autor de pa negre, l'escriptor de pa negre és Emili Teixido. Emili Teixido, va, el Teixido era bé, però em faltava el nom, que anava correcte. I ja que estem parlant de particularitat... Perdona, la provenia és pròpia del Villaronga, sí, si a Gustí Villaronga ha escrit amb un altre record com es deia, però amb una altra persona també. I també, ja que estem de pas, estem parlant de pel·lícules crues, aprofitaré i parlaré del bon Tomahawk, aquest western, que... Durot, durot, durot. Vull dir, comença la pel·lícula, que ja et deixa descol·locat, perquè estem parlant d'una gent que està pel mig de la muntanya, estem parlant d'una pel·lícula del western, amb un mig a west qualsevol, i a partir d'aquí, com pateixen l'atac d'uns indis, però dius, aquests indis no són normals. Això no és normal, vull dir. Quan tu quan veus una pel·lícula i tal, dius, això, aquests són més enllà, hi ha algú més que a mi se m'escapa. I a partir d'aquí, doncs, l'escena se'n va amb aquesta població, que es diu Bon Tomahawk, i llavors allà, doncs, és un poble petit, molt petit, és una cosa salvia, és d'allà... Amb el qual, evidentment, tothom es coneix, i es demana serietats de maniments molt així, molt típics, i que genera que, finalment, hi hagi un element determinat, que hi hagi un segrest. I a partir d'aquest segrest, a les explicant molt persones, explicant res a l'argument, i a partir d'aquí, doncs, el xerif, el seu ajudant, una persona, i l'altra persona, que no vull dir quina relació té amb aquesta persona segrestada, les persones segrestades, per veure qui s'han portat a aquesta gent, i bueno, doncs ja està, i llavors es troben amb una mena de món, una mena de submont, mai imaginat en el món dels índis. Són acostumats als índis de, doncs, no sé què, no sé què, els xerocis, no sé què... Sí, exacte, doncs aquests són, li diuen els troblodites, són uns índis que no han evolucionat, i que són això, troblodites. Però si esteixen de veritat o se'ls han inventat. Jo digues que s'han inventat. A la pel·lícula queda com un... No ho saps ben bé. És com veure una pel·lícula del western amb toques una mica gore, mira aquest dit. De cop i volta dius, m'agrada Déu senyor, què passava aquí? I llavors són reaccions molt primitives d'aquests índis, i les reaccions primitives comporta formes molt primitives amb molts aspectes, i ja no segueixo. I bueno, i a partir d'aquí, doncs aquest periple, vull dir, aquestament amb clau de western, amb una imatge impecable. Bé, la pel·lícula evoluciona bé, però hi ha vegades que et deixen si d'això doncs has col·locat. Bueno, és una alternativa. El director és un director que és la primera pel·lícula que fa, és un senyor que es diu es Craig Satter, i és el Karl Russell, que porta la pel·lícula essencialment, el xerif, el Patrick Wilson i el Matthew Fox, que són molt coneguts, encara que són d'aquests sectors dels últims 10 anys, i altra vegada gent sol una noia, un paper important, però en refereixo que no és un paper cap dalt dins del que seria, dins de la trama, sí, però no en l'evolució dels personatges, perquè surt 10 minuts. És una pel·lícula, en aquest cas, d'homes, no parlem d'un cimperdon, tampoc. No parlem de cimperdon, no parlem de pel·lícules clàssiques, una pel·lícula és un western raro, diferent. Per tant, jo ho llenço, la gent que vulgui veure, que es prepari, que vagi preparada per donar una pel·lícula crua, i ja està. I a partir d'aquí... Sí, però si és això, en el moment que es produeixen els atacs, no hi ha concessions. Ja t'ho dic. A banda de que moren bastants, la forma de morir. T'allà, caballeres? La forma... bueno, hi ha una, per exemple. Justos. Però, bueno, ja... Ja no... No s'espantarem, ara, que s'assassen. Ja no s'espantarem. Jo he vist moltes pel·lícules de... ja saps què és una mica burro. Jo qui avisa, no et trobo, no? Sí, no, exacte. Anem amb compte, si voleu veure aquesta pel·lícula. Vinga, vaig a dir una bèstia. Hi ha un moment, que un d'aquests trobats 50 que podeu veure de coses que fan rares per allà donant voltes a aquests tios. Aquests caníbals agafen una mena de... Caníbals, ja ho has dit, eh? Bueno, hi trobo dits. Agafen un tros de la mandíbula d'un bitxo que està tallada en forma de ganivet, no? Sí. Agafa a un d'ells, li fa un tall aquí, a la panxa, i li col·loca la petaca. En fi, li fa una butxacanova. Li fa una butxacanova. Amb això t'he dit tot, per exemple. I això és la I. Això és Gora Gora. Que arriben un moment que dius que les coses se'n van de mar. És a dir, que el que sembla un western, bastant normal, quan apareixen aquests indis que van... que són d'una altra generació... Són salvatges. Són salvatges, absolutament. Però xoca, vull dir, em va deixar com descol·loca. Té una mica de pel·lícula, em fan gràcia. Com els efectes especials d'unidó, no? No, no, està molt ben fet. La paraquesta està molt ben fet. Te la creus perfectament. I hi ha una cosa molt salvatge. Molt, molt, molt, molt, que no explicaré. Que no explicaré perquè allò... No sé fora l'antena. No t'ho explico. Però és que ha sortit el corrent. No sé si aniré a veure-la. No, no, no. A un dia, a la tele de la fan, dius, mira un tros i dius, vale, m'en vaig. No vull dir que no. Aquesta és la Frenada de Tele. A la TV3 es diu Mustang. Que ha guanyat moltes cosetes. No, digueu una miqueta de música. Nosaltres anem seguint, com que tenim el fill agafat. Tu i jo, veus, ens posem i... Pim-pam, pim-pam, pim-pam. Sí, ja busquem alguna coseta. Amb aquesta pel·lícula sol alguna cançó? Ja hem posat la música irlandesa. Clar, ja, tio. Amb aquesta, avui podem tornar a posar una peça de la nòvia. Tant de coses que hem posat aquella cançoneta. Sí, de la... La Carme en París? Carme en París. Posarem aquesta, quan parlem de la nòvia. Exacte, la nana. Aquesta la posarem a la busca de mare. I ara parlem de Mostan. Mostan també és una pel·lícula de dones. De dones, però en aquest cas, pobres, sí que estan patint més. Dones més joves. La directora és turca. La pel·lícula és turca, però també té... Francesc. Està fet el defecte. Està fet amb Turc. Diuen que la versió original és amb Turc. Però està fet la directora és... La directora es diu... Mira, papa... Dennis Gamze Ergüven. Ella ha fet el guió també. Ella va néixer a Turquia, però després va estudiar i viu a França. Llavors ja està, és molt occidental. Ja té totalment la cultura occidental. Una dona que viu perfectament integrada amb el seu entorn. Mira, està dirigint pel·lícules. I la pel·lícula, en sí, és occidental? Clar, és que aquí ve el tema. Ella diu que ho explica aquestes vivències, aquestes noies. Són 5 germanes. Que viuen en un poble al nord de Turquia, estan en uns 600 quilòmetres almenys de la capital. O de la ciutat així més gran. Sí. Veus què era encara? Ells van a l'escola. Van a l'escola occidental. Ells van amb els seus uniformes, el típic amb les seves faldilla, el gersei, com tantes noies veien per aquí, tantes nenes. Tenen diferents sedats. Tenen 14 o 15 anys, ja pràcticament. I fins a la petita que pot tenir, uns 7 o 8 anys. Ells, les dues que estan en el col·le, que es juguen ja és el dia que acaba l'escola, surten que per tornar a l'escola, en comptes de agafar el bus per tornar a casa, és d'hora, se'n van amb els amics de la classe. I així se'n van a jugar, se'n van per la platja. I el típic, ja et pots començar a jugar per la platja. És el que passa. No veigis el que munten, sobretot una veïna. No es veu, la veïna no veu, però sí que ha dit la veïna a l'àvia. Aquestes nenes resulta que són orfanes. Els pares van morir quan ells eren. I les està cuidant, les està pujant l'àvia. I l'àvia l'ha estat educant d'aquesta manera. Són nenes que visquin que no passa res. Però quan la veïna comença a dir, que si han estat amb els nois, amb els nens, amb les històries, l'àvia s'ha agafat una miqueta, perquè pesa molt encara. Pesa molt el que diran. No el que diran, sinó perquè és que és la seva cultura i la seva religió. Són musulmanes. I les noies són d'estar a casa, fins que arribi el moment de casar-les. Llavors sí que ja vos apareix el tiet, que és el fill d'aquesta senyora, el fill de l'àvia, que era el tiet de les nenes. I ja les comencen a deixar confinades a casa. Diuen que ja s'acaba l'escola. Aquí a casa tot el dia, si treuen els vestits, que ells vesteixen molt occidentals amb els seus texans, supermones, elles amb els tops, supermones. A més que són els nenes normals, alegres, amb vida, amb vitalitat. I les col·locen aquells vestits ja en plats, que no es vegin formes, sobretot les grans. A més a més hi ha de pretendents, les famílies, per casar-les així. Hi ha una que sí que suposa i diu, no, jo vull a tal, no, jo vull a casa amb ell. És com el noi a la barra d'un damper allà pobra. Aquesta sí que aconseguir és que s'arcega amb aquest noi, però les altres pobres ja comencen a imposar-los. La noia que ha de dir si té neia tancada i et estan oferint la possibilitat de marxar, o és que has de fer el que et diguin, que has de fer. I és com reaccionen cada una d'elles a dalt d'això. Però és que a més a casa continuament les veus com les van tancant literalment. És una gàbia. A part que són mursals, que li posen aquells fets ferros, perquè no puguis passar, que puguis saltar. Les portes, la cancera, la porta de ferro, però li col·locen una altra fulla d'all, una altra fulla de ferro, perquè sigui més alta la porta, llavors que no puguis sortir. Creus que això es va veient com a mica en mica? Clar, venen els operaris, els altres sants, els menjats, i això col·locen una reixa més alta. I creu que no poden anar a anar a l'escola, és estiu, no poden anar a banyar-se a la platja, que viuen a prop de la platja, no poden anar a banyar-se a res. Han d'estar confinades a casa, comencen les proves de visibilitat, que les dius, les porten al metge, però, per favor. Clar, i és que la directora ja ho explica, que hi ha algunes d'aquestes coses, ja les havia viscut, i per ella imagina una dona que està vivint, per molt que sigui d'allà, però ja s'ha vivint a Occident, s'ha vivint a França. Cada cop que torna a Turquia és un xoc, ella torna a Turquia per crear-te família, i perquè li agrada la Turquia, li agrada el seu país, però per ella és un xoc, és un xoc impressionant, de veure com encara n'hi ha zones del país que viuen d'aquesta manera tan retrograda, tan fundamentalista. És la zona que et toca cap àcia, ja no ho sé. I tot està narrat des del punt de vista de la Gemana Petita. És molt maco, perquè és la petita la que veus, que ella és la que està observant tot, i està observant... A veure, les noies, sense elles, es porten molt bé, s'estimen molt, juguen... Home, a vegades tenen les seves coses, les seves rivalitats, però en general veus que s'estimen molt les cinc, que fan molta pinya, i veus quan ja comencen a separar-se, i tot des de la petita, i ella continuament ho està dient, no vol que li faci això, ja diu, marxem d'aquí, fugim, fugim, i no explico res més, perquè val molt la pena, molt, molt, molt, molt, molt. A veure, que la van deixar molt bé tothom, en el preu que diuen, de cinc estrelles, magnífica, que s'havia de veure... De premis ha tingut... Vull dir, a part de que la pel·lícula està molt bé, perquè ve a balada per una sèrie de premis, per exemple, la Premi Goya a la millor pel·lícula europea. Veus? Ja s'ho ens sona molt bé. Al César, que són les de França, al César la Mejor Opera Prima, guion original, bandar sonora original i muntatge. De los que ella ha dit que estava nominada com a millor pel·lícula de Parloa no Anglèsa. Els globus d'or també va estar nominada. Depèn d'Espirita Wars també. Però com a premis... Mira, a l'Academia de Cine Europeu, el Premi Discovery... Fipresi. El Premi Lux del Parlament Europeu. El Premi Freedom of Expression del National Board of Review. Ops. A la Semin C, al César de Cine de... T'ha de guanyar la espiga de plata a la millor pel·lícula. El Premi Pilar Miró, el millor nou director. El Premi del Públic, el Fipres de la Crítica, el Semin C jove i el sociògraf Howard. I a Sevilla, el Festival de Cine Europeu de Sevilla, també el Gran Premi del Públic. És que sumareix. Sí, sí, perfectador. S'està escapant. A veure si la puc veure. No, encara està. Sí, sí, està a la Cartillera. Nosaltres vam anar a veure els Verdi. Ah, vale, vale. Doncs abans de parlar de la nòvia, que ens parla de la Rosa, re, jo que faig abagades que em carregueu una pel·lícula en 3 minuts. No és amb aquesta línia. No, no, no, jo soc ningú per carregar-me res. Però, com a mínim, parla i vindica un cinema que dius, abagades, abagades és fallit. No, no sempre ha de ser una pel·lícula bona. Això em va passar... Mira, anem a parlar d'una preu que es diu Incidencia, que és una pel·lícula de José Corbacho i el Juan Cruz. Em va passar que el com semblant una gran noix de l'Àlex de la Iglesia. Vare, ho diguis una comparativa audiosa, perquè són, a veure, el Corbacho ja és una persona que ja porta a les seves esquenes dues pel·lícules i a la tercera, no vull dir que sigui un gran director, però el corbàs és... Ah, però a tapes? I llavors aquella que es deia Cobardes, que hi ha aquella pel·lícula d'aquell nen que era maltractat... Sobre el bullying, no era? Sobre el bullying, que també estava molt ben portada aquella pel·lícula. I en canvi, aquí he fet una extracanada, que dic jo d'aquelles, que dius, és el fet d'intentar fer una comèdia. És a dir, les comèdies s'han de fer amb molta elegància, perquè quan fas drama, no és que sigui fàcil fer drama, és difícil, però el drama entra de forma més suau, si saps tocar la fibra, però la comèdia ha de tenir gràcia. I si no tens gràcia, és el que passa. Que és el mateix que va passar amb mi gran noig, mi gran noig, Tor, vol ser una comèdia típica de l'Àlex de la Iglesia, comèdia negra, però també l'hi surt fatal. Per què? Perquè una comparativa no explicarem l'altra, que ja vam parlar d'ell en el seu moment, però tampoc és plant. I amb el cas d'incidencies, és una pel·lícula que té a veure amb un viatge que es deve, no sé si és Barcelona a Madrid, no recordo ara, a Màbé. I llavors, una sèrie de gent que es troba que aquest ave queda sense llum, al mig de los monegros, sembla, o per dir al sonar de Saragossa, que hi ha espai del Norrés, a cap lloc... No t'ho diuen, eh? I a partir d'aquí, el que passa... El que passa dins d'aquell ave, llavors hi ha uns estereotipos, uns personatges, no? És una pel·lícula coral amb l'Ola Duenya, és Carlos Aceres, Ernesto Alterio, el Roberto Álamo, la Toni Costa, l'Ivanolària, és que apareix momentet, i la Rossi de Palma, que fan aquestes intervencions estelars, que surten un moment determinat. Però aquests que he dit, la Duenya és Carlos Aereces, Ernesto Alterio, Roberto Álamo i Toni Costa, són els dones papers principals, que també n'hi ha altres, que no són tan coneguts i tal, però que em refereixo que són coneguts, però que no porten tant de pes. I bé, és això. El que passa ja, es comença a enredar la matraca, d'una sèrie de coses que passen, hi ha dubtes sobre uns, que sembla que són uns chorissos, un altre que sembla que porta una bomba, o ara, el que diem, i la cosa acaba amb una sèrie de gags, una sèrie d'històries. A mi em recordo una miqueta, i jo tot anava a dir, la diferència és que un és amb avió, i l'altre és amb l'av. A més, lleve allà, parat... Exacte, l'únic que allà estava la gràcia dels 3 aquests, que eren gays, que feien una mica així la cosa, la conya, que era el Javier Cámara, i no sé qui era l'altre, no me recordo si era el Roberto, no, el Roberto Álamo, no el... Aquell més seriós, més... Sí, el Roberto Álvarez és no... Bueno, no sé com has dit. És el mateix. Raúl Arevaroque. Ah, Raúl Arevaroque. El Roberto Álvarez també estava. També era el Cressonet, que era aquell i tal. I això donava aquesta gràcia, i aquí tampoc... I aquí passa que el com sembla. Aquella ja estava passada de volta. Sí, sí, sí. Però aquí, per exemple, és com portar-te malament a una Ernesto Altèria, per exemple, o a una Lola Dueña, estiu, que estem parlant de... Que són molt bons, les dues, eh? És la Toni Acosta, que és una dona de comèdia, i que estigui malament amb una comèdia, i jo, el Jim Toni, i jo, que fa 4, que no passen aquí, no estan ben portats, no? I no sembla de pel·lícula de... Clar, jo pensava que la línia de corbaixos seria aquesta línia més dramàtica, més de barri, més de... que se s'ha de canviar. Jo no negaré, no? Què he fet aquesta pel·lícula? Qualsevol menys el corbaixo. Els comentaris... Hi ha moments que tenen una setmana de gràcia, però és el primer que ha passat sense pena i glòria. És que quan has dit el títol, m'he quedat també en el 154, perquè no ho recordava. Sí, sí, sí. És que jo, insisteixo, vaig dir, mira, postal, i vaig dir, vaja... És de l'any passat, o de... Ara, del 2016. S'ha sortit aquesta pel·lícula. Però ha passat a jo, clar, un parell de setmanes, ara voles, clar, clar. La mala promoció, imagino, clar, la pel·lícula, l'agentament no l'ha revist, clar. Bueno, és el que hi ha. Bueno, mira, doncs ja està. Tant no te n'has carregat tant, tampoc. No, no, no, no. Que va, que va. D'un i dos, d'un i dos. Però això, doncs, ja que farem serà parlar de la novia, no? Sí. Tens la nana aquella? Això ja n'heu. Era la nana del caballó. Del caballó grande. Del caballó grande que no quise l'aigua. Exacte. I això canta la Carmen París. París o París? París o París. París o París. París o París. Si et sembla escoltem un minutet de la cançoneta i sobre ella doncs parles i expliques la teva visió de la cançoneta. Nana, nino, nana. Del caballó grande que no quiso el agua. Que no quiso el agua. El agua era negra, el agua era negra. Dentro de las ramas, cuando llega al puente, se detiene y canta. ¿Quién dirá, mi niño, lo que tiene, lo que tiene, lo que tiene, la agua. Una de aquelles veus prodigoses, la de la Carmen Farís, la de la Carmen Farís, la de la Carmen Farís, la de la Carmen Farís, la de la Carmen Farís, la de la Carmen Farís. sempre passen en passat i passaran. I això és la frase o la idea és aquesta. Em passo a prendre molt gratament per això, perquè és molt moderna, veus l'Aima Cuesta fent de la núvia, és molt moderna, ella és un personatge actual, a més va vestida al vestuari, és preciós. És magnífic. Tota la pel·lícula és una joia també, és preciosa. La pel·lícula. El vestuari, l'ambientació, tot. Veus l'Aima Cuesta vestida amb aquell pantalonet i ximarró, tan així estaré, tal com avui diem, amb aquella camisa blanca, està guapíssima, està guapíssima, i ells també vestits, amb gent d'un cert nivell econòmic. En canvi, a l'Orca no, a l'Orca eren gent més humils, eren gent del camp, eren gent molt rural. I aquí la veus que és gent que a qualsevol lloc pot passar. Tu deies quan la vas comentar que et semblava que era com un mèxico o no, un mèxico així. La sensació de la pel·lícula mexicana, aquesta cosa que... Sí, sí, que ja del desert total i absolut, que no hi ha ni vida, ni tensors ni vida, perquè la... el primer... filmograma, o la primera imatge, que veus que estan ells sentats a la porta de la casa, però això és una ruïna. Sí, sí, sí. Allò és una casa, això és una ruïna, no? Però és aquesta sensació d'actualitat total, actualitat total. Però a la vegada l'ambient rural, juga i conserva aquest ambient rural, perquè clar, ha de buscar l'ambient màgic, que això pot passar a qualsevol part del món, l'ambient màgic, la simbologia. Van sortir els elements atàbics com pot ser... Bueno, el tema de la lluna està present, eh? Sí, sí, això ho deixarem... Que la gent quan ho vegi, quan la vegi i que pensi a veure la lluna, és impressionant. Però és que fins i tot ella, la Núvia, el seu pare, també és un personatge especial, eh? Has vist quin taller o quina cova o quina... Quina espai. Quina espai té? No et recorda el Mag... el Merlin, per exemple, el Mago, el Mag Merlin, eh, que sí? Sembla com si fos un alquimista, no? Perquè té allà tot de pots de vidre, de coses, que dius, ui, aquí fa fórmules que fa aquest ometí, no? Sí, la sensació és una pel·lícula de fora del temps i de l'espai. Exacte, exacte. És a dir, que no importa barrajar si és una cosa més moderna o més antiga, no? És com si els últims cent anys, entre cometes, tot el que passa en un món és el ministeri del Tiempo, això que estan fent actualment, entre cometes. Sí, si alguna cosa he vist, sí. A la U, que és aquesta barreja de temps, d'una forma més elegant, no tan descarada, però jo crec que anem per aquí, eh? El conomòbil, que ja teníem l'embre. Però és veritat, és una cosa molt curiosa, no? És aquesta barreja, no? És una moto molt antiga, però veus a la vegada... Exacte. M'entens? Vull dir, la forma de vestigues... Però hi encara van anar amb el cavall i veus que ara es desplaçen i que viuen superlluny, no? Perquè el pretenent... Bueno, el pretenent, no. És que eren amics, és que... aquí... El principal canvi que visió, que visés, és la relació entre la núvia i l'altre pretendent, ella està a punt de casa. No és que estigui a punt, no? És que arriba a casar-se amb el seu nòvio, amb el promès, i en canvi hi ha una altra que a la ronda, no? Clar, a la obra de l'Orca és un pretendent que té ella, sí, que és coneixent de petit i tal, però això no té importància. L'important és que ara apareix ara, la pulsió, la pulsió aquella que has de saber, perquè és que no pots... és la terra, és... Ja hi ha l'odatàbic, no? Perquè si hi ha la lluna, és la terra... Això no pot, és una força superior a ella, no? Però, clar, la pel·lícula es veu molt des de petits, la relació que tenien des de petits, i clar, jo crec que per això no acaba de... A mi no m'acaba de convèncer del tot la relació exacta. És una mica l'escurs del per què passa això, no? Sí. I aquí potser la millor és massa gràfic, no? M'ha saclat aquesta relació. Es coneixien els tres, els de petits, anaven tots tres junts, clar, com que ho han volgut és justificar massa, no? Per això, i jo crec que no, no necessari... Una feia falta, potser, la millor és una comentari o fer una... Una acció exacta, sí. Sí, sí, és molt xulo. I hi ha una cosa, una escena, per això m'invertida molt, molt la, ja et dic, la cova aquella o l'habitació, l'espai que té el pare d'ella, quan es trenquen els vidres, a mi em va recordar que la saps la pel·lícula Eva, de Qui Quema i jo, la vas veure... Em sembla que no la vaig veure aquesta vegada. Ell fa... bueno, és futurista, la pel·lícula, i ell fa com unes composicions, no sé si amb l'aire com un... no sé com es diu, un hologramas o no, si amb l'aire. Jo dic que no cal que hi hagi una pantalla, tu ja ho pots fer tridimensional, ho pots fer a l'espai que tens aquí davant, no? I crea composicions, a partir d'aquí organitza i fa robots, i fa coses, no? Em sembla que no l'he vist. Doncs, però clar, aquella... Sembla com les lâmpades de les llàgrimes, de les lâmpades aquelles de Cristal, no sigues? Les esbarobs, que... Bueno, sí, són tot, no, les antigues, home. Doncs hi ha moments que em recorden a mi que és això, perquè això va ser molt trencador també, aquesta imatge del Qui Quema i jo a la pel·lícula, estava... Aquesta, potser no l'he vist, no me'n recordo ara, però bueno, hi treballa el vidre, el pare. El pare, sí. Llavors a partir d'aquí hi ha aquesta vinculació, també, amb allò... Com formen el ganivet, a partir del vidre, també, com li posen allà el ganivet a la mà, que això, a l'orca, jo crec que és una interpretació molt lliure, eh, de l'obra, de l'orca, que a l'orca està molt present el tema dels cuchillos, de les nevalles, que està super... I des del principi ja estàs veient el que passarà. Aquí la part d'aquesta d'enfrontament o de sangria que arriben a fer, aquí no és veu tant. Sí que arriba perquè arribà un moment clar, ja saps que això ha d'acabar, no? A l'acabada sí, és un drama que s'ha acabat com acaba, no? La tragedia que acaba com acaba, però no té aquesta força, però jo dic que ho han fet una adaptació així, molt moderna, molt moderna. Ara és impressionant, és preciós, ja dic, la fotografia és preciosa, el vestuari, l'estètica, la casa d'ella, la solitud d'aquella casa, que sembla que estic col·locada allà en el no res, això és impressionant, no? I com viuen aïllats, també, aquestes persones? Aquesta part és la part que a mi realment em crida més atenció, al veure recordem que els exteriors són els Montegros i les muntanyes suquisar de Turquia, les muntanyes famoses, per tant, clar, és un espai que també no hi ha temps, no hi ha espai, és a dir, en cap moment t'ubiquen, no et diu que està en un lloc d'andalusia, com podria ser la millor obra de l'or, que no sé exacte, no sé si estava ambientada en algun lloc, no ho sé exactament. Sí, una mica a la serrania, amb aquests cortijos, una mica llatx. Però què he volgut fer-lo, com tu deies, a temporada i sense un espai, i és el que aconsegueix? I és una dona la que era... La Paula Ortiz, és una dona. Paula Ortiz, o Pilar Ortiz, no me'n recordo, però em sembla que és bastant primària, sinó que és la primera obra, és a segona. És la primera, em sembla, que sí, clar, i fa una pel·lícula així, una primera pel·lícula, dius, com ho narices, això, què vien, què ho ha fet. Com treballa els tempos, com posa les càmeres lentes, quan val, quan val la pena, amb el ball, al moment en què ella es deixa anar absolutament, quan està ja perduda, vull dir, em refereixo amb tot el que està vivint, aquelles sensacions que està patint, és genial. És a dir, és d'una... té algo especial. Però, bueno, insisteixo, molt recomanable aquesta pel·lícula, que sonava un portador dels Goya i al final no se'n porta res. No, que no. No sé què es van portar, no me'n recordo ara, però em sembla que no gaire cosa, vull dir, que tothom deia que... Ha passat una mica així. És el que diem, no és una pel·lícula comercial. No, no, no. És a dir, que va estar molt... encara duran alguns cinemes, sí. Jo diré que sí. Sí, sí, sí, encara encara. Doncs se'ns acaba el temps, Rosa Carinyo. Ui, ja està. Oh, que ràpid. Es falten 40 segons. Bueno, déu-n'hi-do. Si no, no, o el que diem. Si és que 102, a vegades es fa més curt que 104, vull dir, perquè no parem de xerrar i és el que no té la dona. Tenim coses al comentar. Molt bé, bé, bé, bé. Molt bé. Doncs ja està. Doncs veiem, escoltem la setmana que ve. I tant, ens veiem. D'acord? Ja ens escoltem. Escoltem, clar. Veure'ns, bueno. Sí, nosaltres ens veiem. Algun dia posem... exacte. Algun dia posem una càmera, a veure si ens deixem posar la càmera. Que no la trenquem. Exacte. A veure si ens deixem la càmera. A veure si ens deixem.