Babilònia del 26/5/2016

Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots. Gràcies a tots i gràcies a tots i gràcies a tots. L'altra peça que també es va interpretar va ser del Richard Strauss, que és contemporànic també amb el Xostakovich. Penseu que el Xostakovich va morir el 1975, no fa gaire. I el Richard Strauss també havia mort en 1949, o sigui que van haver-hi una època que sí que eren vivien, era contemporànic, exacte, quetanis, molt bé. I el Richard Strauss també va interpretar el concert per a trompa i orquestra, un concert també molt maco. I que també l'havia composat al 1943, o sigui també en plena segona Guerra Mundial, era el punt en comú que tenien totes les dues obres. I aquí sí que hi havia un solista, que és el Juan Magózmez, és un solista, que és un trompetista, de Bilbao o de San Sebastián, perquè era estudiat als dos conservatoris, i ara, bueno, està actuant per a tota Espanya, per a Europa, i també és professor de conservatori, professor de trompa, i és també estar al professor a Castelló, a l'escola de música de Castelló. Bueno, un concert, com sempre, la veritat que és magnífic, magnífic tots dos, per escoltar-lo després tranquil·lament a casa, com fas tu, amb aquesta música que ens poses ara, de veure què val la pena sentir-lo, se'n sent. No es fa passar tan absolut, penses, ostres, 70 minuts. El primer, el concert per a trompa de Richard Strauss, per a trompa i orquestra, el número dos, dura 25 minuts, superbé, després tens un descans i després d'aquest, però molt bé, molt bé. Jo ho recomano moltíssim, és una música abans ho deia amb una persona que venia del curs d'història de l'art, que és una música que et relaxa molt, i et reconcilia una miqueta amb altres virtuts, amb altres qualitats, amb l'espiritualitat, amb la pau i a mil coses per molt que estiguin parlant d'un tema de guerra, però és una experiència molt intensa i molt relaxant, també. Fantàstic. Veus, mira, quina música de fons. No sé si l'atrejaràs posada o després. Sí, sí, ara presteu una mica de posar-te. T'acompanya perfectament. Jo el que tinc a la sensació és que no és gaire contemporània, és a dir, el concepte de música que està parant d'una peça de l'any 1940 i poc, la percepció de la música contemporània que pots tenir d'un xomber, que pots tenir d'un velabar-toc, jo el sento molt clàssic, és a dir, de les grans peces del romanticisme. Sembla més del dinó que no pas, potser, del vint, per la percepció que tinc, no? Sí, exacte, sembla que sigui, efectivament sí, sí, i més... Aquesta contundència de les grans, no?, de les grans... Sí, sinó, és clàssica, clàssica. Ahà, que podia ser, que podia tocar més pals, com el que seria l'estreguim, sí, no? Bueno, de fet, és la primera miqueta de ser gravint, sí, encara manté, sí. Per això és una sensació bastant potent. Molt bé, molt bé. Realment, és, bueno, és sorprenent, que amb aquella època, com tu deies, que es pogués fer amb pena guerra, obres com aquestes, la inspiració, com unes situacions difícils i complexes, que es puguin fer a aquests eleguents. Sí, una mica com que després va fer també el Pau Casals, també aquí, amb el Candles Ocells i tot això, no?, fantàstic. Sembla que hi ha gent que és una manera de protestar o de reivindicar la pau, de denunciar el que està passant, no?, molt bé. Sí, a l'actualitat. Sí, sí, sí, la filla, cap, eh?, la creativitat i l'interactualitat. Una mica és allunyar-se de la situació, dir el moment, i m'influeris, però m'influeris de manera positiva, com a inspiració, amb una situació tan límida, com a persona guerra, però sempre és bo, no? Jo, me parlem de la sardana, i intentarem buscar-te una sardana, estic amb aquest procés, estic amb un problema tècnic, estic estudiant enlloc, però no garanteixo que soni la sardana, però estic amb això, explicant-se aquest tema. No bé, vull dir, cada any, en un lloc amb una ciutat diferent de la geografia catalana, però aquest any va ser en d'orra, que també, doncs, és clar, es tracta d'anar promocionant, no?, i... Doncs una característica, en definitiva, la sardana, que està situada en el clàssic més clàssic que puguem demanar o que puguem albirar, no?, perquè amb una conversa que vaig tenir, doncs, amb gent que l'haig d'anar, no?, vam estar amb una excursió, vam estar tot un dia fora, un dia, una nit, també, i tal, i llavors em deia, diu, què t'ha semblat, li vaig dir, aquesta sardana, com ho has vist, i tal. Diu, molt bé, però hi ha hagut una arrada per part de l'orquesta, i això diu la malmesi, molt, no?, de tota manera va dir que aquesta era trancadora, o sigui, que era una sardana que no estava dins els canons del que com ell, dels que com ell, doncs defensa el clàssicisme i re, re de trobar, doncs, fórmules diferents, que en definitiva ens facin continuar pensant en la sardana, però que tingui aquell to de novetat, no?, una mica el que parlavo ara, no fa gaire, oi?, del concert. Llavors, d'això, senzillament, la pel·lícula, perdona, l'obra que va guanyar va ser 30 i 50 ballvitges, doncs com podeu imaginar, doncs està molt proper a casa nostra, i el Joan Jordi Baumala doncs és el seu creador, les que van anar després ja, ja no me'n recordo, però sí que així per sobre us puc dir que més o menys havia de ser compartint emocions de Josep Coll i Ferrando, hi havia un de cor de llac que també participava, i la veritat és que no va tenir cap possibilitat, és en Carlos Santiago, camí de Vallmunt, que estava prou bé, també, però que va allò. Jo dic prou bé perquè jo me n'haig de saventar per a una altra, si una sardana és bona o no, i llavors, per què serveix? Doncs jo penso que això el que és cert, i probablement perquè la sardana ha perdut aquella capacitat que tenia amb la integració de joves, que hi participin, tant en el folclore mateix, com el fet de les persones que vagin, tant en els aplecs, com en les ballades de sardanes, que es van fent per arreu, no? La veritat és que el que està més bé, i això ho diuen ells mateixos, és precisament la quantitat de joves que han donat peu a poder retirar-se les velles, els vells músics, i aquí sí que la cosa està molt plena. Senzillament, vull dir, un escoll que es fa durant tot l'any, que es fa durant els 4 mesos, i, evidentment, de l'any passat comencen arribant a la ràdio, la ràdio hi té un paper important, i paral·lelament dic que un cop s'ha acabat aquesta exposició de les 10 sardanes per dues coples, a partir d'aquell moment comença un altre tema, que és el músic allà contra, és una obra que s'acostuma a presentar i que té la variant de la novetat, o sigui, en el camp de la sardana, probablement, hi ha poca cosa que hi ha, ni algun que ho fa, però poca cosa, en canvi, la segona part d'aquesta presentació de la setmana de l'any sí que es presenta d'això un concert, fins i tot, no? I aquest concert, la veritat, té la característica de sorprendre't, perquè surt de tota normativa coneguda, per dir-ho d'una manera, no? Molt bé, vull dir, és molt agradable, la veritat, anar en aquests punts, sí senyor, que ara que no hi entenguis gaire de música. Sí o no? O a mínim, no, no, és aprendre com toco. És això. Escolta, bueno, no ha pogut ser. Ja intentarem trobar una sardana després. És igual. Cap problema. Alguna cosa més que volies comentar? Bé, jo voldria destacar una exposició que ja acords d'allà, que es diu Fotolibres, i la veritat és que em va sorprendre. La primera història em va agradar molt, perquè parla de coloms, no? I llavors el llibre destaca un petit paràgraf d'aquell llibre, que en definitiva s'exposa, i el que prima són les fotografies. Fixa't-hi, Rosa, tu que estàs al meu costat i tu, David, quina fotografia més maca, no? La trima geocolòmica. Doncs el llibre, aquest, la paloma a l'aire, diu, el llibre busca un tema allunyat de l'actualitat, com la pràctica de la colombòfila esportiva en el llevant espanyol, un joc que consisteix a deixar anar una coloma i diverses desenes de coloms que voleran darrere d'ella competint precisament per aconseguir els seus favors. I a partir d'aquest tema, que això és, bueno, això, es llevant, es practica, doncs, aquesta... No, no, jo a Sant Boi, a Sant Boi deu haver alguna associació d'això, perquè on viuen els meus pares, per allà, i a l'altre, un cop va passar que a la casa del costat, tota la taula d'estava plena de coloms, a més a més els pinten de colors per reconèixer... I l'altre dia estàvem allà fent una volta pel bosquet que hi ha al costat i dic, que és aquest, que és aquest, Ramon, de... I a la... Com es diu això? A dalt d'un abre estava tot ple de també de coloms, de color a eines. Doncs mira, deu haver algú qui que es dedica a això. Deu fer aquesta prova i tindran davant. La veritat és que el llibre parla d'això, jo vaig estar revisant un seguit de fotografies, perquè d'això es tracta, eh? Es tracta de fotolibres. O sigui, agafar un llibre, agafar... Hi ha aquests pets en fotografies. Hi ha diferents fotografies, però també hi ha els seus escritos, no? Vull dir que van allò agafant... Doncs per exemple, n'hi ha un altre que es diu Carme. Diu, a Carme Óscar Monzón presenta el cotxe com un mitjà de la comunció, que no està separat de l'ésser que l'evita. Ja que és en ell mateix producte de la roda, hi ha una fotografia que gira en el nostre interior. Llavors també podeu mirar alguna fotografia, no? Però n'hi ha moltes més. Tot era sobre cotxe, i llavors aquestes fotografies tan les destaca en el llibre, que paral·len aquest escrit, com també unes quantes fotografies escampades per l'espai on es presenta aquesta exposició. Això ho trobareu en el Graq, acord amb ell, actualment. Això es va inaugurar aquesta setmana passada. I sincerament, a mi em va sorprendre per allò de dir, l'art ho és tot, ja qui ho diu, no? Llavors que vagis a veure una cosa com aquesta, em sembla també profitós i amb riquidó, perquè no. Molt bé, fantàstic, doncs mira. I ja que hem parlat d'aquesta foto llibre, ara passem als llibres, també em serveix una miqueta a l'entrada, i el David ens parla de micro, de Michael Krypton. Què tal, de Michael Krypton últimament? Bé, últimament res perquè està mort. Ah, bé, no, que t'has dit que tenc raó, és cert. Però a les últimes obres... Aquesta és l'última. A l'última que va fer, no? Perquè, a més a més, el va deixant acabat. I hi va haver un altre autor, que ara no recordo el nom, més simil·les la portada del llibre a posar els dos noms, que el va acabar, el va acabar. Es nota, es nota una mica el... No sé quin punt exacte, no m'ho faig dir perquè no ho sé, però em va donar una sensació que es nota el punt on ja la continuació del... Sí, inclús et diria que millor. Perquè, sí, sí, sí, sí. Del Michael Krypton m'he llegit alguns, però una massa, així, que recordo només que ho n'he hagut al parc juràsic. Molt abans de que fessin la pel·lícula, me'n recordo, i vaig menjar una pel·lícula d'això, patapam, i vam fer la pel·lícula. D'això de micro, no ho sé si faran una pel·lícula, no ho sé, no en tinc notícia. Recordo, amb el seu moment, haver llegit aquell del marcià, no? I quan vaig acabar estalvant el llibre, el llibre em vaig assabentar que estaven acabant la pel·lícula, també, perquè vam veure aquesta... Sí, sí, sí, està molt bé, per cert. En aquest cas no me n'hi ha assabentat. De totes maneres, hi ha films que toquen el tema una mica, també, i que l'han tocat, hi ha alguns molt coneguts, i amb molt bona trassa, no? El llibre de què va? Micro. Micro, tothom que pugui entendre és algo petit, no? Doncs bé, aquí sí. No, el micro, a més, és això. Sí, però bé, no. Bé, gràcies. M'he despistat, amic. M'he despistat, no? Això també és el micro. Sí, sí, però bé, la paraula micro ve de petit. Microvi. Sí, no, no, ja és això. Que sí, que sí. Doncs, en aquest cas, bé, el Michael Christensen va tocar temes científics, molt endinsar-se en tecnologies que potser avui dia encara no estan funcionant, una mena de Jules Verne, que en el seu moment es va inventar coses objectes, com el submarí o els coets i tal, i encara no existien i faltaria temps, passaria temps que apareixessin, no? En aquest cas, crec que el senyor Cristó fa un sal massa gros, perquè això d'aquí 100 anys pugui passar, i és que és la típica història d'un científics, en aquest cas, una empresa, quan dic empresa, amb tot el sentit pejoratiu que se li pugui donar, que desenvolupa una tecnologia per fer petites les coses, i qui diu les coses diu les persones. I... És l'increble hombre menguant-te? Ah, sí? També, també, també. I llavors, bé, passa és que... Sí, potser no és el fil més exemplar, però... o viatge alucinant. Sí, viatge alucinant. O el Chic Prodifioso. Ah, també, és veritat. Aquí, diguem-ho així, que hi ha una mena d'interessos comercials pel mig, i... i, a vegades, el que em destila el llibre, d'alguna manera, no explicarem massa la trama, perquè qui vulgui que se llegeixi, no? Però, moltes vegades, penses, ostres, pots... Moltes vegades, tècnicament, fan uns avenços prodigiosos, i hi ha persones que estan molt dotades per trobar invent d'aquests, però, a l'hora, en paral·lel, mai hi ha una mena de progrés ètic o moral, envers tot això. Molt bé. I aquí hi ha una... Si hi hagués una... Si el progrés tecnològic, diguem-ho així, que és una línia ascendent, en progració, no sé si és geomètrica, o baritmètica, ara no faig dir... Diguem-ho així. Em fot ràbia, que moltes vegades... En molts casos sí, hi ha molts científics que tenen una ètica a l'alçada de la seva capacitat tecnològica, no? Però el llibre no t'ho mostra així, no? T'ho mostra un científic, parre empresari, però amb uns escrúpols de l'empresari, i més bèstia i més... Psicòpata, perquè ja voreja aquests... Que puguis trobar la cara, clar. Què m'està explicant? Vaig acabar el llibre per dir que no li farem un lleig al senyor Marquiel Kritschon, però tot i que m'interessava veure com acaba la trama, perquè m'encullosia, no? Però aquesta paradoxa de que... De que un paio sí també hi ha com per dissenyant la tecnologia, bueno, hi ha qui la dissenya, però hi ha qui li fa un ús no adequat, no? El que fa l'ús no adequat és tan brillant com el que la inventes, igual. Però, en paral·lel, el tio és un psicòpata, sí. I dius, hòstia, no, no... Potser sí, que, a vegades, els punts de genialitat van paral·lels amb mancances amb altres aspectes, no? Sí. No ho sé, no ho sé. Evidentment, tota la part tecnològica... És molt curiós, a mi em va sobtar molt. Clar, el gran estudi que l'escriptor, o els escriptors, en aquest cas, fan del micromont que podem tenir amb un pam de terreny al mig de la selva, no? No tot són animals grossos, sinó terrenament hi ha tota una vida, una fauna invisible als nostres ulls, i què és un altre món? Un altre món que no té res a veure, i amb unes altres, diguem-ho així, lleis de la física, que, en veig, no els heu fet igual de gravetat, si volen veure aigua, l'aigua no té la mateixa textura quan ets tan petitó que quan ets gran. L'atenció de l'aigua fa com si fos una membrana. Tu veus, literalment, una gota d'aigua, i doncs les has de trencar per poder veure. Hi ha aspectes que el paio s'ha documentat molt bé, no? Com són els insectes, com es comporten... El terror bàsic que tenen són les formigues. Clar. Perquè allò és un... Perdó, eh?, és un matriarcat extremista. Sí, sí, sí, sí. No, no, no. No, no, no, no. Igual que si els patriarcats en els extrems són... són, diguem-ho així, molt bèsties, els matriarcats en els extrems són molt bèsties, perquè és la superviència de la Colònia. I de la Reina. Passa per sobre del Gossebol. I uns humans... I els obres no són res. Les formigues que atrapetxen un niu o que apareixen al bord d'un niu, doncs, clar, evidentment, allò és objectiu. Clar, si pensa que els humans, els joves, radueixen en algun o dos milímetres d'alçada. Les formigues són com gossos d'aquests grosots, per ells, i, clar, una pinça d'una formiga d'aquelles, doncs... Això és... Diguem-ho així, que fan mistos d'una persona. Això és molt pel·lículer, ho, eh? Sí, sí, sí, no, no, no. La pel·lícula em sembla que d'aquí poc fem pel·lícula. El film està... està dissenyat, ja ho veus, no? Ja ho veus, que el fi... És una formiga d'alcoll. Home, si és tal com el llibre explica el film o podria dirigir el Peter Jackson. El Peter Jackson pel Gore, que ha de quedar després. És bona idea, eh? La novel·la no sé si ho has dit d'aquí. D'aquest any o el passat? No, no, no, no, és... del 2011 o el... així, ara no et seria dir... Però i aquest llibre no l'han... fa poc no l'han posat. És que em sona que aquest llibre està últimament com reditat o alguna cosa, eh? Sí, sí, no sé, m'ha parat a les meves mans. Vale, vale, vale. No et puc dir com, quan és de l'edició? Sí, no sé deia, perquè no és amb aquest argument, no és amb les persones, però sí que hi ha un documental o pel·lícula, que el vaig veure fa també anys, fa uns quants anys, sí, sí. I és també un microcosmos, es diu alguna cosa, sí, i també és un tros de, doncs, de bosc, o... vale? Però en real, real. Sí, sí, sí. No és inventant, no és ficció, no es rebeixen les persones, i sí que es veu moltes coses que tu comentes, eh? Aquells es tan petits, tan micros, com viuen, com es interrelacionen, quines amenaces veuen, això que hi és de les formigues, i és molt interessant. No me'n recordo del títol, intentaré buscar-lo, a veure si... Però crec recordar que va ser en el cinema, sí, sí, en un cinema. La imatge és espectacular i la fotografia impressionant. Vull dir, amb aquelles... amb aquelles càmeres de filmació, directament, i era observació científica, eh? Lo bo de la casa amb aquest film és que pel fet que et redueixin, i et posin en un terreny que l'home, diguem-ne, d'alguna forma, no... O sigui, al fet que et redueixin et posin en una selva, per la trama que et porta aquí els personatges, doncs fa que l'home, els personatges, retrocedeixin, diguem-ne, així, a una època en què l'home encara no tenia un control sobre la natura. Perquè, doncs, passen a ser... Passen, baixen, a la piràmide alimentària. Sí, sí. Directament. Passant de ser de peredats. Possibles de peredats. Possibles de peredats, tenen altres espècies per sobre d'ells. Clar, no és un món encara no conquerit. Tot i la tecnologia, que moltes vegades, en aquest cas, es ha de haver inútil, es ha de haver inútil, totalment. Però la tecnologia la dominen als homes, pel que dius. Sí, perquè, inclús, amb els homes també redueixen instruments i coses i elements de uso habitual, però petitó, cotxes, avions, tot, tot, tot. Per això mateix. Molt bé, molt bé. Molt interessant. Sí, doncs, escolta, quan aquest... el Jackson ho sap i que farà una pel·lícula, que és el que deia, segur, eh? Sí, ja et dic jo aquesta sí que la vaig veure, però era un documental, no és per a la part d'aquesta d'articció... Sí, sí, sí. No seria millor. Perfecte, doncs mira, escolta'm, qüestió de... Sí, sí. De mirar. Bueno, estem intentant arreglar una coseta. Bé, doncs, seguim parlant de llibres. En aquest cas, parlem d'un llibre. Jo faré un comentari bastant ràpid, que era un llibre que en un principi feia molta il·lusió, i que era un llibre que tenia una percepció molt interessant, però després resulta que la cosa una mica et desagrada, amb el concepte, no? Seria un llibre de Carla Sisi, que es diu Alma, que inicialment sembla ser que és una mena com de personatge, vinculat amb el món de la evidència, aquesta evidència tant de moda amb els últims anys de la televisió, que veus que fan aquests programes de prediccions i tal, i està enviantada amb un període bastant modern, que seria l'actualitat. Hi ha un senyor que escriu un llibre, dins de la mateixa llibre, que està vinculat amb el món de la Guija. Per tant, estem parlant d'un llibre que s'inicia com una mena de thriller, aquesta noia que es diu Alma, això es diu el llibre, inicialment és com una visionària, que des de petita se n'adona que és molt sensible per veure altres mons, i entrar amb altres espais. Esclar, és d'entrar en aquesta línia, creure't una miqueta, tot això de com funciona. Per tant, pintava bé, pintava curiós les visions que tenia Alma. I arran d'això, veus que el llibre sembla acabar per una línia, però mica en mica, arran d'aquesta escritura del llibre, la gent comença a fer una sèrie de, com et diria, de rituals amb la Guija, que van obrint cada vegada més una mena de furat negre, on entra la maldat, on entra el mal, vull dir una mena com de porta l'inferno, que cada vegada és una mena de grans furats negres, que es van generant perquè molta gent a la vegada està generant una senergia negativa. I llavors entra en joc ja la part més que dic jo estil Estifanking. Carles, sí, sí, se l'ha... aquest no és... que no sé si em donés, però que és espanyol, no? Vull dir, a partir d'aquí, inicia, és molt semblant aquest escriptor, que el coneixem molts, per ser un gran escriptor de novel·la de terror, i perquè ha tingut 50.000 llibres que n'estan adaptats al cinema, no? Bueno, sembla que la cosa va tirant bé, i arriba o menca es desmadre. Tot això es perda polleguera i es converteix en un llibre apocalíptic, perquè és clar, tantes portes obertes, negatives, tants desconeixements per part de la gent, el fet d'aquestes pràctiques. Després, obre una altra, fa una segona part, que es diu ònima, i aquesta segona part obre la porta dels dimonis, és a dir, de l'infern, directament, una mena també de rituals que genera aquesta part. Llavors es barreja tota aquesta història i apareixen uns personatges, que es diuen els descarnats, que és una mena com d'elements que surten del submón, d'aquest submón, diguem per entendre'ns, d'aquest món paral·lel, que s'introdueixen al nostre món i fa desaparèixer la raça humana. Com la niebla, una mica. Aquesta n'he vist a la pel·lícula. I això és una burrada. I llavors, com passa sempre, com en moltes pel·lícules, com els llibres, com la pròpia apocalipsis, el propi Stephen King, al final el plantejament, és que hi haurà algú que ens salvarà, que salvarà aquesta raça humana, que ha arribat al límit, que estem parlant de que el millor, no sé, a París fa el plantejament, sobra un forat immens, amb el qual desapareixen de cop i volta un milió de persones. Són com engolats per aquesta mena d'éssars, que s'ajunten, és una cosa com una ombra que apareix. Es d'entrar en un món absolutament de terror, no pots entrar en un món lògic. Per tant, és aquesta la idea. Però encara hi ha així. Quan se'n va cap a un altre costat, obres un altre espai, aquest espai acaba entrant dins del món de la raó, del raciocini, per això que és aquest plantejament. Jo pensava que anava a un altre costat, però finalment se'n va cap a aquesta, que no m'agrada tant, jo pensava que anava al món dels invidents, una mica, també amb aquesta línia de carri, aquesta línia d'aquestes evidències, que generen aquesta fórmula d'allibres. Doncs passem al teatre rosa, el Don Joan de Molier. Què tal? Això és un clàssic, oi? És un clàssic, però molt actual. És una versió molt actual, que ha fet la dirigència del David Selvas, i el personatge principal, el personatge del Don Juan, del Don Joan, és el Julio Manrique, aquest actor que està a tot arreu. Però que també és director, també és director. Aquí no, aquí és l'actor principal. Bueno, al mida del Don Joan, però, insisteixo, una versió molt actualitzada, és com una sala de festes o el hall d'un hotel, on hi ha gent diferent, i llavors és una persona actual. No us imagineu vestits amb les mitges, aquelles i les capes. Amb bambes de l'Ixoba. Exacte, sí que sí, amb bambes, amb ulleres de sol, és una persona que és un transnoixador. Què seria el Don Joan de Molier? Acabava de deixar allà la seva dona. L'havia seduït, havia aconseguit casar-se amb ella, i ara ja l'ha deixat. Ja està, ja no l'interessa. Un cop ha fet la conquesta, ha buscat una altra cosa, una altra dona, en aquest cas. Això que és un seductor empadernit, és que no té, no s'ha de parar, és que s'ha de ser continu. Dóna que veu d'on ha quedat seduït. Fins i tot es veu com està seduït ja amb la directora de l'hotel, o d'aquella encíncia, es veu que és un hotel. I també ara, cambrera, vull dir, és que vull dir faldilles, encara que no portin faldilles, és igual. I té el contrapunt de l'altre personatge, del criat, el criat que es diu, és que aniré al criat, has d'anar al contrapunt divertit, és el criat fidel que l'acompanya en totes les feixories, que d'alguna manera, no és que el justifiqui, però creus que és el seu amo, és el seu jef, és el que li dona la màgia de Sant Joan. Però amb molta diferència, el que això no té res a veure amb el don Joan, però si hem sentit que dir de protagonista, i era el contrapunt. I aquí seria el seu doctor i el que no ho veu tan clar. Fa una crida una miqueta a l'ordre, no de diastetiu parellà, perquè al final això no és bonic per a tu ni per a mi, perquè jo també a final rebre. I perquè el camí està deixant molta gent ferida, amb l'honor, fins i tot. I es presenta el tipic, els germans que volen vengar, l'honor de l'eradona que era deixat. Això sí que és el clàssic, però ambientada molt actual. Per exemple, es veuen les dues seguretes, com hi ha una mica d'altercat a fora del carrer, avi s'han per begafonia que han de sortir a posar ordre. I llavors els personatges de seguretes són divertits. És molt amena. No t'avorreixes ni molt menys, i també és una miqueta llargueta, però que no t'avorreixes amb absolut. I després el personatge aquí no ha apareix d'onya i n'és. Amb absolut. Sí que apareix el personatge del pare d'ella, i després hi ha totes les efectes, una mica fantasmagòrics. Us recordo que el de Molier és... El de Molier no té el sentit final de castig, com pot tenir el de Zorrilla. Nosaltres aquí tenim el don Juan de Zorrilla, que aquí sí que és el que passa el dia de tots sants, quan ell ja va al cementiri. Per això el dia de tots sants hi ha la tradició en molts teatres de representar el don Juan, que és el don Juan de Zorrilla. Allà sí que el castiguen, el de Zorrilla. Ell està allà i se li apareix el fantasma del pare de donya i n'és, i ve una miqueta a vengar el que era fet amb... Jo no hi ha només amb sa filla, donya i n'és. Era una noia que estava a punt d'agafar els vots per ser religiosa, per fer samurja. És tot el que suposa d'anar contra la religió i contra... Llavors, el Zorrilla sí que castiga don Juan. En canvi, Molière, que ja és francès, és una mica posterior, el Molière no el castiga. És ell mateix que arriba a reflexionar, com ho ha hagut, o una miqueta influenciat, per la dona que realment l'ha estimat, i l'ha estimat d'igual a igual. No com a ser duida, sinó d'igual a igual. Val amb un pla olíada. M'estàs perillosa. Està molt bé, això. Sí, exacte. És aquesta idea. M'estàs perillosa, es penso que el que intenta és destacar el despropòsit de tot això. En canvi, penso que aquesta valoració que faré és molt... Sí, entres en unes imitats perilloses amb el protagonisme... Del Declos, no? No, de la... No, no, de la Michelle Pfeiffer i a l'altre... A la pel·lícula. A la pel·lícula i a l'altre, com es diu, a l'altre. Sí, sí, sí, sí, ho tinc... Bueno, i a tothom sabem... Això, ell és un... El Joan Malcovics. El Joan Malcovics. És un caridor, i l'altre és... Sí. És un ànima cándida. És un joc per jugar a ser-ho. Sí, fins que ell s'adona que ella és un igual que ell. No igual en el sentit de seductores, sinó una igual a nivell... a nivell d'ésser humà, no? I doncs aquí és una illa, hòstia. Sí, però... Què està passant aquí, no? Deixo de jugar, i en sé és quan l'altre l'englòs diu, sí, home, ara deixaràs de jugar. Ara sóc jo qui jugarà amb tu. Ara llogueu jo amb tu. Exacte. Però fins que aquella aquí destaca la diferència que hi ha entre el sobrilla i el... Això també hi ha... Això és molt interessant. Home, això és la mentalitat. Això és la mentalitat, exacte. És una manera diferent. És un èxit de vida i de societat, també, i no és igual l'Espanyola, de la sed, que era francesa. I més encara, després... És que n'hi ha... Ja no me'n recordo molt, però vaig a estudiar a Bachillerat. I després també el Joan Giovanni de Verdi, que també s'almita... El Casanova. El Casanova, exacte, tot això. És clar, és com el personatge... Llavors és quan neix, al mida. I segons la societat o l'autor, que ho està escrivint, o que li munta la història, doncs que ho fan per un camí o per l'altre. Aquí a Catalunya no tenim un personatge així. No. No. Falta una altra cosa. No el tenim, no el tenim. Sí, el Maneli, la terra baixa. Un primer espàs així, però... És molt bon nano, molt bona persona. Però un primer espàs així... Exacte, però es falta aquí, això. Campeón. Campeón. Un pitxar brava, es falta. Sí, sí. Però s'ha quedat com al mida de sedutor, no sé què mira, però que hi ha darrere tota una problemàtica, fins i tot si Freud l'anàlisi és la marinera. Sí, sí, sí. Perquè... Amuntar les persones que ho havien comentat, dir que el Bachillerat... Sí que ho deien, que hi havia qui ho havia estudiat, que era una persona amb un problema d'impotència. Perquè buscava precisament... Sí, sí, de veritat. Buscava qui la reclés el problema, no? Bueno, precisament, amb qui no sabia no podia comparar. Buscava noies verges, perquè no podien comparar. Clar, i de fet no s'acaba de saber si realment consuma el acte sexual o no. Segurament no, perquè amb l'espressa, no sé què era bé que venen... L'esfella d'amor, i després... Exacte. El tio... Que hi havia el mar i del cornudo. És un canvi noves. I era una interpretació també, s'aquestes. Les amistades perilloses, si el Palló... Ha remat a la feina. Clar. Molt bé, molt bé. Sí senyor. Molt bé. Hem tret una mica de... Sí, sí, de suc, el deen jugar. Que el dia un dia anar, perdona, que hauria analitzat la diferència entre el Zorrilla i el senyor Moliher. A veure si rescato, no es parla, perquè vaig fer un treball que ja dic... Perquè et dufa aquí a... A veure si rescato, perquè ho vaig estar treballant. A les voles aquelles que es posen a l'armari, perquè no s'ho tinguin vicos. A l'Aftalina. A l'Aftalina, però... Perquè són coetanis, no. Em penso que hi havia una diferència de... Sí, però... Moliher... No molts, no molts. No molts, no molts. No molts, no molts. Sí, sí, ja ho sé. Per això deia la diferència... Màxima vaig veure l'Àvar, també de Moliher. Clar. I també, per aquí pot anar el tema, no? Però és que l'època de Zorrilla és una època d'un espanyol. Encara... Encara... Encara... Jo estem parlant jo les 18... I no és gratuït, no? No. Jo clínals al 18, no, Zorrilla? Sí, sí. Ara us he dit... Ho buscaré i ho portaré, és que no m'adona tant, per avui. Queda, Josep Zorrilla. Però buscaré i ho comentaré. I a l'època de Moliher és una època bastant... dels lluïnsos, eh, a França. Vull dir, a ella... Vull dir que molt absolutisme, per on costa. Però també molta llibertinatge, amb cert nivells d'arístocràcia, eh. La nublesa. Per tant, aquesta mena de... No... no jutjar-lo, però la filla, cap que sigui una pròpia moralina del pròpia personatge... Josep Zorrilla va morir a finals de segle XVIII, XIX. XIX, sí. Per tant, principis del XIX, ho serà, mai tal. O buscaré... Jo ho comentaré perquè... Va néixer el 1817 i va morir el 1893, el 75 anys. I la seva obra, bibliografia... Llavors, no és una espanya tan... Ho espereu, perdona. No, però per això dic que ell castiga a la seva obra. A veure, no és gratuït que un autor, igual que feia l'Orca, o qualsevol autor... El Juan Tenorio és de mitjans, de 1844. No és gratuït que si mata al personatge que està en aquest personatge. Què li fa fer al personatge? No és gratuït, està entèsionat sempre, no? I Zorrilla acaba matant, acaba castigant el Juan. Aquest personatge deprevat, vividó, inconscient... Ui, Moldier, és molt anterior, de 1622 a 1673, que li ve 200 anys esportant. O sigui, ganem a Pichó, doncs. Sí, sí, sí, clar, és com sempre. No, però és diferent. Una cosa és Espanya, d'aquesta època, i una altra cosa és França. És diferent, i potser el personatge del senyor Zorrilla no està enbrillant, ni li dona... està més... més... més condicionat per arquetips, més... més... més carques, digueixi. Exacte, sí, sí, el mitjant del Don Juan seductó, del... del Latin Lover, el que fa després, jo que sé el Antonio Banderas, quan fa la pel·lícula del Torro, perquè el contracten la prisió i la Banderas... No, com veus? Banderas allà als Hollywoodos, per fer el macho hispánico... Tot el landismo, que vam veure després, i tot això. El Tomàx, la pel·lícula Tomàx fa també de macho hispánico, o Tomàx, que s'enamora d'aquella de la... que es va casar, amb la vea negrifixi, allà fa de macho hispánico, també. Sí, sí, sí, sí. El landè, macho... No, bueno, era... era un macho... Bé, era en seductós. Era una mica el macho de... de les anys 60-70, no? Sí, sí. El que jugava en això era una mica ridícul, era ridícul, era ridícul. T'ho veus? T'ho veus? T'ho veus? Cuida-ho, cuida-ho. Que a això m'agradava molt aquestes pel·lis, eh? Sí, sí, sí. El landisme i el pajarisme... El pajarisme, també. El pajarisme. Jo i Serro, que tercero. O Pepito Pistina, és el clàssic, o Pepito Pistina. Jo recordo, tinc l'imatge, els cinematexes, per cert, que parlant de cinemes que han tancat i que ja no són res, els senyors, l'antic cinematexes, ara serà un futur condi. Però, bueno, és una llàstima. Mira... Va fer un temps de videoclub... S'haurien de regirar la gent del poble perquè se'n faria guapar el mateix. Sí. Amb el que era el cinemate. Va ser cinemate. I se'n faria guapar, ja ho sé. I mira, tenies un super i al final va acabar tornant a ser un cinemate. Ha estat tancat fa 15 anys. I cada dia, i cada any, jo per el que he anat llegint, cada any va millor, eh? Sí. Tu, per cert, ja ets, se'n feia un de prou. No, no, sí, sí, exacte. L'altre dia vaig passar... No, encara no. L'altre dia vaig estar a punt d'anar a veure Julieta. A la Tigafes, t'ho veig a veure. Però ja, però és que no... Vull dir, com vaig dir, ostres, se m'ha passat l'hora. Vull dir, perquè vaig veure els horaris i tal, i això... No et concedia a la nacionalitat fins que no vaig al cinemate. Això. Encara no la tinc, eh? No la tens. Molt bé. Jaume, parles del rei Borny. Sí, aquesta és aquesta pel·lícula catalana, que es va presentar Málaga i... Actualitat. Sí, molt, molt. I va crear un impacte... Evidentment, l'impacte ve del tema que tracta. Es tracta de les persones que van a les verifestacions i els policies que els aturan, vull dir, del que es tracta, és d'això. I llavors, paral·lelament, doncs, cadascú d'aquests té la seva parella. I aquí, esclar, fa un judici de valors. No hi ha cap mena de dubte, el realitzador, no? I aquest judici, a mi, la veritat és que m'ha sorprès. No pas favorablement, la veritat és que no. No, sobretot amb les dones, no. Ah, vale, vale, vale. Deixar bastant amb una situació... Una sí, l'altra. Però és discutible, perquè no és qualsevol cosa. No, no, imagina'm, té més... És a dir, hi ha un... Està més elaborat. Hi ha unes ganes d'anar realment al fons a la qüestió. I això em sembla que és el que prima, com aspecte principal. Després, tècnicament, està molt bé. Sí, això, tot i que a mi em pot passar una mica desapercebut, la veritat és que em va semblar que... El realitzador, no? Sí, que realitza molt bé aquest paio, no? Com se diu el... No, preu, ja us ho diré. Després ho miro quan em miro. El realitzador? Ah, sí, és... Bueno, ja he dit que hi ha... Va, aplaudint, tot el públic allà, una cosa... I aquí, jo vaig estar... Marc Reuet. Marc Reuet. Jo vaig estar aquí en la preestrena, amb els tècnics, amb els crítics, no? I diu que aplaudien i tal, no és veritat, eh? Vull dir, els crítics no van aplaudir, eh? Jo no sé on t'ho ha tret el que ho ha dit i tal, que no, eh? Vull dir, a contrari, en romologia... Vull dir, vaig sentir amb un cadell, i dius, ostres, és que només han retrat a un de bé dels quatre. En fi, i estic d'acord amb això, eh? Crec que un deu n'hi do. I llavors el que tu l'acabes de salvar, per dir-ho d'una manera, no? Perquè ja estàs d'acord, no? Això és com aquest país que som, no? Que dèiem abans. Som d'una manera que anem cap als punts més... més alternatius. I aquí l'alternativa és el que és interessant, és el discurs que fa el que va a les manifestacions i la sorpresa que té de conèixer amb aquell i de la manera que reacciona i tal. Això és el que està més bé de la pel·lícula. I de la manera que ell intenta argumentar el per què fallo i l'altre diu, és que això no va al lloc. Però bé, en parlarem d'aquesta pel·lícula. A veure si li fem una ullada, perquè et dic jo, no tenia poc coneixement de la mateixa, i al comentar-la diuen, no es val la pena, no? Hi ha un problema de tractar un dels personatges com a problemàtica mental que em sembla fatal, això? Ja en parlarem. A profundit, deixem que es vegi... A veure si anem veient i l'anem comentant. Això és el que anem fent. David, parles de l'olivo. De l'aquí, és de l'enici arbollaïn, no? Sí, sí, molt bé. L'enici arbollaïn... sembla una persona molt compromesa. És una persona molt compromesa, a nivell social. Permet en una petita d'aire. Avui m'he trobat un veí i em diu, escolta, han premiat en el quent luog. A veure si s'ha baixat els pantalons, aquest, ja. Ja que diu això. Porta 50, 60 pantalons, eh? Però m'ha semblat molt interessant la reacció que he tingut... No, l'enici arbollaïn, no. Jo crec que no. No s'ha baixat els pantalons. És una persona que jo crec, pel que he anat veient, que es mou per pulsions interiors, no? I jo crec que li venia de gust fer aquest tipus de film. Un film molt planer, a nivell de trama. Incluso a nivell de personatges, molt estereotipats. Perquè és una olivera que la porten de on? Sí, la trama és molt senzilla. No, no, no. La trama és molt senzilla. La trama és molt senzilla. És un home, un avi, que és per allà castelló, que és pagès, i té tota una extensió d'oliveres. N'hi ha una que té una devoció, perquè l'olivera té milers d'anys. I l'home, amb la seva... l'home se n'està molt de la seva neta, que és petitó. Això veiem per flashbacks, eh? Se n'està molt i li transmet aquesta passió per a l'olivera, també. I quan la neta ja és més gran... No, quan la neta té la... És petitó. En 8 o 10 anys o així, doncs els fills, el típic, es pensa que al seu pare hi ha xucheja d'alguna forma, i tenen un punt de vista... Tu ambient en l'època, diguem així, del començament del boom immobiliari, doncs necessiten efectiu. I quan hi ha d'afectiu, per una olivera així, et donen una pila de diners, una pila de quartos, i en contra dels desitjos del pare i de tothom, que es venen a l'olivera. D'això se'n diu, se'n permeteu, l'esfoli natural. Sí, sí, sí. És encara que ho vengui, però és patrimoni, i ara hi ha una campanya de declarar-los. Sí, sí, sí, clar, això no t'ho pots veure. Patimoni cultural o no sé com es diu, no... Patimoni natural. Digue-m'ho així, que la pel·lícula ens trasllada a l'època actual, amb totes les... Com se diu això? Totes les conseqüències, totes les estrells, que la crisi ha provocat amb aquesta família, digue-m'ho així, sobretot amb els fills molt avispats en negocis, que després els envenja't vius, i que l'ha vist amb una mena de com... No, no, com està, com un home que no està connectat amb la realitat, perquè l'home l'únic que vol és veure-la a l'olivera. I allò quan estava, cada dia va l'home s'escapa passejant, que l'han de buscar sempre, i la filla la neta sap sempre que està al mateix lloc, i cada cop que va i deixi una pedreta, i hi ha una pila de pedretes allà, el punon estava a l'olivera, i la neta, que és una noia així molt xapalante, amb molta empenta i molt de caràcter, doncs decideix anar a buscar aquesta olivera. L'envenuda i no saben on està, saben que està per Europa, però no saben on està. I la va buscar i la torna. Aquí no ha arribat tant. Aquesta imatge remassa. No explico la pel·lícula. No explico la pel·lícula. Ni va per aquí ni per l'octrari. S'acaba el que s'edava. El trailer, una mica intueix, això, però... No, la pel·lícula... Veus amb el camió que va a l'olivera? Potser no és tan rellevant, no? No, no. No feu cap idea preconcebuda. Aquí el que importa de la pel·lícula és la relació, bàsicament, entre la neta, i a l'avi, i entre l'avi i l'olivera. I punto. Els altres no compten. Els altres compten, també. Hi ha subtrames, sobretot la amiga que m'agrada, és la del... hi ha un noi que treballa amb ella, que la noia treballa a una granja de pollastres, que hi ha milers de pollastres, allà... Una explotació també d'aquestes... Hi ha un noi que és encarregadet, que està parella, que es desfa, no? Però l'home noi és molt així. Sí, el noi està molt talladet, fins que arriba un moment que diu, tu vols anar a buscar l'olivera? Tranquil·la, que jo t'hi acompanyo, i si cal, robo el camió del meu jefe. Sí, sí, robo el camió, i se n'hi va, en cap allà. Però ja saben on t'està ara. Sí, clar. I aquí és aquesta la... Estic fent una destrossa amb la pel·lícula. No, no, perdona, no. Mira, jo... Això, perdona. Si llegeixes la ressenya, t'expliques això. Tu vas fer bé, però el Jove va fotre en baza, va fotre en allà, la cullarada, i al final esteu explicant... A la calla, a la calla, hombre. El Drem, l'espoider. Ja ho va fer la Xina. Ja ho va fer l'espoider. Sí, home, i tant, que cal la beure. Hi ha una directora que ja és prou, i l'hi he fet el bollet. No, és un film... És un film que va a tocar-te l'olivera. Era per una altra directora, ara. No busquem cap crítica social. Tot i que pot haver... Pot haver alguna cosa, no? Va a tocar la fibra sensible de l'espectador. Ja està. Va per aquí. I no li busques res més. No és pretenciosa, no és... No busca tampoc més del que dona. A mi ara em sediosa. A mi el que em fa molta gràcia és aquesta connexió avineta, no? Sí. Aquesta és una realitat que ve, que jo a vegades m'agradaria experimentar. Alguna anècdota dels 3 que tinc. Encara són jovenetes? Home, hi ha una escena que és molt entrenyable. No, perquè diu que té 10 anys, tu. Hi ha una escena que és molt entrenyable, que és la neta, quan és petitona. I a l'avi li fa totes les marraneries a l'avi, que li pinta les ungles, li pinta els llavis. I veus a l'home amb els llavis pintats. I a l'home es fot uns fars de riure amb els llavis pintats i les meves pintades. Ja saps com has d'interactuar amb la teva neta. La teva neta, oi? Volem fotos, eh? Ja s'ha participat en el joc. Ja et veig venir amb les ungles pintades i amb corones a princesa, eh? I això meravellament. És com que ha parlat a l'avi, de la neta, als altres a la còntar... No, perquè... No sé si dir-te que és potser l'única neta que té. No en té cap altra més. Els altres són els fills, un fill solter, i ja està... No, no, però... Molt bé, eh? Bueno, ens queden els 6 minutets. I a temps de comentar una pel·lícula, també molt petita, David, que també és espanyola, és un otoño sense Berlín, un otoño sin Berlín. És una pel·lícula també d'una... d'una... directora, un novel·l que es diu Lara Izajirre, no dic malament, no és Izajirre, Izajirre, li falta l'1, és curiós, és aquell que... Ho he mirat bé, la TV, si vaig mirar bé, perfectament. És una pel·lícula que ja, realment, ja no està al cinemes, està amb DVD, i que ja ha passat amb aquest mercat, però que va estar justament estrenada en el moment dels Goya. És la millor actriu revelació. És una noia que es diu Irene Escolar, que és una noia, vull dir, que és coneguda, que l'hem vist en unes quantes pel·líquers, així, sobretot, més d'aquestes, més amb la línia, més de joventut, i el nano, que també... aquest nano és que les d'hòbica es diu Tamar Novas. I és que és d'aquelles cares que dius, mare, adeu senyor, aquest nano li veig jo amb sèries, és una persona, vull dir, increïble. La pel·lícula és una pel·lícula que es devia amb una zona del nord, a la zona de... de Pagisbas, no? I ella, aquesta noia, que és una noia bastant jove, ha de tenir uns 21 anys, aproximadament, ve de Berlín, ve de treballar de fora, i ve aquí, i llavors es troba que no és ben rebuda a casa dels pares, a casa del pare i del germà, el germà sí, però el pare, a la Ità, com ell diu, s'ha de mirar de raull. A Ità, sí, sí, és com li diuen. A Ità és com es diu pare, jo tinc cromildia. I llavors... i llavors el que és el... com allà pensa que no serà ben rebuda, encara que el pare s'ha de mirar de raull, però l'acaba rebent bé, evidentment, se'n va a casa del seu ex, que ha compartit moltes estones a Berlín, fins que ell decideix venir-se cap a... cap a... cap a casa seva. Què es troba? Es troba amb un nano, un ex, que li costa obrir la porta, que li costa tornar a interactuar, és una idea que està passant una depressió, ho fa magníficament bé, aquest nano. És a dir, et creus perfectament que està passant per una situació complicadíssima, agorafòbica, no vol sortir al carrer, no vol que entre ningú a casa seva. No vols a fer res, ella escriu contes, i llavors el més meravellós és que la pel·lícula, la directora, li encasqueta per l'enclà, una càmera aquí al costat, tota l'estona, a la Irene Escolar, com el que diu la cosa, i la va perseguint. Això és tan complicat, és tan difícil de mantenir aquesta objectivitat, per això va guanyar potser el millor... El hijo de segur, també. Exacte, és aquesta línia. És una pel·lícula que també tinc prevista, la comentarem segur, que la vull veure. I llavors està col·locada, i llavors és aquesta mena de percepció, una pel·lícula petita, amb la qual és aquesta manera d'ella intentar retornar, després de ser imigrant amb aquest espai, com tornar a integrar-se amb una casa que no és ben rebuda del tot, amb un ex que intenta recuperar aquesta relació, acaba visquent amb ell, però són com amics. Hi ha un moment que interactuen, que es tornen a fer un petons, però ell no vol estar amb ella, a vegades sí que vol estar. Surt té com petits pics de bons moments, llavors és aquesta ella realment que lluita constantment perquè surti d'aquest forat. I no hi ha manera, la mare, per exemple, d'ell no la deixa entrar a la seva mare, no sabem per què. Ella inicia una relació amb una criatureta, vull dir, donar classes, i aquesta criatureta li dona aquest punt maternal, una criatura que li dona la torna d'una manera meravellosa, és una pel·lícula petita, però està tota plena de sentiments trobats, de lluites personals, i és una pel·lícula i no dirà res més elíptica, i si enteneu per elíptica el concepte de, no ho vull dir més, perquè és l'intent per un costat de retrobar-te amb el teu món, i hi ha un moment també de la fugida, és aquesta doble percepció que tens, quan la veus, quina naturalitat, quina petxoca té ella davant, no és com si no portés la càmera, i és una cosa més incòmode del món, estic convençut que tenim un col·lega, i que tinguis que fer aquelles cares, aquelles posicions, és totalment molt gran aquesta nena, vull dir que serà una de les grans actrius, crec jo, de panorama, de ser-hi, per què és que... Va guanyar la millor actrius revelació. L'altre que va guanyar va ser la Natàlia de Molina, que va guanyar partitxo i comida, i és una cosa més consagrada, però aquesta és com nova, que no ha fet gaire coseta. Va fer un discurs, me'n recordo molt, molt cuarell. Una de les graccions dels seus pares, que vaig quedar de costès, molt academicista, un discurs molt costès. És que més actua d'una manera... És que no sé, no sé per què... Una dicció molt bona, molt perfecta. Sí, és absolutament una... De bona escola, això que diu. De bona escola, és enllò. Però i la pel·lícula en cinc d'això, que estava comentant bastó a la millor de la incertesa Arbollaín, que són pel·lícules que no tenen grans paisatges. Sí, sí, sí, sí. Vull dir, són coses que passen amb cases, no vi de petites, no habitacions brutes espais. Se'ns acaba el temps, tu, com sempre. Vinga. La setmana que ve, doncs ens en retrobarem una altra vegada. Sí. Doncs com sempre, sinó anem malament, sinó ens en retrobem, no? No, sí, no anem bé. Ens veiem, ens sentim. Ens veiem. Vinga, adeu-siau. Gràcies. El just de la fusta. Parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva.