Babilònia del 2/6/2016

Bona tarda, benvinguts a Babilònia, un com més, fèiem números, fèiem una estoneta amb la Rosa, què tal? Hola, bona tarda! Molt bé! Hola, bona tarda! Ens falten 3, no? Em sembla que no em vull equivocar. 3 dies, 3 programes. Amb aquest avui. Amb aquest dia seria bé el nostre... En té penúltim, no? Seria gaire bé. Sí, comencem la qüestió. Ja per acabar la temporada i esperem, lògicament, i clar, que tornarem a partir del setembre, no? Tornem habitualment sempre, no? Ostres, ja ha començat a parlar de vacances, que se'n fa estrany, eh? Quants anys portem a la Babilònia? 3 anys, deu ser aquest, el tercer? Sí, crec que sí, no? Sí, sí, segur. 3 hores de temporada, segur. Segur, segur, eh? Que bueno, que ja portem anys i anys aquí, eh? De què rai ho desvernos, quants anys? Sí, sí, des de l'any 95, jo des del 96, segur. Jo, un o dos, abans. Sí, sí, sí, 94, i la Rosa em sembla que fa també 10 anys, deu fer allà, no? Una cosa així, si ho deu ja, sí, també. 12 anys, no està mal. Sí, sí, sí, és allò que ja són veterans amb aquest tema. Fantàstic. Doncs avui farem com dos temàtiques, no? Parlem de literatura, parlem de cinema. Des del programa ens ha tocat aquesta vegada, segur que sempre canviem, parlem d'exposicions, parlem de teatre, parlem de música, parlem de moltes coses, i aquesta vegada ha parlat, parlem de literatura, que ens oferà la Rosa i el David per separat, la Tierra que pisem, ens ho comentarà la Rosa, de Jesús Carrasco, i el David ha llegit una cosa una miqueta friqui però que mola, que és Buenas Noches i Saludos Cordiales. Sí, sí, no ho sé bé. Dalt Vicente Ferrer Molina, David Abra Zafarolas, que és com una cosa així, no? La metracerilla. Caso que has parlat amb un comentari al David. Ai, perdó. Pica què? Me apilas. Abra Zafarolas, me apilas y qué? La metracerilla. Això és boníssima. Ja sabem. Aquesta no la sabia. Parlem de cinema de novetats com El Hijo de Saúl, duríssima, la comentarem, i també del llibre de la Selva. Altres pel·lícules, LFN, Shine, La Bruja i Contracorrient, pel·lícules, totes elles, molt interessants, sobretot jo crec que bastant directors alternatius, directors d'aquesta línia més independent, i que marcat èpoques. Això és molt important. Però abans comencem amb aquest llibre de la Calla de Rosa, Jesús Carrasco, La Tierra que pisamos. Què tal, això de Rosa? Fantàstic. Magnífic. Ho recomano moltíssim. És una descoberta. De fet, és un autor que és relativament jove, perquè és de l'any 72. Va néixer a Badajoz. Ara que et passa, està vivint a Sevilla, però va néixer a Badajoz. I la crítica i els lectors les estan començant a considerar com un nuevo del llibre. Sí, sí, sí, home, no és ni normalment general, però un esquí de llibre, ja sabeu que. Però és un escritor que val molt la pena, se li ha de seguir molt la pista. Aquesta és la segona novel·la. Us recordo perquè la gent segur que per Sant Jordi, ja ho veu, és aquella portada de color blanc de 6 barral, que són aquelles botes militars amb natura, com a herbes i una flor. És aquesta novel·la. És la segona novel·la que ha fet ja. La primera va ser Intemperi, que també va tenir un èxit impressionant. És Intemperi, és aquest senyor. Mare de Déu, senyor. Intemperi, doncs ja està. És una cosa xuta, la montanya, el campo. Clarament, sí que recordo a mi que t'has personatjat. És un pel·lícul. La història, bàsicament, no desvelaré ni molt menys, però si el que se sap ja és de bon principi, se suposa que estem al segle XX o XX, espera. El començament és al segle XX més o menys, a Espanya. Espanya resulta que ha estat anexionada, o sigui, és ficció seria. Ha estat anexionada per una gran potència que s'està expandint per tot Europa, però a base de força. No es diu d'on ve, no es diu d'on ve en aquesta força, un dia hi rompen allà i ja se'n porten a tothom, ja està. Però arranca així. És una força dominadora, que llavors, com apremi amb els seus comandaments, doncs el s'hi regala una possessió a l'extremadura, a Espanya, aquí a l'extremadura s'hi regala una possessió. Una d'aquestes dones es diu Eva Holman, que és l'esposa d'un d'aquests els militars, i ella posa'ns allà tranquil·lament, allà amb la casa que li han regalat, amb el seu terreny, amb el seu hort, amb el seu camp, la mar de bé, disfrutant, gaudint d'aquella retiració, d'aquell descans, d'aquella jubilació merescuda del seu marit, i ella, com a dona, és xemplada també d'un militar. Fins que un dia apareix una persona, allà amb el seu hort, a través de la reixa, d'aquelles valles de fusta, llavors apareix un senyor i s'instala allà. A partir d'aquí ja és tota la història, reconstruir aquella gent, els dominadors estan allà, i el partit d'aquest senyor apareix aquí també, i el que podia ser d'entrada com una menaça, i ella de fet podia haver trucat perfectíssimament a la policia que tenen ells, els militars, i de seguida els l'haguessin detingut, i el faria desaparèixer o jo què sé, però ella no ho fa, i aquí és un terreny que tot, ella no ho fa, i llavors és el coneixement que fan aquestes dues persones, mica en mica, com es van apropant, no cal tampoc parlar massa, entre ells vull dir, no cal utilitzar massa les paraules, perquè dues persones s'entenguin, a més veus el tipus de persona que és també el seu marit, a mi de què va avançar la novel·la és Horin, no només era un militar trapeïchador i conqueridor a l'Oestia, sinó el tipus de marit també, el tipus de persona. El vocabulari és preciós, és molt ric amb vocabulari, vocabulari de la terra, vocabulari dels arbres, vocabulari per descriure les persones, com qui no vol la cosa, tu planteja tot i dius, ostres, tot el nivell de syntax i el nivell d'élexic és impressionant. Ha tingut moltíssims premis, és una novel·la que, a més a més, ha estat triada, ja l'últim que ha tingut és el Premi de la Literatura de la Unió Europea, també, del 2016, i ha tingut moltíssims premis, jo crec que m'he rescut, m'he rescut. Bueno, és que és un descobriment del panorama literari amb castellà. Alguns premis, per exemple, el Premi de l'any, que era el Premi de Libreros de Madrid, el Premi de Cultura, Art i Literatura de la Fundació de Estudios Rurales, l'Engris Penn Award i el Prix Ulysses a la millor primera novel·la, també ha quedat finalista en premis de Literatura Europea a Holanda, a França, a Espanya també de diferents, i en l'any 2013, el país també el va triar com a llibre de l'any, i a llibre de l'any, ha estat... bueno, ha estat seleccionada com una de les millors llibres, també, traduïts al rei Neunit, i la novel·la Intemperi, que el Cescó Benedit, que tu sí que t'havies llegit també, Intemperi ja ha estat traduïda a una vintena de llengües, i a més a més, sí, ja estan venuts els drets perquè serà portada al cinema també pròximament, jo ara estic llegint també Intemperi, ja us ho comentaré, és l'autor que s'ha de tenir en compte, de debò que sí, i ha dit que és molt agradable d'alegir, Déu-n'hi-do també la duresa de les coses que explica, i com una mica... Intemperi també és una temàtica similar? Jo ho estic començant a llegir, i d'entrada sí que també és una situació una mica extrema, d'entrada és un nen que ja veus... a les primeres pàgines ja veus que ha marxat de casa, perquè s'està amagant, s'està amagant, ahir a la natura també, i curiosament s'està amagant de la mateixa manera que ell després, el L'Eva, que és el protagonista de la Terra que passam, com ell després fa com una mena de caos a la Terra, i ell s'ajupa allà i s'enrosca allà, i queda ja com si fos la postura fatal, no? Sí. Fos igual, el nano s'ha construït també com una mica de magatal per poder marxar i fugir de casa, de moment ja estic llegint això. Sí. D'Intemperi, que dic que, bueno, això, que l'intemperi ha estat... ha estat traduïda a una vintena de llengües ja, i que es farà la versió cinematogràfica. Ah, molt bé. Sí. D'Onidó. O així llegint també, ja, quan acabi. Aquest llibre, això de la Terra que passamos, és el que es diu una ucronia. Una què? Una ucronia. Ucronia. En comptes d'una distopia o una utopia, és una ucronia, és aquesta cosa de plantejar un món fictísi, fals, no existeix. Això, en teoria, és una invenció, absolutament. Però... I a partir d'aquí, doncs, bueno, aquesta societat inventada, és això, és aquest concepte, és un concepte que és nou, que està molt de moda, i hi ha moltes pel·lícules, que són ucronies, com això dels jugadors de l'Âmbar o d'això. Però això són distopies, també. Distopies, és que té aquests noms, diuen ucronia potser distopies el mateix, el millor. El distòpic és un futur fotut, digue-m'ho així. Exacte, i això és un futur fotut. Això és una cosa com bastant que podia ser passant qualsevol moment. Per això imagino que es planteja aquesta diferència, no? És una simulació que dius, ostres. Sempre has vist com... jo què sé, a l'imperi espanyol, a Sud-Amèrica, no? Sempre t'has vist com el conqueridor... en canvi, quan et toca estar com el conquerid, i el xafat allà totalment dius, dius d'una idea, això fa pupa. I et pot passar, crec que et pot passar. En el cas d'intemperi, no, eh? Intemperi és una història, ja veuràs. Ja està, no dic res més, ja veus que és rural. I a partir d'aquí ja veuràs que això no és cap distopia, ni cronènia, res, una cosa... Vagues agradat d'haver començat primer printemperi, que és la primera, però no importa. Però jo crec que... No tenen roba, sí. Sí, no, no sé, jo... Perquè jo tinc una mica llegit els dos, és clarament recordat explicar la història, aquesta, que velles, i m'ha dit que és la mateixa forma d'escriure, és una forma d'escriure bastant seca, però és com una mica el que li passava al Pinyol, no? A Bertha Sanchez Pinyol. A jo a Pandora en el congo i tal, que té una forma d'escriure, vull dir exacte, com molt així, no? Doncs com molt... No crec que no s'hi involucris, sinó com... No sé, bastant distant, no, no és una... Jo ara estic llegint un llibre, per exemple... És el narrador objectiu, i tant és el narrador que ho veu tot. Això mateix. I tu ho saps tot i que mica en mica et va tallar les històries o els personatges. La història del fill d'ella. Exacte. I això no passa. Ja en saps autors, com per exemple, jo estic llegint una, que ja el comentarem la setmana que ve, de Víctor de l'Àrbol, la Vispera de Casitodo, no? I bé, i és que té una màgia que tothom escrivint, no? Vull dir, estem parlant de novel·la negra, però a la vegada té una màgia a l'hora d'escriure, que dius, és meravellós, no? I llavors, això ja en canvi, aquí, encara que tinguis uns tocs determinats del que sigui, que en per no desballar res, tant a intemperi, sobretot, no, doncs té aquesta sensació de dir, quina fredor que vas a llegir el llibre i tinc una sensació com de fredor, no? Sí, però jo igual he tingut una sensació que a Casitodo t'impacta més. Clar, clar, és que és això. Perquè és com si tu estiguessis descrivint la situació i els fets. Clar. I tu dius, ostres. Puf, de un i dos, no? A mi això em passa com si... I la situació és molt forta, ojo, és una guerra, és una invasió, és una opressió, és amb el que suposa de matar qui hagin de matar. Encara que sigui diferent a la temàtica, però és com llegir un thriller d'aquests nòrdics, no? No dic Pierre Lamet, que és un altre concepte, però l'Àcel·Lars són ja aquesta gent que està per allà dalt, que és així com molt més distant, és a dir, aquestes sensacions, quan llegis un llibre, d'aquestes característiques, doncs una mica a mi em recorda, una fórmula així com molt de cap allà. Però bueno, maravillós, tots dos. Sí, maravillós. David, Jose Maria García. Bé, sí. I ara posa't en situació. No, no, no. Això és una... Digue'm, això és una biografia... No es pot dir que sigui autoritzada, però és consentida. No és una biografia no autoritzada, però sí que és consentida, perquè fins i tot el protagonista ha parlat al respecte del llibre i l'han entrevistat a diferents emissores de ràdio a causa d'aquesta biografia, i ell s'ha prestat a part del llibre i tal. Tot i que ell no ho ha escrit, doncs, i no ho ha autoritzat, com diu. Però sí que d'alguna forma sí que està al cas, i bé, i diu que el que el llibre escriu, doncs, bé, és la veritat. Pugui agradar-li troços o no li puguin agradar mai mateix, no? El llibre, bàsicament, és una biografia de la seva vida laboral, d'aquest periodista que va revolucionar la ràdio i el periodisme esportiu a Espanya, sobretot al principi de la transició, on es va bragar amb un diari que sembla ser que va ser una cuna de molts periodistes, que era el diari de Pueblo. Sí, sí, sí, que va ser un dels clàssics. Sí, sí, sí, és bo que si tot i és ser un diari controlat, evidentment, pel rei infranquista, doncs és bo que seus dirigents tenien una mena de l'excitud que els periodistes poguessin anar més enllà doncs que la censura... Un segon. Això es veu a Cuentament. A la sèrie que està a Cuentament, que el fill treballa al Pueblo, a un dels fills de l'Alfantàntara, i es veu perfectament això que se'ns explica. Per un costat el que és el plantejament del director de voler fer notícies fora del règim i a la vegada el control del règim. És genial, és genial com es planteja. Doncs allà es va bragar aquest home com a periodista i evidentment era un palló que amb un ego molt, molt potent. Massa potent, potser i tot. El que passa és que bé, això... això li va donar... el va impulsar, però l'hora també li va crear molts enemics i per ja on passava, allà xucava molta gent. Potser a Mego és igual que ell, però potser d'alguna forma, mica en mica es va anar a saber en creant... potser també tenia una mena d'audàcia, no? A l'hora de... de... d'imposar noves formes de fer periodisme. Ell feia una cosa que era que ho havia pres del... bé, el... catalanofòbic Bobby de Glaner que va ser el seu mestre i que era, doncs, entre cometes, s'ha agrestat l'entrevistat. Si tu volies... que ningú et fotés diguem-ho així, la primícia d'entrevistar algú, però simplement el mioto l'endulles a casa teva ni que fos adormir a casa teva. I sí, sí, sense cap problema, se l'endulla i... i així ho feia. I així que no pigue, no ho expliquen? Sí, sí, sí, clar, no, no, i el tenia controlat i... i així també tenia assegurat que l'últim moment, l'entrevistat, en casa que fos allò, una primícia escandalosa, no s'ho repensés i no aparegués pel programa, no? Mm-hm. Són tècniques, no? Sí, sí, sí, sí, no, no, no, veiem, el llibre te n'explica mili, mili, unes, no? I sobretot t'explica forma, o sigui, t'explica més aviat els períodes que van estar en diferents ràdios, no? Primer l'ACER, després l'Antena 3 Ràdio, que la va fer pujar fins a les cotes màximes d'Audiència Espanya, després va marxar d'allà, perquè la van malvendre el grup prisa i clar, per ell, prisa era l'enemigo, no? El Jesús del Gran Poder, que era el senyor Jesús Polanco, que era d'amor de prisa, doncs, evidentment, ell no, no hi comprava, i quan li van fer una jugada i tal, i li van vendre l'Antena 3 al grup prisa, doncs ell va desaparèixer allà i va anar a parar a la Cope, que era una misura que, a la qual, no tenia tant poc massa relacions, però després, evidentment, la va fer créixer. Bàsicament, era un periodista esportiu, eh, que sí? Sí, però no tenia mania... Una de les coses que ell feia és que si, per exemple, hi havia un aconteixement social de la mena que fos, per exemple, la 23F, o coses així, ell no adoptava dedicar el programa esportiu a aquella temàtica. Tot i que fos esportiu, eh? És igual, ell... Sí, sí, jo l'escoltava, jo quan era un noi, en el seu moment l'escoltava, i més que res, moltes vegades per... sobretot com per Diol Madrid, òbviament, perquè no deixava t'hi tirar com a cabeza. Jo era un... passava la dalla, aquell home, i es carregava... a tot Déu, es carregava a tot Déu. I bé, passaves en estona, i just abans d'anar a dormir, escoltaves això, i mira, i suposo que, com jo, molta gent ho feia igual. La ràdio, no? Sí, la ràdio. Bàsicament, poquet. No, normalment era entrevistat. Que allò sàpig que no ho va fer bé. Sí, sí, bàsicament. Com nosaltres, que nosaltres també som de ràdio. Jo ja vaig... El vaig de sintonitzar, ja, bàsicament. Valuts, i tal. Com va començar el seu piquet amb José Ramon de la Morena? Sí. Jo ja no el seguia. Espera't un segon, David, un segon, sí. Sí, sí. José María García. Buenas noches, señores, y saludos cordiales. Una jornada más negra, una jornada más tétrica, una jornada más dramática para el deporte español. El viernes de la pasada semana, don Jesús Giligil, exdirectivo del Atlético de Madrid, y en la actualidad, llevaba a los dirigentes de esta institución ante el julgado de Guardia. Una emisión de 400 millones... Bueno, era això, no? Sí, no, per exemple... Sí, la relació amb aquest home... Sí, tenia els tibajos, però després va ser gràmics, amics. Era un home que, per exemple, el que deien, amb el cara a cara, quan es discutíem algú, era molt acuberdat. Però quan... per amizores, se'n valentonava. Sí. I tot i, per exemple, molts dels seus amics, el Giligil, doncs van passar ser amics, i fins i tot amb el José Ramon de la Morina, quan tenia uns piques ja... Això recordo jo. Van acabar-se en amics. Ah, sí? Sí, sí, van acabar-se en amics. Es van enganxar, van dir, va, anem un dia a parlar, anem a sopar o dinar, el que sigui, i van acabar-se en amics. I... perquè també va ser una jogarreta. Va amb un moment que aquest home s'havia creat tan les enemistats en les cotes de poder, en les capes altes de poder, que... que li van fer, li van fer, la traveta, i es va quedar sense misura. I no va acabar... i totes les intencions de poder... trobar una altra misura i tal, no va acabar de cualla mai. No fa massa, fins i tot, en una entrevista que li van fer a RACU a Mallorribester, ell es vol feria col·laborar sense remuneració com a comentarista esportiu del programa, i el van acceptar i ho donen un any. Va estar fent col·laboracions un al mes amb el programa RACU. Llavors, no sé per quins motius ho va deixar, no? Sí, sí, sí. Home, hi ha una edat, però ell segueix buscant. Però, bueno, aquest home va fer... va ser dels primers multimillionaris de la ràdio, juntament amb el Luis de l'Holmo i d'altres, no hi ha l'Iñaki Gabilondo. Sí, no sé tot on es havia de ser. No ha tingut mai problema, no, no. No, no. Fins i tot, en discussions de... quan fa molts anys hi havia problemes entre les juntes directives entre el Madrid i el... i el Barça, doncs, d'això es veu que se'n va assabentar el Terradellas, i... Diu que un dia el truca el Terradellas, i diu, vingu-me a veure, sisplau. Sí, sí, van a veure el... el José María García el Terradellas. I li diu, vostè va anar al botano, perquè hi ha en el botano. Sí, al botanito, no? Sí, al botanito, que és bo per una mena de noractaronja que portava, i es va començar a sortir aquest mot, no? Diu, no, no, perquè és que... És baixet, és baixet. Sí, sí, és baixet. Diu, jo volia posar pau entre les directives, entre el Madrid i el Barça, i tota l'estona només parlant de vostè, i van dir, Òscar-lo, vostè, ja que sembla que aquí és qui talla el va callar. Sí, sí, sí. No hi ha un moment que tenia ell tallar el va callar amb molts aspectes, i fins i tot, bàsicament a part de la futbol, que és per el que potser sent més que el coneix, sobretot amb el ciclisme de la Volta Ciclista Espanya, veu un moment que fins i tot va... va monopolitzar, diguem-ho així, les entrevistes que realitzava en els protagonistes de la Volta Ciclista, no? Va tant, fins i tot amb males arts, també tenia la perfosca aquest home, amb males arts, doncs, les entrevistes d'altres a mesures que tenien tot el dret d'entrevistar aquí fos, Òbviament, i ell va arribar a aconseguir a instal·lar una mesura de la seva mesura, no sé si era en Tena3, a cada cotxe, del cap de Volta, de cada equip, perquè així pogués-los entrevistar en directe. Ostres. Sí, sí, sí, sí. No, no, és que m'abra. Seria com seria que tome, però el tio... ens sabia baixar, ens sabia lliure. Sí, ens sabia molt. El tio era una persona que, bueno, era una forma... Sí, sí, un tio molt exigent, també. Era molt exigent, però a l'hora també... Sígui, era molt fidel als seus, d'alguna forma, no? No, el lliure està força bé, està escrit així amb un llenguatge molt amè, molt anacdotat, molt anacdotat, i... És que hi ha tot un període de la ràdio, aquesta ràdio, vull dir, de la encarna, del José María García, del Luis Del Olmo, que encara estava afectiu, i aquesta afalera... Fàcil o caro Luis Del Olmo? Jo crec que hi ha. Ja hem passat a la ràdio. Sí, exacte, l'hem passat a la ràdio. Home, és que té 80 anys. És un tipus de gent que són aquests brontosaúrios del món de la ràdio, encara queda algun, a l'erreta i tal, i això que, bueno, que va fent i desfent, però... Clar, és que és això, que són aquests, encara, el de los Santos, encara està prenent voltes i tal. Jo sempre dic, no, com és el de los Santos que hagi agafat aquesta nia tan extremista, de dret a qualsevol persona que cal, a l'any 70, per de nia. Sí, era comunista, perquè tenia grup del treball, que era un grup superalternatiu, que anaven amb voles pel carrer fent coses raríssimes, vull dir, cap. Sí, jo fotre el tipus de terra lliure. Exacte. És un periodo del món de la ràdio, una miqueta... No diguem fos, però peculiar, si més que no. Passa que la món que s'envoltava aquest all, aquest palló, era la part alta, diguem-ho així, ella entrava a les amijores com una estar, però és que ho era, o sigui, realment, la ràdio no es multiplicava per molts números les ingressos en publicitat. Només amb aquest palló. Jo un dia vaig veure una experiència religiosa, absolutament, una religió, que dius, què passa aquí? Vaig treballar en ràdio-salut. I llavors va haver un temps que es va unificar ràdio-salut amb Ràdio Miramar, amb Cadena Cope, i no sé per quin motiu de Madrid van venir a instal·lacions de ràdio-salut a Barcelona, que estaven a la Diagonal, amb aquella època exacte, doncs tota l'equip del matí del programa de la Cope. I era? A veure, era el González Ferrari, un que porta ulleres, no és que era conegut amb aquella època que feia els matins, tal com que. I d'aquests també, d'aquesta línia, que ja sabem de què va la cosa. Jo és que no he vist tanta gent per metro-quadrat, és a dir, era com 40 persones amb una redacció per fer un programa matinal. Quan jo feia el programa matinal, jo no feia la veu, sinó que jo feia de productor i de redactor, i nosaltres feia un programa de 4 hores amb jo produxiu i redacció, una redactora, un locutor i un tècnic, eren 5, 4, 5, i els eren 40 i pico de persones. És al·lucinant, clar, era com, bueno, era totament disciplinari, i vas dir, què passa? És a dir, no s'ha acabat molt. Clar, clar, jo estava fent l'altre programa, jo sortia per radiosalud i van venir perquè venien de Madrid a fer una espècie de Barcelona, per agafar les instal·lacions, les van acaparar. Jo estava amb un raconet, amb una taula, ja amb una màquina d'escriure, que era una màquina que era encara ben ordinadors, i era una cosa així, i era una porrada, però això dius que són gent que per moure una cosa en demoure 50 tecles. És una altra cosa. És la forma de fer ràdio, ja està. No, el llibre està bé. Jo recomano que li agradi. Jo suposo que això fa gràcia que hagi escoltat aquest home per la ràdio. Aquí no l'haig escoltat. Jo no l'haig escoltat mai, sincerament. Per tant, una biografia d'aquest palló poc m'importa. Però les biografies a vegades sorprenen. Quina biografia hi ha a vegades? Perquè aquest home té un trasfons que jo no hi estic d'acord, però és un palló directe i clar, i em costa m'atre que potser manteixi. Crec que pot estar equivocat amb el que diu, però crec que el que diu per ell és la seva veritat. I això dius, ah, doncs mira. Clar, clar, clar. Molt bé, molt bé. Doncs seguim ara, passem al món del cinema i comencem parlant de la novetat, novetat de fa uns mesos, però vull dir que encara està amb Crecalsinemes, que és el fill de saul, el hijo de saul. Una paliva que, per ser el jaume, va a veure, no fa gaire. És un film hongarès d'un tal Laslo Nemes i portada, bàsicament, protagonitzada per un tal Guésar Roaring, que evidentment no el coneix, ningú va ja per aquesta zona. Bueno, és una pel·lícula, a veure, la gent parla del Lista de Schilder, com un referent d'aquestes pel·lícules vinculades amb l'Holocausta i tal, un dels referents, parlo, vull dir més que un agut i tal. I que, essencialment, doncs és una molt bona pel·lícula que fa Spielberg, però comparada, comparada amb aquesta pel·lícula, ja us dic jo, que és una mena de coses suau. Absolutament. M'hi ha per ser posat la musiqueta del Lista de Schilder, perquè no he trobat la del Fi de Saul, m'hi dius, sincerament, perquè encara imagino que no és fàcil de trobar per això d'aquest sistema nou de l'espotify, que s'escriuen per aquí nosaltres, aquests moderns, que som. I bé, doncs, bueno, és una pel·lícula que va guanyar la millor pel·lícula extranjera, els Òscars, va guanyar el millor premi del Jura de Cans, l'ha impassat, i és terrible, senzillament terrible. És a dir, és una càmera de l'objectiu absolutament, és a dir, està la càmera enganxada al cap d'aquesta persona, d'aquest personatge, que forma part de los sonar comandos. Sonar comando. Perdó, sonar comando, perdó. És que jo vaig llegir... La sonar és això. No, no, no. Però és que allà estàvem, quan jo estava en un garrés i posava sonar, sonar comandos. Potser m'hi confosi, vull dir, que són els que netejaven, no? Netejaven, bàsicament, els... Ben de fogoneros, no? Exacte, els jueus, i a partir d'aquí netejaven l'espai, i treien les robes, i es dediquaven a extreure-li les dents, una bestia, és una burra, no es pot dir una altra cosa. I llavors, a partir d'aquí, doncs és això, aquesta persona, és a dir, aquest grup de persones, que tampoc són res, que durant un temps els et donen vidilla, perquè fan aquesta feina, i després també els pelen. Acaben el mateix forat. Exacte, el mateix joc, no? I llavors, a pel·lícula, no hi ha concessió. No hi ha concessió a res. Ni a la càmera, ni a les persones, ni a un somriure, ni a res. És a dir, en cap moment, hi ha un somriure. Ja veureu en quin moment hi ha un somriure. No ho diré. Però és que no hi ha... És que com es pot tenir una càmera tan a prop, envoltant-lo 360 graus, vull dir, està aquí constantment, la seva cara, la seva mirada, el seu moviment, el seu cos, la càmera no para, és inquieta. I llavors, no hi ha profunditat de camp. És a dir, la sensació és que tu tens el clatell o el front o la cara d'aquesta persona, lògicament, està enfocada, però al fons no està enfocat. Millor que no estigui enfocat. Es veu, es percep, les coses, no? Perquè són gent de veritat. És a dir, en refereixo que no agafen ni ninos, ni rena, no? I quan amunten gent, és gent amuntagada. Que fa el paper i tal, i és gent amuntagada d'una sobre l'altra. És a dir, és d'una preclaritat que, menys mal, que al fons, insisteixo, no està enfocat. Perquè seria incultable. Mareja, mareja. I tant que mareja, de pel·lícula. Mareja, però un pebrot. I quan hi ha moments d'acció i tal és que és un operar córrer, més... És molt intel·ligent, el director. És considerar una obra mestra. És una de les pel·lícules de referència d'aquest any, s'ha de veure. Encara que sigui molt crua, has de passar-te una miqueta cap a dins. I, sobretot, insisteixo. M'endona el protagonista i et fa una panoràmica no gaire gran o d'espai. En el moment que apareix el protagonista, va buscar-la. És meravellós. Com ho fa? És una categoria, vull dir, que dius. I, a banda d'això, doncs, bueno, el fet és... una... com dir-ho. És a dir, aquesta persona, l'únic motiu per viure és... és que no sé dir-ho. No, no, no. Crec que ja sé de què va. És el fet de fer una cosa determinada per una persona concreta. I, a partir d'aquí, és com una mena d'obsessió. I, a partir d'aquí, és capaç de fer el que sigui per aconseguir que es faci aquest fet. I aquest joc, no, de realment del títol, el per què i el no per què i tot això. Una mica jo no vull destripar el tema, però és que val la pena. Quan ja no tens res a guanyar. Exacte, això mateix. Quan tens res a guanyar, potser l'un millor és una il·lusió dins d'un espai terrible. Aquí dos dies estaré cremant aquí. La capacitat de resistència o l'adaptació o la supervivència de l'ésser humà és bestial. I pots perdre moltes coses, moltes qualitats com a persona, però clar, està sobrevivint, estàs viu, per tant. El tracte és bestial, és d'absolutament, més maco que porc, gos, merda. És a dir, tu, porc, neteja això, estira'n pel terra, i allà la tot ple de sang i netejant allò i tal. I veus que no hi ha... Saps, vull dir, que no hi ha ni entre ells. Sí que hi ha una camaraderia, però és una camaraderia de insuportable, circumstancial. Vull dir, no... S'intenten entre ells, però és una mica també els abards. Per què n'assos vols, pulseres d'or, si és que no serviran per res? Que demà et pelaran, només s'agrada. Però per fer una cosa, saps? Exacte, la copdícia sabent que el teu futur és la mort. Sí, no té res a dir. I veus gent que encara actua així amb situacions d'aquestes, que el que has de fer és intentar, jo què sé, gaudir el màxim que puguis dins de l'atrament de pena, que és això. I que això no es repeteixi mai més. Això és una... El llibre que et deixes de casar res qual que fa també és aquesta reflexió, perquè és la banda dels que han estat invadits i han estat submesos, i presoners, i que estan fent amb els presoners. I pensaven que no passaria a tornar a passar això a la guerra dels balcans. I tornarà a passar és que no prendrem mai en aquesta vida, que tothom som iguals, i que ningú és superior ni inferior a ningú. Vull dir, que és un col·loi de la fórmula. Vull dir, ni sexes, ni res. Vull dir, ni que siguis d'Arabia Saudita, ni que siguis d'aquí, siguis dona, siguis nen. És que... S'ha matès, que l'india les casca, sota això, però per què? Sí, però fins i tot no cal anar a aquest extrem. No cal escrivar aquests extrems. Això, evidentment, és un extrem d'unes actituds. Però aquestes actituds, en un moment, les trobem el dia a dia, sense arribar a aquest punt, no? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Si situacions en què et tenen... et tenen en una situació desesperada. Sí. Evidentment no desesperada que t'hagin de matar, no? Sí. Però si desesperada, que no saps per exemple, si et fotran fora de la feina, la mateixa feina et tracten... et tracten de manera de ni gran. Sí, sí, sí. Són petites actituds que en una situació com una guerra, com va passar els anys 40, doncs poden arribar... poden amplificar-se i acabar, com van acabar. La majoria de recometes funcionaris que gestionaven els camps de concentració, eren funcionaris. Ells simplement executaven ordres que els hi venien de dalt. No esperaven a pensar, jo crec que ni volien parar-se a pensar, que és diferent, que és allò que estaven fent. Perquè evidentment, si haguessin parat un moment a pensar-s'ho, s'haurien sorrat. No haguessin pogut suportar. No, simplement no discutien. Simplement... Formaven part d'un engranatge de l'aparell de l'Estat, com avui dia podem dir d'altres coses, i allò simplement venia a l'ordre de dalt, ells gafaven, l'executaven i punto. Fos quin fos el resultat, no? Clar. Els All of Edgman, per exemple, que després els van enganxar els realistes i se'ls van endur allà, i ja van... això... a justiciar. Doncs jo els considero un funcionari, una peça més de... quan realment havíem dius, no, no pot ser mai només un engranatge, no? Tu tens... pots discernir del que estàs fent si està bé fet o no està bé fet. I tens dret, i tens l'obligació de desobeir això i lluitar a la contra. Canviem de tema que estem molt tristos. I si us sembla re, posarem dos minuters de bit de la banda sonora, l'has trobat de les moltes que hi ha del... del llibre de la selva. Ah, molt bé, sí. Doncs aquí tenim una cançó amb aquest rotllo, si swing i tal, una mica ens animarà. Al baló. Ara, re, dos minuts i parlem de llibre de la selva. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Vuelta, vuelta y empezar. Caminar es como bailar. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Vuelta, vuelta y empezar. Caminar es como bailar. Caminar es como bailar. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Vuelta, vuelta i començar. Caminar es como bailar. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Caminar es como bailar. Ahora, cazurro de oso. Atento a este ritmo. Bueno, una mica ens hem animat. I ara el David ens animarà més explicant-nos en lliure de la selva, però la versió nova, la que han fet aquest any 2017. Sí, el realitzador és el John Fabró. Qui és aquest bon home? És el que va dirigir la primera film del Iron Man. Ah, vale, vale, vale. Ah, doncs... No, no, no, ei. No està mala, aquell primer ironman? No, està molt bé. Li va saber trobar... Jo creu que va ser que li va donar l'impuls de personatges Marvel, que a partir d'ara ens estan, potser, ja, saturant. No, que és la gran pantalla. Però, ostres, li va donar una... una visió, ostres, molt canyera, no? Sí, sí, sí. També va ajudar la tria del personatge, que és el Robbie Downey Jr., que potser és el personatge més... més carismàtic, diguem-ho així, de... de tota la... el pantalla aquest, no? I aquí, bé, aquí, és una adaptació de... de... de... del llibre de la Selva. Sí. Rodyar Kipi. Ah, sí, del... Del Rodyar Kipi, sí. John Rodyar... no, com has dit. Bueno, sí, Rodyar Kipi. Sí, sí, sí. I... i en aquest cas... En aquest cas, ostres, sí, és... és... és que et satura, no et satura. Ens explica la història del... del Mugli, que és un nen, diguem-ho així, que queda sola a la Selva. Sí. I que és adoptat per una... una manada de llops. El recull, una pantera que es diu Baguira. Sí. I el cedeix, doncs, a una manada de llops, perquè, diguem-ho així, d'alguna manera, considera que és l'entorn més social dins de la Selva. De la Selva, clar. Vale. D'alguna forma, són més... més solitaris. No hi ha anar la fans, però, clar, un nen amb una... No, anar a la fans, una quadra més. I a més, són mamífers. Sí. I llops, també. No, no, està prou bé, però clar. I el format de la pel·lícula, que són personatges reals... Sí, sí, són personatges reals. Hi ha personatges reals. Sí, hi ha personatges reals. Sí, hi ha personatges reals. Hi ha personatges reals. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Hi ha estereotips de personatges i d'actituds humanes clavades allà al mig de la Selva, no? Ah... Osovalu, pues, és el... el vividor, el cara dura, una mica. Els llops és la part social, seriosa, l'anada de llops. Els elefants són la part més mítica, més legendària de la Selva, perquè, segons ells, amb les seves accions, van crear la Selva, i tot plegat, i l'aigua, i tot. I, després, ja, la part més... més dictatorial, que és la... el tigre... xercant. Ah, sí? Sí, sí, sí. És el depredador, el que sempre està allà. Sí, és el que diu, no, no, tu no ets dels nostres, i tu aquí no t'hi volem. I, a més a més, et faré... et faré casera, no?, a la que pugui, perquè hi ha un paridó com de Gràcia, que ni tan sols ell pot trencar. Perquè és una crida de... d'humà, eh?, i com... Va ser un humà... És com un codi, és com un codi... No, no, bàsicament és per ressentiment. Com un humà li va desfigurar la cara. Ah, va bé. No explico més. Sí, sí. Doncs ell va contra aquest xavalitor. I és... la pel·lícula... no decau en cap moment. Tots són moments... Ostres, xulos. És aquelles pel·lícules que quan comença dius Ostres, a veure què m'explica. Que tinc ganes que m'expliquin coses, aquest film. Està molt divertit. Però segueix una mica filparranda que seria la pel·lícula de Walt Disney. No, no, el film... No acaba igual que el film. Jo també ets a dir que el llibre de la Selva va ser la primera pel·lícula que jo recordi bé vist. On de? Sí. En la versió del Walt Disney, de llalgo. Sí, sí, sí. I l'altre era el cinema gàter de San Boi, que ara m'ho recordo. I aquell film acabava, que ell era un noiet, i deixava la Selva perquè ja veia una noia i s'anava a darrere de la noia. Porta-me la civilització. Aquí no, aquí és... No arriba tant més enllà, sinó es queda en aquell... Ja entenc que no pot pertany a la tribu dels llops, perquè ell no és un llop. Però s'està amb els seus amics, amb la baguira, la galòs i tal, el balú. I bé, i segueix la seva vida a la Selva. I aquí acaba el film. No va més enllà, com el... Però és que no li cal. Vol recomano, per anar amb família, amb més petits, que s'ho passaran la mar de bé. Fantàstic, doncs la veurem, a veure què tal. Rosa, una altra vegada ens anem amb un punt dramàtic. El que ve després tampoc s'assigui molt. Hem de parlar d'Elefant, que us va ensant, té la pel·lícula. Una pel·lícula de l'any 2003, almenys el 2003 va ser quan la va presentar a Can, i va guanyar la palmador a la millor pel·lícula i al millor director. Quasi res. Perdona, també aquella càmera que no parla per seguir-los, oi que sí? Sí, exacte. Juga molt amb la càmera, des de les dues visions, des de la càmera que primer comença un noi, o una noia, o una parella, entra a l'institut per exemple, l'està seguint, com passa dos al matí, o una sèrie de... que es trobam alguns amics al pasadís, el que comenten, no sé què, si entra a classe o la biblioteca. I ara hi ha un punt, que la càmera deixa aquest personatge, agafa una altra, i també el va perseguint. L'institut, bàsicament, està transcorret a l'acció a l'institut. El hijo de Saúl. El que t'estim dient, aquesta línia, el matí és molt semblant, però amb l'altra línia. Hi ha una miqueta de diferents perspectives. Ostres, què passa amb aquest nano? És molt freda la pel·lícula. Sí, sí, sí. És molt freda. A més, aquell institut és enorme, i el campus de fora també ho és, però si aquí triguen un dia a arribar a classe. Oi, que anava un d'ells amb una samarreta del Toro de Osborne. Sí, la portada del cartell de la pel·lícula és això, per darrere per l'esquena, i la samarreta és de color groc, i el Toro, aquest, és el negre, que jo deia, ostres, això, aquí, què té que veure? Mira, aquí que ara està de moda portar esloqüents amb l'anglès, o amb el que sigui de l'Òndia, o el que sigui de l'estat d'units, i allà, mira, ja portaven el Toro, doncs mira el que hi ha. Les modes van com van. Sí, és superoriginal la forma que té, de recordar una miqueta a l'institut i veure les interrelacions entre els alumnes, una miqueta amb els professors. Pràcticament els professors no surten. I va avançant, va avançant les aficions que tenen, estàs superben equipat a l'institut, tenen laboratori de fotografia, fa allà el revelat de les fotos, perquè és molt que hi ha una assignatura, fins i tot, i veus com un dels alumnes sí que està amb la seva càmera, fent fotos als altres alumnes, com després va i les de la Isabela, com té una biblioteca, que té un idò la biblioteca també, que si vos també pots anar ja a fer ajudar, el tipic de les noies del passadís, que si vos en comptes d'anar, o quan sortim d'aquí, ens anem de compres, perquè jo no he quedat amb el noi. Ai, no, tothom era una de les amigues de venir amb nosaltres. Sí, les coses típiques d'aquestes edats, de les noies, els nois també veus la relació entre els nois. El noi, el protagonista, el que entra primer. A veure, protagonistes, és que realment no hi ha protagonistes. Tots estan allà, tots són en part. En partit d'un que està a casa, i llavors va cap a l'institut, però de fet tot tenen la mateixa importància. No és que hi hagi així protagonistes. Doncs la relació que té aquest amb el pare, no veus que el problema que hi ha, que el pare té un problema amb la vaguda, que hi ha vosaltres, el nano preocupat, arriba a tard a classe i està pendent de... El nano que ha de fer veure, que ell és molt despreocupat, i que va, es preocupa moltíssim per el seu pare i queden els gens que la vinguem a buscar i tal. Fins que arribà el moment que mica a mica va introduint altres dos personatges, i ja veus que entren, així vestit com de capoflatge, i hi ha aquells vultors grossos que llavors transporten la guitarra, que porten aquí, no, la guitarra. O sigui, ja venen tots per trexats, i a més aquest nano que surt a l'institut, i aquests dos que entren, ja li diuen, eh, vaig d'aquí, que això serà dur. I clar, a totes que va veient que arriben, i no entreu, que ara es formarà un aquí, i senzillament comencen a disparar. O sigui, són armes, són armes, són armes de la tràmada. A veure, no és explícita. No és explícita amb el sentit que no perfeleixen. Això només. Algú en concreta, algun puntual, perquè veig que realment és una matanza el que està fent allà. És una casera i és una matanza. I són, però són els dos nois, els dos nanos. I no sé si és que intenta fer veure el per què s'ha arribat aquesta situació, el per què aquests dos nanos superjobes que poden tenir jo que sé 14 o 15 anys, són menors de 16 anys. I són armes per internet. Estats units és superfàcil. I ara encara més, cada vegada més. Mira, fa por que s'estava debatent, o encara s'està debatent, i amb el candidat aquest que té el senyor. Dono el tram. Imaginat. És tota aquesta. És igual, van perseguint a tots. La idea és que us acabem tothom, i amb els professors, i amb qui sigui. Aquí sí que hi ha llavors un professor. T'involucre el director. Em refereixo que té entre dins del que seria la metança. La càmera, a vegades, estàs veient gairebé com si disparés la pròpia càmera, però te l'està posant aquí també. T'estàs empassant, ets tu l'assassí que estàs fent això. Exacte. I com que està també ho agafades, la diferència de les personatges, igual s'ha acabat deixat que acaba de matar aquí a dos altres empassadis, i desulta que ara t'enganxa amb una altra amb la càmera, que és el que estava despistat, i ara va cap al joc dels fets. Sí, sí, sí. I l'única cosa que torna una mica a la pista, perquè dic que a part de com està tractat, des del punt de vista de la fotografia, de la filmació, és el tema que no sé si és la violència juvenil, o la jovenilitat adolescent, o el per què s'arriba aquesta situació. L'únic que veus que són donant-nos una mica molt enadaptats, jo què sé, que en realitat es veus que estan tots molt fets i que tampoc hi ha molta pinya entre ells. Són tots molt individualistes. Però és que és aquesta joventut. D'aquella època. És que només és quan es carrega amb el professor, que sí que diu, nosaltres vam venir a demanar-li ajuda, que sé bé que li estàvem fent una mica de movie, els companys o què es reien d'ells, i vostè no es va fer ni cas. És l'única cosa que et fa pensar. Que et fa pensar que n'hi ha que ha passat aquí. Igualment va per aquí la cosa. No ens ha vingut tampoc escoltar aquest nano, ni han posat remei, perquè els deixen que vagin creixent sols i que vagin espavilants sols, i en un institut està molt bé, però arribarà un moment en què els xostres també ha d'haver dit tothom. Clar, clar, clar. La pel·lícula... Sí, és el primer que ja porta el sapeu. Bueno, seguim parlant, si us sembla, de pel·lícules d'una mica anteriors. Amb aquest cas, jo faré un comentari ràpid de les pel·lícules. Són molt conegudes. Una és molt coneguda. Que sonava aquest piano meravellós, aquest pianista delicios, que és el de Shine, aquell pianista brillant. Justament amb aquest tema, la seva actuació final, el final, una altra vegada, torna a ser reconegut. I és aquesta pel·lícula dirigida per Scott Hicks, i Coffrey Raj i John Gilgut, bàsicament, els que em porten a ser més principal. Tot el Coffrey i Raj, que fa el seu paper de la seva vida, que em sembla que va guanyar l'Òscar, no m'hi equivoca per aquesta història. I és una situació realment molt trista, d'aquest gran pianista, d'aquest pare tan exigent, és una família jove, molt... En aquest aspecte, molt seriosa, com s'han de fer les coses, com de seguir la línia... No potser més que el tema religió, sinó més aviat, la disciplina, a l'hora de ser el millor. El pare li diu sempre que ha de ser el millor. I arriba un moment que aquesta persona, aquesta criatura, pateix, pateix una mena de intent, de anar més enllà. Els professors diuen que ha de marxar fora, ha de marxar a les units, ha de fer la seva carrera, i el pare li diu que no. És quan he començat a tallar les ales. I ell és una persona que necessita obrir-se al món. És una persona que necessita expandir tota aquesta genialitat, perquè es queda cur, i això no li proveixen. I a partir d'aquí, ell fa una escapada, fa una fugida al davant, però amb la por del pare, amb aquesta influència, amb aquesta cosa, i li provoca una problemàtica de salut mental, aquesta persona, una persona de repressió, que el que fa és convertir-se en una persona amb una necessitat constant de parlar amb la gent, de ser simpàtic, de riure, de remoure'ns, i és una situació de nervis constant, com si no controles, absolutament, aquesta situació. I llavors, bé, vas veient aquesta, per un costat, per desgràcia, per culpa d'aquest element, per una altra banda, com conèixer gent, com fins i tot arriba a caçar-se. És una cosa que dius, aquesta normalitat, dins del que seria una situació que, a la millor vista des de fora, encara ho hem de dir, hi ha molts prejudicis, per a la seva forma de ser, i com tornar a ser una altra vegada considerat un gran pianista com és el que és. És curiós que no sap desenvolupar-se amb les relacions a vegades amb la gent, però amb quan seu al piano, és un geni absolut, i aquesta genialitat la transporta d'una manera molt especial. Com el... El Michelangelo? Sí, bueno, exacte, Michelangelo sí, que és un personatge per l'endemà del Michelangelo. El Michelangelo, bona roti. Bona roti, bona roti. I que bé, doncs també aquest personatge era raro, però bueno, un altre dia ja farem una estudi, amb més profunditat i ho comentarem. I també, així molt ràpid, ja ha deixat d'haver parlat de la Bruixa, que tenim encara 9 minutets. Més que l'he parlat d'una pel·lícula fa 3 setmanes i ja me n'ha de capar-li, és una pel·lícula que us vull recomanar. És una pel·lícula de Neil Jordan, i a mi en Neil Jordan m'encanta. És un d'aquests directors que intento, una cosa que no he vist veure-la, no? Neil Jordan és el joc de llàgrimes, és desayuno en pluton, és... Allò com es diu, de la cebada, el... No sé què... No, aquesta no, perdona, això és què en lo fa. M'he confós, m'he confós. Però, bàsicament, amb aquesta referència, que és a les pel·lícules, ja una miqueta entenem de paraules malestius, i és una pel·lícula que es diu amb anglès de Badger Boy, que és el carnicer, però aquí la va introduir com a contracorrient. I jo pensava, per què li diran així aquesta pel·lícula? Bé, estem parlant d'aquestes pel·lícules que tenen... Digues, digues. No, per què era clar. En un principi, bueno, doncs, es vagi en la pel·lícula, dius, bueno, és una pel·lícula entre Neil Jordan i el David Poch. Anem per aquí, anem per aquesta història. És una zona recidencial, una mica marginal, no recordo ara si és de la zona d'escosia, però anem per allà, o de noti, en ham, per allà, aquesta història. I és la història de dos xavals, de dos nois, dos jovenets, dos nens que estan un i l'altre, són molt amics. I a partir d'aquí, doncs, es comencen a... bueno, a remoure. El pare d'ell, del de Badger Boy, d'aquest nano, és l'Estifan Ria, i l'Estifan Ria és un morratxo, de molt de cuidado, que pega la mare. Per tant, ell viu en una situació absolutament també important. Però comença, ell, aquesta... amb aquest gran amic seu, doncs, viuen tots dos, una mena de... sempre estan al carrer, sempre estan jugant, sempre estan creant-se, una amistat, no?, d'aquelles real, el 100%, no, a fan allò de la sang típic, que fan els nens, de fer germans de sang, i aquestes coses, no? Per tant, que... hi ha una sèrie de personatges amb aquella ciutat, que són els personatges d'un cert nivell social, que el que fan és començar a denigrar aquesta família, perquè el pare és un morratxo, no sé què, van al col·legi junts, gent bé i no gent bé, i això comença a veure una sèrie de canvis, i aquest nano comença a fer un canvi, un canvi inter, més que extern, perquè externament, ell es comporta dins del que cap. Bueno, normal, mica en mica és més excèntric, perquè la gent comença a entendre, perquè diuen, pobre nano, que té un pare, com té la criatura, m'enteno que vull dir, i arriba un límit, que aquesta criatura perd una mica el cenderi, totalment, fins al límit de què finalment la mare mor per violència domèstica, el pare també se li mor, el manté a casa 4 o 5 dies, a partir d'aquí és aquesta línia que hi va perdent el cap, finalment és tancat amb un reformatori, quan surt el reformatori segueixen matxacant-lo una gent determinada, ell aprena a fer de carnisser, i utilitza els seus estris per fer una cosa determinada. Ja està. És la pel·lícula que té 20 anys, que molta gent haurà vist, seguríssim, i per qui es diu de batxar-m'ho, i per tant acaba convertint-se en un assassí, aquesta criatura. Ja està, vull dir, també, és això. Llavors, veus una evolució amb aquesta subtil·lesa del Ney Jordan, que dius, ostres, què m'estàs explicant, me l'estàs entomant, i m'ho estic passant tot i s'hi passen. Quina burrada, quina burrada de pel·lícula, i amb quina tranquil·litat te la va fotent, parlant clar, no? Però bé, pel·lículom, pel·lículon, vull dir de bo, vull dir, de trobar-hi com a contracorrient, però és de batxar-m'ho. Bèstia, la pel·lícula bestieta, dins el que cap. No gore, però sí que l'atabàtica és crua. David, 5 minuts per parlar de la Bruixa. Doncs és un film del llitzador Robert Eggers, que no us m'has conegut, i aquí la pel·lícula en situa a Nova Inglaterra, les primeres colònies americanes, en què els puritans que van marxar d'Anglaterra es van establir allà. La pel·lícula comença en una mena de seu dujudici en què la comunitat puritana d'un poble expulsona a família que jo crec per massa rigorosa, per ser dissidents de la corrent religiosa que em parava, perquè allò eren societats teològiques, els primers puritans. Allò era Déu i tot gireu el voltant d'allò. I bé, són expulsats. Ells us marxen del poble, de la protecció del poble, i troben un paratge on establir-se, on pugui aconriar i tal. I sembla que les coses allà tenen collita, de blat de moro i tenen un fill i tal. Fins que un dia tenen la filla gran, un fill més jove, una filla allà adolescent, punt de ser allò d'una doneta allà, no? Un nano uns 13 anys, 13, dos bessons de 5 o 6 anys i un bé bé que ha de néixer. Doncs un dia la filla gran amb el bé bé, un falló de tapar-se la cara amb les mans i tal, per fer-li estar allà al camp, entre la casa i el bosc. I com, el moment que es destapa les mans, el bé bé ja ha desaparegut. Ostres. Però dius, com a si, a més, hi ha una distància. Ja està tot d'escapajat. Digue-m'ho així. D'alguna manera la pel·lícula ja ara us deixo aquí amb la trama aquesta. D'alguna manera la pel·lícula confronta una societat patriarcal. Això és el que jo vaig a veure. Com és la societat politana. Vers una... un... Digue-m'ho així. Com si fos... tots els extrems comporten aberracions. I tant si es aberren una societat patriarcal, com també ho pot ser una societat matriarcal. Si ho visc, per exemple, la comèdia, aquesta espanyola, les luches de Zogar Ramourdi, allò, digue-m'ho així, és una societat matriarcal, portada a l'extrem, en plan conya. Digue-m'ho així, d'aquí, d'alguna manera, aquest film és el mateix. Però en sèrio. En què... uns elements, digue-m'ho així, màgics, es dediquen a dir que... consideren que la família Biminellà és un element distorsionador de l'entorn i van a per ells. Directament. No hi ha treu. Van a per ells i van a per una persona concreta. I per anar amb aquella persona concreta, no tenen més remei que desfer la resta de família, digue-m'ho així, d'alguna forma. La pel·lícula és... d'aquesta. Aquesta pel·lícula es veu que l'has pistat. És recent, és aquest any. Sí, sí, fa poc que es va estrenar. I és un director consagrat, és algú nou... És novel·l. I els actors també són novels, jo no els conec. La protagonista fa un paper potent-potent. Però són estrangers, no és pel·lícula espanyola. És anglo-canadenca. Ostres. No, americana-canadenca. Bé, la pel·lícula... té molta força. Clar. I aviam, por, por. Jo creia que a mi em fa por. Home, hi ha algun moment, algun moment, d'orillo, d'orillo, tot amb el nadó. No veus res, però ho entens tot. Que és el que fan amb ell. I dius... Uf. I després, també, d'alguna forma, com mica en mica van anilant tota la família, perquè hi ha algun moment que fluixeix, però de la manera més bèstia. Més bèstia, no? Sí, sí, sí. Bé, escolta'm, vull dir-ho. Molt interessant. Molt ben ambientada, també. A veure si puc la setmana que ve i veure... Com es diu? Madre mía. Dan Anemoreti. Ah, mía madre. Ja li he canviat el nom. Jo també la vull veure. Tinc ganes de veure-la perquè m'encanta molt l'Anemoreti. I l'altre dia vaig dir que no se m'escapi. Ja veuràs si la puc veure en aquesta setmana i la setmana que ve la comentarem, d'acord? Perfecte. Doncs el que diem, jo tenim fet i ben ahí, això. Molt bé. I ens en anem, com sempre, amb la nostra musiqueta famosa, a Valilònia, que és un clàssic que no canverem a temporada. Ja sé que diuen... Doncs vinga, ens escoltem la setmana que ve, encara. Adéu-siau. Música Música Música Ràdio Tas Okey Durant video Xochilla Ràdio Tas Okey Durant video 背inyos Donaplast Crecció