Babilònia del 9/6/2016

... Doncs benvinguts a un dijous més al Babilònia, re, estem a punt d'acabar la temporada, jaume. I, escolta, jo tinc la sensació que les temporades és com si fos re, i tu ho has d'acabar. Sí, de certament és increïble. Cada vegada veig tu així. David, tres anys portem. El David. Tres anys, eh? Vull dir, amb aquest programa, portem aquí la ràdio, que... 20 i pic d'anys... La vam fer el but en nostre. Gairebé, exacte. Sí, sí, sí. Què seria la ràdio sense nosaltres? Són els que siguin. Són molts parutos. Aplica el parut. Ni mení. Ja sempre l'heu de creure que li donem aquella pàtina, no? Exacte, no? Que hi ha cosa, no? De l'alegància radiofònica. Hi ha una comuna aparentament, que d'aquí a la salut, tant de bo que m'has de ens escoltir, que sempre ho dic, que bé que ho feu, dius, ostres. Ostres, molt important. Això és molt bé. És moltíssim. Molt, molt. Bé, bé, bé, perfecte. Doncs, ja que ens tiren floretes, parlarem de floretes, no? De floretes. De l'exposició de fotografia que hi ha aquí a Can Ginestà. Més que exposició, Jaume, això que m'has dit abans, que has pogut veure, que ens explicaràs una mica, doncs és una mena, jo diria que és el més de juny que es fa el més de la fotografia a Senjús. Hi ha diversos espais on es col·loca al celler de Can Ginestà, hi ha unes fotografies. Ara he recordat. A la sala, diguem-ne, estan les golfes de Can Ginestà, hi ha més fotografies, i també el passeig d'acces cap a Can Ginestà, hi ha una cosa molt habitual que cada any es fa cap a cada juny. Sí, és un esclat de color i... No, el que, bàsicament, és que cada any es fan com temat, com coses molt temàtiques, no? Sí, d'aquí, sí. Aquest any és vestir-se de bomber. Llavors, bueno, és una mena com de muntatge amb... Amb lluvi color. Sí, muntatges amb la gent de Senjús, que va ser... Perdó, el què? El guaiem sí. El guaiem sí. No ho sé, això és molt rara. Però bé, no, que no, que està bé, que queda molt xul. L'any passat eren amb semla cunyats, l'altre eren cosins, germans, bessons... Sempre hem fet una mena com de vincles, i ara em sembla que és la família vestida de bomber. És una cosa divertida exacta. Mira, el guaiem sí. Bé, doncs separarem primer l'exposició, parlem de literatura, jo, un llibre que he pogut llegir, la víspera de Casitodo, del Víctor de l'Arbol, i que, a banda d'això, recomanarem una conferència arran d'aquesta informació. I després, cinema. Tenim dues novetats, que és Fátima i Mia Madre, d'Anani Moretti, i també parlem d'altres pel·lícules que tampoc són tan llunyanes com Valor de l'Ei, de Germans Coen, i hi ha un altre canal, que es diu Espàniix Múbica, vaig veure l'altre, ja m'ho vaig passar molt bé, vaig veure moltíssim, perquè és una cosa d'aquestes lleugeres i tontes, que el director sembla que no, però és el que ha fet Ana Cleto, agent de secretor. Aquest ja tira cap a aquesta línia, una miqueta així, més... Fribula potser. Sí, fribula, però ho fa molt bé. És que és un més fort, que és aquesta línia que t'has de creure, però és un bon director, no és un mal director, que ja direm qui és, que es diu Caldera, o Juan Javier Ruiz Caldera, i aquest ja promet, promet. Bé, doncs el que us deia, el Germans parla de fotografia, de les sensacions que has tingut, d'aquestes obres. Bé, i entrant, no hi havia cap mena d'això, de paper que pogués orientar-te, que representava, i començo a mirar les fotografies, venen quadrenades posades així, com archivades, molt ben archivades, heu de dir, no, que l'espai que hi ha entre elles és exacte, tota la col·lecció, és el primer que m'ha cridat l'atenció, i llavors he començat a mirar el contingut, i m'he adonat que tot és sobre la setmana Santa. Ah. Clar, llavors dic sí, ja me'n recordo, jo de quan era ben petit tot, fins i tot a Cornellà, que la setmana Santa se celebrava, i hi havia tot un seguit d'imatges que es podien recollir, per a qualsevol persona, que en aquella època no eren masses, que tinguessin màquina de fotografia, però que bé, que en definitiva hi havia qui ho feia, i segur que es pot recuperar. I avui aquesta exposició m'ha fet evident aquesta possibilitat. Però totes, probablement hi ha un centenar o fins i tot més. Estaven localitzades? Bueno, és que això és el que m'ha cridat, clar, jo no he sabut localitzar-ho, i com que no he trobat cap enfull que pogués orientar-me d'aquí ho ha fet, o d'aquí de quants autors són, i tal... Hi ha una cosa que... Clar, si són passos, aquí no se'n fan tants, potser més endelusia, no? Sí, però aquí també es feia això. Ah, doncs són anties, les fotos? Sí, sí, és exactament. Mira, després cap al final, que hi ha una mica de partat en aquesta sala d'exposicions, allà hi ha una televisió posada, i en aquesta televisió, que no m'he pogut quedar massa estona, i no sé qui és el que parla, perquè és ell el protagonista, perquè constantment el van entrevistant, i llavors a mi m'ha donat la sensació que és cap allà, però ha dit que treballava a la metrallurgia, en l'època del franquisme, no, això no, però sí que parla de... Purobrero d'aquests, no? Eh, no, no, però jo no l'he vist. No ho has vist massa obrint. No l'he vist massa obrint. I de tota manera, no, perquè és clar que aquest senyor ja és molt gran. El que parla, vull dir, és molt gran. Crec que la imatge televisiva és d'ara. Vull dir que a l'entrevista li han fet ara. O sigui que és un home més gran que jo, per dir-ho d'una manera, que jo vaig viure, i és clar, jo ja soc gran, ja has fet una cara molt enllí. Sí, estàs per plegar-hi. No m'ha xotat poc. Que et conec. Encara no estàs fet un candle. Faten les barbes. La qüestió és que... que són fotografies molt ben fetes, que realment agafen un moment concret, la creu predomina d'una manera estrel, com és lògic, no? Però al voltant de la creu, doncs hi ha blanc i negre, això sí, totes són amb blanc i negre, i la veritat és que a mi m'ha interessat veure aquesta exposició. Consequència, sense ser una aficionada a la fotografia, veient el que és, això, com a mínim, és més enllà dels 50 no va. O sigui, estem parlant del final de la guerra civil, fins als anys 50, com a màxim, per mi. Perquè als anys 50, que jo recordi en aquest moment, ho dic de memòria, evidentment, els anys 50 es va plegar molt, i va haver com una mena de... Divisió. Exacte, de divisió, de insistir sobre això. Com deies tu, i tu també ho deies, i la part d'Andalusia encara hi és ara, això. Però aquí, no. Tot i que sí, vull dir, tot i que sí. Jo no recordo. Però sí que hi ha coses aquí, però sí que hi ha coses. La que passa és que, comparat, jo una vegada vaig sortir per Semana Santa amb un viatge cap a la part de Ceregosa. Sí, jo he estat també, ja. Vaig a l'Algar i faig. O un vas a parar, quina... Quina sangada. Però un esplac. Doncs aquí, no, aquí es va acabar molt aviat, això. És com ens entenem, no? I llavors, és clar, m'agradarà molt l'atenció, perquè jo crec que artísticament les fotografies tenen un valor. M'ha semblat que sí, que està molt ben reflectit, la creu amb ombres, amb clarots, i molt bé, molt bé, com un esclat de llum, fint i tot. El patiment també de la gent, oda oda, potser això d'arriba, no? D'arriba, no? Passa que buscava el moment de passió, ni això, no? Encara n'hi ha vist una altra disposició, i així acabem amb aquest, que el David l'ha buscat, perquè sí que hi ha... Aquí sí que hi ha un d'això, un document, però la veritat és que no l'he pogut portar, i llavors el David l'ha buscat, però molt famós. L'activitat es diu cornella cruïlla i tallafada. És el cinquè any. Que no es deu fer cada any, això, potser. No perquè hi visis mostres del 2003, del 2010, per tant, deu ser una mica... No sé quin període té, però, bé... Doncs aquesta mostra col·lectiva diu que es constitueix una reflexió i una visió diferent de la ciutat i el fet urbà. Feta des del punt de vista i perspectiva dels artistes i creadors, Cristian Cermiento, Aina Puig, Alicia Del Ojo, i Víctor Carrido. Són quatre artistes joves, estretament vinculats a cornella, que des de diferents llenguatges i tècniques creatives ens proposen la seva manera particular d'entendre la ciutat. Us convido que hi anem, també. Sí, la veritat és que, per exemple, no sé qui és l'autora que ho ha fet, però ha recollit instantànies... La comissària, no? De la comissària, no. Vull dir que si són 4 o 5, no? Són 4 o 5, les que ho fan, les que són protagonistes, en definitiva, són les que han aportat l'obra de tot allò. Sí, sí. Doncs una d'elles s'acentra que és el que em va cridar més l'atenció sobre el que és l'enfermetat del Alzheimer, no? I llavors, ostres, m'ha subtat perquè és clar, jo la veritat és que... no sé, es poden agafar instantànies de moltes... de moltes singularitats, de moltes particularitats, no? Però veritablement, doncs això m'ha semblat que no d'allò. I en canvi, les vaig mirar molta atenció i la veritat és que em va... em va arribar? Sí, sí, trobo que... que hi ha una sensibilitat especial en aquesta. També, bàsicament, es fotografia acceptant una... un punt que és... o sigui, que al mig de la sala... o sigui, hi ha dues sales, al castell d'acord d'allà, eh? Que queden lligades cap al final, no? I llavors, una d'elles, doncs, és una obra posada a l'inversa amb un cort a dins. Andà. Sí. Sí, la real està dalt. A l'inversa m'ha cridat molt l'atenció. De tota manera, us prometo que... anar a la propera temporada, perquè és que em va subtàvol, eh? Aquesta exposició. Us prometo que la propera temporada repassaré bé i tal, que no he tingut temps, perquè jo ho vaig veure ahir o abans d'ahir. I llavors, doncs, la veritat és que és molt interessant, doncs que hi hagi una combinació d'elements que puguin ser coincidents i quan algú ho ha proposat, jo crec que ho ha aconseguit, eh? I que es fa molt interessant. I com que cada vegada, la setmana passada, us parlava de llibres o l'altre, no? La setmana passada, no? Perquè no vaig poder venir. D'aquella exposició de llibres i tal, doncs... no sé, vull dir, trobo que cada vegada les troben coses més cuines. No, no, i són aquestes combinacions a vegades de les formes, conceptes, que es barregen tot amb una mena de... No direm que són happening, que es diu, una mena d'instal·lació, una cosa rara d'aquestes i això a vegades creen sensacions molt curioses. I això és molt maco, aquestes instal·lacions van la pena. I com que de sintonia amb l'art, doncs, vull dir, a nivell familiar, fins i tot, jo hi tinc, doncs, un dia o vull dir, un gaudí, un gaudí, doncs, a títol personal, doncs, llavors, no sé, penso que pot ser un futur trencador per molta gent, que tingui aquesta senzillesa de fer unes fotografies que l'escapi, la mar de bé, que tot allò ho transformi en virtut, fins i tot, i automàticament treure-li aquesta tragèdia, per exemple, que tant insistint a nivell de problemàtica mental i no serà la primera vegada que en parlaré d'això avui, de problemàtica mental, que també el nostre treball és precisament per treure-li tota aquesta foscor que acompanya en aquesta realitat, no? No ho sé, després en parlarem, perquè la pel·lícula que parlarem que ja has esmentat la fàtima hi ha elements molt interessants en aquest sentit. Perfecte. Molt bé, doncs, seguim parlant amb aquest que es parlem de literatura. Hi ha un llibre, que ha servit també per fer una doble reflexió. Una d'elles és el llibre que es diu La Víspera de Casitodo, de l'Àrbol. Aquest noi és fa 3 o 4 anys o 5, em sembla que està fent diversos llibres. Jo no he llegit res, aquest és el nou llibre que ha escrit aquest any. És un especialista amb novel·la negra. Però no novel·la negra d'aquesta edat típica del que podem concebre de més policia, sinó com una miqueta o ambienta amb espais bastant normals, bastant naturals, urbans, rurals, i passen coses amb aquest espai. A l'Àrbol, justament aquest dijous, a les 6 de la tarda, a la sala de conferències de la Residencia de la Mallola, aquí a la Riera de Sant Mateu, fa una conferència sobre la novel·la negra. I és un senyor que tal com escriu, imagino que és com tot. Jo no l'he vist mai, és un bon comunicador, però la forma en què escriu és magnífica. Jo crec que és una persona que ha de saber transmetre d'una forma o d'una altra, segur, davant d'un micròfon, seguríssim. I parlant de la novel·la negra, i potser molt interessant, crec. Perquè és una novel·la molt interessant. Perquè estem parlant d'una situació, d'uns personatges que vas descobrint, insisteixo, en un lloc tan llunyà, com és la costa de la mort, a Galícia, personatges uns que venen d'Argentina, un altre noi que ha tingut una problemàtica molt important, jo crec que a nivell mental. I arran d'aquí, fins i tot arriba, veu, té una mena d'amiga que l'acompanya, que ha estat real fins que deixa de ser real, i a partir d'aquí l'acompanya és una mena de fantasma, que constantment la veu, és una mena de percepció que aquesta persona té, i que fins i tot li mana per fer coses, és a dir, del seu acte, és el manament d'aquesta persona, que fins que no te n'adones de que és un fantasma, penses que està viva. I dius, ostres, és la seva imaginació. I l'excusa per actuar és això. Aquí hi ha algú més que se'ns ha escapat. I a partir d'aquí això fa una elegància, una categoria, utilitza unes metàfores absolutament elegants, no són empalagoses, allò que dius, la notxer, el luce, còmode. No, aquelles coses no. Exacte, no, no és massa decorat. I què es diu? Victor de l'árbol. I a partir d'aquí, et dic que és una història, i insisteixo que es va haver amb aquest espai, arriba una persona urbana, no direm més amb un espai com és la Costa de la Morte, allà. I llavors es genera tota una història, que es va desenvolupant tant de la gent que està allà que ve de fora i crea uns vincles i també apareix la fama, apareix en les diners, apareix la immigració de l'època d'alemània, apareix el govern i la corrupció argentina. Hi ha una barreja de coses perquè al mig que amb una qualitat amb el qual el que diem no hi ha un policia, lògicament, que ha fet una acció reprobable, però que li acceptes aquesta acció que ha fet absolutament per un motiu lògic i essencial que té a veure amb el tema de la pederàstia. Hi ha una sèrie d'elements que dius, què viu que un vines tot per fer una novel·la negra, què és el que has de fer? Nouvell negre i novel·la amb un espai inhòspit, com és imaginat en la costa de la mort, que ja són 4 espais, aquells espanyosegats, aquelles coses, no sé, la forma en què ho remou, la forma en què ho escriu a mi em va deixar absolutament enamorat, llegirem més clares de què tothom, no m'havien parlat, he tingut referències, però llegir una bona novel·la negra és molt complicat avui en dia. I llavors això és una nova novel·la negra que no són els típics estil·lems de la novel·la policia que francesa del cinema, de la novel·la noir i tot allò, sinó que també, però té un punt com més íntim i on es barreja moltes cosetes, això és un tio que insisteixo, val la pena, no vull explicar coses perquè hi ha esta pla de sorpresetes pel mig perquè es destripa lògicament el llibre i val la pena, la víspera de Casitodo, i a partir d'aquí insisteixo que la gent que vulgui llegir-ho, doncs molt recomanable, sóc de Carles Tiu, vull dir, és un llibre d'aquests que entra molt bé. Jo aprofitaria una mica, perquè tu ja ho has bobert, una mica el camí perquè ho pillem, jo per exemple una de les coses que moltes vegades, vull dir, es dona el cas que veig és alguna sèrie d'aquestes precisament que connecten amb el cinema negre, d'investigadors que són un grup i altres vegades. Ser-se aquí, o d'aquestes coses, ser-se i les vegades, i això és bastant fluja. Sí, això és una cosa molt massa televisiva. Massa televisiva, i vol dir prou d'entreteniment, com perquè no et fa profundar mai amb res sobre el que només és qüestió de... Això no és culpable, mereix o no mereix la culp. I aquesta sèrie és quan jo quan va començar el CCI, crea aquesta CCI Nova York, CCI Las Vegas, CCI Miami, creien diverses coses ja fan... Jo em perdo tu. Sí, sí, jo també. Jo, per exemple, vaig començar a seguir-la quan era CCI, simplement, i estava molt bé, però clar, en la primera temporada m'imagino que s'acaben els cartuchos de les bones històries, i a partir d'aquí la cosa funcionaven tirant, tirant, tirant milles. Això passa quan portes 10 temporades de sèries, que això és molt habitual. Però bé, però la idea és bona, l'únic que m'ha resultat... Jo sempre defenc aquella, aquella no, el d'Exter, aquella persona, aquell personatge que mata, que mata aquella gent que no ha estat justícia, no ha arribat, no? I ho fa d'una forma molt determinada, que fins on arriba, el fet de dir ben fet, ben fet, incorrectament, des del punt de vista social, i com puguis dir-li, però que moltes vegades posant-te a l'apell de la persona contrària, diries a veure si aquesta persona ha matat a la meva filla, i la... Com vols que et digui, no? És aquesta sensació... Jo crec que primitiva que tenim, de la venjança, jo és una cosa que ve dins, eh? Aquest és el tema de valor de l'Ei. Ah, mira, doncs sí, sí, però això dic que... De les germans coses. Exacte, doncs mira, doncs anar amb el màrem amb aquesta, si et sembla, i ja ho parlem, però és això, jo crec que a vegades no és allò que ens imposa la justícia, la justícia és una jurisprudència, la justícia és un element que ens ha donat de forma social, però la justícia té moltes cares, i la justícia ja sabem que el que hi ha, i el que cadascú opinem, i el que és just injust, injust segons, en la nostra visió. Hi ha una cosa que ve marcada per la Constitució, per la llei, com puguis dir-li, però a partir d'aquí les línies són molt primes, i jo crec que hi ha aquestes pel·lícules, aquest document, ah, i aquestes sèries, TSI, Dexter, i moltes més, es mouen amb aquesta línia. I llavors, si tu... Estàs a favor, per què no? I no vol dir que amb això tu siguis ni un assassí, ni un psicòpat, ni cap cosa d'aquestes estranyes, ni vincular una cosa amb l'altra, que a vegades és incorrecte, vull dir, ojo, vull dir, que és que, a més, quan es tracta amb la naturalitat que es tracten aquestes sèries, atenció, que sorprenen, eh? I el de Dexter és molt sorprenent, molt, molt, molt. A mi sí, em permets deixar-me fer una aportació. Jo, jo el que crec és que, per molt que una persona actui des del punt de vista moral més correcte, moral vol dir que aquell valor que en definitiva acabarà destruint, com aquest Dexter, que dius, doncs, veritablement, és una, és un element a destruir, precisament perquè és desestibilitzador, a més enllà de la individualitat, o sigui, que pot desestibilitzar-ho tot. La veritat és que entenc que qualsevol persona que fa una acció d'aquesta, diríem, amb el càlcul, i el acurada, d'una manera molt acurada, per aconseguir l'èxit de l'acció, jo crec que aquí ens ho hem de fer, mira, jo estic amb això. Però jo no crec que ho facin d'aquesta manera. A la vista de que si tot aquest llibre, els 10 minuts de llegir el llibre, hi ha una acció d'aquestes característiques. I llavors dius, o le tus huevos, i perdó el comentari. No, no. Clar, és que dius, o le, ja està, que és totalment incorrecte, totalment incorrecte, però és que dius, home, és que no hi havia sortida per un altre costat, Tu parteixes de la base d'eliminar allò que pot, i jo que parteixo de la base és que qui ha ejecut aquesta línia? No, clar. I amb això perderíem, per exemple, el rei Bòrdnica, que vam parlar l'altre dia, és una pel·lícula que no sé si anàveu sentit a parlar-me, jo no m'agrada. No, no gaire, però... Jo crec que està com d'allò, avui precisament parlàvem amb un amic que el diu, està molt bé, perquè és dalt i perquè, qual, allà ho planteja, això, encara que sigui un pèl massa escavàntic pel meu gust, però ho planteja. I llavors, en fi, a mi això em queda aquesta... És una mica també aquesta persona que fa l'acte, si aquesta persona després fa una mena de redemció i és conscient del que ha fet i és una cosa que no li afecta, és el que diem. Ara, si això li ha de comportar una problemàtica posterior, llavors no ho facis, m'entens? Què vull dir? Això és el que jo crec que aquí és de la línia. Però hi ha més elements. No, clar, si és el que hi ha d'entrar, ho explica. Molt bé. Ja profundirem amb aquests temes, perquè segur que veurem que també és una pel·lícula que ens portarà aquest tema. I més d'una sèrie. Doncs no veia sèrie de valor de lei que comentaves, que anaven perquè els tiros, no? Tu l'has vist, oi, de vist, també, aquesta? Sí, sí, molt bona. Bé, aquesta és una pel·lícula que també, per treure aquesta base, una noia, li disparen al seu pare, doncs, un tret, i difunt, no? I automàticament, ella s'estafava per una realitat, la qual, doncs, alguna cosa ha de fer, i això em sembla molt important en el moment d'arrancada. Vull dir, què puc fer jo per no sentir-me tan malament davant una realitat com aquesta, que ha donat la suposada fablesa del pare, en quant a la capacitat de defensar-se d'un espai com és a Western, on la rapidesa era bàsica per imposar la llei, i fins i tot per imposar la llei, i l'ordre no ens enganyem. Vull dir, amb tot un seguit de connexions, que podíem pensar que hi va matar l'hibertival, ens ho hem dit, podíem parlar molt. Sí, hi ha moltes pel·lícules semblants, però que tenen una connexió. Sí, que tenen una connexió amb tot això, no? Sí, perdó. Sí, també podíem parlar. Allà més que la rapidesa era la templança, allà era. Bé, és que la... Si tot va lligat. Exacte, és clar, una persona que no té prou capacitat, o bé que es deixi portar per una dinàmica que l'enfableix, doncs no, clar, no serà capaç, no? A vegades això et ve donat des de molts jovenots, però altres vegades et pot venir donat per un seguit de mancances pròpies naturals que pots tenir, que en definitiva te'n recorden en aquest espai. Però aquesta noia no, aquesta és una noia que no està d'acord amb el que ha passat allà, i mira d'actuada manera que pugui tenir la satisfacció d'equilibrar aquell neguit que s'apoderat d'ella precisament per la desaparició del seu pare. I tota la pel·lícula és un passeig extraordinari per la capacitat que té ella en definitiva i la claritat que té per convèncer els altres. O sigui, i comença, i això dels germans que ho veuen, li hem d'agrair, perquè no crec que el John Wayne et xisteixi, això és una altra cosa. Recordo per l'avís començar de la John Wayne. Sí, però era de... Ja l'hi he vist, també. Era massa bonota, no? Estava bé, perquè ho estava, vull dir, val a dir-ho, però perquè hi ha una noia també... No era l'efinament que té aquesta. Aquesta és que és molt rica de matinsos, no? I quan comença la noia li ve a dir, ho té molt clar, jo ho he aconseguit tant per poder tenir tant i poder contractar aquell senyor que m'han dit, que és el que en definitiva té la capacitat per arribar a ejecutar, com deia un dexter qualsevol, que tu ho deies, o un dexter, ho he dit bé? Sí, és dexter. Qualsevol, perquè allò s'acompleixi en definitiva és la meva raó de vida, argument de vida, i jo acompanyaré a tot això amb tot, en totes les visicituds, que jo crec que és fantàstic en aquest sentit, la pel·lícula, val? Com... Això li marca la resta de la seva vida. Totes? Totes, totes. Totes, clar, clar. A més, ho explica al film. Després ho explica al final amb una pila que és extraordinari, també ho trobo, perquè... No sé quina trio és aquella, m'ha semblat que era la Emma Thompson. Quina, la gran? La gran. La Emma Thompson no era. La Emma Thompson no era. No era, però s'assembla bé. Sí, sí, sí. Però molt bé. I llavors, bueno, acabem tenint una sensació d'història explicada. Si vols tu, exagerada. Però el canvi a la fi, amb uns valors que realment et fa antenador, tota aquesta complexitat que parlàvem... Sí, sí, sí, sí. Que és el western, de quina manera funcionava. Evidentment, el que deies tu. El clínic, el bot amb els imperdons i altres, també. Com el Domainó, altres, el Silverado mateix, trobo que també hi ha un munt d'elements allà molt interessat. Està molt ben fet. És el set magnífic, però d'una manera, diguem-ne, això. És un altre punt de vista. O sigui, són aquelles partícules que t'aporten la comprensió de la vida. De com diferents espais, han tingut diferents leaders, han tingut diferents víctimes, lògicament. I en definitiva, com allà s'aclarit alguna qüestió, que és el que moltes vegades, amb aquells que volem ser optimistes, acabem dient, home, hem millorat molt comparat amb el passat. Que molt bastava en aquella època. Bueno, però ara anem a l'inrevés, vull dir que... Ara anem amb pitjorant, en teoria. Anem amb pitjorant, però aquest matí també hi ha una cosa que ha dormit. A nivell d'educatiu mèdic, social, la pobreza, això és terrible. Hem de fer alguna cosa, hem de començar a remoure. Una altra vegada ja portem masses mesos aturadets, i quan no són els altres. Sí, però la teva geogràfic, el nivell de pobreza amb percentatge a nivell mundial, ha baixat una barbaritat des de principis de segle. Però parlo de nivell global, el món. La gent que avui dia té capacitat adquisitiva, és molta més, en proposició, molta més que fa 100 i picodans. El diners sí que es tenien els rics. O eres ric o eres un... La filla cap a l'època franquista que passava aquí no hi havia classe mitja. Va començar, llavors. Era dels curritos i els tenien pasta. Podia haver-hi algú que estava amb aquesta línia més burgès, o sigui, la línia segueix ascendent. Molta gent que del seu treball pot viure bé, normalment. Hi ha països com el cas de l'estat espanyol, i com Grècia i tal, que ha baixat en picat. L'altre dia es quedaven reient que algun de cadascunents... Jo crec que més per... Ha estat de pobresa. Sí, però jo crec que més per a ell. És moltes que tu les passes en gana. Sí, però jo crec que amb mesures correctores es pot solucionar. Clar, clar. No és per un ximà l'endèmic. No, no, no. D'edificis solucionals, perquè hi ha coses que tenies factors que s'han fet malament. Sí, que s'ha fet malament, evidentment. Potser ja el tenen, no ho sé. Doncs has tingut el mordut, eh? Clar, però és que l'altre dia parlaven també que 40... les 40 fortunes més grans del món, no sé quants milions de persones era, vull dir, que passaven gana. Era una comparativa, no me'n recordo ara, però una borrada, és a dir. És a dir, aquesta gent podien viure no sé quants milions de persones, vull dir, amb aquestes fortunes, però 100 milions o 200 milions, o 360 els diners que tenen. Però això, jo crec que té la tendència de desgragar-se totes aquestes fortunes, i t'hi fixes, són gent que s'han fet a si mateixos, la majoria d'ells. Però que s'ha deixat pujant. Sí, però això a la que aquesta gent desapareixi, normalment totes aquestes grans fortunes s'acaben desgragant. Clar, perquè es fixen les col·leixes. El que sigui és igual, però la concentració de diners és més fotut quan estan mans corporatives, que no passen mans d'un sol individu. Crec jo, perquè llavors allò, el lloc sí que no té, diguem-ho així, final, allò es va succeint, i això és més fotut. Però quan és amb mans d'una sola persona, a més a més hi ha alguns d'aquests, veritat, és el que deia un, diuen que no perteni diners a ser mala persona. Jo penso que moltes vegades, quan tens tants quartos, no en sentit literal, si no en sentit figurat, algun mort has deixat enterrar-te de la neta. Però hi ha gent bona gent, també, i aquí pretén que quan ell falti tota la seva fortuna passi, fem el Bill Gates, el de Microsoft, la seva... Diu que els morfis els deixaré algú perquè vagin tirant, però que aquest algú ja m'ha dit tenir-lo a mi. Però la majoria de la meva fortuna anirà a actors socials o a revertir-la de la societat. No, no, que està bé, això és de bé, no negarem ara a veure aquest espai socials com ho rebarten, que és el problema, perquè han hagut coses rares de... Bueno, callo, que, si no, després encara... T'esperes. Doncs, mira, parant d'esbarar-me, he de parlar de mia madre, d'Anani Moretti, que em va tocar. Per un costat, és a dir, em va enganxar, em va semblar que és un director maravillós, és exacte, una sensibilitat única amb una... crec que ara fa una comparativa audiosa. És... no, és audiosa, no. El famós neo realisme italià, però portat amb una... elegància, no és la presentació, és Vitorio de Sica, que dius, vinga, va, te lo pongo aquí, i llavors això és el que hi havia en aquella època, és el que passa, també amb la seva poesia, la seva cosa, Vitorio de Sica tenia aquesta coseta. Però, realment, és clar, és directe, però té aquesta pata. I, a més, l'Anani Moretti té una cosa, i és que a gran part de les seves pel·lícules, la malaltia sempre va durant voltes, la malaltia, la mort, aquesta percepció d'aquesta pena infinita que generen certes situacions, no? Jo aquí ve que... el que veia abans del Jaume, no? La situació és a dir, estem parlant de l'Anani Moretti, que és el propi actor, i aquesta actriu maravillosa, que és la Margarita... no, si la Margarita Vull, que és la que fa el paper principal, i la mare, la Júlia Ledgerini, i el Joan Torturro, que està per allà, que està increïble, el Joan Torturro està per allà, d'una volta, però... Sí, sí, és una cosa, és que és un paper peculiar. Expliquem una miqueta per sobre, no perfondirem gaire, ella és una directora, la Margarita Vull, que és el nom de l'artista, que ha col·laborat alguna vegada amb alguna pel·lícula d'Anani Moretti, també, és clar, que és un parell que ha col·laborat... si l'havia de ser del fill o una... No, perdó, si l'havia de ser del fill, és d'ell. És molt bona, clar, però aquesta acció, sí que és, vull dir, i en trams diferent, fa un mal a tot arreu, vull dir, perquè és l'amor del fill. Aquí és l'evolució, més natural, d'atòricament, de l'amor de la mare, clar, exacte, exacte, és aquest cas, però aquí té un pes molt important el paper d'ella, el paper de la directora de cinema, d'això del cinema dins del cinema, que és una cosa que es porta molt bé, el paper de la directora, que intenta sortir-se en com pot, pobreta meva, vull dir, dins del que cap, perquè ja té clares les coses, però no les té tan clares, perquè, clar, té el problema que té la mare, que està malalta, i llavors això ho fusca a tothom, vull dir, et deixa... No et fa rotllar amb una cosa tan creativa, com és dirigir una pel·lícula. I a partir d'aquí, doncs, el que diem, aquest vincle amb el germà, que és l'Anani Moretti, que bé s'entenen, que cap moment que surti, que es purna, amb el fàcil que és, quan hi ha un pare, una mare malalta, amb aquestes situacions. I llavors, doncs això, és aquesta combinació, aquest muntatge, no direm en paral·lel, però gairebé de la seva vida, diguem, rodant la pel·lícula, i el que seria la seva mare, el seu procés, el procés de la mare, fins a mort. Que bé rodada, exacte. Vull dir, és aquest plantejament. L'alfixatge d'un actor estrella, que és el John Turturro, que l'únic que ha fet és, encara, la Fatruin Tullamés, la... vull dir, la... recorda les escenes. És un actor hiperactiu, no? I a partir d'aquí, el que té menys ganes, la directora és un personatge d'aquestes característiques, que es mou d'aquesta manera, i que fa el que diuen la gana, i que actua com vol, clar, ell vol fer-ho amb italià, i ell s'entén que... I té l'Amèrica. I té l'Amèrica, però ell parla amb anglès, és el seu clar, i llavors, ho diu malament, l'altre es posa nerviosa, li crida. Que en refereixo que hi ha un procés absolutament natural, és aquesta naturalitat, fins i tot, que es planteja d'aquest nerviosisme, d'aquest neguit terrible, d'abans de la... I m'agraden molt, i en tres o quatre moments, que hi ha aquestes menes d'aparicions, somnis, digue-li com vulguis, aquests trossets, de realitat, inserides allà dins, de somnis col·locades, o d'aquella pensa, i tal, que em semblen d'una categoria que pot fer aquest home, que és això, i és clar, és directe, no s'amaga res, tampoc et fa... Jo crec que en aquest cas no allarga les situacions dramàtiques fins a límits insuportables, i, bueno, i cadascú imagino que les seves experiències personals els ha portat a més o menys, el meu cas, doncs, a mi em va remoure una miqueta per la situació. Clar, i per això, a vegades, ja comentes tu, Jaume, és positiu, vols que et digui, vull dir, a vegades, potser en un moment que has perdut algú, potser el dia següent, veurà per aquestes característiques, és impossible, no la suportaries, però quan ja has passat el dol, quan ja has superat una sèrie de coses, quan ja ho veus clar, potser el veureu no és una qüestió ni de dir-hi, és que no, és que m'ho nego, no, no, no, és simplement el fet de dir és el que hi ha, és el que hi ha hagut, i és el que passarà, vull dir, amb moltíssima gent, i a més, si ho fan amb aquesta elegància, jo crec que val la pena, no? Jo crec que és que és una pel·lícula que cadascun dels personatges que ha estat aixecada, vull dir, o sigui, molts cultes, vull dir, en aquest, i amb una responsabilitat, encara que el paper que fa el Moreti és una mica més guau, vull dir, diguem-ne que la seva responsabilitat en el en el context social en què viu no és tan alta, com per exemple la seva germana, que dirigeix pel·lícules amb tot el que això representa, fins i tot tenir un actor com aquell, que segurament li salvarà la pel·lícula, perquè és molt popular, però no negis per aconseguir que allò ha sortit bé. Llavors, estem parlant d'un món francament ben construït, vull dir això, que avui hem sintonitzat amb coneixement de causa. Això mateix, sí. Jo crec que això és el que té més bo, i totes les seves pel·lícules van molt per aquí, perquè és aquells que ha fet una barbaritat, moltes pel·lícules, no? El caro diari, o... A tot allò que és una reflexió ideològica sobre el moment que vius, o d'on venim, i a quin punt estem. Jo he vist aquestes tres i les tres han sigut meravellós, caro diari o l'habitació del fill d'aquestes. Esclar que l'he vist. Hi ha una que se l'ha de veure amb un papa, que jo no l'he vist aquesta, però que també és d'ell, i que diuen... Sí, l'he vist. Escolta, mira-te-la, perquè la pel·lícula és... No pots suportar la pressió. No, i d'abans també recordo, que potser és que del títol ara no me'n recordo. Sí, allò les quantes. Palomber la rosa, en tenia algun, eh? Palomber la rosa, em sembla. Aquesta és la que no recordo, però n'hi ha algun altre. Si la diguéssim, podia... Bé, molt interessant. Vaja, vull dir que aquest senyor és per tenir-lo molt present. Sempre que fa algo, no et deixen diferent. Segueix en la mateixa línia, no innova gaire, tampoc fa pel·lícules molt seguides. No és el que diguis, com el Bodialen, que va fent allà a Pim. Allò a la pastilla, no? El Bodialen pot ser amb molta gent i cansa, això. Sí, sí, sí. Esclar, probablement sí que és una mica difícil que fes una cançó i surprengui. Sí, sí, sí. Vull dir, acostumo a tenir una mica... April, també ha fet. April, el Caimano, el Caimán... i Bianca, també. Aquestes no les he vist, aquestes no. Molt bé, segurament que les he vist. També la Rosa, etxe bombo. Sí. Molt bé. Caus calmo. Té moltes, eh. Padre Padrone. Porta unes quantes. Padre Padrone, també, no. No, això és el tabià. No, jo crec que no, és el tabià. No sé per què ens surt d'aquí. Padre Padrone, no és el germà Estaviani. M'agrada molt, eh. Estaviani, somo Estaviani. Molt, molt bé. Vull dir tot el que vulguis. Sí, una altra línia, però són canyegos. Sí, fàtima. De la Virge de fàtima? No. Només 80 minuts de durada. És una pel·lícula quarteta, eh. És un drama de migrats. Això també és ben bé. O sigui, desarreglament, no pertinença, tot això, llarg d'aquest matratge, la veritat se'ns va exposant. Una mare que ha tingut la capacitat de separar-se i que, en definitiva, és ella ver a la part del Marroc, no sabria dir-te de si una cosa o l'altra. Bé, vull dir. Va marat a França, a la pel·lícula es francesa, la dirigeix en Filipe Faucón, i, llavors, els interès són la Sorincer, igual, la Cita Flancón i la Quentinua. O sigui, en definitiva, una mare i dues filles. També hi ha el marit, que tant en tant, encara que divorciats o separats, doncs té la seva incidència, està aquí, és el pare, i, lògicament, també el posen, el vell mig de les constants. I, llavors, és aquella constant. Aquesta senyora arriba en un país, com és França, amb les seves dues filles, les seves dues filles, doncs, ella, que, des d'un bon començament, diu tu t'has d'educar, tu has de ser, intenta que ella sigui una doctora, o sigui, en definitiva metge, no? Llavors, té l'altra filla, que és més petita, aquesta replanta una mica la cara volia dir, ui, ui, ui, digues, escolta, que això pot ser no es viure i tal. Llavors, en aquesta problemàtica, que ella no pot acceptar de cap manera, perquè està totalment convençuda que tot el que fa és per elles, i elles, en definitiva, haurien de respondre, segons ella, amb les condicions que ella pugui interpretar i acceptar, fixem-nos en això, com que això no es produeix, doncs, tant amb una filla, com amb l'altra, com amb ella mateixa, es produeix un punt de crisi entre elles, entre elles, a títol personal, a títol individual. Llavors, per això parlàveu abans, que no parlarem avui, o sigui, que no hem acabat de parlar de problemàtica mental, perquè hi ha problemàtiques molt suaves, si voleu vosaltres, que es corresponen en el teixit social, i segons el que et trobaràs al llarg de la teva vida. Llavors aquí, el que se'ns fa d'una manera, jo crec que fins i tot mediadores, sense situar-se a favor ni de ningú, el que ens proposa, precisament, és aquest dibuix, aquest dibuix de no pertirença, has deixat el teu espai natural, estàs en un altre país, ja no perquè t'ho facin sentir, que també, sinó que tu mateixa ja ho sents encara que no t'ho facin sentir, vull dir, amb defectes i virtuts, i llavors, això com rebarvera amb positiu, però també amb negatiu en les pròpies filles que s'estan formant, lògicament, que ets arribant a aquest punt d'adultesa. Les filles, una d'elles, que és la gran, estaria al voltant dels 18 anys, i l'altra estaria entre els 15 i els 16, no? Ja comença a tenir aquella tot pròpia de l'edat, i amb un país com França, doncs que bueno, està dels primers països del món, quan a dynàmica tot això treu la seva idea. Amb quina exquisitesa està creat això? Hi ha un moment d'anar a la pel·lícula, permeteu-me que l'expliqui encara que sigui un descobri, és un moment. Ella arriba a un punt, la mare, que ha degut la presió que té i la incomprensió segurament, cau, es fa mal. I llavors, doncs, van al metge, el metge li dona la baixa, com és lògic, o la doctora li dona la baixa. Però ella, per dues vegades o tres, insisteixen que no està bé. En què no es troba bé i que no pot treballar i doncs és que vostè no té res. Vostè està amb unes bones condicions. I llavors acaba mostra en la pel·lícula la possibilitat que determinades persones poden tenir en un moment determinat una baixada física que es transforma en una baixada, o és producte d'una baixada psicològica. I a partir d'aquí, esclar, però amb quina exquisitesa els doctors que la tenen i amb això diria que la Seguretat Social a França doncs seria extraordinàriament molt bèlida. Diuen que ho és, eh? Exacte. Jo tinc família que treballa allà i que està molt content. De quina manera acaben interpretant el que li passen aquesta senyora i en definitiva no la deixen abandonada. Ni desconfien d'ella. Ni la tracten malament. Tot el contrari. M'ha semblat una pel·lícula esquista amb totes les cerves. Sorpresa, eh? Perquè hi ha pel·lícules que a vegades potser no m'hi he passat de llarg. Hi ha pel·lícules que són de petit format. No m'estranyaria. Està molt ben valorada. Però a vegades són pel·lícules que insisteixo que dius... Que per molt ben valorada que estiguin segur que no és la meva línia. Per cert, l'altre dia que... Estava amb el David, ho comento perquè tu no estaves, no? I tu volia comentar, vaig veure, el hijo de Saúl. I em va... I em vaig quedar absolutament... Vull dir, que hi ha pel·lícules que et deixen... En aquest cas, doncs... Totalment sorprès, no? Vull dir, estava allò... que deia, no en moc. Vés a veure aquesta. Sí, són de les pel·lícules que dius que saps el que hi ha. Però encara que saps el que hi ha, és el mateix. És la forma. De forma, com es planteja, no? I el contingut que genera. I sobretot a mi el que deies tu, d'aquella càmera, que hi ha càmera que consta amb vent, que desenfoca aquests fons. T'ou a inventar els germans d'Arden, eh? Sí, sí, sí. La càmera d'esquena, amb la pel·lícula del nen, eh? Aquest paio s'ho fa seu, i guau, la mare deia que fa... Jo ja he vist un parell amb aquesta línia. El fill? Aquell que és professor de formació professional, i té com alumne o un nano que ens hem acabat at el seu fill, guau, així. Doncs amb aquell noi li posa la càmera darrere, en el claterll. Un em va fer donar un... Sí, sí, sí. Ja el coneixeu. Bé, molt bé. Aquesta tècnica també no fa gaire. Vaig veure un otoño sinverlín, que és una pel·lícula també espanyola. Va, és que em sembla, l'Àura no me'n recordo. I té algun? No, l'Àura Izajirre. M'has recordat que li faltava la G, l'U, és Izajirre, no? Izajirre. I l'Àura Izajirre, o Paula, Paula Izajirre, no me'n recordo, però parquen els trets. I és una pel·lícula que la noia va guanyar la millor... la millor interpretació. La Escobar, es diu Irene Escobar, em sembla això, la millor actriu, no?, de revelació als Goya. Pel·lícula també d'aquests, que la càmera constantment... Escolar, escolar. Ai, filles, també el cap ja no arriba més informació. I també, però en canvi, aquí, a l'Àura, segur, això de la càmera, és increïble, perquè és la càmera que l'abandona, se'n va cap un costat, però quan torna a fer una gestió, se'ns torna a moure's i li comença a envoltar, i li dona aquesta perspectiva, però bé, maravillosa. Per mi, de no millor, de l'any, eh? Sí, sí, sí. Ja no estic començut. A mi és el que més és de lloc. Per betar-me que faci un punt de valoració, personal, evidentment, no té per què ser real, jo crec que valor de llei, que és del que hem parlat, és una pel·lícula que és molt dins del classicisme, però amb una capacitat, amb una forma, que és d'haver un contingut molt interessant, però està dins del classicisme, molt, molt bé, molt del moment que està fet la pel·lícula, i això és una gran virtut, això és creació, però el... digue'm. No, no, perdona, no, no, només digue, perquè et situa en l'entorn d'aquella època, però des d'una perspectiva d'avui dia. Actual. Exacte. I això és el que és revisitar un classic. Això mateix. Això per mi és l'essència de la capacitat creativa, no? Però el hijo de Raül és que ho fa volucionar, ahir de Raül, ho fa volucionar tot. Però clar, aquí no podem parlar de cinema clàssic. Aquesta parla d'un cinema... Exacte, aquesta és per mi la diferència. Trancador, innovador, absolutament... No subjectiu, més enllà de subjectiu. Realment que ja traspassa el que seria la càmera, s'adabanta al personatge. A vegades el veus del personatge i dius, tu vas creient, però quan la càmera s'adabanta i es posa al davant, tu estàs menjant tot. És que tu estàs introduint d'una manera tan gran, que dius, mare meva, no? És que això és aconseguir... Això volia destacar. És una línia que sí que és veritat que Serres, directors com Hitchcock, utilitzava aquesta càmera a vegades puntualment per fer-te entrar en acció. La famosa escena de la... No la de la dutxa, però sí que Psicosis s'utilitzava aquesta càmera taranquant. Però una cosa molt puntua, però aquí que estigui durant 90 pico de minuts amb aquesta línia, això és molt canyero. Això és molta gent insuportable, molta gent no aguantaria aquesta pel·lícula. No es pot... Aquestes són d'aquelles que no agraden. No es pot recomanar. És que la pots liar ben gran, però insisteix una pel·lícula que s'ha de veure. La gent que som cinefils, hem de veure el hijo de Saúl i aquesta de Fàtima pel que expliques també. Hi ha unes quantes més, aquesta, insisteixo, l'altre dia comentàvem que Mustang, la rosa, que és el que és Mustang, la que també va guanyar... Una pel·lícula meravellosa, molt senzilla, dones noies turques, són pel·lícules que dius... Coi, dins de la seva... No petitèses, sinó dins de la seva temàtica, que dius, potser això ja ho hem vist, o ja ho tenim, i tal... Ostres, t'expliquen coses noves, i això és el que val la pena. Exactament, et fan entrar en un univers creatiu. Clar, clar, això és molt gran. Molt impressionant. I ara trenquem tot. Espanya és moviment. És un escenari de Sant Nantals, avui. Simplement, l'altre dia... Justament, mira, aviat he vist el hijó de Saúl, i llavors vaig arribar a casa i estava fent la tele, i vaig veure quatre que dius, pa, més menys movidius. Ostres, una comadiota d'aquestes, anirà bé després del que m'hi he entomat, amb el hijó de Saúl, que allà va bé. Però, i clar, és una pel·lícula molt senzilla. És una pel·lícula que surt, és la Silvia Abril. Ja coneixem que és aquesta actriu catalana, la dona del bona fuente, una còmica com la Copa d'un Pi, molt divertida. Amb el Carlos Sareces, l'Alexandra Jiménez, i el Leslie Nielsen, no podia faltar. Clar, perquè què estem parlant? L'espanish movie és com l'escarimovie, aquelles pel·lícules que són una paròdia, una mena de serie d'esquetsos, d'aquelles pel·lícules cutres, i aquestes coses. Clar, ho han fet a l'Espanyola, parlant de l'any 2009. Quines pel·lícules eren el 2009? A l'Orfanato, los otros, Maradentro, el Capitán de la Trista, i hem deixat una. No recordo quin és l'altra. Ah, sí, i l'Abrinto del Faú. Amb aquestes cinc, fan un matxembrat, i fan una cosa absolutament fora de lloc. És divertidíssim, perquè, per exemple, el que fa de, com es diu aquell lloc, Maradentro, Ramon, com es deia? Bueno, aquell que no es podia moure. Maradentro ho va fer el Bardem, però el personatge, la persona real, que estava enllitada, el Ramon no sé què. Bueno, no recordo ara. Aquell ho fa el Carlos Sareces, que és aquell noi grassonet i tal. Era molt simpàtic, quan es caixava, com era gallec, en comptes de dir, Carallo de Jacopón, li sortia al punt més madrilell. Llavors era una sèrie de coses fora de línia, però realment que és que et fan riure. I les reaccions de la Silvia Abril, que feia de la Nicole Kidman a los otros, que t'imaginen. Que té que haver la Nicole Kidman a la Silvia Abril, corrents per allà, totalment... desanada, habitualment d'anada, de tot. És magnífic, i que fa de capità de Trista, és el que fa d'un d'aquests actors prims, que sura a la que s'avecina, que pesa 30 quilos, i sura allà i és un tirilla. Veus això de s'avecina? No, però jo acabo una vegada fent sàping, jo faig molt de sàping, i jo passo una tontaria com una cosa. Per tant, és aquesta cosa, però el director és el Javier Ruiz Caldera, que tinc que trencar una llança, perquè la pel·lícula és una tontarieta, però a tirar una cosa i dirà que estàs tornat boig, està molt ben dirigit a la pel·lícula. Això és xungo, dir-ho. Perquè és una pel·lícula que no té pes, però en canvi està ben portada. I dius, que sí que sí, de debò, predicta per ser una comadiota, i mira la paraula que dic que hi ha la insult directament, em dic que està molt millor que les escaris... És el de la Necleto, no m'has dit? Exacte. Llavors dius, que m'has fet la Necleto, i a mi en Necleto, gente secreto, em vaig quedar, i em vaig dir que és esto, que t'has de creure la situació. Però, ostres, quina pel·lícula hem fet, ojo, eh? Perdona, aquest Javier Ruiz Caldera tinc el present que algun dia deixarà de fer coses d'aquestes rares, i et fotrà una cosa, com Déu mana, i direm, i qui era aquest? Doncs aquest feia aquelles coses, vull dir, pinta bé, no pinta malament, eh? Ah, millora. No pinta malament, eh? Aquest home. Bueno, què més? Estem arribant, no? No, faltan 6 minuts. Ara què? Ara què fem? Parlem de política, David. Ja que estem en aquests moments, no? Parlem del banc expropiat, perquè sincerament, té la com està tot el cotarro per llaval, eh? Parlo per aquella zona. Sí, sí, sí. Avui ha passat per allà, i l'Aïleta Albert, i a veure aquesta pel·lícula, i bueno, no ben bé pel lloc, però sí. Clar, clar. Bé. És una situació que és el que diem, vull dir, que és un format, un modus vivendi, no et diré que no, però clar, el que no pot ser és que si és un espai ocupat, s'estigui pagant 5.500 euros al mes de lloguer, per part de l'Ajuntament, vull dir, o és una ocupació, o no és una ocupació que quedem. És qualsevol que siguin. Digue-me que hi ha qui va pagar perquè no hi hagués merda. Exacte, per això mateix, i en època electoral. I ara ha sortit a la llum, i... Per això mateix, per tant, vull dir que és el que diem, no? No ho sé, sí. Fins i tot per la pròpia gent que ocupava l'espai, i el fet de saber que estaven pagant un diners per ells, no entra dins de la filosofia ocupa. Perdoneu, però és així de clar, ja sigui de tu. No, no, no, no entra, no està clar. Clar, per tant, a veure, és molt còmode fer d'ocupament, que estiguin pagant en lloguer. No és així d'una massa d'això, no? Perdoneu, sí, clar, és que dius... No. Per això... Jo tampoc ho entenc, vull dir, jo puc arribar fins a una entesa, per entendre'ns dins de què seria aquesta filosofia, com a tal, no? Però escusarà que dins d'aquest espai, doncs, esclar, es feia moltes activitats, que era gent enrullada i tal... Bueno, perfecte, si jo això no negaré. Avui, precisament quan hi ha anat el cinema i m'he parlat amb aquest amic meu, una de les coses que em deia, dius, clar, dius que aquí, a Gràcia, no hi ha llocs per fer coses i tal, i aquest punt, doncs, era molt vàlid, vull dir, ocupava aquest espai. Jo penso que la reflexió sobre el que està passant en aquest punt és, com deies tu, estrictament política. Sempre és estrictament política. Sempre ho és, però bé, deixa-ho. Ja t'explicaré, acaba, acaba. Allò que entenc és que el moviment ocupa, com dius tu, pot ser que d'allò, probablement la meitat, o més de la meitat, de les persones que podien estar aquí, i és més que probable que ignoreixin, que es pagués un lloguer, tot això, llavors, eh? Probablement, però és molt possible, també, no? Llavors, a veure, a nivell de mediació, entenc que tot això, com que tot plegat, està com molt radicalitat, radicalitzat, precisament perquè el que està clar és que allò vill no s'està caient, vull dir, s'està desmoronant. Esclar, llavors, el que està en la línia vella, dius, bueno, tu, és el que passa aquí. I llavors, el que està en la línia nova, doncs, lògicament també diu, eh, tu, escolta, d'està fent coses que, en definitiva, tot això ha de canviar. Jo crec que tot plegat ens ha de portar en un punt més dolç, tot això, no? Jo crec que sí, que ha d'haver-hi. I l'única cosa que es diu molt ara, i que no d'això, és que no hi haurà, que s'està generant una situació que no hi haurà, no hi ha possibilitat d'entesa. I jo no em puc extrair-ho. Mira, a Sant Boi, a prop d'allà el Barri Maianau, no era un local, no, no, era tot un bloc de pisos. Era un bloc de pisos que jo tota la vida havia vist abandonat. No sé per quin motiu, suposo que vam fer l'edifici, no hi havia permisos pel que sigui, i durant molts anys aquell bloc de pisos estava allà abandonat. I al mig de... Però un bloc de pisos, a més, no estava enganxat. Sí, estava al mig d'allà. Ell mateix hi feia una mica, no? Sí, sí. I no sé com va anar, que la joventut, la gent jove del Barri, el va ocupar, i va ocupar tot l'edifici, i no el van ocupar, simplement, per viure. No, no, no, no. El van netejar tot de del baix, van pintar els balcons, cadascun d'un color. Pots comptar qui va volcar els diners, aquí, de mi. Un portava un pot de pintura, l'altre feia això, no se sap. Sí, com allò de les pedres. Sí, no se sap. I va muntar un casal de barri de joves, que passava que aquell edifici estava en una situació irregular. Sí, va ficar amb el seu moment el Paco Candel, perquè el recordo un cop, em sentiu a la ràdio, que dius que està parlant de sabut. I van arribar una entesa a un ajuntament, no sé com va acabar, jo suposo que l'ajuntament, com va passar Sant Feliu amb el cine baix, per exemple, va adquirir el local. Va passar amb el pis. No, va adquirir el local i va normalitzar la situació. I ara allò és el casal del barri. Un casal de barri fantàstic. Fantàstic. Perquè aquí no poden arribar una solució d'aquesta mena. És el que hem de confiar i esperar. Sí, és el millor que es pot plantejar. Esperem que es posin d'acord algun dia, i que sí, com a mínim, es veu que en aquest cas eren grups de gent, que eren molt de la zona, que no feien escàndols, que no provocaven cap cosa. A veure que... Jo com estic per allà pels Jesús de Gràcia, donant classes per allà, jo me'n assabentaré, perquè és un espai que també està bastant d'acord amb aquesta línia, la línia del lloc i més defenia en aquest espai. A veure, ja comentaré una setmana que ve, a veure com va tot. Molt bé. Això mateix. Adéu-siau. Gràcies.