Adiós, nàstia! Adiós, nàstia! Adiós, nàstia! S'està començant Unes imatges. Probablement és una mica difícil de creure, però quan comença un programa, sents com una mena d'inquiutut. Ecs escolt? Estem tots una miqueta, encara espantats. Que som no vats! Avui tenim la nostra amiga Rosa, que l'altre dia no va poder venir. Ja m'he incorporat, hola! Vam dir que eres coneguda internacionalment, eh? Sí, sí, sí. Vaig sentir el programa. Vam dir, clar, és que la Rosa fa molts anys que està aquí a Rajoy d'Esvern. I té ressona internacional. I tant. Incursionable. Exacte. Benvinguda. Moltes gràcies. Avui no, gaudim de la presència. Ben trobada. Del David, clar. Del David i també de l'Ordres, que bé, la setmana que ve ens farà... Això, un comentari sobre un obra de teatre que ha anat a veure, concretament en el que hi ha el Villarruel, com se diu? El teatre que hi ha al costat del... El teatre Villarruel? El Victoria. El Villarruel, clar, clar. El teatre el mateix viatjarà. Com no? Com no. Potser sí que se va a veritat, allò que deia. Bé, però bé, deixem-ho. Les edats, no n'ha parlat a dats, perquè si no... Bé, nosaltres comencem avui, doncs, tot això que representa, doncs, la cultura, i el teatre, la música, doncs també hi haurà moltes qüestions. La literatura. Exacte. I se m'ha passat pel cap que hi ha una cosa que és molt interessant, que és un diccionari que ha sortit durant aquest estiu en el punt avui, que es diu El Diccionari Vintage. I la veritat és que amb tan poca estona pots arribar a tants detallots, que és com si... no sé, és com si engrasqueixis a tothom a pensar més que quedar-se quiet i no pensar-me. Ah, clar. Però el que podem fer és un sumari molt ràpid, si us sembla, i a la part cultural parlem de teatre. La Rosa ens parla de Luzes de Bohèmia. Exacte. A la part d'art parlem dels Tarrats, de Santa Maria del Mar, un tema molt nou i que realment és interessant, i també de l'audiovisual del dia de la Mercè, que a la sala de família, que va ser espectacular, i crec que és una vinculació de les noves fòrmules visuals, juntament amb una obra magna, com és a la sala de família. La literatura, el Jaume ens parla d'aquest diccionari vintage, que sembla peculiar i curiós, i trobarem paraules que l'ho millor, eh? Fa temps que ens agradarien. Us dic la paraula, avui? Digue-la, digue-la. Andròmina. Andròmina. Ai, això m'agrada... És com un insult, això. Ets una andròmina, oi que sí? Ja ho veuràs, ja ho veuràs. Ah, va bé, de boi. Estem tots neguitosos, ho he dit. A més, se m'acudeix un sinoni, però jo ho parlarem en el següent. I tant, i tant. Decinar parlem d'ombres tan abroses, el Tim Burton, molt boníssima, parlarem de Cosmopolis, una nova proposta del senyor Cronenberg, i també de fills dels núvols, que serà, evidentment, un peu, un pas per parlar del tema, parlarem del món àrab. El conflicte Sahara, avui, sobre tot. Exacte, sobretot. I després, exacte, més extensiuament, a tota la problemàtica que estàs patint en el món àrab. Serà un tema... molt de qualitat. Candent, eh? Lògicament. Doncs comencem amb llums de buèmia, eh? Del senyor Vallinclan. L'oces de buèmia, Ramon, del Vallinclan. A veure, és una obra... És una obra de teatre, com tothom sabeu. El Vallinclan era de la generació del 98. És una generació d'escriptors espanyols, que van estar profundament marcats per la crisi que es va produir a Espanya, arren de la pèrdua de totes les colònies que ens quedaven encara a ultramar, no? Que eren, doncs, Cuba, Puerto Rico... A veure, les tinc totes i voleu. És que és curiós, perquè jo pensava sempre que quan ens explicaven... a l'escola, a l'institut, a la carrera... T'explicaven la depressió del 98, que es va patir, clar, arren d'aquesta crisi. Es explicava i sempre parlaven de la pèrdua de Cuba i Filipines. Així, en plan general, no? Però, en realitat, van ser més colònies. A veure, un segon, eren Cuba-Filipines, Puerto Rico... Guinea-Equatorial... No, no, no, que va guinea. No, mira, Cuba, Puerto Rico, Filipines, Marianas y Carolina. Això és el que jo buscava. Clar, millor, Marianas y Carolina, en la realitat. Jo tampoc mai a la vida ho he sentit. Llavors, una miqueta a l'obra, veient clar el que fa és reflectir la crisi que està patint la societat, la missèria, fins i tot en què molta part de la població està vivint, amb totes les dificultats, amb totes les penalitats que això suposa. I també, sobretot, fa molta relació, molta... molt desment a la figura de les persones, a veure els intelectuals, els literats, com a la figura del protagonista, que és el Max Estrella. Max i l'Ostrella, que, bueno, teniu un sedònim durant l'obra que li diuen Mala Estrella, precisament, per no malament que arribin les coses. Una persona que és considerada el primer poeta d'Espanya o del país, i, en canvi, lo malament que ho passa. Primer ja comencem que s'ha quedat sec. Fa un any que està sec. Clar, ja no es pot valdre per si mateix, però és una seguesa molt simbòlica. És una seguesa que ell no es pot valdre per si mateix, necessita que el porti un guia o un lazarillo. I, en canvi, aquesta seguesa li fa veure amb més clarividència, fins i tot. Diu, vale. La travessèria que viuen tots, llavors, no? Exacte. Sí, sí, sí. Per això fa aquest anal·lici de la societat. Es va passejant per diferents ambients. La ciutat pot suposar que pot ser Madrid, pot ser Barcelona, pot ser qualsevol ciutat d'Espanya. Sí, amb ambient literarista, clar. Llavors, t'imagines que és Madrid, però podria ser Barcelona perfectament, no? Llavors, es passeja i veu les mancances, les missèries que està vivint la gent, sobretot la missèria intelectual. I amb mans d'aquí s'estan en aquell moment. Qui s'està amenant als conservadors en aquell moment? Sí. Hi havia un sistema dual de govern, hi havia el Partit Liberal i el Partit Conservador. I llavors, s'anava a l'alternat. Es veu que hi havia una mena d'acord, que l'he llegit també fins i tot, com es diu, però que l'he buscat una mica més d'informació de l'època històrica. Però sempre, a la monarquia, en aquell moment, ja estava, al fons 13, que arriba a fer una menció, també, i no pas agradable, fa una crítica, també. El millor humorista que hi ha en aquest país, en aquest moment, ho diu el futbolista, diu que és el rei al fons 13. Perquè ha posat, com a governador, un dels persones de molta importància, una persona que no t'evalua, que no és capaç de reconduir la situació. I llavors, dins d'aquesta situació de pobresa, de miseria intelectual, econòmica, també, i tant, aquesta persona veu tot aquest ambient que d'aquestes persones del poble, pràcticament, arriba també a un diari, els diaris tenien... Estaven més relacionats amb una part del poder, amb un altre, també, com tenen influència. Per exemple, ara, quan entra a la presó, com arriben a fer, amb una trucada telefònica, el ministre de Recobernació, en aquest moment, el ministre, i doncs ja aconsegueixen posar-lo en llibertat, no? I... La manera de viure de la gent del poble, no? I l'intent que fa, i d'anar a posar tot a les editorials, i que no aconsegueix vendre res, no aconsegueix que li publicin res, no? I tampoc forma part de l'acadèmia, que això ho té molt, li dol moltíssim, no forma part de l'acadèmia, no li han reconegut aquest mèrit que ell té, no? Aquesta obra tan bona i tan... durant temps que he anat fent, no? Bé, tot estava molt estamentat, i tot estava... era qüestió de tenir influències, i que et sàpiga fer valde, no? Tot això. Doncs, dins d'aquesta situació i de la miseria, que ell... jo crec que no desvelo res, i sí, sí, sí, s'hi explico. A veure, estarà a dia, sí, a l'estar previst que estigui fins al desembre o al gener, a la biblioteca de Catalunya, per cert, que és un lloc, un teatre que s'ha recuperat o s'ha posat en marxa, que val moltíssim la pena, és preciós. Per l'espai, vols dir, no? Estàticament l'espai, sí, perquè és un àle, un àle del anticospital, a més, és d'allà, a Centraparcarrospital, i és un àle del hospital. Vull dir, amb les voltes... De creuaria, del segle... Sí, sí, sí, gòtiques, i tot. I s'ha aprofitat l'espai tal qual. Llavors t'imagines amb una corral de comèdia o t'imagines amb un teatre tal qual, no? I, a més, per aquesta obra, el terra és de terra, és terra que han llançat en allà, i llavors les llaves estan col·locades en forma d'un, llavors el públic està al voltant d'això, no? Llavors tenen tota una altra part. Els teatres magnífics, precioses, magnífiques, molt senzilla, però la fan anar molt bé per recrear cada ambient i cada escena. Els personatges també estan molt... Els actors magnífics són 8 actors, només, i fan els quasi 40 personatges que arriben a sortir. Molt bé, magnífics. Només dir-vos que quan vam acabar la representació, el públic es van començar a checkar, posar dret, picant de mans, picant de mans, aplaudint, i al final tot el teatre, tot el públic dret, aplaudint, picant de mans. Que treballen molt bé, molt bé, molt bé. No hi ha cap pausa, et mantenen amb atenció contínua, i veus que és un tema molt actual, també, precà. Aquesta situació de crisi, de crisi de valors fins i tot, no?, i de crisi de com es pot sortir, no?, i de veure que es continua sempre repetint la història, dius, ostres, i això ja ho teníem passat aquí, no?, i ho teníem superat, i veus que, ostres, que ens tornem a estar en aquesta situació, hem de lluitar contra això. I el missatge i aquest grup d'actors, que és la perla 29, és aquest grup d'actors i de gent que ho formen, doncs han apostat molt fort. Jo ja he vist ja Sirano de Bergerac, també, sé que estan fent més coses, incendis i tal, a veure si ho repesquem i podem veure tot això. Llavors, només senzillament, recordar-vos que, clar, és una..., a més, nosaltres ens toca molt de prop, també, perquè són els fets que transcorren en aquí, perquè, clar, mentre és que ell fa aquest recorregut amb el seu..., no sé com es diu un catarà, el lazarillo, el pigall. El pigall, bueno, sí. Més o menys seria el pigall. Perquè, de fet, és un gos. Metafòricament li arriba a dir gos. És el latino d'Ispalis, el latino d'Ispalis, que també ve a ser també un literat, però de menor, d'inferior... Qualitat, o... Exacte, que no triomfa per si mateix, ve a ser una sangonera, que és protagonista, viu de a costa d'ell. I se n'aprofita, com que estàs sec, doncs se n'aprofita. Aquí entrem amb el famós esparpent, de l'Ivall i en clan. És aquest concepte... Exacte. Aquesta deformitat que ells fa, diu que és com si mireixin en un mirall con caos. I llavors és la deformació dels personatges quan es miren aquest mirall, o quan es miren reflectits en aquests miralls, vale? És un esparpent, és una crítica, és una mofa, però àcida, àcida dura, que et fa mal. No és per riure, és per analitzar i per reflexionar, ostres, en quina situació està el país. I tant. A l'esparpent que el creador va ser en clan, precisament. Exacte, per això. Sí, sí, no, no, que em refereixo, que realment tu expliques perfectament bé, no? Vull dir, és una situació que es pot repetir, que s'està repetint, no? I que es tornarà a repetir el segle XXII, per dir alguna cosa. L'extravi cíclica, l'economia cíclica, tot és cíclic. I no crec que això s'ha de tenir sempre en compte, que podem tornar a patir aquella... Això que estaven dient, la picarés, que fins i tot pot arribar a ser un dels fets més importants. Jo em deixo parlar per final, aquesta sentència que has fet tu, en tot cas, de donar-li alguna... alguna batzagada, en el sentit de dir... És que el que cíclica sempre serà cíclica. Jo penso que la nostra il·lusió ha de ser una altra. I tant, intentem canviar l'història. És molt complicada, canviar l'història. És complicat, és complicat, però sí que el que és molt important és conèixer la nostra història, per saber d'on venim, quines són les nostres arrels, i per evitar, eh, que sí, Jaume, per evitar arròs. I de forma objectiva, que és molt important. Des de la visió, tant dels vençuts com dels guanyadors. I això sempre ho tinguem clar, perquè hi ha vegades inautèntiques aberracions, amb aquest aspecte. Dos o tres apunts només, perquè la vull relacionar molt, al moment històric. Ja primer hi ha també un personatge que... Bé, perquè el títol de l'obra Lústers de Bohemia, llums de Bohemia, és això de la gent que s'ha dedicat a la cultura, a la literatura, a tot això, no? Però hi ha un personatge que això ho ha abandonat, que és el ministre. I és molt interessant també la visita que es fa al ministre, per agrair-li que l'hagi alliberat de la persona, la influència que tenia aquest senyor, i la renuncia que li ha fet, precisament, en aquests valors amb aquesta vida, de idealisme, sense interès crematístic. No, però ho ha canviat per una vida molt més acomodada, una vida que, bueno, se suposa que des d'allà, des del ministre, del ministre de la Governació, també intentarà ajudar una miqueta a la població. Llavors, hi ha escenes molt concretes, que ja us diuen, durant aquest periplo, d'una nit i alguna cosa, durant la ciutat, se senten carreres, corredisses, entrets dels guàrdies, perquè els fets estan... A veure, estan ambientats, o estan molt inspirats en la setmana tràgica de Barcelona, que van patir a Barcelona, a l'any 1909. I llavors surten coses, per exemple, quan ell està a la presó, hi ha un altre pres, també, un altre presoner, que és un català, precisament, és un proletari català, és el Mateus, diu Mateus, i llavors parlen i també la conversa que tenen és magnífica, també. Com ell t'explica, com ha arribat aquest noi a la presó, dius, no sóc català, sóc un anarquista, sóc un pari, com que ets un pari, llavors tu ets català, no?, perquè et consideres obrer català, és un proletari. I llavors, bueno, a la setmana tràgica us recordo res, és interessant, va ser arrel de la guerra amb el Marroc, perquè Espanya, després de perdre aquestes colònies, clar, ja no tenia cap colònia ultramar, perquè volia una miqueta enfortir els seus dominis al nord d'Àfrica, i era, doncs, el Marroc, el nord de Marroc, hi havia unes mines i tal, i llavors es va dedicar a això. Com que els marroquins, o l'esborguins d'aquella zona, es van revoltar, clar, no volien, ells també se'n portaven amb això, rebellaven amb aquesta opressió, doncs, clar, es va iniciar una guerra, i el govern espanyol, dos, enviava ja soldats. Llavors, aquí a Barcelona, clar, també van haver de reclutar la gent, però obligatoriamente, eren gent fiscals que estaven a la reserva, els reservistes que els deien, i els obligaven, o sigui, que anaven a les fàbriques, fins i tot gent que dius, però si era un pare de família, que aquella família només dependia del sou d'aquella persona, doncs, és igual, se'ls emportaven a la guerra. Clar, tot això aquí, com que hi havia el moviment obre, ja començava a haver una miqueta de consciència, tot això, molt trots, doncs, va començar per aquí també les revoltes, i aquest nano, que està a la presó precisament, és això, és un obre, que estava a la fàbrica, i va venir a agafar-nos, els reservistes, els ja gent, a portar-nos a la guerra, em vaig revelar, i llavors vaig organitzar un motiu allà a la fàbrica, i vaig animar-hi els altres companys, altres obres, i una miqueta és realment el que va passar a la setmana tràgica. D'aquesta època pertany en l'aire del sucre, que un dia en podem parlar, i tant. I un de les persones, les xesquítiques. No, no, sabeu com se li deia la ciutat de Barcelona a la setmana tràgica, com Joan Maragall, ja que estem parlant de temes de dramaturgia, però també de poesia, era la dama de foc, perquè cremava tot, cremaven totes les conventes, les eslècies... I va haver una poètica al voltant d'intentar buscar aquesta evasió, mitjançant la poesia, mitjançant aquelles últimes cuajades de la renaixença, i buscar la simbologia d'aquest catalanisme, i d'aquest orgull de la ciutat, per de nou, intentant altra vegada lluitar en contra de ser elements polítics. Que va ser una rebel·lió antivel·licista, però es va convertir en anticlerical. Totalment. El balanç va ser terrible, la de morts, ferits, la de edificis cremats... Moltíssim. 112 edificis incendiats d'aquests 80 eren religiosos. És que crema interessat molt. I moltes afusellaments després, les represàlies que van haver-hi a continuació. Entre ells, el Francesc Ferrer Guardia, que és un gran pedagòc que ja ha estudiat Magisteri, posa'm a sempre Ferrer Guardia. A més, és el creador de l'escola moderna, l'escola moderna, l'escola catalana, en confrontació a l'escola religiosa, que hi havia aquell moment... És una llà estima, realment, i potser mira d'aquesta manera, si ja s'ha acabat l'argomantació... Sí, més o menys. Perquè em va molt bé dir... De ciutat crema de la pel·lícula de Toni Rivas. Exacte. Exacte, la dama de foc. Te'n vas parlar del Manchester, del sud, Sant Martí de Provençals, Sants, L'Avaport Vell, aquests punts on estaven aquests obrés, on va sortir aquest partit, lògicament, per lluitar a favor dels drets del treballador, no? Però Sant Martí de Provençals, actual barri de Sant Martí, allò era una autèntica, una autèntica... Era un núvol de púl, de púlcim, de contaminació, no? I a paral·lel, també. Hi ha fotografies del paral·lel a la zona on està actualment la reta elèctrica, són aquelles tres xamanelles, que realment era una bruma. Per segon era molt, al principi de segle, era totalment pura contaminació, no? I després, després. I més ciutats, també. A Madrid, Badalona... Exacte. Però es veu que hi havia moments que depèn... A tot quan entrava la marinada, que va dins del mar, es veu que era terrorífic, que a Barcelona era tota una mena com de núvol gris, no? I que era molt trist per cap, que venia tota la bafarada allà. Però bé, són èpoques, això s'ha pogut controlar com a mínim, encara que tenim molta contaminació pels cotxes, no? I això que dius tu de la cremada dels edificis, venia col·lació, perquè això sí que és molt important recordar que entre 1909 i la Guerra Civil, dògicament, s'han perdut autèntics edificis, o de totes lesies, que és una llàstima, no? A Barcelona tindria, crec jo, que en moltes més... interiors lesies més interessants que els que té, que ja en té prou, però encara molt més, si no hagués tingut tota aquesta història, no? A vegades s'ha d'estar en contra de temes religiosos, però una mica respectar el patrimoni, no? Jo crec que és una cosa del segle 20, això del patrimoni, del 1920, arran d'aquestes qüestions, però bé, fins i llavors no hi havia miraments i es cremava tot, i és una llàstima, no? Clar, ja són els ànims, un cop em sembla. Exacte, exacte. No es val molt la pena, eh, recomano moltíssimes luces de Bohemia, també surten els modernistes, que eren els que estaven en bloga d'aquell moment, en promendario, ara els demanen a tots ells, està molt bé, la veritat és que val moltíssim la pena. Jo volia fer referència a que estem nins a l'apartat del teatre, i m'agrada, madame Obari, que la podrem veure aquest proper dia 7 d'octubre, concretament a l'auditori de Cornellà. La setmana que ve, en tot cas, en fem un recordatori més, però que quedi clar per allò de què puc comprar entrades, perquè hi va molta gent. No tenim comissió, eh? No, però es val la pena. T'apropen el teatre, a la teva ciutat, a la teva comarca, a les teves proximitats, es val la pena. Sí, sí, sí, penso que és una cosa molt bona. La podré contrastar amb el madame Obari del Cronenberg, també, amb el seu moment. Quan la veiem, no? Ah, que també. La fet del Cronenberg. Fatem, fatem, amb el Jeremy Irons, una pel·lícula magnífica, eh? Sí, sí. Quan podeu, l'agafeu, i tal. Ah, d'acord. Passem al món de l'art, farem unes menys ràpid, dos elements nous que hi ha a la ciutat de Barcelona, un que és a Fímar i l'altre, que és real, no? S'ha obert, fa qüestió d'uns, d'uns, re, un mes, aproximadament, que a la Santa Maria del Mar ha obert la possibilitat d'anar als terrats, no? És una mica el Japarut de Notre Dame, no? Anar per on està en les gàrgoles, i passejar per als terrats, i per al sostre, directament, no? Interessant. No, no et deixen. Llavors, dic que, a veure, són 5 euros. No insistim, tampoc portem comissió, perquè la gent ho sàpigui. Simplement vas allà, dius, escolti, em vull pujar, i puixes. Tens un guia magnífic, i bé, i realment puixes per una de les dues torres, no? Una d'elles en concret, fins a un primer pis, passeges per tot el que és l'avant dels terrats, i realment vas passant per al costat de les gàrgoles, abans que tens una altra visió diferent del vorn, perquè des de dalt, des d'aquest primer pis, per entendre'ns, veus tot el que seria la plaça del vorn, i tal, i tens una visió, bé, amb aquest cas, 180 graus, però el maco és que llavors hi ha una segona parada, puixes una altra vegada, et quedes quedat bé no tirar ran de la part superior del que seria la torre, és una escala de carregol de pedra, se l'ha d'anar una mica ben equipant, no aneu amb tecons, senyoretes, perquè si no, anem malament. No, no ho dic perquè és veritat. Vambes o sabatilla plana, i tal, és pedra a pedra, eh? Authentica del 1.500, del 1.400, eh? Vull dir que no estem parlant d'una altra cosa. I llavors puixes el que seria... Pots tocar el rosató, directament. Pots tocar amb la mà, vull dir, el rosató, que és preciós. Pots tocar els vitralls, pots tocar les llums i unes llums en forma d'òcul, rodones, també molt maques, però el que és més espectacular és que pots passejar per sobre del sostre de la... de la català català, m'ho dic, de la vasílica, bé. I vas caminant, per què? Perquè el nostre gòtic català, el gòtic meridional, no és com el gòtic francès, que té els sostres al dues vessants, eh? Que és aquelles formes, ja pensades per el tema de la neu, de la pluja. Aquí s'acostuma a fer, i això passa a Santa Maria del Pi, passa a Sant Josi Sant Pastor a Barcelona, i també, en aquest cas concret, i també crec que a part de la català de Barcelona són sostres plans. I llavors vas passejant per sobre de les voltes, amb aquesta sensació, i és espectaculaus allà, si que tens una visió de Barcelona diferent, perquè són 360 graus al teu voltant i tens les torres aquí al costat. Aquest és el final de la torre. És una sensació com molt peculiar, no? I t'expliquen, fa una visió des de Barcelona, que és molt interessant. Això, sí. Que es fa periòdicament, es fa assiduament, habitualment... Està allà... És una oferta que té l'Ajuntament de Barcelona. No, és una cosa de la part ròquia. Santa Maria del Mar ho fa per arreglar-se. Sempre que l'està arreglant, Santa Maria del Mar, passa a la part exterior, a la banda superior, amb aquestes noves terrats, i a partir d'aquí, hi ha una noia ja, i llavors arribes, demanes hora, però ara pararà, jo no veig un excés de gent. Jo crec que t'agrada la situació econòmica. No és que sigui un caprís, ni molt menys, però val la pena. Val la pena fer-ho, eh? Exacte. I també un esment molt ràpid, perquè a l'altre dia, el dia de la Mercè, vaig tenir l'enorme plaer d'anar a veure l'audiovisual, que s'ha fet a la porta del naixement de la sala de la família. La porta tota la vida de la sala de la família, la primera que va fer. La d'en Gaudí, no la del Sobirac, i aquestes coses que fa la gent a vegades, que s'ha dit molt amic al cap. Bé, això és un tema per un altre dia. A partir de la sala de la família. Sí, sí. No ho dic perquè d'això. L'audiovisual és molt bé. S'ha fet aquests dies a les 9, a les 10, a les 12, és un quart d'hora. I s'ha pogut jugar amb l'estil, que jo crec que ja té la Barcelona, amb aquesta capacitat de fer uns audiovisuals en conjunt amb llums, en aquest cas no hi ha foc, sinó llums i música, amb el qual no es jugava solamente des de l'exterior enfocant a la paret, diguem el que seria a la façana, des de les pròpies torres sortien llums i llàcers, vull dir que era un joc, entre un i l'altre, i hi ha moments magnífics. Hi ha una primera part molt més vinculada als cants de Goriens, i visualment és com una sensació molt, molt, molt, molt eclasiàstica, molts blancs, molts sensacions de... de veure com cascades d'aigua cauen, no? Realment és interessant. Hi ha una segona part que és molt orgànica, amb el qual es converteix amb una mena de selva, no? Surten les flors, surten la vegetació, surten les papallones, surten les flors, vull dir, hi ha una festa ja magnífica, no? Una mica els motius ja surten, també, els colpits, allà... Exacte, estem parlant, exacte, és una obra orgànica, i estem plantejant, jo crec que això s'ha pensat seguríssim, tenint en compte el bon gust que tenen a la gent que fa els muntatges, s'està parlant de com es pot evolucionar aquesta façana, no? Com podia convertir-se, perquè se queda perfecte, perquè amb el dibuix de la pedra, amb l'ajançament d'aquesta pedra, queda molt bé, perquè de seguida tot s'acopla, visualment, no? I realment és espectacular, jo crec que és una cosa que l'any que ve de ben sou que repetiran, Eudonari. Tu creus que el Gaudí va pensar en això, no? No, en Gaudí va tenir un moment de... No diguem d'inspiració, va ser un... És molt complicat. Ja parlem un dia a l'en Gaudí, ja ho m'he d'adabar, perquè és molt complex. Sí, sí, sí. Perquè jo crec que en Gaudí sí que... I qualsevol obra religiosa està feta, està pensada i està feta per durar eternament. Sense cap mena de dubte. L'home i la dona, i la reposa, adeu i durant tota l'eternitat, no? Llavors sí que, a la millor, encara, home, faltaria més que sapigués que després hi haurien aquests mitjans audiovisuals, no? Però sí, segurament, amb aquesta idea de durabilitat, de duració. I fos una obra duradera durant el temps, que perdurés. És que hi ha artistes i hi ha personatges, fins i tot urbanistes, com per exemple el senyor Sardà, que és clarament... eren visionaris, no? Ho poso perquè, en Gaudí, va ser una visió, però també el xanfrans de l'Eixample és molt visionari. És una forma d'aparcament, quan no existien cotxes, d'acord? I ell pensava que amb el temps hi havia algun tipus de vehicle, i per això va fer aquest xanfrans. És que és molt peculiar, no? S'ha d'avantar a la por, és no? El planejament urbanístic que va fer ja va ser molt adelantat, i ser molt innovador. Pensant en uns primers carruatges més petits, evidentment que necessitava un lloc d'aparcament, però em va evolucionar perfectament cap a l'altre. Igual, igual, també, que la tècnica constructiva que utilitzava a Gaudí, fa aquests anys que va celebrar també l'aniversari de Gaudí, suposo que era, no sé si, el neixement o la mort, perquè no sé per què se celebra la mort. Sí, a l'intrevés.Sí, a l'intrevés. I va morir el 1926, per tant, no crec que seria el naixement. I es feia una exposició molt interessant, que a qualsevol arreu que va ser alguna obra d'en Gaudí, és veu, la forma constructiva, jo no soc arquitecta, no tinc aquest vocabulari, però com feia la concepció o el planejament per poder, després, desenvolupar aquelles cúpules i aquelles formes que no són parabòlics, són... No, no, es diuen, són... I es feia tot en revés, a mitjans d'amplors, un saquet, que posaven... feia servir com un pes, i això, llavors, li feia veure com cauria aquell pes, i llavors, quines torres o quines bovedes quines podien anar fent, després, tot això ho construia, però clar, en revés, cap a... Exacte, era un visionari, amb aquest espectre innovador, totalment un trencador. L'altre moment, justament a l'art hiperparabòlic, que tu parlaves, no és un invent seu. La Volta Catalana ja això la coneixíem, però aquestes evolucions, i aquesta forma de fer inclinar certs... certs columnes, això és un estudi, com tot és molt bé, en mitjans són els pesos. No sé què diguis, ho faig sobre planell, no? No, en realitat, feia la miniatura, feia la màqueta. Exacte, i aquí és la millor manera de veure quina forma, i per això són aquestes formes orgàniques, no? És impossible, o millor, fer-ho d'una forma acadèmica, però realment està aguantant, i el pergo ell es veu encara més, com s'aguanten aquelles columnes girades absolutament, o la part, diguem, del mercat, la cripta, per exemple, no? Vull dir que... Estem parlant molt, estem enrotllant moltíssim, eh? Molt bé, molt bé. El jaume i tant, ens ha d'anar a parlar del visionari Vintage. Sí. Digues-me. A mi m'estimo durant tot aquest estiu, no? I jo he agafat la primera. La primera. La primera paraula, que és dròmina. Això és un treball que ha fet a 28 lletres, no? I, conseqüentment, hi ha 28 treballs, no? De diferents paraules que... Que bé, vull dir, que el senyor Vicenç, Pajès, Jordà... Doncs ha anat traient per fer uns articles que llegits jo ho he comprovat. Són màxim dos minuts, no? Llavors em va semblar que és molt interessant. Si ves d'oquest primer... Diuen, en algun moment del passat, les endròmines van ser objectes nous, útils, estimats. Com jo. Però, amb el pas del temps, s'ha d'anar detallorant. Ha perdut vigència i poders. Poders, encara potser no, però... Llavors, a vegades, el que s'ha detallorat és l'entorn, en aquest cas, sí que no. L'entorn és bona. Es manté bé. Aquí donem fe de que el Jaume... Es manté bé. Es manté perfectament. Encara no és una endròmina. La inutilitat, però també té una basada estètica. En un món d'actualitzacions constants, diu... d'obsolències subtades, de funcionalitat obligatòria, certs objectes han adquirit una pàtina romàntica. En el cas dels discos anteriorment coneguts, com L.E.P.s, oi? Sí, el C.D.P.s. I el C.D.E.P.s, també. Que, d'ensar, que són objectes minoritaris, s'anomenen amb un punt de petulància minil. Bé? Bé, per aquí. Bé, per aquí. Bé, per aquí. Llavors, considerem endròmines als objectes vells inútils que no estan de moda, com ara la paraula endròmina. Pau Vidal la inclou al llibre, el perill d'extinció, sent paraules per salvar. En aquest cas, ell em va nutilitzat només que a 28, com deia, un recadelletre. Diu... coneixeu gaire ciutadans menors de 30 anys que la pronunciació... que l'hagin pronunciat, la paraula endòmina, o que la pronunciin, en canvi, els objectes recuperables, recicables en forma de citació irònica, de picada d'ullet històrica, com la paraula vintage, sí que comença a tenir sentit. Jo penso que això... Horeu de les coses bones, potser no cal llegir tantes coses, oi? Una de les coses bones que té aquest senyor, quan ho va destacant, perquè després veurem paraules com... com, no sé, barra, quina barra tens. Això té... té dobles sentits, no? Sí, sí. És una mica saber l'origen d'aquestes paraules. Podem anar trobant... Ui, la C, la C. Aquesta, sí, aquesta no cal que la diem. Perquè, quina era la C? Són paraules salvables? Sí. Va, ho dic jo, Cardà. Cardà, ah, però és maco. Perdoneu. La tevologia de la paraula, no? Perdoneu, va, no. Però bé, volia dir que Cardà també és una expressió molt típica de Girona, que és a Cardà, però no vol dir que vas a fer cap cosa... Això no és un endròmic, eh? No, no, és una altra cosa. Llavors diu, per alguns parlats, Cardà resulta massa exòtic. Mentre que per altres, follà té uns matitzos violents. Violents? Doncs sí. Cardà significa pentinar la llana amb l'instrument anomenat Cardà. Follà, en canvi, vol dir prema, aixafar, trepitjant, sobretot els reims, d'aquí bé aquella dita que, pà, arriba, va introduir a la cançó sinfonia número dos, d'uns deus, d'uns homes, si avui fem, verem, demà follarem. Vull dir, d'aquest acte, també, és d'això, no? D'aquesta manera que determinades paraules han tingut un sentit d'avui en tenen un, que no. I que han evolucionat en plan pejoratiu quan realment té una base, no? No, és molt digne. Molt digne, lògicament. I culte, això no oblidem. I són paraules salvables, i entes? Que estan de salvar, que estan una miqueta de sus, o què? Sí, jo penso, en aquest sentit li donaria una altra visió. O sigui, m'ho miraria des d'una altra angla. Jo, el que entenc és que són paraules que jo, personalment, les he escoltat molt més que tu, perquè soc bastant més gran, no? I que, ostres, quan les he recordat, i costi que està bé això, no? No ho sé, vull dir... Digues algun altre exemple. L'Omumba. L'Omumba. Un altre dia ho direm... Què vol dir, no? Ara, meva. Me l'havia escoltat. Sí, ja, ja. Jornals, sí, que ho has escoltat. Jornals, sí, sí. I sobretot ara, i fa referència. A més, fa referència dels jornals actuals, els que no en tenen, com ens lloguen per un dia. De quina manera, per exemple, aquesta època que tu has esmentat, precisament, anar a l'obra de teatre, no? Doncs el sentit que tenia un jornal, perquè un jornal és allò que et contractaves per un dia, vull dir, senzillament. Vull dir que això no és d'ara, això ve de... Sense contractes indefinits. Exacte. Un dia el trucarem, el jornal aquest. Cada setmana tampoc hem de posar una paraula d'aquestes. I ho podem buscar. Jo penso que avui... He fet la introducció, que té un espai... Exacte, sí, sí. Allà hi ha un reclam de... No hi ha ni molt menys com especialistes, ni molt menys. Si no, els amants de la llengua és una reivindicació. És un... disfrutar, és gaudir, de la teva llengua. Jo ja te'ls deixaré, perquè jo els tinc prèvies. Sí, sí, sí, sí. Fa un camí de cròmuls. Moltes gràcies, sí. Molt bé. Doncs fem un repàs ràpidet al cinema, eh? I comencem amb un... amb ombres tan ebroses, l'última del Tim Burton, eh? Uuuh! Crec que ha estat poc incompressa, la pel·lícula, com a tal, però jo crec que estava molt bé. A veure, no obliden que aquesta és una sèrie. El protagonista qui és? El Johnny Depp. No, potser. I productor, i el que faci falta, i greve escriu el guió, no? Sí. Potser, per entendre la pel·lícula, s'entén que és una sèrie de 160 americana. És un dia com la família Adams, però amb versió... Bueno, encara... pitjor, encara, d'un vampir, no, pobre meu. I llavors, clar, aquest vampir és justament el Johnny Depp, en quin no podia ser un altre. I llavors, bàsicament, és com... amb una... amb una ciutat de pesca, com marítima, volia dir, vull dir, una ciutat costanera, en una sortida paraula ara, doncs no estem parlant de Transylvania, tampoc. Estanet americana, vull dir, d'aquelles i tal. No fa por, la ciutat. Exacte, no. I hi ha, doncs, una família, d'aprendre segle XIX, i tal. Doncs amb aquella intenció d'imitar els europeus, amb tota aquella parafernalia, i tal, amb una gran menció, un gran castell, i a partir d'aquí, doncs, bé, és una família que té diners, que té tot un empori marcat amb el tema sobrant vinculat a la pesca, i llavors, una de les dones que fan la neteja a la casa és una bruixa, i llavors vol el seu amor, i com la pot aconseguir, el converteix en vampir, perquè ja està enamorat de la noia maca, del poble, evidentment, hi ha tot un procés, no? I llavors, tot això, anem al segle XX, però anem als anys 60, i reneix. Clar, als anys 60, lsd, a l'escooper, clar. És un vampir al dia. Exacte, és un vampir, però això és el setentero. Vull dir, clar, surt d'aquest home i està d'aquesta parafernalia, amb una missa del Pfeiffer, que està prou bé, recuperada ja era hora, perquè, donador, fa temps que me la veia aquesta dona. S'ha passat malament, oi? Sí, sí, sí. I tal, i és una història absolutament frívola, divertida del Tim Burton, passada de voltes, amb la qual hi ha tota una sèrie de situacions, que no explica del Tim Burton, no? Però la gent se l'ha carregat, jo no me la carrego, jo és una pel·lícula divertida, folclorico-festiva, que dic jo, d'aquestes, perquè tu passes bé, hi ha un moment en què la lluita final entra, llavors ressuscita també la bruixa, i té una lluita entre tots dos. Sembla com Procambulesk, però si entres en el món Tim Burton, és perfectament assequible, no? No, pensem en altres pel·lícules a Tim Burton. Mars Attack no és seriosa, d'acord? Doncs aquí passa el mateix, no és sèria. Vull dir, amb l'especte de que... de que Tim Burton no està jugant a fer una pel·lícula de terror, a jugar a fer una cosa divertidíssima, i ho fa, ja ho aconsegueix. Però, bueno, ja la veureu. Ui, Cosmopolis, Jaume. Hola. Hola. M'ha cridat molt l'atenció tot això que has dit de la pel·lícula aquesta, i precisament m'ha cridat l'atenció, perquè penso que té, no ho sé, el cinema en general, té aquesta gràcia, no? El Tim Burton és poc seriós, has dit-ho, no? I a canvi David Cronamer, ho és molt. Molt, molt ho és. Llavors, jo penso que es poden agafar petites cosetes, a vegades que les diem sense massa puntualització, i llavors té molt de sentit. A mi el que em passa amb Tim Burton és el que tu dius, que tu t'agrada que no sigui seriós, per exemple, o almenys ho acceptes. Per què és que em berro? I a mi em xumarà de que sigui que em berro. D'acord, d'acord. I a canvi, ho quedaria més en l'altre. Molt bé, puntualitzat això, que a Cosmopolis segueixen aquest terenar, seriós i, lògicament, tot el que planteja ho és, una barbaritat. I Cosmopolis, doncs bé, jo penso que és una pel·lícula que ens posa en contacte amb tot el que ha representat al principi d'aquesta crisi mundial que patim, en tots els sentits, que sembla que l'anem oblidant una mica, després ja unirem situant tot això, i és exagerada, també, com moltes de les pel·lícules del senyor Cronamer, però, encara que sigui exagerada, està dins d'aquest context en què ell és capaç de, a partir d'una ficció, aportar-te tot un seguit d'elements que t'han de provocar aproximacions a judicis encertats. O sigui, a saber, veritablement, a quin punt estàs, en quina situació vivim, i, en definitiva, tenir una correcció de tot allò. A vegades, hem dit, hem dit de les pel·lícules documentals, que són això, però els documentals, i permeteu-me que ho digui, els documentals no deixen de ser també ficcions dels realitzadors, perquè fa un escoll de tot allò que dirà, i de tot allò que es trobarà, això estic d'acord, no? En canvi, la ficció és l'exageració total de allò que és real, però que, lògicament, probablement, ho fa més intel·ligible. I això és el que em va semblar, aquesta pel·lícula. La pel·lícula és com si fos una obra de teatre, també és curiós, perquè passa tota dins una limousina, pràcticament. Que curiós?Molt curiós, per veure-la, eh? Tota la pel·lícula?Tota. Ostres. On hi ha? Com aquella de Búriet, que era el llibre. Però no la veurà.Però no ens podem... Un pel·lícula Búriet.De unidó, sí. No ens podeu imaginar com és la vil-limousina, eh? I a més a més hi ha...Quants metres quadres? Exacte, hi ha molta gent, ja, de tot allà, no? Gent que entra, que surt, suposo.Sí, també, també. O gent que des de fora...O des de fora dona cosa, no? Informa.S'en va a Sant Macdonalds i diu, va, una opera. Sí, però, de ver, i de tot allà...No, que no l'he vist, eh? Però que, bueno, va, una limousina, potser no. Us asseguro que és d'aquelles pel·lícules més psicodèlices o surrealistes?Sorrealistes? Impressionant.No m'extranya, de crona en verga. No et quedes com...No sé, com... Copsat, jo, no?Sí, dius, clar, perquè m'estan vient, tu. I, per fi, que això no passa cada dia, saps? Sí, sí, sí. I ja està.Sí, sí. Estic pensant, David Cronenberg, va fer històries de l'Est, una història de violència...Una història de violència... Molíssima.Moltíssima. I, a més, s'ha de veure, aquesta s'ha de veure. Matalçualment és una pel·lícula que ja s'estan anant, també. Deu molt d'aquesta que dius tu, d'acord? Molt bé, molt bé, molt bé. Bueno, l'apuntem, també.Cosmòpolis. Abans que la Rosa ens faci un comentari sobre fills dels núvols, hijos de les nuves, perquè entrem a parlar d'un tema vinculat amb el món del Sàhara i el món ara, també, direm que ha estat sonat de fons tota l'estona, la banda sonora de Benablús, i també, alegre'm a Nontropo, hi ha una peça, perquè escoltant jo, que té un punt així, com de swing i tal, que escoltarem un minutet, i ara la Rosa ens parlarà de hijos de les nuves. Molt bé. Vinga, doncs... vinga, ens acompanyarà aquesta musiqueta de cap als núvols. A veure, hijos de les nuves, fills dels núvols. És un documental, de fet, eh? El subtítol és la última colònia. I abans havíem començat el programa, precisament, explicant la crisi que va patir Espanya amb la pèrdua de les colònies d'Ultramar, de Poscuba, Porto Rico, Filipines, tot això. I dues més, que no... I dues més, les mascarines i les col·localolines. Que ja són noves, eh? Doncs, clar, el Sahara resulta... O sigui, ara a Àfrica, a més de jo que hem comentat d'Àfrica, estava el Sahara, també bona part de la Guinea, que també una bona part de Guinea també va ser... Ho va ser, ho va ser. Doncs el Sahara és un... va ser una colònia, i és un complicte, i és una situació, és un problema que encara no s'ha resolt i que encara continua allà. Doncs, a San Vicenç, els cinemes La Bailet l'hi van passar, perquè es va celebrar la setmana de la Pau, i una de les activitats era, precisament, el pas i d'aquest documental. El documental l'ha dirigit al Barolongòria, i està... A veure, protagonitzat, sí. No es pot dir protagonitzat, sinó que és la figura que va conduint tot el procés i tot les de venir d'aquesta filmació. El Javier Barrem, a més, també fa de producte, ha produït aquest documental. I tot, ell ho explica perquè, d'entrada, penses, ostres, Javier Barrem, precisament, que fa ell mirant de... apostant tan fort, no?, amb un documental, quan ell no s'havia dedicat mai, com a... com a productor, ni... Si era part de producte de creació, no s'havia dedicat mai, no? Ell ha estat darrere de la pantalla. Em permets una petita frivolitat. Penso que, per molta gent, que ha acceptat el paper que fa Avik i Cristina a Barcelona, no li podíem ademinar una virtut com aquest. Jo la dius, ostres, amb tan frivol que que estava allà. Mare meva, mira que he fet papers. Clar que jo no recordo aquesta valoració, però que podria... D'acord, d'acord. No entraré aquí, perquè ha fet moltíssim cinema, i podem tenir cadascú a nosaltres la nostra opinió, no?, i ha fet pel·lícules molt bones, i jo trobo que Javier Verden és un actor de primer nivell. I que fa de tot. I, a més, li fa de tot, i domina l'anglès una forma impressionant. Impressionant. A més, és una persona conscienciada, i també potser per la família que li ha tocat, perquè amb la seva mare, Pilar Verden, fos també una senyora que ha lluitat moltíssim, no?, i és gent molt implicada en la ciutat. I molt que toca de peus a terra. Vull dir, són gent que toquen de peus a terra. No estan vivint allà, al seu castell. No, són tot la mare, la mare és la Pilar Verden. Pilar Verden és una senyora exacta, hi ha molt de convenciment de les coses, hi ha molts valors, també. Molt lluitadores, sempre, i molt implicada en moltíssimes coses. No sé si hi havia estat, també, a l'acadèmia de cinema havia tingut algun càrrec, potser. Em sembla que sí, l'únic que no va d'espuntar mai i no va estar mai. I quan han sabut de protestar per situacions fins i tot de l'actualitat d'Espanya, és també ho han fet en primer lloc. Amb els indignats i tal, vull dir, que sempre ha estat president. Doncs això va ser arrel, de que ell va fer un viatge, precisament allà, al Sara, perquè es feia un festival de films, curiosament, per una gent d'allà i tal, amb uns cooperants... T'hi he vist, amb uns cooperants. I ell va anar, perquè es feia aquest... El van convidar, clar, un cop està allà, veu, insitu la situació, realment, que està patint els saharauis. Demancant-se, però de tot, no? Suposo que molts de nosaltres ja havien vist abans, o ens havien explicat la situació que està patint aquesta gent. Llavors ell es va implicar moltíssim, va pensar que aquesta situació no podia continuar i que ell havia de fer alguna cosa. Va agafar aquell compromís. Llavors, la idea va pensar, doncs faig un documental, per explicar d'on ve aquesta situació, perquè aquest poble està així. Ara avui dia encara el cicle 21, com encara està patint d'aquesta forma, i a veure quines solucions podien ser. I una miqueta, doncs, per una de les governs, que tenen la responsabilitat de fer-ho, doncs per buscar una solució per aquesta gent. Res, el recordo, breument, això va ser durant 100 anys a Espanya. Va tenir la Sara com a colònia. Tot va ser perquè sobretot sabeu que és molt rica amb pesca. Ara costa a Sahara, a Sahara avui, molt africana, a la costa oest. És molt rica amb pesca, i encara a oest, i encara hi ha enditisis per al tema de poder anar a pescar. I amb el barroc, també, encara hi ha històries d'aquestes. I, a més a més, es van trobar mines de fosfats. Però el major gestiment de fosfats de tot l'Àfrica. Esclar, imagineu l'explotació que això suposava i les riqueses que això suposava. Si veu que, almenys als Aharawees, guarden bon record dels espanyols en allà. I va haver-hi una cooperació, una bona convivència, i ja s'espectaven molt les tradicions d'aquesta gent. Ells eren, ja digueu, van estar els 100 anys allà, però els Aharawees eren, que jo diu, hijos de les nubes, fills de les nubes, perquè eren nomades. És un poble nomada que anava... Doncs això anava passant pel desert, anava caminant, anava travessant al desert, seguint els núvols. I llavors hi havia pastos, hi havia pastures, i el seu ramat podia menjar. I això alimentava d'això també, del ramat de la llet, d'una formatge que no sé si arribaven a fer, però sobretot la llet. I llavors, esclar, es troben que, després, amb el repartiment d'Àfrica, els hi van posar unes fronteres. Llavors ells ja no podien anar travessant al desert, però convivien allà, tenien els seus territoris. Què passa, que llavors, el Marroc, el roi de Marroc, el cas del segon, va dir, aquest territori és nostre, nosaltres volem... Clar, allà on hi ha riquesa, sempre n'hi ha gent que vol. I si tens un governant que no té miraments, i que és un d'espot i que no importa els mitjans, doncs cap allà, anem a colonitzar-los de nou. Llavors va reivindicar-ho, com que no li donaven, el govern espanyol no li cedia, doncs va fer la marxa verde. I tot això ho explico, perquè tot això surt en el documentari. La marxa pacífica, sobretot, hi havia moltes dones, nens fins i tot, i població civil. Clar, arriben moltíssima gent, no sé, millors de persones. Allà, clar, al final, resumim moltíssim, que sóc conscient que estic resumint molt. El govern espanyol, finalment, va decidir... Com que ja ho donem en el govern marroquí, ens atirem nosaltres i que aquestes terres, o els que es quedi amb el govern marroquí, i van marxar, van marxar totes les legions, sobretot a l'exèrcit, la part de l'exèrcit espanyol, i van ser els marroquins després d'aquesta població civil, que van entrar els seus militars. Però estem parlant de l'època posfranquista. Sí, clar, estem parlant d'any 78. Justament perquè la marxa verde va ser l'any 78, sí. Perquè l'època franquista, en Franco, no deixaven el Sàhara. Ni San Fernando Pó, ni les guinees, ni res. Va ser a posteriori, eh, per això de dir que... Sí, va ser a posteriori, va ser a posteriori. No sé si estava posada el fonsuat i estava al govern. Imagino, aquest moment complicat. El Javier Pardem intenta entrevistar, en el documental, moltíssimes personalitats, moltíssims polítics. Hi ha alguns que sí que apareixen, accedeixen i els deixen entrevistar, però n'hi ha d'altres que no. Perquè, al final del documental, hi ha una relació de personalitats que no han volgut ser entrevistats. Està molt bé, perquè els posa en nom... Vem fer-ho. Aquestes persones no han volgut ser entrevistades. No ens han contestat. Doncs allà es queda al Marroc, a càrrec d'aquesta gent, però al Marroc hi ha el que fa una repressió. Primer que, a més, el poble Sàhara, avui havia quedat dividit una part més a l'interior del desert, llavors sense cap possibilitat d'anar cap al mar, i allà amb uns campaments de refugiats, que són aquests que encara estan en allà. Aquesta situació que moltes vegades diem, els refugiats, els campaments de Sàhara, és que estan a l'interior. I després la tota la zona de costa, que van quedar ja sota Dominí, Marroc. Després, a partir d'aquí allà, es va veure un intent, es va formar tot el que era... el front policari, el front policari que va intentar, també, reconquerir aquelles teres, perquè són un poble. Són un poble, i tenen el seu territori, per tant, el que volen és reconquerir-ho, i tornar a estar allà, i viure tranquil, si en pau, i res més... A mi això que em sona. Això dir que anem és que... bueno, tot té relació. I és molt maco la reflexió que es fa. És un poble que només vol viure en llibertat. Ell no ho volen fer tan poc de forma violenta, ho volen fer pacíficament, perquè és el seu terrenar. És el seu terrenar i perquè tenen la raó. I perquè tenen la raó, eren els seus territoris. I es vivien, specificament, i ja està, no? Però és el colonialisme, que sempre... És aquest colonialisme. En aquest cas real, de colonialisme econòmic, hi ha molts colonialismes, eh, vull dir, que no. Entendre aquesta postura de per què no deixes anar, no? Però suposa tots els interessos econòmics, que sempre anem a parar allà. A part de les actituds d'urgull, de dictaturials, del poder, del poder pel poder, que arriba un moment que ja s'ha pujat en el cap, que ja no saps viure sense aquella... És evident que en Franco el que volia era tenir territori, territori, territori, i tant se'n fa que fos el Sàhara com si fos... Com si fos l'emparador, o no? Exacte, com si fos el Carlos Ximto aquell, que al seu imperi no es posava el sol. El senyor Hilder, per a tenir aquest imperi, va aconseguir Austria, va aconseguir França, va aconseguir molts punts, i d'Itàlia, perquè no anàvem a deixar fer gaire, perquè el senyor Mussolini no estava ben... Estava mal governat i mal de tot, aquest senyor. Però em refereixo que és el que diem, no?, que aquesta tendència, que dius tu, que a tots els països del tercer món, o aquests senyores del tercer món, que no han tingut recursos per poder defendre el seu territori, les seves fronteres, i això és una llàstima, no?, perquè hi ha gent que ja són zones complexes, per poder viure per a situacions climàtiques, i que evidentment ja no tenen aquest ajut, doncs... I llavors, què passa? Que hi ha altres llocs d'Àfrica, que passa com semblant, és que els unics llocs encara queden dictadors, perquè no hi ha hagut una evolució, no?, i quants camps de refugiats hi queden per llabaix, per quènia, per aquelles zones, diguem, per somàlia, no? Això és un malandèmic, també, de la pròpia container africana, que és antropòfac, no?, i a si mateix sembla que estigui copiant allò que durant anys li han fet. Aquest colonialisme sembla que ells estan fent-ho, i aquestes guerres civils eternes, internes, doncs és com un malaltís, fins i tot, no? Sí, per a vegades és com si haguessin après de tots aquells que els han d'obirat fins ara, el perquè ho feien. Exacte. Que en definitiva és l'explotació, no? Sí, sí. I llavors dius, va, doncs, com que jo soc més fort que aquell, doncs ara, o sigui, vaig a fer exactament el mateix. Jo penso que aquesta és la part de la història que hem de saber superar, no? Per això, quan hem parlat fa una bona estona ja, doncs del que parlàvem, sobre com... O sigui, com realment podem canviar les constants de la nostra pròpia història i arribar en un punt on, veritablement, hi hagi alguna cosa a fer perquè tot plegat sigui molt diferent. Jo penso que és aquí on tastarà el problema, no? Hi ha qui diu que sigui del capitalisme, segur. Hi ha qui diu que el capitalisme no cal, perquè senzillament, si el controléssim, per altra banda, poden sortir de les opinions i com el controlem el capitalisme, si són. I per altra, poden dir, ah, doncs sí, sí, marcando unes normes i tal. Clar, llavors, tot això és el que semblaria que s'ha de posar sobre la taula i no oblidar-ho mai, oi? Perquè seria... Per la memòria històrica, no estem parlant de la memòria històrica de la guerra civil, en general, és molt dolenta. I llavors, tendim, sense donar-nos, a tornar a buscar allò que ha passat. No vull dir que sigui una història cíclica al 100%, mai no és impossible que torni a parir d'un altre hílder, per entendre'ns, per un exemple terrible. Però que realment estem tornant a... A veure, si hílder vas fer un imperi, la Merkel està fent un imperi econòmic, però l'està fent. Està imposant la seva fórmula i està escanyant a tothom. És una forma simbòlica, però deixa ser un punt de vista. Vull dir que jo, més que cíclic, diria que es reflexa. Potser la política reflexa l'economia d'una forma o una altra, i arribar a moment que s'ajunta. És com el que diem, no? Aquesta Espanya dividida no és que sigui cíclic, és que és constant. Des de principis de segles, té així, de segle passat. Vull dir, em refereixo que hi ha coses que seran molt difícils de trencar, molt difícils de diferenciar. I Àfrica, que parla del sàhara, els dictadors d'aquesta encara, d'aquestes provincies... Perdó, nacions, vull dir. Estan a roc en aquest cas. Exacte, estan en copiant. Estan en copiant? Exacte. I potser si a Europa es feia des d'un punt de vista... perdoneu-me, desenvolupat, vices d'un punt de vista des d'Àfrica, per entendre'ns, no? Vull dir, per aconseguir un poder purament sostenible, allà és un poder econòmic. És el fet d'avui diners. Vull diners al dictador. Hi ha una classe hiper rica i una classe hiper pobre. Llavors, ojo, és que hi ha punts en comú que es van repetint en llarg d'història, i això és el que fa por. Sí. La solució que s'apunta en tot moment és fer un referèndum. Sobretot l'independència del Sahara, l'independència del Marroc. I fa molts anys que ja estava previst, fins i tot en països de l'ONU, però no hi ha forma que es porti a termini. No es fa, no es fa. I la solució és fer un referèndum. A veure, per suposar la solució seria donar-li la llibertat i donar-li la independència, i donar-li el control de les seves institucions. Si no, si és necessari fer també aquest referèndum. A més, el poble Sahara ho és molt avançat. Permet que acabes de donar-li la llibertat. No, no, per això dic. És recuperar la situació nononimalment. Sí, sí. És recuperar la situació que es tenia en els seus territoris. Que ells tornin a tenir... La lluita és aquesta. Jo vaig rient perquè el que ens passa aquí, però jo vaig rient. És inevitable, avui dia és un tema molt cantant. És el que diem, no? Estem parlant del Sahara i Catalunya. Tornem a aquestes coincidències. No té a veure un concepte a l'altre, però estem parlant d'una idea de llibertat i de païs. Estan sencils com ara el... Proloquant, proloquant, no, no, no. Mitj, minutet, només dir. L'altre dia vaig estar amb una conferència amb un senyor de sort d'un país basc, i us asseguro que aquella conferència vaig entendre 24.000 coses que tota la pressió i tota la informació que tenim passaven desaparicions. És més complicat, no? Molt bé. Doncs al final hem fet un repàs, hem fet una història d'Àfrica, que potser és d'aquelles zones que mai... La història, vull dir, molt ràdio, evidentment, no? L'aproximació que és aquells mons que a vegades no es coneixen. Estem acostumats a l'occidentalisme, però hem de fixar-nos. Vull dir, amb l'africanisme, l'orientalisme, i cap a la zona americana, que tampoc coneixem gaire aquella zona. Molt bé, doncs hem acabat el segon. Anirem dient els programes, eh? Allò que, quan arribem al 140, ja pentinarem no canes. Jo que sé el que pentinarem ja. Però no placaré. Calves. Molt bé, gràcies. Bones tardes. Atreu. A continuació, us oferim la repetició del programa EMA de Música, a més dilluns passat. EMA de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana, que és una de les pròpies pròpies del programa EMA de Música, que és una de les pròpies pròpies del programa EMA de Música, que és una de les pròpies pròpies de la música. EMA de Música, que és una de les pròpies pròpies de la música.
