Babilònia del 16/6/2016

M'estàvem mirant, estàvem posant a parir-t'hi, la teva autorització. I tu, vinc a ser al darrere de la paixera. Sí, perquè la gent no entengui, jo estic darrere de la paixera i m'estàvem mirant tots tres amb una mica així com una cara de... no ho sé, no? Què vol dir que nosaltres estem al darrere de la paixera i tu fora? No, s'està a l'estudi, jo estic a la paixera, clar, jo estic aquí. Però feia una miqueta de por, eh? Pinta així com de psicòpates, eh? Em diria que em miraves com dient, el matarem? Et xisteix la psicòpatia? Bueno, no ho sé. Sí, també, però la gent dolenta també. També, també. Per què diem això? Perquè probablement ho hem volat matar perquè és l'últim dia de la temporada. Home, ja estàs al darrere. David... Però com jo, també. Bueno, farem una matança del por. Doncs t'has fet un figurin. Doncs sí senyors, hem arribat al final. Sí, exacte. Al final de la temporada ja hem acabat un any més, que ja són tres, em sembla, que portem fent el Babilònia i tres, sí, tres anys. I tornarem, seguríssim, doncs el setembre, no? Sí, més o menys. No, no, exacte, exacte. Doncs corren els temps igual. Acomiadats, sí, sí. Jo crec que el nostre contracte milionari el tenim, ja, de per vida, crec, no? És vitalíssim, ja. Sí, sí, sí. Ai, si la gent s'afigués. I el que guanyem en aquesta casa, no? Molt bé, doncs avui farem per acomiadar-nos un especial de literatura i de cinema. És genial, vull dir, la que ens agrada potser més a tots plegats, no? I comencem amb llibres, un llibre molt curiós de la Rosa, un toxano, que hem vist per aquí. Bueno, però es degeix bé. Que ens ho explicarà de Telexpress, que és una revista, oi que sí, de Cultura i Diari, no? Jo la comprava, i tant. Sí, sí, sí. Doncs ens ho explicarà a Rosa. Al final del franquisme, de la democràcia. Ens ho explicarà a Rosa, que és molt interessant aquest tema. El David es farà també d'un llibre de periodisme, l'ofici més hermoso del món, i per acabar, per això que parlàveu una miqueta d'aquestes cares que ens feien, parlarem de dos... de les dues parts finals, també parlem de la Glúcia. De Pierre Llametre, el Rossi, en Johnny Camille, que és al final d'aquesta telelogia, que el David també està seguint. Me les dic guardant com oro, empanyo. Ara per aquest estiu. Sí, sí, però ja faré un comentari molt per sobre, per no destrossar-te les coses. Encara que ho podria fer, en el fons, és l'últim programa. És possible. És possible. Cinema. Els jocs parlarà de Sánchez Sónc, la Rosa es parlarà de Sonata para Violoncello, també molt curiós, a temàtica, que ens ho ha deixat anar, i ara us explicarà. El David Zutrópolis, o l'aventatge de tenir nens a casa, que dius que vas per la pel·lícula infantil, perquè m'agrada molt, i a vegades, i pesadilles també, però si la podem encabir. I jo us parlaré de Carol, de Mustang, de les pel·lícules magnífiques, que tan sota la Rosa i el Jama, que han vist aquestes pel·lícules, m'han recomanat fer bientemente, i que jo hi seguidi, paurem. Màgic Alguel, i n'entrem parlar. Has de centrar allà aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula que va semblar magnífica, i la Bruixa. Aquesta, aquest diumenge, passant-la, van passar per la televisió, i val la pena. Molt bé, doncs com tenim molta teca, Rosa, ja pots començar a parlar de l'Itelexpress. Telexpress, cultura i crítica literària. És un diari que va ser dels pocs que n'hi havia, a l'època de la posfranquisme, i de la transició. I llavors el que fa l'autor, l'autor és el Alberto Cabello Hernández. Aquest noi és molt jove, no sé si és dels 60... No sé si la trobaré. Bé, massa jove, no? Si vau viure aquesta experiència. No, no, era jove, jove. Si és dels 60, ja alguna cosa. Van deixar a cornejar a l'any 1980. Mira, de cornejar. Sí, sí, de cornejar. Bona terra, has de cornejar. 36 senyets, no? Sí, sí. El teu dos estudis, les dues carreres, la carrera de periodisme, la que a mi és la carrera de periodisme la va treure amb la nota de... Això és interessant. Amb el primer historiallari al final de carrera. Igual que jo. Exacte. Per fi ho has dit. La màquina és que això no ho trobo. I també és doctor amb filologia hispànica, igualment pròxima de Barcelona, també amb un sobresalient cum laude. Això no va bé. Aquí no vaig arribar. El cum laude. Estem parlant de rossar un 10, un 9, un 9, un 8. El primer ordinari és entre 9 i 9 i... Jo vaig treure un 9,3. Un i 2, un i 2. Ja està. Els 9 tirant a 10, oi? És allà que... Que tot el que estudiava, tot el que el treballés que ha fet, ho ha fet amb molta interès, amb molta ganes, amb molta dedicació. També ha estat docent a l'universitat, també ha treballat com a periodista dos al país, al públic o a cadena cert. I era des del 2011 cap de Comunicació i Metge a l'Ajuntament de San Vicenç del Sòs. Sí, sí. Això et toca a tu de prop. Em toca molt de prop. On de? Ara entenc el del llibre. Amb algunes coses, amb algunes coses. No, però això va ser... El va publicar l'any passat per Sant Jordi. Després ha fet algunes presentacions del llibre també. I bueno, et trobo que és molt... A veure, és molt interessant que jo a aquesta època... M'he de dir que era molt joveneta. I sí que me'n recordo una miqueta, aproxar el millor els professors de literatura que t'explicaven, alguna cosa, no? Però així té una forma tan exhaustiva, és que s'ho ha currat moltíssim, eh? Sobretot el que fa és a nivell periodístic i a nivell de literatura. Com va anar avançant també. Però també és sociològic, també de crítica política, també de la censura. Això ho he trobat superinteressant. Perquè fins i tot explica coses concretes, no? Per exemple, quan t'explica els directors, està molt estructurat, està super sistemàtic. Sí, sí, jo. T'explica els diferents directors que va haver-hi. Per exemple, l'Andreu Avalier, artist, també conegut com a semprònio. Sí. Doncs aquest va estar destituït per criticar el bisbe de Lleida, que us recordo que era el confessor de Carmen Polo de Franco. Uuuh! Però ja està, destitució al cantor, ja està. Meravell. Un altre director, per exemple, tots de la primera etapa. És un diari que va començar a l'any 1964. Doncs un altre director va ser Ignacio Agustí i aquest va ser destituït per criticar els sacerdots que s'havien manifestat a favor d'un estudiant que havia patit tortures policials. Van rebre moltíssimes cartes, unes a favor, unes altres en contra, però a final li va suposar la restitució també, no? Com, mica en mica, per exemple, van anar introduint la literatura. Perdona. Sí. Quants directors de diaris han saltat? Continuem. La Vanguardia, el Mundo, el País... Ha anat saltant. Havien posat directors a la seva obra. Obre. És clar. És una de les entrevistes que li fan pel motiu de la publicació del llibre. Traït com a periodista, això també ho viu, no? Que els mitjans de comunicació estan en mans d'això dels grans interessos, dels bancs fins i tot, de la classe política, dels bancs. Per tant, de l'església, encara, també. Sí. És lògic. No ha canviat tant. No s'ha canviat tant. Per exemple, després s'explica la segona etapa del diari, que és quan ja va néixer la llibertat literària, i va ser que hi ha la primera etapa que va portar unes pàgines escrites en català sobre la literatura catalana. Això ja va ser... Una novetat impressionant. En aquesta etapa també van destituir Manuel Váñez Escofet per publicar un article sobre la prostitució a Barcelona. Les motius podien ser baris. No mola. Sí, però després no en podies parlar d'elles. Exacte. Va analitzar els criteris literaris, com si intentava que fos una mica per despertar l'interès cultural del país. A veure, que hi ha poca gent que llegia el diari en comparació amb la gent que la millor sí que comprava el diari. Per exemple, en aquestes pàgines aquest diari també va treballar el novel·lista que és de Ignacio Agustí que va fundar el Premi Nadal a l'any 1944 i que va ser un dels principals impulsors de l'eitorial destino que ara continua i ha publicat moltíssimes coses. Aquest senyor va ser autor de Mariona Revull. No sé si ho són. Vull dir que va dir un coset d'interès. Si no t'enganxa per la part literatura o per la part periodística de Revull també d'aquella època. Molt ben documentat. Molt bé. Sí, molt bé. Sí, molt bé. Sí, molt estudiat. Quants anys va dur el diari? No masses. Quan va acabar? Em penso que el 1984 encara. Exacte. El 1984, el 1980. No ho veig. No em pensava que fos tant la veritat. Sí, jo comprava i tant. Era l'esquerra. Sí, sí, sí. Sí, sí. I eren els alternatives que hi havia que en aquells moments no hi havia ni l'ara, ni l'avui, ni el periódico. El periódico va sortir més tard, no? 78. Era la cultura alternativa del rècid o del permès de la cultura permesa. Jo diria que fins i tot la clandestinitat. Sí. El que havien d'anar, és el que deia, estufar una estona, havien d'anar molt en contra, perquè és clar, segons el que feien, els treien en punt. Era qüestió de que no... De dissimular. De que no se sabés realment la realitat. Però tot això va ser durant els 40 i més... Era l'art de intentar d'explicar les coses sense que t'enganxin. I llavors van ser prevedir la censura, per evitar-la. Feien servir tres tècniques bàsicament. On eren els eufemismes? Per exemple, en comptes de parlar d'una vaga, parlava d'una tour. És que hi ha un paro. O, per exemple, el mensatge oblicuó. El missatge oblicuó. Per exemple, van arribar a fer un article parlant de totalitarismes, de Gile, de Mussolini, però sense mencionar que Franco també ho era. Sí. Ho estàs dient, i la gent que és de la fi... Ja ho entenc. I l'altra tècnica era les al·lusions. De forma també una mica que no fos tan directa. Va a dir que, paral·lelament, això va néixer als ràdios que ara estem ara mateix. Vull dir, ràdios alternatius a les grans ràdios, que tot era el missatge del règim. I llavors en aquestes ràdios n'hi havia de més espavilats i el discurs era com això. Sintonitzava amb alternativa i altres que no sabien massa de què anaven, ja els s'avantaven, per dir-ho d'una manera. Però bé, va ser tot aquest moviment 70 i tants. Sí, de l'any 64 fins a l'any 80. O per exemple, també l'escriptor i crític literari, el Robert Saladrigues, que és qui fa el projecte de llibre, li fa un problema molt xulo, va escriure la crítica de 100 anys de solidar. I de un i dos al nivell que portava aquest... I aquest xicot que va néixer. I tot va... És que parla coses de la... Sí, tant. Hi ha tantíssima informació. Està la seva, la figura. Malaurada. Sí, ja sabeu, el tema de la repressió contra la realitat diferencial catalana. Era quan es començava a parlar de la realitat diferencial, no? Hi ha una queixa de Manuel de Pedrolo. Una queixa? Del Manuel de Pedrolo. Perquè va haver-hi un boicot i va fer el boicot també a Tensió Española. Va fer, millor dit, Tensió Española va fer un boicot a Barcelona, la seva de Barcelona. Va fer un boicot a Mosserat Roig. Perquè... Pels programes això, mira, em penso que si voleu... No sé si tinc temps, ja és com anem de temps, us llegiré una miqueta. És aquest, no? Aquest trosset. Sí, sí, aquest trosset que he parlat d'això, de que no deixaven... Que van defensar la Mosserat Roig. Jo, però la decisió de la direcció fue inapelable. Se truncaba así la idea del propio Vérez de dar a conocer la cultura catalana, así como la Vasja y la Gallega, que también entraban en sus planes. Público defensor de la literatura catalana durante el franquismo, del Espres, siguió esa línea editorial. Y se mostró especialmente beligerante con la actitud de las instituciones estatales. Así, por ejemplo, en el caso del boicoto oficial, al poeta Josep Maria Jung Park, que fue invitado por el Festival Europeo de Poesía, pero que no contó con la portación económica por el poeta Asturiano José María García Nieto. Finalmente, la presión intelectual y mediática posibilitó el día que la poeta... Aquesta va colomar, eh, el García Nieto, que va ser una figura, també, amb la llei tan... era el capital d'aquesta colla. Sí, sí. El que era pollo de Jaque no es publiqués o que no disfungués la literatura catalana, ni la cultura catalana, no era la finalitat que tenia, no? I havia molta religió pel que heu vist. Doncs recordem que el llibre es diu la cultura i crítica literària, d'Alberto Cabello, fantàstic, doncs vinga, per descobrir una època i un moment, per terminar. David, l'ofici més hermoso del món. Doncs sí.Seguim parant de periodisme. Sí, mira, que coincidís. Ara estaré un temps sense parlar-ne, també. Ja passa. Doncs aquest és un llibre del José Martí Gómez, i aquí l'ha considerat un dels millors periodistes d'Espanya, perquè, doncs, bueno, perquè és un paio... nascut, ja és grandot, bueno, ja és del 30, del 30 i pico, el 36 sense que és nascut, i és un paio de castelló, sembla, de morella, si no, si no, erro. I... És aquell, és aquell, sí. Estàvem una mica tontos, ara, ja ho sé. Sí, no, no hi ha hagut un moment així, com d'ara. Perdona, aquell, també s'ho ha sumat, aquí. No, bé, és un paio que ha viscut molt, sense aquells periodistes de Pedro Picada, no? Doncs aquest era aquest home, no? Suposo que menys corresponsalies de guerra i coses d'aquestes. Doncs ell, doncs, s'ho ha currat, s'ho ha currat i ha estat el peu de canó. I, bàsicament, el resum del llibre és molt senzill. Ell promou, bàsicament, un periodisme de... de peu, o sigui, de crònica, de llibreta. Més que un periodisme de... Del tobús, vaja, també. Sí, sí, sí, sí, de trepitjar carrer, de parlar amb la gent, de tenir contactes. Aquest home, durant una època, es va dedicar bastant bé i més vivies, pot dir, pràcticament, als jutjats de Barcelona. I per ell va ser, allò, una gran escola. Perquè allà, realment, es resumia la vida de la ciutadania amb els aspectes més... més dramàtics, no? I més absurds, també. I ell allà va veure com la justícia potser avui dia o en aquella època i avui dia també. No ho és tant, no ho és tant d'ajustar, no? A part d'això, doncs bé, l'home, doncs, s'ha acorrat, doncs, una pila de diaris, una pila de... de publicacions i... bàsicament és això. El llibre és, bàsicament, un anecdotari. O sigui, ara comença a explicar anecdodes, tampoc me l'estigui al cap, ni molt menys. Però... però és un llibre molt... molt amè de... de llegir. I aviam, no l'he acabat, però em falta res, un col·loqui final que té ella amb el... el Jordi Evole, passament. I una altra periodista, que ara no sé... Sí, amb el Josep Ramoneda, també. Que va ser un alumne d'ell, per cert. I amb aquests hores, establaixer un diàleg. I, bàsicament, el diàleg és un resum del llibre, i és això, no? El periodisme que es fa avui en dia, com pots, realment, desenvolupar aquest periodisme en aquestes corporacions de cant grans periodístiques en què la línia editorial ofega la llibertat d'expressió dels periodistes, que, bé, que és molt patètic. I, a més, ho han vist fa poc, també, recentment, amb algun anecdotari, que ets de... de... que sortia en tena 3, em sembla, de... de... de les senyals en Valencià... No sé si no he estat el tanto. Sí, algo em sona, sí. Sí, que, realment, el personatge que posaven a la notícia, que això és de com estaven les notícies en Valencià, era una altra periodista. Ah, vale, vale, sí. S'estava muntant la pròpia de notícia, clar. Dius, hòstia, estem parlant, no? Sembla una mica com aquella pel·lícula que vam veure en Ofa Massa, del... Spotlight, no. No, no Spotlight, no. Encara més bèstia, com es deia aquella... Nightcrawlers. Ah, ui, Nightcrawlers. Sí. Ostres, sí. Ah. No m'han recordat aquesta pel·lícula, però no m'he determinat. Que sí, que sí. No m'han recordat perquè... No es que l'hagués oblidat, sinó que no tenia prou ment, que ho has dit, allò... Sí, sí, per posar un exemple, no? Allò és el periodisme més... De legal, no? Allò és boníssim, aquest film, no? Però, d'alguna manera, anar a la contra d'aquestes bestialitats i entrar més en un periodisme més humà, més de cara a la gent, no tant a l'enegutari ni tant a l'edat, freda, sinó a explicar històries que és que moltes vegades és el diari que... El diari o la publicació que explica històries és el diari que marca la diferència. Clar. Jo ara des de fa en temps, i ara diuen, ah, aquí, a vegades, dintre d'organitzacions de les quals tu rebutges el seu diari, pots trobar llacunes, llacunes culturals, que dius, ah, mira, què fa això aquí? És raro que no n'hagin enrereat, no? No. Cap i volta dic, què ha passat aquí? Hi ha una revista que es diu Jotdown, que jo la vaig escollir a nivell internet, i em vaig assabentar que la venia enjuntament amb el país, que està publicitada pel país. Però és una bona línia, el país, tens el que cap? Bueno, perdona, jo no... Home, és una línia que... Quadrava, ara ja no quadrava. Una línia independent, van a cap a la línia socialista, ara no se'ls ve cap on va, però en canvi, aquesta revista explica històries. Sí, que sabeu. I és el que realment... És el que realment atrao, no? Atrao de... Per exemple, tenen igual que l'Avenç, per exemple, no sé si algú va llegir l'Avenç alguna vegada. Sí, sí, sí, i tant, home. Per mi, el millor de l'Avenç, l'o millor és l'entrevista que fa al mig de la revista. És un clàssic. Personatges que, la majoria de vegades, els desconec absolutament, no sé qui són. A mi ho són catàdràtics de X Universitat, que, a nivell social, no són coneguts. Però és el plantejament de l'entrevista. T'expliquen la riquesa d'aquella vida, i és que hi ha per socorripar. I amb aquesta revista, jo, doncs, potser no tant... no tant de nivell com... com... com... l'Avenç, però Déu n'hi do. Déu n'hi do, i ja he dit jo, que és el que realment... Estem en una època que el periodisme està evolucionant. És realment per la pena. L'autolqueta és el que està... és el que està reivindicant. En contra d'aquest periodisme, que moltes vegades extra les notícies del propi Google. Quantes vegades no han vist moltes colades, que dius, això és un fake. Per qui no sapigui el que és, és una... una... una rada, una ficada de gamba, una cosa que tu has donat per bona, i en realitat és... és... és falsa, no? Que n'ha estat contrastada, això és important. Surar aquest bolo i, a partir d'aquí, tu l'agafes, però això és veritat. És allò que maten a més d'un sense... Sí, a lliure d'allà, més que contrastar les notícies, el més important és que el periodista sigui... sigui, tingueu confiança en les seves fonts. Clar, evidentment. És el més important, les fonts, però les fonts... Però és possible contrastar la notícia. Clar, però és que les fonts són essencials en periodisme, en història, en biologia, és a dir, és l'essència. Clar, el periodisme és més diguació i tot això. No hi ha... no hi ha aquestes fonts. S'ha perdut molt. És molt immediat, la notícia. La notícia és que passa cada minut... Ja és fa vella, per dir-ho d'aquesta manera. Ja va passant superràpid, no? Perquè, per exemple, jo tinc el Nius Repúlix, això, el Nius Repúlix, el mòbil, i és que, a mi, cada quart d'hora, pam, pam, pam, pam, m'entrenen notícies, no, i a la mateixa li donen la volta. Era, no sé què era, no sé quant, doncs... És atabalador, és atabalador. Està d'informació, que és impossible. Això està al Facebook amb les animalades que poden... Home, i al Facebook, clar, és que no et pots refiar, et pots aprendre com un joc, més que una altra cosa, perquè no pots dir que això que ha dit el Facebook és autèntic, però potser no. Jo crec que el periodista que explica històries humanes és el que pot tendir a ser més... Pot diferenciar-se, tant raó. Això sí que és cert. Perfecte, doncs mira, avui hem fet una lliçó de periodisme, eh, gairebé? Sí, sí, sí, un assaig en aquest cas, com un assaig en aquest cas, no? Molt bé, molt bé. Jo us canviaré una mica el rotllo, ja me n'ho diré, perquè sí. És una tetralogia que s'acaba ara, és un senyor que es diu Pierre Lametre, és un senyor que jo vaig descobrir als últims anys, i hagi tot allò que he pogut, el David també es va enganxar una mica aquesta línia, és un senyor que escriu novel·la negra molt ben feta, amb potència, amb claritat, i a partir d'aquí ha quedat una tetralogia, que és la tetralogia Verhoven, que li diuen, que és el nom de Camíl Verhoven, que és el comissari, el comissari, no? Sí, comissari. Paculiars, si més no, comissari que fa metro 45, d'Alsada, clar, que ja et xoca, perquè clar, ha de trobar-te una persona que està més a moltes bromes al voltant sempre de la seva Alsada, i que està envoltat també d'uns personatges també curiosos, l'Armand i el Lluís, a la aristòcrata, policia, que no s'esven bé, perquè no li caldria, i l'Armand, el Garrepa, que no et dic res, però... Un dia es desmarca, però la base de bé, no? Exacte. I llavors, el que és això, llavors hi ha Irene, hi ha Àlex, com es diuen els llibres primers, en aquest ordre hi ha un tercer, que és molt petit, de 100 i pico de pàgines, que és Rossi en John, i l'últim que és Camíl, que tanca aquesta tetralogia, doncs Rossi en John és una petita cosa, que una mica s'assort de l'habitual, és un senyor molt clar, acostuma sempre a donar-te amb tota la cara, és a dir, tant amb Àlex, com amb Irene, hi ha escenes absolutament insuportables, o bastant insuportables, dels estómacs també. Doncs, a Rossi i John, també et dona un en surt al principi, no direm de què va, canvia una miqueta la línia, la línia més directa, és més global amb aquest aspecte, i a partir d'aquí genera una història petita. Aquest Rossi en John era una història no per un llibre, era una història per... fa cicles, no, com es diu això, per entregues. Era per internet, o per telèfons mòbils, alguna història d'aquestes, però està de conya, em refereixo, que veus que és més petit, són 130 pàgines, però a partir d'aquí agafa. I Camil, que és l'última, evidentment és una mica el final. Camil és aquest inspector. I també té un altre llibre. Ja més llibres. Sí, la primera guerra mundial. Hi ha una que ha preguntat que es diu vestido de novia, que no surt el Camil, que és una altra història també molt punyent, i aquest és el dia... l'últim dia de... que és dels nostres dies... Aquest trenc absolutament. Ara, si vols, fas un comentari. Però simplement comentar, perquè no vull dir res, perquè el David ha de llegir-lo, no vull destripar, i no destripo gens ni mica, Camil torna la línia de Irene i Àlex. Simplement dir que això, és a dir, tornem a buscar una persona determinada, posem el focus allà, i aquí és una mica una gran reflexió. Filosòfica, sobre la figura de Camil, sobre el que és, sobre el que li depara, sobre el que fa, sobre el que viu, i ja està. Ja és aquesta història. Hi ha mancances, hi ha... coses, i ja està. No vull remenar-ho, però si voler descobrir, crec que jo... Un estil de policia... Està l'alçada d'Àlex i Irene? Està l'alçada amb una part. I llavors hi ha una part molt reflexiva. Que en aquest cas, és per fer una mica el cul-fo de tot, però creiem que ho tanca. No tornarà el Camil. És igual, el que escrigui a Mestre B. No, és que és un tio que escriu molt bé. Llavors, qui vulgui ler de la novel·la negra, recomanem a Pierre Lametre, com a gran representant d'aquesta història. Lemaitre. Però com es pronuncia? Lemetre. Aquí tenim l'experta... La francòfona. Sembla nascuda a... Poitier. Especialista en francès, però això, no? El Midi. El Midi, no? És el Midi, no? El centre, no? El Midi, no? Jaume, passem ara al cinema. Ja hem parlat prou de literatura, i ens parla molt de... Després, després. Sí, perquè tu no ens has parlat gaire, encara. No, però jo escolto molt, eh? Sí. 165, no? O què tens a la mà? Jo penso que totes dues serveixen. I, bueno, davant del fet que el David... Has comentat? Sí, el David... El David ja es manifestat que la pel·lícula aquesta de la Bruixa, on se'n va a parlar fa 15 dies, que jo no hi era, precisament. Comentem, comentem, que ja l'ho veurà. Més de ni bé, ja ho sabeu. No m'agais una spoiler, que l'ho veurà aquesta setmana. No. Jo el que... Jo seré molt ràpid. Jo crec que la Bruixa és una pel·lícula que el que té són diferents pistes, precisament perquè nosaltres arribem a... diferenciar allò que probablement és prou vàlid, però que en definitiva estem parlant de allò com allò d'aquí va matar Lliberti Valens, no? Vull dir, què és el que fan les Bruixes, tu deies? Doncs això. Llavors la imatge te la presenten, al començar gairebé, no? Però bé, vull dir, llavors jo quan vaig veure allò vaig dir quin sentit té això, ara, no? Vaig quedar com una mica volent dir, perquè jo no sabia ben bé si era aquesta la pel·lícula, que jo anava a veure, que m'havien d'encomanar calenés a veure, no? I llavors, al llarg de tota la pel·lícula, crec que hi ha imatges que tenen a veure amb això, com es comporten les Bruixes, o com sabem que es comportaven les Bruixes, no? I a partir d'aquí, crec que el que domina d'una manera extraordinària és precisament tu esmentaves, diu el patriarcat, però versos matriarcat, d'endemis. Però també es pot entendre com aquell element, desestibilitzador, d'un... Digue-m'ho malament, d'un tinglado que teníem muntat allà. Sí, però és que... Sí, no, no, aquell tinglado estava molt ben encaixadet, eh? A la que hi havia un problema, bomb, tots ajornats a rezar, no? D'alguna forma, i clar, van allà i diuen, no, això no va així, i ara us esmuntem al muntatge, eh? I... i d'alguna forma per qui va el tema. No ho sé. Sí, sí, sí, no, no, vull dir que... jo penso que les pel·lícules moltes vegades ens posen en contacte amb coses que, veritablement, ja tenim algun coneixement, i llavors tu us clar aquest coneixement que tu tens del comportament de les bruixes, diguem-ne, que jo no el tenia. No, no, jo no el tinc, ja veus tu. No, però llavors tu dius que el tinglado era... El tinglado vol dir... Sí, sí, no sé si se mantès. Les constants que dominen la família aquella, i fins i tot perquè, clar, que són uns dissidents del veritable poble que estan, que eren, en realitat, eren puritans vinguts d'Amèrica, no? I ells, no sé si són... són dissidents per accés o per defecte. Aquesta per mi és la gràcia. No ho sé, aquí no ho vaig acabar d'enganxar bé. Exacte, val, d'acord. Per part del cap de família, hi ha una dissidència clara respecte als caps de la societat, allà, però clar, no ho vaig acabar d'enganxar. Si era per accés de fer, diguem-ho així, per ser massa rigorosos, o per una dissidia, no? Potser el segon, després veient com segueix el film, no m'encaixen, m'encaixa més per un accés, no? Diu, no, aquests pallos em van, i això és... és un radicalisme, no? Fora a fora, d'aquí ens ho volem, no? I... I doncs com a tal, com a tal radicalisme, clar, estar al radicalisme, diguem-ho així, més escaranós de les bruixes. I vull que el faro així, perquè és més... allò és un... no és com t'ho diria, és més anàrquic, més... sense cap... més lligat de peus a terra, allò altres, més... més estructurat, més en un ordre... un ordre piramidal, no? Sí, però jo desapareixo al començar, i allò soc arregat. Soc arregat. Ja no els veu més, allò. Que diguem-ho així, un dels membres de la família desapareix, allò se'n sorra com una cara de... Sí. El final, abans d'arribar al final, i volen tornar cap allà, volen dir, veure què fem, vull dir, com un... No hi ha opció. No hi ha opció. A veure, jo crec que és una pel·lícula pel que he pogut escoltar ja, el que acabes de dir tu, el que he escoltat abans de començar el programa, i el que vaig escoltar no fa gaire, que precisament és el que va provocar que jo tingués l'ull posat per anar-la a veure, no? Jo crec que estem parlant de puritanismes d'un rigor molt gran. Quan estem parlant de puritanisme, per mi apareix, doncs això, la bruixa, el dimoni, el cabró... La temptació. La temptació, en definitiva, perquè és aquests agafadors, en definitiva, que tota persona que no afronta la realitat de cara té, precisament, per sobreviure la realitat, no? I la comunitat ja l'ha tirat fora. El que dius tu, ell molt valent i molt fort allà. Allà vols tot això, s'esmicula, però en el moment d'arribar, els angrés que els porta fins allà, o sigui, el matriarcat, en tot cas, és el que té... Només en un punt té una cosa molt important, diu, tindrem els fills que veurem, ja en tenim prou, i el pare diu, no, no, hem de tenir els que ens van, el que Déu vulgui, no?, per dir-ho d'una manera. Clar, allà comença la gran dificultat, o sigui, han perdut el referent i inventen una altra història. En quan això que deies, val, que en definitiva, jo crec que el que està bé de la pel·lícula és precisament que posa en joc, doncs, això, on vull dir, som febles a vegades, perquè precisament ens subjectem de nances que no són vàlides, no?, i que lògicament que sigui la bruixa, o que sigui un cabró, o que sigui, no sé què, vull dir, és bastant relatiu. I aquí és on em va decepcionar una mica, no?, perquè... És el final. Sí, sobretot cap al final. Fa tot el més explícit. Sí, jo crec que sí. Jo crec que, fins i tot, crec que l'alternativa a anar altra vegada a la comunitat era més... era més interessant que no pas de la manera que acaba. Val, ja està. Com la lligues amb aquesta pel·lícula pel·lícula 100, 100, 100. Bé, perquè té... perquè també parla d'això, esclar. Bé, doncs, aquí estem en 100 songs, doncs, estem igual, estem amb les mateixes constantes. Aquesta és una pel·lícula britànica, però també l'oig hamburguesa. I llavors, ens situa a Escòcia. A Escòcia, doncs, també hi ha un... un... un bàgin, vull dir, un convenciment molt potent, no?, i... i aquest convenciment té a veure, precisament, amb una... bé, doncs, amb unes creences, no?, i tal. I llavors, el... el pare, doncs, és el que porta l'ordre. La mare és la que estarà a sud-mesa i, a partir d'aquí, doncs anirem anant pel camí... Anirem bé. Anirem caminant per la vida, no? Vés que anem bé, anirem caminant per la vida amb aquests valors absolut. Però, què és el que passa també? Que les dificultats apareixen a la vida. I quan que apareixen, lògicament es desbota el... el criteri, es desbota l'argument. Llavors, diuen, no, no s'ha de desmuntar, perquè jo crec que amb això, i jo defenso això fins a la última pregunta, no? Hi ha dues constants molt interessants, que és la del matrimoni que porta el tema. Però, llavors, el que és... encara és més interessant és quan això ja té una resolució i apareix ella com a... com a persona que assimila ja des d'una realitat, crec, jo, molt més científica, per dir-ho d'una manera, molt més humana, molt més reflexiva, en definitiva tolerant, no? I a partir d'aquí, doncs, bueno, doncs, anem cap a un... cap a un final, molt més humà. I ho vaig trobar també, tot plegat... No, no, fa bona fila, eh? Però d'explicar en dismara meva, quina cosa, no? Molt bé, molt bé, m'agrada moltíssim. Molt bé, molt bé, m'agrada moltíssim. És molt recent, això. Veieu el lligam, no? És que esclar, l'hi estem parlant de les mateixes coses. Sí, sí, sí, molt bé. Doncs Rosa, parles de Sonata per a Violoncello? Sí, van, és una pel·lícula que ja es va estrenar al festival de Malaga, de cinema de Malaga del 2015. Un molt bon festival, té bona tria de pel·lícules, festival de Malaga, tria Bones pel·lis. Bueno, i encara s'està exhibint, motiu, sobretot, perquè... A veure, és parlar del tema de la fibromialgia. Vale. Això és una dona, és la Ana Maria Bofarull, és de Tarragona. No he trobat l'edat, no he trobat la indeneixement, si sabeu que jo em dic el tema. Però per a les fotos es veu també molt jove, no sé, uns 30 anys o 5. I es veu que no és tampoc la primera pel·lícula que ha fet, perquè abans havia fet un documental que es diu Hamada, a Mac. Hamada, Hamada. De què em sona a mi, això? Passa àfrica, i és sobre com viuen els refugiats saharaguis a Argelia. Sí que em sona a mi, això, no sé de què, però potser l'hi havia a la millor part. La segona cosa que havia de fer, sí, em sona, això. Doncs ella ha fet aquesta pel·lícula, sonat per a la violonchela, amb els mitjans aigones de producció, també intervingut TV3, la genitària i tal, però també gràcies al micro-mesenatge, no? Vull dir que... A veure, els protagonistes, la Montse Germán, que fa de Julia, que és la protagonista, el Joaquim Puig Corbier, que fa del seu representant. De presentant perquè la Julia és violonchelista, però de música clàssica, de molt, molt cotitzada, del nivell. I després surt també el Jean Cornet, que és el noi jove, una miqueta, que fa poscom demà, ni alumna, una mica, tot, no? I la Marina Salas, que és molt joveneta, i de un cop el paper que fa, fa de filla d'ella, i ja ha sortit també en diverses coses, diverses obres i diverses pel·lícules, i, bueno, penso que també és una jove promesa del cine i com a criu, no? Doncs és el tema de la feminialgia, la directora, la Maria Boferull, la seva mare ha patit o pateix fibromialgia, no? I ella es trobava que no veia o volia explicar d'alguna manera intentar explicar el que es pateix, no?, i el que suposa, el dolor que suposa, això, no?, aquesta malaltia. És bo que és molt dir, bueno, ara sí, avui dia ja sí que és diagnostica, no?, però fa uns anys sabeu que no?, que estava. A més, era com una malaltia molt incompressa, també, no?, semblava que tot era ahir, no?, és que tot és que... I fins i tot sí que hi ha una escena que veus quan va a la protagonista, va al primer metge, sí que diuen, però sí que a l'al·lèrtica el resultat surt tot bé. Clar, on diu vostè que li fa aquest mal?, on diu vostè? Sí, clar, o sigui, amb un retintina i el metge, que dius, home, és que ja al final ja li et diagnostiquen i dius, bueno, és que no té solució, és que de moment només és medicació pel dolor i ja està, és que de moment no té solució. I, bueno, intenta investigar més, investigar més, no?, ella és violoncherista, imagineu el que és, i ja dic d'una posació clàssica d'altes tàndins, d'alt nivell, i, crec, com va veient mica en mica, que el mar que li farà els braços, no, creia, sobretot, és els braços, el que més li molesta i el que més li limpeda, és de poder fer la seva feina, no?, i, bueno, com va caient una miqueta amb aquest espiral de buscar metges, d'haver aquí, exactament, que obre per la munta tot, continua amb la seva vida, perquè ella és molt autònoma, és molt independent, de fet, viu sola, té aquest noi, el Jan Cornet, aquest, que sí que és una mica alumna, però a vegades és disseple, però a vegades és amant, la seva filla ja viu independent, viu, no sé si a Berlín també, que, de fet, és on ella, la directora, està vivint, vull dir, és molt autobiogràfica, d'alguna manera, no sé, espina molt a la seva experiència. I, bueno, com... vull dir, no és una dona que l'han de protegir, grande defensant, no hi ha lluita per la seva independència, per la seva autonomia, per no fer-se... que no li tinguin compassió, sinó, bueno, fins a l'últim moment, ella no vol anul·lar cap concert, és que no, no vol, no vol. I, clar, acaba una miqueta, ja, una situació llàbrica... Però aconsegueix acabar els concerts, vull dir, aconsegueix... Sí, no, clar, és que és això, sí que... Però és que és un sobresforç increïble, no? Un sobresforç, i després a la seta de medicació, ha arribat un moment que també fisi totes sobre medica, però és clar, ja és que arriba un moment que és una desesperació que no pots controlar això, no et deixa fer una vida normal, una vida normal com tu vols, clar, aquest t'he de dir que si no, és la teva vida, la música, s'ha renunciat a moltes coses per la música, ha renunciat a la seva parella, perquè durant la pel·lícula surt, per exemple, a l'ex parella, com ja està arrepent la vida amb una altra dona, que es porta molt bé a tenir la filla, però, clar, ja no, ella s'ha quedat sola, perquè sempre ha posat en la banda tot la seva professió o sigui, la música, sempre. I és concretament la fibromialgia del que parla o podríem dir que això és el nom que s'agafa com a natural. O sigui, obre una mica que això pugui ser una altra cosa, perquè... Sí, alguna altra malaltia també és clar, però, aquí, l'Alsán ha dit que d'entrada no hi ha cura, és que és una malaltia crònica, que el dolor el tenen sempre, potser amb altres... Bueno, hi ha moltes malalties, que també passa, no? Potser la directora, el que està buscant és presentar aquesta malaltia, i que sigui contrastada socialment, que no sigui, però que mira aquesta o aquest li ha agafat aquesta mandra. No, no, és una cosa real, és una malaltia que existeix. Perdonar-la, conèixer, que es parli, que es parli del tema, i que, realment, ja sí que està estudiat mèdicament i que, realment, està dient-lo esticat. No és una invenció de la persona. Exacte. Exacte, perquè precisament una de les coses també bona que té la pel·lícula que parlava aquesta de Sonsen Song, és precisament cap a la part final que parla de la primera guerra mundial, no? I llavors, de la manera que, doncs, es reculta la gent, i com la mateixa gent fa de... fa de l'inventador de l'Alger, si tu siguis i vas... ets un valent, si no hi vas, ets un comar, t'hi vaig dir, tot el... tot el transval que això genera, que no s'hi comptava, això està molt ben fet, també. Perquè, llavors, és quan veus persones que, realment, es troben en una situació que no poden... no poden peir. Vull dir que és que els hi ve molt gran, no? I llavors, esclar, amb això de la fibromial, i tal, doncs, hi ha... hi ha coses molt... Sí, que se'n va una mica. Molt recurrents que... Molt recurrents. Que et fan pensar en què... d'on ve tot això? Clar. No se'n parlava mai. Clar. Sí, que hi havia persones que estaven com esgoltades. Sembla que l'esgoltament ve per una qüestió d'inconformitat amb el que et trobes, també, no? Jo crec que aquí s'han de donar unes quantes voltes. Però què vols dir? Que jo podria ser una mica de depressió, partint de la base, d'aquesta línia, d'un cansament generat per una mica aquesta... De depressions hi ha... Sí, clar, clar. Que genera cansament, que general no ho fec coses, no ho voleu fer, però clar, és que la línia... Jo crec que la pel·lícula vol deixar molt clar que no és una... És un condicionant o un origen psicològic, sinó que és físic, realment. Sí, és físic. És que és això que m'imagino. És això perquè és per la imatge, la idea que dona d'ella, perquè és una dona forta, una dona autònoma, una dona independent, que és a dir, que la seva professió, que és del nivell, que és una subjutadora, que no vol que ningú li tingui compassió, que ella vol negar, vol lluitar contra això. És veu que és físic, eh? Clar, i no pot. És com si busqués aquesta lança que la pogués aguantar allà i... Sí, sí, és una mica reivindicar això, no? Fantàstic. El que està clar és que la resumada tenim molts misteris, encara, vull dir, que em dones brinant tot això. Sí, la sobosa que mal tens, que ja s'estudiarà més, i es podrà saber realment quina és la causa, perquè s'arriba a tenir aquests símptomes, no? Doncs deixem que faci un express de tres pel·lícules meravelloses. Les faré ràpides, perquè ja hem parlat aquí, de les tres, i per una vegada sempre és que hi ha un carregó de pel·lícules, no sempre, però que quan veus tres pel·lícules bones, com és el cas, doncs és el que farem, no? Estem parlant de Caroll, de Mustang i de la joventut, no? Caroll, Tot Haines, que es pot dir de Tot Haines, increïble aquest home, tot el que fa. Recordem aquella lluny del cel, que és aquella magnífica pel·lícula que va fer el Dennis White amb la Júlia Murr, exacte. I aquesta, jo crec que es recull una miqueta, aquella estètica aquella època, l'Amèrica dels anys 50, d'aquella societat d'un nivell social d'once entre mig i alt, evidentment, no? Aquests analitzadors que agafen una època pensada, d'on venim? Exacte, on estem, no? És aquesta la idea. Llavors, jo crec que Tot Haines, el que té és aquesta magnífica combinació de cinema clàssic amb cinema contemporàtic. Barreja, és a dir, constants d'un cinema, diguem, habituals, anys 50, 60, que està aquest blanxet que jo l'aveia tenen quan la mirada de Lauren Bakal ho sento, encara que fos un tema relacionat amb el tema l'ésbic, que és el que a la filla que la pel·lícula va tocant d'una forma molt elegant. Però és que això és l'actualitat, vull dir, si pasarem d'aquells anys... Però com representa ella amb aquell cabell, amb aquells llavis, amb aquella mirada, amb aquella forma, té molt de la Bakal, encara que, evidentment, se'l van les distàncies, des del punt de vista visual, la percepció, són l'escena final, que no direm el que passa, hi ha una mirada que a mi les dioses és que això ho fan les grans actrius del cinema clàssic. No vull dir que sigui la Bakal, però és aquesta la línia. M'agrada molt com tracta aquesta tipologia, com remou el que seria el de John Cis, una mica a buscar un cinema que estigués amb la línia d'un cinema més actual, com vela les escenes, si ho heu fixat en el detall, com passa la càmera davant dels vidres, que estan bruts, com si fos una cosa d'amagat, el que està passant, en una societat complicada, és complicat el tema de l'homosexualitat, encara el de les dinismes encara més difícil amb aquella perió, perquè en aquella època tampoc estava ben vist, però se sabia, però dos dones, tenien en compte que era encara la dona amb un nivell, m'enteneu a sobre, era com encara més dràstic, no era terrible. Era un pecat, era una reversió. Que fa el marit. El marit exacte per intentar donar. Per intentar retenir... No, tenen una filla en comú. I per intentar retenir, el marit encara està enamorat d'ella, i vol que es quedi al vespre. Però és un... exacte, la nena hi juga. Hi ha molta posarèdria que mira el que estàs fent, mira com vius i mira on. Hi ha una mica d'intenta arreglar, però jo crec que la història es magnifica com la Rona i mare, que és la que li fa de partener, ho fa genial, és que és una pel·lícula amb una delicadesa, amb una qualitat. Jo no he vist res tan finet que el cinema... Diguem que es parla de l'esvinisme no és tan habitual, és més habitual que es parli de la homosexualitat. Llavors, què veu fa? La història és molt creïble. Totalment. Com es miren, com el tempo frena. M'encanta quan estan elles dos, com es parla el temps, com els diàlegs frenen, com es miren. A mi això em sembla brutal. A mi m'agrada aquest director. Quina sensibilitat d'aquest home. És el que tenim. L'altre, Rosa Mustang. Jo, amb l'abast i davant, m'he encantat també. Una cosa més petitoneta, més senzilla, molt fresca, magnífica, com aquelles cinc germanes. A un punt... Estem parlant d'una Turquia, no la moderna Istanbul, sinó la Turquia potser una miqueta més de l'interior, que està mil quilòmetres a Istanbul. Estem parlant de la Turquia, més de la península. I com aquelles cinc noies acaben amb diversos nivells, el curs i tal, fer una cosa que simplement n'ha d'hivertir-se amb uns nois a la platja, vestides, però es remullen, es mouen per allà. I, a partir d'aquí, les tracten de tot. No li fan proves de virginitat, les tanquen a casa. El límit arriba, límits d'hospitats, amb aquell... Ell és el pare. És el tiet. I llavors és el tiet. A partir d'aquella cena, que les veïnes comencen a criticar tot això, doncs és l'oncla, qui s'ha cuidat a la boca. Pensem que no era de Padrastra, o alguna cosa d'aquesta, que seria com un padrí i tal, però no acaba d'entendre que la figura entenia que anava per aquí, un familiar, però no sabia aquesta exigència. I aquests punts de llibertat magnífics, que es veuen a la pel·lícula, com s'ho munten entre elles, com gaudeixen, com diuen... Ell és magnífic, allò és meravellós. A mi em sembla que anem a nadar i dius, però com vas a nadar si tens aquí unes reixes com una casa, i s'ho munten allà a l'habitació. Em sembla una pel·lícula meravellosa, una pel·lícula que ja saps que s'han portat gran part dels César, juntament amb Fàtima. Qui va veure a Fàtima la setmana passada? Tu és a la Fàtima, no? Fàtima i aquesta, van ser les dues que s'haven portat als César. Aquest any passat, va guanyar, em sembla, la millor pel·lícula, que gaudi tots. El que estàs explicant, Fàtima, també és això. Sí, sí, exacte. Però pel·lícules que diuen molt, no? Quina riquesa. I per últim, abans de que el David es parli de les otropolis, que encara tenim 12 minutets, vull comentar a la joventut. Perquè són tres pel·lícules que he vist i m'han agradat tant, és que dic no... Perquè a més a l'últim dia vull dir que les tinc a dir perquè és que és genialitat. Jo recordo la gran belleza, que a mi em va frapar moltíssim, sobretot per l'estètica, vull dir, amb aquelles cenes tan nocturnes, i amb aquelles entrades, amb aquells palaus romans, que no... Perfecte, saps que és el que m'agrada més de la primera? Sí. Que precisament ens parla d'engany. A canvi, aquí he divinits. Aquí he divinits, exacte. És que aquí hi ha uns peços pesados que són importants. No se'ls pot carregar. Esclar, és que mai que el Kenny Harvey Keitel és que no te'ls comés ni vull és que són tan bons. I és que és molt fàcil que, inicialment, s'ho vica amb una mena de balneari delitista Suïssa. I llavors, clar, es mouen allà amb aquella mena de microcosmos, que dic jo, no?, aquells dos personatges, un és un importantíssim director i també compositor de música clàssica, i l'altre és un director de cinema que vol acabar la seva última obra i no hi ha manera amb aquell grup de guionistes, que és meravellós, el grup de guionistes dius, com et pots moure amb aquest ambient. I una altra vegada fa això. És absolutament espectacular. És que les bandes sonores més brutals, que jo m'hi he tirat a la cara amb els últims anys d'originals, de diferents nens, d'aquelles escenes quan estan allà mirant aquell món, és que... és que jo... La titlleria de pel·lícula que a vegades té uns punts surrealistes. Té unes punts determinats, que dius, què és això? Què passa aquí? On vols anar? Aquell món dels somnis dins de la realitat. L'escena de Venècia, em sembla meravellós. A la plaça de Venècia, a la plaça de Sant Marc, em sembla brutal. És un tio que et deixa imatges clavades al cinema, i això és molt important. I després la història d'ells. També hi ha moments que et sorprèn. El moment en què pren la decisió Harvey Keitel, no diré mal què. A mi em va deixar frapat per dir què ha passat aquí ara. Què és això? Clar, et trenca. Et trenca el ritme. És que és una pel·lícula, insisteixo, amb una potència, amb una qualitat. No ho sé. La realitat humana. És que no sé com... Vaig ser una bestiesa. És com el gran hotel Budapest. Resumat al cap. No és això. És una fantasia totalment surrealista. Però aquí... No és surrealista. Hem agafat el Battle Creek, l'hem arreglat moltíssim, li hem donat un toc d'alegància, però de tant en quant dius, hi ha una mica cap a uns punts fora de la normalitat. I això és el que té d'encant. És una pel·lícula encantadora. De debò. Totalment. Molt bé, molt bé. Va la pena. Però el prometidor es deuda. M'he carregat altres pel·lícules en positiu, aquesta vegada. És un campé on... David Sotropolis i el Jaume que va en Magical Girl. Per tant, o repartir-t'hi, com ho creus? Bé, és el que passa, tenir crius. Però molt aquestes pel·lícules. Amb algunes més que altres. Aquesta no mola? Jo en Quim ho he passat bé, per exemple, últimament. Amb el llibre de la Selva, per exemple, ho vaig passar molt bé. Ho vaig passar molt bé, i també amb aquella de... de la factoria Arman. La Vella Saun. No, com has deia. La Vella Saun. La Vella Saun, sí. Oh, que ens ho hem passat. Jo m'has passat molt bé, també. És espectacular. Quina mirada té la Vella Saun, eh? Sí. És genial, més rodó. Sí. Aquí, home, aquí està bé. Però bé, aparentment, el que hi ha darrere, una pel·lícula de crius, home, ja és per uns crius més grandets. Clar. Un nen de 4 anys, com és el meu petit, es quedava una mica així. La va seguint, perquè és simplement pel fet de ser dibuixos, les van seguint. Però, clar, una body movie de policies i de corrupció i de sota, hi ha un entremat de fer... Digue-m'ho així. Comencem bé. És una societat d'animals que els animals tenen sensibilitzat i han deixat enrere el seu passat salvatge, no? Sí. Ja no es depreden uns als altres, sinó que ja tots són depredadors i preses, passen a ser una societat normal. I, llavors, hi ha aquí, d'alguna manera, l'interessa que els depredadors caiguin en l'escrèdit. I on... d'alguna forma, apareixen suposats depredadors que els hi surt la ben, aquesta... la ben, aquesta... Sí, sí, de depredar. I on és clar, això no pot ser, no? Clar, d'ajuda. Coincideix això amb un personatge, que és el principal, que és una conilleta que és la primera graduada en policia. Perquè, clar, tots els globats de policia són, clar, són animals grossos, elephants, que serà uns tigres búfals, no? Gorides, no? Està bé, està bé. Quan es veu l'entrenament de la conilleta allà, com salva, diguem-ho així, tots els entrebancs que li van posant, i com supera, clar, supera i amb elots que competeixen amb ell, no? Està bé. La història que hi ha de la superació, que ha estat unit això, tira molt, no? El fill no té massa més. Està bé, perquè et plantegin una societat plural, rica, amb molts matitzos, pel que és una pel·lícula de dibuixos. No té, per exemple, està a milers d'anglis, per exemple, de Walli, per dir alguna cosa, de Pixar. Allò és el sumum de el dibuix animat. A nivell temàtic, de tot. Emociona. Allò és un film sèrio. O el castell que vol. També, però aquí entrem en una trama. Està embolant. Això ja estem parlant de cinema japonès. Això és una altra cosa. El Yamazaki. Això és una altra cosa. La nostra nàutica no recordes de Mardi, una cosa així. Està molt bé, que estàs bé. Bé, parlant de màgica. Tens 4 minutes a parlar de màgica. Jo penso que és una pel·lícula que s'aparta totalment del que ens ha ocupat durant la primera part del programa, quan he parlat del song, del sovint show i de la bruixa. Aquesta és una pel·lícula És una pel·lícula, ahir precisament vaig estar amb un enterrament laïc i diria que és una pel·lícula que està en aquesta hòrbita. O sigui, aquí ja no hi ha necessitats d'agafadors ni res, sinó del que ens parla, tampoc d'argumentar-te bé la vida, sinó del que ens parla ja és de muntat i maldat, d'una manera diem-ne que no té més que... Què li passa a ella? Jo no acabo d'entendre què li passa. Amb aquest aspecte em va ser una mica descol·locat. No sé quina problemàtica té en el fons. Bé, probablement la problemàtica que té és que es posa malalta i això és suficient. Però malalta? Sí, es posa malalta, vol dir que té una leucèmia, que això és un final de vida. No, però parlo de la bàrbara, de la noia, no de la petita. M'entens a què vull dir? Sí. Aquest sotmatiment amb el marit, saps què parlo? Aquesta casa de mal psiquiatra. La bàrbara Lenny. Exacte. Aquesta és la que jo no entenc. Aquí em perdo molt a ella, que entrem a aquella habitació... Jo crec que té una problemàtica de posmentar-ho. L'anena sí, l'anena és el que hi ha pobretament. S'utilitza també. Exacte. Aquí jo vaig cap a dir que no sé què passa darrere d'aquella porta. És a mi el que em inquieta, em provoca aquesta sensació d'angoixa. Bàsicament aquesta línia per a la pel·lícula si és angoixant. La pel·lícula és de la por que ens pot produir determinades constantes. Si tenim por, ja estem perduts. Ja anirem a Ramolc, de tot el que pugui passar. I crec que bàsicament és això. Ara tu em situes a aquesta dilega. Es veu que jo en algun moment m'he perdut. Jo s'ociava els dos personatges a la pel·lícula. L'anena amb la noia gran. Sí, exacte. I crec que no és així. L'anena petita, que té la problemàtica. Veiem amb aquell fons, vestida... Sí, que és màgica. És que és una cadena de veranda. És una cadena de veranda. És un dels personatges que van aparar uns amb els altres. L'anena té la Lucemia. Ella vol aquest vestit. Amb el diari personal. El pare, que està a la turca, ho llegeix. Jo intentaré aconseguir aquest vestit. Però el pare no té diners. Al final està mirant una joyeria. I en aquell moment resulta que l'hi vomiten. Una noia que mira per la finestra. La barba de l'anena. I al final aquest senyor li fa... Hi ha una cadena de favor. És una cadena... I llavors li fa un xantatge després. Ja veus un verí, tu sabràs això. Hi ha d'haver d'aconseguir diners per pagar el xantatge que li fa el pare de l'anena. I ara no té feina. La única manera que s'havia de fer... I llavors, per això, entra en aquest joc d'anar a aquestes festes. És el primer que acaben més allà. Perquè al final està clarament. Però en teoria, aquesta noia no té reservar amb l'anena. No té res a veure ni és una revisió de la seva infantesa. És una cosa d'aquestes que potser et confirma que al principi es veu com a nena, la barbara. A partir d'aquí, aquí és aquest senyor. De tota manera que vols que et digui. Vull dir, a mi em quadra molt bé la pel·lícula. A veure, vull dir, jo penso que la nena pot ser nena i té el que té. I paral·lelament hi pot haver malgrat el mal que té. Tot i que en el pare li diuen que no. I pot haver la nena gran. I llavors vosaltres, el que esteu dient, té un trastorn o no té un trastorn? Jo parlo de la gran. Jo tinc el meu dubte, però és això. De tota manera, jo crec que... Són persones atrapades per una mala tia, per una dependència d'una altra persona, perquè no tenen diners i no les han de buscar. Doncs mira, la figura del mestre també té la. Aquesta és una de les constants del trastorn. Seguirem discutint això, però discutim d'aquí 3 mesos, perquè és que se'ns acaba el temps i se'ns acaba tot, ja sabeu que veus que no podem acabar mai? Ens acomiadem fins d'aquí 3 mesos. Bona nit i bon estiu.