Renoir entre dones, Camus i ‘Tan poca vida’: salut mental i cinema (BOC, Captain Fantastic, Margin Call, Space Cowboys)

El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molts festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a 1. Primer van ser les ones, 98.1 FM. Després, internet, radiodesvern.com. L'hi vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram i ara obrim un nou canal. Comunica't amb nosaltres per WhatsApp, 610-777-015. Ràdio d'Esvern, cada dia més a prop teu. Ràdio d'Esvern. i tot. Ràdio d'Esvern. Molt bé, comencem un dijous més a la Babilònia i ho fem, com sempre, amb la companyia en aquest cas. Bé, realment és que som tots, no gaire bé, ens falta la Lourdes, que ja algun dia ja la trobarem, per algun lloc, pobreta meva. I estem, com sembla, amb la bona companyia de la Rosa. Hola, bona tarda. Com estem? Molt bé. El Jaume? Hola, bona tarda. I pensa que aquí a 5 ni que vrem, eh? Sí, no, i tant, i tant. Té la cajida preparada, si la té aquí guardada. Fins a 5 arribem. A partir d'allà, l'altre... Jo aquí no poso una persona perquè ens ofeguem, perquè jo estic aquí a la peixera, tenim dos metres quadres, és impossible, eh? I tu ets un tio grande. Oh, clar. S'ha de anar a dir sucio, perquè no és... Anà a passar aquí. No és un tio, no és un tio. Vale, vale, tranquil. Ara, quan posem la cançoneta vindré i et refregaré la sovaquera, eh? El Nacho, què tal, com estem? Bé? Oi, no et sento, no et sento, Nacho. Hola. Hola, ara, hola, hola. Ara sí, ara sí. No em tallis, eh? No tallo, no tallo. Això ha sigut allò, com és l'últim que ha arribat, no? Li tallo, no? Clar, ja, jo som putadetes. Exacte. No, no, no, patadetes, no? Cap problema. Fantàstic. I el David. Buenas. Que ja era hora, també, en tu, eh? Un hijo mío. Ara la bronca aquí, potent bronca també. No, t'avies cadascos de taxi? Joder, eh? Quan ho n'esco, eh? No, ja tenia la rosa. Hola, pasca, aquí. No, doncs avui correràs un rato. Exacte, exacte. Molt bé, molt bé, molt bé. Fantàstic. És que quan un compleix li passa això. Clar, clar, clar, clar. És el que hi ha. Bé, doncs deixem-nos de tonteries. Sí, de pa gaire. Clar que sí. I anem a parlar del que parlarem avui. Començarem parlant d'una miqueta d'art, amb renoir entre dones, aquí a la Fundació Mafre, antiga Fundació Gòdia. Parlem també de dos llibres, un que és L'estranger, d'Albert Camí. Camus. Camí? Camus. Camus. No, Camus. Camus, és que si m'hi diu Camus o Camí? No, Camus, Camus. Ho he mirat en internet de massa i jo ho diré bé. Amb la fonètica. I després parlem de tan poca vida, un llibre molt trist, molt trist, que comentaré jo personalment i que, bueno, ja veurem com acabarem. Després, la Rosa ens parla d'uns retalls sobre salut mental que ha estat recentment, no?, el Dia Internacional. Sí, bueno, ha estat el Dia Mundial de la Salut Mental i se m'hi ha quedat amb ganes de comentar un parell d'articles de la prensa. Fantàstic, fantàstic. I abans entrem al món del cinema, que avui tenim unes pel·lícules com molt variades i molt diferents. Entre elles, parlem d'un festival de curs que fa Òmnium, que es diu BOC, que el Jaume ens ho explicarà. I després, el David, Capitán Fantàstic, l'arribada també del Jaume, Space Cowboys, eh?, tot un clàssicot ja del senyor... Que la dista, aquesta, la Rosa, la Rosa. No la viatgista. Sí, sí. Una pel·lícula peculiar, com sempre s'emporta el Nacho, el Margin Call i Los 33, del David, eh? Vull dir que, per tant, aquí tenim una bona situació. Bé, començo jo, per una vegada a la vida, eh? Ah, vinga. Deixeu-me que comenci una vegada. Com una vegada. No, jo sempre faig la introducció, però mai començo. D'acord, començo. Doncs comencem per el món de... Bé, de les exposicions de l'art. Us recomano ferventment, abans que s'acabi el dia 8 de gener, encara que hi ha bufes, és a dir, si vas per la teva banda i entres i dius, hola i la vas a veure, perfecte. Ara, si vols, ser guiada, o malament, o has d'anar amb un guia extern. No dic res més. Però per anar a veure, què? L'exposició de Renouard entre les dones. Ah, d'acord. És una exposició. On? A la Fundació Mafre, antiga Fundació Gòdia, la casa Garriga Noguès, al carrer Diputació 250, de Barcelona, entre Rambla Catalunya i Valmes. Digues, digues. Dic que si necessiteu algun guia extern, nosaltres tenim... Sí, sí, sí, sí. Bueno, jo ja, com ja l'altre dia vaig... Se'm va acudir a classe, vas dir, jo puc fer una sortida de Rambla, i es va tancar en un moment, no us he dit res perquè no hi ha més espai. Si no us hagués dit, perquè és que... Ja siguen sense els últims de la taula. Si jo veiés... No, no, és que el problema és que hi ha unes preferències, en aquest cas, que m'obliguen certes instàncies d'aquest poble. Però bé, en aquest cas és el que hi ha. Però a partir d'aquí, si jo veiés que hi hagués algun forat, jo us ho diria, intentaríem fer una altra cosa, però està molt sol·licitat, molt demanat. Per què? Perquè aquí tenim molt poc impresionisme. Abans teníem temps enrere la Fundació Thyssen, no? Ja vam parlar del Thyssen mai vist la setmana passada, que vaig poder veure el Caixa Forn i millor anar-hi, però aquí sí. Per què? Aquí. Perquè estem amb la ganyifa de sempre, David. És el fet que et diuen que et portaran coses del que seria el Museu Thyssen de Madrid i t'agafen el que hi ha al fons. I entre això i el poc que tenen aquí al manà, que tenen en un espai, 4 o 5 peces, bé, 4 o 5 no, hi ha 100 i pico, agafen 3 o 4 d'allà, més 4 o 5 del fons, i et porten 4 o 5 obres mestres que dius... I ja està. Et porten un Hopper, et porten un Greco, et porten un Picasso, i tot l'altre són pintors passatgístics flamencos del segle XVI, que jo no coneixo de res i que jo ho digui que no coneixo, vull dir que estic en aquest àmbit, doncs, home, és una miqueta fumut que et trobis amb això. Però, bé, en el cas de Renoir, no. Aquesta obra és una exposició per tot dual. No és gens cara, són 3 euros, us ho dic perquè està molt bé, i preus especials, vull dir, per docents, jubilats i tal, 2 euros. Ravis, també. Exacte, però molt bé, molt bé. I llavors, bé, està compartimentada amb 9 espais, no? No és un tema cronològic, és una qüestió de temes. Lògicament, és les dones al voltant de l'obra de Renoir, no? Des del que seria la dona parisenca, la dona i el paisatge, les ninfes, la dona i la toaleta... És a dir, és molt elegant el que es plantegen com a fil conductor. I a la vegada, doncs, hi ha al voltant d'unes 60 peces, de les quals 40 i alguna cosa són de Renoir, que això ja és un punt important. D'entre elles, clar, també és com tot, hi ha 4 o 5 o 10 peces que no són gens conegudes, però són les típiques natures mortes, que tampoc tenen res a dir, però en canvi hi ha unes quantes. L'estrella és una que es diu el ball, el molín de la Galet, que l'han portat justament perquè fa 100 anys que va ser portada a Barcelona. I des de l'any 1916 no s'ha pogut veure a Barcelona aquesta peça, no? I on està? I té una sala especial. On estava? Estava al Palau de Belles Arts, que això estava al Parc de la Ciutadella. No, no, però ara que s'ha tornat a veure, era privat, això? No, no, no, està al Museu d'Orsay, eh? Ah, al París. El Museu d'Orsay. Tot el que s'ha portat és Orsay i Orangerí, són els dos museus de l'impresionisme a París. Clar, i ho fan molt bé perquè llavors porten obres que realment deixen desvestit el Museu d'Orsay. Per tant, trobes a Orsay i no veus aquesta peça, que és una de les més importants del museu d'Orsayisme. És com quan obrin la delegació del... Això també és el que veurem, és el que passarà. Vull dir, esperem que portin coses molt importants, o que realment sigui la púrria dels fons d'allà. Vull dir, que això és el que veig més segur. Faran exposicions puntuals que portaran tres o quatre peces. Bueno, ja ho veurem, ja ho veurem. Això és el que passa. Per tant, jo la recomano ferventment, perquè és una obra que fins i tot, encara que no tinguis un guia que tu pugui explicar, hi ha radioguies d'aquestes, no?, que pots comprar, que pots adquirir, vull dir, que pots llogar, i t'ho expliquen, eh? Vull dir, que t'ho expliquen bastant bé. Cada peça té una explicació, gairebé totes, no? Bueno, està bé, vull dir, està molt ben organitzada, no? Hi ha molt d'aire, vull dir, a més la llum està molt ben feta, perquè han agafat parets fosques i llums indirectes, no?, que recerceixen el que seria l'impresionisme de Renoir, no?, i aquella pinzellada tan desfeta, i aquella llum tan tamisada que té ell. I a partir d'aquí, és una, insisteixo, és un llenguatge molt interessant per veure-ho, no?, i per disfrutar-ho, eh? Vull dir, no és gens complicada, vull dir, que pots anar i gaudir del que estàs veient, eh? Vull dir, això, sempre que no sigui, imagino un divendres a les 5 de la tarda que hi hagi 500 persones, no? Fins quin dia està l'exposició? Fins el 8 de gener. 8 de gener, va. 8 de gener. Mirarà pel pont de la Constitució, per anar i tal, i això. Per tant, jo us el recomano, insisteixo, és barata, no és cara, vull dir, que ja ho poden ja ho poden demanar 15 euros, no?, perquè són Renoirs, doncs s'han comportat molt bé, i en aquest aspecte, doncs, val la pena, eh? Us el recomano. No necessiten, m'encanta, Renoir. Vale. Doncs, Nacho, jo tinc el francès malament, l'étranger. L'étranger, fantàstic. Sí, sí, sí, l'étranger d'Albert Camus. Ah, molt bé. La S quasi, quasi es pronuncia molt poc. Sí, és com l' S sorda. Quan parlen castellà també es mengen les S, o castellà català es mengen les S. Bueno, perdona, i ara et segueixes, això passa amb aquests pintors, Monet, Manet, Renoir, Degas, tot això es mengen les S, les R's, eh? Sí, les R's també. Igual, digues, digues. Molt bé, doncs, bueno, un llibre clàssic, no?, ja feia temps que no parlaven de llibres clàssics, doncs, un llibre molt clàssic, del 42, però que té una vigència a l'actualitat, perquè del que vam parlar l'altre dia, d'aquest home contemporani, que el mostra, o amable, que vam parlar l'altre dia, al final l'acaba agafant i l'acaba deixant, bueno, com una persona apaciguada, sense, bueno, doncs, el protagonista de l'estranger, està, bueno, viu, Argel, està ambientat en les S40, del segle passat, i, bueno, ell té una vida molt ordenada, molt tranquil·la, però no perquè ell faci una tria, de dir, no, no, jo vull aquesta vida, sinó perquè, bueno, ell està ja una mica abocat al que és un tipus de vida, no es qüestiona res, ell veu que hi ha unes forces al seu voltant, unes forces que ja tenen molta presència, una societat molt ben establerta, un capitalisme ja molt ben establert, i aquest home va per la vida amb un distanciament, mirant la seva vida, com si estigués mirant la vida d'un altre, tot tant li fa, la feina que fa, tot, al principi del llibre, el llibre comença amb la mort de la seva mare, i hi ha l'habilitat aquí de l'autor, és que de la manera que explica ell el que sent de la seva mare que s'ha mort, ell està parlant de la seva mare morta com si estigués parlant d'una cosa oficial, com si estigués parlant d'una escena que veu pel carrer, tot ho diu amb una distància molt gran, llavors, és una mica aquesta feblesa de l'home contemporani, que envoltat de coses que no entén i que l'esclàfan, a més a més, és la generació aquesta una mica perduda, de la postguerra que havien viscut la primera guerra mundial, després una postguerra, després s'ha vingut la segona guerra mundial, estan una mica desorientats, una mica com pot ser com a home actual també, i aquest home va passant per la vida sense, bueno, sense implicar-se en res, tot li fa amb una distància, al final, per unes circumstàncies poc clares i amb una motivació molt poc clara, acaba matant un home, és un home que és estranger, és un àrab, ell viu a Argel i mata un àrab en una platja, però per una disputa tonta, no perquè hi hagués una motivació i tal, a partir d'aquí comencen a jutjar-lo, es jutgen, un sistema molt impersonal, que, bueno, i ell passa per tota, fins a la seva execució, passa per tot això, no?, de la mateixa manera que ha passat per la seva vida, no?, o sigui, tot el procés de la seva mort és com la seva vida, una cosa gris, una cosa que per ell no té cap sentit, i un, com un, com diríem, una interpretació de la vida que l'apropa molt més al nihilisme, que és la clau que tenia tota aquesta generació d'existencialistes, no?, que és Camus, que és altre, no?, que deien això de, en el fons, diu, l'única qüestió filosòfica important és el suïcidi, no?, vull dir, ells tenien que tenir un acuerdo categòrico amb la vida, i si no lo tenien, aquest home sembla que no el tenia, no?, diguem-ne que tot envoltat per aquelles forces tan grans que l'envolten i que ell no controla, ell es deixa anar, però es deixa anar d'una manera que perd completament la humanitat i acaba fent un crim del que, o sigui, de la mateixa manera que no sentia res per la seva mare, no sent res per l'home que mata, però no perquè és un psicòpata, sinó simplement perquè, bé, es deixa anar i arriba un tono gris de la vida i és bastant a la presó igual, o sigui, al final, ell comença a dormir, no sé si 20 hores seguides, diu, això ho vaig a prendre a la presó que podies dormir, podies imaginar, però al final només dormia, no?, ell no està preparat per aquest tipus de vida, o sigui, amb totes les forces que l'esclafen, al final el que fa és no fugir, sinó estar allà, estar allà d'una manera, o sigui, anar difuminant-se d'una manera nítida, no?, i, bé, és una explicació bastant clara del que pot passar si amb aquestes forces que tenim ara, si ara ens deixem, diguem-ne, si tot el que ens envolta amb aquest tipus de vida que volen que tot sigui pla, que tot sigui ben controlat, que consumeixis, que facis tal, si et deixes anar completament pots arribar a un moment d'anar per la vida sense anar, no?, com si estiguessis despersonalitzat, no?, com si estiguessis fora del teu cos, no?, diguem-ne, com si l'ànima teva hagués marxat fora del teu cos i tu estàs allà, o sigui, passant, no?, una cascarbacia, diguem-ne, no?, és la impressió que m'ha donat a mi aquest llibre i crec que és, ja l'he llegit i els 42 són problemes de l'home contemporani del segle XXI. De fet, això és l'existencialisme, no?, l'existència, no?, l'ésser humà, la importància, el sentit, no?, de la vida en aquest planeta. Això que parles del tema del suïcidi, tot això, després, amb els que comentaré, podem enlligar-ho, podem enlligar-ho molt bé, que la crisi que es viu, no?, la crisi que viu l'ésser humà, la motivació... És que amb el teu llibre també, David. Sí, sí, molt bé, molt interessant. Molt ben, que s'ha de revisar de tant en tant... Esgeix superfàcil perquè l'estil és molt impersonal, diguem-ne, de la mateixa manera que veu ell, l'estil és fàcil, és curtet, diguem-ne, o sigui, entra, entra, punt, ràpid, ràpid, ràpid. Ah, mira, millor, francès, ostres. Sí, home, jo sempre que puc amb les originals... Els que tenim l'ossor d'entendre, poder llegir-ho. Clar, és que ho podeu fer amb anglesa, amb anglesa, si no... Clar, molt bé, doncs parlem de llibres en profuns, bueno, i ara ja tocarem fons indirectament, a més, ens va perfecte el CD que ens ha portat la Rosa, que no he comentat abans, que és una mare vella. És una joia. Aquest l'he pogut escoltar per internet. Omega. Omega. És una... És morente amb la Gartijanic. Ah, és una... La Gartijanic. Sí, sí. La Gartijanic és un grup de pop de Granada, també, i, bueno, li van enredar per fer una mica aquesta gravació, i és una passada, la barreja, la... Sí. La meranys, no? Entre el flamenc, el pop, el rock així, una mica dur. Aquesta primera peça és la peça que ha donat un maltítol que es diu Omega, i que, bàsicament, aquí estem parlant de la profunditat del cantejón d'Absolutament d'Enrique Morente, no? Aquesta part tan pura, no?, que tenia aquest home, no?, realment. Però ell era rocker, era rockero, vull dir, de la mena. Això li feia ell record... Per exemple, l'altre dia estava veient un reportatge, perquè coincidia que presentaven el disc i tal. Ha fet un documental. Un documental. És això que tu has vist, no? Exacte. No, no he vist encara, però he vist un avenç, no? I llavors ell diu que si no hagués sigut cantaor, hagués sigut rockero. Però és clar, és perfecta aquesta fusió que ell fa, no? Justament la Gartijaní que és un grup molt alternatiu, és dels corunys, diguem, els primers grups que hi havia a Espanya, no? Llavors aquesta fusió és magnífica. I a sobre, amb textes de... Amb textes de... Federico García Lorca i cançons també de Leonhard Cohen, que després escoltarem l'Halleluya, vull dir, com el cançó sencera però és una meravella. I el petit Val Vienes de l'Horca i Manhattan també. El Take These Walls, no? Barrejat, no? Vull dir, és que hi fa unes coses increïbles. És un disc, ens esteixo, que val la pena, no? I em va de conya aquest quejillo perquè el llibre és perfecte per comentar. És un llibre que ha aixecat ampolles, es diu Tan poca vida i és d'una tal Anya Janagihara, és una senyora japonesa, que és el seu primer llibre. Són mil pàgines de llibre, és un llibre fet a Amèrica, bueno, als Estats Units i el seu, com es diu, el productor, no, el seu editor. El seu editor li va dir que tallés moltes coses, que aquest llibre era absolutament insuportable. D'acord? I és cert, és un llibre insuportable. I mira que jo, ja sé que tinc unes tragaderes, veiem cinema... I tenen passats al C. I tant, sí. I me li hem passat perquè arriba un moment que dius, a veure, et planteges, clar, jo no vull, simplement explico la situació. Estem a Nova York, estem parlant d'una persona en concret que es diu Jude, que és el centre de tot el que passa. És una persona que des que neix fins que mor, li passa tot allò que ningú voldria que li passés a una persona. D'acord? I llavors, és tan potent, tot el que li passa amb la seva infantesa, la seva joventut, que quan aconsegueix treure el cap es converteix en un famosíssim advocat, és incapaç d'estimar, de sentir, de viure, d'abraçar, l'autolesió, el fer-se mal, l'anar més enllà, i té la sort, això és una cosa que veiem al minut número 1, vull dir, no és que estigui explicant res, vull dir, l'això és que té un embolcai de gent que ens agradaria tenir-la a nosaltres, té un metge que està per ell, té uns, bueno, unes personatges que, que amb el temps, els converteixen en els seus pares, vull dir, quan ja és gran, té quatre amics que viuen els béns per ell, absolutament, el cuiden, fins al, el que ens agradaria que els nostres amics arribessin a aquests límits, d'estar fent guàrdia perquè aquesta persona no es faci mal perquè estigui amb això. Clar, què passa? Arriba un moment que acumulgues d'una manera tan salvatge amb aquest personatge que es converteix en una mena de, com et diria, no?, de veure si tu mateix el pots salvar, és a dir, és una sensació com catàrtica de llegir el llibre i això tothom que l'ha llegit, insisteixo, vull dir, ha patit, vull dir, són uns dies per intentar treure del cap aquests personatges, no?, sobretot el Jude i una persona que es diu Willem, que no ho vull donar, és el Jude, el Willem, el JB, també és un àmbit de Nova York, no?, amb un cert nivell social elevat, no?, un artista, un arquitecte i tal, però és que tot el que hi ha al fons, vull dir, com et va donant en forma de flashbacks, no?, certes coses de la seva infantesca, la seva joventut, que li ha generat això, és esgarrifós, esgarrifós. jo no he llegit algú tan salvatge en ma vida i no estem parlant de regore, estem parlant de situacions reals, no són reals, no són reals, és a dir, ella, és a dir, tu quan agafes un llibre d'Aruki Murakami, per exemple, el 30% és unes quants llibres, per exemple, us poso un exemple, el suïcidi és una cosa normal, parlem del suïcidi, perquè també és una cosa que es pareix recorrentment normal, fixeu-vos en el que us dic, Murakami normalitza aquest tema perquè veus unes relacions estranyes com són les relacions dels japonesos, que no són relacions com les occidentals, que són molt més fredes, més distants, i llavors arriba el límit que una persona es despenja i aquest despenjar-se comporta gairebé sempre el suïcidi, que és un tema que dins de la tradició japonesa està com bastant, no instaurat, però vull dir que no frapa tant potser com a Occident, és a dir, aquest fet d'apartar-se de la vida, doncs aquí constantment s'aparta, s'aparta, s'aparta, però torna a entrar, torna a entrar, vinga, aquesta persona, parlo del llibre ara, del Tan poca vida, sempre demana perdó per tot, és a dir, però per què es demana perdó ser el contrari? Vull dir, arribar un moment que arribes amb una mena de, no sé com dir, et transpores amb el seu lloc i dius, Déu meu senyor, però com pot ser que una persona, clar, també l'únic que peca i que això sí que està criticat és potser d'accés, de desgràcies al voltant d'aquesta persona, d'acord? Arribar un moment que tu has de separar. No són creïbles, oi? No, són totalment creïbles. Però tantes desgràcies acumulades. Això és el problema, tantes desacumulades és potser el que et grinyola una mica, però encara hi ha així, arribes amb una dinàmica que dius, ostres, ostres, i realment és espereïdor. Ja et vas esperant la més grossa, no? I sempre et sorprèn, i sempre et sorprèn, dius, a veure, ja m'ho puc imaginar, i vinga, i una volta de tuerca que es diu en castellà, i vinga, tornem, i tal, i no et deixa respirar, és angoixiós, ara, és una experiència, és com veure una pel·lícula de Michael Haneke, mira el que et dic, veure amor, amor o veure crits i murmullos, vull dir, murmuros, com es diu? Això, murmullos, no sé, no sortia de paraules, que en català en castellà em sortia de riad, vull dir, aquestes pel·lícules amb aquesta potència, doncs, agafa això, agafa el Haneke, i et fa una dissecció, i et destrossa a viu, Principi i Fin, que també és tremendo, aquesta no l'he viscut, Principi i Fin, això és, bueno, a mi això m'ha portat una cosa, has parlat del suïcidi com un punt de trobada, no? Vull dir, que en definitiva gairebé... És un dels punts que n'hi ha, hi ha tants punts, Jaume, a la impossibilitat d'anar a un psicòleg, perquè sap que no podrà superar tot el que ha viscut, és que és molt fort, és que dius, però escolta, necessites una ajuda, ja des del moment en què tens capacitat, doncs no pot, és que no es creu el psicòleg, realment que és tan potent el que ha patit, el que està vivint, no mental, sinó també físicament, és una persona... Això és instal·lar-se en la queixa. Uf, però ostres, quina queixa, esclar, vull dir, creure que... Però quina queixa, una persona que se li obren les ferides per una malaltia, això és molt potent, clar, vull dir que no et descuides, pam, i de cop i volta no fas rei i t'obren unes ferides a les cames per una malaltia determinada, i hòstia, hòstia, això és molt fort, m'entens el que vull dir, però per què? Perquè hi ha hagut un motiu per aquesta persona tenir aquesta malaltia benèria, imagineu-vos per on vaig, i tira enrere, i tira cap a la joventud, i tira cap a la infantesa. És molt potent, eh? Molt potent, molt potent. Molt, molt, molt, jo anava absolutament descol·locat, vull dir... Però és una experiència, eh? Però experiència de dir, a veure, vaig llegir una cosa, vull dir, mira que jo no estic en el meu millor moment per qüestions personals, però a vegades sembla... Això t'anima, no? Sí, dius, a veure, no és una comparativa. perquè estem parlant d'una ficció, no estem parlant d'una realitat, però és una realitat, si això hagués passat de veritat, és que jo vaig a buscar aquesta persona i li dic, escolta'm, vine a casa, intento ajudar-te, perquè és que... Bé, ja està, callo. A mi se'm fa... Però és molt potent. A mi se'm fa evident una cosa, jo crec que ens hem de muntar una dinàmica que en definitiva tots els que necessitin ajuda l'han de tenir, i llavors això jo crec que pot ser una dinàmica molt interessant, avui aquest matí precisament ho comentava en el lloc que estava. Digues, digues. No, que avui dia, esclar, llavors si llegeixes un llibre com aquest... Però és que jo comportava... No, per a pàgina 200... És que no te'n sortiràs. Per a pàgina 200 jo deia, però per què no vas a un psicòleg que t'ajudi? I tal, i és que després entens per què no pots anar a un psicòleg gairebé. És que clar... Ho entens? S'arriba a entendre, perquè és tan gran tot el que li ha passat a aquesta persona que és que no hi ha salvació, no hi ha ajuda. Ara, ara... És un límit molt gran. No deixa de ser ficció de totes maneres i ficció japonesa. Evidentment. Insisteixo, és una cultura molt diferent. Clar. Però en aquest cas... Molt samurai, molt harakiri... Exacte. Però te l'ubica a Nova York. I per tant nosaltres ens tenim... Però és la cultura japonesa. Sí, no, clar, clar, clar. Ja està, no importa on estiguin, és així. Però bueno, en aquest cas, bueno, intenta occidentalitzar. És veritat que és excessiu, això tens raó. És excessiu aquest saqueo, no? Però bueno, és no opció. I penso que encara, no sé, està molt de moda també la cultura japonesa, no? I a part del manga i tot això, però crec que encara... I el menjar, no? També s'està posant molt de moda a tot arreu. Però encara crec que és una cultura com molt llunyana, la nostra mediterrània, no allò occidental, sinó mediterrània. És molt llunyana i encara és... A mi, per mi és força desconeguda, eh? Però jo em sembla que aquesta noia està molt inserida a Nova York, eh? No és que vingui de fora i et faci una cosa, no? És un llibre totalment occidental. No hi ha cap costum que hagi que veure. L'únic que la Concepció sí que té un punt d'oriental. És un Murakami multiplicat per 50. I és aquesta la cosa que jo veig. Un Murakami sempre és molt trist i és molt d'aquella manera i tot sempre és dramàtic i sempre tenen problemes amb els gats, no? És una cosa que hi ha... Intimisme, no? També pot ser una mica d'activisme. Però aquí s'ha de setar tot. Bueno. El victimisme... Una queixa. Clar, però és que la víctima és el butxí també i el butxí... És que tot es barreja d'una forma... Bueno, ja està, callo. Si voleu passar una situació complicada, doncs llegiu al llibre. Llegis. Sí, voleu passar-lo malament? Clar. Me l'apunto. Rosa, mira, seguim parlant amb aquest cas de salut mental, eh? Bueno, llavors enllaço. Veus com si jo pensava... No sé si vull portar aquest tema a la ràdio. Doncs mira, sí que ve de perles, no? Ve enganxat perfectament. A veure, són de fet, són tres articles que han anat recopilant de diferents diaris sobre el tema de la salut mental. D'acord? Bueno, sabeu que el dia de la salut mental se celebra el 10 d'octubre. Sí. Però, bueno, malament quan es celebra un dia a l'any. Senyal de que no s'està fent prou i que la situació no està fent prou. A mi, de l'any. O sigui, desconfia de quan es celebra un dia mundial de... Això vol dir que encara no està normalitzat el tema, no? D'acord. Doncs mira, per exemple, el primer és... Bueno, aquest no és aquest any, aquest ja és de fa un any, però és que està en plena vigència, no? es situa a la salut mental una inversió prioritària. I l'escriu el Luis Garicano, que és catedràtic d'economia i estratègia en la London School of Economics. Bueno, a més a més és responsable també de l'àrea econòmica d'un partit. Però, bueno, és igual. Està molt bé que els partits polítics es plantegin aquestes coses, no? Bueno, el que ve a dir és basar en uns estudis de Lord Richard Layard sobre el tema de la salut mental i, més que res, a la despesa que es destina a la salut mental, no? No només a Anglaterra, sinó a Europa. I també a monaports als Estats Units, no? De Nord-Amèrica. Llavors, el que ve a dir que és... A veure, hi ha moltes patologies, a vegades, al mas d'esquena, marejos, que sembla que puguin tenir una altra causa, però que moltes vegades la causa és un malestar psicològic. D'acord? I la importància del cost econòmic que suposa això pel sistema tant de salut com pel sistema econòmic, baixes laborals, el patiment social, tot el que això comporta. I la importància... Diu que fins i tot és la infermera mental i és la responsable de més infelicitat que la mateixa pobresa. Sí, sí. Que això és molt important. A veure, estem en aquest món per ser feliços. Exacte. no hem vingut a patir com diu aquesta noia de la novel·la que està dut. No, home, no, hem d'intentar ser feliços. Intentem-ho. Això és el que hem d'intentar. això, no? És que l'altre és tot molt rebuscat, no? El tema fins i tot de la... A veure, enteneu-me, no? Sí. La cultura cristiana del patiment en aquest món és un pallet de llàgrimes i la culpa ja seràs feliç quan estiguis al paradís. Això és molt medieval. Sí, sí, però, bueno, això és molt retorçat. Que mi no demuestre. Que mi no demuestre. Que mi no demuestre. Que mi no demuestre. Que mi no demuestre, home, que mi no demuestre. Bueno, riem allà. Digues dies. No, diuen a la estrada. Això, això. La importància és que es faci un tractament que, a més, que no tenen un cost alt, no tenen un cost elevat i són tractaments des de la medicació o una teràpia conductual, per exemple, que això depèn una miqueta. Ell parla sobretot dels trastorns així més, jo què sé, derivats a la millorada de la crisi, una angoixa perquè no pots pagar a la hipoteca, perquè no arribes a fi de mes, no sé què, o la incertesa davant del futur, aquestes coses. Sí, però, per exemple, a cap ambulatori o a cap escola, que moltes vegades aquests problemes es comencen a detectar a l'escola, no hi ha psicòlegs assignats a cap centre d'aquest. Això és veritat. Hi ha, a vegades, com a molestirar, pot haver-hi una infermera i et fa una mica de receptacle de la teva expressió, de la que tu puguis abocar-hi allà. Depèn jo de làgrimes, però ja està, no hi ha un recurs, no hi ha un recurs mèdic ni assistencial. No, no, no. Sí, sí. Per això ell el que està dient en aquest article és la importància d'invertir en salut mental. S'inverteix en medicació. En salut mental primària, primària, i llavors deixar en medicació, sí, no? A la que dius que tens algun probleme així d'autoestima o d'adaptació, ja t'enxufa en un enxolític o qualsevol cosa, dius, a veure, potser no és això. Això et pot ajudar a remuntar, jo no dic que no, però evidentment no estic parlant de casos de malalties greus, ara, evidentment, però en paral·lel, en paral·lel, hi ha molta gent que a mi és avui dia té problemes de feina i té problemes de moltes altres coses i l'únic que necessiten és algú que li doni unes pautes o... Ja no dic que ara vagis a fer un psicoanàlisi, però sí unes pautes i aquesta persona moltes vegades no hi és. No hi és. O les empreses mateixos. Que igual en un temps curt, aquí l'expliquen fins i tot en quatre mesos, en jo què sé, dotze, setze sessions de teràpia, aquesta persona pot reconduir perfectament el moment que està passant, en el moment vital que està passant, vull dir, són casos senzillets, no? I que de la població, bueno, tots sabem el percentatge que diem sempre, no? El 25% de la població ha patit o patirà un trastorn mental durant la seva vida. Això vol dir una de cada quatre persones. Això és molt, eh? Sí. Això és molt. Llavors, una miqueta aquesta i la necessitat també de conscienciar a les persones que és important fer un tractament també, que sigui combinar-lo mèdic amb teràpia i així, no? Sí. Jo voldria afegir el que estàs dient que en aquests moments una de les coses més potents que hi ha a nivell de salut mental és precisament un treball que s'ha fet des de l'Ajuntament de Barcelona. Amb la senyora Tarafa com a capdavantera que és la regidora, bueno, la consellera de Serveis Socials i està, doncs, en boca i a orelles de pràcticament tothom que estem en aquesta dinàmica, no? Evidentment que estem i que no tens per què estar-hi per estar assabentat de tot això i el que planteja aquest treball o sigui, elaborat ja amb un escrutini impressionant sobre tots els tots els elements en joc és precisament l'alternativa al que hi ha ara en aquests moments, no? Que és el que denuncia el que dius és el que denuncia aquest article. Clar, i que està molt bé insisteixo que l'escrigui una persona que és d'un partit polític perquè és important que es faci aquesta reflexió i, bueno, i més important encara que ho portin a termini, que ho facin que un cop arriben a estar al govern que ho facin. Llavors, si es dona una bona atenció primària amb aquestes coses que són trastorns passajeros, no? Sí, sí, sí. Molt bé. Llavors, estàs alliberant més recursos per atendre també els trastorns més greus com si hi ha una esquizofrènia, un trastorn bipolar o aquestes coses, el trastorn obsessiu-compulsiu o aquestes coses. Està molt bé? Ja ho veus que us heu fet una còpia? Si podeu, penso que val la pena una mica conscienciar-nos tot. Jo ho l'he deixat por ahí, eh? Els altres... Ara l'agafaré després. Sí, ara l'agafaré després. Molt bé. Els altres dos són un escurtet també, és de la Isabel Menéndez, que és una psicòloga, i parla de la... Diu la CUNA, el bressol de la salut, no? Diu, per què s'enferma o per què malaltim, no? Mentalment. I la importància també d'això, per exemple, de la família, que a vegades són traumes o maneres de veure el món o maneres de patir el món que traslladen dins la pròpia família. Sí. que ja es mola amb el que tu deies, que no estem buscant una miqueta enrere, i que a vegades s'estriguen dos o tres generacions fins a arribar a fer un trastorn una miqueta més greu. O sigui, a vegades són situacions no resoltes correctament, emocionalment no ben resoltes, això ho vas traslladant generació rere generació i al final pot fer un peta per una adaptació social o per problemes... Perquè és curiositat perquè amb la mort d'un individu no es fa net moltes vegades, hi ha circumstàncies que es traslladen de pares a fills i triga, el tema triga a quedar resolt. Pot passar això que dius? Sí, no, això és veritat. Sí, sé que hi ha incrustat. Hi ha famílies agafades, tu dius, hòstia... És que hi ha dols que no poden superar potser els pares i els fills pateixen aquest dol que no han superat per qualsevol cosa, no? I a partir d'aquí això és una cosa que han passat generacions, com deia la Rosa. Digues-hi. Què més? i després, és que aquest també està bé, però bàsicament és això, la importància realment que sí que a vegades no és només un problema que pots patir puntualment, sinó que arrossega les coses també. I l'altre és un article, aquest és del mes de juny, és del periòdic, i parla sobre el suïcidi. La psiquiatria anima a parlar del tema del suïcidi per ajudar a evitar-lo. No és allò de que, oi, d'aquest tema és un tabú, això no es parla, no, no, sí que s'ha de parlar. S'ha de parlar. Sí que s'ha de parlar. És una persona... I a veure, això ja ho ens dirà. I no tothom està d'acord. Això, per això dic, això s'ha d'anar molt en compte, no? Sí, en el cap de la salut mental aquí, costa molt. Fins i tot hi ha un grup de famílies, de familiars, dones bàsicament que estan organitzades i han estat mares de persones que s'han sol·licidat. Jo crec que és el pitjor dol de tots. Que són els supervivents, no? Que es diu, són els supervivents. Jo crec que és els pitjors dol que n'hi ha. I el que arriba a ser per als familiars. Sentiment de culpa. Està agafat amb el llibre, encara. Ho veu tot molt bé. No, no, és que això, ja està, vull dir, jo crec que és una cosa que et genera un sentiment de culpa que no superes mai a la vida. Mira... Que estic tu malament perquè arribi aquesta persona a aquest límit, no? Suposem. Crec que sigui una cosa externa. Són temes molt delicats. Són temes molt delicats. Són temes molt delicats. Són temes de parlar amb calma i en profunditat i segurament amb experts, no? Clar, clar, clar. Però vull dir una miqueta posar-lo sobre la taula, no? Del patiment de la persona que moltes vegades són persones que el que volen és treure aquell dolor. O sigui, el que no volen és patir. I la forma, en aquell moment que se'ls acudeix és això, no? I després el patiment també dels familiars, dels supervivents, no? Del familiar que ha sobreviscut el suïcidi d'un familiar, no? A mi se m'acut una cosa, ja que ens hem tocat... Bueno, ja que hem tocat el suïcidi... Avui estem molt tristos tots, eh? Estem així... Estem com bo... Ja, ja, ja. Sí. Jo que... Jo que personalment... A mi de la nit. He perdut persones com tothom, no? Però vull dir per la meva edat, doncs, lògicament, amb més contundència. Sí, sí. I una de les coses que sempre m'he preguntat a mi mateix és què voldria jo per... O sigui, que el dol, cap i a la fi, sigui una cosa suportable, eh? Que en definitiva el facis i ja està, però que no s'arrossegui, no? Que no et canviï la vida. Exacte. Que no et canviï la vida. I penso que tota persona que es mor d'una manera natural ho desitja, això, i crec que es verbalitza d'una manera fàcil, i m'imagino que la persona que es es pren la vida ella mateixa, es suïcida, el canvi de la fi, crec que de cap manera hem de pensar, perquè la salut mental no la posa al costat de la psicopatia, la fredor, que parlava l'Albert i tal, crec que aquesta persona no ho fa perquè tu quedis desgraciada, o sigui, perquè... Home, perquè veritablement... Llavors, jo penso que amb això hi hem de sintonitzar. Sí, no, no, no, evidentment. Hi hem de sintonitzar amb això. Que no puguis, val, ajuda, eh? Que és el que tu esmentaves, no? Però crec que hi hem de sintonitzar, i sintonitzant-hi ja tenim un avantatge, i llavors a veure com ho portem, no? Però jo crec que això genera sempre dubtes davant de les persones, no? Però els dubtes sempre els generarà aquell que et vindrà i dirà, ostres, tio, sembla que no t'ha passat res a tu. Ja, ja, ja. Tu mateix ho has dit. No, no, no. Això és la pitjor pèrdua i és el dol pitjor que es pot produir. Clar, això, si tu et acaba de passar una cosa així i escoltes això, clar, has perdut. Clar, clar, clar. No, no, evidentment. Evidentment s'ha intentat... Negativitza la teva... S'ha intentat aixecar això, no? Clar, clar, clar. Jo ho veig així. Si vas pensant en el tema, perquè clar, aquí hi ha una cosa que no s'ha parlat, diguem-ne, no és només el després. Quan, si tu vius amb alguna persona que té algun tipus de problema que ha sentit i ja estàs pensant, i aquesta persona algun dia potser acaben la seva vida. Clar, aquest tros també és un tros bastant potent de passar, no? Sí, però jo... Jo tinc una amiga, eh, que ha passat dos cops per això amb la seva germana, eh? Clar, clar, clar. Tu vas veient això i ella està desquiciada. I en aquell moment, quan ja s'ha mort, pots tenir allò d'ostres, hauria pogut fer alguna cosa, però en aquell moment dius, o sigui, haig de fer alguna cosa, clar, jo... Clar. I també t'has d'estar una mica... Has de treballar bé el cap, no?, diguem-ne, perquè això ho tinguis ja interioritzat i és clar, això és una decisió de la persona que ho ha fet, no? És difícil, no? És que, de vegades, en casos de depressions d'aquestes majors i llargues, jo, ho explico perquè m'ho han explicat, òbviament, perquè tinc referències directes, però pot anar de 5 minuts, o sigui, en el sentit que aquella persona 5 minuts abans de cometre el suïcidi és una persona normal, no normal, amb la seva malaltia, en aquest cas una depressió, acostuma a ser, i en cap moment se li ha passat pel cap suïcidar-se. i en un període breu de temps, dic 5 minuts com qui diu un temps diferent, però, doncs, arriba a una conclusió que la seva única opció és el suïcidi i vaja suïcidar. Clar. i, clar, hòstia, això et deixa puf, puf, puf, puf, què ha passat aquí, no? És que això és molt complicat. Llavors, no, no, no. És que jo tinc una amiga que té una germana que dos cops li ha fet això, ho ha fet orquestat, mira el que us dic que és horrorós el que estic dient ara, i a sobre li fa xantatge amb això. I aquesta no hi ha hagut de passar pel psicòleg. Sí, no, clar, perquè ella sap que quan s'ha de revolar amb aquesta persona, s'ha de revoltar, ella té una eina molt potent, que és l'amenaça. Això és terrorífic, això és terrorífic. Vull dir que jo aquesta situació l'he viscut i jo l'he vist a aquesta noia absolutament destrossada. Heu vist la pel·lícula d'això, com se deia, d'aquelles dues germanes, la Betty Davis i la John Cranford? Ah, aquí en té la Virginia Woolf. Allà estaríem amb això, vull dir, aquella és una pel·lícula representativa de... Però això és maldat, ja. Clar, no, no, clar, clar. I aquí estem parlant, ja. O aquella també de l'Arturo Ripstein, que era la reina de la noche. Sí, també. En que era una filla que li donava tan mala vida a la mare, però tanta mala vida, i a més era una persona com... Era l'absoluta desgràcia personificada. Mira. Que arriba un moment que la mare li diu si no ja sé, suïcida't, suïcida't, perquè és que ens estàs donant aquí una vida, tia, que no hi ha, ni a qui ho suporti. A part, sí, sí, amb tota la pena del cor, eh, que la dona se l'estima, però és que no es pot més allò aguantar, tu. El Nacho ha parlat de l'abans, i nosaltres més aviat ho havíem plantejat en el després, és diferent, eh, això. Evidentment, si aquesta germana tingués la capacitat d'ajudar la seva germana amb indiferència davant del xantatge, vull dir, l'altre no ho faria. Ah, probablement. Si suïcida't, sí, emes, és que... No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, això no, això no, això no, no, no, és que una miqueta un missatge a les idees principals és positiva, no?, d'aquest article, és dir, això que estaves comentant tu, no?, Jaume, de reonar amb aquella persona que el que està sentint és molt de dolor i llavors en aquell moment la sortida que veu més factible o més per acabar amb aquell dolor és el suïcidi, però fer-li veure que és una cosa passatgera, no?, que això també es pot superar, no?, a veure, és un tema greu, a veure, això cada situació també és un món, vull dir, ojo, perquè cada situació, el que diem, vull dir, que hi ha reaccions per tot tipus. És que és un tema que no es parla, que és molt abuel, i doble el número, a l'any, doble el número d'accidents de persones que moren d'accidents de trànsit. Hi ha franges d'edat, que és la primera causa de mort, o la segona després dels accidents de trànsit, eh? Això és molt forta, això. Bé, bueno, canviem una miqueta el cifre, que portem... Ja anirem tirant, ja que surt aquest tema i ha sortit, ja ha sortit. Doncs penso que s'hi poden anar afegint alguns detalls. Jaume, comentes això d'aquests curs de l'Òmnium, que ens has comentat abans, així una mica per sobre, i ara comencem la part de cinema, el que ens quedi temps. Va cridar molt l'atenció, versió original en català. Sí. Bé, doncs això és el que han fet a diferents ciutats, entre elles a Sant Feliu, allà també us ho fan la setmana passada divendres, i ara aquest divendres que veus passaran uns quants curs que han passat pels sedars d'un jurat que ha fet una tria, ha triat els més bons, no? I n'ha triat un total de 18 o 20, i aquests són els que passen, no? Sí. I bé, sí, es nota que està triat, això, perquè està ben fet, està ben fet, i tal. Que no són curs d'aquests d'estar per casa, que són curs amb una mica d'això. És cara i peus. N'hi ha algun que sí, eh? N'hi ha algun que tècnicament el podem valorar com a prou bo, però ostres, tio, llavors quan veus la cava dius, home, què vols que et digui? No sé, jo em vaig trobar el d'un interior de família, una família, i ara ens posarem en el camp psicodèlic, o sigui, aquest que no, no ens podem creure, una mica com el llibre i una mica sobre salut mental, que representa un matrimoni que li ha sortit un fill, però és que no, que no en fotran res, i està més clar que l'aigua i es posen d'acord per acabar-lo, no? Ja per fer. collons. Hi ha que allòs dos. Mala meva, esclar, tu t'imagines... O suïciden, no? No, bueno, diu prou... Han canviat el pas. Clar, no? Han donat una volta al tema aquest, massa feixuc, i ja està. Ja estem. Ja està, transformat. Eutanàsia activa, no? Molt bé. Ah, que sí. Eutanàsiat per drop-ho, no? Sí, i després alguna altra cosa que tampoc us ho explico tot per si la veieu algun dia, perquè tot això evidentment està penjat a tot arreu. Sí, però a vegades que als curs li falta promoció als curs, eh? És la llàstima, a mi aquestes curs, eh? Sí, és clar, vull dir, si a vegades parlem, nosaltres que parlem tant de cinema, doncs hi ha històries que són, com deies fa una estona tu, doncs no és, com es diu això, d'aquestes pel·lícules tan terrorífiques que... Gore, Gore, això, és Gore, doncs aquesta és Gore, eh? vull dir, ara, això sí, eh? Vull dir, el pare i la mare agafen un vocabulari del que li diuen al fill, vull dir, qualsevol fill que vegi aquest corbatràs, és el tio, tio... Ostres, quins pares, no? Vigilem, ah, ja el porten els meus, a veure, és com els que portaven els nens a les execucions públiques, això és com el mètode esteril, però Gore, no? A més, quan sortem el reformador, quan que ella la guillotina li fotien un clatellat al nano, així te'n recordaràs. Bé, com deia el Nacho, hem fet una mica de... Sí, sí, hem regidat el tema. ...de intoxicació de tanta d'allò, no? Molt bé, molt bé. Bé, doncs perquè veieu que, que bé, aquesta és una pel·lícula, ara què passa aquí, al final, quan acaba el tón, me'n vaig. Bé, la que em va agradar va ser una pel·lícula, precisament sobre la capacitat d'ajut, que és, es diu La Creu, o Les Creus. És un curt, eh? És La Creu, és un curt matrany. Sí, això dura 10 minuts, un quart, set, un quart d'hora i tal. I La Creu és, tot hi menja, i això és el que em va agradar més, vull dir, no calia que fos en català, aquesta, perquè no diuen res. Llavors, és precisament un matrimoni que perd el seu fill amb accident, també, eh? I llavors, lògicament, la seva mare, doncs, va posar la flor allà on va passar l'accident, que representa que és molt, a prop de casa, no? I el pare està fet pols, vull dir, no es belluga de la cadira, silló, digue-li el que vulgui. I llavors, arriba un moment que el deixó, que arriba un moment que després de dues o tres vegades de veure la mare que va portar el ram de flors, que arriba a casa seva, veu el seu marit allà, no hi és. I el marit diu, hòstia, i el busca per tot arreu i tal, i està al taller. I el que fa és una creu. I llavors, quan la té feta, la porta allà i la torna, la posa en el lloc de l'accident. I llavors, què passa? Que arriba a un moment, o sigui, el que passa és que hi ha qui treu la creu aquesta, no s'acaba d'entendre això, perquè, i ell, vinga, i n'han fet més creus, va desapareixent la creu, però ell vol tenir una creu, tal. Total, que llavors arriba un punt que el senyor que fa tantes creus diu, vaig a veure qui és el que treu les creus, no? I li diu, potser no em passaré tota la vida fent creus. I llavors, esclar, descobreix que és la seva pròpia mare. I ara aquí ve... Mare o dona? La seva dona, perdó. Aquí ve l'encertal perquè ho fa. Ajuda, el seu marit. provoca, traient-li la creu que en faci més. Ah, d'acord. I no està segut el sigut. Que estigui ocupat, eh? Que estigui ocupat. Està molt bé això, com un conte, no? Molt bé, molt bé, això és molt xulo, eh? Molt bé. Són aquestes dues, les altres ja és una una mica més. Bueno, ens queden 15 minutets, David, capitan fantàstic, parlarem del marge del col i de l'Space Cowboy, farem una miqueta així, eh? I amb el que ja acabarem escoltant a l'Hel·luya de Morentes. no ho sé dir al director que era fantàstic, però ja el busca, qui vulgui que ho busqui i ja està. Vale. I per això existeix internet. Ah, sí. Bé, el film em va sorprendre molt perquè és un... Es parla d'un... d'una família que educa els seus... són sis o set fills, uns quants, eh? En plena natura, o sigui... Sense contaminador, contaminació ciutadana, no? Sí, no, no, jo crec que... No, no contaminació, no, no es tracta que es contaminin, es tracta que no es distreguin, que és molt diferent, perquè ell els dona una educació humanista fora de tota mida, o sigui, és espectacular. Igual que els dona una educació física, també fora de tota mida. el tio el que està fent gairebé seguir a Nietzsche, no? I crear uns superhomes d'alguna forma... Que molt bé. Una élite, no? Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, hi ha un moment que el fill gran, que ja, diguem-ho així, ja està vorejant als 19 o 20 anys, o sigui, té un patracol de cartes que, si us plau, vagi a estudiar a la seva universitat. O sigui, a cada universitat que li ha enviat una carta, no sé, ja es veu que el nano ha fet amagatotis amb la mare, perquè el pare, això sí, és molt estricte, és molt estricte i segons quines celebracions, sempre no celebren el dia Nadal, celebren el feliç dia de Noam Chomsky. O és que és ell. No, no, no, és ell, és un filòsof que aquí es deia, que està americat, sí, sí, sí, i ell, què és això? Celebrem algú que està viu, tios, i aquells dies que intercanvien regals, òbviament, i el regal més preuat pels fills, doncs, és un machete, un ganivet de muntanya, per poder, clar, perquè ells són autosuficients i s'autogestionen, i el pare, diguem-ho així, fa de pare, però fa de mentor, de tutor, a nivell, perquè, clar, ell assumeix tota la càrrega educativa dels fills, i, per tant, el paper de pare assume el paper de mestre, el paper de guia, diguem-ho així, espiritual, i tot plegat, no? O sigui, és un paper, en aquest cas, del Vigo Mortensen potentíssim. El que passa és que les circumstàncies, diguem-ho així, fan que hagin de marxar d'allà, i, clar, quan ja entres amb la societat capitalista i consumista, doncs, tot trontolla, tot trontolla, no? Tot i que ells segueix entenint el seu pare, com toca, no? Però, clar, el pare també era llisca, no? Perquè ja està en terreny que ja no és el que domina, o que l'ha dominat i que ha renegat ell, no? Però juntament ell amb la seva dona. El problema d'aquí està en que... I ara, espera, que hi ha una cosa que vull afinar perquè potser ve a tema de tot plegat. Ara no recordo, i això em sap greu dir-ho, el que li passa a la mare, si precisament no és suïcida o realment mora... Jo diria que és un suïcidi. I això, i això, evidentment, els té a tots descol·locats. Jo l'he vist, aquesta pel·li. L'he vist, però no m'ha quedat tan present com un... Jo no l'he vist. Fa de molt poc, eh? És de molt poc, eh? Aquest film. Està d'estrena, jo diria. És de molt poc. Sí, no l'he vist. No, no, sí, sí, sí, sí. Deu fer un parell de mesos. Jo la vaig... El cap de setmana passat sembla que la vaig veure. No, no, massa més. En el Verdi. No, massa més, no massa més, eh? El film és molt potent. Perquè, clar, els pares, en el cas de la seva dona i els avis dels nets, són una família absolutament que destaca amb el que ells avorreixen. O sigui, són un capitalista forrat fins a dalt de tot, no? Però això no destaca, no deixa de ser que no siguin mala gent i que apreciïn els seus nets, o sigui, que l'amor que senten pels seus nets sigui sincer. Simplement que, clar, d'una manera molt, molt, molt, diguem-ho així, ortodoxa, no? Ciutadara. Sí. I en canvi ells no es desmarquen. El que passa és, diguem-ho així, el film, m'agrada molt perquè el... No, no m'arrullaré més. perquè se surt de la tangent i acaba d'una manera... Perquè, clar, això pot acabar com el Rosari de l'Aurora, no? Sí, clar. I no, no, acaba d'una manera, diguem-ho així, pactada. Pactada. Mediada. Mediada i consensuada de forma que, perquè, clar, ja han... Els fills tenen unes... Com ho dic això? Unes... No necessitats. Unes reclamacions vers el pare que dius, bueno, tu has triat aquesta forma de dir per nosaltres, però, juc, a partir d'ara ja... Clar, ja ho veurem. Aquí hem de veure... Ja triaré jo. No triar, el gran tria, perquè ja té una edat prou per triar, però els que són menors d'edat, diguem-ho així, anem a pactar-ho perquè la cosa no se'n vagi de mare. I està molt bé. Molt bé. Perfecte. T'ho recomano, eh? Bé, Capitán Fantàstic. Sí, Fantàstic. Margin Call. Margin Call. Tres minutets, tres minutets per aquí. La Rosa és pesca o boi. L'arribada, no sé, aquí hi ha un problema de temps, però, bueno, això ja... L'arribada... Sí. Què fem? O vols parlar tu de l'arribada o esperem que la veig jo també i parlem els dos el dia següent? Vinga, parlem de l'arribada. Sí, m'hi apunto jo també. Quan t'ho tornis. Vale, vale, vale. A veure si us agrada. Vinga, Rosa, tanco jo, va. Bueno, Margin Call. Margin Call. La Rosa havia escolletat. Bueno, Margin Call. Seré telegràfic. Margin Call. M'interordre. Pel·lícula 2011, bons actors, Kevin Spacey, Demi Moore, bueno, ja ho podem dir allà. Demi Moore? Demi Moore, sí. Sí, Demi Moore, que fa un paper, bueno, que és un paper allò una mica secundari, però no ho fa malament. Jeremy Irons, que fa una mica com de la persona més dolenta, jo, el president d'una corporació. Bueno, doncs llavors, just abans d'una crisi molt semblant a la que va haver-hi amb l'Henman Brothers, una firma d'inversió, de cop i volta es troben amb, la nit abans que passi el que passarà, es troben, descobreixen que han estat jugant en foc i que, si continua per aquest camí, l'empresa quebrarà i llavors es donen compte que la manera de salvar l'empresa és fer una venda molt ràpida d'una sèrie d'actius enganyant, evidentment, però a més a més es donen compte que això provocarà una crisi. Bon és basura. Sí, no ho sé, això provocarà una crisi mundial. I aquí entra el factor humà, és a dir, aquestes persones, que sembla que el capitalisme és un monstre amable, doncs, bueno, és un monstre amable però també està guiat per persones molt normals. Aquestes persones tenen uns interessos molt com els nostres, a un altre nivell, però de salvar la seva carrera, de garantir la seva julgació, de tenir uns ingressos perquè tenen problemes immediats de la família, totes aquestes coses, en una espècie d'obra de teatre, perquè la unitat de llocs són quatre o tres, la sala de juntes, el no sé què, l'edifici, bueno, allà van descobrint coses, van descobrint que això es complicarà i que han de prendre unes accions i es entren en dilemes morals perquè hi ha gent que no vol adonar-se del que passarà, hi ha gent que sí que se n'adona, però que per una mica per professionalitat diu, bueno, jo haig d'acabar fent aquestes feines com el personatge aquell del puente sobre el riu Kwai que diu, jo haig de construir el pont encara que sigui per els japonesos. Molt bé. I igual, no?, perquè l'analista jefe de dir als seus que han de vendre i s'ha de motivar perquè venguin a primera hora, perquè enganyin, perquè tothom ho sap, que estan venent basura. Sí, sí, és una mica així, però d'una altra manera. Llavors, és molt escèptica, no parla molt de tèrminis tècnics, tot que el títol de la pel·lícula Margin Call és un terme estrictament tècnic, que és un marge que no entrarem, sí, sí, no entrarem exactament què significa, jo no ho entès, sincerament, però bueno, està relacionat amb això, però bueno, és aquest factor humà, de persones que al final, de totes aquestes crisis, que pensem que hi ha com un leviatant allà a sobre que va allà impulsant, no, també entra molt en joc la situació personal d'aquestes persones que al final, per una raó o per una altra, acaben fent una cosa que ells saben que és imoral, però que s'ho justifiquen de moltes maneres, perquè la meva jubilació per no sé què, per no sé qual, per la meva feina, per el meu equip que ha de fer aquesta feina, i al final en una situació bastant bona, acaben fent una pel·lícula bastant rodona, que són els tecnicismes, t'explica una miqueta com es produeixen també aquestes coses. Molt bé. I bueno, pum, ja està. Molt bé, perfecte, perfecte. I ens anem a l'espai, va, espais que ho vull. Ah, molt bé, jo no l'havia vist, però em va fer molta gràcia. Està molt simpàtic, acabem amb un punt d'humor que avui portem tela, avui, eh? Sí, sí, molt simpàtic amb el quines fets, fent aquesta vegada l'astronauta, no? Com els antics astronautes són els que al final venen a resoldre la situació d'aquella veria que hi ha ara amb el, no sé, amb un mòdul monar. Sí, amb un satèlid. Amb un satèlid, em sembla que, sí, sí. El Icon. Està dissenyat amb una tecnologia antiga, no? Com es feia abans, però pràcticament quasi que a mà, no? I ara molt ordinador, molta història, però no són capaços de resoldre aquella veria que té, no? I llavors han de recórrer als antics, no? A l'equip que ho va dissenyar i a vosaltres els que se'n van a l'espai i, bueno, hi ha gènes molt divertides quan estan al menjador i primer són els joves, no?, els que s'hi porten menjar així en pla de papilla per jajos, no sé què, i després són els joves els que s'hi fiquen amb ells i porten menjar així de nens, no? Sí, darrer, sí. I, bueno, està molt bé, està molt bé. Home, allà és una reivindicació que la gent gran també serveix per fer coses, tu. Sí, sí, totalment. Però si t'hi fixes les darreres pel·lícules del Clint Eastwood van per aquest camí, eh? Bueno, ara no s'ha de sali, eh? I de que està molt bé que hi hagi molta tecnologia però que no hem de, per exemple, hi ha calculadores però els nens han d'aprendre a multiplicar i a dividir i a sumar i a restar. I el paper més gració és el del Donald Shatterland. Sí, és molt bon. Quan tothom entre la infermera estan tots despullats i tothom es tapa menys ell. Tot un colló és el que li penja, tu. Que bo. Sí, sí. I un date que no veu tampoc massa bé que té problemes a la vista però bueno, però s'han sortit molt bé de la cooperació. Bueno, ara estan cartelleras Sully, Sully, amb el Tom Hanks, no? Aquesta pel·lícua tinc ganes a veure si jo crec que la setmana que ve intentarem veure-la a veure si hi ha temps. Molt bé. Deixem tres minuts per escoltar perquè sota fons de l'estona el Morente i la Gartijanik però és que això és el... Un dia posarem la banda sonora que us vaig dir. Sí, sí, sí, sí. Porta-la, porta-la un dia. Porta-la, porta-la. I llavors ho comentem, d'acord? Molt bé. Escoltem Aleluia aquesta visió, aquesta fusió tan magnífica i ens acomiadem. Adeu-siau. Que vagi molt bé. Adeu-siau. Adeu-siau. que vagi molt bé. lo que había dentro de ti hoy tu boca no habla sabes que es cierto recuerdo nuestro cuerpo vibrando junto con el Espíritu Santo y cada aliento era un frío ahora escoltes Radio Despert Ahora escoltes Radio Despert Sintonizas Radio Despert La Ràdio de Sant Just Durant la recto Radio Despert Durant la recto