Babilònia
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Subscriu-te al podcast
Reugenio, “El desierto de los tártaros” i Downton Abbey: The Animals, Ozon, Baby Driver, Hamam i el debat cinema vs casa
Resum general
- Programa coral amb cultura i debat: teatre (Reugenio), literatura (Dino Buzzati), sèries (Downton Abbey) i cinema (François Ozon, Baby Driver, Hamam), més una pausa musical amb The Animals.
- Conversa inicial espontània sobre preus dels grans concerts i el valor insubstituïble de l’experiència col·lectiva (concerts, teatre, cinema en gran pantalla) davant l’opció domèstica.
- Bloc literari: lectura i interpretació d’El desierto de los tártaros (Buzzati), amb èmfasi en el seu existencialisme i la metàfora de vies malgastades esperant un esdeveniment que mai arriba.
- Sèries: recuperació de Downton Abbey, contrastant classe alta i servidumbre, el pes dels majordoms i el context de canvi social (anys 1910-1920).
- Cinema: redescoberta primerenca de François Ozon amb Amantes Criminales; anàlisi de Baby Driver (muntatge musical excepcional però guió irregular) i revisió crítica de Hamam (Il bagno turco) (envelliment i tòpics exòtics).
- Música: homenatge a The Animals pels 50 anys del seu comiat (The House of the Rising Sun) i reflexió sobre el primer hard rock.
Directe vs pantalla gran i el valor del cinema
- Debat sobre el preu dels concerts (Elton John, Rolling Stones, U2) i l’elitització de certes gires.
- Comparativa amb el cinema a casa: pantalles millors i so domèstic, però es defensa la sala com a experiència insubstituïble.
“No és el mateix... El teatre mai el pots enllaunar.”
- Exemple d’òpera al cinema: interessant com a opció intermèdia, però no substitueix el Liceu.
- Record d’experiències a la sala: Ben-Hur, Lawrence d’Aràbia en 70 mm i el valor del format gran per a clàssics (David Lean).
- Repàs crític a cinema espanyol de postguerra: de l’Imperio Argentina a Raza, Calle Mayor, Calabuch, Muerte de un ciclista; el cinema com a document d’època malgrat ideologies.
“Si és una pel·lícula d’aquell període… però té qualitat, per què no s’ha de veure? Sabent què estàs veient.”
Teatre: Reugenio, l’Eugenio renascut
- Retrat de Toni (valencià), actor camaleònic que no només imita sinó que reviu l’ànima d’Eugenio: ulleres, copa, cigarreta i ritme.
- Format minimalista: taboret, copa i acudits; combinació de clàssics i acudits nous posats al dia.
“És un no parar de riure… va pujant el nivell fins al clímax.”
- Anècdotes de directe amb el públic (interaccions, improvisació) en un evento obert.
- Agenda: Torna al Teatre Eixample (Barcelona) el 14 de desembre per un parell de setmanes. Recomanació fervent.
Llibres: “El desierto de los tártaros” (Dino Buzzati) – claus existencialistes
- Premissa: un tinent destinat a una fortalesa fronterera davant un desert on s’esperen tàrtars que no arriben mai.
- Metàfora potent sobre vies alienades: crear sentit a partir d’una espera eterna que justifica la inacció i el malbaratament vital.
- Tò sobri i planer que potencia la buidor i l’angoixa; escenes que mostren com la institució absorbeix els individus.
- Connexions: gustos per l’existencialisme (Sartre) i comparacions amb La carretera (Cormac McCarthy), on l’estil també determina el to emocional.
“Ens construïm vides així… i no veiem que no vindran mai els tàrtars.”
Sèries: Downton Abbey i la lluita per mantenir l’aristocràcia
- Context: de l’enfonsament del Titanic als anys 20; una família aristocràtica intenta preservar el patrimoni com a dipositaris més que propietaris.
- Estructura doble: “a dalt” (aristòcrates) i “a baix” (servidumbre), amb influències bidireccionals.
- El majordom com a institució: jerarquia, control del ritme de la casa i autoritat moral fins i tot sobre els senyors.
- El món modern irromp: política de masses, socialisme, nacionalismes; personatges que transiten entre classes (p. ex., xofer irlandès).
Pausa musical: The Animals – “The House of the Rising Sun”
- Homenatge pels 50 anys del comiat oficial (7/12/1967). Discussió sobre l’energia d’Eric Burdon i el paper dels Animals com a avantsala del hard rock.
“Els primers que trenquen amb un rock més ‘hard’ abans de Deep Purple, etc.”
Cinema: François Ozon – “Amantes Criminales” (1998)
- Segona pel·lícula d’Ozon, premi al Festival de Sitges (guió).
- Arrencada impactant: doble adolescent criminal que vira cap a un conte fosc estil Hansel i Gretel.
- Temes: manipulació, pulsions sado-maso, identitat sexual amb l’habitual mirada d’Ozon. Atmosfera tenebrosa i viscosa més que gore.
- Valor: peça primerenca amb maneres d’autor; irregular però recomanable per entendre l’Ozon primerenc.
Cinema: “Baby Driver” – virtuts i limitacions
- Brillantor tècnica: muntatge musical i visual portat a l’extrem; sincronització orgànica de l’acció amb la banda sonora sense efecte de videoclip.
- El primer terç és trepidant; després el guió perd pistonada i afloren personatges estereotipats (tints tarantinians/Cohen sense la mateixa finor).
- Interpretacions: protagonista convicent i introspectiu; Kevin Spacey solvent, Jamie Foxx i altres menys inspirats.
- En conjunt: original i notable per concepte i execució musical, malgrat un baixó narratiu al tram central/final.
Cinema: “Hamam (Il bagno turco)” – revisió crítica
- Revisitada amb ulls d’avui: percepció d’envelliment (estètica 90s “elegant” però forçada i plena de tòpics exòtics).
- Trama: romà que hereta un hamam a Istanbul i queda atrapat per l’exotisme i relacions locals; actuacions discretes i personatges poc carismàtics.
- Conclusió: proposta que no aguanta el pas del temps per guió, posada en escena i tòpics. En contraposició, es citen títols que resisteixen millor.
Apunts de cinema clàssic i espanyol de postguerra
- De Ben-Hur a Lawrence d’Aràbia: el cinema de gran format demana sala.
- Espanyolisme de postguerra: Raza, Calle Mayor, Calabuch, Muerte de un ciclista; importància del context històric i de veure-les com a document.
- Referències d’autors amb ideologies diverses: Eisenstein, Pasolini, Verhoeven.
Tancament
- Comiat amb record d’El marido de la peluquera (Jean Rochefort, Anna Galiena) i del seu erotisme suggerit. Cloenda i espai de servei públic sobre reciclatge.
A l'escolta, es fa ràdio desbend, sintonitza es fa ràdio desbend, la ràdio de Sant Just, durant el 8x1. A l'escolta, es fa ràdio desbend, sintonitza es fa ràdio desbend. finalitzats, madrem, i això no pot ser, aquest tipus de festes, David, què? Res, no? Bona nit, bon dia. Què vols que et digui jo, tu, ara? Que no ho sapiguem tots, no? Doncs tenim el David Montaner, a l'esquerra, al front, el Jaume Vidal, i a la dreta, el Nacho Alonso. Perdona, Rosa, m'he posat a teu lloc, eh? En el lloc teu, perquè, bueno, si jo xafé avui el rol teu, no ho faré, però, bueno... Sortirà la part femenina, avui. Exacte, l'única diferència. Em costa una mica veure la Rosa amb barba, perquè el Nacho té barba. Farem el que puguem, no? És un tractament hormonal. Tens imaginació, home. Bueno, bueno, bueno, ja me l'imagino amb un jersei de floretes, no? El Nacho, que encara serà més complicat, tot plegat, però bueno. Hola, Cesc. Hola. Molt bé. Doncs vinga, avui parlem una miqueta de teatre, parlem de Re Eugenio, que jo us comentaré una historieta al voltant d'aquest personatge. Parlem d'un llibre. El Nacho anà buscant a trobat un llibre que es diu El desierto de los tártaros, que, bueno, això, el títol, fa una miqueta així de... De l'Alberto Vázquez, Figueroa, no? No, no, no. Hòstia, ui. Vale. És un llibre, que està bé, eh? És un llibre de caritat. Ens ho explicarà, misteri, fins al final, eh? Sí, sí, sí. El David es parlarà d'una sèrie, d'Outo Navi, que és aquesta sèrie, és també tipus arriba i abajo, comentàvem, no?, i que val la pena. I de cinema, doncs, parlarem de tres opcions. El Jaume ja ens descobrirà alguna cosa de més. Tenim Amantes Criminales, de François Oson, que parlarem d'aquesta pel·lícula, parlarem de Baby Driver, que el Nacho ha vist, i també de Hamam, el baño turco, que ha recuperat aquesta cosa dels anys 90, que és molt noventera, la pel·lícula, però, bueno, ja ho explicarem aquesta percepció que tenim sobre el cinema de certs anys. I avui recordarem, després ho farem a la mitja part, abans de parlar del món del cinema, d'un grup que avui compleix 50 anys de la seva desaparició, el moment que van donar l'oficialitat de que se separaven. Era un grup que és un dels pioners del rock, que són d'animals. Van començar l'any 63, em sembla, imagineu-vos, i es van separar el 67. Per tant, han passat molt de temps. tema conegut, The House of the Rising Sun, que és un clàssicote d'aquests que tothom canta, i que, bueno, doncs m'ha xucat, perquè, clar, són 50 anys. Cantar avui dia, massa gent no canta, ja. Gent jove no canta aquesta cançó. No, no, però no creguis, es recupera bastant en aquests problemes de talent shows, es recupera bastant, en versió piano i tal, una miqueta així, però no, evidentment, això és una cosa que va fer en el seu moment Joey Cocker i una sèrie de gent que va recuperar en versions anys 70 i 80, però no més enllà, eh, teniu d'aquell període. Ahir vas estar a veure el Tot John o què? No, no, no, ja m'ha agradat. Això era una pasta immunda, eh, aquests senyors, aquests grans. A la gent, eh? Home, ara es van cotitzar, ja. No vaig mirar preus, però això estem parlant. És com si vas a veure els Rollings, una cosa d'aquestes. Això estem parlant de 150 euros com a mínim per cap per entrar en aquests llocs, eh? Vull dir, ni miro ni U2 ni aquestes coses. No, no, això ja és impossible. És intocable. perquè en aquest cas penso que és una cosa bona que parlem d'una cosa. O sigui, acaba, o sigui, canten, vénen aquests cantants aquí i no, home, no, vas a parar, fan pagar. I en canvi, el cinema, fixa't que cada vegada va pitjor en el sentit que, veieu, que cada vegada tens a casa una instal·lació més correcta i pot arribar en un punt que veritablement pugui passar això, veure una pel·lícula, no perquè... No, és el mateix. No, no, no, no és el mateix, eh? No, no és el mateix. Mai serà el mateix. El dia que tu tinguis una sala com una sala de cinema amb una pantalla com una pantalla de cinema i un projector com un projector de cinema i un sistema d'àudio com un sistema d'àudio de cinema i, doncs, potser li farà la competència. Exacte. Però jo veig més aviat al revés. Una cosa és que... Una altra cosa és que et facis gran i et faci mandra anar al cinema. Sí. Això és un altre tema. Sí, sí. Però... És això, és això. Però, però no. Però això és com un concert, no? El que dèiem, no? Un concert qualsevol, clar, per molt que tinguis una magnífica pantalla, si no és el directe, és com el teatre, no? El teatre mai el pots enllaunar. No, o mira, això, aquesta opció que fan, per exemple, a Cine Baix, d'aquí al poble del costat, de fer òpera en directe i coses d'aquestes, evidentment, que està molt bé, però no és el mateix. Clar. et brinda l'opció de veure-ho molt millor, que si tu estàs mirant a casa que queda ridícul veure òpera de la tele, clar, i ho veus amb una pantalla grossa i et pots imbuir dins mi, dintre de l'ambient, però no és el mateix que jo que sé, que anar al Liceu, no? Ah, perquè tu estàs preparat perquè tu ho vegis al Liceu i al cinema està preparat perquè ho vegis al cinema. Ara bé, que està bé, sí. Clar, no, evidentment, espèl·les antigues, tu saps el que guanyen al cinema, és una passada, o veus, cinema aquest de mut, amb un tio ja tocando el piano, com aixec deia, jo recordo, jo recordo haver vist Ben Hur al cinema, mira, aquesta m'he vista jo al cinema. No, no, no, Ben Hur no era muda, tio, no, va posar un pianista, al piano, unes quàdrigues entraven pels passadissos al costat. Bueno, goita, no, no, però, Ben Hur van fer moltes versions, eh? No, ja ho sé. Hi havia una molt antiga, que era muda. Hi havia una que et queda muda, la mitjana i pico, sí, sí, sí, no, jo en refereixo a la més coneguda, la més coneguda, que és la millora, la del Charlton Heston, que no és l'última que vam fer. No, l'última i és per apretar a córrer. Uh, una cosa. Doncs aquesta l'he vista jo al cinema, era un nano, eh? Potser tenia 14 anys, però és que se'm gaia de baba a veure aquell film allà. Sí, sí, és que estàs pensada, o les de David Lin, que ara, que s'ha fet un aniversari, què passa? Sí, el fenomen es refan moltes pel·lícules d'aquestes ara també. Sí, sí, sí, i veritablement aquest home que feia aquestes coses en escena, allà a les trens explotant allò, a l'Orens d'Aràbia i tots aquests peliculons que feia el doctor Zivago, això ho veu a la televisió. L'Orens d'Aràbia la van refer molt de temps al cinema de novetats, que ja no existeix, en 70 mil·límetres durant molt, molt, molt de temps. Sí, veus una pel·lícula que m'avorreix profundament, eh? Bueno, ho sé. No m'agrada, la idea està bé, però m'avorreix. És molt lenta, té punts, però és que hi ha pel·lícules que m'avorreixen i és una d'aquestes, la veig, l'he vist dos o tres vegades, m'he fet l'esforç de veure-la, seure-la i trobar-la. És que, ja, amb les tragaderes que tens, si no em mires l'Orens d'Aràbia és que és pa d'arte con un palo, eh? Si m'he tregat l'Imperió Argentina, doncs clar, doncs m'he tregat l'Orens d'Aràbia, no? Vull dir que és el que ja, no? Que té el seu punt l'Imperió Argentina, home, David, s'ha de trobar tot amb el món del cinema. Sí, no, no, segur. Clar que sí, el Jaume segur que està d'acord amb mi. No. Alguna cosa sí. No, que és broma, això de l'Imperió Argentina és una qüestió purament de documentació del cinema espanyol de la postguerra que té la, eh? Vull dir, doni do, vull dir-ho que tantumes, però, bueno, però val la pena. Algú treus, algú treus. S'ha de conèixer tots els cinemes o el màxim possible de cinemes, no? Sí, sí, sí. Una herida luminosa. Una herida luminosa, sí, sí, sí, aquellas coses. Marcelino Panidino. Ajá. Aquesta és una mica ridícula. Raza. No, no, no, eh, ja entrem en terrenó pantanoso. jo vaig a la Raza i unes quantes més d'Alfredo Maio del règiment. Que era... Que Raza quedava, bueno, una mica de forma anecdòtica, gairebé, però unes coses... Vaig a veure uns trets més autoritaris després de haver-les vist. El què, el què? Que em vaig notar uns trets més autoritaris. Sí, sí, sí, cert, cert, cert, cert. Directament vas com a dir calleu tots, no? Aquí no m'anant. Bueno, Portem-me Ixoro hem parlat de res, eh? Com el que diu la cosa, no que siga sempre parlat. Alfredo Maio, que dius tu, quan va fer la pel·lícula de la caza, que no devia saber què feia allà. Raza, raza, no la caza. Allà el van encombrar, aquest home. Ojo, ojo. La caza. La caza, la caza. La caza, sí, és una altra història, exacte. Allà el van encombrar, no? Exacte. Però el tio, el tio... Va rematar la carrera, però va ser... Jo no tinc gaire clar si Alfredo Maio era seguidor del règim o no era seguidor del règim en el seu moment, perquè va fer totes les pel·lícules del règim. Com a mínim, com a mínim, i el cinema que es feia era aquell. Per això jo pregunto això, si realment era fi del règim o... Fedoranda és l'exemple, perquè Fedoranda fa aquelles pel·lícules tan... de l'època i després ha fet coses molt diferents. Clar, clar, és veritat, és cert. O el primer Pajares, no? Clar, el Pajares igual. Les pel·lícules després bastant bones, eh? Vull dir, l'Ai Carmel, l'Eutelló... Ostres, que m'agrada molt. I no sé que anava fet tan bé el Pajares i no sé que anava tan bé però també era aquestes... eren actors que estaven bé però clar... Estaven molt encasillats. El que no sabem si era Ferdo Mario al final era... Sí, sí, sí, sí. Què era, no? No sabem. Bueno, recuperemos l'Ampari Torribelles, aquestes coses... ens hem de recuperar. Amenasso, eh? Que em vaig quedar el 55 amb el cinema espanyol, eh? Que encara tinc que atregar coses de la Ola Flores, tinc que atregar coses de la Carmen Sevilla, eh? I jo és davant-ho, eh? Perdona, ara ve l'ho bo. Ara ve l'ho bo. Ara ve tot el verdem, tot el blanca. Em vaig quedar amb Calle Mallor, que em va marxar una meravellosa. És una passada, tio. I la Paquita Rico, també. La Paquita Rico. Aquesta no t'ho fas, mira, tu. Aquesta també, també. Ja compartirem, ja compartirem, Jaume, coses. Home, Calle Mallor ja són palabres mallores. Sí, no, està molt bé. Està molt bé. Està molt bé, està molt bé. Molt bé, la tinc. Ah, no, està verificada. Sí, sí, sí. És que és un cinema... Està molt bé. Tu l'has vista? Calle Mallor. Sí. Suposo que sí. Ja tens deures. Ja tens deures per aquests Nadals. Val la pena, eh? És una gran pel·lícula. Ja tens deures. Jo crec que és la primera gran pel·lícula del cinema espanyol dels anys... Bueno, diguem, del règim... Neorealismo, una cosa d'aquestes, ara espanyola, no? Sí, sí, sí. Com el que feien els italiens, però... Sí, senyor, sí, senyor. És que em sona, és que em sona això. No l'he vista, però per referència em sona. Ah, a Beth Cibler. Me l'apunto, me l'apunto. A Beth Cibler és la protagonista. La dona del Gene Kelly. Hi havia una altra, que és aquella que està ambientada a Castelló, com es diu aquella? Sí. Hi ha una a Castelló. Calabuc. Calabuc. Calabuc. Calabuc, és? Calabuc. Calabuc. Que també està bé, eh? També està bé aquesta pel·lícula. Està molt bé, eh? Ja veig a les seguides. Calla Mayor i Calabuc. I em vaig quedar flipat, perquè no les he vist mai. Parlo de Plácidos. Te'n va faltar una, home. Ah, digues, digues. Aquella del ciclista. Ah, sí, ja l'he vist també, La mort de la ciclista. No, perquè jo vaig veure molt cinema espanyol amb el seu moment, però per la polèmica vaig organitzar-lo i vaig ordenar-lo. Això sí que està bé. Ja està molt bé, La mort de la ciclista. Tot això està molt bé. Clar. Per això dic que ara vindran coses bones i també vindran coses que seguiran sent afins a això, eh? Vull dir que ara també l'he vist. Segueix la segona cadena de televisió espanyola. Sí, és veritat. Van fent coses molt... Sí, és veritat que va rebucar. No està polititzada. Bueno, a tant en quant deixen alguna d'aquestes del règiment, que també és un element purament documental. És que jo crec que al cinema s'ha d'entendre com això, com a element documental, no? Llavors, si és una pel·lícula d'aquell període, amb aquesta ideologia, però que té una qualitat o té un element destacable, per què no s'ha de veure? No, no. Sabent el que estàs veient. Sí, sí, clar. Clar, això està clar, però és que això ens ha passat... És un sentit d'una època... Clar, és com si dius, no veure una pel·lícula d'Eisenstein perquè té connotacions comunistes, perdó? Doncs tu veus el que et surt d'allà i ja està, vull dir que... I a partir d'aquí prens... O Pasolini, no? No, mateix? És com un històic d'aquest, però no, perdona. Jo veig cinema i té una qualitat i a partir d'aquí es diferencio si això és un pamfletazo o no, o com sigui. És com el Berheven, que tenia drets reaccionaris. Exacte. Ell, però com a persona, i en canvi al seu cinema dius, però vale, però va l'apdòtica, fa tu fillo, però val la pena veure-ho. Però té una altra idea. Sí que fa tu fillos. Bueno, hem fet aquí un repàs de la història del cinema, però bastial, eh? Gairebé aquí, vaja, vaja. És que avui anàvem, ho hem de confessar, anàvem escurats de temes. Sí, una miqueta, sí, avui estem aquí com dient, bueno, però al final, com sempre... Fem una mica de popurri. Clar que sí. Hem fet Macedònia, de la fruita tarada, però hem fet una bona Macedònia. Ui, que bo que no és, oi? Bueno, doncs, avui el que farem serà començant parlant amb Re Eugenio. Bueno, jo us ho comento això perquè la Barcelona no hi és encara, aquest home. I vas tenir una mica la primícia, entre cometes. Què dius, la Barcelona no hi va ser? No, és a dir, Re Eugenio, ja sabeu que és aquest nano, aquest noi, que imita Eugenio, i que és un actor, és valencià, a més vaig tenir el plaer, jo dic en paraules grans, de conèixer aquesta persona, el Toni. És un tio, clar, com molts actors, però és un tio campechano, simpàtic, agradable, preu una copa amb ell, és una... parla de tot, és una persona que fa 50.000 coses, en privat, toca un grup de punk, fins i tot vas dir, però no em quadra, no una cosa amb l'altra. Bueno, és genial. i el seu personatge no té res a veure, tothom que coneixem Eugenio, l'humorista Eugenio, no? Versàtil, oi? Exacte, però amb una capacitat magnífica. Home, l'Eugenio era un home molt introspectiu. Sí, sí, sí, sí. Molt tancat. Però en canvi, ell no és gens ni mica, li fa el paper, és a dir, quan agafa, es posa les ulleres, aquest Eugenio, que dic jo, clar, canvia absolutament, agafa la cigarreta i agafa la seva copa i a partir d'aquí... I té alguna relació amb l'humorista original? No, no, no, és un actor que va decidir agafar la línia, l'imitava molt bé, és un gran imitador d'ell i a partir d'aquí, no és que l'imiti, és que el viu, és que el reviu, que això és el més fort, no? Sí, és tal qual. Llavors, amb una mena d'evento, doncs ell es va, bueno, doncs va promocionar-se, molt ben promocionat, vull dir, no va ser tota l'obra de Reugenio, per això dic que és una obra de teatre que vam veure a mitges perquè tampoc no cal res més. És un tamboret, és una copa excepte fumar en un espai tancat, que clar, perquè si no, el personatge no tindria sentit, clar, forma part d'això i no és una cigarreta d'aquelles falses, és una cigarreta de veritat que se la fuma, se fuma unes quantes i bueno, i és això, és un seguit dels acudits d'ell, no? Però és que, és el que diem, no? Vull dir, que passi, posa les ulleres, no? Entra, abans havien parlat una estoneta i tal, veus que dius, ostres, que no em quadra, no? i de cop i de volta es posseix, això és la gràcia de l'actor, no? I bueno, i tot el reguitze i dels famosos, però ara està provant de nous acudits, una mica més amb l'actualitat, no? No és un revival d'antics acudits, també? Sí, alguns, es deixa anar, alguns i tal, no? I a partir d'aquí el que fa és col·locar-ne de nous. Més que res, perquè també ara hi ha una misura que els dematins reviuen, cada dia expliquen un acudit de l'Eugenio. Ah, mira, doncs mira, és l'hora que estic esmorzant a la taula i vaig sentir un acudit de l'Eugenio cada dia. Llavors és el que diem, no? És una mena de, clar, és un xou que és un focus i és ell, no hi ha res més, no? Clar, que a partir d'aquí hi ha de crear un clímax, no? Al principi, doncs sempre les gent sopem més fred, no? Però a mesura que van avançant, avançant, és un no parar de riure, és un no parar, és un no parar, al final t'escojones de riure, perquè, clar, perquè ja estàs a dins d'aquesta mena de sinèrgia que genera això, però és que realment ell va pujant al nivell, no? I cada vegada és més bo, és a dir, i a més, és clar, el típic, algú que s'aixeca, no? Doncs què, ja te'n vas o què? No? Vídeo, senyora que es pixa o què? És aquesta cosa que entra a parlar amb la gent que es mou per allà perquè, clar, estem parlant que ell en aquell moment no estava davant d'un teatre, estava en una mena d'evento que la gent es movia en una barra lliure, tal, etcètera, etcètera. Per tant, a veure, per què dic això? Doncs perquè aquest home torna a Barcelona i torna al Teatre Eixample el dia 14 de desembre i farà, em sembla, que un parell de setmanes, eh? Per tant, jo us el recomano, perquè ell va ser una preview, no? Va passar per Sant Feliu i se'n va escapar. Ahà, doncs és això, si voleu reviure Eugenio és el que hi ha, eh? Doncs el saben amassar. Sí, perquè, clar, jo per edat, clar, era un nano. Jo no havia pogut anar a veure mai cap espectacle d'Eugenio. És un nano, però el tenim molt bé. Ho feien a sala de festes, a l'imaginari, i llocs així més aviat de dudosa reputació, no?, de l'època. Sí. I doncs, a veure, quan anava, evidentment, no per nanos, era per gent adulta. Sí, sí, sí. Sí que el senties en casets aquests de carretera que escoltaves acudits que ja quedaven trinxats d'aquest i l'altre, com es deia, el Ramon. Ah, que també explicava acudits que es deia Ramon. Sí, sí que em sona. També era molt ditxaracero. Hòstia, no me'n recordo. Potser el millor... Més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, més, que no és que expliqués en català, però sí que tenia l'accent i ja està. I a l'altre, les ho explicava en català, sí. Sí, sí. No, la més que va explicar de molt bons, de record, és que va explicar tants que al final te'n recordes, és una saturació tan important, no? Sí, sí, és impossible. Com era jo? Estava en aquell que diu, que li diu la dona, diu, ¿ya has llevado al niño a anotarlo, al registro? Diu, diu, sí, sí que no me l'has puesto, diu, mon pare, diu, per què? Diu, perquè tu l'has puesto a ta mare, a la nena. Vull dir, no me'n recordo, clar, amb la gràcia que feia amb aquesta veu nassal, que jo dic que soc molt dolent, imitant, però és aquesta tonteria, no? Però eren acudits tontos d'aquests, no?, que et foties un fart de riure, clar, vull dir, li posis a mon pare perquè l'has posat ta mare, a la nena, clar, clar. Però això, aquest és inventat per ell, per exemple. Entens que vull dir que ell posa dins de la mateixa línia, la mateixa producció, com ho faria ell, com ho faria Eugenio, però... Per tant, i a més a més a més, no et preocupis, gràcies, vols que vingui a la ràdio i tal, i això, dic, home, per poder sí que podríem fer-ho, dic, deixa'm el telèfon, algun dia ho parlem, però és un programa que s'ha enllaunat, bueno, no sempre, però a vegades, i llavors a partir d'aquí, doncs, el que podeu fer és, venir a programar el dematí, que et donin canxa i que et tinguin mitja hora enredant, clar, perquè tenen programació més gran, cada dia són quatre hores, no?, i a partir d'aquí és més això, no?, però bueno, és una cosa que si algun dia, doncs mira, ens ve de gust, aportem el telèfon i que vingui aquí i ens fotrem un far de riure, perquè és que és molt simpàtic i molt bona gent. I fem innovació. Sí, sí, sí, per tant, i de pas una mica, doncs, n'hem fet la promo perquè val la pena. Molt bé. Nacho, parlem d'aquest llibre, El Desierto de los Tartaros. Correcte. Bueno, per les vostres que ara he vist que no és un llibre tan conegut, però per mi sí que és un llibre important. És un llibre del 1940 d'un autor italià que es diu Dino Butzati, que no té altres obres si tan conegudes i tal, però aquesta és coneguda, bé, potser ara quedaré, però sí que té com un cert ressò. Llavors, és un llibre, bé, amb una premissa així simbòlica, jo us explicaré ara de què va, això és la, bé, la història d'un tinent d'un exèrcit d'un país que no, bé, que no importa perquè no és atemporal, diguem-ne, que no existeix, que no existeix, diguem-ne, que el destinen a una fortaleza, i ja ha acabat la, bueno, la seva destrucció i tal, ja ha acabat de ser oficial i tot això, i el destinen a una fortaleza que està en la frontera, diguem-ne, del país en qüestió, i a partir d'allà comença un desert, que és el desert de los tártaros, i aquesta fortaleza la van posant allà perquè en el passat, doncs, hi havia aquí una sèrie d'invasions als tártars, diguem-ne, i ara, bueno, això ara s'ha quedat com una fortaleza una mica en dessurs, perquè allà els tártaros no avancen i tal, i destinen una mica la gent allà, doncs, bueno, no se sap ben bé per què, una mica això gaf que hi ha el tema, no? Llavors aquest home va amb molta il·lusió, perquè ell s'ho pren com que serà una oportunitat a canviar la seva vida, perquè la seva vida és avorrida, i llavors van allà i espera l'invasió dels tártars i tal, bueno, llavors es dona compte que tota la gent que està allà pensa una miqueta com ell, no? O sigui, tota la gent que està esperant que vinguin els tártars, i deien que, bueno, que s'ha construït una vida allà, una existència, una mica, bueno, alienada, no? Perquè és evident que allà no vindrà ningú, i que els tiosos passen allà mirant el desert i fent l'oculació, no sé, que es veu uns núvols de fum i mirant les sombres que passen per allà totes les muralles i tal, i bueno, al final, el que s'acaba convertint és una reflexió molt existencialista de com de vegades construïm les nostres vides de manera que les malvalatem completament, conformant-nos en una realitat que l'adaptem amb el nostre, diguem-ne, gust, o sigui, potser estem en una feina que no ens agrada o estem fent no sé què o estem en una vida que no ens agrada, i quedem una mica allò amormats en aquesta vida i la transformem d'una manera que ens enganyem i diem no, bueno, però és que jo estic aquí perquè tinc una missió, que un dia vindran els starters, diguem-ne, no? Els starters, potser no venen mai i la nostra vida una mica el que podia ser més interessant i tal, ho insifiquem en aquesta dinàmica perquè tots aquests hi fiquen en aquesta dinàmica i al final acaben allà una mica absorbits allà per l'espai, diguem-ne, que tenen al voltant per aquestes condicions allà una mica que estan tancats, no? Que la seva vida ja comença, saps, a caure allò però en un poço, diguem-ne, no? Estic allà, no? Com si comencen a... quiets, no? Comencen a... Com els destrueixen sense fer-les. Exacte. Però per què es destrueixen? Perquè el punt de premissa de partida és no, jo estic en aquesta vida però això té un sentit perquè al final arribaran els tàrters, no? I això, aquest simbolisme que està molt fort al final hi ha diferents també escenaris que hi ha algú que acaba sacrificant-se allà perquè ell, clar, com no passa res doncs han de fer que passi alguna cosa i fan una marxa allà i hi ha un tio que allà acaba morint-se de cansament perquè ell ha de canviar això d'alguna manera perquè si no la realitat és més cruel que una altra cosa més potent, no? I llavors el destruiria doncs prefereix destruir-se pensant què està fent perquè volen arribar a una fita que són unes muntanyes aquelles que si posen la bandera si hi ha com un conflicte inventat amb el poble amb el país al costat i com si haguessin sortit dos companyies de soldats una des d'una muntanya i l'altra i aviam el que arribi primer a la cima posa ja la bandera i és una cosa absurda perquè no hi ha ningú tot el militar és absurd però vull dir que aquí és tot una algú que s'està construint una vida o sigui que s'està construint unes idees una mica per no reconèixer on s'ha ficat l'estil de vida que s'ha ficat no i això té un simbolisme això que el tio tracta d'una manera a més és una mica terrorífic perquè ja s'esperen que vinguin a Starters i veu coses i el terror surt al interior tant hi ha fantasmes però tot és un simbolisme de com de vegades l'home del segle XX del segle XXI ens construïm les vides d'aquesta manera que les estem albaradant una mica fabricant-nos somnis o conformant-nos amb coses que no tocaria no veiem que no vindran mai a Starters i això ho podeu estendre el que vulgueu l'estil és interessant no té allò ni en referències culturals ni temes metàfores ni descripcions la metàfore en si mateixa és la història i és molt potser de vegades hi ha la descripció aquesta del món que l'envolta el visual que envolta el protagonista que ajuda que tu vegis com està ell per dintre no està tan buit com el món que s'està contemplant com s'està inventant llavors és un llibre que jo he llegit quan era molt jove que em va impactar bastant i després més tard i també em continua perquè aquests llibres estrencialistes m'agraden m'agrada molt i Sartre i tal això del suïcid la qüestió filosòfica més important és el suïcidio això sí que estic jo vull dir un acuerdo categòric amb el ser continua vivint aquí igual crimen i castigo crimen i castigo que té una densitat però que de vegades de vegades va bé perquè et queda una sensació tu acabes de llegir el llibre i dius hòstia i comences ja donant-li voltes i dius més turcudat a més és una mica més de mandra això que és a dir jo soc més tot i és qui és tot i és més és més can de la vida tot i és qui és més jo prefereixo coses una mica més així bé però més atemparades però està molt bé que està molt bé vull dir que no és cap crítica al contrari és una meravellosa no és que sigui un llibre depressiu però sí que és un llibre que et fa pensar i que a vegades també ho necessitem això com dius tu una cosa que compensa com la carretera sí, sí aquesta igual com la carretera del Cormac McCarthy sí, Cormac McCarthy correcte aquesta la carretera té l'estil hòstia, és depriment és depriment però és molt brillant només et dic una cosa en aquesta poètica m'he negat a veure la pel·lícula també la pel·lícula sí, sí, sí però és que no puc no puc fer la realitat havent-me llegit aquest llibre perquè el llibre era tan monstruós tan monstruós però el llibre té l'estil t'il·lumina molt perquè és una cosa molt brillant molt artística l'estil aquest del de Set de dos Tartaros és molt pla i és tan depressiu i tan depriment el tio busca això acostumeix però l'altre estil té aquestes comparacions com va servir el llenguatge el tova acord amb el tema hi ha un llibre que jo vaig llegir l'any passat o aquest any no recordo que és el llibre més trist que he llegit mai en ma vida mira que ja hemos leído todos un que es diu Toda la vida vas comentar no vull parlar una altra vegada del llibre si podeu llegir-lo com es pot fer un llibre no a veure trist a veure és una ambientació és una zona és una cosa determinat però jo crec que la persona més trista del món està representada amb aquesta imatge més una persona amb un element de suïcidi altíssim vull dir dins de la seva forma de treballar i com el que genera el seu voltant els seus amics la gent que l'embolcalla el paper que fa per un costat per un altre com es mou com manipula i no manipula i com genera em va em va angoixar tant és la no puc dir una paraula vull dir mai he llegit algú tan salvatge com allò sincerament però bueno això ja és una altra cosa que parlant d'aquesta cosa en pes doncs per això ara vaig a buscar altres coses no siguin tan pesades vamonos al Don Tonavi Don Tonavi és una sèrie que estic recuperant bé no sé si estem aquí ja tenim una certa edat per recordar-nos que fa uns quants anys jo no cal que m'ho recordis cada vegada tu també home no ara ja m'incloc jo també el pack que feien que feien una sèrie que és allà arriba allà abaj una sèrie anglesa la Ian Marsh era Jane Marsh Jane Marsh i com es deia ella el que feia de Majordom era un actor molt conegut el Gordon Jackson sí que havia fet per exemple la gran evasió sí sí això me la feia d'anglès així amb el port anglès amb la flema aquella anglès alguns que són anglesos sí doncs suposo que revivint volent amb un intent de reviure doncs aquesta ambientació però potser més a lo grande encara perquè arriba allà abaj era una casa bueno al mig del Londres i tal aquí no aquí ja estem parlant de Palabres Mayores ja és un castell de castells a les afores una finca bestial o sigui que es perd a la llunyania i bé parla parla la història de mira més o menys ambientat a l'època de arriba i abaixo també just poc abans de mira justament amb l'enfonsament del Titanic comença comença la sèrie i ara ja estem anant per l'any els anys 20 i alguna 22 23 o sigui estem aparcant ja un període d'uns 10 anys i bé la sèrie ens parla de la història de bé la vida d'uns aristòcrates que viuen amb un castell espectacular i que bé que lluiten doncs per la seva conservació o sigui per la seva supervivència a nivell patrimonial o sigui perquè perquè ells d'alguna forma no es consideren propietaris que això penses ah mira si no es consideren té un nom ara no em feies dir un nom concret però són com una mena de transmissors d'aquesta d'aquesta sí però no no hi ha un propietari pròpiament dit el propietari és o sigui ets propietari però alhora no et pots considerar propietari d'allò tu no pots has d'anar amb molta cura del que tu fas a la propietat perquè això és un patrimoni que s'ha de transmetre com aquest tu tens la responsabilitat ells diuen un nom que ja et dic que no me'n recordo ells tenen la responsabilitat de conservar amb amb molta mesura i amb molta cura aquest patrimoni per transmetre'l en una situació gairebé intacta de cara i doncs bàsicament la sèrie ens parla de la gent que està a dalt i la gent que treballa a baix els aristòcrates i que si no no ho ha i com curiosament les influències d'uns vers els altres tot i que aparentment pugui donar la sensació que sigui el món més de poder que són els aristòcrates que influeixen a baix o sigui que la influència vagi unidireccional cap a baix no també el tema va de baix cap a dalt i més el que pot arribar a semblar et mostren diferents entorns no només aquí sinó per exemple hi ha la diguem això la gran la mare del propietari del que ara és ara del conte no sé què com es diu ara doncs que ja no viu allà ja viu en un altre lloc i com per exemple està absolutament controlada pel majordom el majordom és aquella casa que marca les pautes no i la dona fins i tot o sigui tot i que té caràcter però no no gosa contra dir el majordom no perquè d'alguna forma viu supeditada a l'organització que aquella em marca i que és el el rellotge de cucut s'ha fet el poder vaja sí d'alguna forma no sí sí sí està està però bé és una sèrie que va sortir per Antena 3 o sigui tampoc podem destacar esperar grans reflexions vitals no però estava malament aquesta sèrie però no està però bé en aquest sentit hi ha circunstàncies que són molt molt molt d'opareta però que si aquest el posen a la presó i l'altre no sé què o aquest es lia amb aquest hi ha una escena al principi no sé el que massa que la diguem així la pobilla de la casa doncs li agafa un arrebato de passió i es lia amb un turc que ve allà de visita i en ple en ple en ple apogé en ple apogé sexual un noi jove i ben formós doncs patapam li peta el cor i s'hi queda el què? sí s'hi queda vale vale deixem-ho deixem-ho és que avient és una altra cosa que estarà mirant vale si peta no és el cor el cor i s'hi queda li agafa una taca de cor i s'hi queda vale vale i cal i fots-me un mort a més clar l'honra de la família està allà al mig no? a passejar por ahí que bo això està prou bé jo dic perquè és d'aquelles mira jo la miro vaig veient el sopar i la vaig mirant la vaig recuperant la vaig mirant està bé està bé si m'hi quedes dijous sí no no ho fan cap dia vale això que has dit de la clar a mi em sona per coses que he vist d'aquesta època i tal aquesta sèrie no i tal però dius tu l'aristocràcia clar que en aquell moment l'aristocràcia encara era d'entre guerres diguem-ne guanyada la primera guerra mundial estava consolidada diguem-ne que l'imperi britànic es va mantenir quan tots els imperis o sigui el zar havia mort de fet l'havien posat a l'imperi alemany va caure a l'imperi austriaco va caure tots aquests imperis van caure i van quedar ells i es van quedar una mica els anglesos com els depositaris d'aquesta classe aristocràtica i per això i pensa que tots eren família el kaiser alemany era cosí del rei d'Anglaterra correcte però totes aquestes dinasties van caure van desaparèixer llavors van quedar aquests una mica com els depositaris i també una mica nosaltres som una mica el poble escollit per mantenir això i era molt important o sigui estaven lluitant per mantenir aquesta manera de fer i d'aquesta classe social més aviat que no de propietat i que dius tu la influència de sota clar, pensa que aquí comencen ja en els anys 20 o sigui el socialisme ja comença a entrar també surt això surt en la figura d'un d'un que després serà assimilat per ells o sigui és curiós perquè és el xofer que és un independentista escarrenós irlandès i llavors clar perquè acaba assimilat perquè serà moure de la filla i llavors clar ja el fan un dels seus i el el tornen un xellet tot i que té l'esperit tot i que té l'esperit també també està venint clar està venint la força de les masses la que és la política de masses està venint i aquí està contraposat en una oligarquia de molt pocs que s'han governat i tal la resta n'estat allà que hi haurà la força de la massa que acabarà sent el socialisme el comunisme el fascisme la democràcia sí sí sí però és que moltes vegades els dipositaris d'aquestes essències no són els propis aristòcrates sinó és la servidumbre que tenen per sota hi ha vegades que clar és configurada sobretot pel majordom el majordom d'aquesta casa principal a part de l'altra casa que controlava la dona no el majordom és la institució pròpiament sobre ell es vesteixen els fonaments de tota la casa però és que ho saben tot eh els majordom s'ha de controlar el cotarro de nivell bueno dels coneixements de la pel·lícula ombres de prendre ombres sí fins i tot pensa que quan entra un membre de la part de dalt i baix a baix tothom s'aixeca però quan entra el majordom al menjador que estan tota la resta de lacallos i tal tots s'aixequen també sí sí hi ha una hi ha una jerarquia que hi ha marcada sí senyor això és cert això és cert jo he vist tant de vegades que també es comportaven així eh bueno jo la destaco perquè està prou no no sí sí sempre ha tingut bona fama és una sèrie que ha tingut sempre molt bona referència sí sí molt bé doncs ara farem un petit descans escoltarem aquesta cançó que dèiem abans de The Animals Eric Bardon crec que portava aquest grup i tal decideix trencar aquest grup i justament es fa notícia el 7 de desembre de l'any 1967 ho estic dient bé 50-67 exacte i res doncs a partir d'aquí escoltem The Rising of the House Sun que és una cançó molt coneguda there is a house in New Orleans they call the rising sun and it's been ruined of many and God I know I'm one my father was a gabbling man she sold my new blue jeans my father was a gabbling man down in New Orleans now the only thing to gamble is a suitcase and a truck and the only time to be satisfied is when he's on a truck no so i I I I I I I I I I I I I Fins demà! Fins demà! Fins demà! I'm going back to New Orleans Towards the ball and chain Torno a New Orleans Per vestir la bola i la cadena Aquesta lletra me la vaig aprendre jo en anglès Ah, sí? Molt bé, molt bé No, home, t'entendre la no Però vaig aprendre perquè m'agradava la cançó Molt bé, molt bé I un apunt Aquesta cançó no hi havia en aquella època vídeo I jo el que he vist és al YouTube Una gravació d'aquesta En un estudi i no sé què Que surt el cantant Que no recordo el nom Correcte Vestiu d'allò amb el setentero Quanta no ser campana i tal Un tio que era molt petit Sí, sí, de poqueta cosa Molt poca cosa i tal Cantant allà en un estudi i tal I llavors comencen a posar aquests grits I unes cares Que tu quedes allà Però dius collons Clar És que parlen Quina força Sí, sí, sí És que diuen que és el primer grup de rock autèntic És a dir, hi ha el rock and roll Hard rock Exacte Però exacte El hard rock una miqueta el rock més cap enllà Que no hi ha pas Exacte I purple, etc Que en aquella època ja estan movent-se a Beatles Però Beatles eren Marc Sabat I uia i tal Saps? Vull dir que era això Però que són els primers que realment trenquen Amb el rock aquest més hard Que comencen Perquè ja veieu la línia que porten I l'inici lògicament de la psicodèlia Etc, etc Vint-a l'espress Que això és crim I és tota aquesta gent I se fer un airplane I se fer un airplane I se fer un airplane Tot això que és una borrada El que hi ha per allà I se fer un airplane, sí Però bueno És el que hi ha Doncs ja hem escoltat aquesta cançó Hem fet una mica d'història també de la música Que avui estem molt historiadors I recordem moltes coses I ara anem a recordar la història del cinema Perquè vaig Em va sorprendre una pel·lícula Sabeu que aquí som molt de François Oson D'aquest magnífic director francès Que hem vist pel·lícules últimament I que sempre em sorprèn I vaig veure la primera Perdó, la segona pel·lícula Que va fer Una pel·lícula que està feta l'any 1998 Que es diu Amantes Criminales Ja, home, no sé tu què s'has vist Per casualitat No, aquesta no Perquè és aquestes pel·lícules Que jo no sé per quin motiu Allò que vas mirant cosetes I de cop i volta dius I vaig dir Vaig mirar allò a l'inici de la pel·lícula Vaig veure Franz Art Allò, pam Diu, hòstia Això, quan ja feus Franz Art A l'inici, Canal Plus No sé què Dius, ui, això ja És seriós, no? Té una altra cosa Sí, i no la tenia controlada Si anem a ver Exacte I vaig començar a buscar A buscar-ves I bueno, doncs anem a veure què és això Segona pel·lícula de François Oson La primera va ser sitcom I aquesta és la segona I guanyadora del festival de Sitges Curiosament Quan Sitges era I seguia sent Festival sobretot de terror O festival que té a veure amb una línia No, segueix, segueix No, no, però aquesta Aquesta, sí És que hi ha una línia ahir molt curiosa I llavors va guanyar el millor El millor guió A Sitges Clar, bueno Veus la pel·lícula La premissa són dos nanos joves Adolescents Amb una edat Menor d'edat Evidentment I que resulta que Bueno, doncs Hi ha un vincle Que genera Al minut número 1 L'assassinat D'una persona És a dir Maten A un company De classe Perquè ella Així Doncs Ho porta, no? Vull dir Ella entavana A la seva mena de Noviete Diguem d'aquesta manera Perquè mati A un noi que coincideix Que resulta que és Que és magrebín Que es diu Saïd Però no No és un assassinat En aquest cas Que sigui Racista És un assassinat En teoria Perquè ella Li explica Tota una història Al voltant d'una Violació Que has devingut No? I tot això Genera Com una mena d'inici Com fa François Que a vegades És molt mentider Que t'emporta cap a un costat I després et gira cap a un altre Doncs dius Home Aquesta història De ser autèntica L'ha matat I es fugen Amb aquesta fugida Roben Aquesta fugida Roben una jolleria Vull dir Entren com una mena de Bonnie and Clyde O una mena d'assassinos natos Aquesta línia Exacte Doncs és això Però en versió light Per entendre Això és clar Com es diu Qui és el director Oliver Stone Oliver Stone Això exacte I Bassac Bassac És una cosa al·lucinògina Absolutament Allò psicotròpic Que te quedes transposat Doncs aquí És una cosa més Inicialment més suau Que es va enfosquint Es va convertint En una mena de Hansel i Gretel Allò T'ho juro És així A més vaig dir Això és Hansel i Gretel En una revisió determinada I sí, sí Vaig mirar per internet I vas dir Ole Justament ho deia Les crítiques Llavors cauen en mans D'un ésser Dins del bosc Un ésser Absolutament Tremendo No puc dir una altra cosa Que l'espai és brut Ell és brut Tot és brut I s'inicia una relació Tremenda allà dins Bruta també Sí, tot és molt peculiar Un Pulp Fiction Amb la baralla Sí, no Però no arribem A la part sanguinolenta Ni aquestes coses salvatges Vull dir És una cosa Que olores Que ho sents Que ho vius Que estàs com dient Què és això Què està passant aquí Vull dir Aquestes dependències Aquest element Sado Aquest element maso Aquesta cosa Que es barreja Aquesta variació Els dubtes Que té el nano Amb la seva homosexualitat Que es barreja Amb això François Sempre Et llença El punt De l'homosexualitat Perquè ell ho és Però sempre El llença Com a am A vegades I aquí El llença Per un costat Per l'altre costat La noia A més fa un homenatge A Possessió Infernal Perquè els col·loca Abaix amb una trampeta Vull dir Que sabeu jo Que fa Aquella cosa Llavors Hi ha tot un joc Aquí tan curiós Que dius Ostres tio I és la segona pel·lícula Que ja es veu en maneres Hi ha cosetes De principiant Però es veu en maneres I és una pel·lícula Que jo crec que Per recuperar La prehistòria De François Asson Està molt bé I sí, sí I és una pel·lícula Que té La seva atenció Té la seva cosa Té un bon guió Et fa uns canvis Que et fan remoure Però més que sigui Sanguinolenta I tal És Aquesta sensació De l'ambient Del que vius Tenebrosa Té un punt Així Que hi ha fiscós Fins i tot És curiós Perquè per exemple El senyor aquest Es banya Però clar Es posa un calçut Un d'aquests llars Que està tot brut del cul Per exemple Que vés allà Tot a Vull dir Per dir alguna cosa Vull dir Home sí Però clar I resulta que aquest Després Està mal Aquí hi ha una cosa Absolutament fora de lloc Però bueno Recomanable Amantes Criminals Com una cosa Com una curiositat Per un cinema Insisteixo Ni de culte Ni tampoc una cosa Estracanada Ni també Però bé Un cinema bo Sí És correcte De qualitat És correcte Però notes una miqueta Que començava Allà No té la potència De l'ozón Que dius Ostres tio Que a vegades Dius Quina meravella Doncs li falten encara Publicoses Però bé Està bé Està bé Val la pena Baby Driver Això és una joyita Sí Que luego Omar És una joyita A la mitad del temps Sí A la mitad del temps És una altra cosa Una altra cosa Una altra cosa Ah va No és que de fracassi No no L'altre dia vas recomanar I dic Ostres S'ha de veure Perquè jo tenia una mica Enfilada i tal I sí Sí O sigui Jo porto el tema El muntatge A l'extrem Diguem-ne Sí És una cosa que A més a més que Juga molt una cosa Que fem Tots nosaltres Que hem fet alguna vegada Allò Que estàs sentint una música I estàs fent coses Una mica al ritme De la música La música que sigui Allò Que a més s'agrada Ni que estiguis cuinant Ni que estiguis allà I fes allà una coseta I tal Sempre És una cosa molt infantil Diguem-ne Això Bueno M'hem portat a l'extrem Diguem-ne Doncs bueno Molt bé Ja El primer quart d'hora És una passada És trepidant Com Exacte Però com combina Quina qualitat Combina aquí Qualsevol so Amb el que està fent Vull dir Però que Queda hipernatural Diguem-ne No és que fos No és una coreografia Diguem-ne Que està fent allà Com un ball No és que tots els moviments Dicen Hostia Aquí hi ha hagut una feina Una feina d'anar pulint l'escena Anar pulint I el muntatge El muntatge Clar, clar, clar Anar pulint tot el muntatge I per fer Clar, perquè al final És exacte És muntatge S'escenes Com les vas tallant Posant Porta a l'extrem Jo no sé per què Pensava quan comença Dicen Hostia Serà un videoclip Però no és un videoclip Perquè el videoclip Té la coreografia Tu notes que això Està destinat A fer una coreografia I aquí no O sigui, està És la realitat Aquí el guió és la música Sí, però Però què és la realitat És com si ara nosaltres Estiguéssim fent Movent-se Tot el que fem I tant Parlem amb el ritme de la música I no queda No queda allò Queda natural Diguem-ne Hostia Però és que aquí hem agafat Bueno, tenim aquesta música Va, anem a elaborar Tota l'acció Amb el ritme de la música És una selecció Brutal No, no, clar A part de la música Jo l'est Spotify La tinc El disc A la banda general El tinc El tinc com a Sí, sí, nosaltres estàvem veient Per escoltar-ho de tant en tant Anàvem veient Diuen Hostia, anem a baixar aquesta Anem a baixar aquesta I tot això Com li dóna la volta al tio Diuen No, no Jo la realitat La construeixo a partir de la banda sonora El tio diu Vale Perquè El tio fa És una persona Ja en parlava l'altre dia Que es dedica a fer del conductor Per exemple Que fa atracaments I tal I el tio fa tota la composició De lloc Diuen Vale Doncs ets entrar per aquí Ara esperaré aquí Ara sortiré aquí Farem no sé què tal i qual El tio es munta Tota aquesta pel·lícula en el cap I diu Vale Això ho farem en aquesta música Allí es munta la música I la música és la que determina Tota l'acció Clar I com és al revés Diguem-ne Com és la música La que les genera després El que passarà No sembla una coreografia Sinó que sembla la realitat Diguem-ne O sigui Aquesta música Era la precisa i exacta Per configurar aquesta realitat I sembla que està configurant Fins i tot Vull dir És una cosa Ja una mica Fent meta Meta estil Diguem-ne Però sí Molt bé Que això està molt bé Però clar Suposo que això era Molt difícil de mantenir Durant 90 minuts O més o menys Durant la pel·lícula Sí, sí, sí I arriba un moment En què la cosa de cau I intenta fer Una altra pel·lícula Intenta fer A mi em va sonar Ressorts de Driver Diguem-ne Drive, perdó Drive, sí No sé què dir Baby Driver Sí, sí, sí The Drive Un personatge introvertit Que fa el mateix Diguem-ne Que fa el mateix Sí I bueno Està bé el personatge El nano Perquè el nano fa bé I fa bé Allò aquesta introversió I tal Però després també Comencen a esportir uns personatges allà Tarantinianos O de Cohen Però no amb la qualitat Que tenen aquests directors Per fer Llavors queda una mica ridícul No? Els personatges allà Venen el Don Draper De Mad Men Ferà ja una mica La psicòpata La tia Aquesta nana jove Aquesta La Lily James O fa fatal O fa fatal Surta d'on ton avi Ah, sí Vale Sí Que segueix Amos Miriñá Que és per allà Ententa fer No sé què fa Com de persona una mica Psicòpata Perquè és una ridícula No, però qui et refereixes? A la dona del Don Draper A la dona Sí, sí A la noia A la noia A la novieta Ah, no La novieta fa bé La novieta s'aguanta La novieta s'aguanta La criatura diu Lily James Ah, vale, vale La novieta s'aguanta Sí, aquesta és de sèries I tal Però bueno També el Jamie Fox Que va sortir a Diango Sí, també surt També no sé És massa forçat Els diàlegs allà Bueno, i el d'això I el... Clar, i el Kevin Spacey És que no ho pot fer malament Però és que Tampoc és que li donen molta canxa Vull dir, clar Al principi està bé Però després la cosa Es dibuixa molt Sí, allò que parla en verso I tal Al final són personatges Una mica paròdics Que el Tarantino Te'ls fa igual Però te'ls fa amb una egalitat I roda les escenes Amb una egalitat I els diàlegs Tens una egalitat Que dius, bueno M'ho passo Però aquests queden una miqueta El que estàs esperant I aviam que torni el tio A enfilar-se en el cotxe I amb aquests moviments Que fan Amb la música Sí Jo crec que la pel·lícula Es manté molt bé Per al muntatge És el muntatge musical I muntatge visual Perquè els personatges És veritat Que adoleixen de molt Ell ho fa molt bé M'agrada dir com ho fa El nano Sí, el nano ho fa bé Perquè fa aquell paper Introspectiu Com feia el Ryan Gosling A Drive També Que es va donar a conèixer Amb aquell paper bàsicament Però és veritat Que la pel·lícula Dius, bueno Hi ha coses que Que no aixequen el pol Exacte Però val la pena Com a mínim És una pel·lícula Dins d'aquestes Que podríem considerar Evidentment Dit molt fràcilment Com de certa acció Però que tenen una certa cosa Una enjundia Que es diu Com a mínim Perquè no se li ha a veure En alguna altra pel·lícula Més d'acció Que és el mateix Persegució de cotxes I és la mateixa història Aquí com a mínim Hi ha una mica de creació Una miqueta d'intenció Originalitat Sí, la qualitat De combinar el so Amb l'acció Perquè que no sembli Una coreografia Això està molt bé Hauria pogut quedar Molt amanerat Això Vull dir Molt videoclip barat Això Això Passa Jo crec que també hi ha Hi ha un error Gros de guió Sí El guionista Se li embala Se li embala Però ràpid Està molt bé Fins al Si la pel·lícula Diuen tres trossos El primer terç Està bé Després la cosa Perquè no hi ha guió Perquè si matxa pura A partir d'aquí Quan comença el guió Quan comencen els diàlegs Això cau Clar, és que potser Aquí no Aquí hi entra malament Jo crec que quan entra La part sobretot De muntatge Hi ha una part també Més endavant Que hi ha un bon muntatge També Que hi ha consorrents I tot això Aquell moment També torna Exacte Mira, hagués estat molt bé I salvant les distàncies Perquè no té res a veure Però d'alguna forma Ara m'ha vingut al cap El film aquell Com a enxeria No sé si l'heu vist Sí, sí, sí Allà sí Allà ho arrodoneix tot de conya Sí No No, no, no És que jo és una pel·lícula Que la vaig veure I a mi no em va Està bé Que està molt bé Però a mi Allà ho arrodoneix Aquest debat ho hem tingut aquí Sí Allà ho arrodoneix Allà ho arrodoneix Jo m'heu avorrit No, jo no Jo vaig passar-me pipa Ja, ja, ja Allà ho arrodoneix bé Aquí no Aquí Se li desfila la pel·lícula La pel·lícula es desfila És com aquella greta Que la punta es desfila I no va Ja dic, el que manxaria aquí jo és més rodó Sense tirar puets És més rodó Però aquí és que es manega molt Aquesta de Baby Driver Sí, aquí es manega Es manega molt Vull dir, és que és fàcil Com quan el cotxe pica a terra I ja la cosa ja s'ha És fàcil És que això Mecànicament no Això ja semblava Terminator I aquest tio no mor Vull dir, és una cosa que dius Sí Sí, sí, sí Bueno, doncs ens quedan 100 minutets Jo parlaré durant dos minutets o tres de Hamam, el banyo turco Una pel·lícula que jo no he vist mai Perquè jo recordo que quan, bueno, donava Perdona, eh Digues És que aquesta pel·lícula la tinc d'imatge de caràtula de videoclub Sí, sí, sí Sí, sí Vas al videoclub i ves Hamam, el banyo turco I sempre estava allà Sempre estava allà, punts i t'enem raó És molt de la nostra era No, l'agafava ningú No l'agafava ningú Bactat Café, aquesta Tinc jo ficada Ui, però Badat Café és una pel·lícula per mi A mi, no sé Bactat Café m'encanta Bactat Café, aquesta sí Sí, sí, no, no, que sí, que sí Però en canvi això no Que eren dos que sempre estaven per allà Per allà rondant-la Però en canvi és una pel·lícula que estava molt ben sempre Havia estat sempre molt ben criticada Recordo que jo Quan jo anava bastant en el seu moment Quan tenia més temps Quan anava A la facultat d'això anava molt bastant al Verdi I llavors recordo que Va estar un temps aquesta Com la van portar La van portar al Verdi en un principi En vers original I tal I jo mai Sempre triava un altre Perquè no li veia el què No sé què Em sembla que no era el Verdi Eren les que hi havia a la punta del Passeig de Gràcia En diagonal Ah, doncs només eren aquestes Ah, la Casa Blanca No, la Casa Blanca Ah, la Casa Blanca, sí senyor Sí, Jaume, tens raó Que també anava molt allà Si jo anava a Casa Blanca Clar, un o l'altre anava sempre Tens raó Ah, clar Que allò estava treballant a Ràdio Salut Tens raó Sí, senyor Vale, vale, perdó Clar, doncs ara Doncs m'ho has vingut al cap És que em va quedar Sí, sí, sí, sí Tens raó I llavors, clar Allò que dius La pel·lícula deu tenir un punt així com de pel·lícula independent Deu tenir alguna cosa que... Que alguna cosa especial No I clar Perquè és una pel·lícula que ha envellit fatal És l'any 97, no? Que dius, bueno, que hauria pogut envellir millor, no? No sé què és que les pel·lícules que volen tenir un punt d'elegància Que és la cosa dels 90 Que vol intentar crear, clar La forma de vestir, la forma de ser i tal La història és una cosa molt xorra És parlant, clar És un matrimoni Que viuen a Roma i tal I llavors el noi O matrimoni O som parella, no? Tampoc és que som parella en el matrimoni Llavors, areten El que seria una... Una... Bueno, una casa Un bany Doncs el que seria allà a Turquia Constantinople A Istanbul, vaja I llavors, bueno, hi va allà Perquè és una persona que se dedica al món de la decoració Al món dels negocis dels immobiliàries I tot això, doncs, bueno A fer un negoci A vendre-ho I enllestir el tema De la seva tieta I tal I a partir d'aquí tornar a Roma I fer la seva vida Però allà es troba en un món Aquest món de l'exotisme Aquesta cosa Aquesta... La passió turca Exacte Aquesta cosa terrible L'Anna Belén Ja m'he vingut l'Anna Belén por allà, no? Exacte Sí, però en aquest cas Qui cau en aquesta xarxa de passions i tal Que dius Tampoc té cap moment Que té gràcia Ni ell té gràcia Perquè no té gràcia Aquest nan no sé ni com es diu Ni m'interessa Clar És veritat, ho sento I tal Doncs és ell I llavors comença a llegir les cartes de la seva tieta Ai, cuando vine aquí a Estambul Me enamoraron las especies I pensava Quin fàstic el curri No, clar Jo amb això sóc una miqueta com més exigent Tocat i posat No, t'ho juro Perquè jo a Tunísia vaig acabar d'aquí després I vaig dir Mai més Em veuen per aquí pel nord Fins que no es passin totes aquestes olors Perquè, bueno Ara ho sota el dia mareja Però és una cosa personal És broma A partir d'aquí Ostres Arriba aquesta història, no? Llavors la cosa es comença allà Una família Molt acollidora I ara volem vendre això Però no ho venem Perquè resulta que t'amanaçaran I ara l'arregro Una cosa tot molt cutre Allà No sé I ja resulta que després aquest nano Que ho té la vida Ha estat amb dones Resulta que s'enamora del germà De la criatura D'allà Dius Però què és tot això? La perversió El jamang Va sortir el torrente calentí Exacte Però què haces? Tienes una espajilla? Correcte Clar, és veritat És veritat Perquè dius Què significa? Llavors em va semblar una cosa Tant desengelada Tant de topicazos Tant de topicazos Que dius No puede ser Però tu és re No vas parar a la tele No, no, no Vas seguir mirant No, jo miro Jo miro Jo com un campion Allà com de humana I tal I a més aquesta percepció Insisteixo D'una mena d'elegància Forçada Que ve la dona A buscar-lo I què fas aquí Quant de temps has vingut I ve a boi Amb uns vestits Una cosa Que llavors que Unes xanelillos Allà ben posats Vull dir Una història I la tia va com d'elegant I és tot com No sé Una cosa com molt niu romàntica A la vegada que no sé Una cosa com exòtica Diu Ala, venga No ho entenc Per què estava el Casablanca Número 1 No ho entenc Quin punt trobaven Amb aquesta pel·lícula Que tingués un cert No sé De cinema independent Digue-li com vulguis Un cinema més art i assaig Que era molt típic Aquest concepte En aquells moments Suposo perquè era turca I perquè El idioma és turco O així Una cosa d'aquestes Ella es deia No sé què Com es deia Faquinos O faquinos No sé Dona igual Aquest home Tampoc ha evolucionat Jo no coneixo res més D'aquest home Ara entenc Perquè sempre estava A la caràtula Allà al cap I et dic No em va semblar Per mi Una pel·lícula de pes Que potser tingués El seu èxit Segur que el tindria Però Mira que tenia il·lusió I sempre penso Ai No fa massa Vaig reviure aquella Com a agua para chocolate Home M'entén encara l'essència D'un moment Que la vaig veure Però hòstia Ara està tronada Tronada La música aquella Que dius Ostres Hi ha algunes que no Algunes que no Per exemple Un lugar en el mundo Encara s'aguanta Però clar Ja hi ha Un cor d'actors Que és demencial El Federico Lupi La Berthia Filia Roth Però és que això Uf El sacristan Clar Dius Ostres Allò és un pes bestial Unes columnes allà Que aguanten el film Si els actorets Són de Chichinabo Ja s'ha Una pel·lícula Quan et planteges Quina època és Què és el que porten Què és el que estan fent És perquè els actors No t'estan donant res Perquè si no te l'entumes Vull dir Qualsevol pel·lícula Que sigui dels 40-50 Que tinguin pes o qualitat Ja està I dius Ostres Ni t'importa si van Jo què sé Això és una tonteria Entres amb els detalls De dir Com m'avorreixo Comença a mirar detalls Que et donen aquesta percepció Però bueno Mira escolta Hi ha hagut pel·lícules Que com sempre A la història del món No saps per què Han triomfat d'aquesta manera Molt bé Doncs res Ja és hora d'acomiadar-nos Que ja veieu que aquí Encara que estiguem al pont Venim a pencar dies dies Que va tenir un èxit Fantàstic El marit de la perruquera Ah també Aquesta sí Sí Veus Però aquesta pel·lícula El marit de la perruquera Jean-Rocquefort Exacte Però hi ha aquí una cosa Hi ha ell Que fa molt bé Ella exuda una mena De erotisme Meravellós És ella La Galiena Exacte No s'ha tirat nom Però ell també ho fa bé Però el paper d'ell És molt bo El que ho fa ell Sí Molt prossimo francès Sí Però ella Que és clar Que et diguis tu La sensualitat Sense actuar Segurament només posant-la allà Ja tenia un toque No per res Perquè ni era eròtica Ni res Sinó era molt així Sugerida És com les tanqueres de Marcord És mitja pel·lícula Ja està Que demà és amb la cura de Concepció Vinga Quina la missa Apa Adéu Adéu Adéu Adéu Et fa mandra reciclar, oi? Tant et costa? Tan lluny estan els contenidors? Dius que no...