Babilònia del 7/12/2017 — Reugenio, “El desierto de los tártaros” i Downton Abbey: The Animals, Ozon, Baby Driver, Hamam i el debat cinema vs casa

Resum general

• Programa coral amb cultura i debat: teatre (Reugenio), literatura (Dino Buzzati), sèries (Downton Abbey) i cinema (François Ozon, Baby Driver, Hamam), més una pausa musical amb The Animals.

• Conversa inicial espontània sobre preus dels grans concerts i el valor insubstituïble de l’experiència col·lectiva (concerts, teatre, cinema en gran pantalla) davant l’opció domèstica.

• Bloc literari: lectura i interpretació d’El desierto de los tártaros (Buzzati), amb èmfasi en el seu existencialisme i la metàfora de vies malgastades esperant un esdeveniment que mai arriba.

• Sèries: recuperació de Downton Abbey, contrastant classe alta i servidumbre, el pes dels majordoms i el context de canvi social (anys 1910-1920).

• Cinema: redescoberta primerenca de François Ozon amb Amantes Criminales; anàlisi de Baby Driver (muntatge musical excepcional però guió irregular) i revisió crítica de Hamam (Il bagno turco) (envelliment i tòpics exòtics).

• Música: homenatge a The Animals pels 50 anys del seu comiat (The House of the Rising Sun) i reflexió sobre el primer hard rock.

Directe vs pantalla gran i el valor del cinema

• Debat sobre el preu dels concerts (Elton John, Rolling Stones, U2) i l’elitització de certes gires.

• Comparativa amb el cinema a casa: pantalles millors i so domèstic, però es defensa la sala com a experiència insubstituïble.

“No és el mateix... El teatre mai el pots enllaunar.”

• Exemple d’òpera al cinema: interessant com a opció intermèdia, però no substitueix el Liceu.

• Record d’experiències a la sala: Ben-Hur, Lawrence d’Aràbia en 70 mm i el valor del format gran per a clàssics (David Lean).

• Repàs crític a cinema espanyol de postguerra: de l’Imperio Argentina a Raza, Calle Mayor, Calabuch, Muerte de un ciclista; el cinema com a document d’època malgrat ideologies.

“Si és una pel·lícula d’aquell període… però té qualitat, per què no s’ha de veure? Sabent què estàs veient.”

Teatre: Reugenio, l’Eugenio renascut

• Retrat de Toni (valencià), actor camaleònic que no només imita sinó que reviu l’ànima d’Eugenio: ulleres, copa, cigarreta i ritme.

• Format minimalista: taboret, copa i acudits; combinació de clàssics i acudits nous posats al dia.

“És un no parar de riure… va pujant el nivell fins al clímax.”

• Anècdotes de directe amb el públic (interaccions, improvisació) en un evento obert.

• Agenda: Torna al Teatre Eixample (Barcelona) el 14 de desembre per un parell de setmanes. Recomanació fervent.

Llibres: “El desierto de los tártaros” (Dino Buzzati) – claus existencialistes

• Premissa: un tinent destinat a una fortalesa fronterera davant un desert on s’esperen tàrtars que no arriben mai.

• Metàfora potent sobre vies alienades: crear sentit a partir d’una espera eterna que justifica la inacció i el malbaratament vital.

• Tò sobri i planer que potencia la buidor i l’angoixa; escenes que mostren com la institució absorbeix els individus.

• Connexions: gustos per l’existencialisme (Sartre) i comparacions amb La carretera (Cormac McCarthy), on l’estil també determina el to emocional.

“Ens construïm vides així… i no veiem que no vindran mai els tàrtars.”

Sèries: Downton Abbey i la lluita per mantenir l’aristocràcia

• Context: de l’enfonsament del Titanic als anys 20; una família aristocràtica intenta preservar el patrimoni com a dipositaris més que propietaris.

• Estructura doble: “a dalt” (aristòcrates) i “a baix” (servidumbre), amb influències bidireccionals.

• El majordom com a institució: jerarquia, control del ritme de la casa i autoritat moral fins i tot sobre els senyors.

• El món modern irromp: política de masses, socialisme, nacionalismes; personatges que transiten entre classes (p. ex., xofer irlandès).

Pausa musical: The Animals – “The House of the Rising Sun”

• Homenatge pels 50 anys del comiat oficial (7/12/1967). Discussió sobre l’energia d’Eric Burdon i el paper dels Animals com a avantsala del hard rock.

“Els primers que trenquen amb un rock més ‘hard’ abans de Deep Purple, etc.”

Cinema: François Ozon – “Amantes Criminales” (1998)

• Segona pel·lícula d’Ozon, premi al Festival de Sitges (guió).

• Arrencada impactant: doble adolescent criminal que vira cap a un conte fosc estil Hansel i Gretel.

• Temes: manipulació, pulsions sado-maso, identitat sexual amb l’habitual mirada d’Ozon. Atmosfera tenebrosa i viscosa més que gore.

• Valor: peça primerenca amb maneres d’autor; irregular però recomanable per entendre l’Ozon primerenc.

Cinema: “Baby Driver” – virtuts i limitacions

• Brillantor tècnica: muntatge musical i visual portat a l’extrem; sincronització orgànica de l’acció amb la banda sonora sense efecte de videoclip.

• El primer terç és trepidant; després el guió perd pistonada i afloren personatges estereotipats (tints tarantinians/Cohen sense la mateixa finor).

• Interpretacions: protagonista convicent i introspectiu; Kevin Spacey solvent, Jamie Foxx i altres menys inspirats.

• En conjunt: original i notable per concepte i execució musical, malgrat un baixó narratiu al tram central/final.

Cinema: “Hamam (Il bagno turco)” – revisió crítica

• Revisitada amb ulls d’avui: percepció d’envelliment (estètica 90s “elegant” però forçada i plena de tòpics exòtics).

• Trama: romà que hereta un hamam a Istanbul i queda atrapat per l’exotisme i relacions locals; actuacions discretes i personatges poc carismàtics.

• Conclusió: proposta que no aguanta el pas del temps per guió, posada en escena i tòpics. En contraposició, es citen títols que resisteixen millor.

Apunts de cinema clàssic i espanyol de postguerra

• De Ben-Hur a Lawrence d’Aràbia: el cinema de gran format demana sala.

• Espanyolisme de postguerra: Raza, Calle Mayor, Calabuch, Muerte de un ciclista; importància del context històric i de veure-les com a document.

• Referències d’autors amb ideologies diverses: Eisenstein, Pasolini, Verhoeven.

Tancament

• Comiat amb record d’El marido de la peluquera (Jean Rochefort, Anna Galiena) i del seu erotisme suggerit. Cloenda i espai de servei públic sobre reciclatge.