Ripoll i Pedralbes, Maria Antonieta i cinema

Fins demà! Bona tarda, un dia més aquí a la Babilònia, estem amb el Jaume Vidal, què tal? Com estem? I amb el David Montaner, havia un programa d'homes? Jaume a Vidal. A Vidal, ai mira! També, si el posem a jugar a futbol, el Jaume ens fa de tot. Una persona molt estimada, la Vidal. Moltíssim, moltíssim. Tant de bo pogués jo ser tan estimat. I és un noi que ha jugat sempre bé. La persona que anaves a dir ja ho ets, però veig que no. No, a part d'això... Avui no penso gaire, no creieu que vaig amb mala intenció, eh? El meu cap avui ja ha arribat al límit de la seva... Ja t'hem provat, ja ho veiem ara, per on va això. És que ja la gent es retrata així sola. Això és el que hi ha. Quan un és dolent, de mena, ja no es pot fer res més. Jo n'he dit això, eh? Jo n'he dit una altra cosa. És broma. Aquí ningú és dolent. Si no, estaríem tot el dia fotent-nos ventallots, eh? Discutint ferotxe. I tant que sí, i tant que sí. Molt bé, doncs avui tenim un programa bastant complet. Comencem parlant d'art, començarem a parlar d'unes jornades del monestir de Ripoll, que comentarem que són per al mes d'octubre. Parlem també del monestir, avui estem de monestir, mira, el monestir de Pedralbes. En David ens parlarà del llibre Maria Antonieta, de l'Stefan Sveig, i farà una comparativa amb la pel·lícula de la Sofia Coppola, que es deia igualment, i que una mica esmentarà aquestes diferències i semblances, no? En cinema tenim Cowboy, tenim Notche de vino i copes, tenim Gangster Squad, tenim The Host, també, que és una pel·lícula bastant recent. I, per últim, parlarem de les virtuts de l'avorriment amb un text que el Jaume ens llegirà i que servirà per parlar del tema que avui ens tocaria, en aquest cas. Bé, el que farem serà comentar-vos aquestes jornades que tenim aquí a Barcelona, a Ripoll concretament, El Teatre Comarcal, un segon que us ho dic exactament, que la memòria falla. Teatre Comptal de Ripoll, és un simpòsium internacional que es diu La portalada de Ripoll, creació, conservació i recuperació. És tot aquell muntatge que vam fer a Cristallà, perquè no estigues en intempèrie. Que els companys hem estat fa uns anys, si us recordeu que hem estat allà? Sí, sí, sí, un parell d'anys o tres, hem estat allà veient-ho, no? i que va ser un plaer. Això és perquè és una de les portalades romàniques més importants que hi ha arreu del món i, per tant, hi ha hagut un procés, lògicament, de conservació, de restauració i tal, I això és una miqueta molt personalitzat, és un element molt concret, molt marcat, però està a veure a tot el públic, vull dir, a qualsevol persona. Són unes jornades que són tres dies, del dia 16 fins al dia 19 d'octubre, vull dir que encara hi ha previsió per anar-hi, i que hi ha una cosa molt interessant, i és que pot anar... És una quota, no és barato, és a dir, estem parlant de 90 euros, 90, però han fet un esment per estudiants i persones en situació d'atur, d'acord? que seran 55 euros. Com a mínim hi ha hagut una mica, es planteja el fet que sigui una qüestió que serveixi també, a més d'anar unes actes, conforme s'ha anat allà, i és realment una qüestió potser molt, molt, molt, molt concreta i molt marcada, però estem parlant del coneixement de la portalada romànica i en general de les portades romanes que hi ha arreu d'Europa, no? I això també és molt interessant, és molt curiós, és un període molt ampli, però a la vegada també molt interessant, no? I bé, doncs hi ha gent que ve de diferents punts també d'Europa, no? I gent d'aquí, sobretot, que realment es farà comentaris vinculats per al camp. Per exemple, es parlarà del claustre de Ripoll, es parlarà de la conservació, com i per què, el patrimoni nacional, el patrimoni mundial, les portades romàniques, programes i funcions... Bé, una sèrie de qüestions que jo crec que per la gent amant del romànic, que hi ha molta gent amant del romànic, no oblidem que al Manac hi ha els amics del romànic, doncs és un plaer, no? Entre ells tu. Sí, sí, sí, jo. Ai, me gusta todo. Jo lo que metgen, no? Vull dir, lo que dèiem el David, no? Vull dir, quan és una mica friqui, no, amb el ser de paraula del món de l'art i tal, doncs, evidentment... No frivolitzis, eh? No, però no, però una mica ho has de ser. És com a qualsevol dèria que té qualsevol persona, no? La gent que li agrada el motor és una miqueta friqui. La gent que li agrada... El futbol també és friki, eh? Jo crec que sí, hi ha gent que és molt forofa. A vegades és l'interès per les coses. Clar, exacte, és un nivell cultural. No, no, no, ara no és per... Però ahir baixava, per exemple, pel barri Alts de Barcelona, anava passejant, anava a un lloc concret o a un metge, i anaves veient que hi ha molts palauets allà, no sé quin estil, ignoro, molt semblant a modernisme per aquella zona... noucentista. És l'evolució del modernisme cap a una cosa més elegant, més de columnetes, més de frontons... Hi ha moltes cases petites així. A quina època pertany això? Això estem parlant d'entre 1910 i 1930 i pico, abans de la Guerra Civil. Estem parlant d'aquest període. Sí, sí. Era molt curiós, no? I vas veient, ostres, no t'hi fixes, no? Clar. És que hi ha coses maques. Sí, sí, sí. Potser l'únic que passa amb aquella zona és una mica repetitiu, perquè és una mica la còpia del burges del costat que vol tenir la casa semblant, i a més, sobretot, tot allò que sigui en formes clàssiques, és de... Vull dir, jo la gent que... A Amèrica passa molt això. La zona de Tres Torres, tot allò està ple. Clar, és una mica... Amèrica és molt peculiar perquè, si us fixeu, la gran part de les haciendes americanes i tal són palacios de palàdios, és a dir, palacios en forma de... ho diré ara... de temple egipci. I, si us fixeu, els grans edificis de Washington són temples romans. Vull dir, és que es porta cap a aquesta idea, no? O les cases així del sud... També, que tenen columnes a la porta. Això es diuen cases paladianes, perquè en Sallò Palàdio... va fer aquest tipus d'estructura aquí a, diguem el que seria a Itàlia, es va exportar a Anglaterra i d'Anglaterra s'ha exportat a Estats Units. Vull dir, però són cases que tenen aquest vincle, sí, sí, com un neoclàssic, és un principi, però que tingui l'estructura del que diem los frontones, les columnes, i això és molt típic dels palauets de la zona alta de Barcelona, també. Què passa, això? Però bé, és un neoclàssic. I tant que sí, i tant que sí. Bé, a part de, ja que estem parlant del món de l'art, sí que m'agradaria esmentar, doncs, que... Fa uns dies vam tenir el plaer, una sèrie de gent, d'assistir, i es diu així, a una masterclass, a una classe amb la medievalista Francesca Espanyol, una de les medievalistes més importants i més coneixedores de l'art medieval català, i és una persona que és catedràtica de la Universitat de Barcelona, investigadora, amics del romànic... I llavors vam anar al monestir de Pedralbes, no? Bé, és el que diem, no? Si vas al monestir és com tot, no? Pots fer una volta, mirar-t'ho d'aquella manera. L'altre dia l'anunciàvem per la tele. El què? Algo que obrien portes o algo així de visitar. Podria ser perquè era la nit dels museus. Ah, devia ser per això. El dia 18 va ser això, eh? I llavors et dic, nosaltres vam anar, doncs mira, venen el mateix dia però el dematí, ara que penso. Sí, estava pensant jo ara amb el dia. I és això, no? Bé, és el que diem, el monestir té dues parts, evidentment no farem aquí una explicació àmplia, és per fer cinc cèntims, vull dir, hi ha dues zones, estem parlant de l'església, com a tal, i estem parlant del que és el claustre i les dependències. Hi ha una galeria d'art, també. Sí, hi ha una galeria, un museu, per entendre'ns, que està prou bé, però no estem parlant d'un museu de la categoria d'almenar, qual museu diu Sassà... Hi vaig a ser-hi fa uns quants anys. Però jo no sé si a aquella època el Museu Thyssen-Bornemista va donar alguna obra o va cedir alguna obra d'exposició. Podria ser, podria ser. És a dir, pensa que és un espai, és a dir, és el lloc on estava el dormitori o el dormidor, que es diu, recordeu, santes creus i tal, doncs clar, a qualsevol monestir hi ha el refator o refactori on es menja, el dormidor, és el mateix, no? I en aquell espai hi ha un museu fixe i és possible que allà es posessin algunes qüestions que plantegen. A veure, jo crec que la gràcia d'aquest monestir primer és la seva ubicació. No és el que diem. Hem de pensar que l'ubicació d'aquest monestir en aquella època era molt llunyà de Barcelona. Estem parlant del 1328, quan es va construir, i que es va construir bastant ràpid. En qüestió de 30-40 anys s'ho van polir. Però un motiu molt evident. Era un monestir de Clarisses. Les Clarisses és la versió femenina dels franciscans. Per tant, estem parlant d'una tipologia, d'un ordre mendicant, un ordre treballador, avassat a la pobresa, etcètera, però el que seria en un principi, aquella primera regla que va plantejar Sant Benet i que després va evolucionar amb altres com Sant Francesc, etcètera, en un principi es va observar, com es diu, aquesta regla d'una forma molt seriosa, però en qüestió d'uns anys, em refereixo que els edificis tenien que ser edificis determinats, amb un tipus d'arcs, amb un sostre de fusta, però ja en aquest monestir ja el sostre de fusta no existeix. Ja estem parlant d'unes voltes meravelloses, tipus el catedral de Barcelona i tal. Clar, què passa? Aquest plantejament és perquè estem parlant que aquell palau, aquell palau, perdó, aquell monestir el va fer l'Elisenda de Moncada, la segona esposa de Jaume II, després de la mort de Blanca d'en Jú. Elisenda de Moncada es va casar molt joveneta amb el Jaume II quan era molt gran, d'acord? I aquest ja tenia el seu fill, el Pere del Cerimoniós, que era un senyor baixet, de mala bava, però, en canvi, molt sensible per al tema de l'art, perquè va ser el que va crear els grans panteons reals de Santes Creus i de Poblet. Vull dir, no oblidem això. Era un senyor que era de balart i que vigilava molt això i que durant el seu regnat... Però, en canvi, la gent de la Moncada de Veditate, que jo m'he casat amb el rei, però ja sabem que els fills legítims a les segones esposes als reis... acostumant a matxacar-les o fins i tot a enviar-les fora. Es diu, abans que arribi el tema, quan mori, jo em monto el xeringuito. I què va fer? Això és una cosa que molta gent no sap. És que es va crear, al costat mateix del que és el claustre, un palauet. I llavors ella va gestionar un monestir de clarisses amb nobles vinculades amb la família Moncada, bàsicament, i la família Servalló, i la família... Les grans famílies. Exacte, d'aquella època, però ella no va ser, ella fins que no va morir, no va ser monja. Al moment que va morir, la van convertir en monja. I per això, si algun dia aneu, fixeu-vos en el detall, que quan entres a l'Església, al costat mateix del que és l'altar, hi ha la tomba, que seria el sepulcre, de l'Elisenda de Moncada, que al costat de l'església, molt proper, curiosament, a l'altar, com és proper a l'altar, més ràpid s'arriba al cel, lògicament, està vestida de reina. I al claustre està el que seria... Paret per paret. Paret per paret, el que seria la còpia, i allà el claustre està vestida de franciscana, de Clarissa. A l'església com a reina... a l'exterior com a pobra i com a... Sí, sí, sí, es va fer respectar per tothom. Exacte, però ella en cap moment, ella s'anava a les festes que hi havia i tal, però clar, tenia un lloc segur, què va passar? El Jaume II va morir el 1327, justament a l'any, ella se'n va anar cap allà, no li van poder fer res, en aquell cas, i mentrestant van gestionar i crear aquest gran monestir que realment... Espavilada. Sí, sí, sí, molt espavilada, no? Bueno, ojo, també les pensem que l'edat mitjana era un temps convuls per si mateix. Clar, evidentment. No, no, i crec que no era pas. Hi havia de tot, però no era pas. Clar, i temporades de pau i tranquil·litat. A veure, se m'acut que podia haver fet una cosa molt diferent, en definitiva, defensar el seu regent. Ah, clar. Sí. Potser el fill tenia la mateixa d'aquella. No, perquè en aquest cas era fill de la Blanca d'en Jú. Per tant, si la filla era blanca d'enju, ella no pintava res. Ella era la segona dona. I és molt habitual, en aquella època, això sí que és cert, que les segones dones fossin expulsades del palau, acabessin passant gana, vull dir, no és conya, això és cert. Diga-li el que li va passar a la Du Barrí. Ah, mira. És que és el que diem. Si vas mirant la història, és veritat que hi ha molta gent. Això no ho sé. Ara no recordo. Però bé, simplement dir això... Val la pena, evidentment, veure l'església. És una església que recorda molt l'església del Pi, per fer-nos una idea interiorment. És una explicació molt ràpida, però més o menys per aquí van els tiros. El claustre és molt maco. Realment, el claustre val la pena. No està restaurat ni res, oi? No, és un claustre del segle XIV. El problema és que és un claustre que és seriat, d'acord? No és un claustre com podem pensar que és Ripoll, per exemple, o Silos, no? És seriat, és gòtic, i el ser gòtic són les formes ojivals... Seriat, què vols dir? Seriat vull dir que són columnes totes iguales i són capítols iguals, fets a Girona... No estan treballats individualment per... De la Pedrera de Girona. És una pedra que es diu homolítica, és una pedra molt concreta, que es dedicaven a això. A igual que aquí, a Barcelona, a la Pedrera de Montjuïc, no, eren especialistes amb rodes de molí... Ah, valent. allà eren especialistes amb claustres. I n'hi ha la tira de claustres, el pati dels tarongers de la Generalitat és d'aquest format, hi ha molts llocs. I dins, evidentment, es pot contemplar aquest museu, es pot veure el dormidor, que està molt xulo, que és aquest espai, i es pot veure el palauet de la reina, que ningú sap on és, i és un espai que està al costat del dormidor i que és una estança com un apartament d'uns 50 metres quadrats, que ja feia vida ella al costat del claustre, evidentment, perquè ella anava a missa i tal, però després tenia el seu espai i ella... bueno, dormia a part i menjava a part i, bueno, era la reina segona, no? Però és molt interessant perquè realment val la pena, vull dir, veure les coses, no? Vull dir, i és això, una mica aprofundir, no? I això sempre, doncs jo crec que és maco, no? Molt bé. David, parla'ns de la Maria Antonieta, la Maria Antonieta. Molt bé. No m'he acabat el llibre encara, l'estic aglint, però ja vaig pels fets, pels aconteixements, com deia el... el re Lluís XVI, perquè era un personatge molt inalterable, diguem-ho així d'alguna manera, perquè el dia de la presa de la Bastilla va apuntar amb el seu diari Riong, que vol dir res. Però res no es referia als fets socials que en aquell moment s'esdevenien a París, a la capital. Recordem que ell estava a Versalles, que està unes sis hores a peu de París. No, no, res es referia a que aquell dia no havia caçat res, perquè la seva afició principal era sortir cada matí de cacera i apuntar, doncs, en un diari el que havia caçat. I aquell dia, doncs, era el més important per aïllar la cacera. Per tant, si a París havien pres la Bastilla, havien decapitat el governador de la Bastilla... És igual, a favor. De totes maneres, l'Stefan Sveig, que ara no recordo res d'ell. No, no, i tampoc. Ara no te'ls hauria situat. Me l'he enganxat al llibre així, l'estic llegint i molt interessant. En té altres, eh? Entre altres, però... Fa una biografia molt ben documentada, una mica novel·lada, també, però no hi ha diàlegs. Bé, sí que n'hi ha algun diàleg, però no... És narrada, no? És una biografia narrada de la reina Maria Antonieta. Ah. bé, des que comença el seu prometatge amb el delfí de França que era el rei Lluís XVI i bé, ara estic anant per ara d'alguna manera els han endut cap a París els han expulsat els han reptat diguem-ho així de versalles i els han portat cap a París el film bé carrega molt contra la reina molt, molt bàsicament contra la reina Perquè era un personatge, aquesta persona, no apte pel càrrec que estava ocupant. Simplement, aquí es veu clarament com el fet de la consanguinitat en els càrrecs públics no té cap mena de sentit. Perquè, òbviament, que hi ha hagut reis vàlids dintre de la seva època, amb els paràmetres de l'època. El rei Lluís XIV sembla ser que era un rei vàlid, no?, dintre del que podem considerar un absolutisme, no? Era un rei que es feia respectar, que sabia decidir, que sabia governar, diguem-ho així. El rei, el seu successor, perquè, curiosament, entre el rei Lluís XV, no era fill del rei Lluís XIV, sinó era el net. I el rei Lluís XVI no era el fill del Lluís XV, sinó també era el net. Ah. No, perdó, el Lluís XV era el vesnet de Lluís XIV. Sí, és que va ser una època... Sí, els pares, no sé per quin motiu, no sé si es van morir... Aquí no hi havia un... Els enjú i els burbons, aquí no va haver-hi un cau... No, no, no. I estem parlant dels burbons. Eren burbons? Estaven instaurats. Era l'estratàmera, els enjú. Això és anterior. Eren d'aquí. Sí, però tenien vincles també. En aquest cas no, aquí hi ha tots burbons. Doncs... El rei que hi ha, el Lluís XVI, doncs, evidentment, és un... La reina eren uns personatges absolutament... ineptes pel càrrec que estaven ocupant i ara la decadència més absoluta diguem-ho així que si hi ha algun moviment artístic que pot acompanyar aquests dos individus és el rococó en tot el que significa de recarregat, de decadent Versalles és impressionant. Impressionant, però impressionant de carregat, que acabes amb un mal de cap absolutament terrible. Bastial. Ja no només el passeig aquest dels Miralls, sinó tot. Tot, tot, tot. Les estances, les habitacions. Els jardins. Potser el més sobri són els jardins. Jo crec que sí, en comparació amb l'interior. És impressionant. Mira els jardins... I és un matratge de verd cap enllà que se't perta la vista. Obres autèntiques d'enginyeria, això no oblidem mai. Què va fer aquest home? No ell, sinó Lluís XIV, no? Sí. El problema que passava aquí és que, cosa que moltes monarquies a posteriori ja, evidentment, n'han après, algo n'han après, tenien un acord de nobles... que vivien a gorra del palau, i estaven aposentats allà. Perquè, diguem-ho així, d'alguna manera, molta noblesa feia de servidumbre. A la reina la despullaven i la desvestien altres nobles, perquè era tot un honor seguir aquest ritual. Quina pel·lícula és aquella que estaven tots mirant com feien les seves necessitats? Sí, sé quina vols dir. I tots aplaudien. El rei era el Samnil. Era el Samnil, sí senyor. No recordo quina és. I era aquest període, no em diguis... Ridícul? Potser aquesta, però estem parlant d'aquest període, una període, aquesta època, aquesta línia absolutista. Ah, no sé quin rei era. Eric Robert era això? No, no, no. No, no, no. Jo diria que és més recent, eh? Aquesta pel·lícula. Ja me'n recordaré. M'ha vingut moltes vegades al cap aquest film. Sí, sí, sí. Però si el dia això, vull dir el que dius tu, no? Vull dir vestir, però també... És el Pallo que es dedica només a aixugar-li el cul. Exacte, exacte. I és tot un honor, eh? Imagina't. Ostres. No, no, a veure, tampoc explicaré el llibre, no? Simplement és que... És com... si ho analitzem a nivell burges allò que diuen diguem-ho així, l'avi aixeca el negoci el fill, la manté i el net se'l dilapida aquí va passar el mateix el Lluís XIV va aixecar el negoci ja estava aixecat, òbviament, però diguem-ho així va aixecar el negoci que era tot versalls i tot el muntatge aquest en aquest cas el segon successor el va al Gaudí i el tercer el va a dilapidar i és el que passa aquí sincerament, a part que Eren lents a l'hora de reaccionar. Eren lents, un, el rei per lentitud i la reina per... per soberbia, diguem-ho així d'alguna manera. I no van saber estar al pas del temps que corrien, ni se'ls van menjar, però... A part que hi havia... Pensa una cosa. Pensa que un dels principals instigadors de la revolució francesa va ser el duc d'Orleans, que era un dels aspirants al tro de França. Ah, és veritat. Moltes vegades les revolucions... no estan fetes pel poble, d'alguna manera, sinó pels propis instigadors de la mateixa classe social a la qual es vol derrocar. És que això és perillós, que hi ha moments de la història que has de vigilar no només la gent del poble, sinó també l'aristocràcia, la gent que canvolta... Després va regnar com el Lluís XVII o XVIII. entre el període entre repúbliques, va regnar poc temps. Que va ser el període de restauració. Sí, crec que sí. Perquè és un període que és molt complex, eh? És la França de la postrevolució... Uf, allò és un moment difícil, eh? Bé, llavors hi ha la senyora Sofia Coppola, que va, no sé si el 2006... Sí, por ahí, por ahí. Va i ens fa la Maria Antoinette. I què dir? Jo crec que, bàsicament, aquesta realitzadora s'ha llegit el llibre de l'Stefan Sveig. Crec que sí, segur, perquè és que vas llegint el llibre i és que vas veient els passatges de la pel·lícula. No posa els títols de crèdit. Vaig veure un tros, no? La vaig veure al cine el seu moment. Què passa? En paral·lel, el llibre també explica el famós amor que va tenir la reina amb un conte de suec, no? i allà ho frivolitza d'una manera bàrbara. Va anar a fer i ja està, pim-pam. No, no, sembla que aquest Pallo va ser el seu veritable company. Des que van començar una relació, quan es pot dir que la reina ja va poder donar descendència al rei, quan va dir, bueno, allà t'he donat descendència, ara, apany i forrellat, tanco aquí les meves cames i tu ja s'ha acabat el... Si vols muntar, vés a muntar el cavall a la cassera. A la cassera, clar. I on es va establir com a company aquest compte. Però aquest compte era... segons el llibre ho explica amb molt detall era a part de man era amic, company era qui satisfeia plenament diguem-ho així la part sentimental de la Maria Antonita la pel·lícula es queda amb el més superflu amb els vestits amb la teca sofisticada amb les xixiuets que hi havia a Palau les sabates les conxorxes La d'Oberrí, que era l'amant del rei Lluís XV, que era una prostituta vinguda més, i ja està. I bàsicament es queda amb tot això, i afegeix música absurda, certament. Sí, pel mig, a vegades. Sí, que dius... Que no queda bé, que no estem parlant d'un Baslurman que fa una estètica rara. Això és una cosa que dius, no sé per què ho fot, no? Seré moderna, no? El que no fas ment mai, o no recordo, és tota la part aquella, diguem, a la banda dreta de Versalles, està el petit Trianon, el gran Trianon... Sí, el llibre... No recordo si... Aquesta part... Sí, la pel·lícula fa efecte, perquè el Trianon era una mena de palauet que es va fer la reina, per ella mateixa, i allà fins i tot el rei no hi anava, només era convidat. I era l'espai que és on ella tenia les seves històries, no? Però era el petit Trianon, perquè el gran Trianon era un espai de casa. Es deia el Trianon. No, és que hi ha dos, el petit i el gran. I el petit era d'ella, i el gran era, teòricament, el lloc on es guardaven les estris de casa, tot això i tal, reconvertida després en palau, lògicament, no? I també hi ha una zona, que és la zona, diguem, que té un nom, no me'n recordo ara, le no sé què, no és l'Abre, però no sé com s'hi ha mai dalt, ara mateix no recordo, però és l'espai on ella també exercia de camperola, perquè l'agradava, tenia allà un molí, una coseta... Però això va ser una tendència, va ser una mena de naturalisme. Això mateix, retornar. Sí, sí, fins i tot, és que pensa, fins i tot hi havia grangers que feien de figurants. Exacte. Amb aquesta mena de pessebre vivent. Per això, per això, és que era un pessebre, és que és molt maco, és molt xulo, tot de fusta, amb el molí que dóna voltes. Això sí, diu que les vaques, és que les netejaven... Estaven perfectes, sí. No veus una vaca, avui dia fins i tot una granja està empastifada de merda. Ningú es molesta en netejar-la, no? Aquelles estaven... Allò, impolutes, no? Hasta podies llapar-les que... Semblava la vaca de Milka, no? Sí, sí. A mi el que em sorprèn de tot el que expliquem és la diferència del que s'explica, o sigui, del que explicava-ho ara, i el presoner de senda, per exemple, no? Home, ja sé que sí, no, no. I tant, home, depèn com es plantegi. No hi ha cap mena d'interès, o sigui, avui dia, si tu mires a ulls de segle XXI, o segle XX, és igual, dius, tio, espavila't, o sigui, interessa't pel teu poble. Jo crec que no l'haguessin derrocat, perquè no era la intenció de derrocar el rei, ni de capitar-lo, va ser simplement que els va trair fugint d'aquella manera que ho va fer, no? perquè ells volien, si el rei el volem, perquè a cap i a la fi ja sabien que era un poca pena i un pelele, però ja els anava bé tenir, perquè clar, evidentment, muntar un país sense rei, en aquella època era fotre-te en contra totes les potències estrangeres. Llavors, ja els anava bé tenir el rei, però bé, eh, però governem nosaltres. Un estil, diguem-ho així, Anglaterra d'aquella època, que ja diguem-ho així... ja les càmeres dels lords i dels comuns ja eren qui tallaven el bacallà i el rei més o menys era un figurant. Per qui anava el tema? El que passa és que els hi vas i dius, bueno, noi, és que doncs es posa d'en bandeja. Fins que anava a arribar, diguem, la part de revolucions burgeses del 1800 i pico. realment fins aquell moment el que dius tu a l'imperi austrohúngar, a l'imperi el que seria Espanya, clar, és que tot, vull dir, Flandes tenien tots els seus reis, no? Vull dir, m'assembla que allà a Itàlia el Saboia ja estaven perdent el nord, però vull dir que encara hi havia, vull dir, que em refereixo a què és el que dius tu, no? Calia un rei per, no sé per quin motiu, perquè estem parlant que a França, si alguna cosa existia era l'absolutisme, de mena, potser amb altres regnats no eren tant. Es va tallar a so carrel tota la mena d'impostos feudals que encara es mantenien, tota la tradició de mil anys enrere de submetiment del poble sobre els senyors feudals o nobles, això va quedar anorreat. Va ser la gran guany, perquè es va pagar... Es va pagar un preu vestial, no?, a nivell de violència. Això sí que és cert. Ja que hem arribat a aquest punt, penso que la diferència entre aquesta època i la que vivim ara és molt clara, també, no? Vull dir, llavors estàvem vivint el naixement de la burgesia, com heu esmentat, eh?, del final d'això, i, en canvi, ara semblaria que estem al final de la burgesia. Però on està l'alternativa? Sí, és que l'alternativa... Jo crec que el problema és que en aquella època sistemes polítics existien molt pocs. Era simplement la base del que seria un regnat, la base d'un feudalisme allargat en època moderna i no hi havia moltes variacions. A partir que el poble s'aixeca i comencen a aparèixer els socialismes, Els comunismes... S'aportaven encara 50 anys perquè aparegués tota la teoria social de poble. La república... És que faltava això. Exacte, llavors, clar, però ja hi havia un sentiment de república, hi havia un socialisme submergit, una mena de sensació que anava movent, perquè, clar, la gent repartia el poble, l'aixecament. Tot Robespierre, Marat, Danton, tots aquests eren burgesos. Això. Afiançats i eminerats. Però, en canvi, si parlem de la Revolució Francesa, que estem parlant de 1798, estem parlant d'aquell moment no existia Marx. M'entens? I estem parlant d'un apropament del poble, d'un repartiment dels béns i tal, una mena de primigeni comunisme, digue-li com vulguis, o una intenció, però el que dius tu, tocada constantment per les diferents, que sigui la Fronda, que sigui els Jacobinos, que sigui els Gerondinos, aquell pollastre de burgesos que anaven superposant-se, i ara la Comuna, i ara Mekargoest, que no sabien ni que ells, però estaven experimentant amb la política, no oblidem això mai, eh? Sí, sí, sí. Ojo! no democràtica, però amb una certa democràcia. Però d'aquella manera. T'hi jugaves al coll, eh? Ara estem vivint els models econòmics i socials i polítics del segle XIX evolucionats cap al XX. Hi ha una evolució, clar, avui dia esmentar la violència... A nivell polític és d'un pudor bestial. No és concebible. El que hi ha poc era el pa de cada dia. Per exemple, quan assalten la Versalles, els dos primers guardes que apareixen els pelen i els tallen el cap. I el cap a la pica. La pica vol dir la llança de tot i vinga, a fer... Però això és una pràctica del segle XIII i del segle XII. Clar, però encara es mantenia. El segle XVIII encara es mantenia. Clar, vull dir, tu assaltes al Congrés, l'únic que faràs és agafar... Bueno, potser algun sí que... Tenir el cap el primer que passa per allà i menjar el pancaire que està allà davant, no? Perquè el que diem, al segle XX, si alguna cosa ha servit és per donar claus a civisme, creiem, no? Vull dir, dins del que cap, sobretot a partir de les guerres... Encara les estem veient, perquè les guerres també d'unidor, eh? A Síria encara estem veient besties, no m'ha avançat massa. Bé, doncs el que farem abans de parlar de cinema, justament, mira, farem una efemèride, que és que ens agrada una miqueta, res, dos minutets, justament d'una pel·lícula, 30 anys fa que la Irina Cara cantava aquella cosa del Flashdance, What a Feeling, 30 anys ja han passat, eh? Irina Cara. Irina Cara, es diu Irina, perquè era anglesa, era americana, és Irina Cara, eh? I res, escoltarem tres minutets i després ja ens parlarà del cowboy, d'acord? Vinga, cowboy. Fins demà! That your fill seems to hide Deep inside your mind All alone I have cried Silent tears full of pride In a world made of steel Made of stone If I only could take all the love that you give And to stay to a world crystal clear Where I hear the music Close my eyes, feel the rhythm Fins demà! Doncs ara parlàvem amb el Carles justament que realment, doncs, quan passa el temps, he trenta anys d'aquesta cançó, i el David deia, ja que si t'apitzadors tan antics i tal, és que és veritat, era... són antic, evoluciona. Com si sents de dor, que ja no és de la meva època, bueno, sí, però era un bé vello... I sense aquella música dius, hòstia, però què és això? Els instruments eren aquests, tio. Era un òrgano Hamon, allò. Hamon, eh? Hamon. Que estava molt de molt als seixantes, eh? Vull dir, aquella cosa que sonava així com si fos una mena d'organet d'aquests, de fira. Els primers instruments electrònics, així, que sonava. Sí, és que és això, és el que es deia el Hamon, i aquests són els sintetitzadors, i llavors van venir després, ja ho diré, els drama en bass. I després aquelles bateries que eren planetes. Això, això, drama en bas. Era... Ai, no sortirà de paraula ara. Exacte, tuc, tuc, tuc. I llavors, a partir d'aquí, ja van col·locar un tema electrònic que sonava ja al baix incorporat, no? I feia tucutun, tucutun, tucutun, tucutun, tucutun, tucutun, tucutun, i era això. S'ha tornat a l'instrument clàssic. Ara, exacte, la puresa del grup pop, no?, de guitarra... bateria i baix i cantant. Sí, sí que serveix moltíssim. Això ja el gruny ja va portar els 90, eh? Ja va agafar aquesta puresa i ara sembla que encara es manté, esperem que duri molt de temps, encara que, bueno, la música de dents va tirant potent amb l'Electro House. Però van en paral·lel, cada un en su mundo, no? Sí, i no està malament, eh? Coses que fan amb l'Electro House avui en dia que està bastant potable, però bueno. Són temporades. Bueno, tu, que nos vamos a la música, que no. Jaume, que t'has de parlar del cowboy. Que bé que esteu tots dos avui, no? T'has adonat d'això? Bueno, David, potser estem enamorant i no ho sabem, eh? Ja són anys, però no sé. No, no, he dit això jo. Esteu bé tots dos avui? Sí, sí, sí. Estic aquí d'espectador i a veure què passa. Parla'ns del cowboy de medianoche, ja que estem. No, no, cowboy, cowboy. Digues, digues. Cowoy, no, això és molt diferent del Cowoy. Home, no t'haurà que veure, ja ho sé, ja ho sé. Ui, la cinquera és un paio potentíssim, eh, amb tots els conceptes. Sí, sí, sí. Sí, ja. Bé, Cowoy és molt diferent. És una pel·lícula feta als Països Baixos, és curiós. Aquí ens arriba poc cinema d'aquest, no? I llavors, doncs, bé, vull dir, es tracta d'un dol, senzillament. Al començar la pel·lícula ja ho veiem. I agafa elements que són interessants, perquè... és allò del no poder admetre que la teva mare ha desaparegut. En cap moment se'ns explica, i això ho vaig trobar molt bé, què és el que ha passat. En definitiva, pot haver desaparegut, pot haver marxat tranquil·lament. I llavors, entre el pare i el fill tenen una convivència difícil perquè estan amb dol. I llavors jo penso que és interessant en quant als continguts que utilitzen, per exemple... el fet que el nen parli amb la seva mare, la veu, una mica com el sisè sentit, però d'una manera més correcta, vull dir, en tots els sentits, no? I llavors, doncs, com viu en aquest procés? La pel·lícula és petita, petita, petita, tan petita com que s'ha fet amb molt pocs mitjans, i llavors això pesa en el film, no? I més quan avui, doncs, te'n vas a veure i no em mantres i et quedes alluardat allà, entre cometes, també, perquè... Però a vegades no cal Iron Man 3, o no cal Spider-Man, el que sigui, eh? Però m'explico, no? Sí, sí, sí, és el que vols. Un Gran Catsby, per exemple. Exacte, un altre Gran Catsby. Però és una pel·lícula que trobo que és molt correcta, els elements que utilitza són vàlids, i llavors no traïciona de cap manera cap tipus d'evolució humana, a partir del dol, però també a partir de la maduresa. En definitiva, es produeix una maduresa, perquè el nen troba un substitut, que és una d'això, un... una garça d'aquestes, no?, un cop, com una mena de cor, no? Sí, com un cop, sí que està així. I llavors, aquí és on ell és centre, el seu pare no vol, lògicament, i tal, hi ha una nena pel mig que diria que gairebé és més una necessitat d'ell, que no pas una presència real. Està molt ben fet això. Això sí que està ben fet, eh? I bé, a mi em va satisfet, la veritat. Em va agradar, no? Sí, sí. És... li manquen coses, vull dir, no és que avancis molt en quant al que representa el dol i que pot, i que realment això serà sempre difícil per nosaltres, els humans, les pèrdues d'aquelles persones estimades i més quan es produeix en moments molt durs pel pare, perquè és la seva pròpia dona i a una edat molt interessant, i pel fill, doncs, perquè ell no és capaç d'admetre una pèrdua així, però què m'estàs dient, no? I també us convido a que veieu al final, perquè hi ha una petita sorpresa que la fa, segons el meu criteri, de contingut molt vàlid i que valida tota la pel·lícula, malgrat la petitesa, malgrat les mancances, i m'atreviria a dir, malgrat també la petitesa de les actuacions, que no és massa brillant. Tampoc massa brillant, no? Bé, és que dels Països Baixos tenim poca cosa. Potser el més conegut era Paul Verhoeven, que és potser el que tenim al referent d'aquella zona, que era un cinema molt potent i que està amb aquesta línia del cinema nòrdic, que sempre et frapa i tal, i que et dona aquesta sensació a vegades. També volia esmentar, crec que sigui de passada, perquè jo crec que és igual, de petita, també, una pel·lícula que vaig veure ahir vespre, que és Castillos de Carton. Una pel·lícula que l'han valorat molt alta, és de Salvador García Ruiz, espanyola, I amb Adriano Garten i Lomburt i Vial Durán a la interpretació. Llavors, aquesta és l'estimació entre tres persones, dos xicots i una noia, que en una època concreta que pot ser la formació intel·lectual, en el moment que aquesta formació s'acaba, automàticament entra, i ells en són molt conscients, entren en una altra dimensió. És com el final de l'adultesa i el principi de la maduresa, no? El que és interessant de la pel·lícula és que plantegi això. El que no ho és gent és de la manera que està feta. Molt pitjor que l'altra, encara, eh? Vull dir, actuacions molt fluixes, no te les creus, però a canvi sí que hi ha un suport. És un director novell. Sí, sí, és molt novell. Aquesta és una pel·lícula del 2009, eh? I bé, vull dir, va passar sense... Ningú sap de què va això. però jo la vaig trobar massa estàtica. Saps allò de l'Espíritu de la Colmena, però amb dolent? Ui. Doncs allò. L'Espíritu de la Colmena és un pel·liculón, però és molt gran, però és el que diem, que no passa gaire cosa. Has de vigilar perquè si et descuides et adorms, no? El sol del Membrillo, no? Clar, ostres, això encara. Això és una altra cosa. Està molt bé, però allò encara és més lent, eh? Vull dir que realment que dius... Encara més, diu, aviam, això si madura d'una vegada, i és tan gros, i jo collim, i els en pengem. Parlant, clar, el puto Membrillo. Molt bé. L'únic també fa un esment molt ràpid d'una pel·lícula que és danesa, que es diu Noche de vino y copas, que és curiosament que sigui danesa, la veritat és que... Últimament he vist pel·lícules molt bones, he vist l'assumpte real, hem vist la caza, pel·lícules absolutament magnífiques del cinema. La caza també, oi? Sí, és del Thomas Wittenberg, per tant estem parlant d'un monstre. Però bé, és el que diem, i això és una cosa desastrosa. Us explico molt ràpid perquè tingueu la idea i no diré res més. Com pots combinar el Dinamarca amb l'Argentina? Això de principi, és aquesta combinació que dius, no té a veure les cultures per res del món. El Vigo Mortensen. Bueno, sí, però aquest és un cas diferent, aquest home, és que és un rolamón. Era donès, em sembla mala donesa i va viure-se. Això és com si fessis un model de fang, home. Llavors, aquest senyor és un sommelier que té una bodega, llavors la seva dona marxa, se'n va perquè la seva dona és, i a sobre de tot això va rejat, Vull dir, amb futbol, vull dir que ja ho compliquem encara més, perquè la pel·lícula es diu superclàssico, la pel·lícula es diu superclàssico amb americà, ai, amb americà, amb danès. Superclàssico. I aquí s'ha traduït com Noche de Vino i Copas, fent en honor a la Jack Lemmon. Superclàssico és el superclàssico argentino del Boca Juniors contra el River Plate. És com aquí un Barça-Madrid. Allò és el superclàssico. I llavors, potser no s'entendria, llavors han fet aquesta barreja perquè aquest senyor veu vi i ja està. I llavors a partir d'aquí és això, no? Vull dir, la seva dona se'n va a Argentina, coneix un jugador de futbol, llavors té un fill que no té la seva identitat clara, vull dir, no sexualment, sinó com a persona i tal, i llavors ell se'n va amb el seu fill a Argentina a buscar la dona i allà hi ha una història, una mena de comèdia romàntica que a vegades està bé i a vegades que està molt malament i l'únic que tinc a dir, i això sí que ho diré, el més divertit, i això és genial, és un tango que ballen dues cuques, dues cucaratxes. És boníssim, allò. Per jo val la pena veure la pel·lícula, ja us ho dic perquè són dos minutets i és que jo vaig fotre un fart de riure, no ho podia imaginar. Ho han fet per ordinador, això. Sí, sí, sí, clar. I va estirar-lo. I la pel·lícula en si no val gaire, s'aguanta d'aquella manera. Però bé, deixem-ho d'aquella manera, és una comedieta. Gangster Squad, val la pena, David, perquè avui sembla que anem de carregar-nos pel·lícules avui. Anem directament a pel·lícules de sastre. Bé, és un film correcte. A vegades aprofitant, dius, mira, ara tenim aquests actorets jovenets i tal, ben bufons. Dic, per què no fem una pel·lícula com aquella que vam fer de l'època, amb els altres actors de l'època, perquè aquests, que també facin el mateix paper que els altres. Jo crec que va per aquí el tema. I és molt semblant, molt semblant... Potser està millor l'altra, la d'aquella... Quina? Ja ho diràs després. Aquella que parla de Hollywood dels anys 40. LA Confidential. LA Confidential. El director era... El director... Sant Mendes? No. Sí, sí, no. Era Sant Mendes, no? No, no, no. Era Camino a la perdición, Sant Mendes. Vale, no sé. Ja ens recordarem. Curtis no sé què. Curtis Manson? No, un altre. No sé què, Curtis o alguna cosa així. Dona igual, dona igual. Llavors, agafen el... el Josh Brolin, el Ryan Gosling i altres actors que ja no m'hi perdo, l'actriu aquesta, la Emma Stone, i el Sean Penn, i fan un film de gángsters a Los Ángeles als anys 40. Per què? Perquè resulta que a Los Ángeles, curiosament, mai han acabat de quallar les organitzacions mafioses, com hagi pogut ser a Nova York, a Chicago, altres ciutats... o a Las Vegas, a altres ciutats dels Estats Units. A Los Angeles, no. No ha acabat de quallar el tema. Hi ha moltes circumstàncies, però va haver-hi un que ho va intentar i va estar a punt d'aconseguir-ho, que va ser un gàngster jueu arribat de Nova York, que es deia... Tenim tots una edat, ja. Sí, sí, és que és increïble. Acabo de pensar el nou i ja... Dona igual, dona igual. Bé, és el paper que l'interpreta el Sean Penn, molt mal caracteritzat, sincerament, perquè sembla que sigui deforme, sembla una pel·lícula del Batman, amb el Joker, sembla, no? Sí, sí, una cosa, dius, resulta que és que de joc havia sigut boxejador... I té la cara de boxejador. Però és que me li han fet un careto que dius... Té la cara del Mickey Rourn. Sembla un supervillà, no? La cara del Mickey Rourn. No, no, és que és impressionant, eh? Sembla allò al Baxi, no? Aquella pel·lícula... Ui, Baxi. Sí, sí, una cosa així. Ostres, una cosa, però... He tingut una visió ara mateix. Perdona, David, eh? Si haguessis dit el lluitador... No, no, no, no, no. De l'Aranowski... També, també, eh? Allà potser sí, que és el Ruf, eh? El Ruf. El Mickey Ruf. El Mickey Ruf. No, no, no, però encara tu tot... A més, mal maquillat. No sé per què ho han fet així. Bé, simplement és l'intentona d'aquest individu que es va començar a apoderar de tots els negocis bruts de Los Ángeles... tant de la droga, la prostitució, el joc... I ja començava a ficar-se en les apostes i és bo que amb això ja el tema ja, si hagués aconseguit, donava per fet ja el seu poder afiançat i hauria sigut molt difícil desprendre's d'ell. I es munta, doncs, una quadrilla a l'estil Los Intocables de Liones, per dir alguna cosa, en què, bé, ells estan una mica per sobre de la llei i poden fer mans i màrigues per fer servir els mètodes que vulguin per desempallegar-se amb bones arts o males arts de tots els negocis d'aquest país. I ja està, és glamour, és violència... És una combinació... És previsible, tot plegat. Jo penso que l'última va ser lionès, allà es va veure molt bé. Allò estava molt bé. Allò estava molt bé. Els actors eren impressionants. I jo fa poc l'he recuperat i la pel·lícula s'aguanta molt bé. És el Robert De Niro, el Sean Connery, el Kevin Costner... Això és el que diem, és una pel·lícula com d'època, però d'època de principis de segles s'aguanta bé, perquè l'estètica es manté perfectament. És que ja, vam fer un film molt... Jo també tinc molt bon record de Casino, del Martínez José... Allò està molt més bé, perquè diguem-ho així que Casino i l'anterior... Una de les nostres. Jo crec que una és la continuació de l'altra. Sí, és una referència. És com si m'ha quedat dir més coses... No, però al cinema de gángsters hi ha pel·lícules amb un potencial, ja no parlem del Padrino i tal, i d'això... No, això és una altra banda. És una altra banda, no? Però vull dir, hi ha buf, un nivell, eh?, amb aquest tipus de cinema. Quan van fer Infiltrats, van superar això, també. Està molt bé, jo, eh? Sí, van ser molt desagradables. Però l'Infiltrats té una pàtina com més actual, no? Van aparcar l'agenda i van transformar... Vam fer la revisió. Allò té molta mala baba, eh? Jo la tinc que revisar, aquesta pel·lícula. La tinc que revisar perquè és que és pel·lícula que la vaig veure, em va descolocar una miqueta i no tinc molt clara la... Però és que et queda allò, saps? Allò que dius, hòstia, que bo, però que no. I abans de parlar de les virtuts de l'avorriment, que el Jaume ens parlarà... Avui no ens avorrim, eh? No, farem res. Un comentari molt curt, ja vas comentar tu la pel·lícula de Host, aquesta pel·lícula americana... Una mica basada en el llibre de l'Stefany Meyer, la que va fer Los Crepúsculos i totes aquestes històries. Clar, ja una mica ja vas com dient, quina por, no? Ja vas com dient, Mare de Déu Senyor, et trobes amb una estètica prou encertada. L'estètica a mi no em va agradar ni molt menys. La temàtica, estem parlant d'una invasión de los ultracuerpos, però modernizada. Vull dir, en comptes d'aquest, converteixes en una mena de, com es deia jo, que quan allò cobria el camió sortien les... Ui, avui estem, però increïble, la vaina, això no sortia, aquelles vaines. Aquí és la introducció d'una ànima bona, s'entén que és una ànima extraterrestre que t'introdueix en el cos, i a partir d'aquí, la forma que la gent sap que tu ets una extraterrestre i jo no, és que als ulls se't posen una oreola blanca al voltant, que teòricament està tenint aquesta ànima entrat dins. Però bé, és una mica... el fet que aquesta invasió és una invasió per un costat, podríem dir, positiva, però per l'altre negativa. És una invasió. Lògicament, està acabant amb la raça humana, però per l'altra banda, això que t'ha invaït és una invasió purament pura, neta, sense males intencions. És allò ser viure, vull dir, ser bona gent. Vull dir, és això. Si et fixes, quan aquella diu... dame el cotxe, le dice, sí, sí, ningún problema, te doy el cotxe i tal, i vigila que no sé què. Vull dir, em refereixo que és buscar una necessitat que sigui anodina. Vull dir, el conviure sense cap tipus de problema, que n'hi hagi cap conflicte. Vull dir, el de esto es negro, es negro, es blanco, es blanco, es gris, es gris, està igual. Saps allò de canviar la llei d'educació i això allà no cal? No, no cal. Tot va bé. Allà és una línia, és una dictadura, perquè hi ha una forma, un plantejament únic, no? I a partir d'aquí tots són iguals, no? No tenen cap mena de de variació. I res, llavors això té a veure amb una història d'una de les noies que és rebel de mena, i llavors quan introdueixen aquesta ànima encara lluita la seva ànima, no? Hi ha un diàleg intern entre la protagonista amb ella mateixa i la seva ment, que això està prou bé, és el que cap, i a partir d'aquí acaba sent allò com una mena de què? No sé, perquè és una història d'amor fu, però a la vegada també va trobar a la resistència, que és una sèrie de gent que són humans, però es converteix en una pel·lícula del mitjà oest. Però com se'n fica a l'ànima, això? No, ho tallen, tallen pel coll i t'entra. És una mena com de... Ah, o sigui, t'han d'agafar i... No és com una posició infernal. No, no, no, és una cosa molt neta. És una cosa molt... Molt quirúrgic i molt neta. És físic, no? Sí, sí, no, no, t'obren aquí al darrere i et posen una cosa així molt maca, que és blanqueta... i entra dins i pam, i ja està, i ets bo. Això que trobes a la platja ara, sembla, no? Sí, com una medusilla, però de color blanc i pur i tal, no? Jo crec que això li podríem aplicar a algú d'aquesta casa. Ja, home. És una broma. Hi ha una cosa que a mi sí que em va agradar i molt, que en definitiva és aquesta lluita per ser el que ets. Això està molt bé. El que passa és que, a veure, és el que tu dius, no? quan el que s'inventa o on acabes sintonitzant o el principi de tot plegat és precisament eliminar tot el que pugui ser violència, com de fet així és com comença, doncs esclar, llavors dius el que et plantegen és que això probablement ni amb aquestes meduses, perdó, ni amb aquestes mitges, amb aquestes d'allò ho aconsegueixes perquè hi ha hi ha la protagonista del film, jo crec que la més important, que acaben a parar. Hi ha lluita per no perdre, no? Esclar, perquè encara que sigui així, com que la característica no deixa de ser humana, automàticament apareix la violència. El que passa és que això no està treballant, la pel·lícula, com dius tu. Hi arriba un moment que entre elles dues hi ha un síndrome d'Estocolmo, de que, ai no, però no te vayas, però no, si me quiero ir porque quiero que tú vuelvas a ser persona otra vez, no, no sé qué, que me dan... Oye, coño, m'ho vi, perdó, si t'has introduït al meu cos, fora, vull dir, si estem parlant d'això, perquè clar, acabes d'envallar el meu cos, no? Hi ha un altre detall, també, que diu això no és una democràcia. Això està bé. Diu, això no és una democràcia aquí. Bueno, jo, això és una dictadura. Clar, clar. Una dictadura suau. Sí, suau, però que al cap i a la fi no discutirem si sí o si no. No, no. És que no hi ha més sortida. Vull dir, ella va buscar, lògicament, el seu germà i la seva gent, d'una forma o una altra, amb aquesta mena de semi... semiconsciència o semilluita i tal, no? Sí, això t'anula la teva... Clar, i llavors com ells estan amagats estan creant un microcosmos dins d'un espai al desert, d'acord? En un desert d'aquests tipus Arizona i tal, no? Llavors allò està molt bé, allò és molt xulo, allò és maco. Allò està molt ben fet, sí. I aquesta resistència, el que deia el Jaume, no? Que clar, qui porta, que és el William Hart... Trasnochal i Barbudo, però vull dir que bé, queda molt creïble, no? Està bé. La pel·lícula d'abans que s'aguanta i d'abans que no s'aguanta. Jo crec que d'alguna manera el que m'està explicant és com el que ha passat al primer film de la inversió de los ultracorns. Sí, és que és això. Allò era una crítica balada, no balada, no, declarada al comunisme, dient si sou comunistes tot el vostre tret individual quedarà Anulat. ¿No de alguna manera? Yo, David, creo que la Stephanie Meyer no té aquesta capacitat. No, no ha partido. Después de Crepúsculo, ¿tú crees que esa mujer ha pensado en eso? Quan ja està eliminat per ella. Sí, suposo que és el mateix. És el tractament que fa la Sofia Coppola de la revolució a Maria Antonieta. Però és que la Sofia Coppola tampoc... Saps què és la revolució a la pel·lícula? Saps com acaba la revolució? Com? Unes veus que se senten allà de fons del populatxo i ella amb tot el glamour, amb tot l'abric, baixa la Maria Antonieta de les escales del palau i puja a les carrosses per marxar. Això és tot el que surt de la revolució. Però és que la Sofia Coppola pren aperitius a Manhattan. A partir d'aquí, si ves a aperitius a Manhattan i t'agrada Sexo a Nueva York, com vols fer una pel·lícula d'època postmoderna i amb la Maria Antonieta allà corriendo? De tota manera, permetem que digui una cosa. És una pel·lícula que permet allò que jo personalment ho he defensat diferents vegades. Ja ho sé que no hi és a la pel·lícula, però jo ho veig així. O sigui, no hi és a la pel·lícula, però jo ho defenso. O sigui, destaco que podria ser això. I, conseqüentment, llavors el que estàs fent és, o sigui, sintonitzar més amb el que una pel·lícula diu d'una manera tancada i correcta i fas una obertura. Serveix per això, tu. Almenys a mi m'has servit per això. I crec que aquí és on està moltes vegades la validesa de determinats films, eh? Vull dir... Jaume, es queden 5 minuts i comenta'ns aquesta notícia que ja fa dues setmanes que l'arrosseguem i no ens dona temps perquè parlem una estoneta. Sí, jo crec que no és necessari, però que quedi clar. El grup Mecano va estar en actiu des del 1981 fins al 92 i estava format per la cantant Anna Torroja i els germans Nacho i José María Cano. En total van adaptar 6 discos que van arribar a dalt de tot de les llistes van ser part important de la banda sonora d'una generació, com ho demostra que se'ls dediqués un musical als teatres, no? Bé, introduït el tema. I llavors, doncs, el senyor Vicenç Pagès Jordà, que és el mateix que ens ha anat il·lustrant fins ara amb això del vintage, no? Sí, sí. Doncs diu, el 1981, la majoria dels joves d'aquest país s'identificaven amb el protagonista de la cançó Perdida en mi habitació. Perdido. O Perdido, sí. del Grupo Mecano, que narra el sentiment de melancolonia que enveeix algú que s'avorreix sense remissió durant una tarda que s'allarga fins a la nit. Ignoro si la lletra tenia pretensions sociològiques, però avui dia serveix per mesurar la distància que separa els joves d'ara dels que ho érem 30 anys enrere. Jo crec que la intenció d'aquesta cançó era el que podia passar a qualsevol jove de 15 anys a un diumenge a la tarda. Parlem de la meva habitació, sin nada que hacer, me paso a las horas sin saber qué hacer, me fumo un cigarro... Era una època de la movida madrilenya, una època molt més moderna, me tomo una cerveza, me fumo un cigarro... A veure, estem parlant d'un... És que jo crec que va haver-hi un moment, al principi dels 80's, sobretot amb aquesta moguda madrilenya que et dic jo, que era una mica de desídia, hi havia una mica de... Alguns eren més moguts, però havia molt apalancat. I també recordo que aquest grup, hi havia una cançó que es deia, amb aquest mateix disc que es deia, no m'ensenyen la lecció. I és d'ella, no, no m'ensenyen la lecció... La època del pasutisme. Clar, és que és l'època aquesta, de què rollo, tío, no? Què rollo, no? És aquesta història. I crec que ho ha plasmat molt bé aquest disc, que va ser el primer que va fer, encara que a Mekano eren els pijos, eh? Ojo. Era el grup pijo amb aquella època que hi havia grups alternatius, pues Paralisis Permanente, Caca de Luxe i tal, que allò era zasca, zasca, no? Las vulpes, allò, las zorras, que és que hi havia molta cosa, molt putent. I aquests eren els pijitos. Segueixo una estrofa que també es diu, l'estrofa que ens interessa més és l'última, ja que el narrador abatut per la solitud, o sigui, es planteja la possibilitat de consumir algun producte cultural. No sé què libro mirar, què revista ver, la tele s'acaba i què se poden fer, no? Seria aquesta la última. Sí, me'n recordo. Diu, fixem-nos en aquests versos reveladors. En primer lloc, La tele s'acaba, perquè llavors els canals, un o en alguns punts privilegiats n'hi havia dos, posaven fi a la programació a prop de la mitjanit, amb el conegut protagonisme de Despedida i Cierre. La carta d'ajustament. I la novell fascinant carta d'Ajuste. Ui, que guai. Els anons d'avui dia no saben què s'ha d'ajustar. No, no, no. Has d'anar a una televisió a dintre per veure cartes d'ajuste per ajustar monitors. Jo tinc un rellotge que està aquí darrere i la teva em preguntava a la facultadona de 25 anys, què és això? És una aranya? Dic, no, és la carta d'ajuste. I què és una carta d'ajuste? No ho sabia, eh? Sí, sí, perquè va mirar, és blanc, és un rellotge així molt cantant, i sí, sí. Diu, en segon lloc, les paraules que he revist a l'Ert indiquen que a la casa del narrador s'hi podia trobar més d'una publicació periòdica en suport paper. Però el vers que em té el cor robat és el que diu no sé què libro mirar. Si algú dubtava que l'avorriment és un dels motors de la cultura, en aquesta cançó hi trobarà la confirmació empírica. En efecte, a començaments dels anys 80, el Teddy Vital era tan abassegador que fins i tot la lectura semblava una bona arma per combatre'l. L'avorriment és un element de la infància i de la joventut. Exacte. No, ara ja no tinc temps d'avorrir-me, tu. No, no, no, això està claríssim. Però, bueno, com a mínim, t'estava marcant almenys una casa on hi havia llibres, on hi havia revistes, vull dir que també... Clar, és que era una altra, el que dèiem, vull dir que... En canvi, els altres era... Em va fumar uns petes, em va viar a la calle, a veure si m'enfado con mi madre, clar, era una altra alternativa molt més radical, no?, que era la para aquesta, no? Bueno, què he hecho yo para merecer esto? Exacte, sí, sí, sí. Em queda una petita cosa. Avui diríem temo que pocs joves es perden en una habitació. Pocs joves es plantegen quin llibre obrir. I no és que els falla el router o es produeixen problemes de subministrament elèctric. Això ho deixem perquè es pensi, perquè ho pensin els pares. La setmana que ve portaré la cançó. Vinga, que vagi bé. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins demà!