Roig, Turner i Convicto: teatre i cinema social

Fins demà! Doncs comencem un dia més, una edició del Babilònia, aquí a Ràdio d'Esvern, amb, com sempre, els nostres companys, la Rosa Alcalà, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Com estem? Què tal? D'estiu, no? Ja estem d'estiu, eh? La primavera, estiu, sí, ja pràcticament anem ja en línia. Molt bé. El Jaume Vidal? Amb línia de calor, ja. Amb línia de calor. Gràcies. I el David ja traiem foc, no? Bona tarda. Sí, ja fa calor. Fantàstic. I jo que estic aquí dic, al Cesc Ramos, aquí dins, aquesta peixera, aquí ja començarà la cosa a pujar. Aquí sí que fa calor. Però això ho tinc gaire condicionat. Ah, té el comandament. Té el comandament. Jo tinc the power, no? Com és això? Home, no sé qui mana. No, no, no, me l'acabo de trobar, eh? Ni sabia que estava. Ja, per casualitat, saps? Aquestes coincidències que estava allà a tots els papers. Però pot enxergar aquest també o no? Sí, no? A distància. Sí. Si vols. Sí, si vols. Sí, vull. Bé, com us deia, la semana passada el programa ja es diu, ara es diu ja Xesquilònia. No, bé, no. Seguim sent al Babilònia, com sempre. I el que farem serà començar a apriar amb la Rosa, que ens parlarà d'un llibre de la Montserrat Roig, que es diu Ramon Adeu. El Jaume, que està molt teatral, que s'ha vist dues obres de teatre. Oh, i tant. El festival de teatre allà a Igualada, els caps de setmana ha estat molt bé. Clar que sí, clar que s'hi aprofita, però de teatre, que s'ha de veure molt de teatre. Va veure Momo, del Michael Ende, el mateix que feia la història interminable. I una altra peça que es diu una representació de circ de la companyia Jordi i Vidal, que no té res a veure amb la seva família. Almenys jo no el vaig reconèixer com a familiar. Això no ho vas reconèixer. Te'l vas ensomar ja. Tu no ets els meus. Vaig així. Sí, sí. Viva el primitivisme. Vas a veure amb mi. I al món del cinema el David ens parlarà de Convicto. Jo us parlaré d'una obra magnífica que es diu Mr. Turner, que sé que el Jaume ha pogut veure. Mm-hm. L'has vist, Mr. Turner? Sí, del Mike Leif, aquella del pintor. Sí, que sí, que sí. Però dic que ja la comentarem, que també l'he pogut veure jo. La Rosa s'ha anat al palau, per al preciós Palau Macalla, amb aquella mena de cicle. És un cicle, sí. Ara ens ho tornem a explicar una altra vegada, Rosa, que ens en recordem, que és un cicle que s'ha de veure. El nen de la bicicleta. Ah, bé. I jo us parlaré al final de tres pel·lícules, quina més curiosa, si hi ha temps i si no, doncs donar igual. Pararé de Mortadelo i Filemón contra Jimmy el Cachondo, de Javier Fesser, que m'ho vaig passar en gran veient aquesta pel·lícula, per cert va ser una de les guanyadores dels Goya, els millors pel·lícules d'animació, i vaig haver-hi recuperat un parell de pel·lícules l'any 94, una que es deia Fer el Pudo Maldito, si us sona. Hòstia, sí. Em sembla molt el títol, però no em recordo de què anava. Amb la Victoria Abril. Jo l'he vista, però no me'n recordo de què anava. És una relació lèsbica. Està molt curiós la cosa. L'he vista, però no me'n recordo. És que era de Falpudo. Exacte. Bueno, sí. Lo de maldita no sé, però de Falpudo. El perrus maldit. Sí, sí, sí. És això de filla cap, eh? Però bueno, és una... Una visió. I també, si donar temps, parlant d'una pel·lícula molt rara, l'any 94, una preu greve experimental que es deia Poison, del tot Heinz, que també l'he referat i... Totes tres. Fantàstic. Doncs, bueno, són tres pel·lícules, dues les últimes, que si no, mira, si anem bé a temps, ho comentem i si no, doncs, bueno, no passa res. Molt bé, doncs, Rosa, Ramona, adeu. Adéu i hola. Per començar, no? Sí, sí. Jo n'hi dono el títol. Bé, és una de les novel·les que va fer la Montserrat Roig. Aquesta en concret la va fer durant l'any 1970 i 72, o sigui, abans del que seria la transició democràtica. Ella ja era tot un personatge literari, era molt jove, recordo que ella va morir també molt jove, I les novel·les, tot el que ella va escriure, novel·les i assajos, ho va fer també amb molta joventut. No sé si tenia 20 i pocs, 22, 23, 25, i si als 30, 30 pocs que va morir, doncs va fer... O 40 i alguna cosa. O 40 i alguna cosa era ja, d'acord. Ara és que no he tornat a buscar l'edat concreta de l'edat. Sembla que era de la Quinta del Jaume, més o menys. És un pèl més jove, però... Sí, la Montserrat Roig. Home, no, era més jove. Però no molt més, tampoc. 4 o 5 anys més jove. Sí, ara tindria més o menys... Ara tindria 70 anys. Sí, si va morir 82 i en tenia 40 i alguna cosa... Doncs jo sempre l'havia fet bastant més jove. No, bueno, una mica més, però no massa... Doncs aquesta novel·la és molt interessant. És la vida d'altres... A més, sobretot la tècnica narrativa també és molt trencadora per l'època, perquè era el típic de les novel·les que es feien... amb aquella forma literària i de forma narrativa també, fins i tot a nivell gràfic de com s'escrivia, no?, amb els seus guions, si era un diàleg, per exemple, doncs havies de posar els teus guions, que quedes molt clar quan parla cada personatge i a més ben identificat. Ella no, ella fa coi com una barreja, t'està explicant i, de fet, et costa una miqueta seguir fins que t'adones ja que va seguir una miqueta al principi el fill, no?, el fill de la... de la novel·la, de l'argument que ella està explicant. Sí, de l'entremat. Sí, de l'entremat, perquè ella el que està fent és explicant la història de tres dones. Tres dones de la mateixa família, són tres generacions, de la mateixa família, que a més totes tres és Ivan Ramona. Clar, llavors, moltes d'elles, el que passa és que agafen el diminutiu de Mundeta. A la seva família es obre, si diuen mundeta, i sempre parlen de mundeta, i a vegades no se'n ve de quina mundeta està parlant. Però és avia, mare i filla? Exacte, sí, sí, avia, mare i filla. La història comença que és la... La mare... La que està buscant, durant uns bombardejos a Barcelona durant la Guerra Civil, està buscant el seu marit entre les escombraries. Sí, sí, les escombraries. I on el troba? Va recorrent a Barcelona, veus com està Barcelona destruïda, vas veient els personatges amb qui es troba. Un senyor molt gran, per exemple, que va a un hospital, també arriba fins a un hospital a buscar-lo, el seu marit. i es troba, per exemple, amb un senyor gran i estàvem parlant amb ell, resulta que és un anarquista, era de la FAES i tal, no? I gent diversa, no? Gent diferent. I llavors, acaba i comença així, amb aquesta història que ella està buscant el marit allà durant aquest bombardeig. I llavors, durant tota la novel·la, el que és és la història, una miqueta com un feedback, la història de la seva àvia, però en aquest cas seria la mare, però també van explicant la història de la filla. Veus que l'àvia era una senyora que venia de l'aristocràcia i tenien diners, el seu marit es dedicava a negocis. I tenien diners, i anaven al Liceu, i anaven a dinar al restaurant, al Suís, i, bueno, un nivell de vida impressionant, no? El Bilbao, no sortia, el Bilbao. Sí, també, també, el Bilbao, vull dir que anaven al Liceu, tenien el Palco, no? Es menja molt bé el Bilbao. Després ja començaven a anar... És un clàssic. Sí, a l'Apolo, també, a veure... la Raquel Meyer i aquestes coses els cuplets i ho vam passar d'anar a liceu de sentir Wagner a sentir la Raquel Meyer que maco, està molt bé aquests canvis són genials, a mi m'agrada molt això fa un retrat, trobo un retrat molt fresc de la Barcelona, de l'evolució que anava fent Barcelona a finals del segle comença serien 1800 finals i principis 1901-1919 en aquest canvi de segle I, bueno, està molt bé, no? A més, la relació entre l'àvia i l'avi, no? La relació entre dona i home, no? Entre esposos, també. Com vivien, per exemple, que no hi havia passió. Sí que se enamoraven, era molt de poema, molt poema, però, la veritat, tu, aquí no hi havia passió ni hi havia, tu. Sí, sí, això m'ho explica, no? És com un retret, no?, que li fa, no? O sigui, mucho, mucho odio, però després arriba a la nit, aniva allà a l'habitació, tu li tanques el llum i un petonet i gràcies, no? I apa, no? I, bueno, és curiós, com evoluciona, no? Després, la senyora aquesta, la segona, que també es diu Mundeta, és diferent ella ja, no? I ella sí que el seu marit, bueno, al final té una història que s'acaba suïcidant i tal, amb un tema. I després, doncs, ella sí que té una altra parella. Bueno, ella veus una altra evolució, també, no? I veus tot el tema, per exemple, de les tramvies, que com Barcelona es va modernitzant, també. Ah. De fet, és un retrat costumista de l'època de la ciutat de Barcelona. I ja l'última de la saga és la Mundeta, que és una noia de l'edat de la mateixa escriptora. És una noia que ja va a la universitat, que participa en les assemblees, que és superactiva, que ja té un noi, un xicot, el tema de l'amor lliure, totes aquestes històries. Que dirà diferència amb l'àvia, per exemple, no? Per exemple, viuen tot el tema de les vagues estudiantils, quan van tancar, per l'ordre del govern, van tancar la Universitat de Madrid. Aquí també tot això com es va viure aquí a Barcelona. Ella, com que estava a la universitat, també ho va viure molt. Va haver un temps que també es va intentar amagar una miqueta perquè potser també la podíem buscar, no? I, bueno, una miqueta és això, no? L'evolució de Barcelona ja veus també a l'època ja moderna, no? Això al 1970, com és tot tan diferent, no? I, bueno, també, el que sí que trobo també és molt la reivindicació del català i del fet d'escriure en català. S'enriu una miqueta dels poemes que feia el Francisco, que els feia així en plan jocs orals, però en plan castellà encara. I, en canvi, després ja, la seva mare, quan... coneix un altre senyor, un estudiant que s'enamora d'ella de fet arriba tenia a fer adulteri i veu com aquest noi ja l'hi escriu en català i això ja quan diu que s'adona de la importància de poder expressar-te la teva pòpia llengua perquè sona molt diferent i realment té sentiment i te n'enteres i realment d'això sí que t'arriba d'acord? I també recorda una miqueta el tema de Maran Bovarí, la novel·la de Maran Bovarí, de la regenta, una miqueta, del Clarín, també. És un redoc de Barcelona, digues, digues, perdó. No, no, sí, és això, que té una miqueta d'aquesta tradició, de dones una miqueta rebels a la seva època que no es conformaven amb la situació social i familiar que els havia trucat a viure, però sobretot a nivell social, és que pobres, és que no feien res, portant una vida superavorrida. Superavorrida, i a més sempre amb la religió, no?, la religió catòlica, amb tota la repressió que això suposa a nivell moral, a nivell de comportaments, a nivell que no podies fer res, que sempre, no sé, no?, i el fet també de preparar-te amb allò que feien, com li diem les dones, allò d'aprendre a cosir, a brodar, que, bueno, havia fet tots els punts de brodat, eh?, Sus labores. Sí, el servicio social. O abans tenien d'altres noms. O sigui, és el que havies de saber fer, això, per poder trobar un marit i casar-te. Uns bàsics per atendre la llar. Sí, sí, i a més, a veure, entre cometes, desesperades per trobar un marit, perquè és que si no, què feies a la vida? No, i a més, com passessin dels vint i pico d'anys, ja et quedes pel vestir sants, que es deia jo, no? A partir dels trenta... Que és el que li deien l'àvia i la mare, amb la jove, que encara que tens vint i dos anys, i encara no tens ni... Ni pensaments, ni marit, ni nòvio, ni idees. I només estàs allà a la universitat i què passa? Que has canviat molt. Com Calle Mallor, una mica. És que l'esperança de vida era molt més baixa. Els 20 havies de casar, tenir fills, perquè l'esperança de vida era menor, que la que tenim lògicament ara, si parlem del principi de segle XX, lògicament. L'any 46 és la Montserrat Roig. Del naixement, no? I va morir al 91, 45 anys. Que és jove. Molt jove, molt jove. I que havia fet moltíssima cosa, molt interessant. Era una figura capdala de la literatura catalana. A mi, ara que acabes de dir això del parlant català i tal, he trobat una notícia que diu que el festival Pau Casals reproduirà el concert que el músic va oferir fa 100 anys. Aquell famós concert que va dir jo soc d'un petit país. No, no fa 100 anys. No, no, no. Això va ser a la ONU, no? A la ONU l'any 66. No tant. Per tant, 100 anys potser no tant. Doncs aquí el que diu, diu l'israelià Amit Pèdel repetirà el concert que Pau Casals va oferir a Baltimore amb el mateix violoncel, o sigui, el mateix que va utilitzar el senyor... És que va ser la ONU, que va ser Nova York, eh? El festival tindrà lloc de l'11 de juliol al 22 d'agost, i aquí, bé, jo hi entenc això, de tota manera, perdona-ho. Posar 100 anys, potser és un altre concert que va fer molt famós, eh? Sí, és un altre concert, sí, és un altre concert, segur, segur, a Baltimore. Aquí es devien estirar els cabells quan el tio devia soltar això. I tant. Mare meva, clar que sí. En ple franquisme, imagina't. Encara que els últims anys, els 70, hi ha algú, la cosa es va una mica flexibilitzant, no donar forma evident, però que als 60 encara no. De les poques coses que he fet, vaig anar a l'aeroport quan va venir el taüt, amb les restes de poques, els 70. Ah, no sabia això. Sí, sí, sí. Amb el col·le, es va organitzar un autocar i vam anar. Ah, que maco, veus? Aquelles coses no es fan avui en dia, em sembla. No. Molt bé. Quan tornin els papers de Salamanca. I tant que sí, farem una sortida. El pas de Salamanca és molt maco, Salamanca, tot sigui dit. Bé, una cosa que no he explicat, és molt tonta. Estem explotant de fons el Robert Smith, que és el cantant de The Cure. és un grup mític, a mi m'agrada moltíssim, dels anys 80, i aquest senyor que era el més modern, clar, ja té 56 anys, no sé si encara portarà aquests cabells crepats, aquelles ungles pintades negres, aquests ja vist pintats de vermell, era molt goti, era molt goti, molt curiós, però era un tema... Excel·lents músics. Exacte, però genial, és que sona molt bé això, és una línia més fosca, però sona molt bé, són molt bons, són molt bons. Un son nítid. Sí, sí, és molt ben fet. I després, a mig programet, escoltarem una dona que sou que ens abra tothom, que és l'Ina Simone. L'Ina Simone, que fa 12 anys que ens va deixar, que va morir, i ens cantarà allò del My Baby Just Cares For Me, que és preciós. Ho escoltarem com a meitat. Però ara el Jaume es parlarà de teatre. Durant una estoneta parlons d'això del Momo i de la representació de Cirque. Sí, com sabeu, la major part de persones ho saben, perquè això ha estat publicitat per tot arreu. Doncs a Igualada, aquesta última setmana, em sembla que a partir de dijous fins... fins al diumenge, hi ha hagut un festival de teatre, no? I llavors això vol dir que hi havia un munt de companyies que actuaven i també activitats pel carrer amb vestioles d'aquestes grosses i tal. Total, que la ciutat estava aixecadíssima el diumenge quan vaig arribar allà i lògicament vaig dir a veure què puc anar a veure, no? I la veritat és que em va interessar molt tant una obra com l'altra. La primera és aquesta que deies tu del senyor Vidal. Que es veia una representació de circ, no? Sí, companyia Jordi L. Vidal. Ah, L. Vidal. Sí, i a més a més es diu Oups. I, en definitiva, presenten una obra que té tant de... de circ com d'això, de contingut crític. O sigui, en definitiva, l'obra comença amb dos paios amb un sac així de gros de diners, no? I que estan fumant puros i tal, doncs satisfets d'haver aconseguit. Ves a saber com, perquè això... No sé què en segueix treballant, eh? Això t'ho asseguro jo que no. Treballant honestament no et pas ric, eh? I llavors els veus satisfets... Mira el rató, mira el rató. Has desenvolupat amb ells allò que se'n diu... A veure si puc quedar-me amb l'altre i tot, no? Vull dir, de les dues bosses, una per cada una, a veure si es pot quedar... I a partir d'aquí, doncs, números de circ estan prou ben pensats, perquè pràcticament només disposen d'aquests dos sacs, que són goma inflada, lògicament, no? I llavors, a partir d'aquí, doncs, hi ha moltes més coses, com es van desinflar els sacs sense adonar-se'n. Sense adonar-se'n. I ja dic, és una... No sé, va ser una obra que la vaig trobar molt interessant i molt divertida. I en quant a l'altra... Doncs l'altre és això que deies tu, el Momo, que és aquesta obra, una adaptació lliure, molt lliure, d'això de la novel·la de Michael Ende. Com està presentat? És tan elemental com que tres personatges que viuen en un jardí botànic abandonat ens esperen per explicar-nos una història, la història de la nena Momo. Momo posseix la meravellosa qualitat de saber escoltar els altres i desitja ajudar-los a humanitzar la seva vida, sobretot quan els homes grisos decideixen apoderar-se d'un dels béns més preuats que posseixen les persones al seu temps. El que em va agradar és que fossin els homes de gris, no? S'identifica moltes coses. Ja tenia una segona intenció, Michael Ende, amb aquesta peça. Jo vaig llegir la novel·la, que seria l'any 85. És una novel·la meravellosa. És meravellosa, és deliciosa. És abans que la història interminable. I, de fet, és qui li va donar més coneixement al Michael Ende. I és de debò que és deliciosa, és molt recomanable. Aquesta és per relegir, relegir, disfrutar i gaudir. És petitoneta, no és gaire gruixuda. Sí, sí, sí, i superagradable de llegir. Bé, la qüestió és que la representació teatral, que val a dir que no era pas en un escenari ni tot, sinó que era fins i tot en un porxo, o sigui, un d'aquests llocs que els han adaptat per el festival aquest... I llavors al vell mig hi havia aquest jardí botànic, per dir-ho d'una manera, no? I tenia diferents sortides i entrades, i els tres personatges, que són els que actuen, que són els bàsics de l'obra, doncs es van trobant amb les diferents... Però, Jaume, era com si fos el carrer, amb una plaça. Era dins d'un porxo. Ah, dins d'un porxo. és aquell lloc on, a les cases païdals i a les cases de pagès, si guardava el carro i el burro. O els carros i els animals. És que pensava en un porxo, diguem, d'una plaça o alguna cosa, sinó que era l'interior d'una gran casa. Diguem que seria una gran pati. L'interior d'una gran casa. Que, per cert, ens van dir, és molt fosc, això. I ara què faran els darrers? Hi havia unes llumetes, no? No era espelma, era... Sí, d'aquests llums. Això... I llavors, sí, sí, vam arribar que no vam veure res, però fins al final, llavors sí. Però era autènticament un Porsche, o sigui, allà segur que hi havia hagut carros. Segur, segur, segur. I la porta era la mateixa, val? A dir-ho que aquestes portes el que tenien era una porta més petitona, no? I llavors per aquesta porta petitona és per on vam entrar fins que ens van situar en el lloc i tal... Em va agradar, l'experiència va ser molt interessant, és aquesta novetat i tal, i ho vam fer molt bé, ho explicaven molt bé, la poètica que utilitzen és, jo penso que es correspon perfectament a una obra com la que jo ho ignorava això, però ara ja veus, vas a veure una cosa i després t'enriqueixes a partir dels que ja la saben, aquesta cosa, esclar. Sí, sí, sí. I bé. Molt bé, eh? Perfecte. A mi m'agradaria veure aquesta obra de teatre. Ja estem, que és una cosa puntual. A mi també. Bé, però potser, si em permets, Jaume, veig que això ho fan... La producció és de la companyia de teatre Anna Roca. Hi ha una pàgina web que és lestrosbedobles, annaroca.com. Igual aquí podem mirar una miqueta quin itinerari faran o quins bolos o per on poden actuar aquesta gent. Sí, segur que faran bolos. Perquè aquest festival, precisament, per si alguna cosa serveix... És una mostra. És una mostra perquè els contractin i es portin. Et contracten i tot això, eh? Vull dir, hi havia una ajuntada... I la llista era interminable d'actuacions que hi havia. Després, l'altra cosa que tinc molt interessant també és l'exposició d'aquí a Can Genestà, que porta per títol Inveí i que, en definitiva, estarà del 16 d'abril, o sigui, va començar el 16 d'abril i estarà fins al 26 de maig. Bé, és una exposició de diferents autors. A mi hi ha tres o quatre quadres que em van agradar moltíssim. I llavors hi ha altres coses que, bé, ja no tant, oi? Però moltíssim. El vaig trobar d'una finesa extraordinària. Suposo que tu el pots haver vist, aquesta exposició. No he tingut temps perquè, bueno, em vaig voler, no vaig poder, però ara t'explico una miqueta, digues, digues. I llavors, doncs, el que també és interessant, perquè com que som de molts autors d'aquí a Sant Just... doncs, paral·lelament, hi ha un apartat, que és aquell punt interior, que alguna vegada que hem vist alguna exposició, tu i jo també l'hem detectat, doncs allà es anava fent com una exhibició filmada, en aquest cas, de tot un seguit d'obres que ja no només s'exposen aquí a Can Ginestar, sinó que són exposicions que s'han fet a diferents punts d'aquí a Sant Jus. A Sant Jus. Bé, bé, vull dir, vaig passar ben bé mitja hora, tres quarts, doncs, gaudint de la sensibilitat dels creadors i també d'aquesta informació tan interessant, encara que sigui fílmica, que em va semblar molt interessant. Igualment, si us heu fixat, quan arribeu per Can Ginestà, per la part principal, hi ha també altres tipus d'escultures i instal·lacions que estan col·locades per diferents punts del jardí i encara que s'han de col·locar més coses, unes roques a l'entrada i tal... Això també és el que diem, es vol fer una mena d'envall, és a dir, omplir de bat a bat el que seria Can Ginestà i es vol fer justament el dia de Sant Jordi, és a dir, es vol intentar que demà o quan celebrin aquí, perquè em sembla que es celebra un altre dia que no és el dia concret, volen omplir Can Ginestà, és una mica aquesta sensació d'art i de persones. I aquí col·laboren evidentment els professors, gran part dels professors que pertanyen al taller d'arts plàstiques, la Puri Martín, la Carme Malaret, la Janira Romero, hi ha una sèrie de gent que són, si no m'equivoco, gran part, i a part d'això la Dolors o Montsardà, hi ha una sèrie de gent que treballa amb aquesta línia per crear aquesta mena d'intenció de donar a conèixer l'art als enjustencs d'una forma molt més clara i molt més directa. Bé, a partir d'aquí és el que s'ha intentat que s'ompli, no?, que en gent està amb gent, no?, i és aquesta la... I no concretament demà, que és el dia de Sant Jordi, sinó que probablement pot ser... No, exacte, constantment, però em sembla que hi ha un dia, això ja us ho diré bé la setmana que ve, però que ho tinc a preguntar, que volen intentar omplir com la màxim possible. És una cosa així com que en gent està a vessar o que en gent està a això. Que ve la iniciativa. La iniciativa com a tal, no? Molt. Molt bé, doncs, farem ara un petit kit-kat i escoltarem a la Nina Romero, la Nina Simone. Janida, si m'estaves escoltant, perquè és molt maca. Doncs la Nina Simone amb aquest tema, que és My Babe Just... My Babe Just Cares For Me. My baby don't care for shows My baby don't care for clothes My baby just cares for me My baby don't care for cars and races My baby don't care for high tone places My baby just cares Fins demà! This Taylor is not his style And even Leonard Turner's smile There's something he can't see There's something he can't see I wonder what's wrong with baby My baby just cares for Bébé just cares for me. Doncs ha tingut l'Alina Simone, que era peculiar aquesta senyora, que realment, a veure, és el que diem, no? Vull dir, quan cantava no és que tingués una magnífica vocalització, ni dicció, ni era una gran cantana, però tenia una veu peculiar, no? A lo Tom Waits. Sí, sí, a lo Tom Waits, una persona molt educada, vocalment parlant, però tenia com molt d'encant, com la Billie Holiday, no? Que tenia una veu trencada. Bueno, en aquest cas no sé si... Bueno, Tom Waits potser hem exagerat, eh? No, bueno, no... Però bé, hi ha una sèrie de cantants que hi havia una sèrie d'addiccions al darrere. Amb aquesta nena Simone no, però que hi ha altres que sí, però aquesta és una veu peculiar i que realment no es va marcar molt la història del blues i del jazz. David, convicto. Ja ho marigues. Jo ja me n'aniré com he anunciat al començar el programa i bé, que us vagi molt bé tot el cap. Fins i ja us veiem. Adéu-siau. Petonets. Acabes de fer un petonet ara? Això és a ràdio en directe, no? Ara veurem com fa un petó el David al Jaume i ara tancarà la porta. Adéu, Jaume! Això és la ràdio en directe. Exacte, sí, sí, aquí ja no. Ara esperem que no vingui aquí a la peixera i no ho sé, i que em faci alguna cosa rara una mano. És broma. David, com Víctor? Doncs sí, és el director David McKenzie. Sí, és aquest senyor. És un realitzador anglès. Sí. N'ha fet unes quantes. A més, el Convicto és del 2013 i s'ha estrenat ara aquest any. Ja pot ser, ja pot ser que passi això. N'ha estrenat, per exemple, us dic algunes d'aquest realitzador, jo no n'hi he vist cap, eh? Perfect Sense, Rock'n'Roll, American Playboy, Mr. Fou... No. Obsessió, Young Adam i The Last Great Wilderness. El John Adam és, sí. És de l'Igua McGregor i la Tilda Swinton, per exemple. Aquesta, de John Adam. Sí. Young, Young, Young Adam. Ah, doncs no, llavors no. Obsessió és de la Natasha Richardson i la Ian McKellen, per exemple. A mi això em sona. Mr. Faux surt el Jamie Bell i el Sophia Miles. I, per exemple, l'American Playboy, l'Ashton Katcher i l'Anne Heche. Ni idea. Són coneguts? No, són coneguts ells, però en referència a les pel·lícules a mi no em sonen de res. Com Víctor, els actors jo no els conec. Deuen ser molt coneguts a l'àmbit anglès. American Playboy és més coneguda, no? No sé, broma. M'he quedat amb els títols. Els actors són un tal Jack O'Connell, Ben Mendelssohn, Rupert Freund... Jo no els conec. Deuen ser coneguts dintre de la cinematografia anglesa. El film és prou interessant. És un film rodó-rodó Però té la seva mala bava perquè mostra el que és una presó... O sigui, tu ets un pres allà dintre. I centrat en la figura d'un nouvingut, en aquest cas, un noi de 19 anys que es pot dir que és el primer cop que va la presó, perquè fins als 18 estàs al reformatori. I és un paio que dius, es nota que han estat al reformatori perquè ja se les sap totes. O sigui, el tio sap ja només començar, ja ja marca territori, perquè, clar, sap on va barà, no? I allà, si no marques territori, o et menges, o menges, o se't mengen. De viu on viu. I, clar, ja munta un sideral de calample. I què passa? Que a dintre de la presó diguem-ho així, tothom voreja la línia de la delinqüència, però inclús els vigilants. Llavors, és un món a part. Allà no regna la democràcia, no regna la llei, no regna la justícia, res de tot això. La justícia és la de la pròpia mà de cadascú. Clar, evidentment. Inclús la dels vigilants. Allà es compren, no?, aquests vigilants, no?, o no? Sí, hi ha un mercadet, diguem-ho així que hi ha un... Un contraband, una cosa per donar aquestes. Sí, sí, però això no surt massa mercat, no? Destaque sobretot el fet que hi ha un pacte entre, diguem-ho així, l'Al-Qaeda, si es pot dir aquest nom, i un pres de màxima influència allà, no? perquè aquest pres és el que marca les pautes i que procura, gràcies als favors o als sotamans de l'Al-Qaeda, que la presó estigui tranquil·la. I a partir d'aquí es basa, es recolza sobretot amb un individu que és l'executor. No és que hagi d'assassinar ningú, però és el que... Si algú es desmadra, el poses a ratlla. Evidentment, empleant mètodes carcelaris. Amb això ja ens entenem. I què passa? Doncs que hi ha una relació entre aquest personatge i el nou vingut, que resulta que són pare i fill. Ostres! Es troben pare i fill dins de la persó. I a partir d'aquí, clar, el xaval li doni que aquest l'has de posar en Berea, que ens està desmadrant el... El cotarro. El cotarro, no? Sí, sí. I, bueno, el film intenta... No crec que aprofundeixi massa, però Déu-n'hi-do... Però s'aguanta la pel·lícula? Sí, no és massa llarga, és una hora i mitja i està enllestida. No és un film llarg. No és la típica pel·lícula de duelo final, no. Sí que hi ha un clímax final, però potser és el més poc trobat i el més poc creïble del film. Grinyola una mica. És molt interessant, per exemple, hi ha un grup, no de teràpia, podríem dir, sinó de sociabilitat, diguem-ho així. entre els presos i un individu que, bé, que sense cap remuneració dedica el seu temps a... A crear aquest grup i a fer que els presos, doncs, d'alguna manera puguin expressar el seu neguit sense tenir que emplear la violència. La violència... Perquè, clar, el límit, o sigui, la línia que separa, jo expreso el que vull i acte seguit em desbordo i empleo la violència és molt fina. Sí. I el que intenta aquest individu és que es puguin expressar, que treguin tot el seu neguit, perquè pensa que ells estan tancats en una presó que només veuen la llum elèctrica. No surt al pati, però un cop, una hora al dia... Però la resta del dia és tot llum elèctrica. Això carrega molt a la gent. Ells han de saber expressar-se, han de saber dir el que volen dir, però sense arribar al punt que no ho controlen, molts d'ells, d'acte seguida en ple de la violència. Sobretot aquest xaval jove. És incapaç de dir... Em trobo fatal sense agafar algú i atonyinar-lo, hòstia. És d'unidor, eh? Clar, i llavors dius, hòstia, aquest grup treballa això. El que passa és que hi ha un conflicte molt gros amb l'establishment de la presó. I llavors, a partir d'aquí, bé, veieu el film i... El film està... No és un film ruso, eh? Té moltes mancances. Jo tenia dubtes amb aquesta pel·lícula. El vaig veure doblat i el doblatge grinyola molt. L'Urceu potser és veure-la en versió original. Però... Però i vols dir que aquesta pel·lícula està en versió original? Sí, crec que sí. En refereixo als cinemes actualment. No ho sé, no ho sé. No són d'aquelles pel·lícules que siguin les més avies. No ho he vist. Intentem localitzar-la en vers original, si la podem veure, a veure si millora una mica. Però bé, és una pel·lícula que s'aguanta prou bé, doncs ja està. Bé, doncs jo he vist una obra mestra, les coses com siguin. El Mr. Turner, famós. Se manté. Això és un pel·lículum com la Copa d'un Pi. Per la gent que estigui una mica despistadeta, el senyor Turner és el pintor, és el Joseph Maylor... No, Joseph William Maylor Turner, que és un pintor paisatgista. Competència directa amb John Constable, que és l'altre que sempre estava na Picabaralla. Que era tipus Mozart salieri o què? És més o menys, més o menys. Però estem parlant d'un personatge excèntric, diferent, un personatge curiós, a més el paper que fa el Timothy Spoll, que és un tio conegut. El de Segrets i Mentides. No oblidem que la pel·lícula és de Mike Leif, el que va fer, el de Segrets i Mentides, el mateix director, eh? Sí, sí, sí, el lector és el mateix. És el mateix, no? Aquell home grassonet, així, amb aquella cara, exacte, però en aquest cas va tot paladet, sense barba, però en canvi és l'extrem, no?, absolutament de com un cos, no?, és com pot ser una persona absolutament... Com era, no? És clar, és que jo no me l'imaginava potser tant, tant, tant... Quan te l'imagines, quan estudies aquest personatge a nivell purament bibliogràfic, no? Sí, clar, tu, a part de fer una opció professional... Clar, llavors, clar, llavors m'ho dic, era tan, tan exagerat, no?, aquesta forma d'actuar i de ser, perquè és una mena com d'ésser primitiu, absolutament, no?, amb una sensibilitat especial, una persona intel·ligent, no?, que no para de fer... constantment. Sí, com que estigues disconform amb el món, no? Sempre malhumorat, encara que tenia un sentit de l'humor molt, molt, molt, molt salvatge. Quan el deixava anar, deies, apa, ja s'ha quedat tranquil, no? Físicament és una persona grassa, camina bambulejant-se, com si fos, que també, dic, una cosa com un personatge... Un quasi moda. Sí, molt peculiar, no? I llavors, era curiós que tenia... Bé, curiós, en refereixo, que tenia un cert èxit amb les dones, no? És curiós perquè ell, sent un personatge bastant desagradable, ell... Bé, això és com el Jean Paul Sartre, també. Sí. Era un seductor i el tio mires i era més lleig que apagar una mare. Bé, la seva serventa, que era serventa tela, jo tampoc ho sabia, aquest personatge està enamorada fins a les tranques d'ell, absolutament. I ell no li fa ni cas. Sí que li fa cas. li fa cas quan li interessa a ell. I llavors, això és una miqueta pervers, perquè quan ell no aguanta més, l'agafa, fan l'amor durant 30 segons i cadascú pel seu costat. Llavors, és com una mena d'amor... Ostres! Sí, sí, sí. És una cosa absolutament que jo tampoc sabia, si això és novel·lesc, si això és cinematogràfic, perquè jo tenia ni una referència. Home, My Leigh és molt... No, jo crec que és molt seriós, amb això. Per l'altra banda, a part d'aquestes coses que són com frusleries, que es diria en castellà, amb l'element que dius, a part aquesta potser més bruta de la biografia, per dir-ho d'aquesta manera, o com vulgui dir la paraula, potser més anecdòtica, d'una manera... més enllà, o posar-ne una miqueta de salsa picant a la història, llavors hi ha tota una història molt ben organitzada. L'únic que a mi em va xocar en un principi, em sembla que és una pel·lícula molt brillant, però en canvi no, segueix sent la típica pel·lícula, parlo de la forma d'impregnar la pel·lícula de Mike Leif, amb uns tons marronosos, uns tons que li donen un plus com d'antiguitat a l'efecte visual. I això trenca també la lluminositat, potser, d'aquests quadres, que són presents, però que tenen importància a No es basa en l'obra, sinó en la figura d'ell, no? Exacte. Llavors sí que es veuen, sí que veus això, vapor, com es diu jo, ferrocarril, vapor, humo, que és molt coneguda, que és un tren que va per allà... De Venècia, no? De Venècia? No en té una de Venècia. No, no, no, no. És d'una ona que dona... Sí, potser jo vaig confós, eh? Exacte, Turner comença fent obres molt normals i acaba sent un hipermodern de l'època, però era un acadèmic. Això és segle XIX? Això estem parlant del segle XIX, estem parlant de meitats del segle XIX aproximadament. Era acadèmic. És molt bo perquè l'escena del saló de l'acadèmia, és a dir, l'acadèmia era una mena de lloc on estaven tots els que estudiaven arquitectura, escultura i pintura d'aquella època, I llavors era una, igual, arreu de tota Europa, vull dir, estava l'acadèmia francesa, l'anglesa, la catalana, que era la llotja, l'espanyola, que era la de Sant Fernando, vull dir, tot això era el lloc on s'aprenia. I llavors hi havia un espai que es deia el Saló, que és on cada any els alumnes presentaven les seves peces, però no només alumnes, sinó també els acadèmics i també aquella gent que ja havia estudiat. Els reputats, ja. Exacte. que es col·locaven segons reputació. És a dir, a la primera i segona filera, com era una mena de sala totalment carregada de quadres, primer i segon nivell eren els reputats i coneguts, i a dalt, on es veia pitjor, eren els nous, els nouvinguts. Encara que aquelles obres que eren mig refusades estaven a l'avantcambre. Llavors eren com amb un costat, no? Llavors és molt bo perquè s'explica perfectament aquesta situació, que és molt curiosa, no? I com ell improvisa, i com cada vegada es torna més excèntric, no? I bé com pinta, vull dir, fent escopinades, no? I això sí que... agafa en el moment i fa una textura i soluciona l'escopinari i és una gran modernitat apareix per allà l'Isabel primera la d'Espanya? no, l'anglesa de l'època isabelina no, Victòria la reina Victòria perdó, ara m'hi confossi estaríem al 1500 no, sí, sí, sí, per això jo estava pensant això I la veus per allà com diu, oh, este cuadro es de Turner, ¿verdad? Ese hombre que sobe las cosas amarillas, clar. Vull dir, i l'altre està al darrere i està escoltant-lo i fa... Com dient, a mi me la fot aquesta, saps? Vull dir, és una obra, ja et dic, molt peculiar, molt curiosa. es veuen coses molt típiques com quan ell fa un quadre que és increïble, aquell quadre, que és absolutament una mena de combinació de l'atmosfera amb el mar, perquè feia moltes marines, amb una tempesta perquè ell es fa enganxar amb el màstil per veure-ho i pateix una tempesta bestial allà, i clar, i com va emmalalteix, però llavors ell veu estar dins de la tempesta i per tant ell el que fa és representar Aquesta sensació de no veure res, d'una atmosfera bestial de la seva visió. Com has de pintar una cosa si no l'has vist. Per tant, són sensacions. És un tio que s'adavanta moltíssim als impressionistes. Per tant, és el gran primer impressionista de la pintura del paisatge. No estava a l'hora de la ceobra a la seva època, no? No, sí, sí, sí. Sí, senyor. És curiós. Sí, és a dir, al principi no gaire, però quan ja enganxa la seva biografia és quan ja té una edat, és quan viu amb el seu pare, vull dir que no estem parlant dels principis del tot. Ell de seguida es comença a fer un forat perquè comença a fer obra bastant normaleta i llavors va reconvertint, i llavors com estem parlant del 1860-70 aproximadament, aquí ja comencen a veure coses d'una gran modernitat i la gent comença a ser, els burgesos són moderns. És l'època del Fortuny i de l'altre, de l'exclusió que vam anar a veure, com es diu? Del Martí Alcina, del Tapiró... Del Tapiró, que venia molt a Londres, aquest home. Clar, clar, exacte. És a aquella època, no? Totalment, vull dir que és Tapiró, Alcina... Hi havia molt de moviment pictòric, no?, a Londres, a aquella època. Clar, evidentment. Londres i París eren les dues bases. París es va cada vegada més, però Londres era molt important. No sé si encara no tenia tanta força... I va anar després amb Picasso i... Exacte, això seria segle XX, això és finals de 19-20, però en aquest moment justament l'acadèmia anglesa és la més radical. A més es veu molt bé, perquè quan esteu ja al Saló es veu l'obra de Turner i de Constable. Vull dir, Turner és la modernitat i Constable és el classicisme, diguem, la forma habitual. Que avui dia es valora igual un que l'altre, no? Exacte, evidentment. I ho veus i t'adones perfectament del que realment, com en aquella època, allò que feia Turner podia... posar nerviós a certa gent. Però, en canvi, hi ha gent que ho valora. I, a més, hi ha un senyor que arriba i diu jo tinc molta pasta, m'he fet milionari fent coses, et dono 100.000 lliures per tota la teva col·lecció. Clar, perquè li interessa, i ell diu, no, l'he donat al meu país, i a Londres està, em sembla que és la Tate Gallery, està la Turner Room, la zona de, diguem, espai... Està tot lo que té. Està tot lo de Turner. És que a Turner hi ha molt poqueta cosa fora de Londres. Has d'anar allà a veure-ho. Curiós. Sí, sí, ho dona, i era valorat, però era considerat l'exèntric de l'acadèmia. Saps? Vull dir, el boig de l'acadèmia, que va molt bé. Sí, sí. Però la demopel·lícula rodona la veieu, és meravellosa, i quan cal és costumista, intimista, preciosa, eh? Us ho recomano, m'he allargat més perquè val la pena, eh? Val la pena, és blau. I descobrir aquest pintor, eh? Vull dir que també s'ha de descobrir perquè és absolutament costat. No, però el doblatge està molt ben fet. Quan hi ha un bon doblatge, en aquest cas, no molesta en cap moment. Ell va guanyar per ser el millor actor al Festival de Canes. Vull dir, perquè val la pena. Rosa, parla'ns del cicle que ens vas comentar i de la pel·lícula. Sí que vaig poder anar a la primera pel·lícula. Molt bé. I, bueno, sobretot, primer una miqueta una introducció, res, petitona, petitona, el que és el Palau Macalla, que és el que s'està fent, que és de l'obra social de la Caixa. De fet, la Caixa el va adquirir... Espera't, ara t'ho diré. El va adquirir el 1947. Aquesta casa es va construir a l'any 1898, en plena efervescència del modernisme. És modernista total. El va encarregar a l'industrial que es deia Roma Macalla, i Givert, el va encarregar el Josep Puig i Cadafalc. Ah, el nostre amic. El nostre amic. I, bueno, això és una preciositat. És una preciositat, eh? De fet, és un dels edificis més emblemàtics del passeig de Sant Joan. És maquíssim. A més, s'ha restaurat recentment i en... i en les instal·lacions últimes, les més noves, són del 2012, perquè l'han convertit en un centre per coneixement i reflexió intel·lectual. De fet, fan cicle sobre temes sobretot sobre la sostenibilitat econòmica, social, temes socials i mediambientals. De fet, aquest palau es va declarar al 76, el van declarar BEC... Bé cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. Home, no m'estranya. Llavors, ja dic, actualment és la seu del centre cultural de la Fundació La Caixa. Val la pena, ja l'edifici en si és una xulada. Sí, sí, per fora també és molt xuli. Per dins, que el pati és molt maco, el pati. Sí. Sí, sí, el pati d'entrada és una preciositat amb aquella escala, amb aquells pisos diferents, com veus des de baix, que sí que les finestres són més riques, més ornamentades, i a mesura que van pujant, a dalt viu el servei. Hi ha menys arcs, els arcs són més senzillets, hi ha esgrafiats per decorar-los, hi ha les vidreres, però al revés són vidres normals, no hi ha aquells vitralls, molt maco. Es pot entrar a veure el pati lliurement, no cal entrar a fer cap... i les activitats que es fan allà són gratuïtes Puig i Cadafal té tres períodes el període rosa, el període blanc i llavors té un període posterior que és una altra cosa per referir això que és curiós perquè té cases espinanes que fan de color rosa vull dir pintades així de color rosa i moltes de color blanc per això és un comentari agradable i és de les blanques perquè crida l'atenció perquè tan blanquet tot és així no és que estigui realitat no és que sigui de guix no és que hi ha ara sí originalment sí Sí, és un espai incomparable. I tant, un marco incomparable. Per fer aquestes coses. El cicle jo se'l vaig comentar la setmana passada. Aquest cicle, de fet, el condueix el Carles Vidal, que és un professor de la universitat. Família del Jaume, també, no? I segurament, jo ja ho pensava, dic, Osa Vidal, és un cognom molt habitual. Sí, es refereixen també, també. Ai, senyor. Una miqueta també, la idea també, bueno, hi ha també el psiquiatre, el psicòleg, millor dit psicòleg, educador i periodista, que és Jaume Funes, que està darrere de totes aquestes activitats a nivell social que es fan allà en aquesta fonçació de la Caixa. Doncs el Carles Vidal és una mica el conductor i és qui també fa la presentació inicial. Ho dic perquè val la pena, perquè és que ara no trobes pràcticament llocs on primer es faci aquesta presentació de la pel·lícula i després es faci una mica de fòrum, no? I penso que és reconeixer... Sí, encara es fa, ja sí, però de tant en tant també, no? Sí, cada vegada costa més, no? Sí, costa més de tant. Però regularment. Però, bueno, doncs, van presentar la pel·lícula El nen de la bicicleta, que és el... Bueno, aquesta pel·lícula, no sé en quin any va ser, però sí que va ser Premi del Jurat a Cans, eh? A Cans, està molt bé. És dels germans d'Arden. Ah. O sigui, paraules mayors també. I llavors, de fet ells quan van fer la presentació de la pel·lícula ens van dir, estaria bé que us fixeu en dues coses durant la pel·lícula. Una, què significa o què representa la bicicleta, de fet ja surten el títol, el nen de la bicicleta, i sobre si els infants necessiten una família. Està bé, no?, perquè amb aquestes dues premisses et vas una mica també i et vas fixant més, no? I, bueno, és una situació imaginada, no? De fet, el que fan és condensar en l'història d'un nen situacions de desprotecció de la infantesa, de família, d'un nen que es queda sense família. O sigui, de la mare no se sap res, no es parla de la mare. Sí que se sap que l'àvia fa poc que ha mort i que ell, de fet, estava vivint amb el pare. Però tot arrenca que ell ja està en un centre de menors. O sigui, ja l'han ingressat, l'han internat en un centre. I ell, tota la seva intenció... El nano té uns 13 anys. No, 11 anys, em penso que eren. Sí, uns 11 anys. I ell vol... anar a viure amb el pare, ell intenta localitzar el pare com sigui, sempre s'escapa de puig del centre a buscar el seu pare, però el pare no està vivint allà, després finalment quan sí que localitza el pare és que no vol saber res d'ell, el pare té una figura una miqueta, una posició una mica covard, per no dir molt covard, no vol cuidar-se del nen, diu que ell no se sent capaç i que no, i que ell estava sense feina i que ara ja ha trobat una altra feina i que ja està refent la seva vida, fins i tot amb una altra dona... I que ell no és bo capaç i no vol que aquest nano li interrompi o li faci de nosa amb aquesta nova vida que s'està creant. Ostres, pobra criatura, no? Tela, no? Llavors, ell es queda, perquè, bueno, una d'aquestes fugides va parar i es troba... es troba amb una noia, que és una esperroquera d'allà del barri, i al final, quan ella ve a la... al centre a portar-li la bicicleta, la bicicleta resulta que el pare l'havia venuda. I ell li diu, ostres, vols ser la meva família de cap de setmana? Sí, i ella li diu, ah, doncs vale. És una família d'acollida. De fet, hi ha moltes formes de poder fer acolliment d'infants. Un pot ser durant tot l'any, tot cada dia, o un altre pot ser durant el cap de setmana. Però són anons que estan integrats al centre, que estan bé, vull dir que estan ben adaptats, però sí que necessiten, al cap de setmana, dir, bueno, com si fos un internat, no? I al cap de setmana, doncs, anar amb la família, que pot ser la família d'acollida perfectament, no? I llavors és la reflexió que vam fer sobre la idea aquesta, no?, de que els nens, més que una família en si, el que necessiten és un adult que sigui la imatge, no?, establir un vincle, un referent, exacte, molt bé, David, aquesta és la paraula, un referent i amb qui tenir un vincle... emocional, afectiu, pot ser una mare, pot ser una noia, en aquest cas es pot mirar la perruquera, que sí, coincideix que és la figura d'una dona, però podia haver estat perfectament un home, una família de dues persones amb fills, sense fills, homosexuals, és igual. Un adult responsable. Un adult que connecti amb aquella criatura, que la criatura connecti també, i ja està. I llavors veus una mica tots els trencaments, tots els dolts que ha d'anar fent la criatura al llarg de la pel·lícula. És una situació simulada. És superinteressant. Molt, molt, molt. Com ell intenta, i ella també intenta que faci una vida normal, que s'integui al barri, que jugui amb els nens, veus que els nanos del barri de seguida, doncs vine a jugar a futbol, que ens falta un nen, ens falta un jugador. Però també té la possibilitat d'anar pel mal camí, o pel camí de la delinqüència, que és quan connecta amb un nano que havia estat també al centre, però ara s'omprenda. Ara s'omprenda, és un camell que és dedicat... I té possibilitat, clar, és el perill que tenen també aquests nanos. Si no troben aquell adult de referència, aquell referent, se li pot plantejar perfectament que sigui un altre que està fora de la llei. És aquest risc el més gran, no? I és molt interessant tota aquella escena també de, bueno, el que li proposa fer, que el nano finalment ho fa, que dius, ostres, la criatura, no? Que no sap ni el que està fent pràcticament, no? I arriba a fer mal amb una persona, no? Déu-n'hi-do. Però bé, després tot això recondueix, perquè clar, com que és pel·lícula, és una mica idíl·lic, entre cometes, tot això recondueix. A més, estem parlant de Bèlgica, molt més avançada que aquí, segurament. I veus com sí que s'arriba a un acord, li perdonen, no sé què. Els d'Arden són... Sí, sí, no, són potents, són potents. Sí, sí, sí, és dureta, perquè és molt dureta el que planteja, però sempre amb una esperança de dir, ostres, veus, és possible. És la vida mateixa. Hi ha molts nanos en aquesta situació que necessiten un adult referent. És que cal fer un cinema social. Una família o un adult referent. Està molt interessant la reflexió. Aquesta pel·lícula en concret, la que també li va ajudar a Marcarles Vidal a fer aquest fòrum, és l'Anabel Carbonell, que és una treballadora social. Ell ho va saber també conduir molt bé. Tots dos allà vam estar més de mitjoleta, tres quarts o llargs. Allà la gent participava molt, també. És un espai a descobrir i unes propostes molt interessants. Sí, sí, el cicle aquest que us vaig comentar està molt bé. Fantàstic, molt bé. Doncs ens queden encara vuit minutets i acabarem parlant de Mortadero i Filemón contra Jimmy El Cachondo. Aquella edat en quan ja se'n va cap a parlar. Els meus fills l'han vista, jo no. Jo em vaig passar pipa, eh? Aquest pel·lícules de stop motion i tal, les pel·lícules habituals. Ja sabeu que els germans Fesser van fer, el Javier i tal, van fer un mortadero de Filimon, que no sé com es diria. En Carniossos. En Carniossos, que van fer una segona part. Estava molt bé. Estava molt bé, aquella. És que els personages que van buscar... Sí. Eren clavats. I sota el primer mortadero. Amb la calma. El primer mortadero. No, no, sí, aquest era el Filimon. Era el Filimon. I l'altre era aquell, sí, d'acord. un era un treballador de correus. Era clavat. Abans hi va anar un altre que ja no va arrotllar massa. L'altre va ser aquest còmic català. És un còmic català. Ah, sí, aquest dels Lluís Grossos. El que feia de nen, què passa, nen? Que ja no va quedar tan bé. En canvi, el primer era... Era boníssim, era boníssim. Però, bueno, ara hem fet, clar, és el que diem, no? Vull dir, sent pel·lícula amb molts efectes especials a primera i molt ben portada, clar, el fet de fer-la, en aquest cas, en aquest formant, encara és molt més trepidant, no? Clar. I aquest Javier Fesser ha tret tota la mala bava que té, i t'ho juro... És del Fesser, també. És del Fesser, és del Fesser. I clar, que és la diferència. És una pel·lícula que passa una mica així, passa en persona, però vaig adonar que, curiosament, els Goya va guanyar tres premis. Amb la part de millor pel·lícula d'animació, millor no sé què, millors efectes i tal. I vas dir, home, vaig a veure. És tal qual el còmic. Però tal qual el còmic. I és magnífic. El Gimel Cachóndra és un còmic. Es traïdes de la pel·lícula, que és l'únic que he pogut veure, es veu molt atractiu. Però és que és constantment la que li cau al mortadelo, al Filemon. És que cada dos minuts li passa alguna cosa. Pobre el Pringao. És molt bo al principi, vull dir, com dius, ui, què passa aquí, no és que ho expliquis, però clar, igual que és xusquero, la casa on viu el Filemón i tot això, que li cau el típic, que el desperta, bum, amb aquell cop de martell, aquella història, i tal, que el llit fa bum, i tal, aquella història, clar... És curiós perquè quan, ah, d'on està Mortadelo i tal, i Filemón, pum, veus una casa, però del segle XXI, supermoderna i tal, amb música relaxada, dius, aquí passa alguna cosa, no? I llavors, clar, no, i ja veureu, no us ho diré... però que realment, clar, és una... Bueno, és que està molt bé. És que és un no parar, és un constant, no? Un glàpstic, no? Exacte. Vull dir, Mortadelo, en canvi, no faga la massa de les seves disfresses, no? Les fa, però no és una constant. Aquí pateix més el Filemon. Jo crec que és més de Filemon el fesser que no pas de Mortadelo, eh? No ho sé, tinc la sensació, perquè el castiga més, li fot més canya, no? I és un no parar. No, la veritat és que està molt ben parida la pel·lícula, els efectes són boníssims. El personatge aquest del Jimmy el Cachondo és també divertidíssim. Hi ha uns si a mesos, vull dir, paria i tot. És una cosa absolutament fora de lloc, fora de línia. Surrealista. Surrealista, però que val la pena, no? I llavors, així per acabar una mica d'uns també, doncs, he recuperat dues pel·lícules, una es diu Fer el pudor mal dito, com ho comentaven tan bé. Sí, i fa molts anys. Pel·lícula del 94, de la Josiane Velasco, que és una... És francesa. Clar. Una lesbiana declarada, en aquest cas, no? Sí, és del cinema aquest que feia la Victoria Abril, com va marxar allà a França, a París, a treballar... L'Abril està fresquíssima, divertidíssima... No divertidíssima, a veure... De què va? Jo és que no me'n recordo si la vaig veure. Em sona molt la pel·lícula i el títol... Jo l'he vista, eh, però ara no... Sí, fa tants anys que ara ja no... Recordar-se, és que ho recordo. Sí, sí, és una relació, és el típic, no? Vull dir, una senyora que va amb la seva furgoneta, que és allò si en Balasco i tal, no?, que ja per l'aspecte ja, en aquest cas, és una mica ser el prototipus, no?, de la... de lesbiana masculina, no? Vull dir, camisa de quadros, cabell curt, no? Aquesta línia, una senyora imponent, no? I clar, que recala a casa de... perquè ha tingut un problema amb la furgoneta i demana ajut i és una casa una miqueta així, doncs, com una mica a l'extraradi, no sé si és de París, no sé, ara mateix tinc el dubte. I ella és la Victòria Abril, una mare exemplar, amb dos nens petits i un marit, però el marit constantment l'és infidel a ella, d'una manera constant. Llavors, clar, ella és una dona totalment això, de casa, molt normal, i arriba l'altra amb tota la seva innocència, doncs és una dona que li agraden també les dones. Llavors, si inicia una relació de tres, molt peculiar. És a dir, per un costat, clar, el marit, quan veu que la dona li està posant els cuernos i, a més, amb una dona... s'emprenya. Quan ell és constantment greu, s'està posant els quernos, però amb un munt de noies. Llavors, el que li surt al matxito, quan no li va sortir el matxito, llavors, clar, perquè li molesta. Llavors, arriba un moment que arriba la teva relació de tres, molt peculiar, molt curiosa, que arriba fins i tot al límit que ell, la Josep Belasco, li demana un fill a ell, perquè vol ser mare soltera, i llavors li demana un fill al marit de l'altre. Llavors, creen un cercle viciós impossible de trencar, no? i bé, i s'entena, i acaba l'entenent-se, és com un trio. És pràctic, és ser pràctic, mira. A veure, té un punt d'idíl·lic, però també un punt de complicat. La situació és molt complicada, no? Però és molt pràctic, com som els francesos. No, sí, sí, clar, això sí, això sí, no? Però a veure, la pel·lícula, vista després de 20 anys, 20 i pico d'anys... És com aquella pel·lícula, com es deia? Tango, la mate por que era mia? Ostres, no m'ha recordat això. També era francesa, dificultats de relació entre els homes i les dones i acaben vivint tots els homes en una casa de camp Doncs bé, vivint de conya, tu. Però ja començant a assumir el rol femení i masculí. Ja, ai. Un s'encarrega de... És que, clar, no veniu mai a l'hora de dinar, no sé què. I s'emprenya, no? Ja són tots els amarits vivint. Mare meva, sí, sí, sí. No, no. Doncs mira, ara parlem justament d'això, del rol... Doncs mira, a l'Aruki Murakami, d'un llibre que es diu Hombres y Mujeres. Són 12 històries de què li passaria als homes si no hi haguessin dones, no? I es veu que està molt ben fet el llibre i que tracta, doncs això, vull dir, no caiem potser en els tòpics, però què passarà? Un món sense dones, no? Llavors, a més, des del punt de vista japonès, que també, clar, és una altra òptica diferent. La gent que ha llegit diu que, bueno, és la línia Murakami, ja sabem, aquesta línia... que les coses passen d'una manera diferent a Occident, però bé, que també és una peculiaritat, no?, doncs aquesta revisió, mira, escolta'm, és el que diem, no?, ara potser s'hauria de fer la visió femenina, no?, diguem, un món sense homes, no?, vull dir que també seria... O el que ha avorrit. El que ha avorrit, també, no?, jo crec que cal, exacte, vull dir que jo crec que en aquest cas... A la varietat està la gràcia. Clar, exacte, és el que diem, no?, Molt bé, doncs res, doncs ens queda un minutet, just per escoltar la sintonia. La setmana que ve ens trobem una altra vegada, i res, doncs seguim parlant de cultura. Doncs vinga, adeu-siau. Adéu-siau. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està...